.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 29 de juliol de 2016

Catalunya és d’esquerres?

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de juliol de 2016 a la pàg. 7 del núm. 1.766 de La Veu de l'Anoia)

Sovint es diu que Catalunya és un país d’esquerres. A l’hora de fer els números, però, les coses no són tan clares. Com s’entenen, sinó, els governs encapçalats per Jordi Pujol, alguns amb el suport de la majoria absoluta parlamentària del seu partit? En els trenta-sis anys transcorreguts des de 1980, la Convergència de Jordi Pujol en va governar vint-i-tres, és a dir, gairebé dues terceres parts d’aquest llarg període. I no cal dir si aquí hi suméssim els governs de Mas i Puigdemont. Convergència ha estat sempre un partit de centredreta, un partit d’ordre, un partit, això sí, amb alguns matisos de l’escola socialdemòcrata centreeuropea i escandinava. Però, es miri com es miri, si una definició no li escau és la de ser un partit d’esquerres. I això per no parlar dels seus socis d’Unió, un partit que només es diferencia del PP i, a efectes pràctics, de la seva segona marca, Ciudadanos, per la sensibilitat catalana, nul·la en el cas d’aquests dos partits que sempre tenen el periscopi enfocat cap a Madrid.

Quin ha estat el perfil del votant de Convergència durant aquests trenta-sis anys? Quin s’espera que sigui el perfil del votant del Partit Demòcrata Català, successor de Convergència? Estem parlant de la mateixa clientela política, és a dir, els catalans de dretes, o de centredreta si es vol, que avui no hi ha gairebé ningú que es reivindiqui de dretes. Són els anomenats catalans d’ordre, que mai podrien donar el seu suport electoral als partits de la dreta espanyola que dèiem abans, encara que només sigui per la seva actitud diguem-ne, i espero que ningú es molesti, poc amable i gens amistosa amb el model de país que la majoria de catalans voldrien per a Catalunya. I no cal dir que quan faig referència a la majoria de catalans ho dic ben conscientment, sense perdre de vista els resultats electorals que confirmen repetidament aquesta tesi.

Quan es proclama que Catalunya és d’esquerres, i això ho reivindica especialment l’esquerra d’arrels espanyoles, de vegades potser es confon el conjunt molt divers i transversal del país amb l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir i per simplificar, la Catalunya provinent de la immigració. Són molts els catalans que viuen en aquest territori al voltant de la capital del país, però aquesta àrea no deixa de ser una petitíssima porció de Catalunya. I sí, ja sé que a l’hora de votar parlem de votants i no de quilòmetres quadrats, però d’això a concloure que Catalunya és d’esquerres hi veig una dosi alta d’exageració interessada.

dijous, 28 de juliol de 2016

Espanya s’encamina a unes terceres eleccions (2/2)

(Ve d’aquí)

El PSOE només té dues opcions: facilitar que Rajoy segueixi sent el president, o no fer-ho. Si facilités la seva continuïtat —encara que sigui mitjançant allò tan ridícul anomenat abstenció tècnica— seria el suïcidi polític no només de Pedro Sánchez sinó també del seu partit, ja que serien vistos per tothom com els segons còmplices de facto del PP (el primer és Ciudadanos), i deixarien el monopoli de l'esquerra espanyola en mans de Podemos. Però si el PSOE segueix negant el suport a Rajoy, els podran acusar de ser els principals responsables d’unes terceres eleccions. Faci el que faci, el PSOE ho té molt cru.

Espanya està abocada a unes terceres eleccions. Però, dit això, cal evitar qualsevol dramatisme ja que tampoc seria tan greu. A Bèlgica van estar més de cinc-cents dies amb governs en funcions, i el país va seguir funcionant. A Itàlia, en els últims setanta anys han tingut més de seixanta governs, i el país no només ha seguit rutllant sinó que quan funciona millor és quan hi ha un govern en funcions.

A Espanya encara no hi ha la cultura del multipartidisme ni la dels pactes de governabilitat entre diversos partits que se’n deriven, una forma de fer política que requereix determinades habilitats que els polítics espanyols, per manca d’ús, no tenen. Però ja n’aprendran.

També podria ser que m’equivoqués, i que la calor de l’estiu acabés estovant algunes voluntats i s’investís president sense necessitat d’anar a unes terceres eleccions. No cal dir que m’agradaria, entre altres motius perquè les eleccions les paguem entre tots, i costen molts diners. Però la lògica em diu que, dissortadament, això és difícil que passi. Més aviat que tard ho sabrem.

dimecres, 27 de juliol de 2016

Espanya s'encamina a unes terceres eleccions (1/2)

Després de les eleccions del 20/12/2015 tots els partits d’àmbit espanyol van coincidir en dues coses:

1/ que els resultats electorals feien molt difícil la investidura d’un president i la governabilitat del país;
2/ que no posar-se d’acord i haver d’anar a unes segones eleccions seria un desastre i un fracàs col·lectiu de tota la classe política.

Constatades aquestes dues coincidències, cada partit feia llavors el seu discurs particular, però tots tornaven a coincidir en dues coses més:

1/ una manca irresponsable d’autocrítica;
2/ donar la culpa al veí.

Això va ser així fins que, per manca d’acord per investir president, es van convocar les segones eleccions, les del 26/6/2016. Amb petites correccions, els resultats electorals van ser una repetició dels de mig any abans. Es tornava a la posició de partida.

Després de les segones eleccions tots els partits han tornat a repetir els mateixos discursos, combinats amb les quatre coincidències detallades abans. No hi ha hagut cap argument nou, cap idea nova que faciliti sortir de l’atzucac.

Cap partit sembla disposat a assumir el cost polític que comportaria canviar d’opinió, i dir donde dije Digo, digo Diego. I quan dic cap vull dir tots els partits d’obediència espanyola menys Ciudadanos, un partit que ja ens ha demostrat que no és de fiar, però que donarà totes les facilitats perquè Rajoy segueixi sent el president. Amb l’ajut de Ciudadanos, però, no n’hi ha prou. Per sortir de l’atzucac cal necessàriament l’ajut del PSOE.

(Segueix aquí)

dilluns, 25 de juliol de 2016

No es pot tractar la gent d’idiota

“No es pot tractar la gent d’idiota. Vivim en un món, el món de la política, que s’ha d’anar de cara. Penso que ho han fet molt malament. Això que ha passat no ens agrada. Canviarem radicalment aquesta manera de fer”.

Aquestes afirmacions tan contundents les va pronunciar dimecres passat Marc Castells, alcalde d’Igualada. Són unes reflexions que, per altra banda, segurament comparteix una bona part de la ciutadania. Amb totes les excepcions individuals que calguin que, sortosament, n’hi ha moltes, l'activitat política està tan desacreditada que la gent de vegades explota i parla clar.

La novetat recau en el fet que les declaracions de Castells no anaven dirigides contra un opositor polític sinó contra Francesc Homs, un company diputat del seu propi partit, PDC (ex-Convergència). Amb l’explicació confusa —per definir-ho d’una manera amable— de la votació de la Mesa del Congreso de los Diputados, certament Homs ens va tractar d’idiotes, i es mereixia que algú li ho digués. En política, si una cosa no es pot explicar és que no es pot fer.

Una reflexió final. La votació era secreta perquè així ho especifica el reglament del parlament espanyol. En conseqüència, només el propi diputat coneix quin és el seu vot. Però, per altra banda, tots els partits consideren inacceptable —i així li van retreure a Homs— que després no s’expliqui què ha votat cadascú. Estem davant d’una contradicció flagrant. Quin sentit té que el vot sigui secret si després s’ha de fer públic què ha votat cada partit?

dissabte, 23 de juliol de 2016

Una carta a La Vanguardia


Qui no vota, no vota

Xavier Vives, en el seu article “L’incert camí del Brexit” (Opinió, 21/7/2016) incorre en un error en fer una interpretació equivocada dels resultats del referèndum britànic. Així, afirma que “només una mica més d’un 36% dels votants potencials estava a favor del Brexit”, donant per fet que tots els que es van abstenir eren partidaris del Remain. Amb la mateixa credibilitat, és a dir, cap, també es podria interpretar que tots els abstencionistes eren partidaris del Brexit, i llavors la conclusió seria la contrària, és a dir, que només el 34% dels votants potencials estava a favor del Remain.

Doncs bé, ni una cosa ni l’altra. Com que ningú sap el sentit del vot dels abstencionistes, no es poden treure conclusions basades en la suposada voluntat política d’un abstencionista si el dia del referèndum s’hagués acostat a les urnes.

MIQUEL SAUMELL
Barcelona

Nota: Encara que la carta no ho diu, el mateix argument val també per aquells que fan lectures estranyes i, massa sovint, interessades, d'altres enquestes i referèndums geogràficament més propers. Qui no vota, no vota.

dijous, 21 de juliol de 2016

Carnet de pare?

L’altre dia comentàvem els problemes de tota mena —i també les moltes satisfaccions— que els pares, i les mares, evidentment, experimenten amb els seus fills. I amb les seves filles, és clar, però a partir d’ara ja no desdoblaré més per sexes, que aquest invent del “totes i tots” constitueix una ridiculesa lingüística de primer ordre que durarà el que dura una moda passatgera però que, mentrestant, em produeix una urticària mental que em vull estalviar.

Quan els fills ja passen d’una certa edat, posem per cas els 23, sense cap pretensió que el fet de fixar aquesta edat hagi de ser un dogma inamovible, els pares responsables haurien de ser conscients que ja han fet tot el que han pogut. Com diu la dita, qui fa tot el que pot no està obligat a més. Però si els progenitors no ho han fet prou bé, una possibilitat que no s’ha de descartar pas, un es pot preguntar com és que per conduir, per pescar, per navegar i per moltes activitats més s’han d’acreditar la preparació correcta i uns mínims coneixements mitjançant uns carnets oficials, mentre que per tenir i educar fills, una tasca molt més important que qualsevol altra de les descrites, no s'exigeix res. Per educar fills la capacitat dels pares es dóna per suposada. Passa com amb els militars, que el valor se le supone.

Abans d’acabar vull puntualitzar que només he plantejat una pregunta retòrica, perquè no m’agradaria que es pogués interpretar que estic reclamant un nou control sobre les nostres vides, en aquest cas sobre la nostra capacitat d’educar els fills. Per si de cas, no donem idees perverses! I és que el governant, especialment si és d’esquerres, té una tendència innata a voler-ho controlar tot, i no li costaria gaire inventar-se el carnet de pare que ens concediria una oficina pública, naturalment de nova creació, plena de psicòlegs i assimilats amb sou a càrrec del ciutadà. No estan les coses com per caure en més despeses públiques i, last but not least, de controlats per l’administració pública ja n’estem massa.

dilluns, 18 de juliol de 2016

Viatjar i byatxà

Encara que aquesta és l'època de l'any que més es viatja, no tothom està preparat per sortir de casa. He estat molts anys anant pel món, gairebé sempre per motius professionals. He visitat tota mena de països, dictadures toves i dures, democràcies reals i d’altres simplement formals, és a dir, aquelles que de democràcia només en tenen el nom, i que són els països que més sovintegen. He estat a molts llocs on els blancs són majoria, però també en països on la majoria està formada per negres. He viatjat una quinzena de vegades a la Xina, i també he estat en altres països asiàtics. He vist religions, cultures, tradicions, gastronomies, normes socials, etc. molt diferents de les meves. He hagut de negociar amb empresaris privats i també, en els països d’economia centralitzada, és a dir i per entendre’ns, comunistes, amb funcionaris estatals. Cada un d’aquests perfils humans té les seves característiques específiques, i t’has d’adaptar a tot allò que et vas trobant i que, normalment, no t’ensenyen a cap universitat. Per saber anar pel món la millor escola és la experiència pròpia.

Doncs bé, tot això ho explico perquè, si alguna conclusió clara he tret de les meves experiències d’anar pel món, és aquella tan coneguda que diu que donde fueres, haz lo que vieres. He après que seguint aquesta màxima tan simple és molt més difícil equivocar-se o fer el ridícul, i a mi no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Però no tothom que viatja es fa el mateix plantejament. Així, també m’he trobat amb gent que a Gaborone busca desesperadament un restaurant espanyol on li facin una paella valenciana. Anant pel món he coincidit amb persones que només parlen espanyol (segur que tots us hi heu trobat) i estan convençudes que si en un país de parla anglesa criden una mica i vocalitzen exageradament —en espanyol, és clar— el seu interlocutor necessàriament els ha d’entendre. Quan veig aquests comportaments tan estranys m’agafa vergonya per elles i procuro fugir en direcció contrària, sempre sense ensenyar el passaport. Com deia al principi, no tothom està preparat per sortir de casa.

divendres, 15 de juliol de 2016

De la conversa presencial al xat digital

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de juliol de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.764 de La Veu de l'Anoia)

Amb la proliferació de les noves tecnologies de la comunicació s’està perdent l’art de la conversa en directe i sense intermediaris digitals pel mig, com es feia abans. Abans volies parlar amb una persona i quedaves per dinar o per fer un cafè, i l’entorn convidava a la conversa reposada i sense interrupcions. Ara tot resulta urgent, i la nova organització de la societat ha anat imposant que t’hagis de comunicar per altres mitjans que la tecnologia digital ha anat posant al nostre abast. Diuen els experts que fins i tot les comunicacions telefòniques tradicionals s’empobreixen. Ara toca comunicar-se via WhatsApp o Telegram, o per mitjà de Twitter o Facebook, o per correu electrònic o SMS, tot i que aquests últims mitjans, que fa uns anys van començar monopolitzant les nostres comunicacions digitals, van quedant cada dia més arraconats i substituïts per altres plataformes més innovadores.

Abans que la tecnologia digital s’introduís a les nostres vides, mentre tenies una conversa distesa amb el teu interlocutor no es produïen interrupcions. Ara hi ha més temps dedicat a les interrupcions que a la conversa, i aquestes sempre semblen tenir total prioritat. Quan al mig d’una conversa sona la trucada d’un mòbil, o no sona però el seu propietari la nota per la vibració, segur que aquesta excusa us resulta familiar: “Perdona, és que estic esperant una trucada urgent. Estaré de seguida”. I et deixen plantat amb la paraula a la boca, com donant a entendre que aquella trucada no només és tan urgent com diuen sinó que és molt més interessant que la conversa que estaven mantenint amb tu. I molt més sovint del que seria desitjable aquella conversa intempestiva i, sovint, banal, no dura un moment sinó que s’allarga més del compte. Convindreu amb mi que, amb poquíssimes excepcions, no hi ha conversa telefònica que no pugui esperar una estona.

Amb les noves formes de comunicació digital tots plegats ens hem acostumat malament, i entre tots —uns per acció i uns altres per omissió, és a dir, per no queixar-nos en veu alta— estem creant una societat de gent mal educada i poc respectuosa. Però, a més, no som prou conscients que la proliferació de mòbils connectats a tota hora ens va convertint en els nous esclaus del segle XXI, ara al servei de la tecnologia digital. Se’ns ofereix un smartphone d’última generació i, sigui per imposició aliena o per la voluntat pròpia del seu usuari, aquell aparell no es desconnecta mai. Però el dret a interrompre una conversa no està escrit enlloc.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Països amb inflació desbocada

Encara que haver-lo viscut personalment ajuda a entendre una mica el fenomen, no és fàcil explicar a un profà en la matèria en què consisteix la inflació desbocada, i això per no parlar de les seves causes. He estat en diversos països d’inflació desbocada. Al matí canviava la moneda estrictament necessària per a les despeses previstes del matí, i al migdia tornava a canviar per a les despeses de la tarda, no cal dir que a una taxa de canvi més favorable. En una situació d’inflació desbocada els preus no paren mai de pujar. El preu del cafè que t’has pres al matí, al migdia ja no és vàlid. El bitllet de Zimbabwe reproduït a dalt, amb un munt de zeros, amb prou feines servia per pagar un dinar. I, l’endemà, ni per això. Normalment això de posar tants zeros als preus de les coses ho resolen suprimint-ne uns quants de tant en tant. Recordo el cas de l’Argentina hiperinflacionista dels anys setanta i vuitanta del segle passat. Llavors, la moneda, el peso, amb uns quants zeros suprimits, passava a anomenar-se peso nou. Mil pesos (o un milió de pesos) passaven a ser un peso nou. I sant tornem-hi. De cop i volta la denominació peso desapareix i sorgeix l’austral, sempre amb menys zeros que abans. Ara, des de fa bastants anys, tornen a tenir el peso, que equival a 10.000 australs d’abans. Vaja, com per tornar-se boig. No cal dir que per fer operacions de comerç exterior en aquests països d’inflació desbocada t’has d’oblidar de la seva moneda i operar en monedes estables com el dòlar o l’euro.

dilluns, 11 de juliol de 2016

Castigats sense sopar

La setmana passada es fa fer públic que el rei espanyol i/o el seu govern —no queda clar de qui va partir la curiosa iniciativa— van castigar sense sopar els legítims representants dels partits nacionalistes bascos i catalans. O potser era un dinar, vés a saber, però l’hora de l’àpat vetat a nacionalistes catalans i bascos resulta irrellevant.

Aquesta gent és una mica estranya, i de proves ens en donen cada dia. Potser pensaven que, amagant els altres nacionalistes, és a dir, aquells que no són nacionalistes espanyols, el seu convidat, Barack Obama, president dels Estats Units, no s’assabentaria de la seva existència ni del problema polític que Espanya té plantejat.

Aquesta gent deu ignorar que Obama disposa d’uns excel·lents serveis diplomàtics i consulars per tenir-lo al corrent de tot. I de tot vol dir de tot, també del que passa a Catalunya i a Euskadi. Per cert, el consolat americà a Barcelona, un dels més antics del món, fa una cosa que no fa gairebé cap organisme públic espanyol a Barcelona: tuiteja amb tota normalitat en català.

És evident que els nacionalistes perifèrics no desapareixeran pel fet que se’ls castigui sense sopar, i això ho sap Obama i ho saben també els polítics nacionalistes espanyols. De fet, amb aquest episodi tan ridícul s’han obtingut uns efectes diametralment contraris als que es buscaven. Ara es parla més dels nacionalistes perifèrics que si no se’ls hagués vetat l’assistència a l’àpat, un àpat que, com no podria ser d’altra manera, també anava a càrrec de les nacions perifèriques peninsulars. És a dir, cornuts i pagar el beure, aquest és el nostre destí mentre no decidim emancipar-nos.

PS: Tot i que, finalment, per voluntat d’Obama, l’àpat oficial ha quedat anul·lat, aquests comentaris mantenen, però, la seva plena vigència.

divendres, 8 de juliol de 2016

Sanfermines

Aquesta foto de Pedro Armestre la trobo espectacular. Fa bastants anys vaig anar als Sanfermines acompanyant un client anglès que no s’acabava de decidir a tancar un negoci que m’interessava molt. Vaig pensar, i ho vaig encertar, que convidant-lo un parell de dies tot pagat a Pamplona seria l’empenteta que feia falta per acabar de lligar l’operació. A veure, els toros no m’agraden gens —si el toreo es arte, el canibalismo es gastronomía—, però cal haver-hi estat per concloure que l’espectacle dels Sanfermines és molt més que una corrida de toros.

dimecres, 6 de juliol de 2016

Els cambrers de Baleària

Els fets. Un cambrer gallec de Baleària dirigint-se a un passatger que feia la ruta d’Eivissa a Formentera, en demanar-li aquest un cafè amb llet: “Mira, en gallego, español, francés, inglés y hasta en italiano te entiendo, en catalán o mallorquín, ya no”. Com que qui demanava un cafè amb llet era una persona coneguda i ho va penjar a twitter, la xarxa aviat es va fer ressò de l’incident. A Espanya, el cambrer de Baleària ha tingut molts més defensors que detractors. Cap sorpresa, l’anticatalanisme està molt estès.

La “disculpa” del cambrer. “No tenía que haberle contestado como lo hice y le pido disculpas si le he ofendido”. Estudiem-la. Primer et peguen i després es disculpen per “si le he ofendido”? No, la cosa no va així, és evident que hi ha hagut una ofensa i, per tant, la primera frase és correcta, però la segona no. Aquest afegitó “si le he ofendido” treu tot el valor a la disculpa. Vol dir que, en el fons, no se la creu. Algú ha induït el cambrer a demanar disculpes, però no li ha transmès bé les instruccions.

El comentari. De cambrers de Baleària n’està ple, i quan dic cambrers tinc al cap policies, guàrdies civils, fiscals, jutges, metges, professors, etc., en definitiva, funcionaris públics espanyols que són destinats a Catalunya —o que hi vénen voluntàriament— i actuen com si això fos una colònia de la seva propietat, on ens poden imposar la seva llengua, l’espanyola, amb tota naturalitat i sense que mai passi res. No entenen, no se sap si perquè no volen o per una evident manca de capacitat intel·lectual, que en l’àmbit lingüístic català els forans són ells, els que s’han d’adaptar són ells i que, per tant, qui ha de saber que un cafè amb llet és l’equivalent d’un café con leche són ells, encara que no ho sàpiguen dir en català.

Per acabar amb una mica d’humor. El passatger hauria d’haver intuït que, si demanava un cafè amb llet, el cambrer espanyol potser no l’entendria. Què li hagués costat demanar una Coca-Cola, evitant així el conflicte lingüístic? Aquests catalans, ja són ganes de provocar, ja!

dilluns, 4 de juliol de 2016

Photo opportunity

No havia passat ni una setmana del referèndum del Brexit britànic, guanyat pels euroescèptics partidaris del leave en el conjunt de la Gran Bretanya però no a Escòcia, que la Primera Ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, se’n va anar a Brussel·les a fer-se unes fotos amb Jean-Claude Juncker, President de la Comissió Europea, Martin Schulz, President del Parlament Europeu, i altres destacats dirigents polítics europeus.

La photo opportunity és una faceta molt important de la política de gestos, i la Primera Ministra escocesa era perfectament conscient que aquell moment històric l’havia d’aprofitar. Quan, a més a més, a Brussel·les es va trobar amb reaccions molt amistoses per part dels seus interlocutors, així com una declaració que deia que “Escòcia s’ha guanyat el dret a ser escoltada”, molts catalans vam sentir una enveja sana dels escocesos i, molt especialment, dels seus governants.

Encara que els casos de Catalunya i Escòcia no són ben iguals, s’assemblen força. El Govern de la Generalitat hauria de seguir molt de prop els passos que vagin donant els escocesos i, quan calgui, mirar d’imitar-los. D’entrada, el President Puigdemont s’hauria de proposar obtenir de Brussel·les, quan abans millor, unes fotos i unes declaracions similars a les que les autoritats comunitàries van obsequiar la senyora Sturgeon. Catalunya es va guanyar el dret a ser escoltada molt abans que Escòcia.

divendres, 1 de juliol de 2016

Revetlla de reflexió

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de juny de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.762 de La Veu de l'Anoia)

Avui celebrem la revetlla de Sant Joan i demà és festa a Catalunya, així que els catalans tindrem un llarg cap de setmana per anar reflexionant. Diumenge tenim eleccions espanyoles, i els líders polítics esperen el miracle que els tregui de l’atzucac en el qual es troben, i es puguin posar d’acord per configurar el nou govern espanyol. Però a hores d’ara ningú pot garantir que això acabi passant. Dissabte serà la jornada oficial de reflexió en la qual, segons la legislació vigent, la propaganda electoral no està permesa, com tampoc ho està la publicació d’enquestes, una antigalla legal que en l’època d’internet resulta molt ridícula. Però ja se sap que en aquest país la realitat sempre va per davant de la legislació i, feta la llei, feta la trampa. Així, les enquestes oficialment estrangeres d’El Periòdic d’Andorra s’han convertit en tot un clàssic per esquivar prohibicions.

Bé, el fet és que diumenge els electors estem novament convocats a les urnes per elegir la composició del parlament espanyol, i aquests dies és oportú plantejar-se com ens convé als catalans exercir la nostra responsabilitat. Cal suposar que molts votants ja saben quina llista electoral ficaran a l’urna, i també és de preveure que la majoria repetirà el vot de desembre. Però com que tot això són suposicions, també podria ser que diumenge es produís un canvi significatiu respecte a les anteriors eleccions, un canvi que potser podria ser conseqüència de fenòmens externs. En aquest sentit, a ningú se li escapa que el resultat del referèndum del Brexit que se celebra avui a la Gran Bretanya tindrà efectes directes en els resultats electorals de diumenge.

Fetes aquestes consideracions, quina incidència poden tenir les eleccions espanyoles en el procés cap a la independència de Catalunya? Diria que cap, ja que, governi qui governi, tots els partits espanyols van d’acord a negar l’única solució que resoldria el problema català, solució que passaria perquè els catalans votessin democràticament el seu futur en un referèndum vinculant en el qual només es preguntés sobre la independència, sí o no, i en què guanyaria l’opció que tragués un vot més del cinquanta per cent dels vots emesos. Però al marge de quina sigui la voluntat majoritària dels catalans —l’enquesta de La Vanguardia de diumenge tornava a parlar d’una clara majoria independentista—, els catalans no poden esperar cap col·laboració dels partits espanyols. Per tant, mirat amb ulls independentistes, resulta irrellevant qui guanyi diumenge a Espanya.