.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 28 de juny de 2017

Gestació subrogada

Dubto de moltes coses però sobre el tema de la gestació subrogada no tinc cap dubte, i el tinc tan clar que no m’hi calen matisos. Així, em manifesto totalment contrari a aquesta pràctica, sense excepcions. Al meu entendre la gestació subrogada no es justifica des de cap dels suposats arguments exposats per les persones que la defensen. Comencem per l’argument dels que defensen la gestació subrogada amb l’excusa d’ajudar a una dona amb dificultats. Si es vol ajudar econòmicament a una persona, no cal demanar-li que a canvi del teu ajut econòmic posi el seu cos a la teva disposició durant els nou mesos que dura un embaràs; si realment la vols ajudar, li dónes aquells diners sense condicions ni contrapartides. L’argument dels que pel motiu que sigui volen tenir fills però no ho poden fer de forma natural tampoc s’aguanta per enlloc. Sempre hi ha la possibilitat d’adoptar-ne un, que al món n’hi ha molts d’abandonats dels quals ningú se’n fa càrrec. I tampoc estic gens d’acord amb l’argument dels que pretenen que ser mare/pare és un dret. Tenir fills no és un dret, és una opció. Si no es poden tenir fills de forma natural i es rebutja la via de l’adopció, l’opció és no tenir fills. Ara ho volen regular per llei, però jo hi seguiré estant en contra. Ep, dit això amb tots els respectes pels partidaris de la gestació subrogada.

dilluns, 26 de juny de 2017

The New York Times influeix però no vota

Aquest cap de setmana el diari The New York Times ha dedicat el seu editorial al referèndum d’independència de Catalunya que se celebrarà el dia 1 d’octubre. Que un diari de tanta influència dediqui el seu editorial a aquest assumpte ens confirma, un cop més, que tot i els esforços ingents d’Espanya per tal d’evitar-ho, Catalunya es troba perfectament consolidada a l’agenda política internacional.

Un altre element de més importància encara és que The New York Times insta clarament Espanya a permetre la celebració del referèndum. I hi ha encara un tercer element a considerar, i és que l’editorial expressa la seva preferència per tal que els catalans votin en contra de la independència del seu país, sent aquest l’únic element de l’editorial on s’han pogut agafar les forces vives de l’unionisme espanyol. Cal recordar que als Estats Units és habitual que els mitjans de comunicació recomanin als seus lectors què s’ha de votar.

The New York Times expressa dues voluntats: que es faci el referèndum i que guanyi el no. Els independentistes celebren que el diari exigeixi la celebració del referèndum, i els unionistes expressen també la seva satisfacció perquè l’editorial es posiciona pel vot contrari a la independència. Doncs bé, el referèndum ja està convocat i, al marge de la preferència expressada pel diari novaiorquès, guanyarà l’opció que decideixi la majoria de catalans. Sortosament el dret a vot del The New York Times en el referèndum català és exactament el mateix que té Don Mariano Rajoy: inexistent.

divendres, 23 de juny de 2017

Les verbenes no m’agraden

Em considero una persona curiosa i força sociable. M’agrada sortir a sopar amb els meus amics i amb aquelles persones que encara no ho són però ho poden ser en el futur. M’agraden els dinars amb llarga sobretaula. Sempre m’ha agradat conèixer gent nova, també gent que pensi diferent de com jo penso. M’agrada debatre, m’agrada que em portin la contrària i no cal dir que també m’agrada portar la contrària. Estic convençut que del debat educat sempre en surten conclusions interessants. Sempre, encara que els interlocutors estiguin a les meves antípodes polítiques, religioses, viatgeres, socials, gastronòmiques, etc. M’agrada conversar amb persones interessants a les quals també els agradi conversar i siguin respectuoses, com intento ser-ho jo, amb les opinions que no comparteixen. I, sobretot, m’agrada molt escoltar a les persones, que són la majoria, que sobre molts temes en saben molt més que jo. No és falsa modèstia. Sobre algunes poques coses potser en sé bastant més que la majoria però sobre la majoria dels temes no en sé gairebé res, i per això m’agrada xerrar amb experts que em poden ensenyar molt. En definitiva, em considero una persona curiosa i força sociable.

Però no m’agraden gens les verbenes en el seu sentit més clàssic. No m’han agradat mai les uniformitats, ni la diversió per decret, ni el soroll dels maleïts petards, ni els matasogres ni cap dels elements tradicionals que es consideren imprescindibles en qualsevol verbena clàssica. I sí, ja sé que en català no se’n diuen verbenes sinó revetlles, però en un dia tan verbener com avui tampoc cal ser lingüísticament massa rigorós. Que gaudiu d'una bona verbena però jo, si m'ho permeteu, me la salto. I si no m'ho permeteu, també.

dimecres, 21 de juny de 2017

Criminalitzar-ho tot

Suposo que a hores d’ara ja poca gent té dubtes que la independència judicial i la separació de poders no són una realitat en un estat autoritari com el que encara —i esperem que ja per poc temps— ens aixopluga. Perquè ningú se m’enfadi utilitzo un terme amable —aixoplugar— per definir la relació actual entre l’autoritària metròpoli espanyola i la soferta colònia catalana.

Així, llegíem ahir al diari Ara que “El TSJC admet a tràmit la querella contra la consellera Borràs per la compra de les urnes”. En un nou episodi kafkià, aquesta vegada els estaments judicials espanyols, esperonats pel govern que els controla, interpreten que tal vegada aquestes urnes es podrien utilitzar per fer una votació que a parer seu seria il·legal.

Unir votació i il·legal en una mateixa frase, un oxímoron, per a uns funcionaris d’un estat autoritari seria presumptament delictiu i objecte de querella. És de suposar que des de la Generalitat hi ha algú que s’ocupa d’anar informant als organismes internacionals sobre la situació kafkiana que està patint la majoria de catalans que vol votar sobre el seu futur i ens hi posen tantes traves antidemocràtiques.

dilluns, 19 de juny de 2017

Societat civil obedient

Un dels objectius dels gestors públics, siguin polítics o alts funcionaris, i això s’observa molt clarament a la Barcelona colauista, és governar una societat civil obedient i poc reivindicativa. L’administració pública disposa d’eines força convincents per convèncer ciutadans i entitats, i la gestió política poc reglada de les subvencions i altres modalitats de control econòmic de la societat civil (ajuts, convenis, subsidis, etc.) en són bons exemples.

Simultàniament, els governants organitzen tot allò dels processos participatius i denominacions similars per fer veure que la societat civil també té un paper important en la presa de decisions sobre determinats assumptes que des de l’administració s’intueix que poden ser conflictius. Però, en la majoria dels casos, aquests processos són pura comèdia, i des d’alguns despatxos oficials es deuen fer un tip de riure veient com els veïns s’hi apunten amb una ingenuïtat cívica entendridora.

Passats dos anys des de les eleccions municipals ara ja es pot parlar amb més claredat i coneixement de causa. El fet és que abans de preguntar a ciutadans i entitats els governants ja tenen decidit com ho gestionaran, massa sovint en contra de la voluntat popular. El projecte del tramvia per la Diagonal de Barcelona és el típic exemple de caprici ideològic de governant; governanta en aquest cas.

Tota la gestió de la superilla del Poble Nou, un projecte fallit i criticat per tothom i que només aplaudeixen els regidors —i no tots— de l’equip de govern i quatre amics n’és un altre excel·lent exemple. Sortosament els barcelonins tornarem a votar en menys de dos anys i, si ho volem, estarem en condicions de posar remei a tant desgavell. Com? Votant-ne uns altres.

divendres, 16 de juny de 2017

Qui mana a Catalunya?

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 de juny de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.812 de La Veu de l'Anoia)

Es diu que qui mana realment a Catalunya no és el president de la Generalitat sinó el president de la Caixa. D’això va l’article d’avui, i vindria a ser la segona part del que vam publicar fa quinze dies amb el títol "Reflexions després de Sant Jordi". Avui relaciono aquelles reflexions amb el cas concret d’un llibre que constitueix el gran èxit de vendes de no ficció en català dels últims tres mesos, inclòs el Dia del Llibre. Si aquí hi afegim la decisió de l’autor de no donar a conèixer la seva identitat i, per tant, de no participar en els actes promocionals de Sant Jordi com, per exemple, la signatura de llibres, l’èxit encara és més meritori.

La desvirtualització del personatge era una assignatura pendent que tenia al cap des que fa tres mesos va sortir al mercat La gran teranyina, un llibre que em va captivar. Roger Vinton no és el nom real de l’autor sinó el pseudònim que des de fa cinc anys utilitza a les xarxes socials. Amb en Vinton acordem trobar-nos un divendres a la tarda al bar d’un hotel de Barcelona, quan els viatgers de negocis ja han marxat i els turistes de cap de setmana encara no han arribat. Un lloc discret per mantenir una xerrada distesa que es va allargar gairebé tres hores.

A l’obra s’expliquen, amb molt detall, els secrets del poder a Catalunya. En general el llibre ha agradat molt, tot i que en algun centre de poder potser no tant, i d’aquí el boicot que ha patit per part d’un grup de comunicació molt conegut. Tot i tractar-se d’un assaig es llegeix amb el mateix interès que si fos una novel·la però amb l’avantatge afegit que, sent com és una obra de consulta amb un completíssim índex de noms al final, es pot començar a llegir per la meitat i acabar-lo pel primer capítol. Són capítols temàtics: les famílies del ciment, les del motor, les farmacèutiques, etc., i l’ordre de lectura gairebé no altera el producte.

Estem davant d’un gran treball, amb una feinada ingent de recopilació de dades al darrere, que ajuda a entendre en quines mans ha estat i està el poder real de la Catalunya dels segles XX i XXI, amb algunes pinzellades d’èpoques anteriors. Tot i que és un llibre interessantíssim, Vinton defuig qualsevol protagonisme personal. El protagonisme només el vol per a la seva obra, i si l’autor ha optat per romandre en l’anonimat d’un pseudònim, la seva decisió s’ha de respectar. Això vol dir que la pregunta que des de fa tres mesos es fa molta gent —qui és en Vinton?— només la puc respondre dient que és l’autor de La gran teranyina, un gran llibre.

dimecres, 14 de juny de 2017

La pregunta

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” No es pregunta vol que Catalunya... o vols que Catalunya... sinó que s’utilitza la fórmula voleu que Catalunya... Com que la pregunta s’ha de respondre individualment, entenc que se’ns adrecen individualment i, per tant, ens tracten de vos. En català tenim aquests matisos del llenguatge. Algú potser pensarà que això és un detall menor però, sigui com sigui, a mi m’agrada.

El fons de la pregunta, però, només pot ser un, independència sí o no. Calia que la pregunta fos clara i concisa i si, a més a més, hagués estat més curta, encara hauria sigut millor. Però alguns polítics no han permès la versió més curta de la pregunta. Què hi farem! Deixem, però, que el debat sobre la redundància —redundància és parlar d’un estat i d’una república a la mateixa frase— el facin els lingüistes, i/o que els polítics s’hi entretinguin.

Al capdavall tot indica que, en aquest cas, parlar d’un nou estat que ha de tenir forma de república és el caprici pueril d’alguns dirigents polítics que busquen la complicitat de la seva exigent clientela. O potser només pretenen cridar l’atenció del personal, allò que alguns en diuen marcar paquet. Important és que tothom entengui la pregunta de la mateixa manera, i que ningú pugui dir després “oh, és que jo em pensava que volien dir...!”.

Encara que algunes formacions polítiques semblin opinar el contrari, utilitzar el terme república, país independent o les dues coses no té més importància. Aquesta no és la pregunta que hagués redactat jo però la faig meva sense cap problema. No ens perdem ara discutint per collonades, que d’aquí a l’1 d’octubre hi ha molta feina a fer. I, això sí, guanyarà el referèndum l’opció que obtingui la meitat més un dels vots emesos; aquí no hi caben discussions.

dilluns, 12 de juny de 2017

Guanyar perdent i perdre guanyant

De vegades les coses no són com aparenten ser ni surten com et penses que sortiran. La premsa diu que al Regne Unit Theresa May va guanyar les eleccions de dijous, i que Jeremy Corbin les va perdre. Això és cert si només ens fixem en els escons obtinguts per cadascun dels candidats però, si anem una mica més enllà, la cosa ja no està tan clara. Cal no oblidar que la guanyadora May disposava fins dijous d’una còmoda majoria absoluta que ara ja no té —el seu partit ha perdut dotze escons—, mentre que el perdedor Corbin disposa ara de 29 escons més dels que tenia. Formalment, en termes matemàtics, les eleccions les va guanyar May i les va perdre Corbin. En termes polítics, però, qui va guanyar dijous va ser Corbin, i qui va perdre, May. Els experts en política britànica diuen que tot això es podria traduir en unes noves eleccions a la tardor que podrien portar un inquilí nou, Corbin, al 10 de Downing Street. Si es complissin aquestes previsions, May s’ho tindria ben merescut per haver convocat unes eleccions sense cap necessitat.

divendres, 9 de juny de 2017

Ciudadanos té un problema

De vegades les coses se t’acaben escapant de les mans per més interès que hi posis intentant impedir-ho, i tinc la sensació que d’un temps ençà això és el que li està passant a Ciudadanos. Però comencem pel principi. No és casualitat que aquest partit sorgís precisament a Catalunya, ja que el seu únic objectiu, o l’objectiu molt prioritari per damunt de qualsevol altre, era i segueix sent el d’afeblir políticament la Catalunya independentista utilitzant el fals debat, demagògic i populista, de la llengua, inventant-se un problema lingüístic que només existeix en la percepció equivocada d’algunes persones. 

A Catalunya la llengua espanyola no està en perill. Si algú ho dubta només cal que es passegi pel dial de la ràdio, o que faci zàping amb el comandament a distància de la tele, o que vagi al cinema, o que doni una ullada a qualsevol quiosc, o que quan vagi pel carrer o agafi un transport públic es fixi en quina llengua s’expressa majoritàriament la població. Si es vol arribar a la conclusió que a Catalunya hi ha una llengua que està en perill, aquesta no és precisament l’espanyola sinó la llengua pròpia de Catalunya, el català. I escric llengua pròpia ben conscientment, ja que així queda definit el català en una llei orgànica espanyola anomenada Estatuto de Autonomía de Cataluña. Una llei que tot i la vergonyosa esporgada que va patir al Congreso de los Diputados i, posteriorment, al Tribunal Constitucional, l’article de la llengua potser els va passar per alt, ja que els ribots esmolats del senyor Guerra àlies mienmano i dels magistrats constitucionalistes no el van tocar.

Però tornem a Ciudadanos. Tot i que s’hi han esforçat molt utilitzant tota mena d’arguments, sortosament aquest partit no ha estat capaç de vendre el seu discurs als catalans, encara que sí que els ha servit per recollir vots a Espanya. No és cap secret que l’anticatalanisme dóna vots a Espanya. La prova que a Catalunya no se n’ha sortit és que, passats més de deu anys des de la seva fundació, no hi ha cap poble ni ciutat petita, mitjana o gran que tingui un alcalde de Ciudadanos. Zero alcaldes ciudadanos de 948 alcaldes que tenim a Catalunya, de tots els colors polítics, fins i tot del PP, que en té un en un poblet petit. La dada és tan contundent que no cal entrar en més discussions. 

Quan el politburó de Ciudadanos va veure que la batalla lingüística catalana la tenien perduda va optar per anar a fer les espanyes, i avui és el quart partit del parlament espanyol. Però quin és el balanç que de l’excursió política de Ciudadanos per terres espanyoles fa la majoria de la ciutadania? La conclusió general és que Ciudadanos s’ha convertit en un escolanet del PP, com també ho és el PSOE, encara que aquests intenten dissimular-ho una mica més. No parlo de grans proclames polítiques d’uns i altres sinó d’actuacions pràctiques com, per exemple, donar suport polític a Rajoy perquè governi Espanya. El partit polític més corrupte d’Espanya no governaria sense el concurs de Ciudadanos.

Que els espanyols veuen a Ciudadanos com una segona marca dels populares és una realitat que difícilment es pot qüestionar i, repeteixo, cal fixar-se més en els fets constatats que en els grans discursos. Ciudadanos intenta ara desmarcar-se del partit més corrupte d’Europa, i l’agre debat de la setmana passada amb Cristina Cifuentes n’és una prova més. Però com deia aquell president del Barça, “al soci no se li pot enganyar”, i qui diu el soci diu el ciutadà que de tant és convocat a les urnes. Ara tothom sap que votar Ciudadanos és votar el PP. Tard o d’hora els votants conclouran que, tant per tant, millor votar l’original que la còpia.

dimecres, 7 de juny de 2017

Convergència (Partit Demòcrata) té un problema

L’exconseller de Convergència i ara diputat del Partit Demòcrata Germà Gordó és una persona innocent. Sempre he defensat la presumpció d’innocència per a qualsevol persona cridada a declarar per un jutge, sigui pel motiu que sigui. També concedeixo la presumpció d’innocència per a aquelles persones acusades de delictes lleus o greus mentre no hi hagi una confessió clara o una sentència ferma que digui el contrari. Per tant, com que no hi ha cap confessió ni sentència que el condemni, el diputat Gordó és innocent.

El problema és que degut a uns acords interns de partit dels que en desconec l’abast exacte, el partit li ha demanat públicament que plegui i que renunciï a l’escó de diputat. Però Gordó, que reivindica amb tot el dret la seva innocència, no es mostra gens disposat a ser castigat sense motiu. Ara poden passar dues coses. Que Gordó acabi plegant i deixi el seu escó al partit, o que Gordó no plegui de diputat i el partit l’expulsi com a militant. En aquest cas, encara que Gordó anés al grup mixt, l’escó continuarà sent de la seva propietat.

Quan es tracta d’un adversari polític, sigui del mateix partit o d’un altre, sempre hi ha qui intenta substituir perversament la democràtica presumpció d’innocència per l’estalinista presumpció de culpabilitat. Aquesta és, dissortadament, una pràctica política força estesa. Així que, passi el que passi, Convergència té un problema greu, sigui perquè pot perjudicar una persona innocent com Gordó, o perquè, si no actua, persones amb mentalitat estalinista diran que el partit està protegint una persona presumptament culpable.

***

Aclariment: aquest article va ser escrit el dissabte 3 de juny i es va programar per ser publicat el dimecres 7 de juny. No s’ha d’excloure que en aquests dies es produeixi alguna novetat sobre el cas, però, passi el que passi, les meves reflexions mantenen plena vigència.

dilluns, 5 de juny de 2017

Ètica, estètica i legalitat

Il·lustració: El Mundo

La dimissió o cessament de Moix —encara no està clar si va ser una cosa o l’altra— com a fiscal en cap Anticorrupció d’Espanya, legalment potser no tocava. Però, en política, ètica i estètica són conceptes tan importants com legalitat i, en el cas de Moix, considerant el conjunt d’aquests paràmetres, la seva sortida del càrrec estava plenament justificada. De fet, si encara volem anar una mica més enllà, tenint en compte els antecedents del personatge que hem conegut desprès, ara sabem que ni tan sols va ser oportú el seu nomenament per ocupar el càrrec. Però bé, Moix ara ja no hi és, encara que diuen que continuarà fent de fiscal del Tribunal Supremo. I això sí que costa molt d’entendre. Si no val per fer de fiscal en un despatx, perquè sí que val per fer la mateixa feina al despatx del costat? Francament, això d’Espanya no hi ha qui ho entengui.

Deia abans que “legalment potser no tocava”, i ho argumento recordant algunes obvietats que sovint tendim a oblidar. Així, en aquest país ser ric no és delictiu, com tampoc ho és rebre una herència, per important que sigui. I rebre-la a l’estranger, encara que sigui en un paradís fiscal, tampoc és delicte. Per altra banda, no hi ha cap llei que prohibeixi tenir el patrimoni familiar a Panamà. O a Liechtenstein. Això sí, aquests actius s’han de declarar a hisenda i pagar els impostos que estiguin establerts, i hi ha la sospita raonable que qui té el patrimoni familiar en un paradís fiscal no sempre té la intenció de col·laborar amb la hisenda de casa.

Però, fins i tot suposant que Moix ho tingués tot declarat i estigués al corrent del pagament dels impostos, aquí és on ja hi entren els aspectes ètics i estètics. No és ètic ni estètic que el fiscal que ha de lluitar contra la corrupció tingui el seu patrimoni en un paradís fiscal. Encara que només fos per això Moix havia de plegar, com també haurien de plegar el Fiscal General del Estado que el va nomenar i el ministro que va donar el vistiplau al nomenament. Repeteixo, això no és una discussió sobre la legalitat de la situació fiscal de Moix sinó sobre ètica i estètica. Ho dic perquè aquests dos personatges divendres encara defensaven l’actuació del fiscal Moix. Per això penso que també haurien de plegar, o ser cessats immediatament.

divendres, 2 de juny de 2017

Reflexions després de Sant Jordi

(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de maig de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.810 de La Veu de l'Anoia)

Cada any, després de la diada de Sant Jordi, es publica el rànquing dels llibres més venuts, unes dades sobre la credibilitat de les quals no posaria la mà al foc. Però bé, a manca d’altres estadístiques, si més no de les que es fan públiques i es troben a l’abast de tothom, potser les podem donar per acceptables. Dit això, no deixa de cridar-me l’atenció que molts dels llibres que ens diuen que han estat els més venuts, per no dir gairebé tots, són aquells que, bastants dies abans de Sant Jordi, els potents aparells propagandístics de les editorials més conegudes ja ens deien que serien precisament els més venuts. Per això parlava abans dels dubtes que em mereixen els rànquings dels llibres més venuts, de la mateixa manera que tindria dubtes si, uns dies abans d’estrenar-se als cinemes, una pel·lícula aparegués al rànquing de les més vistes. El sentit comú em diu que les coses s’han de fer pel seu ordre natural però, any rere any, tots podem comprovar que, per Sant Jordi, amb els rànquings de la venda de llibres, les coses s’intenten fer en l’ordre invers.

Fa poc vaig llegir, i lamento no recordar la font, que els llibres mediàtics acostumen a tenir el nom de l’autor més destacat que el títol del llibre. Si sou aficionats a aquesta mena d’oferta editorial típica de Sant Jordi, podeu fer la prova i veureu que aquesta norma no acostuma a fallar gairebé mai. Són llibres que molta gent compra no pas pel títol o pel contingut sinó, bàsicament, perquè estan suposadament escrits per una tipologia de personatges, molt coneguts, que podríem qualificar de mediàtics. El suposadament fa referència a la feina poc lluïda dels “negres”, una professió apassionant que donaria per a un altre article. Suposo que no cal aclarir al lector que els personatges mediàtics són aquells que surten molt als mitjans, bàsicament a teles i ràdios. Acostumen a ser persones que normalment fan de tertulianes, és a dir, que són capaces d’opinar sobre qualsevol tema que se’ls proposi encara que no en sàpiguen res. Això sí, la norma no escrita diu que, per donar una imatge de credibilitat, sempre han d’opinar amb molta contundència.

Vist tot això, triomfar per Sant Jordi des de l’anonimat d’un pseudònim i sense una gran editorial al darrere, i amb el més que probable boicot afegit d’un important grup editorial que no mencionaré, i fer-se un lloc en els esglaons més alts del rànquing de vendes és molt meritori. Però per manca d’espai haurem de deixar el desenllaç d’aquest article per d’aquí quinze dies.

dimecres, 31 de maig de 2017

Fruita lletja

Fruta feia (fruita lletja) és una cooperativa que fa uns dies vaig descobrir a Lisboa, gairebé per casualitat. Vaig trobar que és una idea excel·lent. L’objectiu d’aquesta organització és evitar que la fruita lletja s’acabi llençant, i d’aquesta manera se n’aprofiten productors i consumidors.

Ignoro si a casa nostra hi ha alguna organització que s’hi assembli. Si ja hi fos potser es podrien agafar idees per millorar-ne el funcionament, i si no tenim res similar seria molt positiu que també s’implantés aquí. Cal tenir present que a Portugal aquesta és una realitat perfectament consolidada, amb centenars de productors i milers de consumidors que cada setmana se’n beneficien.

A la pàgina web s’explica amb tot detall el funcionament de la cooperativa. De cara al consumidor les opcions de disposar de fruita i verdura cada setmana són dues:

Cistella petita = 3 o 4 kg amb 7 varietats de fruita/verdura, al preu de 3,50 €

Cistella gran = 7 o 8 kg amb 8 varietats de fruita/verdura, al preu de 7 €

L’eslògan de la cooperativa trobo que també està ben trobat: Gente bonita come fruta feia

Qui s’animi a muntar una cosa similar el primer client ja el tindria assegurat.

dilluns, 29 de maig de 2017

L’aprenent

Recentment ha ressorgit a la premsa el tema dels suposats abusos que pateixen alguns estudiants en pràctiques en alguns restaurants estrellats. Uns diuen que els estudiants cobren una misèria per la feina que els fan fer. Uns altres es lamenten que treballen un munt d’hores, moltes més de les acordades. També que fan una feina que més que d’aprenentatge de l’ofici es tracta, a la pràctica, d’una substitució barata i encoberta de treballadors normals per estudiants.

Rebutjo aquestes tres situacions. Els estudiants en pràctiques no haurien de cobrar de l’empresa, ja que hi van per formar-se, no per treballar; una altra cosa és que l’escola o la universitat de la qual provingui l’estudiant acordi algun ajut per a despeses. Sobre les hores que els estudiants passen a l’empresa, com que no són treballadors productius sinó estudiants que hi van per aprendre s’hauria de respectar estrictament l’horari acordat. I respecte a l’acusació que algunes empreses utilitzen els estudiants en pràctiques com a mà d’obra barata, aquest abús no s’hauria de permetre, és a dir, els inspectors laborals haurien de fer millor la seva feina.

Si a conseqüència de l’enduriment de la inspecció laboral al restaurant no li surten els números i el menú l’han de cobrar més car, que ho facin. El que no té cap sentit és que perquè els clients d’un restaurant estrellat es puguin permetre el luxe d’anar a sopar pagant, posen per cas, 90 euros en comptes de 125, o 125 en comptes de 180, la diferencia de preu hagi de recaure a les espatlles de l’estudiant.

Els restaurants, siguin estrellats o no, no són ONG’s que fan una tasca social en favor d’un col·lectiu, en aquest cas el dels estudiants que volen aprendre l’ofici. Són empreses que s’han de guanyar la vida. I si no són viables complint amb tota la normativa laboral, és millor que abaixin la persiana. Això sí, als restaurants que admetin estudiants se’ls ha d’agrair molt l’aprenentatge que els ofereixen. Com que ningú neix ensenyat, la figura de l’aprenent és bàsica pel correcte funcionament de la societat. Defenso, per tant, aquesta figura, però amb totes les matisacions fetes abans.

divendres, 26 de maig de 2017

Colau: un balanç ple d'ombres

Foto: El Periódico

No és cap exageració afirmar que, políticament parlant, els pitjors dos anys que hem patit els barcelonins des de la mort de Franco són els de la pèssima gestió de govern de la senyora Colau i els comuns que l’acompanyen. Observada amb la perspectiva dels anys transcorreguts la trajectòria d’altíssima demagògia populista de Colau a favor de l’incompliment unilateral dels contractes hipotecaris, ara algú potser pensarà —jo llavors ja ho vaig escriure— que en els anys anteriors al seu triomf electoral ja es podia intuir què ens cauria a sobre si un dia arribava a governar. Doncs bé, com passa sovint en molts àmbits de la vida, aquest cop també la realitat ha superat, amb escreix, la previsió més pessimista.

Colau ja no és que sigui un malson com ho era quan es dedicava a l’activisme i assegurava que mai entraria en política. Colau és, ara, una perillosa realitat política. Amb Colau la ciutat ha anat enrere en gairebé tots els àmbits. Colau només l’ha encertat quan ha rectificat, però aquestes rectificacions, dissortadament, s’han produït molt poques vegades. Amb Colau a l’alcaldia s’han destruït milers de llocs de treball i/o se n’han deixat de crear. Els turistes, però, segueixen venint igual a Barcelona, però ara molts es veuen obligats a pernoctar en municipis veïns que, encantats de la vida, recapten els corresponents impostos. Els impostos ara es queden a l’Hospitalet, però les molèsties i les despeses segueixen anant a càrrec dels barcelonins. Negoci rodó per l’Hospitalet, en detriment de Barcelona.

Cal tenir ben present, però, que no tots els barcelonins, ni de bon tros, van votar a favor de la demagògia colauista. Així, tres de cada quatre barcelonins que es van acostar a les urnes a les eleccions municipals del 2015 no van votar aquesta opció. És falsa, per tant, aquella musiqueta que diu que Colau i els que l’acompanyen ocupen el poder municipal barceloní perquè els barcelonins així ho van voler, com si això ja els donés carta blanca per fer qualsevol disbarat. A veure, els barcelonins, rotundament, no. Alguns barcelonins, sí. Exactament, només un de cada quatre. Un balanç de dos anys que, sent generosos, podríem perfectament definir com esfereïdor. En aquests dos anys Colau ha espatllat gairebé tot el que ha tocat. Un balanç de dos anys ple d'ombres que els barcelonins tardarem molts anys a oblidar. Colau té ara dos anys més per intentar rectificar. Ho farà?

dimecres, 24 de maig de 2017

Cogumelos

Quan vas sovint a un lloc com Lisboa, una ciutat on es menja força bé i on, per poc que vigilis una mica, tens la seguretat que la partida gastronòmica no et desequilibrarà el pressupost del viatge, resulta relativament senzill recomanar algun restaurant amb la seguretat que quedaràs bé. En els deu anys que porta obert aquest blog això ho he fet sovint, i només cal escriure “Lisboa” en el buscador del blog, a dalt a l’esquerra, per veure’n els resultats. Amb el pas dels anys, però, corres el risc que alguns dels establiments que has anat mencionant hagin tancat, o hagin canviat de mans o, amb l’extraordinari boom turístic que d’uns anys ençà ha experimentat aquella ciutat, ja no mantinguin la mateixa relació entre la qualitat i el preu que la primera vegada que hi vas anar. Vaja, més o menys com a tot arreu.

La setmana passada sopàvem al restaurant Santa Clara dos Cogumelos. En portuguès, els cogumelos són els bolets, i això vol dir que la base de gairebé tots els plats de la carta són els bolets, així que si no us agraden els bolets potser millor que ho deixeu córrer. L’establiment és de fàcil accés, està situat just al costat de la coneguda Feira da Ladra, i té una parada de bus al davant de la porta; el tramvia passa a cinquanta metres. No faré cap recomanació de plats concrets, ja que en vam tastar uns quants i tots tenien molt bona pinta. Les úniques recomanacions que faria serien, la primera, que és imprescindible fer reserva, ja que acostumen a omplir cada dia i el restaurant és petit. La segona, si podeu reservar la taula que hi ha al fons de la sala a l’esquerra, amb vistes al Rio Tejo, la festa gastronòmica boletaire serà completa. Ep, entre setmana només obren al vespre; de dinar només en serveixen els dissabtes.

dilluns, 22 de maig de 2017

PSOE, el desenllaç

Dibuix: El Mundo

Tot i que està programat perquè surti publicat el dilluns 22 de maig a les 7 del matí, aquest article va ser escrit dos dies abans, és a dir, quan encara no se sabia qui seria la persona que a partir d’ara ocuparà la secretaria general del PSOE, després de vuit mesos d’interinitat en mans d’una comissió gestora. També vull aclarir que quan em refereixo al PSOE hi incloc l’antic PSC, un partit que fa temps va perdre voluntàriament la seva independència i es va convertir en una franquícia espanyola més de la casa socialista.

Ahir, després del cop d’estat que fa vuit mesos va foragitar Pedro Sánchez del seu despatx del carrer Ferraz de Madrid, la militància que encara li queda al PSOE, formada, en bona mesura, per gent més gran que la mitjana d’edat de la població adulta espanyola, va escollir en un procés d’eleccions primàries la persona que s’haurà de fer càrrec de la secretaria general d’un partit que, sent generosos, podem perfectament definir com en franca decadència.

Les opcions eren dues, l’andalusa Díaz, coneguda com la sultana andaluza, i el madrileny Sánchez, també conegut com el veleta ideológico. Formalment hi ha un tercer candidat, però només hi és per restar vots a Sánchez i intentar ajudar Díaz. Així, als efectes pràctics estem davant de la lluita desigual del tàndem Díaz-López, amb el suport gens dissimulat de la gestora i de gairebé tot l’establishment format pels populares, ciudadanos, IBEX35, la majoria de la premsa, la banca, les grans empreses i altres poders fàctics, tots units contra un candidat solo ante el peligro, però que disposa del suport d’una bona part de la militància. Dit en termes actuals, és la lluita de la casta contra el poble.

Encara que l’autor d’aquest blog de socialista en té tant com de dentista, és a dir, res, i a ulls de segons qui aquesta circumstància potser li pot fer perdre credibilitat, penso que al PSOE li aniria millor que el guanyador d’aquestes primàries fos Sánchez. Si guanyés Díaz, seria el pas definitiu per consolidar la gran coalició entre les dretes i les esquerres espanyoles. En aquest sentit, sovint es tendeix a oblidar que Rajoy és president gràcies als socialistes que ara donen suport a Díaz. La conseqüència última de la victòria de Díaz seria, a mitjà termini, la desaparició del PSOE, tal com ha passat amb altres partits socialistes europeus.

Dit tot això, de cara a resoldre el conflicte que Catalunya té amb Espanya, o que Espanya té amb Catalunya, és del tot irrellevant qui hagi guanyat les primàries, com és irrellevant qui governi Espanya, qui formi part de l’IBEX35, i qui dirigeixi la gran banca i les grans empreses. En això de la unitat d’Espanya van tots, sempre, cent per cent d’acord: España Una, Grande y Libre, i no se’n parli més. Per tant, hem de ser conscients que els nostres problemes els haurem de resoldre nosaltres solets, sense complicitats de l’oest.

divendres, 19 de maig de 2017

Primer avís, els avals

(L’article original en versió paper es va publicar el 12 de maig de 2017 a la pàg. 8 del núm. 1.808 de La Veu de l'Anoia)

Amb el ressorgiment polític de Pedro Sánchez, un ressorgiment que encara està per veure quin abast acabarà tenint a les primàries, es constata el poder de la militància en contraposició a la voluntat de la classe dirigent i, més concretament, de la comissió gestora del PSOE. Utilitzant la terminologia del poble i la casta, ens trobem davant d’un divorci clar entre molts votants socialistes, el poble, i els dirigents del partit, la casta.

Després de la vergonyosa defenestració del secretari general, la comissió gestora del PSOE ha intentat desqualificar-lo amb l’objectiu de fer oblidar aquell lamentable episodi. Però, per mi, l’èxit de la recollida d’avals per part de l’equip de Sánchez no ha estat cap sorpresa. Si la gravetat del cop d’estat s’hagués tingut més en consideració, aquest resultat no hauria sorprès a la direcció. Un episodi dissenyat, erròniament, per esdevenir un passeig militar per a Díaz, però que ha acabat sent un reforç polític per a Sánchez.

Al final, els dos candidats amb possibilitats d’aconseguir la secretaria general del partit han quedat en una situació d’empat tècnic. Però per a l’equip de Sánchez el resultat de la recollida d’avals és doblement meritòria, tenint en compte que la seva contrincant andalusa disposava de tot l’aparell del partit al seu servei. El fet d’anar acomboiada per personatges políticament caducats com González, Guerra, Ibarra, Rubalcaba, Zapatero, etc., no queda clar si l’ha ajudat o l’ha perjudicat.

Tot plegat —aquest procés de primàries per donar per tancada la defenestració a què fa vuit mesos es va sotmetre Pedro Sánchez, el líder elegit per la militància—, més que una lliçó de democràcia com ens volen fer creure algunes ànimes càndides del socialisme —o potser malintencionades—, és la reacció lògica de la militància de base. A Sánchez el van substituir mitjançant un cop d’estat, i ara la militància s’hi ha tornat per la via democràtica. Susana Díaz i tota la seva cohort de demagògia i populisme encara no en són conscients.

Si jo fos socialista, que ni ho sóc ni ho he estat mai, estaria molt orgullós de tenir com a companys de partit el gruix de la militància que a l’octubre va mostrar la seva contrarietat amb el cop d’estat de la casta contra el líder elegit democràticament. I ara, quan amb la recollida d’avals han tingut l’oportunitat de mostrar novament el seu rebuig, ho han fet. Guanyi qui guanyi les primàries, el partit està dividit, i com que les culpes estan molt repartides tothom n’hauria de treure conclusions.

dimecres, 17 de maig de 2017

Reflexions des de la distància

En una de les seves ocurrències més celebrades Dalí va dir que l’estació del tren de Perpinyà era el centre còsmic de l’univers. He passat algunes vegades per davant d’aquell edifici que, per altra banda, arquitectònicament tampoc és res de l’altre món i, amb tota franquesa, no he notat cap emoció especial pel fet de trobar-me, suposadament, en el rovell de l’ou de l’univers. No cal dir que respecto l’opinió del molt il·lustre pintor però ara, posats a dir una altra boutade, jo podria assegurar amb tota solemnitat que el veritable centre còsmic de l’univers és la plaça de Sarrià.

Alguns que ens dediquem a comentar l’actualitat de casa nostra —utilitzo el terme casa nostra en un sentit ampli, és a dir, casa nostra és, per mi, Sarrià, Catalunya, Europa i, fins i tot, encara més enllà— de vegades també caiem en la ximpleria de considerar que Catalunya és el centre del món, i que tothom ens observa i ens admira. Però aquí, com a tot arreu, som gent normal que mira de resoldre els seus problemes tan bé com pot. Els bascos, per exemple, a canvi d’una bona compensació pecuniària per part de la metròpoli, han renovat la seva voluntat de seguir sent espanyols. Es veu que determinats patriotismes es paguen, i la metròpoli sembla disposada a remunerar degudament a qui es continuï manifestant espanyol.

De tant en tant és bo posar distància i mirar-se les coses des de lluny, amb una perspectiva més àmplia. Ara porto uns dies instal·lat en una agradable capital europea situada a més de mil quilòmetres de Sarrià. I si el primer dia potser et preguntes què deu passar al teu país, a partir del segon dia ja et comença a interessar més què està passant al lloc on et trobes, i després d’esmorzar surts al carrer i compres un diari local per veure com ho expliquen. I ahir en vas comprar un altre de diferent per poder contrastar els punts de vista d’uns i altres. I el tercer dia ja ni t’adones que Catalunya no surt a la portada ni a les pàgines interiors dels diaris.

El fet és que mentre Catalunya fa la seva via, amb encerts i errors com en tota obra humana, el món segueix funcionant. Confesso que quan em trobo lluny del meu país, una experiència que per motius professionals he repetit moltes vegades, no el trobo gens a faltar. Ara algú potser pensarà que no sóc un patriota comme il faut. Què hi farem! De fet, per no ser, ni tan sols em considero un patriota sense adjectius. Pàtria i patriota són termes que sempre m’han generat una certa al·lèrgia mental.

Però tot i trobar-me a l’estranger també em miro de reüll les notícies de casa, ni que sigui llegint-les molt en diagonal. Vaig veure, per exemple, que molt aviat un tal Garganté, de la CUP, deixarà de ser regidor de l’ajuntament de Barcelona. La meva conclusió és que no tot està perdut. Encara hi ha esperança.

dilluns, 15 de maig de 2017

França, el silenci de Mélenchon

Al marge dels resultats, les eleccions presidencials franceses també ens han deixat altres aspectes interessants. Sempre s’ha dit que, en política, els extrems es toquen i, a França, en aquestes eleccions ha fet fortuna l’expressió “convergència dels extrems”, que defineix força bé el fenomen que explica l’origen variat dels vots assolits per cada llista. A partir d’aquest fenomen i centrats en la segona volta, resulta força coherent el “no posicionament” de Jean Luc Mélenchon, la cara visible del moviment França insubmisa. D’evitar posicionar-se en favor d’un dels dos candidats que van passar a la segona volta allà se n’ha dit “silenci culpable”. Silenci, sí, però, de culpable, res de res.

S’ha d’entendre la posició de Mélenchon. Deixant de banda l’oportunisme que, massa sovint, va lligat al dia a dia de la política, hi ha un valor en desús creixent que se’n diu coherència. Siguin de dretes o d’esquerres, cal valorar molt positivament els polítics coherents com Mélenchon. Així, mostrant-se públicament contrari tant als postulats extrems de Le Pen com al liberalisme de Macron, Mélenchon devia pensar “ja us ho fareu, i d’aquí a cinc anys en tornarem a parlar. Però, mentrestant, no m’obligueu a recomanar una opció política que, ni tapant-me els ulls i el nas, jo mateix no em veuria capaç de votar mai”.

Les forces polítiques franceses, i també des de fora de França, han retret a Mélenchon que s’hagi abstingut d’aconsellar als seus votants sobre què votar a la segona volta. Jo, en canvi, des dels antípodes dels seus postulats polítics, valoro positivament el seu no alineament amb cap dels dos candidats. En aquest sentit, potser caldria considerar que els votants de Mélenchon són persones que també deuen tenir un criteri format per poder decidir allò que més els interessa, o que menys els perjudiqui. Però, és clar, la majoria dels polítics està convençuda que el poble sempre necessita tenir un tutor que l’orienti i el porti pel camí correcte. Camí correcte a ulls dels tutors, és clar.

divendres, 12 de maig de 2017

França, d’un extrem a l’altre

Està passant, i des de fa bastant temps. El fenomen consisteix a passar de votar l’extrema esquerra a votar l’extrema dreta, passar de votar una llista comunista o socialista a votar la llista de la senyora Le Pen. Com si fos la cosa més normal del món, com si aquest gir polític copernicà no grinyolés. Però al darrere d’aquests canvis sobtats és evident que no hi ha només una evolució ideològica del votant, que tampoc s’ha d’excloure. Hi ha alguna cosa més. Sigui com sigui, aquest trànsit ideològic radical entre els extrems, sense fer escala en alguna de les ideologies intermèdies, resulta difícil d’entendre. Si més no, a mi se’m fa difícil.

Observat des de la nostra actualitat política més propera, el fenomen que ha passat a França seria com si en el debat unionisme vs. independentisme es passés de votar la CUP o Esquerra a votar el Partido Popular o Ciudadanos. Però, pel que diuen els experts en la matèria, tot plegat és molt més senzill. L’antic votant d’esquerres que ara ha optat per Le Pen simplement ha decidit infligir un sever vot de càstig als seus antics referents polítics, a uns partits que l’han decebut. Tot i els riscos que aquesta operació comporta, el fet de passar d’un extrem a l’altre de l’arc polític és la millor manera de castigar l’esquerra.

Amb el fenomen Le Pen, tot i que aquesta vegada no ha assolit la presidència de la república, estem davant d’un innegable i alhora perillós èxit electoral que només es pot entendre a partir del fracàs evident de les esquerres. Es tracta d’una forta sacsejada política, amb el resultat que en cinc anys gairebé s’ha passat d’un extrem a l’altre, i amb un important risc afegit. Si Macron no ho fa bé, d’aquí a cinc anys França pot tenir l’extrema dreta democràticament instal·lada a la presidència de la república. Aquest és el veritable perill que corren els francesos.

dimarts, 9 de maig de 2017

Per què ho donem per bo?

No vull entrar en valoracions concretes sobre l’abast de la presumpta culpabilitat dels diferents membres de la família Pujol, ja que penso que és millor que aquesta quedi degudament acreditada amb una sentència judicial ferma, i fins ara aquest no és el cas.

Dit això, des que ahir es va fer públic el document reproduït a dalt, tinc l’estranya sensació que aquest document és més fals que un bitllet de 3 euros. Per què ho dic?

1/ Per venir, suposadament, d’un organisme que ja ens ha donat moltes proves de la seva absoluta manca de fiabilitat.
2/ Per haver estat publicat en un diari que d’un temps ençà ha donat moltes informacions falses referides a Catalunya.
3/ Per les moltes faltes que té el document, algunes totalment impròpies d’una persona catalanoparlant mitjanament culta.
4/ Per una signatura que no té gaire la pinta de ser la vàlida.
5/ Per haver aparegut precisament ara, al cap de més de dues dècades.
6/ Perquè Joan Boada, exdiputat d’Iniciativa amb vocació estalinista, va qüestionar ahir al canal 3/24 si, a la vista de les informacions conegudes fins ara, calia realment esperar que hi hagués una sentència ferma sobre el cas Pujol.
7/ Perquè tot plegat resulta tan cutre (no trobo el mot adient en català) que no em puc creure que un episodi com aquest pugui ser cert.

Potser més endavant m’hauré de penedir d’haver publicat aquest comentari, però això és exactament el que penso avui.

dilluns, 8 de maig de 2017

Renovar-se o tancar

Em deien no fa gaire que els radiòlegs espanyols comencen a estar preocupats perquè cada vegada més les nostres radiografies s’informen des de països llunyans; és a dir, la radiografia que et fan aquí s’envia per via telemàtica a, posem per cas, l’Índia, i allà un radiòleg indi fa l’informe tècnic i la torna per la mateixa via. L’altre dia em comentaven que a Galícia petits tallers de confecció han hagut d’abaixar la persiana degut a la competència derivada dels preus més baixos de Zara, amb peces fabricades no només en països llunyans sinó a la mateixa Galícia. Sovint llegim als diaris que els pagesos francesos cremen camions espanyols i magrebins que transporten fruites i verdures cap a l’Europa central; com que les produccions franceses surten bastant més cares, consideren que aquesta activitat comercial constitueix una competència deslleial. Veiem també que el món del taxi està molt esverat perquè plataformes com Uber i Cabify els estan traient part del negoci. La companyia d’aviació Alitalia es troba en una situació molt delicada que la podria obligar a tancar a causa de, entre altres motius, la competència de les companyies low cost i el nou model de negoci del transport aeri.

Podríem continuar posant molts més exemples de sectors molt diversos de l’economia que es troben en una situació similar. Què demanen els perjudicats? Bàsicament demanen a les nostres autoritats que es prohibeixin i/o es penalitzin les activitats que els fan la competència. En altres paraules, els afectats exigeixen un proteccionisme que dificulti la lliure competència. Pretenen que el govern legisli enfortint el proteccionisme comercial amb l'objectiu que els seus negocis tornin a ser rendibles. Però, totes aquestes exigències per tal que els seus negocis segueixin donant beneficis, a costa de qui es demanen? La resposta és ben senzilla, a costa del consumidor. Ras i curt, els perjudicats per la nova competència, en part derivada de la globalització, pretenen que nosaltres, els consumidors, paguem uns preus més alts pels seus productes i serveis.

És justa la demanda dels perjudicats per la lliure competència quan asseguren que es veuran obligats a tancar el seu negoci per manca de rendibilitat? No ho és. No hi ha cap motiu pel qual els consumidors haguem de contribuir a generar beneficis pels radiòlegs espanyols, els tallers gallecs de confecció, els pagesos francesos, els taxistes de Barcelona i les companyies aèries italianes. Per què hem de pagar molt més per les mongetes produïdes aquí si en podem trobar de més barates al Marroc i d’una qualitat similar? Què se suposa que hauria de fer el govern? Al meu parer, ben poca cosa: controlar que tothom pagui els impostos que toquen i, a partir d’aquí, defensar els consumidors permetent que es puguin abastir a uns preus raonables.

divendres, 5 de maig de 2017

Fem volar la imaginació

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 d'abril de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.806 de La Veu de l'Anoia)

Parteixo d’unes dades matemàtiques ben senzilles. Els catalans independentistes, és a dir, el 48 per cent dels votants a les últimes eleccions, són bastants més que els catalans que no són independentistes que, per més que diguin el contrari, a les mateixes eleccions només van obtenir el 39 per cent dels vots. Els catalans independentistes són, per tant, un 23 per cent més que els catalans unionistes. Vull pensar que aquestes xifres ningú les posarà en dubte ja que aquí no hi ha ideologia ni opinió política, aquí només hi ha dades i matemàtica aplicada. A més a més, i això sí que ja podria ser una valoració política, cal no oblidar que van ser les eleccions catalanes amb més participació de la història i, per tant, les més representatives de la voluntat dels catalans.

Espanya ens repeteix dia sí i dia també que si els catalans independentistes volem que es faci un referèndum per poder decidir si ens separem d’Espanya o ens hi quedem, ho tenim la mar de fàcil: només ens cal modificar la Constitución Española. Sembla mentida que una sortida tan fàcil no se’ns hagués acudit abans. Doncs apa, posem seriosament sobre la taula aquesta possibilitat, però abans estudiem una mica quines opcions reals tenim de poder modificar la Constitución Española, més que res per no perdre temps en feines inútils.

Imaginem-nos que els set milions i mig de catalans fossin tots majors d’edat i, per tant, que els set milions i mig de catalans tinguessin tots dret a vot. Imaginem-nos també, per imaginar que no quedi, que els set milions i mig de catalans fossin tots independentistes. Imaginem-nos, finalment, que els set milions i mig de catalans —tots majors d’edat i independentistes— anessin tots a votar. Resulta evident que això ni es dóna ara ni es donarà mai, però fem l’esforç mental d’imaginar-nos-ho.

Doncs bé, fins i tot en aquestes circumstàncies impossibles, resulta que els catalans només representen el setze per cent de la població espanyola, i cal recordar que per modificar la Constitución Española és necessari tenir l’aprovació dels dos terços dels votants com a mínim. Per tant, queda demostrat que el camí per poder resoldre el problema segur que no és aquest. Se n’ha de buscar un altre, i diria que tots sabem quin és: anar a votar al marge del que digui la Constitución Española i de quina sigui la voluntat dels espanyols. Els tribunals espanyols inhabilitarien els votants catalans? Podria ser que ho intentessin, però si guanyés el “sí” la inhabilitació ja no tindria efectes pràctics.

dimecres, 3 de maig de 2017

Els límits del joc polític

Que la dreta carregui contra l’esquerra, amb motius molt, poc o gens fundats, dissortadament forma part del joc polític habitual i àmpliament acceptat pels partits. I el mateix podem dir en sentit contrari, quan és l’esquerra qui carrega contra la dreta i tot el que representa la dreta.

Què vol dir ser de dretes? Vol dir, per exemple, aplaudir el gest del propietari de Zara, Amancio Ortega, per anunciar una donació de 320 milions d’euros a la sanitat pública espanyola per millorar i renovar els equips mèdics per a la detecció i tractament del càncer? Si ser de dretes vol dir això, jo ho tinc clar: sóc de dretes.

I què vol dir ser d’esquerres, carregar-se el gest del senyor Ortega amb arguments tan infantils com quan diuen que “no volem caritat, volem justícia social”, com si una cosa fos incompatible amb l’altra, i com si el senyor Ortega fos el responsable de la legislació fiscal d’aquest país? Si ser d’esquerres vol dir això, jo ho tinc clar: no sóc d’esquerres.

Dissortadament això és exactament el que està passant des que fa un mes es va fer pública aquesta notícia. Un dels greus problemes de la nostra societat és que es criminalitza que algú destaqui i triomfi per sobre de la mitjana, fins i tot quan lliurement decideix retornar a la societat una part, per petita que sigui, dels seus beneficis.

dilluns, 1 de maig de 2017

La socialdemocràcia, a la UCI

D’un temps ençà les coses de la política s’estan movent amb molta més rapidesa de la que estàvem acostumats fins ara. I, per altra banda, en política els errors sempre s’acaben pagant, encara que de vegades no es paguin al comptat rabiós sinó en un termini diferit. Els dirigents socialdemòcrates europeus estan pagant ara els greus errors comesos des de fa temps. L’elector té molta més memòria del que pensen els dirigents polítics, i França n’és un bon exemple.

Avui toca comentar el cas de Franca, però el títol d’aquest article també el podríem aplicar a molts altres països d’Europa, Catalunya inclosa. La socialdemocràcia, com s’entenia fins ara, està passant d’haver governat amb majories àmplies a la misèria més absoluta. Ara, a França, la socialdemocràcia ja es troba a la UCI, en estat greu, intubada i amb respiració assistida. No està gens clar que se’n pugui sortir. Si més no, s’ha de descartar que això pugui passar a curt o mitjà termini.

Mentrestant, la socialdemocràcia té moltes possibilitats de ser substituïda per altres alternatives polítiques, aparentment més modernes, que han anat sorgint en els últims temps. Sense anar més lluny, el futur president de França, Emmanuel Macron, fins no fa gaire ministre socialista, només disposava d’una petita plataforma gairebé personal, En marche!, creada de pressa i corrents, ara fa un any, per poder presentar-se a les eleccions presidencials del 23 d’abril. I tot i això, les va guanyar.

A França, de governar un gran país amb Hollande de president, la socialdemocràcia ha passat a la misèria del 6,35 per cent dels vots a la primera volta de les eleccions presidencials, amb Benoît Hamon com a candidat. Per als socialdemòcrates s’ha acabat la possibilitat de lluitar per renovar la presidència socialista francesa, i d’aquí a cinc anys ja en parlarem. Cinc anys en política és gairebé una eternitat i, en aquestes circumstàncies, fer previsions és massa arriscat.

Ara, al sud de França, potser seria d’aplicació aquella dita que diu cuando las barbas de tu vecino veas quemar, pon las tuyas a remojar. A la socialdemocràcia espanyola tampoc li sortirà de franc el seu suport a Rajoy i els seus, “el partido más corrupto de la història de España desde la desamortización de Mendizábal” (Gregorio Morán dixit, La Vanguardia, 29/4/2017). Els errors es paguen, i si es tracta d'errors greus el preu pot acabar sent inassumible. Al tiempo!

divendres, 28 d’abril de 2017

Un míting independentista

No sóc habitual dels mítings polítics perquè acostumen a ser actes adreçats a la gent que ja està convençuda i, normalment, no s’hi diu res de nou. Pels organitzadors i ponents acostumen a ser actes força agraïts ja que els assistents, en escoltar allò que volen sentir, sempre estan disposats a premiar-los amb una bona dosi d’aplaudiments. Es dóna per suposat que l’aplaudiment reiterat del públic forma part del ritual, i fins i tot es fan pauses per provocar-lo.

Però que no tingui desenvolupat l’esperit gregari d’anar als mítings no vol pas dir que, ni que sigui molt de tant en tant, no tingui una curiositat sociològica per observar aquests actes de prop. Així, dimarts passat vaig assistir a un debat-taula al Teatre de Sarrià amb el títol “Fem futur. Fem república”, organitzat per l’Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural. Moderat pel periodista Antonio Baños, que va estar molt bé, els ponents eren quatre diputats del Parlament de Catalunya, un dels quals va dir que no era independentista (el comunista Nuet, d’EUiA) i tres van dir que sí que ho eren (Botran, de la CUP, Gómez del Moral, d’Esquerra, i Turull del PDeCAT).

Com a defensor que sóc de la puntualitat imperant a l’Europa endreçada, una virtut que aquí no se’ns acaba d’encomanar, cal ressaltar que l’acte va començar amb un retard de 18 minuts degut, segons van explicar, a l’absència de dos dels ponents. Un es pregunta, però, si no podien haver començat l’acte amb el moderador i els dos ponents que van ser puntuals. Això sí, hi va haver una disculpa dels diputats que van arribar tard, tot un detall poc habitual però que no justifica la manca de respecte cap a les persones que van arribar a l’hora. Però, si més no, si es disculpen et fan emprenyar menys.

Sobre els continguts de les intervencions tinc, francament, poca cosa a dir; no van explicar res de nou que no sabéssim ja. Per altra banda, algunes preguntes interessants del públic es van quedar sense resposta perquè es veu que en aquesta etapa del procés toca ser discret i fer confiança als polítics. Sovint em pregunto, però, si se la mereixen. Amb molt poques excepcions, el públic era més de la tercera edat que de la segona, una circumstància que no critico però que, un cop més, posa en evidència que la joventut passa bastant de la política. Confiem que el dia d’anar a votar els joves no es quedin a casa.

Tant el moderador com els quatre ponents van deixar molt clar que aposten clarament pel referèndum, si bé no tots amb la mateixa contundència del “sí o sí”. Així, els de la colla política del senyor Nuet sempre parlen d’un referèndum acordat amb Espanya. Als efectes pràctics, aquesta exigència s’ha de traduir en què no tenen interès que el referèndum es faci. Ep, hi tenen tot el dret, però sabem perfectament que aquest acord no hi serà mai.

Ja per acabar, no m’estendré massa sobre l’absoluta manca de comoditat de les butaques del Teatre de Sarrià si fas més de metro cinquanta. Potser s’haurien de demanar responsabilitats a la persona que va permetre que s’especulés tant amb l’espai del tot insuficient que han deixat entre filera i filera de butaques. Asseguraria que la companyia aèria low cost més tronada del mercat no s’atreviria a tant.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Orlandai, una illa d’esquerres en un barri de dretes

L’Associació Cultural Casa Orlandai (ACCO) és l’entitat que gestiona el dia a dia de la Casa Orlandai, un edifici de Sarrià, de propietat municipal, que abans havia estat una escola. Reconvertit en centre cívic avui en dia és considerat, sense cap mena de dubte, un dels centres neuràlgics culturals més emblemàtics de Sarrià.

El passat cap de setmana l’ACCO va celebrar els seus primers 10 anys, amb tota l’activitat festiva que una ocasió com aquesta es mereix, i fins i tot s'ha editat un llibre al·legòric que està francament bé. Totes les persones que d’alguna manera hem contribuït a l’èxit d’aquesta associació, directius, treballadors, socis i usuaris, hem d’estar raonablement orgullosos i ens hem de felicitar per aquests primers deu anys d’una gestió comunitària força satisfactòria.

Hi ha un fenomen curiós, però, que sempre m’ha cridat l’atenció de la Casa Orlandai, i és que, estant enclavada en un barri clarament de dretes (la majoria absoluta dels sarrianencs vota CiU+Cs+PP), quan hi ets tens la sensació d’estar en una entitat dominada per l’esquerra. Ep, només expresso una sensació personal, i no ho dic pas com a crítica.

Al marge d’aquesta particularitat, com a usuari que sóc de la Casa Orlandai puc certificar que l’ACCO és una entitat oberta a tothom. Quan et fas soci no et pregunten si t’agrada la paella, ni si vas a missa els diumenges, ni què votes, ni quina és la teva ideologia. Però, dit això, la realitat de la Casa Orlandai és la que és, una simpàtica illa cultural d’esquerres enclavada en un barri majoritàriament de dretes. Vull acabar dient que jo, que sóc un liberal sense partit, a Orlandai sempre hi aprenc coses i quan hi vaig, que és força sovint, m’hi sento la mar de bé.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Malgrat tot, sóc optimista

Quantes vegades se’ns ha dit que el procés independentista català està mort? La veritat, n’he perdut el compte. Però són moltes, i darrerament això passa gairebé cada dia. Només cal llegir qualsevol diari unionista, que ho són gairebé tots, o escoltar qualsevol emissora de ràdio o televisió que emeti des de Madrid, les quals també són molt seguides a Catalunya, i fixar-se en els seus editorials, en la forma de seleccionar i presentar les notícies i, sobretot, en la manera de llegir interessadament les enquestes (en Carles Castro, de La Vanguardia, es mereix el premi a la manipulació interpretativa), i t’adones que l’oferta mediàtica unionista està molt estesa i és molt més agressiva que amable.

La defensa de l’unionisme passa, en aquesta etapa del procés, per fer un discurs amenaçador i destructiu. Les opcions unionistes no ofereixen res de positiu per intentar fer canviar d’opinió als independentistes. L’argumentari unionista queda limitat a les amenaces de tota mena per mitjà, entre d’altres, dels fiscals amics, dels jutges que no acaben de tenir clar el seu dret a la independència, i d'aquella institució tan desprestigiada anomenada Tribunal Constitucional. Si aquí hi afegim els empresaris habituals dels círculos i els del Puente Aéreo i assimilats, queda perfectament delimitat el pobre argumentari unionista. Per cert, cal dir que la majoria d’aquests personatges no són empresaris, no es juguen els seus diners sinó que només són directius de grans empreses que no són seves.

Darrerament sovintegen les sentències judicials d’inhabilitació i les multes pecuniàries. Des de Madrid —Madrid com a concepte polític ampli, no estrictament geogràfic— només es busca afeblir la moral i la butxaca dels independentistes, intentant fer creure i qui els vulgui escoltar que el moviment independentista està perdent suports. Però, francament, no sé com arriben a aquesta conclusió. Encara no he conegut cap independentista que a partir de les agressions i amenaces provinents del món unionista hagi deixat de ser-ho. En canvi, cada dia veig més gent que fa el camí en direcció contrària.

La meva sensació, purament subjectiva, ho reconec, és que els independentistes catalans superen amb escreix els unionistes, i és per això que les institucions oficials espanyoles faran tot el que estigui a les seves mans per impedir el referèndum. No es volen posar en evidència a partir d’un resultat electoral advers. Però, al meu entendre, observant el panorama general i escoltant els uns i els altres, només es pot ser optimista. Em crec el president Puigdemont: el referèndum es convocarà, i es farà. Churchill deia que “sóc optimista perquè el contrari no serveix de res”. Jo també.

divendres, 21 d’abril de 2017

Sector públic vs. sector privat

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'abril de 2017 a la pàg. 7 del núm. 1.804 de La Veu de l'Anoia)

Si observem l’oferta política actual i ens centrem en els partits amb possibilitats d’obtenir un nombre significatiu d’escons a les pròximes eleccions i la comparem amb la situació de fa uns anys, veurem el canvi radical que s’ha produït. Així, partits que fins no fa gaire monopolitzaven la política catalana, com els convergents i els socialistes, s’estan situant a un nivell molt més baix de representativitat. Dirigents polítics protagonistes gairebé diaris dels mitjans de comunicació, com Duran, en molt poc temps han passat a l’ostracisme, i només uns pocs seran capaços de trobar una empresa privada que els contracti.

El pas de la política al món de l’empresa privada no ha de ser gens fàcil. No ho ha de ser especialment per a aquelles persones que des de molt joves només s’han dedicat a la política i no han trepitjat mai una empresa que no sigui pública. Segurament és per això que un altíssim percentatge de parlamentaris són funcionaris públics en excedència, quan és ben sabut que aquesta composició del Parlament no reflecteix la realitat de la nostra societat. Cal no oblidar un petit detall: quan als funcionaris en excedència se’ls acaba la seva etapa política tenen garantit el retorn al lloc de treball anterior.

Partits històrics com Unió ja han abaixat la persiana, i altres, com Iniciativa, van pel camí de diluir-se en altres organitzacions, deixant al darrere un munt de gent a l’atur i una corrua de deutes que no es podran pagar mai. Deu resultar fàcil acostumar-se que tothom et faci reverències, fins i tot quan no te les mereixes, i deu ser molt còmode disposar d’assistents que s’ocupen de la teva logística, i que fins i tot et filtren les trucades telefòniques inoportunes. Partint d’aquestes facilitats, deu ser molt difícil haver-ne de prescindir d’un dia per l’altre, o d’haver-te-les de pagar de la teva butxaca.

Passar del món de l’empresa privada, on t’has d’espavilar cada dia, al sector públic, és molt més fàcil que fer el trànsit en direcció contrària. Pocs polítics que, afectats pels processos que dèiem abans, es queden sense feina són capaços d’adaptar-se al món competitiu de l’empresa privada. A ningú se li escapa, però, que, quan un polític es queda a l’atur i decideix fer el pas cap al sector privat, l’agenda conreada durant els anys que va estar en política el pot ajudar a sortir-se’n. Però no tothom té la capacitat de fer-ho, i molts segueixen vivint dels pressupostos públics des dels molts cementiris d’elefants que tant sovintegen en aquest país.