.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 31 de juliol de 2013

Força significatiu

(Foto: El Periódico)

Ahir va passar bastant desapercebut i avui amb prou feines ho trobes als diaris, però que un home d’ordre com Miquel Roca Junyent, un personatge que a Madrid sempre ens posen com a exemple de català assenyat, l’advocat defensor d’una infanta d’Espanya i, més significatiu encara, un dels pares de la Constitución Española, afirmés ahir que el Tribunal Constitucional espanyol no li mereix cap respecte també té la seva importància, oi?

dilluns, 29 de juliol de 2013

Economia informal

Els nostres governants es lamenten sovint que entre una cinquena i una quarta part de la nostra economia és informal, és a dir, funciona amb diner no declarat a hisenda. Molts economistes experts en el tema també donen per bona aquesta estimació de frau. Sigui com sigui, i més encara quan es parla d’aquestes magnituds, si un dels objectius dels governs seriosos és controlar i, si s’escau, gravar fiscalment els ingressos econòmics dels seus ciutadans, el primer pas hauria de ser reduir el diner negre a la seva mínima expressió, sent molt conscient que eliminar-lo del tot és una utopia. Aquesta seria una condició sine qua non per homologar-nos amb països fiscalment seriosos.

No conec ningú, i quan dic ningú vull dir exactament això, ningú, i aquí també m’hi poso jo, que ni que sigui de manera més o menys ocasional, de vegades sense ni ser-ne conscient, no col·labori a fer córrer el diner negre. Operar en diner negre és, per exemple, un acte tan senzill i alhora tan habitual en la nostra societat com donar i/o rebre una propina, o que el lampista que et soluciona una urgència no et faci factura. Sí, sembla una tonteria però no ho és. Es comença no exigint el tiquet de caixa quan el venedor no te’l dóna motu proprio, o donant una propineta a l’operari que et resol un problema domèstic, o pactant eliminar l’IVA de determinades transaccions, i s’acaba amb els casos que aquests dies surten contínuament als diaris.

Diguem-ne petites corrupteles o grans corrupcions, el tema de fons és sempre el mateix, la trampa. I no ens enganyem, l’abast econòmic de la trampa només ve fixat per les possibilitats operatives que té cadascú. Per entendre’ns, un ministre o un conseller sense escrúpols poden fer més martingales d’aquesta mena que un ciutadà normal. Alguns, tal vegada intentant autojustificar-se, diuen que aquesta manera de fer forma part de la nostra tradicional cultura mediterrània. En altres paraules, molts no reconeixen que operar en diner negre només és el resultat d’una clara incultura social molt arrelada en la nostra societat. Si és veritat que entre un vint i un vint-i-cinc per cent de l’activitat econòmica d’aquest país és en negre, no traurem el cap de la societat fiscalment tercermundista en la que ens ha tocat viure fins que l’economia submergida no quedi reduïda a la mínima expressió.

divendres, 26 de juliol de 2013

Les disculpes dels cínics

Són situacions amb les que t’hi trobes cada dos per tres i penso que s’han de denunciar, ni que només sigui perquè no ens prenguin per tontos. Hi ha persones que ofenen amb una clara voluntat d’ofendre i després fan aquell exercici tan cínic de dir “no era pas la meva intenció ofendre ningú, però si algú s’ha sentit ofès no tinc cap inconvenient en disculpar-me”. Aquestes persones no es mereixen que se’ls acceptin les seves disculpes, bàsicament perquè no són unes disculpes sentides sinó una fórmula forçada per sortir del pas. Són unes disculpes més falses que un bitllet de tres euros. Una altra cosa seria que diguessin “mira, ho sento, m’he equivocat de mig a mig, sóc molt conscient que t’he ofès i tens tot el dret a sentir-te ofès, i per això et prometo que no es repetirà i et demano sinceres disculpes”. Però aquells que ofenen volent clarament ofendre, si després fan veure que rectifiquen només és o perquè algú els ha dit que ho han de fer o com una sortida estratègica en benefici propi, no pas perquè acceptin haver-se equivocat. Les disculpes dels cínics no s’han d’acceptar.

dimecres, 24 de juliol de 2013

Genteta

Quan els adversaris polítics t’insulten comences a tenir la íntima convicció que vas guanyant la partida. I és que quan només els queda l’alternativa d’insultar-te és que ja no tenen arguments, i les persones que opten per aquesta via queden llavors perfectament retratades. Genteta. Quan es tracta d’anar contra els catalans ja fa temps que es va aixecar la veda, i la genteta sense arguments que opta per l’insult ara ja no s'amaga. Com, per exemple, el director adjunt de l’oficina de la marca España, diplomàtic, militar i, segons va explicar Maruja Torres, assetjador de senyores, que la setmana passada va escriure al ser twitter oficial: "Catalanes de mierda, no se merecen nada". Després, intueixo que més per un tema estètic que per convenciment democràtic, els seus caps el van fer plegar. Però el missatge ja estava transmès. Objetivo cumplido. Posteriorment, però, aquest individu ha anat rebent tota mena de felicitacions, fins i tot per part de càrrecs institucionals del partit governant. Ho dèiem abans, ara ja no s’amaguen. Tot plegat, però, genteta. Cal recordar que l’oficina des de la que ens insulten és pública, depèn del Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación de l’estat espanyol i, òbviament, la paguem -també- els catalans. Sí, aquí no ens estem de res, els catalans també subvencionem els insults que ens adrecen els nostres empleats. Maco, oi?

dilluns, 22 de juliol de 2013

Impunitat institucional

(Dibuix: El País)

No ens hauria de sorprendre que Francisco Pérez de los Cobos sigui definit per alguns com un fatxa. El que ens hauria de sorprendre és que no ho fos. És evident que vist des d’una òptica democràtica l’actual president del Tribunal Constitucional d’Espanya té allò que en podríem dir un perfil polític del tot inadequat, però té tot el sentit que el PP l’hagi escollit precisament a ell i no a un altre. El seu nomenament només és el resultat d’una legislació poc homologable amb la d’una democràcia comme il faut. Al TC espanyol no es busca objectivitat i neutralitat política sinó una obedient afinitat ideològica. Per tant, no ens hauria d’escandalitzar que el president d’aquest organisme, que per motius obvis se suposa que hauria de ser neutral, hagi estat militant del PP fins fa quatre dies. Tampoc ens hauria de sorprendre que hagi escrit un llibre on deixa els catalans a l’altura del betum, un llibre que hauria pogut signar perfectament el seu pare, un destacat líder de Fuerza Nueva. Amb aquests antecedents tampoc ens hauria de cridar l’atenció que aquest personatge s’hagi dedicat a insultar i desqualificar els nacionalistes catalans que, òbviament, no pensen com ell. Des del seu punt de vista ell no ens insultava sinó que només feia mèrits davant del seu partit per esdevenir president del TC, i ara ja ho és. Objetivo cumplido. Aquest lamentable episodi és una més de les moltes conseqüències nefastes d’una transició política molt defectuosa, un nou exemple de les mancances democràtiques que pateix Espanya. Esperem que una Catalunya independent no caigui en aquesta mena d’escàndols i, mentrestant, cada dia resulta més evident que amb personatges així moltes sentències del TC són i seran paper mullat.

divendres, 19 de juliol de 2013

Catalunya és d’esquerres?

Molt sovint es diu que Catalunya és un país d’esquerres però jo no m’ho he acabat de creure mai. La meva impressió és que Catalunya no és tan d’esquerres com ens diuen alguns politòlegs, tot i que reconec que no estic preparat per rebatre la seva afirmació amb dades tècniques. Només puc respondre des de la pura intuïció i l’observació d’un inexpert com jo que veu el que hi ha al seu voltant. Per tant, el meu punt de vista sorgeix d’una posició molt allunyada de la ciència política reglada. Tot i donant per fet que per a alguns puristes de la ciència política això potser ja em desqualifica per donar la meva opinió, m’arrisco i l’expresso igualment.

A Catalunya hi ha molta gent d’esquerres, sí, i segurament les esquerres fan bastant més soroll mediàtic que les dretes, fins al punt que, vist des de fora, podria semblar que Catalunya està formada, majoritàriament, per una societat d’esquerres. Però, repeteixo, la meva sensació és que la majoria dels catalans no en són, d’esquerres. Perquè si fos tan clar que Catalunya es d’esquerres potser no hi hauria governat la dreta, incloent algunes majories absolutes, durant vint-i-cinc dels trenta-tres anys que portem de democràcia. Perquè suposo que a aquestes alçades ningú dubta que el primer partit polític de Catalunya, Convergència, és un partit de dretes, oi?

Si Catalunya fos un país d’esquerres, els governs d’esquerres, fos amb la combinació política que fos, haurien governat durant més temps que els set anys escassos que ho han fet. Això és almenys el que diu el sentit comú. I després de les experiències dels governs tripartits tot indica que han quedat poques ganes de repetir la fórmula, si més no a curt termini. Perquè sigui de dretes o d’esquerres la gent té memòria, i aquells governs d’esquerres no van deixar massa bon record. De fet, estarem uns quants anys pagant-ne les conseqüències. Catalunya és d’esquerres? No ho crec pas.

dimecres, 17 de juliol de 2013

Socialistes de cap a caiguda

Des de fa unes setmanes, o potser ja són uns mesos, cada vegada que Pere Navarro, primer secretari dels socialistes catalans, obre la boca per referir-se a les relacions entre els socialistes catalans i els socialistes espanyols, fa el ridícul més estrepitós. Un dia diu blanc i just l’endemà, la realitat, que és molt tossuda, l’obliga a dir negre. Això sí, per més contradiccions que hi hagin en les seves declaracions públiques, Navarro no es posa mai vermell. És el típic polític que per més disbarats que digui, i darrerament en diu de l’alçada d’un campanar, sempre manté el posat impertèrrit de qui ens vol fer creure que es creu allò que ens diu... i que evidentment no es creu. Negar les evidències, i és una evidència que el PSC, com a partit independent, a la pràctica no existeix, o és cara dura o és directament un insult a la intel·ligència.

També resulta sorprenent que els seus companys de directiva el deixin fer i li riguin les gràcies, segurament perquè més d’un aspira a ocupar el seu despatx, tot i que els candidats intenten dissimular-ho. Deuen pensar que com més bestieses digui i en més contradiccions caigui, més aviat Navarro haurà de deixar un càrrec que, pel que sembla, no està fet per a ell. El serial de les relacions de clara submissió de la franquícia catalana (PSC) cap a la casa central (PSOE) fa més pena que glòria, i sembla mentida que uns i altres no se n’adonin que seguint per aquest camí prendran mal, més mal del que electoralment ja han experimentat fins ara, que no és poc.

A veure, que els socialistes vagin de baixa ja ens hauria d’estar bé, al capdavall són uns dels principals responsables de la desastrosa situació econòmica en la que ens trobem, i només per això ja es mereixen un bon càstig. Però comença a preocupar que, segons les últimes enquestes, molts dels antics votants socialistes sembla que s’estan passant a Ciudadanos. Posats a triar potser seria millor que escollissin una opció política que defensés els interessos de casa i no els de la metròpoli com fan, sense cap reticència ni reserva mental, els ciudadanos Rivera, Cañas i companyia. Tal vegada convindria que els socialistes hi posessin una mica de seny, perquè al pas que van, a  Catalunya, acabaran sent un partit extraparlamentari. I tampoc és això.

dilluns, 15 de juliol de 2013

Registres d’adhesions?

Encara que he decidit que oficialment no participaré en la cadena humana anomenada Via Catalana cap a la Independència del proper onze de setembre m’agradaria que aquesta manifestació popular constituís un altre èxit del moviment sobiranista. Això sí, no excloc deixar-m’hi caure de forma anònima en algun tram del seu recorregut, ni que només sigui com a simple espectador que es mira aquestes expressions populars amb una barreja de curiositat i simpatia. Suposo que tot suma, també les cadenes humanes, però sense perdre de vista que, finalment, haurem d’anar a votar, i llavors sí que no valdrà quedar-se a casa. Esperem que tota aquella gentada que va sortir al carrer l’onze de setembre de l’any passat així com els participants en la cadena humana d’aquest any no s’oblidin d’anar a votar el dia del referèndum. Perquè sortir a manifestar-se i no anar a votar no serviria absolutament de res.

Per què no hi participaré? Doncs perquè no m’agraden els registres d’adhesions, del tipus que siguin. Rebutjo els controls ideològics dels ciutadans que, per altra banda, tant agraden a la majoria dels polítics. Vaig anar a la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat perquè ningú no controlava qui hi anava i qui no. I, formalment, no participaré en la cadena humana perquè t’hi has d’inscriure formalment i aportar les dades personals, i no m’interessa gens ni mica figurar en aquesta mena de registres, ni que es facin amb l’excusa -raonable- d’una millor organització. Però, repeteixo, m’agradaria que la cadena humana tingués tant ressò mediàtic com la manifestació de l’any passat. Tot suma.

No cal dir que tinc tots els meus respectes i tota la meva simpatia pels participants en la cadena humana, però m’agradaria que s’entenguessin també els meus motius per no formar-ne part de forma oficial, tot i compartir-ne els objectius. No m’amago, sempre dic i escric el que penso. Els més de mil escrits publicats en aquest blog em defineixen políticament, i els lectors habituals saben perfectament de quin peu calço. Però això sí, no sempre vaig a tot arreu, encara que hi vagi tothom. Tothom és un dir, és clar.

divendres, 12 de juliol de 2013

L’EBF 2013 posa Igualada al món, un cop més

(Foto: The New York Times)

Quan en aquest país les coses es fan bé també s’ha de dir, i ara, una vegada més, toca fer-ho. L’European Balloon Festival que, tradicionalment, es celebra a Igualada a primers de juliol des de fa disset anys, és un esdeveniment amb ressò mundial que cada dotze mesos posa la ciutat d’Igualada al món. I per què precisament a Igualada? Doncs perquè a la comarca de l’Anoia hi ha l’empresa Ultramagic, que és el segon fabricant de globus aerostàtics del món. La gran trobada europea de globus aerostàtics va començar ahir, dijous, i s’acabarà diumenge. La foto reproduïda a dalt va ser una de les deu Pictures of the Day (és la foto número 9) que va publicar ahir el prestigiós diari The New York Times.

Corporativisme irresponsable

A Barcelona un conductor d’autobús va agredir físicament un passatger, i sembla ser que no era la primera vegada que ho feia. L’empresa li va obrir un expedient i el va fer fora de la feina. Hi ha gent que no pot treballar de cara al públic, sigui un conductor d’autobús, un cambrer, un funcionari d’hisenda o es dediqui a qualsevol altre professió. Els treballadors que a la mínima excusa perden els nervis i reaccionen a base d’agressions físiques se’ls ha de poder fer fora de la feina ipso facto. L’empresa ha de vetllar pel conjunt de la seva clientela i no ha de defensar els empleats delinqüents.

Però llavors apareix el corporativisme irresponsable al que tan acostumats estem i ahir, a Barcelona, va començar una vaga de conductors de bus en solidaritat amb l’agressor. Els vaguistes reclamen que l’empresa readmeti el seu excompany de feina. Els usuaris en paguem les conseqüències (amb la vaga passen bastants menys busos), però és d’esperar que, tot i la vaga, els vaguistes no se’n surtin. Si el readmetessin es crearia un pèssim precedent, i d’agressions d’aquesta naturalesa en veuríem més.

Puc entendre, que no justificar, la posició dels tronats sindicats que tenim, quan decideixen defensar un afiliat encara que sigui per un assumpte de delinqüència. Però no té cap sentit que els companys de l’agressor també el defensin, mostrant-li la seva complicitat mitjançant una vaga que no té cap justificació i embruta el bon nom del col·lectiu de conductors. Potser no en són conscients però, amb aquesta vaga, la seva imatge en surt fortament perjudicada. Esperem que se n’adonin i que la cosa no vagi més enllà.

dimecres, 10 de juliol de 2013

Un cop d’estat és un cop d’estat

Egipte comença a ser un cas de psiquiatre. Mentre molts demòcrates beneeixen el cop d’estat, molts dictadors el critiquen, just al revés del que, aplicant la lògica política, es podria esperar. A veure, Egipte no és una democràcia, almenys no és una democràcia tal com el món occidental entén aquest concepte. A Egipte sempre han manat els militars i, com a principi, un país on manen els militars, ni que sigui per persona interposada, no pot ser mai una democràcia. Han celebrat eleccions, sí, però amb eleccions no n’hi ha prou per homologar una democràcia. El dictador Franco, per posar un exemple proper, de tant en tant també organitzava eleccions. Però dit això s’ha de recordar que el president Mursi, islamista declarat, va guanyar clarament les eleccions presidencials, i diuen que ho va fer sense fer trampes. Mursi era, per tant, un president elegit pel poble.

Però els militars egipcis, veient la perillosa però, per altra banda, gens inesperada deriva islamista que Mursi estava imposant a Egipte, l’han fet fora i l’han substituït per un altre president que ningú ha votat. Es miri com es miri aquesta operació és el clàssic cop d’estat però, a partir d’aquella dita que diu que la fi justifica els mitjans, alguns demòcrates ens volen convèncer que hi ha cops d’estat que no només són tolerables sinó que s’han de considerar benvinguts. El cop d’estat d’Egipte ha estat tan acceptat pel món occidental que fins i tot alguns governants miops ens han volgut fer creure que ni tan sols ha sigut un cop d’estat.

Comparteixo la preocupació per la deriva islamista d’Egipte, i puc entendre que, a partir d’aquesta realitat, alguns intentin justificar la intervenció dels militars, aplicant la teoria del mal menor. A mi el projecte polític de Mursi no m’agradava gens però si els egipcis, majoritàriament, el va escollir, ells sabran com ho han de gestionar. Ara bé, el que resulta inacceptable és negar que a Egipte hi ha hagut un cop d’estat com la copa d’un pi. Si des del món occidental donem carta blanca al cop d’estat dels militars egipcis, estem donant arguments als militars espanyols que algun dia tinguin la temptació d’intervenir a casa nostra a partir de determinades decisions democràtiques que properament es puguin prendre a Catalunya. Em sembla que ja ens entenem, poca broma amb els cops d’estat.

dilluns, 8 de juliol de 2013

Només marxarem d’Espanya, no d’Europa

Siguem imaginatius, oblidem-nos dels tronats arguments espanyols i enfoquem-ho des d’un altre angle. Catalunya ja forma part de la Unió Europea, només que en comptes de ser-ho de manera directa com, per exemple, Holanda, ho és mitjançant uns intermediaris que ens cobren un peatge en forma de comissions. Unes comissions, es miri com es miri, excessives, però aquest no és el debat d’avui. Mitjançant un referèndum Catalunya pot decidir eliminar intermediaris i comissions, però això no canvia l’adscripció europea de Catalunya. Per tant, si marxem, només marxarem d’Espanya, no d’Europa. Deixarem de ser espanyols però no deixarem de ser europeus.

Els catalans som membres de ple dret de la Unió Europea, i mentre no ens expulsin ho seguirem sent. Diguin el que diguin els unionistes espanyols, no està previst que la Unió Europea ens pugui expulsar ni en quines condicions ho podria fer. Per tant, mentre no ens expulsin seguirem pertanyent al club. Si es necessita la unanimitat de tots els estats membres per autoritzar l’entrada d’un nou soci al club, és lògic pensar que per tirar endavant una expulsió es necessités la mateixa majoria. Algú es pot imaginar que, per més esforços que fes per expulsar-nos, Espanya trobaria la complicitat de tots i cadascun dels altres 27 estats membres? Doncs això, no ens posem nerviosos, perquè aquí no es planteja una nova admissió partint de zero com ha sigut, per exemple, el recent cas de Croàcia, sinó una possible expulsió que no té cap precedent. Els casos de Catalunya i Croàcia no tenen res a veure.

Si guanyem el referèndum, que això encara està per veure, Europa es trobarà amb una situació nova que, com dèiem, no té precedents i, evidentment, s’haurà de buscar una solució feta a la mida d’aquesta nova realitat, una solució pragmàtica, imaginativa i satisfactòria per a tothom. Entre altres motius perquè a Catalunya hi viu un percentatge remarcable de persones, membres igualment de la Unió Europea, però que, previsiblement, no optaran pel passaport català quan sigui el moment de fer-ho. No tindria cap lògica que, per castigar els catalans, els espanyols castiguessin també les moltes empreses i els ciutadans d’altres nacionalitats europees (alemanys, anglesos, espanyols, italians, etc.) que viuen i treballen a Catalunya.

Més. Algú es pot imaginar que si Flandes promogués un referèndum d’autodeterminació i el guanyés, la part rica de Bèlgica promotora del referèndum (Flandes) seria expulsada de la Unió Europea? Oi que no? Doncs el cas de Catalunya seria equiparable al de Flandes.

divendres, 5 de juliol de 2013

On ne peut pas faire d’omelette sans casser des oeufs (Robespierre)

Es pot fer una truita sense trencar els ous? Evidentment, no. Doncs bé, sovint ens plantegem si per preguntar l’opinió sobre la possibilitat d’una Catalunya independent s’hauria de trencar abans amb la legalitat espanyola. Aquesta és una pregunta incòmoda que la majoria dels polítics catalans defugen i, si finalment la responen, ho fan sense entrar en gaires concrecions. La resposta, però, només pot ser una: sí. És evident que sí, hem de ser conscients que l’actual legislació espanyola, triplement blindada, i, sobretot, la manca de voluntat política dels dirigents dels dos partits que s’alternen en el govern espanyol, no permetran mai que votem per marxar. Alguns per marxar i altres per quedar-se, és clar. I com que la metròpoli no ho permetrà mai ho haurem de fer sense el permís de la metròpoli.

Per tant, en un moment determinat del procés s’haurà de dir mireu, ho hem provat tot i com que no permeteu que ens expressem democràticament a les urnes aplicarem la legalitat catalana per tal de conèixer quina és l’opinió dels catalans. I si la majoria decideix que s’ha de marxar, marxarem i llestos. És llavors quan començarà la veritable negociació, és a dir, els termes de la separació -amistosa- amb Espanya. Sí, dono per fet que, després de la sorpresa inicial, la separació es faria de manera amistosa. Al capdavall seguirem sent veïns, i entre veïns ens hem de portar bé. Això sí, bons veïns però cadascú a casa seva.

Una altra cosa. Una Catalunya independent seria, sense cap mena de dubte, membre de la Unió Europea, sinó de forma automàtica sí de forma molt més ràpida del que alguns insinuen, amb un curt període transitori per negociar el que s’hagi de negociar. Però aquest últim aspecte el comentaré en un proper article.

dimecres, 3 de juliol de 2013

Espionatge a l’engròs

Aquí hi ha molt cinisme. Molts dels que ara es lamenten que els americans ens espiïn no es queixen gaire pel fet que en els controls de seguretat dels aeroports els prosegurs ens grapegin impunement els nostres cossos i els nostres equipatges. En alguns aeroports fins i tot t’espien el contingut de l’ordinador. Sorprèn que la majoria de viatgers acceptin com a xaiets que els governants prenen aquestes mesures pel nostre bé i, en conseqüència, donin per bones les vexacions a les que són sotmesos. El resultat és que en nom d’una suposada seguretat que, evidentment, ningú ens pot garantir, es fan molts disbarats i es cometen tota mena d’excessos. Es comença per establir uns controls personals excessius i s’acaba espiant la Unió Europea i alguns dels seus membres amb total impunitat.

Discrepo del discurs pueril de la por que les autoritats ens fan arribar. L’excusa de la seguretat no pot mai justificar la pèrdua de la nostra llibertat ni de la nostra dignitat. No tot val. Ara s’ha fet públic el cas d’Edward Snowden (a la foto), i abans havia esclatat el cas Julian Assange. Però sense posar la mà al foc per aquests personatges, que també presenten aspectes una mica foscos, com a mínim se’ls ha d’agrair que facin públics els excessos antidemocràtics d’alguns governs en contra d’altres governs, i en contra dels ciutadans en general. En una democràcia no tot val.

Encara no sé si Obama és de dretes o d’esquerres però el que sí que sé del cert és que en una societat democràtica, i la nord-americana sens dubte ho és, el manteniment de la vergonyosa presó de Guantànamo no es justifica des de cap punt de vista. I l’espionatge generalitzat que ara està sortint a la llum, tampoc. Guantànamo, l’espionatge massiu, els controls personals excessius, tot forma part del mateix paquet antidemocràtic, sempre en nom d’una suposada seguretat. Aquests dies els dolents són els Estats Units, però Rússia, Xina i altres potències no es queden pas enrere. Dictadures i democràcies, dretes i esquerres, aquí tothom fa el que pot. Estem en males mans.

dilluns, 1 de juliol de 2013

Pensament únic

Aquest peculiar personatge que porta el negoci dels socialistes de Catalunya, un negoci, per cert, en franca decadència, ha tingut els nassos de dir que Catalunya va cap al pensament únic. Ara resulta que els dolents de la pel·lícula som els que propugnem que tothom, tingui les idees que tingui, es pugui expressar lliurement votant democràticament en un referèndum el que més ens convingui. I els que, com ell, aquests sí, expressen per la via dels fets el seu pensament únic boicotejant una votació democràtica, resulta que són uns angelets. És el món al revés. De psiquiatre, vaja.

Navarro no vol assabentar-se que els del pensament únic són els que no volen ni sentir parlar del dret a decidir dels catalans. Que els del pensament únic són els que boicotegen un procés democràtic posant cada dia més pals a les rodes. Que els del pensament únic són els que consideren que de pensament correcte només n’hi ha un, el seu, i els que no pensin com ells, que es fotin. Que els del pensament únic són els que propugnen que tot segueixi com fins ara. I que els del pensament únic són, en definitiva, els que impedeixen que la gent s’expressi lliurement a les urnes. Tot això és el que Navarro sembla ignorar.

Aquesta coalició de facto amb Doña Alicia potser li ha fet perdre l’oremus però, sigui com sigui, la trampeta semàntica que ha fet Don Navarro és fastigosa. Pretén seriosament convèncer-nos que els que patim el pensament únic d’Espanya som els que el propugnem? Tan poc ens valora, tan curts ens considera? Vaja, ni que fóssim masoquistes! Ignoro si la seva sortida de to és fruit de la ignorància o de la mala fe, però Navarro s’ho hauria de fer mirar. I els que li donen suport, també. Al capdavall som majoria els que volem votar i, òbviament, si quedem en minoria estem disposats a perdre. Navarro i els seus, ni una cosa ni l’altra. Aquesta és la qüestió.