.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 30 de desembre de 2015

L’eix dreta-esquerra i l’independentisme

Tinc l’estranya sensació que des de determinats partits i plataformes d’esquerres se’ns vol fer creure que en el món independentista gairebé tothom és d’esquerres, com si les esquerres en tinguessin el monopoli. Aquesta pretensió és, però, més falsa que un bitllet de sis euros, i per evitar malentesos convé que ni que només sigui de tant en tant hi hagi algú que ho recordi. Com a desig personal que poden tenir alguns és ben legítim, però és un desig que ara com ara res té a veure amb la nostra realitat.

Així, encara que interessadament es digui sovint, l’independentisme català no és només d’esquerres sinó que és tan políticament transversal com ho pot ser l’unionisme. En el món unionista català passa una cosa similar, que hi ha de tot, des de l’esquerra comunista i socialista fins als dretans populares i ciudadanos. Si, com diuen alguns, Catalunya fos una societat majoritàriament d’esquerres, no hauria estat possible que Jordi Pujol, que d’esquerres en tenia ben poca cosa, ens hagués governat durant tants anys.

No dubto que la CUP sigui una plataforma de l’extrema esquerra revolucionària, però permeteu-me que comenci a posar en dubte el seu independentisme. La realitat és que ells solets —o elles soletes, com els agrada dir— s’han carregat un procés cap a la independència que teníem bastant ben encaminat. Aquests són els fets, i en el món polític s’han de jutjar fets. La història situarà la CUP a l’extrema esquerra, però encara està per veure si també la considerarà independentista.

dilluns, 28 de desembre de 2015

Finalment ha estat bessonada

Foto: elpuntavui.cat

Les ecografies fetes durant l’embaràs no estaven prou clares i els ginecòlegs no es posaven d’acord sobre el sexe del nadó. Ha estat un part llarg i difícil, amb tres mesos de contraccions molt doloroses, però des d’ahir al vespre ja sabem que al final ha estat una bessonada del tot inesperada. Tenim, doncs, una nena, que diuen que li posaran el nom de Març, però també s’hagués pogut dir Anna o Higínia, i hi ha també un nen, que li posaran de nom Artur. Sembla ser, però, que un dels nadons no és viable, i encara ens haurem d’esperar uns dies per saber quin dels dos surt endavant. Ara tocaria gestionar el difícil postpart amb molta habilitat i saviesa, però jo no compraria una moto de segona mà als responsables d’aquest desgavell. Confiança zero, i és que en aquests tres mesos tots plegats han fet els papers més ridículs i vergonyosos de l’auca. Alguns, potser sense ser-ne conscients, n’han presumit en públic i tot, provocant un sentiment generalitzat de vergonya aliena. Això sí, ara tot fa pensar que la nostra emancipació es retardarà. Però no busquem culpables forans perquè la culpa només és nostra, és a dir, dels catalans partidaris d’una Catalunya independent, per haver votat el 27-S sense rumiar gaire en qui dipositàvem la nostra confiança. Ara només en paguem les conseqüències.

dijous, 24 de desembre de 2015

El millor regal

Fa anys uns grans magatzems van treure un lema que parlava de la elegancia social del regalo, i no és només que els comerciants vulguin vendre, que també; al capdavall, aquesta és la seva feina. Però aquests dies molta gent pensa que, tant sí com no, s’han de fer regals d’aquells que es compren amb diners, sobretot en les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis. Diuen que socialment és el que toca.

Hi ha qui pensa que amb diners es pot comprar tot, però hi ha moltes coses que no es poden comprar amb diners, per més que se’n tinguin. Això em porta a pensar que hi ha pobres tan pobres que només tenen diners. I són pobres perquè, tot i tenir-ne molts saben que, determinades coses, amb diners no les podran comprar mai.

El millor regal potser és aquell que no es pot comprar amb diners. Per exemple, dedicar una part del teu temps a mantenir una conversa sense presses amb alguna persona interessant, mirant d’escoltar molt i parlar menys. Possiblement la faràs més feliç que amb una ampolla de colònia. I tu també hi sortiràs guanyant. En termes comercials, negoci rodó. Bon Nadal!

dimecres, 23 de desembre de 2015

Per què criden “¡Sí se puede!”?

En les trobades catalanes de Podemos el lema “Sí que es pot!”, així, en català, no s’acostuma a cridar, encara que així figura escrit en el material electoral. Aquí, com a la resta de l’estat, també criden “¡Sí se puede!”, que és el lema de les diverses marques electorals que utilitzen les franquícies territorials de Pablo Iglesias. Això té una explicació, una explicació, al meu entendre, no gaire respectuosa amb el destinatari del missatge. Per comprovar-ho només cal situar la clientela política de Podemos en el mapa de Catalunya. Són ciutats i barris amb molta immigració, és a dir, amb una taxa alta de castellanoparlants. Però el fet d’evitar el català per dirigir-se a tota aquella gent denota que el polític podemita no els considera prou intel·ligents com per poder-s’hi adreçar en català, tot i que el 99 per cent com a mínim l’entén. Aquesta particularitat lingüística de Podemos ve de lluny; vaig observar que en les concentracions del 15-M, a la plaça de Catalunya de Barcelona, això ja passava.

Sóc conscient que recordant aquestes coses m’estic ficant en un esbarzer del que en puc sortir esgarrinxat, però considerant-ho en sentit ampli sempre he pensat que prescindir del català per dirigir-se a la immigració és una forma ben poc intel·ligent de discriminar-la i menystenir-la, i de considerar aquells votants com a ciutadans de segona i/o poc dotats intel·lectualment. Si volem que les persones provinents de fora s’integrin a Catalunya se les ha de tractar com a catalans, que al capdavall és el que són. Doncs bé, els partits moderns també han caigut en aquestes pràctiques discriminatòries. I encara que avui m’he centrat en Podemos no cal dir que aquest comentari es pot aplicar igualment al PP, PSOE i Ciudadanos, que cauen en el mateix error. Encara que a alguns els sembli que no, “Sí que es pot” dir en català. I ho entén tothom. Això sí, la llibertat d’expressió per davant de tot. Només faltaria.

dilluns, 21 de desembre de 2015

Comentari d’urgència

En aquests últims mesos he escrit sovint que, guanyés qui guanyés les eleccions d’ahir a Espanya, el resultat no tindria la més mínima incidència en el contenciós català. Segueixo pensant exactament el mateix. Qualsevol persona mínimament realista sap que a Catalunya només hi ha una sortida política, votar per marxar d’Espanya o quedar-s’hi, i cap dels quatre grans partits d’àmbit estatal està disposat a permetre que els catalans decidim sobre quin ha de ser el nostre futur.

La posició de Podemos és ambigua, i només cal comparar els discursos que fan dirigits a Espanya amb els que a Catalunya apadrina Ada Colau. Per cert, una senyora que tampoc fa tant temps assegurava per activa i per passiva que no entraria mai en política; però el cas peculiar de l’alcaldessa de Barcelona el deixarem pendent per quan parlem de la baixa credibilitat de la nostra classe/casta política. Sigui com sigui, arribat el moment no tinc cap dubte que Podemos coincidirà amb els altres tres grans partits espanyols.

Per poder convocar a Catalunya un referèndum vinculant amb l’aquiescència espanyola es necessiten dos terços dels vots, i només el PP sol ja té la majoria de bloqueig per impedir-ho. Però, si no la tingués, socialistes i ciudadanos els ajudarien encantats. Així que cal oblidar-nos d’Espanya per resoldre el nostre futur; la solució l’hem de trobar nosaltres sols, al marge d’Espanya.

A Espanya ho tenen molt complicat per formar govern, tant o més que a Catalunya, però sobre això ja hi haurà temps d’entrar-hi més endavant. Ara bé, a Catalunya, cal recordar-ho, tenim un Parlament amb una majoria absoluta independentista, una realitat que darrerament es tendeix a oblidar.

Molt possiblement abans de l’estiu a Catalunya haurem de tornar a votar, i serà llavors quan haurem de demostrar-nos nosaltres mateixos que, al marge de la CUP, la majoria de catalans estan més per la independència que pel comunisme tronat que pretén imposar la CUP com a prioritat. Si no assolim aquesta fita, llavors sí, el procés català s’haurà de posar al congelador durant uns quants anys. El futur segueix estant a les nostres mans, però potser haurem de reduir la velocitat de creuer.

divendres, 18 de desembre de 2015

Prescindir de la CUP

(L’article original en versió paper es va publicar l'11 de desembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.734 de La Veu de l'Anoia)

Des del 27 de setembre la CUP ens ha demostrat, per activa i per passiva, que és una opció política amb la qual no es pot comptar per tirar endavant seriosament un procés tan complicat com la independència de Catalunya. És per les seves traves a una entesa mínimament lògica amb Junts pel Sí que les opcions unionistes de dretes i d’esquerres els aplaudeixen encantats. La CUP ens està demostrant que Aznar tenia raó quan deia que abans que es trenqui Espanya els independentistes catalans es dividiran entre ells. I tot això al marge que finalment es pugui arribar o no a un acord, que si hi és serà un acord precari entre sensibilitats polítiques tan allunyades.

Passi el que passi, tot indica que aquesta legislatura serà més curta que els divuit mesos previstos. Les pròximes eleccions al Parlament no és clar si seran a principis de març en el cas que no s’investeixi president abans del 9 de gener, o una mica més endavant si ara s’investeix president amb el suport de la CUP. Tenir de soci la CUP és garantia d’inestabilitat política i descarrilament a curt termini. La CUP té tot el dret a decebre l’expressió majoritària del món independentista, però la culpa també és de Junts pel Sí per haver confiat en allò que no era possible. Per més que t’hi esforcis, oli i aigua no es barregen mai.

Ara ja ha quedat clar que l’interès prioritari de la CUP és implantar el seu model econòmic i social d’extrema esquerra. Però si la CUP, com ells mateixos manifesten, vol implantar el comunisme o una cosa que s’hi assembli, el seu soci natural no és precisament Junts pel Sí sinó el grup del diputat Franco, que també està en aquesta línia. Toquem, doncs, de peus a terra, i acceptem que com que amb la CUP no s’hi pot ni s’hi podrà comptar, no porta enlloc pressionar-los més. Cal promoure un pla B i tenir-lo ben a punt per quan s’hagi d’aplicar.

Calen unes noves eleccions, amb Esquerra i la nova marca de Convergència presentant-se per separat. La llista única ha estat un gran fracàs estratègic, i alguns ho hem estat dient des del principi. Amb aquesta coalició contra natura dreta-esquerra, Esquerra ha perdut molts votants per l’esquerra, en benefici de la CUP, i Convergència els ha perdut per la dreta. Presentant-se per separat, és de preveure que Esquerra recuperarà aquells votants, i que Convergència també en recuperi uns quants. L’aposta és que aquests dos partits sumin la majoria absoluta de vots i escons. És molt difícil però no impossible. A dia d’avui no hi sé veure cap camí alternatiu.

dijous, 17 de desembre de 2015

Creació de llocs de treball

No m’agrada gens que en campanya electoral els candidats ens prometin alegrement la creació de centenars de milers de llocs de treball. Fins i tot algun té la gosadia de prometre milions de llocs de treball en quatre anys si surt elegit. D’entrada, recomano no votar cap candidat que faci aquesta mena de promeses, ja que més que un vot es mereix un càstig electoral.

Tot plegat és molt més senzill. No necessitem que ens prometin llocs de treball, només esperem que quan governin no posin entrebancs a la creació d’ocupació per part de qui l’ha de crear, és a dir, de l’economia productiva. Crear noves places de funcionaris per reduir l’atur —que és això el que pot fer un polític— potser resol algun problema particular, però no serveix per sortir de la crisi sinó que contribueix a agreujar-la.

Alguns confonen les seves funcions. El votant no ha d’esperar que el candidat prometi la creació de llocs de treball. La feina del polític és en realitat molt més senzilla: ha d’eliminar burocràcies innecessàries per facilitar la contractació laboral, i deixar que sigui l’empresa qui creï l’ocupació que necessita per tirar endavant els seus projectes. És així i no amb més funcionaris com es genera riquesa pel país.

dimarts, 15 de desembre de 2015

Gran sacsejada dels partits catalans

En molt poc temps el panorama polític de Catalunya ha canviat radicalment. Excepte Ciudadanos, la CUP i Esquerra, la resta de partits podríem dir que ja no existeixen, si més no com havien existit fins fa molt poc. Repassem-los tots per estricte ordre alfabètic, per tal d’evitar favoritismes.

Ciudadanos. A banda de la seva obsessió malaltissa per la llengua catalana, ara aposta per una clara recentralització política i administrativa de l’estat, és a dir, per recuperar competències que fins ara tenien les autotomies.

Convergència. L’inevitable associació d’idees entre aquest partit i Pujol s’ha fet insostenible, i s’ha anunciat la seva pròxima dissolució. Ara caldrà veure si són capaços de gestionar la seva important clientela política des d’un nou partit. No ho tindran fàcil.

Convergència i Unió. La federació que tants èxits electorals ha tingut en els darrers trenta-cinc anys ja no existeix.

CUP. Mentre mantinguin el programa revolucionari i inaplicable que prediquen, i tot indica que el mantindran, té un recorregut electoral molt limitat.

Esquerra. És l’únic partit consolidat d’esquerres i independentista, i si saben aprofitar-ho tenen una bona expectativa de creixement.

Iniciativa. Aquest ha estat un cas clar de suïcidi polític assistit, amb autor i autora. Ha esdevingut una marca més de Podemos.

Partido Popular. A Catalunya mai ha tingut rellevància, però ara mostra una vocació clara cap a l’extraparlamentarisme.

PSC. Als efectes pràctics ja no existeix, i ara és una franquícia territorial més del PSOE estatal.

Unió. S’ha trencat en dues meitats, i la meitat que es va quedar amb la marca —no queda clar si també amb els deutes— ja és un partit extraparlamentari.

Serà interessant veure com es tradueix aquesta gran sacsejada política en els resultats electorals de les properes eleccions al Parlament, que tot indica que seran abans de l’estiu. Mentrestant ens podem entretenir amb les eleccions espanyoles de diumenge vinent, però aquella és una altra lliga en la que aviat ja no hi jugarem.

diumenge, 13 de desembre de 2015

Ateneuesfera 22

Dijous passat, dia 10, vam celebrar la sessió número 22 de l’Ateneuesfera, al lloc habitual del restaurant de l’Ateneu.

El blogaire convidat va ser en Jordi Girbén, del blog Foravial, que queda incorporat a la relació de blogs ateneuesfèrics que hi ha a la columna de la dreta. En Jordi, tot un personatge, molt interessant, és el blogaire número 64 que ha passat per l’Ateneuesfera.

Per manca de temps no m’estenc més, però si es publica algun altre article sobre la trobada l’enllaçaré encantat.

divendres, 11 de desembre de 2015

Opcions

Cas 1. Quan en un pàrquing heu d’aparcar el cotxe en bateria, és a dir, l’heu de deixar perpendicular al sentit de la marxa, com ho feu? Entreu de cara o entreu de cul? Jo sempre entro de cul, de manera que quan hagi de sortir em sigui més fàcil i ràpida la maniobra. Però hi ha qui prefereix que la maniobra fàcil sigui a l’arribada; són els que entren de cara, però quan han de treure el cotxe ho tenen més difícil.

Cas 2. Ara tot un clàssic: tinc dues notícies, una de bona i una de dolenta; quina notícia preferiu escoltar primer, la bona o la dolenta? Ignoro quina és l’opció de la majoria, però jo sempre demano conèixer primer la dolenta per treure’m el pes de sobre com més aviat millor, sabent que, a partir del disgust inicial, la continuació —la notícia bona— pot arribar a minimitzar la notícia negativa. De com es prenen aquestes decisions segurament els psicòlegs en traurien alguna conclusió, però ni sóc psicòleg ni és aquest l’objectiu del meu comentari.

Cas 3, ja per entrar en matèria. En quina clau ens convé votar als catalans el 20-D? Què seria millor, votar en clau estrictament independentista/unionista, i fer-ne després una lectura plebiscitària, o fer-ho en clau ideològica clàssica, és a dir, dretes/esquerres, pensant només en les polítiques que es faran a Espanya en els pròxims quatre anys? Com dèiem abans, totes les opcions tenen els seus avantatges i els seus inconvenients, i jo ja he decidit la meva.

Però, es voti com es voti, una cosa està clara: els unionistes, contraris a la convocatòria d’un referèndum a Catalunya, seran els primers que, si els resultats els acompanyen, de les eleccions del 20-D en faran una lectura plebiscitària. I encara està més clar que, guanyi qui guanyi aquestes eleccions a Espanya i/o a Catalunya, res canviarà pel que fa a l’actitud futura de l’estat espanyol respecte el contenciós català. Les eleccions del 20-D són tan poc importants pel futur de Catalunya que, dels tres casos exposats abans, l’opció que prenguem en el tercer serà la menys rellevant.

dimecres, 9 de desembre de 2015

Trampes socialment acceptades

"Rufián va deixar la feina per cobrar de l'atur. El candidat d’ERC explica que ho va fer per dedicar-se a la política" (dels diaris). Bé, ell ho explica a tothom que li ho pregunta, mentre que altres també ho fan però no ho expliquen.

Tinc entès que, en aquest país, si deixes voluntàriament la feina no tens dret a cobrar de l’atur. Això no vol dir que feta la llei, feta la trampa, i moltes baixes voluntàries es presenten oficialment com acomiadaments, precisament per permetre que el treballador que deixa la feina tingui dret a la prestació de l’atur. En un país poc seriós com el nostre aquesta mena de trampes són bastant acceptades per la societat, però no per això deixen de ser trampes.

El candidat Rufián em cau bé, i penso que és un paio honest. Trobo original la seva manera de fer campanya, és a dir, que utilitzi normalment la llengua espanyola sent candidat d’un partit independentista català. Però dit això algú li hauria d’haver explicat que no es pot presumir d’una situació que, tot i ser molt estesa i bastant acceptada socialment, no deixa de ser un frau. Vull pensar que Rufián això ni s’ho havia plantejat.

dilluns, 7 de desembre de 2015

Unes campanyes prescindibles

Acostumo a dividir la legislatura —normalment de quatre anys—en dues parts ben diferenciades: la precampanya, que dura quatre anys menys quinze dies, i la campanya pròpiament dita, que dura quinze dies. Si per mi fos, es podria perfectament prescindir de les campanyes electorals. El fet és que per a molts dels càrrecs electes la precampanya comença just després de la jornada electoral, i prenen les seves decisions amb l’objectiu prioritari d’intentar repetir mandat al cap de quatre anys. Segurament no hauria de ser així però massa sovint ho és.

Així, com que considero que la campanya electoral és l’època menys interessant de la vida política, no m’ha passat mai pel cap anar a un míting electoral, uns actes que bàsicament estan pensats per convocar i donar satisfacció als propis votants. Però, mítings a banda, els actes electorals són pura frivolitat i, massa sovint, ganes de fer el ridícul per part dels candidats; no entrarem ara en detalls i situacions que tots tenim al cap.

No he decidit mai el vot a partir de les promeses que fan els candidats durant la campanya, unes promeses que en molts casos tothom sap que no es podran complir. Per jutjar les diferents opcions prefereixo observar l’activitat política durant la llarga precampanya. És a dir, opto per jutjar fets i no paraules. A la pràctica això es tradueix en el fet que quan divendres passat va començar oficialment la campanya electoral ja tenia ben decidit què faré el dia 20 de desembre.

divendres, 4 de desembre de 2015

No han aprés la lliçó

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de novembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.732 de La Veu de l'Anoia)

Tinc una certa tendència a associar el comunisme amb la foscor i la tristesa. Es comenta sovint que una de les coses que més et cridava l’atenció quan anaves a un país comunista era la foscor dels carrers sense botigues i la tristesa que reflectien les cares de la gent. La gent corrent, és clar, ja que els dirigents —en vaig haver de tractar alguns— formaven part d’una casta privilegiada que vivia la mar de bé i podia viatjar a l’estranger sense limitacions. Però, en general, les societats comunistes de l’Europa oriental eren societats tristes. Segurament el clima dur de l’hivern també hi tenia alguna cosa a veure, però darrere d’aquella tristesa generalitzada s’hi intuïa alguna cosa més que una meteorologia poc amable. Les cares d’aquella gent que, segons els seus dirigents polítics, tenien la sort de viure amb els mínims vitals garantits, no transmetien felicitat. Allò era un anar fent rutinari sense alegria.

Per als desmemoriats cal recordar que d’aquells paradisos era molt difícil sortir-ne, i les extremes precaucions que prenien les autoritats quan algú havia de viatjar a l’estranger eren sempre per assegurar-se que tornaria o que, si decidia no tornar, com a mínim el cost de quedar separat de la família estava assegurat, així com altres conseqüències encara més greus. Allò era com un segrest oficial, i si tu havies d’anar a l’estranger la teva família es quedava com a penyora. I un es pot preguntar que si tan bé estaven en aquells paradisos, com és que molta gent volia marxar i ningú hi volia anar a viure? Aquesta és una pregunta que faig sovint i mai he rebut una resposta coherent que justifiqui aquella gran contradicció.

És ben cert que en el món comunista l’estat et garantia un mínim benestar, però qui jutjava en què consistia el teu benestar eren uns governants que ningú havia votat, i que t’impedien tocar el dos si no t’agradava aquell sistema. La cúpula governant considerava que els seus conciutadans no eren prou madurs per jutjar per si mateixos. Normalment els governants, siguin de dretes o d’esquerres, ja tenen una certa tendència a considerar que el ciutadà no té prou criteri per raonar i que, per tant, se li ha de donar tot mastegat. Doncs bé, en el món comunista, amb molta menys llibertat individual que en el món diguem-ne lliure, era això mateix però elevat a l’enèsima potència. Molts polítics comunistes que governen o aspiren a governar en el nostre entorn geogràfic més proper tenen la mateixa fixació que aquells dirigents. No han aprés la lliçó.

dijous, 3 de desembre de 2015

Sentència exprés del TC espanyol

Ahir, tal com era de preveure i amb una rapidesa inusitada que és d’agrair, el Tribunal Constitucional espanyol va tombar la resolució sobre la independència de Catalunya aprovada recentment al Parlament per majoria absoluta. Des del punt de vista colonial espanyol té tot el sentit que la resolució hagi estat declarada inconstitucional. Però en aquest cas concret cal comentar alguna cosa més, i és que molts partidaris de la independència de Catalunya han quedat alleujats pel fet que la imposició ideològica de la CUP a Junts pel Sí reflectida en alguns punts de la resolució ja no tingui recorregut. Aquella resolució va ser un gran error estratègic, i que la signés Junts pel Sí a canvi de res, repeteixo, a canvi de res, més que un error va ser una gran badada política que pocs van entendre. No tinc cap dubte que cal seguir treballant a favor de la independència de Catalunya, però els fets cada dia ens estan demostrant que la CUP no és el company de viatge ideal per tirar-la endavant amb unes mínimes garanties d’èxit.

dimarts, 1 de desembre de 2015

La Grossa de Cap d’Any

A Catalunya aviat hi haurà el sorteig de la Grossa de Cap d’Any, i des de l’administració pública ens asseguren que els beneficis generats per la loteria es destinen a finalitats socials. Com a exemple d’aquestes finalitats se m’acut la de potenciar la unitat contra la ludopatia de l’Hospital de Bellvitge. D’entrada crida l’atenció que el joc es promocioni des de l’administració pública, sent els governants plenament conscients dels seus efectes nocius sobre la població. Els mateixos governants que promocionen el joc es veuen obligats a destinar importants recursos públics per pal·liar els seus efectes negatius sobre la salut de la població. Amb més concreció, el Departament de Salut de la Generalitat ha de destinar quantitats importants dels diners que ens administra —recordem que aquests diners són nostres— per combatre la ludopatia que la mateixa institució promociona des d’un altre departament. Tot plegat sembla força contradictori. Algú dirà que és una tradició d’anys que s’ha de respectar, o que en altres països aquestes coses també passen, o que els impostos que se’n deriven benvinguts siguin. Bé, són arguments tan febles que fan més aviat vergonya. Posats a fer, l’argument econòmic el podríem també aplicar a altres activitats socialment molt més mal vistes encara, com el foment del consum del tabac i altres drogues, la prostitució, etc., i no es fa. Vull aclarir que no proposo abolir la venda de loteria, però trobaria menys antiestètic que del joc se n’ocupés la iniciativa privada —pagant els impostos que corresponguin— i no es promocionés des de l’administració pública com passa ara.