El radar de Sarrià

Paraula contra paraula

2012-02-02T06:52:00.004+01:00

Ara tenim el cas de D.T., un jove advocat que, quan la setmana passada es disposava a agafar un avió per anar a Madrid, va ser greument vexat per dos números de la Guàrdia Civil espanyola, amb agressions físiques diverses i insults de tota mena. El motiu de l’agressió? Negar-se l’advocat a dirigir-se als números en la seva llengua, en la lengua del imperio, en cristiano. Tot va començar amb un petit incident entre l’advocat i un prosegur del control de seguretat de l’aeroport de Barcelona, cosa que tampoc ens ha de sorprendre gens veient, amb poquíssimes excepcions, la mena de personal que t’hi trobes. Jo mateix, que ja tinc una edat com per rebel·lar-me contra certs abusos de procediment, també m’hi he hagut d’enfrontar més d’una vegada. El fet és que Franco va morir va dècades però alguns espanyols amb una clara mentalitat colonialista es creuen amb el dret d’imposar la seva llengua allà on els destinin. I com que tenen la raó de la força (aquests impresentables anaven armats) no els resulta difícil imposar-se davant de qui només té la força de la raó que li dóna la llei.

Que m’he deixat el presumptament? Doncs va, posem-li, que ja no ve d’aquí. Però com que tot plegat va passar amb els dos guàrdies i l’agredit tancats en un quarto sense finestres (els agressors lingüístics saben perfectament que no tenen raó, i no volen testimonis de les seves malifetes), ara es tracta d’aclarir quina versió té més credibilitat. Doncs bé, conegudes ambdues versions dels fets em quedo clarament amb la versió de l’advocat i, per tant, no em crec la versió dels números, que asseguren que van ser insultats per l’advocat i neguen l’agressió, i presenten com a gran argument el fet que porten anys destinats a Catalunya i que, per tant, es troben perfectament integrats. Com si el fet de portar anys a Catalunya fos garantía de res.

El ministre Fernández s’ha afanyat a donar credibilitat a la versió dels seus guàrdies, i ha afegit que l’advocat és un mentider. És a dir, cornut i pagar el beure; vexat i, a sobre, titllat de mentider. I de moment la cosa no dóna més de sí. La paraula d’uns guàrdies contra la paraula d’un advocat que parla en català. Finalment hi haurà un judici, però ja sabem que entre la paraula d’un ciutadà policia i la d’un ciutadà que no ho és, el jutge gairebé sempre acostuma a donar la raó al policia. Ja es veurà en el seu moment. Siguem, però, realistes. Continuarà la manca de respecte per la nostra llengua per part de personal vingut de fora. No ho entenen ni ho volen entendre, i de solució perquè episodis de caire lingüísticament colonialista com aquest no es repeteixin només n’hi ha una: tocar el dos. No n’hi ha d’altra.

Participacions preferents: una estafa legal

2012-02-01T06:45:00.001+01:00

Al darrere de les anomenades participacions preferents que les entitats financeres van encolomar a la seva clientela hi ha un fastigós abús de confiança que, a banda dels perjudicis directes que pateixen les persones que han perdut una bona part dels seus estalvis, em provoca molta vergonya aliena. Bancs i caixes han jugat amb la gent senzilla que tenia plena confiança en el seu metge de capçalera i en el director de la caixa on tenien dipositats els seus estalvis. Doncs bé, després de l’escàndol de les participacions preferents, ara ja només poden confiar en el metge, i encara. Així, emparats en la confiança dels seus clients, majoritàriament persones senzilles i jubilats en general, directors i apoderats de bancs i caixes, amb el caramel d’un interès una mica més alt, els van vendre uns cromos anomenats participacions preferents. Uns productes que ara no es poden fer efectius perquè, com diuen aquests executius de pacotilla, ara mateix no hi ha mercat, no hi ha compradors, s’ha d’esperar que en surti algun; s’ha de tenir paciència, molta paciència.

¿Com pretenien fer-nos creure que sortirien compradors per a uns cromos d’una entitat amb greus problemes que, en alguns casos, ha hagut de ser rescatada per l’estat? ¿Com van tenir les penques de vendre a uns pobres jubilats uns productes que ni tan sols estaven coberts per l’assegurança del fons de garantia de dipòsits bancaris? ¿Com podien aquells impresentables assegurar repetidament als compradors que no es preocupessin, que amb una mica de paciència tot es recuperaria? ¿Com podien actuar amb aquell cinisme? Això sí, s’ha d’admetre que l’alt risc d’aquesta inversió i la manca de liquiditat és quelcom que es podia intuir llegint la lletra petita del document de compravenda. ¿Però quin jubilat es llegeix la lletra petita en una relació de tanta confiança? No poso en dubte que, legalment, ara bancs i caixes s’han cobert les espatlles; poc a veure amb aquell escàndol de les primes úniques de fa uns quants anys. Però avui no parlo d’això. Avui parlo de la confiança que hi havia entre l’entitat financera i el client, una confiança que ara ha desaparegut.

Barruts! Això és el que són aquests bancaris impresentables, i encara són més barruts els banquers que els obligaven a vendre aquestes porqueries. Ho repeteixo per si abans no ha quedat prou clar: la col·locació que bancs i caixes van fer de les participacions preferents, jugant amb una manifesta desinformació i aprofitant-se de la confiança de la seva clientela, és una estafa. Una estafa legal si es vol, però estafa. Conec la qüestió i sé perfectament de què parlo perquè jo mateix em vaig trobar amb aquest problema fa uns mesos, quan vaig intentar recuperar els diners d’una persona gran de la família que es considerava estafada, amb tota la raó, perquè els seus estalvis s’havien transferit a un corralito privat.

Sortosament vaig poder resoldre el meu problema familiar, però no abans d’exercir una pressió molt forta davant del director de la sucursal, que feia setmanes que se'ns torejava, dient-li: o en un parell de dies em resols el problema o el dia 1, quan tota la teva clientela vingui a cobrar la pensió, em presento aquí amb un notari i un periodista i te n’organitzo una de grossa! Vaig tenir molta sort, en aquell moment el problema de les participacions preferents encara no havia sortit a la llum pública i no se’n parlava com ara. Aquells impresentables devien pensar que era més intel·ligent resoldre un petit problema puntual amb un client que haver de fer front a la possibilitat d’una munió de reclamacions si, com jo els suggeria, el meu cabreig s’encomanava entre la clientela de la sucursal. Encara que normalment no em fa res parlar de noms propis, aquesta vegada no diré de quina entitat es tracta; al capdavall encara els hauria d’estar agraït perquè finalment em van resoldre el meu problema, suposo que a costa d’enganyar algú altre perquè es quedés amb els nostres cromos. Lamentable.

S’ha acabat la festa

2012-01-30T06:44:00.006+01:00

La festa d’Spanair es dóna per acabada. Divendres el govern de la Generalitat va tenir un moment de lucidesa intel·lectual i, aplicant per primera vegada el sentit comú en aquest tema, va dir prou, fins aquí hem arribat. Spanair era com aquell malalt terminal irrecuperable que es trobava amb un diagnòstic inqüestionable de mort cerebral tot i que, per motius mai explicats, els nostres governants el mantenien connectat a una reguitzell de recursos financers públics gairebé il·limitats. Uns privilegis que donaven a l’empresa una certa aparença de vida però que no passava d’això, de la pura aparença. I parlo en passat perquè, sortosament, ara ja només falta el seu enterrament oficial i passar ràpidament pàgina d’aquest desgraciat episodi. O, tal vegada, abans s’haurien de buscar altres responsabilitats que vagin més enllà de les estrictament polítiques.

Des del seu plantejament inicial Spanair va ser una mala idea de negoci d’alguns il·luminats de la mal anomenada societat civil catalana, que es caracteritza perquè en molts casos gaudeix d’una generosa connexió pública més o menys encoberta. L’aventura que divendres es va donar per acabada va comptar des del primer dia amb un suport mediàtic gens menyspreable dels mitjans informatius dependents de les diverses patums catalanes, i disposava també d’una crossa financera pública pràcticament il·limitada. Diguem-ho clar: els responsables polítics últims d’aquesta fallida són els governs de la Generalitat, des del presidit per Montilla que va inaugurar l’obra fins al govern actual que ha decidit donar-la per acabada i abaixar el teló. I entremig no oblidem la Fira, l’Ajuntament, la cambra de comerç del senyor Valls i tutti quanti.

En aquests tres anys s’han escrit moltes coses sobre Spanair, des de tots els punts de vista, i evidentment se n’ha parlat encara més des que divendres la companyia va declarar-se en fallida i va deixar els seus passatgers i avions a terra. M’estalviaré, doncs, de referir-me als arguments d’uns i altres que, per altra banda, són ja prou coneguts. Jo mateix també he comentat algunes coses al respecte, fins i tot ABANS que els escandinaus ens col·loquessin el mort. I dic “ens” sent ben conscient que tots nosaltres, els soferts contribuents catalans, en som els grans perjudicats. Com a exemple, suggereixo la relectura d’un article meu de desembre del 2008 així com els comentaris ben il·lustratius que el mateix va generar, perquè tot i que llavors encara no havia començat la festa catalana d’Spanair ja s’intuïa que allò que es plantejava no podia acabar bé.

Com que, a banda de les aportacions directes de diner públic en forma de capital i préstecs diversos, existeixen també altres partides, fins ara poc o gens explicades, provinents de diversos inversors institucionals, no queda gens clar quants centenars de milions d’euros s’han evaporat en aquesta desgraciada aventura. Vull suposar que, per vergonya de tots els personatges implicats, el cost total de la festa s’acabarà sabent. Per altra banda surten ara també els que sempre busquen l’enemic fora. Parlo d’aquells que diuen que si Aena, que si el govern espanyol, que si Iberia, que si Qatar, que si els xinesos, que si els hubs, que si naps, que si cols. Però no ens fem trampes al solitari: per trobar els responsables del fracàs d’Spanair no hem d’anar gaire lluny; els tenim a casa. També resulta molest haver de llegir que els mateixos que fins fa quatre dies feien una aposta clara i decidida per aquest disbarat empresarial ara diuen exactament el contrari del que deien. Ara diuen allò que, des d’alguns àmbits minoritaris, ja es deia fa més de tres anys. Parlo d’alguns periodistes amb el cul llogat, de la societat civil subvencionada que dèiem abans i de polítics de tota mena i condició pertanyents a tot l’arc parlamentari. Veient el que deien abans i el que diuen ara t’agafa vergonya aliena, i només se m’acut dir que alguns tenen una cara tan dura que se la trepitgen. Aprendrem tots plegats la lliçó?

Decidir en democràcia

2012-01-26T06:45:00.000+01:00

L’any 2011 l’Scottish National Party va guanyar les eleccions. En el seu programa electoral hi havia la promesa inequívoca de convocar abans del 2015 un referèndum sobre la independència d’Escòcia. L’SNP és un partit seriós, i els partits seriosos dels països seriosos acostumen a complir les seves promeses electorals. Alex Salmond, Primer Ministre d’Escòcia, va anunciar ahir que, d’acord amb aquell compromís, a la tardor del 2014 els escocesos podran decidir el seu futur polític mitjançant un referèndum. I de moment deixem-ho aquí, que més endavant ja hi haurà temps de parlar-ne més a fons. De moment quedem-nos amb que els escocesos, de forma democràtica, podran finalment decidir el seu futur. És tan senzill com això, però repetim-ho per si no ha quedat prou clar: el futur d’Escòcia, sigui el que sigui, serà el que decideixin els escocesos a les urnes. Aquesta és la grandesa de la democràcia. Però una decisió política tan senzilla i democràtica com aquesta a alguns europeus del sud els resulta tan estranya que encara no l’han paït. Doncs que prenguin til·la que segur que la necessitaran. I ara mateix no penso precisament en Escòcia.

Ni Chacón ni Rubalcaba

2012-01-24T15:53:00.003+01:00

Ja s’han acabat els congresillos provincials i regionals del PSOE d’on han sortit escollits els centenars de delegats que, d’aquí a deu dies, viatjaran a Sevilla per participar en el 38è congrés del partit que servirà per escollir el nou secretari general en substitució de Zapatero. Però tot i que ho he buscat, en aquest procés no he trobat cap debat d’idees. Enlloc no he trobat res més que un gens dissimulat debat de persones amanit amb una col·lecció de tòpics polítics ben suats. Que si l’estat del benestar amunt, que si els mercats avall, que si tomba, que si gira. I pel que fa als temes personals, que és d’això del que s’ha tractat aquests dies, que si Chacón és més jove i riu millor que el seu oponent, que si Rubalcaba és gat vell i té molta més experiència de govern; que si Rubalcaba va formar part del govern dels GAL, que si Chacón ni tan sols és membre del PSOE (sembla ser que només ho és del PSC, que alguns encara sostenen –ha, ha, ha!– que és un altre partit). I per acabar-ho d’adobar, Chacón, més Carmen que Carme en aquest procés precongressual, juga amb el handicap afegit de la tara catalana, és a dir, la d’haver nascut a l’únic lloc de l’estat on no pot haver nascut un aspirant a governar Espanya. Chacón s’esforça tant com pot per distanciar-se de tot el que faci olor de Catalunya però, pel que sembla, no se’n sortirà.

Amb Chacón i Rubalcaba només hi sé veure dos membres destacats dels governs Zapatero i, com a tals, directament responsables del desgavell governamental que tardarem anys a oblidar. És per això que resulta obscè haver d’escoltar com, sense ni tan sols posar-se vermells, els candidats diuen ara que cal fer allò i allò altre, i que no s’ha de fer el de més enllà, és a dir, actuant com si la cosa aquella de Zapatero no anés amb ells, com si fins ara haguessin governat uns altres. És un insult a la intel·ligència que els mateixos que amb total impunitat ens han ficat en aquest pou ara ens diguin que s’ha de fer exactament el contrari d’allò que, com a governants amb signatura al BOE, ells mateixos han fet fins fa quatre dies. Els socialistes semblen no haver entès una pura obvietat, i és que el canvi passa pel canvi, també i molt especialment pel canvi de les persones que han perdut estrepitosament les darreres eleccions. Ni Chacón ni Rubalcaba poden ser el futur, i els populares, que ho saben, es deuen estar fregant les mans de satisfacció. Saben que, per poc bé que ho facin, amb un d’aquests dos candidats com a oponent electoral tenen assegurat el govern d’Espanya com a mínim durant vuit anys, si no són dotze. Al tiempo!

Fraga i la memòria selectiva

2012-01-22T16:39:00.008+01:00

En un comentari que em va deixar fa uns dies, la Clidice em deia que “... al final, la memòria selectiva no resulta privativa de cap ideologia política. Ho estem veient amb en Fraga, amb en Garzón, amb en ...”. Vaig contestar dient-li que “... utilitzaré el mateix argument quan properament escrigui una entrada comentant les reaccions d’uns i altres sobre la mort de Fraga. Per a uns, un sant; per a uns altres, un dimoni.” Així, amb la desaparició d’aquest personatge, s’ha tornat a posar en marxa la memòria selectiva d’aquest país. Es tracta d’una gimnàstica intel·lectual consistent en destacar determinades actuacions de Fraga i minimitzar-ne unes altres en funció de les pròpies idees polítiques, fins al punt que aquests dies, segons qui els escriu, els comentaris sembla que es refereixin a dos personatges diferents i políticament oposats.

Fraga va morir fa vuit dies, i la setmana passada vaig reproduir al meu twitter aquesta frase seva: “No he sido cómplice de ninguna dictadura. Sólo tengo motivos de satisfacción de lo que hice entonces en mi propia conciencia”. I també aquesta altra perla: “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario”. Són dos botons de mostra sobre la moralitat i el pensament polític del personatge, que es comenten per sí mateixos. De frases famoses de Fraga n’hi ha per donar i per vendre. Es tracta d’afirmacions pròpies d’un pensament clarament dictatorial i, com a tal, gens respectuós amb qualsevol idea de discrepància política. Són aquesta mena de vomitades mentals de qui sempre es considerava per sobre del bé i del mal.

Ens agradi o no, però, l’ex-gairebé-tot Manuel Fraga Iribarne passarà sens dubte a la història d’Espanya. No es pot pas negar el seu indiscutible protagonisme polític al llarg dels últims seixanta anys, la meitat col·laborant amb els governs de Franco i l’altra meitat amb els de la monarquia que el propi dictador ens va deixar en herència. Però que Fraga formi part de la nostra història no vol pas dir que s’hagin de justificar sense objecció tantes alabances com hem pogut veure aquests dies, fins al punt que llegint segons què molts hem sentit vergonya aliena.

Cal desmitificar el personatge. Fraga no va lluitar mai per la democràcia. Ben al contrari, una bona part de la seva carrera política va treballar de valent per consolidar la dictadura franquista, fins i tot després de la mort de Franco. A partir de la desaparició del dictador es va dedicar a anar a remolc dels esdeveniments, i a intentar ficar cullerada en la reorganització de la dreta espanyola, sempre amb l’objectiu de liderar-la. Una dreta ultramuntana que, a la mort de Franco, s’havia quedat políticament orfe i desorientada. És en aquest sentit que no he vist mai a Fraga com a un promotor de la democràcia sinó només com a un polític oportunista i molt intel·ligent que es va saber moure en ambients polítics força canviants, sempre amb l’obsessió de manar.

No coincideixo gairebé mai amb les opinions polítiques del catedràtic de Dret Constitucional de la UAB Francesc de Carreras. De fet, molt sovint hi estic radicalment en contra, i alguna vegada n’he deixat constància en aquestes mateixes pàgines. Però a La Vanguardia del dia 19 penso que Carreras la va encertar de ple quan va escriure que hi ha polítics amb passió per les idees i els valors, d’altres simplement amb passió pel poder. Fraga ha estat un clar exemple dels segons.

L’esquerra espanyola

2012-01-20T06:55:00.004+01:00

L’altre dia vam parlar de la dreta espanyola i avui parlarem d’una esquerra en hores baixes. Ens trobem, per una banda, amb l’esquerra més extrema formada per comunistes, amb o sense carnet oficial, i assimilats, és a dir, aquells que encara donen suport moral als règims polítics de caire comunista vigents a Pyongyang i La Havana. Per cert, parlant de Corea del Nord i Cuba, obro parèntesi. Es tracta de dos règims polítics, ambdós comunistes, on el poder es transmet entre els membres d’una mateixa família: a Corea del Nord, de pares a fills, com a Espanya; a Cuba, entre germans. Res, només em venia de gust recordar-ho. Tanco parèntesi. Els defensors espanyols d’aquesta ideologia es mostren molt contundents a l’hora de criminalitzar Fraga però es van fer l’orni quan ara fa poc va morir el dictador de Pyongyang. I ja veurem com reaccionaran quan mori Fidel Castro, màxim referent mundial de l’esquerra, tot i que ja ho podem intuir. Igual que passa amb l’extrema dreta, els d’extrema esquerra tampoc són gaires tot i que, quan s’ho proposen, també fan molt soroll.

Per altra banda tenim l’esquerra diguem-ne més endreçada, el PSOE per entendre’ns, que regularment obté majories parlamentaries que li permeten governar, sola o en coalició. Encara que es proclamen socialdemòcrates, o socialistes sense adjectivar, i tenen un discurs polític molt ideològic, a l’hora de governar poden fer tranquil·lament pactes amb qui més els convingui, ideologies al marge. Poden governar fins i tot amb el suport de la dreta del Partido Popular que tant critiquen. Com a Euskadi, per exemple, tot i que les eleccions les van guanyar els nacionalistes bascos. En els temes considerats d’estat que enllacen amb l’article 8 de la Constitución Española ambdues formacions polítiques pensen i actuen de manera molt similar, i de la mateixa manera que van pactar a Euskadi podrien fer-ho a Catalunya si els seus escons parlamentaris sumessin. De moment, però, sortosament queden molt lluny de sumar, i tot això que ens estalviem.

A partir d’aquesta descripció tan esquemàtica de les esquerres espanyoles, si ens fixem en els mitjans de comunicació que consumeixen podem intentar conèixer els trets bàsics de la seva ideologia. A Espanya, una persona d’esquerres tradicionalment escolta la SER i llegeix El País, que des de la seva aparició l’any 1976 és el seu diari de capçalera. Però des de fa un temps aquest diari està fent un tomb, alguns diuen que no necessàriament cap a millor. Així, sense haver deixat mai de ser un clar defensor del socialisme, darrerament, quan es refereix al PSOE, els seus suports a aquest partit grinyolen una mica. Diuen que això pot ser degut als seus problemes financers, però de problemes financers en tenen tots els diaris sense excepció. L’altre diari de l’esquerra és el Público, que darrerament també experimenta creixents dificultats econòmiques. Té una línea editorial més clarament d’esquerres que El País, però sempre he tingut la sensació que Público és un producte que no s’ha acabat de consolidar al mercat. Diguem, de passada que, a Catalunya, la gent d’esquerres també es mira El Periódico. I dient es mira en comptes de dir es llegeix em sembla que no cal afegir-hi gran cosa més.

Les ombres d’un jutge estrella

2012-01-18T06:30:00.005+01:00

Si es creu veritablement en la justícia i en que tothom és igual davant la llei, tot i que personalment cada dia tinc més dubtes sobre la validesa d’ambdues afirmacions, s’ha d’acceptar amb naturalitat que ara es jutgi Garzón pels presumptes delictes que aquest jutge hagi pogut cometre. L’acusació a la que s’enfronta Garzón (ordenar escoltes als advocats d’uns detinguts mentre exercien les seves tasques de defensa) és molt greu; són pràctiques pròpies de les dictadures. Afortunadament, però, som a Europa, tot i que Garzón potser es va arribar a pensar que això era Veneçuela o Cuba, i que tot valia per tal d’assolir l’objectiu que buscava. I no, en democràcia no tot s’hi val. La fi no justifica els mitjans. Al llarg de la seva carrera Garzón ha tingut actuacions exemplars però, com tothom, ha tingut també les seves relliscades professionals. Garzón no és infalible com encara ara alguns ens volen fer creure. Entre l’esquerra més esquerranosa hi ha una certa tendència a oblidar o minimitzar les ombres del jutge estrella. Per exemple, s’amaga que una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans contra l'estat espanyol va donar la raó a uns independentistes catalans torturats per la policia i injustament condemnats i empresonats per Garzón. En altres paraules, s’intenten passar per alt els excessos judicials d’aquest jutge amb, entre d'altres, el moviment independentista català. Amb Garzón hi ha com una mena de devoció exagerada així com una memòria molt selectiva, que tendeix a oblidar alguns foscos episodis de la que es considera una brillant carrera judicial. Però no s’han de barrejar les coses, i les actuacions molt valentes i meritòries d’un jutge (el cas Pinochet, per exemple) no serveixen per tapar episodis de la seva carrera absolutament reprovables com, per exemple, els que ara es jutgen. A Garzón l’ha perdut el seu desmesurat afany de protagonisme. Garzón volia ser ministre i finalment no ho va ser. Va marxar de la política donant un sonor cop de porta i amb un clar ànim de revenja. Durant aquests últims anys Garzón s’ha guanyat adversaris tant a la dreta com a l’esquerra. Segurament Garzón es va arribar a creure que era tan intocable que fins i tot se li perdonarien els seus propis presumptes delictes, i ara en paga les conseqüències. Respectant, això sempre, la presumpció d’innocència a la que té dret qualsevol acusat.

Tornen els grisos?

2012-01-15T12:59:00.003+01:00

Sembla ser que els mossos tenen un conflicte laboral amb l’administració pública de la que depenen, però no entraré en els detalls d’aquestes reivindicacions laborals perquè, com a ciutadà, han deixat d’interessar-me. Si els mossos no em respecten, ja s’ho faran! El meu desinterès sobtat prové d’una decisió esperpèntica presa pels mossos que va molt més enllà de la seva ridícula visualització lingüística. La decisió presa divendres consisteix, ras i curt, en deixar d’utilitzar professionalment la llengua catalana, una estrafolària mesura tan equivocada i mancada de sentit comú com poc respectuosa amb els ciutadans que els hi paguem el sou. Així, els mossos han decidit que a partir d’ara utilitzaran exclusivament la llengua espanyola, tant en les seves relacions amb la ciutadania com en els informes que redactin, relació amb els seus caps, etc. Gràcies a aquesta mesura de càstig lingüístic a la població, podem dir que el franquisme lingüístic torna a la nostra policia. Després de trenta anys de democràcia tornen els grisos del hableencristiano!, encara que ara vesteixin de blau i portin una petita senyera a l’uniforme.

No descobreixo res de nou si dic que, en aquest país, allà on hi ha un sindicalista normalment es parla en espanyol, com si per a ells la llengua pròpia de Catalunya fos una nosa imposada. Partint d’aquesta realitat, la mesura dels mossos tampoc hauria sorprendre gaire tenint, com ens asseguren que té, una clara paternitat sindical. Però això no la fa menys criticable. Els mossos creuen que parlant en espanyol faran més pressió als seus caps polítics, com donant a entendre que aquesta nosa del català és quelcom que afecta exclusivament la classe dirigent. Que en ple segle XXI els mossos pretenguin imposar-nos el neofranquisme lingüístic només demostra que aquest col·lectiu de funcionaris no ha entès res, com també sembla que no sàpiguen on viuen els dirigents sindicals d’aquest país que, amb poquíssimes excepcions, tenen l’espanyol com a llengua única de treball. I si en teniu dubtes només cal que pareu l’orella a les consignes que es criden en la majoria de les manifestacions sindicals, o que aneu a qualsevol seu d’un sindicat i us fixeu en quina llengua es comuniquen els seus funcionaris.

Com a resposta a les moltes crítiques rebudes fins ara els mossos argumenten que l’espanyol també és una llengua oficial a Catalunya i que, per tant, canviant de llengua ells no fan res il·legal. La mesura presa pels mossos, vull pensar que molt poc rumiada, potser queda dintre de la legalitat. Dic potser perquè no ho sé del cert ja que ignoro si el seu règim intern especifica alguna cosa al respecte. El que sí sé del cert és que els mossos, amb la seva actitud lingüísticament franquista, en primer lloc estan malmetent la seva pròpia imatge i, per extensió, la del seu país. Un dirigent sindical dels mossos que defensa la mesura franquista va dir dissabte que l’únic problema és que la ciutadania no ho ha entès, i no se n’adona que són ells els que no han entès en quin país viuen. És d’esperar que els mossos retirin la mesura i demanin disculpes a la població, de manera clara i sense ambigüitats. I dic sense ambigüitats perquè encara que s’han sentit algunes veus crítiques amb la mesura, ho han fet amb la boca massa petita. Ahir mateix mossos fora de servei encara li cantaven el Vivaspaña al president Mas.

Senyores i senyors immigrants:

2012-01-13T06:50:00.000+01:00

"Els immigrants cal que s’adaptin. Estic cansat que aquesta nació es preocupi tant de saber si ofenem a determinats individus o a la seva cultura. La nostra cultura s’ha desenvolupat en lluites convertides en victòries per milions d’homes i dones en recerca de la llibertat. La nostra llengua pròpia és el català. En conseqüència, si vostès volen formar part de la nostra societat, aprenguin-la! Nosaltres acceptem les seves creences sense qüestionar-les. L’única cosa que els demanem és que acceptin les nostres i que visquin en pacífica harmonia amb nosaltres. Aquest és el nostre país, la nostra terra i el nostre estil de vida. Els oferim l’oportunitat d’aprofitar-ho tot. Però si estan cansats del nostre estil de vida, els recomano vivament que aprofitin una altra gran llibertat catalana: el dret a marxar. Si no són feliços aquí, vagin-se’n. No els hem obligat a venir. Han demanat estar aquí. Acceptin, doncs, el país que han escollit." (*)

La lluita constant d’Espanya en contra de la normalització de l’ús de la llengua catalana a Catalunya no és cosa de fa quatre dies. Encara que de vegades pugui semblar que Partido Popular, Ciudadanos i companyia en reivindiquin la paternitat, el fet és que aquesta lluita ve de lluny. Fa tres segles, per exemple, el Decret de Nova Planta ja deia, entre altres coses, que a Catalunya s’havien de posar todos los esfuerzos y el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, con disimulo, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado, prohibint d’aquesta manera l’ús oficial de la llengua catalana a Catalunya. Si aquell decret borbònic no va ser suficient per eliminar el català del catàleg de llengües vives del món, no permetem ara que per la via de la desídia d’uns immigrants el català s’acabi finalment extingint. No podem permetre que passi que entre todos la mataron y ella sola se murió.

(*) Adaptació lliure a la realitat catalana actual del text d’una intervenció recent que François Fillon, Primer Ministre de França, va adreçar a determinats col·lectius d’immigrants renuents a integrar-se en el país que lliurement van escollir per anar a viure, aclarint que al meu entendre tan immigrant és una senyora vinguda fa cinquanta anys de Granada (Espanya), com un senyor vingut de Timisoara (Romania) en fa cinc, o com un jove arribat l’any passat des de Guayaquil (Equador).

La dreta espanyola

2012-01-12T06:25:00.001+01:00

Per les seves afinitats ideològiques podem classificar la població espanyola en tres grans grups: la dreta, l’esquerra i els liberals. Si us plau, no confondre aquests últims amb els que ara estan governant Espanya. Es pot ser d’esquerres o de dretes, o fins i tot un autèntic liberal, però a una persona oberta de mires i mitjanament intel·ligent segur que li semblarà interessant conèixer millor els seus adversaris polítics. Com més es coneix l’adversari més fàcil resulta discutir-hi i, si s’escau, combatre’l políticament. Així, avui parlarem de la dreta i un altre dia ho farem de l’esquerra. Amb els liberals potser no cal perdre-hi massa el temps ja que són tan pocs que, als efectes pràctics, pràcticament no tenen incidència política en la nostra societat. Parlo evidentment dels autèntics liberals, res a veure amb els polítics peperos que, per intentar confondre el personal, es declaren liberals. Els fets ens demostren que, quan els deixen, són tan intervencionistes com els polítics d’esquerra.

Dintre del grup de la dreta hi trobaríem tres subgrups. En primer lloc la dreta més extrema, és a dir, els neofeixistes i altres companys de viatge. Són molt pocs tot i que quan s’ho proposen fan molt soroll. Després vindria la dreta diguem-ne més endreçada, aquella que regularment obté majories parlamentàries que li permeten governar, sola o en coalició. Aquests s’acostumen a definir com de centre o de centredreta. Finalment tenim la gran majoria silenciosa dels que es declaren apolítics, aquells que quan se’ls pregunta per la seva adscripció política proclamen als quatre vents que no són de cap partit; aquesta majoria silenciosa també acostuma a ser de dretes. A partir d’una definició tan esquemàtica de les diferents famílies de la dreta política podem intentar conèixer els trets bàsics de la seva ideologia, i els mitjans de comunicació que consumeixen ens poden donar algunes pistes.

Víctor Amela, el crític de TV de La Vanguardia, escrivia l’altre dia que cal mirar Intereconomia TV per saber què es cou als intestins de la dreta espanyola. Jo hi afegiria que, encara que només sigui de tant en tant, cal escoltar també els debats d’altres cadenes de ràdio i televisió, així com llegir l’ABC, La Gaceta, La Razón i El Mundo. Fa mandra, ja ho sé, però per estar correctament informat sovint s’han de fer sacrificis. No cal llegir-los cada dia però, per exemple, un viatge en avió resulta ideal per fer una ullada a l’ABC -un diari de format petit i ben grapadet- sense haver de molestar el veí de seient. Sí, de tant en tant també sóc consumidor d’aquests mitjans, i sé que fent-ho corro el risc que segons qui tregui conclusions equivocades, com si pel fet de llegir segons què un ja s’estès definint políticament. Vaig estar una setmana sencera a Cuba, per feina; a l’hora d’esmorzar cada dia fullejava el Gramma i al vespre feia una ullada al Juventud Rebelde, i puc assegurar que no em vaig pas tornar comunista; això sí, tot s’ha de dir, tampoc em vaig assabentar massa del que passava pel món. Bé, com a resum diria que si es vol estar ben informat sobre la dreta espanyola s’ha de fer us esforç extra; no n’hi ha prou amb llegir diaris clàssics com El País, El Periódico, Público i La Vanguardia.

La tara catalana

2012-01-10T06:55:00.001+01:00

Carme/Carmen Chacón és el prototip del nacionalisme espanyol sense complexos. Chacón sap perfectament quin és el seu país. En cas de conflicte d’interessos entre el seu país i Catalunya, una situació que es dóna sovint, ella sempre s’ha posicionat sense dubtar-ho a favor del seu país. Per alguna cosa va ser precisament Chacón la primera persona que va aplaudir la sentència del TC contra Catalunya. Sobre el seu espanyolisme militant a Chacón no se li pot negar coherència. Però Chacón té un problema, i el problema és que va néixer a Catalunya. Tant a ella com al seu equip els sembla que a Espanya encara veuen una Chacón massa catalana, i tot indica que no van gens desencaminats. No és cap secret que pels seus interessos polítics la tara catalana no resulta gens convenient. Ep, no és que Chacón negui la rica peculiaridad regional de ser catalana i tota la pesca, el acento que deia ella mateixa l’altra dia, però a continuació hi posa molta cura en aclarir que, tot i ser-ho, ella és “néta d’uns andalusos meravellosos, néta d’una castellana règia i néta d’un aragonès indomable i anarquista”, com volent fer-se perdonar la seva tara catalana.

Chacón sap que si vol liderar el PSOE i, més tard, aspirar a liderar Espanya, com a catalana no hi té res a fer. Així, amb l’excusa agafada amb pinces que en aquell poble és on va néixer el seu pare, Carme/Carmen Chacón es va presentar dissabte a Olula del Rio (Andalusia, Espanya) per confirmar el que ja sabia tothom des de feia dies, és a dir, que en el proper congrés del seu partit optarà a dirigir el PSOE. No hem d’oblidar que d’aquí a quatre dies hi hauran unes eleccions a Andalusia que pinten molt malament pels socialistes. També s’ha de tenir present que aquella regió és la que més delegats enviarà al congrés dels socialistes que el mes que ve haurà d’elegir el successor de Zapatero. És per tot això que Chacón va decidir presentar la seva candidatura precisament a Olula del Rio i no a, posem per cas, Esplugues de Llobregat, que casualment és el seu poble. O a Madrid, que és on viu amb la seva família des de fa anys. L’objectiu principal de l’excursió andalusa de dissabte era intentar rebaixar el fet que ella és catalana, i per això allà va posar tant interès en parlar dels seus orígens no només andalusos sinó també castellans i aragonesos. Catalana també, però només de naixement. Tot fa pensar que l’excursió no li servirà de res. Siguem realistes, la tara catalana no agrada gens a Espanya.

Cal suprimir els “binladens”?

2012-01-09T06:35:00.000+01:00

Ara el govern popular es proposa limitar l’ús de determinats bitllets de curs legal, prohibint que es puguin fer pagaments amb bitllets de 500 euros. Són els anomenats binladens (tothom sabia que Bin Laden existia, però ningú sabia on s’amagava). Però si se’ns prohibeix utilitzar-los, de què serviran els binladens? Per què serveix un bitllet de banc si no és per fer pagaments? Què en farem d’un binladen quan ni tan sols ens serveixi per pagar una factura? Sigui com sigui, si els bitllets de 500 no agraden al Govern espanyol, el camí que cal seguir ha de passar necessàriament per Brussel·les. Tota vegada que la nostra moneda l’emet el Banc Central Europeu, és a les autoritats monetàries europees a qui s’ha de plantejar la desaparició d’aquests bitllets per tal que en suprimeixin la circulació. I si Brussel·les en fes cas, que ho dubto, llavors pagaríem amb bitllets més petits. Però no necessàriament pagaríem amb targeta de crèdit, que és el que en el fons pretén el govern amb l’objectiu declarat de lluitar contra l’existència del diner negre, i el no declarat d’ajudar a la banca (pobres banquers!) mitjançant les comissions associades a aquest sistema de pagament. Quan es discuteixen aquestes coses cal recordar que darrere dels pagaments amb targeta i mitjançant transferència hi ha tot un immens negoci de milers de milions en comissions bancàries que, d’una manera o altra, sempre acaba pagant el consumidor.

La solució per disminuir el pes de l’economia informal no passa per anular els binladens, perquè llavors aquests bitllets quedarien substituïts pels de 200. En comptes de dos binladens, mil euros en efectiu serien cinc bitllets de 200. Als efectes pràctics poca cosa canviaria. Tot això suposant, que ja és molt suposar, que s’hagi de donar per bo que qui ara utilitza un binladen és perquè trafica amb diner negre. La recepta per lluitar contra l’economia submergida és una altra, i s’hauria de començar per estudiar els motius de la seva existència. I un dels motius de més pes té molt a veure amb la fiscalitat. Per reducció a l’absurd, amb una fiscalitat zero el diner negre desapareixeria i l’economia submergida no existiria. Però com que la fiscalitat zero no és possible, la recepta hauria de passar per fixar una fiscalitat raonable. No és gens raonable que a partir d’un cert nivell salarial et cobrin el 56% d’IRPF. Amb aquestes tarifes, afegides a la quota de la Seguretat Social i a l’IVA que paguem a la botiga, al final resulta que de cada 100 que guanyes només et queda un poder adquisitiu real de 30. Es miri com es miri aquesta política impositiva és delirantment confiscadora. El diner és poruc, i si el castigues massa té una certa tendència a defensar-se, i això només ho pot fer fugint a altres indrets que tinguin una fiscalitat més raonable. Però diner que marxa és diner que no s’inverteix aquí i que, per tant, no s’utilitza per a inversions productives i creadores de llocs de treball. És això el que es pretén? És això el que ens convé?

Premsa de paper en crisi

2012-01-05T06:44:00.005+01:00

Ara hi ha hagut el concurs de creditors del diari Público, amb un passiu de 21 milions. Un diari que en els quatre anys que fa que va sortir al carrer porta unes pèrdues acumulades de seixanta milions. Poc abans el mateix diari havia presentat un ERO que es va saldar amb la sortida de l’empresa del vint per cent de la plantilla, i una important reducció del salari per a la resta de treballadors, però que no va resoldre res. La majoria dels seus competidors també han experimentat reduccions de personal similars, així com la lenta substitució de periodistes amb molts triennis per joves becaris amb sous de misèria. En alguns diaris la paga extra s’ha cobrat amb retard i en altres casos s’ha ajornat sine die, que és una manera menys brusca de dir-te que més val que te n’oblidis i te la pintis a l’oli. Per cert, d’extres, aquestes pagues no en tenen res, ja que només són el resultat de dividir el salari anual convingut entre empresa i treballador per una xifra superior als dotze mesos de l’any. No és un extra que l’empresa concedeix graciosament al treballador sinó una part del seu salari.

Fa pocs dies va desaparèixer sense pena ni glòria el diari gratuït ADN. Abans vam assistir a la gradual devaluació del mític diari Avui, devaluació en tots els aspectes, fins a la seva definitiva desaparició burdament disfressada d’integració en un altre diari. Entremig ens trobem amb les subvencions públiques concedides a les empreses editores amb tota mena d’excuses. Parlem de les subvencions directes que surten al DOG amb tots els ets i uts, però parlem també de les subvencions encobertes i disfressades de publicitat institucional i subscripcions gratuïtes massives per a diversos col·lectius pagades amb diner públic. Sovint et posen el diari gratuïtament a la teva disposició, i te’l trobes tant al seient del tren com a l’entrada de fires i esdeveniments de tota mena on també te l’ofereixen de franc. I podríem seguir repassant la llarga llista d’irregularitats –al meu entendre ho són– a l’entorn de les subvencions públiques concedides a les empreses editores. No se’n salva cap.

El problema principal dels diaris de paper (que per diferenciar-los dels digitals alguns insisteixen erròniament en anomenar premsa escrita, com si la premsa digital no ho fos, d’escrita) és que cada dia se’n venen menys. La premsa de paper és un format que ha quedat obsolet. Avui en dia la gent ja no necessita comprar un diari per informar-se. De fet, quan tu vas al quiosc a comprar el diari allò que hi llegeixes et sona a informació vella, de fa dies. Potser només són notícies del dia abans, o de fa dos dies com a màxim, però amb internet i els mitjans de comunicació digital actuals allò que llegeixes en format paper et sona més a història ja arxivada que a actualitat viva. I sort en tenen les empreses editores de diaris de paper que una part de la nostra societat encara necessiti tocar el paper. Però que no s’enganyin, no ens enganyem, les persones amb aquesta necessitat són cada dia menys. I tot plegat és com el peix que es mossega la cua, perquè l’altra font de finançament dels diaris són els cada dia més reduïts ingressos publicitaris. Com que de diaris cada dia se’n venen menys i tenen, per tant, menys audiència i difusió, d’anuncis també cada dia n’hi ha menys, i les tarifes publicitàries no fan més que baixar. Per tot plegat i sent optimistes, si no fan un veritable esforç de reinvenció del seu negoci la continuïtat futura d’aquestes empreses és molt incerta.

La croada anticatalana que no descansa

2012-01-03T06:25:00.003+01:00

María de Llanos de Luna (a la foto), una diputada popular del Parlament que demostra el seu grau d’estima i respecte per la llengua catalana no utilitzant-la mai, i quan dic mai vull dir mai (*), deixa ara el seu escó per ocupar el càrrec de virreina d’Espanya a la colònia catalana, o Delegada del Gobierno en la Comunidad Autónoma de Cataluña com s’anomena oficialment el seu nou càrrec. Em costa d’imaginar que una nació seriosa nomenés un representant oficial amb aquesta manca de consideració per la llengua pròpia del seu lloc de destinació. Es tracta d’un nou episodi de caire típicament colonialista, si es vol anecdòtic, de l’estratègia política anticatalana (anticatalana en sentit lingüístic) d’Alícia Sánchez-Camacho i el Partido Popular, responsables directes d’aquest nomenament. Parlem d'uns personatges que tenen l’objectiu no declarat d’anar arraconant la llengua pròpia de Catalunya a l’àmbit estrictament privat. Escoltant-los, de vegades alguns tenim la sensació que els populares, així com els seus imitadors lingüístics ciudadanos, pretenen tornar a la política lingüística del franquisme, on el català era un dels objectius polítics i culturals a batre. I si em diuen que no és així els contestaré que ho dissimulen molt bé.

Per altra banda, Sánchez-Camacho no s’ha esperat gaire per demanar formalment que s’acabi el monopoli ideològic -paraules textuals- del català a TV3, un suposat monopoli que, per altra banda, no ha existit mai. I no ha existit mai per dues raons. La primera, perquè quan a TV3 algú es proposa parlar en espanyol, hi parla i llestos. I la segona, perquè la qualitat del català que es parla a TV3 és tan minsa que de vegades no se sap ben bé en quina llengua parlen. Que això ho faci un convidat encara es pot entendre, però que ho facin els col·laboradors que apareixen regularment en pantalla em sembla impresentable. No s’ha d’oblidar que quan fa tres dècades es va decidir la creació de TV3 l’objectiu principal era el de potenciar i defensar la llengua catalana, que si no la defensem nosaltres no ens la defensarà ningú. En conseqüència, és de sentit comú que a TV3 no hi hauria de poder treballar ningú dels que apareixen en pantalla que no parli correctament el català.

En la seva estrafolària demanda Sánchez-Camacho es va permetre la gosadia de relacionar el moviment independentista amb l’ús del català. Una irresponsable lleugeresa que pretén perversament transmetre a la seva potencial clientela política que l’ús de la llengua catalana podria ser assimilable a una activitat gairebé delictiva (des del seu particular i equivocat punt de vista, és clar). O sense el gairebé. No se sap quin serà el final d’aquesta renovada creuada popular en contra de la llengua catalana, però si finalment a TV3 s’hagués d’acabar imposant el bilingüisme, el millor que podria fer el govern és privatitzar-la o tancar-la, i tot això que ens estalviaríem. Si l’objectiu principal desapareix, i recordem que l’objectiu principal de TV3 és el foment i la defensa de la llengua pròpia de Catalunya, res no justifica la futura existència d’aquesta cadena en un format bilingüe. I dit això, que comparat amb altres cadenes a TV3 hi ha una escandalosa inflació de personal és una evidència més que contrastada. Aquest, però, no és el tema d’avui.

(*) Ara llegeixo que ahir, en prendre possessió del seu nou càrrec, va dir alguna cosa en català. Tot és começar!

Ens pensàvem que érem rics

2012-01-01T00:01:00.001+01:00

Ens pensàvem que érem rics i no ho érem. No parlo a nivell individual, que això cadascú s’ho sap, sinó a nivell col·lectiu, nacional, europeu. Però en primer lloc i per no oblidar-me’n, vull dir-vos que l’autor d’El radar de Sarrià us desitja un molt bon any 2012, tot i ser molt conscient que, per a la gran majoria, l’any que ara comença serà pitjor que el precedent. Tinc una certa tendència a tocar de peus a terra, i penso que seria deshonest si digués el contrari del que penso. Seria deshonest amb mi mateix si avui us transmetés un missatge de cap d’any irresponsablement ensucrat, de flors i violes i d’aquí no passa res. Siguem, doncs, realistes, perquè aquí estan passant moltes coses, i molt lletges. Busquem els culpables, sí, però busquem encara amb més urgència les solucions.

Aquesta crisi ens ha de donar moltes lliçons, i espero que ens acabi convencent que allò del papà estat que s’ocupa sense límit de totes les nostres necessitats, les més bàsiques però també les més prescindibles, és una figura que s’ha exhaurit. De fet, no ha existit mai. La crisi ens està demostrant que l’estat del benestar il·limitat que alguns encara reivindiquen era un miratge. La primera cosa que tots hem de tenir present és de sentit comú: l’estat del benestar finançat amb diner públic s’ha de limitar estrictament als recursos disponibles per finançar-lo. A manca d’aquests recursos, endeutar-se irresponsablement com s’ha fet fins ara no és res més que viure enganyats i amagar el cap sota l’ala. És immoral acabar deixant a les generacions futures una societat tan endeutada com la nostra. Nosaltres això no ho podem fer, no hi tenim cap dret, perquè els nostres fills i els fills dels nostres fills de tot això no en tenen cap culpa. Els hem de deixar un país endreçat.

Amb aquest objectiu bàsic, posem-nos tots a treballar de valent, que si ens ho proposem seriosament segur que ens en sortirem. Això sí, haurem de treballar més que abans i, més important encara, haurem de treballar millor. En definitiva, haurem de ser més competitius que els nostres competidors, sigui en el sector d’activitat que sigui. Només així ens en podem sortir. Bon any!!!

Brometa o presa de pèl?

2011-12-29T06:45:00.002+01:00

El discurs nadalenc del rei espanyol conté una frase que a més d’un li va cridar l’atenció: la justícia és igual per a tothom. El cinisme borbònic que s’endevina al darrere d’aquesta afirmació és que la va pronunciar, precisament, l’únic espanyol que pot fer i desfer a discreció saltant-se les lleis, sabent que, faci el que faci, sempre quedarà al marge de l’acció de la justícia. Encara que des d’una mínima lògica i el sentit comú pugui semblar difícil d’entendre, la legislació espanyola vigent especifica amb tota claredat que el rei no és penalment responsable dels seus actes; vaja, que és un perfecte irresponsable. Faci la barrabassada que faci no se’l pot jutjar. Llavors, amb aquesta frase que gairebé tots els diaris van destacar en portada, un es queda amb el dubte de si aquest peculiar personatge, herència política directe del franquisme (Franco: “lo dejo todo atado y bien atado”), només volia fer una brometa nadalenca als seus súbdits, com aquell que posa el caganer al pessebre i, rient per sota el nas, l’ensenya als seus visitants, o directament els hi estava prenent el pèl.

Quotes

2011-12-27T06:55:00.002+01:00

Cada vegada que es produeix un canvi de govern es parla de les quotes. La quota femenina, la quota catalana, la quota ics. Aquest govern disposa d’una quota femenina percentualment més baixa que a l’època de les senyores Leire Pajín i companyia, i ja han sortit els torracollons de torn per criticar-ho. Però el que els torracollons de torn amaguen és que, tot i ser més baixa, ara la quota femenina mana molt més que amb Zapatero de president. Zapatero va optar per la foto, és a dir, per un govern sexualment equilibrat entre homes i dones. Rajoy, en canvi, ha deixat de banda la calculadora de les quotes però, com dèiem, ara les dones manen molt més que en el govern anterior, començant per una vicepresidenta única que mana com mai cap dona ha manat abans a Espanya. ¿Quantitat, és a dir, quotes, o qualitat? Jo ho tinc clar: crec molt en la meritocràcia de les persones i gens en les quotes, siguin del tipus que siguin.

Els governs espanyols gairebé sempre han tingut l’anomenada quota catalana. La quota catalana del govern Rajoy es diu Jorge Fernández Díaz. Un senyor que es diu Jorge, sí, i que va néixer a Valladolid, també, però que ha viscut des de molt petit a Barcelona tot i que, pels càrrecs que ha ocupat, no hi ha viscut sempre. Tot i això Fernández parla un català bastant més correcte que el de la segona autoritat del país i, al marge d’aquestes dades, el que és més important és que ell se sent català. Només amb això ja n’hi hauria d’haver prou, però hi ha qui encara nega la catalanitat del ministre Fernández. En fi, de talibans defensors de no se sap quines essències i expenedors de carnets de bon català, o de bon espanyol o del que sigui sempre n’hi ha hagut, i al meu entendre només es mereixen un gran menyspreu. Que Fernández sigui català, però, no treu que, per raó dels càrrecs públics que ha ocupat des que l’any 1980 va ser nomenat governador civil d’Astúries, aquest ministre estigui fortament identificat amb Espanya. A l’època d’Aznar no va ser ministre pels pèls, però durant aquells vuit anys va ser secretari d’estat de diverses coses: administracions territorials; educació, universitats, investigació i desenvolupament; relacions amb las Cortes. Aquests últims anys ha sigut vicepresident del Congreso de los Diputados. Tot això són feines que es fan a Madrid, sí, i Fernández té les idees polítiques que té, unes idees, per cert, molt allunyades de les meves. Però aquestes són circumstàncies que no demostren pas que Fernández no sigui català. Recordem-ho un cop més: Catalunya és un país molt plural. Afortunadament.

Però deixant aquests ridículs debats al marge, fem ara una mica de memòria. ¿Quin avantatge ha tingut Catalunya que sigui directament atribuïble als ministres catalans dels governs espanyols? Posem alguns exemples. ¿Durant la llarga etapa de Felipe González com a president, per exemple, potser van evitar la LOAPA, de molt trista memòria? ¿Es va fer el TGV entre la frontera francesa i Barcelona, i a continuació entre Barcelona i Madrid, que el sentit comú demanaven com a prioritaris, o se’n va fer un a mida de la quota sevillana, és a dir, de Madrid a Sevilla, i aquí ens vàrem haver d’esperar vint anys? Darrerament, ¿els ministres Clos, Corbacho, Montilla i companyia han fet alguna cosa positiva per Catalunya des del Consejo de Ministros? Molt em temo que la resposta és no. L’última quota catalana abans de Fernández es diu Carme Chacón. No puc evitar recordar amb un profund fàstic els seus aplaudiments gens dissimulats a la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya contra Catalunya. Sí, ja ho sé, formalment aquella va ser una sentència contra l’Estatut, però com que es tractava d’una llei que havia rebut el suport dels catalans en referèndum així com de la majoria dels seus representants polítics, aquella sentència es va convertir en un atac frontal a Catalunya. Carme Chacón potser era la quota catalana, però molts catalans no ens podíem considerar representats per aquella mena de barreja patriòtica entre la doctrina Peces Barba i tot el que representa la cabra de la Legión. Chacón és l’Espanya del ¡Capitán, mande firmes! y ahora griten conmigo: ¡¡¡Vivaspaña!!! Caldrà veure com ens anirà amb el senyor Fernández de ministre, però de la seva gens dissimulada obsessió lingüística gairebé malaltissa en contra de la normalització de la llengua catalana segur que ara en sentirem molt més a parlar. ¿Quota catalana de ministres catalans a Madrid? Com deia aquell, ¡todos al suelo, que vienen los nuestros!

Quan es creua la línia vermella

2011-12-22T06:50:00.007+01:00

La greu crisi econòmica que estem patint supera el nostre àmbit geogràfic, però potser cal recordar que els seus efectes són molt pitjors aquí que en altres indrets d’Europa. Tant el govern tripartit a Catalunya com el govern espanyol van perdre molt el temps negant la realitat. No es van tirar endavant les imprescindibles reformes estructurals quan tocava ni es van prendre les mesures econòmiques que el sentit comú ens imposava. A Catalunya, a més, els socialistes i els seus socis ens van deixar un país econòmicament trinxat, així com una comptabilitat més falsa que un bitllet de sis euros. Tot això és així però... ja ha passat un any. Cal tenir memòria i convé no oblidar aquell desastre per tal que no es torni a repetir mai més però... ja ha passat un any. I un any dóna per molt. Entre altres coses, per fer unes previsions econòmiques fiables, que és el mínim que es pot esperar del govern dels millors.

Ara el govern ens ha sortit amb aquesta immoralitat de no pagar quan toca el sou dels funcionaris. Diuen que el pagaran uns dies més tard, però diuen també que només en pagaran una part, i que deixaran la resta pendent de pagament sine die. L’excusa -que jo em permeto definir com una pobra excusa de mal pagador- és que la metròpoli no ens transfereix 759 milions corresponents a una partida d’inversió de fa tres anys. A veure, podem discutir si de funcionaris en falten o en sobren (jo penso que més aviat en sobren), podem discutir també si cobren poc o molt (no es pot pas generalitzar, a l’administració hi ha de tot), i es pot plantejar si se’ls ha de canviar el seu estatus laboral i/o suprimir determinats privilegis. A l’entorn del funcionariat podem discutir sobre moltes coses, però el que no s’hauria de discutir mai és que el pagament del salari és quelcom sagrat que s’ha de fer el dia que toca. Abans d’endarrerir el pagament d’un sou s’ha de buscar qualsevol altra alternativa. Puc parlar amb aquesta contundència perquè sé què és haver de pagar sous amb una tresoreria escassa, i sé també els malabarismes que he hagut de fer per tal que el treballador cobri el dia que toca. Ho sé perquè personalment m’hi he trobat, i llavors tant a la meva empresa com a la meva família he hagut de decidir quines eren les prioritats. I repeteixo, els sous dels treballadors són sagrats, i abans de deixar-los de pagar t’has de quedar tu sense cobrar, sense pagar el col·legi dels fills, sense sortir a sopar ni anar-te’n de vacances, sense moltes altres coses menys importants que el sou d’un empleat.

Un dels problemes d’aquesta societat és que la majoria dels nostres governants no ha tingut mai cap experiència directiva a l’empresa privada. Dissortadament, gairebé tots els nostres dirigents polítics no saben el que significa la gran responsabilitat que representa haver de pagar un sou. He fet quatre números. Els famosos 759 milions que de moment no arribaran són molts diners, sí, però només representen el dos per cent del pressupost anual de la Generalitat. Estic absolutament convençut que, tractant-se d’un percentatge tan minso, hi ha moltes altres partides a tocar abans de deixar de pagar els sous. Amb la decisió de declarar-se morós el govern ha traspassat una línia vermella que no s’hagués hagut de traspassar mai. Espero que el govern reflexioni i que rectifiqui, i que amb els seus treballadors mai més torni a utilitzar la via de la morositat per solucionar una manca puntual de tresoreria. Si els nostres governants no es veuen capaços de fer la seva tasca amb una mínima dosi d’ètica, més valdria que ho deixessin i es dediquessin a una altra cosa.

PS: a la nòmina de desembre cobrada ahir dimecres la Generalitat ha deduït el 100% de l'IRPF corresponent a la paga extra de Nadal encara no cobrada, i que previsiblement es pagarà, tot i que només en part, la setmana que ve. Al marge d'altres consideracions ètiques aquest disbarat em sembla directament delictiu, i els advocats especialitzats hi haurien de dir alguna cosa amb urgència.

Amaiur vs. UPyD

2011-12-20T06:45:00.004+01:00

La setmana passada es va constituir a Madrid el Congreso de los Diputados resultant de les eleccions del 20-N. El reglament especifica quins són els requisits mínims per poder constituir un grup parlamentari. Si un grup determinat no compleix aquests requisits mínims, els seus diputats han de passar a formar part del grup mixt, un totum revolutum on t’hi pots trobar des d’un independentista declarat fins a un unionista del morro fort, i des d’un neofalangista fins a un marxista-leninista. Les eleccions del 20-N van donar com a resultat que, per manca d’unes poques dècimes sobre el percentatge de vots mínim requerit, dos partits polítics no podien constituir grup parlamentari propi. Ideològicament a les antípodes un de l’altre, els independentistes bascos d’Amaiur i els neofalangistes d’UPyD s’havien d’incorporar al grup mixt. Aquestes eren les regles del joc.

Fins aquí la cosa semblava estar clara. Però hi havia un petit problema, i el problema és que això passa a Espanya, un país més aviat poc seriós en el compliment de lleis i reglaments. A Espanya hi ha una norma no escrita que diu que les lleis i els reglaments, encara que siguin textos molt clars, sempre són interpretables. I ho són, evidentment, a voluntat de qui té la potestat d’interpretar-los. Les eleccions del 20-N les va guanyar el Partido Popular per majoria absoluta, i això vol dir que aquest partit també disposa de majoria absoluta a la Mesa, l’òrgan que ha d’aplicar -i, per tant, interpretar- el reglament que dèiem abans. I aquí és on es presentava el problema. Dels dos partits que dèiem abans, un és més aviat de la corda del partit guanyador de les eleccions, i l’altra és de la corda política oposada. Així, el Partido Popular es mostrava favorable a fer una lectura generosa del reglament, com per altra banda sempre s’havia fet abans en casos similars, que permetés que UPyD formés un grup propi, però no estava disposat a que Amaiur pogués gaudir també d’aquesta generositat interpretativa.

El Partido Popular podia haver reformat el reglament o, sense modificar-lo, se’n podia haver fet una lectura estricta o una de generosa, però sempre, òbviament, partint de la base d’eliminar qualsevol favoritisme. Doncs bé, no es va fer res d’això, i els guanyadors de les eleccions van decidir fer una interpretació del reglament a la carta, seguint els seus propis interessos particulars. D’aquesta manera, UPyD, sense complir els requisits, ja té grup parlamentari propi, mentre que Amaiur, amb una situació molt similar, gairebé calcada, d’incompliment de la norma, s’ha quedat sense i s’ha hagut d’incorporar al grup mixt. Alguns diuen que al Partido Popular hi conviuen dues sensibilitats, un de moderada i una altre de més extremista. Amb la constitució dels grups parlamentaris ha quedat clar que ha guanyat la sensibilitat més extremista; per entendre’ns, ha guanyat la tendència Mayor Oreja. Esperem que aquest lamentable episodi només sigui una excepció, i esperem també que finalment el Tribunal Constitucional, que de vegades fa les coses bé, acabi imposant el sentit comú i Amaiur pugui disposar també del seu propi grup parlamentari. O tots moros o tots cristians.

Nou PSC? Un congrés tancat en fals

2011-12-18T16:32:00.003+01:00

Per el manteniment de la salut democràtica del nostre país i amb vistes a una futura alternança política, que també en això consisteix la democràcia, no ens podem permetre que el partit socialista s’acabi d’enfonsar. Però no sembla que els socialistes facin masses esforços per evitar-ho. Diuen que han tocat fons i que ara toca canvi, però dubto que ni ells mateixos s’ho creguin. Divendres, gairebé dos terços dels delegats del 12è congrés dels socialistes van aprovar l’informe de gestió del primer secretari sortint, el senador José Montilla. Vist des de fora del socialisme i des de fora del congrés, aquesta ha estat la gran notícia del cap de setmana congressual. Venim de set anys de governs tripartits amb un balanç global que, sent indulgents, podríem qualificar de bastant desgraciat. Venim de tres naufragis electorals socialistes en els darrers mesos –eleccions nacionals, municipals i estatals-, amb uns resultats tan desastrosos com no s’havien vist mai abans. Amb uns antecedents tan poc lluïts un es podia esperar que, com a mínim, l’informe de gestió del primer secretari sortint seria àmpliament rebutjat. I constatant amb sorpresa que ha passat exactament el contrari, un es comença a plantejar que potser hi entén bastant menys del que es pensava. Per altra banda, intueixo que amb un suport a la seva gestió tan inesperat com ampli, Montilla deixa el càrrec alleujat i més que satisfet. Ara podrà presumir a Madrid que, tot i les nombroses crítiques rebudes durant el seu mandat, els seus l’han avalat de forma majoritària.

En general, però, la premsa ha fet més esment al vot en contra, o vot de càstig com l’anomenen alguns, i se’ns ha presentat la votació com quelcom molt negatiu per a Montilla. No hi estic d’acord. La notícia no és que un terç dels congressistes no aprovessin l’informe de gestió, sinó que gairebé dos terços el donessin per bo. Intueixo que els primers representen més la sensibilitat de l’antic votant socialista que ha deixat de ser-ho mentre que, amb la seva decisió, els segons només ens han demostrat, un cop més, que viuen aïllats de la realitat. El resultat de la votació és, però, molt significatiu, i ens pot ajudar a entendre què ha passat en aquests darrers anys, i què pot passar en el futur més immediat. El congrés socialista ha escenificat la consolidació del divorci que hi ha entre la direcció del partit i la majoria dels congressistes per una banda, i l’antic votant que els ha deixat de votar per l’altra. El suport majoritari de divendres a la gestió de Montilla, difícil d’entendre per a un que, com jo, s’ho mira des de fora, justifica també que dissabte s’hagués elegit per a primer secretari a Pere Navarro, un alcalde que tenia com a mèrit principal el fet d’estar apadrinat pel politburó sortint del partit gairebé en bloc. A partir d’aquestes evidències la votació sobre el grup propi a Madrid, una proposta àmpliament rebutjada, així com la llista de la nova executiva, no tenen la més mínima importància. Queda clar que a partir d’aquest congrés encara hi haurà més PSOE que PSC. Més que fins ara, que ja és dir. Però tenint en compte el perfil del potencial votant socialista tampoc no ha de sorprendre.

Un detall gens anecdòtic. En el congrés anterior (2008), l’informe de gestió -presentat també per Montilla- va ser aprovat per unanimitat dels més de mil congressistes assistents. Cal recordar que llavors ja governava el segon tripartit encapçalat per l’ara senador. Algú es pot preguntar cóm pot ser que en només tres anys s’hagi donat aquest fenomen d’una certa desafecció, i la resposta fàcil seria justificar-la en la pèrdua de les tres darreres eleccions. Però aquesta no és, al meu entendre, la resposta correcta. L’explicació la podem trobar en que, fins ara, en aquests congressos es votava a mà alçada, i una possible discrepància s’hagués posat clarament en evidència. El conegut lema guerrista que diu el que se mueva no sale en la foto és especialment vàlid quan hi ha un congrés i un s’ha de mullar en públic. La por de quedar-se sense feina, sense càrrec, sense aquella poltrona tan llaminera i generosament finançada amb diner públic, sense la subvenció, sense el favor del que mana, en definitiva, sense l’aixopluc del partit, aquesta por deu ser molt intensa. I ho ha de ser especialment per aquells militants que, professionalment parlant, no han fet res més que viure del partit des de fa molts anys. És gent molt conscient que a fora hi fa molt fred. Però divendres un nombrós grup de valents congressistes va exigir deixar de banda la tradicional votació a la búlgara i la direcció sortint es va veure forçada a acceptar una votació democràtica com cal, és a dir, secreta. Divendres es va poder votar en contra de la línia oficial sense significar-se públicament i, per tant, sense la por a ser castigat. Esperem que aquest sistema de votació no és quedi en una simple anècdota del 12è congrés socialista, i que s’encomani a altres partits.

Jo no sóc catalanista

2011-12-15T06:35:00.000+01:00

Però tu no ets catalanista? Quan em fan aquesta pregunta acostumo a respondre: no, jo no sóc catalanista, jo sóc català i prou. Això d’anomenar-se catalanista és una de les senyals que ens demostra que Catalunya no és un país gaire normal. El nostre és un país que, dissortadament, massa sovint ni se’l creuen els mateixos catalans. On s’és vist que els nacionals d’un país es defineixin d’aquesta manera? Algú s’ha trobat amb xinesistes a la Xina, o alemanyistes a Alemanya, o italianistes a Itàlia, o americanistes als Estats Units? Jo no me n'he trobat mai cap, i això que en aquests països hi he estat bastantes vegades. Allà et diuen amb tota naturalitat que ells són xinesos, alemanys, italians o americans. No tenen cap necessitat d’afegir l’ista. Al meu entendre, mirat des de dins del propi país, els istes i els ismes són sobrers. A Espanya, per posar un exemple geogràficament més proper que els anteriors, no hi ha ningú que es defineixi com a espanyolista. Els espanyols tenen clar què són i quin és el seu país, i en tenen prou amb definir-se com a espanyols.

Jo no sóc catalanista, i quan vaig pel món i m’ho pregunten em basta, i de sobres, definint-me com a català. I si molt m’apuren, que quan ets lluny de casa sovint et trobes que això de Catalunya alguns, molts, no saben on para, els dic que sóc un català de Barcelona, i llavors ja surten de dubtes. Ara potser algú em dirà: i què hi posa a la tapa del teu passaport, o a l’imprès de l’IRPF? Hi posa el que hi posa, és clar, però que un viatgi pel món amb un passaport espanyol de conveniència i pagui els impostos a un país que no és el seu no el converteix automàticament en espanyol. Al marge de les etiquetes, un ha de tenir molt clar què és, perquè si comencem a anomenar-nos catalanistes ja estem llençant la tovallola, ja estem donant per perduda la batalla de la nostra identitat, la que algun dia ens permetrà anar pel món amb el passaport que ens pertoca, i pagar els nostres impostos a la nostra pròpia administració tributària, prescindint dels actuals intermediaris. Catalanista? No, català.

Quan el sindicalisme esdevé delinqüència (i 2)

2011-12-13T06:55:00.001+01:00

(Ve d'aquí)

Però el súmmum del despropòsit és, com dèiem abans, que aquest sindicalisme es finança via pressupostos públics, és a dir, amb els nostres diners. Patim tota mena d’inconvenients d’unes mobilitzacions que nosaltres mateixos financem. D’això a casa meva se’n diu cornuts i pagar el beure. Però que no se’m mal interpreti. En una societat democràtica el sindicalisme està tan justificat com ho estan les organitzacions patronals, però si aquestes organitzacions no són capaces d’autofinançar-se amb les quotes dels seus afiliats potser s’ho haurien de fer mirar. Per concretar: recentment s’ha publicat, i fins ara ningú no ho ha desmentit, que els treballadors amb afiliació a un sindicat que estan al corrent del pagament de la quota sindical no arriben ni al cinc per cent de la nostra força laboral. Doncs amb això ja està tot dit.

Tots recordem aquella vaga salvatge dels controladors aeris que va paralitzar –literalment– el país i va deixar centenars de milers de viatgers sense poder volar. Si no vaig errat cap d’aquells impresentables ha estat condemnat per la justícia. Podem recordar també aquella invasió que es va produir a les pistes de l’aeroport de Barcelona per part del personal de terra. Tinc entès que cap dels invasors no ha entrat a la presó. No deixa de ser molt preocupant el fet que, veient que les seves accions no els reporten cap càstig, els sindicalistes cada dia es mostren més agressius i xulescos amb qui gosi discrepar de les seves accions violentes. Em refereixo a les amenaces verbals, la violència física, la silicona als panys i altres especialitats sindicals clarament delictives.

La solució passa per fer amb urgència una llei de vaga amb cara i ulls que, entre altres mesures, impedeixi els abusos sindicals. I evidentment passa també per abolir l’actual finançament públic dels sindicats i les patronals, unes organitzacions que s’haurien de finançar amb els seus propis recursos. En definitiva, és urgent tancar l’aixeta de la generosa subvenció governamental per a aquestes organitzacions i dedicar els recursos públics a altres finalitats més urgents i necessàries com, per exemple, fixar un salari just per a metges i infermeres. Cal dir que actualment gaudeixen d’uns salaris que, en molts casos, són inferiors als d’una taquillera del metro. Amb tots els respectes per a les taquilleres del metro.

Quan el sindicalisme esdevé delinqüència (1)

2011-12-12T06:45:00.002+01:00

Són molts els ciutadans amb problemes laborals que, amb les seves massa sovint insolidàries accions de protesta, perjudiquen greument uns altres ciutadans que no s’ha d’excloure que tinguin uns problemes encara més greus que els dels organitzadors de les protestes. Però al darrere de les accions de protesta sempre hi trobem els sindicalistes que les organitzen, tant els empleats dels propis sindicats com els anomenats alliberats sindicals de les empreses.

Els alliberats sindicals: per imperatiu legal l’empresa paga molt generosament a una sèrie de treballadors per tal que, quan sorgeixin problemes laborals que no es puguin resoldre mitjançant la negociació, organitzin una vaga en contra de la pròpia empresa. I dic molt generosament amb coneixement de causa: a l’hospital Vall d’Hebron, per exemple, els alliberats sindicals cobren fins i tot els complements corresponents com si els dies festius anessin a treballar. Es miri com es miri el sistema és pervers i, a més a més, la figura de l’alliberat sindical constitueix un greuge comparatiu amb la resta de treballadors. No ens ha d’estranyar, per tant, que cada dia siguin més els treballadors “normals” que pensen que la figura de l’alliberat sindical a càrrec de l’empresa hauria de desaparèixer.

Tornant a les protestes al carrer, per més raó que pugui tenir un col·lectiu de treballadors en conflicte, deixa de tenir-la tan bon punt l’estratègia de protesta passa per trepitjar els drets de la resta de la població. Sovint et trobes segrestat en mig d’una d’aquestes accions de protesta al carrer i, aquells que amb total impunitat t’impedeixen continuar el teu camí, encara tenen la barra de demanar-te comprensió i solidaritat, quan només es mereixen el màxim menyspreu per part dels perjudicats per la seva acció salvatge. Repetim-ho: tota la raó que puguin tenir les metgesses i els infermers de l’hospital Vall d’Hebron la perden quan decideixen tallar impunement la Ronda de Dalt, perjudicant milers de ciutadans que es troben segrestats enmig d’un embús sense tenir-ne cap culpa.

(La segona part és aquí)

Les “ambaixades” de Catalunya

2011-12-07T06:55:00.000+01:00

Tot i que n’he visitat alguna, la meva experiència personal sobre el funcionament d’aquestes oficines de la Generalitat a l’estranger és nul·la. Tinc entès que es van obrir amb l’objectiu de promocionar les exportacions catalanes, i vull pensar que disposen de personal especialitzat per tirar endavant aquesta tasca d’ajut a l’empresa. Si és així, no em sembla gens malament que hi siguin. Però també hi ha els que diuen que si los catalanes cerraran sus dichosas embajadas no tendrían que recortar en salarios públicos, escuelas, ambulatorios, hospitales i demás. Segur que heu escoltat coses com aquesta, i fins i tot m’atreviria a dir que alguns de vosaltres també les heu pensat. El discurs de les ambaixades catalanes a l’estranger és tot un clàssic, molt especialment però no només entre el sector més espanyolista de la nostra societat. No comparteixo les crítiques generalitzades, i tampoc penso que aquestes oficines siguin les culpables de les actuals retallades socials.

Que no s’enganyin els crítics, el fet d’anar repetint demagògicament la cançoneta de les ambaixades només posa en evidència la seva manca d’arguments. Catalunya és, amb diferència, la zona que més exporta de l’estat espanyol. Els experts ja fa molts anys que ens diuen que les empreses catalanes només se’n sortiran ampliant mercats, és a dir, exportant i deixant de ser excessivament dependents del mercat interior. Hi ha empreses que això ho tenen molt ben assumit i exporten amb tota naturalitat la majoria de la seva producció. Però n’hi ha d’altres que necessiten una orientació tècnica prèvia, un assessorament sobre els mercats als que pretenen exportar. És precisament aquest assessorament el que poden obtenir del personal tècnic que suposadament es troba en aquestes oficines. I encara que s’han produït episodis absolutament criticables, vull pensar que aquestes ambaixades no han servit només per a la col·locació privilegiada dels parents i amics del polític de torn.

Catalunya sempre ha tingut voluntat exportadora. Abans que hi haguessin les mal anomenades ambaixades Catalunya ja era capdavantera en les exportacions de l’estat espanyol. Exportar vol dir activitat econòmica i creació de llocs de treball, i és precisament això el que es necessita actualment: la creació de llocs de treball. Per tant, si aquestes ambaixades les porten bons professionals i serveixen per promocionar les exportacions catalanes, endavant les atxes. Però aquelles que només s’utilitzin per aparcar-hi el parent o l’amic de torn, millor tancar-les com més aviat millor, i que els carods i companyia es busquin la vida com fa tothom.

De Molt Honorable a "Excelentísimo"

2011-12-05T06:40:00.000+01:00

Deixant al marge els tractaments protocol·laris oficials, els antics i nous despatxos i els salaris que a partir d’ara cobri o deixi de cobrar, queda clar que amb la seva decisió el nostre protagonista ha decidit, als efectes pràctics, deixar de banda el tractament protocol·lari de Molt Honorable per passar a ser només Excelentísimo. I dic només sent molt conscient que segurament ell s’ho mira de manera diametralment oposada. És a dir, estic segur que ell dóna més importància al nou tractament protocol·lari que ell lliurement ha triat, en contra fins i tot de l’opinió de gent assenyada del seu propi partit, que el que tenia fins ara. Vist des de Madrid, mirat des d’un punt de vista exclusivament espanyol, el nostre protagonista segur que considera que no només no ha baixat de categoria sinó que políticament ara el seu estatus és superior al que tenia fins ara. Pels polítics amb mentalitat espanyola, que aquesta i no una altra és la mentalitat del nostre protagonista, passar de president de la Generalitat a senador és un claríssim ascens en la seva carrera política. No s’ha de perdre de vista que, com no podria ser d’altra manera, l’objectiu d’un espanyol convençut sempre és Espanya, i Catalunya no deixa de ser un simple esglaó més de la seva carrera política de fons, un esglaó que sovint fins i tot pot arribar a fer nosa. Parlo de Montilla, sí, però parlo també de Chacón i d’altres personatges que en un moment determinat van decidir deixar de dissimular, ensenyar totes les cartes i optar clarament per Espanya en detriment de Catalunya.

Vergonyosa censura al Parlament

2011-12-02T06:55:00.001+01:00

Ara resulta que al Parlament, el temple de la paraula, com pomposament l’anomenen alguns, no es poden dir en veu alta segons quines coses, encara que aquestes coses siguin veritats com temples. Són veritats que es poden escriure i es poden pronunciar des del faristol de la sala de premsa, però no es poden dir des del solemne faristol de l’hemicicle. Segons una nova norma que la presidenta de la institució s’ha tret de la màniga, a partir d’ara determinades veritats només es podran dir en veu baixa o xiuxiuejar a cau d’orella del company d’escó, però ja no es podran pronunciar en veu alta. I tot aquest enrenou s’ha produït perquè hi ha hagut un diputat espanyolista, amb un tarannà censor similar al de la senyora presidenta, que s’ha cansat d’escoltar determinades veritats. Es veu que quan escolta que els seus roben, el parlamentari espanyolista se sent ofès. I tot i que humanament es pot entendre que el diputat espanyolista se senti molest –a ningú no li agrada escoltar que els teus roben, encara que sigui veritat–, que la presidenta acabi fent cas del diputat espanyolista i decideixi exercir la censura pel seu compte i risc ja són figues d’un altre paner. Sembla sobrer recordar que en una democràcia no hi ha d’haver censura, i encara menys a la institució que millor representa la democràcia: el seu parlament. Sigui com sigui, però, la censura no canvia la realitat: Espanya ens roba. Això és quelcom que amb una simple calculadora electrònica es pot comprovar amb facilitat. Però diguem-ho tot: la culpa de l’esperpent censor que s’està instal·lant al Parlament la té, en primera instància, la coalició CiU a la que pertany la presidenta de la institució per haver-la escollit, precisament a ella, sabent perfectament que el càrrec li aniria gran. Tot plegat una vergonya. Vergonyós l’espoli fiscal i vergonyosa la censura en seu parlamentària.

Polítics tramposos

2011-12-01T06:40:00.005+01:00

Fa només deu dies Enric Millo, el diputat convers, es va presentar a les eleccions com a cap de llista del Partido Popular per la província de Girona, i va rebre el suficient suport popular com per ser elegit diputat per aquella circumscripció, la més difícil d’Espanya per aquest partit. Però el que desconeixia l’elector popular és que Millo només sortia a la llista però, de fet, no tenia cap intenció de ser diputat a Madrid. Què dius, que has votat per l’Enric. Doncs no, no t’equivoquis, a qui realment has votat és la Concepció. La degradació de la classe política, així és com alguns lamentables episodis van minvant la ja molt limitada confiança que la societat té en els seus polítics. Després es queixen, però la culpa no és de la societat que els ha perdut la confiança, i fins i tot en alguns casos el respecte, sinó dels polítics que impunement fan trampa –pel que sembla, una trampa legal- i s’obliden de la mínima ètica i consideració deguda amb els seus electors.

Només deu dies més tard del 20-N, abans fins i tot de prendre possessió del càrrec per el qual es va presentar i va ser elegit, Millo surt al faristol i diu que renuncia a ser diputat, i que passa els trastos a la segona persona de la llista, una senyora que segurament deu ser molt vàlida però que és pràcticament desconeguda per l’electorat. És a dir, la trampa del Partido Popular consisteix a, sabent que ni tan sols prendrà possessió del càrrec per el qual ha estat elegit, posar com a cap de llista un senyor relativament conegut i amb un cert ganxo electoral. Millo era conegut degut a la seva anterior militància a CiU, i gràcies a què en la seva etapa com a popular fa sovint feines incòmodes pel seu partit. I que no ens vinguin amb cuentos, aquesta és una estratègia tan indecent i tramposa com perfectament planificada. Després alguns polítics encara es queixen que el poble no els reconeix la seva tasca, i es lamenten que la societat els gira l’esquena cada dia més. I doncs, què volen? Pretenen que mirem cap a una altra banda i fem veure que aquí no ha passat res?

El súmmum del desvergonyiment és que sovint aquests personatges encara pretenen donar lliçons morals a la societat que els paga generosament el sou. Quina barra! Quina desconsideració! Quina cara més dura! Què és això de presentar-se a unes eleccions i, deu dies després de ser escollit, abans fins i tot de prendre possessió del càrrec, hacer mutis por el foro? Aquests personatges com a mínim es mereixen que algú els canti les quaranta, s’ho tenen ben merescut. I de cara a properes eleccions l’elector, especialment l’elector gironí que va votar per en Millo, faria bé de no oblidar aquest lamentable episodi que no fa res més que degradar encara més el ja molt baix nivell de la nostra classe política, i d’alguns polítics en particular.

Iceta i el futur del socialisme català

2011-11-30T06:20:00.001+01:00

Ara mateix em vénen al cap els noms d’alguns polítics socialistes que en un moment determinat van acabar abandonant el partit de forma més o menys traumàtica. Podríem parlar des d’un president de la Generalitat foragitat pels seus propis companys de partit, de males maneres i sense cap consideració personal ni institucional, fins a regidors de petits ajuntaments i passant per militants de base sense rellevància pública. Però per evitar qualsevol interpretació errònia vull aclarir que aquest no és el meu cas. No sóc ni he estat mai socialista i, per tant, no sóc tampoc el típic exmilitant o exsimpatitzant ressentit amb el seu antic partit i que, un cop fora, es proposa passar comptes amb els seus excompanys de militància. De fet no m’he plantejat mai l’opció de donar suport a aquesta opció política, entre altres motius perquè no voto mai partits que decideixen lluny d’aquí. I tinc molt clar que el PSOE -encara que a Catalunya es presenti amb una marca pròpia- és un partit forà que, com a tal, defensa lògicament interessos forans.

Per altra banda té tota la lògica que després dels seus recents desastres electorals els socialistes espanyols s’enfrontin a greus problemes. Això inclou els problemes de les seves franquícies perifèriques, també els de la franquícia catalana. Durant els set anys dels governs tripartits la greu crisi socialista, que ja s’estava coent a foc lent, va quedar mig dissimulada. Però amb el fracàs electoral de fa un any, quan van perdre la Generalitat, combinat amb els minsos resultats obtinguts en les eleccions municipals de fa mig any i les estatals de fa deu dies, el problema ja no s’ha pogut amagar més i ha acabat sortint a la llum amb tota la seva intensitat i cruesa.

I insisteixo, ja ho sé que formalment el PSC és un partit diferent del PSOE. Però en l'àmbit estatal ambdós partits són tan iguals que sempre han actuat plegats, com si fossin germans siamesos. La prova del cotó: a Madrid no han votat MAI diferent l’un de l’altre, fins al punt que sovint a Catalunya han votat blanc i, per no discrepar amb l’amo, l’endemà a Madrid han votat negre, tan campantes. Alguns potser ho troben normal però no n’és gens, de normal, és mes aviat esquizofrènic. Però per entendre-ho millor no s’ha d’oblidar que aquesta senyora que el 20-N va perdre les eleccions a la franquícia catalana fa carrera política a Madrid, i ja fa anys que va aprendre que quien se mueva no sale en la foto. Així, sense posar-se vermella, Chacón ens explica sovint que a Madrid uns i altres sempre voten igual perquè no hi ha hagut MAI cap motiu per votar diferent. Doncs ja està tot dit! Però recordem que ella aspira a presidir la foto socialista estatal que, lògicament, no vol que surti moguda. Per a ella Catalunya només és un esglaó regional més de la gran escala espanyola.

Fetes aquestes consideracions semblaria de sentit comú que ara caldria renovar a fons la cúpula directiva dels socialistes catalans. Si pretenen recuperar el protagonisme polític que havien tingut aquest partit necessita un gir radical, una bona sacsejada d’aquelles que fan història. Sembla evident, per tant, que no n’hi hauria d’haver prou amb el simple maquillatge superficial que pretenen alguns. Per fer-se amb el càrrec de primer secretari del partit hi havia fins ara tres persones disposades a participar en unes eleccions primàries. Es tracta dels alcaldes de Lleida i Terrassa i de l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú. Per cert, tots tres són membres de la comissió executiva del partit, és a dir, corresponsables dels desastres electorals que dèiem abans.

Doncs bé, per si això no era suficient, dijous passat va sortir al faristol el senyor Miquel Iceta dient que ell està disposat a encapçalar el partit sempre que... només hi hagi una candidatura d’unitat, la seva. Iceta pretén encapçalar una candidatura única i guanyar el congrés del seu partit per aclamació, a la búlgara, sense competència. És a dir, que se vayan todos que me pongo yo. Cal recordar que ara mateix Iceta és la viva imatge del polític perdedor. Renovació? Iceta ha format part de la comissió executiva del seu partit, un partit que ha perdut per golejada les tres últimes eleccions, des de temps immemorials (1984). Iceta és renovació? Doncs visca la renovació!

El rerefons del luxe

2011-11-28T06:45:00.002+01:00

Sovint no puc evitar pensar, i admeto que en molts casos és un pensament totalment erroni, que qui presumeix massa del que té, dels seus béns estrictament materials, és que no té gran cosa més de què estar-ne orgullós. Així, personalment prefereixo l’austeritat i la discreció al luxe i l’ostentació, però puntualitzo que això és en l’àmbit personal, ja que professionalment la cosa canvia. Sempre recordaré una frase que deia més o menys això: no saps tu pas quant caviar i foie haig de menjar per poder portar les patates i les mongetes a casa.

En temps de crisi econòmica tan generalitzada com la que actualment estem patint algú pot pensar que no deixa de ser una gran frivolitat parlar de productes i serveis de gran luxe, del tot prescindibles. En la categoria de prescindible hi podem incloure, per posar només uns exemples, aquells rellotges tan cars i exclusius pels que hi ha una llarga llista d’espera per adquirir-ne un, els restaurants triestrellats on molts hi van més per deixar-s’hi veure que per la gastronomia en si, els hotels de set estrelles del golf Pèrsic o els cotxes pels que sovint es paga tant per la marca dels quatre cercles enllaçats o per l’estrella de tres puntes encerclada com pel producte en si.

Partint d’aquestes consideracions prèvies, si només ens quedem en el vessant frívol del luxe i el fenomen no s’analitza una mica més a fons, parlar del luxe com faig ara pot semblar, com dèiem abans, una frivolitat. No és pas la primera vegada que toco aquest tema. Sense anar més lluny, fa uns dies jo mateix vaig comentar algunes particularitats de les botigues de marroquineria de gran luxe de Viena. I ara potser algú em podria preguntar: i tu, Miquel, per què et fixes en aquesta mena de comerços? La resposta és ben senzilla: per deformació professional. I no cal entrar en més detalls. Un altre exemple on el luxe hi és ben present és, com dèiem abans, el de determinats restaurants molt exclusius. Dijous es va celebrar a Barcelona la gala dels restaurants condecorats amb estrelles per la coneguda marca francesa de pneumàtics. Tot un prodigi del màrqueting que, com va passar l’any passat, fins i tot es pot permetre la relliscada de premiar un restaurant de ses illes que fa mesos que ha tancat.

Per cert, permeteu-me fer un petit parèntesi. En la categoria de restaurants triestrellats, fins dijous Catalunya guanyava la partida a Euskadi per quatre a tres. Doncs bé, a partir d’ara s’han intercanviat els papers, i són els bascos els que guanyen als catalans per tres a dos. Aprofitarem per recordar que si ho limitem a la península Ibèrica, Espanya i Portugal, comme d’habitude, queden al marge d’aquesta lluita. Són països que de restaurants triestrellats no en tenen cap, i ja he explicat altres vegades que, menjant-s’hi tan bé com s’hi menja, aquest és un misteri que no he entès mai. Misteris de la Michelin. Tanco parèntesi.

El que volia dir, però, és que darrere de l’exclusivisme que envolta el món del luxe hi ha molta gent normal que en viu. Són molts els negocis basats en el sector del luxe de gamma alta, des de pagesos i ramaders fins a fàbriques de tota mena, amb tota la derivació d’activitats comercials, logístiques, etc. Per tant, quan parlem d’aquelles marques de luxe que tots tenim al cap, poca broma a l’hora de frivolitzar-ho: hi ha molta gent que pot menjar patates cada dia gràcies a què hi ha un japonès o un rus o un xinés o un brasiler que un dia tenen el caprici de comprar-se un Lamborghini o un Aston Martin.

Kilimanjaro Ultramagic Balloon Experience 2011

2011-11-25T06:40:00.002+01:00

Foto: http://www.ultramagicexperience.com/

Encara que a l’agost ja en vaig parlar, si us interessa aquesta aventura i teniu 19 minuts, la pel·lícula, tot i que és cent per cent amateur, també val molt la pena.

Després del 20-N (i 2), des de la perifèria

2011-11-24T06:50:00.001+01:00

Euskadi * Llegint determinada premsa espanyola sembla com si a Euskadi el terrorisme hagués guanyat les eleccions de diumenge. El fet evident és que els dos partits d’obediència espanyola que donen suport parlamentari al govern basc van quedar només en tercer i quart lloc del rànquing electoral. Ara encara es veu més clar que aquell govern és un miratge, que no reflecteix la realitat social del país. Només impedint políticament de forma matussera –amb col·laboració judicial inclosa- que una franja important de l’electorat pogués anar a votar, va ser possible tirar endavant el govern de perdedors en clau espanyolista que actualment governa Euskadi, tot i haver guanyat clarament les eleccions el PNV. Però la realitat és tossuda i sempre s’acaba imposant. Així, diumenge, tot i tractar-se d’unes eleccions en clau estrictament espanyola, el PNV va tornar a guanyar en vots, i Amaiur ho va fer en escons. Les properes eleccions nacionals d’Euskadi, previstes en principi per l’any 2013 però amb possibilitats reals que s’avancin, auguren uns resultats sobiranistes que faran història. I com més pals a les rodes hi posin des de Madrid més espectaculars seran; alguns obliden que de vegades es vota a la contra.

CiU * Tot i que al meu entendre era poc rellevant qui guanyés les eleccions a Catalunya, cal remarcar que CiU ha estat la gran sorpresa de diumenge, amb una àmplia victòria que no s’esperaven ni ells. Han guanyat per primera vegada als socialistes en unes eleccions espanyoles, tant en vots com en escons. I no s’ha d’oblidar que encara que la coalició vencedora no s’ha declarat mai independentista, la principal força política de Catalunya és la que disposa de més diputats i de més simpatitzants partidaris del dret a decidir, entenent-se com a tal si el futur de Catalunya ha de continuar lligat a Espanya com fins ara, o si s’ha d’entendre directament amb Brussel·les, sense els actuals intermediaris. Quan diumenge al vespre el cap de llista Duran, que no és precisament un independentista, va arribar a l’Hotel Majestic de Barcelona (cinc estrelles gran luxe, visca l’exemple d’austeritat i de contenció de despeses!), no va poder evitar haver d’escoltar dels seus els crits d’in-inde-independència! Duran no és independentista, políticament té uns interessos molt allunyats d’aquesta opció política, i algun dia la coalició política que governa Catalunya haurà de prendre una decisió valenta i agosarada que deixi finalment de banda la seva ambigüitat nacional. S’acosten temps en que uns i altres caldrà que sobre aquest tema es defineixin amb claredat.

Esquerra * Una altra sorpresa inesperada, inesperada almenys per mi. La nova direcció del partit liderada per l’historiador, alcalde i eurodiputat Junqueras (d’on deu treure aquest home les hores per atendre tants despatxos?), amb un independent, Bosch, també historiador, com a cap de llista, ha estat capaç de capgirar les minses expectatives electorals que tenien. I encara que molts pensem que les desastroses gestions dels consellers Carod, Huguet i companyia durant el tripartit mereixen un càstig electoral contundent, al final sempre és l’elector qui ho acaba decidint amb el seu vot.

Districte de Sarrià-Sant Gervasi, Barcelona * És ja un clàssic d’aquest blog donar els resultats del barri de Sarrià. L’abstenció va ser del 24 per cent, i de cada cent persones que van anar a votar 44 ho van fer a CiU i 30 al PP. La resta de vots se’ls van repartir com a bons germans entre els deu partits restants, començant pels socialistes, que han baixat a menys de la meitat del resultat obtingut l’any 2008. És a dir, el càstig electoral rebut pels socialistes ha estat generalitzat i molt repartit: Espanya, Catalunya, Barcelona i Sarrià, sense excepcions.

Després del 20-N (1), en clau espanyola

2011-11-23T06:30:00.002+01:00

Socialistes * Han fet una campanya electoral encara més lamentable que les anteriors. El tronat discurs guerrista del cuiner Zaragoza, consistent en basar-ho tot en la por a la dreta, ja fa temps que va quedar desfasat però ells hi segueixen insistint. Escoltant els pocs dirigents que han sortit a donar la cara te n’adones que no han entès res. Suposo que no trepitgen gaire el carrer. En definitiva, necessiten amb urgència ulleres i sonotones socials. I sense excloure que hi pugui haver ajudat, no han volgut entendre que la culpa de les seves merescudíssimes derrotes electorals no ha estat –només- la ja famosa crisi financera mundial. Es neguen a admetre la seva nefasta gestió, que va incloure unes mesures econòmiques estrafolàries, populistes i totalment oposades al sentit comú, i que pasaran a la història dels més grans despropòsits polítics d'aquest país. I això tant val per l’Espanya governada per Zapatero, de qui políticament aviat ja no en quedarà ni rastre (a les fotos ja quasi no se'l veu), com per la Catalunya dels tripartits. Han deixat el país trinxat i endeutat fins a les celles i, per si no n’hi hagués hagut prou, no se’n senten culpables ni han fet cap mena d’autocrítica. El votant, però, ha actuat en conseqüència no votant-los. Veient l’autisme polític que ens mostren els dirigents socialistes es pot fàcilment intuir que el merescut càstig electoral que han rebut no serà pas l’últim.

Populars * L’aclaparadora victòria dels populars ha estat tan legítima i democràtica com poc merescuda. No han fet gairebé res per guanyar, tan sols esperar tranquil·lament asseguts que els seus adversaris perdessin. Han fet una campanya electoral informativament opaca tot i que, veient els espectaculars resultats obtinguts a Espanya, s’ha demostrat molt efectiva. A Catalunya, però, un cop més han errat l’estratègia. Han punxat, i només han pogut assolir el tercer lloc del podi. Se n’esperava molt més, algunes enquestes parlaven de la possibilitat d’una victòria popular al Principat, o si més no d’un empat amb els socialistes o d’un triple empat. Però aquesta vegada han quedat fins i tot per sota dels seus resultats de l’any 2000, quan Josep Piqué liderava la franquícia catalana i Aznar manava a la casa central. Són al podi, sí; han guanyat tres diputats, d’acord; però se n’esperava més, tot i que el gran triomf del seu partit a nivell estatal ho ha mig dissimulat. Catalunya segueix sent l'assignatura pendent dels populars.

Neocomunistes * La seva campanya electoral s’ha demostrat molt efectiva, tot i que personalment no em va agradar gens. “... I a sobre hem de callar?” era el seu lema de campanya. Home, doncs sí, que el tripartit encara el tenim fresc i alguna cosa hi deuríeu tenir a veure vosaltres, li podríem haver respòs. Han tret onze diputats que queden molt lluny dels vint-i-tants de l’època del PCE/PSUC, però s’ha de reconèixer que en les actuals circumstàncies és un excel·lent resultat. Com a bons pescadors que han demostrat ser han tret molt peix de tot arreu i, molt especialment, de les mogudes aigües territorials del PSOE. Però farien bé de no oblidar que aquest és un vot prestat, un vot d'anada i tornada.

Neofalangistes * Intuint que a Espanya encara hi ha molt falangista mig amagat, quan vaig llegir que la Falange Española de las Jons Auténtica demanava el vot a favor d’UPyD ja em vaig imaginar que Rosa Díez milloraria força els seus resultats, com així ha estat. Després de rebutjar un pacte electoral amb UPyD, a Catalunya els seus gairebé correligionaris de Ciutadans/Ciudadanos finalment no es van presentar a les eleccions. Devien pensar que per fer el ridícul millor quedar-se a casa. I van fer bé. Encara que en públic no ho admetin ells també són conscients que Catalunya no és Espanya.

Senado * La prova del cotó de la seva inutilitat més absoluta és que diumenge hi van haver eleccions i pràcticament no se n'ha parlat enlloc ni se n'ha escrit gairebé res. Suposo que hi van guanyar els populars però com que no ho he comprovat tampoc hi posaria la mà al foc.

A cinc escons d’un esmorzar

2011-11-21T07:10:00.004+01:00

La jornada de reflexió d’unes eleccions hauria de ser el dia després i no, com estableix l’antiquada normativa electoral vigent, el dia abans d’anar a votar. Avui, dilluns, és el veritable dia de reflexió. Avui és l’endemà d’una gran derrota electoral, del tot merescuda i sense precedents. O d’una gran victòria, potser no del tot merescuda però indiscutiblement democràtica i igualment sense precedents. Tot depèn de qui s’ho miri i de com es miri. Ahir van passar moltes coses que s’han d’anar digerint amb calma. Algunes de molt previsibles i altres d’imprevisibles. M’agafo, doncs, un parell de dies de reflexió.

De moment sí que puc dir, i encara que pugui semblar contradictori ho dic amb una certa alegria, que he perdut la meva aposta. M’havia jugat un esmorzar que el guanyador superaria els 190 escons i com que només n’ha tret 186 he perdut l’aposta. Dimecres em tocarà pagar l’esmorzar a una colla d’amics. Ho faré de gust, i encara ho faria més de gust si els guanyadors no haguessin assolit la majoria absoluta. Però així és la democràcia: perquè guanyin uns han de perdre uns altres.

Llista de mínims

2011-11-19T07:52:00.007+01:00

Demà m’agradaria poder votar un partit que entre els seus compromisos electorals hi tingués una llista de mínims que al meu entendre és imprescindible per considerar seriosament la possibilitat de votar-lo. Dissortadament aquest partit no existeix. Uns prometen unes coses i uns altres en prometen d’altres, però cap les promet totes alhora. Amb un exemple m’explicaré millor. És de sentit comú que el vot en blanc (el vot de la gent que creu en el sistema però no en aquests partits) hauria de tenir visibilitat al Parlament, una representació democràtica. Cóm es concreta això? Tal com vaig escriure l’altre dia, ras i curt, sis per cent de vot en blanc = sis per cent d’escons buits. És a dir, el Congreso de los Diputados tindria 21 diputats menys dels que té ara, i aquests 21 escons buits representarien la ciutadania que ha votat en blanc. Una representació molt visible i que, a més a més, no costaria ni cinc al contribuent. Hi ha un partit, Escons en blanc, que ho reivindica però, dissortadament, no va més enllà, es queda amb aquest únic objectiu, molt lloable però insuficient. Els que també reivindiquem la visibilitat del vot en blanc no ens quedem aquí, pretenem algunes coses més, els mínims que dèiem abans.

Per exemple, a nivell català haurien de desaparèixer les diputacions, els consells comarcals, les encara embrionàries vegueries i els ajuntaments més petits, que s’haurien d’integrar en ens més grans i funcionals. Algunes de les atribucions de les diputacions i consells comarcals considerades essencials -moltes de les funcions que fan són perfectament prescindibles- s’haurien de poder desenvolupar des d’una simple direcció general de la Generalitat; algunes altres, des dels propis ajuntaments. Simultàniament amb la desaparició d’aquests nivells administratius s’haurien d’amortitzar centenars d’observatoris, agències, consells i organismes públics de tota mena, doncs en molts casos només serveixen per anar-hi col·locant els amics polítics d’uns i altres. És a dir, la meva proposta és que, a partir d’ara, els amics que es busquin la vida i s’espavilin pel seu compte.

Mentre això d’Espanya també ho paguem els catalans, a nivell d’estat també tenim tot el dret a dir-hi la nostra. Com que ara ja s’ha vist que, a la pràctica, la Constitución Española es pot modificar amb un parell de trucades telefòniques i una reunió de cafè, aprofitem-ho i tornem-la a modificar. D’entrada i per higiene democràtica hauria de desaparèixer el TOP, Tribunal de Orden Público, que ara s’anomena Audiencia Nacional. No deixa de ser un tribunal d’excepció que en democràcia no es justifica des de cap punt de vista que no sigui el de la continuïtat franquista en l’administració de justícia. S’hauria de tancar aquell cementiri d’elefants anomenat Senado, que només serveix per aparcar-hi els amics polítics. Per altra banda el Congreso de los Diputados podria amortitzar ja cinquanta escons, i quedar-se amb 300; la Constitución Española ja ho permet. I igual que en el cas de Catalunya, s’haurien de tancar també multitud d’organismes públics i regalies de tota mena. De ministeris se n’haurien de tancar uns quants, com a mínim tots aquells que pretesament gestionen temes ja traspassats a les autonomies. Sentit comú: l’escandalosa duplicitat administrativa existent a l’estat espanyol s’ha de retallar per dalt, allà on ja no hi ha competències per haver estat traspassades.

Subvencions: el nou govern hauria de promoure amb urgència una llei prohibint les subvencions. És a dir, en comptes d’anar fent la viu-viu com s’ha fet fins ara, d’entrada totes suprimides i, partint de zero, discutir i fixar quines s’han de mantenir per considerar-les del tot imprescindibles, com ara alguns serveis socials bàsics. Però si un intel·lectual o un artista vol cantar, pintar, escriure o fer una pel·lícula, si un empresari vol obrir un diari en català o muntar una línia aèria, si una associació privada pretén obrir un espai de dansa clàssica o museístic, la filosofia hauria de ser que per tirar endavant aquests nous projectes cadascú se’ls pagués de la seva butxaca o es busqués finançament privat. El diner públic cada dia és més escàs i s'hauria d'utilitzar per a altres coses més necessàries. Davant d’alguns casos recents de mort deguda a una aparent manca de recursos sanitaris, tècnics i/o humans, no és ètic defensar la subvenció d’una pel·lícula que, en molts casos, ni tan sols s’estrenarà al cinema.

M’estic allargant massa i m'han quedat moltes coses per dir. Fixeu-vos que tot són mesures estalviadores, i algunes molt antipàtiques i poc políticament correctes, però és el que toca d’acord amb els temps difícils que estem vivint. Quan tornin les vaques grasses, si algun dia tornen, sempre hi serem a temps de tornar-ne a parlar. Però mentre l’alternativa a aquestes mesures que es proposen sigui la de tancar escoles, ambulatoris i hospitals acomiadant, o no renovant els seus contractes, als mestres i personal sanitari, ningú amb dos dits de front hauria d’acceptar que amb diner públic s’hagin de seguir pagant totes les coses supèrflues que s’han estat pagant fins ara. Els límits de l’estat del benestar que tant ens agrada no són altres que la disponibilitat de recursos per finançar-lo. Governar és prioritzar utilitzant bàsicament el sentit comú. És una tasca difícil i actualment molt poc agraïda, però és una tasca possible. Com més aviat aterrem a la realitat i actuem en conseqüència, més aviat ens en sortirem. Posem-nos-hi ja!

Allò que no es decideix diumenge

2011-11-18T06:30:00.006+01:00

Diumenge (20-N) estem convocats a unes eleccions per decidir, exclusivament, els noms de les persones que ocuparan els 350 escons de l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo de Madrid. També s’han d’escollir els escons d’aquell cementiri d’elefants anomenat Senado, sí, però com que és una institució que no serveix absolutament per res no cal perdre-hi massa el temps. Aquesta relació de noms és el que amb els nostres vots decidirem diumenge tot i que, òbviament, a partir de la correlació de forces que surti de les eleccions posteriorment es decidirà qui governarà l’estat espanyol durant els propers quatre anys. Tot sembla indicar que el nou primer ministre no serà ningú més que Mariano Rajoy, del Partido Popular, no pas per mèrits propis, que n’ha fet pocs, sinó per demèrit dels socialistes que han governat fins ara.

En clau exclusivament catalana, però, es detecta una voluntat per part de TOTS els partit polítics per intentar fer-nos veure allò que no és. Així, per més que des de la dreta més dretana fins a l’esquerra més esquerranosa –cadascun dels partits defensant els seus legítims interessos particulars- ens intentin convèncer del contrari, diumenge no es decidirà quin percentatge de la població catalana dóna suport al dret a decidir dels catalans i/o a la independència de Catalunya. Aquests temes no es decidiran diumenge ni mai es decidiran a Madrid; són assumptes propis que, com a tals, s’han de decidir a Catalunya, al Parlament en primera instància i posteriorment en un referèndum popular. Els resultats de les eleccions catalanes de fa un any, anomenades autonòmiques per alguns i nacionals per uns altres, ens indiquen que una part important però encara no quantificada de la nostra representació política al Parlament dóna suport, almenys sobre el paper, al dret a decidir dels catalans. Segons indiquen les enquestes, al carrer aquest suport supera el quaranta per cent de l’electorat. Per dret a decidir s’ha d’entendre el dret a decidir si el nostre futur ha de continuar lligat a Espanya com fins ara o s’ha de prescindir dels actuals peatges espanyols, polítics, fiscals i de tota mena, per tal d’entendre’ns directament amb Brussel·les.

En aquesta campanya electoral el twitter ha tingut un protagonisme mai vist abans. Pels que no seguiu el meu twitter reprodueixo algunes de les piulades que he fet aquests últims dies: No ens deixem entabanar: l’única persona responsable del famós vídeo socialista ara retirat no es José Zaragoza sinó Carme Chacón * Quan Chacón avui encara segueix insistint per TV3 que el vídeo desprès retirat no l’havia vist abans de ser emès MENTEIX. I mentir és lleig! * Deixo ja el debat de TV3. Cap candidat es mereix el vot. El rànquing del cinisme l'encapsalen els "cuneros": la ministra i el Fernández * Coscubiela: "...I a sobre hem de callar?" Home, Joan, doncs sí, millor que calleu, que la memòria del Tripartit encara la tenim molt fresca * Sí que hi ha conflicte lingüístic a Catalunya: el català està cada dia més discriminat, encara que a Espanya diguin el contrari * No ens equivoquem, aquestes eleccions són 100% espanyoles, i és poc rellevant qui les guanyi a la circumscripció catalana * La biga i la palla. Coscubiela: "Els lobbies a Catalunya existeixen i intimiden". I tant, i n’hi ha de tota mena: els sindicats, per exemple * Tancar Diputació JA!!! 76€/minut cobren Jordi Hereu i altres diputats per la seva assistència als plens. Escandalós! * Motiu important per NO votar Partido Popular: Rajoy insinua que potser suavitzarà llei prohibició fumar als bars * President Rajoy diu en veu alta el que sabíem tots: que rebutjarà el “pacte fiscal”. Dons apa, ara toca el pla B: referèndum independència * Motiu important per NO votar PSOE: Chacón cada dia diu més mentides, i a sobre fa cara d’emprenyada, com si els culpables fossin uns altres * Fa gràcia que socialistes critiquin que Duran és diputat des del 79 (que és mentida) i callin amb Guerra (mienmano), que sí que ho és * Entrevista amb Fernández (PP) a ElPuntAvui: cal retallar TV3 (però no diu res de TVE), cal retallar "ambaixades" catalanes (però no diu res de l’Inst.Cervantes), cal retallar despeses autonòmiques (però no diu res de les estatals), etc. Quins interessos defensa en Fernández? * Veient Jorge Fernández per TV3 m’adono que votar PP a Catalunya es acceptar la submissió a Espanya. Jo no la vull, i per això demano el no-vot-PP * Quan parlo de candidats paracaigudistes del PP parlo, per exemple, d’un candidat nat a Valladolid que viu a Madrid i que es presenta per Barna * Ja sé que votar a la contra esta mal vist, però tot i això jo pregunto: contra qui votaràs el 20N? Jo, contra partits que decideixen lluny * Rajoy parla i s’explica poc, és cert, però Cuni ja ho compensa amb escreix, no para de xerrar, com si fos l’amo, comme d'habitude.

La resposta tardana de l’alcalde

2011-11-15T12:06:00.002+01:00

El dia 3 d’octubre vaig enviar una carta de queixa a l’alcalde Trias. Després de 43 dies i alguns twits de recordatori, el darrer dels quals és d’abans d’ahir mateix i deia @xaviertrias No li recordaré més la meva carta però sàpiga que els polítics passotes no es mereixen el vot. I tenim memòria!, avui he rebut aquesta resposta:

Benvolgut Sr. Saumell,

Li agraeixo la confiança que diposita en mi com a alcalde de Barcelona en fer-me arribar el seu correu electrònic, i abans de res vull disculpar-me pel retard en donar-li resposta.

Entenc el seu malestar arran de les molèsties ocasionades a vostè i els seus amics del Baix Empordà per la informació errònia del web municipal amb relació als horaris del Museu Monestir de Pedralbes.

El dia de l’incident que em comenta, el passat dissabte 1 d’octubre, feia pocs dies que s’havien aprovat els nous horaris del museu i, certament, no havia donat temps d’actualitzar-los al web municipal. A hores d’ara ja estan corregits.

Per compensar l’error em permeto oferir-li 4 entrades per a visitar l’Exposició Murals sota la lupa. Les pintures de la Capella de Sant Miquel el dia que escolliu, fins al 31 de gener de 2012. A tal efecte, pot trucar al telèfon d’informació i reserves, on ja estan assabentats: Tel. 93 XXX XX XX.

Tot demanant novament disculpes, resto a la seva disposició per aquest o qualsevol altre tema que vulgui fer-me avinent.

Ben cordialment,

Xavier Trias
Alcalde de Barcelona

Estic gairebé segur que el fet que la resposta de l'alcalde s'hagi produït 48 hores després del twit reproduït a dalt només és fruit de la casualitat.

Debats polítics

2011-11-14T06:55:00.007+01:00

No m’escandalitza gens que de cara a les eleccions de diumenge vinent el principal debat polític hagi sigut el que la setmana passada va enfrontar el gallec Rajoy i el càntabre Rubalcaba, amb l’arbitratge del català Campo Vidal. Per cert, al principi del debat Campo va saludar en espanyol, italià i portuguès, i no li hauria costat res fer-ho també en basc, català i gallec. El moderador hauria quedat com un senyor, ja que l’excusa emprada per saludar en unes llengües hagués estat igualment vàlida per haver-ho fet en les altres. Però no cal donar-hi més voltes; és allò de sempre, fora de Catalunya el català no existeix, s’ha de tapar sigui com sigui. Dit això em pot escandalitzar, i de fet m’escandalitza, el cost declarat del debat -mig milió d’euros-. Ens podem preguntar quines comissions s’han hagut de pagar per poder arribar a aquesta xifra tan escandalosa, i tenim tot el dret a fer-ho tota vegada que una part d’aquests diners són diners públics, és a dir, nostres. Sobre la conveniència del debat a dos i no d’un debat més concorregut, cal recordar que aquestes eleccions són en clau exclusivament espanyola, i no hi ha la més mínima possibilitat que qui formi govern acabi sent cap altre que un d’aquests dos personatges. Per tant, resulta igualment del tot irrellevant el partit que guanyi les eleccions a Catalunya. Aquesta lluita entre CiU, PP i PSOE per veure qui treu més escons a Catalunya només serveix per dissimular que a nivell espanyol el PP guanyarà per una amplíssima majoria absoluta.

Per tant, les queixes de Duran i Lleida, Llamazares i altres polítics que representen partits menors no sé a què vénen, com tampoc sé a què vénen les argumentacions del mateix Duran dient que si ell no hi és Catalunya no hi està representada. Té raó, Catalunya no estava representada en el debat, però no perquè no hi fos Duran sinó perquè Catalunya no es presenta a aquestes eleccions. Amb aquestes peculiars argumentacions de Duran només hi veig un intent per part seva d’apropiació indeguda de la representativitat de Catalunya. Duran només representa a qui representa, és a dir, representa la coalició política governant. És important, sí, però no representa res més, i políticament Catalunya és quelcom molt més ampli que CiU. De fet, la veritable representació política de Catalunya és el seu Parlament. Convé, per tant, anar aclarint malentesos i no barrejar conceptes, perquè donant per bones aquestes pretensions de representativitat un pot arribar a la conclusió, equivocada, que els sindicats representen tots els treballadors i el partit feminista totes les dones. I no és així.

Quant al debat de TV3 que es va fer a Catalunya entre les cinc forces polítiques amb representació parlamentària a Madrid, el vaig resumir així al twitter: Deixo ja el debat de TV3. Cap candidat es mereix el vot. El rànquing del cinisme l’encapçalen els "cuneros": la ministra i el Fernández. Poc hi puc afegir. Dit això, cal dir també que en aquest cas hi vaig trobar a faltar altres forces polítiques que també es presenten a les eleccions. Aquest corporativisme de protegir-se entre ells els que ja hi són i no permetre que altres forces polítiques hi participin el veig fins i tot antidemocràtic. Sempre he pensat que quan vénen eleccions s’hauria de començar de zero, és a dir, totes les candidatures haurien de tenir les mateixes oportunitats d’aparèixer als mitjans públics. Reivindico per tant una veritable igualtat d’oportunitats, però no només pels que ja hi són sinó també pels que aspiren a ser-hi com, per exemple, Escons en blanc.

Sorpreses i curiositats vieneses

2011-11-11T11:11:00.004+01:00

Fa un parell de dies qui això escriu estava de pas per Viena on al vespre havia d’agafar un avió, i com que em sobraven unes hores vaig aprofitar per anar a passejar al centre de la ciutat on, per cert, no hi havia estat mai. Vaig agafar el tren de l’aeroport (18 euros anada i tornada, 17 minuts de viatge). Un cop a la ciutat vaig agafar el metro (preu del bitllet senzill € 1,80 per trajecte) i amb només dues parades em vaig plantar al centre del centre, Stephansplatz, on hi ha la famosa catedral. En arribar-hi, primer de tot vaig anar a menjar alguna cosa a un dels diversos restaurants que hi ha a la zona. La meva primera sorpresa va ser constatar que a l’interior hi havia una zona reservada per a fumadors, amb força èxit de públic i fum. Jo pensava que a l’UE la prohibició de fumar als locals públics tancats era una norma general, però sembla que encara queden excepcions. La segona sorpresa me la va donar el cambrer, que fins llavors només havia parlat en alemany, quan va veure que li deixava una discreta propina. Em va dir alguna cosa en anglès i fins i tot va fer l’esforç de dir Gggaaasias! en honor d’un client que ell es pensava que era espanyol. La tercera sorpresa la vaig tenir en veure que algunes de les botigues d’articles de marroquineria de luxe, de gran luxe per ser més precisos, estaven força concorregudes, i pel carrer es veien també moltes persones amb bosses de marca. Després diuen que hi ha crisi, però observant les persones que estaven pagant aquells preus tan escandalosos que et cobren per un bolso de Vuiton, de Chanel o d’Hermès, un començar a dubtar-ho. Això sí, molts compradors de l’extrem Orient, com també ho eren algunes de les dependentes que els atenien. Aquestes firmes saben molt bé que qui avui en dia encara es pot permetre el luxe de fer determinades despeses sumptuoses és en la majoria dels casos un japonès o un xinés, i tenen molt clar com cal atendre’ls, també lingüísticament parlant. I pensar que al meu barri de Sarrià de vegades tinc veritables dificultats per comprar en català! Però també s’ha d’entendre, jo no compro un bolso de vuit mil euros sinó tan sols mitja dotzena d’ous. En fi, es lo que hay. La quarta sorpresa me la vaig trobar a l’entrar a la catedral i trobar-me-la tota il·luminada de colorets, talment com si fos una discoteca. S’ha de reconèixer que aquest sistema d’il·luminació d’original n’és molt però, francament, vaig trobar de molt mal gust i fora de lloc veure aquelles seculars parets i columnes gòtiques de pedra tunejades amb mil colorets. Veient que aquestes coses també passen als països més seriosos que el nostre un arriba a la conclusió que, dissortadament, la xavacaneria està molt més estesa del que seria desitjable. I encara podria seguir amb més anècdotes i curiositats però, per no cansar-vos, quasi que per avui ho deixo aquí.

PS: penjo aquest article al blog precisament ara: l’11 de l’11 de l’11, a les 11 i 11.

Les “motxilles” de la Diputació

2011-11-08T06:55:00.001+01:00

En temps de crisi s’ha de prioritzar què es retalla i què es continua pagant amb diner públic, i segueixo pensant que ara seria el moment dolç de suprimir les Diputacions o, si més no, per tal d’evitar conflictes constitucionals, de deixar-les reduïdes a la mínima expressió. Abans de tancar ambulatoris i plantes d’hospital i d’acomiadar personal sanitari, estic segur que hi hauria un ampli consens ciutadà per suprimir moltes de les activitats supèrflues que es porten a terme des de les diputacions; altres de necessàries es podrien perfectament organitzar des d’una simple direcció general de la Generalitat. Però mentre això no passi cal denunciar els seus excessos. Així, mentre no surtin a la llum més coses lletges, que persones que coneixen bé la casa m’insinuen que de mica en mica aniran sortint (no oblidem que el pressupost de la Diputació de Barcelona és molt llaminer, 615 milions d’euros, amb un control públic que deixa molt que desitjar), avui toca parlar de les motxilles de la Diputació de Barcelona.

La penúltima estació d’aquest llarguíssim viatge de 32 anys per la pretesa superioritat moral de l’esquerra catalana, l’esquerra que des de 1979 ha governat ininterrompudament la Diputació de Barcelona, és el cas de “les motxilles”: a tu et toca premi, a tu no, i ho decideixo jo perquè jo mano, i no se’n parli més. Es tracta d’un cas típic, un de més, de clientelisme polític. Els noms dels beneficiaris encara no han sortit a la llum però no tinc cap dubte que s’acabaran sabent, i tant se me’n dóna que siguin comunistes, convergents, socialistes o socis del Sant Andreu.

Però si volem trobar una explicació, que no una justificació, sobre els malbarataments de fons públics, cal recordar que aquestes coses acostumen a passar en aquelles institucions i organismes públics on al capdavant hi ha instal·lat durant massa temps el mateix personatge i/o el mateix partit polític. Quan ja hi porten tants anys els gestors de la cosa pública s’arriben a pensar que allò és la seva finca particular, i fan i desfan com si els recursos que gestionen fossin de la seva exclusiva propietat. I degut a la manca de controls efectius, això passa molt a les diputacions. És precisament per intentar evitar excessos com els que ara s’han descobert a la Diputació de Barcelona que alguns demanem des de fa anys la regulació legal de la limitació de mandats. I això val tant per a aquesta institució pública com per a qualsevol altre, des d’un ajuntament fins a la presidència d’un govern. En aquest sentit, fa gràcia recordar que els grans crítics amb els 23 anys de Pujol a la Generalitat, crítiques que molts compartíem, són els mateixos que se n’hi han estat 32 a la Diputació de Barcelona i a altres institucions sense fer cap mena d’autocrítica al respecte.

Sis han estat els presidents de la Diputació de Barcelona durant la llarguíssima etapa de govern socialista ininterromput. Són aquests: Francesc Martí (1980-1982), Antoni Dalmau (1982-1987), Manel Royes (1987-2003), José Montilla (2003-2004), Celestino Corbacho (2004-2008) i Antoni Fogué (2008-2011). Em sembla que d’una manera o altre, tots ells segueixen cobrant del pressupost públic. A banda que algun jutge haurà d’investigar el cas de “les motxilles”, els seus beneficiaris i, molt especialment, els responsables polítics que ho van permetre, ho van beneir amb la seva signatura i ho van tirar endavant mig en secret i gairebé d’amagatotis, penso que la ciutadania té tot el dret a exigir a aquests personatges que ens expliquin la seva relació directe o indirecte amb aquests fets i assumeixin, si s’escau, les responsabilitats polítiques que de les seves actuacions se’n puguin derivar. Les penals, que sembla ser que també n’hi poden haver, ja arribarien més endavant.

L’enquesta del CIS resumida

2011-11-05T11:01:00.004+01:00

Ahir es va fer pública l’enquesta del CIS que jo, al Twitter, em vaig permetre resumir amb aquesta piulada:

L’enquesta CIS només confirma que els propers 4 anys Catalunya no pintarà res a Espanya, i que és del tot irrellevant qui guanyi a Catalunya

Avui, tant en Peridis a El País des d’Espanya com en Jap a El Punt Avui des de Catalunya n’han fet els seus resums gràfics.

Aquesta vegada la cosa està més clara que l’aigua. El 20N, cal anar a votar? La resposta és sí, però sabent que tot sembla estar ja dat i beneït.

De cara al 20N (i 2)

2011-11-04T06:40:00.003+01:00

Respectant, com no podria ser d’altra manera, qualsevol opinió discrepant de la meva, a l’article anterior ja va quedar clar que, al meu parer, votar partits d’obediència espanyola com el PP i el PSOE no és el millor que es pot fer des de Catalunya. L’argument és ben senzill: aquests partits tenen unes prioritats de govern, despesa i inversió que no tenen Catalunya com a prioritat. És a dir, en cas de conflicte entre l’estat i Catalunya, per a PSOE i PP primer sempre és Espanya i després, i només després, Catalunya. I des del seu punt de vista, és lògic que sigui així. En canvi, la meva prioritat és Catalunya. Una diferència gens petita. També em vaig afegir -ben convençut- als que s’arrisquen a pronosticar que el 20N el PP traurà una molt àmplia majoria absoluta, i això vol dir que aquest partit podrà governar còmodament i sense cap necessitat d’ajuts externs.

Què podem votar, doncs, els catalans, al marge dels dos grans partits d’àmbit estatal que dèiem abans? Basant-nos en les formacions polítiques que actualment tenen representació al Parlament, encara ens queden més de mitja dotzena de partits per escollir. I si hi afegim els partits que aspiren a deixar de ser extraparlamentaris, les opcions de vot es poden multiplicar fàcilment per tres. Per tant, d’opcions n’hi ha moltes, però sempre tenint clar que aquesta vegada, amb una clara majoria absoluta del PP, poc joc polític tindrà la resta de partits. I aquí és on se’ns presenta la possibilitat d’aprofitar aquesta situació excepcional, difícilment reversible, d’unes eleccions pràcticament decidides, i considerar l’opció d’optar per una proposta política tan senzilla com innovadora: Escons en blanc. Tenen només un únic punt en el seu programa electoral: pretenen que el vot en blanc sigui computable. I aclareixen també que el seu projecte té data de caducitat: el partit s’autodissoldrà quan es produeixi la modificació de la Llei electoral amb el reconeixement del vot en blanc computable. Què vol dir aquest reconeixement legal? Ras i curt, sis per cent de vot en blanc = sis per cent d’escons buits. És a dir, el Congreso de los Diputados tindria 21 diputats menys dels que té ara, i aquests 21 escons buits representarien la ciutadania que ha votat en blanc. Una representació molt visible i que, a més a més, no costaria ni cinc al contribuent.

Encara que el maltractat vot en blanc és un tema que em preocupa des de fa anys, vull que quedi clar que aquest article no és una crida a votar Escons en blanc. A hores d’ara ni jo mateix sé si el 20N optaré per aquesta opció política i, per tant, no seria lògic que ara demanés que se’ls voti. Tan sols pretenc donar a conèixer l’existència d’aquesta innovadora opció política tota vegada que, tractant-se d’un partit extraparlamentari, difícilment apareixerà als mitjans de comunicació. Però al marge de quin sigui el sentit del meu vot, trobo que la pretensió d’intentar fer visible el vot en blanc, deixant buit l’escó i renunciant a tot tipus de remuneració econòmica, és una molt bona idea que tard o d’hora s’acabarà imposant. Com a dada addicional sobre aquest partit, a les darreres eleccions municipals en alguns ajuntaments ja van treure regidors i, evidentment, els escons que van guanyar no s’han ocupat. Si en voleu saber més, a banda de la seva web els trobareu també a les xarxes socials Facebook, Twitter i YouTube. Per a aquelles persones que el 20N dubten entre fer un vot nul de protesta contra el sistema, votar en blanc per no estar d’acord amb cap de les opcions que es presenten, o quedar-se a casa i abstenir-se, l’opció de votar Escons en blanc pot ser una molt bona alternativa a tenir en compte. Pensem-hi!

De cara al 20N (1)

2011-11-02T13:20:00.001+01:00

Avui parlem d’Espanya. Com a espanyol que sóc, ni que només sigui d’IRPF i passaport, si ara mateix em posessin la pistola al pit i em fessin optar entre quatre anys més de socialisme o quatre anys de populars al capdavant del govern de l’estat, sense cap més altra opció per triar, no tinc massa clar quina alternativa escolliria. En totes dues opcions hi veig tants inconvenients com pocs avantatges. Potser és perquè m’ho miro des de Catalunya i sempre he tingut la sensació que cap dels dos grans partits d’àmbit estatal no han tingut mai prioritats ni sensibilitats catalanes. De fet, dissortadament, ha passat més aviat el contrari, i si ens fixem amb els caps de llista per Barcelona del PSOE i del PP, suposo que a ningú se li acudirà posar com a exemples de sensibilitat catalana a la ministra Chacón o al diputat Fernández. I per cert, ambdós candidats tenen, a més, el valor afegit de no haver treballat mai a l’empresa privada. Cal recordar-ho. És per això que no només no tinc costum de votar-los sinó que sempre que puc faig pedagogia en contra de votar aquestes opcions a Catalunya. Les eleccions espanyoles també m’interessen, és clar que sí, però m’interessen molt menys que les nostres, i espero que més aviat que tard deixaran d’interessar-me. Si més no ja no las consideraré com a pròpies sinó las d’un país veí com poden ser ara Andorra, França o Portugal.

Creure com creuen alguns que tal com estan les coses Don Mariano ens pot treure de l’atzucac econòmic on estem instal·lats no deixa de ser un molt meritori exercici de voluntarisme. A mi m’agrada tocar de peus a terra i el meu escepticisme em porta a ser una mica més prudent. Com a molt estic disposat a admetre que, a dia d’avui, aquest senyor, que massa sovint no sabem si puja o baixa, és una persona molt educada alhora que, políticament, constitueix una gran incògnita. Però si l’alternativa a Rajoy és continuar quatre anys més pèssimament governants com fins ara, llavors un s’ha de fer un plantejament eminentment pràctic. Cal preguntar-se què pot ser menys dolent, què ens perjudicarà menys, i a partir d’aquesta reflexió actuar en conseqüència. Aquest és, de cara al 20N, el poc engrescador panorama polític que tenim per davant. El mal menor.

Com dèiem, a Espanya d’opcions reals de govern només n’hi ha dues, populars i socialistes. Això sí, ambdues opcions amb dues variants que poden tenir la seva importància: amb o sense majoria absoluta. Amb una majoria absoluta, guanyin els uns o guanyin els altres a Catalunya sempre ens ha tocat el rebre, i em remeto als governs felipistes i aznarians que han gaudit d’aquestes majories. Per tant, amb el meu vot intentaré que cap d’aquests dos partits assoleixi una majoria absoluta i això, evidentment, només ho puc fer no votant-los. El meu objectiu seria que el partit governant sempre necessités pactar amb algú altre, perquè mentre Catalunya formi part d’Espanya sempre serà millor això que una majoria absoluta al govern de Madrid. Intentar evitar-la és el mal menor que dèiem abans, tot i que aquesta vegada molt em temo que haurem de conviure quatre anys amb una realitat parlamentària d’aquelles que fan història. La meva porra: els populars trauran més de 190 escons. N’estic tan segur que amb uns amics ja m’hi he jugat un esmorzar.

Quedarnos con

2011-10-29T11:05:00.008+02:00

Referint-se a determinats esdeveniments històrics que van tenir lloc al segle XVII l’home va deixar anar que ...se tomó la decisión de dejar a Portugal y quedarnos con los catalanes. La frase és de Gregorio Peces-Barba Martínez, polític socialista espanyol, jacobí de soca-rel com gairebé tots els seus companys de partit. En política, Don Gregorio ho ha estat gairebé tot, és d’aquells personatges que han anat sempre en cotxe oficial, sempre a càrrec del contribuent. Dijous, a Cadis, el pocavergonya es va permetre esplaiar-se amb alguns disbarats més, sempre adreçats als catalans que diu que tant estima, sempre dirigits amb molta bad milk -que ell, curiosament, tradueix per humor- a la región díscola del noreste peninsular. Alguns de tan gruixuts i provocadors com els que feien referència als diversos bombardeigs que ha patit Barcelona al llarg de la seva història. Curiosa manera d’estimar-nos la de Don Gregorio! Però tot i que banalitzar els actes de guerra resulta fastigós, deixem ara els necesarios bombardeos de banda i quedem-nos amb la frase reproduïda al principi, aquella del quedarnos con.

Quedarnos con, aquesta és l’expressió clau per entendre el peculiar tarannà d’un dels anomenats padres de la Constitución Española, aquell document que va servir, entre altres coses, per tapar allò tan lleig que es va decidir fer en morir Franco, i que algú amb molt d’encert ho va anomenar el pacte de l’amnèsia. No ens enganyem, Peces/Peixos no és una excepció, la seva jacobina visió d'Espanya és compartida per molta altra gent. Una vegada més es posa clarament en evidència el sentit patrimonialista que sobre determinades perifèries tenen la majoria dels dirigents polítics espanyols. I parlo de perifèries per no dir-ne directament colònies, una expressió que reflectiria millor el veritable pensament d’aquests sinistres personatges. Parlen de quedarnos con ben convençuts, com aquell que va al mercat i se queda con un quilo de mandarines. Sempre s’han cregut que són els amos de la finca, i que nosaltres només hi som per treballar per compte d’ells de sol a sol a canvi d’un salari de misèria. I és tanta la seva prepotència i el seu desvergonyiment que de tant en tant s’obliden de dissimular i verbalitzen els seus pensaments d’aquesta manera tan gràfica com barroera. En el fons, però, se’ls ha d’agrair la seva claredat expositiva. En endavant ningú no podrà al·legar ignorància. Quedarnos con, així és com ens consideren; com si fóssim uns esclaus de la seva propietat.

***

Mil. Aquest és l’article número mil del blog i no cal dir que estic raonablement satisfet d’haver assolit aquesta xifra tan rodona.

Carta oberta (*) a l’alcaldessa de Maó

2011-10-27T10:35:00.002+02:00

Sra. Águeda Reynés Calvache
Alcaldessa de Maó

Distingida senyora,

La proposta legítima però al meu entendre estrafolària, fora de lloc i lingüísticament provocadora de canviar el nom de la ciutat de Maó només ens demostra, una vegada més, la nul·la sensibilitat lingüística del Partido Popular cap a qualsevol llengua que no sigui l’espanyola.

Tal vegada aquesta picada d’ullet dirigida a sectors de l’ultranacionalisme lingüístic espanyol els farà guanyar algun vot més a Badajoz, Toledo o Santander, i potser fins i tot a Maó mateix, però no li càpiga dubte que els en farà perdre més d’un a Catalunya. I miri que al Principat vostès ja en recullen ben pocs, de vots!

En fi, només volia agrair-li la seva contribució, ni que només sigui indirecte, a l’estancament del vot popular a Catalunya.

Ben cordialment,

Miquel Saumell
Sarrià, Barcelona

(*) aquesta carta també li ha estat enviada per correu electrònic a areynes@ajmao.org

Atur juvenil

2011-10-26T06:55:00.000+02:00

De vegades penso que no tots els joves que es troben a l’atur s’esforcen prou per trobar feina. I sóc molt conscient que dient això corro el risc de rebre crítiques; algunes poden ser fins i tot merescudes. L’atur juvenil és una qüestió que fa mesos que tinc al cap però fins ara no he gosat parlar-ne en públic, no fos cas que algú s’ho prengués com una provocació. I us puc assegurar que no tinc cap intenció de provocar ningú. Al contrari, tota la meva solidaritat i simpatia per a les persones joves i no tan joves que es troben a l’atur. Voler treballar i no poder-ho fer ha de ser molt fotut. Però el fet és que hi ha un discurs oficial i unes dades d’atur juvenil que no coincideixen gens amb el que jo veig cada dia en el meu entorn més immediat: el familiar.

M’explico. La meva família és molt extensa, i com en qualsevol família hi ha de tot. Només entre fills i nebots hi compto 43 persones joves, més una altra que naixerà l’any que ve. D’aquest grup, la persona més gran té trenta anys. La majoria, òbviament, encara estudien, i aquí hi ha des de pàrvuls fins a estudiants universitaris. Dels que ja es pot considerar que han deixat enrere l’etapa oficial dels estudis -de fet, però, aquesta etapa no s’acaba mai, sempre s’han d’actualitzar coneixements-, alguns són llicenciats i màsters, altres van començar a anar a la universitat i ho van deixar a mitges, altres van estudiar mòduls diversos. Alguns ni tan sols es van plantejar la possibilitat d’estudiar i es van posar a treballar en acabar l’etapa escolar. Aquest és el retrat de la meva família.

Doncs bé, encara que potser algú no s’ho creurà, tots ells treballen. Repeteixo, estem parlant d’una colla de joves que tenen entre un mínim de 17 i un màxim de 30 anys. Alguns treballen full time i altres combinen la feina amb els estudis. Alguns són independents i altres encara viuen amb els pares. Alguns viuen aquí i altres han marxat a l’estranger. Alguns viuen en ciutats grans i altres en pobles molt petits. Hi ha, per tant, tota la casuística. Segons les estadístiques, més del quaranta per cent dels joves espanyols en aquesta franja d’edat es troba a l’atur. No ho dubto, segur que les xifres reflecteixen aquesta lamentable realitat social. Però repeteixo, a la meva família el percentatge d’atur en aquesta franja d’edat és zero. I arribats aquí un es pot preguntar pel motiu d’aquesta aparent contradicció. Francament, l’ignoro, però el que sí veig cada dia és que fills i nebots se’n van sortint. Amb dificultats, sí, però tots se’n van sortint, alguns amb més dificultats que altres. Si es queden sense feina en busquen una altra i la troben. Sovint són feines precàries, sí. I amb sacrificis laborals que la generació dels seus pares potser no van haver de fer, també. Però el fet és que se’n surten. I repeteixo, si us plau, no us prengueu aquest article com una provocació, no és aquesta la meva intenció. Només he explicat una altra realitat que també existeix.

Els bisbes i la política

2011-10-25T06:45:00.000+02:00

Començaré amb una obvietat: tant els metges estomatòlegs com els escombriaires –i agafo dues professions ben allunyades una de l’altra, en tots els sentits- tenen tot el dret a opinar sobre temes polítics. Doncs bé, els coach i els bisbes també. En una democràcia tothom pot opinar, sense limitacions. De cara a les eleccions del 20N la comissió permanent de la Conferencia Episcopal Española, de la que també en formen part uns quants bisbes catalans, ha fet pública una nota de deu punts. Però tot i que els protagonistes d’aquest article són els bisbes avui aquí no es parlarà de religió sinó només de política, tal com fan sovint i, repeteixo, hi tenen tot el dret, els bisbes espanyols. Dels deu punts de la nota en destacaré un, el vuitè, i per tal d’evitar males interpretacions el reprodueixo tal qual, sense traduir:

8. Recordamos de nuevo que se reconoce la legitimidad moral de los nacionalismos o regionalismos que, por métodos pacíficos, desean una nueva configuración de la unidad del estado español. Y también, que es necesario tutelar el bien común de la nación española en su conjunto, evitando los riesgos de manipulación de la verdad histórica y de la opinión pública por causa de pretensiones separatistas o ideológicas de cualquier tipo.

Pretendre criminalitzar les legítimes aspiracions independentistes d’importants sectors de les societats basca i catalana d’una manera tan matussera com fan els bisbes espanyols és, com a mínim, d’un atreviment que crida l’atenció. Segurament tots estarem d’acord que aquest atreviment dels bisbes queda molt lluny del que s’entén per impartir la doctrina catòlica. Això que fan els bisbes amb l’orientació nacional del vot és quelcom tan senzill com fer política; res a veure amb la religió. Que la ideologia política dominant a la Conferencia Episcopal Española és actualment d’extrema dreta ultranacionalista no és cap secret ni ens ha de sorprendre. De fet, gairebé sempre ha estat així. Ara, fer una interpretació única sobre el bien común de la nación española i pontificar sobre una suposada verdad histórica potser és fer-ne un gra massa.

Quan els bisbes espanyols es permeten donar lliçons polítiques i pretenen tutelar el sentit nacional del vot d’una bona part de la ciutadania corren el risc que aquesta societat els critiqui a ells per, amb l’excusa de la religió, ficar-se allà on no toca. Ep!, com a ciutadans tenen tot el dret a opinar, com tothom, però després que no ens tornin a dir, com fan cada dos per tres, que amb les seves notas ells es limiten a parlar de religió. Als bisbes espanyols se’ls ha vist un cop més el seu llautó polític, i és trist constatar que entre aquests bisbes n’hi ha uns quants de catalans que, suposadament, han donat per bo el document. Potser no hi té res a veure però, mentrestant, les esglésies catalanes estan cada dia més buides.

ETA i l’extrema dreta

2011-10-23T11:59:00.010+02:00

El famós comunicat emès dijous per la banda terrorista utilitzava la gastada retòrica a la que ja ens tenen acostumats. Però conté una frase tan curta com inequívoca, una frase que ho diu tot: ETA ha decidit el cessament definitiu de la seva activitat armada. Els terroristes mai abans no s’havien expressat en uns termes tan contundents. A partir d’aquest fet i de la molta, poca o nul·la credibilitat que es vulgui donar al comunicat -tal com molt gràficament ho expressava Forges a El País de divendres-, ara cadascú en traurà les seves pròpies conclusions. Jo ja les he tret: tot i que encara hi ha molta feina a fer i no hi ha cap garantia de res, aquesta és al meu entendre una situació de no retorn.

Dilluns passat The Guardian ja deia que el comunicat d’ETA es faria públic abans d’acabar la setmana. Ningú no ho va desmentir, i això fa pensar que tot estava perfectament pactat. Tant la Declaració d'Aiete fruit de l’anomenada Conferència Internacional per la Pau a Euskadi que va tenir lloc dilluns a Donostia, com el comunicat de la banda emès dijous al vespre per televisió em van agafar a l’estranger, on la premsa tenia altres prioritats informatives com, per exemple, l’assassinat injustificable del dictador Gaddafi. Vaig seguir aquest assumpte, per tant, de manera molt tangencial i sense aprofundir-hi. Ha estat en tornar a Barcelona quan he confirmat les meves sospites ja exposades en articles anteriors: hi ha un sector de la societat espanyola, clarament minoritari, que encara que no ho diu obertament tem el moment en que la desaparició definitiva de la banda sigui una realitat. Com ells mateixos han dit sovint, a menos ETA, más nacionalismo. Els fa por una societat basca sense terrorisme i, per tant, amb la possibilitat real que hi hagi un increment del suport popular a un moviment endreçat cap a la independència d’Euskadi. Saben que la possibilitat d’un estat basc independent no arribarà mai mitjançant el terrorisme, però intueixen que sí hi pot arribar per mitjans democràtics, amb els vots de la majoria de bascos. Per més que pugui semblar una contradicció, a Euskadi el terrorisme ha actuat de vacuna contra la independència.

Si aquest sector que dèiem l’hem de concretar amb noms hi podem posar, per exemple, la cadena de televisió Intereconomia i el diari del mateix grup La Gaceta. Referint-se al comunicat d’ETA, els seus creadors d’opinió parlaven de pantomima, infecto pamfleto i altres epítets per l’estil. Podríem incloure-hi també altres diaris com La Razón, ABC i El Mundo. I si hi volem posar noms de persones i n’hem d’escollir només una, Jaime Mayor Oreja representa molt bé aquest sector de la societat espanyola. Oreja va titllar el comunicat de la banda d’un ataque a la democracia, una gran falsedad, un insulto, una estafa, una teatralización, el apogeo de la mentira i, per si no quedava prou clar, la mentira más repugnante de la democracia española. Oreja es va permetre vomitar també que darrere dels moviments independentistes d’Euskadi i de Catalunya sempre hi ha hagut ETA. Arribats a aquest punt, un pot començar a pensar que aquella pintada que hi ha al barri de Gràcia de Barcelona i que diu "Mayor Oreja, menor cerebro" potser és més descriptiva que insultant.

Però deixant de banda els estirabots de l’extrema dreta ultranacionalista espanyola, ara són els polítics els que han d’anar donant solucions als problemes puntuals que a partir d’aquesta nova situació es vagin presentant. D’entrada, el sentit comú ens diu que els presos etarres haurien de complir les seves condemnes en presons properes als seus domicilis. No perquè ho digui jo sinó perquè ho diu la llei, encara que la judicatura i les autoritats penitenciàries espanyoles sempre han tingut una tendència a oblidar-ho. És molt lícit i mereix tots els aplaudiments la condemna a un terrorista, però condemnar de retruc a la seva família com passa ara no és propi d’una societat moderna i democràtica. És a dir, els llargs viatges dels caps de setmana que els familiars dels presoners es veuen obligats a fer per visitar-los s’haurien d’anar acabant.

També tinc molt clar que les víctimes dels atemptats terroristes i els seus familiars no han d’entrar en cap mena de negociació política amb el govern. En una democràcia està perfectament definit qui té la representació política de la societat. Les víctimes han de tenir tots els reconeixements que toquin, però no han de tenir cap mena de protagonisme polític en aquesta nova etapa. Tampoc no ha de tenir cap protagonisme polític l’extrema dreta minoritària que dèiem abans, almenys mentre no assoleixin uns resultats electorals que els permetin disposar d’una representació política al parlament que ara no tenen. En la seva molt cuidada declaració institucional Rajoy va deixar perfectament clar que la seva era la posició oficial del Partido Popular. Dit en altres paraules, Mayor i companyia només es representen a sí mateixos. Afortunadament.

Sentiment independentista

2011-10-20T06:40:00.000+02:00

L’última enquesta que vaig llegir ens deia que, a Catalunya, el sentiment independentista ja està instal·lat en el 42 per cent dels catalans. Tot i que intueixo que aquesta xifra podria estar, per entendre’ns, arrodonida a l’alça, el que difícilment es pot negar és que en els darrers anys aquest sentiment s’ha incrementat de manera notable entre els catalans que pensen i que saben fer anar la calculadora. Conec independentistes fiscals pertanyents a tot l’arc ideològic, incloent-hi fins i tot persones que el 20N votaran ben convençuts el Partido Popular. És incompatible tenir un sentiment independentista i votar popular? No, conec gent que ho fa. I és que el negoci de la butxaca l’entén tothom, i quan et toquen massa la pròpia no hi ha cap ideologia que pugui justificar allò que, es miri com es miri, és totalment injustificable.

Spain’s secret conflict és un reportatge de Gary Bibson que de manera molt didàctica ens explica aquest sentiment –i també el sentiment contrari, igualment respectable-. Tots i cadascun dels personatges entrevistats que hi intervenen queden ben retratats. Té una durada de 40 minuts, però val la pena dedicar-los-hi.

La Fonda del Saumell... i altres

2011-10-18T06:55:00.000+02:00

A Catalunya i Euskadi es parla molt sovint dels restaurants triestrellats; a la resta de l’estat espanyol se’n parla menys perquè no n’hi ha cap. Des de fa uns anys, però, trobo que hi ha un excés d’informació sobre l’alta gastronomia i sobre els nostres molt estimats cuiners mediàtics. Excés en el sentit que són informacions sovint repetitives, i això deixant de banda que tracten sobre establiments molt exclusius i, per tant, a l’abast de molt poca gent. El cas és que a partir dels molt merescuts èxits de Ferran Adrià a nivell planetari em sembla que tots plegats n’estem fent un gra massa; es comença a detectar un cert cansament informatiu gastronòmic. A més a més, deixant de banda el vessant purament informatiu, els restaurants on no en surts per menys de 50, 100 o més euros, vi apart, no m’interessen gaire. Sempre he pensat que sortir satisfet d’un restaurant car no té cap mèrit. El que seria remarcable seria sortir-ne descontent, i això tots sabem que de vegades també passa. Però d’aquests casos no se’n parla gaire, hi ha com una mena de gremialisme que ho amaga, com si criticar determinats establiments no fos propi d’un bon català. Si més no, aquesta és la meva sensació.

Reconec que, en contraposició, tinc una certa tendència a parlar dels llocs on pots dinar bé per un preu força raonable. D’aquells establiments populars on demanes el menú del dia i en surts satisfet. Això sí que té mèrit, mèrit per l’establiment, és clar. Fa pocs dies vaig explicar aquí mateix que a finals de setembre, a l’Empordanet, varem dinar cada dia a llocs diferents, sempre de menú i molt correctament, per entre deu i quinze euros tot inclòs. Més recentment, al Santuari dels Àngels de Sant Martí Vell varem sopar molt bé per 10 € tot inclòs. En nivells similars de qualitat i preu hi ha també el restaurant Mirasol d’Igualada, un altre bon exemple de restaurant de menú molt digne; jo no el coneixia, m’hi van portar no fa gaire uns bons amics. Un altre exemple: per 12 € tot inclòs la setmana passada vaig dinar francament bé a La Fonda del Saumell de Vallbona d’Anoia (he reproduït el seu logotip perquè m’ha semblat francament interessant). Cap parentesc; encara que tinc arrels anoienques la coincidència de cognoms és ben bé una casualitat. Aquesta fonda és del tot recomanable, un lloc per tornar-hi. I avui m’he limitat a parlar de les meves últimes experiències, però podria posar molts més exemples similars.

Evidentment en aquests llocs de menú popular no et donen gambes de Palamós, ni foie gras del Périgord, ni caviar Beluga ni altres delicadeses per l’estil. Però et serveixen un menjar sa, bo i ben cuinat, i encabat en pagues un preu força raonable. En aquest sentit, ara mateix la meva frontera mental són els quinze euros, i si el preu s’acosta als deu encara em dono per més satisfet. Això sí, al marge del preu que et cobrin hi ha llocs de menú on hi vas una vegada i no hi tornes mai més. És a dir, evidentment no tots els restaurants de menú són recomanables, n’hi ha molts que són francament lamentables. Per això és bo anar parlant dels llocs que ho fan bé, són amables i tenen ganes de quedar bé amb el client. El boca a boca és la millor propaganda que es pot fer d’un restaurant, sigui estrellat o de menú.

De vegades una imatge val més que mil paraules

2011-10-17T06:45:00.004+02:00

Autor: Erlich, d'El País d'avui

Carta oberta (*) a l’alcalde Trias

2011-10-14T15:51:00.002+02:00

Sr. Alcalde de Barcelona,

Se suposa que les pàgines web municipals estan actualitzades. Vàrem consultar, doncs, la informació disponible sobre els horaris de visita del Monestir de Pedralbes, i a la pàgina web hi deia textualment el següent: "Horari de visita: De l'1 d’abril al 31 d’octubre: de dimarts a divendres de 10 a 17 h. Dissabtes de 10 a 19 h. Diumenges de 10 a 20 h."

Dissabte dia 1 ens presentem a la porta del monestir a quarts de cinc amb d’intenció de visitar-lo amb uns amics que han vingut expressament des del Baix Empordà (250 km. entre anada i tornada). El personal de l’entrada, un noi i una noia, no ens hi deixa accedir perquè ja estant tancant. Ens diuen que la visita s’acaba a les cinc, no a les set. Els hi expliquem el què diu la pàgina web oficial de l’ajuntament, i ens contesten que ja ho saben, que aquestes incidències passen sovint, però insisteixen que l’hora de tancar són les cinc. Afegeixen que la placa metàl·lica que hi ha a l’entrada també és errònia, però que ells no tenen autorització per tapar-la.

Fem una reclamació per escrit i marxem amb la cua entre les cames convençuts que algú ens ha enredat. No sabem del cert, però, si ens ha enredat el personal de l’entrada o és l’ajuntament qui enreda els potencials visitants difonent una informació falsa. Estic convençut que vostè, senyor Trias, ens ajudarà a sortir de dubtes.

Cordialment,

Miquel Saumell

(*) Aquesta carta, ara oberta, va ser enviada el dia 3 d’octubre a l’alcalde Trias. Fins al moment cap resposta, cap disculpa, ni un simple justificant de recepció. Res de res. És la coneguda política del que jo en dic silenci administratiu prepotent que, pel que sembla, ha estat adoptada també per l’alcalde Trias. Els seus antecessors a l’alcaldia feien exactament el mateix, i tot plegat resulta molt decebedor.

Camats i Candini censuren

2011-10-14T06:25:00.003+02:00

Diverses experiències personals de tracte amb polítics m’han fet arribar a la conclusió que els polítics professionals del nostre país tenen una certa tendència a censurar o amagar allò que no els agrada i/o allò que no els fa quedar massa bé davant de la societat que cada final de mes els hi paga religiosament el sou. Entenc per polític professional aquell que ha fet de la política el seu modus vivendi, sigui de manera temporal amb intenció de tornar a la vida civil després d’uns anys dedicats a la cosa pública, o amb l’objectiu clar d’estar-s’hi fins a la jubilació. Aquests últims constitueixen una clara majoria encara que no tots els que s’ho proposen aconsegueixen l'objectiu.

Fa anys, a Barcelona, hi havia un cap de l’oficina principal de correus que es dedicava a contestar totes les cartes de queixa que rebia per correu o es publicaven als diaris. Era, però, l’excepció que confirma la regla. Els càrrecs públics no només no acostumen a contestar les cartes que reben dels ciutadans sinó que, si poden i tal com explicava al principi, intenten exercir la censura. Avui posaré dos exemples agafats a l’atzar, i de tant en tant aniré afegint noms a aquesta llista de polítics amb ànima de censor. Segurament no els faré canviar de manera de fer però almenys quedaran en evidència.

Dolors Camats, diputada d’ICV, va publicar aquest article i em va censurar el següent comentari que li vaig enviar:

Sense entrar en el fons de l’assumpte, que donaria per utilitzar molt més espai del que et permet un simple comentari, voldria dir-li que:
1/ D’entrada, en utilitzar el tuteig per respondre la carta d’en Marc Vilarassau sj, que mirant-me ambdós currículums intueixo és més gran que vostè, vostè ja intenta posar-se en un pla superior. Segurament és quelcom inconscient per part seva però jo ho veig així. No és la persona jove qui ha de dir a la persona gran “pots parlar-me de tu” sinó justament al revés.
2/ Si com he llegit avui a l’Ara vostè és del barri barceloní de Sant Gervasi, que és d’on són la majoria dels polítics de Barcelona, segur que sap que en aquesta zona hi ha molt bones escoles que ensenyen aquestes normes bàsiques de cortesia, suposant que no s’hagin aprés a casa.
3/ Em treu de polleguera aquesta suposada superioritat moral típica l’esquerra, i com més esquerra més agreujada, que pretén estar sempre per sobre del bé i del mal. Sortosament vostès són els que són, més aviat pocs, i tenen la representació democràtica que tenen, més aviat minsa, suposant que els criteris de representació democràtica siguin els correctes. Ho dic perquè ahir, passejant per Gràcia i just al costat d’un local d’Iniciativa, hi havia una pancarta que deia “La democràcia no ens ha portat la llibertat”. Segurament encara hi ha algú que té nostàlgia de la dictadura del proletariat que vostès defensaven fins fa quatre dies.
4/ Continguts al marge, la felicito pel seu to de veu educat quan apareix al faristol del Parlament. La majoria dels seus 134 col·legues n’haurien d’aprendre. Lo cortés no quita lo valiente.

Montserrat Candini, senadora de CiU, va publicar aquest article i em va censurar el següent comentari que li vaig enviar:

Tot i estar molt d’acord amb el fons de l’article, no puc estar gens d’acord amb la trampeta que se’ns intenta colar en fer el balanç que fa vostè dels mitjans de premsa de paper en una i altra llengua. A Catalunya tenim tres diaris en català (Ara, El Punt i El 9), dos de bilingues (La Vanguardia i El Periódico) i dos en espanyol (Sport i El Mundo Deportivo). I no hi incloc els diaris comarcals (Regió 7, etc.) sinó que només hi poso els d’àmbit nacional català. Per tant, no s’hi val a barrejar en aquesta llista premsa feta a Madrid, encara que el capital de l’empresa editora sigui català (Público i La Razón), com tampoc s’hi val incloure-hi els altres diaris estatals que vostè menciona. Repeteixo, estic molt d’acord en el fons, tenim tota la raó, però no cal fer trampeta, no en tenim cap necessitat, que aquesta sempre se’ns pot girar en contra.

Com ja he dit altres vegades, els blogs personals cadascú se’ls administra a la seva manera. Però un polític amb sou públic que en gestioni un on hi tingui activada la possibilitat de deixar-hi comentaris, queda molt lleig que, un cop rebuts, els censuri.

Barruts!

2011-10-13T06:50:00.006+02:00

Ahir, alguns dels protagonistes d’aquest article van celebrar la seva festa nacional amb tota la parafernàlia de rigor. Llampants uniformes militars, medalles i condecoracions a discreció, els avions volant en formació i dibuixant la rojigualda al cel, el flamant RollsRoyce reial que només treuen en comptades ocasions, tota aquella família subvencionada mudada de cap a peus com si anessin a un casament, els legionaris i la seva famosa cabra i tot allò que tant agrada als espanyols. Diuen que ahir es van sentir menys xiulets que en anys anteriors, potser perquè aquest any de públic no n’hi havia. De fet sí que n’hi havia, però l’havien situat tan lluny que semblava que no n’hi hagués. Però bé, acabada la festa nacional espanyola que, com a bons veïns, hem de respectar si pretenem que ells ens respectin la nostra, es torna a aixecar la veda de la crítica a uns polítics que, els molt barruts, sembla que només ens vulguin treure de polleguera.

Ja cansa haver d’escoltar segons què, encara que estiguem en campanya electoral. Haver d’escoltar repetidament com la ministra del capitán, mande firmes! critica demagògicament les retallades comença a ser fastigós. Unes retallades, per cert, que el govern de la Generalitat es veu obligat a fer degut a les contínues pressions i la morositat manifesta del govern espanyol al que pertany la ministra. I encara sap més greu haver d’escoltar també com aquesta senyora, que fa anys que no trepitja Catalunya si no és per algun acte familiar o electoral, fa aquestes crítiques injustes presumint d’una suposada catalanitat. Pels desmemoriats cal recordar que els primers aplaudiments a la sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya sobre l'Estatut de Catalunya van ser d’aquesta ministra; els segons, de la senyora Sánchez-Camacho. I després encara hi ha qui nega que en les coses importants PP i PSOE no vagin sempre de la maneta! El súmmum del surrealisme polític i la cara dura és haver d’escoltar també els mateixos retrets en boca del màxim responsable del govern anterior. Un govern que, com s’ha pogut demostrar després, va deixar el país literalment trinxat i amb uns comptes més falsos que una moneda de tres euros. Barruts!

La barra que tenen els que tant a Catalunya com a Espanya s’han passat anys negant la crisi i, per tant, no prenent, quan tocava fer-ho, determinades mesures econòmiques per tal d’intentar apaigavar-la, és quelcom que no té nom. La ciutadania sempre ha demostrat tenir una paciència gairebé infinita amb els polítics que suposadament la representen. Però tot té un límit. Fins i tot hi ha qui parla de demanar responsabilitats penals, i jo hi estaria d’acord. L’altre dia, a Igualada, m’explicaven que alguns significats membres de l’equip de govern anterior de vegades són escridassats quan surten al carrer. La gent se sent enganyada, se sent literalment estafada, i exerceixen el derecho al pataleo. És el límit de la paciència que dèiem abans. El peculiar tripartit igualadí format per socialistes i verdcomunistes –que compartien llista electoral-, amb el suport extern del Partido Popular, va deixar l’ajuntament literalment en fallida. Ara aquesta destrossa l’haurà de resoldre el govern de CiU, que va guanyar les darreres eleccions. I resoldre en aquest cas vol dir retallar. Doncs bé, en comptes d’intentar passar desapercebuts durant una bona temporada, ara, els correligionaris de la ministra que dèiem abans, intenten capitalitzar políticament a favor seu unes retallades de les que ells en són molt més responsables que qui les ha de tirar endavant. Barruts!

La importància de la línia

2011-10-11T06:42:00.005+02:00

A partir de la mort d’Steve Jobs s’ha parlat molt dels invents comercialitzats per Apple, i de com a alguns usuaris aquests estris els han canviat la vida. O almenys això diuen. En el meu cas i en el d’altres persones que conec no ha estat així. Jo concretament utilitzo una BlackBerry (BB), i no tinc ni he tingut mai un Mac, ni un iPhone, ni un iPad ni cap altre producte de la poma mossegada. Els partidaris d’Apple sempre presumeixen que els seus productes són els millors, i jo això no ho objectaré. Però si se’m permet sí que diré que tot depèn. Depèn de quines necessitats t’hagis creat a partir de disposar d’un d’aquests aparells. Tinc la sensació que, amb totes les excepcions que hi pugui haver, que n'hi ha, la majoria dels compradors d’iPads i iPhones primer s’han comprat el producte i després han mirat què es pot fer amb ell. És a dir, justament al contrari del que solc fer jo: primer se’m presenta la necessitat i, a partir d’aquí, busco quin producte necessito i em faig amb l’aparell corresponent. I ara un es pot preguntar per què vaig optar per una BB i no per un iPhone. La meva elecció va ser molt senzilla: perquè la BB costa bastant menys, perquè pesa bastant menys, perquè és un aparell menys voluminós i, last but not least, perquè quan viatges disposes d’unes tarifes planes d’internet que no tens amb l’iPhone. Si aneu a una fira internacional i us fixeu en quin aparell utilitzen els expositors i els visitants veureu que dominen les BB.

Però bé, avui no volia parlar del hardware, l’aparell, allò que veus i toques, sinó del software, allò que no es veu però que resulta essencial perquè aquests aparells facin la seva feina. I encara que estrictament parlant la línia d’internet potser no forma part del software de l’aparell, avui toca parlar molt concretament de la línia. I és que ahir dilluns es va produir una caiguda del servei Blackberry a diversos països d’Europa, Orient Mitjà, Àfrica, Índia, etc. Dit amb altres paraules: els que utilitzem una BB ens vam quedar sense internet. Jo vaig perdre la línia abans de dinar i a l’hora d’escriure aquestes notes, just abans de sopar, encara no l’havia recuperada. I vaig tenir sort que l’avaria no m’agafés viatjant.

Com a resum puc dir que em preocupa molt més el servei, en aquest cas la manca de servei, que l’aparell en sí. Com molts dels usuaris que conec no utilitzo la majoria de les funcions que ofereix la BB. I això que els partidaris de la poma mossegada sempre em diuen que si la comparem amb un iPhone, la BB, de funcions, no en té gaires. Doncs bé, per mi encara en té massa. Això sí, en una cosa tots coincidirem: la línia és molt més important que l’aparell. Sense línia no es pot fer pràcticament res.

La FavB, que diu una cosa i fa la contrària

2011-10-10T06:25:00.000+02:00

El passat dia 15 de juny la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FavB) va donar presumptament suport al lamentable i antidemocràtic intent de segrest del nostre Parlament. Segons estima ara l’administració de justícia espanyola, aquell acte podria ser delictiu. Les persones que presumptament hi van participar i que han pogut ser identificades per la policia han estat citades a declarar aquests dies pel jutge que porta el cas. No cal dir que sóc convençudament partidari de la presumpció d’innocència per a tothom i, per tant, formalment s’haurà d’esperar que surti la sentència del judici per deixar de banda el mot presumpció i parlar o no de delicte sense adjectius. Llegeixo que els ara imputats s’hi juguen uns quants anys de presó.

Doncs bé, tot i que ni en els seus estatuts ni en el seu reglament intern no està contemplat el saltar-se les lleis, directius de la FavB van participar presumptament en aquell presumpte intent de segrest de la democràcia, com a mínim donant-hi un suport presencial gens dissimulat. Malgrat que el seu president, Jordi Bonet, va negar per TV3 aquest suport, ho va fer amb una dosi tan alta d’ambigüitat calculada que se li va entendre perfectament la seva gens dissimulada simpatia per aquells energúmens. Una simpatia que, per cert, ha quedat ara plenament confirmada amb l’article que la FavB va publicar la setmana passada a la seva web. Per si encara hi havien dubtes, aquesta és la prova del cotó que ens faltava per completar el puzle.

A rel d’aquells tristos fets, el 26 de juny vaig enviar aquest missatge a la FavB:

Pertanyo a una associació de veïns barcelonina i sovint em miro la vostra web. Em sobta que no hi tingueu activada la possibilitat de deixar comentaris sobre les diferents notícies que hi van apareixent. Res, només us ho volia comentar perquè avui en dia una web 1.0 com la vostra en un entorn 2.0 no deixa de cridar l’atenció, i més en un lloc com la FavB que se suposa és o ha de ser de participació veïnal.

Aprofitaré per comentar que vaig demanar a la meva associació que degut a la vostra posició ambigua sobre l'intent de segrest del Parlament es donés de baixa de la FavB fins que no quedés perfectament clara la vostra desvinculació d'aquells fets lamentables. Al meu entendre, l’entrevista que Cuní va fer al vostre president només hi va afegir confusió. Jo em vaig quedar amb l’idea d’una gens dissimulada complicitat d’en Bonet amb aquells energúmens, i us puc assegurar que no sóc l’únic que vaig treure aquesta conclusió.

Ni en Bonet ni ningú de la FavB em van contestar, i això ja es prou significatiu del tarannà d’aquesta gent, tot i que els silencis cadascú els pot interpretar a la seva manera. Jo ja ho vaig fer, en el sentit que ja us podeu imaginar. I de moment ho deixo aquí.

Convenció del Partido Popular

2011-10-08T11:06:00.002+02:00

Vull expressar gràficament la meva plena coincidència amb en Peridis d’El País. Suposo que algun dia el politburó del Partido Popular es dignarà explicar-nos, també als catalans que de forma molt majoritària votem altres opcions polítiques, què pensen fer quan governin Espanya. Guanyaran, sí. Per majoria absoluta, també. Però serà per demèrit dels seus contrincants. De mèrits propis, almenys fins al moment, encara no se’n veu cap ni un. Potser es destaparan avui, a la cloenda de la convenció de Màlaga, però ho dubto molt.

Mor Steve Jobs, el visionari

2011-10-06T06:46:00.001+02:00

FitchRating, Moody’s i Standard&Poors

2011-10-06T06:45:00.001+02:00

Des que el món és món, comprar i vendre deuria ser de les primeres coses que es van inventar, i des de llavors el comerç encara no s’ha aturat. Els béns objecte de comerç poden ser de qualsevol naturalesa, des de les matèries primeres fins als productes elaborats, serveis, diners, etc. En el món capitalista, que és l’únic sistema econòmic que existeix perquè fins i tot els països d’economia centralitzada, altrament dits comunistes, proclamaven amb orgull (i uns pocs encara proclamen) el capitalisme d’estat, els diners corren d’un lloc a un altre canviant contínuament de mans. Com que els diners amagats a sota la rajola no només no produeixen sinó que a causa de la inflació més aviat tenen una certa tendència a florir-se, a perdre valor, necessiten airejar-se. No s’estan mai quiets. Sempre hi ha qui en necessita i qui en té de sobrers, i posar d’acord aquestes dues realitats és la base del comerç de diners. Si tu necessites diners i en demanes a un que en té de sobrers no li estàs demanant cap favor. O dit d’una altra manera: el favor és mutu. L’interès que tu tens perquè te’ls deixi és el mateix que el seu per deixar-te’ls a canvi de dues condicions: una raonable seguretat de recuperar-los, i dic raonable perquè la seguretat absoluta no existeix, i una taxa d’interès igualment raonable que cobreixi la inflació que dèiem abans, les despeses pròpies del negoci i una mica més. Aquest una mica més seria el benefici comercial de l’operació. El cas és que amb aquestes premisses bàsiques els diners van canviant de mans contínuament. Money makes the world go round. Sempre s’ha dit i, ens agradi o no, això segueix sent una gran veritat, aquí i a la Xina.

FitchRating, Moody’s i Standard&Poors són les famoses agències de qualificació de riscos tan criticades i escarnides per gairebé tothom, i que darrerament no fan més que sortir dia sí i dia també a les portades dels diaris, gairebé sempre amb connotacions molt negatives. D’aquestes agències en depenen no només els interessos que s’acaben fixant pels préstecs sinó la seva pròpia viabilitat. Els informes i les valoracions que fan poden ser més o menys encertats però sempre van a missa, i tant els prestadors com els prestataris accepten lliurement sotmetre’s al seu inapel·lable veredicte. I no només això. Els informes que fan aquestes agències i que tan malament deixen a determinats països, són voluntaris. L’agència només et fa l’informe si tu l’encarregues expressament i el pagues. Els informes els encarreguen i els paguen els governs dels països sotmesos a estudi, encara que l’informe els acabi perjudicant greument. Dit d’una altra manera: els països europeus actualment més perjudicats per aquests informes, els coneguts com PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Spain), són els que han anat pagant els informes que tan malament els deixen. Algú d’això potser en diria masoquisme d’estat i no seré pas jo qui li porti la contrària.

La pregunta que ara lògicament ens podem fer és si el sistema de préstecs entre països basats en els informes de les agències de qualificació de riscos es pot canviar. I la resposta és òbvia: i tant que es pot canviar! Per fer-ho només cal un acord entre prestadors i prestataris. Però no es veu cap interès ni per part dels uns ni per part dels altres per canviar el sistema.

Dret d’expulsió

2011-10-05T06:50:00.000+02:00

Aquest estiu a les cartes dels lectors de La Vanguardia s’ha debatut la conveniència de prohibir l’entrada als restaurants a la mainada de menys d’una determinada edat. Em sembla que va ser Quim Monzó qui va obrir el tema, i a partir del seu article uns quants lectors van fer les seves aportacions, amb opinions a favor i en contra de la prohibició. La realitat és que massa sovint et trobes amb persones queixoses, i s’ha de dir que estan carregades de raó, per la manca d’urbanitat i d’un mínim respecte cap a la gent que els envolta per part d’energúmens que actuen amb total impunitat al restaurant, al cine, a l’hospital, a la fleca o a la platja. I aquests impresentables no són necessàriament nens, te’n trobes de ben granadets. Són els típics personatges que es caracteritzen per prescindir de tot el que no siguin estrictament els seus propis interessos particulars.

Quan la quitxalla marraneja al restaurant –tots ens hi hem trobat- normalment la culpa no és del nen sinó dels adults responsables de la seva educació. Com que probablement ningú no els ha ensenyat a educar la seva prole i a més a més acostumen a anar bastant mancats de sentit comú, es poden donar dues situacions: o que els pares no en sàpiguen prou, i si és així prou penen tenen, o que, sabent-ne, no vulguin assumir les conseqüències d’un enfrontament puntual amb el nen, i llavors opten per la via fàcil de permetre als seus fills conductes asocials encara que perjudiquin el veí, mentre ells es fan l’orni. Per tant, posats a prohibir l’admissió, que no seria pas la meva primera opció, en tot cas a qui s’hauria de prohibir l’entrada als restaurants és als adults mal educats. Òbviament els seus fills, tant o més mal educats que els pares, tampoc no hi entrarien sols. Però com que aquestes conductes asocials són difícilment detectables a priori, penso que l’opció de prohibir l’entrada que demanaven alguns lectors de La Vanguardia no seria gens pràctica ni operativa.

La meva proposta és que en comptes del conegut reservat el dret d’admissió es regulés el dret d’expulsió, suposant –ho ignoro- que aquest dret del propietari del local encara no estigui contemplat per la normativa vigent. Amb un cartell que digués reservat el dret d’expulsió, col·locat de manera ben visible a l’entrada del local, s’evitaria que ningú pogués al·legar ignorància i, d’aquesta manera, no generalitzaríem el càstig fent pagar justos per pecadors. Tots coneixem nens ben educats que es poden portar tranquil·lament a tot arreu, que saben perfectament quan és el moment de jugar i fer gresca i quan és el moment de no cridar i comportar-se, i seria injust que aquests nens no poguessin entrar als restaurants. Amb la regulació del dret d’expulsió només sortirien afectats aquells adults, i de retruc la seva prole, que amb la seva conducta demostressin que no poden anar als llocs on s’ha de compartir l’espai amb altres persones.

Filibusterisme parlamentari

2011-10-04T06:40:00.002+02:00

Repassant la premsa dels darrers dies m’assabento que dijous i divendres de la setmana passada es van produir al Parlament uns lamentables i gens exemplars episodis. Els diaris els han titllat de delirants, desconcertants, surrealistes, hilarants, ridículs, tragicòmics, rocambolescos i marxistes (dels germans Marx). El motiu: les peticions, un dret que tenen els diputats contemplat en el reglament de la cambra, de fer votar punt per punt i article per article les propostes de resolució del debat de política general, en comptes de fer-ho d’una forma més global tal com es fa habitualment. El filibusterisme parlamentari, però, no es va inventar la setmana passada al Parlament de Catalunya. Aquest fenomen, bastant més antic, només és la conseqüència de les escletxes legals i reglamentàries que aprofiten determinats partits polítics, normalment els més petits, per fer-se més visibles a les cambres legislatives. D’aquestes tàctiques dilatòries alguns en diuen obstruccionisme parlamentari, i segurament tenen raó, però el fet és que el reglament de la cambra catalana permet que una votació que normalment s’enllesteix en uns minuts pugui durar hores i fins i tot dies si un diputat s’ho proposa.

El mateix reglament que els partits més petits, petits en representació parlamentària, aprofiten sempre que poden per fer-se més visibles, ni que només sigui fent el trist paper de mosca collonera, és el que els manté relegats a una posició gairebé testimonial durant la major part de la legislatura, amb la satisfacció gens dissimulada dels partits més grans, grans en representació parlamentària. El que vull donar a entendre és que si busquem culpables els trobarem repartits per tot l’arc parlamentari. Però no estic criticant el reglament, ni l’ús que uns i altres en fan en defensa dels seus legítims interessos, ni tampoc estic qüestionant la major o menor visibilitat parlamentària dels diferents grups. Simplement estic descrivint una realitat que dissortadament tampoc no va saber reconduir la persona que presideix el Parlament, en una demostració més que el càrrec li ve massa gran.

Dit això, episodis parlamentaris tan poc edificants com els de la setmana passada, amb votacions que es van allargar més de tres hores de manera absolutament innecessària, només consoliden l’allunyament existent que hi ha entre la classe política i la ciutadania que els hi paga el sou. Per tal d’intentar evitar el risc que aquest allunyament esdevingui un perillós divorci tal vegada irreversible, semblaria molt convenient procedir a una urgent adequació del reglament a la realitat de la cambra catalana, que actualment es troba en una situació de representació parlamentària com no s'havia vist mai abans a Catalunya; fins a deu partits polítics hi són actualment representats. Cap altre cambra legislativa de l'estat té tants partits polítics amb representació parlamentària.

Twitter

2011-10-03T06:30:00.000+02:00

L’altre dia un amic meu que tot just ara comença a interessar-se per les diferents eines digitals que tenim disponibles a la xarxa em va preguntar què era el twitter. Vaig contestar amb una resposta convencional: el twitter no és res més que un microblog, és a dir, un blog que té limitada l’extensió de les seves piulades a un màxim de 140 caràcters amb espais. Per donar-vos una idea, aquest paràgraf que esteu llegint té 560 caràcters amb espais i, per tant, per poder-lo transmetre sencer via twitter es necessitarien quatre piulades (560 dividit per 140).

Evidentment la limitació dels 140 caràcters com a màxim obliga el tuitaire a fer un esforç de concisió en el llenguatge. S’han d’estalviar caràcters sigui com sigui, però alhora s’ha de transmetre el missatge que es vol transmetre. Al principi costa acostumar-s’hi però amb la pràctica les dificultats inicials acaben desapareixent. Com que les coses sempre s’entenen millor amb casos concrets posaré l’exemple del meu propi twitter. Així, durant els set dies que van del 23 al 29 de setembre, un període que vaig estar desconnectat del blog, vaig tuitejar una mica. La meva activitat tuitaire va ser, segons es pot comprovar clicant aquí, de dotze piulades, que reprodueixo a continuació:

23 Set
La censura a RTVE de moment s’aparca només per estratègia electoral, però l’ànima censora de fons hi és. Trist i decebedor
23 Set
RTVE: també em pregunto que si la representació política de la ciutadania la tenen els partits què coi hi pinten els sindicats al C.d'A.?
23 Set
RTVE/2: i per cert, si al Consell d’Administració hi són representats els sindicalistes, per què no hi són els empresaris?
24 Set
Amb l’OK de l’almoina petroQatarina ha quedat clar que els principis són els principis i els dòlars són els dòlars, i el Barca un club mes
25 Set
Des de platja Es Monastri de St.Antoni Calonge brindem perquè aquesta salvatjada dels toros quedi només com un record de la nostra història
26 Set
Una Vanguardia molt protoros. Les seves 3 cròniques taurines surten a la secció de “cultura” i no a “tendències”, junt amb les necrològiques
26 Set
La llista de politics que eren a la Monumental es ben significativa. Res de debat animalista. Debat identitàri pur i dur. No cal dissimular
26 Set
President Mas: traspassar la línea vermella es pretendre reduir en un 50% més la paga extra d’infermeres i metges, ja reduïda en un 25%!!!
26 Set
President Mas: recordeu que aquests col·lectius també voten, i el 20-N potser molts no us votaran
27 Set
PresidentMas:entre allargar agonia empresa en fallida i rebaixar encara+ sous de metgesses i infermers,la prioritat no hauria de ser Spanair
28 Set
PresidentMas: llegeixo que ara retallareu residencies gent gran i discapacitats.Voleu dir que aquests estalvis son els que toquen? Jo dic NO
28 Set
Amb les retallades els socialistes tenen 2opcions: criticar-les o mirar de passar desapercebuts. Alguns opten per l’opció menys intel·ligent

Alguns lectors d’aquest blog potser trobaran que aquestes explicacions tan bàsiques sobre el twitter són sobreres per ser conegudes per a tothom. Però s’equivoquen. Massa sovint aquells que utilitzem les noves eines digitals amb regularitat patim una mena de deformació digital que ens porta equivocadament a donar per suposat que tothom és com nosaltres, que tothom sap què és el twitter i, en definitiva, que tothom ha entrat a l’era digital amb la mateixa rapidesa i intensitat. I evidentment no és així. Ningú nega que la cultura de comunicació digital s’està imposant de manera irreversible, però encara hi ha molta feina a fer.

A l’altre extrem de la balança hi trobem les persones que des que s’aixequen al matí fins que se’n van a dormir sembla que no facin altra cosa més que tuitejar de manera compulsiva, amb un ritme tan exagerat que em sembla no només malaltís sinó de nul·la utilitat, si el que busquen són seguidors que llegeixin les seves piulades. Per entendre’ns, parlo de piuladors que deixen moltes dotzenes, centenars en alguns casos, de missatges diaris, i a més a més molts d’aquests missatges contenen arxius annexos, que intueixo que molt poca gent té la paciència i el temps necessaris per llegir-los.

Sortosament amb el twitter passa com amb les religions en els països lliures: hi ha llibertat de culte per a tothom. Amb el twitter cadascú administra a la seva manera la imatge que vol mostrar de sí mateix a la xarxa. La meva imatge tuitaire, ho reconec, és més aviat discreta: 108 piulades en els últims quatre mesos; no arribo a una piulada diària de promig. Com acostuma a passar en altres àmbits, entre poc i massa hi deu haver el punt d’equilibri. Però és evident que aquest punt no té per a tothom el mateix significat.

Reflexions des de l’Empordanet

2011-09-30T00:32:00.004+02:00

Gràcies al bon temps que està fent aquest final de setembre, el que en principi només havia de ser un cap de setmana llarg s’ha acabat convertint en unes curtes vacances de vuit dies molt ben aprofitats amb base a l’Empordanet i, més concretament, a la Platja d’Es Monestri, que és la darrera de les platges de la badia de Sant Antoni de Calonge abans d’arribar al terme municipal de Palamós. Aquests dies he estat a Aiguablava, Aiguagelida, Begur, Castell d’Empordà, Cruïlles, Fitor, Fornells, La Pera, Madremanya, Matajudaica, Monells (molt recomanable el restaurant l’Hort del Rector), Púbol (al Restaurant Can Bosch, l’únic del poble, fan un més que recomanable menú d’onze euros), Sant Feliu de Boada, Sant Martí Vell, Sant Miquel de Cruïlles, Sa Riera, Sa Tuna, Tamariu, Ullastret, i algun indret més que em deixo. Tot això i molt més és l’Empordanet, aquell territori al que Josep Pla es referia com una terra sense latifundis (que encara deu ser veritat) i sense hipoteques (segur que avui ja no és així).

Quan sóc a l’Empordanet sempre em pregunto si cal anar més lluny per gaudir d’unes tranquil·les vacances en un entorn privilegiat. I si el temps acompanya, la segona quinzena de setembre és la millor època de l’any per anar-hi a passar uns dies. El turisme més massificat (del que, per cert i per sort, a l’Empordà no n’hi ha gaire) fa dies que ja ha marxat. Ara les platges estan pràcticament buides i semblen d’us gairebé privat. No hi ha cues ni empentes enlloc, i el tracte que rep el visitant no té res a veure amb el de juliol i agost. Pots visitar els llocs d’interès sense aglomeracions, i en molts indrets estàs pràcticament sol. Les estretes carreteres secundaries de l’Empordanet van pràcticament buides. Els preus tornen a la normalitat i pots dinar de menú molt correctament i sense haver de buscar gaire per entre deu i quinze euros TOT inclòs.

Cal anar a Jamaica o a Botswana per gaudir d’unes bones vacances, tenint l’Empordanet a una hora de cotxe des de Sarrià? Sabem valorar en la seva justa mesura el que tenim més a prop de casa nostra? En definitiva, cal gastar molt per ser feliç? Cal consumir de forma desmesurada com fins fa quatre dies aquesta colla de polítics irresponsables que ens ha tocat, de dretes i d’esquerres, ens aconsellava que féssim per tal de mantenir el sistema? El consum pel consum basat en el crèdit gairebé il·limitat, el creixement pel creixement sense mirar més enllà, totes aquestes excentricitats que ens han venut com la panacea de tots els nostres mals, algú encara se les creu?

Totes aquestes preguntes i altres per l’estil me les he anat fent aquests dies mentre rellegia un llibre que porta per títol El crash del 2010. Toda la verdad sobre la crisis. N’és l’autor l’economista i catedràtic universitari Santiago Niño. Vaig llegir el llibre quan va sortir al mercat, ara fa dos anys i mig. Llavors em va impactar i vaig pensar que tal vegada l’autor exagerava, tot i que un any abans jo mateix ja n’havia parlat en un sentit similar. Però en aquests darrers anys s’ha anat complint tot allò que Niño vaticinava. Un mèrit remarcable d’aquest assaig és que va ser escrit a finals de l’any 2008, quan el nostre govern encara negava la crisi sistèmica (en definició del propi autor) en la que aparentment estem ara instal·lats. Segons el professor Niño els propers anys encara seran pitjors, però la part positiva és que cada dia que passa és un dia menys que ens queda per començar a treure el cap del fangar on ens trobem ara. Però sigui com sigui, mentrestant sempre ens quedarà l’Empordanet.

Qui fos navarrès!

2011-09-22T06:30:00.001+02:00

En el debat reobert ara sobre l’oportunitat o no d’abolir determinats impostos injustos i/o restablir-ne uns altres igualment injustos –injustos al meu entendre, és clar–, el grau de demagògia utilitzat per uns i altres per defensar les respectives posicions polítiques és veritablement vergonyós. Sempre he pensat que, per més estrafolàries que siguin, totes les posicions ideològiques són políticament defensables, però quan s’intenta casar ideologia amb matemàtica la cosa sempre acostuma a grinyolar. Les ideologies sempre poden ser objecte d’interpretació i també d’aggiornamento, però mani qui mani dos i dos sempre sumen quatre.

És oportú recordar que l’impost de successions i donacions va ser sàviament suprimit fa uns anys pel govern tripartit pel que fa al 90 per cent de la seva recaptació. El 10 per cent restant que encara es pagava ha estat abolit per l’actual govern de CiU. Dues decisions tardanes però plenes de sentit comú. Entre altres injustícies, aquest impost era un càstig clar als estalviadors. Si et gastaves el teu patrimoni abans de morir (parlo de gastar, no d’invertir, perquè si inverteixes mantens el patrimoni), els teus hereus es quedaven sense l’herència familiar i, òbviament, mort el gos morta la ràbia, i l’impost no s’havia de liquidar. Aquest era el missatge subliminal que se’ns transmetia des del govern: gasteu-vos-ho tot i no haureu de pagar res! Però si conservaves el teu patrimoni en forma d’inversió, els hereus havien de pagar sobre un capital que ja havia tributat amb escreix via IRPF i, sovint, a més a més, via societats. És a dir, l’impost de successions era la segona o la tercera clatellada impositiva sobre un mateix objecte tributari. Tots coneixem casos de famílies que han hagut de malvendre el patrimoni rebut en herència per tal de poder liquidar l’impost, especialment quan l’herència no és diner líquid. Sé de negocis que per aquest motiu van haver de tancar, i treballadors que es van quedar a l’atur gràcies a l’impost de successions.

Pel que fa a l’impost extraordinari sobre el patrimoni, aquest va ser feliçment abolit l’any 2007 pel govern d’esquerres del president Zapatero, quan encara manava. Ara Zapatero només governa, però manar, allò que se’n diu manar, ja no mana gens. Ara, almenys fins a la seva previsible derrota electoral del 20N, a Espanya mana Rubalcaba. Quan fa quatre anys es va abolir l’impost, per part del govern es van utilitzar uns arguments plens de lògica i de sentit comú. Però ara aquells arguments tan sensats sembla ser que ja no tenen vigència, i donde dije Digo, digo Diego. Ara s’acosten unes eleccions que els socialistes saben que tenen irremissiblement perdudes. Ara toca treure de l’armari tota aquella demagògia barata de perseguir els rics, tot aquell fals argumentari electoral que acostuma a reaparèixer just abans d’unes eleccions. Però això sí, de les societats anomenades Sicavs que tributen l’1 per cent, on els rics-rics hi tenen ben aparcats els seus patrimonis, gairebé ni se’n parla.

En l’àmbit estatal l’impost del patrimoni ara reintroduït gravarà uns 160.000 contribuents, dels quals 41.448 (26 per cent) són catalans, i la recaptació total s’estima en 1.080 milions d’euros (272 a Catalunya). Però el diner és poruc, sempre ho ha sigut i, com no podria ser d’altra manera, la deslocalització discreta de capitals ja ha començat. Als advocats especialistes se’ls ha girat feina. Per entendre-ho millor hem de tenir present que de l’Europa dels 27 l’impost del patrimoni només existeix a França, que aquest any ha abaixat el tipus màxim de l’1,8 al 0,5 per cent, com a pas previ a la seva definitiva desaparició. Però Spain is different! I per cert, a Euskadi i Navarra no tenen aquest problema, allà la gestió dels impostos la decideixen ells solets, sense interferències foranes. Qui fos navarrès!

L’excepcionalitat de tancar bé

2011-09-20T11:14:00.002+02:00

Avui en dia, un tancament empresarial modèlic que hauria de ser la norma resulta que és l’excepció que confirma la regla. A casa nostra les empreses acostumen a tancar malament. No cobra ningú i els treballadors sort en tenen del Fogasa per cobrar una part de la indemnització que per llei els correspon. Normalment tothom en surt emprenyat, i ho dic amb coneixement de causa. La setmana passada vaig visitar una empresa industrial d’un país que va entrar a la Unió Europea fa bastants anys i que té, per tant, ben assumida i consolidada la seva pertinença a Europa així com la moneda única, amb tots els avantatges –molts- i inconvenients –alguns- que això comporta. És tracta d’una petita empresa però molt prestigiosa dintre del seu ram d’activitat. Fabriquen un producte d’alta qualitat destinat gairebé en la seva totalitat als mercats de l’anomenat primer món. La seva ràtio exportadora és gairebé del cent per cent. Excepte un petit percentatge en dòlars i altres monedes fortes ho compren quasi tot en euros, i vénen bàsicament en una proporció similar en quant a monedes. És a dir, s’estalvien el risc de canvi de moneda que tant ha perjudicat, i ha beneficiat, segons els casos, a moltes empreses.

La companyia sempre ha estat ben dirigida pels seus propietaris però a causa de la competència dels països emergents anomenats BRICS (Brasil, Rússia, India, Xina i Sud-àfrica), ja feia temps que anaven disminuint el seu marge comercial així com les seves quotes de mercat. L’empresa encara no generava pèrdues comptables però anava pel camí d’entrar-hi aviat. Els propietaris tenien molt clar que no s’emmirallarien mai en les pràctiques empresarialment suïcides de molts dels seus competidors quan es trobaven en situacions similars. Són aquelles empreses que abans de perdre clients opten per abaixar els preus de venda de manera irresponsable i entren en una dinàmica imparable de pèrdues que, normalment, acostuma a acabar en una gran fallida. L’empresa acaba tancant igualment però no cobra ningú.

Fa uns mesos els propietaris van prendre una difícil decisió: tancar ordenadament l’empresa. Disposaven d’un estoc important que estan col·locant a preus de mercat entre la seva clientela tradicional, sense presses i, per tant, sense rebentar preus. Quant als treballadors, des de feia temps l’empresa ja no cobria les baixes; si puntualment necessitaven algú l’agafaven d’una ETT. No s’ha produït cap conflicte laboral, els treballadors són ben conscients de la situació d’inviabilitat futura de l’empresa. Tothom ha cobrat bastant més del que per llei els corresponia ja que els amos de l’empresa, que a la vegada hi treballaven com qualsevol altre però moltes més hores, no han volgut quedar malament amb ningú. Evidentment els proveïdors també han cobrat sense problemes ja que l’empresa no ha deixat mai de pagar al comptat. Els bancs no tindran cap problema per cobrar els seus crèdits. Doncs bé, tot això que pot semblar tan normal a ulls d’un que no segueixi de prop el món de l’empresa, no deixa de ser l’excepció que confirma la regla. Dissortadament.

Els polítics canvien mentre el radar prossegueix el seu camí

2011-09-18T07:47:00.002+02:00

El 18 de setembre de 2007 va aparèixer a la xarxa El radar de Sarrià, el blog que estàs llegint ara mateix. Llavors a Espanya ja manava Zapatero, i parlo expressament de manar i no de governar perquè ara Zapatero ja no mana, només governa. Darrerament el president espanyol rep ordres del seu més que previsible successor, Rubalcaba, que fins fa quatre dies estava a les seves ordres, tot i que aquesta peculiar circumstància, és a dir, manar després de deixar el govern, no li evitarà una estrepitosa derrota electoral de les que fan història. Quan vaig obrir aquest blog a Catalunya manava José Montilla, que per manca de suport electoral aviat farà un any que ho va deixar. Seguint amb el repàs de les nostres administracions públiques, fa quatre anys el també socialista Celestino Corbacho presidia la Diputació de Barcelona, però després de les darreres eleccions municipals allà ja tampoc no hi governen els socialistes. A l’Ajuntament de Barcelona l’any 2007 manava Jordi Hereu, que fa quatre mesos també ho va deixar, no pas per voluntat pròpia sinó pels seus fluixos i, per altra banda, del tot merescuts resultats electorals. Entre les seves virtuts podem dir que va fer bo el seu antecessor Clos, i amb això ja està tot dit. Però cal deixar constància, això sí, que els socialistes, en un any, hauran passat de governar a tot arreu a no fer-ho enlloc.

Però tornem al blog, perquè avui fa exactament quatre anys de l’inici de la meva experiència com a blogaire. No em fa res confessar que aquests quatre anys han estat per a mi una experiència satisfactòria i enriquidora, amb unes activitats que m’agraden força: escriure, debatre i conèixer gent nova, ni que només sigui virtualment. Si aquest blog fos l’empresa en la que jo m’hi guanyés les garrofes, des de fa un any ja estaria cobrant el primer trienni, i ara mateix ja hauria completat una tercera part del temps de treball necessari per tenir dret a cobrar el segon. Però El radar de Sarrià no és la meva empresa sinó només un simple entreteniment. No em proporciona cap ingrés pecuniari, i potser millor que sigui així; d’aquesta manera no tinc compromisos amb ningú i puc escriure el que em sembli sense patir per les reaccions dels eventuals espònsors. Ara bé, si algú en coneix algun, algun espònsor openminded disposat a donar suport financer a El radar de Sarrià, prego que m’ho faci saber i segur que ens posarem d’acord. Si cal retribuir la gestió amb una comissió, cap problema. Això sí, tinc clar que no vull rebre ajuts públics de cap mena; els diners públics es necessiten per altres activitats molt més necessàries i urgents que la gestió d’un blog personal.

Durant aquest període de 1.460 dies com a blogaire han aparegut publicats a El radar de Sarrià 977 articles, o posts, o entrades, o com cadascú ho vulgui anomenar. Això vol dir que, de mitjana, he publicat dos articles cada tres dies, o vint articles cada mes, una regularitat de producció que ja la voldrien molts empresaris pels col·laboradors de les seves empreses. Òbviament parlo només de quantitat doncs la qualitat dels meus articles no sóc pas jo qui l’ha de valorar. Ara només em manquen 22 articles per arribar a la xifra emblemàtica de l’article número 1.000, que previsiblement apareixerà cap a la segona quinzena d’octubre. Mentrestant, mentre tots els nostres governants han anat canviant, he anat celebrant amb molta satisfacció el primer, el segon i el tercer aniversaris d’un blog que avui, 18 de setembre, compleix els seus primers quatre anys de vida.

Si no pots amb el teu competidor, intenta pactar-hi o compra-li el negoci

2011-09-15T07:16:00.002+02:00

Recordo el cas d’una gran companyia que va acabar comprant Rosdor, una petita empresa anoienca propietat d’un igualadí, amb l’únic objectiu de tancar-la i evitar que li seguís fent la competència. Rosdor produïa i venia snacks (les seves patates rosses eren de les millors que hi havia al mercat) en una zona en la que pràcticament en tenia el monopoli. Aquell èxit empresarial feia nosa a la gran multinacional, i la solució per posar fi a la competència va ser dràstica: oferir l’oro i el moro al propietari d’aquella petita empresa per tal que no pogués negar-se a vendre-la. El senyor Seuba va cobrar trinco-trinco i es va acabar la competència tan aviat com els nous propietaris de Rosdor van abaixar definitivament les persianes.

Per acabar aquesta història cal recordar que amb aquells diners el fundador de Rosdor va crear una altra empresa, Paellador, que encara té més èxit que la primera. En comptes de patates rosses ara elaboren i venen paelles i altres especialitats gastronòmiques precuinades i llestes per escalfar i consumir.

Aquest episodi m’ha vingut al cap veient que sobre el tema de la llengua catalana i la ferma voluntat que tenen alguns de deixar-la reduïda al consum familiar i poca cosa més, aquí tenim dos partits que es fan durament la competència. Un de gran a nivell d’estat, el Partido Popular, i un de petit a nivell més local, Ciudadanos. Doncs bé, no m’estranyaria gens que mes tard o més d’hora Ciudadanos acabés sent el Rosdor de la política catalana, tot i que sóc incapaç d’intuir qui faria llavors el paper de Paellador.

Barbacid, el CNIO i el govern espanyol

2011-09-14T06:30:00.001+02:00

Recordo que quan fa uns anys es va convèncer Mariano Barbacid, un científic i investigador espanyol reconegut mundialment, perquè tornés dels Estats Units i s’instal·lés a Espanya, ens ho van presentar com un gran èxit del govern. Va ser portada a tots els diaris i telediaris. I la foto, sobretot que no falti mai la foto del governant de torn amb el científic que torna a casa. Però posteriorment, i això va passar gairebé desapercebut, van sorgir discrepàncies entre Barbacid i el govern espanyol. El científic feia temps que es queixava de la manca de finançament, i lamentava també que les autoritats no li permetien utilitzar un finançament addicional privat per a les seves investigacions sobre el càncer de pulmó. I potser hi van haver més discrepàncies que no s’han fet públiques.

Degut a la manca de suficient diner públic per tirar-les endavant amb una mínima garantía d’èxit, l’equip de Barbacid es va espavilar per altres vies. Finalment va trobar una font de finançament complementària, d’origen privat, però quan els governants espanyols se’n van assabentar no els hi va agradar gens. Tal vegada el nostre govern no vol compartir els possibles èxits que pugui assolir aquest equip punter d’investigadors. La foto que dèiem abans, la punyetera foto, i el desmesurat afany de protagonisme tan habitual entre els dirigents polítics. La reacció governamental, però, va anar una mica més lluny: a Barbacid el van fe fora de la presidència del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas CNIO, tot i que podia continuar treballant com a investigador en el mateix organisme.

No crec que a aquestes alçades ningú discuteixi la qualitat científica i professional de primer ordre de Barbacid, reconeguda a tot el món. Ara que encara el tenim aquí seria lamentable que per uns temes bastant secundaris, que sembla ser que la cosa pot anar per aquí, Barbacid se n’acabés atipant i fes novament les maletes per tornar als Estats Units, on per altra banda el rebrien amb els braços oberts. Si els bons continuen marxant, aquest país (Espanya o Catalunya, tant se val) no aixecarà mai el cap. ¡Que inventen ellos! deia Unamuno. Però resulta que els ellos d’avui són també científics d’aquí que han hagut d’emigrar i buscar-se la vida a l’estranger, i quan tornen els fan la vida impossible perquè tornin a marxar. Decebedor.

Longevitat parlamentària

2011-09-13T06:32:00.004+02:00

Alfonso Guerra @ mienmano ha declarat que Pérez Rubalcaba @ azotedelosricos, el més que previsible futur cap dels socialistes espanyols, finalment l’ha convençut perquè segueixi fent de diputat a Madrid quatre anys més. Ell no volia seguir, no, ja ens ho creiem, ja, però un deure patriòtic -malentès- i un -equivocat- sentit de la lleialtat amb el seu partit l’han fet agafar el compromís de sacrificar-se quatre anys més per la seva pàtria (no puc evitar que se m’escapi el riure). Així, Guerra es tornarà a presentar a les properes eleccions per tal d’intentar revalidar l’acta de diputat que conserva ininterrompudament des de l’any 1977. Porta, per tant, 34 anys al Congreso de los Diputados d’Espanya. No crec que ningú amb un mínim de sentit comú pugui negar que 34 anys són massa anys.

Estic convençut que la limitació de mandats que alguns reclamem, val a dir que amb un èxit més aviat escàs per no dir nul, hauria d’afectar també els diputats. No sóc tècnic en la matèria i ignoro si un parlamentari hauria de tenir fixat per llei un límit de vuit anys com a diputat o n’haurien de ser un màxim de dotze, però que no s’hi hauria d’estar tota la seva vida laboral n’estic ben convençut. Els que manen de veritat, però, que no són precisament els diputats, dissortadament ho veuen de manera diferent, i així ens va. Ara bé, no cal anar tant lluny, no cal anar fins a Espanya per trobar casos de longevitat parlamentària. A casa nostra també en tenim algun exemple, casualment o no també d’un socialista: Higini Clotas va entrar al Parlament quan es va reobrir l’any 1980, i des de llavors encara no n’ha sortit. Quan l’any 2014 s’acabi la present legislatura, l’home portarà com a diputat els mateixos anys que ara porta Guerra al parlament espanyol: trenta-quatre.

Sense cap intenció d’acusar als senyors Guerra i Clotas, sobre els que no tinc cap mena de sospita de corrupció, està sobradament demostrat que la corrupció política té com a un dels seus aliats principals les llargues estades dels bandarres ocupant càrrecs públics, siguin d’elecció democràtica o siguin d’accés digital. Altres vegades ja hem parlat dels excessius 23 anys del mandat de Pujol, o dels encara més excessius 32 anys del mateix color polític a molts ajuntaments (per exemple, el de Barcelona), i molt sovint amb el mateix alcalde. I ara algú potser dirà que no es pot prohibir que governi un partit que va rebent el suport popular majoritari cada quatre anys. I és cert, no es pot prohibir. Però si hi hagués hagut la limitació de mandats de vuit anys (dues legislatures), tant l’alcalde Maragall com el president Pujol haguessin hagut de plegar després d’aquests vuit anys, i l’alternança política que alguns demanem amb tanta insistència hagués estat molt més factible. Per tant, limitació de mandats ja!

El cinisme d’un partit espanyol

2011-09-11T10:37:00.003+02:00

Quan abans d’ahir vaig començar a rumiar aquest article, el títol que hi pensava posar era “El cinisme de l’alcalde García”. Avui, però, llegint La Vanguardia de paper, he vist clar que l’actitud novament provocadora de l’alcalde García no és un verso suelto dins del seu partit sinó que representa fidelment la posició oficial del Partido Popular. García ja fa uns quants anys que és regidor de l’ajuntament de Badalona. Abans s’asseia als bancs de l’oposició i des de fa uns quants mesos, en guanyar clarament les eleccions, ocupa amb tot mereixement la poltrona d’alcalde. Quan García s’estava a l’oposició ja no participava en els actes organitzats pel seu ajuntament per celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Un incís: segons la legislació vigent aquesta és la denominació oficial de la diada, tant com s’omplen la boca amb això de fer complir les lleis. Aquest primer 11 de setembre com a alcalde, García s’ha hagut de buscar noves excuses per evitar la celebració institucional del seu ajuntament. Per exemple, en la documentació institucional s’ha suprimit el mot nacional de la denominació oficial que dèiem abans. Per exemple, suprimint unes conferències del seu ajuntament i que ja formaven part de la tradició badalonina, però que a ell i al seu partit li semblaven massa identitarias. Finalment, l’objectiu no confessat de García ha estat assolit amb èxit: divendres els altres partits del consistori van manifestar que, davant de les continues provocacions del regidor, no participarien en els actes institucionals del seu ajuntament i llavors l’alcalde García, mostrant-se falsament compungit davant la premsa, va reaccionar anul·lant l’acte. Ja tenia l’excusa que buscava.

Parlava abans de La Vanguardia d’avui. A la pàgina 23 hi ha un anunci a tota plana del Partido Popular amb una gran foto de la presidenta de la seva franquícia catalana i un títol que diu “FELIÇ DIADA DE CATALUNYA”. Aquí el mot nacional tampoc no hi surt, i això m’ha confirmat que l’alcalde García no va per lliure sinó que segueix instruccions clares e inequívoques de la seva formació política. Llavors he anat a buscar l’anunci a l’Ara i a El Punt Avui per comprovar que el mot nacional tampoc no hi era, no fos cas que la mutilació del nom oficial hagués estat una iniciativa pròpia de La Vanguardia, que del diari dels Godó t’ho pots esperar tot. Però no, no és que el mot nacional no hi fos, és que ni tan sols hi he trobat l’anunci, i a partir d’aquesta dada les conclusions que se’n puguin treure són lliures. No he pogut comprovar, però, si al TBO hi sortia el mateix anunci; no l’acostumo a comprar.

El Partido Popular ho té clar. La seva nació és España, i Cataluña y su lengua vernácula només són una gran nosa política pel seu projecte centralista d’estat uno y grande. Democràticament hi tenen tot el dret, només faltaria. Recordem, però, que a aquesta formació política només la vota el dotze per cent de l’electorat català. Passen els anys i no passen del dotze. Cal recordar que en la seva millor època, durant el mandat de Vidal-Quadras, havien superat el tretze, que tampoc no és res de l’altre món. És a dir, per més soroll que facin, a Catalunya el Partido Popular sempre ha sigut un partit residual. Relacionat amb tot això, ahir vaig ser a l’Hotel Santa Marta de la platja de Santa Cristina de Lloret. Allà també ho tenen clar. Les banderes les tenen penjades en un únic pal. A sobre, ben a la vista de tothom, l’espanyola; a sota, mig amagada pels arbres segons des d’on t’ho miris, la catalana. Així de clar, una manera ben visible de mostrar la submissió sense subterfugis. Com ho fa el Partido Popular. Banderes a banda, al Santa Marta s’hi menja molt bé, i tenen unes instal·lacions i una platja fantàstiques. Però mentre demostrin aquest nul respecte per la bandera del meu país no hi penso pas tornar.

Vicenç Navarro vs. Manel Fuentes

2011-09-09T06:39:00.006+02:00

S’ha produït un gran rebombori mediàtic per l’entrevista de dotze minuts que Manel Fuentes (El matí de Catalunya Ràdio) va fer dimecres passat a Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Les esquerres i, molt especialment, les esquerres més esquerranoses i dogmàtiques d’aquest país, han posat el crit al cel i han demanat la dimissió i/o el cessament immediat de Manel Fuentes com a conductor del programa. Són les mateixes esquerres que durant els darrers set anys ens han governat amb mà de ferro. Són les mateixes esquerres que, seguint les teories econòmiques del professor Navarro, ens han deixat el país com ens l’han deixat, i no estaven gens acostumades a que algú posés en qüestió les teories del seu guia espiritual, tot i que l’economista Xavier Sala i Martin ja havia fet públiques les seves abismals discrepàncies professionals amb Navarro. En aquest sentit, chapeau! ara per en Fuentes.

L’entrevista, però, té algun moment poc afortunat per part de l’entrevistador, i així ho va reconèixer ell mateix poca estona després, quan va demanar disculpes per antena, unes disculpes que va reiterar per escrit. I només començar el programa del dia següent –ahir dijous- en Fuentes va tornar a entonar el mea culpa per antena. Partint de la base que tothom es pot equivocar, també el periodista radiofònic més escoltat de Catalunya en la seva franja horària, penso que tres disculpes en menys de 24 hores són més que suficients, especialment si es complementen amb una invitació formal feta a l’entrevistat perquè vagi un dia amb més calma al programa i s’expliqui sense les urgències d’una curta entrevista telefònica.

Dit això, el professor Navarro va quedar ben retratat, tant en les formes com en el fons de la seva intervenció. En aquest sentit, un mitjà públic com és Catalunya Ràdio entenc que amb aquesta entrevista ha fet un bon servei al país. Navarro es queixava del to dur utilitzat per l’entrevistador, però cal no oblidar que va ser el propi Navarro qui va començar a escalfar l’ambient només començar l’entrevista, en respondre de forma clarament provocadora a la primera pregunta d’en Fuentes: faci una pregunta més interessant, si us plau. No cal dir que tenia tot el dret a dir-ho, però llavors havia d’acceptar que entrava en un joc perillós, ja que en Fuentes té una acreditada habilitat com a entrevistador que Navarro no té.

I ja per acabar, un curiós intercanvi de missatges d’ahir al vespre entre l’autor d’aquest blog i la Universitat Comunista dels Països Catalans. Jo tan sols pretenia saber si aquesta entitat podria tenir quelcom a veure amb la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, generosament subvencionada pel tripartit, i de la que Vicenç Navarro n’és actualment el rector emèrit. Aquests són els missatges creuats:

18:24 * Quina relació té el professor Vicenç Navarro amb aquesta Universitat, si és que n’hi ha alguna? Miquel Saumell
18:26 * Gràcies per contactar amb nosaltres. Properament atendrem la teva petició. Atentament, Grup Promotor de la UCPC
20:47 * A que es deu aquesta pregunta?
22:35 * Moltes gràcies per la seva resposta, per cert sense firma, que ara hauré de interpretar, a risc d’equivocar-me. Encara existeix el secretisme leninista? Salutacions cordials, Miquel Saumell

I per avui deixem-ho aquí.

Els conversos són els pitjors

2011-09-08T06:36:00.010+02:00

Catalunya és un país petit i més o menys tots ens coneixem. Els polítics conversos són els pitjors, els més perillosos i els més imprevisibles. S’han de demostrar a sí mateixos i també al seu nou partit la justificació del canvi de camisa. Per tal que els perdonin els pecats comesos amb anterioritat, els conversos es creuen contínuament en l’obligació de fer mèrits extraordinaris, com una mena de penitència civil. I la millor manera que se’ls acut per demostrar la seva fidelitat i la seva adhesión inquebrantable a les noves sigles passa per atacar el seu antic partit amb el que, com qui diu fins fa quatre dies, tot eren coincidències i flors i violes. Per els polítics conversos aquesta és la sortida fàcil, tot i que sovint determinades declaracions provoquen vergonya aliena. I credibilitat zero.

Fa un parell de dies Enric Millo, ara diputat del Partido Popular i abans de CiU, ens amenaçava des d’un faristol, somrient en les formes però amb un to clarament amenaçador, dient-nos que si CiU trencava amb els populares estava a les seves mans provocar eleccions anticipades a Catalunya. Cada dia es fa més evident que en el tema lingüístic la distància entre ambdós partits és sideral, tot i que en altres temes la coincidència ideològica pugui ser força alta. El diputat parlava com si els 18 diputats populares (més els 3 diputats de la que sembla la seva segona marca, Ciudadanos) tinguessin la clau definitiva de la governabilitat de Catalunya. Però ells saben que 18 diputats són només 18 diputats sobre 135, i no és cap secret que en un parlament amb 10 partits polítics representats les alternatives parlamentàries no s’acaben, sortosament, amb el Partido Popular. Per això de tant en tant fan veure que estiren molt la corda però... assegurant-se que no es trencarà. Saben que Rajoy els vigila de prop.

Parlem clar. A Catalunya, la tasca lingüística del Partido Popular consisteix en relegar l’ús del català a l’àmbit familiar i poca cosa més. Això sí, sense dir-ho clarament. La seva guia és el Decret de Nova Planta: Introducir la lengua castellana, con disimulo, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Amb aquest objectiu, els populares utilitzen totes les armes al seu abast, des dels tribunals espanyols de justícia fins a la demagògia més insultant, barroera i fastigosa, que els fa ser tan antipàtics i poc votats (dotze per cent) a Catalunya però que els dóna molts rèdits electorals a Espanya, on d’aquí dos mesos obtindran una folgada majoria absoluta.

I no ens enganyem, aquí pocs creiem en una justícia clarament parcial com la que tenim, que massa sovint actua com a jutge i part. Aquí tots volem una justícia a la carta. Quan els convé, els populares són els primers en deixar de banda aquesta justícia tan parcial, i només cal veure com estant reaccionant a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol que va declarar la legalitat de Bildu. TC sí quan es carrega l’Estatut de Catalunya; TC no quan beneeix Bildu. Si la justícia establís que els catalans ens hem de suïcidar és evident que una sentència així no s’hauria de complir. Doncs lingüísticament parlant és això el que diu la justícia espanyola: que ens anem suïcidant de mica en mica. Per tant, els nostres governants tenen l’obligació de trobar una sortida imaginativa que ens estalviï el suïcidi lingüístic que se’ns vol imposar des d’Espanya. Al capdavall, cap sentència ni cap interlocutòria ha parlat mai de percentatges. Es tracta de posar-hi una mica d’imaginació. Per exemple, es podria donar una classe a l’any en espanyol i tota la resta en català, i l’ensenyament ja seria tècnicament bilingüe com ens imposen des d’Espanya. Cal acabar agraint al Partido Popular, això sí, la seva valuosa contribució a la causa de l’independentisme a Catalunya. Lo cortés no quita lo valiente.

Des de Burgos, Espanya

2011-09-06T16:05:00.009+02:00

Deia en l’article anterior que m’estava uns quants dies a l’estranger. Aquesta vegada ens hem estalviat els desagradables controls dels prosegurs aeroportuaris i hem viatjat per carretera, direcció oest, concretament fins a Burgos, Espanya. Obro parèntesi. Tinc perfectament clara la delimitació geogràfica del meu país. Per mi tan estranger és Clermont Ferrand (França) i Ravenna (Itàlia), com Matosinhos (Portugal) i Burgos (Espanya). És a dir, ara per ara em moc provisionalment amb documentació que considero estrangera. Tanco parèntesi. He pogut constatar que res no ha canviat des de la darrera vegada que vaig viatjar a Espanya, ara fa un parell de mesos. Una mica més enllà de Catalunya s’acaben els radars recaptatoris que tant sovintegen a les autopistes catalanes. Allà n’hi ha molts menys. Un altre avantatge és que, tan aviat com surts de Catalunya, la gasolina et surt quelcom més barata, i és que a Espanya encara no paguen el cèntim sanitari. I això sí, estrelles Michelin al marge, que de restaurants triestrellats a Espanya encara no en tenen cap, no sabria pas dir on es menja millor. Tot depèn dels paràmetres que es considerin. Però que no se’ns enfadi ningú i deixem-ho en un empat tècnic, tot i que pel meu gust aquella cuina potser és massa contundent, massa calòrica, si més no a l’estiu

L’arqueòleg Eudald Carbonell és molt mediàtic i es presenta sempre com el cap visible d’Atapuerca. Sap vendre el seu producte. En aquest sentit i al marge de les seves reconegudes habilitats tècniques pròpies de la seva professió, sempre l’he considerat un bon venedor. Es nota que és català. Això sí, segueix vestint amb aquell look Coronel Tapiocca tan propi de l’explorador europeu que a principis del segle passat es movia per l’Àfrica negra. Yes, Bwana! Aquells salacots blancs i aquelles armilles multibutxaca de color de gos com fuig, que no dubto que per alguns deuen tenir la seva utilitat. En definitiva, Carbonell se’ns presenta amb aquell vestuari propi dels blancs que dominaven els negres de l’Àfrica subsahariana i que encara ara et trobes en zones rurals de Kenya. Una mena de disfressa que a mi sempre m’ha cridat l’atenció, més aquí que a l’Àfrica, i especialment des que fa uns mesos l’empresa Coronel Tapiocca va fer fallida. En fi, cadascú vesteix com vol i, com diuen per aquelles terres, el hábito no hace al monje.

Anem al gra. Valen la pena les visites als jaciments arqueològics de la Sierra de Atapuerca, així com al Museo de la Evolución Humana, del que a dalt a l’esquerra he reproduït el seu excel·lent logotip. És més que recomanable anar als dos llocs, que es complementen perfectament, tot i que degut al meu desconeixement previ potser m’esperava quelcom més. Però tot i això recomano aquestes visites. Burgos queda a uns sis-cents quilòmetres des de Barcelona per autopista; per cert, tota de pagament. Sense entretenir-se massa pel camí es tarden menys de sis hores. Un incís. Burgos forma part d’allò que es coneix com l’Espanya profunda, un concepte més ideològic que geogràfic. La premsa local d’aquests dies té com a tema estrella el segons ells perill real de la desaparició de la llengua espanyola a Catalunya, degut a la imposició nacionalista del català a l’escola. Aquella gent també es mostra igualment molt preocupada pel perill que corre la indisoluble unidad de la nación española. No ens volen com som, però tampoc ens volen deixar anar. Un especialista en alta psiquiatria política potser hi podria fer alguna cosa.

Com una mena d’avís a navegants catalans, en un lloc preferent del loby del nostre hotel hi havia un faristol amb un exemplar de la Constitución Española obert per la pàgina dels articles 1, 2 i 3. L’article 1 és aquell que ve a dir que un senyor extremeny de Jerez de los Caballeros, o una senyora canària d’Icod de los Vinos, tenen el mateix dret que un català a decidir els temes que afecten Catalunya. L’article 2 parla de ...la indisoluble unidad... patria ... indivisible... L’article 3 diu per una banda que el castellano es la lengua..., que es compleix fil per randa, i per l’altra que la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección, un aspecte que tots sabem que no s’ha complert mai, més aviat el contrari. És a dir, cap respeto per part d’Espanya. Bé, o no tan bé, però avui ens estem allargant massa i encara no hem entrat en matèria.

Per resumir-ho en tres paraules i tal com diria la Guide Michelin, la visita vaut le voyage. A Burgos no us perdeu tampoc la catedral, el retaule espectacular de l’església de San Nicolás de Bari, el Monasterio de las Huelgas, la Cartuja de Miraflores, San Pedro de Cardeña, etc. No entraré en els detalls concrets de les visites doncs els podeu trobar amb facilitat per internet. Després d’aquest viatge es pot perfectament aplicar aquell eslògan de Rosa Díez que va fer tanta fortuna, i que deia Ven y cuéntalo!, quan aquesta diputada d’UPyD era la consellera socialista de turisme del govern d’Euskadi i encara no havia fet la deriva ideològica cap a l’espanyolisme més caspós. Doncs això és exactament el que he intentat fer amb aquestes ratlles, verlo y contarlo. I ja per acabar, una prova més del multilingüisme d’aquest blog, per altra banda gens nacionalista, és que només en aquest article s’han utilitzat cinc llengües amb tota naturalitat i sense cap problema: l’anglès, el català, l’espanyol, el francès, i el swahili.

De aquellos polvos...

2011-09-01T07:00:00.002+02:00

Al capdavall, els problemes quasi sempre acaben sent econòmics. El gravíssim problema que tenim a Catalunya té molt a veure amb el vessant econòmic de la nostra relació amb Espanya. Ni la llengua, ni la sardana, ni els castellers que ensenyen l’estelada a Nova York i són xiulats i insultats pels espanyols, ni la immersió lingüística, ni les ambaixades, ni les matrícules dels vehicles amb o sense el CAT. Res de tot això té cap importància si ho comparem amb el creixent maltractament fiscal que patim els catalans per part de l’encara nostra metròpoli.

Vist amb la perspectiva que ens donen les tres dècades transcorregudes des del conegut com a pacte de la transició, aquell gran acord polític dels anys setanta del segle passat que algú amb força encert va anomenar pacte de l’amnèsia, cada dia està més clar que CiU va cometre un greu error en donar suport a la constitució del 78 en els termes en que va quedar finalment redactada. És el pecat original de CiU i, si ho hem de personalitzar, és el pecat original de Pujol Soley i Roca Junyent, que aleshores dirigien amb mà de ferro la coalició. De aquellos polvos vienen estos lodos.

Ara s’ha posat en marxa una reforma exprés de la constitució que encara ens collarà més. I dic ens perquè els catalans, amb la disminució de l’autogovern que la reforma comporta, serem uns dels grans perjudicats. Com diria aquell, éramos pocos y parió la abuela. O a perro flaco todo son pulgas. No demano res dels socialistes, que sempre han tingut clar qui és el seu amo. Però estaria bé que Pujol i Roca comencessin a reconèixer la seva part de responsabilitat en aquest afer, tot i que amb la boca petita ja ho comencen a insinuar. La transició era el moment dolç per resoldre el problema del finançament de Catalunya, tal com van fer els bascos aprofitant una situació històrica que els beneficiava. Però pel motiu que sigui Catalunya no ho va fer. De aquellos polvos vienen estos lodos.

No em cansaré de repetir-ho sempre que convingui: respecte Catalunya, PP i PSOE són exactament la mateixa cosa. És a dir, en el fons, i sovint també en les formes, ambdós tenen una mirada centralista i colonialista de l’estat. La prova del cotó: ens han estat repetint durant trenta anys que la seva constitució, seva en el sentit que no la considero gens meva, sempre es podia modificar, però que el procediment per fer-ho era llarg i feixuc, i que després s’havia de ratificar en referèndum. Era mentida. Ara s’han proposat modificar-la i amb un parell de reunions s’han posat d’acord. Els catalans tenim mala peça al taler. I ho deixo aquí. Deixo també el blog fins a mitjans de la setmana que ve, que durant uns quants dies seré a l’estranger i tindré altres prioritats i ocupacions.

I molt relacionat amb el tema d'avui també us podeu mirar aquesta entrevista.

Que difícil és deixar-ho!

2011-08-30T06:39:00.001+02:00

El 28 de novembre de l’any passat els socialistes van perdre, amb tot mereixement, el govern de Catalunya. El responsable màxim d’aquella estrepitosa derrota electoral es diu José Montilla, que encara exerceix de primer secretari del partit socialista. El sentit comú ens diu que, després d’una derrota tan contundent, a can socialista s’imposava amb urgència un canvi de líder, i segurament d'algunes coses més. El politburó del partit, però, s’ho va prendre amb tota la calma fins que finalment va decidir fixar la data del proper congrés pel 28 d’octubre, és a dir, exactament onze mesos després d’aquell fracàs electoral sense precedents. Mentrestant els senyors Montilla, Iceta, Zaragoza, Nadal, de Madre, Rangel i companyia han continuat al capdavant del partit com si ells no tinguessin res a veure amb aquell desastre.

Posteriorment, el personatge que als efectes pràctics és també qui porta la batuta dels socialistes catalans, José Luis Rodríguez Zapatero @ ¡apoyaréelestatuto!, va anunciar que les properes eleccions espanyoles seran el 20 de novembre, una data emblemàtica que, per uns motius ben diferents, ja forma part de la història d’Espanya. Es desconeix quin estrany mecanisme mental va portar Zapatero a fer coincidir la data de la seva mort política amb la data de la mort biològica de Franco, però aquest estudi el deixarem pels experts en alta psiquiatria política.

La primera conseqüència de l’avançament electoral ha sigut l’ajornament del congrés dels socialistes catalans que dèiem abans, per tal d’evitar que coincideixi amb la campanya electoral. Que es vulgui evitar aquesta coincidència té tota la lògica, però costa d’entendre que en comptes d’avançar el congrés s’hagi decidit endarrerir-lo encara més. Així, aquell període transitori d’onze mesos s’allargarà fins a superar els quatre-cents dies. Pel que sembla, els actuals dirigents de la franquícia socialista catalana no tenen cap presa per sotmetre’s a l’harakiri polític que els toca fer després dels seus darrers fracassos electorals. Per altra banda, tampoc semblen massa disposats a deixar pas a gent nova amb idees noves com poden ser, per exemple, les diputades Laia Bonet, Rocio Martínez-Sampere i altres components de l’anomenada generació blackberry, que destaquen per la seva gran preparació. Si algú en dubta pot comparar els seus currículums amb els dels que actualment governen el partit, començant pel del primer secretari.

S’especula que el successor de Montilla com a primer secretari del partit pot ser Miquel Iceta, una persona molt intel·ligent que a can socialista ho és tot... menys la imatge de renovació que els socialistes necessiten ara com el pa que mengen. Aquesta difícil successió, però, la decidirà el politburó del partit en petit comitè, i el congrés no farà res més que seguir obedientment les seves instruccions. Es diu també que la ministra de la guerra, que no de defensa, Carme Chacón, podria repetir com a cap de llista per Barcelona on, per cert, durant els darrers quatre anys pràcticament no hi ha posat els peus. Cal constatar que sempre que aquests dos personatges han hagut de triar entre Catalunya i Espanya han optat per la seguretat que els dóna la metròpoli. Ho fan, ho diuen i no se n’amaguen; és la seva opció, tan legítima com qualsevol altra.

Vist des de fora crida l’atenció aquesta indefinició i manca d’iniciativa dels socialistes catalans. Si en una empresa privada hagués passat el que va passar a can socialista el 28 de novembre de l’any passat, amb la cirereta afegida de la patacada bis de les municipals, ningú amb dos dits de front entendria que un any després encara seguissin dirigint l’empresa els mateixos personatges. Amb això es constata una vegada més que les dinàmiques polítiques dels partits no tenen res a veure amb el ritme que porta la societat a la que els polítics pretenen dirigir.

Heribert Barrera

2011-08-29T06:55:00.001+02:00

Dissabte va morir a l’Hospital de Barcelona el president Heribert Barrera. D’entrada cal dir que Barrera sabia fer moltes coses al marge de la política, i el seu currículum professional deixa en evidència el de la majoria dels nostres polítics. Aquest és un dels molts fets diferencials del personatge ara desaparegut, tot i que avui em centraré en el seu vessant polític. El recordo com a diputat del Congreso de los Diputados d'Espanya quan es va aprovar l’estatut. El recordo també com a diputat del Parlament Europeu, on no va utilitzar mai la llengua espanyola per fer visible la seva protesta per la prohibició d’expressar-se en la seva llengua. Una prohibició, per cert, encara vigent, deguda a pressions polítiques provinents dels dos grans partits de l’estat espanyol, unes organitzacions que en els temes d’estat tenen una visió bàsicament colonialista de Catalunya, i així ens va als catalans. PP i PSOE, tanto monta, monta tanto. Sí, sí, no ens escandalitzem, és exactament així, i tots ens entendríem millor si, tal com feia el president Barrera, diguéssim sempre les coses pel seu nom.

Barrera va deixar un bon record com a diputat i primer president del nostre Parlament recuperat, una institució històrica que després del franquisme es va haver d’organitzar a partir del no-res. Ens ha deixat també bons records de la seva activitat pública a partir de la seva retirada de la vida política oficial, tot i alguna relliscada semàntica tant puntual com disculpable. Alguns, i molt especialment dirigents del seu propi partit que no veuen més enllà de la punta del seu nas, no li van perdonar mai que fos una persona amb un sòlid discurs propi. Va ser molt clarivident la seva forta crítica, per altra banda del tot merescuda i plena de sentit comú, sobre la submissió d’Esquerra a un partit d’obediència forana com ho és el PSOE-psc, només amb l’objectiu de tocar poder amb aquell invent polític anomenat tripartit. Ho va ser igualment la seva advertència sobre les greus conseqüències futures que aquell pacte de perdedors tindria a nivell electoral. Amb els anys Heribert Barrera es va anar consolidant com tot un senyor de la política catalana. Descansi en pau.

No ens fem trampes al solitari: aquí no es discuteix el PIRMI, aquí es discuteix un frau

2011-08-26T17:21:00.006+02:00

(Ve d’aquí)

Aquest matí s’ha reunit la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya, que es composa de vint-i-dos diputades i diputats que gaudeixen dels següents tractaments protocol·laris: una diputada que és Molt Honorable, quatre diputades i diputats que només són Honorables, setze diputades i diputats que són Il·lustres i, finalment, una diputada –casualment pertanyent al Partido Popular- que té un tractament de connotacions tan clarament espanyoles com és el d’Excel·lentíssima. Amb aquesta introducció protocol·lària vull donar a entendre que cap d’aquestes vint-i-dues persones reflecteix el tipus de gent normal que et pots trobar anant pel carrer. Així, intueixo que cobren el seu sou i les seves dietes puntualment, que a la seva empresa (el Parlament) no tenen cap por de patir un ERO, ni de tenir impagats, ni de rebre inspeccions d’organismes públics de tota mena i condició, que massa sovint sembla que només tinguin com a objectiu el de fer la vida impossible a les empreses. Intueixo que la majoria d’aquestes diputades i d’aquests diputats no solen viatjar en metro ni en bus com fa la gent normal, i intueixo també que des d’un cotxe amb xofer (sigui del Parlament, del partit o d’altres organismes públics als que també pertanyen) les coses no es veuen de la mateixa manera com les veu la gent normal.

El tema monogràfic de la reunió extraordinària de la Diputació Permanent era la modificació extraordinària i puntual del sistema de pagament que s’ha establert aquest mes d’agost per tal d’intentar controlar els perceptors del PIRMI (renda mínima d’inserció), on alguns experts –i jo me’ls crec- ens diuen que hi ha un frau bastant generalitzat. No deixa de ser curiós que diputats pertanyents als partits d’esquerra que formaven part del tripartit ja van demanar fa dies la dimissió dels consellers compareixents avui, és a dir, abans d’escoltar els seus arguments. Res de nou però molt decebedora aquesta irresponsabilitat d’alguns parlamentaris. El fet és que amb el temps s’ha anat fent més evident que això del PIRMI era un berenar de negres, una expressió sense cap connotació racista, tot i que més del quaranta per cent de perceptors del PIRMI són estrangers, però sí com a sinònim de confusió i desordre. Algú hi havia de fer alguna cosa, algú havia d’intentar posar fi a tant desgavell.

Els encarregats de posar ordre són els consellers Cleries i Mena que avui han comparegut al Parlament. Han explicat que la totalitat dels xecs corresponents a les 34.535 persones que fins ara rebien el PIRMI es va enviar a finals de juliol a les adreces catalanes que els propis beneficiaris del PIRMI havien declarat en el seu moment a l’administració. Des de primers d’agost fins ara s’han cobrat més del vuitanta per cent d’aquests xecs, concretament 27.828. La resta de xecs enviats i fins a data d’avui no cobrats són 6.707, és a dir, el 19 per cent del total. Les causes d’aquests no-cobraments són diverses i moltes encara s’estan investigant: des dels beneficiaris que han mort –alguns fa més d’un any, però que per manca de control i desídia de l’administració els seus familiars anaven rebent puntualment la transferència bancària- fins als que ja no viuen a Catalunya, passant pels que han millorat la seva situació social i ja no ténen dret a cobrar el PIRMI, etc. etc. No ens fem trampes al solitari: aquí no es discuteix el PIRMI, aquí es discuteix un frau, i de l’acte d’aquest matí n’he tret la conclusió que a alguns parlamentaris ja els estava bé seguir com fins ara i no tocar res. Per això deia al principi que som molts els que tenim la sensació que políticament no ens representa gent gaire normal.

Una opció pràctica: comprar el sindicat

2011-08-25T06:28:00.003+02:00

Sovint sorgeixen conflictes entre l’empresari i els seus empleats, i lògicament cadascú defensa aferrissadament allò que considera seu. El treballador, el seu lloc de treball en unes condicions laborals i salarials raonables. L’empresari, una raonable remuneració del capital que ha invertit a l’empresa. Quan apareix el conflicte es discuteix i es negocia en busca d’una sortida consensuada. En la majoria dels casos s’arriba a una solució de compromís, una solució que, normalment, no satisfà del tot cap de les dues parts enfrontades. Aquesta és precisament la prova del cotó que l’acord és bo, que ningú en quedi plenament satisfet. Però de vegades, per més bona voluntat que hi posin les parts en conflicte, l’acord no resulta possible. Llavors només queda, per part del treballador, el recurs a la vaga i, per part de l’empresa, el recurs al lockout o tancament patronal, una opció tan legítima com l’altre però que poques vegades s’utilitza. Així és com funcionen les relacions laborals quan hi ha un conflicte d’interessos.

Però per part de l’empresa és legítim pretendre que els treballadors no utilitzin el recurs de la vaga. Imaginem-nos que una empresa es vulgui assegurar una pau laboral consolidada i duradora. Per assolir-ho l’empresa té dues opcions. Opció 1: tractar bé els treballadors. Si el treballador rep un tracte correcte no tindrà cap motiu per exercir el dret de vaga. A més a més, treballarà content i augmentarà la seva productivitat. Òbviament l’empresa en sortirà igualment beneficiada. Opció 2: comprar els sindicats. Tot i que en aquest país la taxa d’afiliació sindical és molt baixa, inferior al deu per cent, les nostres lleis donen molt poder als sindicats. A la pràctica poden fer i desfer al marge dels interessos dels treballadors, i veiem massa sovint com els dirigents sindicals acaben defensant per davant de tot els seus propis interessos personals. Això és així de lamentable, i seguirà sent-ho mentre no es canviïn les lleis que regulen el nostre cada dia més desacreditat sindicalisme.

Tot i que l’opció 1 seria la més lògica, de vegades l’empresa que vol evitar conflictes s’inclina per l’opció 2. Ras i curt, si el sindicat es deixa estimar l’empresa el compra. Així de clar i així de contundent. Quan l’empresa és una administració pública la temptació de comprar els sindicats augmenta ja que el polític que hi ha al capdavant pensa prioritàriament en la seva reelecció i, per tant, no vol soroll. I evidentment aquí posem-hi totes les excepcions que calguin, que haberlas laylas. Però no deixen de ser això, excepcions que confirmen la regla. Si per garantir la pau laboral s’ha d’untar el sindicat, es paga el que faci falta. Al capdavall es paga amb uns diners que, com diuen equivocadament alguns que no tenen les coses gaire clares, no són de ningú, com si aquests diners no tinguessin amo. O dit en altres paraules, quan el conflicte es dóna en una administració pública, qui pren la decisió no posa en joc els seus propis diners.

Això és el que passa entre la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya i alguns dels seus treballadors, aquells coneguts com els mossos d’esquadra. Un quart de milió d’euros l’any és el preu de la pau laboral dels mossos d’esquadra. Jo, administració, et subvenciono i tu, sindicat, no m’esveres el galliner. Més senzill, impossible. Però dirigents d'un sindicat presumptament agraciat encara tenen la barra de dir que els sindicats per ser independents i poder defensar les iniciatives d’un col·lectiu, han de sobreviure de les quotes dels seus afiliats i no dels diners que li dóna el departament. La teoria d’aquests sindicalistes és certament irrebatible, tot i que ells la prediquen però segons e-noticies.cat aparentment no la posen en pràctica. El cinisme d’alguns sindicalistes és d’antologia.

La meva “rentrée” a El Punt Avui

2011-08-23T12:49:00.003+02:00

Solidaris? és el títol d’un article meu que surt publicat avui al diari El Punt Avui, tant en les seves versions digitals com en les edicions de paper: Comarques Gironines (pàgina 11) i Edició Nacional (pàgina 17). Espero que també el trobeu interessant.

Sobrevolar el Kilimanjaro en globus aerostàtic

2011-08-23T06:58:00.001+02:00

Kilimanjaro Balloon Ultramagic Experience 2011 és la nova aventura organitzada pels amics d’Ultramagic, una empresa igualadina que actualment és el segon fabricant de globus aerostàtics del món. Aquesta vegada l’objectiu és sobrevolar el Kilimanjaro (5.893 metres) amb set globus aerostàtics provinents de diversos països. Cada globus volarà amb dos pilots; sumant-hi els equips terrestres de rescat així com uns quants amics que els acompanyen, més de seixanta persones s’han desplaçat a Tanzània per l’ocasió.

Encara que els expedicionaris ja es troben sobre el terreny, l’aventura pròpiament dita no començarà fins el proper divendres dia 26, segons el calendari oficial que, com ja és habitual en aquests esdeveniments, queda una mica obert i subjecte a canvis, en funció de les condicions meteorològiques i altres imprevistos que els expedicionaris es vagin trobant cada dia sobre el terreny.

El valor afegit d’aquesta aventura és que des de qualsevol ordinador connectat a internet es podrà fer un seguiment en directe dels vols, en temps real, connectant amb el blog obert per l’ocasió. Sembla ser que serà la primera vegada que una expedició d’aquesta naturalesa es retransmetrà en directe per internet. Tractant-se d’un país com Tanzània, amb greus dificultats de comunicació, en el suport tècnic de la retransmissió, que es farà via satèl·lit mitjançant aparells GPS 3D, hi ha involucrades diverses companyies tecnològiques especialitzades. Esperem que després de tants mesos treballant-t’hi amb moltes ganes, il·lusió i sense estalviar mitjans, tot plegat acabi funcionant com una seda.

El dubte

2011-08-22T06:25:00.002+02:00

Siguem realistes i així no ens vindrà tant de nou. El dubte no és si el Partido Popular guanyarà les properes eleccions espanyoles, que les guanyarà; ni si tindrà majoria absoluta, que la tindrà. El dubte és si aquest partit superarà o no la frontera psicològica dels dos-cents diputats. I tal com veig les coses intueixo que passarà dels dos-cents diputats, no pas per mèrits propis, que n’ha fet ben pocs, sinó pels demèrits continuats dels socialistes. Siguem realistes, els socialistes s’ho han guanyat a pols, i els del Partido Popular faran bé d’aprofitar-ho. I una cosa sí que hem de tenir perfectament clara: com passa sempre que a Espanya es governa amb majoria absoluta, als catalans ens tocarà el rebre de valent. Siguem realistes i preparem-nos, doncs, per a quatre anys especialment difícils.

Presumpte frau massiu en el cobrament del PIRMI

2011-08-20T06:54:00.002+02:00

A partir de les investigacions obertes per la Generalitat per posar fre a un possible frau massiu en el cobrament del PIRMI es diu –de moment només en veu baixa- que ja s’han detectat uns quants milers de perceptors que viuen fora de Catalunya i que, per tant, no tenen cap dret a cobrar-lo. És la prova del cotó que aquest control s’hagués hagut d’haver iniciat molt molt molt abans. Tot sembla indicar que el presumpte frau no ve d’ara, ve de més lluny. I no ens confonguem, aquí no es discuteix el PIRMI; aquí s’està investigant un possible frau.

El proper divendres 26 d’agost serà distret escoltar les compareixences dels consellers Cleries i Mena al Parlament, perquè després de les seves intervencions potser s’acabarà posant en evidència un frau massiu en el cobrament del PIRMI. Es podria donar el cas que els diputats tripartits que han forçat la compareixença dels dos consellers al Parlament, un cop escoltats els arguments de l’administració acabin sent ells mateixos els que hagin de donar explicacions als catalans per haver permès una dilapidació irresponsable i, segons com es miri, fins i tot potser delictiva, d’uns recursos públics que provenen, no ho oblidem, dels nostres impostos. El Síndic de Greuges Rafael Ribó, després d’haver-se posicionat amb una contundència com no s’havia vist mai abans en contra del govern de la Generalitat, potser també ens haurà de donar alguna explicació.

I per cert, no té cap validesa l’excusa que posen alguns perceptors del PIRMI dient que el xec de la Generalitat corresponent al mes d’agost no els ha arribat perquè ja no viuen en el mateix domicili que tenien abans. La percepció del PIRMI estava i està condicionada a tota una sèrie de requisits, i un d’ells és el compromís adquirit pel beneficiari de declarar a l’administració qualsevol modificació de les seves dades i, entre aquestes, òbviament, un possible canvi de domicili. De vegades les coses no són com alguns ens volen fer creure. Aviat se sabrà qui és realment el dolent d’aquesta pel·lícula.

Uns aniversaris sense pena ni glòria

2011-08-16T06:30:00.003+02:00

S'han complert ara 75 anys de dos fets històrics: a Espanya, el cop d’estat del 18 de juliol de 1936; a Catalunya, la fundació del PSUC. Uns aniversaris que no van merèixer l’atenció de gairebé ningú. Amb comptades excepcions, els mitjans de comunicació pràcticament ni en van parlar. Però des d’una visió democràtica de la nostra societat la conclusió només pot ser positiva: tant del franquisme com del comunisme ja no en queda pràcticament res, deixant de banda les reivindicacions de quatre nostàlgics. O potser són vuit, però no són més.

Aquests dies també s’ha celebrat el 50è aniversari de l’inici de la construcció del Berliner Mauer, un mur que tenia com a únic objectiu evitar que els dissidents del comunisme marxessin d’aquells paradisos dels que ara només en queden algunes escorrialles. Parlem, per exemple, de Corea del Nord, que té les fronteres més vigilades del món. A Cuba no va caldre construir cap mur; sort en tenen les autoritats comunistes de l’illa d’estar rodejats d’aigua i taurons per tot arreu, que si no fos així allà ja no hi quedarien ni els germans Castro. Salvant totes les distàncies, tant les geogràfiques com les ideològiques, resulta oportú recordar que, durant els anys durs del franquisme, a Espanya també costava que et donessin el passaport. No és cap secret que als dictadors, siguin de dretes o d’esquerres, no els fa cap gràcia que els seus súbdits viatgin i vegin món.

Queden encara alguns partits polítics –extraparlamentaris- que reivindiquen obertament el franquisme, aquella dictadura sorgida d’una guerra incivil que els guanyadors van tenir el cinisme d’anomenar democràcia orgánica. Com ja s’ha dit altres vegades, malament rai quan les democràcies porten adjectiu. Per la banda comunista també hi ha partits, igualment extraparlamentaris, que encara reivindiquen la dictadura del proletariat, en nom de la qual alguns semblen haver oblidat que van morir milions de persones per tot el món. Sortosament, però, tots aquests partits es mouen entre l’extraparlamentarisme i la seva desaparició.

Però també hi ha partits parlamentaris que, per acció o per omissió, de vegades encara semblen defensar aquelles ideologies. Des del PP ja no es reivindica expressament el franquisme però formalment, en seu parlamentària, sempre s’han resistit a condemnar-lo. Des de IU i ICV-EUiA no només no han condemnat el comunisme sinó que entre les organitzacions que en formen part hi veiem el PCE, i les seves direccions estan ben representades per comunistes que, encara ara, presumeixen de la seva ideologia. De fet, entre les militàncies d’aquestes formacions polítiques encara hi ha qui obertament predica les bondats dels règims dictatorials, es diguin franquisme o comunisme. Buscant-hi una explicació i des del meu respecte per a totes les idees polítiques democràtiques, intueixo que es tracta de gent poc viatjada. El que intento expressar és que els grans ideals teòrics amb els que molts podem coincidir res tenen a veure amb les aplicacions pràctiques que hem vist al llarg del segle XX. Segons el diccionari, una teoria només és una construcció intel·lectual elaborada amb independència de tota aplicació pràctica, i algunes teories, per més bones que puguin ser sobre el paper, mai podran ser posades en pràctica.

I pensar que després del cop d’estat del 18 de juliol aquí hi va haver una dictadura, molt consolidada, que va durar quatre dècades! I pensar que durant al franquisme el PSUC i el PCE eren pràcticament els únics referents polítics de l’oposició a aquell règim! Com han canviat les coses en tan poc temps! El fet cert és que ambdues ideologies s’han desfet com dos terrossos de sucre. I sí, en aquest article les equiparo expressament, no pas per provocar ningú sinó perquè tan dictadura era el règim franquista que ens van imposar els uns com la dictadura del proletariat que ens pretenien vendre els altres. El que dèiem al principi, aquests són uns aniversaris sense pena ni glòria. Vaja, uns aniversaris per oblidar.

Quan vint minuts només en són deu

2011-08-12T16:44:00.003+02:00

Des del Palacio de la Moncloa ens informaven dilluns passat que, per tal de reforçar la coordinació, els presidents Obama i Zapatero havien estat parlant per telèfon durant vint minuts. La durada declarada de la conversa tant pot ser real com no però, tant se val, donem-la per bona. I poca broma! Vint minuts de conversa telefònica amb el president Omaba és com per presumir-ne, i els serveis de propaganda de Presidencia del Gobierno ja es van encarregar de fer-nos-ho saber amb bombo i plateret.

Ara bé, sense entrar en els assumptes tractats durant la conversa, caldria matisar aquesta informació. Dos petits detalls: ni Obama parla espanyol ni Zapatero parla anglès. Això significa que quan aquests dos personatges s’entrevisten necessiten uns intèrprets que els vagin traduint les intervencions. Parla Zapatero i a continuació un traductor diu el mateix en anglès. Li contesta Obama i tot seguit l’altre traductor ho repeteix en espanyol. Tot el que es diu en una llengua es repeteix en l’altra per tal que ambdós personatges es puguin mínimament entendre.

En el món de la diplomàcia la durada d’una entrevista, sigui presencial o telefònica, té la seva importància. Fins i tot hi ha experts en la matèria que la relacionen amb una suposada proximitat o llunyania política i/o personal entre els interlocutors. Però per tal de valorar acuradament el cas que ens ocupa, el temps de l’entrevista s’ha de dividir per dos. És a dir, una entrevista de vint minuts són només deu minuts efectius de conversa. Els altres deu són pels traductors. Good morning president Zapatero (Obama). Buenos días presidente Zapatero (un traductor). Buenos días presidente Obama (Zapatero). Good morning president Obama (l’altre traductor). I així fins a esgotar els vint minuts oficials de la conversa.

Si al Palacio de la Moncloa hi hagués un president que parlés anglès (no és el cas del que hi ha ara ni del que previsiblement el substituirà d’aquí uns mesos), vint minuts de conferència telefònica serien vint minuts efectius de conversa. Però a Espanya ens hem de conformar amb deu i passar tots una mica de vergonya aliena. A Catalunya, amb Montilla de president això també ens passava. En canvi, tant Pujol com Maragall i Mas no tenen cap problema en aquest aspecte.

De les paraules als fets (i 2)

2011-08-10T06:58:00.003+02:00

(Ve d’aquí)

Té sentit que un diputat del Parlament cobri més que un metge especialista? Uns polítics, els diputats, que en la majoria dels casos encara no han demostrat què són capaços de fer, a banda de tenir bones relacions amb els cuiners del seu partit, aquells personatges sinistres que decideixen els llocs de les llistes electorals. Té sentit que la trentena d’assessors dels partits polítics amb representació a la Diputació de Barcelona (assessors dels partits, no de la institució!) cobrin 3.500 euros mensuals de l’erari públic per una feina que ni tan sols requereix dedicació exclusiva? Seguirà sent la Diputació de Barcelona, ara amb un govern de CiU + PP, una agència de col·locació dels amics polítics, com ho ha sigut en els últims 32 anys amb governs socialistes? Com que tancar-les sembla ser que no es pot fer mentre Catalunya depengui d’Espanya, no seria millor plantejar un ERO i deixar aquestes institucions espanyoles reduïdes a la mínima expressió, i transferir la tasca de suport als municipis a la Generalitat?

S’ha perdut el sentit de la proporció salarial. Tenint en compte que tots aquests sous, tant els dels metges de la Vall d’Hebron que dèiem en l’article anterior com els dels càrrecs electes i polítics en general, tots surten de la mateixa caixa, és a dir, de la nostra caixa comuna, aquí hi ha quelcom que grinyola. Té sentit que la paga d’incentius per objectius que es cobra a la sanitat pública, que evidentment només es cobra si s’han complert els objectius fixats a principi d’any, ara es posi en qüestió o, com ja ha passat en alguns hospitals, s’acabi reduint a la mínima expressió o suprimint-la del tot? Després del que va costar introduir-la, es pretén ara deixar de banda la cultura de l’incentiu? S’ha rumiat bé abans de tancar determinats ambulatoris i serveis d’urgència? Insisteixo, totes aquestes retallades no són projectes de futur, són realitats fàcilment comprovables que, contràriament al que manifesten els nostres governants, repercuteixen molt negativament en l’atenció a l’usuari.

És lamentable constatar que amb les retallades que toquen directament els serveis bàsics a la població (repeteixo, serveis bàsics) no hi hagi hagut massa miraments per tirar-les endavant, mentre que per a les retallades de despeses supèrflues i, per tant, objectivament prescindibles, encara es continua parlant en uns termes ambigus de futur que, als efectes pràctics, és com no dir res.

Per què les generoses subvencions públiques als festivals de música i altres saraus estiuencs que per tot el territori s’estan celebrant aquests dies (Grec, Cap Roig, Perelada, Portaferrada, Torroella, El Vendrell, Santa Florentina, la Shubertíada de Vilabertran, etc.) han de tenir prioritat sobre la despesa sanitària bàsica que dèiem abans? No seria molt més lògic que ara, tal com estan les coses, el cost dels concerts se’l pagués íntegrament cadascú de la seva butxaca? No estic ni molt menys minimitzant la importància de la cultura, però és evident que quan no hi ha diners per tot la salut hauria de ser prioritària.

Al final hom treu la conclusió que els nostres governants no toquen gaire de peus a terra i, en conseqüència, massa sovint apliquen unes prioritats de retallada, despesa i inversió clarament oposades al sentit comú i a les necessitats reals de la població. Subvencionen un concert i deixen de finançar serveis bàsics de la sanitat. Per cert, uns governants que, siguin del color polític que siguin, sempre acostumen a tenir seient reservat a tots els saraus subvencionats amb diner públic, i intueixo que potser no sempre passen per taquilla. Algú més atrevit que jo fins i tot gosa insinuar que segurament no hi han passat mai. Sigui com sigui, vist des de fora del món de la política tot plegat resulta força decebedor. Aquells que diuen no entendre els motius del divorci creixent que hi ha entre la classe política i els administrats potser s’ho haurien de fer mirar. O tal vegada s’haurien de plantejar canviar de feina per incapacitat manifesta. Raimon deia que nosaltres no som d’eixe món, però els que no semblen ser-ho són els governants que viuen i actuen d’esquena a la societat que els paga generosament el sou.

De les paraules als fets (1)

2011-08-07T09:06:00.015+02:00

Parlem primer de les despeses públiques prescindibles. Des del govern no paren de assegurar-nos que s’aprimarà l’estructura administrativa de Catalunya. Entre altres mesures es parla de fusionar i/o suprimir organismes públics prescindibles (?). Però tot i tractar-se d’una música que, d’entrada, no sona gens malament, té una petita pega. Aquest govern ja porta més de mig any i encara es continua parlant en termes de futur, del què faran, del que suprimiran, del que els catalans ens estalviarem.

Penso que després de tants mesos ja tocaria que es comencessin a canviar els temps verbals, és a dir, que és comencés a parlar en termes de present i fins i tot de passat. Estem fent això i allò, ja hem fet allò altre, ja hem suprimit l’organisme ics, ja us hem estalviat tants milions d’euros. És a dir, el contribuent agrairia que s’anés concretant, que es fes pública la relació dels organismes que ja s’han suprimit, suposant que se n’hagi suprimit algun. El contribuent vol saber quants càrrecs polítics s’han amortitzat, tot i que algunes de les persones afectades segueixin cobrant de l’administració perquè ja tenien plaça fixa de funcionari. En definitiva, volem saber quin és l’estalvi real fruit d’aquestes mesures, tenint en compte que els diners són nostres, no d’ells. Ells només ens els administren de manera temporal i, dissortadament, no sempre ho fan amb la cura que caldria.

En canvi, en retallades sanitàries bàsiques dissortadament ja es parla de realitats. Per exemple, ja s’han tancat cinc plantes (cinc serveis) de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, i els malalts de les especialitats afectades pel tancament s’han hagut d’anar redistribuint pels altres serveis, amb tots els inconvenients que això comporta. També s’han deixat de fer les tres operacions diàries de cirurgia cardíaca que es feien abans. Actualment només se’n fa una, i hom es pregunta si després del període de vacances es tornarà al ritme de les tres intervencions diàries que es feien fins ara. I això és només un petit exemple, però ben significatiu de per on van els trets.

També és bo que se sàpiga que els metges especialistes que no són adjunts amb plaça fixa treballen a base de precaris contractes temporals que, quan vencen, si no se’n van directament al carrer (que hi van sovint) els fan un altre contracte igualment temporal de només dos mesos, sempre amb l'espasa de Damocles a sobre. La cirereta del pastís és que, per la formació i la responsabilitat que tenen, cobren uns salaris de misèria, i sort en tenen de les guàrdies per anar fent la viu-viu. Té algun sentit que els metges especialistes formats en els grans hospitals universitaris, uns professionals que, de promig, han dedicat més de deu anys de la seva vida a formar-se com a tals, acabin cobrant sous tercermundistes amb contractes precaris? Vist tot això, no ha de sorprendre que molts d’aquests metges, totalment decebuts pel tracte que reben aquí, acabin llençant la tovallola i marxin a treballar a l’estranger, on els reben amb els braços oberts i els donen el tracte que professionalment i socialment es mereixen.

(Segueix aquí)

Banderes... i banderes

2011-08-04T06:46:00.001+02:00

Va ser molt significatiu el gest de l’entrenador de la selecció espanyola sub-19 de futbol d’arrabassar de males maneres la bandera asturiana que duia a l’espatlla un dels seus jugadors, tot just quan el seu equip s’acabava de proclamar campió d’Europa i ho estava celebrant al mig del camp. És una imatge molt significativa del tarannà espanyol, i l’han vist milions de persones per televisió. Ja diuen que una imatge val més que mil paraules, i ara que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Segons va explicar després el peculiar personatge, un tal Meléndez, "la Real Federación Española de Fútbol ha determinat que a partir d’ara estan prohibides totes les banderes no espanyoles". Queda molt clar. O potser no tant.

Tres consideracions. La primera: costa d’imaginar quines haguessin estat les reaccions a Espanya i a Catalunya o Euskadi si la bandera objecte de la censura espanyola hagués estat la senyera o l’ikurrina. La imaginació és lliure. La segona: trobo que és molt positiu que des de la nostra estimada metròpoli es comenci a reconèixer que algunes banderes autonòmiques, com en diuen ells mateixos, no són espanyoles, tot i que aquesta vegada n’han fet un gra massa. La majoria, m’atreviria a dir que quasi totes, sí que ho són d’espanyoles. Però que la senyera no és una bandera espanyola alguns ja fa temps que ho estem dient, i és bo que des de Madrid ens comencin a donar la raó, encara que sigui de manera involuntària i per una traïció del subconscient. And last but not least, la tercera: la bandera rojigualda versió torOsborne que portava un altre jugador aquell enfurismat entrenador ni la va tocar, tot i tractar-se, aquella sí, d’una bandera clarament anticonstitucional. No deixa de ser curiós.