Sempre he anat per lliure, i de vegades coincideixo amb uns i de vegades coincideixo amb altres. No he experimentat mai la necessitat de militar en un partit polític, ni tinc previst fer-ho. Militar vol dir, entre altres moltes coses, obeir, i obeir no m'ha agradat mai. Si ets militant d'un partit, sempre en tens un per sobre teu a qui has d'obeir, i et toca rebre ordres d'obligat compliment, per més estrafolàries que et semblin. El fet és que no he experimentat mai un dels peatges del militant: l'obediència deguda al líder.
No militar enlloc té l'avantatge que sempre pots opinar en veu alta, davant de qui sigui, el que consideris convenient. Això ho valoro molt. En canvi, si milites i no et vols tancar portes per ocupar un càrrec públic, un càrrec de confiança o una assessoria ben retribuïda, allò que alguns amb una certa mala intenció anomenen la pagueta, expressar determinades opinions és un exercici que te l'has de reservar pel menjador de casa.
Tenir un carnet polític a la butxaca t'obre algunes portes, però la teva llibertat, òbviament, disminueix. Així, alguns optem per la llibertat sense limitacions. Les societats tiren endavant no necessàriament gràcies als polítics, sinó, tot sovint, a pesar dels polítics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada