.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimarts, 31 de març de 2009

Entrevista a Pedralbes

Gestionar un blog d’internet et porta tota mena de sorpreses. La darrera és que fa uns dies des del Diari de Barcelona em van proposar fer-me una curta entrevista per parlar del meu blog. Un cop superada la sorpresa vaig pensar que per provar-ho no hi perdia res. Haig d’admetre, però, que em costa d’entendre que aquest blog pugui generar un interès com per justificar una entrevista al seu autor. Però bé, la vida és plena de misteris i les coses són com són.

L’entrevista me la va fer la setmana passada en Rafael Luján i ahir la van penjar aquí. El lloc que vaig triar per fer-la va ser la Plaça del Monestir, situada al davant del sarrianenc Monestir de Pedralbes. Ara ja sé que parlar davant d’una camera i un micro, una nova experiència per aquest blogaire, no té res a veure amb la facilitat que representa anar fent un blog. La veritat és que em vaig trobar una mica com un pop en un garatge i haig de reconèixer que si ha sortit una cosa mig aprofitable és en molt bona mesura mèrit del periodista.

dilluns, 30 de març de 2009

Anna Grau, de l’Avui a l’ABC

Llegeixo que la periodista sabadellenca Anna Grau, que actualment viu a Nova York, ha decidit recentment deixar de col·laborar amb el diari Avui i passar-se al diari ABC. No entraré a fer valoracions sobre els motius que l’han portat a prendre aquesta decisió professional. Intueixo que són purament econòmics però la veritat és que tant se me’n dóna. La senyora Grau ha decidit canviar de feina i això és tot. O ho hauria de ser. I és que resulta que a rel d’aquest canvi d’aires de la senyora Grau s’ha produït una reacció de rebuig per part d’un determinat grupet de gent que considera el canvi d’aires com un acte nacionalment reprovable. Aquests puristes del catalanisme que se li han tirat a sobre pel canvi d’empresa sembla que no entenguin ni acceptin una cosa tan senzilla com és la llibertat que tots tenim de treballar allà on vulguem. Pel sol fet de deixar un diari català i posar-se a escriure per a un altre diari que no ho és a l’Anna Grau li han dit fins i tot botiflera. Aquests aprenents de censor i suposats protectors de les essències pàtries s’equivoquen totalment d’estratègia tot i que, sortosament, només es representen a si mateixos. I encara una altra cosa. Sent un tema menor, possiblement també ignoren qui mana al diari Avui, qui en són els seus amos. Perquè estic segur que si ho sabessin no farien tant el ridícul intentant desacreditar a una periodista de reconeguda solvència com l’Anna Grau. De moment els que han quedat desacreditats són ells mateixos.

divendres, 27 de març de 2009

El partit de Rosa Díez

L’altre dia un cotxe anava en contra direcció per l’autovia N-II a l’alçada del Bruc. És un tram de carretera que conec bé ja que hi passo sovint. No hi ha possibilitat de confusió. Però el conductor estava convençut que ell anava bé i que tots els vehicles amb els que es creuava i l’esquivaven com podien anaven equivocats. Finalment el van aturar i vull pensar que el van convèncer que l’equivocat era ell.

UPyD, el partit de la senyora Rosa Díez, compara ara la immersió lingüística del sistema educatiu vigent a Catalunya amb el nazisme. Un sistema que sens dubte és millorable però que en termes de suport democràtic està avalat pels parlaments català, espanyol i europeu. Però pel que sembla, la gent de Díez veu nazis allà on només hi ha persones que tenen unes idees no coincidents amb les seves. Com aquell cotxe del Bruc, podríem dir que el partit UPyD de la senyora Díez va clarament contra direcció.

Bé, si jo fos aquesta senyora potser m’ho faria mirar. Titllar de nazi un determinat sistema educatiu és titllar de nazis els diputats que han avalat amb els seus vots el sistema d’immersió lingüística. Realment em costa de creure que sigui això el que pensa Rosa Díez.

Ja sabem que en política val quasi tot però potser no s’hauria d’arribar mai a aquests extrems que no pretenen altra cosa que confondre el personal. És del tot reprovable que hi hagi partits polítics que ens vulguin confondre amb els termes immersió i nazisme, encara que només sigui amb l’objectiu de captar algun votant mig desorientat. En política no tot s’hi val. Però sembla que no tothom ho té clar.

dimecres, 25 de març de 2009

L’excusa d’Espanya

L’excusa oficial per fer tornar la tropa espanyola desplegada a Kosovo és que Espanya no reconeix ni reconeixerà mai aquell país. Això diuen. Per tant, Espanya tampoc té cap interès en col·laborar més amb Kosovo. Bé, com tothom sap, en política el terme mai no acostuma a anar massa més enllà de les 48 hores. Posem-hi uns quants dies, o si es vol uns quants mesos. Però tard o d’hora Kosovo serà reconegut també pel govern espanyol. Espanya farà el ridícul diplomàtic durant una temporada més o menys llarga, però al final s’imposarà el sentit comú. Dels 27 països de la Unió Europea només en queden cinc pendents de reconèixer el nou estat. Un d’ells és Espanya. Tots ells actuen en estricta clau interna. Política petita de no mirar massa més enllà de la punta del nas. Estan tan preocupats per les possibles reaccions internes que no s’atreveixen a donar el pas. Els seus governants són plenament conscients que en aquests cinc països hi ha un indeterminat número de persones que potser voldrien canviar de passaport, i els sembla que això no ho poden permetre. De fet, ni tan sols ho volen preguntar, ni que només fos per saber quants són. Tenen pànic a que per la via democràtica se’ls presenti un altre Kosovo a dins de casa seva. Per això fan marxar els soldats espanyols de Kosovo, tot i que potser els hauran d’enviar a un altre lloc més conflictiu i amb més risc. Però mentrestant no hauran de passar pel tràngol de reconèixer diplomàticament un nou estat d’Europa que ja reconeixen quasi tots els nostres socis comunitaris.

dimarts, 24 de març de 2009

Juan Carlos Girauta vs César Vidal

Juan Carlos Girauta s’ha quedat sense una bona feina a Madrid. Llegeixo que deixa les seves col·laboracions a la Cope i deixa també d’escriure a Libertad Digital. No sé si marxa o el marxen, la notícia només diu que el motiu del trencament de relacions són les seves discrepàncies amb César Vidal. Com a comiat, Girauta ha sigut valent dient el que ha dit. Això sí, posats a buscar un però, potser ha reaccionat un pèl massa tard. Bé, no potser, segur.

Dir com ha dit Girauta que César Vidal és un anticatalà no és dir res de nou que qualsevol persona que conegui una mica la trajectòria de Vidal no sàpiga ja. Però dir-ho des de dins té el seu impacte. I que ho digui una persona de la influència de Girauta és un plus. Jo també penso que Vidal és l’exemple del perfecte anticatalà, com ho són la Cope i Libertad Digital. Però tant a Catalunya com a Espanya l’anticatalanisme ven, i ven força, i és per això que no desapareixerà d’un dia per l’altre. De fet, darrerament el fenomen va més aviat a l’alça.

Però amb el trencament de relacions entre Girauta i aquestes dues empreses de comunicació crec que hi perden més les empreses i els seus clients que el propi Girauta. Es pot coincidir o discrepar amb ell però Girauta és un element intel·lectualment valuós, escrigui allà on escrigui o parli allà on parli. I a més a més és una persona educada que no té cap necessitat d’insultar l’adversari cada dos per tres.

I tot això ho diu un que quasi mai (per no dir mai) comparteix les tesis polítiques de Girauta. Però una cosa és discrepar políticament i una altra de ben diferent és utilitzar l’insult permanent contra Catalunya i els catalans com a principal eina de treball. Això és exactament el que fa Vidal. Llegint i escoltant a César Vidal em sento insultat. I Girauta potser també, i potser per això ha dit prou.

diumenge, 22 de març de 2009

Policia franquista?

Deixar assumptes tan delicats com la gestió de la policia en mans d’incompetents té els seus riscos. A Barcelona, dimecres passat vam assistir a un nou episodi de violència gratuïta fruit d’una clara incompetència política, amb el resultat de vuitanta ferits, entre ells una trentena de periodistes. La policia és com és i, per tant, allò que de veritat compta és de qui rep les ordres.

Encara que per definir la lamentable actuació policial de dimecres passat l’expressió policia franquista s’està utilitzant molt aquests dies, crec que titllar de franquista a la policia és un error. Sota el franquisme o amb el montillisme, la policia és sempre la policia. No sóc cap expert en el tema però, vist des de fora, lamento constatar la poca diferència que hi ha entre la policia franquista i la policia d’ara. Apallissaven llavors, sovint sense cap motiu, i ho segueixen fent ara. Veient les filmacions de dimecres em venien al cap aquelles grans manifestacions dels anys setanta, gestionades llavors per la Policia Armada. Excepte el color de l’uniforme que va canviant amb el temps (del gris al blau passant pel marró), cap altra diferència substancial. Això sí, ara es fan dir mossos. El fet diferencial.

Recordo que llavors donaven les ordres i es comunicaven entre ells en espanyol i ara, curiosament, segueixen utilitzant el mateix idioma. Llavors cometien excessos i torturaven i ara ho fan menys perquè saben que estan més vigilats. Però ho segueixen fent. Em remeto a les sentències judicials que massa sovint condemnen policies per aquesta mena d’excessos. Ens agradi o no, policia és sempre sinònim de violència. No nego que també sigui sinònim d’altres coses però, bàsicament, policia i violència són dos termes que van lligats. Es tracta d’una violència legal, cosa que ningú nega, però no per això deixa de ser violència.

En situacions de conflicte com la de dimecres, el policia que porta la porra a la mà està entrenat per no pensar gaire (millor encara si s’absté de pensar del tot) i per posar-se a repartir estopa a dojo en quan rep l’ordre de carregar. I això és el que va passar dimecres. Els policies no crec pas que es plantegin si el fet de començar a repartir a tort i a dret, indiscriminadament, contra qualsevol ciutadà que se’ls posi pel davant, és correcte o no ho és. M’imagino que en aquesta feina els plantejaments ètics i morals deuen quedar bastant al marge. El policia està entrenat per imposar la raó de la força prescindint d’altres consideracions. En conseqüència, el policia no té cap mania en posar-s’hi quan se li ordena que reparteixi a discreció. Precisament per això, els cossos de policia estan formats per gent un pèl especial. És evident que no tothom és vàlid per fer aquesta feina. Entenc que com a mínim han de ser persones potencialment violentes i aquesta virtut no la té tothom.

Per tant i tornant al començament, penso que no porta enlloc queixar-nos tant del policia de la porra i en canvi tenim tot el dret de queixar-nos dels que donen les ordres, és a dir, dels responsables polítics de la policia. Parlo de Rafael Olmos, director general, del conseller Saura i, per damunt de tots, del president Montilla. Aquests senyors són els veritables responsables dels fets de dimecres.

dijous, 19 de març de 2009

El culpable es diu Dídac Ramírez

Després de més de quatre mesos de tancament al rectorat de la Universitat de Barcelona per part d’un petit grup d’estudiants, ahir al matí la policia va desallotjar els pocs que encara persistien en la seva actitud. Com era d’esperar, es van produir tota mena d’actes violents per part d’uns i altres, amb un balanç de ferits i detinguts que no crec que ens hagi de sorprendre gaire. Els estudiants es van arribar a creure que després del llarg tancament el fet de romandre al rectorat era un dret adquirit, i es van resistir al desallotjament. La policia va actuar amb normalitat, és a dir amb la violència que la legislació li té reservada en aquests casos.

L’actuació de la policia va tenir lloc, com és preceptiu quan es tracta d’instal·lacions universitàries, a instàncies del rector, Dídac Ramírez. El senyor Ramírez és el gran culpable d’aquest desgavell que durant quatre mesos tant ha perjudicat la resta d’estudiants –la gran majoria- i el correcte funcionament de les instal·lacions universitàries.

Algú per error ha pogut entendre que permetre un tancament il·legal durant tant temps generava unes expectatives que el rector sabia millor que ningú que no es podrien complir. I això és el que des d’abans de Nadal ha fet per omissió l’irresponsable senyor Ramírez. Deixar que uns estudiants ocupessin les instal·lacions universitàries i no fer res per resoldre-ho durant quatre mesos.

No ens perdem en nimietats. La gravetat de l’actuació del rector no és la decisió que finalment va prendre ahir d’avisar a la policia sinó el passotisme de no fer-ho durant quatre mesos, deixant que dia rere dia la situació s’anés podrint en detriment del normal funcionament de la universitat que ell com a màxima autoritat de la institució té l’obligació de garantir.

dimecres, 18 de març de 2009

Plegar de ministre

En determinades circumstàncies ha de ser molt millor ser un exministre que ser un ministre. M’explico. Fa unes setmanes, referint-se el cessament forçat com a ministre del senyor impresentable que anava a caçar sense carnet i amb males companyies, el seu col·lega del govern, Pedro Solbes, va comentar que ell l’envejava, aclarint que la seva aspiració era deixar el càrrec i passar a ser exministre.

(Aquí potser convé fer un petit incís. I és que després d’aquestes insòlites manifestacions, en una empresa normal el senyor Solbes no duraria ni un minut més en el seu càrrec. Però és evident que el govern no és una empresa normal. La prova del cotó és que pot estar vicepresidit per un senyor que només aspira a marxar)

Després li devien cridar l’atenció ja que la setmana passada Solbes va dir que estava encantat de ser ministre i molt il·lusionat amb la seva tasca, és a dir, va dir justament el contrari del que havia dit pocs dies abans. Això sí, en la seva rectificació hi vaig veure poc convenciment. Aquest és el govern que tenim, avui blanc i demà negre, i un que vol plegar i sembla que no el deixen.

En pocs dies de diferència Solbes va dir una cosa i exactament la contrària. Penso que els ciutadans tenim dret a preguntar-nos en quina de les dues declaracions ens va enredar. Jo m’apunto a la tesi que ens va enredar la segona vegada, i no crec pas que m’equivoqui. I encara diré més. M’atreviria a dir que l’autor intel·lectual de l’enredada de Solbes va ser Zapatero.

Tot aquest espectacle no és bo i penso que Zapatero faria bé d’acceptar la dimissió de Solbes sense esperar més. Però també hem de ser conscients que el seu relleu no ens resoldrà un problema que ve de molt més amunt.

dilluns, 16 de març de 2009

El 16, un recorregut de luxe

Sense ser cap expert en el tema, m’atreviria a dir que a la ciutat de Barcelona ja només queda una línia d’autobús amb un recorregut que podríem anomenar de luxe de principi a final. Així, el 16 és l’única línia d’autobús que passa per zones d’alt standing en tot el seu recorregut. Remarco el tot. No parlo dels autobusos en sí, que m’imagino deuen ser similars als de les altres línies. Ni tampoc dels usuaris que l’utilitzen, ja que hi viatja tot tipus de gent. Em refereixo concretament a les zones de Barcelona que dóna servei el 16. Fixeu-vos en el seu itinerari de luxe, en forma d’ela invertida. Comença a la plaça Urquinaona i agafa la Ronda de Sant Pere. Al cap d’uns metres ja gira a la dreta per enfilar el passeig de Gràcia, fins que arriba al Cinc d’Oros. Llavors gira a l’esquerra per la Diagonal. Poc després es desvia a la dreta per la Via Augusta, fins a la plaça Molina. A continuació puja pel carrer de Balmes, agafa la ronda del General Mitre, a continuació el passeig de Manuel Girona fins que acaba el seu recorregut al carrer Doctor Ferran. El que dèiem, a Barcelona no existeix cap altra línia de característiques similars al 16.

Abans hi havia un altre bus públic, diguem-ne de luxe, que enllaçava els tres cortinglés de la ciutat, situats a Diagonal-Carles III, Francesc Macià i Plaça Catalunya. Però no fa gaire va deixar de funcionar, crec que per manca de clientela. Només passava pels dos carrers més senyors de Barcelona, el Passeig de Gràcia i l’Avinguda Diagonal, evidentment segons la meva particular valoració. Eren uns autobusos blaus i més petits que els altres, amb unes tauletes davant dels seients i tot. Em sembla que el bitllet era més car que els altres. I dic em sembla perquè no el vaig arribar a agafar mai ja que al ser d’una altra empresa no acceptaven la targeta T-10 que utilitzo normalment per desplaçar-me per Barcelona.

divendres, 13 de març de 2009

Quins avantatges ens comporta ser espanyols?

Plantegem-ho des d’una visió pràctica i deixant, això sí, les grans declaracions patriòtiques i els sentiments al marge. El debat dels sentiments és un altre i sovint esdevé irracional. Per tant, prefereixo plantejar-me aquestes coses des de la racionalitat més extrema. La pregunta que sovint jo mateix em faig i faig a gent del meu entorn seria aquesta: de què ens serveix ser espanyols? La pregunta és molt senzilla i oportuna alhora. Però per més que hi pensi no hi sé trobar cap resposta convincent. Convincent per a mi vull dir. No em valen els arguments dels que em responen preguntant-me per la seva banda si és que no m’agrada la pintura de Velázquez, el pernil de Jabugo o el Tio Pepe. M’agraden totes aquestes coses i moltes més. Però és que potser tot això ara ens ho regalen i si no fóssim espanyols ho hauríem de pagar? Oi que no? Doncs és el mateix que passa amb el foie i el champagne produïts a França. S’ha de ser francès per poder menjar foie gras del Périgord? Oi que no? Doncs amb el vi negre de Rueda o l’alvariño blanc de Galícia passa més o menys igual, és a dir, es poden consumir amb tota tranquil·litat sense necessitat d’ensenyar cap passaport a la botiga o al restaurant. Però tot i això encara et trobes amb gent que et vol convèncer insistint en els fantàstics paisatges i monuments, i tota la riquesa del folklore i festes tradicionals que et trobes viatjant per Espanya, com si pel fet de no ser espanyol un no en pogués gaudir igualment. A mi m’agrada Emilia-Romagna i no tinc cap necessitat de ser italià per anar de tant en tant a aquella regione. Aclarits aquests petits detalls, que podríem ampliar amb altres delicadeses com el famós chuletón d’Àvila, el fantàstic paisatge del Valle del Jerte a la primavera, o el Museo del Prado tot l’any, em torno a preguntar: sentiments a banda, de què ens serveix ser espanyols? O, si voleu, aquesta altra versió: quins avantatges ens comporta ser espanyols? Parlo evidentment d’avantatges pràctics. Als inconvenients ja ens hi referim prou sovint i crec que avui no cal incidir-hi. I un aclariment final: no ser portuguès no vol dir anar contra Portugal. Al contrari. Jo no sóc portuguès ni tinc cap intenció de ser-ne però cada vegada que hi vaig m’agrada més aquell país. De vegades les coses alienes es valoren més des de la distància i des de la diferència, encara que només es tracti de la petita o no tan petita diferència que hi ha entre els documents que els viatgers de diferents nacionalitats mostrem al policia de la duana quan sortim cap a l’estranger.

dimecres, 11 de març de 2009

Dia de la Dona i quotes femenines

Fa uns dies es va celebrar el Dia Internacional de la Dona que, si no ho tinc mal entès, és una jornada reconeguda per les Nacions Unides. Em sembla bé que aquest organisme vetlli per la igualtat d’oportunitats de la dona i defensi la seva no discriminació en la nostra societat. Però posats a fer, potser estaria encara més bé que des d’aquella organització es prediqués amb l’exemple, almenys amb l’exemple d’allò que directament depèn d’ells. Ho dic perquè si no vaig mal fixat des de 1946 la secretaria general de les Nacions Unides l’han ocupat sis persones. El balanç és el següent: dones 0, homes 6. Quota femenina, 0 per cent. La teoria sembla ser que la tenen clara... i la pràctica que s’apliquen ells mateixos també. Hi veig, però, una contradicció, una certa manca de coherència.

Això no vol dir que estigui a favor de les quotes. Crec que és un error l’establiment de quotes femenines. Fixar una quota femenina mínima per a determinats càrrecs i llocs de treball ho veig com un insult a la intel·ligència de les persones, homes i dones, de la mateixa manera que una quota masculina ho seria igualment. Però posats a fixar quotes, si resulta que la meitat de la població són dones crec que també és un error fixar la quota femenina en una xifra que no sigui el 50 per cent.

Dedueixo que si per llei hi ha d’haver un mínim del 40 per cent de dones, la resta (60 per cent) són homes. 60 és un 50 per cent més que 40. El legislador potser pensa que hi ha un 50 per cent més d’homes preparats per a determinades tasques que de dones. O potser justifica el 40 amb l’excusa que s’ha de deixar un cert marge de discreció. D’acord, doncs posats a deixar marge, per què no es fixa el mateix 40 per cent però referit a la quota masculina? Ah, això sí que seria un gran escàndol. Fins i tot hi hauria qui ho consideraria discriminatori per l’home. La meva conclusió és que l’escàndol no és la xifra en si sinó la filosofia perversa de les quotes, aquest igualitarisme mal entès que no necessàriament és el resultat d’una igualtat d’oportunitats per a tothom.

La discriminació de la dona no es resol a base de quotes sinó amb una educació com cal. Però és clar, davant del problema i per la llei del mínim esforç, per a un polític potser és més fàcil fixar unes quotes mínimes que anar a l’arrel del problema.

dilluns, 9 de març de 2009

Això no ha fet més que començar

No sé si els manifestants de dissabte a Brussel·les en favor del dret a l’autodeterminació de Catalunya eren els 2.900 que va dir la policia belga o els més de 10.000 que deien els organitzadors. No els vaig comptar. Si ho hem de deixar en 6/7.000 persones tampoc ho discutirem. Deixem-ho en que uns quants milers de catalans van fer l’esforç de desplaçar-se fins a Brussel·les per tal de participar en la primera manifestació que es fa a la capital d’Europa en defensa del dret a l’autodeterminació del nostre país. Intueixo que l’acte de dissabte és bastant més important del què pot semblar a primera vista. Hi haurà un abans i un després.

És important per diversos motius. El primer és que es tracta d’un acte sorgit de la iniciativa privada, de la societat civil. Una iniciativa al marge de la política a partir d’un article de l’Enric I. Canela aparegut fa mig any en un blog d’internet. Només aquests darrers dies alguns polítics s’han definit. La majoria en contra, alguns amb un innecessari menyspreu envers els manifestants. Uns pocs oportunistament a favor, i encara amb la boca petita. Tant se val. Ja sabem que els partits van per una banda i els ciutadans per una altra. Aquest divorci creixent no és pas cap novetat.

Un altre motiu d’importància és que l’acte de dissabte constituirà la primera pedra de la internacionalització del nostre conflicte. Tinc la teoria, que aquí he exposat més d’un cop, que el futur de Catalunya no ens el resoldran mai a Madrid, i que l’única via per trobar-hi una solució passa per internacionalitzar el conflicte i donar-lo a conèixer a les institucions internacionals. Això vol dir moure’s més amunt dels Pirineus, fer soroll a Europa, i segurament també a les Nacions Unides.

Convé que se’n parli, que se sàpiga també fora de l’estat que Catalunya té un conflicte amb Espanya que algun dia s’haurà de resoldre. Cada vegada hi ha més gent que en comença a estar tipa. Això sí, encara no se sap quants són els partidaris i quants els detractors d’un encaix directe de Catalunya a Europa. Resulta que les lleis d’aquest país no permeten preguntar-ho als ciutadans. Alguns, partidaris del qui dia passa any empeny, consideren que és millor mantenir-nos tots plegats en la ignorància. Penso que van equivocats i tard o d’hora hauran de rectificar. Això no ha fet més que començar.

divendres, 6 de març de 2009

El gran cinisme de CiU

Una de les conseqüències pràctiques de la Ley de Partidos és que el país basc, sent una societat majoritàriament nacionalista, tindrà ara un parlament de clara obediència espanyola, en el sentit de que els partits que depenen de Madrid sumen ara majoria absoluta. Això passa perquè degut a l’aplicació d’aquella llei una part del vot nacionalista es va veure obligada a votar nul o abstenir-se.

El gran cinisme dels senyors de CiU consisteix en queixar-se ara del que passa a Euskadi després d’haver votat ells mateixos a favor d’una llei que precisament fa possible aquesta distorsió.

No és cap atenuant que el vot de CiU no fos decisiu per l’aprovació de la llei. Un polític ha de ser coherent amb els seus actes, i CiU o no ho va ser donant suport a la Ley de Partidos, o no ho és ara queixant-se de les seves conseqüències pràctiques.

dijous, 5 de març de 2009

El proper lehendakari

Em sap greu tornar-hi però aquesta prepotència de Patxi López barrejada amb una pressa sobtada per ser nomenat lehendakari em treu de polleguera. Després de trenta anys d’intentar fer-se amb la lehendakaritza sense èxit, ara que els socialistes tenen alguna possibilitat semblen voler saltar-se els terminis fixats per la llei. Una actitud gens democràtica i difícil d’entendre.

A veure si m’explico. En unes eleccions hi ha sempre un partit guanyador, només un, i és precisament aquest partit qui per llei té la primera opció d’intentar governar. Tota la resta de partits són perdedors. A Euskadi tenim un partit guanyador, el PNV, i uns partits perdedors, tota la resta. Però això que mirant-se els resultats de diumenge sembla ben senzill d’entendre no tothom ho té tan clar. No ho tenen clar una bona part dels mitjans de comunicació ni alguns partits polítics. Tampoc ho té clar Patxi López que ja el mateix diumenge al vespre va començar a dir que el PNV no sap perdre, i que els clars guanyadors són ells.

Els socialistes, perdedors de les eleccions, haurien de tenir una mica de paciència i només quan es facin amb el govern, si se’n surten, estaran en disposició d’afirmar que el PNV ha perdut. Però no ens equivoquem, el PNV haurà perdut el govern, no les eleccions.

Les lleis d’aquest país permeten que governi un partit que ha perdut les eleccions, i que passi a l’oposició el partit que les ha guanyat. Catalunya n’és un bon exemple, Euskadi aviat en podria ser un altre. I des de Madrid, mentrestant, s’ho miren encantats de la vida.

Per cert, si Patxi López arriba finalment a lehendakari la nostra metròpoli podria estalviar-se el càrrec de delegat del govern espanyol a Euskadi. Per què n’hi hauria d’haver dos, com passa ara a Catalunya? No havíem quedat que s’ha d’estalviar?

dimecres, 4 de març de 2009

Resulta inevitable la corrupció política?

No ho puc evitar, els anys m’han anat convertint cada vegada més escèptic amb els polítics. Quan sento parlar a un polític del seu gran sacrifici personal per servir a la societat normalment no me’l crec. Segurament no tothom és mereixedor de la meva incredulitat. Estic convençut que hi ha excepcions tot i que, dissortadament, crec que aquestes només confirmen la regla. No ens enganyem, amb molt poques excepcions el principal objectiu d’un polític és arribar al poder i utilitzar tots els ressorts i gaudir de totes les prebendes que el càrrec comporta. A partir d’aquí, d’haver-hi arribat, podem discutir sobre el segon objectiu d’un polític, un cop instal·lat al poder. Uns diran que si naps i els altres que si cols. Ara no hi entraré.

M’ha vingut al cap aquesta reflexió veient tot això que està passant amb el PP i també, però ara en menor mesura, amb el PSOE. Pel que es va veient sembla ser que hi ha gent emmerdada a tots nivells. Estic segur que també hi ha persones honestes que ara mateix se senten molt maltractades per aquestes acusacions de corrupció generalitzada. Hem de suposar que el temps i els tribunals aniran posant tothom al seu lloc. Temps al temps. Però encara que tot plegat no té gaire bona pinta, de moment no es pot parlar de cap delicte sinó tan sols de presumpcions, que es poden acabar confirmant o no. No s’hauria d’oblidar que Garzón ens ha demostrat sovint que ell també s’equivoca; fins i tot li han hagut de cridar l’atenció des del Tribunal Europeu dels Drets Humans.

Però parlant d’aquests temes tampoc puc evitar el record del que passava fa uns quinze anys, amb el PSOE al poder. Em refereixo als darrers agònics anys de Felipe González a La Moncloa. L’espectacle s’assemblava al d’ara però llavors amb morts i tot. Corrupció a dojo a tots nivells, i ja no presumpta sinó amb sentències judicials i condemnes en ferm. Veure com eren detinguts alts càrrecs del PSOE no era llavors cap novetat i sorprèn que alguns que ara piulen molt semblen haver-ho oblidat. No fa pas tant temps però es veu que per segons què i per segons qui la memòria és curta.

Per tant convé no perdre de vista la realitat. Els fets són els que són. Si agafant els últims trenta anys féssim un balanç de les condemnes judicials en ferm als polítics d’aquest país, avui per avui el primer lloc del podi l’ocuparia sens dubte el PSOE. Potser l’explicació fàcil és que en aquestes tres dècades el PSOE ha governat més que el PP i, per tant, ha tingut més ocasions de fer malifetes. Però llavors un arriba a la trista conclusió que la corrupció va sempre necessàriament associada a l’exercici del poder polític. I un es resisteix a donar per inevitables aquestes distorsions del sistema.

dilluns, 2 de març de 2009

Ahir a Euskadi

“La il·legalització de l'esquerra abertzale obre la porta del govern basc al nacionalisme espanyol” (Vilaweb)

Una vegada més, Vilaweb és l’excepció que confirma la regla. Els diaris diuen que Patxi López (PSOE) és el guanyador de les eleccions d’ahir a Euskadi però la veritat és que sense la trampeta legal prèvia de deixar sense possibilitat de representació parlamentària a una part important dels votats bascos, el canvi que ara sembla inevitable seria del tot impossible.

Ahir el PNV va guanyar clarament les eleccions. Ahir va guanyar Ibarretxe, no López. Però molt possiblement el PNV no podrà formar govern degut a un nou pacte de partits perdedors que, casualitat o no, són precisament els mateixos que van tirar endavant la il·legalització de l'esquerra abertzale.

Convé deixar-ne constància.