.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dijous, 29 de maig de 2014

Eleccions europees (3): Podemos i Villarejo, una relació peculiar

Podemos ha estat, sense cap mena de dubte, una de les grans sorpreses d’aquestes eleccions. En només quatre mesos des de la fundació del partit i pràcticament sense mitjans han estat capaços de recollir més d’un milió dos-cents mil vots, superant clarament un partit consolidat com UPyD i més que doblant el suport electoral rebut per Ciudadanos. El resultat és que Podemos ha obtingut cinc escons, un menys que la suma de Ciudadanos i UPyD.

Podemos, o Pablemos com ja se’l comença a conèixer, és un partit fet a la imatge i semblança del seu fundador, ideòleg i cap de llista, Pablo Iglesias. És un partit tan personalista que, en la papereta electoral, en comptes de posar-hi el logo del partit hi havia la foto del seu líder. Però, sigui com sigui, s’ha de reconèixer que Iglesias, tertulià habitual de les cadenes del senyor Lara, s’ho ha treballat a fons, tot i que potser els resultats electorals no han acabat sent els que buscava el senyor Lara, que diuen que tenia l’objectiu de dividir l’esquerra per tal d’enfortir la dreta.

Als anys vuitanta Carlos Jiménez Villarejo feia de fiscal a Barcelona. Juntament amb un altre conegut fiscal, José Maria Mena, passaran a la història negra de Catalunya per diversos episodis foscos com, per exemple, haver-se proposat empresonar el President de la Generalitat per l’afer Banca Catalana. Però no se’n van sortir. Aquests fiscals, que vivien  a Barcelona i eren molt d’esquerres (havien militat tots dos al PSUC), ara estan feliçment jubilats. De fet, Mena suposo que encara viu a Sarrià perquè de tant en tant me’l trobo pel barri, tot i que no resulta fàcil reconèixer-lo perquè quan es va jubilar i es va quedar sense cotxe oficial ni escorta policial es va deixar créixer la barba.

Però les coincidències entre aquests personatges no s’acaben aquí. Un exemple: ni un ni l’altre utilitzaven mai la llengua catalana. Sobre les estranyes actuacions professionals d'aquests individus i, diguem-ho tot, també moltes de positives, se'n podria escriure un llibre. De vegades semblava que lluitessin en contra de la normalització lingüística. És bo recordar que en aquella època, una dècada després de la mort de Franco i amb una Constitución Española i un Estatut d’Autonomia de Catalunya suposadament democràtics, encara s’empresonaven persones pel sol fet de defensar la nostra llengua. Intueixo, però, que els seus excompanys del PSUC no estaran gaire d’acord amb aquestes valoracions.

Els interessos de Podemos i els de Villarejo es van creuar quan va ser l’hora de fer la llista electoral per a les eleccions de diumenge passat. Pablo Iglesias, el cap visible i número 1 de la llista, va convèncer Villarejo per anar de número 3 però, com que l’exfiscal ja és un home gran, van pactar que si sortia elegit renunciaria a l’escó de diputat i no aniria al Parlament Europeu. Això s’ha sabut ara, després de la jornada electoral, perquè ni el més optimista hagués pogut somiar que Villarejo, que ara sabem que només anava de florero, sortiria elegit.

L'opció d’anar a les llistes sabent que no prendràs possessió del càrrec segurament és legal, però per l’engany que es fa a l’elector resulta del tot reprovable. El penúltim capítol d’aquesta història és que ara, Villarejo, sabent que ha estat elegit, intenta deslligar-se del seu compromís de renunciar a l’escó però Pablo Iglesias, l’amo de Podemos, li ha dit que de cap manera, que els acords són per complir-los. En pocs dies coneixerem el desenllaç.

dimecres, 28 de maig de 2014

Eleccions europees (2)

Els guanyadors. D’Esquerra, clara guanyadora de les eleccions a Catalunya, poca cosa es pot dir. Han guanyat amb molta autoritat i gairebé a tot arreu han experimentat ascensos espectaculars. Cal treure’s el barret i felicitar-los. Ho han fet molt bé, i això ho escriu un que no és d’Esquerra i ni tan sols es considera d’esquerres. Dit això, hi ha un però amb el candidat número 2 de la llista. Ho explico.

Ernest Maragall, líder de NECat, al meu entendre comença malament. Ara resulta que al Parlament Europeu només hi estarà mitja legislatura, trenta mesos. Es veu que quan el van fixar per anar de número dos ho va pactar discretament amb Esquerra. Això és lleig, i s’entén que molts ciutadans, amb martingales com aquesta, vagin perdent la confiança en els polítics. Quan un es presenta a unes eleccions i surt elegit, ha de complir tot el seu mandat. Aquesta és la seva obligació moral, que no legal, evidentment. I per cert, l’excusa que Maragall ha donat després per justificar que no ho hagués fet públic abans de la jornada electoral encara és pitjor: perquè ningú no ens ho havia preguntat. No hem amagat res. Alguns polítics ens prenen per imbècils.

Ara bé, aquestes escapades socialistes a mitja legislatura als barcelonins tampoc ens haurien de sorprendre. Els socialistes han governat la ciutat durant 32 anys ininterromputs, des de 1979 fins el 2011, i l’únic alcalde socialista que va accedir al càrrec mitjançant unes eleccions és Narcís Serra. L’únic de quatre. Va ser l’any 1979. La resta hi va arribar digitalment a mitja legislatura, en plegar abans d’hora el seu antecessor. Maragall va arribar a l’alcaldia quan Serra va marxar a mig mandat; Clos, quan Maragall va marxar a mig mandat; i Hereu, quan Clos va marxar a mig mandat. Aquest ha estat la peculiaritat socialista per accedir a l’alcaldia de Barcelona. I la meva crítica no entra en contradicció en que després revalidessin el càrrec mitjançant unes eleccions. Però, quan es van convocar, ells ja hi eren.

La participació. De la baixa participació ja se n’ha parlat molt. És un fracàs democràtic sense pal·liatius que més de la meitat dels ciutadans no hagin anat a votar, i no val l’excusa que a tot arreu ha estat igual o, en alguns països, encara pitjor. A Catalunya s’ha produït un augment molt important de la participació comparat amb l’augment gairebé residual que s’ha produït a Espanya. Hi ha analistes que diuen que com que fa cinc anys a Catalunya es va votar molt menys que a Espanya la comparació no és massa correcta, perquè Catalunya partia d’un percentatge bastant inferior. La dada és certa, tan certa com que en les eleccions europees a Catalunya SEMPRE s’ha votat menys que a Espanya. I aquesta vegada, per primer cop, s’ha votat més. No entraré en els motius que expliquen aquesta motivació extra dels catalans per anar a votar perquè ja se n’ha parlat molt. En qualsevol cas, un 47,6% de participació a Catalunya tampoc és per tirar coets.

El Multireferèndum. Sent o sense ser-ne conscients (els concedeixo el benefici del dubte), els promotors del multireferèndum convocat pel mateix dia de les eleccions europees al meu entendre devaluaven el referèndum del "Sí/No" que haurem de fer quan toqui, o quan es pugui. És oportú recordar que l’onze de setembre de l’any passat ja van devaluar la Cadena Catalana organitzant-ne una altra de paral·lela per encerclar laCaixa, i tant una cosa com l’altra tenien tota la pinta de ser una contraprogramació en tota regla. Ep, els organitzadors i simpatitzants hi tenien tot el dret, que això no es discuteix, però a alguns no ens va agradar.

dilluns, 26 de maig de 2014

Eleccions europees (1)

Abstenció: quan l’abstenció supera el 50% del cens no hi ha cap motiu per tirar coets, com feien gairebé tots els polítics i analistes a partir de fer-se pública la dada. Que la participació de fa cinc anys fos encara pitjor no ho justifica.

Festa de la democràcia?: un tòpic que es repeteix en totes les eleccions, i ahir no va ser una excepció. De festa res, els ciutadans votem per interès i convenciment, no per celebrar cap festa.

Irregularitats: com que en jornada electoral disposen del cens, els apoderats dels partits saben qui no es presenta a votar. Alguns partits ho aprofiten. Per altra banda, el president de taula pot saber qui vota en blanc. Doncs bé, ni una cosa ni l’altra haurien de ser.

Llistes amb trampa: encara que la llei ho permeti, que ho ignoro, considero que les llistes incomplertes són un frau a l’elector, perquè només hi figuren alguns candidats. D’aquestes ahir n’hi havia més d'una. La més escandalosa era la d’ICV-EUiA, perquè el votant es pensava que estava encapçalada per Ernest Urtasun quan la realitat és que el cap de llista, Willy Meier, ni tan sols apareixia a la papereta. Lleig.

Llistes, inflació de: al meu col·legi electoral hi havia 38 llistes per triar. Una exageració, tenint en compte que aquesta inflació de candidatures ens costa molts diners als ciutadans. De cara al futur caldria potser reconsiderar les condicions per poder-se presentar.

Llistes nostàlgiques: veure algunes llistes encapçalades amb el logo de la fals i el martell o el yugo y las flechas em retrotrau a èpoques que ja haurien d’estar superades.

Expatriats que no poden votar: són d’agrair gestos solidaris com aquest, i em plau deixar-ne constància.

Propaganda gens subliminal en jornada de reflexió: és lletja, i més quan s'emet des d’un mitjà públic.

Tractament televisiu post-electoral: tant els presentadors com la majoria de tertulians convidats comenten els resultats electorals de la mateixa manera que ho feien fa 15/20 anys, com si s’haguessin quedat aturats al segle passat, com si una eina tan valuosa com twitter no existís. És urgent posar-se al dia.

Visió de futur: la frase del dia.

Els resultats: com que per mandat de Brussel·les els resultats electorals no es van fer públics fins a les 11 de la nit, per manca de temps no els comentaré fins el proper article. És d’esperar que tothom haurà aprés la lliçó i un esperpèntic i antidemocràtic segrest informatiu com aquest no es repetirà mai més.

dissabte, 24 de maig de 2014

Demà passat

(Dibuix: El Punt Avui)

Avui és la jornada de reflexió i demà la de votació de les europees. Aquests dos dies mireu de descansar tant com pugueu perquè, a partir de dilluns, se’ns gira molta més feina. Demà passat comença a Catalunya la veritable campanya electoral, la campanya de totes les campanyes. Serà la campanya més important de les nostres vides perquè ens portarà a decidir, democràticament, el futur de Catalunya, el nostre futur.

divendres, 23 de maig de 2014

Una cosa és evident: si no ens hi volen, no hi serem

A Catalunya hi ha una insistència tan generalitzada com, al meu entendre, equivocada, que pretén lligar els resultats que s’obtinguin en les eleccions europees de diumenge amb la fortalesa política del procés sobiranista. Segueixo pensant que establir aquesta relació és un error estratègic que es pot girar en contra si, com tot sembla indicar, l’abstenció acaba sent molt alta, és a dir, superior al 50%. Però, com que tothom en parla, veiem com s’enfoca el problema catalán en aquesta campanya electoral, tant des de Madrid com des de Brussel·les

Es produeixen uns contrastos que, si més no vist des de Catalunya, criden l’atenció. Recordem, per exemple, els dos debats televisats de la setmana passada. El primer, fet a Brussel·les entre els cinc candidats europeus a presidir la comissió tot i que, de fet, de candidats amb possibilitats reals només n’hi ha dos. El segon debat, emès per TVE des de Madrid, en aquest cas entre dos caps de llista espanyols, és a dir, prescindint d’altres sensibilitats geogràfiques i/o polítiques que l’estat diu respectar però que, a la pràctica, massa sovint es respecten amb un silenci massa cridaner.

Bé, mentre en el debat de Brussel·les entre els cinc aspirants a presidir la Comissió Europea es va tractar amb tota normalitat de la possibilitat d’una Catalunya independent, en el debat de Madrid entre els caps de llista dels dos partits més importants de l’estat aquest tema ni es va tocar. En aquest sentit cal tenir present, a més a més, que els dos partits més importants d’Espanya a Catalunya no ho són ni ho seran a curt o mig termini. Per cert, de la corrupció política a Espanya tampoc se’n va parlar. Una altra particularitat espanyola.

El debat sobre la pertinença a la Unió Europea d'una Catalunya independent comença a cansar, més que res perquè hi ha molta opinió i poques certeses. D’opinió cadascú té la seva, i gairebé totes són tan respectables com políticament interessades. Però com que es tracta d’un assumpte polític que, per sort o per desgràcia nostra, no està contemplat en els tractats, la resolució no arribarà per la via legal i/o dels tribunals sinó que serà una decisió política fruit d’una negociació a tres bandes: Unió Europea, Espanya i Catalunya.

Això vol dir que si la Unió Europea ens hi vol, hi serem, i si no ens hi volen quedarem fora, és d’esperar que només de manera temporal, amb totes les conseqüències, positives i negatives, que la decisió comportarà tant per a la Unió Europea com per Espanya i Catalunya. La meva aposta personal és, però, inequívoca: Catalunya serà molt més aviat que tard membre de ple dret de la Unió Europea, i els motius que tinc per fer una afirmació tan contundent són obvis: aquesta pertinença interessa tant a Catalunya com a Espanya i a la UE.

dimecres, 21 de maig de 2014

La utilització política d’un malalt

(Foto: Ara)

Diumenge, en un acte polític de la campanya electoral es va fer, a parer meu, una clara utilització política d’una persona malalta, i així ho vaig fer saber tant al partit que organitzava l’acte com al seu màxim dirigent. Em van respondre que els primers sorpresos havien estat ells i, al marge de la credibilitat que se li vulgui donar a la seva resposta, ho van fer de manera educada i correcta, i així els ho vaig reconèixer. Ahir, però, el diari El País va publicar, i no s’ha desmentit, que els dirigents del partit coneixien la possibilitat d’aquella compareixença des del dia abans. Qui ens enreda?

El meu retret per utilitzar políticament una persona malalta no va ser pas l’únic. N’hi van haver més, i fins i tot algun redactat en uns termes molt lamentables que, evidentment, jo no comparteixo. Però paral·lelament i amb posterioritat a la resposta oficial que vaig rebre del partit, van començar a aparèixer per la xarxa diverses piulades en contra dels que fèiem aquella denúncia, algunes molt desafortunades i amb les clàssiques desqualificacions personals incorporades, que són l’especialitat dels tuitaires anònims; de vegades penso que estan fent mèrits polítics buscant ves a saber què. També vaig llegir una consideració força educada, signada amb nom i cognom per un Doctor en Biologia i investigador en malalties neurodegeneratives al CSIC.

Com que no sóc metge no puc argumentar-ho en termes científics però, per motius que ara no venen al cas, alguna cosa he après sobre les persones que pateixen malalties neurodegeneratives. És per això que segueixo pensant que diumenge es va fer una clara utilització política d’una persona malalta. Seré discret. Això vol dir que, encara que tinc alguna intuïció al respecte, vull deixar ben clar que no estic acusant cap persona concreta com a responsable d’aquest lamentable episodi.

Ja per acabar, les declaracions radiofòniques que una familiar de la persona malalta va fer dilluns no m’han fet canviar d’opinió perquè, insisteixo, aquí no és discuteix si el malalt i els seus familiars poden sortir de casa i anar allà on vulguin. Només faltaria que no ho poguessin fer! Però aquí estic denunciant una cosa molt més seriosa i preocupant que és, insisteixo, la utilització política d’una persona malalta.

Adolfo Suárez (e.p.d.), també malalt d’Alzheimer, va haver de passar fa uns anys per un episodi molt similar, i en aquell cas sabem que el responsable va ser el seu propi fill, que el va portar a un míting de la seva campanya electoral i el va fer quedar en evidència davant de molta gent. Allò encara em va agradar menys.

dilluns, 19 de maig de 2014

Són així

(Il·lustració: Guillermo, El Mundo)

Si fes com fa gairebé tothom l’opció fàcil seria ara desqualificar Arias Cañete, el cap de llista de la candidatura popular a les europees i, sembla ser, candidat també a ocupar un càrrec de comissari a la Comissió Europea. Doncs bé, no només no ho faré sinó que penso que al candidat se li ha d’agrair, si més no per inusual, el gest de franquesa que va tenir divendres amb els seus potencials electors.

Sovint diem, i ens sobra raó, que la majoria de polítics ens enreden, perquè no diuen el que pensen. Però quan, molt de tant en tant, en surt un que expressa en veu alta el seu pensament, en comptes de donar-li les gràcies tothom se li tira a sobre. Aquestes crítiques reflecteixen una certa incoherència, perquè és molt convenient que els electors sàpiguen què pensa de veritat el cap de llista de la papereta que escolliran diumenge.

Alguns exigeixen a Arias Cañete que es disculpi, és a dir, que faci veure que no pensa el que va dir i que digui allò de donde dije Digo, digo Diego. Si ho fes, que tal com està el pati popular tampoc s’ha d’excloure, alguns es donaran per satisfets, sense adonar-se que, en el fons, estan potenciant la política falsa en comptes de primar els polítics que diuen el que pensen.

Pot no agradar que Arias Cañete, cap de llista del popular, pensi i digui aquestes coses tan masclistes i antiquades però, si més no, ell n’és l’únic responsable. Diumenge, però, compartirà la responsabilitat amb els milions d’electors que optin per la seva papereta electoral. No cal escandalitzar-se: són així i pensen d’aquesta manera, i molts dels seus votants, homes i dones, també. I ja que és gairebé inevitable que Arias Cañete diumenge surti elegit diputat, és d’esperar que aquesta relliscada mental li costi, almenys, el càrrec de comissari.

divendres, 16 de maig de 2014

A qui reclamar quan un polític l’erra?

De vegades, quan em queixo dels polítics, em diuen que perquè no em dedico a la política. No m’hi he dedicat mai ni tinc previst fer-ho, tinc altres interessos, però sempre he pensat que les decisions dels polítics són d’allò més important perquè, ens agradi o no, ens afecten a tots. Una bona decisió política pot ser molt beneficiosa per a la societat, però una mala decisió política pot tenir uns efectes devastadors sobre les persones i els territoris. I després, quan el mal ja està fet, a qui s’ha de reclamar? Doncs, normalment, allò que diuen a l’oest: reclamaciones al maestro armero.

Ara podríem parlar del fallit aeroport de Castelló, o de les autovies i línies de l’AVE (el TGV, per entendre’ns) gairebé sense usuaris per manca de demanda, o tants altres disbarats espanyols que cada dia surten als diaris. Però avui no sortirem de casa, i digueu-me masoquista si voleu. Avui parlarem dels disbarats catalans, dels disbarats nostrats, que de vegades sembla que aquí tot es faci bé i a fora tot malament i, evidentment, això no és pas veritat. I parlant d’aeroports, per exemple, no oblidem que a Catalunya el disbarat de l’aeroport de Castelló es diu Alguaire.

Construir l’Eix Transversal amb un únic carril per sentit de la marxa va ser un greu error polític que els catalans hem acabat pagant molt car, i ho seguirem pagant molt car durant molts anys degut als peatges a l’ombra, però no només car en diners sinó també en accidents, ferits i morts. Molt abans d’obrir-se i quan encara s’era a temps de rectificar, els experts ja alertaven que aquella carretera de via única per sentit era un disbarat. Els polítics catalans, però, van decidir prescindir dels experts i del sentit comú, i tirar pel dret amb aquella carretereta que després, com bé sabem, s’ha hagut de desdoblar, amb tot el que això ha comportat. No recordo que el president Pujol ni el conseller responsable ni tan sols s'hagin disculpat.

dijous, 15 de maig de 2014

L’obsessió malaltissa d’un ministre

(Il·lustració: Gallego y Rey, El Mundo)

dimecres, 14 de maig de 2014

Votar no és un deure, abstenir-se és un dret

Que els ciutadans no només tinguin la possibilitat de votar sinó que, a més, puguin optar per no votar, són alternatives ciutadanes que formen part del catàleg de les nostres llibertats. Però ara resulta que el vot no es pot estimular des de les institucions públiques, sigui la Unió Europea o els nostres governs. Pel que sembla, a l’estat espanyol no es pot demanar institucionalment que la gent vagi a votar i, per altra banda, tampoc es pot fer propaganda a favor de l’abstenció. Sembla evident que establint aquestes prohibicions els manaires tenien por d’alguna cosa, però por a què?

Ara que s’acosten eleccions ens ho han recordat. Espanya és l’únic país de la Unió Europea on no es pot fer publicitat institucional que estimuli la participació electoral. És a dir, les nostres autoritats ens convoquen a votar però no ens poden demanar explícitament que votem. Per altra banda, la Ley Orgànica de Procesos Electorales diu en el seu article 75/7 que No se permitirá la propaganda electoral que desestimule el ejercicio del derecho al voto. Resumint, no es pot estimular el vot ni es pot estimular l’abstenció. M’agradaria que m’expliquessin els motius.

Penso que les lleis s’haurien de modificar eliminant aquestes prohibicions o, si més no, la llei electoral catalana que fa més de tres dècades que s’hauria d’haver fet i encara la tenim pendent, no hauria de contemplar aquestes prohibicions. Qui vulgui anar a votar, que ho faci, però qui sigui partidari de fer propaganda a favor de l’abstenció, també. I, al meu entendre, no és argument que en alguns països el vot sigui obligatori. No s’és més demòcrata pel fet que votar sigui obligatori. Encara diria més: com més obligacions, menys democràcia.

dilluns, 12 de maig de 2014

Europees en clau massa local

(Imatge: CataloniaDirect)

Ho vaig apuntar fa unes setmanes però en els pocs dies que portem de campanya electoral ja es veu que els polítics segueixen fent un plantejament erroni d’aquests comicis. Encara que pugui semblar una obvietat cal recordar que les eleccions del 25 de maig s’han convocat, exclusivament, per escollir els diputats del Parlament Europeu. Res més però tampoc res menys. Doncs bé, gairebé tots els partits de l’estat espanyol les plantegen en clau local, uns en clau espanyola i uns altres en clau catalana, com si Europa fos una nosa. Deixarem per a una altre ocasió comentar la lectura en clau espanyola que fan els partits d’àmbit espanyol, i ens centrarem en els partits catalans que fan una lectura en clau catalana i, concretant una mica més, en clau favorable o desfavorable a la independència de Catalunya.

Plantejar aquestes eleccions en clau catalana és un greu error estratègic en el que estan caient gairebé tots els partits catalans. No ens podem permetre el luxe de fer estimacions sobre el procés català cap a la independència a partir d’unes eleccions que, si més no directament, no hi tenen res a veure. És molt arriscat pretendre fer projeccions sobre el procés català cap a la independència a partir del resultat d’unes eleccions on hi haurà una abstenció de les que faran història. Si seguim insistint en associar aquestes eleccions a la independència de Catalunya, quina lectura farem el dia 26 sobre una participació que no arribi ni al 40 per cent? Alguns potser diran que el procés cap a la independència afluixa.

Els partits polítics no han estat capaços de transmetre a la ciutadania la importància d’Europa en les nostres vides, i aquí és on rau el problema de fons. Escoltant la quantitat de tòpics que sobre Europa ens prediquen aquests dies la majoria dels candidats t’adones que, amb molt poques excepcions, no creuen en Europa. Parlen molt d’Europa però només pensen en clau local. És dur constatar-ho però és així. Fixeu-vos que en comptes de parlar d’anar a Brussel·les i Estrasburg els candidats acostumen a parlar d’anar a Europa, com si a Europa no hi fóssim ja. Parlen d’Europa com si fos una cosa estranya i llunyana, un país tercer, com aquell que ha d’anar al Japó. Els primers culpables de l’alta abstenció serà els votants que es quedin a casa, això és evident, però la responsabilitat última s’haurà de buscar també entre uns dirigents polítics que no han estat capaços de transmetre el missatge correcte.

divendres, 9 de maig de 2014

Quan et governen els ignorants

Tot i que no ho hauria de ser, la prepotència que es posa de manifest a partir de guanyar les eleccions amb una clara majoria absoluta resulta tan fastigosa com, dissortadament, gairebé inevitable. No ho hauria de ser però ho és, i de governants prepotents, de tots els colors polítics, en tenim exemples a dojo. També a Catalunya, amb aquelles majories absolutes de Pujol tan democràtiques com, al meu entendre, poc desitjables. És aquell discurs intel·lectualment tan poc elaborat, gens empàtic, que es basa en la raó de la força, encara que sigui la força dels vots, en contraposició a la força de la raó. Cal no oblidar que tenir els vots no necessàriament et dóna la raó, només et permet prendre decisions i governar.

Però un dels pitjors problemes que pot patir una societat democràtica és arribar a estar governada, amb el suport d’una clara majoria absoluta parlamentària, per uns polítics que, a més de prepotents, demostrin ser uns perfectes ineptes i ignorants de les particularitats del territori que han de governar. I és que la ineptitud i la ignorància dels polítics són molt perilloses i atrevides. Un polític inepte i ignorant aviat s’oblida de moltes coses, també del sentit del ridícul, això si és que n’ha tingut mai. I arribats a aquest punt potser algú es preguntarà en qui estic pensant. Doncs mireu, els governants de la Generalitat Valenciana en serien uns bons exemples. Però no pas els únics, ni molt menys. En fi, molt resumit seria això.

dimecres, 7 de maig de 2014

Bilingües o políglotes?

(Dibuix: Nació Digital)

Alguns diuen que Catalunya és bilingüe (= que usa dues llengües) però em sembla que, tenint en compte que a Catalunya es parlen més de 200 llengües, més que afirmar que Catalunya és bilingüe seria més encertat dir que molts catalans, hagin nascut aquí o no, són políglotes (= persones que parlen diferents llengües).

Jo no em considero bilingüe. Lingüísticament parlant sóc català, no sóc bilingüe. Que conec i em puc desenvolupar en espanyol i altres llengües? Afortunadament sí, però això no vol dir que sigui bilingüe sinó que, com a políglota, m’espavilo amb més d’una llengua.

Hi ha catalans amb més de cinquanta anys de residència a Catalunya que segueixen sent tan limitadament monolingües en espanyol com el dia que van arribar. És la seva opció. En canvi, en trobem d’altres arribats de molt més lluny i fa molt menys temps que són més políglotes que jo. També és la seva opció, és clar, però aquests últims em cauen molt més simpàtics.

dimarts, 6 de maig de 2014

El tèxtil català

Arran de l’escàndol mediàtic originat per l’anunci poca-solta de Desigual (el dels condons foradats) se m’ha acudit escriure un comentari sobre la situació del tèxtil català d’avui en dia, comparada amb la de fa tres o quatre dècades.

Fa quaranta anys parlar del tèxtil català era parlar de les empreses llaneres, cotoneres i sederes de, bàsicament, Terrassa, Sabadell i l’eix del Llobregat (comerciants, pentinatges, filadors, teixidors, acabadors, etc.), el gènere de punt d’Igualada i el Maresme, i segur que encara em descuido alguna cosa. Però amb les excepcions que calguin, que alguna n’hi ha i són per felicitar-los, aquell panorama industrial gairebé ha desaparegut.

Però a Catalunya tenim altres empreses que han agafat el relleu del negoci tèxtil català. Abasic S.L., una empresa tèxtil d’àmbit global que va ser fundada fa trenta anys i té la seu central a Barcelona, amb milers d’empleats i vendes a tot el mon per centenars de milions d’euros, produeix un tipus de roba força original, i potser per això Tomàs Meyer, el seu fundador i propietari, va decidir comercialitzar-la sota la marca Desigual.

Desigual no és tan gran com Mango, la marca amb la que opera una altra empresa catalana, Punto Fa S.L., amb seu a Palau-solità i Plegamans, i que Isak Andic va fundar també fa trenta anys. Però tot i que Mango ven una roba menys cridanera, aquestes dues empreses comparteixen una filosofia de negoci similar, i avui en dia Mango i Desigual són els capdavanters del negoci tèxtil amb seu a Catalunya i vendes repartides per tot el món.

El fet és que quan viatges et fas un tip de veure botigues d’aquestes marques, generalment situades en els carrers més comercials de les ciutats on operen, i amb una rotació d’oferta que demostra que al darrere hi ha unes organitzacions de disseny, producció i logística que funcionen com un rellotge. Dit això, com que del tema se’n parla sovint (diumenge TV3 hi va dedicar el programa 30minuts), vull acabar manifestant que no tinc cap constància que aquestes dues empreses estiguin relacionades amb l’explotació laboral que hi ha en algunes fàbriques tèxtils de Bangladesh.

dilluns, 5 de maig de 2014

Regne Unit i Espanya: estratègies diferents

(Dibuix: Financial Times)

El moviment independentista escocès, lluny d’esvair-se, segueix avançant i augmentant en suport popular, lentament però amb pas ferm. Tot i que respecte als unionistes britànics liderats per Cameron els independentistes encara estan en minoria, segons les últimes enquestes ja tenen més del quaranta per cent de suport popular, i ara la diferència amb els contraris a la independència d’Escòcia és de menys de deu punts. És molt, sí, però és bastant menys que pocs mesos enrere. I les enquestes només marquen tendència, d’acord, però en aquest cas la tendència sembla bastant clara.

Diuen que rectificar és de savis. El govern britànic ha vist clar que seguint pel camí de les amenaces i del discurs de la por només feia créixer l’opció sobiranista, així que darrerament està canviant radicalment d’estratègia. Ara fa un discurs més amable, un discurs que intenta ser de seducció esperant que, d’aquesta manera, hi hagi un canvi de tendència en l’evolució de les enquestes. Molt aviat veurem com acaba tot plegat, perquè a Escòcia ja tenen clar que després de l’estiu acabaran votant via referèndum.

A Espanya els savis, que també n’hi ha, estan amagats, i a Catalunya el conflicte segueix enquistat. Uns volem votar i els altres no volen que es voti perquè, no ens enganyem, intueixen que tindrien les de prendre. I a partir d’aquestes premisses, els partidaris del "doble no" (no a votar, no a la independència) segueixen predicant arguments unionistes de nul·la credibilitat i cada cop més esperpèntics. I per acabar-ho d’adobar, cada divendres el Consejo de Ministros ens regala unes decisions polítiques que, vés quina casualitat, gairebé sempre van en contra dels interessos de la majoria de catalans.

Mentrestant, l’opció independentista segueix augmentant el número de partidaris. Veurem en què quedarà la cosa, perquè aquí encara no està clar quan i en quin format podrem anar a votar. Una cosa, però, és segura: a Catalunya, com a Escòcia, també acabarem fent un referèndum. Com a demòcrata no em puc imaginar cap altre escenari alternatiu a les urnes per resoldre d’una vegada per totes allò que a Madrid en diuen el problema catalán.