.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Arrimadas juga brut

Cal dir les coses pel seu nom: la ciudadana Inés Arrimadas juga brut. Va jugar brut la setmana passada a la cadena de televisió de l’extrema dreta episcopal espanyola 13TV, associant el fet de portar escorta policial a “porqué ya sabemos lo que pasa en Cataluña”, com donant a entendre qui sap què, insinuant el que no és. Es podria acceptar que, en algun moment del tradicional aquelarre anticatalà d’aquella impresentable emissora de televisió, Arrimadas hagués caigut en la trampa del presentador i/o dels tertulians abrandats de plantilla que participen a El gato al agua. Es podria entendre que a la líder ciudadana se li escalfés la boca, tot i que per la seva professió hauria d’evitar, de totes totes, aquesta mena d’escalfaments. En fi, errare humanum est o, com diem en català, qui té boca s’equivoca. T’equivoques, rectifiques i aquí no ha passat res; aquesta hagués estat la reacció intel·ligent de la diputada catalana. Però en tots els partits molt sovint veiem que no tothom serveix per fer de polític, i potser resulta que la dirigent de Ciudadanos no compleix els requisits mínims per dedicar-se a aquesta professió.

Ara bé, en el títol que he posat a aquest comentari no parlo d’un error sinó de joc brut. Explicaré per què ho he fet. Un dia després de les seves desafortunades declaracions, Arrimadas va trucar a una emissora de ràdio (RAC1) per matisar les seves declaracions del dia abans. Havia passat un dia i la líder ciudadana havia tingut ocasió de dormir-hi i meditar-hi, i mirar-s’ho amb una mica més de perspectiva. Però, lluny de rectificar, a RAC1 Arrimadas va insistir en el fons de la seva vomitada verbal a 13TV. I sabent, com tothom sap, que si per una cosa es caracteritza el procés català cap a la independència és per l’absoluta manca de violència, d’això en dic jugar brut, i encara em quedo curt. A algunes persones potser no els agrada que en els últims anys hagin sortit al carrer milions de ciutadans reclamant poder votar sobre la independència, i potser encara els agrada menys que en aquestes mobilitzacions no s’hagi trencat ni una paperera. Així, Arrimadas ens ha demostrat que prefereix prescindir de la veritat, i ha optat per afegir-se al fals discurs de la violència a Catalunya que el seu partit tant conrea a les espanyes. Molt lleig.

divendres, 28 d’octubre de 2016

L’extrema vulnerabilitat de la xarxa

Divendres passat va caure la xarxa d’internet, i llocs amb centenars de milions d’usuaris repartits per tot el món (Spotify, Twitter, etc.) van quedar inutilitzats durant unes quantes hores que a alguns se’ls van fer molt llargues. El fet que cada dia hi hagin més aparells de tota mena connectats a internet —de la connectivitat de molts d’aquests dispositius la majoria de la gent ni tan sols n’és conscient—, i que molts d’aquests dispositius portin incorporats uns elements de seguretat que tècnicament no compleixen cap exigència, té molt a veure amb l’èxit dels ciberatacs i les caigudes de la xarxa. No és el meu objectiu, però, comentar l’aspecte tècnic d’un ciberatac com el de divendres perquè ni estic preparat per fer-ho ni tinc massa interès en uns temes tècnics que tinc molt clar que ens han de resoldre les persones especialitzades. M’ho miro, per tant, només, des de la meva condició d’usuari que de tant en tant pateix les conseqüències d’uns ciberatacs que, segons els experts, semblen inevitables.

Cada vegada que es produeix una situació com aquesta em pregunto amb una preocupació creixent sobre l’extrema vulnerabilitat de la xarxa i tot el que representa que aquesta deixi de funcionar. I no em deixa gens tranquil saber que ningú queda exclòs de patir les conseqüències d’un ciberatac massiu per més protegida que tingui la seva quota particular de dispositius connectats a la xarxa. Si cau la xarxa d’internet tothom sense excepció en surt afectat, tant els que fan les coses bé en l’àmbit particular i/o professional com els que no. Personalment crec que, en aquest sentit, faig les coses bé, però estic segur que un expert de seguida posaria al descobert les meves pròpies escletxes de seguretat. Em preocupa que, als efectes pràctics, pateixo les mateixes conseqüències que qualsevol viva la virgen que no doni cap importància a la seva pròpia seguretat informàtica. Informàticament som molt vulnerables, i no tothom n'és conscient.

dijous, 27 d’octubre de 2016

Vint-i-quatrena Ateneuesfera


A l’hora de discutir sobre les diferents xarxes socials d’internet i centrar el debat en twitter vs. facebook, o en facebook vs. twitter, cada vegada es fa més evident que els usuaris d’aquestes dues plataformes semblen incompatibles els uns amb els altres. O l’una o l’altra, però les dues xarxes alhora normalment no s’acostumen a utilitzar. Es tracta de dues colles d’usuaris clarament diferenciades, i molt sovint enfrontades entre si. Els usuaris de facebook són majoria, i alguns diuen les mil pestes de twitter. En canvi, a la majoria d’usuaris de twitter —jo en sóc un gran defensor, des del dia que vaig obrir el meu primer compte— facebook no ens fa ni fu ni fa. Resumint, una mica com passa amb les corridas de toros (atenció, “el toro no sufre”, diuen els entesos): división de opiniones.

Sobre aquest tema, abans-d’ahir, durant el sopar de la vint-i-quatrena Ateneuesfera, vam estar canviant impressions una bona estona. Gosaria dir que ningú va canviar d’opinió, i que cadascú es va quedar amb les seves preferències. Algú va dir mig de passada que sort en tenim que no tothom pensa igual. Posaré només un exemple que reflecteix la divisió existent entre uns usuaris i els altres. Així, una de les coses que els facebook-addictes més critiquen de twitter és la limitació dels 140 caràcters. En canvi, per usuaris de twitter habituals com jo, aquesta limitació és precisament una de les gràcies que té aquesta xarxa, perquè quan vols explicar una cosa t’obliga a fer un exercici de síntesis en un repte intel·lectual que, personalment, m’entusiasma.

Aquesta vegada tampoc vam poder evitar discutir una mica sobre el procés cap a la independència de Catalunya. Hi ha qui pensa que aquest negoci ha quedat estancat, qui pensa que s’ha reculat i qui pensa que es va avançant de manera imparable. Digueu-me optimista però sóc d’aquests últims. Hi va haver opinions per a tots els gustos, també a l’hora de valorar la qualitat de la feina que fan els nostres representants polítics. En aquest punt el debat va tenir opinions molt contraposades que algú va definir, amb força encert, com “una estona intensa”. El fet que estiguéssim sols a la sala que el restaurant de l’Ateneu ens havia reservat també va ajudar a que cadascú es pogués expressar amb tota llibertat, sabent que no molestàvem a altres comensals del restaurant.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Espanya: Podemos, nou líder de l’oposició

Acudit: El Mundo

Ahir, a la seu del carrer Ferraz de Madrid, 235 membres del Comitè Federal del PSOE van votar sobre el suport o no del seu partit a permetre que Mariano Rajoy, del PP, segueixi quatre anys més com a president del govern espanyol. El resultat de la votació va ser que el 59 per cent hi va donar suport i el 41 per cent hi va votar en contra. Tot indica, però, que, tot i aquest suport inesperat, Rajoy s’hi estarà menys temps. Deixo al criteri del lector si, amb aquest resultat relativament ajustat de 6 a 4, el Comitè Federal representa o no la militància del PSOE i/o la sensibilitat política dels seus votants.

L’estratègia de Rajoy de fer-se l’orni i no demostrar gens de pressa durant els últims deu mesos —des de les eleccions del desembre del 2015 fins ara, passant per les segones eleccions del passat mes de juny— s’ha demostrat del tot encertada i ha donat els seus fruits. El líder popular podrà seguir exercint el seu càrrec amb el suport afegit del PSOE, el partit que fins ara exercia com a líder de l’oposició a Espanya. Als efectes pràctics, al tàndem dretà format per populares i ciudadanos ara s’hi afegeixen els socialistes i passa a ser un trio.

La deriva dretana decidida ahir pel PSOE deixarà molts efectes col·laterals, i un d’ells té molta més importància del que a primera vista pot semblar. Així, a partir d’avui el lideratge de l’oposició a Espanya l’exerciran Pablo Iglesias i el seu partit, Podemos. Es fa difícil de preveure quins efectes tindrà aquesta nova composició del mapa polític espanyol, però una cosa sembla clara: si Podemos sap gestionar amb intel·ligència aquest regal gratuït que els ha fet el PSOE, en relativament poc temps Pablo Iglesias pot esdevenir el pròxim president del govern espanyol.

divendres, 21 d’octubre de 2016

Els excessos de Margallo

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 d'0ctubre de 2016 a la pàg. 7 del núm. 1.778 de La Veu de l'Anoia)

“Un atac terrorista se supera, la dissolució d’Espanya, no”. He destacat la frase en negreta per tal que no passi desapercebuda. S’ha de llegir més d’un cop per copsar el veritable abast d’aquesta afirmació que, a primera vista, pot semblar innocent, però, d’innocent, no en té res. Inclou la clàssica amenaça però, aquest cop, mig encoberta. Conté també el ja tradicional discurs de la por que la majoria de catalans tenim perfectament superat. I no cal dir que s’hi endevina igualment una manca de tacte, del tot reprovable, envers les persones que han patit en carn pròpia o en el seu entorn més proper algun episodi de violència terrorista.

Per a segons qui la defensa de “la sagrada unidad de la patria” permet qualsevol excés. Així, aquest disbarat dialèctic el va perpetrar, poc abans de la darrera Diada Nacional de Catalunya, el cap de la diplomàcia espanyola i encarregat, de facto, dels afers derivats del procés de desconnexió catalana, el ministre Margallo. Aquell dia devia sortir de casa sense agafar el maletí de les normes bàsiques de la diplomàcia, cosa que tampoc ens ha de sorprendre si tenim en compte les peculiaritats del personatge. Un es pot fàcilment imaginar que la diarrea mental del ministre pretenia menystenir i desacreditar el moviment independentista català. La realitat és, però, que, banalitzant el terrorisme, l’únic que n’ha sortit desacreditat ha estat Margallo.

Si m’encarreguessin construir una frase similar utilitzant les mateixes paraules, jo invertiria els termes, i el resultat obtingut seria més o menys aquest: “la dissolució d’Espanya se superarà, un atac terrorista, no”, sobretot quan hi ha morts pel mig. O és que algú es veuria capaç de consolar una víctima del terrorisme utilitzant com a argument la vomitada del ministre? Arribats a aquest punt, no puc evitar preguntar-me si els votants del partit d’aquest sinistre personatge hi tenen alguna cosa a dir. O potser les repetides sortides de to del ministre espanyol ja els estan bé?

El fet és que Margallo ens demostra massa sovint que quan toca el tema català té més vocació de tertulià d’una cadena mediàtica cridanera que de diplomàtic discret i assenyat. Per cert, a Margallo també se li escalfa la boca amb altres interlocutors. Així, amb pocs dies de diferència se les va tenir amb el ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, que havia dit que “Espanya mai posarà la mà al Penyal”. L’espanyol li va respondre: “La mà, no, hi posaré la bandera, i ho faré molt abans del que Picardo creu”.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Disciplina de vot?

Posem per cas que un partit polític es presenta a les eleccions amb un determinat programa electoral. Posem per cas que els ciutadans que opten per votar aquest partit ho fan perquè es creuen el programa. Posem per cas que, per interessos inconfessables d’alguns dirigents d’aquest partit, es decideix, sense consultar abans la militància, actuar en sentit contrari del que diu el programa electoral. Posem per cas que alguns dels diputats elegits en les llistes d’aquest partit opten per donar suport al canvi de posició que dèiem abans. Posem per cas que altres diputats pretenen atenir-se al programa electoral amb el qual han estat elegits. Posem per cas, finalment, que el nou secretari general del partit, el qual ha accedit a la direcció mitjançant un cop d’estat contra el secretari general, pretén imposar a la totalitat dels diputats electes la seva proposta d’actuar en sentit contrari al programa electoral, al·legant la disciplina de vot que se suposa deu estar contemplada en els estatuts del partit.

Doncs bé, aquesta és la situació d’avui al PSOE. La d’avui, perquè la situació en què es trobarà demà aquest partit resulta del tot imprevisible. Queda entès que quan es parla del PSOE s’hi ha d’incloure també la seva franquícia catalana, el PSC, un partit formalment autònom que en un moment determinat pot fer una rebequeria mediàtica però que, al final, sempre acaba obeint les indicacions de la casa central.

Quin és el gran argument per intentar justificar el canvi de posició d’una part de la direcció del PSOE prescindint, cal no oblidar-ho, de demanar i obtenir abans el permís dels seus militants i votants? L’explicació que repeteixen dia sí i dia també és que anar a unes terceres eleccions seria un disbarat que no entendria ningú, com si només el PSOE en fos el responsable, quan la responsabilitat és àmpliament compartida.

Desmuntar aquest argument és molt fàcil: el que no es va entendre i va ser un disbarat va ser anar a les segones eleccions. Què ha canviat ara per poder evitar les terceres? Res, no ha canviat res. La situació d’ara és la mateixa que després de les primeres eleccions, és a dir, un bloqueig institucional dels partits a causa de la manca d’una cultura política de coalició per part de tots els partits d’àmbit estatal.

Arribats a aquest punt, té algun sentit que la nova direcció pretengui imposar la disciplina de vot a aquells diputats que tan sols reivindiquen el seu dret a atenir-se al programa electoral amb el qual es van presentar a les eleccions? No en té cap. El PSOE, i amb ell el PSC, van cap a un suïcidi polític col·lectiu. Mantenint el no a la continuïtat de Rajoy potser encara podrien salvar-se.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

La presumpta autonomia del PSC

Foto: ABC

Tot i ser un partit formalment diferent i amb un funcionament teòricament autònom respecte els socialistes espanyols, els lectors habituals d’aquest blog saben que quan em refereixo al PSC el defineixo com “la franquícia catalana del PSOE”. El defineixo així no pas per menystenir els seus dirigents, militants i votants sinó que em baso en els fets observats durant les últimes dècades, fins al punt que, de vegades, per quedar bé amb vés a saber qui, han votat una cosa a Catalunya i, gràcies a la disciplina de vot imposada per la casa central, la contrària a Espanya.

Molt aviat veurem com actuen els diputats socialistes catalans a Madrid quan es voti si Rajoy ha de continuar governant quatre anys més. El primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, s’ha passat mesos dient que votarien “no”. Doncs bé, ara hauran de demostrar la seva coherència i la seva independència respecte la casa mare. Tot indica que la posició oficial que prendrà el PSOE serà la d’abstenir-se, i això equivaldria a donar suport a Rajoy. El PSOE pot dir missa repetint dia sí i dia també que abstenerse no es apoyar quan tothom sap que, en aquest cas, abstenir-se és donar un suport explícit a la continuïtat de Rajoy com a presidente del gobierno.

De moment, la dirigent socialista andalusa que aspira a liderar els socialistes espanyols ja ha advertit seriosament als socialistes catalans que s’haurà de votar el que es decideixi a Madrid i que, en aquest sentit, no permetrà cap indisciplina. Fixeu-vos en un detall força significatiu: Susana Díaz Pacheco encara no mana a can PSOE però ja es prepara el terreny, i dóna instruccions precises als diputats de la franquícia catalana com si ja hagués arribat al capdamunt del politburó socialista. Qui baixarà del burro? En menys de dues setmanes tindrem la resposta.

divendres, 14 d’octubre de 2016

Política i esport

L’exhibició de banderes als podis esportius em treu de polleguera. La política intervé massa en l’esport, sovint amb interessos inconfessables. Els governants, tots, siguin dictadors o democràtics, sempre intenten aprofitar-se políticament dels èxits esportius dels seus ciutadans. Aquesta barreja entre política i esport té efectes negatius, tant per l’esport com per la política. Per l’esport, perquè és una clara intromissió sense cap justificació. Per la política perquè, quan descobreixen un esportista que s’ha drogat o ha fet alguna malifeta, la imatge del país queda igualment malmesa. Els països estan representats pels seus governants i no pels seus esportistes o cantants, per més bons que siguin.

El mèrit d’un esportista no és del país al qual pertany sinó propi (un tenista, per exemple), o de l’equip al qual pertany si es tracta d’un esport d’equip (un equip de futbol, per exemple). Per quins set sous l’èxit internacional d’un tenista o d’un equip de futbol s’ha de relacionar amb la bandera del país al qual pertanyen? De qui és el mèrit que un català de Cervera, Marc Márquez, assoleixi campionats del món de motociclisme? D’Espanya, o de Catalunya, segur que no. El mèrit és compartit entre ell mateix, el seu equip humà i, last but not least, els seus patrocinadors, que són els que posen la pasta i paguen la festa.

Fa anys vaig plantejar que tindria molt més sentit que als podis se substituïssin les banderes i els himnes dels països per, posem per cas, les banderes de Repsol o del Santander, és a dir, els logos dels patrocinadors. Aquesta reflexió està relacionada, d’alguna manera, amb la proposta que ha fet Esquerra per modificar la llei espanyola de l’esport, en el sentit de suspendre l’obligació que ara tenen els esportistes d’anar a les convocatòries de les seleccions espanyoles. S’ha de dir que els esportistes catalans, quan són convocats per les seves seleccions, ja gaudeixen d’aquesta llibertat. Però, dit això, l’aprofitament polític dels esportistes d’elit es dóna tant a Espanya com a Catalunya. Dissortadament.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

La indigència política d’un ministre i la seva virreina

L’alcaldessa de Badalona, de la CUP, va donar permís als treballadors de l’ajuntament per, si volien, anar a treballar avui, 12 d’octubre, que segons el calendari de l’estat resulta que és un dia festiu. Tant se val el que celebrin avui a l’estat espanyol ja que aquest detall resulta del tot irrellevant. L’oferta de l’alcaldessa als treballadors que optessin per anar a treballar avui era que, per compensar-ho, tindrien festa el divendres 9 de desembre. És a dir, les hores anuals treballades serien les mateixes per a tots els treballadors, tant els que anessin a treballar avui com els que no hi anessin.

Com que aquestes són pràctiques molt habituals entre les empreses privades amb les quals m’he mogut tota la vida, quan em vaig assabentar de l’oferta de l’alcaldessa no hi vaig donar la més mínima importància. Per altra banda, no tinc gens de simpatia cap a la CUP, un partit que es troba als antípodes de les meves idees polítiques. I, com que no la conec de res, tampoc experimento simpatia ni antipatia personal cap a l’alcaldessa badalonina. Però, dit això, considero que l’oferta feta als treballadors era correcta.

Però, fins i tot per aquestes nimietats, sempre hi ha algú amb sou a càrrec de l’estat que vigila que els catalans no surtin mai del carril marcat. Per donar una imatge de control absolut sobre els ciutadans, durant el franquisme hi havia la lucecita del Pardo que sempre estava encesa. Ara la llumeta ha quedat substituïda pels ministres populares. No diré res de nou si recordo que des de fa bastant temps la política espanyola envers Catalunya només té una regla fixa: qui passa de la ratlla, l’orella se li talla.

Així, el personatge que s’està guanyant a pols el primer lloc del podi dels pitjors ministres espanyols des de la guerra incivil espanyola, Jorge Fernández Díaz, quan dilluns es va assabentar de l’oferta de l’alcaldessa va donar ordres taxatives a la virreina Llanos de Luna per portar el tema als tribunals. No cal dir que la justícia ha actuat amb una rapidesa inusitada, i ahir va traslladar a l’alcaldessa la prohibició de tirar endavant la seva mesura. El sarcasme final: les parts en conflicte han estat citades per presentar-se demà al jutjat. És a dir, a misses dites.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Dos rumors sense confirmar

És a punt de fer-se pública la notícia d’un intercanvi de directors entre els diaris El País i La Razón, tots dos fets a Madrid (Espanya) tot i que aquest últim és de propietat i direcció catalanes. Així, després d’un relativament curt procés de confluència entre les respectives línies editorials o, més ben dit, d’un gir copernicà de la línia editorial d’El País cap a la que defensa La Razón, Antonio Caño es farà càrrec de la direcció de La Razón i Francisco Marhuenda (àlies “¡eh, que yo soy catalán!”) passarà a dirigir El País. Tant Marhuenda com Caño no hauran de fer cap esforç per seguir les directrius marcades, respectivament, pels seus caps: el Príncipe de las Tinieblas per part dels Lara (Planeta), i José Luis Cebrián, il capo de Prisa. I els lectors ni ho notaran.

És a punt de fer-se pública la notícia que les veïnes passaran a ser benvolgudes per part de l’administració municipal, amb l’objectiu de situar-les al mateix nivell que els veïns, els quals ja reben el tractament de benvolguts des de fa temps. Així, la utilització de l’expressió discriminatòria “benvolguts veïns i veïnes”, tan habitual en les cartes de l’Ajuntament de Barcelona, quedarà prohibida per un decret urgent de l’alcaldessa adreçat als funcionaris i càrrecs polítics que s’hagin de comunicar oralment o per escrit amb els seus administrats. Mentre es mantingui aquesta moda tan ridícula de desdoblar per sexes, la nova fórmula serà “benvolgudes barcelonines i benvolguts barcelonins”. Mentrestant algú ha dit, al meu entendre amb força encert, que la neollengua moralitzant d'aquesta genteta (...) mostra una ignorància colossal i menysprea la intel·ligència.

divendres, 7 d’octubre de 2016

Dos errors greus de Convergència

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 de setembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.776 de La Veu de l'Anoia)

El partit polític català més important des de la recuperació de la democràcia darrerament ha comès dos errors greus que no s’acaben d’entendre. El fet inqüestionable és que els errors polítics no surten mai de franc i, tard o d’hora, sempre s’acaben pagant a les urnes. Els convergents ja ho estan experimentant amb una davallada important del suport popular, una davallada que no està gens clar que ja s’hagi aturat.

El primer error de pes va ser el canvi de nom del partit. Convergència era i continua sent una marca política excel·lent i són molts, convergents i no convergents, els que no han entès que es decidís enterrar-la. No és excusa la precària situació econòmica del partit —al capdavall, una situació que comparteixen gairebé tots els partits— ni les malifetes fiscals de Jordi Pujol i la seva família. Agradi o no, Jordi Pujol ja forma part de la història de Catalunya, i no precisament per aquest trist episodi fiscal sinó per una llarga trajectòria política, globalment positiva, que només des d’un sectarisme extrem es pot negar.

Relacionat amb el canvi de nom, el trist paper de Convergència en el congrés que havia de decidir el nou nom del partit és segur que no passarà a formar part del catàleg dels encerts polítics de la nostra història. I els primers intents fallits de registrar el nom del nou partit, tampoc, i això sense negar la més que evident intencionalitat política del Ministerio del Interior espanyol, sempre disposat a posar pals a les rodes a tot el que faci olor de català. Però l’actitud anticatalana del govern espanyol no pot ser mai una excusa; era d’esperar. Els polítics consideren que rectificar és acceptar l’error, i per això no ho acostumen a fer. Però si la nova direcció convergent s’ho mirés amb sentit crític, recuperarien l’antic nom, demanarien disculpes a la militància i debat tancat.

L’altre error convergent va ser presentar-se a les eleccions amb Esquerra, però com que d’això ja n’he parlat sovint ara no repetiré els meus arguments. La conclusió lògica d’aquestes perilloses aventures transversals és que amb la llista conjunta s’han perdut vots. Ara demanaria que es fes un petit esforç intel·lectual: si, a Espanya, PP i PSOE es presentessin a les eleccions amb una llista conjunta, guanyarien vots o en perdrien? En perdrien, tant per la dreta com per l’esquerra. El votant decebut canvia tranquil·lament de partit; d’oferta alternativa no en falta. A Catalunya passa el mateix. L’opció política no és com una religió que es manté inamovible tota la vida.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Inflació desmesurada d’estructures administratives

Fem un petit repàs. Barri (Sarrià), districte (Sarrià-Sant Gervasi), municipi (Barcelona), àrea metropolitana (Barcelona), comarca (Barcelonès), província (Barcelona, o les vegueries que alguns reivindiquen per substituir les províncies), nació (Catalunya), estat (Espanya), Europa, ONU. Em surten una desena de nivells d’administració públics/polítics per tenir ben controlats els ciutadans, encara que en teoria tots vetllen o haurien de vetllar pels nostres interessos i el nostre benestar. Al capdavall ens administren els nostres diners.

No creieu que estem davant d’una exageració d’estructures públiques? La pregunta és retòrica, és evident que és una clara exageració. Us heu parat a pensar que en cadascuna d’aquestes estructures hi treballen moltes persones que cobren uns emoluments públics que, és bo recordar-ho, no cauen del cel sinó que es paguen amb els nostres impostos? No creieu que potser estem massa controlats per les administracions públiques, que tota aquesta despesa no ens la podem permetre? Heu calculat quants mesos de cada any hem de treballar per mantenir tot això? No ho feu, us agafaria un infart.

Més. En algunes d’aquestes estructures el control directe del ciutadà és inexistent, és a dir, massa sovint els seus dirigents polítics no accedeixen al càrrec per elecció popular sinó per decisió digital dels dirigents dels partits polítics. Sabeu qui decideix els membres del consell de districte? Els veïns, potser? No, els partits. I els dirigents de l’àrea metropolitana, hi són per elecció popular? No. I els dirigents comarcals? Tampoc. El ciutadà tampoc pot votar els diputats de les diputacions provincials, uns organismes opacs que maneguen uns pressupostos elevadíssims.

Caldria reformar/simplificar/reduir dràsticament tota aquesta gegantina infraestructura? És evident que sí. Però què fan els partits polítics que viuen del sistema? A banda de discursos grandiloqüents, res de res. Potser començaria a ser l’hora que els ciutadans ens quadréssim. Com? No ho sé. Pensem-hi!

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Han guanyat els colpistes

Divendres passat, comentant el cop d’estat del carrer Ferraz de Madrid, acabava el meu comentari dient que és “... un episodi molt lamentable que encara està per veure quines conseqüències pràctiques tindrà per uns i altres”.

Doncs bé, ara ja sabem quina ha estat la primera conseqüència: Sánchez ja no hi és, li han tallat el cap, l’han fet plegar de manera matussera i poc democràtica, i és que els colpistes ni tan sols van permetre que el vot fos secret, amb urna i papereta, com demanaven molts dels assistents al politburó.

Perquè el vot sigui lliure i no condicionat a res ni a ningú el vot ha de ser secret només que ho demani una persona, i aquesta vegada ho van demanar gairebé la meitat dels votants. Però la facció colpista no va permetre que una votació de tanta transcendència es fes de manera lliure i secreta, un detall no menor de com poden anar les coses a partir d’ara.

Amb el vot a la vista de tothom, els líders del sector colpista van poder controlar cadascun dels seus afins, no fos cas que algú s’extraviés del camí marcat. A can PSOE sembla mantenir plena vigència aquella frase d’Alfonso Guerra, àlies mienmano: quien se mueva no sale en la foto.

Però els militants, simpatitzants i votants d'un partit no perdonen les frivolitats i errors dels seus líders, i el PSOE n'ha comès tants que tardarà anys a recuperar-se.