I ara la “División Azul”

(Foto: Público)

Tot i les barrabassades que fa intueixo que ni la virreina Llanos plegarà motu proprio ni els seus caps la cessaran. Aquestes formes barroeres de fer política, aquesta antidemocràtica manera de fer, la provocació contínua adreçada a qui no pensa com ells, és a dir, per entendre’ns, els que encara no han condemnat el franquisme ni altres règims per l’estil, la porten incrustada en el seu ADN polític. No dissimulen, no se n’amaguen, ens ho demostren dia sí i dia també. Abans va ser l’atac a la llengua catalana (bé, de fet, això ja és tot un clàssic que es va repetint regularment, ara amb la llei Wert aprovada divendres pel Consejo de Ministros), la setmana passada l’homenatge que, evidentment, no tocava, a la División Azul, i demà ves a saber. I no pararan, mentre Espanya ens governi aquests episodis aniran a més. Per tant, no cal perdre el temps demanant unes dimissions que sabem que no arribaran, i que si arribessin tampoc resoldrien el problema de fons. Som nosaltres els que com més aviat millor hauríem d’organitzar-nos per votar i, si guanyem, que intueixo que guanyarem, actuar en conseqüència. I, sobretot, no donar el plàcet diplomàtic si quan siguem independents ens la volen encolomar com la seva ambaixadora, que de més grosses se n’han vist. Masoquisme no.

Comprar un fill?

Havent-hi l’opció legal d’adoptar un fill com a alternativa a la biologia costen d’entendre els casos que darrerament estan sortint a la llum de famílies que en un moment determinat van decidir comprar-se’n un. Ara sabem que hi ha qui per tal de tenir un fill fins i tot ha estat capaç d’anar al mercat i comprar-lo, com si fos un pernil o un cotxe. Puc entendre les moltes ganes de tenir un fill que en un moment determinat puguin tenir algunes persones, però no em cap al cap que per més ganes que en tinguis arribis a la decisió de comprar-lo. Tot té un límit, o l’hauria de tenir. Un fill no és un producte. Un fill no és una mascota. Un fill està molt per sobre del que es pot comprar i vendre. Penso que les persones que decideixen comprar un fill haurien de ser prèviament aconsellades per un bon psicòleg, que segurament els convenceria que amb els diners que tenen destinats a comprar el fill se n’anessin uns dies de creuer o es compressin alguna cosa que els fes gràcia. No critico que en un moment determinat es pugui tenir un caprici, però és inacceptable que aquest caprici sigui precisament un fill. Tres preguntes per acabar. Quan el teu fill es faci gran i comenci a preguntar pels seus orígens, que segur que ho farà, com li expliques que un dia el vas anar a comprar i que, segurament, la seva mare biològica no en sabia res i potser encara l’està buscant? Com et penses que reaccionarà ell quan sàpiga la crua veritat de la seva història? Com és que els compradors no es van fer aquestes preguntes tan senzilles abans de decidir tirar endavant unes compres tan peculiars?

L’exquisit respecte per l’adversari del diputat Bosch

Escoltant aquesta entrevista de fa uns dies amb el diputat Bosch, una gran lliçó de pedagogia política que aprofito per recomanar-vos vivament, t’adones que sempre tens més a guanyar mitjançant la demostració pública del teu respecte per les opinions discrepants, per més estrafolàries que les consideris, que amb l’estirabot barroer i gratuït que et pugui sortir de l’estómac quan escoltes determinades bajanades. Alfred Bosch parla de manera envejable quan li toca, calla i escolta atentament quan parlen els altres, no talla mai als seus interlocutors i, quan li toca respondre, ho fa sense aixecar la veu i amb una elegància i savoir faire admirables. M’ha cridat l’atenció que en un moment determinat un prepotent tertulià, que no para de dirigir-se a Bosch com a boig, li diu “yo no dejo que se hable de...”. Bosch calla, però quan arriba el seu torn de paraula comença dient-li, sense donar-hi més importància: “yo sí que respeto todo lo que ha dicho usted...”. El tarannà casernari del seu interlocutor, per cert, un personatge amb antecedents penals per delictes molt greus, queda perfectament definit amb aquest episodi. No he votat mai el partit del senyor Bosch però quan aquest diputat canta les quaranta als tertulians d’Intereconomia, amb les maneres intel·ligents i educades que fa servir, em sento molt ben representat. Tant de bo en situacions similars tots els nostres representants polítics actuessin igual que el diputat Bosch.

Un “no” a la rua del Barça

(Foto: diari Sport)

No la vaig veure en directe però n’he vist algun resum per la tele i he llegit els diaris. En la mesura en que el Barça pretengui representar alguna cosa més que un club de futbol em produeix vergonya aliena que una celebració pública retransmesa en directe per la televisió pública catalana i, per tant, pagada per tots els catalans, mostri els jugadors torrats i fent totes aquelles imbecil·litats que feien dilluns pels carrers de Barcelona. Privadament que facin el que vulguin però en públic s’haurien de contenir una mica i no traspassar determinats límits. Vist lo d’abans d’ahir jo proposaria que, de cara al proper títol que el Barça pugui aconseguir en el futur, l’ajuntament es negués a donar el permís per tal d’evitar que es repeteixin els lamentables i gens edificants episodis que es van veure dilluns pels carrers de Barcelona. Si els directius i jugadors no se’n poden estar sempre els queda l’opció de fer les mateixes estupideses al Camp Nou. Per fer lo de dilluns no els cal sortir al carrer i posar-se en evidencia davant de tothom.

Sense violència, tot és possible?

“En política, sense violència tot és possible”. Aquesta frase l’hem escoltat infinitat de vegades. Sempre que hi ha hagut un atemptat terrorista ha format part de la resposta institucional de les autoritats. Alguns, contraris a qualsevol mena de violència, ens la creiem. Però ara veiem que aquella afirmació era mentida, veiem que ens enredaven, perquè ara ens diuen que per la via democràtica no tot és possible sinó que només ho és allò que els convingui a ells. I, dissortadament, el que els convé a ells no sempre és el que ens convé a nosaltres. Ens intenten enganyar, un cop més.

Amb violència no es va enlloc, totalment d’acord, però quan el camí no és la violència sinó que es proposa la via democràtica de les urnes tampoc ens ho permeten. Tenen una visió de la democràcia força peculiar, molt propera a aquella democràcia orgànica que semblava feliçment superada. Amb la seva actitud colonialista ens estan abocant a la insubmissió, perquè se suposa que ningú amb dos dits de front pot pensar que a aquestes alçades del conflicte els catalans tornarem a abaixar el cap i ens oblidarem de lo nostre.

Espanya encara no ha entès que el problema catalán no és un problema jurídic sinó polític i, com a tal, esgrimint la seva constitució no es resoldrà mai. Tot indica que el xoc de trens està servit, veurem com acaba tot plegat. Ara bé, costarà més o menys però al final guanyarà qui tregui més vots. Així funciona la democràcia que alguns ens intenten segrestar, però és d’esperar que aquesta vegada no se’n sortiran. Aquesta vegada guanyarà la democràcia, i això també vol dir que tots plegats haurem d’acceptar el resultat de la consulta, sigui el que sigui, encara que sigui contrari als nostres interessos.

Rucs i males persones

La ignorància és molt atrevida perquè els ignorants, precisament a causa de la seva ignorància, no saben en què consisteix el sentiment de vergonya. Així, els ignorants no solen tenir vergonya. Van pel món mostrant la seva ignorància, evidentment sense adonar-se’n, com si fossin els tertulians del Sálvame, que semblen gaudir presumint en públic de la seva ignorància. Es pot ser ignorant fins i tot havent anat a la universitat, que d’ignorants vocacionals amb títol universitari també en coneixem uns quants.

Un exemple. La senyora Serrat Moré és la consellera d’Educació del govern d’Aragó. És catalana, de Ripoll, i té dues carreres universitàries i un doctorat. Però o és una perfecta ignorant o és una mala persona. Amb aquesta ripollesa al capdavant, els dirigents del PP d’Aragó que s’han inventat la parauleta lapao per evitar dir-ne català d'una llengua que també es parla a la seva terra, em produeixen pena. Anomenar lapao al català és una gran ridiculesa, i intueixo que no és només degut a la ignorància, que jo tinc un gran respecte pels ignorants (prou pena tenen de ser-ho!), sinó propi de persones de mala fe. L’objectiu és el de sempre des que el PP existeix, anar per terra, mar i aire en contra de la llengua catalana. I no cal donar-hi més voltes, ho porten en el seu ADN.

Com dèiem, els dirigents del PP que han perpetrat aquest disbarat segurament són ambdues coses alhora, ignorants i males persones. No els criticaré per ignorants, tot i que en aquest cas potser també s’ho mereixerien, però sí per ser males persones. Si no volen parlar català ho puc entendre, si no el volen escoltar perquè els produeix urticària mental també, que marxin allà on no es parli, però si es volen carregar una llengua mil·lenària a base de disbarats jurídics com aquest es mereixen tots els retrets i desqualificacions, polítiques i personals. Rucs i males persones, això és el que són els dirigents del PP!

El pensament no és delicte

El 23 de gener el Parlament de Catalunya va aprovar per àmplia majoria una declaració institucional amb efectes exclusivament polítics. Però ahir, a instàncies del govern espanyol, el Tribunal Constitucional va decidir deixar-la temporalment sense efecte mentre se l’estudia a fons. Ens trobem davant d’una nova ridiculesa d’Espanya. D’efectes jurídics aquella declaració no en tenia cap, i si el que s’intenta és anular els efectes polítics és com si pretenguessin criminalitzar el pensament, una actitud típica dels dictadors. Però en una democràcia consolidada, i se’ns assegura que Espanya ho és, el pensament no pot ser mai un delicte, i opinar, que no és res més que pensar en veu alta o fer-ho per escrit, tampoc ho hauria de ser. De moment, doncs, Espanya i els seus tribunals s’han tornat a cobrir de glòria. Però suposo que a ningú se li escapa que a Catalunya, amb mesures tan forassenyades com aquesta, no disminuirà el nombre d’independentistes sinó que per l’efecte acció-reacció més aviat augmentarà. Tornem-ho a dir, el problema catalán no és un problema legal, com tossudament pretén Espanya, sinó un problema estrictament polític, i els problemes polítics no es resolen mai per la via judicial. Tant costa d’entendre?

Els que hi estan en contra

Hi estan en contra el senyor Duran Lleida i la senyora Llanos de Luna, El Periódico i La Vanguardia, la senyora Chacón, que sempre va per lliure però que té molt clar quin és el país que ha de defensar, el Círculo de Economía, els directius de Freixenet i Codorniu i, en general, els empresaris que no han fet els deures de diversificació i internacionalització i que encara tenen a Espanya com el seu principal mercat de venda, el Círculo del Liceo, els que xiulen el president Mas quan va al Tenis Barcelona a donar els premis del Trofeo Conde de Godó o quan visita la Feria de Abril, els directius de laCaixa i del Banc Sabadell, el lobby Puente Aereo, els tertulians catalans de caire espanyolista que cobren sota mà d’Espanya i també els que ho fan per convenciment, les cúpules directives i molts votants del PSC i del PP, el Círculo Equestre, molts votants d’Iniciativa, la majoria dels que prenien el vermut a la terrassa del Sandor, els que diuen ser només espanyols o més espanyols que catalans i, en general, els que consideren que els interessos de Catalunya han d’estar sempre supeditats als superiors interessos d’Espanya, el senyors Martínez i Puiggròs (sí, sí, aquells en els que ara mateix penses, encara que no es diguin Puiggròs ni Martínez), els voluntariosos catalans que ara es declaren federalistes sabent que a l’altra banda del taulell de federalista no n’hi ha gairebé cap, els ciudadanos i els rosaDíez i, en general, els catalans porucs que prefereixen que siguin uns altres els que decideixin el futur de Catalunya, el nostre futur.

Tots aquests que hi estan en contra i altres que em dec haver deixat, són molts? Sí, són molts, hi ha càlculs que diuen que potser superen un terç de l’electorat, i personatges com en Girauta que asseguren que són més de la meitat. De totes maneres, sense poder-los comptar un a un difícilment ens posarem d’acord sobre la xifra. Així les coses, d’opció intel·ligent per sortir d’aquest atzucac només n’hi ha una, que seria votar com més aviat millor per poder esvair dubtes d’una vegada per totes. I doncs, per què no ho fem? La resposta és que, dissortadament, entre la nostra classe política la intel·ligència és una mercaderia que va més aviat escassa.

Evidentment també hi estan en contra els francesos de França i els espanyols d’Espanya i els serbis de Sèrbia i tutti quanti, però aquests no voten a Catalunya i, per tant, amb tots els respectes, la seva opinió resulta del tot irrellevant. Tan irrellevant com ho serà la dels catalans el dia que els flamencs, els escocesos o els bascos decideixin el seu futur.

Chacón només és l’excusa que necessitava Navarro

(Foto: El Periódico)

Els socialistes han fet molt teatre però Navarro va estar encantat amb la carta oberta de Chacón publicada ahir a El Mundo. Era l’excusa que necessitava Navarro per escenificar aquesta mena de cop de porta que no ha acabat de ser-ho del tot. Però amb alguns matisos de forma, sobre el dret a decidir dels catalans Navarro i Chacón pensen més o menys igual, que és el mateix que pensen Rubalcaba, Rajoy i, en general, Espanya. Ells consideren que Catalunya no té dret a decidir el seu futur sense el permís de la metròpoli, com si els catalans fóssim menors d’edat i necessitéssim uns tutors. És així de senzill. Alguns (populares i ciudadanos) no se n’amaguen i altres, segons com bufi el vent i les circumstàncies del moment, ho dissimulen tant com els convingui. És allò del sí però potser no i del no però potser sí. La qüestió és marejar la perdiu per tal que no els puguin dir que estan en la mateixa línia dels que parlen sense embuts. Demà parlarem amb més detall de tota aquesta gent que viu a Catalunya i es mostra contrària al dret a decidir dels catalans. Són molts, més dels que m’agradaria, però al meu entendre estan en clara minoria.

La cultura de la subvenció ens aboca al fracàs

Un dels problemes més greus que té aquest país és que la cultura de la subvenció pública està tan arrelada en la nostra societat que sembla que no hi hagi alternativa. Amb les excepcions que calguin, que n’hi ha alguna però són poques, la cultura de la subvenció generalitzada és perversa, perquè amb la majoria de les subvencions només es pretén comprar silencis i voluntats. I s’ha exagerat tant subvencionant a tort i a dret que per a molta gent la subvenció s’ha convertit en una mena d’addicció malaltissa, de dret adquirit i irrenunciable.

Una societat depenent de la subvenció generalitzada està abocada al fracàs. Una societat tan subvencionada com la nostra difícilment tirarà endavant, perquè la filosofia de la subvenció és contrària a la filosofia de l’esforç i la meritocràcia. Si sé que tinc garantida la subvenció, per què m’hi haig d’esforçar? Per altra banda, si el polític que decideix les subvencions sap que tu formes part de la xarxa de clientelisme que s’ha anat teixint via subvencions, tampoc tindrà cap interès per canviar el sistema.

Els polítics pretenen tenir-ho tot perfectament controlat i, amb aquest objectiu, la solució fàcil és subvencionar-nos, i alhora donar-nos a entendre que, pel nostre bé, ens convé ser submisos. Encara que en públic manifestin el contrari, la majoria dels politics tenen pànic a les iniciatives privades i, per tal de desarticular-les, ho subvencionen gairebé tot. Després alguns encara tenen la barra de parlar del protagonisme de la societat civil quan, en molts casos, els poders públics són els seus principals enemics.

Subvencionem diaris com La Vanguardia i El Periódico. Per què? Subvencionem les anquilosades organitzacions patronals i sindicals. Per què? Subvencionem tota mena de pessebres culturals i no culturals. Per què? Subvencionem ràdios que no escolta ningú, publicacions que no llegeix ningú, obres de teatre que no va a veure ningú. Per què? La resposta a aquestes preguntes sempre és la mateixa: per comprar voluntats. L’objectiu de la subvenció és comprar les nostres voluntats. I els nostres silencis.

Això té solució? Sí, és clar que en té. Però per resoldre aquest greu problema caldria partir de zero. Per tant, com a primera mesura caldria suprimir totes les subvencions, sense excepcions. A continuació, veure quins ajuts públics són realment imprescindibles i reposar-los. Posaré un exemple de subvenció plenament justificada: persones malaltes i gent gran que no disposen de recursos i que física o mentalment no es poden valdre per sí mateixes. Evidentment cal ajudar aquest sector de la societat amb recursos públics.

Una consideració final. Els diners que s’utilitzen per pagar les subvencions no ens cauen del cel, són els nostres propis diners que, temporalment, ens administren els poders públics. Res és gratis, són diners d’anada (que ens recapten via impostos) i tornada (que reverteixen en forma de subvencions). Hem de continuar permetent que mentre es tanquen quiròfans i no es contracten mestres ni bombers es continuïn subvencionant pel·lícules que ni tan sols s’arriben a estrenar als cinemes?

Coses de països petits

TV3 i, per extensió, Catalunya, tot sovint es miren massa el melic, potser més del que seria raonable. El darrer episodi: la primera notícia del Telenotícies migdia del dimarts 30 d’abril, tant en els titulars com en el seu desenvolupament posterior, va tenir de protagonista a la pròpia TV3 que, pel que sembla, ha arribat a un acord amb la Generalitat Valenciana per tal que aquesta cadena es pugui tornar a veure al País Valencià. Aquesta era la primera notícia del dia. Em sembla perfecte que TV3 es pugui veure més enllà de Catalunya, però em sembla un error propi de país petit que amb la quantitat de coses que van passar dimarts, aquí i a fora, un acord com aquest esdevingués la notícia de portada del Telenotícies. Si volem donar una imatge de seriositat hem de començar per ser seriosos nosaltres mateixos i, sobretot, evitar fer el ridícul. Per cert, per imposició dels valencians i segons es va aclarir després, TV3 només es podrà referir al País Valencià amb la denominació de Comunitat Valenciana. Tot plegat, quina ridiculesa!

Treballar de franc?

Avui és el dia internacional dels treballadors, no sé si de tots o només dels privilegiats que encara tenen la sort de tenir un lloc de treball. Perquè tal com van les coses, en comptes de commemorar el dia dels treballadors potser aviat haurem de centrar la diada en els aturats, és a dir, establir el dia del treballador sense feina. De totes maneres, per a un que és poc entusiasta d’aquesta mena de celebracions, tal vegada no seria mala idea celebrar igualment el dia de l’empresari, és a dir, la persona que arriscant els seus propis recursos crea llocs de treball, i ho fa treballant com el que més. Reivindico així, precisament avui, la figura de l’empresari, ara que té tan mala premsa. D’acord que hi ha empresaris molt dolents, jo mateix n’he conegut i patit més d’un. Però també hi ha treballadors molt dolents, i això es tendeix a amagar-ho, sovint amb la complicitat dels nostres obsolets sindicats.

El comentari d’avui no té necessàriament relació directa amb la crisi, tot i que sovint un té la sensació que a alguns dirigents polítics ja els agradaria que, amb l’excusa de la crisi, el dèficit i tota la pesca, acabéssim treballant tots de franc. I que no mengéssim si això fos necessari per poder pagar les nostres hipoteques, tal com diuen que fan els esforçats militats del PP, que passen gana però que no deixen de pagar les seves quotes hipotecàries. (Per evitar malentesos, obro ara un parèntesi per dir que els deutes s’han de pagar sempre, sense excuses. Tanco el parèntesi). Sigui com sigui, és evident que treballant sense cobrar i sense menjar la crisi s’acabaria en quatre dies, però això quedaria més buit que el pati d’una escola durant el mes d’agost. I tampoc penso que aquest sigui l’objectiu dels nostres dirigents polítics. Perquè a veure, quan ja no quedés ningú per enredar, a qui enredarien els dolents d’aquesta pel·lícula? I ara no entraré en detalls sobre quins són els dolents, que tots en tenim més d’un al cap. I més de dos.

Avui vull parlar també de les persones que, amb crisi o sense, fan tasques de tota mena de forma voluntària i altruista, sense esperar res més a canvi que l’íntima satisfacció personal. Des dels dirigents veïnals que dediquen el seu temps a treballar de franc pels seus conciutadans fins als empresaris jubilats que assessoren gratuïtament als que comencen un negoci nou. Tot a canvi de res, si més no de res material. Són persones que fan unes feines que molt sovint no són reconegudes per la societat, però són persones que tampoc necessiten aquest reconeixement públic perquè, com dèiem, se senten perfectament recompensades amb la satisfacció personal que experimenten treballant de franc per a gent que ho necessita de veritat.

Matemàtica esportiva

Com que el futbol no em diu gran cosa, el Barça ni cap altre equip tampoc em produeixen una emoció especial. Però tota vegada que aquesta setmana tothom parla del tema jo també en diré alguna cosa, sense que serveixi de precedent. Dimarts passat el Barça va perdre el partit d’anada contra un equip alemany per 4-0. Dimecres al matí, l’endemà del partit, un culer em va dir: ja es trist, ja, ara només ens queda el consol que al Madrid també li vagin malament les coses. Doncs bé, dimecres al vespre el Madrid també va perdre el seu partit d’anada, contra un altre equip alemany, pel resultat de 4-1. Molts culés van respirar alleujats, una golejada històrica semblava que quedava mig tapada per una altra golejada. Empat de perdedors, va arribar a dir algun periodista esportiu poc familiaritzat amb les matemàtiques. El fet és, però, que no hi ha empat ni res que s’hi assembli. En el partit de tornada el Madrid hauria de fer tres gols per passar l’eliminatòria. El Barça, en canvi, n’hauria de fer cinc. És a dir, el Barça hauria de fer un 67% més de gols que el Madrid. Així, mentre les possibilitats del Madrid són escasses, les del Barça són gairebé nul·les. Però està bé que la gent tingui il·lusió, perquè mentrestant potser s’oblida de la crisi.

Dissetena Ateneuesfera i visita al Palau Savassona

(Foto: Guillem Carbonell)

Coincidint que fa cinc anys que es va celebrar la primera Ateneuesfera, ahir dissabte una vintena de blogaires ens vam tornar a trobar a l’Ateneu Barcelonès per celebrar-ne una nova edició, concretament la dissetena. Per manca de temps, aquesta vegada em permeto enllaçar la crònica de l’impulsor d’aquestes trobades, en Guillem Carbonell, que ho explica molt millor que ho hagués fet jo. Ahir es va incorporar a l’Ateneuesfera la periodista Imma Tortajada, creadora del blog slowBCN. Amb aquest ja són 62 els blogs que almenys un cop han passat per l’Ateneuesfera (relació completa a la columna de la dreta d’aquest blog).

Agraïment a Marhuenda, Lara i La Razón

Francisco Marhuenda és el director del diari La Razón, i José Manuel Lara n’és el propietari. Tots dos són catalans. El diari es fa a Madrid i es distribueix per tot l’estat. A Catalunya, però, té una clientela molt limitada. És un diari que, des del primer dia, ha tingut perfectament definida una línia editorial molt radical que, per entendre’ns i per la part que ens toca més de prop, alguns definim com a anticatalana. Sé que aquesta definició no agrada a Marhuenda, però és la meva opinió i no sóc pas l’únic que ho pensa. Considero anticatalà allò que va en contra de la voluntat majoritària dels catalans expressada a les urnes. Per altra banda no em sorprèn gens que a Espanya hi hagi diaris com aquest (no és pas l’únic), perquè hi ha un mercat que els consumeix. Lara va ensumar el negoci i s’hi va ficar, tot i que també va ser el propietari del quaranta per cent del diari Avui, d’una línia editorial totalment oposada. Per cert, l’altre quaranta per cent era dels Godó, de qui també són conegudes les seves simpaties nacionals. Però simpaties o antipaties polítiques a banda, el negoci és el negoci. Marhuenda participa regularment en tertúlies i es molesta molt quan li retreuen aquesta forma tan grollera que té el diari que dirigeix de presentar els assumptes relacionats amb Catalunya. Però ja li passarà. Dit això, sempre he sentit una certa simpatia íntima per aquesta mena de diaris perquè, tot i no compartir en absolut la seva línia editorial, constitueixen una ajuda més a la causa del dret a decidir dels catalans. Per tant, tot i la crisi de la premsa de paper, és d’esperar que aquest diari no tanqui mentre segueixi fabricant independentistes catalans. Marhuenda, Lara i La Razón: moltes gràcies. Tots els ajuts són d’agrair.

Llibres mediàtics

Els llibres anomenats mediàtics són aquells productes editorials que es fabriquen especialment per Sant Jordi. Amb un autor mediàtic conegut que el signi, millor si és dels que surten sovint per la tele, i una campanya de propaganda adequada, es venen com a xurros. Després es llegeixen o no però això és el de menys perquè, amb molt poques excepcions, pocs mesos després ja ningú se’n recorda del llibre mediàtic més venut per Sant Jordi.

Com passa cada 23 d’abril, segons els mitjans informatius ahir es van vendre molts llibres mediàtics. Per cert, alguns anys m’ha cridat l’atenció que al migdia o a tot estirar a primera hora de la tarda ja ens diuen quins són els llibres més venuts de la diada. Dots d’endeví o un periodisme massa dirigit pel món editorial? Potser només és una empenteta per activar les vendes de determinats llibres que al matí han fet figa? Secret de sumari.

Els llibres mediàtics són com les roses, que si no es venen per Sant Jordi difícilment es vendran l’endemà. Tot i que uns suposats experts ens recomanen que s’han de comprar, no tinc costum de llegir ni recordo haver adquirit mai un llibre d’aquesta mena. Afortunadament i encara que no se’n parli gaire, per Sant Jordi i durant la resta de l’any també es venen altres llibres, molt més interessants que els classificats com a mediàtics.

Catalunya és un llibre i una rosa

Tot i que alguns intenten amagar-ho, Catalunya i Espanya són unes societats molt diferents. Ahir parlàvem de la fiesta nacional espanyola, que no és precisament un exemple massa exportable per enfortir allò que alguns tant diuen valorar i anomenen marca España. Si més no, exportable als països endreçats. En canvi, a Catalunya i també a altres llocs avui celebrem una festa molt simpàtica i perfectament exportable a tot arreu: la diada de Sant Jordi. Avui, 23 d’abril, es commemoren els 1710 anys de la mort del sant. Sang i fetge a dojo vs. llibres i roses arreu. Gran contrast entre les nostres respectives festes. És el contrast que hi ha entre la vergonya aliena que provoca el patiment gratuït fet espectacle i la satisfacció personal que produeix la lectura reposada d’un bon llibre. Un exemple més que posa novament en evidència el nostre fet diferencial. Tot i l’existència dels lamentables correbous, que aquí també tenim una mica de tot, Catalunya no és Espanya. Catalunya és avui un llibre i una rosa, mentre Espanya és una cursa de braus.

Tornen els correbous i seguim fent el ridícul

(Foto: 20 minutos)

Aquests dies comença una nova temporada de correbous, i per a molts catalans això és un nou motiu de vergonya aliena. Cal recordar que el Parlament va fer el ridícul més estrepitós quan es van prohibir els toros i no els correbous. Si els toros es van prohibir a Catalunya per motius d’identitat nacional, que intueixo que les coses van anar més aviat per aquí, puc entendre la decisió de mantenir els correbous. Només dic que la puc entendre, que no vol dir que la comparteixi. Ara bé, si com defensen alguns l’únic motiu de la prohibició dels toros va ser la defensa dels animals, no s’entén que no es prohibissin també els correbous. Quina manera de fer el ridícul els diputats que ens representen! Perquè encara que siguis parlamentari cal ser sempre coherent i, sobretot, cal no fer mai el ridícul. Si gaudeixes amb un espectacle tradicional en el que es maltracta un animal, perquè el fet de ser una tradició molt arrelada és l’excusa que posen els defensors dels correbous, fas el ridícul quan simultàniament prohibeixes la també llarga tradició dels toros. Ras i curt, aquells que es declaren animalistes no tenen cap excusa per defensar els correbous. Si els toros es van prohibir per constituir la fiesta nacional espanyola, diguem-ho clarament i no hi busquem excuses animalistes. Si per mi fos ho tindria clar: prohibició de tots els espectacles que consisteixen en maltractar els animals, tal com passa en els països civilitzats.

La falsa superioritat moral de qui pensa que sempre té raó

Em sorprenen les persones que van pel món amb aires de suficiència i donant lliçons de superioritat moral a tort i a dret. Semblen no dubtar mai, sigui quin sigui el tema que es tracti sempre pretenen saber quina és l’opinió correcta. I l’opinió correcta ha de ser, òbviament, la seva, i pretenen que s’ha d’imposar a qui en discrepi. Consideren que qui no comparteix fil per randa el seu pensament està en inferioritat moral. Les coses són blanques o són negres, per a aquestes persones els matisos de gris no existeixen. Aquest és la base del seu pobre discurs, tan simple com contundent. Si ets dels meus, perfecte, però si discrepes és que estàs equivocat. És així de senzill. I ni tan sols et donen la possibilitat de debatre-ho. Tant poden ser homes com dones, joves o grans, d’esquerres o de dretes, riques o pobres, baixes o altes, constitucionalistes o independentistes. Aquestes persones només coincideixen en una cosa, i és que pensen que la raó sempre està de part seva i que els que estan equivocats, els que han de rectificar, els que s’han d’emmotllar a aquesta mena de pensament únic, sempre són els altres. El problema s’agreuja quan alguna d’aquestes persones arriba a llocs de comandament, que de tant en tant n’hi arriben, perquè llavors les conseqüències negatives d’unes actituds tan tancades es traslladen a la gent que depèn de les seves decisions. No cal posar cap exemple, segur que tots en tenim més d’un al cap.

Repassant la premsa

Faig una mirada ràpida a la premsa. Duran Lleida sembla que vagi en contra de la seva pròpia coalició política. Sobre el projecte de país ja no dissimula la seva plena coincidència amb populares i ciudadanos. Potser a la coalició que governa Catalunya ha arribat el moment de contractar un bon psicòleg de guàrdia per gestionar tot aquest enrenou. Maduro proclama que ha guanyat les eleccions veneçolanes però el seu contrincant Caprile no ho veu clar i diu que s’ha de fer un recompte dels vots. Amb uns resultats tan ajustats sembla una demanda més que raonable. Rajoy ha regalat al Papa una samarreta de la roja. Hem de suposar que ho ha fet amb bona intenció, potser per promocionar la marca España. Cospedal banalitza tranquil·lament sobre el nazisme comparant-lo amb no sé què, i els seus encara l’aplaudeixen. Fastigós. Cada dia sembla més evident que el president Mas no sap on va, o que si ho sap no troba el camí. Sap greu, però els de Junqueras tampoc l’ajuden gaire, eh! En l’atemptat de Boston hi ha hagut tres morts i més de cent ferits, i els diaris de tot el món en van plens. Però a Bagdad, a Síria, etc., això passa gairebé cada dia i ja no surt enlloc. Siguem realistes, no tots els morts són iguals. Oriol Pujol ja ha fet el primer paseillo, i a la seva arribada al Palau de Justícia els funcionaris de la casa han aprofitat per fer-li una sonora escridassada. Estaria bé saber qui els ha donat permís per deixar la feina a mitja jornada per poder anar a rebre’l a la porta del jutjat. Més que res perquè aquests sous també els paguem nosaltres. Acabem amb una nota positiva: potser anticipant-se a futurs esdeveniments polítics, Espanya destina el ministre d’afers exteriors, García-Margallo, a vigilar de prop Catalunya. Tot un detall de sensibilitat política.

Republicà? No, millor demòcrata

Avui, 14 d’abril, és el Dia de la República. Sovint et trobes amb persones que políticament es defineixen com a republicanes, i amb això sembla que ja estigui tot dit. Em sembla bé però, francament, que ho faci un demòcrata convençut em sembla més aviat sobrer. Que un demòcrata es defineixi com a republicà ho considero una redundància, i per això alguns no tenim costum de definir-nos com a republicans, perquè manifestant-nos com a demòcrates en tenim ben bé prou. A més a més, la república no necessàriament comporta la democràcia. D’exemples de repúbliques no democràtiques en sobren i, per tant, definir-se com a republicà no queda al meu entendre prou clar.

Però si l’alternativa a la república és la monarquia, és a dir, el monopoli de la cúpula de l’estat per part d’una família, no crec que ningú pugui defensar amb arguments sòlids que el sistema monàrquic sigui gaire democràtic. La democràcia pressuposa o hauria de pressuposar, entre altres requisits, l’elecció dels governants i, òbviament, també la del cap d’estat. O potser, repeteixo, algú pot defensar que la institució monàrquica, és a dir, passar-se el càrrec de cap d’estat de pares a fills, té quelcom a veure amb la democràcia? Queda entès que tot i que no tots els republicans són demòcrates, un demòcrata només pot ser republicà. Per tant, posats a triar una definició política, millor definir-se com a demòcrata que com a republicà. Amb permís dels meus amics republicans, és clar.

De bojos

L'obsessió anticatalana de les autoritats polítiques espanyoles sembla no tenir límit, i no és només l’ofegament fiscal, que també. La nostra pertinença a Espanya cada dia es fa més difícil de suportar. Ja no dissimulen, la seva estratègia està perfectament definida. Volen destruir Catalunya i pensen (pensen?) que carregant-se la llengua potser ho tindran una mica més fàcil.

A les escoles catalanes hi ha més d’un milió d’alumnes. Disset famílies, només disset, han demanat que als seus fills no se’ls apliqui la immersió lingüística en català aprovada fa anys, per unanimitat, pel Parlament de Catalunya. Doncs bé, ara la justícia espanyola ha aclarit que, només que un alumne demani la classe en espanyol, no n’hi ha prou que rebi una atenció individualitzada sinó que tots els seus companys d’aula s’hauran d’adaptar a l’exigència d’aquell alumne, i la classe s’haurà de fer obligatòriament en espanyol. Sembla una broma però no ho és, només és un nou intent, d'allò més grotesc, d’afeblir la nostra llengua per carregar-se el nostre país.

I després els dirigents del Partido Popular i del seu annex lingüístic Ciudadanos encara s’estranyen que cada dia hi hagi més catalans que volen marxar d’Espanya. Però ells saben tan bé com nosaltres que aquesta és l'única opció que ens deixen. Cal recordar que a Catalunya, entre tots dos partits amb prou feines obtenen una cinquena part dels vots emesos pels catalans. S’esforcen però no se’n sortiran, perquè en una democràcia compten els vots i no els estirabots, encara que aquests estiguin inspirats per un tribunal de justícia polititzat. Encara no sabem quan ni com, però acabarem votant i acabarem marxant.

L’alcalde Xavier Trias o una manera ben peculiar d’agrair el suport electoral dels sarrianencs

(Foto: Público)

Hi ha polítics que pensen que poden jugar impunement amb el seu electorat. Poder és clar que poden, però de vegades obliden que el joc pervers que practiquen amb els seus electors pot generar conseqüències negatives per a ells. L’article d’avui me l’ha inspirat un incompliment electoral de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias: el retorn del Monestir de Pedralbes a Sarrià, una promesa seva quan era a l’oposició. Ara l’alcalde s’està fent el desentès amb la seva promesa, i de vegades fins i tot sembla que se’n rigui dels sarrianencs. Diguem-ho alt i clar, la seva actuació en aquest assumpte sembla una presa de pèl. El retorn del Monestir de Pedralbes a Sarrià no deixa de ser un tema menor i, a més a més, no costaria ni un cèntim al contribuent. Però si els polítics no són capaços de resoldre els temes menors, què podem esperar de la seva gestió en els temes majors? Quin valor podem donar els ciutadans als compromisos i promeses dels candidats electorals? Quin valor té la paraula de Trias?

Si Trias no compleix la seva promesa (encara té dos anys per fer-ho) ni ell ni el seu partit no es mereixeran repetir mandat. Trias està en fals amb els sarrianencs, i ell ho sap. Quan era a l’oposició va fer una promesa molt clara, i ara que governa ens surt amb excuses de mal pagador. Potser Trias pensa que qui dia passa any empeny, i que els sarrianencs aviat es cansaran de reclamar el monestir. Però Trias s’equivoca. Si no resol aquest problema, el que fa dos anys va ser un clar suport electoral a les properes eleccions se li pot girar en contra. Perquè tan legítim és demanar el vot com demanar activament que no es votin opcions polítiques que han enganyat l’electorat. Molts sarrianencs se senten enganyats per l’alcalde Trias. Des de Sarrià seguirem insistint, i ho farem perquè tenim raó, cosa que Trias sap perfectament. Per això encara s’entén menys que la seva penosa actitud perjudiqui precisament el barri de Barcelona on més vots va recollir en les últimes eleccions. Trias té una manera ben peculiar d’agrair el suport electoral dels sarrianencs.

Margaret Tatcher & Sara Montiel

Ahir es va anunciar la mort de dues personalitats ben conegudes i, alhora, diametralment oposades una de l’altra, com la nit i el dia. Margaret Tatcher va morir a Londres, als 87 anys. Sara Montiel (he escollit una foto seva, d’Efe, per il·lustrar aquest comentari) va morir a Madrid, i en tenia 85. No pretenc fer una valoració a fons sobre les seves respectives activitats professionals, però no tinc cap dubte que ambdues senyores passaran a la història. La senyora Tatcher va ser una gran política i la senyora Montiel una gran artista. No m’agradava la forma de governar de la senyora Tatcher, i no m’agraden les pel·lícules de la senyora Montiel. Però el que ningú pot objectar és que ambdues van triomfar de valent en les seves respectives activitats. I ni que només sigui per això es mereixen un reconeixement públic. No tothom que es proposa triomfar ho aconsegueix, i aquestes dues senyores ho van aconseguir amb escreix.

Els que promouen l’escrache no em representen

Sóc totalment contrari a l’exigència d’introduir la dació en pagament amb efectes retroactius i de manera generalitzada en els contractes hipotecaris vigents. Una altra cosa són els pactes que de forma privada puguin fer lliurement les parts en conflicte, que jo aquí no hi entraré. Estaria a favor d’introduir la dació en pagament en les hipoteques que es signin a partir d’ara, però consideraria un disbarat jurídic introduir-la amb efectes retroactius en els contractes en curs. Si s’acabés legislant en aquest sentit estaríem davant d’un greu episodi d’inseguretat jurídica, amb unes conseqüències difícilment avaluables. D'altra banda intueixo que tard o d’hora els tribunals de justícia tombarien un disbarat jurídic d’aquesta naturalesa.

Tampoc estic a favor dels que sense haver passat per les urnes s’erigeixen en representants legítims del poble quan, dirigint-se als nostres veritables representants polítics, els escridassen dient-los que no els representen. Aquest camí és perillosíssim i va en un sentit clarament oposat al sistema democràtic, en el qual els càrrecs electes sorgits de les eleccions són els únics que políticament ens representen. A mi no em representen unes persones que sense cap suport electoral actuen de manera assembleària i decideixen com s’han de defensar determinats interessos, per legítims que siguin. M’agradin més o menys, i ja aclareixo que no m’agraden gaire, a mi políticament només em representen els diputats elegits democràticament en unes eleccions. Així és com funciona la democràcia.

Per tant, les decisions de pressió popular tipus escrache que prenen aquestes persones que, repeteixo, no em representen, estan totalment fora de lloc i s’han de combatre amb els mitjans democràtics disponibles. L'escrache no és el camí. Si la senyora Colau vol conèixer quina representació real de la societat té que es presenti a unes eleccions. Però mentrestant, a mi em representa igual la senyora Colau que el quiosquer de la cantonada. És a dir, aquestes persones poden ser molt respectables però a mi no em representen, i menys quan utilitzen mitjans dubtosament democràtics per defensar determinades tesis, per legítimes que siguin.

Made in Italy

Quan tothom ja ha tornat de les mini vacances de Setmana Santa -els privilegiats que encara se les poden permetre- sóc jo qui ara passa uns dies a l’estranger. Aquesta setmana sóc al nord d’Itàlia. Parlo amb algunes persones sobre la situació política italiana i, com passa sempre que no hi ha govern, i això a Itàlia passa bastant sovint, no es mostren gaire preocupades per aquest fet. A Itàlia sempre he sentit a dir que sense govern el país, en general, funciona millor. Sigui veritat o no, aquesta és si més no una sensació força estesa. A partir d’aquí no s’ha de fer cap esforç per imaginar-se la baixa valoració que els italians fan dels seus polítics. Amb aquest comentari no em refereixo a grans empresaris (no en conec cap) sinó a petits empresaris que es juguen els seus propis diners en empreses molt competitives i amb una clara vocació internacional. En diversos sectors el Made in Italy sí que és una bona marca. Res a veure amb la marca España, que només se la creuen els que no han sortit mai d’Espanya i els que fan programes televisius del tipus Españoles en el Mundo i Callejeros Viajeros, perquè si aquesta és la imatge de país que es vol transmetre, anem bé per anar a Sants! Encara que els nostres dirigents polítics no ho entenen, per més diners que s’hi aboquin una marca seriosa de país no s’improvisa amb una campanya publicitària ni potenciant la fiesta nacional, la siesta i altres tòpics per l’estil. I espero que ningú se m’enfadi, però les coses no són com ens agradaria que fossin sinó que són com són. Sent països molt similars en moltes coses, Italia és molt més bona marca que España. I no m’oblido del meu país, Catalunya, que no és una bona ni una mala marca simplement pel fet que, com a marca internacional, és del tot inexistent. Tenim molta feina a fer i, en alguns aspectes, Itàlia potser podria ser un exemple a seguir.

Quan el sindicalista esdevé comissionista

A Andalusia (Espanya) s’ha produït un gran escàndol relacionat amb uns expedients de regulació d’ocupació de diverses empreses públiques. A més a més sembla que uns dirigents sindicals es van emportar uns diners corresponents a les indemnitzacions laborals derivades d’aquells acomiadaments. Com que els mitjans d'informació ja ho han explicat a fons deixo de banda les greus irregularitats d’aquells expedients, pendents de judici, i em centro en les comissions que van anar a parar als sindicats i/o als seus dirigents. Encara que sempre hi ha qui es fa el sorprès aquestes pràctiques atípiques són perfectament conegudes, és a dir, en els expedients de regulació d’ocupació els sindicats actuen com a intermediaris comissionistes. Als efectes pràctics l’equació és més o menys aquesta: com més acomiadats i més indemnitzacions, més comissions. No estic pressuposant la destinació final d’aquestes comissions, siguin pel sindicat o pels seus dirigents, però resulta significatiu que de vegades -i especialment quan es tracta de pimes- una de les exigències sindicals pel cobrament d’aquestes comissions és que siguin en negre. En bitllets, per entendre’ns. No cal estar molt ficat en el món de l’empresa per saber com funcionen aquestes coses. Encara que sembli escandalós, que ho és i molt, dissortadament aquestes coses funcionen així. I els sindicats callen, que per la part que els toca no els convé fer soroll. Però tot i que en aquests casos s’acostuma a mirar cap a una altra banda, no es pot al·legar ignorància. Ho sap qui paga, ho sap òbviament qui cobra, ho saben molts treballadors afectats i ho sap l’administració. O ho hauria de saber. Però ningú gosa denunciar-ho. Per això de vegades es parla de comportaments sindicals atípics, i és que en determinades crisis empresarials els sindicats i alguns dels seus dirigents esdevenen uns simples comissionistes.

El “corralito” de Bankia

Aquests dies es parla molt de Xipre però els nostres corralitos particulars no tenen res a envejar dels xipriotes. Uns diners que ens pensàvem que eren segurs resulta que s’han esvaït com el fum en forma d’accions, participacions preferents i productes similars. Per proximitat podríem parlar, per exemple, de Catalunya Caixa, però avui em centraré en un cas encara més flagrant, Bankia. Les accions de Bankia van sortir al mercat borsari a bombo i plateret al preu de 3,75 euros encara no fa dos anys. Algun dia potser es demostrarà judicialment que aquella sortida a borsa va ser una gran estafa, perquè amb el suport de documentació falsa es va assegurar que l’empresa guanyava molts diners quan en realitat es tractava d’una empresa en fallida. El Banco de España, que tenia la tasca de supervisar l’operació, també es va cobrir de glòria. Ara el preu d’aquestes accions s’ha fixat en un cèntim, és a dir, han perdut el 99,7% del seu valor, i això suposant que hi hagi algú disposat a pagar-les a un cèntim, que segurament és molt suposar. A la pràctica, els titulars d’aquestes accions -la majoria forçats per l'entitat mateix- han perdut la totalitat de la seva inversió.

Anem, però, als orígens d’aquests accionistes forçats. Hi ha gent que es mira el director de la seva caixa d’estalvis amb els mateixos ulls que si fos el seu metge de capçalera, és a dir, els considera gent de la seva màxima confiança només pel fet d'ocupar el càrrec que ocupen. Com que són persones sense formació financera ni mèdica potser no tenen cap altra opció que creure-se’ls. Així, quan el director de la caixa els induïa a actuar de determinada manera amb els seus estalvis ho acceptaven sense ni llegir-se el contracte. Actuaven igual que quan el metge els recepta unes pastilles, que se’l creuen i fan allò que els recomana sense ni tan sols consultar el prospecte del medicament. Per ser justos cal dir que moltes d’aquestes operacions financeres es basaven en la combinació de la ignorància del client estafat i el poc coneixement dels mateixos venedors sobre el producte que els estaven col·locant. El fet és que massa sovint el client confon la tasca d’un assessor financer privat amb la d’un venedor de productes financers.

Molts accionistes de Bankia eren abans clients de Caja Madrid. En un moment determinat els van canviar els seus estalvis col·locats en dipòsits a la vista o a termini i, per tant, cent per cent segurs, per uns cromos anomenats participacions preferents. I quan van voler transformar aquests cromos en diners i els van dir que no era possible, els van convèncer per canviar-los per aquestes accions que ara no valen res. És a dir, gràcies a aquests canvis de cromos forçats per l’entitat molts clients ho han perdut tot. Els culpables d’aquestes estafes tenen nom i cognom, i no són precisament els directors de les oficines, que tampoc sabien ben bé quin producte estaven col·locant per ordre dels seus caps, sinó les cúpules directives de les entitats que van dissenyar aquestes perverses operacions. Així, ja que parlem de Bankia podem parlar, per exemple, del senyors Miguel Blesa i Rodrigo Rato. Els diners s’han esfumat però algun dia veurem aquests personatges tancats a la presó per estafa? Jo no hi posaria pas la mà al foc.

És tot una comèdia

Aquests dies alguns ens volen fer creure que hi ha una mica de llum al final del túnel de les desavinences entre Catalunya i Espanya, i ens asseguren que el govern espanyol té ara unes ganes sinceres de diàleg. Fins i tot hi ha qui dóna per fet que els d’Esquerra, que per a alguns representa que són els dolents de la pel·lícula catalana, acabaran fent un lleig al president Mas i el deixaran penjat, obligant-lo a reconduir tot el procés en clau constitucional mitjançant un pacte amb els partits d’obediència espanyola. Tot indica, però, que aquí es barregen interessadament desitjos amb realitats.

Duran i Lleida lidera aquest trist paperot que tant agrada a Madrid així com als membres dels círculos barcelonins. Sense oblidar el Grupo Godó, és clar. Ens asseguren que les coses estan canviant, que els ministres De Guindos i Montoro en realitat són uns bons jans, que Espanya ens mira amb més bons ulls que abans, que el projecte de pacte fiscal, que ja va néixer mort, ara torna a ser possible, i que si naps i que si cols. Tot a canvi que ens oblidem de la consulta, en un xantatge polític i moral del tot impresentable.

Siguem realistes, aquest suposat canvi de tarannà del govern espanyol només és un miratge. La realitat és que a canvi d’unes vagues millores financeres sense concretar només pretenen que ens oblidem del referèndum, la celebració del qual ja té el suport del vuitanta per cent del Parlament. Siguem realistes, a Madrid no preocupa la situació d’extrema feblesa financera de la Generalitat sinó la possibilitat que els catalans acabin marxant, i faran el que sigui per tal d’impedir-ho, potser oblidant que les independències no es demanen sinó que es proclamen.

Aquí seguim marejant la perdiu mentre els escocesos ja tenen a punt el text de la pregunta i la data del referèndum. Aquí alguns dels nostres polítics segueixen fent uns paperots que només provoquen vergonya aliena entre molts catalans, i el somriure sorneguer dels que des de Madrid encara porten la batuta del negoci català. Al meu entendre de solució definitiva per a Catalunya només n’hi ha una, i aquesta passa per establir un canvi de dependències, de Madrid a Brussel·les. Prèvia votació democràtica en referèndum, faltaria més. Altres plantejaments només serveixen per fer volar coloms mentre anem allargant la nostra agonia.

Diputats imputats

Un altre diputat del Parlament de Catalunya ha estat imputat per la justícia i no ha dimitit. Ja en són quatre, els diputats que es troben en aquesta situació, imputats i mantenint l’escó. Imputat no vol dir culpable, ho sé, i res indica que un imputat hagi d’acabar sent condemnat per la justícia. Presumpció d’innocència? És clar que sí, sense reserves. No pretenc, per tant, que dimiteixi només pel fet d’haver estat imputat, que això seria una exigència opinable, sinó per haver-s’hi compromès ell mateix. Va donar clarament a entendre que si l’imputaven plegaria, i no ha plegat. Però deixant aquest episodi al marge, una cambra legislativa amb vocació de ser considerada seriosament no s’hauria de permetre la lleugeresa de tenir diputats imputats, i menys ara que a Catalunya ens trobem en un procés polític que des de tot arreu s’observa amb una lupa de molts augments.

L’excusa que aquest diputat ha deixat altres càrrecs, al meu entendre secundaris, tant al Parlament com al seu partit (on, per cert, tampoc ha dimitit sinó que ha “delegat temporalment” les seves responsabilitats en persones de la seva confiança) la valoro com una excusa de mal pagador i una burla a l’electorat. La realitat és que tot apunta a que el diputat ara imputat segueix manant allà on manava abans, segueix mantenint el sou i pot recuperar la secretaria general del partit demà mateix perquè, de fet, no ha deixat de ser el secretari general. Després alguns encara diuen que no entenen les causes del descrèdit de la mal anomenada classe política.

I ja que hi som aprofito per comentar que quan la cúpula del seu partit va decidir la successió política en clau familiar vaig pensar que allò era un disbarat, i que difícilment acabaria bé. Llavors em van venir el cap exemples d’altres països on passen aquestes coses tan peculiars, i tots sabem quina mena de països són. Beneint aquella proposta els militants que van donar el vistiplau a la successió en clau familiar es van equivocar. Portar uns determinats cognoms no constituïa cap raó objectiva ni suficient que justifiqués l’ascens polític del diputat ara imputat fins a la cúpula del partit. Potser podríem concloure que de aquellos polvos... però segur que les presumptes malifetes dels seus germans tampoc l’han ajudat gaire.