.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 30 d’abril de 2014

Poden acabar prohibint el català?

No s’ha d’excloure que avui també hi haurà qui pensi que exagero però, tal com van les coses, seria irresponsable negar la possibilitat que a Catalunya aviat tornéssim a trobar-nos amb advertències com aquesta. Quan es tracta de Catalunya i el català el Gobierno, el Partido Popular i els seus ideòlegs de la Faes van a totes. Últimament ja ni dissimulen. Alguns policies espanyols, per exemple, ja no s’amaguen d’insultar amb un catalanes de mierda i apallissar a qui porta una bandera que no els agrada alhora que, com si no les veiessin, passen de puntetes davant d’altres banderes que ens recorden els temps foscos del nazisme. I el ministro? I els fiscals? I els jutges? Ni hi són ni se’ls espera.

Els catalans estem desemparats. Contínuament es perpetren des de Madrid lleis, decrets i reglaments que van clarament en contra de la llengua catalana, i cada dia està més clar que si la nostra llengua no la defensem nosaltres no ens la defensarà ningú. Constato de manera molt positiva, però, que molta gent que fins fa poc potser tenia dubtes sobre la conveniència d’una Catalunya independent ara té el convenciment que aquesta és l’única sortida digna que ens queda.

I posats a marxar, com més aviat ho fem, millor. Prèvia votació democràtica, és clar, però tenint molt clar que, si no hi ha una altra sortida, la democràcia ha de passar per davant de la legislació espanyola vigent, sobretot quan aquesta s’ha mostrat repetidament contraria als interessos de la majoria dels catalans. Tot i que la Constitución i les lleis recentralitzadores que se’n deriven no haurien de ser mai la gàbia dels catalans ni de ningú, cada dia som més els que ens sentim engabiats per un estat que, per no respectar, ja ni ens respecta la nostra llengua pròpia.

dimarts, 29 d’abril de 2014

Agressions i reaccions

(Aquesta foto no necessàriament té a veure amb l’article, o potser sí)

De gent esverada n’hi ha a tot arreu i, evidentment, totes les agressions sense excepció són condemnables i s’han de denunciar sense reserves, però són tant o més reprovables encara els intents d’utilitzar en benefici propi una agressió com la que va patir diumenge Pere Navarro, insinuant-hi unes connotacions polítiques que, si no s’acaben demostrant, resultarà que només han existit en les ments retorçades i llefiscoses d’alguns personatges èticament dubtosos i políticament prescindibles.

dilluns, 28 d’abril de 2014

Morositat creativa

La taxa de morositat bancària, en unes condicions determinades que ara no detallaré, és el percentatge de crèdits bancaris que no es poden tornar. Deus uns diners al banc, arriba el venciment i dius al banc que no els pots tornar. El banc té dues opcions: passar el teu deute a la categoria de morós, augmentant així la seva taxa de morositat, o donar-te un nou crèdit per poder pagar el primer, encara que el banc sigui perfectament conscient que quan arribi el nou venciment tu seguiràs sense poder pagar, amb l’agreujant que llavors el deute encara serà més elevat, perquè s’hi hauran d’afegir els interessos i despeses del segon crèdit. Què hi guanya el banc amb aquesta simulació comptable? Per una banda, que no deteriora la seva imatge pública, perquè no augmenta la seva taxa de morositat. Per l’altra, que comptabilitza una nova operació, simulant així que el seu negoci bancari segueix funcionant amb aparent normalitat.

Bé, aquestes situacions potser es donen més amb els deutes de les empreses (conec alguns casos) que amb els deutes dels particulars, però prefereixo explicar-ho en termes de deute particular perquè sigui més fàcil d’entendre per a tothom. Sigui com sigui, una de les conseqüències més visibles de la crisi econòmica que estem patint és l’augment generalitzat de la morositat. Sigui per que t’has quedat sense feina o perquè els teus ingressos han anat minvant, el fet és que molta gent no pot pagar els seus deutes, i arriba un moment que has de triar entre menjar o pagar l’hipoteca. Si pagues l’hipoteca però no menges, malament rai. Però si compres menjar i això t’impedeix pagar la hipoteca potser encara és pitjor, perquè el risc és de quedar-te al carrer, sense lloc on viure.

Els optimistes diuen que ja ha començat la recuperació econòmica. Tu ho has notat? Doncs et felicito; jo encara no he notat res. També diuen  que la taxa de morositat està baixant. Tant La Caixa com el Banc Sabadell van presentar resultats trimestrals la setmana passada, i els seus directius en van parlar, molt cofois. Però el que no s’esmenta és que, com dèiem al principi, la taxa de morositat es pot manipular al gust del consumidor, en aquest cas al gust del creditor, i la banca, uns bancs més que altres, no dubten en manipular-la. Modificant-la a la baixa mitjançant determinats mecanismes legals però financerament poc ortodoxes maquillen la situació real de l’entitat, i donen falsament una imatge més optimista que la realitat.

Conclusió: cal posar interrogants a les taxes de morositat que publica la banca, perquè en la majoria dels casos són dades falses, falses per excessivament manipulades. En els temps que corren no hi ha només la comptabilitat creativa que apliquen algunes empreses; la taxa de morositat creativa i forçada a la baixa també és, en temps de crisi, una realitat del món bancari que no s’ha d’obviar.

divendres, 25 d’abril de 2014

Societat Civil Catalana

Començaré amb una obvietat: formo part de la societat civil catalana. Per una banda perquè sóc català (bàsicament perquè visc a Catalunya i ho vull ser, deixant de banda que, en el meu cas, també hi he nascut) i, per l’altra, perquè com que no sóc militar, sóc un civil. Al meu entendre tots els catalans menys els militars formen part de la societat civil catalana. Tots vol dir tots, els demòcrates i els que no se’n senten gaire o gens, els que passen olímpicament de la política, els federalistes, els independentistes i els que no en són, els joves i els que ja han deixat de ser-ho, els que tenen estudis i els analfabets funcionals. Tots formem part de la societat civil catalana.

Ara ha sorgit un grup de gent que ha fundat una associació que han decidit anomenar Societat Civil Catalana, en aquest cas escrit amb majúscules. Com que no els vull fer propaganda no us facilitaré la feina donant-vos l’enllaç del seu manifest fundacional en el que gosen parlar en nom de “tots” els catalans, però els seus promotors i els seus historials els trobareu sense dificultat si busqueu una mica per la xarxa. Entre els seus simpatitzants hi ha gent de tota mena, des del màxim dirigent de la xenòfoba i racista Plataforma per Catalunya fins a socialistes, populares i ciudadanos, passant pel president del Círculo Ecuestre i altres personatges curiosos de la molt diversa societat civil catalana.

Reivindiquen que volen seguir sent espanyols però, en comptes de fer propaganda a favor del no a una Catalunya independent, ho fan d’una manera bastant peculiar, exigint que no se’ns permeti el vot. L’argument és aquell tan conegut que diu que a mi no m’agrada decidir, prefereixo que decideixi un altre per mi i, per tant, com que a mi no m’agrada decidir tampoc vull que tu puguis decidir. Vindria a ser com una ANC però a la inversa. En fi, totes aquestes associacions tenen data de caducitat: s’extingiran a partir del moment que els catalans, tots els catalans, puguem decidir el nostre futur a les urnes.

dijous, 24 d’abril de 2014

L’extrema esquerra

Diria que a Catalunya l’extrema esquerra parlamentària és la CUP, tot i que no fa gaire un cupero em va dir que no hi estava gens d’acord, assegurant-me que entre la seva militància independentista hi ha una mica de tot. Bé, no nego que hi pugui haver algun militant despistat, però quan els portaveus de la CUP fan les propostes que fan i parlen sense embuts i de manera tan positiva d’uns règims polítics que, com el cubà i el veneçolà, són com són, la meva conclusió és clara: la CUP és l’extrema esquerra catalana. Potser també hi ha algú d’extrema esquerra barrejat entre els neocomunistes i verds encara que, francament, tampoc hi posaria la mà al foc.

En l’àmbit espanyol i contràriament a la meva conclusió d’abans d’ahir sobre l’extrema dreta, avui no puc pas dir, per motius obvis, que l’extrema esquerra parlamentària espanyola es trobi incrustada a cal PSOE, tot i que segurament sí que hi ha gent d’extrema esquerra a Izquierda Unida. Sigui com sigui, ara mateix no sabria pas dir on es troba el gruix de l’extrema esquerra parlamentària espanyola, suposant que existeixi, és clar. A més a més, amb tanta oferta nova, de cara a futures eleccions tampoc sé veure quin partit representarà millor l’extrema esquerra.

El resum d’aquests dos comentaris sobre els extrems polítics és que així com l’extrema dreta fins i tot governa, l’extrema esquerra està molt més desdibuixada (per això avui no hi poso foto) i, no ens enganyem, amb poques o nul·les possibilitats de governar a curt termini. Com que els extrems no m’acaben de convèncer a mi això ja m’està bé, però per acabar d’arrodonir el cercle virtuós encara em semblaria millor que l’extrema dreta tampoc ho fes.

dimecres, 23 d’abril de 2014

No és falsa modèstia

Avui tinc, com sempre, moltes coses a dir, però avui, precisament avui, Dia del Llibre, prefereixo que en comptes de llegir-me a mi aneu a la vostra llibreria de capçalera a comprar un llibre. O dos. A l’hora de pagar us faran un petit descompte i tot. I és que llegint llibres gairebé sempre s’aprenen coses interessants. En canvi, llegint El radar de Sarrià no gosaria pas dir el mateix. I no és falsa modèstia.

dimarts, 22 d’abril de 2014

L’extrema dreta

(Foto: El Periódico)

A l’estat espanyol l’extrema dreta parlamentàriament no existeix. Com que aquesta sensibilitat política està degudament representada pel Partido Popular, el fet és que no hi ha cap partit amb representació parlamentària que sigui formalment d’extrema dreta. Aquesta particularitat té aspectes positius i negatius. L’aspecte positiu és que aquí, si més no sobre el paper, podem presumir que som un país tan políticament correcte que a la cambra legislativa no tenim extrema dreta. Formalment ho podem dir, sí, però tots sabem que això no reflecteix, ni de lluny, la nostra realitat sociopolítica.

Derivada d’aquesta realitat, la conseqüència negativa és que com que d’extrema dreta sí que en tenim, i n’hi ha en una proporció similar a la d’altres països del nostre entorn geopolític, aquesta contamina tot l’espai polític de la dreta endreçada. Així, hi ha perfils de ministre del govern espanyol que a França militarien amb tota naturalitat al Front National i, com a tals, no formarien part d’un govern de la dreta o de l’esquerra tradicionals. En conseqüència, si a Espanya hi hagués aquesta diferenciació de partits aquests personatges no formarien part del govern.

El ministres Gallardón i Fernández serien uns bons exemples de polítics d’extrema dreta incrustats en un partit de la dreta tradicional, el Partido Popular. A França, personatges així no serien ministres, mentre que a Espanya ho són amb la benedicció del partit que del centre a l’extrema dreta intenta aglutinar totes les sensibilitats polítiques i socials. Es tracta d’una una barreja ideològica que sovint genera equívocs, i que pel bé de la claredat política s’haurien d’intentar evitar. Per què no un Frente Nacional a la cambra legislativa espanyola, ben diferenciat dels populares?

divendres, 18 d’abril de 2014

Gabriel García Márquez, un veí de Sarrià

Avui els diaris de tot el món destaquen en portada la notícia de la mort de Gabriel García Márquez (d.e.p.), però no tothom sap que aquest escriptor colombià va viure uns anys a Barcelona i, més concretament, al barri de Sarrià, del 1967 al 1973, primer a la Via Augusta i després al carrer Caponata. Deixem-ne, doncs, constància.

A la foto, feta a Barcelona l'any 1973, podem veure-hi, d’esquerra a dreta, Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa (l’únic d’aquests cinc que encara viu), Carlos Barral, Julio Cortázar i Josep Maria Castellet.

dimecres, 16 d’abril de 2014

Polítics de vol gallinaci

Tota aquesta colla de polítics de mirada curta que aquests dies fan travesses sobre qui guanyarà les properes eleccions europees a Espanya (o a Catalunya, tant se val), en el fons ens estan demostrant que no entenen què es vota el dia 25 de maig. Semblen ignorar que el que importa és com quedarà configurat el Parlament Europeu en el seu conjunt i no quin partit traurà més vots en una determinada circumscripció. Evidentment que la dada espanyola (o catalana) pot tenir interès en clau interna de partit, però si només ens centrem en això, com ja està passat, ens equivoquem.

És com si a les properes eleccions municipals de Barcelona els polítics només es preocupessin sobre qui les guanyarà al barri de Sarrià on, ja que hi som, aprofito per dir que espero que no sigui l’actual alcalde, bàsicament per incomplir la seva promesa electoral de tornar el Monestir de Pedralbes al barri. Sigui com sigui, el que compta és qui guanyarà les eleccions en el conjunt de la ciutat i no en un dels seus barris. Però deixem Sarrià i tornem al tema europeu, que de la frustració dels sarrianencs ja tindrem temps de parlar-ne a fons més endavant, quan s’acostin les eleccions municipals.

La mirada curta de la nostra classe política afecta gairebé tots els partits, de dreta i d’esquerra, espanyols i catalans, grans i petits. Sembla que lo més important de les eleccions europees sigui qui les guanyarà a Catalunya o a Espanya, com si qui les guanyi en el conjunt d’Europa fos un tema menor. Això sí, sent perfectament conscients de les poques atribucions que té aquell parlament, però això ja seria un altre debat.

El fet és que la majoria dels partits semblen no creure en Europa. Només cal repassar els perfils polítics de la majoria dels candidats per constatar que molt majoritàriament es considera el Parlament Europeu com un segon cementiri d’elefants per a la nostra classe política. El primer és, per mèrits propis, el Senado, una agència de col·locació de luxe per a polítics amortitzats. Amb les excepcions que calguin, és clar, que alguna n’hi ha. Però poques, molt poques.

dilluns, 14 d’abril de 2014

Diàleg sí, diàleg no

(Dibuix: El País)

El govern espanyol, dirigents del Partido Popular i fins i tot la directora de la seva franquícia catalana AS-C asseguraven que si Mas demanava per parlar amb Rajoy hi hauria entrevista. Mas no s’ha negat mai a dialogar, i ha demanat l’entrevista per diversos mitjans. Ho ha fet fins i tot de manera pública, i també durant una sessió del Parlament. Queda clar que Mas no s’oposa al diàleg, i que si no n’hi ha la culpa s’ha de buscar lluny del seu entorn.

Però SSdS va dir divendres després del Consejo de Ministros que ara no val que Mas demani dia i hora per veure’s amb Rajoy, al·legant que el dia per veure’s era dimarts passat, el dia del debat, i com que Mas no hi va anar ara ja no cal que insisteixi. Amb això ja no es pot dubtar sobre qui s’ofereix per dialogar i qui ho rebutja. Una altra cosa seria sobre quins assumptes i en quins termes es dialogaria, però això ja són figues d’un altre paner.

Sembla com si Rajoy i el seu entorn estiguessin prenent el pèl a Mas. Rajoy té tot el dret a escollir els seus interlocutors i a acceptar o rebutjar trobar-se amb Mas, però després que no digui que sempre està obert al diàleg perquè no és veritat. I, sobretot, estaria bé que el president Rajoy deixés de prendre el pèl al president de Catalunya, perquè fent-ho ens està prenent el pèl a tots els catalans. I alguns ja en comencen a estar una mica tips.

divendres, 11 d’abril de 2014

El punt de vista de Núria Espert

(Foto: La Vanguardia)

Hi ha persones que destaquen molt en alguna faceta de la seva vida, tenen una gran projecció pública i quan parlen, diguin el que diguin, la gent se les escolta amb atenció. Així, quan un gran esportista opina sobre economia la gent se l’escolta amb interès, com si també fos un gran expert en la matèria. Però no sempre una persona que destaqui en una activitat determinada té els suficients coneixements sobre altres assumptes que li permetin pontificar públicament sense córrer el risc de fer el ridícul. Alguns personatges públics, però, no se’n poden estar de dir-hi sempre la seva, potser sense ser conscients del risc que corren. Ara em ve al cap una reflexió molt encertada de Tarradellas, que sempre deia que en aquesta vida es pot fer de tot menys el ridícul.

Núria Espert és una gran actriu i ningú li nega les seves qualitats com a tal. Però en una entrevista recent que li van fer llegeixo això:

–¿Qué consecuencias puede tener la eventualidad de una independencia en las personas que conoce y estima?

–Mucho dolor y mucha gente que tendrá que marcharse… Si ya es difícil en este momento no ser separatista en Cataluña, cómo sería si todo fuera una realidad con los enormes problemas que tendría Cataluña…


Tothom té dret a opinar, però avui m’estalviaré de comentar aquesta resposta tan dramàtica perquè, al meu entendre, ja es comenta per sí sola.

dijous, 10 d’abril de 2014

Reflexions post mortem

Dimarts a Madrid, tal com estava previst, va quedar degudament enterrada qualsevol possibilitat de tercera via, un camí que des de fa molt temps alguns sabíem que estava no només esgotat sinó ben mort. Ara, però, ja ho sap tothom. Així, els defensors de l’entente cordiale entre Catalunya i l’estat espanyol s’han quedat definitivament sense arguments. Duran Lleida i companyia s’han quedat orfes, si més no d’argumentari. A partir d’ara s’hauran d’inventar un altre discurs, i com que els catalans som així de mesells segurament encara n’hi haurà algun que se’l cregui.

Dimarts va quedar clar que a Espanya, en el tema de Catalunya, ara mana el tripartit format per PP, PSOE i UPyD, en una mena de coalició política no declarada però més forta que si s’hagués constituït formalment. Tots tres diuen el mateix tot i que de portes enfora cadascú fa el seu paper. Així, el discurs d’UPyD és el més agressiu, els populares ens amenacen amb una nova plaga d’Egipte i els socialistes ens enreden amb el caramel d’un federalisme que no es creuen ni ells. Descartada qualsevol possibilitat de terceres vies ara el panorama s’aclareix, i de vies només ens en queden dues: seguir com fins ara amb tot el que això comporta, o marxar com més aviat millor, també amb totes les conseqüències.

Com que UPyD a Catalunya no pinta res no cal perdre-hi massa el temps. Però PP i PSOE encara pinten alguna cosa, i ni que sigui de passada m’hi referiré. Des de 13TV Sánchez-Camacho explicava que a Catalunya no s’hi sent bé i que s’està plantejant marxar. Que marxi si vol, però ella sap que el seu fill, i el menciono perquè ella el va utilitzar públicament com a argument d’una possible deslocalització personal, potser algun dia li demanarà per què. I sobre Navarro i els socialistes catalans no farem més sang però... quin paperot! Quan sembla que els seus despropòsits resulten insuperables sempre ens demostren que per a ells res és impossible.

dimarts, 8 d’abril de 2014

Avui a Madrid

Contràriament al que la majoria de la premsa ens vol fer creure no estic gens d’acord que avui a Madrid té lloc el debat polític més important de la legislatura. Avui a Madrid només hi haurà una sessió parlamentaria de pur tràmit, una sessió que, per altra banda, tothom sense excepció sap com acabarà, és a dir, amb el rebuig majoritari de la proposta que fa el Parlament de Catalunya. Però per que no sigui dit que a Madrid es tanquen en banda amb el no a tot tradicional potser, i dic potser perquè ni tan sols això és segur, hi haurà l’oferiment ambigu d’un caramel menor en forma d’una mica de peix al cove, però tothom sap que la realitat reivindicativa va per altres camins.

Per altra banda, els polítics espanyols contraris a que els catalans puguem expressar-nos a les urnes sobre si volem continuar depenent d’Espanya o ens convé més marxar, que són una gran majoria del Congreso de los Diputados, encara insisteixen amb la musiqueta que qui hauria d’anar avui a Madrid a defensar aquesta proposta és el president Mas, i que si no hi va és que no s’atreveix i que si naps i que si cols. Tenen el record d’Ibarretxe marxant de Madrid amb la cua entre les cames després de rebre la contundent negativa al seu pla polític per a Euskadi i ara voldrien repetir l’episodi amb Mas. Però estaran de pega, Mas no hi anirà.

Avui a Madrid no es decideix si la consulta catalana és legal o no ho és, i ni tan sols es decideix si es pot convocar. El que es decideix avui a Madrid és si la metròpoli una-grande-libre dóna permís a la colònia díscola del nord-est per que els catalans puguem decidir lliurement el nostre futur, i és evident que no el donarà, ni avui ni mai. Tan evident com que la consulta s’acabarà fent, no se sap encara en quin format però segur que es farà. I que segons quins siguin els resultats, el següent pas serà una declaració unilateral d’independència i, llavors sí, potser serà el moment de negociar els termes de la partició.

dilluns, 7 d’abril de 2014

Empresaris i empresaris

(Foto: El Economista)

Hi ha qui pensa i qui ens vol fer creure que quan a Catalunya es parla d’empresaris estem parlant del Foment o dels empresaris del Puente Aereo, i ho escric en cursiva perquè alguns personatges d’aquest lobby ni tan sols en són d’empresaris. No són empresaris els directius de grans empreses que actuen com a simples gestors sense posar en risc el seu patrimoni particular, i d’aquests al Puente Aereo n’hi ha uns quants. I a Foment, també.

D’empresari ho és el senyor Bonet, que es juga els seus diners a Freixenet, com ho és també el senyor Grífols (a la foto), que se’ls juga a la seva empresa química. Per escenificar que d’empresaris n’hi ha de tota mena n’he mencionat un que sovint es posiciona radicalment en contra del procés sobiranista i un altre que n’ha mostrat públicament les seves simpaties. És una evidència que l’empresariat català no comparteix el mateix pensament sobre una possible independència de Catalunya, com tampoc el comparteixen els membres del gremi de fusters o els afiliats al sindicat de mestres.

Resumint, quan el senyor Grífols, dirigint-se al president de Catalunya, li diu: “Tiri endavant, president, no s’arronsi!”, ens ho hem d’agafar amb el mateix respecte que quan el senyor Bonet ens anuncia que si Catalunya esdevé independent això serà un infern. Són opinions absolutament oposades però igualment respectables. Bé, potser algunes són més respectables que altres tot i que, al capdavall, a l’hora de la veritat els posicionaments personals de Bonet i Grífols només es traduiran en dos vots.

divendres, 4 d’abril de 2014

Ens cal demanar permís?

Uns quants diputats catalans, actuant en nom del Parlament, aniran dimarts a Madrid a demanar permís al Congreso de los Diputados per tal que els catalans, mitjançant unes urnes, puguem opinar sobre un tema del nostre interès. Hi aniran tot i saber que la resposta serà negativa, perquè els que ho han de decidir ja s’han expressat contundentment en sentit negatiu, sense ni tan sols conèixer els arguments dels diputats catalans. En aquest sentit a Madrid tenen les coses molt clares, però sovint obliden que a Catalunya encara les hi tenim més.

De vegades penso que els catalans, fent aquests tristos paperots d’anar a demanar permís a la senyo sabent que ens dirà que no, som una mica masoquistes. Però els experts en la matèria diuen que del que es tracta no és d’obtenir el permís de la senyo sinó d’anar acumulant negatives per tal de carregar-nos de raons. No sóc cap expert per rebatre-ho.

Podem fer-nos totes les trampes al solitari que vulguem, però aquí i allà tots sabem que aquest permís perquè els catalans ens puguem expressar a les urnes sobre un tema del nostre interès no existirà mai. De la mateixa manera, tots sabem que els catalans acabarem votant sobre els temes del nostre interès i prenent les decisions polítiques que s’hagin de prendre al marge que puguin agradar més, menys o gens al govern espanyol.

dimecres, 2 d’abril de 2014

La Shakira i en Xevi

He recordat l’anècdota en veure el vergonyós rebombori derivat del fet que la cantant Shakira hagi gosat enregistrar una cançó en català. En Xevi, membre de la tripulació, em va cridar l’atenció només entrar a l’avió perquè portava un petit escut del Barça incorporat a la cinta de la targeta d’identificació de la seva empresa que portava penjada al coll. En veure-ho, li vaig preguntar pel resultat del partit del Barça del dia abans i ell, molt amable, va anar a buscar el seu diari Sport i me’l va deixar perquè el llegís. Com que només m’interessava el resultat i aquest ja figurava en portada, li vaig tornar el diari tot agraint-li el gest.

Tot semblava indicar que en Xevi era el màxim responsable de cabina d’aquell vol. Em va sobtar el fet que cada vegada que ell o altres membres de la tripulació s’havien de comunicar amb el passatge, ho feien en les llengües habituals (la dels països d’origen i de destinació, i l’anglès) però ell sempre hi afegia la mateixa explicació en català. De vegades començava pel català i a continuació ho feien en les altres llengües. El fet és que de la versió catalana no se’n va oblidar ni una sola vegada.

Com que jo anava assegut a primera fila vam xerrar una mica. Li vaig preguntar pel tema de les comunicacions en català i em va explicar, molt satisfet, que la normativa de la seva companyia només fixa els mínims, i que a partir d’aquí els tripulants tenen carta blanca per incorporar-hi les llengües que vulguin. I com més, millor, va afegir en Xevi, orgullós d’utilitzar la nostra llengua en la seva feina. Que un treballador d’una empresa estrangera utilitzi el català amb aquesta normalitat és tota una lliçó per a molta gent, i especialment per a la colla d’impresentables que es dediquen a insultar la Shakira pel fet de cantar en català.

dimarts, 1 d’abril de 2014

El duo del “NO NO NO”

(Foto: El Punt Avui)

Tant una com l’altra segueixen sense entendre res de res però de tant venir a Catalunya a cantar-nos la cançó del “NO NO NO” i disposant d’una directora de franquícia tan lleial, fidel i esforçada com a guia, al final SSdS potser aprendrà a dir “namés”, la gran aportació d’AS-C a la lingüística catalana.