Abans d’ahir, diada de Sant Jordi, la M., una lectora d’aquest blog, se’m va queixar de bon rotllo perquè en el meu primer post no hagués parlat ni de passada d’una festa tan nostra i entranyable com la dedicada al llibre i la rosa. Vaig donar per fet que ja hi haurien altres blogs que tractarien el tema, i que ho farien molt millor del que ho hagués pogut fer jo. Després, però, vaig pensar que el 23 d’abril hagués estat bé oblidar-se una mica dels temes que acostumo a tractar més sovint i dedicar el post a una flor com la rosa. Però ja no hi era a temps, tot i que al vespre del mateix dia vaig penjar de pressa i corrents una rosa virtual al blog, no fos pas que em diguessin que sóc un mal català.Avui, però, veig que tinc una altra excusa per reconciliar-me amb la natura floral. Les roses de Sant Jordi ja deuen estar mig pansides però com alternativa podem parlar dels clavells. A Portugal, l’aixecament militar que va acabar amb la llarga dictadura de Salazar i Caetano es coneix com la Revolução dos Cravos (revolució dels clavells). Avui fa 35 anys que es va acabar aquella dictadura i a Portugal la data del 25 d’abril de 1974 quedarà sempre associada al clavell com a símbol d’aquella revolució. Des de llavors, cada 25 d’abril els portuguesos ho celebren, de la mateixa manera que aquí nosaltres celebrem la diada de Sant Jordi. Ells el clavell i nosaltres la rosa, i tothom content.
Ara algú potser es preguntarà perquè al final he derivat cap a Portugal. És molt senzill, resulta que la queixosa lectora de la que parlava al principi viu precisament a Lisboa. Dons apa, dijous potser no vaig parlar de les roses catalanes però avui he parlat dels clavells portuguesos. Tot són flors.
El clavell té un no sé què de descaradura que el fa idoni per una revolució :) serà per això que aquí som tan immobilistes amb la nostra rosa, tan burgesa i senyora? aiiiii :)
ResponEliminaClidice,
ResponEliminaPotser sí, ves a saber si tot plegat no serà només un assumpte de flors. De totes maneres t'haig d'aclarir que, amb flor o sense, jo no sóc pas revolucionari, ni crec que aquest sigui el camí de la solució dels problemes en una democràcia més o menys consolidada com la nostra.
Tinc un amic, madrileny ell, que creu, fermament, que cal treure les teranyines a la guillotina. Jo no arribo a això, entre altres coses perquè m'esgarrifa la sang i els caps tallats fan desendreçat. Encara que ... a vegades ... a una li vénen unes temptacions ...
ResponEliminaMiquel,
ResponEliminava ser una revolució poc sagnant, molt alliçonadora de com una societat arriba a la maduresa i és capaç de fer fora el dictador posant-hi clavells als fusells, potser una mica innocent, però reconciliadora amb l'ésser humà..
salut
Clidice,
ResponEliminaNo sé si ens convenen aquests amics de la guillotina...
Trina,
En canvi, una mica més a l'est, ens vam esperar tranquil·lament a que es produís el "hecho biológico" prescindint de fusells i flors, i posant-hi després una gran dosi d'amnèsia col·lectiva que encara ens dura.