.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Desconnexió temporal

Això de fer un blog és molt distret però dissortadament aquest divertimento de moment no em proporciona ingressos. Com que alguns tenim la mala costum de menjar cada dia, ni que sigui frugalment, i per altra banda els blogaires que anem per lliure no tenim subvencions de cap mena, resulta que de tant en tant un s’ha d’espavilar i ha d’intentar guanyar-se la vida fora de blogosfera. I si això, aquí, amb el tema de la crisi, cada dia que passa resulta més complicat, un ha d’anar allà on hi vegi negoci.

Així que ara marxo uns dies a l’estranger i aprofitaré aquesta excusa per desconnectar totalment del blog fins dilluns vinent.

Mentrestant i sense deixar el tema dels blogs, us recomano el darrer article de la meva col•lega blogaire Yoani Sánchez, una llicenciada en filologia resident a La Havana. Si us interessa saber què passa a la Cuba real us puc garantir que el blog de la Yoani us serà de molta utilitat.

Mentrestant queda oberta la bústia dels comentaris per si hi voleu deixar suggeriments o crítiques.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

El nombre de sigles els delata

Si s’observa el panorama polític de Catalunya resulta curiós constatar que el nombre de sigles que, per donar-se a conèixer, necessiten els partits polítics amb representació parlamentària, acostuma a tenir una relació molt directa amb la seva ideologia.

Així, com més de dretes és el partit (o liberal, que ara la paraula dreta no els agrada gaire i ha caigut una mica en desús) menys sigles necessiten per presentar-se, i com més d’esquerres és el partit (o progressista, que el mot esquerra tampoc els acaba de fer el pes) més n’utilitzen. Ja explicàvem l’altre dia que dretes i esquerres són termes que en el món de la política han anat quedant obsolets i diria que fins i tot superats per les noves tendències del màrqueting polític. És per això que s’han anat introduint succedanis més atractius als ulls del client, és a dir, del potencial votant.

Així, posats per ordre, des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, en trobem en primer lloc amb el PP (amb 2 lletres en tenen prou), després CiU (3), i a continuació ICV-EUiA (7), Esquerra (8), Ciutadans (9) i PSC(PSC-PSOE) (10).

Aclariments necessaris:

Encara que el partit Ciutadans juga bàsicament amb visió de lliga espanyola també ha estat inclòs en aquesta relació ja que temporalment gaudeixen d’una petita representació parlamentaria a Catalunya. El fenomen no s’acaba d’entendre gaire però ens agradi o no és així. I l’hem situat entre els partits d’esquerra ja que ells mateixos es proclamen d’esquerres. Tot i que molt sovint semblen una segona marca del PP no tenim perquè dubtar de les seves intencions.

Els socialistes els hem posat al darrera de tot, a l’extrema esquerra, per dos motius. En primer lloc perquè darrerament Iniciativa (que anys enrera hagués ocupat sense cap dubte aquesta plaça d’honor) s’ha anat decantant cada cop més cap al conservadorisme, entès en el sentit de conservar peti qui peti els càrrecs polítics obtinguts, quasi sense excepció, gràcies als seus mentors socialistes. I en segon lloc perquè, amb tota franquesa, si no es feia així la meva teoria de les sigles hagués començat a trontollar.

Conclusió: no és cap secret que, en general, les dretes són més estalviadores i contingudes en la despesa pública que les esquerres. Les esquerres sempre han sigut més despreses i rumboses, especialment quan la despesa la paguen amb diners del pressupost públic.

El penúltim exemple d’aquestes exageracions amb la despesa pública el tenim amb el pollo que s’ha muntat a l’entorn de l’Audi oficial del president Benach, tan criticat per Saura. I el darrer cas podria ser, per exemple, l’Audi oficial i altres despeses supèrflues del conseller Saura, de moment encara no criticat per ningú. Sí, perdó, me n’oblidava. Saura ha rebut ja la crítica de Saül Gordillo, director de l’Agència Catalana de Notícies (per cert, una empresa pública que segurament depèn de la quota de poder que Esquerra té al tripartit). Tot queda a casa... y Dios en la de todos.

Doncs bé, amb les sigles escollides per definir-se passa més o menys el mateix: a més sigles més despesa.

divendres, 24 d’octubre de 2008

Moderació de comentaris als blogs

No tinc cap dubte de que el que s’entén com a moderació de comentaris als blogs és cent per cent legítima. A casa seva cadascú fa el que vol, i els blogs no tenen més regles de funcionament que les que s’imposa lliurement el seu autor. Però no ens enganyem, aquesta mena de moderació és censura, molt legítima però al cap i a la fi censura.

Saül Gordillo ens recordava fa uns dies que hi ha tres opcions per a la gestió dels comentaris que es reben als blogs: no admetre'n, acceptar-los indiscriminadament i acceptar-los prèvia moderació. Gordillo ha optat ara per apuntar-se a la tercera opció, i ho ha fet amb la mateixa legitimitat que El radar de Sarrià segueix optant per acceptar-los tots indiscriminadament.

Segons els diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, moderació significa “acció de moderar”, i moderar es defineix com “disminuir la violència, la desmesura, d'un fenomen, una acció, un sentiment, etc., reduir a una justa mesura allò que és excessiu.”

Al meu entendre crec que tots ens entendríem millor si d’aquesta peculiar moderació de comentaris als blogs en diguéssim censura prèvia. Segons la meva interpretació, la moderació de comentaris consistiria més aviat en suavitzar-los, eliminar-ne els mots barroers, o els insults i, un cop quedessin mínimament presentables, publicar-los.

Però amb la moderació de comentaris no és això el que es fa. Els comentaris o be es publiquen en la seva versió original, sense introduir-hi cap modificació, o simplement s’eliminen. Els comentaris no es tunejen, no es moderen; els comentaris es censuren o no es censuren.

dijous, 23 d’octubre de 2008

La visió particular d’un blogaire independent sobre el 24è congrés d’UDC (i 2)

(La primera part d'aquest article la trobareu aquí)

Un cop acreditat em van acompanyar a la sala de premsa on es trobava la canallesca seguint l’acte per una gran pantalla de tele aprofitant la zona wi-fi que oferia l’organització.

Vaig preguntar si a banda de la sala de premsa podia assistir a algun acte in situ, i em van contestar que tots els actes eren a porta tancada excepte la intervenció que començava en aquells moments, que era la presentació de l’informe de gestió que feia Josep Maria Pelegrí, llegida en el seu acostumat to diguem-ne que poc engrescador.

Vaig decidir doncs anar a l’auditori del pis de sobre per seguir l’acte en directe. A l’entrada em van advertir que un cop s’hagués acabat la lectura de l’informe jo hauria de sortir de la sala ja que no era possible quedar-se a la votació. Em van fer seure a l’última filera de butaques, que tenia un rètol que deia “Reservat Premsa”. Tot i que l’auditori era força ple de gent, l’única butaca ocupada de la filera reservada a la premsa era la meva.

Altres detalls curiosos:

Els congressistes eren més aviat gent endreçada i ben vestida. Moltes americanes i poques corbates. Mitjana d’edat definitivament més elevada que en altres congressos. El pàrking de l’hotel era quasi ben ple, i la majoria dels cotxes eren de categoria mitja-alta i alta.

a la meva arribada a la sala de premsa hi havien diaris a discreció a la nostra disposició, concretament l’ABC i La Razón. Cap més. Vaig preguntar per la curiosa selecció i em van respondre que els altres ja s’havien exhaurit. No tinc cap motiu per dubtar-ho.

a la mateixa sala hi havia cafè i sucs a discreció. Les pastes també s’havien acabat, només quedaven les safates buides. Segurament va ser culpa meva, per arribar massa tard.

dintre de la cartera que dèiem abans hi havia a més uns fulls en blanc, el discurs imprès que s’estava fent en aquells moments, un bolígraf de promoció i un ratolí d’ordinador (mousse), també de propaganda del partit, que curiosament disposava d’una connexió d’aquelles rodones en lloc de la connexió rectangular USB que s’utilitza avui en dia. Resulta estrany que oferissin aquesta connexió que ja no és operativa per la majoria dels ordinadors actuals. Però cap problema, s’agraeix igualment el detall; tinc un parent que encara utilitza un ordinador antic i segur que l’aprofitarà.

Vaig marxar de Sitges al cap d’una hora de la meva arribada a l’hotel. Sense la possibilitat d’anar a altres actes del congrés in situ (una decisió dels organitzadors lògica i respectable) jo ja havia acabat la feina.

Deixant de banda aquests petits detalls millorables de cara al futur, haig de dir que l’experiència va ser força positiva. Vull pensar que aquestes notes meves els seran d’utilitat de cara a propers congressos.

Vaig arribar a la conclusió que l’únic blog que com a tal va demanar per anar al congrés va ser El radar de Sarrià. Tot un honor!

dimarts, 21 d’octubre de 2008

La visió particular d’un blogaire independent sobre el 24è congrés d’UDC (1)

Dissabte passat vaig ser a Sitges, amablement convidat per Unió Democràtica de Catalunya, per assistir al seu 24è congrés en la meva específica qualitat de blogaire.

A banda de la proposta de Duran i Lleida d’anar cap a la sociovergència, com si això fos una cosa tan fàcil d’empassar per les respectives militàncies d’uns partits que proposen per a Catalunya uns projectes polítics, econòmics i socials totalment oposats, m’atreviria a dir que en aquest congrés no hi ha hagut res més a destacar, i els diaris d’ahir així ens ho confirmaven.

De fet sota el lideratge de Duran Unió és quasi com una bassa d’oli i ho tenen tot molt ben organitzat i controlat per tal que res ni ningú grinyoli. El meu interès per anar al congrés anava, per tant, una mica més lluny, o potser més a prop, del que políticament pogués passar en el transcurs de l’esdeveniment.

Jo només pretenia veure, en primer lloc, com reaccionava un partit de llarga trajectòria com UDC davant la demanda inesperada (em consta que ho va ser) d’una invitació per assistir al seu congrés nacional per part d’un quasi (o sense el quasi) desconegut blogaire com jo.

Vaig enviar el primer missatge a UDC plantejant el meu interès amb més d’un mes d’anticipació. Després d’un intens intercanvi de missatges (nou en total), finalment vaig tenir la conformitat del partit per assistir al congrés, amb els mateixos drets (així m’ho van especificar a Sitges) que els periodistes que representaven els mitjans de comunicació tradicionals.

(Aprofitaré per dir que els blogs d’internet també són igualment uns mitjans de comunicació, amb dues diferències respecte als tradicionals. Per una banda tenen, en general, menys audiència, i per altra tenen la particularitat de que els seus lectors també hi poden participar activament mitjançant els comentaris on line. Així, podríem dir que mentre els mitjans tradicionals estarien qualificats com a 1.0, els blogs interactius entrarien dintre de la categoria 2.0)

Com dèiem, el congrés va tenir lloc durant aquest cap de setmana al Hotel Meliá de Sitges. Hi vaig arribar dissabte a 1/4 de dotze del matí. Després de que a les diferents persones que em van atendre els quedés clar que jo ni era militant ni periodista ni convidat especial, sinó que segons s’anaven comunicant per telèfon aquelles persones ha arribat el senyor que té un blog, em vaig acreditar al mostrador de premsa. Allà em van fer a mans el programa d’actes i una cartera portadocuments senzilla però discreta, que pot servir per altres usos. Res a veure amb la cridanera cartera de color butà que donaven al congrés de CDC.

(La segona part d’aquest article la trobareu aquí)

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Mucha i un tal Fermín al CaixaForum: la cara i la creu

Alphonse Mucha, 1860-1939, Seducció, Modernitat i Utopia. Amb aquest títol es va obrir el mes passat l’exposició que sobre l’artista txec es pot visitar al CaixaForum de Barcelona, i que romandrà oberta fins a principis de l’any vinent. Visita molt recomanable. És la primera vegada que tenim l’oportunitat de veure al nostre país una gran exposició dedicada a Mucha.

Em permeto copiar el primer paràgraf del fullet de l’exposició: Alphonse Mucha (1860-1939) fou un dels artistes més coneguts del seu temps, creador i difusor de l’estil Art Nouveau, pioner en l’aplicació de l’art a la publicitat i un dels pares del disseny gràfic modern. Els seus cartells i les seves pintures van causar admiració a Paris i en van sorgir imitadors arreu del món. L’art de Mucha aspira a la bellesa. Les seves acurades composicions posen en joc elements teatrals i al•legòrics, i creen una atmosfera de misteri propera a la poètica simbolista.

No hi afegiré res més. Si teniu interès en el modernisme de principis del segle XX no heu de deixar passar aquesta oportunitat. Val molt la pena i difícilment es repetirà.

Escales amunt (també es pot agafar l’ascensor) es troba la petita sala 5 del CaixaForum. Allà sempre hi ha alguna exposició o muntatge sorprenent, alternatiu em sembla que en diuen ara. Sent políticament correcte diria que són muntatges que van bastant més enllà de l’art, i sense ser-ho, que jo no en sóc, no em fa res dir que es tracta d’una presa de pèl sense pal•liatius. Aquesta vegada l’invent portava per títol “Eufòria_05: Actes Oficials”, d’un tal Fermín Jiménez Landa. Ni art ni res que s’hi assembli. A l’entrada hi ha l’explicació (per dir-ne alguna cosa) del comissari, que m’imagino deu ser de la mateixa corda artística. No vaig ser capaç d’entendre res del que David Armengol pretén explicar als visitants sobre l’obra d’en Fermín.

Però tot i sabent-ho sempre que vaig al CaixaForum acabo pujant a la Sala 5 (total, ja que hi som), i sempre surto d’aquell petit espai dient-me a mi mateix aquí no m’hi veuran més el pèl. Però la propera vegada segur que hi tornaré a pujar. Un cert grau de masoquisme que intueixo forma part de les meves virtuts però que no reconec com a propi em deu impel•lir a repetir una vegada i una altra aquestes absurdes pujades a la Sala 5. Després de diverses experiències crec estar en situació d’assegurar que la visita a la petita sala d’aquest complex cultural és bàsicament un acte de masoquisme.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Mucha, Sitges, UDC

Avui volia parlar de Mucha i fins i tot ja tenia penjada al blog aquesta il•lustració com a complement del meu post. Però no he matinat prou i ara haig de marxar cap a Sitges. Vull anar a donar una ullada al 24è congrés d’Unió Democràtica de Catalunya, tal com acostumo a fer darrerament amb els partits polítics que tenen la cortesia de convidar-me quan celebren els seus congressos. Així que de Mucha en parlaré dilluns, i del congrés d’UDC quan hagi fet l’article.

divendres, 17 d’octubre de 2008

El tuteig asimètric

No sé si també us passa però hi ha cosa que em treu bastant de polleguera. Em refereixo al tuteig asimètric que els personatges públics tracten sempre d’imposar-nos. Són aquells que es pensen que estan per sobre del bé i del mal, aquells que semblen estar convençuts que els ciutadans que anem a peu els hem de tractar amb reverència i de vostè mentre ells es permeten la llicència de marcar distàncies i tutejar a tothom, amb independència de qualsevol altra consideració.

Em refereixo concretament als personatges que ocupen càrrecs polítics, o a aquells altres que pel sol fet de formar part de certa família tenen determinades expectatives d’ocupar la jefatura de l’estat o, si més no, de gaudir de les benèfiques familiars que el càrrec té reservades per a la seva parentela. Són aquells personatges que tracten a la gent de tu però no permeten de cap manera ser correspostos amb el mateix tractament. A vegades es diu, al meu entendre equivocadament, que amb el tuteig es mostren propers al poble. Jo ho veig justament al contrari, ens tutegen per marcar distàncies.

Concretament, m’estic referint a tutejadors nats com el rei d’Espanya i els membres de la seva cada dia més nombrosa família. O al ministre Bermejo que diu que ens resoldrà el tema Companys ja que es veu que això s’ha convertit de sobte en un assumpte urgent. Em refereixo a la consellera de Justícia de la Generalitat que ara pretén regular també (com els agrada regular-ho tot!) i intervenir en les converses privades d’una família que té un fill adoptat. O al conseller que no ens deixa circular a més de 80 per l’autopista amb arguments ecològics que no s’aguanten per enlloc, més falsos que una moneda de tres euros. Parlo també, por posar un altre exemple, del president de la Diputació de Barcelona que, per cert, quasi ningú sap qui és ni quina feina fa com a tal.

(Per cert bis, ara que la crisi ja està acceptada per tothom, fins i tot pel jefe dels socialistes que la negava fins fa quatre dies, i quan es constata que falten calés arreu, no seria hora de suprimir les diputacions i utilitzar els diners dels seus pressupostos en coses més útils? No en tenim prou amb les administracions dels barris i els districtes, els municipis, els consells comarcals i la Generalitat? De veritat s’han de mantenir les diputacions i a sobre afegir-hi les projectades vegueries? No n’estem fent un gra massa amb tantes administracions públiques? Estic convençut que tota aquesta inflació de càrrecs s’hauria de racionalitzar (reduir) dràsticament. Ara, amb la crisi, seria un bon moment per fer-ho però molt em temo que proposar això és picar en ferro fred.)

Fet aquest parèntesi sobre l'evident inflació de funcionaris que tenim, em queixo dels polítics de tots colors que sempre tutegen i no els agrada gens que se’ls tutegi a ells. S’ha de dir, però, que de tant en tant te’n trobes algun que es mostra educat i agraït amb qui li paga el sou. Dissortadament aquests són minoria.

Estaria bé que quan un ciutadà, incloent-hi evidentment els periodistes, fos tractat de tu per un d’aquests personatges, aquest rebés en justa contrapartida el mateix tracte, i es fes amb la mateixa normalitat que ells ens tutegen a nosaltres. I que corregués la veu que aquesta pràctica s’anirà imposant. Jo ja ho faig. Si tothom ho fes en quatre dies el problema estaria resolt.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Coses que darrerament m’han cridat l’atenció

Peregrinos, una pel•lícula francesa que ha passat molt desapercebuda, i que si s’eliminessin les escenes de somnis que hi surten gratuïtament de tant en tant encara seria més recomanable.

Que el PP sigui tan contrari a la independència de Catalunya tenint en compte que l’actual status li impedeix governar a Madrid. És a dir, si es prescindís dels diputats catalans al parlament d’Espanya, el PP disposaria allà d’una confortable majoria per a governar.

Un restaurant barceloní de cuina índia que no pica (vull dir que no pica a la butxaca ni, per poc que es vigili, al paladar): Maharaja, Rambla del Raval 14. Informació addicional: el farmacèutic que hi ha al costat ens van dir que els amos del restaurant havien treballat abans al Botafumeiro. Nosaltres no ho vàrem notar però queda dit.

Que després de tot el que es diuen els seus socis dia sí i dia també encara no s’hagi trencat la coalició Convergència i Unió.

Que tanta gent s’estranyi de que la Citroën hagi decidit no participar en el proper Saló de l’Automòbil de Barcelona. Sembla que no s’hagin assabentat que degut a la crisi les vendes de cotxes baixen en picat, i que si es té ànim de supervivència s’han de retallar despeses d’allà on es consideri convenient.

La particular visió que sobre la llei de la memòria històrica ens donava dissabte passat Gregorio Morán en el seu article de La Vanguardia. Per emmarcar-lo!

Que si a Catalunya la taxa de funcionaris públics és del 8% sobre la població activa, el 68% dels diputats del Parlament de Catalunya siguin funcionaris. En altres paraules, resulta força simptomàtic que la taxa de funcionaris entre els diputats sigui entre 8 i 9 vegades superior a la que hi ha al carrer. Això ja ho vaig dir fa poc però a mi encara em fa rumiar; la desproporció és excessiva.

Una dada que vaig sentir l’altre dia: cada més o menys cent dies es duplica el número de blogs d’internet que hi ha al món, però només el cinc per cent segueixen vius amb actualitzacions més o menys periòdiques. Ara mateix esteu llegint un blog d’aquesta minoria, un blog que des de fa més d’un any s’actualitza quasi cada dia.

Que ara els partits autoanomenats progressistes (d’esquerra) exigeixin als governs polítiques liberals tradicionalment dretanes. Increïble!

Que ara els partits autoanomenats liberals (de dreta) exigeixin als governs polítiques intervencionistes tradicionalment esquerranes. Més increïble encara!

Que encara quedi gent que associï el progressisme amb l’esquerra, i el conservadorisme amb la dreta, i no s’adonin de la transversalitat dels termes.

Que es reclami a La Vanguardia que tregui al mercat la versió catalana del diari, tal i com va fer El Periódico fa uns anys. Si aquesta gent a qui tant agrada donar lliçons de projectes empresarials als altres troben a faltar un altre diari en català, potser s’haurien de plantejar buscar finançament i fer-se’l ells, no? S’equivocaran o no, però si els Godó encara no ho han fet és que no hi veuen negoci.

Que molts s’hagin estirat els cabells perquè el líder de l’oposició d’Espanya digués que la desfilada militar de diumenge passat era un coñazo. Per una vegada que un polític parla sense embuts i diu la veritat, encara el critiquen!

Un assaig que com quasi tot el que escriu aquest autor us farà rumiar: La dictadura de la incompetència, el darrer llibre de Xavier Roig, enginyer, empresari i escriptor.

Que els sindicats de classe s’estranyin de que les fàbriques de cotxes (i altres que no són de cotxes, i moltes altres empreses que ni tan sols fabriquen res) es plantegin el tancament i el trasllat a altres indrets més competitius que el nostre, competitius en tots els sentits (salarial, fiscal, mediambiental, etc.)

Que els sindicats de classe no mostressin la mateixa estranyesa quan fa poques dècades aquestes empreses que ara marxen es van instal•lar aquí, després de tancar les instal•lacions que tenien més al nord, en països que van esdevenir menys competitius que el nostre. La situació és EXACTAMENT la mateixa, amb l’única diferencia que ara en diuen deslocalització degut a la globalització de l’economia, mentre que abans només es parlava de les bondats de la inversió estrangera al nostre país, com si allò fos un xec en blanc de per vida.

Que el Tribunal Constitucional encara no hagi tombat l'Estatut. A què esperen? Si els membres del TC no es posen d’acord sobre la data adient per fer pública la seva previsiblement ja presa decisió, els en podem suggerir una: el 2 de novembre, dia dels Difunts. Si l’acceptessin, disposarien encara de quasi tres setmanes per acabar de passar el ribot i enllestir el text definitiu.

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Una llarga pregunta gens innocent

Quan de temps passarà fins que un economista ens digui que l’actual crisi és només la demostració fefaent del fracàs de l’economia de mercat, i que en realitat (nosaltres ja ho dèiem!) el sistema comunista que fa uns anys va passar a l’arxiu de la memòria històrica de la humanitat era de fet el camí correcte, i que si aquelles aventures van acabar com van acabar només va ser degut a que uns polítics ineptes i corruptes van aplicar incorrectament les excel•lents teories econòmiques que hi havia al darrera d’aquella ideologia?

Ho dic perquè quan ara fa exactament trenta anys vaig ser a Cuba aquesta era més o menys l’explicació que em donaven els responsables polítics del Mincex (Ministerio de Comercio Exterior), amb els que jo llavors feia negocis, quan comentàvem amistosament les més que evidents mancances del sistema. Intueixo que aquests dies els cubans germans Castro i el nordcoreà Kim Jong-il deuen estar la mar de satisfets veient con trontolla el capitalisme.

Aclariment. Sóc un dels catalans que no poden presumir d’haver militat al PSUC. Políticament parlant tots tenim el nostre pecat original particular. El meu potser podria ser aquest.

dissabte, 11 d’octubre de 2008

Ateneuesfera vs Premis Blocs Catalunya

Darrerament alguns pocs i privilegiats blogaires catalans entre els que em compto hem assistit a dos actes que tot i el que els separa a tots nivells, és a dir a nivell d’organització, de format, de distància física (cent quilòmetres) estan molt relacionats. Han estat dos actes que giren en torn dels blogs d’internet.

Cronològicament parlant, el primer acte va tenir lloc el primer dissabte d’octubre a l’Ateneu Barcelonès. Aquest cop ens vam reunir 14 blogaires d’un grup que no arriba a vint persones que formem part del que es coneix com l’Ateneuesfera. Es tracta d’un grup molt heterogeni de gent que només tenim en comú dues coses: que fem blogs i que ens agrada parlar-ne. I dic només amb tota la intenció doncs ens trobem en franges d’edat diferents (des de vint i molt pocs fins a cinquanta llargs), omplim el dia amb activitats més diferents encara (des d’un que és estudiant de periodisme fins a un altre que es dedica al comerç internacional). Tot i que no n’hem parlat mai m’imagino que tenim ideologies polítiques ben diferents, que no ens agrada anar als mateixos llocs, ni escoltar la mateixa música, ni menjar les mateixes coses. Però a tots ens agraden els blogs i en tenim almenys un d’actiu, i de tant en tant ens trobem presencialment i en parlem. No hi ha guió previ ni ordre del dia, ni ningú que presideixi (tot i que l’amic Guillem Carbonell, l’inventor i l’ànima de l’Ateneuesfera, sempre procura posar temes concrets de debat sobre la taula). És el més semblant al que molts entenem com una trobada 2.0. Allà tothom aporta i tothom rep, tothom parla i tothom escolta, sense cap autoritat ni normativa.

El segon acte va tenir lloc ahir a Girona. Es tractava de la cerimònia de lliurament dels Premis Blocs Catalunya, una excel•lent iniciativa d’Stic.cat, entitat privada presidida per la també blogaire Trina Milan. El format d’aquest acte era evidentment molt més acotat i allunyat de qualsevol improvisació. La presencia d’assistents impressionant, amb l’Auditori Palau de Congressos de Girona ple a vessar, uns conferenciants de campanillas, una presidència política de l’acte molt lluïda i encapçalada per un altre conegut blogaire, el president del Parlament de Catalunya Ernest Benach. Uns càterings pre i post acte més que correctes. Una organització excel•lent en tots els sentits, i jo personalment hi afegiria un desig generalitzat de que això tingui una continuïtat en el temps i esdevingui cada any la gran festa catalana dels blogs d’internet. Els organitzadors ja ens han demostrat que en saben, i que en saben molt. Doncs ara que no ho deixin!

Només tres petits “peròs” que des de la meva coneguda visió crítica no em puc estar de mencionar, esperant que s’esmenin de cara a properes edicions dels premis.

Primer “però”: la puntualitat o, més ben dit, la manca de puntualitat. Si pretenem ser moderns amb la promoció d’un ús generalitzat de les TIC a la societat catalana, si ens volem assemblar als països més endreçats que tenim al nord, si volem que els de fora ens prenguin seriosament, no és acceptable que la primera conferència anunciada per les cinc comencés amb 22’ de retard, i més tenint en compte que el conferenciant hi era a l’hora fixada. Tampoc és acceptable que l’acte de lliurament de premis pròpiament dit, anunciat per les vuit del vespre, comences amb 17’ de retard. Resulta que 22 minuts més 17 minuts sumen 39 minuts, un temps que pel que explicaré tot seguit molts dels assistents vam trobar a faltar.

Segon “però”: l’impossibilitat dels assistents a l’acte de poder interpel•lar als conferenciants, amb l’excusa de la manca de temps. I els 39 minuts perduts que dèiem abans?

Tercer “però”: Ningú es va disculpar per aquests retards injustificats, tothom semblava trobar-ho d’allò més normal. Bé, potser sí que per a molta gent el fet de no començar a l’hora entra dins de la normalitat d’aquest país però jo no ho veig així i ho dic sempre que m’hi trobo.

Espero que els organitzadors no se m’enfadin però intueixo que si no en parlo jo segurament ningú gosarà fer-ho, i l’any vinent correríem el risc de que es repeteixin aquests petits “peròs”.

De tots els premis lliurats ahir el que més il•lusió em va fer va ser el que va rebre la Núria Masdéu, en la categoria de les TIC. La Núria també forma part del privilegiat grup de blogaires que dèiem al principi d’aquest post. Felicitats Núria!

(Algunes idees d’aquest article van sorgir a partir d’una conversa informal mantinguda ahir a Girona amb en David Rodríguez, un altre dels privilegiats blogaires que han assistit als dos actes. Vull dir que si filéssim prim potser una part dels drets d’autor li correspondrien a ell. Queda dit).

divendres, 10 d’octubre de 2008

Funcionaris públics

Sovint em diuen que jo sóc contrari a la figura laboral del funcionari públic. Vull que quedi clar que no ho sóc i avui intentaré explicar la meva postura al respecte.

És obvi que el funcionari no és dolent per naturalesa. En tot cas el que és dolent és un sistema pervers com el nostre que permet que n’hi hagi molts més dels que raonablement es necessiten per dur a terme les tasques bàsiques reservades a l’administració. Estic convençut que a casa nostra tenim un excés de funcionaris. No sé quants però segons diversos estudis publicats darrerament ens en sobren dotzenes de milers. No em consola gens saber que a Extremadura la taxa de funcionaris sigui tres vegades més alta que a Catalunya. Això només vol dir que si aquí tenim un problema d’excés de funcionaris allà el problema és molt més greu.

L’excés de funcionaris és degut a dos motius. El primer és que tenim una administració excessivament intervencionista, que fa tasques que no hauria de fer ja que haurien d’estar reservades a la iniciativa privada. L’altre és que per segons quines feines hi ha massa gent per fer-les. Aquí gaudim d’una inflació de burocràcia que massa sovint esdevé el que molts coneixem com a burrocràcia inútil, allò que només serveix per justificar l’excés de funcionaris a base de fer-los fer tasques absolutament inútils.

Al meu entendre, tampoc és acceptable que els funcionaris tinguin més privilegis laborals que els altres treballadors. Com a ciutadà i contribuent fiscal reivindico la fi d’aquesta discriminació. Exigeixo una igualtat de tracte. Això vol dir, entre altres coses, que si en determinades circumstàncies a un treballador de l’empresa privada se’l pot acomiadar, de donar-se els mateixos motius a l’administració pública també s’hauria de poder acomiadar al corresponent funcionari. Penso que la figura del lloc de treball de per vida només té avantatges pel funcionari però tot són inconvenients per al correcte funcionament de la societat. S’hauria d’anar acabant. No reivindico res més, ni res menys.

Sé que això que proposo és una cosa semblant a picar en ferro fred ja que segons s’acaba de publicar més de dos terços dels diputats del Parlament de Catalunya són funcionaris. De passada diré que si el pes laboral dels funcionaris no arriba al deu per cent de la força laboral de Catalunya, resulta com a mínim sorprenent –almenys ho és per a mi- que el 68 per cent dels diputats del Parc de la Ciutadella ho siguin.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Economia

Aquests dies tothom parla d’economia. Tothom vol dir-hi la seva. Tothom pretén entendre-hi. Tothom ens vol convèncer del que s’ha de fer i del que no s’ha de fer. Tothom té la fórmula magistral per resoldre aquesta situació o per evitar-ne les conseqüències negatives. Tothom. O més ben dit, quasi tothom.

Hi ha excepcions. Hi ha gent, poca, això sí, que admet sense embuts la seva incapacitat més absoluta per posar sobre la taula una recepta efectiva que ajudi a apaivagar els efectes negatius d’aquesta crisi. Hi ha persones que estan sobrepassades pels esdeveniments, i ho reconeixen sense vergonya. Hi ha gent que no té aquella ràpida capacitat de reacció dels nous experts en economia que darrerament estan sorgint com a bolets. Hi ha persones que es miren cada dia amb més recel tota aquesta colla de polítics i tertulians dels mitjans de comunicació que en poques hores s’han reciclat llegint quatre coses aquí i allà, i s’han convertit en uns grans experts sobre l’actual crisi econòmica.

Jo sóc un dels membres d’aquest segon grup. I no em fa res dir-ho aquí. Reconec la meva incapacitat per donar receptes. Els darrers esdeveniments em superen i com que no disposo de referències directes sobre una situació similar anterior que jo hagi viscut personalment no tinc propostes sobre el que s’hauria de fer. Això d’ara no té res a veure amb la crisi del petroli dels anys 70 del segle passat. Res a veure. Això és molt més greu.

Tothom parla també de que s’ha de generar confiança, de que el més urgent és restablir la confiança de la gent. Hi estic d’acord. Aquesta tasca hauria de ser prioritària. Però seguint amb la meva franquesa, la veritat, jo de confiança en els nostres governants (nostres en el sentit geopolític més ampli del terme) en tinc cada dia menys. Els governants que ens haurien de resoldre tot això diuen avui EXACTAMENT el contrari del que deien ahir. Els grans principis que ahir semblaven inamovibles avui trontollen i sembla que ja se’n pot prescindir alegrement. I tot això passa a la dreta i passa a l’esquerra. I passa al centre. No se’n salva ningú.

Davant d’aquesta crisi jo no em quedaré assegut a la butaca. De moment, però, només se m’acut una recepta que, per altra banda, ha funcionat sempre: treballar més. I mentre ningú em proposi una millor alternativa és la recepta que personalment estic posant en pràctica. Si per tirar endavant s’han de treballar 65 hores setmanals, cap problema. Estic convençut de que si tothom ho fes el final de la crisi seria molt més proper. Diguin el que diguin els polítics i els sindicalistes.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Felicitació del president d’El Corte Inglés

No sóc ni he estat mai un gran client d’El Corte Inglés (de fet quasi que ni petit). Aquestes botigues tenen per a mi dos grans inconvenients i per això no tinc massa tendència a deixar-m’hi caure. Hi vaig només molt de tant en tant i, més que res, per resoldre alguna urgència. En tinc una a prop de casa i s'ha de reconèixer que aquesta gent té quasi de tot.

El primer inconvenient d’aquestes botigues és que no són gens barates. Sovint dic que els preus del corte serveixen per saber quins són els preus que no s’han de pagar mai per aquell producte que busquem. Així que hi vas, preguntes quant val i ho compres més bé de preu en un altre lloc.

El segon defecte, per a mi no menys important que el primer, és que la direcció no exigeix un bilingüisme actiu als seus empleats. És a dir, allò tan senzill de contestar en català si el client se’ls dirigeix en català allà encara no ho han copsat. Hi ha molts empleats d’aquella empresa que no deixen l’espanyol ni que vegin que seguint per aquest camí de prepotència lingüística tenen el risc de perdre el client. A mi m’han perdut més d’una vegada. I més de dues. Casualment o no, els que des del seu monolingüisme militant sempre tracten d’imposar el bilingüisme al client acostumen a ser aquells que tenen més triennis a l’empresa. La gent jove s’adapta més al client (com ha de ser).

Però bé, tot i que no hi vaig gaire, el president d’aquella empresa, Isidoro Álvarez, té el costum de felicitar-me cada cop que s’acosta el meu sant. M’envia una carta d’allò més formal que, pel que recordo d’altres anys, sempre té el mateix text, dirigida a “Don ...” i encapçalada amb un “Dintinguido Sr. ...”, i amb un text que, francament, després de tants anys el començo a trobar una mica carrincló (En este día tan señalado para usted y los suyos ...).

Em sembla recordar que l’anterior president de l’empresa, Ramón Areces, oncle d’Isidoro Álvarez, ja m‘enviava les mateixes cartes. Vull dir que en aquest aspecte de felicitar als clients pel dia del seu sant, els presidents d’El Corte Inglés són amables i detallistes. A més a més, per recordar les dates dels seus milions de clients han de tenir molt bona memòria. O potser en tenen prou amb un secretari eficient que cada matí entri al seu despatx tot dient-li: Mire, Don Isidoro, que dentro de cinco días es el santo de aquel cliente que tenemos en Barcelona y que, aunque no nos compre mucho, quizá merece el honor de recibir su felicitación...

Doncs és això el que volia dir. Potser algun día Don Isidoro donarà instruccions al seu eficient secretari per canviar el text de la carta, o l’idioma en que està escrita segons a qui s’envia, o dirà a aquells empleats amb tants triennis i que ara es mostren tan repatanis amb l’idioma que el client sempre té raó, i que si se’ls dirigeix en català ells han de seguir la conversa en el mateix idioma.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Els negocis barcelonins d’Allan Stewart Konisberg

Això no és una crítica de cine. L’autor d’el radar no entén de cinema i és bàsicament per aquest motiu que en aquest blog no hi trobareu mai la crítica d’una pel•lícula. Evidentment el “mai” s’ha d’agafar amb aquella relativitat que em permeti, si més endavant em ve de gust, fer una crítica de cinema sense que ningú m’ho hagi de retreure. Però avui no trencarem la norma ni amb l’excusa de parlar de Mr. Allan Stewart Konisberg, més conegut com a Woody Allen, tot i que el tema de l’article hi està d’alguna manera relacionat al tractar-se del finançament públic del film Vicky Cristina Barcelona.

Avui tractarem sobre els substancials ajuts municipals, al meu entendre fora de tota lògica i de tota mesura, que ha rebut aquest gran director, així com dels detalls personals extraordinaris que l’alcalde de Barcelona i alguns regidors li han dispensat a ell i a la seva família, tant aprofitant les visites de la família Allen a Barcelona, com en alguna nombrosa expedició municipal feta a la ciutat de Nova York per afluixar la mosca i, de passada, fer-se la foto amb ell. Parlo de les subvencions a fons perdut rebudes per aquest director tan emblemàtic i/o els seus productors. Tot això, no ho oblidem, pagat amb diner públic, amb diner dels barcelonins.

L’import total de la benèfica concedida a Mr. Allen no el sabrem mai doncs els conceptes són molt diversos i estan comptabilitzats en diverses partides, però no crec equivocar-me si parlem d’una xifra molt propera als set dígits d’euros, o d’un quaranta per cent més si ho calculem en dòlars USA, la divisa del director novaiorquès.

Fa pocs dies vaig anar a veure la darrera pel•lícula de Mr. Allen, evidentment en versió original. I dic evidentment perquè en el cas concret que tractem hi ha unes escenes, per a mi de les poques que se salven de la pel•lícula, en que es va canviant d’idioma (ara espanyol ara anglès, ara anglès ara espanyol) i que per no perdre la gràcia entenc que s’han de veure en versió original.

Fora d’això no hi veig enlloc el rendiment barceloní de la inversió feta amb diners públics dels barcelonins. Dubto que la projecció de la pel•lícula porti més turistes a Barcelona, suposant que la ciutat necessiti encara més turistes, cosa que potser no tots tenim tan clara. Tal vegada es podrien haver arribat a entendre unes subvencions municipals per la promoció de la ciutat si s’haguessin fet fa vint anys, quan Barcelona era encara força desconeguda. Però a partir dels Jocs Olímpics del 92, amb el nom de Barcelona conegut arreu del món, crec que la decisió municipal no es justifica.

Barcelona té prioritats d’inversió i de despesa molt més urgents que el finançament d’una pel•lícula de Mr. Allen que, a més a més, no cal ser un entès en cinema per saber que no passarà a l’història del setè art.

divendres, 3 d’octubre de 2008

dijous, 2 d’octubre de 2008

Descortesies i incorreccions socials massa corrents de les que quasi mai ningú es queixa

Per situar-nos, i a tall d’exemple. Seu d’Òmnium Cultural al carrer Diputació de Barcelona, ahir dimecres a les 7 del vespre, hora anunciada per començar l’acte de presentació del llibre Nosaltres, els catalans, de Víctor Alexandre. Sala d’actes plena de gom a gom.

Programa previst.
A/ Intervencions dels membres de la taula: Isidor Cònsul, editor del llibre, Àngel Colom, que feia la presentació, Jordi Porta, amfitrió de l’acte i l’autor, Víctor Alexandre.
B/ Breus intervencions de set dels vint protagonistes del llibre: Patrícia Gabancho (Argentina), Pius Alibek (Iraq), etc.
C/ Torn obert de paraules (precs i rocs).
D/ Actuació d’un quintet de violoncel. Per cert, al fulletó d’Òmnium en deien viol•loncel però m’atreviria a dir que tot i l’autoritat lingüística d’aquella institució comparada amb la meva ignorància, són ells els que van relliscar.

Primera incorrecció. Comença l’acte amb 12’ de retard. Explicació de la taula (textual): “ens ha semblat que el senyor Porta es retardaria però finalment hem decidit començar sense ell”. Convé recordar que el senyor Porta és el president d’Òmnium i era, per tant, l’amfitrió de l’acte. L’acte, doncs, va començar sense amfitrió.

Segona incorrecció. L’amfitrió es va presentar amb 33’ de retard. Com a tota explicació ens va dir que “es que vinc de Sabadell i ja havia avisat”. Doncs bé, venir de Sabadell, així, sense més, no és excusa. Jo mateix ahir venia de més lluny que Sabadell i vaig arribar a l’hora.

Terceres incorreccions. Durant les intervencions dels protagonistes del llibre es van produir tres interrupcions, sense demanar permís, per part de persones del públic que no estaven d’acord amb algunes manifestacions que es feien des de la taula. Lleig. Per mostrar la seva discrepància entenc que s’haurien hagut d’esperar als precs i rocs.

Quarta incorrecció. Arribada l’hora dels precs i rocs l’autor del llibre, que portava la veu cantant, va dir que sentint-ho molt no n’hi podrien haver, amb l’excusa que anem retardats i Òmnium tanca a les 9. El president d’Òmnium, assegut al seu costat, no va dir aquesta boca és meva donant doncs per bo que Òmnium tanca a les 9. Com a mínim, curiós. Per cert, Òmnium ahir no va tancar a les 9 doncs l’actuació musical, força interessant, va acabar més tard d’aquella hora.

És evident que si l’acte hagués començat a l’hora que ens havien dit hi hauria hagut temps per a una estoneta de diàleg entre els ponents i el públic. Sovint és la part més interessant d’aquesta mena d’actes però lamentablement ahir no ho vam poder comprovar.

Del llibre no en puc parlar perquè encara no l’he llegit. Ja l’he posat a la pila de les meves lectures pendents. En principi sembla que promet.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

El Miquel ja dóna la cara

Aquesta és la foto guanyadora del 6è. Concurs fotogràfic European Balloon Festival, convocat per l’Ajuntament d’Igualada i l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada.

Data de la foto: matí del 5 de juliol de 2008
Lloc: afores d’Igualada
Fotògraf: Joan Vidal

Pilot (el que llença el testimoni verd a la diana taronja que hi ha al terra, a l’esquerra): Carles Lladó, d’Ultramàgic, que en aquesta prova es va quedar a només uns pocs centímetres de la diana.

Passatger (el que s’ho mira, a la dreta): L’autor d’El radar de Sarrià, de qui ara ja no es podrà dir que només ensenya les sabates.

Trobareu més detalls de l’European Balloon Festival aquí i aquí.