El femení plural

M’agrada fer barri i col·laboro amb diverses entitats sarrianenques. Ahir al vespre vaig assistir a l’assemblea d’una entitat cívica de Sarrià, a la qual pertanyo com a soci des de fa anys pagant la moderada quota que em demanen. I tot i que em sento molt poc identificat amb la línia política que porten els seus dirigents, una línia situada clarament als antípodes ideològics de la majoria dels votants de Sarrià —resultats electorals canten— de tant en tant celebren debats interessants i m’hi acosto. Ahir es queixaven que els falten persones disposades a incorporar-se a la junta directiva de l’entitat, i per adreçar-se als assistents van utilitzar el femení plural durant tota l’estona, i no cal dir que jo no em vaig sentir interpel·lat. A la sala érem una trentena de persones, i no vaig veure que ningú arrufés el nas. A mi, però, aquests invents lingüístics em grinyolen, no ho puc evitar.

Aquesta manera estranya de parlar i escriure es va començar a posar de moda fa uns deu anys amb l’arribada de la senyora Ada Colau a l’ajuntament, i en alguns àmbits molt concrets s’ha anat consolidant. Primer deien “totes i tots” (com si el mot “tothom”, tan català, el volguessin eliminar del diccionari), i ara diuen “totes” i llestos. Aquella alcaldessa, sortosament, ja no és a l’ajuntament, però hi queda una part del seu llegat i del seu equip, i aquest llenguatge persisteix. És el sottogoverno colauista, l’herència Colau. O el nepotisme, com ho anomenem alguns. En fi, esperem que de mica en mica anirem tornant a la normalitat, però segur que no serà bufar i fer ampolles. Costarà, però ens en sortirem.