.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dijous, 30 d’abril de 2015

Dubtes i certeses

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 d'abril de 2015 a la pàg. 4 del núm. 1.701 de La Veu de l'Anoia)

Molts unionistes asseguren tenir la certesa que, a Catalunya, ells són majoria. Ho repeteixen tan sovint i, aparentment, tan convençuts, que hi ha gent que se’ls ha acabat creient. Aparenten estar-ne tant, de segurs, que fins i tot alguns consideren innecessari consultar sobre el tema als catalans via referèndum. Però també hi ha unionistes que expressen dubtes sobre quina és la voluntat majoritària dels catalans. Són els unionistes que no les tenen totes i alguns d’aquests, no tots, s’uneixen interessadament als que promouen la prohibició de votar. Com que no estan segurs del resultat tenen por que la votació resultés desfavorable als seus interessos. I aquí faig un incís per recordar que el terme unionista, que a alguns partidaris d’aquesta opció els desagrada profundament, no és un invent català. El terme unionista es va importar d’Irlanda, i com que és prou definitori d’una determinada actitud política aquí també ha acabat arrelant.

Els que em coneixen saben que no sóc unionista, i que tinc dubtes sobre quina és la voluntat majoritària dels catalans sobre la possibilitat d’una Catalunya independent. Seria, per tant, una mica agosarat per part meva confondre desitjos amb realitats tot i tractar-se, com dèiem abans, d’una pràctica força habitual entre molts unionistes que donen per fet el resultat de la votació. No cal dir que tinc alguna intuïció al respecte, és a dir, que intueixo que hi ha una majoria de catalans favorables a la independència. Però en democràcia no n’hi ha prou de tenir intuïcions sinó que s’han de tenir certeses, i per transformar els dubtes i les intuïcions en certeses només hi ha un camí, que passa necessàriament per les urnes i el recompte de paperetes.

Estic convençut que en aquest contenciós s’acabarà imposant el sentit comú, i que tots els catalans que ho vulguin tindran l’oportunitat d’expressar democràticament la seva voluntat. I si acaben guanyant els unionistes, una possibilitat que, com va passar a Escòcia no fa gaire, tampoc s’ha de descartar, tots haurem d’acceptar els resultats, també els que no som unionistes. El problema es presentaria si guanyés l’opció favorable a una Catalunya independent. Hi ha molts unionistes que ja han dit que ells això no ho acceptaran mai, i insinuen camins poc recomanables per imposar la seva voluntat. És a partir d’aquesta possibilitat que als catalans ens convé anar conreant complicitats exteriors que, en cas de triomfar l’opció independentista, com a mínim no ens posin traves al nostre projecte.

dimarts, 28 d’abril de 2015

Reflexions posteriors al debat electoral d’Orlandai

Aquestes reflexions són una continuació de l’article publicat ahir. Organitzat per Les Veus de la República, ahir al vespre es va celebrar el debat electoral de la Casa Orlandai amb la participació de vuit persones que representaven vuit candidatures a les eleccions municipals de Barcelona. No en dic partits expressament perquè algunes llistes representen més d’un partit, i una que portarà impresa la foto de la candidata a les paperetes (com si el votant fos analfabet) en representa cinc. Cal dir que d’acord amb les últimes enquestes electorals publicades fins ara, la majoria dels candidats presents ahir a Orlandai no acabaran sent regidors. I d’aquest petit detall que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Com si fóssim en un país endreçat del nord dels Pirineus l’acte va començar amb puntualitat germànica, a l’hora que tocava, i va durar poc més de dues hores, amb una distribució dels temps d’intervenció teòricament molt pautada però que després no es va respectar per part de cap de les persones que hi van intervenir. Podríem dir que, amb alguns matisos, tots van coincidir en el diagnòstic de la situació actual: l’alt preu dels pisos de Sarrià, els joves que se senten expulsats del barri, la taxa d’atur en totes les franges d’edat, la creixent desigualtat social, la pobresa encoberta, el soroll i la contaminació, les pensions i els contractes de treball de misèria, etc. Vaja, tot un catàleg d’obvietats. Qui hi pot estar en contra d’aquestes disfuncions?

Les discrepàncies van aparèixer amb les propostes que uns i altres anaven aportant. En faré algun apunt desordenat i sense cap pretensió de reflectir-ho tot ni molt menys. La representant socialista, per exemple, un partit que va governar l’ajuntament durant 32 anys ininterrompudament, 24 dels quals coincidint amb un govern del mateix color polític a Madrid, va fer moltes propostes d’allò que s’hauria de fer, però no va saber explicar per què no ho van fer ells mateixos en els llargs anys que van governar la ciutat.

Va parlar també de crear uns trenta mil llocs de treball, com si no se n’adonés que Barcelona no necessita que l’ajuntament creï llocs de treball (ni que la Generalitat els creï a Catalunya) sinó que tot plegat és molt més senzill: que des de l’administració pública s’eliminin tràmits burocràtics i es faciliti la creació d’empreses. En definitiva, si l’administració no posés tants entrebancs otro gallo nos cantara. Als anys vuitanta del segle passat ja es parlava de la finestreta única, i l’any 2015 encara no la tenim. Aquesta és la trista realitat, i el resultat és que el nostre país (Espanya, Catalunya, tant se val) està cada dia en pitjor posició en els rànquings internacionals de facilitat de creació d’empreses, que és el mateix que dir creació de llocs de treball.

La representant del soci petit del govern tripartit dels 32 anys que dèiem abans ens va fer un catàleg d’ajuts i subvencions públiques que, de portar-se a la pràctica, farien de Barcelona una mala còpia de les societats andalusa o extremenya, amb una societat anquilosada i que no avança, basada en la perillosa cultura de la subvenció i amb el corresponent vot captiu dels electors. Hi ha partits que és precisament això el que busquen, però sortosament estan en minoria.

Una vegada més el representant de CiU del govern sortint no va poder justificar amb arguments mínimament raonables per què no han complert l’únic compromís electoral que no comportava una despesa econòmica: la devolució de Pedralbes a Sarrià. Vist això, quina credibilitat podem donar al seu programa electoral?

La moderadora em va permetre fer una intervenció curta al final, i la vaig aprofitar per manifestar-me com un descregut dels programes electorals en general, perquè no van massa més enllà d’una mera declaració d’intencions molt bonica i que el votant no acostuma a objectar i tothom dóna per bona, prescindint del seu posterior incompliment. Dissortadament aquesta és la classe de democràcia que tenim. Dit això, cal felicitar les organitzadores de l’acte i, el 24 de maig, tothom a votar sens falta, perquè entre lo d’abans del 1979 i lo d’ara no hi ha color: lo d’ara és definitivament menys dolent.

dilluns, 27 d’abril de 2015

Sarrià ni és socialista ni té metro, però té un tren, un teatre i un govern incomplidor

A Sarrià vam patir 32 anys seguits (1979-2011) de governs socialistes, i permeteu-me la llicència d’associar aquest llarg període amb un patiment. M’explico. En aquests llargs 32 anys a Sarrià els socialistes no van guanyar mai les eleccions, però van governar sempre, i és lícit preguntar-se si la manca d’inversions municipals a Sarrià ha sigut un càstig als sarrianencs per no haver votat la franquícia socialista. O potser se n’ha de fer una altra, de lectura: com que des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume als sarrianencs ens han deixat de la mà de Deu, hem anat castigant els socialistes de l’única manera que podíem, és a dir, no votant-los. El fet és que Sarrià no és socialista, i no hi ha hagut mai una entesa franca entre el socialisme municipal barceloní i el nostre barri.

A Sarrià encara no tenim metro, i tot indica que no en tindrem fins que es desencallin les obres de la L9, ara aturada. Els governants ens diuen que per acabar la L9 falten diners, però potser no en falten sinó que s’ha optat per dedicar-los a altres finalitats. Qui mana, mana. Els governants tenen les seves prioritats, unes prioritats que, dissortadament, no sempre coincideixen amb les prioritats de la ciutadania. I a nosaltres, els electors, només ens queda el recurs de premiar-los o castigar-los cada quatre anys a les urnes. Mentre no canviïn les coses, aquest és el limitat joc polític que se’ns permet.

Com que a Sarrià no tenim metro, quan els sarrianencs necessitem utilitzar-lo ens hem de desplaçar fins a la l’estació de Maria Cristina, a la Diagonal, al barri de Les Corts. Però això sí, a Sarrià tenim un tren molt nostrat, el Tren de Sarrià, que ja fa més d’un segle i mig que dóna servei al barri. Alguns usuaris l’anomenen els ferrocarrils, o els ferrocates. Personalment no em puc queixar ja que, tot i no tenir metro, els sarrianencs de la part baixa del barri el tenim a pocs minuts de casa, que tampoc és cap drama. Ara bé, el Tren de Sarrià no és el metro, entre altres motius perquè gairebé no ofereix possibilitats d’enllaçar amb la xarxa metropolitana.

A Sarrià tenim també un teatre centenari, privat, que recentment ha estat rehabilitat amb un finançament mixt privat-públic. Però no ens equivoquem, això no ha estat pas cap regal. És molt més simple: una part dels impostos pagats a l’ajuntament de vegades te la tornen, i això és el què ha passat amb la rehabilitació del teatre. El Teatre de Sarrià ha quedat la mar de bé, fa goig d’anar-hi i ensenyar-lo als visitants. Però alhora és un gran desconegut, fins al punt que molta gent no sap on es troba. I és que està situat en un lloc bastant amagat, en un carrer estret per on no s’hi acostuma a passar. Hi has d’anar expressament. Si teniu ocasió d’anar-hi, aneu-hi, que segur que us agradarà.

Ara tornen a tocar eleccions municipals, i serà la desena vegada des del restabliment de la democràcia. Aquests dies es parla sobre què faran els uns i què faran els altres. Els partits fan les seves habituals promeses electorals, unes promeses que tot sovint no s’acaben complint. I el què és mes greu, la majoria dels polítics que incompleixen els seus compromisos ni tan sols demanen disculpes. L’exemple més flagrant d’aquests incompliments és la no restitució del Monestir de Pedralbes a Sarrià. És el resultat de la prepotència dels que ocupen la poltrona pública, que massa sovint s’obliden de qui els paga un sou més que generós.

El programa electoral de CiU del 2011 deia: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”. En les darreres eleccions municipals CiU va obtenir un de cada dos vots sarrianencs, i és de suposar que en aquest espectacular resultat el compromís de tornar el monestir alguna cosa hi devia tenir a veure. CiU ha governat la ciutat durant els darrers quatre anys. Per justificar l’incompliment de restituir el monestir a Sarrià CiU ja no ha pogut utilitzar l’excusa que ens ha anat donant durant els anys de governs socialistes. Ara ja no poden dir “és que els socialistes governen i no volen restituir el monestir al barri de Sarrià”. I com que aquesta justa reivindicació no comporta cap despesa, ni tan sols poden apel·lar a la situació econòmica. L’alcalde Trias ni tan sols ha tingut la cortesia de disculpar-se i explicar-nos el motiu real del seu incompliment.

Aquest vespre, a la Casa Orlandai, hi haurà un debat polític que es presenta molt interessant. M’imagino que de tot això se’n tornarà a parlar. I es tornaran a fer promeses. I alguns sarrianencs potser se les creuran i tornaran a votar els que han incomplert flagrantment el seu programa electoral. Darrerament, per fer-nos callar, ens han dit que el monestir serà compartit entre els dos districtes, com si aquesta declaració resolgués el problema. A veure, el monestir no només és compartit pels dos districtes sinó per tota la ciutat, i per tot el país. Però el debat no és aquest. La pregunta concreta que ens fem a Sarrià és si algun dia algun alcalde tindrà la valentia política per rectificar aquella maragallada dels anys vuitanta del segle passat que va treure el Monestir de Pedralbes d’allà on no havia d’haver sortit mai.

divendres, 24 d’abril de 2015

Humor andalús

Carta publicada fa quinze mesos al diari ABC de Sevilla

dimecres, 22 d’abril de 2015

Justo Molinero

Les biografies diuen que Justo Molinero és un andalús que viu a Catalunya. Jo no el definiria pas així sinó com un català que va néixer a Villanueva de Córdoba, Andalusia, Espanya. El matís no deixa de tenir la seva importància. Al meu entendre, el lloc de naixement d’una persona no acostuma a ser decisiu en la seva vida. D’exemples de persones que han nascut en un lloc i han triomfat en un altre en tenim a cabassos. Ell mateix ha definit la circumstància del seu lloc de naixement amb una afirmació a la bilbaïna que comparteixo: “Els catalans naixem on volem”. Amb aquest posicionament ja es tapen moltes boques dels que sempre posen per davant de tot determinades essències pàtries i ves a saber quin pedigrí.

Justo Molinero va arribar a Catalunya quan era jove en busca d'un futur millor del que tenia al seu poble, com molts altres catalans amb històries similars a la seva. Aquí va treballar de tot, i no només va trobar el futur que buscava sinó que a base de pencar més hores que el rellotge ha acabat creant un imperi mediàtic de ràdio, televisió, etc. de primer ordre. Avui en dia podem definir perfectament Molinero com un gran empresari català de la comunicació, i és precisament aquesta la mena de gent la que ajuda a tirar endavant el país.

Jo no el conec de res però no fa gaire li vaig enviar una felicitació personal per haver protagonitzat un enfrontament dialèctic amb Josep Cuní, cosa que molta gent no s’atreveix a fer. Trobareu la picabaralla verbal a partir del minut 2:10 d’aquest vídeo. L’incident es va produir amb motiu de la presentació d’un llibre de converses entre l’empresari Justo Molinero i el polític independentista Oriol Junqueras. Tot i que el llibre encara no l’he llegit ja puc avançar que m’agrada el fet que dos personatges tan diferents hagin decidit participar conjuntament en un llibre d’aquestes característiques, que diu molt del seu tarannà obert i respectuós amb les idees polítiques dels altres.

Molinero encara no és independentista. L’”encara” el poso jo de collita pròpia perquè intueixo que ell, i molta més gent com ell que, amb tota la legitimitat, no han deixat mai de fer l’aposta per l’entesa política entre Catalunya i Espanya, al final també se n’adonaran que tota paciència té un límit. Però, òbviament, no tinc la bola de vidre d’endevinar el futur i també podria ser que el meu vaticini no es complís. Només el temps ens donarà la resposta però, sigui quina sigui, mentrestant Molinero ajuda a tirar endavant el país tot i que, com tothom, de vegades també comet errors, com la seva lamentable intervenció de l'altre dia al final del programa ".CAT" de TV3. Però aquest ja seria un altre debat.

dimarts, 21 d’abril de 2015

Messianisme o culte a la personalitat?

Si no estic malfixat la primera vegada que a Catalunya vaig veure una papereta electoral encapçalada amb la fotografia del candidat va ser a les últimes eleccions europees. La foto era de l’ara eurodiputat Pablo Iglesias i, el partit, Podemos. Doncs bé, ara s’ha fet públic que la candidatura municipal encapçalada per Ada Colau, una mena de franquícia de Podemos, ha decidit copiar el model, és a dir, incloure a les seves paperetes electorals la fotografia de la cap de llista i alcaldable per Barcelona.

He vist aquesta mena de paperetes en països poc desenvolupats i amb un nivell elevat d’analfabetisme. Però si saps que els teus votants potencials no saben llegir té tot el sentit que els facilitis la feina per tal que quan hagin de triar la papereta electoral no s’equivoquin, i la foto del candidat certament hi ajuda. Però fer-ho a casa nostra, on el percentatge d’analfabetisme deu ser entre nul i irrellevant, no deixa de cridar-me l’atenció.

M’agradaria poder excloure la possibilitat que Colau pensi que molts dels seus potencials votants són analfabets, però a la vista de les seves aparicions públiques no hi posaria pas la mà al foc. Sigui com sigui, cal deixar clar que els únics culpables de l'existència d'analfabets són els governants que permeten que hi hagin ciutadans que no saben llegir i escriure. Dit això, estem, doncs, davant d’una deriva messiànica de la candidata, o tal vegada es tracti d’un simple episodi de culte a la personalitat, tan habitual en les dictadures comunistes?

dissabte, 18 d’abril de 2015

Vintena Ateneuesfera, amb sorpresa inesperada


Dijous 16 d’abril quatre senyores i sis senyors que fem blogs ens vam trobar a l’Ateneu Barcelonès per celebrar la vintena edició de l’Ateneuesfera, que és amb aquest nom com es coneixen unes trobades de blogaires que van començar fa set anys, l’any 2008, gairebé a la prehistòria de les xarxes socials. Set anys en aquest món equivalen a generacions, i els blogs, les xarxes, les noves eines, formats i possibilitats tècniques que han anat sorgint, així com la manera de gestionar-ho, han canviat tant que ja no s'assemblen de res amb el què teníem l'any 2007. Òbviament en aquests set anys alguns blogs de l’Ateneuesfera han desaparegut, altres s’han renovat, altres han canviat de plataforma; hi ha tota la casuística. L’estadística freda ens diu que en aquestes vint sessions han passat per l’Ateneuesfera 63 blogaires tot i que de blogs en són bastants més, perquè hi ha blogaires que en gestionen més d’un i més de dos, i algun ateneuesfèric més de deu i tot.

La sorpresa es va produir a l’hora de l’aperitiu, just abans de començar el sopar, quan l’ànima d’aquestes trobades, el periodista Guillem Carbonell, ens va anunciar solemnement que aquesta era l’última Ateneuesfera que convocava ell. Cal recordar que en Guillem ha sigut l’únic blogaire que ha estat present en totes i cadascuna de les vint edicions comptant aquesta, i ha organitzat les trobades i dirigit els debats amb força encert. Ras i curt, sense ell l’Ateneuesfera no existiria. Ara, però, raons personals, familiars i professionals, combinades amb la convicció que aquestes sessions potser necessiten una renovació de format, l’han fet decidir a enretirar-se una mica i deixar pas a altres persones que se’n vulguin ocupar de cara el futur.

Recuperats de la sorpresa inicial es va debatre la situació creada, i fins i tot algú va gosar dir -jo mateix- que si en Guillem plegava l’Ateneuesfera desapareixia amb ell. Però cap dels presents es va apuntar a aquesta teoria, i això m’indica que no era pas la més encertada. Bé, finalment vam concloure que: 1/ tot i que a partir d’ara no la convocarà en Guillem, l’Ateneuesfera continuarà; 2/ gràcies a la cortesia d’en Guillem, que ens permet seguir utilitzant el nom, l’Ateneuesfera no canviarà de nom; 3/ per a properes trobades es mantindrà la tradició del lloc de la reunió, l’Ateneu Barcelonès del carrer Canuda; 4/ el format de les properes trobades el decidirem entre tots els ateneuesfèrics que tinguem interès en la seva continuïtat.

Dues notes finals després de la vintena Ateneuesfera: 1/ tot i que hi havia qui suggeria fer un manifest solemne per certificar la mort dels blogs com a xarxa social, tot i acceptant que segurament el blog ja fa temps que ha deixat de ser una xarxa social, constatem també que els nostres blogs tenen una salut de ferro; 2/ en Guillem es mereix l’agraïment sincer dels ateneuesfèrics per la bona feina feta durant aquests set anys. Ara caldrà veure si entre els interessats en donar continuïtat a l’Ateneuesfera som capaços de mantenir-la i, per què no?, millorar-la. Les ganes sembla que hi són però només el temps ens donarà la resposta.

divendres, 17 d’abril de 2015

Fi de la guerra freda, també a Cuba

Foto: El Mundo

Fa anys que segueixo amb molt interès tot allò relacionat amb la revolució cubana i, especialment, els diferents episodis de la guerra freda que durant mig segle ha mantingut enfrontats els governs dels Estats Units i Cuba. Però ara sembla molt clar que a partir de la reunió celebrada la setmana passada a Panamà entre els dos presidents, Raúl Castro i Barack Obama, la normalització de relacions ja no té marxa enrere. Podrà agradar o no però a Cuba acabarà passant el mateix que ha passat als països europeus de l’òrbita comunista a partir de la caiguda del Mur de Berlín, ara fa un quart de segle. Aquells règims comunistes que semblaven tan sòlids es van desfer com un terrós de sucre en un cafè, i Cuba no serà una excepció.

Fora de Cuba encara hi ha qui defensa que les dues grans icones de la revolució cubana, sanitat i educació, justifiquen el manteniment de la dictadura. A l’interior de l’illa, però, això no ho defensa ningú, perquè no hi ha res que justifiqui la seva defensa. La trista realitat és que des de fa molts anys les dues grans fites de la revolució s’han anat deteriorant i funcionen amb molta precarietat, com tot en aquell país. I ara encara sort en tenen del turisme, que els aporta inversions estrangeres i unes divises que necessiten com el pa que mengen.

Quan Cuba exportava sucre i els soviètics (llavors el comprador era la Unió Soviètica, la URSS) el pagaven a un alt preu polític que res tenia a veure amb la seva cotització internacional, els governants de Cuba encara es podien permetre el luxe de mantenir aquella ficció de país feliç. Però a partir de la negativa de Rússia a continuar pagant la festa caribenya el règim cubà es va començar a enfonsar de manera irreversible. Ara només falta la signatura de la declaració de pau i les fotos de rigor que els mandataris es faran a Washington i l’Havana amb cara de satisfacció, i un malson de més de mig segle s’haurà acabat per a la soferta societat cubana.

dimecres, 15 d’abril de 2015

Què és una majoria àmplia?

Ara es parla molt dels vots requerits per guanyar democràticament un referèndum, o unes eleccions plebiscitàries. Hi ha qui reclama que per guanyar s’exigeixi una majoria àmplia, normalment sense entrar en més detalls sobre quin abast numèric té el terme majoria àmplia. Per tal d’esvair dubtes, una majoria àmplia i 100% democràtica és la que representa el 50% més un dels vots emesos. Qualsevol requeriment que estigués per sobre d’aquesta xifra, allò que alguns anomenen majoria qualificada, seria injust i representaria, als efectes pràctics, donar peixet a l’opció perdedora alhora que es castiga la guanyadora, i tampoc és això, oi? Qui guanya, guanya, i qui perd, perd, encara que només sigui per un parell de vots. 100% democràtic.

dimarts, 14 d’abril de 2015

Adversaris, enemics i companys de partit

Foto: El País

Les aparences enganyen. Veient la foto semblaria que aquestes senyores estan la mar de contentes i orgulloses d’haver-se conegut. Són, d’esquerra a dreta, Esperanza Aguirre, aspirant a l’alcaldia de Madrid, Cristina Cifuentes, aspirant a presidir la Comunidad de Madrid, és a dir, el govern regional de la província de Madrid, i Maria Dolores de Cospedal, secretària general del Partido Popular. Però tot i que, veient-les, semblaria que entre aquestes dirigents polítiques hi ha molt bon rotllo, sembla ser que no és així. Els que coneixen el tema de prop asseguren que, si més no políticament, estan allò que se’n diu a matar i, encara que militen en el mateix partit, el Partido Popular, són enemigues irreconciliables. Sempre s’ha dit que hi han adversaris, enemics i companys de partit, i aquestes tres senyores són, precisament, això, companyes de partit.

dilluns, 13 d’abril de 2015

Eleccions a la vista

Il·lustració: El Mundo

Dimarts passat es va celebrar a Madrid la reunió de la junta directiva del Partido Popular. No faré una crònica formal d’aquesta trobada perquè ja han passat uns dies i se n’han publicat de molt bones. Destaco, per posar només un exemple, la que va escriure Manuel Jabois a El País, de la que n’extrec aquesta frase: La junta directiva del PP es un órgano extraño, multitudinario, que se reúne entre ovaciones. O aquesta altra: El PP salió de la junta directiva muy reforzado en su rumbo, que nadie sabe cuál es. Si voleu llegir l’article sencer el trobareu clicant aquí.

D’aquella reunió vull destacar-ne, però, un parell de coses. La primera és que Rajoy no va fer cap mena d’autocrítica. Segons Rajoy, a cal PP tot va com una seda i, per tant, no cal fer cap canvi ni esmenar el full de ruta, suposant que aquest full existeixi, és clar, que potser és massa suposar. Ignorar la realitat que els envolta és força habitual entre els dirigents polítics, i Rajoy només n’és un exemple més entre molts. No se sap si aquesta actitud d’ignorància és deguda a alguna incompetència intel·lectual o simplement és el resultat de viure massa protegit en una bombolla que t’aïlla del món i t’impedeix veure la realitat del país.

Un altre personatge polític que ha optat per tancar els ulls i no escoltar mentre se li està enfonsant el partit és Rosa Díez, líder d’UPyD. Aquesta senyora ja fa temps que sembla afectada per una infermetat anomenada autisme polític. En aquest cas la cosa encara és més greu que en el cas de Rajoy perquè junt amb la conducator Díaz s’està enfonsant el partit sencer. I més proper geogràficament però igualment significatiu és el cas del tàndem neocomunista Camats-Herrera, els quals estan fent tots els mèrits per eliminar el seu partit del mapa polític català. Volent o sense ser-ne conscients s’estan carregant l’herència política del molt venerable PSUC, el partit, l’únic partit polític organitzat en temps de Franco.

L’altra cosa a destacar de la junta directiva popular és la satisfacció aparent -només aparent, que de tontos no en tenen un pèl- amb que els dirigents populares aplaudien al seu líder. Presidents autonòmics, directius regionals, ministres i alts càrrecs del govern; elles amb el look pepero habitual, ells lluint les corbates Hermès de rigor i mocassins Sebago a discreció. Era curiós veure’ls aplaudir tan convençuts, com si estiguessin molt satisfets de la trajectòria recent del seu partit, com si a cal PP no passés res. Dimarts eren a Madrid amb l’únic objectiu d’aplaudir el que digues el líder, fos el què fos. Cap crítica, cap retret, cap pregunta, cap comentari discrepant. Res de res, aplaudiments generals i no se’n parli més, que al capdavall el amado líder és qui després ha de donar el seu vist-i-plau a la composició definitiva de les llistes electorals. Amb les coses de menjar no s’hi juga.

divendres, 10 d’abril de 2015

S’ha de xiular l’himne?

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 d'abril de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.698 de La Veu de l'Anoia)

De futbol no hi entenc ni m’interessa, i només dues coses tinc perfectament clares: si juga el Barça, sigui quin sigui el seu contrincant, prefereixo que guanyi el Barça; i si juga el Madrid, amb independència de quin sigui el seu rival, prefereixo que perdi el Madrid. La justificació de les meves preferències és ben senzilla: prefereixo el bon ambient, i tinc perfectament comprovat que, si es compleixen els meus desitjos, al dia següent a Catalunya hi ha més bon ambient. Només aquest fet ja és un argument de pes per justificar les meves preferències futbolístiques. Però fora d’això, insisteixo, de futbol no hi entenc un borrall.

He llegit que aviat s’hauran d’enfrontar un equip basc i un de català en un partit molt més important que els altres. Serà la final d’una competició espanyola que abans en deien Copa de Su Excelencia el Generalísimo i ara en diuen Copa de Su Majestad el Rey. Pel que sembla, constitueix ja una tradició que aquestes finals estiguin presidides pel cap de l’Estat espanyol, abans Franco, després el rei Juan Carlos i ara el rei Felipe. I encara que no tingui gaire a veure amb el tema d’avui, cal recordar que cap dels tres s’ha sotmès mai al veredicte de les urnes; el primer va arribar al càrrec per la força de les armes, el segon per haver estat escollit pel primer, i el tercer per herència familiar.

S’intenta que aquests partits es juguin en un camp neutral, que tingui molta capacitat i que es trobi equidistant de les seus dels dos equips que han arribat a la final. Diuen que per a aquest partit la millor opció hauria estat que no es jugués ni a Catalunya ni a Euskadi sinó a Madrid (Espanya). Però les autoritats han decidit que el partit es jugui al camp del Barça, un dels equips contrincants.

Catalunya i Euskadi tenen un conflicte amb l’Estat espanyol. Molts bascos i catalans voldrien que els seus territoris es convertissin en estats independents si, per voluntat popular, així es decidís a les urnes. Espanya, però, d’això no en vol sentir parlar, ni permet que es pugui conèixer la voluntat política de catalans i bascos mitjançant urnes i paperetes. Per tant, té sentit que hi hagin bascos i catalans que aprofitin qualsevol oportunitat que se’ls presenti per expressar el seu rebuig al representant de l’Estat espanyol que impedeix la votació. No sóc partidari de xiular els himnes nacionals, tampoc l’himne de l’Estat espanyol, però també s’ha d’entendre que hi hagi qui pensa que una bona xiulada és l’única opció que té per expressar el seu malestar.

dimecres, 8 d’abril de 2015

Internet no en té cap culpa

Il·lustració: The Telegraph

Equivocar-se de culpables i acusar-los públicament és l’esport preferit de molta gent. Veuen una cosa que no els agrada i de seguida es posen a buscar un culpable. D’un temps ençà s’ha posat de moda criticar internet. Fixeu-vos que ara hi ha molta gent que diu que moltes coses lletges són culpa d’internet. Quan aprofitant l’accident d’un avió que va sortir de Barcelona uns impresentables es dediquen a publicar bestieses sobre els catalans, i més que bestieses, i ara no entraré en detalls perquè tots sabem a què em refereixo, de seguida apareix algun expert a pontificar que la culpa és d’internet. No la culpa de l’accident, és clar, sinó la culpa de les reaccions malaltisses.

Entre aquests suposats experts hi ha de tot, també alguns periodistes que quan obren la boca de seguida te n’adones que necessiten amb urgència un aggiornamento professional. Però encara que no ho diuen obertament, el què més els molesta d’internet és una competència nova que no saben com gestionar. Criticar internet de manera generalitzada, com si internet fos el responsable de molts dels nostres mals, és més que un error, és la demostració que persones que aparentment s’haurien d’haver posat al dia es van quedar aturades al segle XX dels entranyables correu postal, telegrama, telèfon, tèlex i fax. I d’aquí no van passar.

L’error dels que critiquen internet és el mateix error dels que podrien criticar la tele, la ràdio o els diaris en general. Internet no és res més, però tampoc és res menys que un sistema que des de fa uns anys ens permet interconnectar-nos entre nosaltres amb molta facilitat, amb molta rapidesa i a un cost zero o molt reduït. Internet no és el producte, que és allò que podria ser criticable. Internet només és el mitjà, com abans s’utilitzaven el telègraf i el correu. Per internet hi passa de tot, com de tot hi ha al dial de la ràdio. I, òbviament, dels continguts internet no en té cap culpa.

dilluns, 6 d’abril de 2015

I després encara es queixen!

La pluriempleada transnacional que s’encarrega de la franquícia catalana del Partido Popular (és parlamentària per partida doble, diputada al Parlament de Catalunya i senadora a Espanya) es lamentava ahir de les dificultats que troba la seva franquícia política per poder completar les llistes de candidats a les eleccions municipals. Es veu que no troben prou gent que estigui disposada a assumir el risc de representar un partit que, entre altres dolenteries, a Catalunya, València i Balears promou un clar genocidi lingüístic en contra de la llengua catalana. I doncs, és que aquesta senyora potser es pensava que la seva campanya anticatalana li sortiria de franc?

dissabte, 4 d’abril de 2015

El destí de la història

Rajoy va dir l’altre dia, i no és la primera vegada que ho diu, que “cap govern d’Espanya no autoritzarà la ruptura de la sobirania nacional”, i és de suposar que ell entén per nacional el què alguns anomenem estatal. Doncs bé, en altres coses potser no, però en això a Rajoy me’l crec, i té tot el sentit que ho vagi predicant dia sí i dia també. De fet, si governés el PSOE, Podemos o qualsevol altre partit espanyol estic convençut que els seus governants dirien el mateix ja que, mentre puguin fer-ho, han de defensar el seu xiringuito, i espero que ningú se m’enfadi pel terme simpàtic emprat per definir el negoci anomenat Espanya.

Segons Rajoy, “el procés independentista és negatiu en el fons perquè va contra el destí de la història i de tots els llaços que ens uneixen”. La negreta és meva, ja que és aquest concepte, el destí de la història, el què vull comentar avui. Si repassem les hemeroteques veurem que quan fa poc més de cent anys Cuba estava a punt d’independitzar-se de la seva metròpoli, els rajoys que llavors governaven Espanya feien discursos similars. Cuba, però, va acabar prescindint del destí de la història per passar a ser un país independent amb tots els ets i uts. Temps després va haver d’optar per altres dependències, però això ja serien figues d’un altre paner.

Segons els governants espanyols, el futur dels catalans, el nostre i el dels nostres descendents, en definitiva, el futur de Catalunya, ja està prèviament decidit i prefixat per el destí de la història. La història passada s’entén, perquè el concepte història futura diria que no existeix o, si més no, la història que encara ha de venir no es podrà relatar i, per tant, no existirà, fins que passi a ser història passada. Així, segons aquesta teoria tan peculiar, fa uns anys, fa uns segles, o potser fa uns mil·lennis, van tenir lloc determinats esdeveniments que van predeterminar el nostre futur. I, per tant, segons aquesta estranya teoria, no caldria que féssim res per tractar de canviar el nostre futur perquè seria una pèrdua de temps. No em negareu que un argument tan curiós com el de Rajoy podria donar lloc a una tesi doctoral molt interessant.

dimecres, 1 d’abril de 2015

Qui menteix?

Foto: diariovasco.com

“Tú ve poniendo más dinero que yo iré quitando lo de nación”. José Bono, ex gairebé tot a cal PSOE, ha tret un altre llibre polític, també amb clara vocació de supervendes, on s’inclou aquesta frase que, segons ell, és a dir, segons Bono, Mas va dir a Zapatero.

Bé, primer de tot haig d’admetre que quan suposadament es va pronunciar aquella frase jo, allà, no hi era. Per tant, m’haig de basar en el que diuen ara els seus protagonistes, és a dir, qui suposadament la va pronunciar, Artur Mas, qui suposadament la va escoltar, Zapatero, així com qui ara ens ho explica amb pretensions de veracitat en un llibre amb clara vocació de supervendes, Bono.

Comencem per Mas. Ha desmentit rotundament haver dit aquella frase. Jo me’l crec. Mas té defectes, com tothom, però diria que de mentides no en diu o, si més no, en diu moltes menys que la mitjana dels polítics. Menys que Zapatero, per descomptat.

Seguim per Zapatero. Segons Bono, l’expresident espanyol li ha confirmat per escrit haver escoltat aquella frase en boca de Mas. Zapatero té una biografia de mentider compulsiu tan llarga i acreditada com per poder posar en dubte, sense remordiments de cap mena, qualsevol afirmació que surti de la seva boca o de la seva ploma. Cal recordar, per exemple, quan durant els últims anys del seu mandat dia sí i dia també negava de manera compulsiva la crisi econòmica del nostre país. I així ens ha anat i així ens va. D’altra manera ens anirien les coses si s’hagués posat fil a l’agulla quan tocava. Més. Al Palau Sant Jordi de Barcelona Zapatero va dir davant de milers de persones que acceptaria l’estatut que sortís del Parlament. Després les coses van anar com van anar, amb el socialista Guerra com a cepillador mayor del reino de l’estatut democràticament sortit del Parlament. I no em vull allargar més amb altres episodis de mentides que el pitjor president de la democràcia ens ha deixat com a herència a les hemeroteques.

Acabem aquest repàs amb el missatger, Bono, un personatge ben peculiar de la política espanyola, un polític que ara és a cal PSOE però que podria estar igualment còmode a cal PP. Aquí només cal recordar una obvietat: Bono, allà, tampoc no hi era. Bono dóna per bo el testimoni de Zapatero perquè ja li va bé per els seus interessos, que passen per desacreditar el president Mas i tot el que Mas representa, que és molt més del què a Bono li agradaria. I a partir d’aquí, que cadascú tregui les seves conclusions. Jo ja les he tret.