.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 31 d’agost de 2009

Els estius a Can Massana

Navegant per internet sovint et trobes amb coses la mar de curioses. Avui he tingut una molt agradable sorpresa amb el blog El Vigilant del far ja que en aquesta casa de la foto, Can Massana, fa uns quants anys jo hi anava a passar els estius.

La casa és molt gran però també érem molts els que hi anàvem de la nostra família. No disposava de llum elèctrica convencional, ni d’aigua corrent, ni de telèfon, ni de la majoria de les comoditats que avui es consideren bàsiques. Recordo que quan necessitàvem aigua s’havia de bombar a mà per treure-la de la cisterna. La llum ens la produíem nosaltres mateixos amb un motor de gasolina que fallava tot sovint, i llavors s’havia d’anar amb unes làmpades portàtils alimentades per no recordo què, o adaptar els nostres horaris als de la llum solar.

El menjar i les quatre coses que es necessitaven s’havien d’anar a comprar al poble més proper, El Bruc, i anar-hi a peu era tota una excursió, sobretot a la tornada, tota l’estona en pujada. Teníem, però, l’ajut inestimable d’un empleat del Monestir de Montserrat, el Vicenç, que vivia a Castellolí i passava cada dia en moto per davant de Can Massana. Allà parava i deixava els encàrrecs que li havien fet el dia abans, i prenia nota dels nous. Alguns productes els comprava a les pageses de Montserrat (per exemple, el mató) i ens els deixava al vespre quan ell plegava de treballar. Altres els comprava a Castellolí, i ens els deixava al matí quan anava a treballar.

Des de Can Massana hi havia dues excursions clàssiques que fèiem tot sovint: la roca foradada i Sant Pau de la Guàrdia. Més a prop, pujàvem al castell petit (just al davant de la casa, a l’altra banda de la carretera) i al castell mitjà, una mica més lluny, ambdós en ruïnes. Recordo que també anàvem sovint a berenar a un lloc conegut com la pinassa plana.

En fi, per a mi són uns excel·lents records d’una època i d'una manera de passar els estius que no tenen res a veure amb el que s'acostuma a fer avui en dia.

Si voleu saber-ne més sobre Can Massana podeu clicar aquí.

dissabte, 29 d’agost de 2009

Receptes previsibles per sortir de la crisi...


... d’un govern que no fa allò que s’hauria de fer, i fa allò que no s'hauria de fer. Una demostració més que estem en males mans.

divendres, 28 d’agost de 2009

La unitat de mercat que tant preocupa a alguns

Començarem posant alguns exemples que entendrà tothom, fins i tot aquells que es mostren tan preocupats pel risc de desaparició de la unitat de mercat a Espanya.

• Preu que pagues a Barbastro per aparcar una hora a la zona blava: 55 cèntims. A Barcelona 2.16 euros, quatre vegades més. On és la unitat de mercat?

• Preu d’un pis al barri barceloní de Sarrià, ics centenars de milers d’euros. A Badajoz, en un barri similar, una tercera part. On és la unitat de mercat?

• Preu del litre de gasolina a Valladolid: ics. Preu del litre de gasolina a Catalunya: ics més els coneguts com a cèntims sanitaris. On és la unitat de mercat?

• Impost de successions (ara que torna a estar de moda parlar-ne): a Catalunya, una veritable fortuna pels hereus. A Madrid, zero. On és la unitat de mercat?

• Peatges a Catalunya: una munió. A molts llocs fora de Catalunya: amb prou feines saben què carai són els peatges. On és la unitat de mercat?

A veure, per aquells que encara no ho tinguin clar. Al marge d’aquests exemples puntuals i de molts altres que hi podríem afegir en una llista que no s’acabaria mai, el concepte unitat de mercat referida a l’àmbit de l’estat espanyol penso que l’hauríem d’anar desterrant del nostre vocabulari. Això de la defensa de la unitat de mercat a Espanya potser podia tenir un sentit en altres èpoques, amb l’economia controlada i les proteccionistes polítiques aranzelàries, fiscals i monetàries en mans del govern de Madrid. Però fins i tot llavors, tothom sap que viure a Catalunya sempre ha estat molt més car que viure a Extremadura.

Ara aquells controls que dèiem ja són història. Avui, qui decideix aquestes polítiques, evidentment a nivell europeu, és Brussel·les. A Madrid ja no hi pinten res. Avui el mercat és el món, i és un mercat lliure i obert a tothom. Si un no és capaç de vendre el seu producte a Sevilla no s'hi val a donar la culpa a la manca de la unitat de mercat. El que ha de fer és intentar vendre’l a Singapur, o a Santiago de Xile, o a Santander, o a Sydney, o a Skopje, o a qualsevol altre lloc encara que no comenci amb la lletra essa. La globalització té algun inconvenient, segur que sí, però té molts més avantatges que aquella utòpica unitat de mercat que alguns nostàlgics troben tant a faltar.

dijous, 27 d’agost de 2009

Detallets de la T1 de Barcelona

A principis d’agost vaig passar per primera i fins ara única vegada per la nova terminal de l’aeroport de Barcelona, coneguda com la T1. Un disseny espectacular, tot molt net i polit, un edifici arquitectònicament singular i, això també em va cridar molt l’atenció, una quantitat al meu entendre exagerada d’informadors de tota mena repartits per dintre i per fora de l’edifici, que se suposa anirà minvant a mesura que la gent vagi coneixent el funcionament d’aquesta nova instal·lació. Podríem dir que es tracta d’un aeroport per ensenyar a qualsevol persona de fora i quedar bé.

Però... sempre hi ha un però. O més d’un. Avui només tres pinzellades, encara que molt em temo que amb la utilització regular hi anirem trobant més aspectes millorables.

La primera. Una cosa que hauria de ser tan senzilla com és sortir en cotxe del pàrking esdevé una tasca purament intuïtiva, i tot per la manca d’una correcta senyalització en un encreuament clau del pàrking. Primer vaig pensar que era culpa meva però aviat vaig observar que quasi tothom s’equivocava al mateix lloc. Vaig fer l’observació a un personatge que per la casaca groga que portava semblava un empleat. Resposta: pero es que ya se ve que la salida es por allí, com dient-me que jo era un ruc per fer més cas a una senyalització dubtosa que a lo que ya se ve. A nivell de senyalitzacions van passant els anys i aquí no millorem gens. Es fa la gran despesa de la infraestructura i, com sempre passa en aquest país, s’obliden els petits detalls que fan que les coses no acabin de funcionar prou bé.

És el mateix que passa amb els indicadors de les nostres carreteres, des de sempre la nostra gran assignatura pendent. A observar que tant l’aeroport, propietat i gestionat per una empresa pública espanyola anomenada Aena, com les carreteres a les que em refereixo, depenen del mateix ministerio. Tampoc és que les carreteres de la Diputació o les de la Generalitat estiguin més ben senyalitzades que les estatals; potser estem davant un defecte que s’encomana. O tal vegada és que jo sóc massa exigent. Però és que passes La Jonquera i no hi ha color, aquest problema endèmic que patim aquí desapareix una mica més al nord.

Segona pinzellada. L’edifici del pàrking d’arribades està situat just al davant de la terminal. Arribant en cotxe, s’entra al pàrking per la planta “0” i a partir d’aquí pots anar pujant a les plantes superiors. Però resulta que la planta “0” del pàrking està al mateix nivell que l’anomenada planta “-1” de l’edifici de la terminal, precisament el nivell on hi ha la parada de taxis. Pujant, la planta “1” del pàrking es correspon amb la planta “O” de la terminal (arribades). I així successivament. És a dir, hi ha una incoherència o un desfasament de denominacions entre els diferents nivells de l’edifici de la terminal i l’edifici annex del pàrking, i estic segur que portarà confusions a més d'un.

Quan el viatger arriba en avió per la T1 ho fa per la planta “0” de la terminal. Un cop passat el control de la Guardia Civil, surt de la zona exclusiva per a viatgers, allà on s’espera la gent que va a rebre algú. Doncs bé, si el viatger vol agafar un taxi, des d’allà ha de baixar un nivell (hi vaig veure una rampa i un ascensor), fins a la planta “-1”. No cal ser un expert per afirmar que quan aquesta instal·lació treballi a ple rendiment es produiran uns col·lapses similars als que et trobes a l’aeroport de Paris CDG quan arribes i has d’agafar l’ascensor per baixar a nivell de carrer. D’això alguns potser ens diuen facilitar la mobilitat del viatger.

Tercera i última. A la planta “0” del pàrking, precisament per on s’entra i per on se surt, lògicament la primera zona que s’omple, no hi ha cap màquina per pagar. Per fer-ho, s’ha de pujar a la planta “1” i tornar a baixar per recollir el cotxe. Com es pot veure, una mesura plena de sentit comú.

Cóm és que aquests detallets de fàcil solució que salten tant a la vista no els detecta i els esmena la persona responsable d’aquestes instal·lacions?

dimarts, 25 d’agost de 2009

Embolica que fa fort

Aquest article surt a El País d'avui. Se'n parlarà. Algú ja l'ha definit com la "maragallada estiuenca del tete".

dilluns, 24 d’agost de 2009

Benvinguts a Catalunya?

Divendres al vespre aquest cronista tornava a Catalunya per la carretera N-240 que va de Barbastro a Lleida, un tram que actualment l’estant convertint en autovia. De fet, des d’una mica més enllà de Barbastro fins passat Monzón ja està enllestida, i és d’esperar que aviat tot el recorregut deixi de ser la carretera d’un carril per sentit que és ara per esdevenir una autovia amb tots els ets i uts. Només passar la frontera que marca els límits entre Aragó i Catalunya, situada entre Binéfar, última població aragonesa, i Almacelles, primer poble de Catalunya, el viatger es troba amb els tradicionals cartells verds que indiquen que arribes a Catalunya, on es pot llegir el Benvinguts a Catalunya, Província de Lleida i Comarca del Segrià. Almenys el primer cartell se’l podrien perfectament estalviar.

En aquell punt s’inicia una veritable pesadilla per als conductors. Tot d’una comencen a aparèixer cartells lluminosos i dels altres anunciant controls policials, controls de velocitat per radar, uns altres que informen sobre el nombre de morts i ferits que hi ha hagut darrerament a les carreteres de Catalunya, com si totes aquestes informacions fossin imprescindibles per la nostra seguretat. Potser convé recordar que la publicitat estàtica que abans hi havia hagut a les carreteres es va suprimir fa bastants anys perquè es va considerar, al meu entendre amb molt bon criteri, que distreia els conductors. Doncs bé, ara en comptes dels anuncis de Cacaolat i Canals & Nubiola et trobes amb els missatges subliminals del conseller Saura i companyia. És la prova del cotó que ja ets a Catalunya.

Simultàniament comencen a sorgir com a bolets radars de tot tipus, també algun de mòbil, els rectangulars en forma de caixa que hi ha arran de terra i els verticals, incloent-hi els anomenats piezoelèctrics. Aviat un ja té assumit que està entrant en l’estat policial en què s’estan convertint les carreteres de Catalunya. La Generalitat ens vol tenir a tots atemorits i cada dia veig més clar que ho va aconseguint. Abans, el conductor mirava bàsicament endavant i de tant en tant es fixava en el mirall retrovisor; ara, el conductor se sent tan intimidat que va alternant la mirada entre les cada dia més capritxoses limitacions saurenques de velocitat i el velocímetre del seu cotxe.

Bé, poc abans d’arribar a Lleida tornes a agafar una autovia que ja no deixes fins a Barcelona. Però és a partir de Martorell, quan aquest cronista ja porta fets més de 500 quilòmetres i només té ganes d’arribar a casa i deixar el cotxe al garatge, quan arriba la part més feixuga del viatge. Primer hi ha un tram amb limitació de 120 que ja s’està preparant per a la velocitat variable que s’introduirà properament. (Es tracta d’un eufemisme made in Saura per indicar que allà aviat no ens deixaran superar els 80 o molt menys, fins al límit absurd però d’una eficiència recaptatòria indiscutible dels 40 per hora que ja s’ha establert en algun altre tram). Seguim. Poc després es redueix el límit a 100 i bastant abans de Molins de Rei comença el límit clarament recaptatori dels ridículs 80 en una autopista de tres carrils que ja no deixes fins a l’entrada de la Diagonal.

Tot aquest negoci el porta el conseller Saura, que potser recordareu que fa uns anys pretenia introduir en una llei el dret a la felicitat dels catalans, amb el que es demostra que el concepte felicitat té moltes lectures, o que quan Saura es refereix als catalans feliços evidentment no hi inclou els maltractats conductors.

divendres, 21 d’agost de 2009

Democràcia a Afganistan?

La fotografia del Corriere della Sera ens mostra la cua que feien ahir per votar unes presumptes senyores, i dic presumptes perquè la normativa electoral d’aquell país ni tan sols permet comprovar-ne la seva identitat. De tot en diuen democràcia!

dijous, 20 d’agost de 2009

A l’alcalde Hereu algú li ha de parar els peus

Després d’haver-ho intentat diverses vegades amb males arts i utilitzant vergonyosos enganys consistorials als veïns, amb unes formes prepotents més pròpies d’un estat bananer que d’un consistori democràtic, unes formes que darrerament sovintegen massa en aquest ajuntament, s’ha de celebrar que la ferma oposició d’uns veïns carregats de raó ha evitat, de moment, que es tallessin els arbres del carrer Palou de Barcelona. Situat a la part alta del barri de Gràcia, dins de la urbanització del Mas Falcó, es tracta d’un carrer d’allò més tranquil amb una gran majoria de vivendes unifamiliars amb jardí. És un carrer que disposa d’arbrat a banda i banda i es permet l’aparcament a una banda de la calçada.

A base d’informacions falses i incompletes repartides a corre-cuita al barri després del primer intent de reforma aturat pels veïns, i no abans com aplicant el sentit comú hauria de ser, l’ajuntament pretenia tallar els arbres existents, eixamplar la vorera i després plantar-ne d’altres, evidentment més petits, que farien ombra d'aquí uns quants anys, i eliminar la possibilitat que veïns i visitants hi continuessin aparcant els seus cotxes. De moment hi ha un impasse fins a mitjans de setembre i encara que els diaris i les televisions ja n’han parlat abastament i s’han compromès a fer-ne un seguiment exhaustiu, molt em temo que a la tardor haurem de tornar a parlar de la segona part d’aquest lamentable episodi.

Encara que oficialment sembla ser que és la regidora verdcomunista Imma Mayol la (ir)responsable directa d’aquest desgraciat afer, com ho era la seva pretensió, finalment frustrada pel sentit comú, de fer un luxós hotel per a gossos al barri de Pedralbes, no hem d’oblidar que qui hi ha al darrere de tot això és l’alcalde Hereu. I una de dues, o Hereu s’adona que no pot continuar rodejat de persones tan incompetents, provocadores i sectàries com la senyora Mayol, que des de fa un temps cosa que toca cosa que espatlla, o és que ja li va bé aquesta continuada degradació de la ciutat i l’empitjorament de les relacions entre els barcelonins i els seus administradors.

La penúltima alcaldada. Durant el mes d’agost certes zones verdes d’aparcament de la ciutat, aquells carrers reservats amb preferència per poder-hi aparcar els veïns, però en els que hi pot aparcar tothom previ pagament, queden fora de servei. Es tanca el parquímetre, s’hi posa un cartell de l’ajuntament que diu textualment “INFORMACIÓ IMPORTANT – Zona lliure de pagament entre l’1 i el 31 d’agost” i tothom entén el que això vol dir. Tothom? Doncs no, tothom no, el senyor Hereu (o el regidor designat per ell per ocupar-se d’aquest negoci, i mai més ben dit) ho entén d’una manera força peculiar. Des de l’ajuntament raonen que encara que el parquímetre estigui tancat, durant el mes d’agost els vigilants han de continuar multant els cotxes aparcats que no porten el distintiu que els acredita com a veïns del barri.

Sembla que no pugui ser, oi? Doncs aquest tema surt als diaris des de fa molts dies i encara és l’hora que el senyor Hereu en digui alguna cosa. Ja fa temps que molts ho anem constatant, a Barcelona estem en males mans. Això d’ocupar més de trenta anys ininterromputs els despatxos de la plaça de Sant Jaume, banda mar, sembla ser que els ha pujat al cap, i llavors els nostres governants ens surten amb coses tan estrafolàries i mancades de sentit comú com aquestes que expliquem avui i altres que anirem explicant properament.

dimecres, 19 d’agost de 2009

Transport. On és el progrés?

Els dirigents polítics d’aquest país, siguin del partit que siguin (encara que ara, dissortadament, quasi tots pertanyen a la mateixa colla, en una mena de monopoli que ja es veu que no pot ser bo de cap manera) sempre ens estan fent la propaganda de la modernitat, de lo bé que estem ara comparat amb abans, i tot gràcies a la seva excel·lent gestió. Quan parlen de transport sovint ens posen l’exemple del TGV que ells anomenen AVE, com si en termes d’utilització aquest fos el tren més popular de l’estat espanyol. Un tren, per cert, que els socialistes van decidir posar en marxa l’any 1992 començant pel tram peninsular més lògic, el que enllaça Madrid i Sevilla. De Madrid cap a altres destinacions res de res, i més enllà de Sevilla el mateix. Tot un monument al sentit comú que algun dia s’estudiarà a les universitats. No és cap secret que aquesta línia va ser una mena de contrapès als Jocs Olímpics de 1992 concedits a la ciutat de Barcelona. Una gran millora, un gran estalvi de temps. És veritat, però només per anar de Madrid a Sevilla, o per tornar. Potser no és casualitat que el president del govern espanyol que va decidir aquella multimilionària inversió era un sevillà que vivia a Madrid.

Ara mateix, però, se m’acudeixen altres exemples que en termes de modernitat més aviat van en sentit contrari. Avui en detallarem tres.

Recordo que l’any 1974 vaig fer un periple de tres setmanes per l’Amèrica del Sud, començant per Rio de Janeiro i acabant a Buenos Aires. Vaig tornar a Europa en un vol directe d’Aerolineas Argentinas fins a Madrid. El vol va durar unes dotze hores. Avui, 35 anys després, per fer el mateix trajecte encara es tarden dotze hores. On és el progrés?

L’altre dia un vigatà amic meu em deia que durant els anys quaranta del segle passat, just després de la Guerra Civil, per anar en tren de Barcelona a Vic es tardava uns minuts menys que ara. On és el progrés?

Fa quinze anys, molt abans que el conseller Saura posés en marxa els seus invents del TBO, sempre en contra del vehicle privat en particular i de la iniciativa privada en general, uns invents que bàsicament consisteixen en allargar el temps del viatge per autopista i alhora augmentar la contaminació causada per les emissions dels cotxes (encara que ell, mal assessorat, digui que no), per anar de Barcelona a Martorell en cotxe es tardava bastant menys que ara. A més a més, anant a 80, ara el meu cotxe contamina un cinquanta per cent més que quan es podia anar a 120, tal com ja s’ha explicat repetidament en aquest blog. On és el progrés?

El TGV que ells anomenen AVE està molt bé tot i que només l’utilitza un petit percentatge de la població. Però en termes de transport el gruix dels ciutadans d’aquest país estem igual o pitjor que fa molts anys.

dilluns, 17 d’agost de 2009

Carta oberta a Sixte Moral, diputat del PSOE

Sr. Sixte Moral i Reixach
Congreso, Madrid
España

Senyor diputat,

Vaig llegir la seva carta oberta al conseller Castells publicada al diari El Punt, on vostè li demanava que com a dirigent del partit activés la instauració d’un grup parlamentari propi del PSC, és a dir, separat del PSOE, al parlament espanyol.

Em sembla recordar que si ara la franquícia catalana del PSOE no té grup propi al parlament espanyol és només per l’expressa voluntat del PSC. Tampoc es tracta d’amagar que el PSC va decidir renunciar a tenir grup propi després de rebre fortes pressions per part del PSOE. Però si ens hem de creure l’autonomia de funcionament del PSC respecte al PSOE que vostès sempre ens expliquen, la conclusió lògica és que aquella decisió la va prendre lliurement el PSC. I si no és així, és que d’autonomia de funcionament el PSC no en té ni per decidir com s’organitza a Madrid.

Potser cal recordar que de grup propi el PSC ja n’havia tingut i llavors ens referíem a vostès com a PSC, bàsicament per diferenciar-los del PSOE. Però a partir del moment que vostès mateixos van renunciar al grup propi, tothom va entendre que vostès, a la que agafaven el pont aeri, deixaven de ser PSC per quedar diluïts dintre de l’estricta disciplina estatal del PSOE. Alguns encara recordem que Alfonso Guerra @ mienmano sovint s’expressava d’aquella manera tan gràfica com contundent: el que se mueva no sale en la foto. Doncs és exactament això.

D’exemples d’aquesta submissió política del PSC al PSOE en tenim per donar i per vendre. Des de la Loapa de principis dels vuitanta del segle passat votada també per vostès, una llei nefasta per a Catalunya que tot i que després va ser tombada pels tribunals aquí encara en patim les conseqüències, fins a totes les vegades que vostès voten a Madrid en el sentit oposat a com ho fan al Parlament de Catalunya.

Parlem clar. Per a qualsevol persona mitjanament informada no hi ha cap dubte que per davant de tot vostès, els socialistes, tenen una prioritat. Aquesta prioritat es diu Espanya. No ho critico, això de vostès és tan respectable com els diputats que tenen com a prioritat Catalunya, però ha de quedar clar el paper que cada diputat ocupa a la política estatal.

Per tant, m’agafo la seva carta oberta només com a demostració d’un particular afany de notorietat per part seva, encara que amb nul·les possibilitats d’èxit. Així, poc després de fer-se pública la seva carta va sortir José Zaragoza per TV3 la d’ells esmenant-li a vostè la plana, deixant absolutament clara la posició de la franquícia catalana del PSOE. Una posició que consisteix simplement en seguir sent franquícia. I encara que llegeixo que vostè mai ha format part d’allò que a la societat civil es coneix com economia productiva, suposo que no se li escapa que qui mana en una franquícia no és mai el franquiciat sinó la casa central.

En vol una nova prova de qui mana i qui marca els temps? Fa menys d’una setmana, des de Catalunya, el mateix José Zaragoza va declarar que encara no era el moment d’anunciar qui seria el proper candidat del seu partit a la presidència de la Generalitat, amb l’excusa que aquest era un tema que l’havien de decidir més endavant el militants. Doncs miri, només un parell de dies més tard el PSOE, des de Madrid, per boca de Leire Pajín, va anunciar que José Montilla serà el candidat socialista a les properes eleccions autonòmiques. Més clar, l’aigua.

Atentament,

Miquel Saumell
Sarrià, Barcelona
Catalunya
·
* * *
·

dijous, 13 d’agost de 2009

Jo també. I què!

Diuen que en aquest país, de tot l’any, els dies immediatament anteriors i posteriors al quinze d’agost són els que més gent agafa fent vacances. A partir d’aquí interpreto que són els dies on menys gent s’endolla a internet per llegir blogs i, per tant, la conclusió més lògica és que tal vegada aquest post serà un dels menys llegits de l’any. Aprofitaré aquesta circumstància per explicar una cosa certament delicada que ja fa temps que la vull deixar anar però a la vegada sense fer, això sí, massa soroll. És per això que avui és precisament el dia que he triat per fer-ho. De vegades un decideix prendre determinades decisions sabent que comporten assumir certs riscos. Però un medita molt abans de decidir-ho i al final acaba tirant pel dret, acceptant com a mal menor el risc de ser titllat per alguns com a discrepant social o coses pitjors. No és cap exageració afirmar que en aquest país les minories sempre han estat mal vistes, que en aquesta societat cada dia més gregària i uniforme no agrada gaire la diferència. Finalment, però, un s’anima a donar el pas al veure que hi ha altres persones més valentes i agosarades que, no ho haguéssim dit mai!, resulta que també són de la mateixa corda, persones que fins ara també s’amagaven, m’imagino que per allò del què diran. Hi ha qui d’un acte com aquest, un acte d’una gran valentia personal, n’ha dit sortir de l’armari, en una expressió al meu entendre poc afortunada i que segurament té més d’una connotació que, per altra banda, sempre seran socialment conflictives. Estarem tots d’acord que fer determinades manifestacions en públic comporten un cert risc. I que determinats posicionaments personals minoritaris no estan gens ben vistos per la gran majoria de la nostra societat. Tot i que tinc familiars molt oberts i comprensius i amics molt guais, i també algun dels altres, sóc molt conscient que amb aquesta decisió que prenc avui corro el risc que a partir d’ara més d’un no em dirigeixi mai més la paraula o que, tot i que intenti fer-se el modern i dissimular en les formes, de mica en mica es vagi allunyant del meu cercle de relacions. A partir d’ara potser més d’un, si em veu venir de cara, fins i tot canviarà de vorera per tal d’evitar-se una trobada i una conversa segurament incòmodes amb una persona que fins ara considerava del tot normal, i que, almenys a ulls de determinades persones, ara resulta que ja no ho és tant. Sóc bastant comprensiu i ho entenc i, si m’hi trobo, dissimularé i faré veure que no el veig per tal de no generar-li encara més incomoditat. Em considero una persona bastant racional i ja us podeu imaginar que abans de donar aquest difícil pas que estic donant ara he posat a la balança el conjunt d’avantatges i d’inconvenients que em comportaria el fet de seguir callant o l’alternativa d’explicar-ho i no mantenir per més temps el meu secret. Doncs és exactament això, avui he decidit explicar-ho i que sigui el que Déu vulgui. Som-hi! Us ho asseguro, jo tampoc he llegit la trilogia Millennium d'Stieg Larsson. Però no només això, és que no tinc cap intenció de fer-ho. Al marge d’altres valoracions, el motiu és ben simple: no em crida gens l’atenció. Tan senzill com això. Intueixo que no som gaires però també sé que no estic sol. Veig que darrerament tant l'articulista de La Vanguardia Francesc-Marc Álvaro com la directora de TV3 la d'ells Mònica Terribas s’han expressat en el mateix sentit que ho estic fent jo ara. No és que ells siguin precisament sants de la meva devoció però almenys em sento una mica acompanyat.

dimarts, 11 d’agost de 2009

Com si Espanya fos una república bananera

Veure ahir per televisió la clara vulneració dels drets individuals a la que han estat sotmesos uns detinguts relacionats amb el principal partit de l’oposició durant els trasllats entre els calabossos de la policia i els jutjats de Palma, amb un tracte vexatori i humiliant, talment com si fossin animals d’un zoològic o uns assassins multireincidents, emmanillats de dos en dos per la mà dreta per impedir-los caminar normalment, vulnerant el seu dret a l’honor i aniquilant de facto qualsevol presumpció d’innocència, amb un ben estudiat i llarg paseillo davant dels mitjans d’informació, m’ha fet recordar que aquest país té encara moltes assignatures pendents, i que tenim una policia que en molts aspectes deixa molt que desitjar. Cal fer esment que poques hores després d’aquest grotesc espectacle pensat per a les televisions, TOTS els detinguts eren posats en llibertat sota fiança pel jutge corresponent.

Fins i tot els dos principals sindicats de la policia han criticat aquestes desproporcionades mesures polítiques (més val dir les coses pel seu nom), que tot sembla indicar són una mena de torna, una primera conseqüència de la recent decisió judicial que va exculpar el senyor Camps i que tan poc va agradar al partit del govern.

L’actuació de la policia, ja fos per iniciativa pròpia o seguint ordres de la fiscalia, va ser ahir més pròpia d’una república bananera que d’un país amb una democràcia consolidada (almenys això ens diuen) com el nostre.

dilluns, 10 d’agost de 2009

Vacances: marxar o quedar-se

Quan arriba aquesta època, juliol i agost, molt sovint em trobo amb persones que associen necessàriament fer vacances amb fer un viatge i, a partir d’aquí, sempre hi ha qui treu conclusions equivocades, del tipus si no marxes és que no fas vacances, quasi com si fer-les fos una obligació. Pensen: pobret, s’ha de quedar passant l’agost a Sarrià, quan la meva particular realitat és: pobrets, han de marxar quan ho fa tothom. Cues i aglomeracions arreu, preus més cars, mal servits, etc.

I això per no parlar de les comoditats que gaudim quan fem les vacances a fora: normalment es tracta d’un apartament més aviat justet, o d’una casa que disposa de menys comoditats i serveis que l’habitatge habitual, o d’uns hotels que no sempre són els ideals, o d’uns càmpings que... deixem-ho, jo no vaig mai de càmping. Evidentment parlo del 99.99% de la població; sempre hi ha aquell 0.01 per cent que es pot permetre el luxe de viatjar a base d’un gran luxe i sense reparar en despeses.

Potser hauríem de començar aclarint un parell de coses. La primera: es poden fer vacances sense moure’s del lloc de residència habitual. Si hi fa calor, hi ha uns aparells elèctrics que et resolen fàcilment el problema. La segona: es poden fer vacances viatgeres durant tota la resta de l’any. Per circumstàncies que no vénen al cas jo ara tinc una certa tendència a passar el mes d’agost a Sarrià. Em puc permetre el luxe de no marxar quan marxa tothom i evitar-me així les grans aglomeracions estiuenques, les interminables cues a les carreteres, als aeroports, als trens, als restaurants, als museus, a tot arreu.

Això sí, puc marxar de viatge durant la resta de l’any, quan la majoria no ho pot fer. És a dir, a mi no em veureu mai fent el turista (poc que m’agrada aquesta expressió!) durant les vacances oficials o aprofitant aquells ponts tan nostrats! En aquest aspecte reconec que sóc un privilegiat. Ara mateix ja tinc mig emparaulat un viatge, mig de lleure, per a la primera setmana d’octubre, uns dies que ni són pont ni són vacances.

De totes maneres, encara que l’agost te’l passis a casa sempre et queden les escapades més o menys curtes i improvisades. La setmana passada en vaig fer dues, totalment diferents l’una de l’altra, en tots els aspectes.

Un dia vaig anar a l’Empordanet: Calella i Llafranc atapeïts de gent i sense lloc on deixar el cotxe, dinar amb reminiscències planianes al carrer Estret de Palafrugell, cervesa a mitja tarda al davant de la platja de Sant Antoni de Calonge, tocant a Palamós. Vaig pujar també al Far de Sant Sebastià, una de les millors vistes de la Costa Brava. Uns indrets fantàstics però... no durant juliol i agost.

El contrast. Un altre dia vaig ser a la Garrotxa, concretament al poble de Sant Esteve de Llémena (Sant Aniol de Finestres). Situat en ple Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, és un lloc molt agradable i tranquil. Pel meu gust, potser massa tranquil i tot; no pas per anar-hi a passar el dia però sí per viure-hi tot l’any.

I sense que serveixi de precedent aquí hi trobareu publicitat. Es tracta d’un excel·lent anunci que ja fa un parell de mesos que es passa per televisió. Penso que per una vegada que en fan un de bo val la pena deixar-ne constància. Això sí, si jo fos resident o visitant assidu de Formentera potser no m’agradaria gaire que se’n parlés tant. Es comença volent descobrir el lloc on s’ha filmat l’anunci i es corre el risc de que s’acabi espatllant una idíl·lica destinació turística on, per cert, encara no hi he estat mai.

divendres, 7 d’agost de 2009

Posar en valor

Des de fa un temps observo que els polítics -i no només els polítics- posen en valor un munt de coses. No sé si ho fan amb la intenció de marejar-nos o és que simplement pretenen épater le bourgeois. Què vol dir posar en valor? No serà que el que fan és simplement valorar? Posar en valor semblaria un calc del francès metre en valeur. Si fos així, és necessari complicar el llenguatge amb expressions inventades que no aporten res al mot que es pretén substituir?

I ja que parlem de la classe política i posats a fer valoracions d’aquest sector tan privilegiat de la nostra societat, de vegades em pregunto per què alguns els critiquem tant. Parlo concretament per mi. Exagerem? N’hi ha per tant? Doncs sí. Jo crec que n’hi ha per tant i per més, i posats a buscar respostes concretes se m’acudeixen aquestes tres:

• Per enveja (segur que no és el meu cas)
• Perquè s’ho mereixen (segur que sí)
• Perquè per alabar-se ja s’ho fan ells solets (i tant!)

I arribats aquí, bon cap de setmana a tothom, també als polítics que llegueixen el radar!

dijous, 6 d’agost de 2009

Carta oberta a Teresa Cunillera, diputada del PSOE i vicepresidenta del Congreso de los Diputados

Sra. Teresa Cunillera i Mestres
Congreso, Madrid
España

Senyora Cunillera,

He llegit que vostè s'ha enfadat amb el senyor Arturo Pérez-Reverte per un article d’aquest escriptor molt crític amb els membres del parlament espanyol. Francament, trobo que vostè té la pell molt fina. El seu president, José Bono, mai hagués tingut una mena de pataleta com la que ha tingut vostè. Se’ns diu que els diputats estan al servei del ciutadà i per això cobren el sou que cobren i tenen les importants benèfiques addicionals que tenen, i entenc que entre les obligacions del càrrec hi ha la d’acceptar les crítiques. Només faltaria que no fos així!

Penso que vostè té l’obligació d’acceptar amb humilitat les crítiques dels ciutadans que li paguem el sou, encara que no li agradin. Sovint tinc la sensació que vostès, els 350 diputats, viuen molt al marge de la societat que diuen representar. No tenen ni idea del que pensa de vostès la gent del carrer, i quan un se’n cansa i ho diu en veu alta s’enfilen per les parets.

Tan sols molt de tant en tant mantenen vostès contacte amb l’obedient militància de base (en el seu cas, aquelles trobades a Castelldefels amb els militants de la franquícia catalana del PSOE). I després cotxe oficial amunt i avall, restaurants de luxe com si la crisi que provoca el tancament diari d’empreses fos una cosa que no els afectés, viatges per tot el món amb les excuses més inversemblants, la majoria d’ells absolutament prescindibles, i altres alegries per l’estil.

Miri, deixant de banda les rebutjables formes emprades pel senyor Pérez-Reverte, que segur que haguessin pogut ser més educades, tinc la sensació que el fons de la seva crítica el comparteix una bona part de la ciutadania. I davant de la crítica, vostè podia fer dues coses: enfadar-se i amenaçar al missatger, o fer un examen de consciència i tractar d’esbrinar els motius d’aquest creixent emprenyament col·lectiu amb la desacreditada classe política. Veient la seva resposta sembla més que evident que vostè ha optat per la primera opció, el camí més fàcil. Vostè s’ha equivocat.

I permeti’m que acabi dient-li que els catalans tenim doble motiu d’emprenyament amb els 25 diputats de la franquícia de la que vostè en forma part, que a Madrid sempre voten en sentit contrari als interessos de Catalunya aprovats pel nostre Parlament. Així que, si us plau, menys bronques i menys amenaces i més aguantar les crítiques, especialment quan són, al meu entendre, tan justificades.

Atentament,

Miquel Saumell
Sarrià, Barcelona
Catalunya

dimarts, 4 d’agost de 2009

No saber perdre

Ahir uns jutges van decidir arxivar la causa oberta fa mig any contra el president Camps i altres càrrecs públics del Partido Popular imputats per un possible delicte. Tots aquells que s'omplen la boca predicant-nos dia sí i dia també sobre la independència de la justícia, les bondats del nostre sistema judicial, la presumpció d’innocència, etc., quan es troben davant d'una resolució judicial tan contrària als seus interessos ens demostren que no saben perdre, i no ho dissimulen gens. Només cal observar les reaccions en calent del govern espanyol, Grupo Prisa, El País, CNN+, El Periódico, CatRàdio, TV3, BTV, COM Ràdio, etc. per adonar-se’n sense fer cap esforç especial. Ahir es va demostrar una vegada més que alguns que es proclamen més demòcrates que ningú, en el fons no saben perdre. Tots ells van quedar ben retratats.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Carta oberta a Ana Mato, diputada del PP

Sra. Ana Mato Adrover
Congreso, Madrid
España

Señora diputada,

Desde aquel affaire del Jaguar que todavía no sabemos quien pagó, no habíamos tenido noticias suyas. Ahora se nos descuelga usted con unas declaraciones producto, muy posiblemente, del típico calentón veraniego tan propio de estas fechas. Así, la prensa le atribuye, entre otras, esta frase: “quienes crean catalanofobia son los que hablan de ella”, complementada con otras típicas lindezas sobre Catalunya y los catalanes a las que ya estamos más que acostumbrados.

Negar la evidencia y culpar a la víctima, las conocidas estrategias de siempre y ahora apadrinadas por el Partido Popular. Y así les va a ustedes en Catalunya. Diez por ciento del voto es todo lo que son capaces de recoger tras haber cambiado de líderes regionales más veces que ningún otro partido en los últimos treinta años. Los frutos: catorce diputados en un Parlament de 135. Parece que se conforman ustedes con muy poca cosa.

Negar la evidencia, aquí, ya no cuela, y más cuando son ustedes (con la siempre inestimable ayuda del PSOE) los principales responsables de la catalanofobia que se ha ido extendiendo por España como una imparable mancha de aceite. Especialmente durante los últimos nueve años, es decir a partir de aquella mayoría absoluta del año 2000 que el Partido Popular no supo digerir y que en cuatro años les llevó a ustedes desde una posición de privilegio político a la oposición, pasando por la boda de El Escorial y otras extravagancias por el estilo.

¿O es que ya no recuerda usted aquellas campañas anticatalanas de su partido con la excusa del Estatut? Si preciso, el señor Arenas le puede ayudar a recordarlo. Se trata de campañas con muy mala idea pero que han ido calando hondo entre un amplio sector de la población española. Ustedes han ido creando un caldo de cultivo anticatalán que les da muchos votos en España a costa de perder algunos en Catalunya. Ustedes buscan ganar tres votos en Zamora o Teruel aun sabiendo que perderán uno en Girona. La suya es una estrategia política que tal vez les puede llevar a ganar el gobierno de España, sí, pero a costa de seguir siendo una fuerza marginal y mal vista por el noventa por ciento de los catalanes.

Y ya para terminar, lo más sofisticado: culpar a la víctima. Ustedes no solo han creado y expandido un generalizado ambiente anticatalán sino que encima se permiten la osadía de criticar que el agraviado lo denuncie públicamente. Siguiendo con sus extravagantes teorías, ahora resulta que los culpables de la catalanofobia somos los propios catalanes. Usted que parece una persona inteligente, ¿realmente se cree lo que dice?

Cordialmente,

Miquel Saumell
Sarrià, Barcelona
Catalunya