.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 30 de juny de 2008

“La roja”: per fi, punt i final

Nota prèvia: l’esbós d’aquest article l’escric a primers de juny, abans de marxar de viatge cap a l’oest i tot just començada una competició de futbol anomenada Eurocopa que, si ens hem de creure el que diuen els mitjans informatius quasi per unanimitat, es veu que per Espanya és una cosa molt important. Per tal de no descentrar a cap dels components de la roja que puguin llegir aquest blog, suposant que n’hi hagi algun que ho faci, vull dir algun jugador que llegeixi quelcom més que no sigui la premsa esportiva, això no veurà la llum fins que la roja hagi jugat la final de la competició i s’hagin cantat els himnes de rigor: Juntos podemos, A por ellos oé, i qualsevol altre que pugui sorgir durant la competició; o abans si la roja -Déu no ho vulgui!- quedés eliminada i no pogués arribar a jugar la final.

Aquestes darreres setmanes sovint m’he preguntat si un es pot considerar una persona normal en adonar-se que passa de la roja i de tot el que l’envolta. Doncs bé, jo em considero bastant normalet i no em fa res reconèixer que passo olímpicament de la roja. Passo també de la canallesca que només sap parlar de la roja a tothora, així com de tota la caspa patriòtica i el frikisme que hi ha instal·lat a l’entorn d’aquesta colla de xicots que només destaquen per saber donar cops de cap i de peu a una pilota. No puc entendre com, per exemple, una tertúlia política a la Cuatro, fins ara seriosa, esdevingui darrerament una mena de fòrum patriòtic centrat a l’entorn del fet històric sobre si la pilota entrarà o no entrarà. Em fa vergonya aliena escoltar en una roda de premsa multitudinària a un tal Luis Aragonés, conegut també com el Sabio de Hortaleza, donant-nos a tort i a dret lliçons de filosofia esportiva i d’altres disciplines, i renyant assenyalant-lo amb el dit estirat al periodista que no li pregunta exactament allò que ell considera que se li ha de preguntar en moments tan històrics per Espanya com aquests.

Però per a frikisme en estat pur, aquella massa de gent, de tota edat i condició social, orgullosos de mostrar-se amb la cara pintada com si pertanyessin a una tribu africana, i disfressada amb tot el catàleg de banderes espanyoles osborniades i de les altres, fent saltirons pels carrers de Viena com si els hagués tocat la grossa de Nadal. Em resulta més que patètic observar com competeixen entre ells per allò de a veure qui la diu més grossa quan el periodista agosarat de la Cuatro, en busca de l’exclusiva mundial, els hi posa al davant l’escarxofa.

Per cert, en aquests akelarres patriotesportius no hi falta mai un tal Manolo el del Bombo que sempre trobem a tots els estadis on actua la roja. Això també ho paguem nosaltres o s’ho paguen ells? Vull dir, l’excés d’equipatge quan s’ha de facturar el bombo patrio, qui el paga?

Nota complementaria: només per aclarir que si en comptes de ser la roja es parlés d'una selecció quatribarrada aquest comentari seria força similar. Només s’hauria de substituir el Sabio de Hortaleza per el Llest de Ripoll, Manolo el del Bombo per en Cisco el del Flabiol i la Cuatro per TV3 la d’ells. L’avantatge seria que, el pagui qui el pagui, el nòlit (flete) aeri del flabiol d’en Cisco resultaria força més assequible.

Nota final: això ja s’ha acabat i esperem que a partir d’ara tot plegat anirà tornant a la normalitat. Ara s’anirà desinflant el globus de la roja i tindrem, espero, una temporada de tranquil·litat, fins que hi tornin. Ja per acabar, si algú arriba a la conclusió de que potser el que li passa a l’autor d’aquest blog és que el futbol no li diu gaire res no penso perdre ni un minut en desmentir-ho.

PS: aquest article queda penjat a internet diumenge 29 de juny a mitja tarda, abans de que comenci el darrer partit. El seu autor no en coneix, per tant, el resultat, ni falta que li fa. Veurà la llum a les 00:01 del dilluns 30 de juny.

dissabte, 28 de juny de 2008

divendres, 27 de juny de 2008

Gir al centre del Partit Popular?

Potser sí. S’ha de concedir el benefici del dubte, els tradicionals primers cent dies i tota aquell catàleg de tòpics ja coneguts. Ara bé, si mirem qui són els catalans que des del congrés de diumenge formen part del nou Comitè Executiu del PP crec que les conclusions poden ser de tot menys centristes. Aquesta és la llista dels centristes catalans:

· el centrista per antonomàsia Alejo Vidal-Quadras. Cal aclarir qui és?
· els reconeguts centristes Alberto i Jorge Fernández Díaz. Si ells ara es proclamen centristes –hi tenen tot el dret- primer ens hauran de demostrar que ho són per la via dels fets. I els fets, fins ara, són els que són.
· el reconegut centrista Daniel Sirera. Entre altres virtuts, va ser el gran defensor i l’introductor del centrista García Albiol a l’executiva del PP de Catalunya.
· el també centrista Jorge Moragas, que des de fa temps porta els temes internacionals del PP i només cal veure l’enfocament centrista que sempre hi dóna.
· i last but not least, l’única senyora de la colla, Dolors Nadal, que té tant de centrista com l’autor d’aquest blog de comunista.

Diuen els experts que si a les darreres eleccions els dos grans partits nacionalistes de l’estat, PP i PSOE, s’haguessin intercanviat els resultats obtinguts per les seves respectives franquícies de Catalunya, avui Rajoy Brey sería el president del govern i Rodríguez Zapatero el cap de l’oposició. Però perquè això s’hagués produït haurien d’haver passat abans moltes coses, entre elles el famós gir centrista del PP. Rajoy ho sap però dóna la impressió que la seva aposta centrista, almenys a Catalunya, s’ha quedat curta, molt curta. Al tiempo.

Una darrera prova del gir al centre del PP, a nivell de l’estat, és la adhesió incondicional del partit al manifiesto d’uns autoproclamats intel·lectuals, promogut per un partit anomenat UPyD (a Madrid, un sol diputat de 350), una emissora (la Cope) i un diari (El Mundo), tots tres ben coneguts pel seu centrisme. Es tracta d’un manifiesto, un més, en defensa de la llengua espanyola i en detriment, evidentment, de la llengua més dèbil, que casualment és la meva: la catalana.

dijous, 26 de juny de 2008

Les “Gambas à Guilho” del Ruca de Lisboa

De la ciutat de Lisboa en aquest blog ja n'hem parlat diverses vegades i se n'han fet algunes recomanacions. Avui n'hi afegiré una que m'he resistit a fer-la fins ara per por que una invasió turística exagerada ens ho espatllés. Aneu-hi si voleu, però sigueu discrets i no ho esbombeu gaire, no sigui que el Ruca es converteixi en un destí turístic i perdi la seva gràcia.

Es tracta del Restaurant Ruca, Rua da Conceição 47, Lisboa. És molt cèntric, baixant per la Rua Augusta des de Rossio, és el carrer que la creua per on passa el tramvia. Cuina casolana de tota la vida. Vaig descobrir aquest restaurant fa sis anys, per casualitat, i des de llavors hi torno sempre que vaig a Lisboa. El plat estrella de la casa són les Gambas à Guilho (gambas a l'allet) però tenen també diversos tipus de carn i peix, amb una menció especial pel bacallà, plat típic del país. Es tracta del típic restaurant de barri, sense pretensions i sense cap mena de luxes. Sense ser un lloc gaire barat, que no ho és, els preus són força assequibles. Si els amos s’assabenten que ets barceloní es mostren satisfets, doncs sé del cert que tenen clients barcelonins que viuen temporalment a Lisboa i que hi van amb freqüència. El servei és eficient i educat. De fet, i encara que em sap greu constatar-ho, no em fa res reconèixer que la gent de Lisboa és, en general, força més educada que la de Barcelona. Encara que també hi van turistes és un típic restaurant per als lisboetes, sobretot al migdia ja que la zona és plena de despatxos. Si hi aneu no deixeu de provar les Gambas à Guilho. No us en penedireu!

* * *

Da cidade de Lisboa neste blog já falamos algumas vezes e já se fizeram algumas recomendações. Hoje vou acrescentar mais uma que me resisti a fazê-la até agora por medo a que uma invasão turística exagerada estragara tudo. Vão lá se quiserem, mas sejam discretos e não o divulguem a mais, não seja que o Ruça vire destino turístico e perca a sua piada.

Trata-se do Restaurante Ruca, Rua da Conceição 47, Lisboa. É muito central, quem desce pela Rua Augusta desde o Rossio, é a rua que a cruza pela qual passa o eléctrico. Cozinha caseira de sempre. Descobri este restaurante há já seis anos, por acaso, e desde então volto lá sempre que vou para Lisboa. O prato estrela da casa são as Gambas à Guilho mas também têm diferentes tipos de carne e peixe, com uma menção especial ao bacalhau, prato típico do país. É o típico restaurante de bairro, sem pretensões e sem nenhum género de luxos. Sem ser um sítio muito barato, que não o é, os preços são muito acessíveis. Se os donos repararem que és de Barcelona mostram-se satisfeitos, pois sei de certeza que têm clientes de Barcelona que moram temporariamente em Lisboa que vão lá com frequência. O serviço é eficiente e educado. De facto, e ainda que me dói um bocadinho constatá-lo, não me importo de reconhecer que as pessoas de Lisboa são, em geral, bastante mais educadas que as de Barcelona. Se bem que também vão lá turistas é um típico restaurante para os lisboetas, sobretudo à hora do almoço porque está numa zona de escritórios. Se forem lá, não deixem de experimentar as Gambas à Guilho. Não se arrependerão!

dimecres, 25 de juny de 2008

Els toros, “fiesta nacional”

A l’estat espanyol ja fa temps que la tortura va deixar d’estar tolerada per les autoritats. I no només això, avui en dia la tortura està oficialment perseguida i castigada per la llei. A la pràctica, però, en els casos de tortura policial, per posar només un exemple que sorgeix encara massa sovint, el que resulta quasi impossible és poder-la demostrar davant del jutge. Entre la paraula d’un policia que, per motius que se m’escapen, en un tribunal sempre té més valor que la d’un ciutadà que no ho és, la manca de proves i allò tan extens i pervers dels que diuen que si l’han detingut alguna cosa devia haver fet, molts casos de tortura queden sense càstig. Tenim la legislació garantista que tenim i... res a dir, o molt a dir, però aquest no és el tema d’avui.

El tema d’avui és la tortura infligida als animals. Aquesta activitat també està prohibida per la legislació vigent. Si t’enxampen organitzant una baralla de galls, si et troben al carrer fent malifetes al teu gos o al teu gat, o al del teu veí, la policia et portarà davant del jutge i tens moltes possibilitats d’acabar sent fortament multat i fins i tot endreçat a Can Brians per una bona temporada. Tot i que a mi, personalment, no m’agraden els gossos ni els gats, la persecució i el càstig per aquests delictes em sembla de lògica pura. Però com en el cas de la tortura infligida a les persones que dèiem abans, tot depèn de si et veuen o no i per tant, segons com, el torturador pot quedar impune. Vull dir que si tu et dediques a torturar regularment la teva mascota en la intimitat de casa teva i ningú se n’entera no et passarà res.

Tal com molta gent i jo mateix ho veiem, la faena que se li fa a un toro en una tarda de corrida és tortura sistemàtica fins a la mort, sense pal·liatius artístics que ho puguin justificar. Jo vaig fer meva i sovint repeteixo aquí i allà una frase que fa anys vaig veure pintada en una paret de Terrassa: si el toreo es arte, el canibalismo es gastronomía.

La fiesta nacional té lloc en una plaça pública i plena de gent. No és res que es faci en la intimitat. De testimonis de les malifetes que se li fan al toro n’hi han, per tant, a milers. A més, si no ho han canviat, el presidente que decideix els trofeus que es mereix el torero de torn acostuma a ser el cap de policia. Per acabar-ho d’adobar, la fiesta es transmet sovint en directe per la tele. Per cert, tenint en compte que sol començar a mitja tarda, l’espectacle es transmet impunement dins la franja de l’horari protegit pels nens. Esperpèntic. La cirereta final és que sovint veiem el cap d’estat espanyol gaudint in situ de la fiesta. Per a més catxondeo encara, al torero se l’anomena maestro. No hi tenen res a dir els mestres de les escoles per aquesta usurpació de títol?

Segons diuen, una tarda de toros constitueix la fiesta nacional espanyola per excel·lència. Algú ho entén això? Doncs jo tampoc. Del món dels toros no em desagrada tot, m’agraden algunes coses. M’agrada l’estofat de toro. M’agrada molt veure, de lluny, com pasten els toros per les deveses. Darrerament els he vist a milers per les deveses extremenyes i s’ha de reconèixer que l’espectacle fa goig de veure. També m’agrada trobar-me, de tant en tant, amb el toro d’Osborne. A Catalunya només ens en queda un però a Espanya encara n’hi ha molts. Però per més esforços que faig per posar-me a la pell dels aficionados, no puc arribar a entendre a la gent que defensa la tortura sistemàtica infligida a un animal indefens que sempre acaba morint. A vegades, poques, també matant. Trist consol.

Volia acabar aquest article posant-hi una imatge al·legòrica però com que a vegades el radar també el llegeix la canalla he preferit penjar-la en un altre racó més discret. La trobareu aquí però, creieu-me, si teniu nens petits és millor que no la vegin doncs correu el risc de que, veient-la, de més grans esdevinguin uns nous afeccionats a la fiesta.

dimarts, 24 de juny de 2008

Convé llegir més d’un diari

Primers titulars d'alguns diaris digitals d'avui, agafats a l'atzar, a les 9 i 20 del matí

Avui
Saura assegura que alguns al govern espanyol no entenen l'Estatut

El Mundo
Aragonés se plantea la suplencia de Villa y Senna ante Rusia

El País
El CGPJ se inclina por una multa leve para el juez del 'caso Mari Luz'

El Periódico
Zapatero admite el serio "deterioro" económico

La Razón
Zapatero congela sueldos tras ampliar el número de altos cargos

La Vanguardia
Zapatero admite la gravedad de la crisis y anuncia un plan de medidas para paliarla

Público
Naciones Unidas condena la violencia contra la oposición en Zimbabue

Zapatero guanyador per golejada. Sense més comentaris.

dilluns, 23 de juny de 2008

Extremadura. Petits i grans detalls

Una botiga de queviures: La Despensa Cacereña, Productos típicos regionales, Calle Roso de Luna 3, Cáceres. L’amo, José Cantero Valle, és tot un personatge. Per començar, és un pou de ciència sobre qualsevol producte gastronòmic extremeny, receptes de cuina, com conservar els diferents tipus de formatges, com cuinar els productes extremenys, etc. En sap i t’ho explica, sense presses. A més a més és un escriptor afeccionat (com jo). Don José coneix tothom a qui s’ha de conèixer en una petita capital de província com és Cáceres, des dels polítics fins als que pinten alguna cosa a la ciutat.

Un restaurant estrellat: Restorán Atrio, també a Cáceres. Dues estrelles Michelin. L’únic dues estrelles en tot Extremadura. S’ha de reservar amb temps, cosa que nosaltres no vàrem fer i, per tant, no hi vam anar. Ara estan reconstruint un edifici al nucli antic de la ciutat per fer-hi un hotel con encanto i, sembla ser, traslladar-hi també el restaurant. Segons indiquen els cartells, finançat -en bona part- amb calés públics, de la Junta de Extremadura. Allà la Junta ho és tot, és omnipresent. Ho interpreto com que més aviat els sobren els diners, i en alguna cosa s’han de gastar, no? Algú sap de cap restaurant a Catalunya finançat amb diner públic, sigui o no sigui estrellat? Jo no en conec cap. El que més s’hi assemblava va ser aquell bistrot de l’ambaixada de Catalunya a Paris que, segons em sembla recordar, després de perdre diners sense aturador, els nostres diners, afortunadament va passar a millor vida.

Un tòpic que s’ha de matisar: Cáceres val molt la pena, Badajoz no val res. Fals. Cáceres és turísticament millor, té molta més pedra i història, però Badajoz també val força la pena. Recomanaria visitar Badajoz abans d’anar a Cáceres.

Una altra recomanació: si sou a Badajoz, us sobren un parell de dies i no heu estat mai a Lisboa, la visita a la capital portuguesa resulta del tot recomanable. Són només un parell d’hores en cotxe per autopista, aquesta sí, de pagament. Com les nostres, comme il faut.

La Raya. Aquí tenim la franja, la zona de l’Aragó de parla catalana fronterera amb Catalunya. Allà hi ha la Raya, franja fronterera entre Extremadura i Portugal. Hi ha un munt de connexions per tot tipus de carreteres principals i secundaries. La cuina i els vins d’aquella zona de Portugal, l’Alentejo, són també molt interessants. Els restaurants alentejanos són més barats que els de la banda espanyola. Per l’idioma no hi ha cap problema, no perquè els espanyols parlin portuguès, que no en parlen ni hi tenen cap interès, sinó perquè els portuguesos entenen i parlen l’espanyol sense dificultat. Ells hi tenen interès, els espanyols representen un important percentatge de la seva clientela, i es tracta de gent que té sentit del negoci.

El gaspatxo. L’extremeny és similar a l’andalús, al que coneixem aquí. A l'Alentejo hi posen més o menys els mateixos ingredients però no els trituren i, per tant, no queda amb una textura de crema semilíquida com aquí. Allà els ingredients sòlids queden flotant al bol o al plat. La presentació és diferent però el gust es evidentment similar.

dissabte, 21 de juny de 2008

La Cope. Una visió discrepant

La meva posició sobre aquesta empresa privada, repeteixo, empresa privada, és a dir, que no costa diners als contribuents, es ben coneguda pels que llegeixen aquest blog. Aclareixo que jo sí que, de tant en tant, escolto la Cope, i parlo per tant amb coneixement de causa. M’he trobat amb gent que critica l’emissora dels bisbes i t’acaben dient que no l’escolten mai. O són uns mentiders o demostren ser poc rigorosos amb les seves opinions. Això no és seriós.

En primer lloc, res de exigir-ne el tancament. Què és això de fer callar als que discrepen del que no ens agrada? Que no havíem quedat que això és una democràcia? És democràtic fer tancar un mitjà de comunicació? La meva resposta és rotunda: no. Quan no fa gaire un jutge amb evidents mancances democràtiques i aplicant a la seva manera unes lleis que no resistirien l’anàlisi seriós d’altres tribunals constitucionals del nostre entorn geopolític (el d’aquí no ho és de seriós, tothom ho sap), quan aquell jutge va fer tancar cert diari, Egunkaria, ja vaig mostrar la meva més absoluta discrepància. Doncs si ara passés el mateix amb la Cope la meva crítica seria similar. Copistes, tranquils, això no passarà, el cost polític seria massa alt. Parlo del cost polític, sí, amb tota la intenció, doncs en aquest país tothom sap que, a la pràctica, no hi ha separació de poders. Aquí, tal com està muntat el sistema judicial, diguem les coses clares i deixem-nos d’eufemismes: això del jutge independent no existeix, és una utopia. Algú es creu encara que la cúpula de tot el sistema, el Tribunal Constitucional, és independent dels partits polítics? Fa falta tornar a parlar, per posar només un exemple recent, del escàndol dels albertos?

En segon lloc, res d’exigir als propietaris de l’empresa (Conferencia Episcopal Española) la rescissió del contracte del conducator que hi tenen als matins. Aquell home deixa anar la seva particular homilia moral i després es queda més tranquil, com si s’hagués tret un pes de sobre. Després organitza una mena de debat entre tertulians que diuen que pensen com ell (jo no m’ho crec, però quan et paguen bé molta gent sense escrúpols acaba dient el que faci falta) i el senyor Jiménez es queda com més relaxat, i apa, fins demà, i tothom content i cap a casa. Per a molta gent resulta fora de tot dubte que Don Fedeguico és un home malalt, que s’hauria de posar urgentment en tractament. Mentrestant, mentre els accionistes de l’empresa així ho decideixin, l’home substitueix la visita al psiquiatre per aquest aquelarre de verborrea matinera, amb la benedicció sotto voce dels bisbes, que al matí fan veure que s’emprenyen i a la tarda, any rera any, li van renovant el contracte.

Entremig hi ha tota mena d’insults i desqualificacions professionals i personals, i injuries i calumnies de tot tipus. Quasi tothom rep la seva part, fins i tot els bisbes de l’emissora que no són exactament de la seva corda. Bé, cap problema, per resoldre això ja tenim els codis civil i penal. Qui se senti perjudicat, com per exemple Alberto Ruiz Gallardón, Alcalde de Madrid, sempre té la porta oberta per anar als jutjats.

És així com es funciona en democràcia. Vull dir que el sistema democràtic té moltes coses bones (crec que no n’hi ha cap de millor) però hem d’acceptar que no es perfecte, i té els seus costos.

Abans d’acabar, un petit detall: tothom parla de la Cope, tothom parla de Jiménez Losantos, però quasi ningú diu res de l’altre sant cristo gros de l’emissora dels bisbes: el senyor César Vidal, menys destraler en les formes que el de Teruel però molt més manipulador. Ningú en parla. Per què?

divendres, 20 de juny de 2008

Extremadura. Fons de la Unió Europea

No havia estat mai a Extremadura i reconec que he tardat massa temps a anar-hi per primer cop. Val molt la pena. Com diria Le Guide rouge Michelin, Extremadura merit le voyage. Hi tornaré.

Viatjant per aquella regió vaig tenir moltes sorpreses. Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser trobar-me amb unes infrastructures públiques de primer ordre. Definitivament molt millors que les que tenim a Catalunya. Autopistes i carreteres fantàstiques, ponts, túnels, etc. I quasi sense tràfic, quasi ningú les utilitza. És a dir, els extremenys ens guanyen per golejada, també, per la fluïdesa en el tràfic. Ah, i per acabar-ho d'adobar, cap peatge, però és que cap ni un!

El petit o gran detall és que en els cartells que hi ha per tot arreu anunciant les inversions que s’han fet o es fan i on s’informa sobre qui hi ha posat o hi posa els calés, quasi sense excepció es pot observar que el percentatge de fons europeus és molt alt. Sovint és, amb diferència, el primer finançador de les obres, amb més del cinquanta per cent de la inversió. Parlo de carreteres però també de reconstrucció d’edificis històrics, museus i centres públics de tota mena. I cadascun d’aquests equipaments amb els funcionaris corresponents. Per lo vist aquests dies, intueixo que el percentatge de funcionaris sobre el total de la població activa d’Extremadura ha de ser força més alt que la mitjana.

Després de la bandera d’Espanya en les seves diferents modalitats (buida, amb l'escut d'ara o el d'abans, o amb el toro d’Osborne), la bandera blava amb les estrelles grogues te la trobes arreu, potser més que la regional. Els extremenys són molt conscients d’on els arriben els calés si bé s’ha de dir també que de senyera no en vaig veure cap. Potser no seria mala idea posar-ne alguna, més que res com a recordatori.

Com que mai abans havia estat per aquella zona no tinc punts de referència que em permetin comparar l’ara amb l’abans. Però sabent d’on es partia no costa gaire imaginar-se que el gran salt endavant, l’impuls inversor cap a la modernitat d’Extremadura es va produir, primer, amb l’arribada del govern González a Madrid i, després, amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i l’arribada d’importants fons procedents de Brussel·les.

El fet que una part substancial dels fons europeus rebuts anessin a parar a Extremadura no sé de qui és mèrit però estic segur que el president de la Junta de Extremadura durant tots aquests anys, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, hi ha tingut alguna cosa a veure. Simpaties (poques) o antipaties polítiques al marge, si jo fos extremeny crec que se l’hauria de felicitar i potser fins i tot donar-li alguna medalla. La gent que ha viscut el canvi de prop ens deia que aquella región en pocs anys ha canviat com un mitjó. M’ho crec.

Ara tenen carreteres i autopistes de primer ordre, però segueixen sense tenir fàbriques. Es veu que Europa fa carreteres però no fa fàbriques.

dijous, 19 de juny de 2008

Una interessant iniciativa de CDC

Convergència Democràtica de Catalunya té previst celebrar el seu 15è Congrés durant el segon cap de setmana de juliol. Segons explicava fa uns dies Saül Gordillo en el seu blog, Convergència serà el primer partit català que celebrarà un congrés amb el testimoni directe de blocaires independents que se'n faran ressò. Els socialistes catalans ja van assajar aquesta fórmula durant la darrera campanya electoral. La idea prové dels Estats Units, on els blocaires reben per part dels partits una consideració semblant a la dels periodistes. Un lloc reservat, comoditats per navegar i accés a determinats protagonistes. Això ho posarà en pràctica, per primer cop a Catalunya, el partit gran de la federació nacionalista.

No sóc militant ni votant de CDC però veient l’oportunitat que se’m presentava no vaig dubtar a demanar de participar com a blogaire en aquest congrés. Per fer-ho vaig haver d’emplenar un senzill qüestionari on se’m demanaven nom i cognoms, l’adreça del meu blog, un correu electrònic de contacte, indicar la meva relació amb CDC (“No sóc militant de CDC”), i uns comentaris (“Informaré sobre el Congrés en el meu blog”). Això és tot. Vull aclarir, però, que a dia d’avui encara no he rebut la confirmació de Convergència sobre l’acceptació de la meva presencia al congrés, pel que intueixo que es deuen estar mirant el meu blog abans de donar-me l’ok definitiu.

Les raons que tinc per participar en aquesta iniciativa són bàsicament el meu interès per conèixer coses noves i especialment aquelles relacionades amb el món dels blogs, i també per veure de prop el que és un congrés d’un partit polític. Estic quasi segur que tot plegat m’aportarà quelcom de positiu, almenys així ho espero.

El fet de participar-hi sense tenir cap vinculació amb el partit em dóna la possibilitat d’escriure les meves impressions sobre el desenvolupament del congrés de manera totalment lliure i sense entrebancs. Intentaré, com sempre, fer-ho honestament però alhora no tinc cap inconvenient en reconèixer que les meves impressions seran, òbviament, subjectives, com no podria ser d’altra manera.

Evidentment dono per suposat que els blogaires no tindrem cap mena de censura prèvia ni indicacions per part de CDC sobre el què cal escriure i el que és millor obviar. Si no n’estigués convençut no se m’hagués passat pel cap demanar de participar-hi.

Saül Gordillo diu que els Estats Units els blocaires reben per part dels partits una consideració semblant a la dels periodistes. Francament, jo no aspiro a tant, o a tan poc. Si la consideració consistís, per exemple, en tenir-nos endreçats en una sala més o menys equipada però allunyada del lloc on es fes el congrés preferiria no rebre aquestes consideracions. Si la consideració consistís en que ens fessin pagar 14 euros per connectar-nos a la xarxa wi-fi ho consideraria directament un error de l’organització. No m’estic inventant res. Segons va explicar fa un parell de dies Iu Forn, periodista del diari Avui, aquests dos estranys fenòmens els van patir els periodistes dels mitjans de comunicació tradicionals que van anar recentment al Fòrum a cobrir el congrés d’Esquerra.

És evident que passi el que passi tot quedarà anotat en els diferents blogs que participin en el congrés. Crec que de moment toca felicitar a la cúpula dirigent de Convergència per aquesta interessant i valenta iniciativa. Continuarà.

dimecres, 18 de juny de 2008

Extremadura. Els millors paisatges

De tot el que hem vist voltant per Extremadura, un dels millors paisatges naturals és el que es pot contemplar des de dalt de tot del Castillo de Monfragüe. Increïble! Val molt la pena anar-hi tot i que estem parlant d’un lloc que no s’hi passa. S’hi ha d’anar expressament.

La carretera per arribar-hi és molt estreta i quan arribes a dalt hi ha l’espai justet per donar la volta amb el cotxe. Això té l’avantatge que el turisme de masses que viatja en autocar (suposant que a Extremadura aquest fenomen existeixi) no te’l trobes ja que ells es queden bastant més avall, en una mena de miradors tocant a la carretera.

Quan s’acaba la pista que et deixa prop del castell, s’ha d'aparcar el cotxe i pujar a peu un munt d’esglaons, alts i força irregulars. Un cop a la base s’ha de buscar una estreta escala mig amagada que surt de dins del castell i que et permet arribar fins dalt de tot de la torrassa (torreón) per contemplar 360º d’un paisatge boscós fantàstic. És el lloc on conflueixen els rius Tajo i Tiétar, el Parque Nacional de Monfragüe. Els afeccionats a observar ocells diuen que aquest lloc és dels més interessants que es poden trobar a Europa.

Segurament algun expert dirà que a Extremadura hi ha paisatges millors que Monfragüe. No seré pas jo qui ho negui, entre altres motius perquè tot és també una qüestió de gustos. Un d’aquests llocs alternatius per veure paisatge podria ser, per exemple, el que es pot contemplar des del Puerto de Tornavacas (1.275 m. d’altitud), a dalt de tot del Valle del Jerte, just en el punt fronterer entre Cáceres i Ávila. El dia que hi vam ser nosaltres, però, hi havia una mica de boirina que no permetia contemplar massa bé aquella vall coneguda arreu pels seus cirerers. I hi feia força vent. I un fred que pelava, que mai no t’esperaries trobar a Extremadura a mitjans de juny!

dimarts, 17 de juny de 2008

Congrés d’Esquerra

Els diaris diuen –penso que amb encert- que el congrés d’Esquerra s’ha tancat en fals. Doncs per no repetir-ho només diré que les ferides que ha deixat aquest procés polític poden començar a supurar en qualsevol moment. Puigcercós parla d’una solució d’integració de les diferents sensibilitats a un any vista. Mentrestant pretén governar el partit amb dos terços de la militància en contra però ell és el primer en saber que un any en aquestes precàries condicions no ho resisteix ningú. El pet es produirà molt abans.

Això sí, el que sobre Esquerra sospitava feia temps i així ho havia posat per escrit en diverses ocasions ara ja m’ha quedat clar del tot. L’enteniment directe de Catalunya amb Brussel·les (UE) i Nova York (UN), si es produeix algun dia, arribarà A PESAR DE la política erràtica d’aquest partit teòricament independentista. Esquerra ja ha demostrat que, avui per avui, arriba on arriba i no anirà més enllà. L’objectiu era només aconseguir la poltrona, i ara l‘objectiu és que la poltrona s’ha de conservar sigui com sigui, al preu que sigui.

El trist paper de qui segons diuen és la segona autoritat del país, el president del Parlament Ernest Benach, fent campanya i no quedant campió ni subcampió d’aquesta peculiar competició resulta més que patètic. Que tot un molt honorable president que en teoria ens representa a tots lluiti no per guanyar sinó per no quedar l’últim diu molt. I que vist el seu evident fracàs no presenti immediatament la dimissió encara diu més.

El meu pronòstic per Esquerra és que seguirem assistint a la seva davallada imparable de vots fins a quedar com a força política residual, acostant-se al extraparlamentarisme. Si altres partits, plataformes o moviments ho saben veure i aprofitar, aquí hi ha un nínxol significatiu de votants que, fastiguejats, ja estan començant a buscar refugi polític desesperadament.

La nota positiva: Xavier Vendrell, cap visible del sistema de recaptació del partit en els darrers anys, utilitzant unes pràctiques mafioses com si fossin el més normal del món, sembla que de moment ha quedat escombrat de la cúpula. En això discrepo obertament del senyor Salvador Sostres que en un recent article semblava justificar allò de que la fi (sanejament de la situació financera d’Esquerra) justifica els mitjans. Hi ha coses que no es poden fer i límits que mai s’haurien de traspassar. Vendrell va anar massa lluny i ara en paga les conseqüències. Puigcercós sembla que tampoc ho ha entès, confirmant-se així la mesura moral del personatge.

dilluns, 16 de juny de 2008

Extremadura. Alcántara, dos cops en sis dies

(Nota prèvia: durant els propers dies donaré unes pinzellades sobre un recent viatge meu per Extremadura. No s’hi ha de buscar cap rigor, tan sols són unes impressions personals sin orden ni concierto. Alguna cosa potser serà d’utilitat per algú que hagi de viatjar properament per aquelles terres. Hi poden haver errors doncs no he consultat cap guia, ni el Google, ni la Wikipedia. Em baso tan sols en la meva memòria selectiva i subjectiva).

Algun cop ja s’ha explicat aquí que l’autor d’aquest blog té certes vinculacions amb la ciutat d’Igualada. Són vinculacions d’anys, familiars, professionals i d’amistats. Sóc descendent d’igualadins. Tinc parents a Igualada. També hi tinc clients. I amics. Avantpassats meus van ocupar l’alcaldia d’Igualada en diverses ocasions al llarg del segle passat. No sóc igualadí però potser me’n sento més que molts dels que hi viuen.

Alcántara és una petita població d’Extremadura (no arriba als dos mil habitants) famosa, entre altres coses, pel seu imponent pont romà. Si ets per aquella regió, només per veure el pont de prop i tocar-lo ja val la pena anar-hi. Hi vaig ser dilluns passat, avui fa una setmana. El que més em va xocar d’Alcántara no va ser precisament el pont, doncs això ja m’ho esperava. El que per a mi va ser sorprenent és que només entrar al poble et trobes amb una gran avinguda que es diu Avenida de Igualada. Va ser tota una agradable sorpresa.

Vaig preguntar-ne el motiu i em van dir que durant la segona meitat del segle XX hi va haver un gran moviment migratori d’Alcántara cap a Igualada i altres poblacions de la comarca de l’Anoia. Sembla ser que a Catalunya era més fàcil trobar feina i guanyar-se la vida que a Extremadura, i molts alcantareños no van dubtar a fer un viatge de quasi mil quilòmetres en busca de millors oportunitats.

Dissabte passat em van convidar a sopar en un restaurant d’Òdena, un poble que hi ha al costat d’Igualada. Una de les seves especialitats són els cargols. Vaig menjar cargols. Però quina relació té aquest fet amb el que he explicat abans? Casualitats de la vida, resulta que el restaurant estava decorat amb uns plats de ceràmica on hi sortia el pont d’Alcántara. No ho vaig preguntar però intueixo que els amos del restaurant són uns alcantarinos que viuen a la comarca de l’Anoia des de fa anys. La que semblava ser la mestressa entenia el català però només ens parlava en espanyol, cosa sembla ser bastant habitual entre els extremenys que viuen a Igualada.

Alcántara, dos cops en sis dies. Per cert, em van dir també que els seus habitants tant es poden dir alcantareños com alcantarinos.

dissabte, 14 de juny de 2008

Vaga salvatge de camioners

Avui intentaré fer un comentari fred, sense deixar-me portar per la meva experiència particular viscuda dimecres passat al vespre al creuar perifèricament la ciutat de Madrid per les autopistes R-5, M-45 i R-2, amb un munt de camioners en vaga tallant l’autopista poc abans de passar-hi nosaltres. Els camioners vaguistes van ser finalment reduïts i controlats en una àrea de servei per un operatiu impressionant de la Guardia Civil, amb tota mena de vehicles i mitjans. Actuació correcta i efectiva, sí, però al meu entendre la intervenció policial es va produir un pèl massa tard.

L’error de les autoritats va ser, un cop més, deixar passar uns quants dies sense fer res, permetent tota mena d’abusos i excessos per part dels vaguistes, excessos que a banda de les conseqüències econòmiques i laborals per a un munt d’empreses, van deixar dos camioners morts (un a Espanya i l’altre a Portugal) i diversos ferits, algun de molt greu. Resulta evident que el joc de la vaga hauria de quedar clar per a tothom d’una vegada per totes. Ara no ho està.

La delinqüència sindical o l’institucionalitzem mitjançant noves lleis, assumint-ne les conseqüències, o la rebutgem mitjançant les lleis vigents, però el que no es pot fer és tolerar-la durant uns quants dies i perseguir-la després en adonar-se les autoritats que el tema se’ls ha escapat de les mans. Els vaguistes haurien de tenir clar que la delinqüència sindical es perseguirà des del primer moment amb tota la contundència que faci falta. Però ells ja saben per experiència que els deixaran fer, i mentre poden se n’aprofiten, passant olímpicament dels greus perjudicis que causen a la societat.

La veritat és que poc puc afegir al que ja s’ha dit i escrit sobre el tema. Però potser sí que cal recordar algunes obvietats que sovint s’obliden. Abans però, per tal d’esvair dubtes, aclariré que sóc totalment favorable al dret a fer vaga, i més favorable encara al dret a treballar, i que en cas de conflicte entre ambdós drets el de treballar ha de prevaler sempre sobre el de fer vaga. Aquests són els meus principis sindicals.

Per tant, hauria de quedar clar que el dret a fer vaga no està per sobre del dret a treballar, tot i que massa sovint es té la impressió que una convocatòria de vaga obliga tothom a fer-ne. Doncs no, en un règim democràtic la vaga mai pot ser obligatòria ni menys encara imposada per la força. La crua realitat és, però, que molta gent veu amb certa simpatia una suposada complicitat entre vaguistes que defensen els seus drets, legítims però particulars, i uns no vaguistes que en paguen involuntàriament les conseqüències.

Els vaguistes bategen descaradament com a solidaritat la participació forçada del conjunt de la societat en les seves vagues particulars, però convé recordar que la solidaritat sindical en cap cas pot ser d’obligat compliment per a ningú. El dret a treballar i al dret a circular mai haurien d’estar per sota del dret de vaga. Ara per ara la realitat és, però, força diferent.

En molts casos els anomenats “piquets informatius” són pura delinqüència i els seus arguments són únicament la raó de la força, en unes situacions estranyament tolerades per les autoritats. Màfia sindical institucionalitzada. Si intentes circular et trenco el vidre, o et punxo les rodes, o et cremo el camió, i si ets dins i et cremes la culpa és teva. Recordant el que vaig escriure durant la vaga salvatge de conductors d’autobusos de Barcelona, aquí també es podria aplicar el terme de kale borroka sindical amb tot mereixement.

divendres, 13 de juny de 2008

Aterratge suau al món digital després de deu dies de desconnexió total

En arribar ahir a Sarrià vaig fer una ullada al blog i vaig veure amb satisfacció que aquests dies s’ha anat seguint exactament la programació que havia deixat establerta a principis de la setmana passada al desconnectar-me –temporalment- de tota aquesta mandanga d’ordinadors i derivats. Aquest és el meu primer article fresc, no enllaunat, des de fa deu dies. El d’ahir, encara que no es mencionava expressament, també l’havia escrit feia dues setmanes. Això que llegiu ara està escrit dijous al vespre.

Sóc el primer sorprès de l’efectivitat del blogger (aplicació informàtica que gestiona el món dels blogs) ja que quan vaig marxar no ho veia pas tan clar com ho veig ara, amb els resultats a la vista. Puc dir amb ple coneixement de causa que el blogger vindria a ser, també, com un secretari eficient que et fa tota la feina que li encarregues sense protestar i, el que és més insòlit encara, sense cobrar ni cinc ni tenir-lo d’assegurar.

Bé, un secretari o una secretaria. Ni que només sigui una vegada siguem políticament correctes (i per què, em pregunto, diem políticament?) ara que la ministra ha parlat en seu parlamentària de miembros y miembras sense que, segons m’han assegurat, ni tan sols se li escapés un somriure per sota el nas, en una prova més de que la capacitat ministerial de fer el ridícul no sembla tenir límits coneguts.

M’he llegit també els comentaris que m’heu anat deixant al blog durant aquests dies. Moltes gràcies a tothom. Com que ara mateix tampoc disposo de massa temps em limitaré a comentar-ne dos que en David i Mss van deixar a l’article de dimarts passat, Enllaunat F. És evident que no tinc la famosa bola de vidre ni, per tant, la capacitat de preveure què passarà no ja d’aquí una setmana sinó ni tan sols d’aquí una estona. Però dit això dic també que tots tres tenim raó. Jo jugava, però, amb l’avantatge de que aquesta no era pas la primera vegada que desconnectava i, per tant, ja tenia pistes prèvies sobre la sensació que tindria en fer-ho. Jugava també amb el peixet afegit de que només hi havien dues alternatives possibles, és a dir, que de totes maneres el cinquanta per cent d’encert ja el tenia assegurat, i tot plegat ja donava garantia d’autenticitat a la meva reflexió.

Els comentaris rebuts aquests dies de forma privada potser necessitaré una mica més de temps per anar-los contestant. Però vull aprofitar aquest aterratge suau per deixar també constància del meu públic agraïment a aquells que fugen de tot afany de protagonisme i que prefereixen no sortir publicats a el radar, tot i fer-hi sovint aportacions força interessants.

dijous, 12 de juny de 2008

El dret a decidir dels espanyols

Després de vuit dies voltant per Espanya (i Portugal) començo a veure les coses una mica més clares. A vegades cal prescindir dels diaris i convé viatjar per adonar-se de la realitat que ens envolta. Cada dia que passa s’està més a prop de que Catalunya i Euskadi acabin reconeixent el dret d’Espanya a decidir, el dret dels espanyols a l’autodeterminació, a poder-se desenvolupar políticament pel seu compte sense el concurs de les sangoneres basques i catalanes. És a dir, el dret d’Espanya a entendre’s directament amb Brussel·les (Unió Europea) i Nova York (Nacions Unides), prescindint olímpicament de la perifèria nacionalista. Això és un moviment imparable que, no ens enganyem, es fonamenta en arguments econòmics. Fa dècades que Espanya no para d'abocar calés a la perifèria nacionalista com si allò fos un pou sense fons. I Catalunya i Euskadi, en comptes d’agrair-ho i estar contents amb la solidaritat espanyola, encara diuen que els espanyols són uns insolidaris i se’n burlen d’ells, i els tracten tan malament com poden. I com és lògic els espanyols se n’estan atipant, i jo hi afegiria que amb tot el dret del món. Tot té un límit i cada dia que passa estem més a prop d’arribar-hi. I és que Espanya transfereix a la perifèria nacionalista molts més recursos dels que matemàticament els pertocarien segons les balances fiscals que bascos i catalans, tossuts ells, es resisteixen a fer públiques, tot i els mandats del parlament en aquest sentit. Per Espanya comença a arribar el moment de dir prou. Hasta aquí hemos llegado. No puede ser que invirtiendo tantos recursos en las regiones periféricas no solo no se nos reconozca el esfuerzo solidario de los españoles hacia Cataluña y Las Vascongadas sino que todavía se nos tache de insolidarios, y de que nuestras legítimas reivindicaciones y aspiraciones políticas no se vean justamente correspondidas. No és normal que després de tants anys Espanya segueixi estant econòmicament escanyada per bascos i catalans, i és menys normal encara que aquest problema no s’hagi resolt després de trenta anys de democràcia. Cada dia són més els espanyols que es declaren defensors del dret a la seva independència i, francament, mirant-ho fredament, no resulta gens difícil entendre-ho. Ens agradi o no, més aviat que tard catalans i bascos haurem d’acabar reconeixent el dret a l’autodeterminació d’Espanya. Aviat serà un clamor popular que no hi haurà qui l’aturi.

dimecres, 11 de juny de 2008

Enllaunat G

Fins a arribar aquest vespre a Sarrià ens esperen quasi mil quilometres d’autopista. La gràcia és que fins que no siguem als confins de Catalunya pràcticament no trobarem peatges. No és que no n’hi hagin sinó que fora de Catalunya la majoria dels peatges els paguem entre tots un cop a l’any amb l’IRPF. Pot semblar que les autopistes que tenim a l’oest i al sud són gratis. Doncs no, també les paguen, però ho fem d’una altra manera.

dimarts, 10 de juny de 2008

Enllaunat F

Una setmana sense connectar-me a internet (només de tant en tant per despatxar el correu urgent). Cap blog visitat, cap diari, cap web, cap twitter, cap facebook, res de res del món digital durant set dies. Puc assegurar que la desconnexió no només és possible sinó molt recomanable i estic convençut que desconnectar-se de tant en tant de tot això és bo per la salut. Fins ara no m’ha agafat la síndrome d’abstinència ni res que s’hi assembli.

dilluns, 9 de juny de 2008

Enllaunat E

i 3) Com a corol·lari de la manca d’exigències lingüístiques pels funcionaris de l’estat espanyol que treballen a Catalunya i a Euskadi comentada la setmana passada (la situació a Galícia no la conec però deu ser si fa o no fa), potser ens ajudarà a entendre tot això el fet que hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense (Ovidi Montllor). Tot té una explicació.

dissabte, 7 de juny de 2008

Enllaunat D

2) Però no cal anar tan lluny. Centrant-nos en el sector públic, a Catalunya es pot exercir de jutge, de policia, de guàrdia civil, de funcionari d’un munt d’organismes de l’estat, etc., sense ni tan sols entendre el català. Algú es pot imaginar un funcionari de Quebec o de Valònia sense saber francès, o de Flandes sense saber flamenc, o... Doncs a Catalunya i a Euskadi aquestes coses tan rares, rares almenys per alguns, són possibles.

divendres, 6 de juny de 2008

Enllaunat C

1) Vaig llegir que per treballar de metge a la sanitat publica basca hi ha el següent barem pels coneixements d’euskera: 8 punts per a un nivell bàsic, 16 punts per a qui acrediti un nivell mitjà, i 24 punts pel nivell màxim (coneixements tècnics). Per tenir un doctorat et donen 4 punts i per un master 2. Per molta gent això és un gran escàndol. Per a mi també ja que d’això se’n dedueix que a Euskadi es pot exercir de metge sense saber l’idioma. Increïble!

dijous, 5 de juny de 2008

Enllaunat B

Amb les publicacions gratuïtes de vegades t’emportes sorpreses. Des de fa un temps llegeixo cada mes una publicació que em va semblar d’una qualitat força remarcable. Com la mateixa revista indica no té preu, i això s’ha d’agafar en els dos sentits de la paraula. Es tracta de celobert. Es defineix com una “publicació singular, periòdica i plural”, repeteixo, es defineix com a singular i plural alhora (?). Es distribueix a Blanes, Lloret i Malgrat. Val la pena.

dimecres, 4 de juny de 2008

Enllaunat A

Sóc fora del país, sense una previsió massa concreta sobre la data de tornada, entenent per país la definició que en va fer Josep Pla: el meu país es allà on quan jo dic “bon dia” em contesten “bon dia”. Però no he marxat a la francesa i per no trencar amb el que en aquest blog és ja tota una tradició, ho deixo tot programat per tal que, fins que retorni a Sarrià, cada dia surti en aquestes pàgines alguna cosa curteta com aquesta d’avui.

dimarts, 3 de juny de 2008

Crisi econòmica: no sempre és el que sembla

Ahir dilluns, a mig matí. Situació a dues botigues de Barcelona agafades a l’atzar:

· Santaeulalia, passeig de Gràcia cantonada passatge de la Concepció. Preus que veig a l’aparador de roba masculina:
Americana de Miu-Miu, € 590.00
Sabates de Kiton, € 530.00
Vestit (traje) de Prada, € 1.200.00
Camisa de Miu-Miu, € 690.00
Botiga força plena si be no puc assegurar que tots fossin clients ja que els empleats van guarnits com si anessin de casament i en aquestes circumstàncies, des del carrer, resulta molt difícil saber qui compra i qui ven.

· Zara, Diagonal xxx. Preus que veig a l’aparador: no prenc nota de cap preu doncs tots sabem que no tenen res a veure amb els de Santaeulalia.
Botiga bastant buida a banda dels empleats joves que s’hi veuen.

Crisi econòmica? Si, tots els indicadors econòmics ens diuen que n’hi comença a haver, encara que no afecta tothom per igual. Però a vegades les aparences enganyen, i el que és no sempre és el que sembla. A Zara tothom paga trinco-trinco, amb efectiu o plàstic, mentre que a Santaeulalia, amb aquells preus tan poc assequibles, estic segur que es fa de més i de menys. Si empresarialment parlant jo hagués de fer ara mateix una aposta de futur, apostaria per Zara sense dubtar-ho ni un moment. Un client perdut a Zara és quasi res. Un client perdut a Santaeulalia potser és el dos per cent del seu gir.

Una previsió de futur: a pesar de la crisi Zara continuarà obrint botigues doncs la gent ha de seguir vestint-se, i els preus d’aquesta cadena global no tenen competència, i la rotació de moda tampoc. En altres paraules, si ara mateix hagués de comprar accions i només tingués com a úniques opcions aquestes dues empreses, compraria accions de Zara sense pensar-m’ho massa, tot i que ahir al matí a la botiga no hi havia massa gent; al vespre segur que estava plena. El client tipus de Zara treballa mentre que el de Santaeulalia no necessàriament.

dilluns, 2 de juny de 2008

Després de la crosta nacionalista, ara toca la moto

Ja s’ha explicat abans que Joan Ferran es conegut en alguns cercles restringits com el diputat si bwana. Sí, fixeu-vos-hi, al parlament s’asseu just darrera de l’amo, i mentre l’amo parla ell va fent si bwana amb el cap. Ja pot parlar l’amo del tres per cent, o dels transvasaments visto y no visto, aquells que ara es fan i ara ja no es fan i demà ves a saber, o del que sigui. Ferran sempre ens vol demostrar i que en quedi constància que està d’acord amb l’amo. Sap que les cameres l’enregistren, i sap també que en Bolaño després s’ho mira tot. Poca broma amb en Bolaño. Ferran ja hi té una pràctica. Ja ho feia quan parlava l’amo Maragall i ara segueix fent-ho amb l’amo Montilla. Si bwana.

Ara que aquell lamentable episodi de la crosta havia quedat mig oblidat (lamentable, almenys, per l’autor d’aquest blog, segurament hi haurà qui hi estarà d’acord, i té tot el meu respecte, faltaria més), doncs com dèiem ara l’home ens surt amb la moto, una versió actualitzada de la crosta. Ha fet una mena d’actualització, de reset, però el discurs de fons és el mateix de sempre. Els bons (ells) i els dolents (els altres). Coherent ho és el diputat, això s’ha de reconèixer.

La moto és una nova provocació típica de la factoria Ferran, en forma d’article, que va aparèixer ahir diumenge a El Periódico, el diari socialista per excel·lència. La moto nacionalista és el títol del nou article del diputat si bwana. Se’n parlarà d’aquest article.

Ferran contraposa un cop més catalanisme amb nacionalisme, catalanistes amb nacionalistes. Els catalanistes són ells, els socialistes i, alerta! que diria Ferran Monegal, també ens hi afegeix expressament els del PP, que todos juntos y en unión formen el grup dels bons de la pel·lícula, de la seva pel·lícula particular. Els altres són, per Ferran, els dolents.

Ferran diu: "El nacionalisme és com una motocicleta. Un vehicle inestable que canvia fàcilment de carril i que, quan vol fer soroll, pitja el gas". Ferran és el típic nacionalista espanyol, respectable com tots, però una mica covard ja que ens amaga el seu nacionalisme amb l’etiqueta de catalanisme social. Un cop més Ferran s’ha guanyat el sou. Ferran ha pitjat el gas de la seva inestable motocicleta.