Què hem d’esperar d’un polític?

(Article original publicat el 27/6/2025 a La Veu de l'Anoia, núm. 2232, pàg. 2)
 
Hi ha ciutadans insatisfets amb la gestió pública, i a partir d’aquesta percepció consideren que els polítics cobren massa per la feina que fan. Alguns polítics també ho pensen, i no se n’estan de dir-ho en veu alta. Fa deu anys va ser molt comentat el cas paradigmàtic de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Quan l’any 2015 va arribar a l’alcaldia, una de les primeres mesures que va sotmetre a votació del plenari va ser una reducció en clau populista del seu sou. Però com que la majoria dels regidors van rebutjar la proposta, aquesta va decaure i no se’n va parlar més.

Colau era conscient que no estava preparada per fer d’alcaldessa, i devia tenir un remordiment de consciència en veure que tenia assignat un sou que, segons ella, no es mereixia. Cent mil euros l’any li semblava una assignació massa elevada, prescindint de relacionar el sou amb el pressupost municipal de la ciutat de Barcelona, que llavors era d’uns 2.500 milions d’euros anuals. La realitat és que el CEO d’una empresa privada amb un volum de negoci similar cobra molt més. De totes maneres, el debat entre massa i poc és relatiu. Si una persona, es dediqui o no a la política, fa bé la seva feina, és raonable que es guanyi bé la vida. I si no la fa bé, com va ser el cas de Colau, per poc que cobri ja és massa.

La ciutadania espera que els polítics que gestionen els diners públics treballin bé. De fet, ho haurien de fer encara millor que si el seu àmbit d’actuació fos una empresa privada. Els polítics són els administradors dels nostres diners, i molts ciutadans estan descontents observant la seva deficient gestió pública. El resum podria ser que si, per una banda, els problemes de la nostra societat estan bastant ben definits i els veu tothom, el problema comença quan els polítics es mostren incapaços de posar-hi remei.

Tothom és conscient que tenim un problema greu amb el preu de l’habitatge, sigui de compra o de lloguer. Però els polítics que tenen l’obligació de prendre mesures per resoldre el problema número u dels ciutadans, l’habitatge, no fan res que sigui efectiu. O encara pitjor, allò que fan agreuja el problema. La reserva del 30% per a habitatge social va ser un disbarat. En aquest sentit, la incompetència dels administradors públics és molt frustrant.

Si el CEO que arriba a una empresa per resoldre problemes no fa bé la seva feina, se’l fa fora i se’n busca un altre. No sembla raonable que si l’incompetent és un càrrec públic, ens hàgim d’esperar fins a les següents eleccions per substituir-lo.