.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 29 de gener de 2010

S’intueix la fi del marró

Nota prèvia: encara que a primera vista potser ho pugui semblar aquest no és un article frívol, almenys no és pas aquesta la meva intenció. Quina és la primera cosa que us vindria al cap si algú us demanés que penséssiu en quelcom de color marró? Estic segur que no seria pas el típic bombó d’origen francès anomenat marron glacé, doncs encara que la castanya és de color marró, de fora aquest bombó més aviat griseja. Tampoc seria aquella carn típica d’Anglaterra que es cuina al forn i en diuen roast beef. Quasi m’atreviria a dir que ara mateix no esteu pensant en res comestible sinó més aviat tot el contrari. I ho deixo aquí, que aquest blog no pretén agafar cap deriva escatològica.

A mi em demanen que pensi en una cosa de color marró i no puc evitar pensar en les camises i les americanes del senyor Carod i altres honorables consellers de la seva corda. Lo d’honorables només ho poso perquè així ho especifica el tractament protocol·lari, no hi busqueu més explicacions. Políticament parlant intueixo que l’any 2010 significarà la desaparició del color marró del vestuari dels consellers de la Generalitat. S’hauran acabat les camises i les americanes d’aquest color tan excursionista i alhora tan poc governamental. És evident que dient això poso dues coses de manifest. La primera, que per treballar en segons quines feines el color marró no sembla pas el més indicat. La segona, que dono per descomptat que hi haurà un canvi de govern a la banda muntanya de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. El canvi a la banda mar –ajuntament- ens diuen les enquestes que també es pot donar per fet, però no serà tant proper en el temps ja que a curt termini allà no hi han eleccions.

Sóc conscient que amb la meva teoria cromàtica puc provocar alguna discrepància amb qui no li cridi l’atenció el color marró del vestuari de determinats consellers a partir de l’arribada del tripartit al govern. Sé que hi ha gent que no es fixa en aquests detalls secundaris. Però jo penso que són força significatius i per això m’hi fixo i en parlo. La prova del cotó que confirma la bondat de la meva teoria la trobareu si us mireu amb deteniment qualsevol foto de qualsevol summit de líders polítics. Sabates a banda, busqueu-hi el color marró. No el trobareu pas, això només passa a Catalunya des de l’any 2003. Però com dèiem abans, tot indica que el color marró governamental té els dies comptats.

dimecres, 27 de gener de 2010

La criminalització del diàleg

Amb aquest mateix títol el diari El Punt publica avui un article meu, que en versió digital (gratuïta) trobareu clicant aquí, i en versió paper (un euro amb vint al quiosc) a la pàgina 14 de l’edició "Comarques Gironines" i a la pàgina 15 de l’edició de "Barcelona". Espero que us agradi encara que sóc ben conscient que acontentar tothom és una tasca del tot impossible; de fet tampoc és aquest el meu objectiu.

dimarts, 26 de gener de 2010

La fidelitat política dels alcaldes

Aquests dies es discuteixen importants temes polítics que afecten diversos municipis de Catalunya. Per posar només l’exemple més mediàtic de tots podríem concretar-ho en la decisió que avui ha de prendre l’Ajuntament d’Ascó (a la foto) sobre si aquest municipi opta finalment a ser candidat a que en el seu terme municipal es construeixi el magatzem nuclear.

Però no m’interessa entrar ara en la conveniència o no que el vot es decanti finalment cap a una o l’altra de les dues opcions possibles, és a dir, magatzem sí o magatzem no. Aquest seria un altre debat, en el que entenc que no necessàriament hi ha una opció 100% bona i una de 100% dolenta. Totes dues tenen els seus avantatges i els seus inconvenients, i al final la balança s’inclinarà cap allà on voti la majoria del ple de l’ajuntament que representa la totalitat del poble d’Ascó. I si algú avui se sent decebut pel sentit del vot dels seus ja sap què pot fer en les properes eleccions: canviar de vot. Ens agradi o no així funciona la democràcia.

En canvi m’interessa parlar de la fidelitat que, en un moment determinat i davant de decisions transcendentals que afecten els seus municipis, han de tenir els alcaldes i els regidors d’un poble. Jo ho tinc molt clar. L’alcalde es deu, en primer lloc, al seu poble, i la fidelitat al partit ha de quedar sempre en segon terme. Amb això vull significar que avui els regidors d’Ascó han de votar en clau estrictament municipal i pensant només en els veïns d’Ascó, prescindint de les ordres que els arribin dels partits als que pertanyen i de les pressions polítiques i de tota mena que els puguin arribar des dels nivells administratius superiors, és a dir, el consell comarcal, la Generalitat i el govern espanyol.

dilluns, 25 de gener de 2010

Què ens amaguen a Barcelona i a Moià?

Aquest article també podria portar per títol “Com tapar-se les vergonyes mútues mitjançant un pacte vergonyós”. Però anem a pams.

A Barcelona tenim la desgraciada particularitat que a més a més de la seva feina l’ajuntament també fa negocis que poc o res tenen a veure amb allò que el ciutadà espera d’una responsable gestió municipal. Una peculiaritat d’aquests negocis municipals és que quasi sempre se salden amb resultats ruïnosos pel contribuent barceloní. Així, entre moltes altres activitats municipals diguem-ne atípiques i limitant-nos al tema gastronòmic, l’ajuntament és un productor de vi (el vi Barcelona no cal que el busqueu a les botigues, només el podreu tastar si sou convidats a un àpat organitzat per l’ajuntament, i em penso que no sabrem mai què ens costa cada ampolla); l’ajuntament gestiona algun restaurant amb baixa clientela i elevada pèrdua, i ha participat en el capital d’hotels de súper luxe amb poc èxit. Quan és l’hora de passar comptes, per exemple en la recent desinversió municipal en l’empresa que gestiona l’Hotel Miramar (un cinc estrelles gran luxe), si escoltes el govern sembla que Barcelona no hi hagi perdut res, i si escoltes l’oposició en treus la conclusió que hi hem perdut milions. I dic hem doncs els milions són nostres, i aquest és un detall que no hem d’oblidar, encara que el senyor Hereu massa sovint fa i desfà com si els milions fossin seus. Per cert, l’alcalde de Barcelona sempre ha estat del PSOE.

Situem-nos ara en un escenari totalment diferent, el bonic poble de Moià, a la comarca del Bages. Per mi Moià té un significat especial doncs és el lloc on va néixer el tenor Viñas (a la foto), i jo vaig estiuejar uns quants anys a la Villa Maria, la casa-museo que els descendents del tenor tenen a Vallvidrera. Diuen els moianesos que els comptes del seu ajuntament tampoc no estan massa clars. Es parla d’irregularitats en despeses i adjudicacions, d’un elevat endeutament municipal que “podria tenir l’origen en suposades irregularitats a l’hora d’adjudicar contractes i en les despeses dels regidors”. El resultat de tota aquesta disbauxa és que per tal d’intentar sanejar l’elevat endeutament municipal l’equip de govern ha fixat unes quotes dels impostos municipals fora de tota lògica. Molta gent del poble n’està fins al capdamunt i ha dit prou, i ara es planteja seriosament què més s’ha de fer. Per cert, l’alcalde de Moià sempre ha estat de CiU.

Quan no hi ha manera de treure’n l’aigua clara i es vol saber qui té raó entre tanta discrepància en els números d’uns i altres, i això és vàlid tant pel cas de Barcelona com pel cas de Moià, sempre hi ha el recurs de sotmetre’ls a la Sindicatura de Comptes que, almenys en teoria, és un organisme neutral. Si en Jordi diu blanc i en Josep diu negre deixem que s’ho estudiï aquest organisme i hi digui la seva. Aquestes són les regles del joc i fins aquí no em sembla malament aquesta forma de funcionar.

El problema es presenta quan aquests assumptes s’han de discutir al Parlament i votar-los. I és que per enviar els comptes a la Sindicatura primer s’ha de votar si es fa o no es fa, i si els dos partits més importants del Parlament es posen d’acord per impedir-ho, llavors la via parlamentària queda pràcticament esgotada i poca cosa més es pot fer. Doncs això és exactament el què va passar la setmana passada al Parlament. CiU i PSOE es van posar d’acord per no enviar els comptes al síndic. Un pacte vergonyós per tapar-se les vergonyes entre ciuencs i sociates. Vull suposar que tant els moianesos com els barcelonins ho tindran molt en compte quan en les properes eleccions hagin d’escollir la seva papereta. Personalment jo ja ho tinc clar: ni els uns ni els altres tindran el meu vot.

divendres, 22 de gener de 2010

Trànsit més fluid

Potser cal fer una mica de memòria i recordar que quan ens van imposar les ridícules restriccions dels vuitanta per hora (la foto és del diari El Punt) i les velocitats variables -sempre a la baixa- en determinades autopistes, ens ho van justificar dient que els objectius eren bàsicament dos: rebaixar la contaminació atmosfèrica i fer un trànsit més fluid. Però segons uns estudis del RACC que em mereixen molta més credibilitat que els que pugui tenir el conseller Saura, va quedar demostrat que si la contaminació ambiental i la fluïdesa en el trànsit han millorat una mica no es deu a les restriccions de velocitat sinó a una clara disminució del trànsit motivada per la baixada de l’activitat econòmica. Menys fàbriques que treballen i, per tant, que ja no contaminen, més empreses que tanquen cada dia encara que el govern fa com si sentís ploure, menys treballadors que es desplacen de casa a la feina, tot plegat porta necessàriament a una disminució dels cotxes, autocars, motos, camionetes i camions en circulació. Per tant, s’ha de reconèixer que ara gaudim d’una circulació quelcom més fluida i generem una mica menys de contaminació que abans. Però no perdem de vista que la veritable causa d’aquestes millores és la crisi econòmica.

Però ara les autoritats de trànsit ja no ens parlen tant de la fluïdesa en el trànsit i de la menor contaminació atmosfèrica sinó de la disminució del número de morts en accident de trànsit. És a dir, ara han descobert la sopa d’all, consistent en que a menys velocitat hi ha menys morts. Primer de tot i sense cap mena de dubte, sempre és una bona notícia que el número de morts hagi disminuït, encara que sigui molt lleugerament. I dic molt lleugerament perquè no val comparar les xifres d’ara amb les xifres de l’any 2000 com es fa des de la conselleria, sinó que s’han de comparar les xifres d’ara amb les xifres de l’any anterior, i llavors es veu que la disminució no és ni molt menys tan espectacular com ens volen fer creure.

Però si l’argument governamental i l’objectiu principal d’aquest conseller políticament amortitzat ja no és tant la contaminació ni la fluïdesa en el trànsit sinó la disminució del número de morts en accidents, penso que aplicant la coherència s’hauria de continuar per aquest camí, és a dir, rebaixant encara més els límits. A menys velocitat menys morts, això no ho discuteix ningú. Si tots anéssim a 30 per hora els morts en accident de trànsit pràcticament desapareixerien de les nostres estadístiques, però simultàniament psiquiatres i psicòlegs tindran molta més feina. I és que haver de circular a 80 per hora o menys per una via de quatre carrils de circulació pràcticament buits és com per posar malalt al conductor més tranquil. Proveu-ho! Si aneu a l’aeroport des de Barcelona qualsevol dia a les sis del matí, quan des de la plaça Cerdà enfileu l’autopista de quatre carrils pràcticament buits entendreu de què us estic parlant.

dijous, 21 de gener de 2010

Encara no sabem què vol ser de gran però CiU guanyarà (i 2)

(La primera part d’aquest article la trobareu aquí)

Evidentment dono per exclòs un nou pacte de perdedors. Dono per suposat que el tripartit ja no sumarà els 68 escons necessaris per a continuar governant, com també dono per suposat que un pacte a la basca (la suma dels dos grans partits d’obediència espanyola) tampoc sumarà. Si una d’aquestes dues opcions sumés els 68 escons de la majoria absoluta, tinc clar que immediatament es formaria govern, ja fos el tripartit tres o un nou pacte a la basca PSOE-PP però d’àmbit català.

Ara bé, si tot i els meus desitjos (govern de CiU en minoria) aquesta força política considerés convenient fer un pacte estable amb algú, i insisteixo, espero que aquesta eventualitat no es doni, l'única opció possible que veig, ja sigui mitjançant un pacte de govern o un acord estable de legislatura, seria amb el PP. Sí, no ens escandalitzem, parlo de l’eventualitat d’un pacte CiU-PP. Més val parlar clar per evitar-nos sorpreses i disgustos més endavant. L'opció de pacte amb el PP seria per exclusió, i és que aplicant el sentit comú i veient el què ha passat en els darrers set anys a Catalunya, qualsevol altre pacte polític hauria de quedar exclòs, ni que només fos per dignitat. Altrament el ciutadà no entendria res, i el votant de CiU encara menys.

La política és l’art d’allò que és possible i veig del tot inviable, almenys a curt termini, un pacte de CiU amb qualsevol dels partits que formen el tripartit. En política els errors es paguen anant a viure una temporada a la freda bancada de l’oposició. I si els errors es repeteixen (cas d’Esquerra –abans ERC- amb les seves curioses decisions de 2003 i 2006) encara amb més motiu. Allà hi ha molt temps per meditar i alguns dels que ara governen tenen motius més que sobrats per fer-ho.

Last but not least. El meu darrer desig seria que, guanyés o no les eleccions, CiU ens digués què volen ser de grans. Aquesta ambigüitat calculada avui en dia ja no genera l’entusiasme dels anys vuitanta del segle passat (vots canten), provoca desafecció entre una part dels seus simpatitzants i transmet a l’electorat una certa sensació de por a definir-se que ara mateix la veig fora de lloc. En aquest sentit fa més d’un mes vaig escriure a Jordi Pujol demanant-li exactament això, és a dir, que ens expliqués què voldran ser de grans. Fins el moment, però, no hi ha hagut cap resposta per part seva. Jo crec que en el fons ni ells mateixos saben què volen ser de grans. Perquè francament, no em puc imaginar que ho sàpiguen i no ens ho vulguin dir.

dimecres, 20 de gener de 2010

Encara no sabem què vol ser de gran però CiU guanyarà (1)

Amb poques excepcions, més de vuit anys seguits al poder acostumen a deixar-nos governs acomodaticis i mancats de noves idees. Per això sempre em mostro crític amb als governs de llarga durada, com ara els vint-i-tres anys de Pujol o els catorze de González, així com determinats ajuntaments, diputacions i autonomies que a la pràctica funcionen com si fossin de partit únic in aeternum, i massa sovint amb les mateixes cares al capdavant de la institució. Per tant, entenc que també té la seva part positiva que CiU, tot i ser el guanyador de les últimes eleccions, s’hagi passat uns anys a l’oposició després dels vint-i-tres anys continuats al govern.

Un aspecte molt positiu de la democràcia és l’alternança política, tot i que aquí encara ens manca una llei que reguli la limitació de mandats, com passa a molts països. Avui manen uns i demà manaran uns altres. El vot pot ser transversal, avui es vota socialista i demà es vota popular. Al cap i a la fi aquests dos partits tenen sovint una pràctica política molt similar, si més no en tot allò que fa referència al creixent desencaix de Catalunya. A més a més, aquí podem triar altres opcions polítiques més minoritàries però igualment interessants, i s’estan coent noves alternatives (Reagrupament, Plataforma per Catalunya, Montse Nebrera, Jan Laporta, etc.) que poden donar alguna sorpresa o, com a mínim, bastir un Parlament més plural que faci més necessària la negociació política entre grups.

Avui em mullaré una mica més que d’habitud, i barrejaré desitjos personals, previsions electorals i realitats polítiques a partir dels resultats de les properes eleccions. Així, de cara als pròxims quatre anys sembla clar que la llista de CiU tornarà a guanyar les eleccions. Segons totes les enquestes això tornarà a ser així, però el meu desig és que CiU no assoleixi una majoria absoluta. Les majories absolutes sempre comporten un excés de prepotència i una manca de respecte no només per l’oposició sinó també pel ciutadà, i no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Així mateix m’agradaria que CiU governés en minoria, amb pactes puntuals amb uns i altres.

Aquesta seria per mi la situació ideal de cara als propers quatre anys, per recuperar-nos una mica dels continuats desgavells del tripartit. I tot això ho dic sense saber encara quin serà el sentit concret del meu vot, que és un vot canviant amb el temps.

(La segona part d’aquest article la trobareu aquí)

dilluns, 18 de gener de 2010

La maragallada hereuenca

La maragallada del Fòrum, aquell caríssim invent que li va tocar gestionar a l’alcalde Clos després de l’espantada romana de l’alcalde Maragall, ja la tenim pagada? Tinc entès que no. Aquest nou fòrum que ara se’ns anuncia de cara al 2022 en forma d’esquiada penso que no s’hauria de plantejar fins que l’anterior el tinguéssim pagat i ben digerit, i se n’hagués fet el balanç global definitiu, que intueixo no serà com per que ningú en presumeixi ni es posi cap medalla al mèrit ciutadà. El problema d’aquests capricis és que tard o d’hora s’han de pagar, i tothom sap qui s’acaba rascant la butxaca.

He esperat uns dies abans de comentar la darrera maragallada, aquesta, però, protagonitzada no per Maragall sinó per l’hereu d’en Clos. He volgut conèixer primer les justificacions d’aquesta maragallada hereuenca i, francament, no n’he tret l’aigua clara. Un discurs buit i sense cap mena de contingut, molt bla bla bla però cap concreció. La meva impressió és que el tàndem format per Jordi Hereu i Carles Martí (que és qui, amb mà de ferro, realment mana a l’ajuntament) veuen ara amb claredat que perdran les properes eleccions. Per tal d’intentar evitar el drama polític i els molts drames personals que suposaran pels socialistes deixar el negoci de l’ajuntament després de trenta-dos anys ininterromputs, ara s’han tret de la màniga com a últim recurs aquest invent de l’esquiada del 2022. Quan La Vanguardia d’ahir, en el publireportatge que li van dedicar, destacava la seva frase “Este alcalde no se ha vuelto loco” és per alguna cosa. Jo també penso que Hereu ha perdut definitivament el nord. No sap o no vol resoldre els problemes creixents de la ciutat i ara ens surt amb l’esquiada per tenir entretingut el personal durant una bona temporada.

En dir que Hereu ha perdut el nord no parlo de la seva faceta personal i familiar sinó de la seva faceta més pública, és a dir, aquella que sorgeix a partir del moment que Joan Clos li va traspassar el càrrec d’alcalde, que a la vegada l’havia heretat de Maragall, que a la vegada l’havia heretat de Serra, talment com si l’Ajuntament de Barcelona fos una monarquia socialista on es passen el càrrec de pares a fills. Pares i fills polítics, s’entén. Primer es passa el càrrec a l’hereu, després ja hi haurà temps de preparar les eleccions i sotmetre-ho a votació. Què ens hi juguem que Hereu farà el mateix que els seus tres antecessors?

Una de les primeres decisions que hauria de prendre el proper alcalde de Barcelona hauria de ser la retirada d'aquesta candidatura i dedicar-se més al dia a dia dels problemes dels barcelonins, que és exactament per això que li paguem el sou i les moltes benèfiques associades.

divendres, 15 de gener de 2010

Llibertat i privacitat a la corda fluixa

Els governs tenen molta afició a limitar la llibertat dels ciutadans i qualsevol excusa és bona per fer-ho. S’han tancat diaris que políticament feien nosa, deixant centenars de treballadors al carrer i milers de lectors sense el seu diari preferit. S’han il·legalitzat partits polítics que impedien la formació de governs dits constitucionalistes. S’han empresonat persones per delictes d’opinió que no figuren al codi penal però sí en la ment perversa d’un nombre creixent de dirigents polítics, evidentment amb la necessària connivència de jutges poc escrupolosos.

Ara s’intenta buscar una sortida legal al tancament administratiu de pàgines web, amb l’excusa de la defensa dels drets d’autor; el jutge, si finalment es presta a participar en aquesta farsa, només hi posarà el “visto”, sense judici previ ni cap garantia jurídica per l’empresa o la persona que en surti perjudicada. A continuació vindrà el tancament de blogs d’internet com aquest que esteu llegint, no ho dubteu pas. Això sí, sempre amb l’excusa de la seguretat, allò que sembla ser el valor suprem de la nostra societat, un valor per damunt de qualsevol altre a parer d'alguns.

Els governs estan conreant entre la gent la cultura de la por per tal de justificar qualsevol disbarat. Molt em temo que també aquí acabarem passant per aquest nou limitador de la nostra privacitat anomenat escàner corporal. Si fins ara passar el control de seguretat en qualsevol aeroport ja s’havia convertit en un veritable malson, en el futur encara serà pitjor. Posarem un tros més de la nostra privacitat en mans d’un prosegur mileurista qualsevol. Per cert, recordeu que la norma exigeix que aquests personatges treballin sempre amb els guants posats; ho dic perquè de vegades ho obliden i se’ls ha de fer un recordatori amable en aquest sentit.

El més trist de tot és que la majoria de la gent acaba per acceptar-ho com a mal menor, i quasi tothom sembla disposat a cedir noves quotes de la seva llibertat a canvi d’augmentar suposadament la seva quota de seguretat, com si la seguretat absoluta fos quelcom assolible. Cal recordar que el debat dels escàners corporals és només el resultat d’un fallo informàtic que va permetre viatjar als Estats Units a un jove passatger nigerià que segons els antecedents que tenia d’ell la policia s’hauria d’haver quedat a terra. A partir d’aquí, s’agafa l’excepció com a norma i se’ns intenta vendre les bondats dels escàners. Els fabricants d’aquests escàners hauran d’estar sempre agraïts a aquell xicot nigerià, això suposant que la història que ens van explicar sigui real. Tampoc s'ha de descartar que el nigerià sigui accionista de l'empresa que fabrica els escàners. Per què no?

Per cert, quan es posaran escàners corporals als viatgers dels trens de rodalies? I parlo expressament dels trens de rodalies perquè em sembla recordar que l’atemptat terrorista més greu que hi ha hagut en aquest país no va tenir com a protagonista un avió sinó uns trens de rodalies.

dimecres, 13 de gener de 2010

Ara el responsable ja és Montilla

Per motius que no vénen al cas no vull entrar ara en els resultats de la investigació judicial sobre l’incendi d’aquest estiu que es va saldar amb cinc bombers morts i un sisè bomber greument ferit. Suposo que algun dia hi haurà un judici i la sentència serà la què serà. Però sí que vull entrar en la lamentable reacció, entre prepotent i xulesca, protagonitzada per la quota verdcomunista del govern tripartit. Ja fa temps que penso que a aquests personatges no se’ls pot demanar més del que poden donar de sí, que ja s’ha vist repetidament que no és massa. I és que d'on no n'hi ha no en pot rajar. Ara hi ha qui torna a demanar la dimissió dels que sens dubte són els més grans incompetents d’aquest govern. Però ells ja han dit que no dimitiran i, arribats a aquest punt, ara el responsable ja és Montilla, la única persona que té a les seves mans desempallegar-se d’aquesta quota d’incompetència governamental.

dimarts, 12 de gener de 2010

En defensa del Partit Popular

Un impresentable i ideològicament tronat dirigent polític, Jaume Bosch, ara sota l’aixopluc de les sigles ICV-EUiA, que tot i ser més amables que la marca comunista a poca gent convencen (vots canten), proposava l’altre dia “castigar i aïllar el Partit Popular de la política catalana”. Penso que actituds antidemocràtiques com aquesta s’han de denunciar amb la màxima contundència. Així, fa temps vaig criticar també una proposta semblant de CiU dirigida igualment en contra del PP i reforçada amb una ridícula visita a cal notari que alguns trigarem a oblidar. He denunciat també altres episodis que tenien els socialistes com a impulsors de propostes similars. I això que jo no he votat mai el PP!

En una democràcia hi cap tothom, també el PP, encara que decideixi interposar un recurs al Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, de la mateixa manera que també hi cap el Partit Socialista, que va fer exactament el mateix que el PP però sense donar la cara, mig d’amagatotis, utilitzant persones interposades com el Defensor del Pueblo i diversos dirigents autonòmics per presentar els corresponents recursos. Per cert, no recordo que en aquella ocasió Jaume Bosch es mostrés tan ofès com ara.

Tampoc cal oblidar que allò que durant el franquisme els seus companys ideològics pretenien imposar en aquest país no era pas la democràcia sinó una altra mena de dictadura, la dictadura del proletariat. Els simpatitzants del PSUC, pares polítics d’ICV-EUiA, van ser uns grans lluitadors contra el franquisme. És una realitat que no crec que negui ningú i que sempre se’ls haurà d’agrair. Per tant, de lliçons d’antifranquisme totes les que toquin, però de lliçons de democràcia més aviat són en Bosch i companyia els que potser n’haurien de rebre unes quantes.

Convé recordar també que el suport polític que rep el PP en unes eleccions és bastant superior al que rep ICV-EUiA. Quan Jaume Bosch ens proposa l’aïllament del PP, pretén aïllar també els centenars de milers de votants que el PP té a Catalunya? Pretén Bosch aïllar tot el sector de la societat catalana que vota el PP, seguint el model espanyol d’aïllar políticament, al meu entendre de manera injusta, el sector de tarannà independentista no violent de la societat basca?

Per motius diametralment oposats al PP jo també faig pública sovint la meva més absoluta discrepància amb el text ribotat i descafeïnat d’aquest Estatut. Però no per això se m’acudirà demanar l’aïllament dels qui diuen defensar-lo, com en Jaume Bosch per exemple, tot i que veient el seu tarannà antidemocràtic de ganes no me’n falten.

dilluns, 11 de gener de 2010

Síria vista des de Teià

Un grup d’amics ens varem trobar dissabte a Teià per dinar plegats. El plat principal de l’àpat era xai al forn amb panses, prunes, olives i pinyons. El xai és un dels plats clàssics dels països mediterranis del Mitjà Orient, així que l’àpat ens va servir d’introducció gastronòmica al curt viatge virtual a Síria que varem fer tot just després de dinar. En menys d’una hora varem visitar Damasc, Àlep i uns quants llocs més d’aquell interessant país. De les persones que dissabte compartíem taula alguns havien tornat de Síria no feia gaires dies, i tenien els records del seu viatge encara molt frescos. Uns altres no hi havien estat mai i es mostraven interessats en saber coses d’aquell país.

Els que havien viatjat a Síria havien fet en menys d’una setmana uns quants milers de fotografies, que ara amb això que les fotos ja no s’han de portar a revelar se’n fan moltes més que abans. Però com que aquella quantitat de fotos era del tot ingovernable posteriorment se’n van seleccionar unes quatre-centes, es van muntar en una presentació de photoshop força dinàmica i tot plegat es va acompanyar d’una música adient al país per tal de poder-les veure en format panoràmic i comentar-les entre tots. Res de nou, la típica sessió d’ensenyar o veure les fotos d’un viatge, una experiència que intueixo que tothom ha viscut (patit?) més d’una vegada.

Durant el visionat de les fotos els comentaris eren els usuals que es fan en aquestes ocasions: “Mira, en aquest bar és on ens van intentar col·locar un suc de taronja caducat”; “Mira, aquest és el venedor del zoco que ens demanava trenta lliures per aquell objecte i al final ens el va acabar venent per vuit després d’un llarg regateig”; “Mira, aquí estem esmorzant (un bufet impressionant!) a l’hotel de Damasc”; “Mira, aquest és el xofer del nostre autobús amb cara d’emprenyat perquè havíem de marxar i encara en faltaven dos”; “Mira, aquí ja som a l’aeroport de Viena fent un canvi d’avió en el viatge de tornada”, i d’altres per l’estil. Què us haig d’explicar?

Els que em coneixen saben que m’agrada viatjar, sí, però també saben que cada dia m’agrada menys fer el turista. En aquest aspecte sóc una mica estrany, ho reconec, doncs no acostumo a fer allò que fa la majoria de viatgers quan surt de casa. Hi ha dues coses que no acostumo a fer mai quan viatjo. La primera és que no fotografio res, ni tan sols porto una simple càmera de fotos. La segona és que no acostumo a comprar res, no sóc persona de tornar a casa amb records o gangues dels meus viatges. No per res, simplement no ho faig, sense necessitat de buscar-hi més explicacions. Entre passar-me mitja hora en una botiga i estar-me mitja hora prenent un cafè en un bar qualsevol observant la gent m’inclino sempre per la segona opció, sigui a Damasc o a Paris.

dissabte, 9 de gener de 2010

Monarquia: divisió d’opinions

Aquesta carta surt publicada avui al diari Avui

Sóc demòcrata
Contesto la carta de Bernardí Espona (3 de gener). Ell diu que és monàrquic i qualifica d'ignorant qui no ho és. Jo, en canvi, sóc demòcrata i em sento insultat per vostè. Jo vull votar cada quatre anys qui m'ha de governar, i tenir la possibilitat de canviar de vot quatre anys després si el que hi ha no m'agrada. I no m'agrada que el cap d'Estat sigui la persona escollida per Franco fa més de 40 anys, en plena dictadura. Diuen els monàrquics que al votar la Constitució del 79 allà ja hi anava inclosa la monarquia. Aquest és un argument trampós, aquella Constitució és va fer en unes circumstàncies excepcionals de poders fàctics que no tenen res a veure amb la situació d'avui en dia, a banda que els que van tenir l'oportunitat de votar-la ara ja passen tots dels 52 anys. Els successors d'aquells votants haurien de tenir dret a dir-hi la seva, no una vegada sinó cada quatre anys. I si en volen continuar dient rei, per mi cap problema, però cada quatre anys que passi per les urnes, com tothom. Una democràcia amb excepcions és una democràcia coixa.
Miquel Saumell
Barcelona

divendres, 8 de gener de 2010

Rebaixes: rebaixant la nostra llibertat


Ahir va començar oficialment la temporada de rebaixes. És un altre excel·lent exemple d’aquesta constant tutela administrativa que el govern de torn ens imposa per demostrar qui mana i a qui li toca obeir, peti qui peti. És aquest intervencionisme governamental sense límit sobre les nostres vides i els nostres negocis fet amb la típica mentalitat de funcionari, entesa aquesta mentalitat en el sentit més pejoratiu del terme. I aquí s’ha d’admetre que no hi ha grans diferències entre la política d’un govern més aviat de dretes (els famosos vint-i-tres anys de pujolisme) i un altre més aviat d’esquerres (els sis anys del tripartit actual que ara ja semblen tenir una propera data de caducitat).

A sant de què s’ha de regular quin dia el botiguer pot vendre els seus productes a un preu més baix que el d’ahir? Qui sap millor que el propi botiguer quan li convé rebaixar estocs de la seva botiga, i quines són les mesures més adients per fer-ho, que no són només les simples rebaixes de preu a partir del dia que decideix el govern? A qui perjudico si jo trobo un comerciant disposat a vendre’m una corbata italiana de seda natural a meitat de preu el dia 19 de novembre, i jo estic disposat a fer l’operació aquell mateix dia? Per què tant el comerciant com jo ens hem d’esperar que arribi el 7 de gener per tancar l’operació? Quina diferència hi ha entre la data d’ahir, dijous 7 de gener, quan comencen oficialment les rebaixes, i el dijous 19 de novembre de l’any passat? Què carai sap el conseller Huguet sobre les necessitats puntuals de tresoreria d’una botiga, unes necessitats que segurament es podrien resoldre fent una rebaixa ics en els seus preus de venda, encara que fos en època fora de rebaixes? I què sap ell sobre les meves necessitats de compra?

La regulació de les rebaixes ho veig com una mesura governamental més per rebaixar la nostra llibertat de poder comprar i vendre quan més ens convingui a nosaltres i no quan més convingui al govern. Per tant, la meva proposta seria desregular les rebaixes, doncs els drets del consumidor que de vegades ens posem com a gran excusa hem d’entendre que ja queden suficientment protegits amb les lleis que regulen el comerç ordinari durant la resta de l’any.

dijous, 7 de gener de 2010

Tothom vol ser funcionari

Sorprenentment va passar bastant desapercebuda una enquesta de fa unes setmanes que parlava del futur professional del jovent. Ara mateix no disposo de les dades exactes però els resultats d’aquella enquesta venien a dir que dues terceres parts dels joves catalans aspiraven com a fita professional de les seves vides a treballar a l’administració pública. Ras i curt, dos de cada tres catalans volen ser funcionaris. Al meu entendre es tracta d’una notícia força decebedora, i molt significativa d’una societat que d’un temps cap aquí ha anat deixant de banda aquella iniciativa privada que sempre havia tingut i tothom ens reconeixia.

Catalunya va esdevenint un país excessivament burocratitzat, amb una iniciativa privada que va de baixa. Ara sabem que la majoria de catalans aspiren a formar part d’aquesta immensa maquinària de la burocràcia que pretén controlar-ho tot i controlar-nos a tots. Entre el jovent català prima per davant de tot el sou assegurat de per vida. Potser humanament s’ha d’entendre, no dic pas que no. Però encara em costa més d’entendre que les noves generacions no tinguin interès en voler emprendre res, en arriscar, en treballar per a ells mateixos, en sobresortir. Una pena per a ells però, sobretot, una desgràcia pel país.

I dit això no voldria pas que ningú interpretés aquest comentari com una crítica a la feina dels funcionaris. Com a tot arreu intueixo que a l’administració hi ha de tot, gent eficient i gent mandrosa. Això sí, hi ha la petita diferència que, per molt malament que treballi, a un funcionari difícilment el fan fora de la feina, en una mena de corporativisme sindical mal entès que no només perjudica els funcionaris eficients, que intueixo que són majoria, sinó també als castigats contribuents, que som tots.

Sempre que surt aquest tema a la conversa em faig la mateixa pregunta: quan tots siguem funcionaris i l’economia productiva hagi pràcticament desaparegut, de què viurem? Sóc conscient que formular en veu alta una pregunta tan plena de lògica com aquesta no està massa ben vist per determinats sectors de la nostra societat. Es considera políticament incorrecte i fins i tot provocador però jo insisteixo, a mi m’agradaria que algú que hi entengui em donés una resposta.

dimarts, 5 de gener de 2010

Es pot viure amb 20 euros diaris?

L’últim Consell de Ministres d’Espanya de l’any 2009 va fixar el salari mínim interprofessional en 633.30 euros mensuals. Ignoro si són molts els treballadors que cobren aquest sou, però suposo que des del moment que el salari mínim es fixa per llei és perquè en alguns sectors de l’economia es deuen pagar aquestes misèries. La xifra és bruta, encara faltaria deduir-ne els impostos. Siguem optimistes i suposem que els impostos només siguin del cinc per cent. Comptant els mesos de 30 dies, la disponibilitat neta quedaria en vint euros diaris (633.30 : 30 x 0.95).

Es pot viure amb vint euros diaris? Si la resposta fos sí, aquí mateix s’acabaria el meu comentari. De fet ja no l’hauria escrit. Però si, com intueixo, la resposta és no, a què ve fixar aquestes xifres? Cóm es pot justificar que l’estat fixi una xifra que se sap del cert que és insuficient per viure? O és que l’estat dóna per suposat que els que tinguin la desgràcia (o potser en les actuals circumstàncies encara n’hauríem de dir sort?) de cobrar aquesta misèria de sou són persones pluriempleades, treballadors que complementen els vint euros diaris amb algun altre treball, possiblement cobrant en negre? O tal vegada això forma part de l’engany col·lectiu al que ens tenen sotmesos les nostres autoritats des de temps immemorials? O potser hem d’acceptar que en segons quines circumstàncies laborals els treballadors no han de menjar cada dia?

dilluns, 4 de gener de 2010

Vegueries? Depèn

Primer de tot convé que ens posem d’acord sobre quantes i quines vegueries ha de tenir Catalunya. Això és quelcom que de ben segur no s’hauria d’imposar des del govern, com ja s’ha intentat fer de manera molt matussera, sinó que s’han de tenir molt en compte les opinions provinents del territori. Per posar només un exemple: posar en dubte des de Barcelona la conveniència d’una Vegueria del Penedès com s’està fent em sembla un clar despropòsit. Estem parlant d’uns legítims interessos locals que molt sovint no coincideixen amb els interessos de les cúpules dels partits, que per sobre de tot es preocupen dels resultats electorals de les seves respectives llistes a partir del canvi administratiu que ara es posa sobre la taula. Interessos de partit per davant dels interessos del territori i dels interessos de la gent, això és el què hi ha, i d’aquí vénen les prevencions d’uns i altres.

Però tan bon punt hi hagi acord, i és d’esperar que l’acord finalment arribi, endavant amb les vegueries. Això sí, hi posaria una condició. Només una però del tot irrenunciable. I és que simultàniament amb la creació d’aquesta nova estructura administrativa se n’eliminessin dues de les actualment existents, concretament els consells comarcals i les diputacions. Vegueries sí, però a canvi que desapareguin les comarques i les províncies.

És una proposta força raonable. En primer lloc hi hauria una clara reducció de la despesa pública, un estalvi molt necessari si pensem no només en la crisi econòmica actual sinó en el futur del país. Catalunya hauria de tendir a reduir el desmesurat protagonisme de les seves administracions públiques. No cal dir que fiscalment la butxaca del ciutadà en sortiria beneficiada, i administrativament el canvi també seria positiu. El resultat s’hauria de traduir en menys burocràcia, menys buròcrates, menys paperassa i gestions inútils (n’hi ha tantes!). En definitiva, menys intervencionisme i menys tutela de l’administració pública en les nostres vides.