Policia poc democràtica

(Article original publicat el 15/5/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2278, pàg. 2)
 
Ens vam queixar molt, i amb tota la raó, quan aquella colla de policies espanyols va venir a Catalunya l’any 2017 cridant a por ellos! Aquells individus defensaven uns interessos que no eren els interessos democràtics de la majoria dels catalans. Ignoraven que votar és l’expressió màxima de la democràcia, i no pot ser mai un delicte, però aquells policies tenien instruccions precises dels governants espanyols de prohibir que els catalans votéssim. La culpa és de qui va donar l’ordre, però també de qui la va executar. Quan un governant intenta imposar mesures antidemocràtiques, està fent trampa. I massa sovint els nostres governants fan trampa.

Quan els governants catalans decideixen enviar la policia a vigilar l’escola pública, fan trampa. I quan s’envien policies d’amagat a vigilar assemblees sindicalistes de docents que preparen una vaga, el govern també fa trampa. La feina d’una policia democràtica no pot consistir mai a espiar ciutadans innocents, siguin alumnes o mestres. Aquestes coses passen a Cuba, Corea del Nord i altres paradisos comunistes, però no s’haurien de donar en societats democràtiques. Si hi ha funcionaris públics incapaços de fer la seva feina amb un respecte escrupolós als principis democràtics, que pleguin i es dediquin a una altra activitat que estigui més en consonància amb les seves capacitats.

És molt greu utilitzar la policia per fer tasques que són clarament incompatibles amb els principis d’una societat democràtica. Si el funcionament de l’escola pública és manifestament millorable, que ningú nega que ho sigui, els problemes no es resoldran enviant policies a les escoles, portin uniforme i porra o no en portin. I si els mestres de l’escola pública volen exercir el seu dret a declarar-se en vaga, la solució no implica espiar les seves assemblees. Els polítics saben o haurien de saber quines són les mesures que caldria prendre per resoldre aquests problemes.

Els interessos i els drets democràtics de la ciutadania no són una aspiració capritxosa. Han costat molt d’aconseguir, i defensar-los hauria de ser una obligació ineludible dels governants. Quan per part d’alguns polítics i policies els nostres drets democràtics no es respecten, els ciutadans no ho hem d'acceptar. Ningú diu que fer de polític o de policia sigui una tasca fàcil, i segurament no tothom és apte per dedicar-s’hi. Però si no es veuen amb cor de fer les coses bé, haurien de plegar. Una societat democràtica no es mereix estar governada per aquesta mena de personatges.

Per si algú s’ha sentit ofès

(Article original publicat el 30/4/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2276, pàg. 2)
 
Qui té boca s’equivoca, i quan això passa poden passar dues coses: negar l’error, o acceptar-lo i demanar disculpes sinceres. Si s’opta per la prepotència de no acceptar l’error, queda ben clar que estem davant d’una persona que no és mereixedora de la nostra confiança. Però quan s’opta per la postura intel•ligent d’acceptar la relliscada i es demanen disculpes, sense condicions ni excuses, sabem que d’aquesta persona te’n pots refiar. S’ha equivocat, ho ha reconegut i s’ha disculpat. Per tant, assumpte tancat.

Però quan, com a complement d’unes disculpes, s’hi afegeix “per si algú s’ha sentit ofès”, ja sabem que es tracta d’unes disculpes falses i poc sentides. És una situació molt habitual. Quan algú que ha dit una cosa inconvenient fa veure que es disculpa, però hi inclou aquest afegitó, podem intuir que aquestes disculpes no són sinceres. La persona que ha comès la relliscada amb una frase inconvenient no se sent ofesa ni pensa que hagi comès cap error, com donant a entendre que el culpable de l’escàndol que s’ha muntat no és qui ha insultat, sinó la persona que ha estat insultada, com volent dir que qui s’ha sentit insultat té la pell massa fina.

Dit en altres paraules, quan algú fa veure que es disculpa, però afegeix la fórmula “per si algú s’ha sentit ofès”, podem assegurar que som davant d’una persona que no creu que hi hagi cap motiu per disculpar-se. Ho fa perquè toca, perquè algú l’obliga, perquè ha rebut crítiques i a ningú li agrada que el critiquin, i perquè li sembla que d’aquesta manera ja pot donar l’episodi per tancat. Però, repeteixo, qui es disculpa d’aquesta manera no diu allò que pensa, perquè en el fons no creu que hi hagi motiu per disculpar-se.

De persones que opten per les falses disculpes en veiem en molts àmbits, i entre la classe política són molt habituals. Resulta decebedor constatar que molts polítics no es disculpen quan s’equivoquen. Però, com qualsevol persona, els polítics també rellisquen, i quan això passa al ciutadà li agradaria que el polític es disculpés. 

Si obrim una mica més l’objectiu, els incompliments electorals que ens fan els polítics abans d’unes eleccions podrien perfectament formar part d’aquest comentari. Tot i que les promeses electorals d’impossible compliment poden ser fetes de bona fe, massa sovint ens les fan sent conscients que allò que prometen els polítics no ho compliran. Però corren el risc que a les següents eleccions el ciutadà potser decidirà escollir una altra opció política que li generi més confiança.