.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 31 de desembre de 2014

Balanç humorístic del 2014

Aquests dies els mitjans de comunicació fan balanç. Tots coincideixen en que, tant a nivell català com estatal, els dos grans assumptes de l’any 2014 que avui acaba han estat la crisi econòmica, encara sense resoldre, i el conflicte Catalunya vs. Espanya, també encara sense resoldre.

Sobre el primer tema un polític gallec n’ha fet un resum humorístic, i sobre el segon hi ha dit la seva una política catalana, també en clau d’humor. Ho han fet amb dues grans afirmacions que resumeixen perfectament la seva alta sensibilitat social així com la profunditat del seu pensament polític. Són aquestes frases:

“La crisi ja és història passada” (Mariano Rajoy, president del Partido Popular i del govern espanyol).

“Que no es pugui votar és una victòria de la democràcia” (Alícia Sánchez-CamaRGA, encarregada de la franquícia catalana del Partido Popular).

Arribats a aquest punt un es pot preguntar en què deu consistir la història futura (en contraposició a la història passada de Don Mariano), i en quina mena de democràcia pensava Doña Alícia quan va perpetrar la seva sentència. Potser en allò que en temps de Franco s’anomenava "democracia orgánica"?

Forges, un dels humoristes de capçalera de l’autor d’aquest blog, també ho ha editorialitzat a la seva manera al diari El País, amb les dues vinyetes que reprodueixo avui.
L’autor d’El radar de Sarrià desitja a tots els seus lectors un molt bon any 2015!

dilluns, 29 de desembre de 2014

Barcelona, entre el consumisme i l’anarquisme

Dissabte ens vam moure entre dos ambients totalment diferents però que comparteixen el mateix espai: la ciutat de Barcelona. Primer, al migdia i a primera hora de la tarda, vam veure la Barcelona consumista de la gent que sembla que només pensi en comprar, de la gent que entra i surt de les botigues com si fossin robots programats per al consum, alguns amb bosses, altres només mirant. Després, al vespre, vam poder observar a una certa distància la Barcelona anarquista de la gent que protesta. Segurament tenien motius de sobra per sortir al carrer a protestar, però difícilment es poden compartir els mètodes de la destrossa per la destrossa en la que sempre cauen alguns forassenyats.

Vam dinar amb uns amics al restaurant El Nacional del Passeig de Gràcia. No s’hi menja malament i el preu és correcte, però no és gaire recomanable si no us agrada el soroll i estar rodejats de molta gent. És el típic lloc per anar a mirar i a ser mirat. Hi ha a qui li agrada. Després varem anar a prendre cafè al bar del H1898 de la Rambla, un hotel que ocupa l’edifici on hi havia hagut l’antiga seu de la Compañía General de Tabacos de Filipinas. Aquí els preus ja picaven més (un cafè 3€, un te 4€), però el lloc és força agradable. En acabar ens vam acomiadar dels nostres amics empordanesos i d’una parella de Madrid que passa uns dies de vacances a Catalunya; ens vam conèixer en un país africà fa onze anys i no ens havíem tornat a veure, i d’aquí el motiu de la nostra trobada.

Al vespre vam decidir tornar a Sarrià tot passejant. Quan pujàvem pel Passeig de Gràcia ens el vam trobar tallat a la circulació de vehicles per la policia; això sí, els que anàvem a peu podíem passar. Resulta que hi havia una manifestació, no anunciada prèviament, que també pujava pel Passeig de Gràcia. “Són anarquistes”, em va dir un policia. “I com ho sabeu que són anarquistes?”. “Ho són perquè aquests sempre van per lliure, mai notifiquen que es manifestaran”. Es tractava, doncs, pel que sembla, d’una manifestació anarquista; un miler de persones a tot estirar. La policia anava al darrere, a una certa distància, com protegint-los. Vam comptar uns 25 cotxes i furgonetes policials amb les seves dotacions, motos de la urbana, secretes que anaven a peu, així com l’emprenyador helicòpter de la policia que apareix sempre que hi ha algun esdeveniment especial a la ciutat (manifestació, partit de futbol, etc.). Sovint em pregunto si no existeix algun silenciador per poder disminuir aquell sorollàs.

No sóc gens amant del consumisme i, de les aglomeracions, especialment de les aglomeracions per motius comercials, en fujo sempre que puc. Dissabte el centre de Barcelona era una autèntica bogeria. A l’interior de la botiga Apple de la plaça de Catalunya hi havia tanta gent que semblava que ho regalessin. I segur que no ho regalaven. Òbviament tampoc sóc anarquista, però em sap molt greu veure que quan els manifestants semblen tenir raó en les seves reivindicacions -i diria que dissabte la tenien- sempre s’hi acaben barrejant uns quants poca-soltes i elements indesitjables que amb les seves destrosses indiscriminades a bancs, botigues i mobiliari urbà acaben enfosquin les justes reivindicacions dels seus companys de manifestació. Una pena.

dimecres, 24 de desembre de 2014

Aterratge molt mediàtic... i poca cosa més

(Foto: publico.es)

La plana major de Podemos, que s’assembla més a un moviment de masses que a un partit polític tradicional, va ser diumenge a Barcelona amb el seu líder màxim al capdavant. L’expectació ciutadana i mediàtica generada per la visita de Pablo Iglesias va ser enorme, però no hi va haver cap novetat en la seva aportació al debat català: no quiero que Cataluña de vaya. És obvi que els interessos de Podemos són els d’Espanya, i que als catalans només ens miren de reüll. Diumenge va quedar clar que de Catalunya només els interessa la quota electoral que els ajudi a conquerir Espanya. Hi tenen tot el dret, és clar que sí, però és convenient no amagar les prioritats. Naturalment els de Podemos no són independentistes, però és que ni tan sols són partidaris del dret dels catalans a decidir el seu futur. Les coses són així i s’han d’acceptar com són. L’acte de diumenge va ser un aterratge molt mediàtic, fredament calculat per uns politòlegs que portaven el discurs molt ben preparat, però que alhora van demostrar un gran desconeixement de Catalunya. Un es pot preguntar, per exemple, si calia menystenir d’aquella manera el president Mas, un president elegit democràticament a les urnes. És clar que els calia! Això els fa guanyar vots a, posem per cas, Albacete i Zamora, encara que en perdin algun a Catalunya.

Tot i que estic encantat amb l’aparició d’aquesta nova oferta política haig de dir també que només ho estic en part. Els partits de la casta han fet moltes malifetes i es mereixen el càstig electoral que els arribarà, inexorablement, via Podemos. Els polítics de la casta en són molt conscients, i alguns responen a l’oferta política de Podemos amb una barreja d’insults i desqualificacions personals. Qui reacciona d’una manera tan primària acostuma a ser genteta mancada d’una mínima solvència intel·lectual, i segurament insulten perquè no tenen arguments sòlids per contrarestar el discurs populista d’Iglesias. Però dit tot això diré també que espero que Podemos no guanyi mai unes eleccions. Reconec que algunes de les seves ofertes són certament atractives, però alguns semblen oblidar que totes les coses tenen un preu i s’han de pagar. Podemos no explica mai com es pagarà la festa que ens prometen. No crec que ningú amb dos dits de front posi en dubte que la política espanyola necessita una forta sacsejada, però s’ha d’estar molt desesperat o desinformat per posar-se en mans del populisme de Podemos.

Aquells que, com Podemos, diuen que no són d'esquerres ni de dretes no em mereixen gaire crèdit. Hi ha qui diu que Pablo Iglesias el fa pensar en el Felipe González dels vuitanta o en el ciudadano Albert Rivera amb cueta. Jo, en canvi, en Podemos només hi veig la quota més populista de la gran coalició de facto PPPSOEUPyDC'sIU. Parlo de coalició perquè tots els partits espanyols coincideixen en que NO permetran MAI que els catalans decideixin a les urnes si volen o no que Catalunya sigui un país independent. Pablo Iglesias va dir que Podemos és favorable al dret a decidir dels catalans, també sobre la independència de Catalunya, SEMPRE I QUAN el conjunt dels espanyols abans hagi donat el seu permís. És a dir, res de res. Clar com l’aigua i, d’ambigüitat, cap ni una. Els membres del Foro Puente Aereo, banquers i grans empresaris que en bona mesura viuen del BOE, han mostrat el seu interès en trobar-se discretament amb Pablo Iglesias. Cap sorpresa, tot quadra. La qüestió cabdal és que Catalunya no marxi. Sobre això a Espanya hi ha plena coincidència, des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, i incloent els no adscrits de Podemos.

dilluns, 22 de desembre de 2014

"Tocar líder"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.682, del 12 de desembre de 2014.

***

Tocar líder

Sovint se celebren reunions, congressos i trobades diverses entre els militants de base dels partits polítics i els membres de la direcció. Són dos grups de persones que, naturalment, se suposa que comparteixen les mateixes idees polítiques, tot i que no sempre comparteixen els mateixos interessos personals. De fet, aquests interessos de vegades semblen oposats. Així, per posar només un exemple ben visible, són molts els militants de base que, amb tot el dret del món, aspiren a arribar a la direcció del partit, mentre molts dels que ja hi són aspiren a seguir-ne formant part in aeternum, i és evident que al politburó no hi cap tothom. Gregorio Morán va definir molt bé aquests dos grups en un article antològic publicat fa anys en ocasió de la mort de la fundadora i dirigent del Partido Comunista de España, Dolores Ibárruri la Pasionaria. En aquell article es definien els militants de base del partit com “els que creuen”, i els membres del politburó com “els que estan en el secret”. Vaig trobar que eren unes definicions absolutament encertades.

En aquestes trobades es produeix un fet que, ideologies al marge, constitueix tot un clàssic, i és l’obsessió que mostren molts militants de base per tocar líder. Segur que tots us n’heu adonat, la fita del militant de base es poder tocar físicament el seu líder. L’escenari sempre és el mateix: la soferta militància està asseguda o, segons com, dreta, a la sala de l’hotel o del palau de congressos on s’ha convocat la trobada, i tothom espera l’entrada triomfal del líder màxim acompanyat del seus col·laboradors més propers. Moltes persones situades a banda i banda del passadís o de l’escala per on ha de passar el líder es mostren especialment emocionades per la possibilitat que se’ls presenta d’encaixar la mà del seu líder, o d’abraçar-lo, o de poder-lo petonejar. I, si hi ha una mica de sort, alguns fins i tot es fan una foto amb el personatge. No ho critico pas, només deixo constància d’unes actituds humanes que, francament, sempre m’han cridat l’atenció.

De vegades també hi ha la voluntat d’establir aquest contacte físic que dèiem en sentit oposat, és a dir, des del líder cap a la militància. Aquesta sempre m’ha semblat una actitud molt més forçada que l’altra. Un exemple del contacte físic en sentit contrari ens l’ofereix sovint l’encarregada de la franquícia catalana del Partido Popular, tota una especialista a petonejar i abraçar-se amb el primer militant o no militant que se li posa al davant. Hi ha a qui li agrada.

divendres, 19 de desembre de 2014

A Cuba sembla que tornarà a sortir el sol

Quan vaig arribar a Cuba vaig veure de seguida que allò era un altre món que no s’assemblava de res a altres països que havia vist abans. De la meva curiosa, curiosa almenys per mi, arribada a l’illa caribenya en vaig publicar un article ara fa set anys, i no amagaré que aquell article va agradar força. Fins i tot hi ha qui diu que és l’article més divertit que s’ha publicat en aquest blog. En fi, les opinions són lliures, i sobre això la meva me la reservo.

Sobre la situació política de la Cuba governada ininterrompudament, des de 1959, per la família Castro, n’he anat parlant sovint en aquest blog. T’ho miris com t’ho miris costa de creure que les dues grans icones comunistes que queden al món, Cuba i Corea del Nord, estiguin governades per dues famílies locals que actuen com a famílies reials, és a dir, que es passen els trastos de manar entre membres de la mateixa família. Costa de digerir-ho, però és així.

Quan fa 36 anys vaig aterrar a La Havana em vaig preguntar de què servia el bloqueig decretat pel govern nord-americà, un bloqueig comercial en tota regla que llavors ja tenia gairebé dues dècades de vigència, i fins ara mateix m’ho he continuat preguntant. La resposta, però, és ben senzilla: el bloqueig no ha servit de res. Ni ha servit, com pretenien els americans, per eradicar el comunisme a l’illa, ni per ajudar els cubans, que l’han patit amb escreix durant més de mig segle.

Han tardat molts anys però, ara, amb l’ajut inestimable del Papa Francesc i la col·laboració del govern canadenc, els americans semblen disposats a donar per acabat el bloqueig a l’illa caribenya. És obvi que amb aquesta mesura tan esperada no s’acabaran els maldecaps que pateix la soferta població cubana, però serà un primer pas imprescindible. I ni a l’illa ni a fora es dubta que un dels propers passos serà la caiguda del comunisme i la convocatòria d’eleccions lliures.

dimecres, 17 de desembre de 2014

Països de primera i països de segona

Recentment Espanya ha entrat a forma part, per elecció, del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, junt amb Angola, Malàisia, Nova Zelanda i Veneçuela. Aquests cinc països s’han afegit a uns altres cinc que ja en formaven part: Jordània, Lituània, Nigèria, Txad i Xile. En termes de diplomàcia internacional podríem definir aquests deu països com de segona, en contraposició amb els cinc països que són membres permanents del Consell de Seguretat: Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i Xina, que els podríem definir com l’elit mundial.

Als efectes pràctics els cinc membres permanents són els que tallen el bacallà al Consell de Seguretat. Tenen dret a veto i no s’han de sotmetre a cap elecció per continuar formar-ne part. Hi són sempre. Injust? Sí, molt, però les coses són com són i les guerres han anat com han anat. El fet és que aquests cinc països diplomàticament són molt més respectats que els altres deu, que entren i surten i es van renovant, tota vegada que són elegits per un període de tan sols dos anys.

Naturalment que formar part d’aquesta diguem-ne segona divisió té conseqüències. Així, el dictador cubà Castro no s’hagués atrevit a fer el lleig que recentment va fer al ministro espanyol García-Margallo no rebent-lo oficialment durant el seu viatge a La Havana. I això que l’espanyol es va rebaixar, i de passada va rebaixar també la dignitat del país que representa, a no reunir-se amb l’oposició democràtica cubana per evitar que Castro s’enfadés. Però no li va servir de res. Castro no s’hagués atrevit a actuar igual amb els representants dels cinc països membres permanents. Hi ha països de primera i països de segona, i Espanya no està entre els primers.

dimarts, 16 de desembre de 2014

Practicants i no practicants

Juan Carlos Monedero, un dels ideòlegs i membre del politburó de Podemos, va dir fa poc que somos un país católico no practicante, del mismo modo que somos un país demócrata no practicante. Deixant de banda que, molt sovint, determinades afirmacions fetes en primera persona del plural em produeixen una mica d’angúnia (“els catalans som demòcrates”, per exemple), reconec que la frase de Monedero queda bé, i a alguns potser els pot produir un somriure i tot. Sense anar més lluny, a mi mateix me’l va produir quan la vaig escoltar.

Fa uns anys, parlant distesament amb un caputxí savi del convent de Sarrià sobre els que es declaren “catòlics no practicants”, un sector que pel que sembla és força habitual en una societat que, com la nostra, sembla més centrada en la imatge externa que en els principis, ens va confirmar amb un somriure sorneguer que d’aquests en coneixia alguns, però que a la missa de dotze dels diumenges dels Caputxins de Sarrià el que ell hi veia eren molts “practicants no creients”.

Hi ha qui és molt de tenir i presumir de carnet, és a dir, de proclamar-se als quatre vents com un gran demòcrata, o com un gran catòlic, o com el que sigui, però veus que en el seu dia a dia, a l’hora de posar en pràctica aquella proclamació de principis, la cosa comença a grinyolar. Ara em vénen al cap, per exemple, determinades actuacions polítiques d’alguns governants.

Parlo de la Ley de Enjuiciamiento Criminal que s’està discutint aquests dies a Madrid, amb un ministre que alhora que es proclama demòcrata defensa mesures que sense cap mena de dubte són del tot antidemocràtiques. Entre altres disbarats jurídics, m’estic referint a les escoltes telefòniques i a la violació de correspondència per part de la policia, sense prèvia autorització judicial, unes mesures dictatorials defensades per un ministre que sempre presumeix de tenir els carnets que dèiem abans. Dissortadament estem en una societat en la que massa sovint les grans teories esdevenen antagòniques amb la pràctica diària.

dilluns, 15 de desembre de 2014

Petits oblits de Duran

El diputat català Josep A. Duran i Lleida té per costum publicar una carta setmanal adreçada a la seva militància. Per no allargar-me no entraré ara en els diferents punts tractats en la carta de divendres passat, tot i que també n’hi hauria per dir-hi alguna cosa, i em centraré només en la postdata que Duran va incloure al final de la seva carta, i que reprodueixo a continuació:

PS.- Continuant amb la tradició encetada fa unes setmanes per donar comptes del cost dels meus viatges, aquesta setmana he anat i he tornat de Madrid amb avió en classe turista. I amb res més he originat despesa pública llevat de la benzina del cotxe que em porta de l'aeroport de Madrid al Congrés i a l’inrevés. També he anat amb el cotxe oficial a un dinar i a una recepció a dues ambaixades. Per la resta, si he anat a dinar o a sopar lluny del Congrés, ho he fet amb taxi i ho he pagat de la meva butxaca.

Llegint aquesta postdata es nota que Duran no es juga els seus propis diners ni ha gestionat mai una empresa privada. Si ho hagués fet sabria que quan es parla dels costos associats a una activitat, en aquest cas la seva activitat política, s’han de considerar TOTS els costos i no només uns quants agafats a l’atzar com fa ell. Així, suposant que el cotxe oficial que el diputat utilitza per moure’s per Madrid no sigui d’aquells que funcionen sense conductor, que no ho crec pas, penso que en els costos s’ha oblidat d’incloure el sou del xofer i totes les despeses associades. Més. Sobre el cotxe que el porta amunt i avall no n’hi ha prou en considerar només la benzina sinó que també s’han de tenir en compte tots els altres costos associats com el manteniment, l’amortització, l’assegurança, el garatge, etc., unes despeses que Duran fa com si no existissin. Més. Dels dies que es passa a Madrid no ens diu qui ha pagat les factures dels restaurants, a no ser que sempre vagi convidat, que també podria ser. No ens parla tampoc d’un altre “petit detall” com és el lloc on ha dormit. Fins fa poc Duran acostumava a parar al Palace, on encara que li facin un preu d’amic ens costa una morterada. I dic ens costa, sí, perquè l’hotel també el paguem nosaltres. I segur que encara em deixo unes quantes despeses que mentre Duran és a Madrid també van a càrrec del contribuent.

Seria bo que la propera vegada que Duran ens passi comptes del cost dels meus viatges i de les despeses associades, a càrrec nostre, no se n’oblidés de més de la meitat com ha fet aquesta vegada. Per acabar, deixeu-me dir també que potser no seria una mala idea que en comptes de desplaçar-se sempre en cotxe oficial o en taxi com ell mateix ens diu, alguna vegada agafés el bus i el metro. Costos més assequibles a banda, allà hi trobarà el gruix de la societat actual. Deixant al marge les grans proclames que tan agraden als polítics, a un legislador com ell li hauria de ser útil observar, ni que només fos de tant en tant, com viu el pueblo llano, és a dir, aquelles persones que Duran no es trobarà mai a les recepcions oficials, ni a les ambaixades, ni al Congreso de los Diputados.

divendres, 12 de desembre de 2014

La política ho envolta tot, també l’Ateneuesfera

(Foto: Guillem Carbonell)

Anem on anem estem envoltats de política. Hi ha qui se’n queixa però no és el meu cas. La política ho envolta tot, és cert, perquè deixant al marge les decisions particulars de cadascú, i encara, tot el que és col·lectiu acaba tenint relació amb la política i els polítics. Ens agradi o no, és així. Instal·lar un semàfor en una cruïlla perillosa, fixar els períodes de rebaixes o els horaris comercials de les botigues els diumenges són activitats polítiques, de la mateixa manera que ho són fixar les condicions immigratòries de qui vol establir-se en un país que no és el seu, establir els paràmetres de qualitat de l’oli d’oliva o decidir on es construeix un aeroport.

Ahir, al restaurant de l’Ateneu Barcelonès es va reunir l’Ateneuesfera per dinovena vegada des que l’amic Guillem Carbonell la va posar en marxa aviat farà set anys. Normalment abans de la trobada se’ns fa arribar una mena de guió obert sobre els assumptes que es podrien tractar durant el sopar. Ahir se'ns havia suggerit tractar sobre tres temes més o menys relacionats amb el motiu que ens porta a reunir-nos de tant en tant; 1/ Snowden i altres casos relacionats amb la privacitat a Internet; 2/ un article del periodista Lluís Foix sobre noves formes de periodisme, i 3/ els atacs cibernètics contra interessos determinats. Però el Guillem n’hi va afegir un quart que deia i és clar, parlar del país. Què pensem que passarà?

Sobre el què passarà políticament a Catalunya en els mesos/anys a venir hi va haver una clara divisió d’opinions, és a dir, es van expressar punts de vista totalment oposats. Però al marge de les preferències polítiques de cadascú, totes respectables, com que ningú té la bola de vidre només el temps ens dirà com s’aniran desenvolupant els esdeveniments. En bona part la discussió es va centrar en què ens convé com a país i en com actuaran en unes futures eleccions i/o referèndum vinculant els catalans que fins ara no s’han expressat a les urnes. Sobre això tinc una idea clara: qui no vota, no vota, i la posició política de l’abstencionista, sigui la que sigui, ni es coneix ni es té en compte. Així funciona la democràcia.

En una cosa sí que sembla que ahir hi va haver unanimitat, i és la d’ignorar olímpicament els tres temés més tècnics suggerits pel Guillem, tot i que ell mateix en va ser en part responsable en introduir un quart punt polític de molta actualitat. Resulta obvi que ahir tenia més ganxo parlar del país que del senyor Snowden o del senyor Foix. I és que, ens agradi o no, la política ho envolta tot. I no ho dic en clau de queixa ni molt menys perquè jo ahir m’ho vaig passar la mar de bé, i penso que va ser una trobada molt agradable en tots els sentits. Vam acordar que la propera Ateneuesfera, la vintena, serà als voltants de Sant Jordi, i a primers d’abril de 2015 intentarem que el Guillem ens fixi una data adient per tal de reservar aquell vespre a les nostres agendes. Bé, òbviament parlo només per mi, és clar, que potser hi haurà qui ahir no s’ho va passar tan bé com jo.

dimecres, 10 de desembre de 2014

Plenari de Sarrià: assaig d’estat policial? (2/2)

(Ve d’aquí)

L’assumpte que m’interessa tractar del Consell Plenari de dijous és el projecte Kan Go d’accés a les escoles amb transport públic, que ens va llegir, aparentment molt convençuda, una consellera convergent del districte. Però ja que hi som, abans deixeu-me demanar, un cop més, que aquests documents, com el que ens va llegir el conseller de cultura, també convergent, haurien d’estar penjats a la web de l’ajuntament i permetre que les persones interessades se’ls llegeixin, i així els assistents al plenari ens estalviaríem aquestes lectures tan pesades. Estem parlant d’uns consells que duren més de quatre hores, i estic convençut que tothom agrairia que duressin menys.

Bé, tornem al Kan Go. Es tracta d’una prova pilot adreçada als nens de 8 a 12 anys per controlar per via telemàtica els seus desplaçaments de casa a l’escola i, si es produís alguna incidència, poder avisar els pares també per via telemàtica. Això implicaria l’ús d’unes targetes amb xip incorporat que tindrien els nens, els quals les haurien d’acostar als sensors dels telèfons intel·ligents d’uns voluntaris que es trobarien estratègicament situats a les parades del bus. L’objectiu teòric d’aquest desplegament tècnic i humà seria comprovar per via telemàtica que els nens no es desvien ni un metro del camí prefixat. Si el nen no fitxés quan toca fer-ho, els seus pares serien alertats tot seguit.

Què es busca amb aquests controls? Nens segurs i pares tranquils, això ens van dir. Sembla maco, oi? Doncs al meu entendre no ho és. És com si es volgués preparar mentalment la canalla per acostumar-la a l’estat policial que es trobaran quan siguin més grans i, llavors sí, estiguin permanentment controlats per “l’autoritat”. Aprofitaré per comentar que els ministros espanyols Fernández i Catalá pretenen controlar les nostres trucades telefòniques i comunicacions telemàtiques sense mandat judicial, i després encara tenen la barra de dir que Espanya és una democràcia consolidada. Doncs si això és democràcia... jo no dec ser gaire demòcrata.

No és cap secret que, al marge de les ideologies, el governant sempre vol tenir-ho tot sota control, i tot vol dir que també pretén tenir controlades les persones, els seus moviments i les seves comunicacions. Amb aquesta prova pilot que la consellera convergent ens va presentar molt cofoia, adreçada als nens i les seves famílies, s’està creuant una línia vermella. Intenten vendre’ns la moto de la seguretat infantil sabent que, presentant-ho d’aquesta manera, els pares, que no sempre tenen temps per rumiar-hi massa, difícilment s’hi mostraran en contra. Però no tot val. No val implantar un Big brother en versió infantil, en comptes de deixar en mans dels pares l’aprenentatge de les responsabilitats individuals dels seus fills.

Són els pares i no l’administració els que tenen el dret i l’obligació d’educar els seus fills per tal que, des de la llibertat, esdevinguin persones responsables per convenciment i no pel temor a les conseqüències de no utilitzar quan toca la targeta que controla els seus desplaçaments. Amb la implantació d’aquests controls s’estaria potenciant una societat de persones irresponsables, de persones immadures que no actuen per convenciment sinó per la por al càstig.

És això el què volem, un estat policial? Jo no, i no penso pas votar cap partit que per activa o per passiva doni suport a mesures com aquesta. Ho dic perquè va ser decebedor observar com els grups polítics de l’oposició (PP, PSC i ICV) no es mostressin radicalment en contra d’un disbarat com aquest, que a mi em recorda l’Europa de l’Est de fa un quart de segle. Cal denunciar que al nostre districte es pretén activar una mena d’Stasi en versió 2.0. És d’esperar que algú amb més sentit comú ordeni la paralització immediata de la mesura defensada per la consellera convergent.

dilluns, 8 de desembre de 2014

Plenari de Sarrià: comentaris col·laterals (1/2)

Amb una assistència nombrosa de veïns dijous passat es va celebrar a Sarrià el Consell Plenari del Districte. Darrerament, si m’ho puc combinar, hi acostumo a anar; sempre s’aprenen coses. Aquests consells tenen la particularitat que el primer punt de l’ordre del dia són els precs i rocs, és a dir, es pretén que els veïns preguntin, felicitin, critiquin i/o comentin els temes ABANS de ser tractats pels regidors i consellers dels diferents grups polítics.

No és que això sigui criticable, però sembla estrany que no s’estableixi un torn de precs i rocs al final, és a dir, DESPRÉS d’escoltar les intervencions dels regidors i consellers. Potser pensen que d’aquesta manera s’estalvien crítiques, però semblen ignorar que si fan les coses bé tal vegada també rebrien alguna felicitació. Bé, el fet és que si vols comentar coses que se t’acudeixen durant la sessió només et queda l’opció d’exposar-les en el Consell següent, quan ja han perdut actualitat i ningú se’n recorda de res.

El Consell se celebra a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Sarrià (a la foto). Cal no oblidar que fins fa relativament poc (1921) Sarrià era un municipi independent, i va ser annexionat a Barcelona amb l’oposició generalitzada del consistori i veïns del poble. A partir d’aquest fet històric potser és més fàcil entendre que de vegades les simpaties dels sarrianencs cap als governants de la plaça de Sant Jaume siguin més aviat escasses.

Presideix aquestes sessions el regidor popular Oscar Ramírez. És una persona intel·ligent, de tracte afable i educat, i sempre que toca -i dijous Ramírez va considerar que tornava a tocar- ens explica que ell sempre compleix la Constitución Española i les lleis que se’n deriven. I dit això va afegir no com altres, tot mirant-se de reüll el Regidor del Districte, convergent, assegut a la seva esquerra. El convergent Joan Puigdollers va fer un gest com de desgrat que de seguida va mutar a un mig somriure incòmode de complicitat, com volent dir ja sé perquè ho dius, això, però la cosa no va passar d’aquí.

I parlant de complir la llei, cal dir que a la Sala de Plens hi ha el retrat d’un rei espanyol que el dictador Franco ens va deixar en herència. Cal recordar, però, que el personatge que hi ha penjat a la sala de plens fa uns mesos va decidir jubilar-se anticipadament, i llavors un es pregunta on és la foto del seu successor, és a dir, la foto del nét polític del dictador, la que, segons la llei, hauria d’estar penjada a la sala. Estem davant, doncs, d’un clar incompliment de la llei que el president del districte tant diu defensar.

Cal dir, però, en favor de Ramírez, que sempre fa les seves intervencions en català, i diria que la majoria dels assistents ho agraeix. Però els consellers populares del districte acostumen a donar la nota i ens perpetren uns discursos forçadament bilingues i gairebé sempre llegits i, per tant, bastant pesats. Són unes intervencions amb més quota d’espanyol que de català, no fos cas que algun expert en percentatges lingüístics fes els càlculs i ho denunciés públicament. Ells saben, però, que aquestes excentricitats lingüístiques donen vots a Espanya. I sí, repeteixo, utilitzar la llengua espanyola en aquests actes en detriment de la llengua pròpia de Catalunya i, per tant, també la de Sarrià, molts ho considerem una excentricitat.

(La segona part es publicarà demà passat, amb aquest títol: Plenari de Sarrià: assaig d’estat policial?)

divendres, 5 de desembre de 2014

"El país ha canviat"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.680, del 28 de novembre de 2014.

***

El país ha canviat

Per poder entendre el creixent suport popular a la independència de Catalunya primer de tot s’ha de reconèixer que sociològicament el país ha canviat com un mitjó, i ho ha fet en relativament molt poc temps, menys de deu anys. El problema és, però, que no tothom està disposat a acceptar la nova realitat, i és a partir d’aquesta incomprensió que sorgeixen els problemes que se’ns presenten quan s’intenta trobar una sortida política raonable al contenciós polític, que no legal, que hi ha entre Catalunya i Espanya. A aquestes altures ningú amb uns mínims coneixements de la Catalunya actual entendria que no es preveiés l’exigència que els catalans puguin triar democràticament entre la independència i la continuïtat.

I tot i que pugui tenir les meves intuïcions no estic pas insinuant que la majoria dels catalans sigui necessàriament independentista. Ni ho sé jo ni ho sap ningú, i ni tan sols ho saben aquells que han optat per fer el ridícul més estrepitós atribuint-se les intencions polítiques dels abstencionistes. En democràcia qui no vota, no vota, i per resoldre el problema d’una manera definitiva s’ha de partir d’una premissa prèvia i ineludible, i és que els independentistes s’han de poder comptar, de forma democràtica i amb totes les garanties, i els que estan en contra d’una Catalunya independent, també. Fins que no se sàpiga quants són uns i quants els altres seguirem encallats, i això no és bo per a ningú.

Conec més d’un votant de tota la vida del PP que el 9-N no només va anar a votar sinó que, molt convençut, va optar pel “Sí-Sí”, contravenint per duplicat la doctrina dels populars. No tinc el costum de preguntar què vota la gent, i ignoro quina llista escolliran a les properes eleccions els que podríem perfectament anomenar com els nous independentistes, els quals, ens agradi o no, són la gran majoria. Però encara que hi ha qui diu que, en política, els extrems es toquen, per mi resulta molt simptomàtic que el 9-N alguns votants populars optessin pel “Sí-Sí”.

Casos com aquests són la constatació més evident del canvi sociològic que en els últims temps ha experimentat la societat catalana. Fer veure que aquí no ha passat res és amagar el cap sota l’ala, com si així els problemes deixessin d’existir de forma miraculosa. Per acabar, cal no perdre de vista que el fenomen independentista no ha sorgit per generació espontània sinó que s’ha anat consolidant a partir d’unes actituds i comportaments clarament anticatalans per part de les autoritats espanyoles.

dimecres, 3 de desembre de 2014

Es pot criminalitzar el pensament?

Tota vegada que determinades religions, la catòlica per exemple, tenen el pecat de pensament perfectament tipificat, encara que potser no caldria vull aclarir que la pregunta del títol la plantejo en clau estrictament política. Fet aquest aclariment, plantejo tres preguntes. 1/ Es pot acceptar que en un context democràtic determinats pensaments puguin arribar a constituir delicte? 2/ En una democràcia sense adjectius, es poden condemnar judicialment simples opinions, expressades de paraula o per escrit? 3/ En definitiva, es pot criminalitzar el pensament?

Plantejaments com aquests potser a algú li podem semblar excessivament teòrics o, si més no, exagerats. Però els exposo perquè per a alguns que es consideren a sí mateixos els únics dipositaris de les essències pàtries, determinats pensaments pretenen associar-los a actes delictius. Dit d’una altra manera, hi ha persones que, si poguessin, estarien disposades a ficar els discrepants a la presó, és a dir, a fer desaparèixer de la vida pública les persones que no combreguen amb les seves idees polítiques, com si això fos Corea del Nord.

Però a Espanya, tot i que al codi penal no figura descrit amb aquestes paraules, el delicte de pensament existeix. Recordem el cas, per exemple, del polític basc Arnaldo Otegui, el qual té moltes possibilitats de ser elegit democràticament lehendakari quan les altes institucions de l’estat el deixin en llibertat. De moment, però, les autoritats espanyoles el mantenen tancat a la presó pel suposat delicte d’haver gosat expressar negre sobre blanc determinades idees poc grates al poder constituït. És només un exemple però n’hi ha d’altres de similars. Conclusió: ens volen fer creure que gaudim d’una democràcia consolidada quan episodis antidemocràtics com l'empresonament d'Otegui ens recorden que encara estem lluny d’aconseguir-la.

dilluns, 1 de desembre de 2014

Els boicots cal rumiar-los bé

(Foto: eldiario.es)

L’empresa Freixenet ha complert cent anys. D’entrada, no tinc cap mena de dubte que toca felicitar-los. La majoria de les empreses no arriba al segle de vida així que, sempre que me’n trobo una, felicito molt sincerament als seus propietaris. Ara mateix me’n venen algunes altres al cap i des d’aquí també aprofito per felicitar-les, però en el cas de Freixenet ho faig encara amb més motiu perquè conec personalment el president de l’empresa (a la foto, amb el president Mas). Ara potser cal recordar una obvietat, i és que sense empreses no es crearien llocs de treball, i sense llocs de treball la gent es moriria de gana. Així que, sense cap mena de reserva mental, repeteixo: moltes felicitats, Freixenet, pels vostres primers cent anys de vida, i tant de bo en compliu molts més.

Freixenet ha fet un vídeo per celebrar el primer centenari, un vídeo que és l’anunci nadalenc d’aquest any. Haig de dir que l’anunci no em desagrada, i això potser sí que ja comença a ser una raresa perquè a mi els anuncis em fan més nosa que servei. De fet, sempre que puc me’ls estalvio. Però no ens despistem i anem al contingut de l’anunci, que aquest és el motiu del comentari d'avui. Centrem-nos, més concretament, en la part final del vídeo on es brinda “por los próximos cien años juntos”. Es veu que aquesta frase alguns se l’han agafat en un sentit polític que, amb tota franquesa, diria que està fora de lloc. Que no toca, vaja. Hi ha moltes maneres de fer el ridícul, i aquesta n’és una més.

Fins i tot hi ha hagut una diputada de CiU del Parlament que, a partir d’aquesta lectura forçada del mot “juntos”, ha insinuat un boicot a Freixenet. Després la diputada s’ha mig disculpat, al meu entendre sense massa convicció, però el mal ja estava fet. Mireu, aquestes festes de Freixenet no en beuré ni una gota, com tampoc tastaré el Vichy Catalan ni la Coca-Cola, i és que de begudes amb bombolletes no me n’agrada cap. Però dit això, cal dir també que tenim uns representants polítics que no ens els mereixem, i massa sovint ens fan passar vergonya aliena. En determinades circumstàncies els boicots comercials poden arribar a ser molt útils, és clar que sí, però primer s’han de rumiar molt bé. La nostra diputada hauria d’haver fet cas a aquella màxima del president Tarradellas que deia que en política es pot fer de tot menys el ridícul.