.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimarts, 28 de febrer de 2017

Una medalla no disminueix la discriminació; l’augmenta

Que a la nostra societat les dones estan discriminades és un fet objectiu que només es pot negar des del cinisme, la ignorància o la mala fe. Establerta aquesta base, la discrepància comença quan els gestors públics, la bona fe dels quals s’ha de suposar, prenen decisions estranyes per tractar d’apaivagar la discriminació femenina. Sense anar més lluny, a Sarrià es concedeix cada any la medalla de la dona, i amb aquest gest tan simpàtic a ulls d’alguns —i, sobretot, d’algunes— com, al meu entendre, tan populista, alguns polítics intenten netejar la seva pròpia consciència.

Com a conseqüència d’una falsa descentralització de la ciutat, més formal que real, a Sarrià sempre s’ha votat dreta però gairebé sempre (34 dels 38 anys transcorreguts des de les primeres eleccions municipals democràtiques) hi ha governat l’esquerra. Xifres canten: dels 19 consellers municipals del districte, la dreta en té 16 (dones i homes) i l’esquerra només en té tres, pertanyents als comuns, socialistes i ERC. Per cert, tots tres són homes, zero per cent de dones.

És ben sabut que l’esquerra sempre s’ha apropiat del fals discurs de la superioritat moral sobre la dreta, i sempre s’ha sentit molesta quan algú els fa veure les seves contradiccions. Com dèiem abans, xifres canten. Sobre el paper l’esquerra és molt favorable a la dona però, a l’hora de la veritat —la composició del Consell Plenari del Districte, per exemple—, discrimina molt més a la dona que la dreta. I per tal de dissimular-ho, es concedeix cada any la medalla de la dona. És a dir, més que els mèrits de la persona guardonada, es prima el fet de ser una dona. I això és discriminació, a Sarrià i a la Xina, i estaria bé que les dones fossin conscients d’aquesta manipulació.

dilluns, 27 de febrer de 2017

Calvo: “El dinero público no es de nadie”

L’afirmació, més que provocadora, que he triat com a títol d’aquest comentari, és un disbarat dels més grossos que hem hagut d’escoltar en els darrers anys, sobretot tenint en compte que l’autoria de la frase pertany un personatge que fa deu anys s’asseia a la taula del Consejo de Ministros d’Espanya. És una demostració més que els ministres també poden deixar anar grans disbarats amb aquella impunitat que sembla anar aparellada amb el càrrec que ocupen.

L’autora de la frase és una senyora andalusa, Carmen Calvo, ministra del govern Zapatero. La frase sencera deia: “Estamos manejando dinero público, y el dinero público no es de nadie”. Amb aquesta filosofia, que sembla ser compartida per altres personatges amb accés a la clau de la caixa pública, alguns polítics treuen la conclusió que com que el diner públic no és de ningú se’l poden apropiar amb total impunitat, com aquell que es troba una moneda d’un euro pel carrer.

Quan veus que alguns governants, amb la idea que no són de ningú, ens roben els diners públics, és a dir, quan veus que et roben impunement a la cara i sense ni tan sols dissimular, i quan constates que, si són condemnats per la justícia, en la majoria dels casos i amb les excuses més inversemblants no tornen mai els diners robats, és a dir, els nostres diners, és comprensible que hi hagin persones que acabin simpatitzant amb el moviment anarquista.

divendres, 24 de febrer de 2017

Algunes claus d’un judici polític

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 de febrer de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.796 de La Veu de l'Anoia)

Durant el franquisme, i amb una complicitat fora de dubte i gens dissimulada pels governants (poder executiu), els procuradores en Cortes (poder legislatiu) i els jutges (poder judicial), els processos polítics estaven a l’ordre del dia. Tu feies nosa i aquella maquinària et condemnava amb un simulacre de judici. La separació de poders (executiu, legislatiu i judicial), exigència mínima d’una democràcia, no existia. Potser és per això que van batejar aquell règim com a democracia orgánica, ja que era un sistema no precisament basat en la voluntat popular expressada a les urnes. En aquells anys foscos les decisions de l’executiu franquista es complien fil per randa, i sempre s’imposava la voluntat del dictador i els seus acòlits. Per cert, un dictador que no en va tenir prou amb estar-se quatre dècades al poder sinó que també va decidir com s’hauria d’articular la seva successió quan ell no hi fos. Així, al capdavant de l’Estat espanyol hi tenen ara el fill del successor, és a dir, el nét polític de Franco.

Encara que ja ha passat molt temps, de tant en tant cal recordar aquestes obvietats perquè ajuden a entendre algunes de les coses lletges que passen ara. També ajuden a entendre que no siguem pas pocs els que sempre hem qüestionat la tan alabada per alguns modélica transición española de fa quatre dècades. Espanyola, sí, però, de modèlica, res de res, i anomenar-la transició sembla un sarcasme, una broma de mal gust quan cada dia que passa es fa més evident que el franquisme sociològic està tornant, suposant que alguna vegada hagués marxat. Una democràcia deixa de ser-ho quan des del poder es persegueix el pensament discrepant, i això és el que està passant ara.

Amb aquests antecedents, la setmana passada es va celebrar el judici contra un expresident, una exvicepresidenta i una exconsellera de Catalunya. Ha estat un bon exemple de judici polític, amb els rivets neofranquistes que dèiem abans. Alguns, rememorant temps passats, han definit aquest esperpent judicial com a “causa general”. Amb un fiscal, per cert, que en aquest judici ha defensat exactament la posició contrària que defensava fa dos anys i mig quan estava de guàrdia el dia de la jornada de votació objecte del judici. Una testimoni, amb molt d’encert, ha dit que al banc dels acusats hi haurien d’haver estat els dos milions tres-cents mil catalans que el 2014 van anar a votar. Com va dir un dels advocats defensors, “el govern espanyol vol la mort política dels tres acusats”. Espero que no se’n surti.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Refugiats

Dissabte passat ni em vaig plantejar si aniria a la manifestació en defensa dels refugiats, ja que feia molt temps que havia quedat amb gent de fora que, precisament dissabte, venia a passar el dia a Barcelona. Així que vam ocupar el dia amb una visita —molt interessant i recomanable, per cert— al recinte modernista de Sant Pau, el més important d’Europa, i un dinar amb sobretaula sense presses. Quan ens vam acomiadar se’ns havien fet quarts de vuit del vespre. Explico això perquè els comentaris que faré sobre la manifestació en favor dels refugiats no estan basats en la meva experiència personal sinó només en el que han explicat els mitjans de comunicació.

El suport als drets dels refugiats és políticament molt transversal i, sent així, em van sorprendre tantes banderes estelades i tan poques de les altres, com si allò fos una manifestació independentista. Per cert, s’ha de dir que TVE, una cadena espanyola que paguem entre tots, va censurar les estelades en els seus informatius, i és que aquesta gent deu portar la censura franquista incrustada en el seu ADN. Si parlem en termes de formacions polítiques amb representació parlamentària, a la manifestació hi van estar representats tots els partits menys el Partido Popular. Però, a Catalunya, aquest és un partit residual, amb només el vuit i mig per cent de suport electoral, i amb només un alcalde entre els 948 alcaldes que hi ha a Catalunya. Aquestes dades ajuden a entendre el divorci existent entre una gran majoria de catalans i el partit que governa Espanya. Amb el suport del PSOE, per cert.

També em va cridar l’atenció escoltar persones significades de l’esquerra més esquerranosa exigint que la Generalitat ignori la llei espanyola per poder acollir refugiats. Són les restes del naufragi psuquero, abans declaradament comunista i ara en mans dels comuns, els podemitas i laCaixa (pels molts milions de deute!). Són, en definitiva, els mateixos que exigeixen a la Generalitat que no deixi de complir cap llei espanyola per poder convocar un referèndum. Per entendre’ns, són els que propugnen la desobediència a la carta... sempre que la carta l’escriguin ells. Cal recordar ara els noms dels polítics, diputats i regidors, que fan aquest paperet tan contradictori? Diria que no cal, tots els tenim al cap.

Diuen que va ser la manifestació més important que s’ha fet a Europa en favor dels refugiats, i això ens indica que davant del trist paperot que fa la majoria dels governants europeus, encara hi ha molta gent sensible amb els drames humans. No entraré en el debat sobre la xifra de manifestants i sobre les discrepàncies entre els organitzadors i la Guàrdia Urbana, i és que aquestes discussions em fan molta mandra. De manifestants n’hi havia molts, moltíssims. En resum, un èxit de manifestació que ara només caldrà veure si es traduirà en mesures concretes en favor de facilitar la vida als refugiats o només es quedarà en això, en una gran manifestació per poder presumir de solidaritat i netejar algunes consciències.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Quan la transparència és opaca

Vinyeta: El País

Hi ha polítics i funcionaris públics que tenen tan clar el discurs teòric de la transparència, tan de moda darrerament, com opaca fan la seva aplicació pràctica. Te’ls trobes en tots els nivells de l’administració pública, i molt més sovint del que seria desitjable. Es tracta d’un problema greu perquè estem parlant de persones que tenen un sou públic que paguem entre tots, i que sembla que tractin d’amagar dades públiques que el sentit comú ens diu que haurien d’estar a l’abast de tots els ciutadans. Ignoro si actuen així per incapacitat o, per què no dir-ho?, per una actitud prepotent de qui pensa, erròniament, és clar, que el ciutadà ha d’estar al seu servei i no ell al servei del ciutadà. I no em referiré a cap reglament concret de transparència, que tots sabem que existeixen, perquè ara mateix no tinc aquestes dades a mà.

Els diners que es gestionen des de l’administració pública, de qui són? Dels funcionaris? Dels polítics, potser? Doncs no, ni dels uns ni dels altres. Els diners públics que ens administren els polítics i funcionaris són del ciutadà. Seria, per tant, lògic, que quan el ciutadà pretén saber com es gasten i/o com s’inverteixen els seus diners, els polítics i els funcionaris que els administren haguessin de respondre, obligatòriament, amb una informació ràpida, concreta i sense fugir d’estudi. No és lògic que es reaccioni amb el silenci administratiu a les repetides demandes d’informació sobre quant ens ha costat una determinada actuació pública pagada, recordem-ho, amb els nostres diners. No té cap sentit que els administradors públics que actuen d’aquesta manera després et vinguin amb grans proclames sobre unes polítiques de transparència que no són capaços d’aplicar-se a si mateixos.

Aquestes coses també passen a Sarrià, on polítics i funcionaris públics que administren els nostres diners menystenen amb el silenci al ciutadà que només intenta obtenir informació sobre com es gasten els diners públics. Deixo constància que, fins al moment, ni l’alcaldessa Colau, ni el primer tinent d’alcalde Pisarello, ni el regidor del districte Mòdol, ni els dos consellers de l’equip de govern, ni cap funcionari del districte de Sarrià-Sant Gervasi han considerat convenient atendre la meva raonable petició d’informació. I, a manca d’informació, al ciutadà només li queda el càstig del vot. No cal dir que continuaré reivindicant el dret dels ciutadans a saber com es gasten els nostres diners, i com més tardin a complir amb la seva obligació d’informar més quedaran en evidència.

dijous, 16 de febrer de 2017

Manca de cultura democràtica

De vegades ser demòcrata no resulta gens fàcil, i s’han de pagar determinats peatges mentals en forma de respecte per a determinades opinions molt allunyades o totalment oposades a les nostres. Però en una democràcia la llibertat d’expressió hauria de ser inqüestionable i quedar fora de qualsevol dubte.

Afortunadament, en una democràcia la veritat absoluta i el pensament únic no existeixen i, en conseqüència, encara que no ens agradi, tothom té el dret a dir-hi la seva. I encara hi afegiria que, en una democràcia, tothom té l’obligació de permetre que s’expressi amb respecte qualsevol opinió discrepant.

Dissabte passat, en una parròquia de Barcelona, un grup de gent va demanar primer i va intentar impedir després que un senyor francès impartís una conferència, no pas per ser francès sinó perquè a aquest grup de gent sembla que no els agrada el que diu i escriu el conferenciant.

Les pobres excuses donades pels aspirants a censor, potser sense ser-ne prou conscients, per intentar justificar la seva intolerància que, es miri com es miri, és del tot injustificable, en el fons només són la trista constatació d’una manca més que evident de cultura democràtica.

Quan en una democràcia s’intenta establir excepcions a determinats drets fonamentals i imprescindibles per poder-la considerar com a tal, i la llibertat d’expressió n’és un de cabdal, aquesta comença a grinyolar i a deixar de ser una democràcia amb tots els ets i uts per esdevenir una altra cosa.

Dissortadament d’aspirants a censor el món n’és ple, i els trobem tant a l’esquerra com a la dreta de l’arc ideològic. I quan aquests personatges esdevenen governants poden arribar a ser molt perillosos, ja que posen en risc la qualitat democràtica de la societat.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Sarrià: la mala experiència d’un procés participatiu (2/2)

(Ve d’aquí)

Durant aquest procés, quan s’ha preguntat en públic, per activa i per passiva, si la voluntat majoritària resultant del procés seria respectada i, per tant, si aquesta seria vinculant per a l’administració, els responsables del districte sempre han tirat pilotes fora. Alguns van interpretar que el districte ja havia decidit que, fos quina fos la voluntat dels participants en el procés, els cotxes no tornarien a La Llosa, tot i que en el plenari del mes de desembre el regidor del districte va deixar la porta oberta a revertir la decisió en funció de quin fos el resultat del procés participatiu.

Que els cotxes no tornarien a La Llosa no es va expressar amb tota la claredat que aquest assumpte exigia fins que un conseller tècnic, no polític, així ho va expressar en un acte públic del procés participatiu celebrat el 25 de gener al Centre Parroquial. Així, amb el procés a punt d’acabar-se, per primera vegada se’ns va parlar amb la claredat que des del principi del procés els veïns demanaven. Ara bé, a ningú se li escapa que amb aquella afirmació tan contundent, el conseller tècnic estava desautoritzant el regidor del districte.

Cal fer també un comentari sobre l’empresa escollida per l’ajuntament per dinamitzar el procés participatiu. Així, les persones de l’empresa contractada que han anat donant la cara en els actes públics del procés, al meu entendre més voluntarioses que expertes en el tracte amb gent adulta que té criteri propi, semblaven molt còmodes tractant els veïns com si fossin alumnes d’EGB; vindria a ser allò que el filòsof Bernat Dedeu defineix amb encert com “filosofia del cau, metodologia d’esplai”. En fi, deixem-ho aquí. Algun dia potser sabrem quant ens ha costat aquesta dinamització; jo ho he buscat i no ho he trobat, i ho he preguntat en públic i no se m’ha contestat.

El desenllaç. Desautoritzant la voluntat de l’equip de govern, molts veïns que han participat en el procés han demanat que La Llosa es torni a habilitar com a pàrquing. Uns altres veïns, potser menys nombrosos però molt sensibilitzats amb la greu contaminació provocada pels vehicles, han seguit reivindicant —fa molts anys que ho fan— que els cotxes no tornin a La Llosa, i poder dedicar el terreny a altres usos i activitats. Però ara la pregunta que molts sarrianencs ens fem és: si des del primer moment el districte ja havia decidit que els cotxes no tornarien a La Llosa, calia realment fer tota aquesta comèdia, amb la despesa de temps i diners que ha comportat?

dilluns, 13 de febrer de 2017

Sarrià: la mala experiència d’un procés participatiu (1/2)

He tingut la curiositat i, també, la paciència, de formar part com a veí de Sarrià del procés participatiu sobre els futurs usos del terreny municipal anomenat La Llosa de Sarrià. Procés participatiu, empoderar els veïns, democràcia del poble, compartir decisions, etc., són conceptes retòrics i populistes que els comuns que governen la ciutat de Barcelona ens intenten vendre com una gran novetat. Alguns fins i tot tenen la gosadia de reivindicar-ne un copyright que, òbviament, no els pertany. Quan els comuns encara no existien, quan l’ara alcaldessa Colau es dedicava a altres afers i assegurava dia sí i dia també que ella no entraria mai en política, la demagògia i el populisme ja feia segles que s’havien inventat.

Aquest ajuntament presumeix sovint de donar la veu al poble. Se’ns diu que la ciutadania pot decidir què s’ha de fer i com s’ha d’actuar, i després els governants canalitzen la voluntat popular. Però això que se’ns diu té poc a veure amb la realitat. La realitat és que, amb aquesta suposada participació popular, els governants només semblen buscar una excusa per espolsar-se les puces de sobre si la cosa no surt com des del govern s’espera que surti. Així, si surt bé, el mèrit és del govern; i si surt malament, com que suposadament el poble n’és corresponsable, des del govern deuen pensar que el càstig polític potser serà menor.

Fetes aquestes consideracions prèvies, centrem-nos ara en el cas que ens ocupa. La Llosa és el terreny que cobreix la Via Augusta just per sobre del Passeig de la Bonanova, abans de l’entrada als Túnels de Vallvidrera. Durant anys ha servit d’aparcament de cotxes —provisional, així s’ha dit sempre des de l’ajuntament— però per la Festa Major de Sarrià es buidava durant unes setmanes per fer-hi activitats de lleure, i després hi tornava l’aparcament. Però després de la Festa Major de l’any passat el districte va decidir no tornar a permetre els cotxes, i posar en marxa un procés de participació veïnal sobre els futurs usos de La Llosa, procés que es va encarregar a una empresa externa que suposadament l’havia de dinamitzar.

(La segona part d’aquest article es publicarà demà)

divendres, 10 de febrer de 2017

Esteban González Pons, MEP

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 de febrer de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.794 de La Veu de l'Anoia)

Al Parlament Europeu hi ha un MEP (Member of the European Parliament) del grup popular que es diu González. El tenen destinat allà perquè el seu partit, un cop amortitzat per a la política interior espanyola, el va incloure a la llista dels candidats populars a les eleccions europees. Però el podrien tenir igualment entretingut en qualsevol altra institució, posem per cas, el Senado, on els partits acostumen a deixar aparcats els seus elefants polítics. Però el fet és que, encara que no es pot considerar exactament un cementiri d’elefants, queda clar que amb González i altres MEPs, també algun de català, tot s’ha de dir, el Parlament Europeu fa perfectament aquesta tasca. L’explicació és que mentre els elefants siguin allà, molt ben pagats per cert, no emprenyen aquí.

El tal González va tenir la mala pensada de demanar als seus correligionaris polítics que dimarts de la setmana passada no anessin a una conferència, no fos cas que s’intoxiquessin amb el que s’hi digués. Però en comptes de fer-ho discretament, per exemple via telefònica, per no deixar massa rastre, el tal González va redactar una carta i la va enviar als MEPs del grup popular europeu, i potser a algú més. Que el text en anglès hagués quedat tan mal redactat com va quedar ignoro si ho hem d’atribuir al seu autor intel·lectual, el tal González, o a una traducció deficient. El cas és que, amb el document que s’ha fet públic, els populars han quedat ben lluïts. Per cert, el mot Cataluña, escrit així, en espanyol, es van oblidar de traduir-lo, i encara que els motius d’aquest oblit no s’han explicat, es poden intuir perfectament.

S’ha fet públic que a la sala on van pronunciar les conferències el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva també hi havia eurodiputats dels grups popular i socialista, a banda d’altres parlamentaris pertanyents a altres grups polítics. Hi ha qui ignora que al Parlament Europeu hi ha diputats que tenen criteri propi i decideixen on van i on deixen d’anar sense demanar permís, al marge de les peticions puerils i ridícules de boicot que puguin rebre. Així, alguns MEPs van fer cas omís a la demanda de boicot patrocinada pel portaveu popular espanyol i van ser presents a la sala. La lliçó que se’n pot treure de tot això és que el diàleg del qual tant presumeix el Govern espanyol no només consisteix a evitar reunir-se amb qui s’hauria de reunir sinó que ha arribat a la conclusió que ni tan sols cal escoltar-lo. És a dir, no arriba ni a diàleg de sords.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Catalunya cohesiona Espanya

La majoria dels ministres de l’actual Gobierno espanyol estan informalment adscrits a una d’aquestes dues colles polítiques: els sorayos, els quals tenen més afinitats amb la vicepresidenta del gobierno y ministra de la Presidencia y para las Administraciones Territoriales, Maria Soraya Sáenz de Santamaría Antón (com agraden a Madrid els noms i els càrrecs de llarga denominació!), i els cospedalos, aquells que se senten més identificats amb la secretària general del Partido Popular i Ministra de Defensa, Maria Dolores de Cospedal García. Diuen els experts que, si més no en ministres adscrits, guanyen els sorayos, coneguts també com a marianistas.

Tot i que les dues colles discrepen en alguns assumptes, en un tema molt concret sorayos i cospedalos sempre van cent per cent d’acord, i és que Catalunya no ha de poder votar mai quin ha de ser el seu futur, és a dir, si ha de continuar formant part d’Espanya o ha d’emprendre el seu propi camí al marge d’Espanya. Aquesta coincidència és la que cohesiona i sempre ha cohesionat els governs espanyols, i ho expresso en plural perquè si a Espanya governés el PSOE aquesta cohesió sobre Catalunya es mantindria sense fissures. S’atribueix a Josep Pla aquella frase que diu que lo més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, i el motiu d’aquesta semblança potser podria ser Catalunya.

Siguin de dretes o d’esquerres, a tots els ministres espanyols els uneix el nacionalisme (el seu nacionalisme espanyol) que tant critiquen quan són uns altres —els nacionalistes catalans sense anar més lluny— els que en reivindiquen un altre que no és el seu. Conclusió: tu no pots discrepar del nacionalisme institucional espanyol mentre ells menystenen els altres nacionalismes, que consideren aldeanos. El problema és que els populares guanyen les eleccions a Espanya però a Catalunya només recullen el vuit i mig per cent dels vots, i el que val per a Espanya no val per Catalunya. Són països diferents i la gent vota diferent. Així, Catalunya cohesiona Espanya però, si ho vol fer comptant amb Espanya, Catalunya no resoldrà mai el seu problema.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Un judici polític

Foto: Ara

Avui comença a Barcelona un judici polític contra un expresident, una exvicepresidenta i una exconsellera del Govern de la Generalitat. No repetiré ara els arguments, àmpliament estudiats i debatuts, que porten a concloure que, per a una gran majoria de catalans, aquest judici és eminentment polític. Algú ja l’ha definit com el judici polític espanyol més important des de la mort del dictador Franco. Tot i que potser hi podria estar d’acord refereixo definir-lo com el primer gran judici polític —em temo que no serà pas l’únic— de l’Estat espanyol contra Catalunya.

Per què dic que és un judici contra Catalunya i no contra Mas, Ortega i Rigau, és a dir, les persones que seuran al banc dels acusats? Doncs és ben senzill d’explicar. Es miri com es miri, avui es jutja la voluntat àmpliament majoritària dels catalans (quatre de cada cinc) els quals, siguin o no independentistes, pretenen votar sobre com volen que sigui el futur de Catalunya, de la mateixa manera que la gran majoria dels països que avui formen part de l’ONU van fer un camí similar en el seu moment. Doncs bé, ara és el moment de Catalunya.

En una democràcia, i contínuament se’ns diu que Espanya ho és —tot i que jo sempre he tingut molts dubtes al respecte—, no hi ha llei, ni govern, ni tribunal que pugui impedir que la gent s’expressi democràticament a les urnes. Sóc perfectament conscient que per part de tots els estaments de la metròpoli s’intentarà posar molts entrebancs. Però no se’n sortiran. I sí, parlo d’Espanya com a metròpoli pel tracte colonial —en el pitjor sentit del terme colonial— que el Gobierno d’Espanya dóna a Catalunya.

divendres, 3 de febrer de 2017

La fi d’un diàleg nonat

Una etapa més de les pèssimes relacions entre les institucions de l’Estat espanyol —que no del poble espanyol— i Catalunya sembla superada. Des del primer moment es veia venir que la tan comentada operación diálogo entre Espanya i Catalunya acabaria en un no-res, ja que, de fet, ni tan sols va arribar a començar. Es veia venir que només era una excusa barata de les institucions de l’estat, totes elles perfectament coordinades, per justificar la violència anticatalana que vindria poc després. Doncs bé, agafem-nos-ho amb calma que ja hi som.

La separació de poders a Espanya és una gran falsedat, i queixar-se que aquesta afirmació no respon a la veritat, com donant a entendre que Espanya és una democràcia europea comme il faut, no passa de ser una broma de mal gust. I parlo conscientment de violència, sí. Violència parlamentària, violència judicial i violència governamental de tota mena per part d’un estat que veu, ara sí, que està en risc evident de perdre la partida i, a més, sabent tothom que la pèrdua de Catalunya serà pitjor que la pèrdua de Cuba i les Filipines.

No s’ha d’excloure la violència física que els poders de l’estat poden decidir aplicar en qualsevol moment. Tancs per la Diagonal no crec que en veiem cap, però avui en dia les formes de la violència són molt subtils, i es poden exercir d’una manera diguem-ne poc sorollosa. I tot plegat sota la batuta antidemocràtica d’un PP embogit que ho controla tot, però sent molt conscients que, si governés el PSOE, faria més o menys el mateix. Tal vegada les formes serien una mica més amables, o potser ni això. Preparem-nos, doncs, per aquesta nova etapa.

dijous, 2 de febrer de 2017

Regreso al futuro

Avui he tornat al món digital després d’estar uns dies pràcticament desconnectat de les noves tecnologies, no pas per voluntat pròpia sinó forçat per unes circumstàncies adverses que se m’han presentat sense avís previ i gairebé totes de cop. Així, després d’una llarga agonia (ja feia setmanes que no em permetia actualitzar-lo) dissabte se’m va morir definitivament el mòbil. Era un aparell low cost que me’l va cedir la companyia sense cobrar-me res, si més no, directament, però no n’estava gens descontent; durant dos anys m’ha donat el servei que necessitava. N’he hagut de comprar un altre (185 €), i en comptes d’un aparell low cost he optat per un de medium cost 4G, i veig que tal com em van prometre va molt més ràpid que el vell. També he hagut de comprar una targeta SIM més petita, el protector del darrere i el protector de la pantalla, total 38 €. Un es pot preguntar —de fet jo m’ho pregunto— per què totes aquestes coses no estan incloses en el preu del telèfon.

Però no tot acaba aquí. Dilluns se’m va morir definitivament l’ordinador; l’obria i se’m penjava, suposant que es pogués acabar d’obrir, cosa que cada vegada resultava més difícil. Ahir me’n vaig haver de comprar un altre (295 €) però aquest matí la persona que me l’havia d’instal·lar m’ha fet veure que tenia uns problemes tècnics de compatibilitat entre el disc dur i el sistema operatiu, i he hagut de tornar a la botiga per resoldre el problema canviant alguns components (128 € més). En total, la reencesa informàtica m’ha costat 646 €, i aquí encara s’hi hauria d’afegir el desplaçament al clúster informàtic del carrer Sepúlveda, el pàrquing i els honoraris de l’expert informàtic que m’ha muntat l’ordinador. And last but not least, sense oblidar l’emprenyada que tot plegat m’ha produït.

Per si tot això no fos poc, avui, a més a més, m’he quedat dues vegades sense Wifi, i segons els tècnics de l’empresa proveïdora del servei sembla que podria ser degut a algun veí bandarra que intentava aprofitar-se de la meva connexió sense permís. En fi, un ja no pot estar tranquil ni a casa seva. Ara, però, ja està tot resolt, però no cal dir que amb la butxaca més buida. Una cosa sí que vull dir abans d’acabar: estar-se uns dies sense aquestes eines, tornar a utilitzar el bolígraf i el paper, prendre uns cafès reals mentre tens una conversa no virtual, i totes aquelles coses que d’uns anys ençà han anat quedant arraconades tampoc és cap drama. De fet, em sembla que a partir d’ara de tant en tant faré aquestes desconnexions. Al capdavall, si hi hagués una cosa urgent ja m’ho dirien pel telèfon fix, que jo encara el conservo.