.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 29 de setembre de 2014

Els dubtes de Chacón i alguna cosa més

Carmen Chacón ha fet una de les grans aportacions unionistes al debat sobre la independència de Catalunya, tot i que no hi ha seguretat que ella en sigui l’autora i en tingui, per tant, el copyright. És aquesta: “És com si ens obliguessin a triar entre el pare i la mare. Ho sento, jo els estimo tots dos”. L’apel·lació als sentiments, la barreja de la família i el negoci (la política), aquest és el plantejament intel·lectual de Chacón en defensa de l’unionisme.

I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, per entendre una mica més la psicologia del personatge potser cal que tots recordem que aquesta senyora ja es feia dir doctora quan encara era una doctoranda a Girona. I és la mateixa senyora que, formant part d’un govern presidit per un tal Zapatero, de trista memòria, va facilitar els desnonaments exprés com mai s’hagués atrevit a fer un ministre de dretes.

Però tant se val, si Chacón s’ho planteja en uns termes tan puerils, ho té ben fàcil: ha de votar “NO” a la primera pregunta i deixar en blanc la segona. Si la seva opció guanyés -Deu no ho vulgui- tot seguiria com fins ara, és a dir, pels catalans cada dia pitjor, i per a ella , que no viu a Catalunya sinó entre Miami i Madrid, cada dia millor. I dit tot això, l’opció política de Chacón s’ha de respectar, és clar que sí, però no més que qualsevol altra.

“Cataluña és de todos los españoles, no solo de los catalanes”. Ignoro qui n’és l’autor però, sigui qui sigui, en cercles unionistes la frase ha fet fortuna. Ha esdevingut tot un clàssic de l’unionisme. No deixa de ser una evolució, ara en clau merament patrimonial, del ja tradicional “Cataluña es España, los catalanes són españoles”. Tristament encara queden espanyols que pretenen ser els propietaris dels catalans, i tracten Catalunya com una colònia més de les moltes que Espanya ha anat perdent al llarg dels anys.

Arribats a aquest punt suggeriria que ens féssim unes quantes preguntes. Si un dels dos membres d’una parella es cansa i vol marxar, cal que, per poder marxar, la seva parella li hagi de donar permís? Oi que no? Oi que si en una parella un dels seus membres decideix separar-se no cal que hagi d’obtenir el consentiment de l’altre per tirar endavant el divorci? Oi que si un fill major d’estat decideix emancipar-se els seus pares no s’hi poden oposar?

El contenciós entre Catalunya i Espanya no és ben bé el mateix perquè, formalment, no és un conflicte en clau familiar sinó en clau política. Però s’hi assembla. El nostre contenciós ve a ser com un negoci (és un dir, sobretot si ens ho mirem des de Catalunya) en el que el soci minoritari, Catalunya en aquest cas, se n’ha atipat i decideix emprendre’n un altre pel seu compte i risc. I sent aquesta la situació actual, només s’han negociar els termes de la separació i mirar que aquests siguin justos i equitatius per a les dues parts en conflicte.

dissabte, 27 de setembre de 2014

Decret 129/2014, de 27 de setembre

(Foto: Ara)

El decret 129/2014, de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya, signat fa una estona per Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya, només és un pas més, sí, però suposo que a ningú se li escapa que és, de lluny, el pas més important que s’ha fet fins ara.

divendres, 26 de setembre de 2014

"El respecte te l’has de guanyar"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 4 del nº 1.670, del 19 de setembre de 2014.

***

El respecte te l’has de guanyar

Vull expressar tot el meu respecte pels ciutadans catalans que són contraris a una Catalunya independent i votaran no en el referèndum o consulta o com la llei catalana de consultes, encara no aprovada, digui que s’ha d’anomenar l’acte democràtic de ficar unes paperetes dintre d’unes urnes. També expresso tot el meu respecte pels ciutadans catalans que no acaben de veure clara la independència i, davant del dubte i segurament imbuïts també pel discurs de la por que dia sí i dia també ens arriba des de l’oest, votaran no. Tot el meu respecte, igualment, pels ciutadans catalans que veient clar que el futur de Catalunya serà millor amb unes estructures polítiques d’estat que ara no tenim, és a dir, amb una Catalunya constituïda en un nou estat independent d’Europa, votaran afirmativament a una Catalunya independent. I, com no podria ser d’altra manera, tot el meu respecte pels que no veuen clara ni una cosa ni l’altra i optaran per l’abstenció. Seria molt convenient que en un tema tan important com aquest es mullés com més gent millor, però s’ha de respectar també el dret a l’abstenció, que és tan democràtic com el d’anar a votar.

En canvi no em mereixen cap respecte els que pretenen impedir que els ciutadans catalans votem sobre com volem que sigui el nostre país, és a dir, si el volem lligat a Espanya com fins ara o preferim prescindir de les tutories política, econòmica, fiscal, lingüística, cultural, etc., espanyoles. No em mereixen el més mínim respecte els parlamentaris, polítics, jutges, militars i funcionaris que pretenen que una determinada llei, la Constitución Española, elaborada en unes circumstàncies polítiques ben peculiars que poc tenien a veure amb una situació democràtica, amb un fort soroll de sabres inclòs, impedeix als catalans l’acte més democràtic que hi pot haver en una democràcia: votar.

Si en una democràcia, i se’ns diu i se’ns repeteix contínuament que Espanya ho és, hi ha una llei que impedeix que la ciutadania catalana s’expressi democràticament a les urnes seguint el mandat majoritari del Parlament de Catalunya -tres quartes parts dels nostres representants parlamentaris hi donen suport-, estem davant de la prova del nou que l’Estat espanyol de democràtic potser en té el nom però no l’esperit. I com que, dissortadament, aquesta és la situació en la qual ens trobem, cada dia és més clar que en un moment del procés els catalans haurem de prescindir de les traves legals espanyoles per tirar endavant un referèndum políticament vinculant.

dimecres, 24 de setembre de 2014

L’Oreneta: qui representa els veïns?

Als barris de les ciutats sorgeixen determinats col·lectius (associacions veïnals i plataformes ciutadanes de diversos tipus i amb tota mena d’objectius) que, quan arriben a la conclusió que una reivindicació veïnal que ells lideren és justa, tenen una certa tendència a donar per fet que la seva postura reivindicativa, allò que defensen amb tot el dret, ha de comptar, necessàriament, amb el suport i el vist-i-plau de la majoria dels veïns. Doncs bé, no sempre és així, és a dir, per més justa que sigui una reivindicació més o menys organitzada, aquesta no sempre gaudeix del suport generalitzat dels veïns, i no entraré ara en les causes d’aquesta aparent contradicció.

Procuro mantenir-me allunyat de les persones que sempre creuen saber-ho tot, i que pensen que tot allò que defensen pel barri, sense posar en dubte la seva bona fe, és el que haurien de defensar les persones que hi viuen. I aquí no faig distincions, això depèn del joc polític de majories i minories, i tant ho practica la dreta com l’esquerra. Així, davant de determinades reivindicacions veïnals, algunes del tot justificades, sempre hi ha qui pretén representar la sensibilitat general del barri, com donant a entendre que tothom ha de pensar el mateix, com reivindicant un pensament únic que a mi em produeix urticària mental.

Per tal d’entendre-ho millor hi podem posar un exemple. La representació de la sensibilitat urbanística i mediambiental dels veïns de Sarrià se la disputen ara mateix determinats col·lectius que, òbviament, mai s’han sotmès a unes eleccions democràtiques entre els veïns del barri. Així, la representativitat real d’aquests col·lectius no va més enllà de representar-se a sí mateixos. I, repeteixo, sense posar en dubte la seva bona fe. Ara mateix a Sarrià, alguns -l’autor d’aquestes notes també- estem defensant el Parc de l’Oreneta oposant-nos al projecte municipal de tirar endavant una permuta amb Núñez i Navarro que permetria construir uns habitatges allà on ara hi ha arbres.

Posats a definir la representació genuïna dels veïns de Sarrià, penso que aquesta només pot ser la que es deriva dels resultats electorals. Així, un partit polític amb un bon suport electoral és molt més representatiu dels veïns que qualsevol organització privada com pot ser, per exemple, una associació de veïns o una plataforma creada ad hoc per tirar endavant determinades reivindicacions, per justes que ens semblin. Però resulta que, a les eleccions municipals, en el nostre districte CiU va treure un de cada dos vots i el PP un de cada cinc, i aquests dos partits que conformen una còmoda majoria absoluta estan a favor de la permuta i en contra dels que, com jo, defensem l’estatus actual del parc. És per això que parlava abans d’una aparent contradicció.

dilluns, 22 de setembre de 2014

Un tal Luena i un tal Sánchez

(Foto: Telecinco)

La setmana passada el nou secretari d’organització del PSOE, un tal Luena, va deixar anar a Onda Cero que al president de Catalunya “se li ha anat l’olla”, i que “sembla un zombi que s’ha begut l’enteniment”. Veient les crítiques que la seva vomitada verbal generava per part de molta gent, alguns dels seus correligionaris polítics, segurament pensant que feien mèrits en busca d’un càrrec ben remunerat, li van donar la raó tot dient que “cal parlar clar, és el que molts pensem, dit col·loquialment”. Aquestes són, doncs, les míseres credencials d’un PSOE en hores molt baixes. Encara que sempre defenso que opinar no és delicte, també tinc clar que aquestes sortides de to expressades en públic han de tenir un cost electoral, i és d’esperar que aquesta vegada no serà una excepció, si més no a Catalunya. Però, sigui com sigui, espero que ningú em negarà el meu dret a criticar-les.

Simultàniament, el secretari general del PSOE, un tal Sánchez, que és la persona que va designar a Luena com a número dos del partit, telefonava a un important precursor de vot de les classes populars espanyoles, un tal Jorge Javier Vázquez, per fer-li unes puntualitzacions en directe. Vázquez presenta un programa de televisió anomenat Sálvame i sembla ser, i dic sembla ser perquè Telecinco escara no ha fet pública la conversa que van enregistrar, que el tal Sánchez va dir al tal Vázquez que ell no anava mai als toros. Es veu que poca estona abans el tal Vázquez havia manifestat que mentre no es prohibís un espectacle taurí anomenat El toro de la Vega, una salvatjada que se celebra cada any a Tordesillas (Valladolid, Espanya), un poble, per cert, amb alcalde socialista, ell no tornaria a votar el PSOE. I poca broma, que si el presentador d’un programa tan popular com Sálvame diu que a partir d’ara ja no votarà socialista, milers d’espectadors del seu programa tampoc ho faran. Més. El tal Sánchez es va presentar ahir a La Festa de la Rosa de Castelldefels (“hay paella gratis”) per titllar d’insensats els polítics que, com Mas, pretenen que triem entre ser catalans i ser espanyols.

Són només unes pinzellades, però hi podríem afegir també que el tal Sánchez va anar de convidat a un altre programa de televisió, El Hormiguero, a que li prenguessin el pèl. Ho dic així perquè en vaig tenir ben bé prou quan, fent zàping, el vaig veure estirat a terra amb no sé quin objectiu. Aquest és, ara mateix, el nucli dur de la nova direcció del PSOE. Aquest és el nivell, aquest és el trist panorama que ens ofereix el partit que pretén substituir els populares en la governació d’Espanya. A can socialista diuen que hi ha, però, alguna excepció. Així, la seva franquícia catalana, ara mateix en fase agònica, està dirigida per un polític de llarg recorregut, Miquel Iceta, que tots els que el coneixen i/o hi han tingut tractes diuen que és molt intel·ligent. Bé, concedim-li el benefici del dubte, però sabent que en les properes eleccions generals Iceta ja ha ofert a Carmen Chacón ser cap de llista per Barcelona, un comença a dubtar que Iceta sigui tan llest com diuen. Tot sembla indicar que a can socialista també pinten bastos.

divendres, 19 de setembre de 2014

Ha guanyat Escòcia?

Si jo fos escossés avui hagués perdut. A Escòcia ha guanyat clarament el “no” a la independència, amb l’autoritat que li donen els deu punts percentuals d’avantatge respecte al “sí”. Ja hi haurà temps per estudiar-ne les causes. Ara, als votants del “sí” els toca, en primer lloc, digerir i acceptar democràticament la derrota electoral i, a partir d’aquí, reclamar immediatament als partits unionistes i, molt especialment, al primer ministre britànic, David Cameron, que compleixin les seves promeses electorals, a les que es van comprometre si guanyava el “no”. Abans de la votació es va dir que, fos quina fos l’opció guanyadora del referèndum, Escòcia sortiria victoriosa. Ara això s’haurà de demostrar amb fets. Esperem que sigui així, i que les promeses dels polítics unionistes no quedin en un simple paper mullat. Perquè si els compromisos electorals de Cameron & Co. no es compleixen, hi haurà un segon referèndum més aviat que tard, diguin el que diguin els experts en la matèria. La pilota és ara, doncs, a la teulada dels unionistes britànics.

dijous, 18 de setembre de 2014

Yes, please

El meu nivell d’anglès no és que sigui res de l’altre món, però em permet viatjar còmodament per tot arreu i tenir relacions comercials amb tot tipus de gent, sense dificultats lingüístiques. Una de les primeres coses que em van ensenyar quan començava a aprendre anglès, i d’això ja en fa uns quants anys, és que quan et fan una pregunta que només admet dues respostes, sí i no, el “yes” sempre va acompanyat del “please”, i el “no”, del “thanks”. Així, quan et pregunten si vols un cafè (would you like a coffee?), si en vols un la resposta correcta ha de ser yes, please, i si no et ve de gust, no, thanks.

Però com que avui als escocesos se’ls pregunta si volen que el seu país s’independitzi del Regne Unit i, naturalment, això és molt més important que quan et pregunten si vols prendre un cafè, les respostes que figuren a la papereta de votació només són YES i NO; en aquest cas, el per favor i el gràcies es donen per suposats. I com que alguna vegada em diuen que no em mullo prou, aprofito per dir que si jo visqués a Aberdeen, Dundee, Edimburg, Glasgow o qualsevol altre indret d’Escòcia, avui tindria molt clar que la meva resposta seria YES, sense cap mena de dubte.

Dit això, aquells que defensem que a Catalunya i als catalans ens aniria molt millor si ens separéssim de la nostra actual metròpoli i poguéssim decidir pel nostre compte, prescindint de les tutories espanyoles actuals, cal dir també que la celebració del referèndum escossés ens va la mar de bé, al marge de quin sigui el resultat de la votació. I ens va molt bé perquè es demostra que constituir un país nou no és cap utopia sinó que, si els interessats s'ho proposen, resulta perfectament viable. Això, avui, es demostrarà a Escòcia, i aviat es podrà demostrar també a Catalunya. Yes, please.

dimarts, 16 de setembre de 2014

Amenaces, xantatges, boicots

Fa deu dies, en el transcurs d’un sopar celebrat a Milà, Emilio Botín (epd) va declarar off the record a un grup de periodistes que Catalunya no seria independent mentre ell fos el president del Santander. Era només un avís a navegants adreçat als votants que més d’hora que tard decidirem el futur de Catalunya, o era una amenaça amb totes les de la llei? No ho sabrem mai, el protagonista ja no ens ho podrà explicar. A Escòcia, els unionistes, que de cara al referèndum del dia 18 van començar fent una campanya política educada, respectuosa i amb voluntat de seduir el votant, sembla que en els darrers dies de campanya la volen acabar a la espanyola, és a dir, introduint el discurs de la por, les amenaces generalitzades i els xantatges adreçats als partidaris de la independència o a aquells que encara no tenen fixada la seva postura.

Alguns, molt nerviosos veient que les coses no estan evolucionant com ells voldrien (les últimes enquestes que s’han fet públiques donen un empat tècnic), han començat a mostrar sense vergonya les seves misèries. Així, en el cas que en el referèndum de dijous guanyés el sí, els directius d’algunes institucions financeres escoceses han amenaçat de traslladar les seves seus socials fora d’Escòcia. Naturalment, això tindria com a conseqüència que els futurs impostos que es generessin no es pagarien a les autoritats fiscals del nou país. Directius de diverses multinacionals industrials i comercials amb seu a Escòcia s’han permès la lleugeresa d’amenaçar amb pujades de preus generalitzades dels seus productes, incloent el petroli d’Escòcia, si la voluntat majoritària dels escocesos, democràticament expressada a les urnes, no fos coincident amb la d’aquests personatges xantatgistes.

Xantatgistes, sí. Les coses s’han de dir pel seu nom, i d’aquestes actituds només en podem dir xantatge pur i dur. És d’esperar que els consumidors escocesos n’hagin pres bona nota i, siguin quins siguin els resultats de la votació de demà passat, actuaran en conseqüència. Al meu entendre els xantatgistes i les empreses que representen es mereixen un boicot en tota regla per part dels consumidors. Si la Caixa i/o el Sabadell fessin públiques amenaces de deslocalització d’aquesta naturalesa, la meva reacció seria deixar de ser-ne client ipso facto, al marge de quins fossin els resultats de la votació. Un proveïdor xantatgista no convé mai al consumidor perquè, quan t'han fet xantatge una vegada, ningú et pot garantir que no te’n tornaran a fer sempre que els convingui.

divendres, 12 de setembre de 2014

Ahir no hi vaig ser

(Imatge: TV3)

Avui torno a ser a Sarrià, però ahir era a l'estranger. Ahir m'hagués agradat poder tornar a escriure que jo també hi vaig ser, com fa dos anys, però un encara no té el do de la ubiqüitat. Estava apuntat al Tram 16 de la V (Diagonal amb Enric Granados), i tenia a punt la samarreta groga oficial 100% cotton made in Bangladesh, comercialitzada, per cert, per una empresa de Paris. I potser per deformació professional ara no em puc estar de dir que després ens queixem que el tèxtil català està com està, però d'això ja en parlarem un altre dia. Avui no toca, avui és el dia després de la V, és el moment per fer l'anàlisi. El meu, però, serà curt, no pas perquè no hi hagi coses a dir, que n'hi ha moltes, sinó per manca de temps.

Vaig seguir la V en directe, via twitter, des de l’aeroport de Malpensa, i el que s’endevinava per les fotografies que s’anaven publicant era per treure’s el barret. L'èxit de la V, però, no em va sorprendre gens, com tampoc em va sorprendre l’èxit de la cadena humana de l'any passat ni el de la manifestació de fa dos anys. Tampoc em sorprèn gens el caire festiu i pacífic d’aquestes jornades. Els catalans tenim molts defectes, més o menys com tothom, però la majoria som pacífics de mena, i precisament per ser-ho potser les coses ens han anat com ens han anat. Encara m’ha sorprès menys la reacció dels mitjans de comunicació de Madrid que, òbviament, defensen una Espanya unida per davant de tot i al preu que sigui, i això que està passant a Catalunya segur que no els agrada gaire.

El govern espanyol ha assegurat als inversors internacionals que no habrá consulta en España a diferencia de Escocia. Doncs bé, ni que només sigui per una vegada i sense que serveixi de precedent, s’ha de dir que el govern Rajoy té tota la raó, perquè la consulta només es farà a Catalunya, que és on toca fer-la i com més aviat millor. Per tant, estiguin tranquils els senyors inversors estrangers, no habrá consulta en España, com tampoc no es consultarà a tots els britànics sobre la independència d’Escòcia. El govern espanyol, però, segueix sense entendre res ni fa cap esforç en aquest sentit, i de vegades sembla que presumeixi de posar-se públicament en evidència mostrant la seva gran ignorància sobre Catalunya i els catalans.

Res sembla haver canviat des que fa 114 anys Antonio Machado va incloure aquests versos en la seva obra Campos de Castilla:

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora.

I qui diu Castilla, diu Espanya. I un apunt final: contràriament a la voluntat d’alguns polítics i mitjans de comunicació, que o bé anaven de mala fe o la seva ignorància els feia confondre desitjos i realitat, cal dir que la incidència del cas Pujol en la celebració de la Diada va ser zero, com no podia ser d’altra manera.

dimarts, 9 de setembre de 2014

Històries de boletaires

Comença oficialment la temporada de bolets, i sembla ser que degut a les pluges que tant han sovintejat darrerament aquesta serà una bona temporada boletaire. Espero amb candeletes poder gaudir, a un preu raonable, d’un plat de rovellons botó a la planxa, cuinats només amb un raig d’oli d’oliva verge, una mica de sal i julivert, que és com més m’agraden. Les salsetes, pels francesos.

I parlant de bolets, darrerament apareixen com a bolets experts en història, comerç, economia, política i altres disciplines acadèmiques que tracten de justificar i, des d’una suposada superioritat moral, pretenen imposar-nos les seves teories favorables o desfavorables a la independència de Catalunya utilitzant, exclusivament, uns fets històrics, sovint interessadament manipulats, com si el nostre passat hagués necessàriament de condicionar el nostre futur.

No negaré pas que la història s’ha de tenir present, entre altres motius perquè la història es pot acabar repetint, i és bo saber què va passar fa segles per estar preparats pel que pot passar en el futur. Ara bé, m’interessa molt més el que passa ara que allò que va passar fa segles, és a dir, m’interessa molt més poder donar una sortida política a la voluntat majoritària dels catalans vius, els del segle XXI, que condicionar-la a uns fets històrics protagonitzats per uns personatges que ja són morts. La història sempre l’escriuen els vius, i en el contenciós Catalunya vs. Espanya el nostre futur també el decidirem els vius.

dilluns, 8 de setembre de 2014

Enquestes, votacions i respecte pels resultats

(Foto: The Telegraph)

Una enquesta només és una enquesta, i té el valor que té, és a dir, el valor que se li vulgui donar. Davant d’una enquesta el primer que s’ha de mirar és quin mitjà de comunicació la publica, si el mitjà és seriós o és una mena de TBO, quina tendència política defensa habitualment, quina empresa ha fet l’enquesta així com les dades tècniques del treball perquè, per exemple, és obvi que no és el mateix treure conclusions després d’enquestar cinquanta persones que després d’enquestar-ne cinc mil. I dit tot això, repeteixo, el valor d’una enquesta és el valor que se li vulgui donar. Jo gairebé sempre me les miro amb interès però, alhora, amb moltes reserves.

Ahir el diari britànic The Sunday Times va fer pública una enquesta en la que, per primera vegada, l’opció del “sí” defensada pel primer ministre escossés, Alex Salmond, era la guanyadora del referèndum sobre la independència d’Escòcia, amb el 51% dels vots. Els partidaris de l’opció Better Together, liderada pel primer ministre britànic, David Cameron, només assolien el 49% dels vots. I dic només perquè és la primera vegada que l’opció unionista apareix com a perdedora en una enquesta. La meva sensació és, però, que a Escòcia guanyarà el “no”, i tant de bo m’equivoqui.

Però siguin quins siguin els resultats del referèndum escossés del dia 18 de setembre, pels catalans partidaris de sotmetre també a una consulta democràtica el futur de Catalunya, la votació d’Escòcia té una gran virtut, que seria bo que s’acabés encomanant al govern espanyol: la votació es farà amb l’acord de la metròpoli de Londres. Ens agradaria que a Catalunya també es pogués votar sense l’oposició del govern espanyol. Però, amb acord o sense, diria que gairebé tothom té molt clar que, més d’hora que tard, els catalans decidirem democràticament a les urnes el futur del nostre país.

I sí, segons el diari britànic "The Queen is said to be ‘horrified’ at the prospect of a ‘yes’ vote", i és molt normal que sigui així. Però al Regne Unit són, per davant de tot, demòcrates, i tenen molt clar que el resultat de la votació, sigui quin sigui, serà democràticament respectat per totes les parts en conflicte, inclosa la seva cap d'estat. Estaria bé que el seu parent, el Rei d’Espanya, en prengués bona nota.

divendres, 5 de setembre de 2014

L’un potser és baixet però l’altre no toca de peus a terra

(Foto: El Punt Avui)

Ser baixet o molt alt només forma part de les característiques físiques de la persona i cadascú, dels seus pares, hereta les que hereta. Així, podem dir que Mas és més aviat baixet, però fins i tot això és relatiu, perquè depèn de amb qui el comparem. Per exemple, si el comparem amb Pujol el baixet és Pujol, i aquí no cal buscar-hi segones lectures polítiques ni fer segons quines interpretacions malicioses. Sánchez, el nou líder d’alguns socialistes espanyols és, sense cap mena de dubte, més alt que Mas; només cal veure’ls un al costat de l’altre i comparar. Evidentment, aquí em refereixo també, només, a la seva altura física, i no cal fer-hi tampoc lectures malicioses, que hi ha gent que és tremenda i de seguida vol buscar tres peus al gat.

Dimarts tots dos líders es van trobar a Barcelona, a petició expressa de Sánchez. El socialista volia vendre a Mas, tant sí com no, la moto del federalisme, una moto que a Espanya -Catalunya inclosa- no la defensa gairebé ningú. No ens enganyem, l’ADN dels espanyols ha sigut sempre tremendament centralista, i amb els anys s’ha vist que l’estat de les autonomies que els polítics es van inventar a la mort de Franco ha estat un greu error polític. A Espanya, el café para todos ha fracassat estrepitosament, i ara només cal buscar l’acord pel seu enterrament.

Alguns, pocs, sempre hem dit que aquella transició política tan alabada, sobretot pels continuistes del règim, es va tancar en fals. El temps ens ha anat donant la raó. L’invent de les autonomies que ara, en Sánchez i companyia, intenten rebatejar de federalisme, ha esdevingut una gran relliscada política que tenia i té un únic objectiu: intentar aigualir les justes reivindicacions de bascos i catalans. I ara, els populares, constatant que no se n’han sortit, intenten tornar al centralisme secular espanyol de sempre. Té tot el sentit, però quan els partits espanyols siguin capaços de posar-ho negre sobre blanc intueixo que nosaltres ja no hi serem perquè ens haurem constituït en una república independent. Aquest és, almenys, el desig de molts catalans.

dimecres, 3 de setembre de 2014

El futur de Catalunya i els poders fàctics

Partint del que diuen les últimes enquestes sobre el referèndum d’Escòcia, és a dir, partint d’uns resultats que s’esperen molt ajustats, a l’editorial Abierto a lo desconocido que el diari espanyol El País va publicar diumenge s’admetia per primera vegada que, si a Catalunya arribés a guanyar el sí a la independència per un escassíssim marge de vots, la lectura que se n’hauria de fer no seria la mateixa que amb una victòria més àmplia de l’opció independentista. Encara que sense dir-ho clarament i evitant, per tant, traduir-ho en xifres i percentatges concrets, El País donava a entendre que, per poder treure conseqüències polítiques d’un referèndum independentista, es necessitaria una majoria més àmplia que la molt democràtica fórmula de la meitat dels vots més un.

Aquest editorial té un aspecte molt positiu, i és que el diari espanyol de referència admet ja obertament que, tard o d’hora, a Catalunya hi haurà una consulta sobre la independència. És un detall que no m’ha passat desapercebut i que cal remarcar-lo, perquè vol dir que els poders fàctics que sempre han governat Espanya i segueixen fent-ho, i sense cap mena de dubte El País n’és un, comencen a tocar de peus a terra i a acceptar que les coses són com són i no com als poders fàctics els agradaria que fossin. Dit això, un aspecte més que discutible és el percentatge extra de vots que El País insinua que hi hauria d’haver per treure’n unes clares conseqüències polítiques, però d’això ja n’he parlat sovint (per exemple, aquí i aquí) i avui no toca insistir-hi, havent quedat clar que la meitat dels vots més un és més democràtic que qualsevol percentatge superior que algú pogués tenir la temptació de fixar com a requisit.

dilluns, 1 de setembre de 2014

Bocamolls de la política

Tots els partits tenen el seu bocamoll de capçalera. O bocafluix, que també es pot dir així. Són persones que no saben callar quan toca, que xerren massa, que parlen pels descosits. No és cap secret que quan s’actua d’una manera exageradament desacomplexada el risc de deixar anar rucades augmenta considerablement. Avui parlarem de dos bocamolls de l’espanyolisme català. Un bon exemple de bocamoll espanyolista que ha exercit la seva activitat amb nota alta podria ser Jordi Cañas Pérez (a twitter, com que una lletra tan espanyola com la ñ no existeix, ha optat per mig catalanitzar-se el nom). Cañas va ser diputat ciudadano fins que l’estat espanyol, que ell tan defensa, li va atribuir alguna cosa lletja en el seu expedient fiscal. Concretament, una evasió fiscal de sis dígits. Presumptament, és clar, sempre la presumpció d’innocència fins que no hi hagi una resolució judicial ferma. El fet és que el seu cap, Rivera, el va fer plegar de diputat. Ara, sense la cobertura del càrrec, segueix mostrant un perfil mediàtic força prepotent i allunyat de la discreció, però té menys altaveu mediàtic que abans.

A la franquícia catalana dels populares podríem dir que Josep Enric Millo i Rocher és, per mèrits propis, el seu bocamoll de capçalera. Millo és un polític que podríem definir com ideològicament poc consistent. Primer era d’Unió, amb càrrec institucional de la Generalitat i tot, i d’allà va voler passar a Esquerra sense aconseguir-ho. Des de fa uns anys forma part de l’escuderia dels populares, i com que parla tant no només diu rucades, que això ho fan gairebé tots, sinó falsedats flagrants. Per exemple, fa un parell de dies va assegurar que, quan els resultats electorals dels populares catalans han estat millors, la seva cap de llista era la líder popular i bocamoll número u de Catalunya, Alícia Sánchez-CamaRGA. Doncs bé, per més que ho repeteixin dia sí i dia també, aquesta dada és falsa. Els millors resultats dels populares a Catalunya han estat amb Alejo Vidal-Quadras de candidat, amb el tretze i escaig per cent de vots, uns resultats que, per altra banda, tampoc són com per tirar coets. Alícia Sánchez-CamaRGA no ha estat capaç d’arribar al tretze. Això no és una opinió, són dades fàcilment comprovables i, com diu aquella cançó de La Trinca, el demés són trons.