.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dijous, 31 de maig de 2012

Cal predicar amb l’exemple

Els discursos polítics, i també els que no són polítics, han de tenir credibilitat i coherència. Si ets fumador i un metge que no para de fumar et diu que això del tabac és molt dolent i que ho hauries de deixar, més val que canviïs de metge i te’n busquis un altre que sigui més coherent entre la teoria i la pràctica. Amb l’austeritat que darrerament els polítics tant ens prediquen passa el mateix: no es pot fer el discurs de l’austeritat des de l’opulència en què estan instal·lats la majoria dels nostres dirigents polítics, perquè llavors sembla que es burlin de nosaltres. Jo vull veure als migdies com els polítics fan el menú de 10 euros, i de moment n’he vist algun, sí, però la majoria freqüenten restaurants no precisament barats i tiren de Visa pública. Recordem-ho, aquests àpats els paguem nosaltres.

Els dirigents polítics haurien de ser especialment curosos amb l’exemple que donen a la ciutadania. Haurien de començar per ser austers ells mateixos. Les formes són importants, més del que ens podem pensar, i predicar amb l’exemple és la millor recepta perquè et facin cas. Des que va començar la crisi d’exemples d’austeritat a l’administració, amb tota franquesa, no se n’han vist gaires. Segueixo veient molts Audi A6 amb xofer i cap Seat Exeo, i això que els Seat es fabriquen a Barcelona i hauríem de vetllar especialment per la continuïtat d’aquesta fàbrica. Ara bé, si ens volem consolar amb el que fan els nostres veïns, haig d’admetre que a Itàlia passa més o menys el mateix que aquí. Sempre m’han cridat l’atenció els signes d’ostentació dels polítics italians. Siguis a la ciutat italiana que siguis veus entrar i sortir dels organismes públics un munt de cotxes oficials amb xofer. I no són precisament Fiat o altres cotxes fabricats a Itàlia, perquè els polítics italians també són molt aficionats als grans cotxes alemanys de color negre i vidres tintats. Ara bé, casualment o potser no tant casualment, Itàlia i Espanya es troben en la delicada situació econòmica que es troben.

El discurs teòric de l’austeritat és molt maco però com a tal no obtindrà cap mena de complicitat per part de la ciutadania si no es comença donant exemple des de la mateixa administració. S’han de veure molts més gestos d’austeritat per part de les administracions públiques en general i dels governants en particular, i aquests gestos s’han d’explicar i, sobretot, s’han d’explicar bé. Els polítics haurien de fixar-se més en el que passa al seu voltant, i sovint un té la sensació que viuen massa d’esquena al poble. Rectificaran? La situació actual és tan delicada que, si no ho fan, la desafecció política de la població pot arribar a uns nivells tan elevats que fins i tot posin en risc l’existència de la nostra democràcia.

dimecres, 30 de maig de 2012

Wert o la incompetència d’un ministre

Foto La Vanguardia

Tot i que Espanya no és pas dels països més rics d’Europa sinó més aviat el contrari, els espanyols no s’estan de res. És ben sabut, per exemple, que Espanya té el rècord europeu i ocupa el segon lloc del podi mundial en trens de gran velocitat (TGV), només superada per la Xina. En número d’aeroports, comptant també tots aquells que ni tenen vols ni se n’hi esperen, l’estat espanyol també es troba al capdamunt del rànquing. Però potser és menys conegut que en número d’universitats –parlo de quantitat, no de qualitat– Espanya també destaca molt, amb un total de 75 universitats. Per cert, cap d’aquestes universitats està entre les cent vuitanta millors del món. Per rumiar-hi a fons. Un terç són universitats privades i dos terços són públiques i cadascuna té, òbviament, el seu corresponent rector, i ha sigut precisament una insòlita decisió dels 75 rectors de les universitats espanyoles la que m’ha portat a escriure aquest article.

Quan fa cinc mesos el president Rajoy escollia per a Ministro de Educación, Cultura y Deporte a un abrandat tertulià d'Intereconomia ja es veia que el personatge ens donaria joc. Però el que no era imaginable és que en tan poc temps Wert ja encapçalaria la llista dels ministres amortitzats, en espera de ser rellevats a causa de la seva manifesta incompetència. Ep, cal aclarir-ho, no estic posant aquest ministre a l’altura –o més ben dit, a la “baixura”– de la ministra Pajín, d’infausta memòria. Però cadascú en el seu estil i mantenint uns perfils molt diferenciats, Deu n’hi do amb els ministres espanyols! En els pocs mesos transcorreguts des que Don José Ignacio va ser nomenat per a aquest càrrec, el ministre ja ens ha mostrat repetidament unes bones dosis d’arrogància i prepotència i un menyspreu gens dissimulat envers els que discrepen de les seves idees polítiques, així com la seva manifesta incapacitat per al diàleg i la negociació polítiques. Wert ha mostrat des del primer dia la seva gran incompetència com a ministre. No objectaré la seva formació acadèmica ni els seus títols universitaris, però sembla evident que el brillant currículum acadèmic del personatge s’ha demostrat del tot insuficient per resoldre les mancances polítiques i humanes a què hem fet referència.

L’últim episodi es va produir dimecres passat, avui fa una setmana, quan els 75 rectors que dèiem abans, gent de procedència, formació, ideologia i edat molt diverses, el van deixar plantat i no es van presentar a una reunió convocada pel ministre per parlar de les properes retallades pressupostàries previstes per a les universitats. Davant del todos a una dels rectors, tal vegada el ministre s’ho hauria de fer mirar. I també s’ho hauria de fer mirar qui el va nomenar per ocupar un càrrec que ja ens ha demostrat que li va gran. Segons ells mateixos van explicar, els 75 rectors no es van presentar al ministeri per tal de posar en evidència la seva protesta unitària per les actituds prepotents del ministre que dèiem abans. Wert pretenia que sense diàleg ni negociació prèvies, els rectors beneïssin sense més les importants esporgades pressupostàries que s’aplicaran a les universitats espanyoles a partir del proper curs acadèmic. Els rectors van considerar que, en aquestes condicions, no havien d’anar a fer-se la photo opportunity amb el ministre. Penso que van fer bé tot i que difícilment faran modificar el programa ja decidit pel ministre. Però hi ha una cosa que es diu dignitat, i sovint alguns dirigents polítics actuen com si no existís.

dilluns, 28 de maig de 2012

Mig minut que els hauria de fer rumiar

Divendres passat, a Madrid, es va jugar un partit de futbol entre un equip català i un equip basc. Els entesos en futbol -jo no en sóc- diuen que era un partit important, però tots hem pogut constatar que en els dies previs i posteriors a l’esdeveniment s’ha parlat més aviat poc de l’aspecte purament esportiu i molt d’una sonora xiulada de mig minut de durada que es va produir mentre sonava l’himne nacional del país amfitrió, Espanya. Una protesta que pot agradar més o menys (a mi, francament, no m’entusiasma) però que difícilment es pot negar que estava carregada de simbolisme, tota vegada que, en bona mesura, van protagonitzar la protesta ciutadans bascos i catalans, que van aprofitar un esdeveniment amb un ampli seguiment ciutadà per exterioritzar els seus sentiments. Però, repeteixo, no deixa de sorprendre’m que s’utilitzi un partit de futbol per canalitzar determinades reivindicacions polítiques que, per altra banda, jo també puc compartir. És a dir, sense objectar el dret que té tothom a manifestar-se de la forma que consideri més convenient, em sorprèn que aquestes coses es canalitzin via xiulada i no via Parlament, que és on tocaria fer-ho.

Dit això, el súmmum de la ridiculesa va ser la barroera manipulació selectiva del volum dels micròfons que va fer TVE durant la xiulada, apujant el volum de l’himne espanyol i abaixant el del so ambient del camp per tal de minimitzar els efectes de la protesta. D’això els demòcrates en diuen censura, i gairebé tota la premsa ha denunciat la manipulació que va fer la televisió pública d’Espanya. Tot sembla indicar, però, que no hi haurà represàlies per els responsables. Però sigui com sigui, és lleig i poc democràtic tant el fet de censurar la xiulada com la requisa prèvia de xiulets, banderes i pancartes per part de les forces de seguretat espanyoles. Alguns no admeten que per més que segueixin intentant matar el missatger, la realitat és molt tossuda i tard o d’hora s’acabarà imposant.
.
Alguns, en comptes d’esquinçar-se les vestidures per un suposat ultratge al seu himne, haurien de demostrar la seva intel·ligència i preguntar-se per què només a Espanya i no en altres llocs passen aquestes coses. En comptes de dedicar-se a buscar xiulets i banderes a les butxaques i motxilles del afeccionats bascos i catalans desplaçats a Madrid, les autoritats espanyoles s’haurien de preguntar pels motius reals de la xiulada. I si fossin honestos amb ells mateixos, estic segur que els entendrien.

dijous, 24 de maig de 2012

Les elits dels “círculos”

Ahir Vicent Sanchis, que al meu entendre gairebé sempre l’encerta, acabava el seu article a El Punt Avui amb aquestes paraules: “N’hi ha que diuen que Catalunya serà lliure el dia que ho vulguin els tres cercles: el d’Economia, l’Eqüestre i el del Liceu. Abans seran quadrats.” Entenent el sentit i la intenció de la seva afirmació, Sanchis comet dues equivocacions, tot i que estic convençut que ell mateix n’és perfectament conscient.

La primera equivocació és l’afirmació textual en sí mateixa, perquè és evident que els membres dels tres cercles no reflecteixen ni de lluny –i evidentment jo me n’alegro que sigui així– la realitat social del nostre país. Estem parlant d’unes elits que tan sols representen una minoria social absolutament minoritària, i sóc molt conscient de la redundància que estic utilitzant per intentar reflectir la realitat social que hi ha al darrere d’aquestes institucions barceloneses. La segona equivocació és anomenar com els tres cercles el que en realitat no han deixat de ser mai los tres círculos, i per no entrar en detalls només cal mirar-se les webs del Círculo de Economía, el Círculo Ecuestre i el Círculo del Liceo per esvair qualsevol dubte al respecte. Són aquella mena de webs, com tantes n’hi ha en el nostre país, on queda perfectament clar que el català els fa més nosa que servei, i no fan el més mínim esforç per dissimular-ho.

Que entre els membres d’aquests círculos hi ha persones amb molta influència no en tinc cap dubte. Però afortunadament en un sistema democràtic com el nostre el futur de Catalunya només el decidirem els catalans en referèndum, i segurament ho farem més aviat que no voldrien els influents membres d’aquests círculos. És a dir, a l’hora de la veritat el vot dels presidents d’aquestes institucions, Salvador Alemany i Mas, Borja García-Nieto Portabella i Ignacio García-Nieto Portabella, respectivament, comptarà exactament igual que el de qualsevol altre ciutadà de Catalunya. I és bo que sigui així perquè, agafant el sentit de l’article de Sanchis, si d’aquests círculos i els seus dirigents depengués Catalunya no seria mai un país lliure.

dimarts, 22 de maig de 2012

Alguaire, confluència de despropòsits

Foto El País

Alguaire és un poblet del Segrià que es va fer famós quan en el seu terme municipal la Generalitat de Catalunya hi va construir un aeroport sense una demanda de mercat que justifiqués aquella inversió. Poca broma, estem parlant d’una obra que ens va costar uns cent milions d’euros, i evidentment aquí s’hi han d’afegir els costos de manteniment. Quan parlem d’aeroports fantasmes no cal allunyar-nos massa, no cal anar al aeropuerto del abuelo de Castelló o al de Ciudad Real. Aquí també en sabem de fer bajanades. Alguaire és la quota catalana dels aeroports sense vols -o, per ser més exactes, pràcticament sense vols- que tant sovintegen per l’estat espanyol.

Ara aquest poblet ha tornat a sortir als mitjans per motius similars als de l’aeroport fantasma, i amb aquest nou episodi Alguaire s’ha convertit amb tot mereixement en una confluència de despropòsits pressupostaris. Allà s’hi acaba d’inaugurar una flamant autopista, la A-14, que surt del mig del no res i no porta enlloc. Són 7 quilometres d’autopista de quatre carrils que han costat 37,6 milions d’euros. En aquest cas el responsable polític del despropòsit és el Ministerio de Fomento d’Espanya, però tots sabem que tant els diners de l’aeroport sense vols com els de l’autopista que no porta enlloc han sortit de la mateixa butxaca: la nostra.

Cóm ho veuen tot això des de fora? El president espanyol Rajoy era diumenge a Chicago passant comptes amb la presidenta europea de facto Angela Merkel, i suposo que devia tenir les seves dificultats per explicar-li aquesta manera tan peculiar que tenim els espanyols i els catalans de llençar els diners públics que tan escassegen per a altres temes socialment molt més prioritaris. El descrèdit internacional d’Espanya és d’aurora boreal, i segueix creixent. I després encara ens sorprèn que les autoritats comunitàries europees no es fiïn ni del Banco de España i ens enviïn els seus propis inspectors per intentar esbrinar la nostra realitat econòmica. Pinten bastos!

dilluns, 21 de maig de 2012

I a sobre, mentiders

Per començar, una obvietat: els elevats dèficits de les administracions públiques que darrerament estan sortint a la llum no els generem els soferts contribuents sinó els polítics irresponsables que teòricament ens representen i que temporalment ens administren els NOSTRES diners. Per tant, hem de suposar que les decisions polítiques, fiscals i de tota mena que prenen aquests personatges ens han d’afavorir a tots. En conseqüència, quan un polític ens diu que “els culpables del dèficit som els ciutadans” o no sap de què va aquest negoci i millor seria que plegués i es dediqués a una altra cosa, o ens està vacil·lant o, encara pitjor, ens està mentint. I tan perillosos són els primers, per la seva manifesta incapacitat de gestió, com els altres, pel seu engany a la ciutadania que els paga generosament un sou que, massa sovint, no es mereixen.

Ara es parla dia sí i dia també dels dèficits heretats. Els que governaven abans insisteixen que els que governen ara haurien de deixar de parlar dels dèficits heretats i centrar-se en el present i, més important encara, en el futur. Però amb el desgavell que s’han trobat els que governen ara veuen tan condicionada la seva acció de govern que no poden evitar recordar-nos d’on venim i les causes reals de les nostres desgràcies. Jo també penso que no s’ha de passar pàgina, si més no per mirar que els errors passats no és repeteixin i, de passada, per anar fent memòria a la ciutadania per tal que rumiï molt bé el seu vot quan se’ns torni a convocar a les urnes. I això val tant pels partits polítics que governaven abans com pels que governen ara. En definitiva, el votant ha de saber que tornant a votar segons quina llista electoral està premiant uns lamentables gestors que, en molts casos, han estat també uns grans mentiders i, alguns, també uns corruptes.

Posem-ne uns exemples. Comencem pel PSOE. Quan van marxar Zapatero i els seus (per cert, ja heu reservat a la vostra llibreria el llibre d’economia que està escrivint aquest gran estadista?), aquell govern de trista memòria, el dèficit públic que van declarar era del 6%, però després es va descobrir que era del 8,5%. És a dir, estem parlant d’una petita desviació del 42%. A partir d’aquella gran mentida s’han anat obrint les caixes dels trons de diversos ajuntaments i autonomies. Madrid, la Comunidad Autonóma de Madrid, que en aquests temes sempre se’ns posava com exemple de rigor i bona gestió econòmica, fins fa quatre dies declarava un dèficit de l’1,13%, i ara s’ha sabut que en realitat era del 2,21%. Estem davant d’una altra petita desviació, en aquest cas responsabilitat del Partido Popular, del 96%. És a dir, ara s'ha fet públic que el dèficit real de Madrid és gairebé el doble que el declarat inicialment. Per tant, menys prepotència i més humilitat. I poca broma, lideresa Aguirre, que per menys d’això un pot acabar endreçat una bona temporada a Alcalá-Meco. Més. A València, també governada pel Partido Popular, s’ha passat del 3,68% declarat al 4,5% real, amb una desviació de només el 22%. I podríem seguir molta estona, però no us vull marejar amb més xifres. No cal dir on haurien anat a parar aquests gestors si malifetes similars haguessin tingut lloc a l’empresa privada. Penseu en Can brians, potser? Doncs no aneu gens desencaminats.

Però dit això, l’afirmació tan repetida que diu que tots els polítics són uns mentiders penso que és totalment injusta. No es pot generalitzar, jo mateix he conegut polítics honestos que estic convençut que no menteixen. Són persones que abans de mentir han optat per callar, i quan no ho han pogut fer han decidit plegar i dedicar-se a una altra cosa. El problema es presenta quan alguns que també haurien de plegar no saben fer res més que la gara-gara al dirigent polític de torn per tal que els permeti anar fent la viu-viu a la política. Intueixo que tots estarem d’acord que aquesta mena de polítics que en un moment determinat decideixen plegar de la política són una minoria. I així ens va. Dissortadament.

divendres, 18 de maig de 2012

Lisboa, una capital intervinguda

Cal dir que Portugal i els portuguesos són els grans desconeguts de la resta dels habitants de la península Ibèrica. És a dir, aquí tothom ha anat a Punta Cana i molts fins i tot han anat de creuer, però pocs s’han acostat a un país tan interessant com Portugal, que tenim a menys de dues hores d’avió des de Barcelona. Una discriminació viatgera que sempre m’ha semblat estranya. Evidentment quan dic tothom vull dir tothom menys uns quants, és clar. Per exemple, jo mateix, que he voltat molt però que mai he estat a Punta Cana ni tampoc he anat de creuer. Bé, el fet és que havien passat dos anys des de la meva última visita a Portugal i ara hi he tornat uns quants dies. Aquesta vegada, però, només a Lisboa, amb una curta escapada d’un dia als monestirs de Batalha i Alcobaça. Unes visites, per cert, molt recomanables.

Tot i ser el gran desconegut de la Península, Portugal ara surt una mica més als diaris perquè a causa de la crisi ha esdevingut un país intervingut per les autoritats comunitàries europees. Evidentment, aquesta circumstància fa que les coses hagin canviat una mica. En general a pitjor, és clar. Amb molt poques excepcions, els preus dels productes i serveis s’han apujat considerablement. En bona mesura aquests encariments també es deuen a un IVA del 23%, cinc punts superior al nostre. Així, mentre els sous portuguesos són bastant més baixos que els nostres, a Lisboa un bitllet senzill de transport públic val 1,25 euros (metro), 1,75 (bus), 2,85 (tramvia) i, incloent-hi anada i tornada, 3,50 els ascensors i 5 l’Elevador de Santa Justa. Utilitzant les targetes de transport prepagament surten tots a 1,15, és a dir, un 24% més que a Barcelona, on una T-10 val 9,25 euros (92,5 cèntims per viatge).
·
Es miri com es miri, els portuguesos paguen un 28% més d’IVA que nosaltres, i això es nota, tot i que vist des de l’òptica del viatger ocasional Portugal és encara un país força assequible. Altra cosa són les conseqüències socials molt negatives de la intervenció, que pateixen en mil i un detalls els mateixos portuguesos. Ara un munt de desgravacions fiscals estan desapareixent; per exemple, el lloguer de l’habitatge on els autònoms tenen domiciliat el seu negoci aquest any ja no desgrava, i el mal anomenat copagament sanitari a Portugal fa temps que té plena vigència. Per anar a cal metge o a l’hospital ja et cobraven, però ara encara et cobren més.

Altres exemples. D’un cafè al clàssic Nicola (a dins, a la taula) ja te’n cobren vuitanta cèntims, i el litre de dièsel o de gasolina súper 95 és vint cèntims més car que a casa nostra. El típic plat de gambas à guilho del Ruca el pagues a 8 euros. Però si compres El País, que és l’únic diari espanyol que a partir de mig matí trobes regularment als quioscos del centre de Lisboa, només en pagues 1,50, quan a molts llocs d’Itàlia pel mateix diari te’n cobren un euro més. Fins fa pocs anys a Lisboa encara trobaves La Vanguardia però ara de diari català ja no n’hi ha cap, i els diariferits com jo sort en tenim d’internet per estar al dia. Però diaris espanyols i catalans al marge, quan arribes a Portugal tens la sensació que la colonització econòmica espanyola i, de retruc, també la catalana, van a més: Repsol, NH, Pans & Company, Roca, Mapfre, BBVA, Santander, Popular, Zara i els seus diversos satèl·lits, Prosegur, etc. Per cert, capítol a part mereixerien la prepotència i la mala educació dels prosegurs de l’aeroport de Lisboa, que encara són més impresentables que els de Barcelona, que ja és dir.

Els portuguesos, que des de fa molts anys estan acostumats a patir, no es pot dir que siguin l’alegria personificada. Saudade és una paraula intraduïble que diuen que reflecteix molt bé el seu tarannà. Potser s’acosta una mica als termes tristesa o melangia. Com passa amb els espanyols, els portuguesos encara viuen molt dels records del passat, i només cal visitar uns quants museus, palaus i monestirs per adonar-se que van tenir un passat molt brillant que, evidentment, ja no tornarà. Per copsar millor la saudade només cal anar a una sessió popular de fados. Escoltant les músiques i les lletres dels fados s’entén una mica aquesta mena de tristesa crònica que sempre s’ha dit que tenen els portuguesos. Però tot i això estic convençut que d’aquesta crisi Portugal se’n sortirà, ja que els portuguesos són gent soferta i treballadora i es mereixen tirar endavant.

M’estic allargant massa i haig d’anar acabant. Aquesta vegada he descobert un lloc nou per anar a sopar: La Tasca do Sol (blog i facebook). Com gairebé totes les recomanacions gastronòmiques que faig en aquest blog es tracta d’un lloc senzill i sense pretensions, i amb uns preus molt moderats. Estovalles i tovallons de paper i cap mena de luxe, però una qualitat gastronòmica molt remarcable. Bàsicament és un lloc per menjar i compartir tapes de la cuina tradicional portuguesa, sense influencies foranes. Per anar fent boca m’he permès reproduir a dalt la carta que tenen a la vista de la clientela en una de les parets del local. És un lloc petit, 16 seients en total, la meitat cadires amb respatller i la resta tamborets. Bon profit!

divendres, 11 de maig de 2012

Preguntes sense una resposta convincent

He escrit molt, fins al punt que sóc conscient que de vegades em repeteixo, sobre quina seria la millor opció política de futur per a Catalunya. He explicat a bastament que, al meu entendre, en aquesta nova etapa política s’hauria de prescindir dels nostres actuals intermediaris i entendre’s directament amb Brussel·les i Nova York, és a dir, amb la Unió Europea i les Nacions Unides, eliminant així els feixucs peatges fiscals i polítics espanyols. No repetiré ara els arguments de tota mena emprats en articles anteriors per justificar aquesta opció política, però avui n’hi afegiré un de nou que no recordo haver utilitzat abans.

El nou argument té forma de pregunta, i és una pregunta que sempre faig als que, amb aparent convenciment, defensen aferrissadament l’actual estatus polític del nostre país. Val a dir, però, que els que se senten tan i tan espanyols i defensen la legalitat actual no tenen més legitimitat democràtica que els que optem per un altre model polític. Al capdavall aquí cadascú defensa la seva parcel·la: uns defensen Espanya com a prioritat absoluta, amb una Catalunya com a regió subsidiària de l’estat espanyol, i uns altres defensem una Catalunya simplement europea i sense altres lligams. Bé, el que dèiem, les persones amb sensibilitat espanyola mai no m’han sabut respondre dues preguntes: què m’aporta de positiu seguir sent espanyol? Que m’ha aportat fins ara de positiu ser espanyol? No he rebut fins ara cap resposta mínimament argumentada i convincent.

Per qüestions professionals he rebut molts estrangers a Barcelona i he viatjat per mig món. M’he trobat amb gent de tota mena. En les meves trobades amb estrangers el problema català, el conflicte mai resolt entre catalans i espanyols, entre Catalunya i Espanya, sorgeix regularment. Sovint sorgeix perquè jo mateix l’introdueixo a la conversa. M’interessa conèixer el pensament de la gent que viu lluny de Catalunya, perquè la distància sovint et permet mirar-te les coses amb una perspectiva diferent. Admeto que de vegades em resulta difícil fer entendre als meus interlocutors el fet evident que molts catalans, cada dia més, no experimentem cap emoció per Espanya ni tampoc tenim aquell sentiment d’orgull espanyol del que tant presumeixen alguns. Els explico amb tota naturalitat que, per a una persona eminentment pràctica com jo, aquestes coses s’han de plantejar al marge de qualsevol sentimentalisme i amb una visió utilitarista de la jugada. A partir d’aquí fent quatre números n’hi ha prou per veure quin ha de ser el camí. Quan em pregunten d’on sóc sempre dic que sóc de Barcelona, que això siguis on siguis ho entén tothom. I a partir d’aquí, si haig d’afinar una mica més, els explico que també sóc sarrianenc, català i europeu, però que em sento tan espanyol com portuguès; és a dir, gens.

***

M’agafo una setmana de desconnexió del blog; tinc previst tornar-lo a actualitzar el proper divendres 18 de maig.

dimecres, 9 de maig de 2012

Temps de ruptures

Foto El País

La política és com una obra de teatre, és a dir, de tant en tant toca fer el canvi d’acte. I ara toca. Les franquícies del Partido Popular a les nacions històriques de l’estat espanyol, Euskadi i Catalunya, evidentment seguint ordres de la casa central del carrer Gènova de Madrid, han decidit que després d’un temps de pacte ara toca ruptura. A Euskadi ja han anunciat que deixen de donar suport al lehendakari socialista, i a Catalunya Sánchez-Camacho està a punt d’escenificar la seva ruptura política amb el president Mas. Aquí no cal buscar culpables, la política és molt canviant i els polítics es mouen per interessos. Per interessos de partit, és clar. Allò que ahir semblava per sempre avui ja no és vàlid. En política els termes sempre i mai tenen una vigència que no va més enllà de les 24 hores següents de ser pronunciats.

Cal recordar que, a Euskadi, les eleccions les va guanyar l’EAJ/PNV per golejada, i que el pacte de perdedors entre els dos grans partits d’obediència espanyola només va ser possible perquè abans havien pactat també, amb una clara connivència de la justícia, impedir matusserament que l’esquerra independentista basca es pogués presentar a les eleccions. Si s’haguessin pogut presentar és més que evident que ara a Euskadi governarien partits d’obediència basca.

A Catalunya la situació és una mica diferent. D’entrada cal recordar un petit detall que ens diferencia d’Euskadi: el president Mas va guanyar clarament les eleccions. Un altre detall diferenciador és que el soci parlamentari de CiU és un partit que a Catalunya és gairebé residual, molt minoritari, que només disposa del dotze per cent del suport popular. El Partido Popular té pocs diputats al Parlament, però són suficients perquè sumats als de CiU sumin una majoria.

dilluns, 7 de maig de 2012

Pròfugs i desertors igualadins

Gràcies a Hermenegildo Guitart, un amic meu d’Igualada a qui estic molt agraït, ara disposo del document publicat al Full Oficial del Consell Municipal d’Igualada on s’especifica que l’any 1936 es va declarar oficialment el meu pare com a pròfug i desertor. Aquesta era una part de la meva història familiar que desconeixia, i m’ha agradat molt saber-la. Segons es relata en aquell Full Oficial, a la Gaceta de la República del dia 18 d’agost de 1936 s’havia publicat un Decret que concedia un termini que expirava el 15 de setembre del mateix any perquè tots els individus pertanyents a les lleves mobilitzades que no s’haguessin incorporat a files, o que haguessin abandonat llur destinació, es presentessin sense més excuses ni dilacions.

Per entendre millor el context històric d’aquest relat cal recordar que, dos mesos abans d’aquests fets, a Igualada i a moltes altres poblacions -també a la Generalitat mateix- s’havien presentat als ajuntaments, pistola en mà, elements no democràtics, que van fer fora les autoritats elegides pel poble i no van deixar el poder fins a l’octubre-novembre d’aquell any.

El Full Oficial afegia: La República, una vegada més, es comporta amb magnanimitat i fa una crida als equivocats. A aquells que segueixen fent el sord, així com llurs inductors i encobridors, no podran després queixar-se, certament, de totes les molèsties que se’ls originin ni de les sancions que els siguin imposades. A continuació publiquem l’estat actual dels expedients de pròfugs i desertors, per a orientació i coneixement de tothom.

Relació nº 1 que comprèn els individus pròfugs i desertors els familiars dels quals apareixen com a inductors o encobridors. Aquesta llista, de la qual el meu pare ocupa el n. 2, és la més nombrosa: té 59 noms. El meu pare era d’una família molt humil, fill d’un picapedrer, i per necessitats familiars es va haver de posar a treballar quan encara era pràcticament un nen. És de suposar que a les autoritats de l’època els devia coure especialment que una família obrera fos “facciosa”, com es deia aleshores.
Relació nº 2 dels individus pròfugs o desertors contra els familiars dels quals no apareixen càrrecs concrets, amb 19 noms.
Relació nº 3 que comprèn els casos pendents d’informació i també aquells altres en els quals manca determinar encara la responsabilitat dels familiars, amb 14 noms.

Aquell Full Oficial acaba així: Invitem a tots els ciutadans que tinguin algun dubte o recel justificat respecte la no incorporació d’algun minyó comprés en les lleves cridades, en formulin la corresponent denuncia a l’Ajuntament, per escrit o de paraula, sense cap mena de compromís. Així ajudaran la nostra secció depuradora. En últim terme, hom pot, àdhuc, limitar-se a donar compte del cas dubtós en un paper sense signar. SÓN TOTS ELS CIUTADANS ELS CRIDATS A COMPLETAR LES NOSTRES LLISTES. TOTS HI PODEN COL·LABORAR!

Publico aquest article en memòria dels 92 joves i no tan joves igualadins que l’any 1936, per incomplir aquelles ordres, van ser declarats pròfugs i desertors per les autoritats de l’època.

diumenge, 6 de maig de 2012

Sarkozy vs. Hollande

Gairebé tots per no dir tots els analistes de l’actualitat política francesa ens diuen que avui la majoria dels francesos voten “en contra de” i no “a favor de”. És a dir, molts dels que avui estan votant per Hollande en realitat només ho fan perquè no repeteixi Sarkozy, i molts dels que opten per Sarkozy tenen com a objectiu prioritari que no surti elegit Hollande. Els motius que tenen els votants del país veí per optar pel “vot en contra” són diversos, però avui no els analitzarem a fons. Per donar-ne unes simples pinzellades podríem parlar, per exemple, de votants tradicionals de la dreta endreçada que no han paït el gir ultradretà de Sarkozy d’aquestes últimes setmanes –mirant d’arreplegar uns quants vots de l’extrema dreta–, i podríem parlar també dels que temen que una possible presidència d’Hollande transformés Franca en una mena d’Espanya governada per Sapatego. Pels que no el vau veure, cal dir que l’expresident del govern espanyol va ser un protagonista important en el debat televisiu de l’altre dia, en rebre crítiques despietades de Sarkozy.

Per cert, vaig tenir una sana enveja d’aquell debat ja que a casa nostra no n’he vist mai cap de similar. Podríem parlar, per exemple, de l’exagerat afany de protagonisme de Josep Cuní quan actua com a moderador en els debats electorals de casa nostra. Pur vedetisme provincià. Cal felicitar el canal 3/24 per la retransmissió íntegra i en directe del debat electoral francès, prescindint d’una traducció al català que segurament alguns van trobar a faltar però que ens hauria fet perdre els matisos originals. Altres canals ho van transmetre amb una veu en off que ho anava traduint.

Totes les enquestes ens diuen que avui guanyarà Hollande per poca diferència, però caldrà esperar al vespre per confirmar-ho. I és que si de tant en tant se celebren eleccions és precisament perquè molt sovint les enquestes fallen, i de vegades fallen estrepitosament. Si les enquestes fossin infalibles ens podríem estalviar les molèsties i les despeses que comporten unes eleccions. I dit això, que guanyi el millor!

dijous, 3 de maig de 2012

Rien ne va plus!

La franquícia catalana del Partido Popular estrena logo. Estèticament el nou logo, resultat d’adjuntar al seu logo nacional (per entendre’ns, estatal) una bandera que ells sempre anomenen regional i que la majoria de la seva clientela mai no l’ha considerat la seva, és lleig amb ganes. Han espatllat un bon logo, l’original del Partido Popular, per parir aquesta cosa. Estic convençut que el nou logo no guanyarà mai un concurs de disseny. Però contra gustos...

Això quant a les formes del nou logo. Quant al fons de l’assumpte i del que representa el nou logo, encara pitjor. Ha desaparegut el mot Cataluña. Abans es feien dir populares de Cataluña, Partido Popular de Cataluña. De fet, consultada la seva pàgina web a l’hora de penjar aquest post, encara se’n diuen. Així, en espanyol, con orgullo y sin verguenza. La seva pàgina web té també una opció en català, però és això, una opció que s’ha d’anar a buscar expressament. D’entrada i perquè no en quedi cap dubte, en cristiano, en la lengua del imperio.

S’esforcen molt amb maquillatges d’aquesta mena però la realitat és molt tossuda. Quan a Catalunya es convoquen eleccions al Parlament, el Partido Popular recull el dotze per cent dels vots. Ells diuen que és molt i ara això no ho discutirem. Però és el dotze, només el dotze per cent dels catalans els dóna suport. En la seva millor època (Vidal-Quadras) van arribar a recollir el tretze. Dotze o tretze, aquest és el sostre del Partido Popular a Catalunya. A tot estirar i sumant-hi els Ciudadanos potser arriben al quinze. Rien ne va plus!

dimecres, 2 de maig de 2012

Adéu als vuitanta

Durant els governs tripartits alguns criticàvem amb molta vehemència la limitació de velocitat a 80 per autopista. Aquella limitació va ser una decisió estrafolària, un caprici pueril dels dirigents d’ICV-EUiA que va tirar endavant simplement per demostrar qui manava. A l’època del tripartit, com que per manca de suficient suport parlamentari la franquícia catalana del PSOE no podia governar en solitari, els seus socis verdcomunistes van posar unes condicions draconianes als presidents Maragall i Montilla que, tot i haver perdut les eleccions, les van acceptar per tal de poder governar. Entre aquelles condicions, la limitació ideològica dels ridículs 80 per autopista.

Llavors en temes de mossos i trànsit manaven ells, manava en Saura i companyia. D’això sembla que hagi passat molt temps però amb prou feines fa un any i mig que van deixar el govern. Evidentment ningú nega que si parlem en termes de ferits i morts en accident de trànsit, a més velocitat pitjors estadístiques. A velocitat zero, zero accidents. A 10 per hora ja hi poden haver accidents, però difícilment hi haurà morts i ferits. Però llavors no ens parlaven d’accidents, ni de morts, ni de ferits. El tripartit ens va vendre la limitació dels 80 per autopista per motius estrictament ecològics. Molts sabíem que l’excusa ecològica era mentida i ho dèiem dia sí i dia també, però des de la seva prepotència en Saura i companyia no ens van fer cap cas.

Centrant-nos estrictament en termes de contaminació, ara per fi s’ha reconegut que a més velocitat no necessàriament es contamina més. De fet, a més velocitat sovint es contamina menys. Es pot contaminar molt més a 50 que a 100. Es contamina molt més a 30/40 per ciutat que a 90/100 per autopista. La contaminació no depèn de la velocitat del vehicle sinó de les revolucions del motor, i aquestes depenen també de quina marxa portis. És a dir, a 80 en quarta es contamina més que a 90 en cinquena velocitat. Els experts del RACC també ho deien. Per últim, cal no oblidar també que a més contaminació, més consum. I a un euro i mig el litre de súper el consum també s’ha de vigilar molt. Ara, per fi, les nostres autoritats han demostrat tenir un bri de sentit comú i han admès que a 80 es contamina més i es consumeix més que a 90. Benvingut sigui el sentit comú.