.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 29 de febrer de 2016

Un mal presagi

Amb gran parafernàlia parlamentària i molt soroll mediàtic, la setmana passada Pedro Sánchez (PSOE) i Albert Rivera (C’s) van signar un document conjunt que, immediatament després, aquests dos partits van penjar a internet. Com que els textos penjats no eren coincidents, se’ls va preguntar sobre detalls concrets de l’acord, i resulta que s’interpreten de forma oposada. Un mal començament.

Posteriorment, els socialistes van sotmetre a la seva soferta militància una mena de consulta que és una pura ambigüitat, en la que ni tan sols es menciona quina és l’altra part de l’acord, ciudadanos. La pregunta és aquesta:

"El PSOE ha alcanzado y propuesto acuerdos con distintas fuerzas políticas para apoyar la investidura de Pedro Sánchez a la Presidencia de Gobierno. ¿Respaldas estos acuerdos para conformar un gobierno progresista y reformista?".

Un que s’ho mira des de fora es pot preguntar, per exemple, que si l’acord assolit pel PSOE és només amb C’s, per què es fa referència a "distintas fuerzas políticas"? S’ha pactat amb altres forces polítiques sota mà? Quines són aquestes forces polítiques? Què s’ha pactat?

El resultat de la consulta s’interpretarà com un vot de confiança a la direcció socialista, però sent tothom conscient que no està gens clar què s’ha votat. Tot plegat ha estat una gran comèdia combinada amb una petita estafa a la militància socialista. Un mal presagi.

divendres, 26 de febrer de 2016

Espanya en un atzucac

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 de febrer de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.744 de La Veu de l'Anoia)

Un programa electoral és un contracte públic que ofereixen uns polítics als ciutadans als quals s’adrecen amb la intenció que els votin. Però té un problema, i és que massa sovint hi ha una certa tendència a incomplir-lo. La millor vacuna per no repetir errors és que l’elector recordi com han anat les coses en els darrers quatre anys. Perquè una cosa són les campanyes i les promeses electorals, i l’altra la translació pràctica d’aquests compromisos a l’acció de govern. Abans de les eleccions els partits ens poden prometre l’oro i el moro —el paper ho aguanta tot—, però només quan és l’hora de governar el ciutadà pot constatar si compleixen o no.

L’any 2011 el Partido Popular va prometre un munt de coses però, en fer-se càrrec del govern, van fer exactament les contràries. Es van burlar dels ciutadans que els havien fet confiança i, de retruc, dels electors en general. Per acabar-ho d’adobar, com que disposaven d’una còmoda majoria parlamentària, que no social, han estat quatre anys sense voler dialogar amb ningú. No ens ha de sorprendre, doncs, que ara siguin menystinguts per la resta de partits. Els dirigents populares paguen ara, ben merescudament, les conseqüències de la seva prepotència i de les seves mentides electorals.

El discurs de la por a l’extrema esquerra és l’últim recurs que tenen els governants actuals en funcions per mirar de continuar quatre anys més, ara mitjançant un pacte amb Ciudadanos, un partit que, als efectes pràctics, ve a ser com la seva segona marca. Per altra banda, som molts els que estem convençuts que Podemos i les seves diverses franquícies i, en general, les organitzacions extremistes de caire comunista, no ens portarien res de bo. Però tot i això, si Podemos fos capaç de pactar la seva entrada en un govern liderat pels socialistes, se’ls ha de deixar que governin. I és que en això consisteix la democràcia, i després ja tindrem ocasió de jutjar resultats.

Difícilment hi haurà un acord d’investidura, i tot indica que abans de l’estiu haurem d’anar a unes noves eleccions. Ara, els números no surten de cap manera. El ciutadà haurà de tornar a votar i triar entre partits que ja sabem de quin peu calcen o inclinar-se cap a una altra opció. I per no perpetuar la situació actual d’inestabilitat, hauríem d’esperar que els resultats electorals no siguin una repetició dels del desembre. També els votants independentistes catalans, perquè mentre siguem socis d’aquest estat a tots ens convé que funcioni d’una manera mínimament correcta.

dimecres, 24 de febrer de 2016

Se sabrà tot

El nostre sistema polític està bastant podrit. Estem en un país amb abundància de lladres i tampoc ens ha de sorprendre tant que les pràctiques delictives comencin a dalt de tot. Es pot guardar un secret durant un temps però, si arriba el cas que per mantenir-lo has de sortir més perjudicat del compte, al final el més normal és que acabis xerrant. Al principi els acusats ho neguen tot però, a mesura que les investigacions policials i/o els judicis van avançant, comencen a admetre les malifetes i acaben xerrant pels descosits. Intenten compartir la seva responsabilitat amb altres persones que ells consideren igualment culpables però que, per diverses circumstàncies, no s’asseuen al banc dels acusats. Al final, però, se sabrà tot, o gairebé tot.

En el judici que aquests dies s’està celebrant a Palma, per exemple, comença a quedar clar que tots o gairebé tots els moviments d’aquell institut es feien amb el coneixement, l’assessorament i/o l’aquiescència del de dalt de tot, aquell personatge que Franco ens va deixar en herència. Pel que es va veient, allà no es bellugava res sense que ell i/o els seus assessors hi donessin prèviament el seu vistiplau. Amb això no vull pas dir que els acusats siguin innocents però, si finalment hi ha una sentència condemnatòria, si més no la culpabilitat moral serà compartida, encara que alguns responsables no siguin jutjats ni, per tant, judicialment condemnats. Potser podran evitar la condemna judicial, però la condemna moral no se la podran estalviar.

dilluns, 22 de febrer de 2016

Spain is different!

Al Regne Unit hi ha una clara divisió d’opinions sobre la conveniència o no de continuar formant part de la UE, i el pròxim dia 23 de juny es votarà democràticament, mitjançant un referèndum vinculant, la seva permanència a la UE o la seva sortida. Guanyarà l’opció que obtingui el cinquanta per cent més un dels vots emesos. No cal dir que una eventual sortida del Regne Unit de la UE comportaria conseqüències importants, tant al Regne Unit com a la resta de la UE. Però així funciona la democràcia, la decisió la prendran en exclusiva els britànics mitjançant urnes i paperetes.

Arribats a aquest punt ens podem fer una pregunta: en algun moment s’ha plantejat que la decisió de quedar-se o marxar de la UE s’hauria de votar a tot el territori de la UE i no només al Regne Unit? No he sentit cap demanda al respecte, tothom accepta que el que decideixin els britànics serà el que es farà.

A Catalunya també hi ha una clara divisió d’opinions sobre la conveniència o no de continuar formant part d’Espanya, i algun dia es votarà democràticament, mitjançant un referèndum vinculant, la nostra permanència o no a Espanya. Guanyarà l’opció que obtingui el cinquanta per cent més un dels vots emesos. No cal dir que una eventual sortida de Catalunya d’Espanya comportaria conseqüències importants, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Però així funciona la democràcia, la decisió la prendran en exclusiva els catalans mitjançant urnes i paperetes.

Ara ens podem fer la mateixa pregunta d’abans: en algun moment s’ha plantejat que la decisió de quedar-se o marxar d’Espanya s’hauria de votar a tot el territori espanyol i no només a Catalunya? Doncs sí, curiosament hi ha qui defensa que sobre aquest eventual divorci s’haurien de pronunciar les dues parts en conflicte. Spain is different!

divendres, 19 de febrer de 2016

El mite de la superioritat moral de l’esquerra

Els escoltes i de seguida t’adones que molta gent d’esquerres —i molt especialment aquells que disposen d’alguna quota de poder polític— pretén tenir el monopoli de la superioritat moral de la nostra societat. I, de tant repetir-ho, molta gent de bona fe se’ls acaba creient. Per entendre’ns, quan parlo de persones amb poder polític m’estic referint a aquelles que tenen signatura als diaris i butlletins oficials (DOG/BOE). Al meu entendre, però, aquesta pretesa superioritat moral de les esquerres només és un mite que cal posar al descobert, ja que no té res a veure amb la realitat que ens envolta.

La superioritat i/o inferioritat moral van amb la persona, no amb la ideologia. Tots coneixem persones d’esquerres que mostren sense complexos una vergonyosa inferioritat moral. I coneixem, igualment, persones de dretes que poden presumir amb orgull d’una gran superioritat moral. I també coneixem justament les situacions contràries. En la nostra societat hi ha, per tant, de tot, i la conclusió és que la valoració moral de les persones no va amb la seva ideologia política sinó amb la manera de ser de cadascú. Aquestes obvietats molta gent les pensa privadament, però cal també expressar-les en públic.

dimecres, 17 de febrer de 2016

Dimitir sense marxar

Foto: voxpopuli.com

No és la primera vegada que passa però haig de reconèixer que aquestes coses encara em sorprenen. L’últim cas és el de la mitja dimissió de la presidenta del Partido Popular de Madrid, Esperanza Aguirre, que diumenge va dimitir d’aquest càrrec però, això sí, sense marxar de l’ajuntament. Un ajuntament on segueix exercint, i cobrant, com a regidora del seu partit i cap de l’oposició municipal. Si Aguirre creia que tenia motius per dimitir, hagués hagut de marxar del tot. Si no ho creia, que també podria ser, no calia que hagués presentat la dimissió. Però dimitir a mitges, com va fer Aguirre, és una presa de pèl a la ciutadania.

Dir que a Madrid, i no només a Madrid, el Partido Popular fa pudor de mort no és cap descobriment, i dir que està ple de càrrecs empastifats per la corrupció, tampoc. Aguirre, com a cap del partit a Madrid, alguna responsabilitat deu tenir. No parlo de responsabilitats penals, que aquestes encara no estan clares i s’hauran de concretar al jutjat, sinó d’unes responsabilitats polítiques que, al meu entendre, estan claríssimes. Per tant, dimitint a mitges, Aguirre s’ha equivocat. Si no volia marxar, s’hagués pogut perfectament estalviar de presentar la dimissió. La mitja dimissió d’Aguirre, la dimissió sense marxar, és pur teatre.

dilluns, 15 de febrer de 2016

Governar en negatiu

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 de febrer de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.742 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha dues maneres de governar: en positiu, és a dir, fent coses, i en negatiu, prohibint-les. Ara mateix, a Barcelona, hi ha un Ajuntament que té més tendència a prohibir que a permetre, a alentir i aturar projectes que a impulsar-los. Els governants actuals pretenen objectar tot el que s’ha fet fins a la seva arribada a l’Ajuntament i, mentrestant, tot queda aturat. Ja fa més de vuit mesos de les eleccions municipals, però l’equip de govern considera que aquest període és massa curt per començar a prendre decisions en positiu. Però, mentrestant, es continua permetent que el top manta segueixi fent competència deslleial als botiguers que paguen impostos, tal com ja passava amb l’equip de govern anterior. Al final, els electors sempre fan pagar els errors a les urnes. No ens confonguem, Colau no va guanyar les eleccions del mes de maig sinó que Trias les va perdre, ben merescudament, per incórrer en actuacions similars. Ara es continua permetent que el top manta segueixi amb la seva activitat il·legal, de la mateixa manera que Trias va permetre que els ocupants de Can Vies es convertissin en els amos i senyors d’aquelles instal·lacions. Les polítiques populistes potser no fan guanyar eleccions, però poden ajudar a perdre-les.

Hi ha polítics que fan un gran soroll mediàtic però acaben no fent res. El discurs demagògic de la participació ciutadana no serveix per amagar les pròpies mancances. Cal explicar-se, i més quan hi ha diner públic entremig, però parlar per parlar i no fer res no porta enlloc. Votar ideologia està molt bé, però si no es tradueix en fets concrets les ideologies no serveixen per res, i és de preveure que els votants se n’acabaran atipant. Tot indica que seguint per aquest camí l’equip de Colau perdrà les pròximes eleccions municipals. Farem farem farem, però fins ara tot queda en grans discursos. Aturen o alenteixen projectes ben estudiats (xarxa de busos, pla d’hotels, política de fires, etc.), i mentrestant els promotors privats es veuen forçats a buscar alternatives d’inversió allà on no siguin tan mal vistos per l’administració. Hi ha governants que sembla que hagin accedit al càrrec sense haver estudiat a fons, abans de presentar-se a les eleccions, el lloc que aspiren a ocupar. I si a més es troben en franca minoria, com l’equip de Colau, opten per governar aturant, en negatiu, potser pensant que així no s’equivocaran. Però l’equivocació és precisament governar en negatiu, perquè transmeten la sensació que no saben què volen ni on s’han ficat.

divendres, 12 de febrer de 2016

Per què tenim bitllets de 500 euros?

Recordo que fa molts anys, als Estats Units, em va sorprendre que quan pagava amb un bitllet de 100 dòlars o més em miraven malament. Pagar determinats imports en efectiu no estava ni està massa ben vist. Allò podia ser diner negre, i en aquell país operar amb diner no supervisat pel fisc resulta perillós; a banda de les incidències fiscals, per una cosa així et poden tancar a la presó.

A casa nostra, des que ens vam acomiadar de la pesseta tenim en circulació bitllets de 500 euros, tot i que segons on els vulguis utilitzar segur que o no te’ls acceptaran, o et posaran mala cara, o et faran preguntes incòmodes. Òbviament, tractant-se de bitllets de curs legal, disposar de bitllets de 500 euros no és pas cap delicte, però el fet és que utilitzar-los no està ben vist.

No serà potser que les autoritats europees, a l’hora de posar-los en circulació, van tenir en compte els usuaris de diner negre, facilitant les transaccions en efectiu a determinats perfils delictius de la societat? Tenint en compte que si fas un ingrés en efectiu amb bitllets de 500 euros passes a ser un sospitós, i el banc té l’obligació d’informar a l’autoritat tributària, són dubtes més que raonables.

dimecres, 10 de febrer de 2016

L’ascensor social

Tot i que d’aquí al novembre encara poden passar moltes coses, Marco Rubio, senador per Florida i fill d’uns cubans molt humils emigrats als Estats Units, és ara mateix un candidat molt ben situat per competir amb Donald Trump per a la candidatura republicana a la presidència del seu país. Els pares de Rubio, cambrer i empleada de supermercat, mai haurien pogut arribar a ser candidats, ja que per ser president dels Estats Units s’ha d’haver nascut al país, i ells van néixer a Cuba. Però el seu fill, mitjançant un gran esforç personal, de moment ha pogut arribar fins aquí, i ja veurem si encara és capaç d’arribar més enllà. Rubio és un exemple més de com les segones generacions de famílies immigrants poden arribar a ocupar els càrrecs polítics més importants. És el que alguns anomenen l’ascensor social, en aquest cas també ascensor polític i només de pujada.

A Catalunya, amb la gent vinguda de fora, aquest ascensor també funciona. Un bon exemple és el de José Montilla, màxima autoritat del país durant uns anys, que va venir a Catalunya de jovenet i sempre s’ha dedicat a això de la cosa pública: regidor, alcalde, president de la Diputació, ministre i president de la Generalitat. Després ha espatllat la seva biografia rebaixant-se a anar al Senado, que tothom sap que només serveix per anar-hi a cobrar un bon sou. La de Montilla ha estat una decisió molt pròpia de la mentalitat espanyola: un càrrec autonòmic només serveix com a trampolí per fer carrera política a Espanya. En aquest cas i des del meu particular punt de vista, l’ascensor social i polític de Montilla ha sigut primer de pujada, i darrerament de baixada. De Molt Honorable President a un simple Excelentísimo Señor Senador.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Implementar

Haureu observat que d’un temps ençà s’ha posat de moda utilitzar el verb implementar. Es veu que queda com més intel·lectual. O més trendy, ves a saber. Amadeu Altafaj, representant de la Generalitat a la Unió Europea, ho comentava l’altre dia a twitter, i vaig trobar que ja era hora que algú amb un perfil més públic també ho digués. Ara les coses ja no es fan, es realitzen o es posen en pràctica sinó que s’implementen. Si voleu que us sigui franc, ho trobo una mica ridícul. Això sí, els que facturen els seus articles per caràcters tenen un avantatge crematístic clar: si escriuen implementar facturen quasi quatre vegades més que si escriuen fer. Però intueixo que la cosa va una mica més enllà del pur aspecte crematístic. Hi ha personatges força peculiars que pensen que si utilitzen un llenguatge allunyat de la parla del carrer, els fa com més interessants. Al meu entendre, però, van errats. I és que hi ha gent molt estranya, tan estranya que en comptes de fer, implementa.

divendres, 5 de febrer de 2016

De solució només n’hi ha una

Arribats al punt on ens trobem només hi ha un camí per resoldre el contenciós Catalunya vs. Espanya, i aquest passa necessàriament per la via democràtica, mitjançant l’eina més democràtica que existeix per a aquests casos, és a dir, un referèndum d’autodeterminació basat en els següents punts bàsics:

1/ Un referèndum vinculant a Catalunya
2/ Una pregunta clara sobre la independència de Catalunya
3/ Dues possibilitats de resposta: sí o no a la independència
4/ Guanya l’opció que obté el 50 per cent més un dels vots emesos.

Aquests quatre punts haurien de ser innegociables, però per poder donar plena validesa al procés es podria acordar un percentatge de participació mínima que es podria fixar, per exemple, en el cinquanta per cent del cens electoral.

Mentre no es vagi per aquesta via, mentre uns i altres vagin marejant la perdiu amb terceres vies, federalismes, descentralitzacions administratives i altres invents que, al meu entendre, estarien tots inclosos en l’opció del no, el problema seguirà enquistat.

I recordem-ho, la independència no és una finalitat en sí mateixa, només és una eina perquè els catalans visquin millor. Necessitem un estat propi que ens defensi perquè ara depenem d’un estat que en molts aspectes no només no ens defensa sinó que ens perjudica.

dimecres, 3 de febrer de 2016

Vagues antisocials


A Barcelona tornem a patir vagues del transport públic. Ahir va ser el metro, i avui està anunciada una vaga del bus. A continuació està previst tot un seguit de més vagues per tal que els barcelonins siguem conscients de qui mana a la ciutat: els vaguistes de TMB. Aviat tindrem fires importants i, com no podia ser d’una altra manera, les vagues del transport públic coincidiran amb aquests esdeveniments. S’ha demanat als sindicalistes que les vagues no coincideixin amb les fires, i la resposta ha estat que ni parlar-ne. Els centenars de vaguistes semblen ignorar que els afectats són, som, centenars de milers.

Vull aclarir que sóc plenament partidari dels sindicats i del dret a vaga, però no sóc gens partidari dels inconvenients que una vaga del transport públic causa a la ciutadania. Com poden coexistir aquests dos drets, el de vaga i el de tenir un servei de transport públic, no ho sé, però quan els únics perjudicats d’una vaga són les persones alienes al contenciós laboral entre vaguistes i empresa la vaga resulta antisocial. Els efectes de les vagues del sector públic són molt injustos per a la societat, i aquestes haurien d’estar regulades molt més estrictament. Això vol dir, per exemple, més serveis mínims.

Els sindicalistes de l’empresa pública TMB tenen una mala fama merescudament guanyada. El que obtenen aquests treballadors amb les seves vagues és una creixent manca d’empatia del ciutadà que les pateix. Per part meva no sento cap solidaritat envers els vaguistes de TMB. No sé què reclamen, però sí que sé que el seu dret a vaga xoca de ple amb el meu dret a disposar de transport públic. Quan un treballador accedeix a un lloc de treball d’aquestes característiques hauria de saber que els seus drets sindicals no poden ser els mateixos que si es posa a treballar a la pastisseria de la cantonada.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Crítiques i alabances

De vegades em retreuen que en els meus articles em dedico massa a criticar les coses que, al meu entendre, l’administració pública i els polítics en general fan malament, i que difícilment alabo les que es fan bé, que és de suposar que també n’hi deuen haver. Bé, les dues coses són certes, que critico més que alabo i que des de les administracions públiques també es fan moltes coses positives.

La meva actitud crítica té, però, una justificació fàcil d’entendre. Els dirigents polítics i els càrrecs públics en general (presidents, ministres, alcaldes, regidors, consellers, directius d’entitats públiques, etc.) acostumen a disposar dels seus propis departaments de premsa, formats per funcionaris que tenen l’encàrrec de parlar bé del seu cap i de les mesures que pren, òbviament tot pagat amb diner públic.

No veureu mai que el cap de premsa d’una administració pública o d’un dirigent polític critiqui les coses que els seus caps fan malament. I és que la seva tasca és, precisament, la d’intentar amagar-les i destacar, en canvi, els aspectes positius de la seva gestió. Doncs bé, la meva és justament la contrària, ni que només sigui per intentar compensar una política informativa que difícilment podem qualificar d’imparcial.