dilluns, 30 març de 2015

Per què no puc votar la CUP?

Tinc familiars que militen entusiàsticament a la CUP, i tinc també alguns amics i coneguts que se’n declaren votants convençuts. Pel què he vist fins ara puc dir que són bona gent, i no van pel món amb aquell doble llenguatge que és tan habitual entre els polítics tradicionals. Diria que el gruix de la gent de la CUP té molt bones intencions, i que pensa més en termes col·lectius i de país que en les seves millores i beneficis individuals. També he pogut comprovar, i n’estic agradablement sorprès, que a la CUP hi ha persones políticament molt vàlides i ben preparades. Però com que la condició humana és la que és, estic igualment convençut que a la CUP també hi ha trepes i els típics espavilats, aquells que sempre posen per davant els seus interessos personals i que tant abunden entre la gent que es dedica professionalment a la política. Cal dir també que la CUP és una organització que des del primer dia s’ha declarat clarament independentista, sense mitges tintes, i això és molt d’agrair. No tots els partits poden dir el mateix.

Però si són tan bona gent, si tot és tan positiu, per què no puc votar la CUP? Per uns quants motius, però només em centraré en dos. El primer i més important és que es declaren socialistes, i jo estic a les antípodes del socialisme. Alguns militants de la CUP manifesten obertament que pretenen implantar el comunisme. No puc evitar un sentiment d’angúnia quan escolto alabances del comunisme. Però anem a pams. De quin comunisme parlem? Del de la Xina, que avui en dia és un país capitalista com pocs i on el comunisme només te’l trobes en el nom i el logotip del partit únic? Del cubà, potser? Només cal haver visitat aquella illa per concloure que allò no funciona ni amb rodes, tampoc les teòriques grans icones de la revolució cubada, educació i sanitat. O tal vegada parlem del comunisme que hi havia a la URSS, i a l’Europa de l’Est en general, fins que a la caiguda del mur de Berlín aquells règims comunistes que semblaven tan sòlids es van desfer com terrossos de sucre en un cafè? O potser la referència és el paradís comunista de Corea del Nord? El paper ho aguanta tot, però per defensar les bondats del comunisme una de dues, o ets molt jove i encara no has tingut l’oportunitat de viatjar i veure món, i només et bases en grans teories polítiques, molt interessants sobre el paper però que fins ara ningú ha pogut demostrar que funcionin, o ets un fan convençut de l’economista Vicenç Navarro, el qual segueix predicant unes teories polítiques i econòmiques que mai han triomfat enlloc. Mai. Enlloc.

Un altre motiu que m’allunya de la CUP, per a mi igualment important tot i que altres potser el consideren un tema menor, és la via assembleària del seu funcionament intern. Seré molt clar, no crec en l’assemblearisme, ni a l’empresa ni a les institucions. Fins i tot m’atreviria a dir que l’assemblearisme portat a l’extrem pot estar renyint amb determinats principis bàsics de la democràcia, i sóc conscient que dient això potser no faré gaires amics. Però quan es tracta de decidir temes seriosos no sóc gens partidari de les votacions a mà alçada que tant agraden a determinats col·lectius. I és que el vot, perquè sigui realment lliure, necessàriament ha de ser secret, sense tuteles ni pressions ambientals de cap mena.

divendres, 27 març de 2015

La música de fons del governador

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de març de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.696 de La Veu de l'Anoia)

Un mal dia el pot tenir tothom, així que n’he deixat passar uns quants per veure si l’home rectificava i demanava disculpes. Dit això, sóc perfectament conscient que per demanar disculpes i rectificar s’ha de ser mínimament intel·ligent, i dissortadament no tothom assoleix el nivell mínim. El fet és que com que a hores d’ara, quatre dies després dels fets relatats (escric aquestes notes cinc dies abans de la seva publicació) l’individu encara no ha obert boca per rectificar, i tot fa pensar que difícilment ho farà, avui parlarem del governador civil d’Andalusia, un tal Antonio Sanz.

Bé, si volem ser precisos amb la terminologia cal aclarir que fa uns anys als antics gobernadores civiles els van anomenar delegados del Gobierno tot i que, en molts casos, la seva mentalitat ha seguit sent tan franquista, antidemocràtica i anticatalana com en vida del dictador. Tot plegat és una conseqüència més d’aquella comèdia que ens han venut sobre la tan exemplar transició política espanyola, de la qual els únics individus realment satisfets deuen ser els càrrecs polítics franquistes no depurats. És a dir, tots.

Anem, però, a l’assumpte que ens ocupa. La setmana passada, en el transcurs d’un míting del seu partit, el nostre personatge es va deixar anar davant de la seva soferta militància, i es va despatxar amb aquesta perla, molt pròpia de la tronada mentalitat imperant en el partit que actualment governa l’Estat espanyol: “Ho diré molt clar, jo no vull i no m’agrada que Andalusia sigui manada des de Catalunya, ni que el seu futur el decideixi un polític que es diu Albert”. I qui diu Albert podria haver dit Mercè, Anna o Jordi, perquè el que tampoc agrada al governador franquista és que a Espanya hi hagi algú que gosi no portar un nom tan espanyol com Antonio, José o Dolores.

No descobrirem res de nou si diem que, a Espanya, a molta gent els fa nosa Catalunya, els catalans i les particularitats que representen. Els més intel·ligents intenten dissimular-ho, però n’hi ha d’altres que no se n’amaguen. Hi tenen tot el dret. A Catalunya tenim polítics que amb tota la legitimitat defensen el caràcter espanyol del territori. Parlem de Duran, Herrera, Iceta i Rivera, i també d’aquella senadora que es dedica a enregistrar converses privades sense avisar. Després, els resultats electorals van posant tothom al seu lloc. Però admetrem que ha de ser molt feixuga la tasca d’intentar convence’ns de les bondats d’una Catalunya espanyola mentre alhora s’escolta la música de fons del governador.

dijous, 26 març de 2015

Eleccions andaluses, els guanyadors

Els dos grans partits polítics espanyols que són també, encara, els dos grans partits d’Andalusia, asseguren que Podemos ha estat un dels perdedors de les eleccions andaluses. Ho argumenten comparant els quinze diputats obtinguts pel partit de Pablo Iglesias amb algunes enquestes que els auguraven uns millors resultats. Aquest és, però, un argument-trampa dels que es neguen a acceptar que el bipartidisme que ha funcionat durant tres décades i mitja s’acaba. Alguns encara no són conscients que a partir d’ara hi hauran més forces polítiques a repartir-se el pastís de la governabilitat. Però es miri com es miri, treure quinze diputats partint de cero i fer-ho mitjançant un partit que amb prou feines té un any de vida és, al meu entendre, una victòria indiscutible. No és un resultat que els permeti governar, si més no de moment, però tenint en compte que el partit guanyador de les eleccions no disposa de majoria absoluta, no s’ha d’excloure res. Ara Podemos haurà de demostrar que sap gestionar amb intel·ligència l’èxit obtingut.

L’altre guanyador de les eleccions andaluses és Ciudadanos. En contraposició amb el cas anterior aquest és un partit amb més antiguitat i experiència política, però té el gran handicap d’haver nascut a Catalunya i de tenir un líder català que, a més a més, no es diu Alberto sinó Albert. I parlo de handicap, és a dir, d’un clar desavantatge, perquè no és pas cap secret que a Espanya tot el que vingui de Catalunya no està precisament ben vist. I això que Ciudadanos no dissimula gens la seva vocació de partit nacionalista espanyol, sense ambigüitats, un partit que proclama el seu espanyolisme matí, tarda i nit. Però es veu que amb això no n’hi ha prou. En el partit de Rivera molts espanyols només hi segueixen veient un partit català. Per això tenen tant mèrit els nou diputats que han obtingut. Potser tampoc governaran, això encara està per veure, però per poc que ho sàpiguen gestionar tenen unes expectatives futures prometedores.

Finalment ens queda el PSOE, el clar guanyador de les eleccions andaluses. Això sí, no ha millorat la seva representació parlamentària, manté els mateixos 47 diputats que ja tenia. Però considerant els molts casos de corrupció en els que dirigents d’aquest partit estan directament involucrats, el mèrit de la seva victòria és inqüestionable. Tema apart són, si se’ls han fet, els plantejaments morals dels seus votants per tornar a donar un massiu suport electoral a la corrupció institucionalitzada que a Andalusia destil·la aquesta formació política, però això ho haurem de deixar per un altre dia.

dimarts, 24 març de 2015

Per què costa tant reconèixer la derrota?

Avui parlarem de les eleccions andaluses de diumenge i, més concretament, dels perdedors. El dia després d’unes eleccions sempre es posa en evidència un fet que no falla mai: uns han guanyat i uns altres han perdut. Però establerta aquesta premissa de pur sentit comú lo més còmic o, segons com es miri, lo més patètic de la nit electoral i el dia després, són les explicacions que donen els perdedors per tal d’intentar convèncer la seva parròquia i la societat en general que, en el fons, ells no han perdut. I és que no n’aprenen, elecció rere elecció els relats puerils i de vergonya aliena que ens ofereixen els perdedors són per emmarcar.

Rosa Díez, la líder d’UPyD, per exemple, amb una collita de cero diputats a Andalusia, és evident que no només ha perdut sinó que ho ha fet de manera estrepitosa, sense excuses ni pal·liatius. Doncs bé, veient la seva reacció semblava que fos una parenta llunyana del famós pianista del Titànic el qual, mentre el transatlàntic s’enfonsava de manera irremissible, continuava tocant el piano com si allà no passes res. Tenen l’excusa, això sí, que com que a Andalusia UPyD ja no hi tenia representació parlamentària, en el fons no han perdut res, perquè no pots perdre el què no tens. Hi ha polítics tan poc exigents que es conformen amb explicacions d’aquesta mena.

El cas del PP també és interessant, però aquí l’excusa anterior no és aplicable ja que, de guanyar les anteriors eleccions, ha passat a ocupar el segon lloc amb una importantíssima pèrdua de vots i diputats. Però escoltant els seus portaveus sembla que els veritables perdedors de les eleccions siguin els que les van guanyar perquè, segons el PP, el PSOE no ha assolit la majoria absoluta que buscava. Cal dir res més? No cal. La lliçó que es pot treure dels perdedors que no admeten la seva derrota és que, fins que no l’admetin, no estaran en situació de plantejar-se rectificar. Deixo pel final l’altre perdedor de diumenge, IU, però almenys en aquest cas la reacció dels seus dirigents ha estat la d’admetre sense excuses que han perdut.

dilluns, 23 març de 2015

Votacions i votacions

Ahir es va votar sobre la proposta de creació d’una nova comarca catalana, el Moianès, però com que els resultats de la votació no són vinculants no cal perdre-hi massa el temps. Alguns dirigents polítics van dir que tindrien en compte els resultats de la votació, però tots convindrem que l’expressió tenir en compte és massa ambigua i, sobretot, no té regles clares. El fet és que lo d’ahir més que una votació amb cara i ulls s’assemblava a una simple enquesta. Convindrem que no és ben bé el mateix. Sempre he sigut molt repatani a contestar enquestes i entenc, per tant, que hi hagués gent d’aquells pobles que ahir es quedés a casa.

Els francesos ahir també van anar a votar. Era la primera volta de les eleccions departamentals. A França, de departaments n’hi ha un centenar i, salvant totes les distàncies, vindrien a ser com les nostres comarques, és a dir, amb poques atribucions polítiques. Recordem que França és un dels països menys descentralitzats d’Europa. Però, guanyi qui guanyi i siguin quins siguin els resultats, caldrà veure quina política de pactes s’acaba imposant de cara a la segona volta, que és la definitiva. Poca broma, el FN fa temps que aspira a ser el primer partit de l’hexàgon del nord dels Pirineus. La segona volta es presenta, per tant, molt interessant.

Ahir també van votar els andalusos, i la meva sorpresa és la quantitat de vots que han obtingut els partits corruptes, que són tots els que fins ara tenien representació al parlament andalús. Uns (PSOE i IU), des del govern regional. Els altres (PP) des del govern de l’estat. Són tres partits emmerdats de corrupció fins al capdamunt, i com que tots tenim memòria no cal entrar en detalls. Ara, sense cap partit que tingui la majoria absoluta de diputats, caldrà veure com pacten. Però, pactin com pactin, uns i altres s’hauran d’empassar una sèrie de principis que han anat repetint durant la campanya, com si aquests fossin del tot inamovibles. Avui deixaran de ser-ho. La política és això.

dissabte, 21 març de 2015

Jornada de reflexió

Dibuix: El País

Avui toca a Andalusia, però el dibuix d'Antonio Fraguas Forges és aplicable a tot arreu. El problema no és que ens robin, que també, sinó que ens roben massa, sense mesura, són molts a robar-nos i ens roben dia i nit, sense descans. Els nostres lladres no descansen mai, no en tenen mai prou!

dijous, 19 març de 2015

No s’hi val a jugar amb la democràcia

Foto: ara.cat

Abans d’ahir es va fer pública la sentència del Tribunal Supremo espanyol que ha condemnat, al meu entendre molt merescudament, alguns dels assetjadors que van participar en un episodi lamentable ocorregut fa gairebé quatre anys, uns fets democràticament del tot reprovables i socialment injustificables. Així, és una excusa molt pobra pretendre justificar aquell setge per l’oposició popular a les retallades, perquè els diputats que també s’hi oposaven i que anaven a votar-hi en contra en van patir igualment les conseqüències.

Aquells fets tan greus van impedir la lliure circulació dels nostres representants polítics, elegits democràticament a les urnes, així com el normal funcionament del Parlament, seu de la sobirania popular. Trigarà a esborrar-se aquell assetjament que van patir els diputats, amb agressions físiques, insults, vexacions, ruixades i escopinades per part d’uns fatxendes impresentables. Allò va ser una situació més pròpia de la dictadura cubana, on episodis similars passen sovint, que d’una democràcia consolidada.

Cal recordar que els ara condemnats abans havien estat absolts per l’Audiencia Nacional espanyola, és a dir, l’hereu del temut Tribunal de Orden Público (TOP) de la dictadura franquista. I com que allà els van absoldre, tant als acusats i com als seus advocats aquell tribunal ja els va semblar bé. Vull deixar clar, però, que em limito a comentar i aplaudir la condemna i no la pena de presó que se’n deriva, que això ja serien figues d’un altre paner. Com que no sóc jurista aquesta tasca més tècnica la deixo pels experts.

Al meu entendre, la notícia no és la lògica condemna que s’ha produït ara sinó aquella absolució que no va entendre ningú. I lo més insòlit de tot és que alguns diputats que van patir directament les ires dels assetjadors (p.ex., Ernest Maragall), avui encara intenten fer veure que allò no va ser res més que la bretolada simpàtica d’uns indignats. Doncs no, per a un demòcrata convençut allò va ser un episodi molt més greu del que alguns ens volen fer creure. Esperem que no es repeteixi mai més.

dimarts, 17 març de 2015

Caiguda d’un banc

Ahir va suspendre pagaments el Banco Madrid. Concurs de creditors en diuen ara de la sortida legal que té una empresa quan no pot pagar. Des que la setmana passada va esclatar l’escàndol de la Banca Privada d’Andorra, de la que el Banco Madrid n’és filial, les retirades massives de dipòsits no auguraven res de bo. Era qüestió d’hores prendre una decisió dràstica. Només hi havia dues sortides: o el govern espanyol ajudava l’entitat amb diner públic com va passar recentment amb tota aquella munió de caixes -posteriorment reconvertides en bancs- pèssimament gestionades pels polítics, o es presentaven els llibres al jutjat. I a manca d’ajuts públics, s’ha optat per llençar la tovallola.

No hi ha cap banc al món que pugui resistir que tots els seus clients es posin d’acord per retirar de cop els seus dipòsits. Això no té res a veure amb la seva solvència, ni en si guanya molts diners, ni menys encara en si, com van denunciar les autoritats nord-americanes, té vincles amb negocis lletjos. Ara, segons la legislació vigent, els dipòsits fins a cent mil euros estan garantits; si el banc no pot pagar, pagarà l’estat, és a dir, pagarem la festa entre tots. I els clients que hi tenien més de cent mil euros, així com els accionistes, ja sabien a què s’exposaven. Així funciona el capitalisme.

Els negocis estan basats en la confiança del client, i el negoci bancari n’és especialment sensible. Ara, deixant de banda les possibles implicacions delictives de blanqueig que més endavant es puguin acreditar, tota vegada que ja s’ha perdut la confiança el Banco Madrid tancarà. Em sembla bé, com també em semblaria bé que tanqués la fruiteria de la cantonada o el restaurant que hi ha al carrer de sobre si no els surten els números. El capitalisme és, també, això: si el negoci no va, toca tancar-lo. Per això en el seu moment em vaig manifestar radicalment en contra que l’estat espanyol, és a dit, tots nosaltres, salvéssim tota aquella colla de bancs -ex caixes-. No cal dir que jo els hagués deixat caure, i sense cap remordiment. I hagués demanat comptes als membres dels consells d'administració que van permetre aquells disbarats, o que van mirar cap a una altra banda, que encara és pitjor. És d'esperar que les autoritats andorranes ho sabran fer millor que les espanyoles.

dilluns, 16 març de 2015

La candidatura Colau

L’activista Ada Colau lluita per esdevenir la pròxima alcaldessa de Barcelona, i no cal dir que hi té el mateix dret que qualsevol altre ciutadà. Tots recordem, però, que mentre Colau liderava la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca havia manifestat diverses vegades que no entraria en política. Doncs bé, d’entrada constatem que ja hi ha entrat, i no ho ha fet discretament sinó com a cap de llista de la seva candidatura. Quan els retreus aquest incompliment personal, els seus partidaris t’argumenten que va dir que no entraria a fer política amb un partit, i que si naps i que si cols. El fet és que Colau va incomplir la seva paraula, perquè d’això del partit abans ni se n’havia parlat. Ara lo més lògic potser seria admetre que ha canviat de parer, i tothom ho entendria, però Colau no deu pensar el mateix. Per altra banda, diguem també que canviar d’opinió no és necessàriament reprovable, i aspirar a tenir un càrrec polític ben remunerat, tampoc.

Cal no oblidar tampoc el compromís, repetit per Colau diverses vegades a partir de la seva entrada en política, de fer eleccions primàries obertes per elaborar la seva llista electoral d’una manera més participativa que la resta de partits. Doncs bé, Colau també s’ha desdit d’aquest compromís. Per intentar justificar-ho els seus partidaris argumenten que no es van fer primàries perquè no es va presentar cap candidatura alternativa. La realitat és que els primers quinze noms de la candidatura estaven prèviament pactats i blindats, sense primàries prèvies, ni tan sols per poder modificar l’ordre de la llista, que també per això serveixen unes primàries. Et diuen, això sí, que s’han pogut votar els candidats a partir del lloc setzè de la llista. Bé, tot i que no és ben bé el mateix, en política una mica d’humor no és mai sobrer, però algú pensa que aquesta candidatura superarà els quinze regidors?

Recordem ara la lluita ciutadana de Colau en defensa dels que no poden pagar la hipoteca, i la seva permanent reivindicació de la dació en pagament. Com als Estats Units, on si tu no pots pagar la quota hipotecària tornes les claus al banc i problema resolt. Et quedes sense casa però, almenys, el teu deute hipotecari queda cancel·lat. És una opció molt raonable que a casa nostra, cal recordar-ho, sempre ha existit. La pega és que si demanes incloure la dació en pagament en el contracte hipotecari llavors, com és lògic, com que el risc que corre l’entitat que et deixa els diners augmenta, les condicions que et posa el banc s’endureixen. I el comprador gairebé sempre opta per l’opció més barata, que també és la més arriscada. Aquest és l’origen de la majoria dels problemes hipotecaris actuals.

Em semblaria assenyat establir per llei l’obligatorietat de la dació en pagament a aplicar en les futures hipoteques. Però quan preguntes als partidaris de Colau qui pagaria els altíssims costos d’establir per llei la dació en pagament amb efectes retroactius, que això és el que sempre ha reivindicat Colau, sempre t’acaben donant una solució tan infantil com poc rumiada: que pagui el banc! És a dir, els seus accionistes. Tens alguns estalvis en accions de laCaixa? Si s’apliqués la dació en pagament amb efectes retroactius sàpigues que els teus estalvis perdrien valor. Un dels principis del sistema democràtic és que no es pot legislar amb efectes retroactius. La seguretat jurídica és un bé irrenunciable, també per a la senyora Colau, encara que no tingui els seus estalvis en accions de laCaixa.

divendres, 13 març de 2015

Els interessos dels partits

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de març de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.694 de La Veu de l'Anoia)

Deixant de banda les ideologies polítiques i esquematitzant-ho molt, a l’Estat espanyol hi ha només dos tipus de partits polítics. Així, mentre uns defensen els legítims interessos de l’Estat espanyol, uns altres se centren en la defensa dels no menys legítims interessos nacionals, autonòmics o regionals (no entrarem ara en el debat de la denominació) d’algun dels territoris que conviuen en el si de l’Estat espanyol. Els interessos d’uns i altres no sempre són coincidents i, per tant, els partits han d’optar i definir quines són les seves prioritats. Més clar encara, quan des d’un partit es defensen determinats interessos de l’Estat, simultàniament es poden estar perjudicant determinats interessos de Catalunya. I si els partits d’àmbit estatal tenen molt clar que la seva prioritat és Espanya, els d’àmbit català tenen igualment clar que la seva és Catalunya.

Els partits d’àmbit estatal s’esforcen molt a mostrar una imatge inequívocament espanyola, i aquí podríem situar, per exemple, la nova etapa de Ciudadanos, que fins i tot ha fet desaparèixer del seu web d’abast estatal la versió lingüística en català. Els seus dirigents són perfectament conscients que tot el que, per poc que sigui, faci olor de català, a Espanya electoralment els pot perjudicar. I en comptes d’optar per fer pedagogia explicant els molts avantatges d’un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, opten per la via més fàcil de suprimir qualsevol referència al català. Deuen pensar que mort el gos, és a dir, el català, morta la ràbia de l’anticatalanisme que, dissortadament, a Espanya no s’ha deixat mai de conrear. Encara que sembli mentida, l’anticatalanisme dóna vots, molts vots.

Els partits d’àmbit autonòmic, en canvi, no fan res, ni tindria cap sentit que ho fessin, per dissimular quins són els seus orígens i quins són els seus interessos, tan legítims com els estatals, i aquí podríem parlar dels partits d’àmbit exclusivament català. O basc. O gallec. Un partit d’àmbit estatal que tingui possibilitats reals de governar Espanya (de moment, PP i PSOE, tot i que aviat potser se n’hi afegirà algun més) no defensarà mai els interessos específics dels catalans, per més legítims que siguin, si veuen que hi ha la més mínima possibilitat que algú pugui pensar que entren en conflicte amb els interessos espanyols. És per això que, en aquest sentit, un partit de nova creació com Podemos coincideix fil per randa amb el posicionament dels partits d’àmbit estatal. Amb tota la legitimitat, és clar.

dimecres, 11 març de 2015

La campanya de l’odi

Iglesias, entre Galdón i Ubasart. Foto: El País

Encara som lluny de les eleccions al Parlament i ja es comença a veure de què són capaços alguns personatges. Els dirigents de Podemos, per exemple, s’estan traient les caretes. A Catalunya s’estan instal·lant a l’espai polític de l’anticatalanisme més tronat que fins ara només compartien peperos, ciudadanos i algú altre. Així, des de la franquícia catalana de Podemos es proposa explotar electoralment l’odi contra Artur Mas que suposadament supura el gruix de la potencial clientela política del nou partit. Ho va dir Ubasart, jo només ho repeteixo. La paraula utilitzada per mostrar el seu sentiment de rebuig en contra del president de Catalunya va ser odi. No hi ha matisos, dient odi ja està tot dit. Manifestar en públic l’odi a qui ha estat elegit democràticament a les urnes forma part d’una estratègia política més aviat perversa. Si en comptes de Mas el president de Catalunya es digués Junqueras intueixo que el seu odi no minvaria. Allò que ara es personalitza en Mas podria molt ben ser un odi no confessat a qui políticament no pensa com ells.

Això sí, després de constatar l’escàndol generat, la direcció de la franquícia catalana de Podemos encapçalada per Ubasart va intentar matisar les seves desafortunades paraules. Però no ens enganyem, en el món de la política matisar és gairebé el contrari de rectificar. No em canso d’explicar que l’anticatalanisme dóna molts vots, i els partits d’àmbit espanyol això ho saben prou bé. No és una opinió, són fets contrastats que es poden constatar cada dia llegint i escoltant alguns polítics i determinats mitjans de comunicació. Mitjans espanyols però no només espanyols, també n’hi ha de catalans. L’odi manifestat contra el president de Catalunya forma part d’una perversa estratègia d’arrel profundament antidemocràtica. El votant català haurà de decidir aviat a quin partit dóna el seu vot. Serà bo que aquest votant també tingui molt present que alguns partits no respecten un president elegit democràticament a les urnes. Potser sense ser-ne prou conscients aquests partits estan predicant el seu odi a la democràcia.

dilluns, 9 març de 2015

Un país que no m’agrada

L’equip de Sálvame

Dissortadament tenim el país que tenim, i mentre no siguem capaços de canviar-lo es poc realista no reconèixer-ho i no acceptar la realitat que ens envolta. Sálvame, un programa espanyol de televisió que s’emet a les tardes per Telecinco, és tan nefast en els seus continguts com reexides són les seves audiències, tant a Espanya com a Catalunya. És trist haver-ho de reconèixer però aquest és el nivell del nostre país.

Intueixo que si Jorge Javier Vázquez, un català molt llest que presenta el programa, a les pròximes eleccions promogués entre els seus seguidors una candidatura encapçalada per Belen Esteban i amb la resta dels col·laboradors de Sálvame formant part de la llista, tindrien moltes possibilitats de ser els grans guanyadors de les eleccions. Tal diuen que és el seu gran poder de convocatòria.

Els polítics això ho saben, i mai es fiquen amb aquest programa ni amb el seu presentador. Saben que no els convé. Alguns fins i tot van una mica més enllà. Així, per exemple, el líder actual del PSOE, Pedro Sánchez, poc després de prendre possessió del seu càrrec va trucar en directe al programa i es va prestar a fer el ridícul davant de tothom. Tot per l’audiència, aquest és el nivell dels nostres polítics.

Per més que algú de cal PSOE pugui pensar que el senyor Vázquez sigui també un important precursor del vot de les classes populars, estic segur que si el fundador d’aquest partit, Pablo Iglesies, aixequés el cap, es tornaria a tancar a la tomba de la vergonya que tindria en veure les pallassades el seu successor. Si al PSOE tan malament ho veuen, tant per tant que presentin a Vázquez com a cap de llista. L’èxit el tindrien garantit.

divendres, 6 març de 2015

Sarrià: comiat, felicitacions i retrets

Joan Puigdollers. Foto: liniasarria.cat

En un parell de mesos tindrem eleccions municipals i tot indica que a molts ajuntaments es produiran canvis de les majories polítiques. Aquests dies els equips de govern municipal fan el balanç dels seus quatre anys de gestió. Amb aquest objectiu, ahir es va celebrar a Sarrià el Consell Plenari del Districte, i el màxim responsable polític, el regidor Joan Puigdollers (CiU), ens va presentar el seu balanç particular. Un balanç que a parer de l’autor d’aquestes notes, i també a parer dels partits de l’oposició que van intervenir durant l’acte, té llums i ombres. Però com que jo no hi entenc prou deixo per els experts la quantificació percentual dels encerts i els desencerts de l’equip de govern sortint.

En acabar-se la dissertació del regidor a alguns veïns ens hagués agradat dir-hi la nostra, i vam demanar la paraula. Però com que el format d’aquestes reunions és força rígid, el president del districte, Óscar Ramírez (PP), no ens va permetre intervenir. Ens va dir que la normativa estableix que els veïns només poden intervenir en el transcurs del plenari si ho demanen expressament ABANS de començar l’acte. Això vol dir que per poder decidir ABANS de començar el plenari si voldràs intervenir-hi, hauries d’endevinar què dirà DESPRÉS el regidor. Aquesta exigència és ridícula, bàsicament perquè ningú disposa de la bola de vidre per endevinar el futur. Però bé, qui mana, mana; els veïns només podem votar.

Què hagués dit jo ahir al regidor? Primer de tot, li hagués agraït la seva tasca. Ens va repetir varies vegades que durant aquest mandat tant ell com el seu equip han treballat de valent. No ho dubto, i tot i que tampoc crec que treballin més que la mitjana de la població, una felicitació de cortesia no resulta mai sobrera. Després, però, li hagués criticat les seves declaracions al diari Línia Sarrià, distribuït ahir pel barri poques hores abans de començar el plenari. Ras i curt, retreure als sarrianencs la manca de generositat de Sarrià amb altres barris barcelonins és una acusació falsa, i vull pensar que només és fruit de la seva ignorància de com han anat les coses en aquests últims mesos.

Li hagués comentat també que després de la seva llarga relació d’incompliments m’hagués agradat que s’hagués disculpat amb els veïns. No ho va fer. Finalment, li hagués recordat que en el programa electoral del seu partit hi havia un punt molt concret que deia, textualment, això: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”. Doncs bé, ahir, en comentar aquest flagrant incompliment del programa electoral, el regidor hi va afegir la paraula “simbòlica” (recuperació simbòlica del monestir), com per treure importància al seu incompliment. No és un detall menor, l’adjectiu no figurava en el seu programa electoral. Afegir-lo després és fer trampeta.

dijous, 5 març de 2015

Polítics en campanya

No hi ha cosa més depriment que haver d’escoltar els polítics durant les campanyes electorals. Ja no és que diguin mentides, que en diuen i moltes, sinó que sembla que aquestes s’hagin d’acceptar com a peatge obligatori del nostre sistema democràtic. Aviat te n’adones, però, que al darrere d’un mentider compulsiu no només hi ha una intel·ligència més aviat escassa sinó que en el món de la política sovint es deixa deliberadament de banda qualsevol sentit del ridícul, potser pel desconeixement que del significat d’aquest concepte tenen molts polítics.

De les moltes barrabassades dites ahir al Parlament la que m’ha produït més vergonya aliena és aquella que, referint-se a Catalunya, deia que “no tindrà les estructures d’estat ni en cent mil anys, no ho aconseguiran” (A. Sánchez-CamaRGA). I deixem-ho aquí, que no cal fer més sang amb un personatge nefast de la política catalana, una senyora que dia sí i dia també les deixa anar de l’alçada d’un campanar mentre alguns miren cap a una altra banda i els seus encara li riuen les gràcies.

Però dit això, encara em crida més l’atenció que després alguns electors optin per donar el seu vot a aquesta mena de gent. Ho dic perquè la diputada i senadora que dèiem abans té casi el tretze per cent de suport popular. Ens queixem sovint de la baixa qualitat democràtica i intel·lectual de la nostra classe política, però que aquests personatges accedeixin a les poltrones públiques només depèn de nosaltres, és a dir, dels electors que els hi paguem generosament el sou. L’elector té la seva quota de responsabilitat, així que, com diuen a l’oest, que cada palo aguante su vela.

dimecres, 4 març de 2015

Un altre article censurat per La Vanguardia

Zarzalejos, lejos, lejos, per Albert Sánchez Piñol

¿Hi pot haver res més carregós, més fastiguejant i més digne d’animadversió que els articles del senyor José Antonio Zarzalejos? Passi el que passi al món, el senyor Zarzalejos dedicarà totes i cada una de les seves peces periodístiques a atacar, infamar i vituperar el procés sobiranista.

El que acaba resultant insofrible no són tant les opinions exposades com la reiterada idiotesa dels arguments; la insidiosa cançó de l’enfadós contra Artur Mas, obtusa i sens dubte contraproduent, perquè l’assetjament monomaníac faria semblar simpàtic el mateix Barrabàs. El to d’estrateg de saló, de domador de puces. Els raonaments alienígenes. Les ínfules barates.

Siguem justos: la prosa zarzalejiana no és exaltada ni forassenyada; ni és estultícia furibunda ni abunda en atzagaiades, però pateix un mal molt pitjor, un mal imperdonable en un home que va de periodista d’elit: és de laboratori. Els catalans de qui parla diríeu que són molècules enfocades per un microscopi. I quan el nostre insigne exdirector de l’ABC al·lega un sinceríssim amor per Catalunya, aquest sentiment és tan creïble como immodificable: ell ens estimarà sempre que els catalans siguin allò que ell exigeix que siguin: que no ho siguin.

A Madrid la política és cosa de gabinet. Per a les elits espanyoles, el carrer no existeix. Només hi ha seus, cúpules i ministeris. Tan sols un món com l’aznarià podia ser capaç de crear el vocable pancartero. I Zarzalejos ve d’aquest món. Per tant, que la mirada zarzalejiana intenti valorar el Procés és com demanar a un daltonià que ens descrigui l’Arc de Sant Martí.

¿Quants secessionistes deu haver convertit a la fe unionista, el senyor Zarzalejos? La pregunta és irrellevant. En una certa ocasió em trobava en una remota ciutat del Congo on només hi havia dos blancs: jo i un vell missioner belga. Recordo que li vaig preguntar, de la manera més delicada possible: “¿N’està segur que les idees religioses del milió de persones que ens envolten són perfectament errònies i en canvi les seves, que no manté ningú més que vostè, són veritats d’una aclaparadora perfecció, inqüestionables i superiors?” Resposta: “Per descomptat”. La pregunta següent va ser quants africans havia convertit a la fe apostòlica i romana en trenta anys de missió. “Ah, no, això no”, va confessar, tot cofoi: “Cap ni un”. El que importava era l’apostolat.

Però tornem a la qüestió del principi: ¿hauríem de trobar odiós José Antonio Zarzalejos, o almenys els seus articles fútils i baladrers, els seus estrèpits d’ideòleg arcaic i periclitat?
En un relat autobiogràfic, Herman Hesse explica que es va recloure en un balneari per superar una crisi nerviosa. Tot va bé fins que a l’habitació contigua s’hi instal·la un client holandès, impertinent i panxut, que li converteix l’estada en un infern. Només els separa un lleu envà, i l’holandès arrossega mobles, les seves riallades són escandaloses. El seu llit grinyola i renilla, esbronca la dona amb uns udols guturals. Més que tossir, bramula. Hesse no pot més. I havia acudit al balneari per superar un estat depressiu! Però aleshores es fa una pregunta màgica: ¿i si per un instant, només un, substitueixo l’odi per la commiseració? Hesse intenta visualitzar l’holandès quan era petit, les seves frustracions, les seves penes. Tota la seva vida. Intenta imaginar quin dolor profund l’havia dut al balneari. La matinada següent, Hesse ja es mira el seu veí d’una altra manera. Combrega amb el seu sofriment. L’estima. ¿Podríem fer el mateix amb Zarzalejos? A veure.
José Antonio Zarzalejos

Diuen del jove Churchill que el primer cop que va ocupar un escó, assegut al costat d’un vell parlamentari del seu mateix partit, va mirar les files rivals i va exclamar: “Ahahà! De manera que aquests són els nostres enemics!” (Recordem que el parlament anglès no és un hemicicle, és un rectangle: els grups oposats seuen cara a cara). I el veterà diputat li contesta: “No, jove, no; els d’aquí davant són els nostres adversaris. L’enemic seu darrere nostre”.

Al pobre José Antonio Zarzalejos li passa el mateix. Dir que la seva gent el va apallissar seria quedar-se curt. Va ser triturat, esquarterat, anorreat en diverses pugnes d’aquestes de gabinet, tan madrilenyes, que les molècules no entenen. (I que els importen un rave, a més a més). ¿Com ens pot resultar odiós un home que ha sofert l’atac cavernari des de tots els seus fronts? Jo no sabia que la cosa fos tan salvatge fins que vaig llegir una sentència en què el jutge condemnava Jiménez Losantos per haver difamat Zarzalejos. Durant més d’un any, pel que sembla, Losantos havia fet servir el seu micròfon per dedicar-li els epítets següents: calvorotas (sic), mentiroso, traidor, sicario, embustero, bobo, analfabeto funcional, inútil, zote, zoquete, fracasado, pobre diablo, pobre enfermo, nulidad, ruindad, pésimo director, director incompetente, ignorante, escobilla para los restos, Zanzalejos (sic), Carcalejos (sic) i, per acabar-ho de rematar, despojo intelectual i detritus humano. Amén.

Molt bé: l’estimarem. Una miqueta, si més no. Però sisplau, que se’ns concedeixin dues gràcies. Primera: que, abans de bramular que a Catalunya vivim un “ambient crispat”, llegeixi en veu alta les sentències de les seves batalletes intestines. I segona: en lloc de fer-nos tant la murga, ¿no es podria dedicar una mica més als seus enemics?

(Aquest article ha estat copiat d'aquí)

dilluns, 2 març de 2015

Un vot portuguès

Portugal és un país una mica més pobre que Espanya i bastant més pobre que Catalunya. La pobresa i/o la riquesa d’un país, però, no necessàriament porten aparellades determinades virtuts o defectes dels seus ciutadans. Dit en altres paraules, el fet de ser pobre no és necessàriament una virtut, de la mateixa manera que el fet de ser ric no és necessàriament una cosa lletja. Es pot ser pobre i dolent, i es pot ser ric i bo. Segurament tots coneixem persones dels dos tipus, com també coneixem pobres molt bons i rics molt dolents. Per tot hi ha de tot.

L’anunci reproduït a dalt, tret d’un diari portuguès, no me l’imagino publicat en un diari de la resta -més rica o, vi voleu, menys pobra- de la Península Ibèrica. Mitjançant aquest anunci el ciutadà Rogério Guimarães, de Caldas da Rainha, va decidir demanar disculpes públiques a tots els demòcrates del seu país per haver contribuït amb el seu vot a l’elecció d’un govern que, al seu entendre, no ha fet les coses bé. La responsabilitat política dels ciutadans comprèn també, si és el cas, el reconeixement autocrític d’haver votat equivocadament, tot i que potser no cal arribar a l’extrem de posar un anunci al diari.

El Sr. Guimarães s’ha gastat uns calerons per posar públicament en evidència, d’una manera al meu entendre força original, el govern de Portugal. Se suposa, però, que el seu anunci també va dirigit als seus conciutadans, amb el desig implícit que no caiguin en l’error d’emetre, com ell admet que va fer, un vot equivocat. Diuen que el govern portuguès ha mentit als seus ciutadans i, naturalment, un govern així no es mereix la reelecció. Però si no ens agrada el nostre govern, si constatem que ens ha mentit, com que ara estem en plena crisi no cal que publiquem un anunci a La Vanguardia proclamant-ho als quatre vents. Cal, això sí, no tornar a votar els polítics que ens han enredat. Dissortadament no cal anar a Portugal per trobar polítics mentiders. Aquí també en tenim uns quants.

divendres, 27 febrer de 2015

Majories absolutes

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de febrer de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.692 de La Veu de l'Anoia)

De les majories absolutes els catalans sempre en sortim malparats. No m’han agradat mai, i em desagraden especialment les que tenen un suport popular inferior a la majoria absoluta de votants. Ara em vénen al cap las majories absolutes de Pujol a Catalunya, i de González, Aznar i Rajoy a Espanya. Rajoy, per exemple, gaudeix ara mateix d’una molt confortable majoria absoluta parlamentària, amb 186 diputats de 350 –un 53 per cent de la cambra–, tot i que el seu suport electoral només va ser del 44,6 per cent dels vots. És a dir, sobre el percentatge de suport popular a les urnes el sistema li atorga una prima de trenta diputats. Sense ser il·legals, s’ha de dir que aquestes correccions de la representativitat política derivades de la llei d’Hondt, alhora que faciliten la governabilitat, són molt injustes amb els partits petits.

Però dit això encara em faria més angúnia que es prohibissin les majories absolutes guanyades democràticament a les urnes. Doncs bé, això és el que proposa el jutge Santi Vidal en el seu projecte de constitució catalana, eliminar les majories absolutes. En termes democràtics seria un gran disbarat. Un partit que obté el suport majoritari dels votants, és a dir, una majoria absoluta de vots, es mereix poder governar sense traves, és a dir, també amb el suport parlamentari d’una majoria absoluta de diputats. Tot i que sempre m’he mostrat crític amb l’existència de les majories absolutes parlamentàries, si s’assoleixen s’han d’acceptar ja que, per sobre de tot, hi ha la democràcia. Si els votants donen una majoria de vots a un partit ningú li pot negar el dret a poder governar amb la majoria absoluta parlamentària. A banda d’antidemocràtic, seria molt injust reduir per llei el nombre d’escons guanyats a les urnes.

Imaginem-nos el següent resultat electoral: el partit A treu el setanta per cent dels vots, el partit B el vint i el partit C el deu. Doncs bé, com que segons les propostes de Vidal la majoria absoluta estaria prohibida, resultaria que al partit A se li atribuirien el 50 per cent dels escons del Parlament menys un, mentre que la suma dels perdedors, els partits B i C, disposarien del 50 per cent dels escons més un. Això es tradueix en què, si es posessin d’acord, amb només el trenta per cent dels vots aquests partits disposarien de la majoria absoluta parlamentària per governar, mentre que el partit guanyador de les eleccions, tot i haver obtingut una majoria absoluta de vots, s’hauria de quedar a l’oposició. Això no tindria cap sentit.

dimecres, 25 febrer de 2015

Diuen, diuen, diuen, però als Pujol els sobra raó

(Jordi Pujol jr. dilluns al Parlament. Foto: Telecinco)

Dilluns no vaig seguir en directe les compareixences parlamentàries dels Pujol, pare i fill, a la comissió d'investigació sobre frau i evasió fiscal del Parlament. Dels resums de les diferents intervencions que vaig poder escoltar el que més em va sorprendre, i em va sorprendre desagradablement, va ser la sensació de baix nivell parlamentari que van anar mostrant els diferents diputats encarregats d’interpel·lar i de fer les preguntes als compareixents. Tots sense excepció, tant els diputats que es centraven en la seva feina, que és el que tocava, com també la diputada representant de CiU la qual, més que preguntar, es va dedicar a no se sap ben bé què en forma d’un massatge parlamentari que ningú va entendre quin objectiu tenia. En definitiva, constato amb molta decepció les mancances evidents i la poca o nul·la preparació dels parlamentaris que van intervenir en el transcurs d’aquestes compareixences.

Sovint tendim a oblidar, al meu entendre irresponsablement, que els ciutadans tenim el dret i l’obligació de demanar comptes als nostres representants polítics. A aquests diputats els paguem un sou més que generós perquè facin bé la seva feina, i és més que evident que dilluns no la van fer, perquè no volien o perquè no en sabien prou. En comptes d’haver preparat a fons els temes objecte de les compareixences, els diputats es van limitar a repetir el que diu la gent del carrer i a donar per bons els rumors populars (“diuen, diuen, diuen”, copyright de Jordi Pujol Soley). El fet de no centrar-se en informacions i fets degudament contrastats constitueix una negligència de principiant que un parlament seriós, i m’agradaria pensar que el nostre ho és, no s’hauria de permetre. Els Pujol es van aprofitar d'aquestes mancances, i van fer bé.

Ras i curt, ficar-se amb els cotxes o amb les suposades riqueses dels compareixents no porta enlloc ni era l’objecte de la comissió parlamentària. Ens pot agradar o no però ser ric no és delicte, com tampoc ho és tenir tres Ferrari, dos Porsche i un Lamborghini al garatge de casa. Lleig seria, en tot cas, no pagar els impostos que toquen, però això ja serien figues d’un altre paner. Al Parlament, amb el diuen, diuen, diuen no es va enlloc, i els Pujol tenien raó de queixar-se. Resumint: el partit d'anada el va perdre clarament el Parlament, i ara només cal esperar que el partit de tornada el guanyi la justícia. Quina gran oportunitat van desaprofitar dilluns els nostres representants polítics per recuperar el prestigi perdut de les nostres institucions!

dilluns, 23 febrer de 2015

Mobilitat i llengua

Una cosa no treu l’altra, i tot i que a algú potser li pugui semblar contradictori, que jo sigui un partidari convençut de la Unió Europea i de l’euro no exclou que em manifesti també com a un ferm defensor dels països pobres i desendreçats del sud d’Europa. Des de Catalunya, que sense cap mena de dubte és la nació més europea de la península ibèrica, he viatjat sovint als països que els europeus rics i prepotents anomenen despectivament pigs: Espanya, Grècia, Itàlia i Portugal. Doncs bé, tot i el desordre del sud, tot i els nostres defectes específics, m’agraden més els països europeus del sud que els països endreçats i rics del nord dels Pirineus. Cal dir que ningú està exclòs de tenir defectes, tampoc la gent endreçada i rica; de defectes cadascú se sap els seus, però no tothom està disposat a reconèixer-los.

No pretenc negar que els països del centre i nord d’Europa no tinguin el seu atractiu, però per mi no és suficient com per considerar la possibilitat d’instal·lar-m’hi a viure. M’agrada anar-hi, és clar que sí, però sempre sabent que un cop enllestida la feina, les vacances o el que hi hagis anat a fer acabaràs tornant al sud. Si un dia m’hagués d’exiliar, cosa que no he descartat mai del tot, més que anar-me’n a Londres o Amsterdam optaria per instal·lar-me a, posem per cas, Porto o Florència. En quatre dies transformaria les meves pobres nocions de portuguès o italià en un coneixement acceptable de la llengua local, i en poc temps ja seria un portuense o un florentí més. Estic segur que m’hi adaptaria ràpid, tan segur com que em costaria molt adaptar-me a viure a, posem per cas, Estocolm o Cracòvia.

I ja que surt el tema recorrent de l’adaptabilitat lingüística acabaré aquestes reflexions sobre la mobilitat humana fent referència a les actituds lingüístiques de les persones que, pel motiu que sigui, es veuen obligades a canviar de lloc de residència. Continuen cridant-me l’atenció els immigrants que porten mig segle a Catalunya i, quan t’hi adreces amb un bon dia, es veuen incapaços de contestar-te amb un bon dia. Les onades migratòries que hem tingut a Catalunya han portat aparellada una actitud lingüística molt tancada, amb totes les excepcions que calguin, que també n’hi ha i moltes, especialment fora de les grans conurbacions. Per no caure en el mateix error quan sóc a Nairobi saludo els meus interlocutors locals amb un asubuhi njema amb la mateixa naturalitat que a Sarrià dic bon dia i a Saragossa, on haig d’anar la setmana que ve, buenos días.

dijous, 19 febrer de 2015

Si us plau, parlem clar

Cal evitar sempre les possibles confusions derivades d’una incorrecta utilització del llenguatge. Sempre que es pugui caldria parlar clar, sense embuts, i dir les coses pel seu nom. Com deia aquell polític del franquisme, al pa, pa, i al vi, vi.

Un vell proverbi centralista portuguès diu que Portugal és Lisboa i la resta és paisatge. Però només cal conèixer, per exemple, la bonica ciutat de Porto per arribar a la conclusió que l’autor d’aquesta dita segurament no es va moure mai de Lisboa. Sigui com sigui, un proverbi només és un proverbi i encara que no reflecteixi la realitat tampoc fa mal a ningú. Deixem, doncs, els proverbis de banda i centrem-nos en realitats més tangibles i actuals.

Els líders dels dos grans partits polítics espanyols afirmen sense posar-se vermells que la presó permanent revisable no té res a veure amb la cadena perpètua, una pena que, per cert, està expressament prohibida per la Constitución Española que aquests personatges tant diuen defensar. Però no cal ser cap llumenera per concloure que amb aquesta perversió del llenguatge nomes pretenen enganyar el personal i fer-nos passar bou per bèstia grossa.

Als Estats Units d’Amèrica de la tortura en diuen ara enhanced interrogation techniques (E.I.T.), és a dir, tècniques reforçades d’interrogatori. Mireu, per més que s’esforcin a rebatejar-la, la tortura sempre és tortura, i aquesta és una paraula suficientment precisa com per no haver-ne d’inventar una altra per definir l’acció criminal que hi ha al darrere.

Estem permanentment rodejats de persones que no parlen clar, que diuen una cosa quan n’estan pensant una altra, i ara que s’acosten eleccions aquestes situacions encara s’incrementaran més. Penso que cal denunciar-ho, ni que només serveixi per fer posar vermell a qui utilitzant expressions ambigües o directament falses intenti abusar de la confiança de la gent. Cal que aquests personatges es vagin posant al descobert, que passin vergonya i que la gent els mostri el seu menyspreu.

dimarts, 17 febrer de 2015

Ribó, Burniol, Godó i tants d’altres també són casta

Siguem clars, la casta no només està formada pels dirigents polítics populars, socialistes, convergents, comunistes, etc. Així, podem posar uns exemples de personatges públics, ben diferents entre ells, que també formen part de la casta en el seu sentit més ampli. El Síndic de Greuges de Catalunya, el notari-tertulià i conseller de la Caixa, l’editor de La Vanguardia i tants d’altres són tan de la casta com ho poden ser Laetitia Casta (a la foto), aquesta actriu per motius obvis, o els polítics convencionals tan criticats pels politòlegs de Podemos els quals, per cert, quan toquin poder i càrrec, no seria gens estrany que també passessin a formar part d’aquest club tan exclusiu.

Deixant de banda les seves virtuts professionals i humanes, que ningú discuteix, Rafael Ribó, López Burniol, Javier Godó i tants d’altres són personatges que si bé, almenys oficialment, no es dediquen a la política partidista, estan perfectament instal·lats en el sistema que alguns es volen carregar. Ep, tot legal, faltaria més, però convé recordar-ho perquè de vegades, quan pontifiquen en públic, i ho fan sovint, sembla que la cosa de la casta no vagi també amb ells.

És molt possible que personatges com ells i d’altres això no s’ho hagin plantejat mai, i potser ara que els dos primers entren a la setantena i el tercer ja hi està instal·lat des de fa uns anys seria un bon moment per meditar-ho a fons. Fer de Síndic de Greuges o de conseller de La Caixa és tan casta com fer d’editor del diari més subvencionat de Catalunya. No estic demanant que es disculpin, ni molt menys, però sí que hi meditin una mica i que abans de carregar tan fàcilment contra la casta comptin fins a trenta-tres.

dilluns, 16 febrer de 2015

Canviar el pany del despatx

(Foto: El País)

Dimecres passat el secretari general de la federació socialista madrilenya, Tomás Gómez, va ser cessat fulminantment per la direcció federal del PSOE. No ha quedat gens clar el motiu del cessament però tot sembla indicar que en pocs dies se sabran més coses, i amb això no estic insinuant res sinó que només tracto de reflectir el que des de fa mesos diuen i escriuen persones molt més informades que jo. De moment el partit ha quedat en mans d’una comissió gestora encapçalada pels dirigents històrics del PSOE Rafael Simancas i Jaime Lissavetzky (a la foto).

Però si amb aquest canvi de cares, ni que sigui provisional, es volia donar una imatge de renovació del partit és evident que, presentant aquests personatges, l’equip de Pedro Sánchez no se n’ha sortit. Cal recordar que l’any 2003 Simancas va guanyar les eleccions madrilenyes però no va poder accedir a la presidència de la Comunidad de Madrid degut a aquell episodi tan fosc i poc edificant conegut com el tamayazo. Bé, el PSOE està en caiguda lliure, i aquest només és un pas més en la llarga llista de despropòsits a la que estem assistint des de fa temps. Per cert, si volem ser justos exactament el mateix diagnòstic el podríem aplicar a la franquícia catalana del PSOE que encapçala el senyor Iceta.

Hi ha militants socialistes que s’han posat les mans al cap perquè una de les primeres mesures que ha pres la comissió gestora ha estat canviar el pany del despatx del dirigent ara caigut en desgràcia. La soferta militància de base es va queixar sorollosament en considerar que la decisió de canviar el pany era una manera poc elegant de posar sobre la taula la manca de confiança en el polític defenestrat. Jo, en canvi, crec que han fet bé canviant el pany. Primer, perquè sense entrar en el fons dels motius del cessament, aquell despatx no és de la persona cessada sinó del partit. Però és que, a més a més, si de confiança en el polític defenestrat la direcció federal no en té cap ni una, a què vindria intentar dissimular-ho?

divendres, 13 febrer de 2015

Fer anys

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de febrer de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.690 de La Veu de l'Anoia)

Potser algú pensarà que posant-ho negre sobre blanc demostro ser massa agosarat, però m’atreveixo a afirmar que, ho proclami un en veu alta o s’ho guardi exclusivament per a ell, fer anys agrada gairebé a tothom. Una altra cosa és si a tothom li agrada celebrar els seus aniversaris d’una manera tradicional, és a dir, bufant les espelmetes del pastís. A mi, per posar un exemple ben proper, això de bufar les espelmetes és una d’aquelles coses que a mesura que m’he anat fent gran ha deixat d’interessar-me. Vaja, no em fa cap vergonya admetre-ho; ara, haver de bufar les espelmetes em fa més aviat nosa i, por poc que pugui, intento estalviar-m’ho.

Però, repeteixo, no és que em desagradi fer anys, no és pas això, però cada vegada em ve més costa amunt protagonitzar el numeret d’escoltar la cançoneta de rigor i després haver de bufar les espelmetes davant de tothom, i tota la parafernàlia festiva que envolta l’acte. M’imagino que es deu tractar d’un clàssic signe de timidesa, o tal vegada no. Potser en els que tenim aquesta actitud antibufera s’hi haurien de buscar lectures clíniques més profundes. Quan el vegi ho preguntaré a un amic meu que és psiquiatre, a veure què me’n diu.

A més a més, en bufar les espelmetes hi ha el risc que si el pastís no està ben protegit amb paper de plata, la cera caigui on no hauria de caure, i el pastís quedi contaminat. I això per no parlar d’un risc afegit, que quan intentes apagar totes les espelmetes d’una sola bufada barrejat amb la bufera se t’escapi involuntàriament una mica d’element líquid. Els que hi entenen diuen que s’ha de fer així, s’han d’apagar totes les espelmetes d’una sola bufada, però això comporta uns riscos. Però per bufar tampoc renyirem, si s’ha de bufar es bufa, i tampoc és cap drama.

Fa poc va ser el meu aniversari i, com que era fora, em vaig estalviar de bufar les espelmetes. Em van regalar un paraigua exactament igual que el que no fa gaire em vaig deixar oblidat en un teatre i no vaig poder recuperar quan hi vaig tornar l’endemà. Vaig pensar que segurament algú el devia necessitar més que jo. Però jo el necessitava de debò, és un paraigua plegable que va molt bé per anar de viatge, ocupa poc lloc a l’equipatge de mà però, un cop desplegat, obtens un diàmetre de protecció més que suficient per quedar perfectament a cobert de la pluja.

Dilluns celebrarà noranta anys un tio meu, i aquest aniversari tan rodó m’ha donat la idea d’escriure aquestes reflexions en homenatge als que fan anys. Moltes felicitats, Josep!

dijous, 12 febrer de 2015

De què serveix un programa electoral?

Dimarts, sota la presidència pel Regidor del Districte Sr. Joan Puigdollers, de CiU, es va celebrar a Barcelona el Consell de Barri de Sarrià. Entre els temes tractats hi havia un punt del programa electoral del partit polític que governa la ciutat de Barcelona, CiU, que deia, textualment, el següent: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”.

Però aquest compromís tan inequívoc ja ens el presentaven molt aigualit en el full de l’Ordre del Dia que ens van entregar en començar l’acte. Deia, textualment, el següent: “Recuperació simbòlica del Monestir de Pedralbes per a Sarrià; ...”. És a dir, el que segons el programa electoral havia de ser el retorn del Monestir de Pedralbes a Sarrià ja s’havia rebaixat a una simple recuperació simbòlica que, als efectes pràctics, no vol dir res.

Seria sobrer iniciar ara una discussió semàntica entre aquests dos conceptes perquè, dissortadament, ja d’entrada se’ns va informar que aquell compromís electoral no es compliria, tampoc en la forma aigualida que se’ns presentava dimarts. Després de marejar la perdiu amb els sarrianencs durant gairebé quatre anys, des de l’ajuntament es reconeixia públicament, per primera vegada, que la promesa de CiU de restituir Pedralbes a Sarrià es considerava ja un incompliment electoral.

La gent de Sarrià tindrà el criteri suficient per decidir a qui dóna el seu vot el proper mes de maig i, com no podria ser d’altra manera, tindrà també en compte aquest clar trencament del contracte. Perquè cal recordar que un programa electoral és exactament això, un contracte entre dues parts: jo et prometo si tu em votes, vota'm i faré això i allò. Una de les parts (CiU i l’alcalde Trias), admet ara que no complirà el seu compromís electoral. Dimarts el regidor Puigdollers va tancar el debat de manera autoritària, com volent dir que les coses són com són i no se’n parli més. El ciutadà s’hauria d’anar mentalitzant, però, que un programa electoral no és un paper mullat per cobrir l’expedient, i que els polítics que no compleixen el seu programa haurien de ser castigats a les urnes. D'aquí a tres mesos, amb el recompte de vots, tindrem la resposta.

dimecres, 11 febrer de 2015

Devaluació de l’euro

No fa gaire una universitària amb carrera de lletres, molt d’esquerres i molt alternativa, em va sentir com canviava impressions amb un conegut meu sobre les cotitzacions de les divises i, més concretament, sobre la devaluació de l’euro respecte al dòlar, i la influència que aquests canvis tenen en el nostre dia a dia. Com que ens coneixem, quan el meu interlocutor va marxar ella es va acostar a la meva taula i em va retreure de bon rotllo que els neoliberals com jo (en dec fer la pinta, tot i que jo no m’he definit mai així) sempre parlem d’aquestes coses i no dels problemes reals de la gent del carrer. Vull aclarir que per Barcelona jo gairebé sempre em moc a peu, però pel que es veu no dec arribar a la categoria de la gent del carrer. Sigui com sigui, com que no em podia entretenir vaig sortir del pas dient-li que n’escriuria unes reflexions al blog. Aquestes.

El canvi euro/dòlar ha passat en sis anys d’1,60 a gairebé 1,10. Avui, per comprar un euro un ciutadà americà només necessita un dòlar i 10 centaus, mentre que l’any 2008 necessitava un dòlar i 60 centaus, és a dir, un 45 per cent més que ara. Si fa sis anys aquest americà viatjava a Europa i s’allotjava, posem per cas, en un hotel de 150 euros la nit, llavors havia de pagar l’equivalent de 240 dòlars mentre que ara la mateixa habitació només li costa 165 dòlars. Resumint, com que pels nord-americans viatjar a Europa ara els surt bastant més barat que abans, la lògica ens diu que el turisme provinent dels Estats Units amb destinació a Europa augmentarà, amb tot el que de positiu això comporta, especialment en un país turístic com el nostre.

Imaginem-nos que fa sis anys una cadena americana de sabateries comprava sabates made in Spain a 31 euros, i les posava a la venda al preu equivalent en la seva divisa, és a dir, a 50 dòlars el parell. Ara, pel mateix parell de sabates de 50 dòlars el fabricant europeu n’obté 45 euros. I encara que venedor i comprador es parteixin la diferencia derivada del canvi de divises, és a dir, que el fabricant europeu les vengués al client americà a 38 euros, una pràctica que no resulta inhabitual en èpoques de fortes oscil·lacions de les divises, tant el fabricant europeu com el comerciant americà millorarien els seus marges i tots dos hi sortirien guanyant. Fins i tot hi hauria marge per reduir el preu de venta al públic a menys de 50 dòlars. Conclusió: als exportadors europeus vendre ara als Estats Units els resulta més fàcil que abans.

Naturalment que no tothom hi surt guanyant, si uns guanyen n’hi ha d’haver uns altres que en surtin perjudicats, ja que el diner circulant sempre és el mateix, nomes va canviant de butxaca. Així, pels europeus, viatjar ara els Estats Units ens resulta bastant més car que fa sis anys. Un altre exemple: als exportadors de cotxes americans ara els és molt més difícil vendre a Europa. Explico tot això, que no deixen de ser obvietats, perquè la noia que deia al principi, quan ens vam acomiadar, encara insistia que tot això de les divises no tenia cap influència en el dia a dia del ciutadà normal. I tant que en té! Només considerant el factor divisa, omplir el dipòsit de gasolina és avui un trenta per cent més barat que fa sis anys.

dilluns, 9 febrer de 2015

Article censurat per La Vanguardia

¡Sí al museo militar!, per Albert Sánchez Piñol

El señor Ricardo Álvarez-Espejo, teniente general del ejército, ha propuesto recientemente que se cree un Museo Militar en Barcelona, objetivo que considera “ambicioso e irrenunciable”. Nuestra opinión es que ya era hora que el ejército hiciera una propuesta que pudiera ser muy acogida por la sociedad catalana. Estamos seguros de que el señor Álvarez-Espejo se dejará asesorar, en una amable colaboración entre las fuerzas armadas y mundo civil.

Para empezar sería muy interesante que el Museo Militar dedicara una galería a las masacres que el ejército ha cometido históricamente contra la población civil catalana. Por ejemplo, escogiendo una entre tantas, los hechos de Cambrils de 1640, cuando después de un breve asedio la plaza se rinde a las tropas castellanas. Incumpliendo todos los pactos, el ejército masacró a más de setecientos cambrilenses.

Muy apropiada y visual sería una sección que se titulara: “Bombas sobre Barcelona”, donde se detallaran todos los bombardeos que el ejército español, y sus aliados, han perpetrado históricamente contra la capital catalana. Difícilmente encontraríamos otro caso de una urbe bombardeada tantas veces, y tan salvajemente, por el mismo ejército que supuestamente tenía que defenderla. Digo que sería una sección muy visual porque se podrían incluir croquis y gráficos de la devastación urbana y humana, así como modelos de los proyectiles empleados, que incluirían desde la arcaica balística del siglo XVII hasta las modernas bombas de fragmentación de la guerra civil española.

Otro apartado lo merecerían los enfermos de psicopatía que se han enfundado el uniforme militar y han recalado en Catalunya. Como por ejemplo Charles de Espagnac (1775-1839), un francés expulsado de su país, por reaccionario, pero que hizo carrera en el ejército español. Su demencia lo llevó a prohibir las barretinas, el pelo largo en los hombres y las trenzas en las mujeres. Le gustaba bailar bajo la horca, entre los pies de los cadáveres que había mandado colgar, borracho por una combinación de ron y aguardiente. Fernando VII siempre lo defendió: “Está loco, pero para estas cosas no hay otro”.

Una temática indispensable para cualquier Museo Militar que se precie sería la de los gobernadores militares y su relación con Catalunya. Recordemos la famosa frase del general Espartero. “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Menos célebre es el capitán general Juan Zapatero y Navas, conocido por sus propias tropas como el general Cuatro Tiros. Y con razón. Su frase preferida era: “Yo sé cómo se arregla; a ese, ‘cuatro tiros’; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema”. Los civiles catalanes, en cambio, preferían denominarlo el Vampiro por su afición a los fusilamientos indiscriminados. En cierta ocasión ajustició a un pobre chico jorobado, escogido al azar. ¿El motivo? Que según algunos delatores en la última revuelta obrera había participado un chico jorobado.

El general Severiano Martínez Anido no desmerecía a sus predecesores: en 1920, como gobernador militar de Barcelona, se enfrentó con el gobernador civil Carlos Bas, a quien acusaba de “blando”. Anido le exigió que le dejara fusilar a “gente como Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros”. En sus memorias Bas narra el diálogo. Bas: “Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino”. Anido: “No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes”.

Y puesto que nos referimos a “palabras malsonantes”, también se podría dedicar una sección del museo a la temática “La prensa militar y Catalunya”. En las hemerotecas hay centenares y centenares de artículos del siguiente estilo, publicado en La Correspondencia Militar, el 13 de diciembre de 1907: “El problema catalán no se resuelve, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

¡Qué gran fortuna que hoy en día el ejército español ya no practique las “palabras malsonantes”, que sólo sean materia de memoria y de museo! Esto es loable y es cierto. Tan cierto como que el pasado mes de noviembre publicamos el artículo “¡Un paso al frente!”, en el que describíamos el caso de un militar en activo, el teniente Luis Gonzalo Segura, a quien la fiscalía militar le ha abierto un expediente que podría acabar con la solicitud de seis años de prisión. ¿El delito? Ser el autor de una obra de ficción, concretamente una novela, donde se describen unas fuerzas armadas en las que reina el nepotismo y la corrupción a gran escala. Cuesta de creer, así que lo repito: en pleno siglo XXI la jurisdicción militar española puede pedir una pena de seis años de prisión por escribir una novela.

Precisemos, para acabar, que el mismo señor Álvarez-Espejo, que ahora nos regala la afortunada iniciativa del Museo Militar, publicó inmediatamente un artículo de réplica en este diario, titulado “Otro paso al frente”, una réplica extraordinariamente peculiar, por cierto, puesto que en todo su artículo no mencionaba ni una sola vez el motivo de réplica: es decir, el teniente Segura y su caso.

Cuando escribo estas líneas, el teniente Segura vuelve a estar bajo arresto

(Aquest article ha estat copiat d'aquí)

diumenge, 8 febrer de 2015

Qui és el delinqüent?

Divendres dos diaris molt afins al govern espanyol i, per tant, gens afins al partit Podemos, van publicar una informació sobre una declaració fiscal complementària voluntària que Juan Carlos Monedero, número tres de la cúpula de Podemos, havia presentat poc abans a la Agencia Tributaria espanyola. Pel tipus de detalls que aquests dos diaris, El Mundo i La Vanguardia, van publicar, es pot deduir que l’origen de la filtració només podia ser de les pròpies autoritats fiscals espanyoles. Això no és una opinió sinó el relat d’un fet molt concret, i qui tingui dubtes només ha de consultar les versions en paper de divendres passat dels dos diaris esmentats.

Cal recordar que presentar a hisenda una declaració complementària no pressuposa que hi hagi delicte fiscal. Els motius que et porten a presentar una complementària poden ser diversos. Un pot canviar de criteri sobre determinats aspectes de la seva tributació i, mitjançant una complementària, pot dir a hisenda que donde dije Digo, digo Diego. La presentes, pagues el que toca, si és que toca pagar, i llestos. Hi ha molta normativa oficial que és interpretable, i a l’hora de valorar determinats comportaments fiscals fins i tot des de la pròpia inspecció d’hisenda et pots trobar amb criteris radicalment oposats d’una oficina a una altra.

En canvi, el que segur que no és interpretable és que filtrar dades d’un contribuent a la premsa, que és d’això del que estem parlant, és un delicte clarament tipificat en la Llei de Protecció de Dades. Per tant, si en aquest cas es busca un delinqüent aquest es troba a la seu del Ministerio de Hacienda. No estic insinuant que el delinqüent sigui el nostre molt estimat ministro Montoro, perquè això ho ignoro. Però si la decisió política de filtrar determinades dades a la premsa no ha estat directament seva, només es pot haver pres en el seu entorn més proper.

No només no sóc un votant potencial de Podemos sinó que estic a les antípodes de molts dels seus plantejaments polítics i econòmics. Però les coses són com són i les informacions en contra del nou partit polític espanyol no és poden manipular d’una manera tan barroera i tramposa com ho estan fent el govern espanyol i els mitjans de comunicació que li són afins, que són la gran majoria. Segurament a Monedero se li poden retreure moltes coses, però el que és segur és que en aquest afer Monedero no és el delinqüent.

dijous, 5 febrer de 2015

La incompetència és políticament transversal

(Conductors atrapats ahir al Túnel del Bruc. Foto: La Vanguardia)

Ahir va nevar a molts indrets de Catalunya, fins i tot a Barcelona. Però que nevi a principis de febrer entra dintre de la normalitat. Jo havia d’anar a la comarca de l’Anoia i vaig sortir de casa poc després de les set del matí. En arribar al nus de Can Carelleu, a l’entrada 9 de la Ronda de Dalt, vaig observar que hi havia aparcat un flamant vehicle llevaneus junt amb una dotació policial. A aquella hora només queien unes volves d’aiguaneu però almenys en aquella zona no quallaven, i encara era massa fosc per poder veure si Collserola ja estava emblanquinada. Vaig observar, però, que alguns cotxes que entraven a Barcelona portaven un bon tou de neu a sobre. Vaig pensar: “aquesta vegada sí, aquesta vegada les nostres autoritats estan preparades per afrontar correctament el problema”, alhora que em venien al cap altres episodis de neu que vam haver de patir sota una gestió pública que, per dir-ho suaument, podríem qualificar de manifestament millorable, tant amb consellers de l’època del tripartit com d’èpoques pujolianes.

Anava escoltant la ràdio perquè volia estar ben informat de l’estat de les carreteres per on havia de passar, i anava canviant de CatRàdio a RAC1. Quan la senyora Terribas començava un d’aquells comentaris propis de pàrvuls que tant li agraden em passava al senyor Basté, i així m’anava assabentant de l’estat de les carreteres. Aviat van connectar amb conductors atrapats a El Bruc, per on havia de passar jo. Explicaven que l’autovia no estava tallada però la realitat és que des de feia més d’una hora el trànsit estava completament aturat per la neu. Aquelles persones òbviament no es queixaven de la nevada, que no deixa de ser un imponderable. Criticaven, però, la manca de previsió dels mossos, que en comptes de desviar el trànsit a Martorell, Esparreguera o Abrera, evitant així que els vehicles seguissin per una carretera que pocs quilòmetres més endavant estava impracticable, deixaven passar a tothom.

En escoltar-ho vaig decidir fer mitja volta i tornar cap a Sarrià. Ignoro quina valoració es farà de la gestió del conseller Espadaler, però jo ahir, escoltant aquells conductors atrapats a El Bruc, no vaig poder evitar que em vingués al cap la gestió del conseller Saura. Ahir vaig treure una conclusió: la incompetència, com el moviment independentista, també és políticament transversal.

dimarts, 3 febrer de 2015

Obvietats

Hi ha qui té una tendència malaltissa a agafar-se-la sempre amb paper de fumar, toqui o no toqui. Hi ha catalans, i també no catalans, que tenen la pell molt fina i s’escandalitzen per qualsevol cosa, fins i tot davant de pures obvietats. És obvi que només pot ser català un cava elaborat a Catalunya, i és obvi també que un cava elaborat a Requena (València) no està elaborat a Catalunya. Conclusió lògica i irrebatible: el cava que fan a Requena no és un cava català. I tot això deixant al marge la qualitat del producte, perquè com que no m’agrada cap beguda que porti bombolletes incorporades no estic en situació de valorar-la. Però intueixo que, com diuen a Mallorca, per tot hi ha de tot. No hi ha cap estudi seriós que digui que tot el cava elaborat a Catalunya sigui necessàriament bo, i el que es fa a fora, dolent. Llavors, davant d’aquestes obvietats, alguns ens preguntem per què alguns catalans de la ceba es posen les mans al cap davant d’una simple campanya de màrqueting que pretén vendre a Catalunya “cava no catalán”. Si ens volguessin fer passar gat per llebre i ens oferissin un cava no català com si fos cava català encara es podria entendre perquè estaríem davant d’un frau. Però si quan t’ofereixen aquell producte ja t’avisen que allò no és un cava català, i per evitar qualsevol malentès fins i tot utilitzen com a argument de venda una bandera que és la que és, i no és precisament la senyera, llavors ja no queda cap espai pel dubte. A què ve, doncs, tant rebombori a les xarxes?

dilluns, 2 febrer de 2015

Tic-tac, tic-tac

(Foto: 20minutos.es)

Dissabte, a la Puerta del Sol de la capital de l’estat i carrers adjacents es van concentrar milers de simpatitzants de Podemos, mentre els líders dels partits rivals (PP i PSOE) van preferir marxar de Madrid, no fos cas que algú amb bon olfacte periodístic hagués tingut la temptació de comparar audiències. Així, Mariano Rajoy @ Vengo A Darte Las Gracias va anar a Barcelona, mentre que Pedro Sánchez @ El repudiao va escollir València. Tant l’un com l’altre es van reunir també amb les seves respectives parròquies polítiques, però no al carrer com Pablo Iglesias i el seu equip de politòlegs sinó en recintes tancats. Dissabte no hi havia, per tant, comparació possible.

Darrerament el discurs de Podemos només fa referència al PP, com si fos el seu únic adversari, alhora que ignora el PSOE, com si no existís. I mentre els dirigents populares s’enfurismen amb aquesta referència constant de Podemos en contra d’ells, els dirigents socialistes estan preocupadíssims per no ser mereixedors de l’atenció del nou partit, amb un resultat ben conegut: tant el PP com el PSOE no paren de parlar de Podemos. No tinc idea sobre qui guanyarà les properes eleccions, però amb l’estratègia política de Podemos una cosa està quedant clara: en pocs mesos tant el PP com el PSOE han situat aquest partit com l’adversari a batre, i només aquest fet ja és un gran triomf dels nouvinguts a la política espanyola. La campanya electoral dels politòlegs de Podemos l’estan fent els seus propis adversaris, però aquests semblen no adonar-se’n.