.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 27 de febrer de 2015

Majories absolutes

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de febrer de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.692 de La Veu de l'Anoia)

De les majories absolutes els catalans sempre en sortim malparats. No m’han agradat mai, i em desagraden especialment les que tenen un suport popular inferior a la majoria absoluta de votants. Ara em vénen al cap las majories absolutes de Pujol a Catalunya, i de González, Aznar i Rajoy a Espanya. Rajoy, per exemple, gaudeix ara mateix d’una molt confortable majoria absoluta parlamentària, amb 186 diputats de 350 –un 53 per cent de la cambra–, tot i que el seu suport electoral només va ser del 44,6 per cent dels vots. És a dir, sobre el percentatge de suport popular a les urnes el sistema li atorga una prima de trenta diputats. Sense ser il·legals, s’ha de dir que aquestes correccions de la representativitat política derivades de la llei d’Hondt, alhora que faciliten la governabilitat, són molt injustes amb els partits petits.

Però dit això encara em faria més angúnia que es prohibissin les majories absolutes guanyades democràticament a les urnes. Doncs bé, això és el que proposa el jutge Santi Vidal en el seu projecte de constitució catalana, eliminar les majories absolutes. En termes democràtics seria un gran disbarat. Un partit que obté el suport majoritari dels votants, és a dir, una majoria absoluta de vots, es mereix poder governar sense traves, és a dir, també amb el suport parlamentari d’una majoria absoluta de diputats. Tot i que sempre m’he mostrat crític amb l’existència de les majories absolutes parlamentàries, si s’assoleixen s’han d’acceptar ja que, per sobre de tot, hi ha la democràcia. Si els votants donen una majoria de vots a un partit ningú li pot negar el dret a poder governar amb la majoria absoluta parlamentària. A banda d’antidemocràtic, seria molt injust reduir per llei el nombre d’escons guanyats a les urnes.

Imaginem-nos el següent resultat electoral: el partit A treu el setanta per cent dels vots, el partit B el vint i el partit C el deu. Doncs bé, com que segons les propostes de Vidal la majoria absoluta estaria prohibida, resultaria que al partit A se li atribuirien el 50 per cent dels escons del Parlament menys un, mentre que la suma dels perdedors, els partits B i C, disposarien del 50 per cent dels escons més un. Això es tradueix en què, si es posessin d’acord, amb només el trenta per cent dels vots aquests partits disposarien de la majoria absoluta parlamentària per governar, mentre que el partit guanyador de les eleccions, tot i haver obtingut una majoria absoluta de vots, s’hauria de quedar a l’oposició. Això no tindria cap sentit.

dimecres, 25 de febrer de 2015

Diuen, diuen, diuen, però als Pujol els sobra raó

(Jordi Pujol jr. dilluns al Parlament. Foto: Telecinco)

Dilluns no vaig seguir en directe les compareixences parlamentàries dels Pujol, pare i fill, a la comissió d'investigació sobre frau i evasió fiscal del Parlament. Dels resums de les diferents intervencions que vaig poder escoltar el que més em va sorprendre, i em va sorprendre desagradablement, va ser la sensació de baix nivell parlamentari que van anar mostrant els diferents diputats encarregats d’interpel·lar i de fer les preguntes als compareixents. Tots sense excepció, tant els diputats que es centraven en la seva feina, que és el que tocava, com també la diputada representant de CiU la qual, més que preguntar, es va dedicar a no se sap ben bé què en forma d’un massatge parlamentari que ningú va entendre quin objectiu tenia. En definitiva, constato amb molta decepció les mancances evidents i la poca o nul·la preparació dels parlamentaris que van intervenir en el transcurs d’aquestes compareixences.

Sovint tendim a oblidar, al meu entendre irresponsablement, que els ciutadans tenim el dret i l’obligació de demanar comptes als nostres representants polítics. A aquests diputats els paguem un sou més que generós perquè facin bé la seva feina, i és més que evident que dilluns no la van fer, perquè no volien o perquè no en sabien prou. En comptes d’haver preparat a fons els temes objecte de les compareixences, els diputats es van limitar a repetir el que diu la gent del carrer i a donar per bons els rumors populars (“diuen, diuen, diuen”, copyright de Jordi Pujol Soley). El fet de no centrar-se en informacions i fets degudament contrastats constitueix una negligència de principiant que un parlament seriós, i m’agradaria pensar que el nostre ho és, no s’hauria de permetre. Els Pujol es van aprofitar d'aquestes mancances, i van fer bé.

Ras i curt, ficar-se amb els cotxes o amb les suposades riqueses dels compareixents no porta enlloc ni era l’objecte de la comissió parlamentària. Ens pot agradar o no però ser ric no és delicte, com tampoc ho és tenir tres Ferrari, dos Porsche i un Lamborghini al garatge de casa. Lleig seria, en tot cas, no pagar els impostos que toquen, però això ja serien figues d’un altre paner. Al Parlament, amb el diuen, diuen, diuen no es va enlloc, i els Pujol tenien raó de queixar-se. Resumint: el partit d'anada el va perdre clarament el Parlament, i ara només cal esperar que el partit de tornada el guanyi la justícia. Quina gran oportunitat van desaprofitar dilluns els nostres representants polítics per recuperar el prestigi perdut de les nostres institucions!

dilluns, 23 de febrer de 2015

Mobilitat i llengua

Una cosa no treu l’altra, i tot i que a algú potser li pugui semblar contradictori, que jo sigui un partidari convençut de la Unió Europea i de l’euro no exclou que em manifesti també com a un ferm defensor dels països pobres i desendreçats del sud d’Europa. Des de Catalunya, que sense cap mena de dubte és la nació més europea de la península ibèrica, he viatjat sovint als països que els europeus rics i prepotents anomenen despectivament pigs: Espanya, Grècia, Itàlia i Portugal. Doncs bé, tot i el desordre del sud, tot i els nostres defectes específics, m’agraden més els països europeus del sud que els països endreçats i rics del nord dels Pirineus. Cal dir que ningú està exclòs de tenir defectes, tampoc la gent endreçada i rica; de defectes cadascú se sap els seus, però no tothom està disposat a reconèixer-los.

No pretenc negar que els països del centre i nord d’Europa no tinguin el seu atractiu, però per mi no és suficient com per considerar la possibilitat d’instal·lar-m’hi a viure. M’agrada anar-hi, és clar que sí, però sempre sabent que un cop enllestida la feina, les vacances o el que hi hagis anat a fer acabaràs tornant al sud. Si un dia m’hagués d’exiliar, cosa que no he descartat mai del tot, més que anar-me’n a Londres o Amsterdam optaria per instal·lar-me a, posem per cas, Porto o Florència. En quatre dies transformaria les meves pobres nocions de portuguès o italià en un coneixement acceptable de la llengua local, i en poc temps ja seria un portuense o un florentí més. Estic segur que m’hi adaptaria ràpid, tan segur com que em costaria molt adaptar-me a viure a, posem per cas, Estocolm o Cracòvia.

I ja que surt el tema recorrent de l’adaptabilitat lingüística acabaré aquestes reflexions sobre la mobilitat humana fent referència a les actituds lingüístiques de les persones que, pel motiu que sigui, es veuen obligades a canviar de lloc de residència. Continuen cridant-me l’atenció els immigrants que porten mig segle a Catalunya i, quan t’hi adreces amb un bon dia, es veuen incapaços de contestar-te amb un bon dia. Les onades migratòries que hem tingut a Catalunya han portat aparellada una actitud lingüística molt tancada, amb totes les excepcions que calguin, que també n’hi ha i moltes, especialment fora de les grans conurbacions. Per no caure en el mateix error quan sóc a Nairobi saludo els meus interlocutors locals amb un asubuhi njema amb la mateixa naturalitat que a Sarrià dic bon dia i a Saragossa, on haig d’anar la setmana que ve, buenos días.

dijous, 19 de febrer de 2015

Si us plau, parlem clar

Cal evitar sempre les possibles confusions derivades d’una incorrecta utilització del llenguatge. Sempre que es pugui caldria parlar clar, sense embuts, i dir les coses pel seu nom. Com deia aquell polític del franquisme, al pa, pa, i al vi, vi.

Un vell proverbi centralista portuguès diu que Portugal és Lisboa i la resta és paisatge. Però només cal conèixer, per exemple, la bonica ciutat de Porto per arribar a la conclusió que l’autor d’aquesta dita segurament no es va moure mai de Lisboa. Sigui com sigui, un proverbi només és un proverbi i encara que no reflecteixi la realitat tampoc fa mal a ningú. Deixem, doncs, els proverbis de banda i centrem-nos en realitats més tangibles i actuals.

Els líders dels dos grans partits polítics espanyols afirmen sense posar-se vermells que la presó permanent revisable no té res a veure amb la cadena perpètua, una pena que, per cert, està expressament prohibida per la Constitución Española que aquests personatges tant diuen defensar. Però no cal ser cap llumenera per concloure que amb aquesta perversió del llenguatge nomes pretenen enganyar el personal i fer-nos passar bou per bèstia grossa.

Als Estats Units d’Amèrica de la tortura en diuen ara enhanced interrogation techniques (E.I.T.), és a dir, tècniques reforçades d’interrogatori. Mireu, per més que s’esforcin a rebatejar-la, la tortura sempre és tortura, i aquesta és una paraula suficientment precisa com per no haver-ne d’inventar una altra per definir l’acció criminal que hi ha al darrere.

Estem permanentment rodejats de persones que no parlen clar, que diuen una cosa quan n’estan pensant una altra, i ara que s’acosten eleccions aquestes situacions encara s’incrementaran més. Penso que cal denunciar-ho, ni que només serveixi per fer posar vermell a qui utilitzant expressions ambigües o directament falses intenti abusar de la confiança de la gent. Cal que aquests personatges es vagin posant al descobert, que passin vergonya i que la gent els mostri el seu menyspreu.

dimarts, 17 de febrer de 2015

Ribó, Burniol, Godó i tants d’altres també són casta

Siguem clars, la casta no només està formada pels dirigents polítics populars, socialistes, convergents, comunistes, etc. Així, podem posar uns exemples de personatges públics, ben diferents entre ells, que també formen part de la casta en el seu sentit més ampli. El Síndic de Greuges de Catalunya, el notari-tertulià i conseller de la Caixa, l’editor de La Vanguardia i tants d’altres són tan de la casta com ho poden ser Laetitia Casta (a la foto), aquesta actriu per motius obvis, o els polítics convencionals tan criticats pels politòlegs de Podemos els quals, per cert, quan toquin poder i càrrec, no seria gens estrany que també passessin a formar part d’aquest club tan exclusiu.

Deixant de banda les seves virtuts professionals i humanes, que ningú discuteix, Rafael Ribó, López Burniol, Javier Godó i tants d’altres són personatges que si bé, almenys oficialment, no es dediquen a la política partidista, estan perfectament instal·lats en el sistema que alguns es volen carregar. Ep, tot legal, faltaria més, però convé recordar-ho perquè de vegades, quan pontifiquen en públic, i ho fan sovint, sembla que la cosa de la casta no vagi també amb ells.

És molt possible que personatges com ells i d’altres això no s’ho hagin plantejat mai, i potser ara que els dos primers entren a la setantena i el tercer ja hi està instal·lat des de fa uns anys seria un bon moment per meditar-ho a fons. Fer de Síndic de Greuges o de conseller de La Caixa és tan casta com fer d’editor del diari més subvencionat de Catalunya. No estic demanant que es disculpin, ni molt menys, però sí que hi meditin una mica i que abans de carregar tan fàcilment contra la casta comptin fins a trenta-tres.

dilluns, 16 de febrer de 2015

Canviar el pany del despatx

(Foto: El País)

Dimecres passat el secretari general de la federació socialista madrilenya, Tomás Gómez, va ser cessat fulminantment per la direcció federal del PSOE. No ha quedat gens clar el motiu del cessament però tot sembla indicar que en pocs dies se sabran més coses, i amb això no estic insinuant res sinó que només tracto de reflectir el que des de fa mesos diuen i escriuen persones molt més informades que jo. De moment el partit ha quedat en mans d’una comissió gestora encapçalada pels dirigents històrics del PSOE Rafael Simancas i Jaime Lissavetzky (a la foto).

Però si amb aquest canvi de cares, ni que sigui provisional, es volia donar una imatge de renovació del partit és evident que, presentant aquests personatges, l’equip de Pedro Sánchez no se n’ha sortit. Cal recordar que l’any 2003 Simancas va guanyar les eleccions madrilenyes però no va poder accedir a la presidència de la Comunidad de Madrid degut a aquell episodi tan fosc i poc edificant conegut com el tamayazo. Bé, el PSOE està en caiguda lliure, i aquest només és un pas més en la llarga llista de despropòsits a la que estem assistint des de fa temps. Per cert, si volem ser justos exactament el mateix diagnòstic el podríem aplicar a la franquícia catalana del PSOE que encapçala el senyor Iceta.

Hi ha militants socialistes que s’han posat les mans al cap perquè una de les primeres mesures que ha pres la comissió gestora ha estat canviar el pany del despatx del dirigent ara caigut en desgràcia. La soferta militància de base es va queixar sorollosament en considerar que la decisió de canviar el pany era una manera poc elegant de posar sobre la taula la manca de confiança en el polític defenestrat. Jo, en canvi, crec que han fet bé canviant el pany. Primer, perquè sense entrar en el fons dels motius del cessament, aquell despatx no és de la persona cessada sinó del partit. Però és que, a més a més, si de confiança en el polític defenestrat la direcció federal no en té cap ni una, a què vindria intentar dissimular-ho?

divendres, 13 de febrer de 2015

Fer anys

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de febrer de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.690 de La Veu de l'Anoia)

Potser algú pensarà que posant-ho negre sobre blanc demostro ser massa agosarat, però m’atreveixo a afirmar que, ho proclami un en veu alta o s’ho guardi exclusivament per a ell, fer anys agrada gairebé a tothom. Una altra cosa és si a tothom li agrada celebrar els seus aniversaris d’una manera tradicional, és a dir, bufant les espelmetes del pastís. A mi, per posar un exemple ben proper, això de bufar les espelmetes és una d’aquelles coses que a mesura que m’he anat fent gran ha deixat d’interessar-me. Vaja, no em fa cap vergonya admetre-ho; ara, haver de bufar les espelmetes em fa més aviat nosa i, por poc que pugui, intento estalviar-m’ho.

Però, repeteixo, no és que em desagradi fer anys, no és pas això, però cada vegada em ve més costa amunt protagonitzar el numeret d’escoltar la cançoneta de rigor i després haver de bufar les espelmetes davant de tothom, i tota la parafernàlia festiva que envolta l’acte. M’imagino que es deu tractar d’un clàssic signe de timidesa, o tal vegada no. Potser en els que tenim aquesta actitud antibufera s’hi haurien de buscar lectures clíniques més profundes. Quan el vegi ho preguntaré a un amic meu que és psiquiatre, a veure què me’n diu.

A més a més, en bufar les espelmetes hi ha el risc que si el pastís no està ben protegit amb paper de plata, la cera caigui on no hauria de caure, i el pastís quedi contaminat. I això per no parlar d’un risc afegit, que quan intentes apagar totes les espelmetes d’una sola bufada barrejat amb la bufera se t’escapi involuntàriament una mica d’element líquid. Els que hi entenen diuen que s’ha de fer així, s’han d’apagar totes les espelmetes d’una sola bufada, però això comporta uns riscos. Però per bufar tampoc renyirem, si s’ha de bufar es bufa, i tampoc és cap drama.

Fa poc va ser el meu aniversari i, com que era fora, em vaig estalviar de bufar les espelmetes. Em van regalar un paraigua exactament igual que el que no fa gaire em vaig deixar oblidat en un teatre i no vaig poder recuperar quan hi vaig tornar l’endemà. Vaig pensar que segurament algú el devia necessitar més que jo. Però jo el necessitava de debò, és un paraigua plegable que va molt bé per anar de viatge, ocupa poc lloc a l’equipatge de mà però, un cop desplegat, obtens un diàmetre de protecció més que suficient per quedar perfectament a cobert de la pluja.

Dilluns celebrarà noranta anys un tio meu, i aquest aniversari tan rodó m’ha donat la idea d’escriure aquestes reflexions en homenatge als que fan anys. Moltes felicitats, Josep!

dijous, 12 de febrer de 2015

De què serveix un programa electoral?

Dimarts, sota la presidència pel Regidor del Districte Sr. Joan Puigdollers, de CiU, es va celebrar a Barcelona el Consell de Barri de Sarrià. Entre els temes tractats hi havia un punt del programa electoral del partit polític que governa la ciutat de Barcelona, CiU, que deia, textualment, el següent: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”.

Però aquest compromís tan inequívoc ja ens el presentaven molt aigualit en el full de l’Ordre del Dia que ens van entregar en començar l’acte. Deia, textualment, el següent: “Recuperació simbòlica del Monestir de Pedralbes per a Sarrià; ...”. És a dir, el que segons el programa electoral havia de ser el retorn del Monestir de Pedralbes a Sarrià ja s’havia rebaixat a una simple recuperació simbòlica que, als efectes pràctics, no vol dir res.

Seria sobrer iniciar ara una discussió semàntica entre aquests dos conceptes perquè, dissortadament, ja d’entrada se’ns va informar que aquell compromís electoral no es compliria, tampoc en la forma aigualida que se’ns presentava dimarts. Després de marejar la perdiu amb els sarrianencs durant gairebé quatre anys, des de l’ajuntament es reconeixia públicament, per primera vegada, que la promesa de CiU de restituir Pedralbes a Sarrià es considerava ja un incompliment electoral.

La gent de Sarrià tindrà el criteri suficient per decidir a qui dóna el seu vot el proper mes de maig i, com no podria ser d’altra manera, tindrà també en compte aquest clar trencament del contracte. Perquè cal recordar que un programa electoral és exactament això, un contracte entre dues parts: jo et prometo si tu em votes, vota'm i faré això i allò. Una de les parts (CiU i l’alcalde Trias), admet ara que no complirà el seu compromís electoral. Dimarts el regidor Puigdollers va tancar el debat de manera autoritària, com volent dir que les coses són com són i no se’n parli més. El ciutadà s’hauria d’anar mentalitzant, però, que un programa electoral no és un paper mullat per cobrir l’expedient, i que els polítics que no compleixen el seu programa haurien de ser castigats a les urnes. D'aquí a tres mesos, amb el recompte de vots, tindrem la resposta.

dimecres, 11 de febrer de 2015

Devaluació de l’euro

No fa gaire una universitària amb carrera de lletres, molt d’esquerres i molt alternativa, em va sentir com canviava impressions amb un conegut meu sobre les cotitzacions de les divises i, més concretament, sobre la devaluació de l’euro respecte al dòlar, i la influència que aquests canvis tenen en el nostre dia a dia. Com que ens coneixem, quan el meu interlocutor va marxar ella es va acostar a la meva taula i em va retreure de bon rotllo que els neoliberals com jo (en dec fer la pinta, tot i que jo no m’he definit mai així) sempre parlem d’aquestes coses i no dels problemes reals de la gent del carrer. Vull aclarir que per Barcelona jo gairebé sempre em moc a peu, però pel que es veu no dec arribar a la categoria de la gent del carrer. Sigui com sigui, com que no em podia entretenir vaig sortir del pas dient-li que n’escriuria unes reflexions al blog. Aquestes.

El canvi euro/dòlar ha passat en sis anys d’1,60 a gairebé 1,10. Avui, per comprar un euro un ciutadà americà només necessita un dòlar i 10 centaus, mentre que l’any 2008 necessitava un dòlar i 60 centaus, és a dir, un 45 per cent més que ara. Si fa sis anys aquest americà viatjava a Europa i s’allotjava, posem per cas, en un hotel de 150 euros la nit, llavors havia de pagar l’equivalent de 240 dòlars mentre que ara la mateixa habitació només li costa 165 dòlars. Resumint, com que pels nord-americans viatjar a Europa ara els surt bastant més barat que abans, la lògica ens diu que el turisme provinent dels Estats Units amb destinació a Europa augmentarà, amb tot el que de positiu això comporta, especialment en un país turístic com el nostre.

Imaginem-nos que fa sis anys una cadena americana de sabateries comprava sabates made in Spain a 31 euros, i les posava a la venda al preu equivalent en la seva divisa, és a dir, a 50 dòlars el parell. Ara, pel mateix parell de sabates de 50 dòlars el fabricant europeu n’obté 45 euros. I encara que venedor i comprador es parteixin la diferencia derivada del canvi de divises, és a dir, que el fabricant europeu les vengués al client americà a 38 euros, una pràctica que no resulta inhabitual en èpoques de fortes oscil·lacions de les divises, tant el fabricant europeu com el comerciant americà millorarien els seus marges i tots dos hi sortirien guanyant. Fins i tot hi hauria marge per reduir el preu de venta al públic a menys de 50 dòlars. Conclusió: als exportadors europeus vendre ara als Estats Units els resulta més fàcil que abans.

Naturalment que no tothom hi surt guanyant, si uns guanyen n’hi ha d’haver uns altres que en surtin perjudicats, ja que el diner circulant sempre és el mateix, nomes va canviant de butxaca. Així, pels europeus, viatjar ara els Estats Units ens resulta bastant més car que fa sis anys. Un altre exemple: als exportadors de cotxes americans ara els és molt més difícil vendre a Europa. Explico tot això, que no deixen de ser obvietats, perquè la noia que deia al principi, quan ens vam acomiadar, encara insistia que tot això de les divises no tenia cap influència en el dia a dia del ciutadà normal. I tant que en té! Només considerant el factor divisa, omplir el dipòsit de gasolina és avui un trenta per cent més barat que fa sis anys.

dilluns, 9 de febrer de 2015

Article censurat per La Vanguardia

¡Sí al museo militar!, per Albert Sánchez Piñol

El señor Ricardo Álvarez-Espejo, teniente general del ejército, ha propuesto recientemente que se cree un Museo Militar en Barcelona, objetivo que considera “ambicioso e irrenunciable”. Nuestra opinión es que ya era hora que el ejército hiciera una propuesta que pudiera ser muy acogida por la sociedad catalana. Estamos seguros de que el señor Álvarez-Espejo se dejará asesorar, en una amable colaboración entre las fuerzas armadas y mundo civil.

Para empezar sería muy interesante que el Museo Militar dedicara una galería a las masacres que el ejército ha cometido históricamente contra la población civil catalana. Por ejemplo, escogiendo una entre tantas, los hechos de Cambrils de 1640, cuando después de un breve asedio la plaza se rinde a las tropas castellanas. Incumpliendo todos los pactos, el ejército masacró a más de setecientos cambrilenses.

Muy apropiada y visual sería una sección que se titulara: “Bombas sobre Barcelona”, donde se detallaran todos los bombardeos que el ejército español, y sus aliados, han perpetrado históricamente contra la capital catalana. Difícilmente encontraríamos otro caso de una urbe bombardeada tantas veces, y tan salvajemente, por el mismo ejército que supuestamente tenía que defenderla. Digo que sería una sección muy visual porque se podrían incluir croquis y gráficos de la devastación urbana y humana, así como modelos de los proyectiles empleados, que incluirían desde la arcaica balística del siglo XVII hasta las modernas bombas de fragmentación de la guerra civil española.

Otro apartado lo merecerían los enfermos de psicopatía que se han enfundado el uniforme militar y han recalado en Catalunya. Como por ejemplo Charles de Espagnac (1775-1839), un francés expulsado de su país, por reaccionario, pero que hizo carrera en el ejército español. Su demencia lo llevó a prohibir las barretinas, el pelo largo en los hombres y las trenzas en las mujeres. Le gustaba bailar bajo la horca, entre los pies de los cadáveres que había mandado colgar, borracho por una combinación de ron y aguardiente. Fernando VII siempre lo defendió: “Está loco, pero para estas cosas no hay otro”.

Una temática indispensable para cualquier Museo Militar que se precie sería la de los gobernadores militares y su relación con Catalunya. Recordemos la famosa frase del general Espartero. “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Menos célebre es el capitán general Juan Zapatero y Navas, conocido por sus propias tropas como el general Cuatro Tiros. Y con razón. Su frase preferida era: “Yo sé cómo se arregla; a ese, ‘cuatro tiros’; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema”. Los civiles catalanes, en cambio, preferían denominarlo el Vampiro por su afición a los fusilamientos indiscriminados. En cierta ocasión ajustició a un pobre chico jorobado, escogido al azar. ¿El motivo? Que según algunos delatores en la última revuelta obrera había participado un chico jorobado.

El general Severiano Martínez Anido no desmerecía a sus predecesores: en 1920, como gobernador militar de Barcelona, se enfrentó con el gobernador civil Carlos Bas, a quien acusaba de “blando”. Anido le exigió que le dejara fusilar a “gente como Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros”. En sus memorias Bas narra el diálogo. Bas: “Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino”. Anido: “No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes”.

Y puesto que nos referimos a “palabras malsonantes”, también se podría dedicar una sección del museo a la temática “La prensa militar y Catalunya”. En las hemerotecas hay centenares y centenares de artículos del siguiente estilo, publicado en La Correspondencia Militar, el 13 de diciembre de 1907: “El problema catalán no se resuelve, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

¡Qué gran fortuna que hoy en día el ejército español ya no practique las “palabras malsonantes”, que sólo sean materia de memoria y de museo! Esto es loable y es cierto. Tan cierto como que el pasado mes de noviembre publicamos el artículo “¡Un paso al frente!”, en el que describíamos el caso de un militar en activo, el teniente Luis Gonzalo Segura, a quien la fiscalía militar le ha abierto un expediente que podría acabar con la solicitud de seis años de prisión. ¿El delito? Ser el autor de una obra de ficción, concretamente una novela, donde se describen unas fuerzas armadas en las que reina el nepotismo y la corrupción a gran escala. Cuesta de creer, así que lo repito: en pleno siglo XXI la jurisdicción militar española puede pedir una pena de seis años de prisión por escribir una novela.

Precisemos, para acabar, que el mismo señor Álvarez-Espejo, que ahora nos regala la afortunada iniciativa del Museo Militar, publicó inmediatamente un artículo de réplica en este diario, titulado “Otro paso al frente”, una réplica extraordinariamente peculiar, por cierto, puesto que en todo su artículo no mencionaba ni una sola vez el motivo de réplica: es decir, el teniente Segura y su caso.

Cuando escribo estas líneas, el teniente Segura vuelve a estar bajo arresto

(Aquest article ha estat copiat d'aquí)

diumenge, 8 de febrer de 2015

Qui és el delinqüent?

Divendres dos diaris molt afins al govern espanyol i, per tant, gens afins al partit Podemos, van publicar una informació sobre una declaració fiscal complementària voluntària que Juan Carlos Monedero, número tres de la cúpula de Podemos, havia presentat poc abans a la Agencia Tributaria espanyola. Pel tipus de detalls que aquests dos diaris, El Mundo i La Vanguardia, van publicar, es pot deduir que l’origen de la filtració només podia ser de les pròpies autoritats fiscals espanyoles. Això no és una opinió sinó el relat d’un fet molt concret, i qui tingui dubtes només ha de consultar les versions en paper de divendres passat dels dos diaris esmentats.

Cal recordar que presentar a hisenda una declaració complementària no pressuposa que hi hagi delicte fiscal. Els motius que et porten a presentar una complementària poden ser diversos. Un pot canviar de criteri sobre determinats aspectes de la seva tributació i, mitjançant una complementària, pot dir a hisenda que donde dije Digo, digo Diego. La presentes, pagues el que toca, si és que toca pagar, i llestos. Hi ha molta normativa oficial que és interpretable, i a l’hora de valorar determinats comportaments fiscals fins i tot des de la pròpia inspecció d’hisenda et pots trobar amb criteris radicalment oposats d’una oficina a una altra.

En canvi, el que segur que no és interpretable és que filtrar dades d’un contribuent a la premsa, que és d’això del que estem parlant, és un delicte clarament tipificat en la Llei de Protecció de Dades. Per tant, si en aquest cas es busca un delinqüent aquest es troba a la seu del Ministerio de Hacienda. No estic insinuant que el delinqüent sigui el nostre molt estimat ministro Montoro, perquè això ho ignoro. Però si la decisió política de filtrar determinades dades a la premsa no ha estat directament seva, només es pot haver pres en el seu entorn més proper.

No només no sóc un votant potencial de Podemos sinó que estic a les antípodes de molts dels seus plantejaments polítics i econòmics. Però les coses són com són i les informacions en contra del nou partit polític espanyol no és poden manipular d’una manera tan barroera i tramposa com ho estan fent el govern espanyol i els mitjans de comunicació que li són afins, que són la gran majoria. Segurament a Monedero se li poden retreure moltes coses, però el que és segur és que en aquest afer Monedero no és el delinqüent.

dijous, 5 de febrer de 2015

La incompetència és políticament transversal

(Conductors atrapats ahir al Túnel del Bruc. Foto: La Vanguardia)

Ahir va nevar a molts indrets de Catalunya, fins i tot a Barcelona. Però que nevi a principis de febrer entra dintre de la normalitat. Jo havia d’anar a la comarca de l’Anoia i vaig sortir de casa poc després de les set del matí. En arribar al nus de Can Carelleu, a l’entrada 9 de la Ronda de Dalt, vaig observar que hi havia aparcat un flamant vehicle llevaneus junt amb una dotació policial. A aquella hora només queien unes volves d’aiguaneu però almenys en aquella zona no quallaven, i encara era massa fosc per poder veure si Collserola ja estava emblanquinada. Vaig observar, però, que alguns cotxes que entraven a Barcelona portaven un bon tou de neu a sobre. Vaig pensar: “aquesta vegada sí, aquesta vegada les nostres autoritats estan preparades per afrontar correctament el problema”, alhora que em venien al cap altres episodis de neu que vam haver de patir sota una gestió pública que, per dir-ho suaument, podríem qualificar de manifestament millorable, tant amb consellers de l’època del tripartit com d’èpoques pujolianes.

Anava escoltant la ràdio perquè volia estar ben informat de l’estat de les carreteres per on havia de passar, i anava canviant de CatRàdio a RAC1. Quan la senyora Terribas començava un d’aquells comentaris propis de pàrvuls que tant li agraden em passava al senyor Basté, i així m’anava assabentant de l’estat de les carreteres. Aviat van connectar amb conductors atrapats a El Bruc, per on havia de passar jo. Explicaven que l’autovia no estava tallada però la realitat és que des de feia més d’una hora el trànsit estava completament aturat per la neu. Aquelles persones òbviament no es queixaven de la nevada, que no deixa de ser un imponderable. Criticaven, però, la manca de previsió dels mossos, que en comptes de desviar el trànsit a Martorell, Esparreguera o Abrera, evitant així que els vehicles seguissin per una carretera que pocs quilòmetres més endavant estava impracticable, deixaven passar a tothom.

En escoltar-ho vaig decidir fer mitja volta i tornar cap a Sarrià. Ignoro quina valoració es farà de la gestió del conseller Espadaler, però jo ahir, escoltant aquells conductors atrapats a El Bruc, no vaig poder evitar que em vingués al cap la gestió del conseller Saura. Ahir vaig treure una conclusió: la incompetència, com el moviment independentista, també és políticament transversal.

dimarts, 3 de febrer de 2015

Obvietats

Hi ha qui té una tendència malaltissa a agafar-se-la sempre amb paper de fumar, toqui o no toqui. Hi ha catalans, i també no catalans, que tenen la pell molt fina i s’escandalitzen per qualsevol cosa, fins i tot davant de pures obvietats. És obvi que només pot ser català un cava elaborat a Catalunya, i és obvi també que un cava elaborat a Requena (València) no està elaborat a Catalunya. Conclusió lògica i irrebatible: el cava que fan a Requena no és un cava català. I tot això deixant al marge la qualitat del producte, perquè com que no m’agrada cap beguda que porti bombolletes incorporades no estic en situació de valorar-la. Però intueixo que, com diuen a Mallorca, per tot hi ha de tot. No hi ha cap estudi seriós que digui que tot el cava elaborat a Catalunya sigui necessàriament bo, i el que es fa a fora, dolent. Llavors, davant d’aquestes obvietats, alguns ens preguntem per què alguns catalans de la ceba es posen les mans al cap davant d’una simple campanya de màrqueting que pretén vendre a Catalunya “cava no catalán”. Si ens volguessin fer passar gat per llebre i ens oferissin un cava no català com si fos cava català encara es podria entendre perquè estaríem davant d’un frau. Però si quan t’ofereixen aquell producte ja t’avisen que allò no és un cava català, i per evitar qualsevol malentès fins i tot utilitzen com a argument de venda una bandera que és la que és, i no és precisament la senyera, llavors ja no queda cap espai pel dubte. A què ve, doncs, tant rebombori a les xarxes?

dilluns, 2 de febrer de 2015

Tic-tac, tic-tac

(Foto: 20minutos.es)

Dissabte, a la Puerta del Sol de la capital de l’estat i carrers adjacents es van concentrar milers de simpatitzants de Podemos, mentre els líders dels partits rivals (PP i PSOE) van preferir marxar de Madrid, no fos cas que algú amb bon olfacte periodístic hagués tingut la temptació de comparar audiències. Així, Mariano Rajoy @ Vengo A Darte Las Gracias va anar a Barcelona, mentre que Pedro Sánchez @ El repudiao va escollir València. Tant l’un com l’altre es van reunir també amb les seves respectives parròquies polítiques, però no al carrer com Pablo Iglesias i el seu equip de politòlegs sinó en recintes tancats. Dissabte no hi havia, per tant, comparació possible.

Darrerament el discurs de Podemos només fa referència al PP, com si fos el seu únic adversari, alhora que ignora el PSOE, com si no existís. I mentre els dirigents populares s’enfurismen amb aquesta referència constant de Podemos en contra d’ells, els dirigents socialistes estan preocupadíssims per no ser mereixedors de l’atenció del nou partit, amb un resultat ben conegut: tant el PP com el PSOE no paren de parlar de Podemos. No tinc idea sobre qui guanyarà les properes eleccions, però amb l’estratègia política de Podemos una cosa està quedant clara: en pocs mesos tant el PP com el PSOE han situat aquest partit com l’adversari a batre, i només aquest fet ja és un gran triomf dels nouvinguts a la política espanyola. La campanya electoral dels politòlegs de Podemos l’estan fent els seus propis adversaris, però aquests semblen no adonar-se’n.