.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 27 de gener de 2020

La culpa també és nostra

A les últimes eleccions al Parlament de Catalunya (que són les que s’han de considerar si volem saber com volem els catalans que sigui el futur de Catalunya, és a dir, el nostre futur), la suma de les opcions independentistes va assolir gairebé el 48 per cent dels vots. En aquelles eleccions va anar a votar molta gent, més que mai, i el resultat és molt representatiu del tarannà polític de la nostra societat. A més a més, cal no oblidar que hi havia opcions que no es posicionaven sobre el tema, i això fa sospitar que el percentatge d’independentistes supera la meitat dels votants catalans. Per posar només un exemple, no sabem si els votants animalistes del PACMA són independentistes o no ho són; és de suposar que hi haurà de tot.

No cal dir que el món unionista pot fer les mateixes elucubracions, atribuint-se també una part del vot del PACMA i altres partits que no s’acaben de definir, però sempre partint d’una xifra més baixa, el 43 per cent dels vots obtinguts pels partits contraris a una Catalunya independent. En altres paraules, l’opció independentista està molt més a prop de la majoria absoluta que l’opció unionista. Mai el món independentista havia tingut tant suport popular. Però vist amb perspectiva, ho hem sabut aprofitar? En els dos anys transcorreguts des d’aquelles eleccions, els polítics dels partits independentistes també han comès molts errors i han fet moltes bestieses.

Ens equivocaríem si atribuíssim tota la culpa del que ens ha passat en aquesta legislatura a les institucions colonials espanyoles. La culpa també és del món independentista o, més ben dit, dels tres partits independentistes amb representació parlamentària. I deixant de banda la responsabilitat de l’estat, cadascú sap en quina mesura és responsable de la situació actual. Però la culpa també és nostra. Si no volem repetir els errors comesos fins ara, caldrà fer molta autocrítica. I molts polítics independentistes haurien de deixar pas a altres persones que estiguin més disposades a arriscar-se per assolir l’objectiu. Pensem-hi.

dimarts, 21 de gener de 2020

El fiscal vs. Trapero

Ahir vaig tenir com a música de fons de l’ordinador el judici bis del procés, aquesta vegada contra el major Trapero i altres dirigents dels Mossos. Gairebé tot el dia el va ocupar el fiscal interrogant Trapero, i el seu interrogatori encara no ha acabat. No sembla, però, que el fiscal busqui la veritat sinó que Trapero es despisti i digui allò que ell vol sentir. Preguntes molt llargues i rebuscades, sovint poc concretes i farcides de falses afirmacions com si fossin fets comprovats, i quan la resposta de Trapero no agradava al fiscal aquest intentava tallar-lo. Veurem com continua el judici, però el que vaig veure ahir no em va agradar gens. Tot sembla indicar que el disseny de la condemna ja el tenen fet, i que tota aquesta farsa només servirà per intentar justificar una pena llarga de presó.

Dues consideracions finals: no em va sorprendre gens que la presidenta del tribunal deixés fer al fiscal sense interrompre’l, quan al meu entendre tocava cridar-lo a l’ordre; però jutgessa i fiscal juguen a la mateixa lliga, i això explica una certa complicitat entre ells. Sí que em va sorprendre que l’advocada defensora de Trapero no es queixés pels evidents excessos del fiscal durant el seu llarg interrogatori. Potser només es tracta d’una estratègia de defensa, així que ho deixo aquí. Ha sigut el primer dia d’un judici que també serà llarg, però pel que es va poder veure ahir tot plegat no pinta gaire bé pel major Trapero.

divendres, 17 de gener de 2020

L’abstenció d’Esquerra

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.947 de La Veu de l'Anoia)

Alguns semblen haver oblidat que el pacte per a la investidura de Sánchez es va tancar entre el PSOE i UP dos dies després de les eleccions. Ho recordo perquè veient el tractament informatiu que des d’aquella data s’hi ha donat, podria semblar que l’acord s’hagués fet amb Esquerra, i evidentment no és així. Però per tirar endavant aquell pacte d’investidura, en clau espanyola, era imprescindible també que alguns diputats s’abstinguessin, i aquesta tasca l’ha fet Esquerra. Esquerra sempre podrà dir que ells no han votat a favor del nou govern, i formalment tindran raó, però ja no podran negar que són igualment responsables del que faci el nou govern a partir d’ara.

Esquerra tenia els escons necessaris per fer aquest paper diguem-ne de comparsa, i estava disposat a fer-lo, de la mateixa manera que si els escons imprescindibles els hagués tingut un altre partit, aquesta tasca l’hagueren fet uns altres. La política té aquestes coses, i de vegades et trobes que has de fer uns paperots galdosos. Però quan finalment decideixes fer allò que mai t’haguessis imaginat que faries, has d’estar preparat, també, per entomar la crítica, i Esquerra no sembla disposada a pagar aquest peatge polític.

Hi ha qui considera que tenint bones relacions amb Espanya, a Catalunya ens anirà bé, però la solució del nostre conflicte no vindrà d’Espanya sinó a pesar d’Espanya. Els partits del pacte de Madrid han fixat les seves prioritats en claus espanyola i social, deixant en segon terme les reivindicacions nacionals de Catalunya. Un pacte que pot esquerdar el govern català, amb el trencament de la coalició i la convocatòria d’eleccions anticipades. Ara cal aprofitar el que es pugui (peix al cove), i encara que només serveixi per millorar rodalies, millor això que res. Però hem de ser conscients que aquest pacte no ajudarà a resoldre el nostre conflicte polític, i potser tampoc el problema de rodalies.

El pacte amb el PSOE l’ha fet Esquerra, no pas el govern de Catalunya, i això vol dir que no es pot oferir res en nom del govern de Catalunya sinó només en nom d’un dels partits que en formen part. I donant a entendre que es negociava en nom del Govern, Esquerra ha relliscat. I convé recordar-ho ara perquè quan comencin els incompliments habituals de la metròpoli, el Govern no en serà responsable sinó només aquells que han facilitat la investidura de Sánchez. Amb tot el dret a fer-ho, només faltaria. Per cert, Esquerra ha optat per una abstenció amable, però el seu líder Junqueras seguirà tancat a la presó.

dilluns, 13 de gener de 2020

Polítics indecents

A tot arreu hi ha gent de bona fe i honesta, persones que compleixen els seus compromisos. Però en el món de la política, per desgràcia, d’aquestes n’hi ha ben poques. No estic insinuant que tots els polítics siguin persones mancades d’una mínima decència, però sí que, dissortadament, molts polítics són uns perfectes indecents. Les conseqüències de les seves indecències les paguem els ciutadans que els hi garantim un sou més que generós, i hem de patir les conseqüències de la seva gestió. És indecent el polític que promet unes coses i després en fa unes altres justament oposades. No és decent el polític que assegura que, si guanya les eleccions, no prendrà determinades mesures, i quan accedeix al càrrec i té signatura al BOE —o al DOG o a qualsevol altre butlletí oficial— el primer que fa és exactament allò que va prometre que no faria mai. Si repassem amb una mica d’esperit crític les decisions dels polítics que ens governen o ens han governat veurem que pocs se’n salven, i els partits polítics als quals pertanyen els governants indecents són igualment responsables d’aquesta manca de decència. Si busquem una mica trobarem casos d’aquests a totes les administracions territorials, començant pels ajuntaments i acabant per dalt de tot. Aquestes situacions resulten molt frustrants, i als ciutadans només ens queda l’opció de fer una protesta pública i el càstig de no tornar-los a votar mai més. La primera vegada que un polític o un partit polític ens enreda és, òbviament, culpa seva; la segona vegada que el mateix polític o partit polític ens aixeca la camisa ja podem dir que la culpa és nostra, per rucs. Siguem, doncs, mínimament coherents i actuem en conseqüència: no els tornem a votar, no s’ho mereixen.

dijous, 9 de gener de 2020

Espanya ja té president

Finalment Pedro Sánchez s’ha sortit amb la seva, i ha pactat pels pèls la seva investidura. Presidirà el primer govern de coalició d’Espanya des dels anys trenta del segle passat, i el més d’esquerres de la democràcia. Tot sembla indicar, però, que aquesta legislatura tornarà a ser una legislatura curta. La poca cultura política de la coalició acabarà xocant amb tot un seguit de compromisos amb massa gent molt diferent, amb interessos polítics molt contraposats. Respecte a Catalunya, aquest govern no resoldrà el conflicte; tothom sap que, si es vol resoldre, de solució només n’hi ha una, i es diu referèndum d’autodeterminació. La manca d’idees polítiques dels unionistes (ara d’esquerres, abans de dretes, però tots tallats pel mateix patró anticatalà) conduirà sense cap mena de dubte a una continuació de la deriva judicial. La vicepresidenta espanyola no ha tardat ni vint-i-quatre hores a recordar-nos-ho. Però és un govern legítim i se l’ha de deixar treballar. Ni que només servís per millorar el tema de rodalies ja el donaria per bo, però molt em temo que ni el peix al cove sabrem aprofitar. Els governs espanyols són culpables de moltes de les coses dolentes que ens passen a Catalunya, però els dirigents polítics catalans tampoc han demostrat que se’ls pugui tenir confiança. Aquest país, Catalunya, necessita amb urgència polítics nous amb idees noves, sense lligams amb el passat. Els que han governat fins ara ja han demostrat la seva gran incompetència, i no es mereixen una segona oportunitat.

divendres, 3 de gener de 2020

Els Pirineus com a frontera judicial

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.945 de La Veu de l'Anoia)

A les altes instàncies judicials del sud dels Pirineus tot sovint es prenen decisions equivocades en forma de sentència, més basades en el patriotisme estomacal de molts dels membres d’aquests tribunals que en els principis d’una democràcia consolidada i el sentit comú. Són ja uns quants els casos en els quals la justícia més independent, més imparcial i més endreçada de més amunt dels Pirineus ha hagut de corregir i posar en evidència algunes decisions forassenyades de la justícia espanyola. Les plantofades judicials que des d’Europa s’estan infligint al sistema judicial espanyol tardarem anys a oblidar-les, però el cas de Comín, Junqueras i Puigdemont, dissortadament, no crec que sigui l’últim.

A Espanya es conculquen drets democràtics bàsics amb una sorprenent impunitat, i molt especialment quan es tracta d’episodis relacionats amb el conflicte polític català. De resultes de tot això a Espanya hi ha presos polítics, i també persones que s’han hagut d’exiliar a la recerca d’una justícia imparcial que no troben a les instàncies judicials espanyoles. Els perjudicats no són només els protagonistes polítics del procés sinó que en aquestes situacions personals tan lamentables s’hi troba gent que no es dedica a la política. Els fets recents ens demostren que a les altes instàncies judicials espanyoles (AN, TS i TC) la separació de poders brilla per la seva absència, i la composició d’aquests organismes és més que qüestionable. Dit en altres paraules, la cúpula estatal disposa de tribunals polítics sempre oberts a defensar la unitat de la pàtria espanyola per davant de tot, i això es tradueix en una causa general contra l’independentisme català.

Per entendre millor el problema cal fer-se tres preguntes senzilles. És il·lícit declarar-se independentista? És delicte convocar un referèndum d’autodeterminació? És jurídicament qüestionable treballar políticament amb aquests objectius? Al meu entendre i sense cap mena de matís, la resposta a aquestes preguntes és no. Alguns jutges i fiscals, però, opinen el contrari, i les conseqüències de les seves decisions estan a la vista de tothom: la condemna a un segle de presó per a un grup de catalans, polítics i no polítics. És d’esperar, però, que gràcies a la justícia més endreçada de més amunt dels Pirineus la pena efectiva quedarà en molt menys. Això sí, mentrestant les autoritats espanyoles els tenen segrestats, com diuen alguns quan es refereixen a diputats electes que no poden exercir la tasca política per a la qual han estat elegits.

dimecres, 1 de gener de 2020

Bon any 2020!

Potser fa de mal dir que l’any 2020 pugui ser millor que el 2019, però no m’estaré de desitjar-ho. Posats a destacar aspectes positius, avui falten menys dies perquè Catalunya esdevingui un estat independent; sempre que una majoria de catalans ho continuï desitjant, és clar. I també falten menys dies perquè els presos polítics segrestats per l’estat puguin tornar a casa seva. I falten menys dies perquè tornin els exiliats. Ara bé, cal ser realistes i acceptar que en aquest sentit d’Espanya no es pot esperar res de bo. Qualsevol progrés en la gestió política de les reivindicacions del món independentista s’assolirà gràcies a les pressions polítiques i judicials provinents de l’exterior. I això és una tasca dura, llarga i que requereix molta paciència. Però ens en sortirem, és clar que ens en sortirem. D’això no en tic cap dubte. Bon any a tothom.

divendres, 20 de desembre de 2019

La T-10

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.943 de La Veu de l'Anoia)

La T-10 és la targeta de transport públic més utilitzada tant pels barcelonins com per les persones foranes que visiten la ciutat de Barcelona. Permet fer deu viatges en bus i/o metro, així com els transbords corresponents. És una targeta emesa per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i això vol dir que no només depèn de l’Ajuntament de Barcelona sinó també d’altres administracions supra-locals. Actualment les decisions de l’AMB depenen de diversos partits polítics, i els salaris dels seus màxims dirigents superen amb escreix els 100.000 euros anuals que cobra l’alcaldessa Colau.

Feta aquesta necessària contextualització, l’AMB ha decidit reformular l’oferta dels títols de transport, i entre altres mesures ha eliminat la targeta de transport més utilitzada, la T-10. Bé, els polítics que ho han decidit no parlen d’eliminar la T-10 sinó de reorganitzar l’oferta, que per això són polítics i utilitzen el llenguatge ambigu que tots coneixem. Així, a la T-10 li han canviat el nom (ara es dirà T-Casual), n’han reduït les prestacions (només es podrà validar una vegada per viatge, és a dir, només la podrà utilitzar una persona per viatge) i l’han augmentat de preu, passant de 10,20 a 11,35 euros (11,3 per cent més).

Vist el rebuig gairebé unànime de les persones perjudicades per aquesta mesura tan desafortunada, resulta evident l’error de l’administració que ha pres aquesta decisió, com passa sovint amb moltes decisions preses des d’un despatx i no sobre el terreny. Ara caldrà veure si els polítics i els dirigents de l’AMB rectifiquen o, com passa habitualment en aquests casos, persisteixen en l’error. Possiblement els càlculs que estan fent els polítics és que com que falten més de tres anys per a les pròximes eleccions municipals, llavors la gent ja haurà assumit el nou sistema i no els castigarà a les urnes. Veurem què passa.

Un objectiu lloable de les administracions públiques és que ens oblidem del cotxe i utilitzem el transport públic. Ara bé, castigar d’aquesta manera els usuaris habituals de la T-10 pot produir l’efecte contrari. Amb un exemple s’entendrà millor. Una família amb tres fills que vulgui pujar al Tibidabo fins ara en tenia prou amb una targeta T-10 (cinc viatges d’anada i cinc de tornada, total 11,20 euros). Ara necessitarà una T-Casual per a cada membre de la família (11,35 x 5 = 56,75 euros), cinc vegades més. Se’ns està convidant a anar-hi en cotxe? És ben cert que amb aquestes targetes es poden fer més viatges, però en molts casos no s’aprofitaran.

dimarts, 17 de desembre de 2019

Què en quedarà de la cimera del clima?

Quan es va posar en evidència que Xile tenia dificultats per organitzar la cimera mundial del clima, Pedro Sánchez, amb un objectiu utilitarista pels seus interessos polítics, es va oferir a fer-la a Espanya. Estava convençut que en trauria un rèdit polític però, vistos els nuls resultats obtinguts, no en traurà res de positiu. Un cop la cimera s’ha acabat, amb un balanç que, sent molt generosos, només podem qualificar de gran fracàs de la diplomàcia, Sánchez i el govern espanyol han quedat en evidència, ja que, com a amfitrions i participants actius de la reunió, alguna responsabilitat devien tenir. Al principi de la cimera Sánchez hi treia el cap i es fotografiava amb els delegats, però a mesura que s’intuïa que allò acabaria malament Sánchez va desaparèixer d’escena i va traspassar la gestió del fracàs a gent del seu equip ministerial. Què en quedarà de la cimera del clima de Madrid? A banda de la visita mediàtica de Greta Thunberg, poca cosa més. Aviat ni se’n parlarà. I vistes les necessitats imperioses de reduir les emissions i les expectatives que s’havien creat entorn d’aquesta trobada, tot plegat resulta lamentable.

divendres, 13 de desembre de 2019

Sánchez diu que farà un truc a Torra

Com a bon dirigent polític espanyol, Sánchez és al·lèrgic a tot el que vingui de Catalunya, i és per això que durant molt temps a Torra no li ha agafat el telèfon. Ara diu que aviat li trucarà, però perquè ningú se senti ofès trucarà també als disset presidents autonòmics espanyols. Malament rai quan una trucada telefònica s’ha de fer pública abans que la trucada tingui lloc, com volent demanar permís a la societat espanyola per un fet tan greu com és agafar el telèfon i marcar les nou xifres del destinatari.

Si Sánchez hagués tornat la trucada a Torra sense més, molts espanyols s’haurien emprenyat, però si l’inclou en una ronda de trucades als presidents autonòmics, aquesta trucada potser passarà més desapercebuda. Malament anem quan Sánchez s’ha de justificar per fer una simple trucada. Hem passat del nefast cafè para todos, a la ridícula llamada para todos.

Per acabar, no em puc estar de destacar l’oportunisme infantiloide d’alguns polítics catalans que ni han esperat que la trucada es produís per posar-se la medalla per aquest anunci de trucada. Estem en males mans, aquí i allà. Genteta.

dijous, 5 de desembre de 2019

Sanitat privada vs. sanitat pública

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.941 de La Veu de l'Anoia)

A Catalunya tenim una llarga tradició de ser atesos a les mútues privades, fins al punt que molta gent, davant d’un problema de salut, ni tan sols es planteja la possibilitat d’anar a un hospital públic. En aquest article no mencionaré noms d’establiments, públics i privats, però segur que el lector en té uns quants al cap i es pot sentir identificat amb aquests comentaris. El fet és que, sortosament, un bon percentatge de catalans només utilitza la sanitat privada. I dic sortosament perquè si de cop i volta tota aquesta gent anés a la pública, el sistema quedaria col·lapsat per excés de demanda.

Abans era partidari de la sanitat privada, però d’uns anys ençà defenso molt la pública. Abans pagava una assegurança privada i sabia que si un dia ho necessitava —sortosament no ho he necessitat mai— podria ingressar en un hospital privat, tenir la meva habitació individual i un càtering que tal vegada és una mica millor que el de la sanitat pública, tot i que pel que he anat veient aquí i allà això no sempre és així. Mai m’havia plantejat la vàlua professional del personal de la sanitat privada, ni els seus mitjans tècnics, ni la ràtio de personal d’infermeria per malalt ingressat, ja que donava per suposat que seria similar al nivell que et trobes a la sanitat pública. Després he sabut que no sempre és així, i he vist casos de malalts de la privada que quan es complicaven les coses eren derivats a la sanitat pública, suposo que per estalviar diners, o per una incapacitat tècnica per gestionar correctament segons quines patologies massa complicades.

He pogut comparar els dos sistemes, les instal·lacions, com treballen els seus professionals, els temps d’espera i les incomoditats inevitables que pateixen els malalts i els seus acompanyants, i no veig massa diferència entre un sistema i l’altre. I és que el principal problema d’una persona malalta que ha d’anar a un hospital per ser atesa per professionals de la salut no són els petits o no tan petits detalls diguem-ne secundaris sinó la mateixa malaltia. Si una persona pensa que té un problema greu de salut no es planteja el càtering de l’hospital sinó la qualitat professional i humana dels professionals que la tractaran. I si el problema que l’amoïna més és què menjarà per dinar potser vol dir que la seva malaltia no és tan greu com pensa. La conclusió és que s’ha de potenciar el millor servei de la sanitat pública que paguem entre tots, sempre coexistint amb la sanitat privada per aquelles persones que opten per aquesta via.

dilluns, 2 de desembre de 2019

Propietat privada

Escoltant determinats activistes del món de les esquerres més esverades, bàsicament comuns i cupaires, podria semblar que la defensa de la propietat privada —un dels puntals de la nostra societat— fos un dret que ja ha deixat d’existir. Per defensar en veu alta els propietaris de determinades propietats immobiliàries et miren malament i tot, com si els propietaris no paguessin els corresponents impostos o, encara pitjor, com si haguessin pagat les propietats amb diners robats. El fet és que per a una part de la nostra societat, una part relativament petita, tot s’ha de dir, gaudir d’una propietat immobiliària gairebé és sinònim de delinqüència, o així es pot deduir escoltant les seves abrandades prèdiques socials plenes de demagògia barata. No cal dir, però, que aquestes persones es passen immediatament a l’altra banda del taulell i deixen de criticar els propietaris privats tan bon punt elles mateixes accedeixen a una propietat privada, encara que sigui per mitjà d’un crèdit hipotecari. Llavors et trobes que de cop i volta s’han convertit en grans defensors d’allò que fins al dia abans criticaven.

dilluns, 25 de novembre de 2019

Política lingüística: PSOE = PP/Vox

Escoltant el senyor Iceta, la senyora Granados, el senyor Zaragoza i altres directius de la franquícia catalana del PSOE sobre el nou posicionament dels socialistes respecte a la llengua catalana, ara ja ha quedat clar que el gir lingüístic socialista cap al PP/Vox és la posició comuna dels membres del politburó de la franquícia catalana, i coincideix amb la doctrina de facto de la casa central del carrer Ferraz de Madrid. El PSOE busca desesperadament els votants orfes de Ciudadanos, i ha optat per no dissimular més i posar negre sobre blanc un gran menyspreu a la llengua pròpia de Catalunya, una opció que en segons quins llocs tothom sap que sempre dóna vots. Alguns socialistes, poquets, potser s’enfadaran i es donaran de baixa del partit, però la gran majoria mirarà cap a una altra banda. D’això se’n diu disciplina de partit.

divendres, 22 de novembre de 2019

El mur de Berlín i altres murs

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.939 de La Veu de l'Anoia)

Fa trenta anys va ser enderrocat el mur de Berlín, una infraestructura que fins al dia abans de la seva caiguda semblava que no cauria mai. Fins poc abans del col·lapse comunista, els presidents del politburó del partit únic alemany, Honecker i Krenz, defensaven la utilitat del mur i la vigència del comunisme, i asseguraven que aquella gàbia no s’obriria mai. Doncs bé, a partir de la caiguda del mur va sorprendre la facilitat amb la qual tota aquella enganyifa del comunisme es fa desfer com un terròs de sucre.

S’ha de tenir molta barra per batejar una d’aquelles gàbies, l’Alemanya oriental, com la República Democràtica Alemanya quan, òbviament, de democràtic aquell país no en tenia res. Si el balanç que ens ha deixat el comunisme no fos tan greu i inhumà semblaria una broma de mal gust. Un detall significatiu demostra que els extrems es toquen: durant la dictadura franquista a Espanya els homosexuals eren empresonats, però als països comunistes també, encara que a alguns progres no els agrada que es recordi.

Aquell mur, a diferència d’altres murs que s’han construït posteriorment, tenia una particularitat, i és que no servia per impedir l’entrada de la gent de fora sinó per impossibilitar que sortís la gent del país. Les autoritats de l’època no devien estar gens convençudes de les bondats del sistema comunista, quan s’impedia que la població abandonés aquell suposat paradís. Tot això avui pot semblar inversemblant, però aquells episodis tan desgraciats tardaran molts anys a oblidar-se.

Ara els murs construïts pels estats a les línies frontereres no hi són per impedir que la gent marxi sinó per dificultar l’entrada d’estrangers. D’aquestes vergonyoses infraestructures a Europa i fora d’Europa se n’han construït unes quantes, i són la prova del cotó del fracàs més absolut de la política mundial. Els dirigents polítics del tercer món no són capaços de garantir a la seva població l’accés a unes mínimes condicions de vida, i a la gent només li queda l’opció d’intentar votar amb els peus.

Les persones que tenen la desgràcia de viure en països pobres no tenen com a fita el comunisme que ens pretenien vendre quan hi havia el mur de Berlín sinó el sistema lliure i democràtic dels països que ara es protegeixen amb els nous murs. Tots els dirigents mundials són responsables d’aquesta situació, uns per impedir i/o no fomentar unes mínimes condicions de vida als països del tercer món, i els altres per no impedir amb els mitjans que disposen que aquestes situacions tan injustes s’eternitzin.

dilluns, 18 de novembre de 2019

Arran i els drets humans

Núria Martí, portaveu nacional d’Arran, i qui diu Arran diu la CUP, va dir dissabte a TV3 que la seva organització no creu en els drets individuals de les persones i, per tant, no els pot defensar. Per Arran, i qui diu Arran diu la CUP, només són legítims els drets col·lectius. I encara que no ho va dir, va deixar entendre que és la gent d’Arran, i qui diu Arran diu la CUP, qui decideix quins són els drets col·lectius a defensar. Des d’un plantejament mínimament democràtic de la societat és fàcil d’entendre que hi hagi tanta gent que escoltant aquestes bestieses antidemocràtiques no tingui massa simpatia per aquesta opció política.

divendres, 8 de novembre de 2019

Franco i el franquisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.937 de La Veu de l'Anoia)

Quaranta-quatre anys després del seu enterrament, i com si fos un acte més de la campanya electoral del PSOE, el cadàver del dictador Franco s’ha canviat de lloc de manera gens discreta. El trasllat no s’ha fet amb els honors de 1975 però sí amb una gran parafernàlia i una cobertura televisiva que estaven fora de lloc. L’exhumació s’hauria pogut fer discretament, de nit, i anunciar-la un cop feta, però Sánchez va optar per treure’n profit electoral. L’han tret del Valle de los Caidos, a Cuelgamuros, i l’han traslladat al cementiri de d’El Pardo, dos indrets pertanyents al patrimoni públic i que només estan separats per 30 km. Així, les visites dels nostàlgics del franquisme al nou lloc d’enterrament no desapareixeran.

El trasllat va ser una operació de màrqueting dissenyada fins a l’últim detall per a lluïment del govern en funcions presidit per Pedro Sánchez, el qual amb aquest gest pretén guanyar vots per poder seguir governant després de les eleccions del 10 de novembre. Se’ns ha dit que el cost del trasllat era d’uns seixanta mil euros, però veient els mitjans aeris i terrestres i els funcionaris utilitzats segur que ens ha costat bastant més. Sigui com sigui, el cadàver de Franco ja no és al Valle de los Caidos. Molta gent pensa que ja era hora, com si s’haguessin tret un pes de sobre. Però el gest de Sánchez s’ha limitat a canviar de lloc una mòmia. El franquisme, però, segueix vigent.

El problema no és tant el lloc on Franco es troba enterrat sinó la dificultat d’enterrar el franquisme residual que a la mort del dictador no va desaparèixer de les institucions espanyoles. Llavors hauria fet falta una depuració a fons de l’exèrcit, la policia, la justícia, la fiscalia, etc. S’imposava la desaparició dels tribunals franquistes com el TOP, ara anomenat AN. Però no es va fer. Ni Sánchez ni cap dels seus antecessors, del PSOE i del PP, han considerat mai seriosament la possibilitat de desterrar el franquisme de les institucions. El fet és que quaranta-quatre anys després de la mort de Franco i a partir d’una transició política mal feta, el franquisme segueix vigent.

D’exemples de la vigència del franquisme a Espanya en tenim a dojo. Només cal veure amb quina manca d’intel·ligència a Madrid segueixen tractant el conflicte polític català. O el menyspreu de les institucions espanyoles a la normalització de l’ús del català. O, sense anar més lluny, com ha anat el judici del procés, i amb quina violència està reaccionant Espanya a les queixes per una sentència totalment injusta.

divendres, 1 de novembre de 2019

El president de tots

Com que el món unionista no disposa d’arguments sòlids per defensar la seva postura política davant de l’opció independentista majoritària, s’ha posat de moda criticar el president Torra per suposadament no ser el president de tots els catalans, sinó només de la meitat dels catalans, és a dir, dels catalans independentistes. Aquest és un argument tan feble que no hi hauríem de dedicar ni un minut. Però avui faré una excepció i li dedicaré un minut.

Torra és, òbviament, el president de tots els catalans, l’hagin votat o no, de la mateixa manera que Sánchez és el president de tots els espanyols, siguin o no de la seva corda política. Així funciona la democràcia, i no caldria dir res més. Però posats a filar prim, jo mateix, sense anar més lluny, considero que el president legítim de Catalunya hauria de ser Puigdemont. Torra ocupa el càrrec precisament perquè a Puigdemont Espanya li va impedir ser-ho, tot i disposar dels vots necessaris.

Senyores i senyors unionistes, cal saber perdre. Si no us agrada que Catalunya tingui un president independentista ho teniu ben fàcil, a les pròximes eleccions al Parlament voteu les franquícies del PP, Cs o PSOE, i reseu-hi un parenostre perquè disposin dels vots suficients per presidir la Generalitat. A mi no m’agradaria gens que això passés, però mai diria que el candidat unionista no és el president de tots els catalans, de la mateixa manera que no ho vaig dir quan Maragall i Montilla van presidir la Generalitat.

divendres, 25 d’octubre de 2019

Venjança en forma de sentència

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.935 de La Veu de l'Anoia)

Que l’independentisme és una operació de risc s’ha tornat a posar en evidència amb la sentència del procés. Un dia de presó pels fets jutjats ja hauria estat excessiu, i la sentència parla d’un segle de presó. A Madrid s’ha perpetrat la venjança d’un estat que no admet la discrepància, i la sentència posa en evidència que per exercir la venjança s’han utilitzat, també, les mentides dels funcionaris públics. Així, veient com s’ha desenvolupat el judici, amb un munt d’irregularitats que algun tribunal més seriós que els d’aquí necessàriament haurà de substanciar, podem dir que aquest no ha estat un judici just. Algú l’ha anomenat un judici-farsa, ja que el càstig als independentistes catalans estava decidit abans de començar el judici.

Quan es tracta del conflicte català, a Espanya no existeix la separació de poders, i això significa que els poders de l’estat actuen perfectament coordinats en contra de la voluntat majoritària dels catalans. Alguns, equivocadament, d’això en diuen democràcia. Estava cantat que els grans poders de l’estat havien decidit que la sentència havia de ser dura, i així ha estat. S’ha buscat que en els pròxims anys cap dirigent del món independentista torni a organitzar un altre referèndum. Se’n sortiran?

Ara es posaran en marxa els recursos, però fa de mal dir com i quan pot acabar aquest disbarat judicial. Tot indica que es necessitaran anys per arribar al final d’aquest malson. Avui molts polítics espanyols brinden amb cava, o amb patxaran, i la majoria dels jutges de les altes instàncies judicials també se suma a la gran festa unionista. També brinda el nét polític del dictador, el qual va mostrar en públic una vergonyosa complicitat amb les forces de seguretat que l’1 d’octubre del 2017 es van dedicar a atonyinar catalans amb una violència inusitada, uns fets que la justícia hauria de condemnar.

Les reivindicacions dels independentistes catalans només es poden resoldre a les urnes, i els unionistes espanyols saben perfectament que amb aquesta venjança en forma de sentència no només no es resol el conflicte sinó que s’agreuja. En una democràcia, votar sobre el futur dels seus ciutadans no pot ser mai un acte delictiu, diguin el que diguin les lleis, els polítics i els jutges d’aquesta atrotinada democràcia. Espanya, formalment, ha guanyat aquesta primera etapa judicial, però alhora ha perdut per a la causa unionista uns quants catalans més que es troben cada dia més allunyats d’un estat gens respectuós amb la discrepància política dels seus ciutadans.

dilluns, 21 d’octubre de 2019

Sense precs, sense preguntes i sense respostes al ciutadà

Aquests dies que es parla tant dels cops de porra i altres agressions de la policia als ciutadans catalans, caldria parlar també d’un cop de porra simbòlic contra la ciutadania del nostre districte, Sarrià-Sant Gervasi. Resulta que fins ara, i des de fa molts anys, abans dels consells plenaris del districte es feia una sessió de preguntes i respostes batejada com Audiència Pública. La gent preguntava i l’equip de govern contestava o, si més no, ho intentava. I acabats els precs i preguntes, començava el Consell Plenari. Doncs bé, a partir del Plenari convocat per demà, el públic ja no podrà preguntar, ja que la Junta de Portaveus així ho va decidir per majoria. L’excusa que donen els membres de l’equip de govern per justificar aquest menysteniment al ciutadà és que ells vetllen pels nostres interessos, i amb aquesta mesura volen facilitar la conciliació familiar. Vaja, que se’ns tracta com si els veïns del districte fóssim pàrvuls de P3. Maco, oi? Però com que la majoria de les persones que promouen aquesta censura són tan intel·ligents com els que hi van votar en contra, un pot intuir que aviat s’adonaran de l’error, rectificaran i demanaran disculpes al veïnat per aquesta relliscada. Això és si més no allò que esperem molts veïns que amb aquesta decisió ens sentim poc respectats.

divendres, 18 d’octubre de 2019

Espanya va perdent

Aquesta setmana s’ha pogut constatar que el jovent ha tornat a sortir als carrers, i això és una molt bona notícia pel moviment independentista. La joventut també hi està implicada, i ja no és només reclamar la independència de Catalunya, que també, sinó que el que es reclama són els drets humans i els principis bàsics de la democràcia (dret d’opinió, dret de manifestació, dret de protesta, etc.) que la sentència ha posat en qüestió.

Avui fa quatre dies que es va fer pública la sentència del procés. Tothom sabia que la sentència seria condemnatòria, i gairebé tothom coincideix que és molt injusta, com injust i trampós va ser tot el procés del judici. Cap sorpresa. Espanya, però, sap que va perdent, tot i que de moment haurà guanyat aquesta primera etapa judicial. Però els independentistes seguiran sent-ho, amb més suport i intensitat que abans.

Avui els independentistes són més. Si fins ara eren el 48 per cent dels votants (contra el 43 per cent d’unionistes), a partir d’ara superaran la xifra emblemàtica del cinquanta per cent, i a les pròximes eleccions catalanes ho podrem comprovar. Els mitjans de comunicació unionistes —que són gairebé tots— celebren la sentència, uns obertament i altres intentant dissimular la seva alegria, però uns i altres no ignoren el final polític que ens espera a tots.

Espanya potser no és conscient que celebrant la sentència està celebrant també una etapa més de la seva derrota final. Ara fa una estona el MHP Puigdemont ha tornat a quedar en llibertat a Bèlgica, sense fiança. El sistema judicial espanyol grinyola quan el comparem amb el sistema judicial que hi ha al nord dels Pirineus, i el jutge espanyol torna a quedar en evidència davant dels seus col·legues europeus.

divendres, 11 d’octubre de 2019

Revifa la repressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.933 de La Veu de l'Anoia)

Amb la sentència del procés a punt de fer-se pública, revifa la repressió provinent de les institucions estatals. Actuant amb un total desconeixement de la realitat política catalana, als poders estatals espanyols l’única opció que se’ls acut és coordinar-se per a un enduriment de la repressió. S’ha enviat a Catalunya més personal repressiu buscant acoquinar la gent, pensant que com més repressió apliquin més possibilitats tindran de mantenir per la via de la força bruta les seves immobilistes tesis unionistes. Ni se’ls acut considerar la possibilitat d’intentar buscar una sortida política. El discurs oficial espanyol respecte a Catalunya ha evolucionat a pitjor. Ara diuen obertament que independència és terrorisme i violència, oblidant que els únics episodis greus de violència es van produir amb la forassenyada actuació de les forces repressores espanyoles ara fa dos anys.

Sorprèn la curtedat de mires de Pedro Sánchez i companyia, i quan menciono la companyia penso en els partits estatals partidaris de tornar a aplicar als catalans l’article 155, que són tots. Penso també en la gran patronal i els grans sindicats, els fiscals i els jutges del TS, la banca, l’Ibex 35 i la majoria dels mitjans de comunicació. Tots formen part de l’“a por ellos” anticatalà, cadascú aplicant amb mà de ferro les seves eines de repressió, treballant perfectament coordinats contra l’independentisme català i sense proposar cap via intel·ligent de sortida al conflicte. Cal dir-ho clar, per gestionar el contenciós català no existeix la separació de poders, i a banda de la recepta de la repressió Espanya no té cap altre projecte per a Catalunya.

L’últim episodi ha estat la detenció d’uns suposats terroristes catalans. Quin valor tenen les declaracions obtingudes de matinada per les forces de seguretat després de moltes hores d’interrogatori, dies sense dormir, maltractaments i amenaces de tota mena, incomunicació, absència d’advocat i altres irregularitats? En una democràcia aquestes declaracions no haurien de tenir cap valor, i un jutge compromès amb la seva independència ni tan sols les hauria de considerar. A Espanya, però, et poden tancar a la presó i tenir-te allà indefinidament. Aquesta és la raó de la força de l’estat, que juga amb aquests abusos i sotmet la voluntat del detingut fins que diu i signa el que li posen al davant. Aquesta mena d’episodis passen a les democràcies no consolidades. Passen a Rússia i a Turquia, i a la majoria de països del món. I, dissortadament, també a Espanya.

dilluns, 7 d’octubre de 2019

La força del PP a Catalunya

El Partido Popular, que vol tornar a governar Espanya, té una sucursal a Catalunya. Molta gent es pregunta si també aspira a governar Catalunya i quina és la força real d’aquest partit a Catalunya. Unes quantes dades ens ajudaran a respondre aquesta pregunta. Dels 135 diputats del Parlament, aquesta sucursal només en té 4. Dels 47 diputats catalans que formen part del Congreso de los Diputados, la sucursal només en té un, una per ser precisos, i ni tan sols viu a Catalunya. Dels 947 alcaldes catalans, el PP només en té 1. Dels 41 regidors de l’Ajuntament de Barcelona, el PP només en té 2. De les 4 diputacions catalanes, el PP no en presideix cap, com tampoc presideix cap consell comarcal. A partir d’aquestes dades, i per més soroll mediàtic que facin els dirigents de la franquícia, queda clar que la força del PP a Catalunya és absolutament residual, gairebé nul·la. Això sí, el soroll que fa el PP a Catalunya l’utilitzen per obtenir més simpaties a l’Espanya anticatalana. Com més canya als catalans, més vots obtenen a Espanya. És bàsicament per això que el PP manté oberta aquesta franquícia, i no pas per accedir al govern d’un territori (Catalunya) que saben que difícilment assoliran.

dijous, 3 d’octubre de 2019

Objectiu immediat: liquidar Torra

Espanya busca ara carregar-se políticament el MHP Torra, i si cal fer-ho per mitjans il·legals, com tot indica que s’està preparant, no tindran cap remordiment a utilitzar qualsevol via antidemocràtica per treure’l de circulació. A Rússia això ho fan tot sovint, i a Turquia també, i no són precisament dos exemples de democràcies exemplars. A Espanya no agrada que se la compari amb Rússia i Turquia, però els mètodes que utilitza per silenciar la discrepància política són similars.

Ara Espanya diu que el problema de Catalunya és Torra, i alguns curts de mires pensen que, si el treuen de circulació, hauran resolt el problema català. Recordo quan el president era Mas, i com Espanya no va parar de fer joc brut fins que se’l van treure de sobre (amb l’ajut de la CUP, per cert). Van resoldre el problema? No, al contrari, el van agreujar. Després de Mas va venir Puigdemont, i no cal dir els esforços i mitjans que Espanya destina des de fa dos anys —i ja abans del seu exili— per carregar-se’l.

Espanya encara no ha entès que el problema català no depèn de qui ocupi el Palau de la Generalitat (Mas, Puigdemont, Torra...) sinó de la voluntat dels catalans expressada a les urnes. I la voluntat dels catalans expressada a les urnes i representada al Parlament amb una majoria absoluta diu que la societat catalana està dividida en dues meitats, una més petita que defensa l’opció unionista i que disposa del 43,5% dels vots, i una altra que defensa la independència, amb el 47,5% del suport a les urnes. La resta, comuns que no es mullen, enquestes interessades i fum. Molt fum.

S’acabaran carregant Torra? No s’ha d’excloure, però sortirà un altre president que assumirà la defensa oficial dels independentistes catalans els quals, cal anar-ho repetint als desmemoriats, des de fa anys són més que els unionistes. I en democràcia, les majories guanyen, i les minories perden. I la majoria és la meitat dels vots emesos més un vot. Recordeu Escòcia i el Quebec? Doncs és això. No deixem que s’escapi aquesta oportunitat quan es convoquin eleccions catalanes. Quan superem el cinquanta per cent el món ens mirarà d’una altra manera, i veurem la llum al final del túnel.

dilluns, 30 de setembre de 2019

Les incoherències de la CUP

Que la CUP es presenti a les eleccions espanyoles no és cap drama, però a les persones que valorem la coherència dels polítics ens resulta com a mínim sorprenent. Quan la CUP decidia no presentar-se a les eleccions espanyoles per centrar la seva actuació en la política catalana, els cupaires asseguraven que aquella opció era coherent amb la seva ideologia. Era el discurs que anaven repetint per intentar evitar les discrepàncies públiques. Ep, hi tenien tot el dret.

Però ara el politburó de la CUP ha fet un gir de 180 graus, i ha decidit presentar-se a les eleccions espanyoles. No em digueu, si us plau, que els cupaires decideixen per la via assembleària, que una cosa és qui pren les decisions i una altra és la manera de gestionar-les i presentar-les en societat. Així, aquell discurs tan aparentment sòlid d’abans ha passat a millor vida, i ara toca fer el discurs oposat. A partir d’ara la coherència dels cupaires consistirà a fer política espanyola.

Aparentment res ha canviat que justifiqui aquest canvi de rumb. Si eren coherents quan la decisió era la de no presentar-se, no ho són ara. Si ho són ara que han decidit presentar-se, potser no ho eren abans. Sigui com sigui, es torna a demostrar que els cupaires no saps mai per on et sortiran. En un moment determinat la CUP es va carregar Mas, i ara tot indica que donarà preferència a jugar a la lliga espanyola. Catalunya sempre pot esperar, també pels cupaires.

divendres, 27 de setembre de 2019

Enquestes, manifestacions, votacions

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de setembre de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.931 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha qui confon els efectes polítics dels resultats d’una enquesta amb els d’una manifestació o els d’una votació. Alguns fins i tot es veuen capaços de treure conclusions polítiques contundents a partir de les dades de participació en una manifestació, unes dades que no deixen de ser estimatives, i que tot sovint estan manipulades interessadament a favor o en contra de determinades ideologies. Però una cosa és una enquesta, una altra cosa és una manifestació, i una altra de ben diferent és una votació. M’agrada, i ho faig sovint, treure conclusions a partir dels resultats d’unes eleccions, però sóc menys partidari de fer-ho basant-me en les dades de participació popular en una manifestació. I sobre les enquestes polítiques, sense perdre de vista les distorsions comentades abans, en faig el cas que crec que se n’ha de fer: entre poc i cap. En el millor dels casos una enquesta només et diu per on podrien anar les coses, tot i que l’únic factor inqüestionable és el vot de la ciutadania.

La setmana passada es va fer la tradicional manifestació de l’onze de setembre. Va sortir molta gent al carrer, però alguns diuen que potser va ser menys concorreguda que les d’anys anteriors. Francament no ho sé, no vaig comptar quants manifestants hi participaven, però puc donar fe que la zona on jo em trobava (avinguda Maria Cristina / plaça d’Espanya) estava col·lapsada de manifestants. I veient les fotos i vídeos que s’han publicat dels carrers adjacents, de gent també n’hi havia molta. I això que poques hores abans plovia a Barcelona, i té tot el sentit que una situació meteorològica incerta frenés molta gent a participar-hi. Sigui com sigui, des del primer onze de setembre de la nova etapa que va començar el 2012, la manifestació celebrada la setmana passada va ser la vuitena consecutiva amb una assistència massiva de gent.

Confonent desitjos amb realitats, d’uns anys ençà des del món unionista ens intenten convèncer que el suflé independentista s’està desinflant, però aquestes expectatives negatives no s’acaben de confirmar. Potser haurien de buscar un altre argument que fos més sòlid, ja que any rere any tothom pot veure que l’onze de setembre molts catalans tornen a sortir al carrer. I si parlem en termes de vots, només cal comparar els resultats electorals dels últims anys per constatar que el suport popular a l’independentisme no només no es desinfla sinó que augmenta i es consolida. Potser ens hauríem de preocupar si a les pròximes eleccions baixés del 47,5 per cent actual.

dimecres, 25 de setembre de 2019

Presumpció de culpabilitat

La baixa qualitat democràtica d’Espanya es pot fàcilment evidenciar en els intents continuats de les autoritats espanyoles per substituir la presumpció d’innocència dels ciutadans per una vergonyosa i antidemocràtica presumpció de culpabilitat. Les detencions de nou persones fetes abans-d’ahir per les forces de seguretat espanyoles van anar acompanyades per tot un relat mediàtic que tenia per objectiu convèncer els ciutadans que els independentistes catalans són unes persones molt violentes. Periodísticament parlant, vaig trobar vergonyós tot aquell desplegament de personal de la repressió acompanyat de vídeos editats, declaracions oficials, notes de premsa de jutges, fiscals i forces de seguretat, i programes de ràdio i televisió perfectament adoctrinats, donant tota mena de pistes falses d’un relat que oficialment és secret (pel secret de sumari) i del qual, per tant, ningú en pot tenir detalls. Seria un bon exemple de manipulació periodística un programa de la Sexta, amb García Ferreras i els seus palmeros, però per no anar tan lluny podríem parlar també de la nostra premsa amiga de la repressió com, per exemple, el vergonyós editorial de La Vanguardia d’ahir, un text que semblava dictat per les forces policials espanyoles. L’objectiu d’Espanya és intentar convèncer la gent que el món independentista català és violent. A ulls d’Espanya aquest relat fals podria fer més justificable la dura sentència condemnatòria del judici del procés, una sentència que ja estava dissenyada abans de començar tota aquesta farsa judicial. Per tant, ara hem d’estar preparats per la presumpció de culpabilitat per a tothom que gosi objectar la sacrosanta unitat d’Espanya, una unidad de destino en lo universal.

dimecres, 18 de setembre de 2019

Una colla d’irresponsables

Els espanyols hauran de tornar a votar la composició del seu parlament, i serà la quarta vegada en menys de quatre anys que són cridats a les urnes. De culpable només n’hi ha un, Pedro Sánchez, però per fer el retrato complet s’ha de dir que els líders polítics espanyols són una colla d’irresponsables. No se’n salva cap. Ara tots es tiren els plats pel cap per espolsar-se la responsabilitat de sobre i mirar de traslladar-la al veí, però tant Sánchez com Casado, Rivera i Iglesias han demostrat una manca d’idees molt preocupant. I no menciono els partits menors perquè en aquest negoci no hi pinten res, o hi pinten molt poc. Al novembre tornarem a ser on som ara, amb poques variacions en el nombre d’escons però, bàsicament, amb el mateix problema que hi ha ara. Espanya ha passat de ser un país bipartidista a multi partidista, i per això es necessiten líders molt ben preparats per negociar coalicions de govern. Els líders actuals han demostrat amb escreix que no són capaços de tirar endavant aquesta tasca. La solució dràstica, i potser única, exigiria enviar-los cap a casa i buscar nous líders preparats per fer la política que toca en els temps polítics actuals, però tot indica que aquesta és una tasca que no es tirarà endavant a curt termini. De moment, els espanyols tenen mala peça al taler i, per la part que ens toca, els catalans, també.

divendres, 13 de setembre de 2019

Noves eleccions a Espanya?

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de setembre de 2019 a la pàg. 3 del núm. 1.929 de La Veu de l'Anoia)

Encara no sabem si hi haurà una repetició de les eleccions espanyoles o, finalment, el guanyador de les últimes, Pedro Sánchez, arribarà a un acord de govern amb Unidas Podemos o amb un altre partit. Això ens evitaria haver de tornar a votar la composició del parlament espanyol, i com que serien les quartes eleccions en quatre anys, semblaria sensat intentar evitar-les. Ara bé, havent constatat repetidament que l’objectiu d’un polític inconsistent com Sánchez no va massa més enllà dels seus interessos personals i, molt en segon terme, els del seu partit, tot és possible.

Si s’ha de tornar a votar, només una cosa sembla clara, i és que votarà menys gent que l’última vegada. Quan se n’abusa el poble se’n cansa, i de vegades el poble no rumia gaire i respon amb el menfotisme. Segurament no hauria de ser així, però humanament és comprensible. La gran pregunta que aquests dies es fa la classe política és a qui afectaria més un augment de l’abstenció, qui en sortiria perjudicat i qui en sortiria beneficiat. Hi ha qui diu que el partit més perjudicat seria Ciudadanos, però també podria ser que no fos així.

No sóc gens defensor de les enquestes com a via per justificar una convocatòria d’eleccions segons quines siguin les expectatives electorals de qui té la potestat de convocar-les. Per més legal que sigui, que ho és, això és una perversió del sistema democràtic. L’únic responsable de la paralització política actual és Sánchez. I és trampós per part seva que pretengui traslladar aquesta responsabilitat a Iglesias, un dels seus possibles socis de govern.

També podria passar que després d’una possible repetició electoral el panorama polític espanyol no canviés gaire, i que ens tornéssim a trobar més o menys on som ara, amb el PSOE com a primera força política. Potser amb alguns escons més però sense majoria. Sigui com sigui, si en algun moment Sánchez es plantegés actuar en clau de país, estaria bé que fes un esforç i intentés formar govern ara, i no allargués més una situació provisional gens positiva que no ens porta enlloc.

Passi el que passi, però, a Catalunya les coses no canviarien gaire, dissortadament. Mani qui mani a Madrid, aquí seguirem tenint un govern central contrari als interessos de la majoria dels catalans. En el contenciós català tots els polítics espanyols van d’acord, així que com més aviat es pugui sortir d’aquest atzucac millor per a tothom, sense perdre de vista que mentre no canviïn les coses els nostres recursos ens els segueixen retenint a Madrid.

dilluns, 9 de setembre de 2019

De cara a la Diada

Aquesta setmana, el dissabte dia 13, farà deu anys de la consulta sobre la independència de Catalunya organitzada a Arenys de Munt. Hi ha qui diu que allò va ser el principi de tot el que ha anat passant després. Jo hi era, i en la meva crònica de l'acte vaig escriure que res seria igual a partir del 13 de setembre del 2009. I convindreu amb mi que res ha sigut igual. Després s’han fet més manifestacions, i no només per la Diada, i més votacions directes i indirectes sobre la independència, formals i informals, i el nombre d’independentistes no ha fet més que augmentar. Des de fa anys que des del món unionista sento dir que tot això és un suflé que s’acabarà desinflant, però el cert és que el moviment independentista català s’ha anat enfortint i consolidant fins a situar-se en els nivells actuals. Digueu-n’hi com vulgueu, però suflé segur que no és la paraula més correcta per definir-ho.

Dimecres que ve és la Diada, i hi haurà la manifestació tradicional. Veurem si hi participarà més gent que en els últims anys, o potser n’hi anirà menys, però al meu entendre la dada de participació resulta bastant irrellevant. En democràcia només es compten els vots, no els manifestants. Aquest any encara no sé si hi aniré. El que segur que no faré —no ho he fet mai— és posar-me un casc groc com demanen alguns, o una samarreta verda com suggereixen uns altres. No sóc gens d’uniformes, tot i que respecto molt el gregarisme d’altres. Cadascú defensa els seus interessos de la manera que li sembla més efectiva. Sense anar més lluny, jo els defenso per escrit, publicant articles aquí i allà.

Un dia o altre es convocaran unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, i és llavors quan haurem de comptar els vots d’uns i altres. Ara mateix el món unionista català té el 43,5 per cent dels vots, i els independentistes el 47,5 per cent. Aquestes són les xifres oficials després de les últimes eleccions. En clau independentista es tracta que el 47,5 augmenti, i que els unionistes baixin. No cal dir que també seria bo que per fer les coses més fàcils els comuns es definissin sobre el tema, però amb dirigents ambigus com els que tenen, que un dia diuen blanc i l’altre diuen negre sense posar-se vermells ni despentinar-se, això no serà fàcil. Mentrestant, molta paciència, qui dimecres vulgui sortir al carrer que ho faci, i tot el respecte per qui opti per quedar-se a casa. Això sí, quan arribi el moment de tornar a votar espero que tothom ho faci ja que, repeteixo, en democràcia es compten vots, no manifestants.

dimarts, 3 de setembre de 2019

La rentrée

A mesura que han anat tornant els que han passat el mes d’agost lluny del seu lloc habitual de residència, alguns privilegiats marxaran al setembre, ni que només sigui uns quants dies. Quan durant el mes d’agost coincidien persones conegudes pels carrers de Sarrià, la pregunta clàssica que mútuament es feien era: “que no fas vacances?”. Per a molta gent, la majoria, fer vacances és sinònim de marxar. Hi ha qui s’espera onze mesos per intentar agafar un avió (o un tren, o un cotxe) i tocar el dos com més lluny millor, i hi ha qui s’espera onze mesos per no haver de trepitjar un aeroport. Sortosament no tothom coincideix a fer el mateix programa, i d’aquesta manera tot queda més repartit.

L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ja ha tornat, i diu que no ha passat les vacances en un lloc luxós com alguns periodistes malintencionats deien; jo me la crec, però afegeixo que Colau té tot el dret a passar les vacances allà on li vingui de gust. Vull dir que si hagués estat en un lloc luxós, no s’hauria de disculpar. Però també ha dit que ella no és la responsable del desgavell d’inseguretat que hi ha a la ciutat, i en això no coincidim. Ara, simplement, s’estan recollint els resultats d’una gestió nefasta de quatre anys. No hi ha pitjor remei per resoldre un problema que negar l’existència del problema, i Colau i el seu equip han estat quatre anys negant insistentment el problema que amb la seva inacció ells mateixos han generat.