divendres, 29 agost de 2014

"La cultura de la immediatesa"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.666, del 22 d'agost de 2014.

***

La cultura de la immediatesa

El turista pretén fotografiar-ho tot en el mínim temps possible. Un exemple portat al límit seria el turisme de creuer. Sis hores per conèixer una ciutat i llestos, i si avui és dimarts això és Tunis, i demà tocarà un port sicilià. El creuer arriba a Barcelona al matí i els turistes que volen conèixer la ciutat pugen als autocars. L’autocar passa per davant de la Sagrada Família, on redueix una mica la marxa per tal que el turista pugui fer la foto de rigor. Altres, però, ni tan sols veuen això, perquè des del port els traslladen directament a La Roca a comprar roba de marca a bon preu. Al vespre, de tornada al vaixell, uns i altres comenten satisfets que Barcelona és una ciutat molt maca tot i que, alguns, els únics records que s’emporten de la ciutat són les vistes des del vaixell, uns pantalons i un parell de camises. I quan s’acaba el creuer hi ha qui presumeix d’haver conegut sis ciutats. Abans, per tenir una mica d’idea del lloc on anava, el turista que arribava a Barcelona s’hi estava uns quants dies. Ara, per conèixer la ciutat el creuerista en té prou amb sis horetes.

Amb les comunicacions passa una cosa similar. Cada dia més s’imposa la resposta immediata. Molta gent utilitza el WhatsApp, una aplicació de missatgeria instantània que transmet més d’un milió i mig de missatges de text, àudio i/o imatge per minut. Són moltes les persones del meu entorn que l’utilitzen: coneguts, amics i familiars hi gestionen el gruix de les seves comunicacions. Jo, però, prefereixo les sobretaules on ningú sembla tenir pressa i, de moment, del WhatsApp en prescindeixo. Ho faig, bàsicament, perquè no m’agrada l’obligada immediatesa que molta gent considera associada a aquest nou sistema de comunicar-se. Observo sovint que si no contestes amb una certa rapidesa reps a continuació una trucada del teu interlocutor preguntant-te si has rebut el seu WhatsApp i com és que encara no l’has contestat.

No m’agrada aquesta pressió per la immediatesa del comentari escrit que, massa sovint, no et permet meditar-lo mínimament. Tampoc m’acaba de convèncer l’exposició pública que el WhatsApp porta associada. Sé que això es pot gestionar al gust del consumidor, de manera més privada, però, a la pràctica, no sempre s’actua amb una mínima exigència per la privadesa de les comunicacions personals. És per totes aquestes coses que encara tardaré una mica a ser usuari del WhatsApp, però sóc ben conscient que més d’hora que tard m’hi acabaré afegint. En un creuer, però, és difícil que m’hi veieu.

dijous, 28 agost de 2014

Arròs de llamàntol tot escoltant Julio Iglesias

(Foto: Sant Feliu de Boada)

Gairebé cada any passem uns dies a l’Empordanet i no sempre, necessàriament, en plena temporada estiuenca. Alguna vegada ja n’he parlat, i el fet és que sempre que hi anem hi descobrim coses noves. Aquests dies hi hem tornat, i el descobriment gastronòmic d’aquest any ha estat l’arròs de llamàntol que serveixen al Restaurant Can Joan, a Sant Feliu de Boada. A l’Empordà, però, del llamàntol en diuen llobregant.

Tot i que a alguns ens agrada més l’arròs sec cuinat a la paella, l’arròs caldós de llamàntol d’aquest restaurant és una excel·lent opció, del tot recomanable. És boníssim, i la fama d’aquest plat es ben coneguda per aquelles contrades. Vaja, que molta gent va expressament a Sant Feliu de Boada per degustar-lo. Te’n cobren 16,50 Euros més IVA, que tampoc és res de l’altre món. El plat s’ho val. La música de fons va ser tota l’estona cançons de Julio Iglesias, tot i que s’ha de dir que tenien el volum prou baix com perquè no molestés. Però ho explico perquè ens va cridar l’atenció, com també ens l’hagués cridat si tota l’estona ens haguessin posat cançons d’en Serrat. En fi, no ens posarem ara amb els gustos musicals del propietari.

El turista acostuma a preferir dinar a la terrassa que tenen a l’exterior, perquè molts associen exterior amb fresqueta. Però és evident que a trenta graus i amb la humitat tan alta que hi ha aquests dies, a l’exterior, de fresqueta, res de res. A dins tenen un bon aire condicionat, i és on acostuma a dinar la gent que, com jo, no necessàriament associa interior amb caloreta. Amb la temperatura dels vins negres passa un fenomen similar, quan en ple estiu t’ofereixen un vi a la temperatura del temps, és a dir, 25/30 graus o més. Jo tinc molt clar que has de dir que de cap manera, però hi ha qui se’l beu. Hi ha gent per tot. Per a l'arròs de llamàntol, però, recomano un vi blanc sec i ben fresquet. A l'Empordà n'hi ha de molt bons.

dilluns, 25 agost de 2014

Mil cinc-cents

(Seat mil cinc-cents)

Vaig obrir aquest blog ara fa set anys, quan ja es veia que estava a punt d’esclatar tota aquella disbauxa econòmica generalitzada que, encapçalada pel sector de la construcció, s’havia instal·lat molt irresponsablement en la nostra societat. Set anys després moltes d’aquelles empreses, molt prepotents però amb els peus de fang, han desaparegut del mapa. Set anys després cap dels titulars de les nostres institucions públiques (ajuntament, diputació i Generalitat, així com els caps de l’estat i del govern espanyols) continua ocupant el càrrec. Set anys després són a l’oposició els partits polítics que llavors governaven aquestes institucions, i ara els que governen són uns altres.

En només set anys han canviat moltes coses. Els economistes experts —suposant que, quan es tracta de parlar del futur, hi hagi experts que vagin una mica més enllà del si l’encerto, l’endevino— asseguren que res no tornarà a ser com abans. Però en el món d’internet, els blogs i les xarxes socials en general s’han produït canvis molt més profunds. El món digital evoluciona amb molta més rapidesa que el món analògic en què la nostra societat estava instal·lada fins fa com qui diu quatre dies. Davant d’aquests canvis el ciutadà té dues opcions: o hi entra, s’adapta i segueix el ritme de la societat digital actual, o es queda tan antiquat com el Seat mil cinc-cents de la foto. Quan vaig obrir El radar de Sarrià no sabia res de blogs ni de xarxes socials. Avui, sense ser cap expert en la matèria, em sembla que en sé una mica. Però com que aquest món em va seduir des del primer moment, no he hagut de fer un gran esforç per anar-me posant al dia.

Si el comptador de blogger que porta l’estadística d’El radar de Sarrià no ens enganya, aquesta que estàs llegint és l’entrada numero mil cinc-cents. Però tot i que del blog n’estic raonablement satisfet, i no precisament per la quantitat d’articles publicats, intueixo que si ara tingués el temps, les ganes i la paciència per rellegir-me un per un els mil cinc-cents articles publicats fins ara, n’hi trobaria uns quants que els hauria de corregir o, com diuen els polítics que no volen admetre que, com tothom, de tant en tant ells també s’equivoquen, alguns dels meus comentaris els hauria de matisar. I és que, amb el temps, les opinions poden evolucionar, i avui segurament discreparia d’alguna de les que he anat publicant des que l’any 2007 vaig obrir El radar de Sarrià. Però no tinc el costum de rellegir-me.

Avui, però, he fet una excepció i he revisat una mica per sobre els meus primers articles publicats l’any 2007, i n’he trobat un que, per commemorar els meus primers mil cinc-cents articles, m’agradaria compartir amb els lectors actuals d’aquest blog, que segurament no són els mateixos que tenia fa set anys: "Una anècdota a la Cuba preturística". Espero que us provoqui algun somriure. Abans d’acabar aquest article commemoratiu vull dir-vos que sempre he intentat ser honest a l’hora de posar les meves opinions negre sobre blanc. Així, sense els lligams d’una militància política o de qualsevol altra mena que, d’altra banda, no he tingut mai, quan he expressat una opinió ha sigut exactament aquella que tenia en el moment de fer-la pública, sense haver-me d’autocensurar pensant en què dirà vés a saber qui.

dijous, 21 agost de 2014

Recuperació o enganyifa?

El govern Rajoy va rebre del govern Zapatero una herència econòmica lamentable, però com que d’això en aquest blog ja se n’ha parlat sovint avui no hi insistirem. Però aviat es van començar a escoltar discursos governamentals que semblaven més dirigits a prendre’ns el pèl que a qualsevol altra cosa.
Algunes persones, poques, sempre propenses a creure’s tot el que vingui del govern, van fer un acte de fe i s’ho van creure. Però tot i les promeses d’una segura recuperació econòmica, des del punt de vista de les persones –que, no ho oblidem, és l’únic punt de vista que hauria de comptar- aquesta no s’acaba de concretar mai. Ara tot són promeses vagues i indefinicions frustrants.
Darrerament, des del govern ens asseguren que ja es comença a veure la llum al final del túnel de set llargs anys d’una profunda i creixent crisi econòmica generalitzada, i com a exemples de la suposada recuperació econòmica ens trobem amb situacions com aquesta:
I d’això els membres del govern, amb unes galtes que se les trepitgen i sense ni posar-se vermells, en diuen clars símptomes de recuperació. I algunes persones, poques, sempre propenses a creure’s tot el que vingui del govern, s’ho creuen, i fins i tot seran capaces de tornar-los a votar. Masoquisme inconscient? Potser sí.

Altres, diria que la majoria de la població, observant tot el que ens envolta arribem a la conclusió que no ens hem de deixar entabanar més pels trileros encorbatats que ens governen. Alguns, molts, experimentem un cabreig creixent i del tot justificat que, necessàriament, s’haurà de concretar via vot en les properes convocatòries electorals, posant a cadascú al lloc que li correspon.

(Les il·lustracions són d’El País)

dilluns, 18 agost de 2014

Barcelona necessita “un jubany”

Per substituir el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, que d’acord amb les normes vaticanes ja fa un parell d’anys que s’hauria d’haver jubilat, s’ha parlat insistentment d’enviar a Catalunya el cardenal utielà Antonio Cañizares, exbisbe d’Àvila, exarquebisbe de Granada i de Toledo, i exprimat d’Espanya. És a dir, un senyor amb pràcticament cap relació prèvia amb Catalunya.

Això em fa recordar que fa gairebé cinc dècades, en ple franquisme, es va nomenar bisbe de Barcelona al val·lisoletà Marcelo González Martín, i el seu nomenament va ser molt contestat per la societat civil catalana de l’època. Així, tot i ser en ple franquisme, on només el fet de manifestar-se ja constituïa una operació de risc, es va organitzar una campanya popular amb el lema de “Volem bisbes catalans”.

Però la sensibilitat catalana de les autoritats espanyoles (religioses i civils) de l’època no era massa diferent de la que gaudim ara. A més a més cal no oblidar que, durant el franquisme, el nomenament d’un bisbe depenia, en última instància, de la voluntat del dictador que, òbviament, podia vetar-lo sense donar explicacions. El fet és que les autoritats de l’època van reaccionar a la campanya de “Volem bisbes catalans” amb tota la parsimònia del món. Tota la parsimònia del món vol dir que van tardar quatre anys a rectificar aquell nomenament provocador, quan van substituir Don Marcelo pel colomenc doctor Jubany (Narcís Jubany i Arnau, de Santa Coloma de Farners, a la foto).

Vista aquella experiència m’atreviria a dir que, ara mateix, el que necessita l’arquebisbat de Barcelona no és el cardenal espanyol Cañizares sinó “un jubany”, és a dir, un personatge del tarannà del doctor Jubany, que tan bon record va deixar a la Barcelona de l’època.

dijous, 14 agost de 2014

"La perversió del llenguatge"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.664, del 8 d'agost de 2014.

***

La perversió del llenguatge

Hi ha força confusió, interessada o no, en el termes que s’acostumen a utilitzar quan ens comuniquem, fins al punt que, tot sovint, assistim a una clara perversió del llenguatge. Quan davant d’una situació de manifesta precarietat laboral els nostres governants parlen d’una “clara recuperació econòmica” i d’una “creació neta de llocs de treball”, s’està pervertint el llenguatge. Així, de la substitució de cinc contractes laborals “normals” (quaranta hores setmanals i un salari digne) per set contractes “precaris” (quinze hores setmanals per un salari de misèria) en diuen creació neta de dos llocs de treball; s’ha passat de cinc a set treballadors ocupats. Però la realitat és que també s’ha passat de 200 a 105 hores setmanals contractades i, mentre els cinc treballadors anaven fent la viu-viu, els set treballadors precaris amb prou feines podran arribar a final de mes. Diguin el que diguin les estadístiques, no només no s’ha creat ocupació sinó que se n’ha destruït gairebé la meitat.

Quan a la biografia oficial d’un polític en comptes de dir que és advocat s’utilitza el terme "estudis de dret" també s’està pervertint el llenguatge: és una forma amable de dir que aquella persona no pot acreditar el títol universitari. Més. Dir-ne baixada d’impostos del que per a una gran majoria, a efectes pràctics, no deixa de ser un augment encobert de la fiscalitat és una clara perversió del llenguatge, com també ho és dir-ne pujada de pensions del que només és una pèrdua continuada del poder adquisitiu del pensionista. Però el governant, sabent que ens està mentint, ens ho va repetint amb cara de satisfacció i sense posar-se vermell.

Dir-ne cortesia del que és una evident descortesia constitueix una altra perversió del llenguatge. S’anuncia el començament d’un acte per a una hora determinada i de seguida surten amb allò tan molest de “si us sembla bé ens esperarem els cinc minuts de cortesia a veure si arriba més gent”, com si aquesta cortesia malentesa hagués d’estar per sobre de la clara descortesia cap als que han arribat a l’hora. I quan els ho fas veure alguns encara et miren malament. És el món al revés. Però deixant de banda la perversió del llenguatge sempre he pensat que la puntualitat no és una qüestió de cortesia sinó d'exigència ètica. De vegades m’he arribat a sentir estrany per arribar a l’hora que toca, però si volem tenir un país endreçat, seriós, respectat i modern, això de la puntualitat hauria de tenir molta més importància de la que, en general, se li dóna.

dilluns, 11 agost de 2014

Amb limitació de mandats no hi hauria cas Pujol

(Foto: El Mundo)

Aquells que em llegiu des de fa temps sabeu que ho he reivindicat sovint: introduir la limitació de mandats en tots els nivells polítics de l’administració, des de l’alcalde fins el president del govern, és un imperatiu tan urgent i necessari que resulta indispensable no ajornar-lo més. Com diria aquell, it’s a must. Amb la limitació de mandats es facilita la renovació de la classe política dirigent i, en el pitjor dels casos, si el poble és tan ruc com per haver escollit un bandarra com a governant, tens garantit que en un màxim de vuit anys aquell impresentable ja no hi serà.

Si ens centrem en un exemple molt actual m’atreviria a dir que amb limitació de mandats no hi hauria hagut el cas Pujol o, d’haver-se produït, hagués tingut un abast molt menor. Més. Amb limitació de mandats és poc previsible que a Convergència s’hagués gosat organitzar una successió política en clau familiar, del metge Jordi al veterinari Oriol, com si el nostre país fos una Corea del Nord qualsevol. Amb limitació de mandats les llumeneres convergents no haurien tingut temps de vendre aquesta moto a la soferta militància convergent, massa acostumada a respondre sí, bwana a qualsevol proposta provinent del seu líder.

dijous, 7 agost de 2014

Contrastos

(Un aclariment previ: encara que estiguin explicades en primera persona, l’autor d’aquest article no és necessàriament el protagonista d’aquestes històries)

Dimarts 5 d’agost. Anem a dinar a Donòstia, a una mica més d’una hora en avió des de Barcelona. Era una de les nostres assignatures pendents. Teníem la reserva tancada des de feia mesos i fèiem el viatge gairebé amb l’únic objectiu d’anar a dinar a l’Arzak. El prestigi d’aquest restaurant no el descobrirem ara. Només un detall: va obtenir la tercera estrella Michelin fa 25 anys, i això ja ens dóna una pista que el seu èxit no és fruit de la casualitat sinó que és un negoci perfectament consolidat. La planta baixa on érem nosaltres estava ben plena. Vam observar que dues taules properes a la nostra també estaven ocupades per catalans. Potser va ser una casualitat. El servei molt professional, gent que treballa allà des de fa anys. A la sala, majoria femenina; a la cuina no ho vam poder veure. Persones molt amables i gens distants amb el comensal, sense les tonteries i el servilisme carregós i absolutament innecessari que et trobes en altres establiments de similar categoria. Vam sortir molt satisfets del dinar però, això sí, amb la cartera bastant més alleugerida. Però ara ja està, ja ho hem provat. Una experiència més.

Dimecres 6 d’agost. Em prenc un cafè al bar Platja d’Aro del barri de Trinitat Nova (Districte de Nou Barris), un dels més pobres de Barcelona. És al final de la L3 del metro, a 23 parades (uns 40 minuts) des de l’estació de Maria Cristina, que tot i trobar-se a Les Corts és la més propera al barri de Sarrià. A Sarrià tenim el Tren de Sarrià però no tindrem metro fins que acabin la L9, ara aturada. Cambrera xinesa, molt jove i molt amable però que no entén res de català. Res de res, ni tan sols “cafè curt” (cortado, con leche?, em pregunta). Li aclareixo que vull un cafè sol curt, i me’l fa exactament tal com l’he demanat; és força correcte. No sempre passa; de vegades s’excedeixen de temps i els queda un cafè llarg. Llavors se n’adonen i intenten arreglar-ho llençant-ne la meitat per transformar-lo en un cafè curt. Si em passa a mi el torno sense remordiments i en demano un altre, tot dient que allò no és el cafè curt que he demanat sinó mig cafè llarg. De vegades es molesten, però me’n fan un altre. En fi, la cambrera xinesa me’n demana un euro, pago i marxo.

Conclusió. Torno a agafar el metro de tornada i pugen també una senyora jove amb un nen petit que sembla el seu fill. S’asseuen al meu costat. Són negres. Tot d’una la senyora es treu de la bossa un telèfon intel·ligent d’última generació i comença a manipular-lo, sota l’atenta mirada del nen. Calculo que aquell aparell deu valer igual o més que el preu que ahir vam pagar per dinar a l’Arzak. Els meus veïns de seient baixen al cap de poca estona, i jo em quedo pensant en tot això fins a completar les 23 estacions que em separen de casa. Arribo ràpidament a una conclusió: cadascú té les seves dèries i les seves prioritats. Uns s’ho gasten comprant l’últim model de smartphone i uns altres anant a un restaurant estrellat. Ve-t’ho aquí.

dijous, 31 juliol de 2014

"El PSC, més PSOE que abans"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.662, del 25 de juliol de 2014.

***

El PSC, més PSOE que abans

El passat cap de setmana va tenir lloc el congrés extraordinari del PSC. El PSC és un partit que no ha deixat mai de ser la franquícia catalana del PSOE, amb una dependència de facto que després d’aquest congrés encara ha quedat més reforçada. Si recordem el que deien els diaris de diumenge passat queda ben clara aquesta dependència reforçada del PSC respecte del PSOE. A banda del discurs del nou líder del partit que comentaré més endavant, quins van ser els dos gran protagonistes del congrés del PSC? En segon lloc, Pedro Sánchez, el nou líder dels socialistes espanyols, i com a protagonista indiscutible la seva mentora, Susana Díaz, presidenta d’Andalusia i líder de facto del PSOE. Què van dir aquests personatges en els seus discursos? Bàsicament dues idees. La primera: que del dret a decidir dels catalans, res de res. En aquest context cal destacar una de les afirmacions de Sánchez: “És mentir als catalans identificar la independència amb la llibertat”. Ho va dir sense posar-se vermell. La segona idea va ser la promesa d’un federalisme que a Espanya no té cap suport popular, ni disposa del suport parlamentari necessari per posar-lo negre sobre blanc.

El discurs d’Iceta va ser el record nostàlgic d’uns temps passats molt brillants pels socialistes catalans, quan governaven la majoria dels grans ajuntaments i les riques diputacions. Els noms que va anar recordant són més història passada que un futur molt incert. Això sí, va posar molt èmfasi recordant que el PSC està a favor d’una consulta legal i acordada a Catalunya. De legal ho serà, sens dubte, tot i que encara està per decidir si s’utilitzarà la legalitat internacional, l’espanyola o la catalana. Ara bé, que sigui acordada amb l’Estat espanyol no és que sigui difícil sinó que és impossible: si fos acordada, la pregunta que se sotmetria a votació no seria la que toca, i si es fa la pregunta que toca de consensuada amb Espanya no ho serà mai. Espanya no és el Regne Unit.

Per acabar, un breu apunt sobre la composició de la nova executiva del PSC basant-me en les notes biogràfiques facilitades pel partit. Resulta decebedor constatar que pràcticament cap dels seus membres ha treballat mai en el món real de l’empresa privada. Com es pot pretendre governar un país amb eficàcia i eficiència sense conèixer de primera mà el món de l’empresa privada? D’aquestes mancances, Iceta, que el mes vinent complirà 54 anys, n’és el millor exemple: gaudeix ininterrompudament de càrrec polític i/o públic des que en tenia divuit.

dimecres, 30 juliol de 2014

Res a veure

Us proposo un senzill exercici intel·lectual. Imaginem-nos un país que tingués, des de fa molts anys, el seu cap d’estat sota sospita de moltes i variades irregularitats. Per exemple (encara que amb un exemple n’hi hauria d’haver prou, el catàleg d’irregularitats seria prou ampli com per poder-ne posar molts més), que en menys de quatre dècades el cap d’estat i la seva família s’haguessin enriquit d’una manera tan summament exagerada que, considerant només el seus ingressos oficials, resultés impossible de justificar-ho.

Imaginem-nos ara un altre país, bastant més petit que l’anterior, on es descobrís que un dels seus expresidents i la seva família s’havien enriquit de manera igualment exagerada i, suposadament, també durant un període de temps similar. I si arribats a aquest punt intuïu algunes similituds amb informacions reals que aquests dies han sortit a la llum, us demano que no tragueu encara cap conclusió. Això només és un exercici d’imaginació, i qualsevol semblança amb la realitat seria només una coincidència.
 
Però ara deixem la ficció i toquem de peus a terra. Hi ha qui des d’un antiespanyolisme molt abrandat, a la vista de les irregularitats del cap d’estat espanyol voldria veure confirmat el final d’una realitat anomenada Espanya. Hi ha també qui des de l’espanyolisme més militant voldria veure una relació de causa-efecte entre les malifetes confessades per Jordi Pujol i el procés català cap a la independència, com si les dolenteries del nostre expresident haguessin de perjudicar el procés. Doncs bé, al meu entendre ni una cosa ni l’altra. Espanya seguirà existint tot i que, aviat, potser tindrà una mida més petita que ara. Per altra banda, el procés popular cap a la independència de Catalunya continuarà amb la mateixa fermesa. Per més greus que siguin, les irregularitats d’un dirigent polític no han d’interferir en la voluntat democràtica d’un poble.

dilluns, 28 juliol de 2014

El pujolisme ha sortit per la porta del darrere

A les nou del matí de divendres es va posar a la venda als quioscos de la comarca de l’Anoia el setmanari igualadí La Veu de l’Anoia. Jo hi tenia un article que ocupava el terç superior de la pàgina 6, i els dos terços restants d’aquella pàgina estaven ocupats per un article de... Jordi Pujol. Un es pot preguntar si l'ordre aparentment invers en el que estaven compaginats aquests dos articles va ser fruit de la casualitat o potser era una premonició del cataclisme polític que esclataria només vuit hores més tard.

Amb la sorprenent i del tot inesperada declaració de Jordi Pujol feta pública la tarda de divendres s’ha produït a Catalunya un terratrèmol polític de primera magnitud, i tindrà unes conseqüències polítiques i personals que a hores d’ara se’m fa molt difícil de preveure en tota la seva extensió. Poca broma, estem parlant del mateix Jordi Pujol que s’ha passat dècades predicant sobre valors i ètica a tort i a dret.

Si hi ha una cosa que em molesta especialment és que personatges que viuen del diner públic, és a dir, dels nostres diners, intentin prendre’ns el pèl. Que un dirigent o exdirigent polític ens tracti d’imbècils m’irrita d’allò més, i dissortadament a casa nostra això passa massa sovint. Per què ho dic això? Ho dic pel cinisme que s’entreveu darrere d’aquest paràgraf del comunicat de Jordi Pujol:

Lamentablement no es va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència, com sí han pogut fer-ho la resta de persones que es trobaven en situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l’actual sistema tributari. No és una interpretació meva, és una reproducció textual del comunicat de divendres.

No m’escandalitza que hi hagi persones que optin per tenir part o tot el seu patrimoni a l’estranger. El diner és molt poruc i ningú pot ser obligat a tenir confiança en el teu país, i s’ha de respectar qui pensi que els seus diners estan més segurs més enllà de les nostres fronteres. És una opció que moralment pot agradar o no, però aquesta ha estat l’opció de Jordi Pujol, la persona que ha governat Catalunya durant gairebé un quart de segle. Lleig? Sí, però legal, també.

Insisteixo, cal no perdre de vista que per a un català és tan legal tenir els seus diners al Principat de Liechtenstein com a Ribes de Fresser. Això sí, la llei diu ben clar que els diners situats a l’estranger s’han de declarar, i sembla ser que Jordi Pujol no va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència localitzada a l’estranger. És una afirmació que, es miri com es miri, resulta insultant.

Sense cap mena de dubte Convergència ha sigut el partit més important de la Catalunya de l’últim terç de segle. Segur que té militants dels que en podríem dir convergents, de partit, però entre els votants de Convergència també hi han, en una proporció molt alta, pujolistes, és a dir, seguidors incondicionals de Jordi Pujol al marge del partit. Intueixo que aquests darrers seran els més decebuts, i es fa difícil preveure quin serà el sentit del seu vot a partir d’ara.

Mantinc la confiança en Artur Mas, però la primera cosa que Mas i Convergència haurien de fer és deslligar-se de qualsevol vinculació present i futura amb Jordi Pujol. M’he passat setze mesos denunciant la presència d’Oriol Pujol assegut just al darrere del president. Cada vegada que Artur Mas parlava des de l’escó sortia el diputat Pujol al seu darrere. Veure’l allà feia mal als ulls a molta gent. És d’esperar que Mas no deixi passar ni un dia més per fer fora Jordi Pujol del partit. Siguem realistes, el pujolisme s’ha acabat definitivament, i ha sortit per la porta del darrere.

Fent balanç dels tres expresidents de la Generalitat vius, Maragall és encara Molt Honorable; Montilla, al meu entendre, va deixar de ser-ho quan va optar per ser Excmo. Sr. Senador del Reino de España, i divendres a la tarda Jordi Pujol també va deixar de ser-ho per motius obvis. La seva llarga trajectòria política ha quedat definitivament enfosquida per una relliscada imperdonable. I com que ell mateix ja ha reconegut públicament els fets, aquí no hi ha presumpció d'innocència que valgui.

divendres, 25 juliol de 2014

Un 10 per a la cambrera del 103 de Santaló

És només una petita anècdota però em ve de gust explicar-la perquè és un bon exemple de com algunes persones tenen molt clar com en un món tan competitiu com el nostre el concepte “servei al client” s’ha de traduir a la pràctica. Això que explico ens va passar ahir mateix, dijous 24 de juliol, poc abans de les vuit del vespre. Érem deu persones que vam decidir anar a seure una estona a la terrassa del 103 de Santaló, un restaurant que ja coneixia perquè hi havia anat a dinar diverses vegades. Bé, el fet és que la cambrera, molt eficient, ens va ajuntar dues taules per tal que hi cabéssim tots, i vam començar a demanar-li les begudes. Ella anava prenent nota fins que una persona li va demanar un Cacaolat. La cambrera li va dir que ho sentia, que de Cacaolat no en tenia, i potser li va proposar alguna beguda alternativa. La clienta, però, li va dir que li estranyava molt que no tinguessin Cacaolat, i algú altre també es va afegir a la reivindicació i va mencionar que tampoc entenia que en un local com aquell no tinguessin Cacaolat, sent una beguda tan clàssica d’aquí i amb tanta història al darrere. La cambrera es va disculpar dient que ho sentia molt, però que de Cacaolat no en tenia perquè "se’ls havia acabat". Llavors no ens va quedar clar si realment se’ls havia acabat o és que en aquell establiment el Cacaolat simplement no el tenien en oferta. El fet és, però, que al cap d’uns minuts la cambrera va aparèixer amb un somriure als llavis portant un Cacaolat. A preguntes nostres, que la vam felicitar per la seva eficiència, ens va dir que havia anat a buscar-lo al bar del costat, on sí que en tenien. Amb aquest gest la cambrera es va guanyar la simpatia dels seus deu clients, i potser a partir d’aquesta petita anècdota l’establiment també en traurà la conclusió que a Catalunya de Cacaolat se n’ha de tenir. I ja que hi som deixeu-me dir també que el 103 de Santaló, un local on sempre m’hi he trobat a gust, potser decidirà incloure la llengua pròpia de Catalunya en les seves xarxes socials, que ara estan exclusivament en espanyol. Per cert, vull aclarir que la nostra simpàtica cambrera era sud-americana.

dimecres, 23 juliol de 2014

TripAdvisor i el català

(Imatge de la petició cursada via Change.org “TripAdvisor: permeteu l’ús del català per escriure ressenyes i opinions”)

Consulto sovint la web de TripAdvisor, i tot i que sempre n’he tret informació interessant i vàlida pels meus viatges fins ara mai els havia comentat res. Cal destacar que TripAdvisor viu, bàsicament, dels comentaris dels seus clients. Fa uns dies, però, els vaig deixar un curt comentari molt positiu sobre un establiment, i des de TripAdvisor em van contestar això:

Hola,

Muchas gracias por escribir una opinión en TripAdvisor. Lamentamos comunicarte que no podemos publicar tu opinión, ya que, por el momento, no contamos con la infraestructura para poder procesar opiniones en tu idioma, aunque esperamos, eso sí, poder hacerlo en el futuro.

Mientras, si lo deseas, puedes enviar tu opinión en uno de los idiomas que por ahora podemos procesar. Para ello, usa el formulario que usaste anteriormente: http://www.tripadvisor.es/UserReview

Árabe Chino Danés Holandés Inglés Francés Alemán Griego Indonesio Italiano Japonés Coreano Noruego Polaco Portugués Ruso Español Sueco Tailandés Turco

Atentamente,

El equipo de asistencia de TripAdvisor

Jo vaig respondre’ls així:

Sres. de Tripadvisor,

Aunque me sería fácil hacerlo a algunos de los idiomas que Uds. indican, por un tema de "dignidad lingüística" que posiblemente Uds. serán incapaces de apreciar, no voy a traducir mi comentario.

Una respuesta similar a la que me dan ahora ya me la dieron Uds. hace un tiempo y, por tanto, constato que su expresión "esperamos poder hacerlo en el futuro" no es más que una excusa de mal pagador. No estoy negando a Tripadvisor su derecho a ningunearme lingüísticamente, y espero que a Uds. tampoco les sorprenderá que mi queja la haga pública.

Me dirigiré también a sus oficinas centrales en Newton, MA, USA, (en inglés, naturalmente) para hacerles ver que ningunear como hace Tripadvisor un mercado de más de nueve millones de hablantes repartidos entre Andorra, Catalunya, España, Francia e Italia (Alguero) no es de recibo. Los catalanohablantes nos merecemos un tratamiento lingüístico más respetuoso que el que nos dispensa Tripadvisor.

Cordialmente,
Miquel Saumell

Han passat deu dies i com que TripAdvisor encara no m’ha contestat, he decidit fer públic el nostre intercanvi de correspondència i afegir-me a les diverses reivindicacions que després de la meva experiència he descobert a la xarxa.

dilluns, 21 juliol de 2014

Alcalde, que el món ha canviat!

Directius de l'Ajuntament de Barcelona han comunicat a la multinacional Uber que l’aplicació per a telèfons intel·ligents que facilita el servei de conductor privat a les persones que ho necessiten i prefereixen prescindir dels taxistes convencionals, té els dies comptats a la nostra ciutat. És a dir i per entendre’ns, el nostre ajuntament es proposa posar portes al camp, però no cal ser cap gran expert en la matèria per concloure que no se’n sortirà.

Així, en comptes d’acceptar la realitat i fer els passos necessaris per legalitzar aquesta nova aplicació d'internet i, a partir dels ingressos generats pel nou negoci, cobrar els impostos que toquin, l'ajuntament presidit pel Xavier Trias sembla haver optat pel camí més fàcil de la prohibició, tot i ser totalment contrari als interessos dels consumidors barcelonins.

Xavier Trias sembla haver optat per doblegar-se al xantatge dels taxistes d'Elite, que són els organitzadors de les vagues salvatges en contra de l’aplicació Uber. Algun periodista barceloní, amb molt bon criteri, ja ha qualificat de pràctiques mafioses les dels taxistes que, mitjançant la violència, impedeixen treballar als seus companys de professió que opten per no afegir-se a la vaga.

Les autoritats barcelonines, que amb la justificació de posar-se al dia viatgen per tot el món a costa del contribuent i molt sovint s’omplen la boca presumint de la seva modernitat, amb actuacions com aquesta només ens demostren que mentalment es van quedar aturades al segle XX, quan internet era una cosa de quatre friquis. Alguns governants es resisteixen a acceptar que amb la generalització de l’ús d’internet el món ha canviat.

divendres, 18 juliol de 2014

Els que no se’n van sortir

Passejant per les poblacions costeres de Catalunya (Sitges seria un excel·lent exemple) et trobes sovint amb unes cases espectaculars que van ser construïdes pels indianos que havien tornat d’Amèrica després d’haver-hi triomfat econòmicament. Són construccions de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, i algunes estan perfectament conservades.

Els indianos que anaven a fer les amèriques marxaven pobres, molt pobres. Quan prenien la decisió d’emigrar ho feien per una barreja de necessitat i esperit aventurer, i és que quan no tens res, no tens res a perdre. Alguns dels que se’n van sortir van fer veritables fortunes i, quan tornaven, tenien la necessitat imperiosa de demostrar als seus veïns del poble que s’havien fet molt rics, immensament rics. Una manera de demostrar-ho passava per la construcció d’uns palauets espectaculars per tal que tot el poble pogués contemplar els resultats de l’èxit assolit per qui havent marxat pobre va tornar molt ric.

Evidentment no tots els que van marxar a Amèrica s’hi van fer rics, ni molt menys. Però dels que no se’n van sortir tan bé no se’n parla gaire, i potser van haver de treballar més que els altres i tot. El fet és que, com passa sovint, la sort no els va acompanyar. És per això que l’altre dia, a Lloret de Mar, em va sorprendre molt agradablement trobar-me amb aquesta placa d’homenatge als que emigraren a Amèrica per fer fortuna i no van tenir sort. Vaig trobar que era un reconeixement públic igualment merescut.

dimecres, 16 juliol de 2014

La derrota d’Amorós es diu, també, Portabella

Hi ha persones amb càrrec públic que políticament estan mortes i no ho saben, o fan veure que no se n’adonen, i tot i que aquesta és una expressió que no m’acaba de fer el pes és la que s’utilitza en aquests casos. Un d’aquests polítics és Jordi Portabella (Esquerra), regidor i president del grup municipal del seu partit a l’Ajuntament de Barcelona des de fa quinze anys. A les eleccions municipals de l’any vinent havia anunciat que volia repetir de candidat, és a dir, que aspirava a ocupar ininterrompudament el càrrec durant vint anys, però el politburó del seu partit li va comunicar que el 2015 no seria candidat. Junqueras ho va argumentar amb el discurs de la renovació i Portabella, òbviament, no compleix aquest requisit.

Finalment, la setmana passada es van celebrar les eleccions primàries per escollir l’alcaldable d’Esquerra. Encara que, com dèiem abans, Portabella es volia tornar a presentar, el van convèncer que ho deixés córrer. Només van optar-hi dos candidats, el diputat i portaveu d’Esquerra en el Congreso de los Diputados, Alfred Bosch, i el diputat al Parlament de Catalunya Oriol Amorós. En treure un 23 per cent més dels vots aconseguits per Amorós, Bosch va guanyar clarament les primàries i serà, per tant, el cap de llista d’Esquerra a l’ajuntament de Barcelona, amb possibilitats raonables d’arribar a ser el proper alcalde per una triple combinació de mèrits propis, el moment extremadament dolç en el que es troba el seu partit i els demèrits de l’alcalde Trias.

Una de les causes de la derrota electoral d’Amorós la podem trobar en la seva estratègia electoral. El candidat Amorós va cometre l’error imperdonable d’aixoplugar-se en l’equip de Portabella, acceptant-lo de facto com quelcom més que un assessor. Amorós no va saber llegir que Portabella està políticament mort, i amb les credencials continuistes d’anar del bracet de Portabella la militància difícilment podia veure-hi el discurs de la renovació sorgit del politburó d’Esquerra.

dimarts, 15 juliol de 2014

"Atur, emprenedors i administracions públiques"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.660, de l'11 de juliol de 2014.

***

Atur, emprenedors i administracions públiques

Hi ha dirigents polítics que pensen que la disminució de l’atur ha de passar, necessàriament, per l’augment de funcionaris. Ara em ve a la memòria que en un viatge que vaig fer fa uns anys a Extremadura (Espanya), on la taxa d’atur acostuma a ser sempre la més alta de l’Estat, em va sobtar la gran quantitat de persones amb sou públic que, literalment, cobraven per no fer res. Un exemple: si un museu necessita tres vigilants per planta, i en vaig visitar uns quants, allà n’hi havia vuit.

El govern assegura que després de set anys de passar-les molt magres la situació econòmica del país es troba ja ben encarrilada cap el cercle virtuós, però la majoria dels ciutadans encara no ho hem notat. Les xifres canten, i la realitat és que la taxa d’atur no baixa significativament. A causa de la manca de perspectives laborals els immigrants es veuen forçats a tornar als seus països d’origen, i les persones més preparades d’aquí continuen marxant a l’estranger en busca de noves oportunitats. Fruit d’aquests moviments migratoris la població que busca feina disminueix, i això pot emmascarar les estadístiques d’atur.

La creació de llocs de treball productius és encara una utopia, i els pocs que es creen són d’una qualitat tan ínfima en termes de temporalitat, retribució, horari i condicions laborals que, per poc sensible que un sigui en aquests temes, produeix vergonya aliena. Tenim també les dades d’uns termòmetres socials molt significatius: Càritas i Creu Roja cada dia han d’atendre més persones necessitades.

Amb un panorama tan desolador els nostres dirigents polítics s’omplen la boca amb la bondat de l’emprenedoria. Avui en dia gairebé totes les administracions públiques tenen els seus departaments d’emprenedoria, ben farcits d’apòstols i funcionaris als que mai se’ls ha passat pel cap emprendre un negoci propi. Això sí, ens asseguren que tots ells són uns grans experts en emprenedoria.

A casa nostra crear una empresa és tota una aventura. Segons l’informe “Doing Business” del Banc Mundial, Espanya és el país 142 de 189 en facilitat per crear empreses, el pitjor país d’Europa per als emprenedors. Canvien els governs però tot segueix igual. Se’ns promet regularment la finestreta única que resoldrà el problema però tot queda en simples promeses electorals. Amb aquesta realitat, el discurs polític de l’emprenedoria és erroni, perquè es parla més de donar subvencions que de suprimir burocràcia. L’emprenedor no vol ajuts, només necessita que l’administració no li compliqui la vida.

dilluns, 14 juliol de 2014

Volar i volar

(Foto de l’autor feta des del globus Ultramagic, amb el globus Catalunya tapant el sol i Montserrat al fons)

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a la ciutat d’Igualada la 18a edició del European Balloon Festival 2014, organitzat per l’Ajuntament d’Igualada i amb organització tècnica d’Ultramagic, líder mundial en la fabricació de globus aerostàtics, i Globus Kon-Tiki, una de les companyies aèries líders de l’estat en vols de globus aerostàtics. Els participants han estat una quarantena de globus i tripulacions provinents d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Finlàndia, França, Holanda, Madrid, Mònaco, Suïssa, Taiwan, Tunísia i Turquia.

La tecnologia que hi ha al darrere de la fabricació i el pilotatge dels globus aerostàtics ha evolucionat força comparat amb la que hi havia quan va néixer Ultramagic (1978). Al llarg d’aquests 35 anys s’han anat incorporant noves tecnologies i nous aparells que faciliten molt la feina del pilot, tot i que la característica principal dels globus aerostàtics roman invariable: el pilot no disposa de timó, és a dir, només pot escalfar l’aire per fer pujar el globus, o refredar-lo per fer-lo baixar, sempre buscant els vents que el portin en la direcció desitjada.

A la industria aeronàutica de l’aviació convencional ha passat una cosa similar, tecnològicament s’ha sofisticat molt. Així, té poc a veure un avió fabricat fa quaranta anys amb els que es fabriquen ara. Però una cosa no ha canviat: la durada dels viatges. Fa quaranta anys per anar de Buenos Aires a Madrid tardaves dotze hores, i avui es tarda més o menys el mateix. Però no només això: l’avió que t’hi portava fa quaranta anys era un Boeing-747 (Jumbo). Avui també, tot i que deixant al marge unes formes similars poc tenen a veure ambdós aparells.

divendres, 11 juliol de 2014

Un petit gran hotel a Camprodon

Una quarantena d’hotels catalans amb encant es troben agrupats a Petits Grans Hotels de Catalunya. Una de les singularitats d’aquests establiments és que tots tenen menys de quinze habitacions, i això ja et dóna alguna pista del què et pots trobar quan t’hi allotges. Algun d’aquests hotels ja el coneixia, però no era conscient que formessin part d’aquest grup.

Aquesta setmana n’he conegut un altre, l’Hotelet del Bac, a només cinc minuts a peu de Camprodon. L’hotel té nou habitacions i es troba en un entorn paisatgístic privilegiat, de postal. Tant les habitacions com el menjador gaudeixen d’unes vistes a la Vall de Camprodon francament espectaculars. Com que no era en cap de setmana i, per altra banda, la temporada forta d’estiu encara no ha començat, a l’hotel no hi havia més ostes que nosaltres, com si fos un hotel particular.

La Lili i en Jordi són els amos i porten personalment el negoci. És una parella que, quan van tenir els seus fills independitzats, van abandonar les seves activitats professionals (ella treballava en el món sanitari, ell tenia una empresa de floricultora), van vendre la seva casa del Maresme i van complir el somni que tenien des de feia molts anys: comprar una casa per convertir-la en un hotel amb encant, i de ben segur que ho han aconseguit. Són persones d’una amabilitat extrema i no poden dissimular que els agrada la feina que fan.

Una decoració de molt bon gust gairebé minimalista i una cuina, a càrrec de la mestressa, de les que et deixen molt bon record, es complementen amb unes habitacions força confortables, amb uns banys amplis i moderns. Això sí, tot i estar catalogat oficialment amb només una estrella, els preus de les habitacions no són precisament barats, però com que pel preu que pagues reps molt més del que t’esperaves, encara hi surts guanyant. No admeten gossos, no perquè no els agradin sinó per motius purament higiènics.

Allà hi pots trobar des d’una parella amb o sense fills fins a un grup de ciclistes escandinaus que s’hi estan uns quants dies per fer rutes amb bicicleta per la comarca del Ripollès. És, en definitiva, un hotel per tornar-hi, i vull aclarir que darrera d’aquesta recomanació no hi ha cap interès crematístic per part meva. Però quan veus que un negoci com aquest es gestiona amb la il·lusió per la feina fen feta i el savoir faire d’aquesta parella, penso que és bo fer-ho saber per ajudar a que el negoci es consolidi, i el boca-orella és el millor mitjà per donar-ho a conèixer. Nosaltres segur que hi tornarem.

dimecres, 9 juliol de 2014

Per què Sarrià sempre acaba sent l’ase dels cops (2/2)?

Dijous passat el regidor-president Puigdollers va convocar el Consell Plenari del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Entre els diversos punts de l’ordre del dia n’hi havia un que als sarrianencs de seguida ens va posar en guàrdia. Es tracta d’una proposta de permuta consistent en acceptar la cessió a la ciutat d’una masia i una torre, situades fora dels límits de Sarrià, per part dels seus actuals propietaris, Núñez i Navarro i, com a compensació, Barcelona permet a Núñez i Navarro la construcció de trenta habitatges al Parc de l’Oreneta, en un indret on només hi havia permís per fer-ne sis. Varies persones vam demanar la paraula per oposar-nos a la proposta de permuta, i quan va arribar el meu torn vaig dir més o menys això:

L’alcalde Trias s’ho mira des d’una atalaia molt alta perquè necessita veure tota la ciutat. El regidor Puigdollers, responsable del districte, no necessita fer-ho des de tan amunt, i els sarrianencs com jo encara necessitem menys altura per veure el conjunt del nostre barri. Així, vist amb mirada estrictament sarrianenca, ara ens trobem amb una proposta de permuta que, als efectes pràctics, converteix Sarrià, un cop més, en l’ase dels cops de Barcelona. Per què ho dic? Amb aquesta proposta Sarrià cedeix una zona verda del barri a canvi de res. Repeteixo, a canvi de res. Recordo que el regidor Puigdollers, en declaracions a La Vanguardia, justificava la permuta amb dos arguments: que la recuperació de la masia i la torre eren velles reivindicacions veïnals, i que hi havia el compromís del districte en aquest sentit. Són uns arguments raonables que es poden compartir o no. Ara bé, utilitzant exactament els mateixos arguments, a Sarrià hi ha una reivindicació veïnal encara més vella i diria que molt més justificada: la devolució del Monestir de Pedralbes. I tal com s’ha explicat abans, tenim el compromís formal de l’alcalde, que és de suposar està per sobre del districte. Per què aquesta discriminació?

Aquell dia tenia un compromís ineludible i després de la meva intervenció vaig haver de marxar. Sembla ser que el regidor no va respondre a la meva intervenció. Ho entenc, jo ja no hi era. La rèplica que tenia preparada i no vaig poder fer-la pública era per recordar al Consell Plenari del Districte que en pocs mesos es convocaran eleccions municipals, i en funció de com es vagin desenvolupant aquests temes que tan perjudiquen a Sarrià, el dia de la votació els veïns actuarem en lògica conseqüència.

dilluns, 7 juliol de 2014

Per què Sarrià sempre acaba sent l’ase dels cops (1/2)?


Des de la instauració dels ajuntaments democràtics (1979), Sarrià ha patit 32 anys de governs socialistes i tres de govern convergent. Quan a la plaça de Sant Jaume manaven els socialistes, amb els alcaldes Serra, Maragall, Clos i Hereu, els sarrianencs votaven CiU de forma massiva. I ara que a Barcelona governa el socialdemòcrata Trias, Sarrià continua sent el barri més convergent de la ciutat, tot i que les últimes enquestes indiquen clarament que el domini convergent va a la baixa. Però sent Sarrià l’ase dels cops de Barcelona, tampoc ens ha de sorprendre una certa desafecció política dels sarrianencs convergents. Explico tot això perquè els que no esteu familiaritzats amb el barri us feu una idea de la fidelitat del votant convergent de Sarrià que hi ha hagut fins ara. A parer de molts sarrianencs, però, aquesta fidelitat no és degudament corresposta des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume amb l’alcalde Trias al capdavant, ni des dels despatxos del Districte de Sarrià-Sant Gervasi dirigits pel regidor Puigdollers.

Així, durant les més de tres dècades de govern socialista barceloní, Sarrià gairebé sempre es trobava a la cua de les inversions municipals. Els governants socialistes devien pensar: si a Sarrià tampoc ens votaran mai, per què hi hem d’invertir? Però a banda de la manca d’inversions, es va produir també un espoli greu en forma d’una alcaldada que encara cueja. Quan Pasqual Maragall feia poc que era alcalde va agafar el bisturí, va tallar el districte per la línia divisòria de Pedralbes i, mitjançant un decret d’alcaldia, va cedir el barri i el Monestir de Pedralbes al districte de les Corts. Tres dècades de reclamacions sarrianenques perquè ens tornessin Pedralbes (almenys el monestir, tan lligat a la història de Sarrià des de fa segles) només han servit per constatar dues realitats. Per una banda, la burleta cínica dels prepotents governants socialistes durant tres dècades (manem i fem el què volem) i, per l’altra, les promeses fetes pels convergents quan eren a l’oposició (no us preocupeu que quan governem nosaltres resoldrem el problema de Pedralbes). La promesa convergent figura negre sobre blanc en el programa electoral de CiU: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”. Aquesta devolució no costaria ni un euro al contribuent barceloní, només caldria la decisió política de tirar-la endavant.

El govern municipal està ara en mans de CiU. I què ha dit fins ara l’alcalde Trias, que porta governant més de tres anys? Parole, parole, parole, i alguna carta molt llarga que no diu res en concret i no resol el problema. Però no només això. Des de fa uns dies la ciutat de Barcelona es promociona amb el videoclip Living in Barcelona, que Sergi Pàmies ha definit, al meu entendre molt encertadament, com una "banalitat pueril". És una cançoneta que s’emet per televisió i que va detallant, districte a districte, els indrets i els monuments més emblemàtics de la ciutat. I què hi surt com a imatge de Les Corts? Ara penseu malament i ho encertareu. Sí, hi apareix el sarrianenc Monestir de Pedralbes. Vist des de Sarrià, cada dia que passa tenim més clar que els convergents també passen olímpicament dels seus fidels votants sarrianencs, i no se n’adonen que d’aquí a uns pocs mesos s’hauran de sotmetre al veredicte de les urnes.

(La segona part d’aquest article farà referència a una permuta amb trampa que té, un cop més, un claríssim perjudicat: el barri de Sarrià. Però això no serà fins el dimecres 9 de juliol).

dimecres, 2 juliol de 2014

Reformar la constitució?

Mentre els catalans haguem de finançar l’estat espanyol tenim tot el dret a plantejar canvis en la seva estructura. Per exemple, la reforma de la Constitución Española, encara que només sigui per poder exercir el dret democràtic a decidir si ens quedem o marxem. Però quan intentes raonar-ho argumentant, per exemple, que els menors de 57 anys, que són la gran majoria del país, no van poder votar la constitució de 1978, una llei que ara molts qüestionen i posen en dubte, et responen dient que en altres països -Estats Units, per exemple- encara fa més anys que la van votar i ningú es fa els plantejaments reformistes que sovint es fan a Catalunya i a altres indrets de l’estat.

Arribats a aquest punt cal dir que si als nord-americans ja els està bé la seva constitució no hi ha res a dir, però que si aquí es planteja la necessitat d’una reforma a fons de la nostra hauria de ser factible modificar-la. Tots sabem, però, que, a la pràctica, la constitució està tan blindada que no es pot tocar ni una coma sense la conformitat dels dos grans partits espanyols. Uns partits que, i aquest no és pas un tema menor, a Catalunya tenen actualment una presència gairebé residual. Fruit d’aquestes circumstàncies tan peculiars ens trobem en un atzucac ja que, als efectes pràctics, la constitució no es pot tocar sense la voluntat política de PP i PSOE, i aquesta voluntat ni hi és ni se l’espera, almenys a curt i mitjà termini.

El periodista Jordi Barbeta escrivia no fa gaire que el passat sempre intenta apropiar-se del futur, però sempre acaba superat pels esdeveniments. Tot arribarà. Estic convençut que serà així, i que els propers esdeveniments polítics forçaran el canvi de la realitat actual. Tal com deia Thomas Jefferson, tercer President dels Estats Units, ningú negarà que el món pertany als vius, i és un fet inqüestionable que la majoria dels que van votar la constitució ja no es troben entre nosaltres. Per tant i tornant al principi, mentre Catalunya formi part de l’estat espanyol els catalans tenim tot el dret a exigir les reformes que considerem oportunes per a la defensa dels nostres interessos. Si Espanya segueix ignorant la voluntat majoritària dels catalans s’haurà de tirar pel dret creant una nova legalitat pròpia que substitueixi la legalitat espanyola actual i que ens permeti exercir un dret bàsic en democràcia: votar.

dilluns, 30 juny de 2014

"Vinculacions igualadines d'un sarrianenc"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.657, del 20 de juny de 2014.

***

Vinculacions igualadines d’un sarrianenc

Gràcies a la cortesia de l’empresa editora de La Veu començo avui, molt il·lusionat, la meva col·laboració amb aquesta publicació. La Veu és un setmanari comarcal i, lògicament, la majoria dels seus col·laboradors pertanyen al mateix àmbit geogràfic. Doncs bé, potser hauria de començar justificant-me per no ser, formalment, un igualadí. Però tot i no sent-ne, les meves moltes vinculacions amb Igualada fan que me’n senti. Sóc barceloní, visc al barri de Sarrià, però alhora reivindico que sóc descendent d’igualadins, i amb això coincideixo plenament amb el cantautor Raimon quan diu que qui perd els orígens perd la identitat. Explicaré doncs, una mica per sobre, alguns dels meus orígens igualadins.

El meu avi patern, picapedrer de professió i originari del Pla del Magre (Jorba), on encara es poden veure les ruïnes de Cal Saumell, es va instal·lar a Igualada amb la seva família pocs anys després del final de la Primera Guerra Mundial. Per no fer ara una relació exhaustiva de la petjada professional que va deixar a Igualada, em limitaré a dir que va subministrar la pedra amb la qual es va construir l’Asil del Sant Crist, un emblemàtic edifici ben conegut pels igualadins.

El meu avi matern era industrial tèxtil i polític. Va ser diputat provincial i alcalde d’Igualada en dos períodes a mitjans del segle passat. Era també un artista polifacètic en diverses disciplines: fotografia, cinema, caricatures que signava amb el pseudònim Nery, etc. Fundador de l’Agrupació Fotogràfica d’Igualada, va guanyar diversos premis nacionals i internacionals. Una part de la seva obra està dipositada al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Com a cineasta, la seva pel·lícula més coneguda i guardonada és El Campeón, feta en col·laboració amb el també igualadí Josep Castelltort. Considerat un dels films antològics de la cinematografia amateur internacional, està dipositat a la Filmoteca de Catalunya. El seu pare, és a dir, el meu besavi, també va ser batlle de la ciutat als anys trenta del segle passat.

La meva família és extensa i, en part, està disseminada per diversos països europeus i americans. Però tinc també molta parentela a Igualada que està vinculada, entre d’altres, al sector dels curtits, als Moixiganguers i a la fabricació i explotació de globus aerostàtics, per mencionar només tres activitats molt igualadines. Amb aquestes credencials espero que el lector sabrà disculpar que l’autor d’aquesta columna que avui comença no sigui formalment un igualadí, encara que se’n sent com el que més.

diumenge, 29 juny de 2014

L’Ateneuesfera segueix viva


Per diverses causes que no vénen al cas feia catorze mesos que l’Ateneuesfera no es reunia formalment, i aquesta setmana hem donat per acabada la llarga desconnexió presencial, que no virtual. Així, el dijous 26 de juny una vintena d’autors de blogs de l’Ateneuesfera ens vam tornar a trobar, i aquest cop ho vam fer en un format diferent. No va ser en dissabte a l’hora del té i en una de les sales de l’Ateneu Barcelonès com fins ara teníem per costum, sinó a mitja setmana i en format sopar al restaurant que es troba a la planta baixa d’aquesta molt venerable institució.

Ja fa més de sis anys que els membres de l’Ateneuesfera ens reunim més o menys regularment, i no és cap secret que, des de l’any 2008, el món d’internet en general ha canviat radicalment, i el de les xarxes socials i el dels blogs en particular, també. Dijous vam discutir força sobre la utilitat d’aquestes eines (whatsApp, twitter, facebook, blogs...) i, com ens acostuma a passar, no ens vam posar pas d’acord. La conclusió és evident: més que la valoració més o menys positiva de les diverses eines lligades a la xarxa el que de veritat compta és l’ús que l’usuari en fa. I com que no hi ha dos usuaris iguals, les valoracions no poden coincidir. És així de simple.

La Laura Santacruz va ser la blogaire convidada, i el seu blog Deconstrucció de la lectora ha quedat incorporat a la llista de blogs que hi ha a la columna de la dreta d’aquest blog. Ja en som 63!

Abans de donar per acabada la sessió els ateneuesfèrics presents ens vam comprometre a repetir sopar allà mateix, a la tardor, abans d’acabar l’any, i des d’aquí deixo una proposta oberta a la consideració dels 63 membres de l’Ateneuesfera: la propera trobada podria tenir lloc entre el 15 de novembre i el 15 de desembre, és a dir, un cop hagi quedat una mica més aclarit el panorama polític català, i abans de les festes nadalenques. La proposta és, però, oberta i, com a tal, modificable.

divendres, 27 juny de 2014

Mediació del nou rei espanyol? És clar que no!

No és gens casual que el primer desplaçament oficial del nou rei espanyol fora de Madrid després de l’acte de la seva coronació hagi sigut a la ciutat de Girona. No ha estat cap sorpresa, llegeixo que només en els últims sis mesos les seves visites a Catalunya superen la dotzena, és a dir, en el que portem de l’any 2014 ens ha visitat, de mitjana, una vegada cada quinze dies.

I és que el sobtat interès de la institució monàrquica espanyola per les terres díscoles del nord-est té tot el sentit. Si tu ets el cap de vendes d’un gran mercat (Espanya) i veus que en una zona molt concreta (Catalunya) la teva facturació no para de baixar, si no vols córrer el risc d’acabar perdent del tot aquell mercat lo normal és prestar-hi tota l’atenció i mirar de posar-hi remei com més aviat millor.

Tampoc ens hauria de sorprendre que, quan el personatge és a Catalunya, faci una part dels seus discursos en català. Encara diré més, em sobta molt que es destaqui tant aquesta situació de normalitat, i hi veig una gran dosi de provincianisme. No és excusa que quan altres dirigents de la metròpoli es desplacen a Catalunya no facin aquest gest de cortesia i ell sí. Diguem-ho clar: en la utilització del català el normal és ell i els anormals són els altres.

Però dit això, considero un gran despropòsit que, a partir d’aquestes realitats, personatges importants del món del periodisme i de la política caiguin en la trampa fàcil de demanar al nou rei espanyol que faci de mitjancer entre Catalunya i Espanya, és a dir, entre els governs espanyol i català. El motiu és evident: si una característica ha de tenir sempre un mediador és una exquisida neutralitat entre les parts en conflicte, i és evident que el nou rei espanyol no només no pot ser neutral sinó que està obligat per llei a defensar amb ungles i dents la sacrosanta unitat d’Espanya.

Resumint, ni el nou rei espanyol ni cap mitjancer català o espanyol no podrà fer mai una tasca tan delicada com aquesta i, per tant, si es considera que ha arribat l’hora de institucionalitzar la figura d’un mitjancer neutral amb cara i ulls, busquem-lo lluny de les fronteres de l’estat.

dimecres, 25 juny de 2014

Carta oberta a Duran

Avui fa exactament un mes de les eleccions europees. Un parell de dies abans de la jornada electoral vaig enviar una llarga carta a Duran i Lleida i, com que no me l’ha contestat, he decidit extractar-la i transformar-la en una carta oberta. M’ha fet prendre aquesta decisió el fet que el dirigent gairebé in aeternum d’Unió sembla estar jugant amb els ciutadans, primer encarregant aquella portada i, dies després (no l'endemà), desmentin-la. Duran cada dia s’assembla més a aquell tòpic gallec que diu que no se sap si el personatge puja o baixa però, mentrestant, les enquestes són demolidores per CiU. A continuació reprodueixo un extracte d'aquella carta:

No sóc d’Esquerra i ni tan sols sóc d’esquerres, però aquesta crítica que feu als vostres socis polítics d’Esquerra en la vostra carta setmanal a la militància, a només dos dies de les eleccions, la trobo de molt mal gust i absolutament perjudicial per l’èxit del procés que viu el nostre país.

CiU baixarà de vots un cop més, però la culpa no l’heu de buscar fora sinó dins de la vostra federació. A aquestes alçades és impresentable que CDC i UDC feu aquests paperots, uns defensant el “sí” i uns altres -vosaltres- defensant el “no” però sense acabar de dir-ho amb claredat, amb propostes inexistents com això tan surrealista que anomeneu tercera via, unes propostes que semblen adreçades a pàrvuls de dos anys. La tercera via només la podríeu proposar als catalans si això fos una realitat espanyola, i de moment no ho és i tothom sap que no ho serà a curt ni mitjà termini. No es pot votar allò que no existeix.

Els catalans que volen votar al novembre, que al meu entendre són la majoria, ja comencem a estar una mica tips d’aquest joc de la puta i la ramoneta, i sóc conscient que parlar en nom dels catalans que volen votar és una llicència que no m’hauria de prendre. Sigui com sigui, si no voleu acabar sent un partit residual a Catalunya, com ho són els populares, deixeu-vos de subterfugis i de parlar del dret a decidir. Aquesta pantalla ja fa dos anys que la vam passar. Parleu, si us plau, d’independència sí o no, que d’això i no d’una altra cosa és del que es parla al carrer.

La vostra federació ha comés l’error de no haver estat valents per presentar-se cada partit per separat i mesurar, així, les respectives forces. Aquestes eleccions, sense incidència directa en les institucions catalanes, eren les ideals per donar aquest pas i poder conèixer la força de cadascú. Però heu preferit anar fent la viu-viu i diumenge ho tornareu a pagar amb escreix. I Esquerra, només mirant-s’ho i sense fer res, en sortirà evidentment beneficiada, cosa que a mi tampoc m’agradarà gaire.

Sobre els empresaris, Foment i la CEOE: conec el tarannà de les pimes catalanes. Sé el què és arriscar un petit capital, tenir treballadors i pagar sous cada mes. A Catalunya d’empresaris només en conec de dos tipus: els independentistes que votaran “sí” i els d’anar fent amb la política pujoliana del peix al cove, que votaran “no”.

Com la gran majoria de catalans exigeixo concrecions. En aquest sentit, CiU és ara mateix la cosa més ambigua que hi ha a la dreta, tan ambigua com Iniciativa ho és a l’esquerra. Jo encara confio plenament en el president Mas, una persona que ha sigut valenta i s’ha mullat com mai abans a Catalunya s’havia mullat cap dirigent polític des de la mort de Franco. Però penso que ara mateix el tàndem de Mas amb vostè és molt perjudicial pel país.

dilluns, 23 juny de 2014

El dret a decidir dels socialistes

(Dibuix: Ricardo, El Mundo)

En una societat lliure com se suposa que és la nostra les persones no comparteixen, òbviament, les mateixes inquietuds ni les mateixes expectatives polítiques. Hi ha d’haver, per tant, una oferta política suficientment àmplia i diferenciada que cobreixi les diferents sensibilitats de la ciutadania. Una oferta que, a Espanya (no a Catalunya), sembla estar ben coberta pel Partido Popular per a la franja de la dreta (que, en el cas espanyol, inclou també l’extrema dreta), però que està molt desdibuixada per la banda de l’esquerra.

Els socialistes catalans i també, potser en menor mesura, els socialistes espanyols, han de decidir com volen encarar el futur per intentar tornar a ser allò que havien sigut fins fa pocs anys, és a dir, una alternativa real de govern. Una alternativa que tot sembla indicar que a Catalunya ja no els pertany i que a Espanya es troba en risc de ser ocupada a curt termini per altres forces polítiques emergents. Els resultats de les eleccions europees de fa un mes ens donen alguna pista de per on poden anar els trets.

Hi ha qui diu que una part important de l’espai socialista català ha estat ocupat per Esquerra. A la Catalunya interior potser sí, però hi ha una franja del socialisme català radicat a la conurbació de Barcelona que, ni que només sigui per les divergències evidents en clau nacional, difícilment s’incorporarà al projecte d’Esquerra. Iceta, que porta trenta anys com a membre del politburó de la franquícia socialista catalana, no resoldrà un problema de fons que com a directiu ell ha ajudat a crear.

Si els dirigents socialistes catalans no són capaços de sortir de l’atzucac en el que ells mateixos s’han ficat corren el risc que els seus tradicionals votants del baix s’acabin acollint a populismes polítics plens d’incerteses del tipus Podemos i similars, unes opcions que des d'un tarannà mínimament democràtic difícilment es poden defensar coneixent mínimament les democràcies cubana i veneçolana que els dirigents d’aquest partit tenen com a referents. Si s'acabés confirmant aquest transvasament de vots, a Catalunya els socialistes esdevindrien tan residuals com els populares.

divendres, 20 juny de 2014

Illes analògiques en un món de nadius digitals, o illes digitals en un món encara molt analògic

Un dia llunyà però que ara mateix seria incapaç de fixar en el calendari em vaig haver d’enfrontar per primera vegada al repte de fer funcionar un ordinador. Aquell mateix dia em vaig convèncer que aquella mena de màquina d’escriure tecnològicament tan sofisticada havia arribat per quedar-se i, tot i la mandra que em feia aprendre a utilitzar-la, m’hi vaig posar de valent. Recordo que amb un parell de dies ja em vaig veure capaç de prescindir de tutories per anar descobrint-la pel meu compte.

Vaig experimentar una sensació molt similar quan l’any 2007 vaig començar a utilitzar les xarxes socials d’internet. Descobrir el món que se m’obria amb Blogger, WordPress, Twitter, facebook, linkedin, etc. va ser per a mi una gran troballa. Aviat vaig ser perfectament conscient que amb aquelles noves eines que se’ns posaven a la nostra disposició el món entrava en una nova etapa, tant per a les relacions personals com en l’àmbit professional. Aquell mateix any vaig obrir el blog que estàs llegint, i pocs mesos després vaig fer la meva primera piulada.

I tot això, per què ho explico? De petit jo anava a l’Escola Sant Gregori, que llavors es trobava situada en una torre que ja no existeix (a la foto) del carrer Ganduxer, a Barcelona. Des del meu descobriment de les xarxes socials han passat només set anys, i llavors ja en feia set des que l’any 2000 havíem fet una trobada d’exalumnes de l’escola, al restaurant La Venta, allà on acaba el Tramvia Blau. Doncs bé, ahir, 14 anys després d’aquell sopar, una vintena de companys ens vam tornar a reunir al mateix lloc, en un sopar que, com no podia ser d’altra manera, va ser molt agradable.

Ahir es va parlar una mica de tot, i també de les xarxes socials, i em vaig adonar que molts dels meus excompanys d’escola no han sentit la necessitat d’entrar en aquest món. Vaig detectar, això sí, que alguns utilitzaven el WhatsApp, alguna activitat professional a linkedin, algun compte a Twitter i algun a facebook, un o dos blogs i poca cosa més. La lliçó que en vaig treure és que de vegades cometem l’error de pensar que el que fas tu és el que fa tothom, però sovint te n’adones que no és així. I aquestes desvirtualitzacions en forma de trobades presencials t’ajuden a veure la realitat que t’envolta i a tocar més de peus a terra.

dimecres, 18 juny de 2014

Lliçó pràctica d’economia de mercat pels que diuen estar en contra de l’economia de mercat

Fa unes setmanes va obrir el Tast & Cafè, un bar-restaurant situat al passeig de Manuel Girona de Barcelona. Ocupa un local que feia temps que estava tancat (antigament allà mateix hi havia hagut el restaurant A la Menta). Al capdavant del negoci hi ha dos excambrers del Dole Cafè, del carrer Capità Arenas cantonada amb Manuel de Falla, que van decidir establir-se pel seu compte.

Per l’oferta que fan i la proximitat que hi ha entre els dos establiments la clientela potencial és coincident, i els últims que s’han establert, Tast & Cafè, s’han hagut d’espavilar per diferenciar-se del Dole Cafè. I com que tant la qualitat del producte com el servei que ofereixen són molt similars han hagut de posar l’accent diferenciador en els preus.

Així, un cafè (€1,20) i un minicroissant Sacha (€ 1,50) et surt al Tast & Cafè per € 2,70, mentre que els mateixos productes consumits al Dole Cafè te’ls cobren a € 3,20 (1,30 + 1,90), és a dir, un 18,5 per cent més, una diferència de preu molt considerable. La conseqüència lògica és que el boca-orella ja ha començat a funcionar, i l’establiment de Manuel Girona ja està captant clientela del de Capità Arenas.

Quin pot ser el següent pas? Quan el Dole vegi que corre el risc de perdre més clientela en favor del Tast és de preveure que, per tal d’intentar retenir-la, revisi els preus a la baixa per posar-se en línia amb el seu nou competidor; especialment el preu del minicroissant, que el vénen un 27 per cent més car. Doncs bé, una cosa de tant sentit comú i tan senzilla com aquesta és la base de l’economia de mercat que alguns tant s’obstinen a criticar.

dilluns, 16 juny de 2014

Uber vs. la màfia del taxi

(Foto: La Vanguardia)

Uber és una companyia mercantil que desenvolupa aplicacions mòbils (mobile apps) per posar en contacte, mitjançant els telèfons intel·ligents, a conductors de vehicles i passatgers que necessiten fer determinats desplaçaments. Fundada l’any 2009 i amb seu central a San Francisco, Uber desenvolupa el seu negoci a 138 ciutats de 37 països. Crítiques interessades al marge, l’aplicació que han desenvolupat és una idea excel·lent, i l’èxit que té allà on s’instal·la està gairebé garantit.

Dimecres passat hi va haver una vaga de taxistes per protestar contra la suposada competència deslleial coordinada per Uber. Lamentablement i com acostuma a ser habitual a les nostres contrades, hi van haver els ja tradicionals episodis de violència extrema contra els taxistes que van decidir treballar i no es van afegir a la vaga. Aquí encara hi ha individus amb mentalitat franquista, sindicalistes de classe inclosos, que consideren que el dret a la vaga comporta necessàriament l’obligació de fer-ne.

Però hi ha alguns taxistes que, tot i constituir encara una petita minoria dintre del seu ram, són molt conscients que les noves tecnologies han arribat per quedar-se i les saben aprofitar. Normalment no te’ls trobes aturats a les parades de taxis esperant el client sinó que intenten aprofitar les noves tecnologies per anar a buscar-lo allà on es troba i oferir-li un servei personalitzat d'alt valor afegit. Ignoro si els vaguistes tenien raó per protestar ja que ni la Unió Europea ni el nostre govern encara no s’han definit al respecte. Però observant els episodis de violència extrema que es van produir dimecres, si la tenien per mi ja han deixat de tenir-la. Als taxistes de Barcelona, que ja no tenen massa bona premsa, només els falten aquests energúmens per acabar de malmetre la seva imatge.

El problema de fons no són, però, les aplicacions mòbils tipus Uber que, ens agradi o no, han arribat per quedar-se. El problema de fons és la resistència numantina a adaptar-se als nous canvis tecnològics per part d’un sector important de la nostra societat. Uns dirigents empresarials i sindicals del sector del taxi que mentalment es van quedar aturats al segle XX en són un bon exemple, un exemple que és d’esperar que no s’encomani a la resta de la nostra societat.