.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 26 de febrer de 2010

Consell de Barri de Sarrià

No fa gaire ja vaig comentar que actualment els barcelonins gaudim -i paguem religiosament- de vuit nivells administratius de govern que en el meu cas són, de menor a major, els següents: el barri (Sarrià), el districte (Sarrià-Sant Gervasi), la ciutat (Barcelona), la comarca (el Barcelonès), la província (Diputació de Barcelona), la nació (Catalunya), l’estat (Espanya) i Europa, cadascun d’aquests nivells amb els seus funcionaris i tota la pesca. Pel que llegeixo als diaris sembla ser que aviat n’hi haurem d’afegir dos més: entre la ciutat i la comarca, l’àrea metropolitana; i entre la comarca i la província, la vegueria. No em val que em diguin que les vegueries substituiran les províncies, doncs qui ara per ara encara mana de veritat (Espanya) ja ha deixat ben clar que les províncies ni tocar-les. Per tant, ens situaríem en 10 nivells administratius. Són molts o són pocs? Els lectors d’aquest blog són prou intel·ligents com per no necessitar llegir la resposta a aquesta pregunta.

Dimarts passat vaig assistir a la reunió del Consell de Barri de Sarrià, que és el primer d’aquests nivells administratius que vetllen per les nostres vides i les nostres butxaques. Pel què sembla el consell s’havia constituït tres mesos abans, i dic pel què sembla doncs a mi ningú em va convocar a l’acte de la constitució que diuen que va tenir lloc el 23 de novembre de l’any passat, on se’ns diu que es va escollir una vicepresidenta i es va presentar un informe sobre els nous equipaments del barri. Suposo que tot això deu ser veritat però el fet és que en l’ordre del dia de la reunió de dimarts no hi figurava el preceptiu “lectura i aprovació de l’acta de la reunió anterior”. Segons em va informar una persona que coneix el tema, després d’aquella primera reunió no es va aixecar cap acta, tot i que potser a hores d’ara el document ja existeix, però evidentment sense haver estat sotmès a l’aprovació dels veïns assistents a la reunió de dimarts.

Vaig arribar a 2/4 de set, hora fixada per l’inici de la reunió, i tot i que la sala ja era pràcticament plena de gent puntual com jo, l’acte no va començar fins tretze minuts més tard. Alguns d’això en diuen els ics minuts de cortesia i semblen no adonar-se que en realitat són els ics minuts de descortesia envers dels que fem l’esforç d’arribar a l’hora. Una actitud que com a mínim és poc respectuosa i menys educada.

Ens van passar la projecció d’uns documents molt esquemàtics relatius als ajuts municipals per a la rehabilitació d'habitatges del barri. Eren uns documents molt resumits però que d’entrada et donen una idea força entenedora de per on van els trets. Vaig demanar que per tal de facilitar la gestió dels veïns aquella presentació resumida sobre les característiques i les condicions per accedir a les ajudes la pengessin a internet, a la web de l’ajuntament. El gerent i el tècnic de barri presents a la sala van sortir amb excuses de mal pagador, van dir no sé què del document complet que figura no sé on però el fet és que els resums esquemàtics que ens van projectar no els pensen pas penjar a internet, amb el silenci somrient de la presidenta del Consell de Barri. D’això en podríem dir una manera força peculiar de facilitar la tasca dels veïns que els hi paguem el sou.

Van parlar també de diagnòstics i plans de futur pel barri sense concretar gran cosa, i finalment es va arribar a la part més interessant de la reunió, els precs i preguntes. El mecanisme per accedir a poder formular un prec o una pregunta era també força peculiar, amb aquesta desmesurada fal·lera de l’ajuntament per tenir-ho tot controlat. A l’entrada de la reunió, abans de començar, et preguntaven si al final voldries intervenir, i si la resposta era positiva t’havies de registrar en un imprès que et facilitaven. A ningú se li escapa que si bé algun assistent ja podia tenir clara la seva intervenció abans de començar la reunió, la majoria dels assistents això no ho podem saber per anticipat ja que depèn de cóm es desenvolupi l’acte. En aquestes condicions em vaig negar a registrar-me i vaig decidir penjar les meves observacions al blog; aquí no cal que m'identifiqui, tothom sap qui sóc.

Segurament algú pensarà que això que explico avui són temes menors, i és cert. Però els petits detalls acostumen a ser els més fàcils de resoldre. Doncs apa, posem-nos-hi!

dijous, 25 de febrer de 2010

Aeroport de Lleida

Nota prèvia: aquest article no l’he escrit jo, me l’ha fet arribar el meu amic sarrianenc. S’ha donat la feliç coincidència que jo ja tenia previst escriure quelcom similar sobre el flamant Aeroport de Lleida i d’aquesta manera m’estalvio feina. No cal dir que comparteixo fil per randa el contingut de l’article que reprodueixo a continuació.


Pel que es veu els països civilitzats necessiten que escampats pel seu territori hi hagi petits aeròdroms perquè hi puguin aterrar avions privats petits, bombers, i altres serveis, sobretot d’emergència. Moltes vegades no són més que una pista de terra on puguin fer el mínim.

Doncs bé, hi havia una vegada un país que tenia un govern que estava interessat en millorar les condicions d’aquests aeròdroms i es va plantejar la possibilitat de posar asfalt a la pista de terra del que hi havia a una de les capitals de regió. Durant el procés d’estudi se’n van adonar que en aquell entorn hi havia les dues darreres parelles de l’au “A” que està en perill d’extinció. Com que s’havia de salvar aquest animaló perquè el puguin gaudir les generacions futures, doncs es va decidir que les obres no es podien fer i s’havia de trobar un altre lloc per posar-hi el aeròdrom i tancar el vell.

Quan finalment es va trobar el nou lloc, ja era un altre govern, les forces vives de la ciutat van començar a pensar, per què un aeròdrom per avions petits i no per naus de 80 passatgers, i per què no per 150, i si fossin 230, o millor encara per vols transatlàntics. La bola es va anar inflant, i l’argument definitiu va ser “totes les altres regions tenen un aeroport com Déu mana, excepte nosaltres. Això és una senyal molt clara de discriminació”.

Tota aquesta argumentació del tot sòlida va acabar amb una magnífica instal·lació en ple funcionament, que va costar 100 milions de € d’inversió, amb els seus pertinents costos de manteniment, on hi ha 4 vols setmanals, cap en dies feiners, tots en caps de setmana. Ningú dins del país ha posat públicament en qüestió aquesta encertadíssima decisió, al contrari tot han sigut lloances i alegria.

Aquesta historia és la del aeroport de Lleida, amb dos vols de Vueling a Palma i Paris, més dos de Ryanair a Bergamo i Frankfurt (aquest no cada setmana).

Per acabar dues paradoxes tristes, la pista vella de terra no s’ha asfaltat, però tampoc s’ha tancat i els petits avions continuen aterrant-hi donat que és més còmode, doncs està més a prop de la ciutat i a més la diferència de taxes és considerable.

La segona és que les dues parelles d’aus “A” s’han mort i s’ha extingit l’espècie, doncs una població amb dues parelles és inviable, a menys que es treballi el tema. Quant treball s’hagués pogut fer per salvar les aus “A” amb 100 milions de €!!!!!!

dimarts, 23 de febrer de 2010

Final de trajecte?

El món i les nostres vides donen moltes voltes, no paren mai de girar, i determinants esdeveniments són del tot imprevisibles. Si fa només una setmana algú m’hagués assegurat que avui escriuria un post com aquest que estàs començant a llegir li hagués contestat sense pensar-m’ho gaire que estava sonat. Però el fet és que si properament no es produeix un gir de cent vuitanta graus aquest podria ser un dels darrers articles d’aquest blog. Un assumpte que espero poder explicar aquí mateix molt aviat en el que seria, llavors sí, el meu darrer article radarenc, em pot portar a prendre la decisió de desactivar el blog o, com a mínim, de gestionar-lo d’una manera molt diferent, amb un nivell d’activitat molt reduït. Vull parlar una mica dels blogaires en general i també de mi mateix en particular. Nosaltres, amb els nostres blogs, donem una sortida a un interès que tenim per compartir coses amb els demés. També hi ha qui assegura que els blogaires tenim una dosi de narcisisme superior a la mitjana, i no seré pas jo qui ho negui. Centrant-ho en aquest blog, des que el vaig obrir l’any 2007 m’ha agradat compartir amb tu les meves reflexions i pensaments. A més a més, cal recordar que els blogaires això ho fem de manera totalment voluntària i altruista. Ni drets d’autor ni esgaes ni res. L’única compensació que tenim són les aportacions que, en forma d’agraïments i crítiques, alguns de vosaltres teniu la cortesia de fer-nos arribar de tant en tant. En el meu cas concret són més de sis-cents cinquanta articles en quasi dos anys i mig d’aportacions pràcticament diàries al blog i, amb tota franquesa, sap greu plantejar-se el fet de haver-ho de deixar, de prescindir d’una eina tan interessant com aquesta. Mitjançant el blog i també al fet d’haver-me bellugat una mica per la xarxa, mogut pel meu interès per conèixer gent i coses noves, he conegut moltes persones amb les que segurament mai ens haguéssim creuat en els nostres respectius recorreguts vitals. Ja he explicat alguna vegada que a la blogosfera coincidim gent molt diversa i amb interessos sovint contraposats, però n’hi ha un que ens uneix a tots: l’interès per donar a conèixer els nostres blogs. Dit això, encara que de vegades no ho sembli els blogaires també tenim unes necessitats materials que hem d’anar cobrint i arribats a un cert punt, no pretenc pas amagar-ho, també tenim un preu. Tothom té un preu, també aquells que neguen tenir-lo, que normalment acostumen a ser els primers que sucumbeixen a les temptacions. I ara, inesperadament, se m’ha presentat una situació d’aquestes, un assumpte que m’estic plantejant molt seriosament. Se’m suggereix, però, com a condició, que d’alguna manera desactivi aquest blog, i el grau de desactivació és el què estem discutim aquests dies. De fet tampoc tinc les coses tan clares sobre el meu futur a la xarxa i la veritat és que tot plegat encara m’ho estic rumiant. De moment això és tot el que puc dir, que no és pas poc però que tampoc és tot. I fins aquí arriba la transcripció del somni que he tingut aquesta nit. De sobte m’he despertat, molt neguitós, però de seguida he recuperat la tranquil·litat en veure que això que m’ha passat mentre dormia i que he decidit transcriure al blog per tal de compartir-ho amb tu només havia estat un somni, un malson. Quin ensurt! El que més em preocupava d’aquesta nova situació era el fet de perdre la meva autonomia de treball, la meva independència. Em resistia a admetre que jo pogués passar a dependre d’un tercer, i és que a partir d’una certa edat hi ha coses que costen d’acceptar. Per tant, celebro que de moment no hagi de deixar d’escriure en aquest blog i espero que tu hi segueixis fent una ullada de tant en tant. I és que en un blog com aquest no saps mai què t’hi pots trobar. Avui, per exemple, la transcripció quasi literal del somni d’una nit d’hivern.

diumenge, 21 de febrer de 2010

divendres, 19 de febrer de 2010

Més sobre això d’en Maragall

Ahir al matí José Montilla i Ernest Maragall eren entrevistats a quarts de deu, simultàniament, per les ràdios que tenen més clientela de Catalunya, respectivament RAC1 i CatRàdio. Vaig decidir anar fent zàping d’una emissora a l’altra i aviat vaig veure que en les seves respectives entrevistes ambdós polítics donaven o, millor dit, evitaven donar més explicacions sobre el sainet que havien protagonitzat ells mateixos la setmana passada, i que se suposava que havia acabat dilluns amb aquella falsa dimissió seguida d’aquell patètic donde dije Digo digo Diego per part del conseller. Ambdós polítics s’escapolien com angules dels seus respectius entrevistadors, Jordi Basté i Manel Fuentes. Montilla insistia que el tema ja estava tancat i que, per tant, no hi tenia res més a afegir, i per la seva banda Maragall insistia a en Fuentes que aquelles preguntes que li feia no eren interessants i es referien al passat, i li suggeria que l’entrevista s’havia de centrar en el futur i “en allò que realment interessa al país”, com si hagués de ser ell, Maragall, qui ens hagués de fixar els temes que interessen al país. Si jo hagués estat en Fuentes li hagués contestat que en aquella entrevista, com en totes, les preguntes les escull el periodista i l’entrevistat s’ha de limitar a respondre-les, però evidentment en Fuentes en sap molt més que jo i només li va contestar que si algú havia posat públicament el tema sobre la taula aquest havia estat el propi Maragall amb allò de la fatiga de tripartit. A pesar de la insistència d’en Basté i d’en Fuentes cap del dos entrevistats va dir ahir res de nou que no haguessin dit ja en els dies anteriors.

L’entrevista d’ahir a Maragall és un nou episodi d’aquest viacrucis laic que té el tripartit com a principal protagonista. En el fons va ser un nou intent per part del conseller de voler marcar clarament distàncies amb Montilla i, molt especialment, amb tot el què representa Montilla. El president, però, va estar tirant pilotes fora i insistint a donar el tema per tancat. Maragall també va estar omplint els minuts sense dir allò que en Fuentes pretenia que acabés dient, però a la vegada insistint en els arguments de fons del seu conflictiu article de diumenge a La Vanguardia. Per tant, de tema tancat res de res. En arribar-se a les deu, hora del butlletí de notícies per a ambdues emissores, i veient que ni el president ni el conseller havien donat cap exclusiva, els entrevistadors es van prendre la llicencia d’oblidar-se de la puntualitat deguda als oïdors i van allargar les seves entrevistes: Fuentes només durant un parell de minuts mentre que Basté la va fer durar fins a les deu i vuit minuts, però ambdós sense èxit. Per tant, ara tornem a ser allà on érem diumenge abans de la forçada i a la vegada no acceptada dimissió. Tot un sainet que ara s’ha reobert, suposant que en algun moment s’hagués tancat, que potser és molt suposar.

dijous, 18 de febrer de 2010

El ciutadellenc Ignasi Balada

Va causar una gran sorpresa i en algunes persones fins i tot indignació que el menorquí Ignasi Balada, mort fa tres mesos a Ciutadella (a la foto la seva Mansió Rosa), hagués deixat en testament la totalitat de la seva fortuna, valorada en uns trenta milions d’euros, a la família reial espanyola. Tanta sorpresa i indignació va causar que alguns parents llunyans de Balada, amb qui, per cert, no hi mantenien contactes des de feia dècades, s’estan plantejant impugnar el testament del seu cosí menorquí, encara que no s’ha fet públic quins arguments pensen utilitzar davant del jutge. I tanta sorpresa i indignació va causar entre els detractors de la tronada institució monàrquica que no van tardar gaire a exigir a la reial família que aquests diners els haurien de destinar exclusivament a fins socials, prescindint de la legítima voluntat del seu propietari.

Anem a pams. Primer de tot penso que tota persona i, per tant, també el ciutadellenc Ignasi Balada, té el dret a decidir què vol fer amb el seu patrimoni. Si encara viu pot decidir gastar-lo, invertir-lo, regalar-lo o guardar-lo. I també té tot el dret a deixar instruccions, que evidentment s’han de respectar, sobre el destí que hi vol donar quan ell es mori. Si finalment la família Borbón accepta aquesta herència (potser és bo recordar que, si aquesta herència els fa nosa, no tenen cap obligació d’acceptar-la), d’entrada hauran de pagar al govern de ses illes els impostos corresponents, que sembla ser que equivaldrien a més de dues terceres parts del seu valor.

El resultat de tot plegat és que si la voluntat de Balada va ser deixar la seva fortuna a una determinada família i, repeteixo, no cal esbrinar-ne el motiu doncs si ell així ho va decidir això ja és un argument suficient, la realitat farà que una gran part dels trenta milions d’euros de l’herència aniran a parar al govern balear, i només una relativament petita part a qui ell volia deixar-los.

És això just? La resposta és segons com es miri. Sobre el destí de l’herència és evident que s’ha de respectar la voluntat de Balada i pagar els impostos estipulats per la llei. Però dit això, no seria millor que el càrrec de cap d’estat s’escollís per elecció popular cada ics anys i que, per tant, la figura de la família reial espanyola passés, políticament parlant, a millor vida? Ho sento, no he pogut evitar que el testament de Balada m’hagi fet reobrir el tema d’aquesta assignatura pendent dels espanyols.

dimarts, 16 de febrer de 2010

Això d’en Maragall

El penúltim sidral mediàtic que ha sorgit a la política catalana han estat unes reflexions en veu alta, al meu entendre carregades de sentit comú, del conseller d’Educació de la Generalitat Ernest Maragall, que dimecres passat va venir a dir que la fórmula del tripartit s’ha de considerar esgotada. Maragall es va expressar molt gràficament, va dir quelcom que sap tothom, que Catalunya està fatigada del govern tripartit. Ignoro com es mesura si Catalunya està fatigada però sí que detecto que molts catalans estem molt fatigats.

Doncs bé, per dir una obvietat com aquesta, per repetir en veu alta allò que pensa i diu quasi tothom, alguns defensors d’aquesta atípica fórmula de govern se li han tirat a sobre, començant pel propi president Montilla al capdavant de l’aparell de Nicaragua, i acabant pels socis minoritaris del govern tripartit. Òbviament el qualificatiu atípica és meu, no del conseller, però és que uns pactes de govern de perdedors que arraconen per dues vegades seguides el partit guanyador de les eleccions són com a mínim i deixant de banda la seva legalitat, que no qüestiono, atípics.

Bé, això d’en Maragall va ser dimecres passat. Després va sortir el conseller Castells donant suport a Maragall, en el què alguns hi han volgut veure un cert corporativisme entre els consellers que alguns diuen que tenen una sensibilitat més catalanista. Més tard va fer més o menys el mateix la consellera Tura però, com fa habitualment, volent quedar bé amb tothom, com va fer recentment en demanar l’indult per a uns policies catalans condemnats en ferm per tortures pel Tribunal Supremo espanyol. Per cert, em resulta molt estrany constatar que d’aquesta comprensió de la consellera amb uns torturadors no se n’ha parlat gaire.

Simultàniament amb aquestes intervencions se’n van produir unes altres de caire més espanyolista, en línia amb la tendència majoritària que domina el socialisme català. I aquesta primera part del sidral mediàtic podríem dir que es va tancar diumenge amb un llarg article d’Ernest Maragall que ocupava tota una plana senar de La Vanguardia. Un article on diu una mica de cada cosa per intentar quedar bé amb tothom, com per exemple que “hace tiempo que el Gobierno de José Montilla renunció a encarnar un proyecto integral de país” i que “estoy firmemente dispuesto a hacer todo lo que me corresponda para que José Montilla sea de nuevo el president de la Generalitat”. Una prova més que ens indica que si sumen els 68 escons necessaris hi haurà un tercer tripartit, evidentment amb el suport més entusiasta del conseller Maragall.

PS: La cirereta del pastís ha estat la comèdia de la dimissió de Maragall d'ahir a la tarda, no acceptada per Montilla, i una esperpèntica rectificació del conseller sobre allò que ell mateix havia escrit només un dia abans a La Vanguardia, però això no és res més que una mica de teatre pactat entre aquests dos personatges per intentar salvar els mobles d'una lamentable etapa política que té els dies comptats.

diumenge, 14 de febrer de 2010

Ateneuesfera, novena edició

Ahir dissabte, 24 membres de l’Ateneuesfera ens varem reunir una vegada més a l’Ateneu Barcelonès per celebrar una nova trobada presencial, i tal com hem fet darrerament ho varem fer a la mateixa sala on fa un segle es reunia la Penya d’en Joaquim Borralleras (la foto, facilitada per l'amic Joan Puig Malet, és de Ramon Manent).

Sis dels assistents (Daniel Vidal, Felipe Blasco, Jordi Roca (2), Josep Àngel Guimerà, Josep Arranz i Sergi Sabaté) hi eren per primera vegada, i queden des d’ara mateix incorporats a la relació que hi ha a la columna de la dreta d’aquest blog, on hi figuren els blogs de la quarantena d'ateneuesfèrics que fins ara han anat participant en aquestes reunions.

Una tertúlia de tres hores de durada amb vint-i-quatre participants dóna per molt, i evidentment es van tractar temes molt diversos. Potser allò que va generar més polèmica va ser el de la utilització del twitter, amb posicions fermament contraposades entre defensors i detractors. Tampoc em va sorprendre gaire ja que quan es parla de les bondats o les maldats del twitter no és estrany que uns i altres s’acabin tirant el plats pel cap, oblidant sovint que tot depèn de la seva utilització. Sobre aquest tema i com a curiositat, l’inventor i organitzador de l’Ateneuesfera, l’amic Guillem Carbonell, ens va passar un test informal sobre la utilització o no del twitter entre els reunits dissabte. El resultat va ser de meitat i meitat, allò que a les places de toros en diuen división de opiniones. En altres paraules, que amb això del twitter tampoc se’n poden treure gaires conclusions, per tot hi ha de tot. Per acabar, aclarir que jo sóc dels que no utilitzo el twitter que vaig obrir fa temps per provar-lo, tot i que per celebrar l’intens debat de dissabte ara hi he deixat aquesta nova piulada. No fos dit que no col·laboro en la causa.

dijous, 11 de febrer de 2010

Aptituds i actituds laborals

De tant en tant m’aturo a l’Hotel del Bruc (a la foto) a esmorzar. És un establiment de tres estrelles situat a l’autovia A2 direcció Lleida, just abans del túnel del mateix nom. Paro precisament allà i no en un altre lloc per diversos motius: disposa d’un bon aparcament, tenen a disposició de la clientela els diaris gratuïts de la comarca de l’Anoia (L’Extra i L’Enllaç) així com els de pagament (El Periódico i La Vanguardia), són correctes en el tracte, els cambrers t’acostumen a contestar en català encara que aquesta no sigui la seva llengua materna, i si els demanes un cafè curt et serveixen un cafè curt i no mig cafè llarg com fan en altres establiments. Vull dir que no és res de l’altre món però per a mi ja és suficient.

Ahir m’hi vaig tornar a aturar. En aquell establiment els croissants tenen per sobre una lleugera pàtina de caramel que els hi dóna molt bon gust, però alhora té l’inconvenient que, quan els agafes, els dits et queden enganxosos fins que no et rentes les mans. Si el cambrer és un dels que fa temps que hi treballa no hi ha cap problema, ells ja em coneixen i saben les meves manies (suposant que utilitzar coberts per menjar un croissant caramel·litzat sigui una mania, que aquí potser hi hauria molt a discutir), i junt amb el croissant em porten també una forquilla i un ganivet. Però quan m’atén un cambrer que no em coneix els coberts sempre els haig de demanar, com si fos un extra.

Hi ha cambrers que quan els demanes alguna cosa que ells consideren un extra, quelcom que normalment la gent no acostuma a demanar com, per exemple, uns coberts per manipular un croissant, actuen amb professionalitat. Posen bona cara i te’ls porten sense més, i alguns fins i tot es disculpen per l’oblit. En definitiva, tenen les aptituds i les actituds necessàries per desenvolupar-se en la seva feina. Però n’hi ha d’altres que de seguida et transmeten el missatge que allò que els demanes no és una cosa normal, vull dir normal per a ells. Es pensen que ets un tiquismiquis i un té la impressió que pretenen posar-te en evidència. Primer fan com una cara estranya, després et pregunten “uns coberts?” com si no hagués quedat clar que sí, que quan tu demanes uns coberts és exactament allò el que vols, uns coberts. Finalment te’ls porten fent un posat de suficiència que denota el què estan pensant sobre aquell client capritxós que ha tingut la gosadia de demanar uns coberts. En altres paraules, estan fen mèrits per guanyar-se una bona propina.

Els primers, els que coneixen el seu ofici i actuen amb aquella professionalitat que cada dia costa més de trobar per aquestes contrades, tenen moltes més possibilitats que els segons de tirar laboralment endavant i de conservar la seva feina. Els primers fins i tot poden acabar muntant el seu propi negoci i sortir-se’n amb èxit. En canvi, els altres seran sempre els candidats a quedar-se sense feina en cas que l’empresa es vegi forçada a prescindir d’una part de la seva plantilla, i difícilment se’n sortiran si algun dia decideixen posar-se pel seu compte. Són aquells treballadors que no tenen clar el concepte bàsic de servei al client, una qualitat imprescindible si et dediques a fer de cambrer. Però el cas dels cambrers de l’Hotel del Bruc és extrapolable a qualsevol treballador de qualsevol empresa.

dimecres, 10 de febrer de 2010

Qui la fa, la paga

La coneguda dita qui la fa, la paga no diu que “qui la pateix, la paga” com alguns que l’han fet, i grossa, pretenen ara, sinó que diu molt clar que qui l’ha de pagar és només qui l’ha fet. Aquests dies té lloc el judici contra els treballadors que van envair les pistes de l’aeroport de Barcelona l’estiu de l’any 2006, provocant amb la seva injustificada i rebutjable acció un munt de perjudicis a milers de persones que van veure els seus vols anul·lats degut a aquella acció de kale borroka sindical.

Més d’una vegada m’he referit en aquest blog al terme kale borroka sindical per definir els excessos sindicals que, en cas de vaga i/o conflicte laboral, sempre acaba patint i pagant el conjunt de la societat. El terme és de collita pròpia, me’l vaig inventar jo mateix l’any 2007 i va fer fortuna. Alguns ja me l’han copiat, evidentment sense fer cap referència al seu inventor; a internet... ja se sap.

Si una vaga d’autobusos com les que sovintegen a Barcelona se salda amb autobusos malmesos (amb pintades, pneumàtics rebentats i vidres trencats), qualsevol persona amb dos dits de front i una dosi mínima de sentit comú sap que immediatament s’haurien de demanar responsabilitats. S’haurien de reclamar danys i perjudicis als autors de les bretolades i, en el seu defecte, als sindicats convocants de la vaga així com als seus irresponsables dirigents que permeten –i sovint esperonen- aquests excessos.

Però ja sabem que el sentit comú no abunda gaire entre la nostra classe política, i em limito a centrar-ho en els polítics ja que avui parlem d’empreses públiques. Resulta decebedor constatar que no s’acostumen a reclamar danys i perjudicis als treballadors de les empreses públiques, en comptes d’aplicar allò que dèiem abans, que qui la fa, la paga. No, els polítics prefereixen que els danys els paguem solidàriament entre tots, no fos cas. No fos cas que els intocables sindicalistes s’emprenyessin. I com que els sindicalistes ho saben, saben que qualsevol bretolada els acostuma a sortir gratis, segueixen actuant amb aquella impunitat que els caracteritza. Es convoca una vaga i ja es dóna per fet que hi ha l’obligatorietat de sumar-s’hi, convertint així un dret reconegut en una obligació que no figura en el nostre ordenament jurídic.

Espero amb candeletes que ni que sigui per una vegada es faci justícia, que almenys en aquest cas hi hagi una sentencia exemplar. I que corri la veu entre els sindicalistes, que sàpiguen que els seus actes de kale borroka sindical no sempre els sortiran de franc. A veure si de mica en mica anem construint un país modern i endreçat.

dimarts, 9 de febrer de 2010

Que vingui el Maestro Binta!

Bèlgica és un país on també una sola família té monopolitzada la capçalera de l’estat. Tal com passa a Corea del Nord i a Espanya, allà també es passen el càrrec de cap d’estat de pares a fills. Bé, és una manera com qualsevol altra de cobrir el càrrec. Gens democràtica, això sí, però quina importància té la democràcia per a segons qui? Fa uns anys a Bèlgica s’havia d’aprovar una llei que no agradava gens a aquella família, i ho van resoldre amb una abdicació temporal del cap d’estat. Aquell rei va deixar el càrrec just el temps necessari per aprovar la llei sense que ell l’hagués de signar i, un cop aprovada, va tornar a ocupar el càrrec com si res no hagués passat. No consta si li van descomptar el sou corresponent a aquells dies d’absència. Tant se val.

El que intento explicar és que, en política, amb una mica de bona voluntat tot és possible, l’enginyeria política fa possibles coses que a primera vista ens poden semblar impossibles. Ara tenim el cas lamentable de l’autista cap del govern espanyol que només s’escolta a sí mateix i als sindicats, i mentrestant el país se’n va a can taps a una velocitat que creix en progressió geomètrica. I així anem, lluitant amb Grècia per encapçalar el rànquing negatiu d’Europa. Ara penso que si Zapatero marxés un parell de dies potser hi hauria alguna possibilitat de millora.

Sónsoles, emporta-te’l! De vacances o allà on vulguis, encara que només siguin un parell de dies. És evident que el teu marit es troba molt perdut i li convenen unes vacances com el pa que menja. Segurament amb un parell de dies que marxés en tindríem prou per provar l’alternativa que ens proposa el Maestro Binta. Aquesta és l’oferta que el personatge m’ha deixat a la bústia, i que em permeto reproduir a continuació en versió original, no fos cas que amb la traducció es perdés algun matis important de la seva oferta.

Maestro Binta curandero soluciona todos los problemas sentimentales, une parejas, novios y separados. Detiene divorcios, retira amantes. Atrae la pareja sin causarle daño, ni efectos secundarios, potencia los sentimientos y el deseo de ser amado para que venga, sumiso obediente y fiel. No interesa con quien esté, ni donde se encuentre. Limpia las malas vibraciones y el mal de ojo, potencia la sexualidad y cura la impotencia masculina, florecimientos para su empresa y negocios, especialista en amarres a distancia y con resultados inmediatos y 100% garantizados en 2 días. Desplazamiento posible.

És exactament això el què necessiten les nostres empreses i negocis. Florecimientos. Ni Zapateros autistes ni Rajoys que no sabem on ens poden portar. Volem el Maestro Binta, i el volem ja! Per provar-ho no hi perdem res.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Propaganda política a Barcelona

Els barcelonins no sabrem mai quants milions dels nostres euros es gasta l’equip de govern en propaganda política mal disfressada d’informació municipal. Els màxims dirigents del nostre ajuntament, encapçalats per Hereu & Martí (tanto monta...), són molt conscients que facilitar la xifra global esdevindria un gran escàndol ciutadà i, en conseqüència, ja es preocupen de dividir-la en diverses partides i maquillar-la tant com poden perquè no se’n pugui treure l’entrellat. Comptabilitat creativa en diuen alguns d’aquestes peculiars pràctiques comptables. I és que de malgastadors no hi ha dubte que en són però de tontos no en tenen un pèl. Avui em centraré en dues revistes municipals que s’envien puntualment cada mes a totes les llars barcelonines.

Una d’aquestes revistes és de caràcter general sobre la ciutat i porta per títol Informació Barcelona. Hi domina sense manies el color vermell corporatiu dels socialistes, i tranquil·lament es podria subtitular com a publireportatge de l’alcalde Hereu. No és cap secret que aquest ajuntament té una tendència innata a barrejar interessos de partit amb interessos de ciutat i Martí & Hereu (...monta tanto) deuen pensar que una certa confusió entre institució i partit a l’hora d’anar a votar pot ser convenient pèls seus interessos. L’altra revista és específica per a cada un dels deu districtes en que està dividida la ciutat i tracta temes relacionats amb els barris de la ciutat; en el cas que ens ocupa, aquesta revista porta el títol de Barris de Sarrià-Sant Gervasi. Hereu, que viu a Les Corts, s'ha contingut i només hi surt retratat tres vegades.

Ambdues revistes estan impreses a tot color i utilitzen un paper de qualitat. Fins i tot tenen algun anunci tot i que sempre són anuncis del propi ajuntament o institucions afins, o sigui que tot queda sota control. A banda dels anuncis pròpiament dits, els textos d’ambdues revistes són pura propaganda, no propaganda de la ciutat i/o del districte sinó una escandalosa propaganda política de l’alcalde en particular i de l’equip de govern en general, una publicitat que en comptes de pagar-se-la ells o el seu partit ens la fan pagar a tots els barcelonins, ens agradi Jordi Hereu i el seu equip o no ens agradi, el votem o no el votem.

Fa pocs dies s’han rebut les revistes corresponents al mes de febrer. De les dotze pàgines que té la revista generalista l’alcalde només surt fotografiat en cinc. Sense comentaris. Aquest mes el tema de l’esquiada del 2022 és tractat des de diversos angles en varis articles que tenen títols tan curiosos com, per exemple, “Barcelona vol tornar a reviure el somni olímpic”, confonent la voluntat de l’alcalde amb la voluntat dels barcelonins o simplement amb el sentit comú més elemental. Cal recordar que el projecte fantasma del senyor Hereu (així el defineix un conseller de la Generalitat, poca broma!) ni tan sols ha rebut el suport de tots els partits polítics de l’equip de govern municipal.

El súmmum de l’estupidesa és l’enquesta de la pàgina tres, tot un clàssic, on es demana a sis ciutadans la seva opinió sobre algun equipament o sobre alguna actuació municipal concreta. Es tracta d’una secció fixa i aquest mes demanen l’opinió sobre uns equipaments de salut que tenen previst construir a Sarrià. Les sis respostes són: “Perfecte...” (Àdria), “La zona està molt bé...” (Anna), “Està molt bé...” (Cristina), “...està bé...” (Josep), “Me parece bien y muy importante...” (Juana, la quota bilingüe que no falti!), i “Em sembla genial...” (Raimon). Òbviament les respostes a aquestes enquestes sempre són afirmativament entusiastes, sigui quina sigui la pregunta, doncs ja es cuiden que no tingui cap altre resposta possible. Us agradaria que us toqués la rifa de Nadal? És clar que sí, estúpid, quines preguntes de fer!

divendres, 5 de febrer de 2010

El sainet Carretero

Si es dóna un ràpid cop d’ull al cartell de l’esquerra és possible que el subconscient registri la marca Coca-Cola, encara que en realitat hi diu Google. És a dir, podríem concloure que es tracta d’un cartell equívoc. De la mateixa manera, si en el text del cartell hi posés Coca-Cola però s’utilitzés el tipus de lletra i els colors corporatius de Google (una cosa més o menys així: CocaCola), mirant-ho ràpid segurament ens quedaria gravada la imatge de Google i no pas la de Coca-Cola. El que intento explicar és que de vegades les aparences enganyen, en el sentit que les coses no sempre són allò que semblen a primera vista.

Amb el cas Carretero, que per no implicar-hi un munt de gent que va de bona fe prefereixo anomenar-ho així i no pas cas Reagrupament, es demostra una vegada més que les coses -en aquest cas, les persones- no sempre són el que poden semblar a primera vista. Carretero, per exemple, semblava una cosa i després ha resultat que n’és una altra, i millor descobrir-ho a temps. Aquesta és almenys la conclusió que jo n’he tret després del sidral que ha esclatat aquests dies.

He començat posant l’exemple de Google i Coca-Cola per tractar d’entendre allò que per a molts té una difícil explicació: la trencadissa que hi ha hagut a Reagrupament. S’ha posat en evidència que Carretero, tot i la seva imatge de persona seriosa, ha resultat ser una altra cosa. Semblava que teníem al davant un cartell de Coca-Cola quan en realitat era de Google, o al revés, que tampoc es tracta d'atribuir el paper de dolent a cap d'aquestes dues acreditades marques.

Els que ens miràvem amb simpatia i alguns fins i tot amb força complicitat el Reagrupament de Carretero no acabem d’entendre què carai ha passat. Parlo almenys per mi. He quedat tan sorprès amb els esdeveniments d’aquests últims dies i les explicacions que uns i altres han donat que vaig preferir no comentar-ho en calent i esperar-me una mica per veure si en podia treure l’aigua clara. Però després d’una setmana segueixo igual que el primer dia, sense entendre-ho gens ni mica. Això sí, jo ja he pres una primera decisió: es presenti amb qui es presenti i vagi en les llistes que vagi tinc molt clar que a Carretero tampoc se’l pot votar. Ha demostrat que, almenys com a polític, no és una persona de fiar.

dijous, 4 de febrer de 2010

Outlets i outlets

Per raons que no vénen al cas molt sovint m’haig de desplaçar a Igualada, la capital de la comarca de l’Anoia. Entre altres particularitats la ciutat és molt coneguda per la seva gran oferta d’outlets. Es tracta de negocis de venda al detall, bàsicament de roba però també d’altres productes, que ofereixen uns preus per sota de mercat, entenent el terme de mercat com el nivell de preus que et pots trobar en una botiga qualsevol en condicions normals. Per a les persones que saben comprar –dissortadament no és el meu cas- allà es poden trobar veritables gangues. Molt sovint els outlets es troben situats en naus industrials amb decoració i comoditats zero per al client. Bàsicament allà hi vas per feina i aquesta mena de detalls es consideren sobrers. Són botigues més o menys lligades a fàbriques tèxtils de la mateixa ciutat o de fora, que utilitzen aquests locals per treure al mercat els productes que ja no tenen sortida ni es poden vendre en els comerços convencionals. Els motius poden ser per canvi de moda (roba de la temporada passada), defectes de fabricació que poden ser importants o gairebé imperceptibles, restos de sèrie i partides que per diverses causes són de difícil col·locació al mercat. La filosofia comercial dels outlets és que encara que sigui a un preu quasi regalat s’ha de donar sortida com sigui a tota aquesta sèrie de productes que, per més barats que es venguin, sempre serà millor que deixar-los emmagatzemats.

En el món de la política els outlets també semblen imprescindibles. Es tracta de donar una sortida pràctica a una sèrie de personatges que per diversos motius ja es consideren políticament amortitzats per les cúpules dels seus respectius partits. Com que no els poden llençar com si fossin uns calçotets tarats dels outlets igualadins, els hi busquen un aparcament polític mitjanament decent en espera de la jubilació. Aquests aparcaments poden ser observatoris, comissions, instituts, delegacions, consells, assessories, etc., és a dir, organismes públics de tota mena i condició que òbviament paguem entre tots. No cal dir que les utilitats pràctiques de molts d’aquests organismes són més aviat escasses per no dir nul·les. Posaré un exemple concret i espero que ningú se m'enfadi. Al meu entendre, el gran outlet de la política espanyola, o almenys el més vistós i conegut, és el Senado, conegut també com Cámara Alta. És una institució que no serveix absolutament per res, i si algú pensa el contrari seria bo que ens ho anés explicant. Allà troben la seva sortida política els exministres, expresidents autonòmics, exconsellers..., i també alguns polítics en actiu que amb el sou de senador acaben d’arrodonir els seus minsos sous d’alcaldes, diputats autonòmics, etc. Però com dèiem abans, bàsicament, els personatges que disposen d’escó al Senado es troben políticament amortitzats i van fent la viu viu sense fer massa soroll fins a la seva definitiva jubilació.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Facebook, mig pas endavant

El facebook va néixer ara fa sis anys i avui en dia és una xarxa social totalment consolidada, amb centenars de milions d’usuaris repartits per tot el món. Hi ha molta gent jove i també persones menys joves que no llegeixen mai blogs ni utilitzen el correu electrònic a la manera tradicional sinó que tot ho fan mitjançant el facebook. No és aquest el meu cas. Jo llegeixo uns quants blogs cada dia (i n’aprenc molt llegint blogs!) i utilitzo l’email des de fa molts anys a la manera tradicional, tant pels meus contactes privats com en la meva vessant professional.

Tinc repetidament constatat que cada dia hi ha més gent que per comunicar-se utilitza pràcticament en exclusiva el facebook, i tot allò que no troben al facebook per a ells és com si no existís. Aquells internautes que com jo mateix som més aviat poc partidaris d’aquesta xarxa social potser hauríem de començar a deixar-nos de romanços i aprofitar els aspectes positius del facebook, que sens dubte els té. I és que a internet res és bo o dolent per se sinó que tot depèn de com s’utilitzin les diverses eines i aplicacions que la xarxa ens ofereix.

En aquest blog he parlat unes quantes vegades sobre el facebook i avui segueixo pensant bàsicament el mateix que quan l’any 2008 vaig escriure aquest article. Però ja fa temps que persones que hi entenen més que jo em diuen que si un dels meus objectius amb aquest blog continua sent el d’augmentar-ne la clientela, la utilització del facebook segurament em podria aportar nous lectors. De fet jo això ja m’ho mig ensumava, i en aquest sentit fa temps vaig obrir discretament al facebook un compte neutre (radar sarria), és a dir, sense que hi sortís el meu nom, amb l’objectiu d’investigar aquesta eina una mica més de prop, des de dins del sistema. Va ser el meu primer pas actiu relacionat amb el facebook.

Ara he fet mig pas endavant més. Fa uns dies vaig enllaçar El radar de Sarrià directament amb aquell compte de facebook, alhora que hi vaig incorporar com amics unes quantes persones que, assabentades dels meus primers passos, m’ho havien demanat. Per cert, seria interessant debatre per què dels enllaços del facebook en diuen precisament amics i no contactes, per exemple, però això ho deixarem per un altre dia.

Ara estic en condicions d’assegurar que tot i tenir només uns pocs amics registrats ja he notat un augment en el número de lectors d’El radar de Sarrià. Això sí, convé matisar que jo personalment no estic al facebook ni tinc cap intenció de ser-hi. De moment al facebook només hi és radar sarria. Vet-ho aquí.

dilluns, 1 de febrer de 2010

La solidaritat espectacle

Recordo que quan jo anava a l’escola es recollien per a fins benèfics els segells de correus usats i el paper de plata d’embolicar la xocolata. A l’escola ens deien que aquells materials s’enviaven a les missions, i concretament ens parlaven dels negritos i els xinitos i de la gana que passaven. Aquells simpàtics episodis escolars eren una manera certament original de maquillar la caritat, tot i que mai vaig intentar escatir de quina manera els segells i el paper de plata es transformaven després en menjar. Esquematitzant-ho i posant-hi totes les distàncies que calguin, les tasques que avui en dia fan al tercer món moltes organitzacions no governamentals vindrien a ser un aggiornamento laic de les missions de tota la vida.

Allò que ara en diem solidaritat vindria a ser el que fa uns anys anomenàvem caritat. Hi ha hagut una modernització del terme però en el fons es tracta de la mateixa filosofia, consistent en que el ric ajuda el pobre o, per ser políticament correctes, que qui té més ajuda a qui no hi arriba. Ara, un cop passades i digerides les festes de Nadal, Any Nou i Reis i tota la disbauxa consumista que aquestes dates porten associada, podríem parlar de la tendència creixent que té la nostra societat a teatralitzar qualsevol acte solidari.

Actualment per recollir diners amb fins solidaris s’acostuma a teatralitzar l’acte buscant un cert valor afegit pel donant; no es concep un acte solidari sense transformar-lo en un espectacle. Aquí hi podríem incloure la recent Marató de TV3 o qualsevol de les altres maratons solidàries que tant proliferen, així com els actes que s’estan fent aquests dies arreu del món en favor dels pobres haitians, com ara els concerts solidaris i altres espectacles amb celebrities de tota mena i condició sortint de franc a l’escenari, a cantar o a fer el què sigui.

Aquell comportament discret que ens ensenyaven de petits, o almenys així m’ho van ensenyar a mi, ara ja no està de moda. Em sembla recordar que llavors es deia que quan es tracta de fer caritat la teva mà dreta no havia de saber què feia la teva mà esquerra. Ara de l’entrega d’una aportació solidària aviat se’n munta el corresponent show, i s’intenta que el donant rebi alguna cosa a canvi, vull dir alguna cosa més que la satisfacció personal d’haver ajudat algú, com si aquesta no fos ja del tot suficient. La compensació pot consistir des de la rifa d’una pilota signada per un futbolista famós o el sorteig d’un lot de llibres, fins a la possibilitat de prendre un cafè i fer-se una foto amb un personatge famós, o ni que sigui l’oportunitat de sortir uns instants per la tele. Me’n faig creus del que arriba a ser capaç de fer la gent per tal de sortir per la tele!

Aquesta ostentació pública de la solidaritat, és a dir, la teatralització de qualsevol acte solidari que s’ha anat imposant en aquests darrers temps a mi no m’acaba de convèncer, la veig pròpia d’una societat immadura. M’agradava més la discreció d’abans. De totes maneres, haig d’admetre que persones que hi entenen molt més que jo m’asseguren que sense tota aquesta parafernàlia de l’espectacle associat a la solidaritat no es recollirien ni molt menys els diners que es recullen ara. Sembla ser que tots plegats ens hem tornat molt exigents. Abans en teníem prou amb la satisfacció personal d’haver ajudat discretament algú, i no vèiem cap necessitat de proclamar-ho als quatre vents.