.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 29 de març de 2017

El joc brut d’Espanya

Per tal d’evitar malentesos aclareixo que quan parlo del joc brut d’Espanya em refereixo al joc brut del govern i altres institucions oficials d’Espanya. Margallo, quan era ministre d’afers exteriors d’Espanya, va ser la persona encarregada per Rajoy de gestionar la carpeta catalana. Ben mirat tenia tot el sentit que se n’ocupés precisament la persona que portava els afers exteriors i no pas, posem per cas, el titular d’interior, i així ho van entendre les cancelleries estrangeres. Però ara Margallo ha passat de ministre a tertulià de 13TV, i es deu sentir més lliure per parlar sense embuts.

Margallo s’ha passat tres pobles, no pas fent les dolenteries diplomàtiques que diu que ha fet sinó reconeixent-les públicament a la cadena de televisió dels bisbes. Però no ens fem els sorpresos, de joc brut ja sabem que se’n fa. Ara bé, d’aquí a presumir-ne en públic a 13TV, no té nom. O potser és que l’home no va ser conscient de la seva frivolitat. El fet és que haver de comprar les declaracions públiques d’alguns polítics estrangers en favor de l’unionisme espanyol és molt lleig. I quan dic comprar vull dir exactament això, comprar, pagant-ho amb diners o amb dinades.

Mentrestant, tal com dissortadament passa cada dos per tres, Espanya ha tornat a multar a un altre català per parlar en català a Catalunya. Aquesta gosadia, que un català gosi parlar en català a Catalunya segons quina sigui la persona que té al davant, avui costa 601 € de multa. Hi ha qui ha de treballar setmanes per guanyar 601 €. Mentrestant, Espanya segueix presumint d’un diàleg amb Catalunya que tothom sap que no existeix. Quines galtes!

dilluns, 27 de març de 2017

Sous bruts, sous nets, “sous ètics” i sous competitius

Quan tot i posar-hi la millor bona voluntat els gestors de la cosa pública no en saben prou i acaben fent una gestió deficient dels recursos públics, uns recursos que, cal no oblidar-ho, són de tots els ciutadans, els seus disbarats els acabem pagant entre tots.

Comentant el presumpte sou ètic (1.800 euros mensuals nets) que els consellers de districte de Barcelona en Comú cobren respecte als consellers d’altres partits, l’únic d’aquests consellers que tenim a Sarrià declarava a El Jardí de Sant Gervasi: Així ho vàrem acordar al codi ètic de Barcelona en Comú, que també implica altres obligacions. Dins el context de la societat en què vivim hi ha persones que tenen molt i d’altres que tenen massa poc. La feina de representació política és cert que representa moltes obligacions i responsabilitats, però aquestes s’han de valorar en la justa mesura i no s’han de remunerar d’una manera exagerada. No poden ser ni uns sous elevats de 100.000 euros l’any, que és el que cobren alguns regidors, ni tampoc un sou mileurista. Ha de ser un sou que no representi un greuge perquè hi ha molta gent que ho està passant malament, i no pot ser que ens presentem dient que fem un partit amb uns principis completament nous i cobrar el mateix que els altres.

Toca fer unes quantes puntualitzacions a tanta demagògia acumulada. D’entrada, el conseller ens fa una comparació tramposa de sous que porta a la confusió. Així, compara un sou net de 1.800 euros mensuals (dotze pagues, o més?), el seu, amb un sou brut de 100.000 euros l’any que diu “que cobren alguns regidors”. Bé, sense anar més lluny, 100.000 euros/any és el sou que cobra l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, del seu mateix partit. A veure, si no es vol fer trampeta, quan es parla de sous s’ha de parlar sempre en termes de sou brut anual, i així tots sabem quin és el cost real que els nostres polítics tenen pel ciutadà. El sou net, en canvi, sempre és susceptible d’enginyeria fiscal. Tu pocs cobrar 100.000 euros bruts l’any, com la senyora Colau, i demanar que et retinguin, posem per cas, un 70 per cent d’IRPF, de manera que et quedi un sou net de 1.800 euros mensuals. Amb aquesta enginyeria fiscal, una pràctica perfectament legal, tu ja compleixes amb el codi ètic dels comuns, però a ningú se li escapa que, quan al juny de l’any següent facis la declaració anual d’IRPF, recuperaràs la diferència retinguda de més.

Com deia abans 100.000 euros l’any és el que ens costa als barcelonins l’alcaldessa de Barcelona, suposant que, a més, no cobri dietes i/o altres emoluments associats als seus diferents càrrecs. I encara que ella ho repeteixi sovint, no és cert que cobri menys. Ara bé, que d’aquests 100.000 euros que cobra pagui a Hisenda la part que li toca, faci una donació al seu partit polític, s’ho gasti viatjant durant les vacances o que de tant en tant vagi al bingo, aquí no hi entraré. En aquest sentit sóc poc tafaner: m’interessa poc el que els càrrecs públics facin amb el seu sou, però sí que m’interessa saber quant ens costen als contribuents.

I dit tot això, em permeto afegir que l’alcaldessa d’una ciutat com Barcelona hauria de cobrar més que els 100.000 euros que cobra ara. El seus emoluments haurien d’estar en relació al pressupost gestionat, és a dir, en línia amb els sous que es paguen a l’empresa privada. Si els ciutadans acceptem que els nostres gestors públics només cobrin allò que els comuns que ens governen defineixen com a sou ètic —per cert, quan parlem de sous, qui defineix on comença i on s’acaba l’ètica?—, després no ens queixem si el resultat de la seva gestió és, com passa ara a Barcelona, manifestament millorable. I potser tampoc ens hauria de sorprendre que, aprofitant-se del càrrec, col·loquin la seva parentela a l’ajuntament o en entitats o empreses municipals.

Per acabar aquestes reflexions potser ens hauríem de preguntar quin bon gestor, amb una trajectòria professional perfectament contrastada, estaria disposat a treballar per l’ajuntament de Barcelona per un sou ètic d’aquests que, amb la seva demagògia habitual, propugnen els comuns. La resposta és cap. I així ens va.

divendres, 24 de març de 2017

Corrupció política

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 de març de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.800 de La Veu de l'Anoia)

Després d’anys d’instrucció arriba el judici de l’espoli del Palau de la Música. Cal que s’aclareixi tot el que s’hagi d’aclarir, que els culpables siguin condemnats i, sobretot, que es tornin els diners desviats, un petit detall que s’acostuma a deixar de banda. Els culpables de la corrupció política, que és exactament d’això del que estem parlant, són tant els que han cobrat —persones i institucions— com els que han pagat. Uns i altres n’han sortit beneficiats: els que han cobrat, per motius obvis, i els que han pagat per la contrapartida d’haver estat agraciats amb encàrrecs d’obra pública que sense pagar el peatge de la corrupció potser no haurien aconseguit mai.

Tot presumptament, és clar, perquè fins ara no s’ha demostrat res. Per tant, no estic insinuant una sentència condemnatòria, ni de bon tros, ja que la presumpció d’innocència val per a tothom. Per elaborar aquests comentaris parteixo, bàsicament, en les declaracions dels tres personatges que gestionaven el Palau, els quals, fins ara, eren considerats uns lladres confessos i uns mentiders. Però cal una mica de rigor. No és acceptable que en intentar passar el mort a un quart acusat i a un partit polític alguns ja els considerin persones de la màxima credibilitat. Un es pot preguntar per què se’ls ha de concedir més credibilitat a ells que al quart acusat, que ha negat rotundament la versió dels gestors del Palau.

No personalitzo aquest comentari en cap partit polític. El finançament dels partits no està ben resolt. Els que han tingut responsabilitats de govern han caigut en pràctiques de corrupció política, i com més temps han governat i més elevat ha sigut el pressupost que han gestionat, més possibilitats han tingut de corrompre’s. La corrupció és políticament transversal, està lligada a la condició humana. De bandarres n’hi ha per tot arreu. En aquest sentit, el discurs d’una suposada superioritat moral sobre la dreta que l’esquerra intenta vendre’ns sona bé però que no va més enllà d’uns posicionaments ètics que sobre el paper tothom pot defensar.

Una reflexió final. Quina diferència hi ha entre la presumpta corrupció del cas Palau i la d’un partit que demana un crèdit a una entitat financera sabent, presumptament també, que no el tornarà mai? L’entitat financera dóna per fet que no recuperarà aquells diners, i evidentment no ho fa a canvi de res sinó com a resultat d’un pacte de no-agressió entre qui ha rebut el crèdit i l’entitat que l’ha concedit. Això també és corrupció política, i gairebé no se’n parla.

dimecres, 22 de març de 2017

El Monestir de Pedralbes és Sarrià

Avui en dia les coses de la política van tan ràpides que els polítics professionals —que són molts— cauen sovint en la temptació d’intentar que els votants s’oblidin dels episodis poc edificants de les seves biografies. Fa vuit anys a la ciutat de Barcelona governaven els socialistes, els quals feia tres dècades que tenien el monopoli del poder municipal barceloní, i no cal dir que se’l guanyaven democràticament cada quatre anys a les urnes. Això sí, per poder completar la majoria absoluta feien coalició amb els comunistes els quals, per dissimular, es presentaven amb les diferents marques que han anat utilitzant des de l’enfonsament de la seva ideologia totalitària. Ara ja només els queda la Cuba de la família Castro i la Corea del Nord d’una altra nissaga familiar, així que de les restes del naufragi comunista en podríem dir dictadures familiars.

Fa vuit anys, a l’altra banda de l’arc ideològic barceloní, la dreta, que portava tres llargues dècades a l’oposició, ja no sabia com fer-s’ho per intentar demostrar per la via dels fets que l’alternança en el govern no és cap tonteria. Fa vuit anys en faltaven dos per a les eleccions municipals del 2011, i la dreta prometia moltes coses a l’electorat per tal d’intentar assolir els suports electorals necessaris que li permetés accedir al govern. No cal dir que algunes d’aquestes promeses, com moltes de les promeses electorals que fan tots els partits polítics abans d’unes eleccions, corrien el risc que, en arribar al poder, s’oblidessin. Així funcionen les coses de la política. Dissortadament.

La dreta, finalment, va arribar al poder municipal l’any 2011, deixant enrere trenta-dos anys de govern ininterromput sociocomunista a Barcelona. Al meu entendre, el triomf de la dreta va ser més per demèrit de l’alcalde socialista sortint que per mèrit de l’entrant. A Sarrià, amb l’arribada de Trias, vam donar per fet que recuperaríem el Monestir de Pedralbes pel nostre barri. I és que una de les promeses més emblemàtiques del guanyador d’aquelles eleccions va ser la d’esmenar una maragallada dels anys vuitanta del segle passat, un caprici que va tenir com a conseqüència la transferència administrativa del monestir al barri de les Corts.

Sobre el paper, esmenar aquell error era ben senzill, n’hi havia prou amb un decret d’alcaldia amb el suport del govern de la ciutat i dels dos districtes afectats (Sarrià-Sant Gervasi i les Corts), i més tenint en compte que totes tres institucions estaven en les mateixes mans polítiques, sent la primera vegada que es donava aquesta coincidència en democràcia. Però, fos pel motiu que fos (mai se’ns ha explicat el motiu real del flagrant incompliment), el pacte electoral de Xavier Trias amb els electors no es va complir, la gent de Sarrià es va enfadar molt i l’any 2015 l’alcalde convergent va perdre l’alcaldia. Deixo al criteri del lector si una cosa va tenir res a veure amb l’altra.

D’aquí a dos anys hi tornaran a haver eleccions municipals a Barcelona, i estaria bé que si guanyen els fins fa poc anomenats convergents, sigui amb el candidat que sigui, fessin aquella feina pendent que ens havien promès que faria Trias però que després va decidir no fer-la. Cal tornar a dibuixar els límits del barri per tornar a situar el Monestir de Pedralbes al barri d’on no hauria d’haver sortit mai, Sarrià. De ben segur que la majoria dels sarrianencs ho agrairien, i potser no és sobrer recordar que en el món de la política un agraïment veïnal s’acostuma a transformar en més vots, de la mateixa manera que aquell incompliment de Trias també va tenir una conseqüència electoral, en aquest cas negativa, que es va traduir en la pèrdua de l’alcaldia.

dilluns, 20 de març de 2017

Estaria justificat un segon referèndum a Escòcia?

En el referèndum sobre la independència d’Escòcia celebrat fa dos anys i mig, a la pregunta Escòcia hauria d’ésser un país independent? el “no” a la independència es va imposar amb el 55,3 per cent dels vots. Un resultat inqüestionable, tot i que hauria estat igualment inqüestionable que una de les opcions s’hagués imposat a l’altra amb el cinquanta per cent més un dels vots emesos. I és que així funciona la democràcia, és a dir, des del respecte per a totes les opcions s’acaba imposant l’opció votada per la majoria, encara que aquesta sigui minsa. O és que algú pensa que seria més democràtic que s’imposés l’opció de la minoria?

Ara, a Escòcia, es parla amb insistència de la possibilitat de convocar un segon referèndum “entre la tardor del 2018 i la primavera del 2019”, en paraules de Nicola Sturgeon, ministra principal del govern escocès. Hi ha qui pretén, però, que amb el poc temps transcorregut des de la celebració del primer referèndum no semblaria correcte que se’n pogués tornar a convocar un altre. Intentaré argumentar la posició contrària, la d’aquells que, a Escòcia i fora d’Escòcia, consideren que seria no només oportú sinó molt convenient que es convoqués un segon referèndum.

Els fets objectius ens indiquen que, en el primer referèndum, l’opció unionista es va acabar imposant, en bona mesura, fent una trampa a l’electorat. Així, per tal d’intentar convèncer els indecisos, Cameron va anar a Escòcia a participar en la campanya en contra de l’independentisme utilitzant un argument que el temps ens ha demostrat que era fals. Cameron va assegurar que si Escòcia votava “sí” a la independència quedaria automàticament fora de la Unió Europea. Però, a continuació, va convocar el referèndum del Brexit pensant que en el conjunt de la Gran Bretanya guanyaria l’opció de romandre a la Unió Europea.

Encara que l’opció de seguir formant part de la Unió Europea va guanyar amb molta diferència a Escòcia, no va ser així en el conjunt de la Gran Bretanya, on es va imposar el Brexit. L’error de percepció de Cameron li va costar el càrrec al primer ministre. Però va marxar deixant un greu problema que ell mateix havia creat, la més que justificada insatisfacció dels escocesos. La paradoxa és que, amb el Brexit, una Escòcia decididament pro europea però políticament dependent de Londres també quedaria fora de la UE, no pas per decisió dels escocesos sinó a pesar de la seva decisió.

Per tant, per tal d’esmenar una situació esperpèntica i extremadament injusta per a la majoria dels votants escocesos, té tot el sentit que Escòcia exigeixi tornar a votar sobre la seva independència, sabent ara que, si voten “no”, la seva sortida de la Unió Europea juntament amb les altres nacions de la Gran Bretanya seria automàtica.

dijous, 16 de març de 2017

Ateneuesfera 25 i eleccions a l’Ateneu

Avui tenen lloc al Palau Savassona del carrer Canuda les eleccions per renovar els membres de la junta directiva de l’Ateneu Barcelonès. Hi ha tres llistes electorals, amb tres candidats a la presidència: Casassas, Dedeu i Roca. A l’hora d’escriure aquestes línies encara no se sap qui serà el pròxim president, ni quins seran els integrants de la junta directiva, ja que, sent eleccions amb llistes obertes, no s’ha de descartar que d’aquest procés en surti una junta mixta, diguem-ne de confluència. Com a cloenda de la campanya electoral, abans-d’ahir (dimarts 14) hi va haver un debat electoral molt interessant, força intens, amb durs retrets entre les tres persones que opten a presidir l’Ateneu. La Vanguardia, per exemple, ho va titular ahir “Alta tensió a l’Ateneu”, un bon títol.

Explico tot això perquè el debat electoral de dimarts va coincidir amb la vint-i-cinquena sessió de l’Ateneuesfera. Aquesta circumstància ens va permetre assistir a una part del debat a tres, i va ser una bona excusa per comentar després, entre els assistents al tradicional sopar ateneuesfèric, les particularitats dels candidats a presidir la Casa. Un dels temes que va sorgir va ser la llibertat d’expressió i els seus límits, un concepte que no tots els candidats semblen entendre de la mateixa manera. A ulls dels seus dos contrincants, Dedeu, el candidat més trencador amb l’ortodòxia de la Casa, potser és massa directe i s’expressa sense filtres, i els seus articles sovint generen polèmica. Sense pretendre fer comparacions, Dedeu, tot sovint, té una certa tendència a sostrejar i a fer el paper d’enfant terrible, i hi ha qui s’agafa els seus comentaris com una provocació personal. Hi té dret Dedeu a escriure de la manera que escriu? És clar que sí, hi té el mateix dret que tenen els seus detractors quan el critiquen.

Els blogs d’Internet, segueixen vius? Aquesta és i ha estat sempre la pregunta recorrent en les trobades dels últims anys de l’Ateneuesfera, tenint en compte que la seixantena de participants que hi ha passat té una característica comuna i que ens engloba a tots: ser blogaire. La resposta que potser tothom podria compartir és que, òbviament, els blogs no han mort, però amb l’aparició de les noves xarxes socials, gairebé inexistents fa deu anys, el seu funcionament ha evolucionat molt. Vam parlar també del difícil moment de la premsa, especialment la de paper, i el creixent mal tracte laboral al qual són sotmesos els periodistes per les seves empreses. Sempre m’he mostrat molt sensible amb aquesta problemàtica, potser perquè els periodistes joves que han passat per l’Ateneuesfera han sigut bastants.

dimecres, 15 de març de 2017

El problema d’Europa és Espanya

El govern espanyol ha manifestat que, si Escòcia vota a favor d’independitzar-se de la Gran Bretanya, haurà de posar-se a la cua per tornar a entrar a la Unió Europea. I sense ni tan sols considerar la possibilitat que a Catalunya també es tiri endavant un referèndum per la independència, possibilitat que, si més no sobre el paper, Espanya no contempla, ha afegit que una Catalunya independent, una situació que, òbviament, tampoc contempla, s’hauria de posar a la mateixa cua. És a dir, Espanya ja sap quin hauria de ser el segon pas que hauria de fer Catalunya (posar-se a la cua de la UE) negant, però, que es pugui fer el primer pas (votar en referèndum). Definir la posició d’Espanya com un pèl esperpèntica potser és quedar-se una mica curt.

Negar que a Europa existeixen diverses realitats territorials no resoltes (Kosovo, Flandes, Escòcia, Catalunya, etc.) és negar la realitat. Els problemes, però, no es resolen mai negant la realitat. Tot i això, Espanya és especialista a negar determinades realitats territorials europees, i potser per això és dels pocs països d’Europa que encara no ha reconegut la realitat territorial i política de Kosovo. Cada dia es veu més clar que a Europa el problema no és la possibilitat d’una Escòcia o d’una Catalunya independents —si els independentistes guanyen els referèndums que es convocaran, és clar— sinó que el problema és un dels països políticament més intransigents de la Unió Europea. Ara mateix, el problema d’Europa és Espanya.

dilluns, 13 de març de 2017

Dotze euros

Què es pot comprar avui amb dotze euros? Dotze euros és un preu molt habitual d’un menú de migdia en dia feiner a Sarrià. També es pot dinar per menys, és clar, i no cal dir que per molt més. Amb dotze euros també pots comprar un diari de paper, posem per cas La Vanguardia, durant vuit dies: cinc dies a 1,30 —de dilluns a dijous—, el divendres i el dissabte a 1,50, i el diumenge a 2,50; sense que aquest exemple es pugui interpretar com la preferència de l’autor per la línia editorial cada dia més unionista del diari de can Godó, que no seria el cas. Dotze euros és el cost de dotze viatges amb bus o metro amb la targeta T10 a Barcelona. Dotze euros és el què ens donen quan anem a canviar dues mil pessetes al banc, i no parlo de les antigues pessetes perquè de pessetes no n’hi ha d’antigues i de noves sinó que només n’hi ha d’un tipus. Amb dotze euros et posen deu litres de benzina sense plom 95 en una benzinera normal. Dotze euros és, també, l’estalvi d’omplir el dipòsit de gasolina del cotxe dues vegades (60 més 60 litres) si vas a una benzinera low cost, on et cobrem deu cèntims per litre menys que en una benzinera normal. Dotze euros a alguns els pot semblar poca cosa, però si fem l’exercici mental de recordar què et donaven amb dues mil pessetes quan la pesseta era la nostra divisa t’adones de com han augmentat els preus en els quinze anys que portem amb l’euro com a divisa.

divendres, 10 de març de 2017

La censura, eina de dictadors

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 de març de 2017 a la pàg. 7 del núm. 1.798 de La Veu de l'Anoia)

La setmana passada es va fer públic que s’ha prohibit l’assistència de tres importants mitjans de comunicació a les conferències de premsa de la Casa Blanca. Són el diari The New York Times, la cadena de televisió CNN i el portal d’Internet Politico. Què es busca amb aquestes absències forçades? L’objectiu és intentar silenciar els mitjans de comunicació que es mostren poc amables amb les tesis governamentals. Però, evidentment, els censors no podran evitar que els mitjans diguem-ne díscols a ulls de la Casa Blanca deixin de criticar el govern i el seu president. I no els cal anar a les rodes de premsa per fer-ho, tot i que mentre aquesta prohibició sigui vigent no podran fer preguntes als governants. No tinc cap dubte que els periodistes dels mitjans ara censurats seguiran complint amb la seva obligació de posar en evidència el govern sempre que ho considerin convenient. Ara, a més, tindran un nou motiu de crítica, plenament justificat: la censura a què els volen sotmetre els seus governants.

La censura és l’eina de qui pretén fer callar la veu discrepant, i això és totalment incompatible amb la democràcia. La censura és un element essencial per al correcte funcionament de les dictadures, i, per tant, l’absència de censura és una de les bases de la democràcia. En el món lliure, en les democràcies formals, quan apareix la censura es posa en evidència la mentalitat dictatorial de qui intenta posar-la en pràctica. No tots els països que s’anomenen democràtics ho són. Sense anar més lluny, hi ha democràcies formals que, per les seves mancances democràtiques, podríem perfectament denominar democràcies low cost; com l’espanyola, per exemple, on s’han tancat diaris i s’han empresonat periodistes per suposats delictes d’opinió. I dic suposats perquè, en democràcia, fer pública una opinió discrepant no pot ser mai delictiu. Dissortadament, a l’Espanya suposadament democràtica han passat les dues coses, i no fa pas tants anys. Recordeu el tancament del diari Egunkaria i l’empresonament del seu director? Doncs això.

En assumptes tan cabdals com la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa no es pot transigir, no ens ho podem permetre ni com una excepció. Perquè es comença acceptant l’excepció una vegada i més d’hora que tard s’acaba constatant que allà on hi havia democràcia ja no n’hi ha. Els últims esdeveniments de Turquia en són un bon exemple. Allà també s’han tancat diaris i empresonat periodistes, i avui en dia ja no es pot dir que Turquia sigui una democràcia.

dimecres, 8 de març de 2017

Dia internacional de les dones

Avui celebrem el dia internacional de les dones, o dia de la dona treballadora. Molt resumit i per no estendre’m massa, avui, bàsicament, és una jornada internacional per reivindicar el feminisme i condemnar el masclisme. Avui veurem com molts personatges públics, homes, intenten treure pit davant de la societat, i se’ns presentaran com a capdavanters de les reivindicacions justíssimes de les dones. Avui assistirem a un munt de gestos en aquest sentit, però en molts casos només veurem populismes de cara a la galeria, més buscant una imatge mediàtica de solidaritat amb les dones que basats en el convenciment personal.

Em feia aquestes reflexions dilluns al vespre a la Casa Orlandai, que pels que no coneixeu el meu barri constitueix el veritable centre neuràlgic de Sarrià. En sóc soci. Allà hi celebràvem la junta anual de l’Associació de Veïns de Sarrià, una institució amb una llarga trajectòria de més de mig segle, una altra entitat cívica sarrianenca molt emblemàtica en la gestió de la qual també hi estic involucrat. Doncs bé, dilluns pensava en personatges coneguts del barri i en les seves actuacions. No en els seus discursos, sempre políticament correctes quan es tracten aquests temes, sinó en les seves decisions. Repassem-les.

En el Consell Plenari del Districte els partits que representen el govern de la ciutat, ara d’esquerres, hi tenen una representació del zero per cent de dones i cent per cent d’homes. Els discursos feministes són els discursos feministes però les dades són les dades. Això sí, aquest mes el districte concedirà la medalla de la dona, no fos dit. Més. La nostra associació de veïns pertany a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, que està governada per una junta —també d’esquerres— que només té el 35,3 per cent de dones. Comparat amb el plenari del nostre districte és una millora, sí, però poc a veure amb la paritat. Fixem-nos ara en l’entitat que generosament ens acollia dilluns, la Casa Orlandai. Aquí hi veiem un pas més en la bona direcció (37,5 per cent de dones), però lluny de la situació ideal.

Podem acabar aquest balanç de manera més positiva, amb la junta de l’Associació de Veïns de Sarrià que, per cert, té un cinquanta per cent de dones. En aquest sentit, és una associació que fa pocs discursos teòrics però que intenta aplicar el sentit comú. Així, si la meitat de la població són dones, la lògica ens diu que seria bo que la junta mantingués aquesta proporció; doncs dit i fet. A partir d’aquestes dades que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. A mi em mereix més credibilitat qui lluita contra el masclisme de manera discreta, sense fer soroll, però cada dia de l’any, que aquells que només hi pensen, sovint molt sorollosament, el dia internacional de les dones.

dilluns, 6 de març de 2017

El món al revés: criminalitzar el superàvit

Quan a la ciutat de Barcelona governava Xavier Trias es va anunciar que l’ajuntament havia tancat un exercici amb un superàvit important, i tota l’esquerra sense excepció se li va tirar a sobre per no haver gastat/invertit la totalitat dels diners que s’havien pressupostat. Tothom recordarà la demagògia populista que va utilitzar l’esquerra per criticar que la dreta hagués generat superàvit, afegint que aquella actitud prudent i estalviadora perjudicava les persones més necessitades de la ciutat. Aquell discurs es va vendre molt bé entre els votants de l’esquerra.

Han passat com qui diu quatre dies des d’aquell episodi i ara l’esquerra torna a governar Barcelona. És la mateixa esquerra que ha governat la ciutat des de 1979 fins ara, excloent els quatre anys de l’alcalde Trias. S’acaben de fer públics els balanços del 2016, el primer exercici sencer responsabilitat de l’esquerra retornada, i s’ha anunciat un superàvit de gairebé cent milions d’euros. Però, curiosament, ara els comuns no ho han presentat com un factor negatiu i contrari als interessos de la gent més necessitada —com semblava ser-ho a l’època Trias— sinó com la conseqüència d’una bona gestió combinada amb un augment de la recaptació. No cal dir que aquest discurs també ha sigut ben acceptat entre els votants de l’esquerra.

Doncs bé, amb un grau similar de demagògia, la dreta ha reaccionat fent les mateixes crítiques que abans havia rebut de l’esquerra. Em permeto discrepar d’aquestes crítiques tan injustes, tant les que va rebre Trias com les que ara està rebent Colau. Tancar un exercici amb superàvit no només no és criticable sinó que, al meu entendre, és molt d’agrair, sobretot perquè resulta que els diners estalviats són nostres. Vaig proposar llavors i he proposat ara que, amb aquests superàvits, ens podrien abaixar una mica els impostos. Però si llavors Trias no em va fer cap cas, intueixo que ara Colau tampoc me’n farà. No s’ha d’excloure que s’acabi aplicant aquest superàvit al tramvia de connexió que ni és prioritari ni a Barcelona vol gairebé ningú; excepte aquells que amb el tramvia esperen fer-hi un bon negoci, és clar.

divendres, 3 de març de 2017

Fires


Aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona el Mobile World Congress, que encara que en diguin congrés no deixa de ser una fira comercial més de les moltes que es fan per tot el món al llarg de l’any. Diuen que el MWC és la fira més important del seu sector, però no per això deixa de ser una fira molt similar a les altres. Per motius de feina he hagut d’anar a moltes fires internacionals per tot el món, algunes vegades com a expositor però, normalment, com a visitant, i alguna cosa n’he après. A continuació faré unes pinzellades desordenades sobre la meva experiència firaire.

Inconvenients i avantatges. En el món del comerç internacional les fires resulten imprescindibles. De vegades t’incorpores a la fira després de moltes hores de viatge, gairebé sense temps per descansar. O sense el gairebé. De l’efecte jet lag se’n parla molt però potser perjudica més a aquells que viatgen per turisme, ja que quan viatges per feina no tens massa temps de prestar-hi atenció. Les fires són molt cansades, però la contrapartida és que, alhora, acostumen a ser molt efectives i profitoses per fer contactes nous i per encarrilar i tancar negocis. Això sí, tinc repetidament comprovat que una bona fira, és a dir, amb bons negocis tancats, és menys cansada que una fira fluixa.

El negoci. Es diu que moltes vegades l’organitzador de la fira és qui fa el millor negoci de la fira, sobretot quan aquesta coincideix amb un moment baix del sector. L’expositor ha de pagar per avançat el preu que li demanen per l’espai assignat, així que l’organitzador no té morosos. L’organitzador només s’ha de preocupar d’oferir un bon servei a expositors i visitants, i fer els possibles perquè tothom surti satisfet de la fira, sempre pensant en la seva assistència a futures edicions. Si l’organitzador és capaç d’omplir la totalitat de l’espai disponible, l’èxit econòmic el té assegurat.

Expositors i visitants. La tipologia dels expositors i visitants d’una fira sempre és la mateixa: gent que viatja a una ciutat més o menys llunyana de casa seva a la recerca de negoci; gent que es passa el dia treballant a la fira, més de vuit hores seguides, i sovint sense temps per dinar comme il faut. Al vespre, quan se surt de la fira, s’intenta desconnectar, tot i que no sempre es pot fer. Els contactes fets a la fira s’estenen a l’hora de sopar, així que un dia de fira s’acaba convertint en una llarga jornada non stop, i l'única llibertat és intentar descansar una estona a la nit per estar fresc l’endemà.

Com ho explica la premsa. He llegit molts reportatges de caràcter bastant provincià, com si fossin escrits per gent que no té la més mínima experiència en fires. Que si els restaurants omplen, que si els espectacles no donen l’abast, que si els preus dels hotels pugen molt durant la fira, que si no hi ha prou taxis a la sortida de la fira, que si els cotxes negres per traslladar la gent d’un lloc a un altre, etc. No cal posar-hi tant d’èmfasi, tot això són obvietats. Tots aquests aspectes formen part de la realitat de qualsevol fira que es faci en qualsevol lloc del món. Estaria bé que els periodistes fossin una mica més originals.

Un misteri: no he vist mai que els organitzadors d’una fira admetin en públic que ha estat fluixa. Les xifres d’expositors i visitants que facilita l’organització sempre són superiors a les de l’edició anterior.

dimarts, 28 de febrer de 2017

Una medalla no disminueix la discriminació; l’augmenta

Que a la nostra societat les dones estan discriminades és un fet objectiu que només es pot negar des del cinisme, la ignorància o la mala fe. Establerta aquesta base, la discrepància comença quan els gestors públics, la bona fe dels quals s’ha de suposar, prenen decisions estranyes per tractar d’apaivagar la discriminació femenina. Sense anar més lluny, a Sarrià es concedeix cada any la medalla de la dona, i amb aquest gest tan simpàtic a ulls d’alguns —i, sobretot, d’algunes— com, al meu entendre, tan populista, alguns polítics intenten netejar la seva pròpia consciència.

Com a conseqüència d’una falsa descentralització de la ciutat, més formal que real, a Sarrià sempre s’ha votat dreta però gairebé sempre (34 dels 38 anys transcorreguts des de les primeres eleccions municipals democràtiques) hi ha governat l’esquerra. Xifres canten: dels 19 consellers municipals del districte, la dreta en té 16 (dones i homes) i l’esquerra només en té tres, pertanyents als comuns, socialistes i ERC. Per cert, tots tres són homes, zero per cent de dones.

És ben sabut que l’esquerra sempre s’ha apropiat del fals discurs de la superioritat moral sobre la dreta, i sempre s’ha sentit molesta quan algú els fa veure les seves contradiccions. Com dèiem abans, xifres canten. Sobre el paper l’esquerra és molt favorable a la dona però, a l’hora de la veritat —la composició del Consell Plenari del Districte, per exemple—, discrimina molt més a la dona que la dreta. I per tal de dissimular-ho, es concedeix cada any la medalla de la dona. És a dir, més que els mèrits de la persona guardonada, es prima el fet de ser una dona. I això és discriminació, a Sarrià i a la Xina, i estaria bé que les dones fossin conscients d’aquesta manipulació.

dilluns, 27 de febrer de 2017

Calvo: “El dinero público no es de nadie”

L’afirmació, més que provocadora, que he triat com a títol d’aquest comentari, és un disbarat dels més grossos que hem hagut d’escoltar en els darrers anys, sobretot tenint en compte que l’autoria de la frase pertany un personatge que fa deu anys s’asseia a la taula del Consejo de Ministros d’Espanya. És una demostració més que els ministres també poden deixar anar grans disbarats amb aquella impunitat que sembla anar aparellada amb el càrrec que ocupen.

L’autora de la frase és una senyora andalusa, Carmen Calvo, ministra del govern Zapatero. La frase sencera deia: “Estamos manejando dinero público, y el dinero público no es de nadie”. Amb aquesta filosofia, que sembla ser compartida per altres personatges amb accés a la clau de la caixa pública, alguns polítics treuen la conclusió que com que el diner públic no és de ningú se’l poden apropiar amb total impunitat, com aquell que es troba una moneda d’un euro pel carrer.

Quan veus que alguns governants, amb la idea que no són de ningú, ens roben els diners públics, és a dir, quan veus que et roben impunement a la cara i sense ni tan sols dissimular, i quan constates que, si són condemnats per la justícia, en la majoria dels casos i amb les excuses més inversemblants no tornen mai els diners robats, és a dir, els nostres diners, és comprensible que hi hagin persones que acabin simpatitzant amb el moviment anarquista.

divendres, 24 de febrer de 2017

Algunes claus d’un judici polític

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 de febrer de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.796 de La Veu de l'Anoia)

Durant el franquisme, i amb una complicitat fora de dubte i gens dissimulada pels governants (poder executiu), els procuradores en Cortes (poder legislatiu) i els jutges (poder judicial), els processos polítics estaven a l’ordre del dia. Tu feies nosa i aquella maquinària et condemnava amb un simulacre de judici. La separació de poders (executiu, legislatiu i judicial), exigència mínima d’una democràcia, no existia. Potser és per això que van batejar aquell règim com a democracia orgánica, ja que era un sistema no precisament basat en la voluntat popular expressada a les urnes. En aquells anys foscos les decisions de l’executiu franquista es complien fil per randa, i sempre s’imposava la voluntat del dictador i els seus acòlits. Per cert, un dictador que no en va tenir prou amb estar-se quatre dècades al poder sinó que també va decidir com s’hauria d’articular la seva successió quan ell no hi fos. Així, al capdavant de l’Estat espanyol hi tenen ara el fill del successor, és a dir, el nét polític de Franco.

Encara que ja ha passat molt temps, de tant en tant cal recordar aquestes obvietats perquè ajuden a entendre algunes de les coses lletges que passen ara. També ajuden a entendre que no siguem pas pocs els que sempre hem qüestionat la tan alabada per alguns modélica transición española de fa quatre dècades. Espanyola, sí, però, de modèlica, res de res, i anomenar-la transició sembla un sarcasme, una broma de mal gust quan cada dia que passa es fa més evident que el franquisme sociològic està tornant, suposant que alguna vegada hagués marxat. Una democràcia deixa de ser-ho quan des del poder es persegueix el pensament discrepant, i això és el que està passant ara.

Amb aquests antecedents, la setmana passada es va celebrar el judici contra un expresident, una exvicepresidenta i una exconsellera de Catalunya. Ha estat un bon exemple de judici polític, amb els rivets neofranquistes que dèiem abans. Alguns, rememorant temps passats, han definit aquest esperpent judicial com a “causa general”. Amb un fiscal, per cert, que en aquest judici ha defensat exactament la posició contrària que defensava fa dos anys i mig quan estava de guàrdia el dia de la jornada de votació objecte del judici. Una testimoni, amb molt d’encert, ha dit que al banc dels acusats hi haurien d’haver estat els dos milions tres-cents mil catalans que el 2014 van anar a votar. Com va dir un dels advocats defensors, “el govern espanyol vol la mort política dels tres acusats”. Espero que no se’n surti.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Refugiats

Dissabte passat ni em vaig plantejar si aniria a la manifestació en defensa dels refugiats, ja que feia molt temps que havia quedat amb gent de fora que, precisament dissabte, venia a passar el dia a Barcelona. Així que vam ocupar el dia amb una visita —molt interessant i recomanable, per cert— al recinte modernista de Sant Pau, el més important d’Europa, i un dinar amb sobretaula sense presses. Quan ens vam acomiadar se’ns havien fet quarts de vuit del vespre. Explico això perquè els comentaris que faré sobre la manifestació en favor dels refugiats no estan basats en la meva experiència personal sinó només en el que han explicat els mitjans de comunicació.

El suport als drets dels refugiats és políticament molt transversal i, sent així, em van sorprendre tantes banderes estelades i tan poques de les altres, com si allò fos una manifestació independentista. Per cert, s’ha de dir que TVE, una cadena espanyola que paguem entre tots, va censurar les estelades en els seus informatius, i és que aquesta gent deu portar la censura franquista incrustada en el seu ADN. Si parlem en termes de formacions polítiques amb representació parlamentària, a la manifestació hi van estar representats tots els partits menys el Partido Popular. Però, a Catalunya, aquest és un partit residual, amb només el vuit i mig per cent de suport electoral, i amb només un alcalde entre els 948 alcaldes que hi ha a Catalunya. Aquestes dades ajuden a entendre el divorci existent entre una gran majoria de catalans i el partit que governa Espanya. Amb el suport del PSOE, per cert.

També em va cridar l’atenció escoltar persones significades de l’esquerra més esquerranosa exigint que la Generalitat ignori la llei espanyola per poder acollir refugiats. Són les restes del naufragi psuquero, abans declaradament comunista i ara en mans dels comuns, els podemitas i laCaixa (pels molts milions de deute!). Són, en definitiva, els mateixos que exigeixen a la Generalitat que no deixi de complir cap llei espanyola per poder convocar un referèndum. Per entendre’ns, són els que propugnen la desobediència a la carta... sempre que la carta l’escriguin ells. Cal recordar ara els noms dels polítics, diputats i regidors, que fan aquest paperet tan contradictori? Diria que no cal, tots els tenim al cap.

Diuen que va ser la manifestació més important que s’ha fet a Europa en favor dels refugiats, i això ens indica que davant del trist paperot que fa la majoria dels governants europeus, encara hi ha molta gent sensible amb els drames humans. No entraré en el debat sobre la xifra de manifestants i sobre les discrepàncies entre els organitzadors i la Guàrdia Urbana, i és que aquestes discussions em fan molta mandra. De manifestants n’hi havia molts, moltíssims. En resum, un èxit de manifestació que ara només caldrà veure si es traduirà en mesures concretes en favor de facilitar la vida als refugiats o només es quedarà en això, en una gran manifestació per poder presumir de solidaritat i netejar algunes consciències.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Quan la transparència és opaca

Vinyeta: El País

Hi ha polítics i funcionaris públics que tenen tan clar el discurs teòric de la transparència, tan de moda darrerament, com opaca fan la seva aplicació pràctica. Te’ls trobes en tots els nivells de l’administració pública, i molt més sovint del que seria desitjable. Es tracta d’un problema greu perquè estem parlant de persones que tenen un sou públic que paguem entre tots, i que sembla que tractin d’amagar dades públiques que el sentit comú ens diu que haurien d’estar a l’abast de tots els ciutadans. Ignoro si actuen així per incapacitat o, per què no dir-ho?, per una actitud prepotent de qui pensa, erròniament, és clar, que el ciutadà ha d’estar al seu servei i no ell al servei del ciutadà. I no em referiré a cap reglament concret de transparència, que tots sabem que existeixen, perquè ara mateix no tinc aquestes dades a mà.

Els diners que es gestionen des de l’administració pública, de qui són? Dels funcionaris? Dels polítics, potser? Doncs no, ni dels uns ni dels altres. Els diners públics que ens administren els polítics i funcionaris són del ciutadà. Seria, per tant, lògic, que quan el ciutadà pretén saber com es gasten i/o com s’inverteixen els seus diners, els polítics i els funcionaris que els administren haguessin de respondre, obligatòriament, amb una informació ràpida, concreta i sense fugir d’estudi. No és lògic que es reaccioni amb el silenci administratiu a les repetides demandes d’informació sobre quant ens ha costat una determinada actuació pública pagada, recordem-ho, amb els nostres diners. No té cap sentit que els administradors públics que actuen d’aquesta manera després et vinguin amb grans proclames sobre unes polítiques de transparència que no són capaços d’aplicar-se a si mateixos.

Aquestes coses també passen a Sarrià, on polítics i funcionaris públics que administren els nostres diners menystenen amb el silenci al ciutadà que només intenta obtenir informació sobre com es gasten els diners públics. Deixo constància que, fins al moment, ni l’alcaldessa Colau, ni el primer tinent d’alcalde Pisarello, ni el regidor del districte Mòdol, ni els dos consellers de l’equip de govern, ni cap funcionari del districte de Sarrià-Sant Gervasi han considerat convenient atendre la meva raonable petició d’informació. I, a manca d’informació, al ciutadà només li queda el càstig del vot. No cal dir que continuaré reivindicant el dret dels ciutadans a saber com es gasten els nostres diners, i com més tardin a complir amb la seva obligació d’informar més quedaran en evidència.

dijous, 16 de febrer de 2017

Manca de cultura democràtica

De vegades ser demòcrata no resulta gens fàcil, i s’han de pagar determinats peatges mentals en forma de respecte per a determinades opinions molt allunyades o totalment oposades a les nostres. Però en una democràcia la llibertat d’expressió hauria de ser inqüestionable i quedar fora de qualsevol dubte.

Afortunadament, en una democràcia la veritat absoluta i el pensament únic no existeixen i, en conseqüència, encara que no ens agradi, tothom té el dret a dir-hi la seva. I encara hi afegiria que, en una democràcia, tothom té l’obligació de permetre que s’expressi amb respecte qualsevol opinió discrepant.

Dissabte passat, en una parròquia de Barcelona, un grup de gent va demanar primer i va intentar impedir després que un senyor francès impartís una conferència, no pas per ser francès sinó perquè a aquest grup de gent sembla que no els agrada el que diu i escriu el conferenciant.

Les pobres excuses donades pels aspirants a censor, potser sense ser-ne prou conscients, per intentar justificar la seva intolerància que, es miri com es miri, és del tot injustificable, en el fons només són la trista constatació d’una manca més que evident de cultura democràtica.

Quan en una democràcia s’intenta establir excepcions a determinats drets fonamentals i imprescindibles per poder-la considerar com a tal, i la llibertat d’expressió n’és un de cabdal, aquesta comença a grinyolar i a deixar de ser una democràcia amb tots els ets i uts per esdevenir una altra cosa.

Dissortadament d’aspirants a censor el món n’és ple, i els trobem tant a l’esquerra com a la dreta de l’arc ideològic. I quan aquests personatges esdevenen governants poden arribar a ser molt perillosos, ja que posen en risc la qualitat democràtica de la societat.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Sarrià: la mala experiència d’un procés participatiu (2/2)

(Ve d’aquí)

Durant aquest procés, quan s’ha preguntat en públic, per activa i per passiva, si la voluntat majoritària resultant del procés seria respectada i, per tant, si aquesta seria vinculant per a l’administració, els responsables del districte sempre han tirat pilotes fora. Alguns van interpretar que el districte ja havia decidit que, fos quina fos la voluntat dels participants en el procés, els cotxes no tornarien a La Llosa, tot i que en el plenari del mes de desembre el regidor del districte va deixar la porta oberta a revertir la decisió en funció de quin fos el resultat del procés participatiu.

Que els cotxes no tornarien a La Llosa no es va expressar amb tota la claredat que aquest assumpte exigia fins que un conseller tècnic, no polític, així ho va expressar en un acte públic del procés participatiu celebrat el 25 de gener al Centre Parroquial. Així, amb el procés a punt d’acabar-se, per primera vegada se’ns va parlar amb la claredat que des del principi del procés els veïns demanaven. Ara bé, a ningú se li escapa que amb aquella afirmació tan contundent, el conseller tècnic estava desautoritzant el regidor del districte.

Cal fer també un comentari sobre l’empresa escollida per l’ajuntament per dinamitzar el procés participatiu. Així, les persones de l’empresa contractada que han anat donant la cara en els actes públics del procés, al meu entendre més voluntarioses que expertes en el tracte amb gent adulta que té criteri propi, semblaven molt còmodes tractant els veïns com si fossin alumnes d’EGB; vindria a ser allò que el filòsof Bernat Dedeu defineix amb encert com “filosofia del cau, metodologia d’esplai”. En fi, deixem-ho aquí. Algun dia potser sabrem quant ens ha costat aquesta dinamització; jo ho he buscat i no ho he trobat, i ho he preguntat en públic i no se m’ha contestat.

El desenllaç. Desautoritzant la voluntat de l’equip de govern, molts veïns que han participat en el procés han demanat que La Llosa es torni a habilitar com a pàrquing. Uns altres veïns, potser menys nombrosos però molt sensibilitzats amb la greu contaminació provocada pels vehicles, han seguit reivindicant —fa molts anys que ho fan— que els cotxes no tornin a La Llosa, i poder dedicar el terreny a altres usos i activitats. Però ara la pregunta que molts sarrianencs ens fem és: si des del primer moment el districte ja havia decidit que els cotxes no tornarien a La Llosa, calia realment fer tota aquesta comèdia, amb la despesa de temps i diners que ha comportat?

dilluns, 13 de febrer de 2017

Sarrià: la mala experiència d’un procés participatiu (1/2)

He tingut la curiositat i, també, la paciència, de formar part com a veí de Sarrià del procés participatiu sobre els futurs usos del terreny municipal anomenat La Llosa de Sarrià. Procés participatiu, empoderar els veïns, democràcia del poble, compartir decisions, etc., són conceptes retòrics i populistes que els comuns que governen la ciutat de Barcelona ens intenten vendre com una gran novetat. Alguns fins i tot tenen la gosadia de reivindicar-ne un copyright que, òbviament, no els pertany. Quan els comuns encara no existien, quan l’ara alcaldessa Colau es dedicava a altres afers i assegurava dia sí i dia també que ella no entraria mai en política, la demagògia i el populisme ja feia segles que s’havien inventat.

Aquest ajuntament presumeix sovint de donar la veu al poble. Se’ns diu que la ciutadania pot decidir què s’ha de fer i com s’ha d’actuar, i després els governants canalitzen la voluntat popular. Però això que se’ns diu té poc a veure amb la realitat. La realitat és que, amb aquesta suposada participació popular, els governants només semblen buscar una excusa per espolsar-se les puces de sobre si la cosa no surt com des del govern s’espera que surti. Així, si surt bé, el mèrit és del govern; i si surt malament, com que suposadament el poble n’és corresponsable, des del govern deuen pensar que el càstig polític potser serà menor.

Fetes aquestes consideracions prèvies, centrem-nos ara en el cas que ens ocupa. La Llosa és el terreny que cobreix la Via Augusta just per sobre del Passeig de la Bonanova, abans de l’entrada als Túnels de Vallvidrera. Durant anys ha servit d’aparcament de cotxes —provisional, així s’ha dit sempre des de l’ajuntament— però per la Festa Major de Sarrià es buidava durant unes setmanes per fer-hi activitats de lleure, i després hi tornava l’aparcament. Però després de la Festa Major de l’any passat el districte va decidir no tornar a permetre els cotxes, i posar en marxa un procés de participació veïnal sobre els futurs usos de La Llosa, procés que es va encarregar a una empresa externa que suposadament l’havia de dinamitzar.

(La segona part d’aquest article es publicarà demà)

divendres, 10 de febrer de 2017

Esteban González Pons, MEP

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 de febrer de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.794 de La Veu de l'Anoia)

Al Parlament Europeu hi ha un MEP (Member of the European Parliament) del grup popular que es diu González. El tenen destinat allà perquè el seu partit, un cop amortitzat per a la política interior espanyola, el va incloure a la llista dels candidats populars a les eleccions europees. Però el podrien tenir igualment entretingut en qualsevol altra institució, posem per cas, el Senado, on els partits acostumen a deixar aparcats els seus elefants polítics. Però el fet és que, encara que no es pot considerar exactament un cementiri d’elefants, queda clar que amb González i altres MEPs, també algun de català, tot s’ha de dir, el Parlament Europeu fa perfectament aquesta tasca. L’explicació és que mentre els elefants siguin allà, molt ben pagats per cert, no emprenyen aquí.

El tal González va tenir la mala pensada de demanar als seus correligionaris polítics que dimarts de la setmana passada no anessin a una conferència, no fos cas que s’intoxiquessin amb el que s’hi digués. Però en comptes de fer-ho discretament, per exemple via telefònica, per no deixar massa rastre, el tal González va redactar una carta i la va enviar als MEPs del grup popular europeu, i potser a algú més. Que el text en anglès hagués quedat tan mal redactat com va quedar ignoro si ho hem d’atribuir al seu autor intel·lectual, el tal González, o a una traducció deficient. El cas és que, amb el document que s’ha fet públic, els populars han quedat ben lluïts. Per cert, el mot Cataluña, escrit així, en espanyol, es van oblidar de traduir-lo, i encara que els motius d’aquest oblit no s’han explicat, es poden intuir perfectament.

S’ha fet públic que a la sala on van pronunciar les conferències el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva també hi havia eurodiputats dels grups popular i socialista, a banda d’altres parlamentaris pertanyents a altres grups polítics. Hi ha qui ignora que al Parlament Europeu hi ha diputats que tenen criteri propi i decideixen on van i on deixen d’anar sense demanar permís, al marge de les peticions puerils i ridícules de boicot que puguin rebre. Així, alguns MEPs van fer cas omís a la demanda de boicot patrocinada pel portaveu popular espanyol i van ser presents a la sala. La lliçó que se’n pot treure de tot això és que el diàleg del qual tant presumeix el Govern espanyol no només consisteix a evitar reunir-se amb qui s’hauria de reunir sinó que ha arribat a la conclusió que ni tan sols cal escoltar-lo. És a dir, no arriba ni a diàleg de sords.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Catalunya cohesiona Espanya

La majoria dels ministres de l’actual Gobierno espanyol estan informalment adscrits a una d’aquestes dues colles polítiques: els sorayos, els quals tenen més afinitats amb la vicepresidenta del gobierno y ministra de la Presidencia y para las Administraciones Territoriales, Maria Soraya Sáenz de Santamaría Antón (com agraden a Madrid els noms i els càrrecs de llarga denominació!), i els cospedalos, aquells que se senten més identificats amb la secretària general del Partido Popular i Ministra de Defensa, Maria Dolores de Cospedal García. Diuen els experts que, si més no en ministres adscrits, guanyen els sorayos, coneguts també com a marianistas.

Tot i que les dues colles discrepen en alguns assumptes, en un tema molt concret sorayos i cospedalos sempre van cent per cent d’acord, i és que Catalunya no ha de poder votar mai quin ha de ser el seu futur, és a dir, si ha de continuar formant part d’Espanya o ha d’emprendre el seu propi camí al marge d’Espanya. Aquesta coincidència és la que cohesiona i sempre ha cohesionat els governs espanyols, i ho expresso en plural perquè si a Espanya governés el PSOE aquesta cohesió sobre Catalunya es mantindria sense fissures. S’atribueix a Josep Pla aquella frase que diu que lo més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, i el motiu d’aquesta semblança potser podria ser Catalunya.

Siguin de dretes o d’esquerres, a tots els ministres espanyols els uneix el nacionalisme (el seu nacionalisme espanyol) que tant critiquen quan són uns altres —els nacionalistes catalans sense anar més lluny— els que en reivindiquen un altre que no és el seu. Conclusió: tu no pots discrepar del nacionalisme institucional espanyol mentre ells menystenen els altres nacionalismes, que consideren aldeanos. El problema és que els populares guanyen les eleccions a Espanya però a Catalunya només recullen el vuit i mig per cent dels vots, i el que val per a Espanya no val per Catalunya. Són països diferents i la gent vota diferent. Així, Catalunya cohesiona Espanya però, si ho vol fer comptant amb Espanya, Catalunya no resoldrà mai el seu problema.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Un judici polític

Foto: Ara

Avui comença a Barcelona un judici polític contra un expresident, una exvicepresidenta i una exconsellera del Govern de la Generalitat. No repetiré ara els arguments, àmpliament estudiats i debatuts, que porten a concloure que, per a una gran majoria de catalans, aquest judici és eminentment polític. Algú ja l’ha definit com el judici polític espanyol més important des de la mort del dictador Franco. Tot i que potser hi podria estar d’acord refereixo definir-lo com el primer gran judici polític —em temo que no serà pas l’únic— de l’Estat espanyol contra Catalunya.

Per què dic que és un judici contra Catalunya i no contra Mas, Ortega i Rigau, és a dir, les persones que seuran al banc dels acusats? Doncs és ben senzill d’explicar. Es miri com es miri, avui es jutja la voluntat àmpliament majoritària dels catalans (quatre de cada cinc) els quals, siguin o no independentistes, pretenen votar sobre com volen que sigui el futur de Catalunya, de la mateixa manera que la gran majoria dels països que avui formen part de l’ONU van fer un camí similar en el seu moment. Doncs bé, ara és el moment de Catalunya.

En una democràcia, i contínuament se’ns diu que Espanya ho és —tot i que jo sempre he tingut molts dubtes al respecte—, no hi ha llei, ni govern, ni tribunal que pugui impedir que la gent s’expressi democràticament a les urnes. Sóc perfectament conscient que per part de tots els estaments de la metròpoli s’intentarà posar molts entrebancs. Però no se’n sortiran. I sí, parlo d’Espanya com a metròpoli pel tracte colonial —en el pitjor sentit del terme colonial— que el Gobierno d’Espanya dóna a Catalunya.

divendres, 3 de febrer de 2017

La fi d’un diàleg nonat

Una etapa més de les pèssimes relacions entre les institucions de l’Estat espanyol —que no del poble espanyol— i Catalunya sembla superada. Des del primer moment es veia venir que la tan comentada operación diálogo entre Espanya i Catalunya acabaria en un no-res, ja que, de fet, ni tan sols va arribar a començar. Es veia venir que només era una excusa barata de les institucions de l’estat, totes elles perfectament coordinades, per justificar la violència anticatalana que vindria poc després. Doncs bé, agafem-nos-ho amb calma que ja hi som.

La separació de poders a Espanya és una gran falsedat, i queixar-se que aquesta afirmació no respon a la veritat, com donant a entendre que Espanya és una democràcia europea comme il faut, no passa de ser una broma de mal gust. I parlo conscientment de violència, sí. Violència parlamentària, violència judicial i violència governamental de tota mena per part d’un estat que veu, ara sí, que està en risc evident de perdre la partida i, a més, sabent tothom que la pèrdua de Catalunya serà pitjor que la pèrdua de Cuba i les Filipines.

No s’ha d’excloure la violència física que els poders de l’estat poden decidir aplicar en qualsevol moment. Tancs per la Diagonal no crec que en veiem cap, però avui en dia les formes de la violència són molt subtils, i es poden exercir d’una manera diguem-ne poc sorollosa. I tot plegat sota la batuta antidemocràtica d’un PP embogit que ho controla tot, però sent molt conscients que, si governés el PSOE, faria més o menys el mateix. Tal vegada les formes serien una mica més amables, o potser ni això. Preparem-nos, doncs, per aquesta nova etapa.

dijous, 2 de febrer de 2017

Regreso al futuro

Avui he tornat al món digital després d’estar uns dies pràcticament desconnectat de les noves tecnologies, no pas per voluntat pròpia sinó forçat per unes circumstàncies adverses que se m’han presentat sense avís previ i gairebé totes de cop. Així, després d’una llarga agonia (ja feia setmanes que no em permetia actualitzar-lo) dissabte se’m va morir definitivament el mòbil. Era un aparell low cost que me’l va cedir la companyia sense cobrar-me res, si més no, directament, però no n’estava gens descontent; durant dos anys m’ha donat el servei que necessitava. N’he hagut de comprar un altre (185 €), i en comptes d’un aparell low cost he optat per un de medium cost 4G, i veig que tal com em van prometre va molt més ràpid que el vell. També he hagut de comprar una targeta SIM més petita, el protector del darrere i el protector de la pantalla, total 38 €. Un es pot preguntar —de fet jo m’ho pregunto— per què totes aquestes coses no estan incloses en el preu del telèfon.

Però no tot acaba aquí. Dilluns se’m va morir definitivament l’ordinador; l’obria i se’m penjava, suposant que es pogués acabar d’obrir, cosa que cada vegada resultava més difícil. Ahir me’n vaig haver de comprar un altre (295 €) però aquest matí la persona que me l’havia d’instal·lar m’ha fet veure que tenia uns problemes tècnics de compatibilitat entre el disc dur i el sistema operatiu, i he hagut de tornar a la botiga per resoldre el problema canviant alguns components (128 € més). En total, la reencesa informàtica m’ha costat 646 €, i aquí encara s’hi hauria d’afegir el desplaçament al clúster informàtic del carrer Sepúlveda, el pàrquing i els honoraris de l’expert informàtic que m’ha muntat l’ordinador. And last but not least, sense oblidar l’emprenyada que tot plegat m’ha produït.

Per si tot això no fos poc, avui, a més a més, m’he quedat dues vegades sense Wifi, i segons els tècnics de l’empresa proveïdora del servei sembla que podria ser degut a algun veí bandarra que intentava aprofitar-se de la meva connexió sense permís. En fi, un ja no pot estar tranquil ni a casa seva. Ara, però, ja està tot resolt, però no cal dir que amb la butxaca més buida. Una cosa sí que vull dir abans d’acabar: estar-se uns dies sense aquestes eines, tornar a utilitzar el bolígraf i el paper, prendre uns cafès reals mentre tens una conversa no virtual, i totes aquelles coses que d’uns anys ençà han anat quedant arraconades tampoc és cap drama. De fet, em sembla que a partir d’ara de tant en tant faré aquestes desconnexions. Al capdavall, si hi hagués una cosa urgent ja m’ho dirien pel telèfon fix, que jo encara el conservo.

dilluns, 30 de gener de 2017

Utilització política de les nostres dades fiscals

Tothom s’ha posat les mans al cap —jo també— quan s’ha conegut el lamentable episodi que la setmana passada va tenir com a protagonista principal el jutge Vidal, i com a actors secundaris uns quants aprofitats els quals intenten treure tot el suc polític que poden de la greu relliscada del fins ara senador. Així és la política.

L’error de Vidal ha estat xerrar més del compte, però el tema de fons és la possible utilització política de les dades fiscals dels contribuents. El fet és que, induït o no per terceres persones, Vidal ha presentat de seguida la seva dimissió com a senador. Políticament ha fet el que tocava. Judicialment ja veurem quin recorregut té aquesta relliscada; de moment, el gobierno ha instat la fiscalia a intervenir.

Ens podem preguntar si és certa la utilització política de les dades fiscals dels ciutadans. El ministre espanyol Montoro fa cinc anys que en presumeix. Recordem que fins i tot n’ha parlat des de la tribuna del Congreso de los Diputados, amenaçant directament determinats col·lectius díscols (artistes, periodistes, etc.). Però ni la fiscalia ni cap jutge hi han intervingut.

A Espanya les lleis no són igualment aplicables a tothom. Vidal va dir el que va dir i, sense que s’hagi demostrat res, ja ha estat condemnat per l’opinió pública. Montoro fa cinc anys que utilitza políticament el seu coneixement de les dades fiscals dels contribuents i en presumeix sovint. Ningú l’ha cridat a l’ordre. És molt lleig el que va fer Vidal, però ho és igualment el que des de fa anys fa Montoro.

divendres, 27 de gener de 2017

Una dècada de Twitter

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de gener de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.792 de La Veu de l'Anoia)

Tot i que hi ha gent —especialment les persones d’una certa edat— que encara es resisteix a acceptar-ho, les xarxes socials d’internet que han anat sorgint darrerament han canviat el món i les formes de comunicar-nos. Així, la nostra manera de relacionar-nos s’ha anat adaptant a l’aparició de les noves eines. La constatació d’aquesta obvietat de vegades genera algunes incomprensions per part de persones que, en aquest aspecte, s’han quedat mentalment ancorades al segle XX. Persones que no volen o no poden entendre que, si més no en temes de comunicació, les eines disponibles que s’utilitzen ara no tenen res a veure amb les existents al principi d’aquest segle.

Qui no estigui disposat a admetre-ho perdrà el tren. Convençut d’aquest canvi, m’agrada provar les noves xarxes socials que van apareixent i, un cop avaluades, decideixo si em poden ser útils i les segueixo utilitzant (ben poques) o no em generen interès i me n’oblido (la majoria). Per una qüestió de prudència, quan provo una nova xarxa social ho acostumo a fer des d’un anonimat que no em comprometi, ja que l’objectiu inicial només és veure de què es tracta i quines utilitats té la nova eina. I si després d’un període de prova considero que la nova plataforma m’interessa, obro un altre compte amb les meves dades reals.

Aquest any en farà deu que vaig obrir el meu blog. Tot i que avui en dia han deixat de ser-ho, els blogs, quan van néixer, també es consideraven una xarxa social. Però que ja no sigui una xarxa social tal com l’entenem ara no implica que el blog hagi deixat de ser útil. El mes que ve farà nou anys que vaig obrir el meu primer compte —anònim— a Twitter, una xarxa que va començar a funcionar l’any 2006. Tot i que llavors gairebé ningú podia predir l’èxit d’aquella eina, aviat em vaig adonar que allò podria ser important. Fa gairebé sis anys que vaig obrir el compte de Twitter que utilitzo ara, amb el nom i cognom reals.

En el món de la comunicació hi ha una nova realitat després de l’aparició de Twitter, i té poc a veure amb la situació anterior. Qui no estigui disposat a acceptar el nou paradigma de la comunicació i la informació està perdent el tren, i potser quan se n’adoni ja no serà a temps de pujar-hi. No cal dir que aquestes reflexions són tan vàlides per a les nostres relacions humanes com per al sistema de comunicació de les empreses i entitats privades i públiques de tota mena. El món digital està canviant amb tanta rapidesa que les mentalitats inadaptades s’aniran quedant pel camí.

dimecres, 25 de gener de 2017

Bastant més que una conferència

Foto: La Vanguardia (Jordi Bedmar / Generalitat de Catalunya)

L’acte d’ahir al vespre a Brussel·les és important, i potser ho és més per consum extern que per consum intern. Ahir, Puigdemont, Junqueras i Romeva van fer una bona feina. Sé que tornant-ho a dir potser em faré una mica pesat, però estic convençut que el cas de Catalunya s’ha d’explicar també, i molt especialment, més enllà dels Pirineus. Pensant en el post-referèndum, l’acció explicativa d'ahir resulta del tot imprescindible, i això és el que es va fer ahir: explicar a Europa el procés català cap a la independència de Catalunya en el marc de la UE. I es va fer amb paraules clares i entenedores, i en quatre llengües: en català (per consum intern), en castellà (pensant en Espanya), i en anglès i francès (pensant en Europa). Ahir a Brussel·les no es va reclamar res (no era el lloc ni el moment adequats per fer-ho) sinó, simplement, es van explicar els plans per convocar un referèndum d’autodeterminació legal i vinculant en un màxim de vuit mesos. Que, a Catalunya, el referèndum serà legal no en tinc cap dubte, i que segur que no serà acordat amb Espanya tampoc. Que sigui vinculant dependrà, òbviament, d’un resultat que sigui clar i inequívoc, és a dir, que tingui un mínim del cinquanta per cent més un dels vots emesos favorables a la independència. L’acte d’ahir és un pas més, i segur que avui no serà portada als diaris europeus, i potser tampoc a la majoria dels diaris espanyols. Però és mot important haver adreçat a Brussel·les un missatge nítid i no subjecte a interpretacions interessades sobre els plans que té el Govern de la Generalitat amb el suport de la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, i deixant ben clar que la vocació de la majoria dels catalans és no deixar de ser membres de la UE.

dilluns, 23 de gener de 2017

L’aplec de Madrid

Foto: La Vanguardia

De l’aplec anomenat Conferencia de Presidentes que va tenir lloc la setmana passada a Madrid hi ha poca cosa a dir. Allò va ser poc més que una foto, un postureo que en dirien alguns. Expliquen les cròniques que el més important que es va decidir va ser la creació d’una comissió d’experts per discutir sobre un nou model de finançament autonòmic, ja que el que s’utilitza actualment va caducar fa tres anys. Es diu que quan no es té intenció de resoldre un conflicte es crea una comissió, oi? Es pot intuir l’eficàcia, entre molt limitada i nul·la, que tindrà aquesta comissió. La realitat és que l’estat de les autonomies del café para todos està en fallida, i res ho reflecteix millor que la foto de l’acte escollida per il·lustrar aquestes notes, amb la majoria de les banderes per terra.

Diferents membres del govern espanyol van estar pidolant fins a l’últim moment que els presidents de Catalunya i Euskadi també anessin a l’aplec de Madrid. Es buscava la imatge d’una uniformitat que només existeix en el seu imaginari. Es buscava la imatge gràfica del café para todos, però no se’n van sortir. Volien la foto del president Puigdemont al costat dels presidents de Ceuta i de La Rioja en pla d’igualtat, o la del lehendakari Urkullu al costat dels presidents de Melilla i de la Región de Murcia, amb tots els respectes pels espanyols que viuen en aquelles regions i ciutats autònomes d’Espanya. Però ni un ni l’altre van caure en la trampa uniformadora preparada pel govern espanyol. Des del màxim respecte per a les regiones espanyoles, és important el missatge de dignitat que des de Catalunya es va transmetre a Espanya. Catalunya és una nació que, com a tal, mereix una consideració, un tracte i un respecte que l’aplec de Madrid estava lluny de garantir.

Cal dir també alguna cosa sobre l’argument utilitzat pels que critiquen l’absència de Puigdemont. Diuen els crítics que allò va ser una manca de respecte a la meitat dels catalans ja que només es va fer cas al 48 per cent dels independentistes als quals ja els estava bé que Puigdemont no anés a fer-se la foto. Però aquest és un argument fals. La dignitat de la majoria dels catalans es defensava, precisament, no anant a Madrid. Així, utilitzant l’argument dels percentatges, si Puigdemont hagués anat a l’aplec molts l’haurien criticat per haver fet cas a només el 39 per cent dels catalans, que és el percentatge dels que van votar partits declaradament unionistes, aquells que volien que Puigdemont s’afegís a l’aplec. En democràcia, quan no hi ha unanimitat cal aplicar la matemàtica electoral. 48 és més que 39. Un 23 per cent més.

divendres, 20 de gener de 2017

Quatre anys, o vuit, de Trump

Els votants demòcrates nord-americans s’estiren els cabells veient que els esperen, com a mínim, quatre anys de presidència Trump; si no el sotmeten abans a un impeachment, és clar. Però tant ells com molts analistes internacionals que tampoc entenen què ha passat algun dia acabaran reconeixent que Trump ha accedit a la presidència dels Estats Units no per haver guanyat les eleccions que, de fet, en vot popular, no les va guanyar, sinó perquè la candidata demòcrata, Clinton, les va perdre estrepitosament, encara que en vot popular les guanyés amb una diferència de tres milions de vots. I no entraré ara a valorar si el sistema electoral nord-americà és millorable, que, òbviament, ho és. Però cal dir les coses clares, Clinton era una molt mala candidata, i no calia ser un gran expert ni un gran coneixedor dels Estats Units per adonar-se’n. Així, fa una mica d’angúnia observar com, des del dia de les eleccions, comentaristes polítics i periodistes de tota mena i condició, que suposadament són experts en la política nord-americana, intentaven justificar el que per a ells resultava inexplicable, és a dir, que no hagués guanyat Clinton. Els nord-americans no són tan simples com alguns ens volen fer veure. Si tants es van decantar per Trump, no necessariament vol dir que els agradés molt el nou president sinó que els desagradava més Clinton. Va ser més un vot a la contra (de Clinton) que un vot a favor (de Trump).

(El dibuix és d'El País)