divendres, 27 de maig de 2016

Okupes: de Trias a Colau

L’ambigüitat manifesta de l’Ajuntament de Barcelona amb els moviments okupes ens ha portat on estem. No seré gens original si repeteixo que Trias va resoldre malament l’okupació de Can Vies, és a dir, no la va resoldre. A més, ara s’ha sabut que va pretendre comprar la pau social amb els okupes de la Travessera pagant el lloguer del local mig d’amagat. Lleig per part de Trias, i molt sorprenent per part dels okupes antisistema que s’estaven deixant comprar pel propi sistema i, sabent-ho, callaven perquè aquella solució ja els anava bé. És dur exposar-ho així però parlant clar i sense eufemismes tots ens entendrem millor.

Colau no ho està fent millor i ara es troba, ens trobem, amb un nou problema d’ordre públic que està generant violència i destrosses de béns privats i públics al barri de Gràcia. L’alcaldessa, però, va lamentar-se ahir que no hi ha interlocució possible entre l’ajuntament i els okupes. Per sortir de l’atzucac, la solució miraculosa que Colau s’ha tret de la màniga ha estat proposar que siguin les associacions de veïns les que facin d’interlocutors i, d’aquesta manera, ella es treu les puces de sobre traspassant la responsabilitat a les entitats veïnals. És d’esperar que aquestes entitats no caiguin ara en la trampa que els ha parat l’alcaldessa.

dimecres, 25 de maig de 2016

En defensa de la propietat

Foto: naciodigital.cat

Com a ferm defensor de la democràcia defenso igualment el dret a la propietat, un dels seus pilars bàsics. Aquí hi incloc, com no podria ser d’altra manera, tant la propietat estrictament privada com la part proporcional que, com a ciutadà que paga els seus impostos, em correspon dels béns de titularitat pública que ens administren els polítics.

Si jo tingués una segona residència per anar-hi els caps de setmana, no acceptaria trobar-me-la ocupada quan hi arribés el divendres al vespre, com tampoc acceptaria que m’ocupessin el pis on visc o que s’apropiessin del cotxe que utilitzo aprofitant que he estat uns dies de viatge. En altres paraules, una propietat buida segueix sent una propietat a defensar.

Abans-d’ahir, en el transcurs d’uns incidents lamentables, es van malmetre propietats privades i públiques: un camió municipal de neteja i un cotxe particular (a la foto), uns quants contenidors de brossa, aparadors de botigues, unes quantes motos, etc. Doncs bé, com a copropietaris del camió i dels contenidors de titularitat municipal, cal dir que els barcelonins ens vam sentir directament agredits per aquella colla d’impresentables.

dilluns, 23 de maig de 2016

El futbol també és política

(Foto: La Vanguardia)

De tant en tant convé recordar que els temps foscos de les colònies, els amos i els esclaus van passar a millor vida fa molts anys, i avui és una bona ocasió per recordar-ho un cop més. Així, després del lema que ha fet fortuna als estadis de futbol quan hi juga el Barça, el conegut Catalonia is not Spain (Catalunya no és Espanya), frase que, al meu entendre, reflecteix una evidència inqüestionable, a partir d’ara potser se n’haurà d’utilitzar un altre de més contundent que digui Catalonia does not belong to Spain (Catalunya no pertany a Espanya).

Si no fos per aquest malaltís sentit de la propietat que alguns —entre ells, la majoria dels que ens governen des de Madrid— tenen de Catalunya i els catalans, molts que ara són independentistes segurament no ho serien. Però cada dia són més els catalans que no estan disposats a continuar suportant aquesta actitud tan molesta i provocativa dels que es consideren els nostres amos, com si els catalans pertanyéssim a una categoria inferior. Són actituds colonials que han fet créixer molt l’independentisme.

Aquest malestar polític creixent apareix fins i tot en un partit de futbol. El Barça ha guanyat la Copa de Su Majestad el Rey de España però, al marge del resultat, el que també quedarà per a la història petita són les interferències antiesportives que han acompanyat el partit jugat ahir al vespre a Madrid. I, en aquest context, sembla ser que val tot, fins i tot fer el ridícul més estrepitós. La xiulada a l’himne del país amfitrió, una reacció que a alguns ens genera incomoditat, les banderes estelades i un pueril intent fallit de prohibir-les només reflecteixen una realitat, i és que el futbol també és política.

divendres, 20 de maig de 2016

Quan dos més tres poden sumar quatre o sis

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de maig de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.756 de La Veu de l'Anoia)

Mentre Espanya la paguem també els catalans hem de vigilar de prop tot el que passa a l’oest. Doncs bé, ara a Espanya s’acosten eleccions i, en la mesura que els catalans continuem formant part de l’Estat espanyol, aquestes seran encara unes eleccions que tindran incidència directa en les nostres vides. La importància que sobre el procés català cap a la independència tinguin aquells comicis és molt menor que si fossin unes eleccions catalanes, però això no vol pas dir que ens puguem desentendre dels resultats electorals del 26 de juny. Per tant, s’ha de buscar la màxima representació parlamentària possible. Encara que no serà el mateix que Rajoy segueixi instal·lat a La Moncloa o que hi vagi a viure Iglesias, Rivera o Sánchez, hem de ser conscients que cap d’aquests quatre personatges farà canvis substancials en el tractament espanyol del problema català. I és que el gran objectiu dels partits espanyols és que, sigui com sigui, Catalunya no marxi. En aquest sentit, si per preservar els interessos espanyols ho consideren convenient i necessari, els quatre líders que dèiem abans treballaran plegats per evitar el trencament, i utilitzaran tots els mètodes disponibles al seu abast. En això dreta i esquerra aniran sempre d’acord.

Fetes aquestes consideracions prèvies, centrem-nos ara en la matemàtica electoral. De cara a les eleccions del 26 de juny s’ha parlat de dues coalicions o llistes compartides entre dos partits. Així, a Catalunya, es va plantejar la possibilitat de fer una llista única d’Esquerra i Convergència, però finalment no es consolidarà i aquests partits es presentaran per separat. A Espanya, en canvi, les llistes compartides per Podemos i Izquierda Unida sembla que acabaran sent una realitat. Les llistes compartides tenen, però, avantatges i inconvenients, defensors i detractors. Els defensors —Convergència en el cas de Catalunya— argumenten que amb la suma de vots de dos partits concentrats en una mateixa llista s’obtenen més diputats que si es presenten per separat. Els sobra raó... sempre i que els vots de la llista única siguin els mateixos que la suma de vots de les dues llistes si es presentessin per separat, cosa que ningú està en situació de demostrar. En canvi, els detractors de la llista compartida creuen que presentant-se junts partits d’ideologies molt diferents es perden vots per l’esquerra, i també per la dreta. Evidentment, aquesta teoria tampoc es pot provar, i tant en un cas com en l’altre només estem davant de simples intuïcions.

dijous, 19 de maig de 2016

Els que pensen i els que opten per no pensar

Quan el 1989 va morir la Pasionaria (a la foto), dirigent del Partido Comunista de España (PCE), l’articulista Gregorio Morán hi va dedicar un article necrològic que va fer fortuna. Morán parlava de “los que creen y los que están en el secreto”, sent “los que creen” l’obedient militància de base del PCE, i “los que están en el secreto” els dirigents del politburó. Bé, han passat ja uns quants anys des de llavors i, encara que l'actual situació política és molt diferent de la que hi havia en aquella època fosca, en molts àmbits de la vida actual la situació a la qual Morán feia referència continua tenint plena vigència.

Així, hi ha persones que mai es fan el plantejament de pensar sobre els temes que els afecten, potser perquè els fa mandra, i prefereixen que altres pensin per elles i els ho donin tot mastegat, digerit i decidit. Prefereixen creure “perquè sí” que fer l’esforç de plantejar-se les coses, valorar-les, rumiar-hi i, finalment, treure una conclusió i/o prendre una decisió. I els que manen, pertanyin al món de la política o al de la societat civil, estan encantats amb aquesta genteta —permeteu-me la llicència popular— perquè saben que no els portaran gaires problemes, o que els en portaran menys que la gent que té el caprici o la mania de pensar les coses que els poden afectar.

No cal dir que, posats a triar, resulta molt més enriquidor relacionar-se amb “los que están en el secreto”, és a dir, amb les persones que pensen i es qüestionen les coses, encara que no siguin fàcilment manejables com “los que creen”. Els que fan les coses perquè sí, simplement perquè els ho manen, com si fossin religiosos o militars sotmesos al vot d’obediència, no aporten res de positiu a la societat. Els que pensen, òbviament, poden estar equivocats, però els que opten per no fer-ho tenen tan poques ambicions que ni tan sols es plantegen l’oportunitat d’equivocar-se.

dimarts, 17 de maig de 2016

D’independentista ho és tothom. Sí, vostè també

Darrerament, quan em pregunten per què sóc més partidari d’una Catalunya independent que d’una Catalunya dintre d’Espanya, deixo de banda els contundents arguments clàssics que tots tenim a l’abast (lingüístics, culturals, fiscals, inversions, etc.) i contesto que, com a mínim, el meu independentisme està tan justificat com el de l’interlocutor que m’interpel·la. Estic dient que també considero independentista a qui pretén retreure’m que jo ho sigui? Doncs sí, vull dir exactament això.

Per poc que hi rumiem una mica aviat s’arriba a la conclusió que d’independentista ho és tothom, també els que pensen que no en són. O és que potser a un senyor de Càceres o a una senyora de Guadalajara els agradaria ser governats des de l’estranger, posem per cas des de París o Lisboa? Oi que els espanyols ni es plantegen la possibilitat de ser governats des d’un altre lloc que no sigui la seva capital, Madrid en aquest cas? Doncs a mi em passa el mateix, no m’agrada que em governin des de l’estranger i, per mi, l’estranger comença a dos-cents kilòmetres de Sarrià en direcció oest.

No cal dir que qui ha de decidir quin és el seu país, Catalunya en aquest cas, són els seus propis habitants. Ningú més, perquè no s’entendria que aquestes decisions es preguessin des de l’estranger. Per tant, bon rotllo amb francesos, espanyols i andorrans, només faltaria, però cadascú a casa seva... y Dios en la de todos. Tothom té dret a mantenir la seva independència, i això vol dir que s’ha de comprendre i respectar que els catalans també vulguin defensar la seva. Sempre que els vots així ho decideixin, és clar.

divendres, 13 de maig de 2016

Comportaments gregaris

Darrerament, quan es convoca una manifestació o concentració ciutadana, tant se val que sigui per protestar com per celebrar alguna cosa, de seguida es proposa, es demana o, en alguns casos extrems, gairebé s’exigeix que s’hi vagi amb una determinada samarreta. Tots de groc, o de blau, o de vermell, o de verd, segons quin sigui el motiu de la moguda. I les masses, obedients, normalment en fan cas.

A mi, però, difícilment em trobareu als llocs on la gent va uniformada. No estic parlant, òbviament, dels que per raons laborals han d’anar uniformats com, per exemple, el personal d’un hospital, sinó que m’estic referint als comportaments gregaris més o menys voluntaris. Sóc tan al·lèrgic a aquestes uniformitats com al pensament únic que, dissortadament, defensa molta més gent de la que pot semblar.

Les unanimitats sempre m’han provocat escepticisme. Vivim en una societat democràticament poc madura i excessivament depenent dels governants, que tenen a les seves mans una de les eines més perverses i efectives per fer creure a la gent: la clau de la caixa de les subvencions públiques que els governants poden concedir o no als ciutadans de manera més o menys discrecional. Si et portes bé tindràs premi; si segueixes emprenyant, et quedaràs sense. Tu mateix. Aquest és el missatge.

Tot això la gent ho va interioritzant, i quan se li demana que es posi una determinada samarreta, se la posa, sense ni plantejar-se altres consideracions. Sóc conscient que formo part d’una minoria de la societat que va per lliure, i els comportaments gregaris prefereixo evitar-los. Tampoc tinc compte a la Caixa, ni sóc del Barça, ni miro Telecinco. I què?

dimecres, 11 de maig de 2016

El fenomen “curvy”

Fa gairebé sis anys vaig escriure un article que portava per títol “Models de passarel·la”, i tot indica que em vaig avançar als temps. Ara sembla que s’intenta posar una mica d’ordre en allò que alguns denunciem fa anys. Així, d’un temps ençà s’ha començat a parlar molt de les models curvies i de la moda curvy, que interessadament ens ho presenten com una novetat del món de la moda. Però de novetat no en té res, la veritable i perversa novetat va ser quan es van començar a veure algunes models anorèxiques, i allò es va anar estenent i va anar degenerant fins al punt que el món de la moda i una bona part de la societat ho consideraven la cosa més normal del món. Però qualsevol persona amb dos dits de front ja veia que allò de promocionar l’anorèxia que, no ho oblidem, és una malaltia greu, de normal no en tenia res, i no podia tenir massa recorregut. Esperem, doncs, que el sentit comú s’acabi imposant, que les models curvies vagin substituint les anorèxiques, i que el fenomen curvy no es quedi només en una moda passatgera.

dilluns, 9 de maig de 2016

Lladres ostentosos

El lladre, si vol fer carrera, no ha de presumir mai en públic del seu botí, i una de les coses que més em sorprenen dels polítics que estan ficats fins al moll de l’os en temes de corrupció és el ritme de vida ostentós que porten. No dissimulen gens, sembla que no se’n sàpiguen estar de mostrar les seves riqueses materials. “Seves” és un dir, és clar, ja que són béns robats a la societat. Intueixo que ells en són perfectament conscients, però com que es consideren per sobre del bé i del mal creuen que ni tan sols els cal ser discrets. Són lladres però, a més, són rucs. Molt rucs. Així, la majoria dels polítics lladres després fan ostentació del seu botí. És a dir, presumeixen públicament de les seves malifetes i, normalment, és a partir d’aquí que els acaben enxampant. No cal dir que es mereixen la condemna judicial que se’ls imposi, que sempre hauria de portar aparellada la restitució de la totalitat dels diners robats amb els corresponents interessos. Però amb això no n’hi hauria d’haver prou. Aquesta gentussa hauria de ser també mereixedora del rebuig unànime de la societat i, juntament amb la condemna, hauria de sentir-se socialment aïllada. Però això últim dubto que passi. Vivim en un país on hi ha molta gent que sent una malaltissa admiració social per aquesta mena de personatges.

divendres, 6 de maig de 2016

Servei de desatenció al client

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 d'abril de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.754 de La Veu de l'Anoia)

Avui en dia ens costaria trobar algú que no hagi experimentat situacions desagradables com les que s’exposen a continuació. Es tracta de les trucades que tot sovint els consumidors es veuen obligats a fer a determinades empreses, especialment les que ens subministren serveis de telefonia, i al pèssim servei telefònic que donen aquestes companyies. En aquest tema podem generalitzar, i no cal mencionar cap empresa concreta perquè totes actuen amb similar grau de desídia i manca de respecte per la seva soferta clientela. Les esperes llarguíssimes, les musiquetes que semblen especialment seleccionades per fer perdre la paciència del client, l’exigència gairebé obsessiva de fer-li repetir el motiu de la trucada i les dades personals i de facturació, els emprenyadors “torni a trucar d’aquí una estona”, i les trucades que misteriosament es tallen quan et sembla que ja estàs a punt de finalitzar la gestió. I tot això sense oblidar el que ja s’ha convertit en tot un clàssic d’aquestes gestions telefòniques: “todos nuestros operadores están ocupados”, sobretot quan el client opta per ser atès en la seva llengua; com si demanar ser atès en català, la llengua pròpia de Catalunya, fos més una extravagància pròpia de client capritxós que un dret reconegut per la legislació.

Amb l’existència de tantes regulacions catalanes, espanyoles i europees a les quals estem sotmesos els ciutadans, sorprèn que les administracions públiques responsables de vetllar pels drets i interessos dels consumidors encara no s’hagin decidit a defensar-los amb eficàcia per tal d’evitar aquestes claríssimes situacions d’abús per part de les companyies de serveis. Davant d’aquests casos, la sensació d’impotència que experimenta el consumidor és absolutament frustrant, sobretot perquè no té una opció alternativa, ja que mentre en sigui client s’hi ha d’entendre tant sí com no. I si, arribats al límit de la paciència, el client decideix canviar de companyia, es troba amb els mateixos problemes i potser encara incrementats, i això sense oblidar que l’antic proveïdor, abans d’alliberar-lo, segurament pretendrà cobrar-li uns euros de més per uns conceptes inventats. És evident que les empreses proveïdores són les responsables directes d’aquestes situacions, però no han de quedar al marge de la demanda de responsabilitats les administracions públiques que, a canvi dels nostres impostos, ens haurien de defensar d’aquestes pràctiques abusives. I si el problema és que les lleis estan mal fetes, cal canviar-les ja.

dimecres, 4 de maig de 2016

Freixenet en venda

Si una empresa no acaba de rutllar i l’amo rep una oferta d’un comprador interessat, el millor que pot fer és considerar-la seriosament. Molt resumit i deixant de banda les divergències familiars que hi puguin haver entre les diferents branques de la tercera generació de propietaris, això és el que està passant a Freixenet. No és cap secret que des de fa temps l’empresa no acaba de rutllar, i només cal fer una ullada a les xifres comptables que s’han fet públiques per constatar-ho.

En el sistema capitalista, que feliçment és el nostre, els ciutadans tenen llibertat per comprar i vendre les seves propietats, i això inclou també les seves empreses. Doncs bé, ara ha sorgit un candidat alemany per convertir-se en el nou propietari de Freixenet, i els actuals propietaris sembla que estan d’acord en vendre. És així de senzill. Venedors i compradors es posen d’acord en el preu i van a cal notari a escripturar la compravenda. Així funciona el nostre dia a dia empresarial.

Desconec les causes que han motivat la situació delicada de l’empresa. Segons sembla, un dels debats interns que hi ha hagut a Freixenet és la seva política de preus. Sent el primer exportador de cava de l’estat, el seu producte no és precisament el millor exemple d’un cava de qualitat, i llavors un preu de venda al públic reduït és bàsic per mantenir la clientela dels Carta Nevada i similars, base de la seva exportació.

No cal dir que d’aquesta operació se’n poden fer lectures molt diverses, i jo en faré una de molt positiva. Així, si s'acaba confirmant, la venda de Freixenet a uns alemanys serà una nova constatació que la inversió estrangera a Catalunya no només no s'atura sinó que va a més, i això és una excel·lent notícia pel país.

dilluns, 2 de maig de 2016

Aeroports de disseny

Si hi arriba en avió, la primera imatge que el viatger rep d’una ciutat és la del seu aeroport. Com és lògic, les autoritats miren de donar una bona imatge, i acostumen a encarregar els aeroports a despatxos d’arquitectes de reconegut prestigi. Inaugurada fa pocs anys, la construcció de la nova terminal T1 de l’aeroport de Barcelona, per posar només un exemple ben proper, es va encarregar a Ricard Bofill i, agradi més o menys, s’ha de reconèixer que resulta espectacular. A mi m’agrada força tot i que, contràriament a la coneguda dita, sobre els gustos hi ha molta cosa escrita, i com que totes les opinions són respectables no cal dir que tothom té tot el dret a dir-hi la seva.

Ara bé, mirat amb ulls d’usuari, trobo que els aeroports resulten bastant inhòspits, i el de Barcelona no seria pas una excepció. No em pregunteu com hauria de ser un aeroport perquè, com que d’aquestes instal·lacions només en sóc usuari, ho ignoro. El fet és que en la majoria dels aeroports moderns hi prima un disseny espectacular, però semblen més enfocats a épater le bourgeois que pensant en la comoditat del viatger. Conec aeroports de tot el món i en aquesta mena d’instal·lacions mai m’hi he trobat mitjanament confortable. N’hi ha de millors i de molt pitjors que el de Barcelona, però no n’he trobat cap que es pugui posar com a exemple.

Sovint ens fixem més en el disseny que en els seus efectes pràctics, i donem més importància a les formes que a facilitar la utilització de les coses. Sóc conscient que a aquestes mancances molta gent no hi dóna importància, però no és el meu cas. Els bons dissenyadors (arquitectes, etc.) només són aquells que són capaços de conjuminar un disseny atractiu amb la comoditat de l’usuari. I la meva experiència em diu que aquests són bastant escassos. Però també podria ser que jo fos massa exigent.

divendres, 29 d’abril de 2016

Indumentàries

Fa unes setmanes, per assistir a la gala dels Premios Goya, el líder de Podemos, Pablo Iglesias, es va posar un esmòquing. El mateix polític, per anar a veure el seu cap d’estat es posa una camisa amb les mànigues arremangades, uns texans i calçat esportiu; i per anar al seu parlament, també. Del vestuari que utilitza Iglesias se’n poden fer moltes lectures, i la meva és que ell considera més solemne anar al teatre que anar al Congreso de los Diputados, on es troba la seu de la sobirania popular.

Aquesta setmana, per anar de visita política a Londres i Brussel·les, el líder de Sortu, Arnaldo Otegi, s’ha posat un vestit fosc i corbata, i els diaris expliquen que és la primera vegada que el líder abertzale opta per aquesta indumentària.

Les senyores i els senyors de la CUP, i no són pas els únics, van al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona amb samarretes i texans, com si sortint d’allà tinguessin previst anar a buscar bolets sense temps de passar per casa a canviar-se de roba.

Res a dir, cadascú escull el seu vestuari i la imatge pública que vol donar. Aquesta gent sap perfectament a qui s’adreça i quins són els seus votants potencials, així com quins ciutadans, que es fixen en aquests detallets, difícilment els votaran mai.

dimecres, 27 d’abril de 2016

Incoherència

Imatge: elcorreo.com

En política, sense violència tot és possible. Aquesta afirmació s’ha repetit molt en les últimes dècades. Els polítics espanyols s’han passat anys insistint que els terroristes i les persones que els donaven suport havien d’oblidar-se de la lluita armada i fer política des de les institucions. Una demanda, per cert, que té tot el sentit. El fet és que aquella banda terrorista va deixar de matar fa uns anys, i a mesura que van sortint de la presó alguns dels seus membres i simpatitzants ara intenten fer política des de les institucions. Tot i no ser l’únic, Arnaldo Otegi és el cas més emblemàtic d’aquesta nova fornada de polítics excarcerats que abans donaven suport a l’acció armada i ara es proposen fer política des de les institucions. Otegi ha estat condemnat diverses vegades —per cert, mai per haver matat— i s’ha passat uns quants anys a la presó, els últims pel que alguns experts consideren un delicte d’opinió. Però això ja seria un altre debat, i el fet és que ara Otegi ja és una persona lliure i sense assumptes pendents amb la justícia. Ara ha començat la seva campanya electoral —aspira a ser el pròxim lehendakari—, i aquesta setmana ha fet una visita a Londres i una altra al Parlament Europeu. Doncs bé, molts d’aquells polítics que deien que sense violència tot és possible, molts d’aquells que s’han passat dècades reclamant que la política s’havia de fer des de les institucions, ara es posen les mans al cap i critiquen que Otegi s’hagi posat americana i corbata i hagi anat a Londres i al Parlament Europeu a donar unes conferències. Jo d’això en dic incoherència. A veure si encara serà veritat aquella frase tan repetida que diu que contra ETA vivíamos mejor.

dilluns, 25 d’abril de 2016

Jugar amb la ignorància de la gent

Il·lustració: The New Yorker

Molts polítics juguen contínuament amb la ignorància de la gent, i alguns són tan rucs que fins i tot en presumeixen. Ignoro si es tracta d’una característica general de la condició humana —vull pensar que no— però els fets ens demostren que, almenys entre la classe política, aquesta és una pràctica força habitual. Per altra banda, a molta gent ja els va bé que els enredin, i semblen preferir viure enganyats en la ignorància que haver-se d’enfrontar a la dura realitat. I així ens va, tenim la classe política que tenim, però potser no ens en mereixem d’altra. Ep, amb totes les excepcions que calguin, que de polítics honestos també en tenim alguns.

dissabte, 23 d’abril de 2016

divendres, 22 d’abril de 2016

La resposta d’un alcalde

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 d'abril de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.752 de La Veu de l'Anoia)

Un proverbi espanyol diu que “allá donde fueres, haz lo que vieres”. Sempre intento aplicar-me aquest consell a mi mateix, i actuo així no per res més que vagi més enllà del pur sentit comú. Per motius professionals l’autor d’aquest blog ha hagut de viatjar per tot el món i tractar amb tota mena de gent, i allà on he anat sempre he intentat adaptar-me. Quan sóc a l’estranger —i, per mi, l’estranger comença a menys de dos-cents quilòmetres de Sarrià— mai he tractat d’imposar la meva llengua, els meus costums ni la meva cultura, sinó que intento adaptar-me a tot el que em vaig trobant. Entre altres motius, perquè no acceptar-ho seria ridícul, i una de les situacions de les quals sempre intento fugir és de fer el ridícul.

Fetes aquestes precisions, i sent conscient que avui corro el risc que aquestes reflexions es puguin mal interpretar, a continuació reprodueixo la resposta, amb adaptació lliure a Catalunya, de l’alcalde d’una ciutat d’un país centreeuropeu a uns pares musulmans que havien exigit la retirada de la carn de porc dels menús escolars:

“Els musulmans han d’entendre que s’han d’adaptar a Catalunya, als seus costums, a les seves tradicions i a la seva manera de viure, perquè va ser el país que lliurement van escollir per emigrar. Han d’entendre que són ells els que s’han d’integrar i aprendre a viure a Catalunya; que han de ser ells, i no els catalans, els que canviïn el seu estil de vida. La majoria de catalans no són racistes ni xenòfobs, i accepten molts immigrants, de molts països amb diferents cultures i religions, contradient molts països musulmans que no accepten els immigrants no musulmans. Els musulmans han d’entendre que a Catalunya, amb les seves arrels judeocristianes, les esglésies i festes religioses, la religió ha de romandre en l’àmbit privat. Per tant, en justa correspondència, Catalunya té el dret de rebutjar qualsevol concessió a l’Islam i les seves lleis. Per als musulmans que no se senten còmodes a Catalunya, hi ha mig centenar de països musulmans a tot el món, la majoria d’ells poc poblats i llestos per rebre’ls amb els braços oberts. Si van deixar el seu país per venir a Catalunya, i no a un país musulmà, és perquè van considerar que la vida és millor a Catalunya que en altres llocs, però han d’entendre que els catalans no estan disposats a renunciar a la seva identitat ni a la seva cultura.”

No cal dir que, deixant de banda el redactat manifestament millorable de la carta de l’alcalde, comparteixo fil per randa les seves reflexions.

dimecres, 20 d’abril de 2016

Aznar té raó

L’expresident del govern espanyol José María Aznar és un dels personatges de la política que, en general, cauen més malament. De motius que justifiquen aquesta actitud en sobren, però com que són en boca de molts no em dedicaré ara a relacionar-los un per un. No dic que mentre era president no hagués fet coses positives, que alguna en va fer; per exemple, eliminar el servei militar obligatori. Però el balanç dels seus vuit anys de mandat és que es tracta d’un personatge nefast, tant per Espanya com, i més encara, per Catalunya. I com a expresident també ha esdevingut un personatge tòxic pel seu propi partit, els dirigents del qual no saben com treure-se’l de sobre.

Ara bé, en el seu contenciós fiscal amb la hisenda espanyola Aznar té raó. El ministeri de la cosa té el mal costum d’esbombar casos particulars de problemes amb hisenda sempre que li convé. S’han fet públics els problemes fiscals de tota mena de personatges, des d’artistes fins a polítics, passant per empresaris, esportistes, etc., i això està expressament prohibit per la llei. Pel càrrec que ocupa Montoro pot saber moltes coses però no les pot fer públiques, ni ell ni els funcionaris que estan a les seves ordres. En democràcia, els contribuents que tenen problemes amb hisenda també tenen drets.

Aznar ha anunciat una querella i ha fet bé. Una cosa és que un determinat personatge no caigui bé, i una altra és que algú s’aprofiti d’informació confidencial i l’airegi als mitjans d’informació amb vés a saber quines intencions. Aznar té raó, com també la tenia el podemita Monedero quan es va trobar en una situació molt similar (tributar per societats en comptes de fer-ho per renda). Si aquest fos un país normal el ministre ja hauria dimitit o hauria estat cessat per qui el va nomenar. I és que, en democràcia, amb aquestes coses no s’hi pot jugar. Però, dissortadament, aquest no és un país normal.

dilluns, 18 d’abril de 2016

La censura de TV3

Aquest comentari és un complement de l’article que vaig publicar divendres amb el títol Les brometes de la Moliner. Quina va ser la reacció de TV3 a la minifalla constitucional de la Moliner? Censurar el vídeo i eliminar-lo de la web, se suposa que amb l’objectiu de fer-lo desaparèixer de la xarxa. Un objectiu, per cert, més aviat complicat, perquè després de penjar un vídeo a internet difícilment aconseguiràs fer-lo desaparèixer de la xarxa, i més quan ja ha estat vist per milers de persones. El fet és que la direcció de TV3 primer va decidir penjar el vídeo i, vistes algunes protestes, després el va eliminar, i no queda clar amb quin criteri van decidir aplicar la censura.

L’acció de la Moliner ha rebut més crítiques negatives que positives, potser? No m’atreviria pas a afirmar-ho, he vist també molts aplaudiments a la seva acció. Tot indica que la direcció de TV3 ha reaccionat moguda per la por. De fet, els que apliquen la censura, tant ara amb la democràcia com abans amb la dictadura, acostumen a actuar més moguts per la por que per altres motivacions. Els responsables de despenjar el vídeo de la Moliner saben que més amunt sempre hi ha algú que vigila, i com que aquest algú mai saps com reaccionarà van preferir despenjar el vídeo i no córrer més riscos que el de fer el ridícul. Tot plegat, molt lamentable.

divendres, 15 d’abril de 2016

Les brometes de la Moliner

Foto: La Vanguardia

No conec personalment a Empar Moliner ni he llegit cap dels seus llibres. Tampoc puc jutjar les seves intervencions a TV3 perquè Moliner actua al matí i a aquelles hores no miro la tele. He vist, però, el vídeo d’una de les seves últimes actuacions televisives, en la que la nostra protagonista simulava la crema d’una Constitución Española com a protesta per una sentència del Tribunal Constitucional espanyol contrària a una llei catalana que pretenia protegir els drets de determinats col·lectius afectats per la pobresa energètica.

A partir d’aquí s’han produït reaccions de tota mena, des de qui demana que Moliner sigui acomiadada de TV3 fins a qui ha anunciat que presentaria denuncia al jutjat per aquests fets.

Fins aquí el relat dels fets, als que hi afegiré que jo també sóc partidari de la llei catalana que ara han tombat a Madrid, una decisió difícil d’entendre perquè pretén deixar sense cobertura energètica a centenars de famílies catalanes necessitades que havien demanat aquest ajut a l’administració pública. Aprofitaré per dir que també sóc un aferrissat defensor de la llibertat d’expressió, sense matisos.

Quina ha estat la brometa de Moliner a la vergonyosa decisió del TC? Cremar en públic la Constitución. Amb quina intenció? Al meu entendre, només la de provocar. Servirà d’alguna cosa positiva aquesta provocació? Al meu entendre, no. Ens farem més simpàtics els catalans? A Espanya segur que no.

Em diuen que la Moliner sempre és molt de la brometa, i que li agrada que li riguin les gràcies. Bé, res a dir, cadascú és com és i cadascú té els seus gustos. Però, dit això, considero que aquesta mena de brometes —brometes per a alguns, provocacions per a altres— no són pròpies d’una televisió pública com TV3. Per a aquestes cosetes ja tenim Tele5 i altres cadenes privades.

dimecres, 13 d’abril de 2016

Un discret suport popular

Foto: La Vanguardia

De vegades, quan sorgeixen discrepàncies sobre les actuacions de l’ajuntament, els dirigents polítics colauistes que són directament responsables del nostre districte ens responen “que a nosaltres ens han votat per tirar endavant el nostre programa electoral” (copyright Gerardo Pisarelo, el regidor del districte), com volent donar a entendre que, si la gent els vota, tenen carta blanca per fer i desfer al seu gust. Però afirmacions com aquesta s’han de contrastar amb xifres concretes. Així, si parlem del conjunt de la ciutat de Barcelona, cal recordar que només un de cada quatre votants barcelonins va donar suport a la llista que actualment governa la ciutat, i això vol dir, entre altres coses, que tres de cada quatre votants barcelonins van triar altres opcions polítiques que ara es troben a l’oposició. Però és que si ens centrem concretament en el nostre àmbit geogràfic més proper, el districte de Sarrià-Sant Gervasi, cal tenir present que aquest suport va quedar reduït a la mínima expressió: el 10,51 per cent dels vots emesos. Tractant-se d’un nou partit que es presentava per primera vegada a les eleccions són uns resultats que estan prou bé, però tampoc és per tirar coets i presumir d’un suport popular que, sent molt optimistes, només podem qualificar de discret. Una mica d’humilitat per part dels dirigents de Barcelona en Comú seria, per tant, recomanable.

dimarts, 12 d’abril de 2016

Aneu a fregir espàrrecs

Forma part del meu particular codi de conducta social que en el transcurs d’una discussió sempre has d’intentar mantenir unes formes mínimament correctes i educades. Així, abans de caure en la desqualificació gratuïta del teu interlocutor, sempre és millor callar. Quan en una discussió el teu interlocutor, aparentment sense disposar de més arguments mínimament sòlids, et deixa anar un “aneu a fregir espàrrecs”, fent servir el plural que no havia utilitzat abans, com si de cop i volta et volgués tractar de vos ves a saber amb quines secretes intencions, saps que ja has guanyat. Si més no, és la traducció que acostumo a fer quan em trobo amb situacions com aquesta.

divendres, 8 d’abril de 2016

Llibertat vs. seguretat

(L’article original en versió paper es va publicar el 1 d'abril de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.750 de La Veu de l'Anoia)

Sempre que es produeix un atemptat terrorista es reobre un debat que s’ha convertit en tot un clàssic de la ciència política. Així, el plantejament que se’ns fa és aquest: acceptaria vostè una retallada de les seves llibertats per tal que el govern pugui garantir la seva seguretat? Hi ha qui, segurament sense rumiar gaire, respon que sí, és clar, només faltaria. A mi, en canvi, no em cal rumiar gaire per respondre, d’entrada, que no, de cap manera. Intentaré explicar-ho.

Aquesta és, al meu entendre, una pregunta trampa, perquè la seguretat total o el risc zero no existeixen, ni aquí ni enlloc. Partint d’aquesta premissa, per més que se’ns retallessin les llibertats individuals i/o col·lectives cap governant de cap país del món ens podria garantir la nostra seguretat. I mentrestant, mentre discutim sobre llibertat vs. seguretat, les llibertats ja les hauríem perdut. I quan et prenen una cosa costa molt que te la tornin, i més si qui te l’ha de tornar és el govern.

Amb totes les excepcions que calguin, el governant acostuma a tenir una tendència malaltissa a voler-ho controlar tot i, per tant, si qui formula la pregunta és un governant, molt possiblement espera que la resposta majoritària sigui que sí, i tractarà de convèncer la ciutadania que per damunt de tot hi ha d’haver la seguretat. Però si qui es fa la pregunta és un ciutadà que, com jo, no necessàriament dóna per bons els arguments dels governants, aquí ja no hi haurà tanta unanimitat.

Renunciar a una part de les nostres llibertats és com devaluar la democràcia. Com que tinc una tendència a dubtar, d’entrada, de les afirmacions i promeses dels nostres governants, la meva resposta, com he dit abans, seria que no es pot acceptar una retallada de les llibertats a canvi de res. De res, sí, perquè, repeteixo, la seguretat que ens prometen a canvi de renunciar a la llibertat només és fum. I com que la seguretat que ens prometen simplement no existeix, no ens la pot garantir ningú.

Qui es proposa perpetrar un atemptat terrorista ho acaba fent, i més quan està disposat a deixar-hi la pell. Quan el terrorista no dóna cap valor a la seva vida ens enfrontem a un problema més difícil de resoldre, i el debat polític s’hauria d’ampliar molt més, anant a l’arrel del problema. La solució no ens arribarà afeblint la democràcia amb la retallada de les llibertats sinó enfortint-la, i posant en marxa, allà on s’origina el problema, un canvi radical de les polítiques econòmiques, socials i educatives que s’han aplicat fins ara.

dimecres, 6 d’abril de 2016

Molta xerrameca i poca cosa més

Avui parlaré novament del govern municipal de la capital de Catalunya. Onze mesos després de les eleccions municipals podem resumir l’actuació de l’equip de govern durant aquest període en molta xerrameca i poca cosa més. Els nous dirigents han abusat de la xerrameca del no, de l’estil no volem cotxes, no volem contaminació, no volem tants turistes, no volem nous hotels, no volem que els bars tinguin terrasses, etc. Escoltant-los, de vegades sembla que busquin que Barcelona deixi de ser una capital moderna i competitiva.

I un repetitiu discurs de la participació que al final es queda en no res, excepte en considerar que tot el que es feia abans, fins i tot el que es feia bé, s’ha de revisar a fons. Moltes reunions farcides de grans declaracions d’intencions, i moltes trobades amb veïns que de seguida intueixes que l’únic objectiu que tenen és fer-les, sense cap intenció aparent d’anar més enllà. Sembla que només es busqui l’estadística de les reunions. I quan preguntes alguna cosa concreta et diuen que no ho saben, que ja s’ho estudiaran.

I així han anat passant les setmanes, i els mesos, i aviat farà un any de les eleccions. Diria que en altres pobles i ciutats de Catalunya això no passa. Aquí, persones que al principi hi estaven molt implicades, i s’ho miraven amb molta simpatia i la lògica curiositat, comencen a estar cansades de tant procés participatiu per a no res. Es detecta una creixent manca d’interès ciutadà pels discursos ideològics dels nous dirigents, i potser començaria a ser hora d’anar oblidant la xerrameca i començar a governar en positiu.

dilluns, 4 d’abril de 2016

Fronteres

Només centrant-nos en Europa existeix la possibilitat que el Regne Unit deixi de formar part de la Unió Europea, que Escòcia deixi de ser britànica, que Catalunya surti d’Espanya i que Flandes s’independitzi de Bèlgica. Això voldria dir, entre altres moltes coses, l’establiment d’unes noves fronteres. Així, allà on ara passes d’una banda a l’altra sense ni adonar-te’n, potser aviat et trobaràs que et fan aturar per passar determinats controls.

Espanya té ara mateix diverses fronteres terrestres que la separen d’Andorra, França, el Marroc, Portugal i el Regne Unit. Excepte les fronteres que separen Espanya del Marroc (Ceuta i Melilla) i el Regne Unit (Gibraltar), la resta són fronteres diguem-ne nominals, en les que normalment no et fan aturar, tot i que de vegades també s’hi fan controls aleatoris extraordinaris; per exemple, a la frontera andorrana.

Quan Catalunya s’independitzi d’Espanya, no cal dir que suposant que els catalans així ho decideixin democràticament, Catalunya tindrà frontera terrestre amb tres països: Andorra, Espanya i França. Amb Andorra i França la frontera ja existeix, només que ara són fronteres espanyoles i passarien a ser catalanes. L’única nova frontera d’una Catalunya independent seria amb Espanya.

Partint de la base que la voluntat de les autoritats comunitàries europees coincidirà amb la voluntat majoritària dels catalans, no tinc cap dubte que la continuïtat de Catalunya com a membre de la Unió Europea està garantida. Europa necessita socis que siguin contribuents nets, i no cal dir que Catalunya n’és un d’ells. La conclusió és que en una Catalunya independent no hi hauria canvis substancials en el disseny actual de les nostres fronteres.

divendres, 1 d’abril de 2016

Iceta i companyia

Encara que públicament no se li coneixen activitats professionals remarcables al marge de l’ampli camp de la política, és a dir, que no pot presumir gaire d’experiència laboral en el món diguem-ne real en el que ens movem la majoria dels mortals (el món de la política és tota una altra història), i aquesta mancança, evidentment, no deixa de ser un handicap, no em fa res admetre que Miquel Iceta és un dels polítics intel·ligents del nostre país, i ho dic des de la meva llunyania ideològica amb el nostre personatge.

Iceta és el màxim responsable de la franquícia catalana del PSOE, que sembla tenir una vocació inequívoca per transformar-se, també, en un partit extraparlamentari a Catalunya. I dic també perquè, en aquest sentit, els dos grans partits espanyols a Catalunya sembla que s’hagin posat d’acord en els seus objectius. El món ha canviat i alguns encara no s’han assabentat que els nacionalistes espanyols de Catalunya ara tenen com a màxims referents polítics a dos partits nous, Ciudadanos i la franquícia colauista de Podemos.

Ara, el líder podemita Pablo Iglesias ha suggerit a Iceta que ens continuï entretenint amb la comèdia d’un referèndum acordat amb l’estat, que és tant com no dir res, i que tracti de posar-se d’acord amb el seu encarregat a Catalunya, Domenech, el qual també sembla anar per aquest camí. Però tots sabem, i ells els primers, que, mani qui mani a Madrid, l’estat mai s’avindrà a donar llum verda a aquest exercici de democràcia. Insistir que el referèndum s’ha de pactar amb l’estat és tant com admetre que no tenen cap interès en que es faci. 

La conclusió de tot plegat és que si els interessos polítics passen per la constitució d’una Catalunya independent, cal allunyar-se políticament de tota aquesta gent com més aviat millor. Iceta i companyia, i aquí hi podem incloure els populares, els ciudadanos, els podemitas i assimilats, només pretenen continuar marejant la perdiu amb un referèndum acordat amb l’estat que saben perfectament que no es farà mai. Però no són prou honestos per admetre-ho públicament.

dimarts, 29 de març de 2016

El relleu

Sortir de la ciutat el dia que s’acaba un cap de setmana llarg com aquest, tan llarg per a alguns privilegiats que del cap de setmana llarg n’arriben a dir vacances, i observar les cares dels que van en direcció contrària, dels que entren a la ciutat fent les cues de rigor per pagar religiosament el peatge i poder-se incorporar a la feina demà a primera hora, també és una experiència positiva. Quan ahir tornava tothom, uns pocs agafaven el relleu en direcció contrària. No és cap secret que, vagis a on vagis, anant a contracorrent de la gent t’acostumen a tractar millor que durant la Setmana Santa, amb les cues i aglomeracions que hi havia arreu. És el relleu. Mentre uns arriben uns altres marxen, però la ciutat sempre és plena de gent. Així, mentre aquests dies determinats barris de la ciutat devien estar gairebé deserts, m’imagino les Rambles plenes a vessar. Vaja, com cada any per Setmana Santa, amb uns que van i uns altres que tornen.

divendres, 25 de març de 2016

De la llista única a l’ambigüitat actual

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 de març de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.748 de La Veu de l'Anoia)

Critiquem sovint l’anticatalanisme dels partits unionistes, i de motius per fer-ho ens en sobren, però això no vol pas dir que en el món independentista les coses s’estiguin fent prou bé. S’han comès errors de comunicació, hi ha una ambigüitat creixent, i les conseqüències d’aquesta indefinició no ajuden el procés independentista. Ha passat mig any des de les eleccions del 27-S, i ara es posa en evidència que aquella llista única no significa necessàriament que també siguin coincidents els interessos dels que en formen part. La imatge que ens transmeten és que cadascun dels dos partits col·ligats a la llista de Junts pel Sí, Convergència i Esquerra, fa la guerra pel seu compte.

Deixo de banda la CUP perquè juguen en una altra lliga, i és que, tot i declarar-se, també, independentistes, en paral·lel a la independència de Catalunya aspiren a la creació d’una societat anticapitalista d’economia centralitzada, és a dir, una societat amb capitalisme d’estat. Al meu entendre aquest peatge no es pot assumir, i si la condició per a la creació d’una república catalana ha de ser que estigui necessàriament vinculada a una societat de caire comunista, estarem millor —o, si es vol, menys malament— si continuem un temps més com a espanyols.

La llista unitària i els malabarismes que es van haver de fer per poder-la tancar van ser un error, i els resultats electorals així ho indiquen. El candidat oficial a president no encapçalava la llista per Barcelona, i qui ha acabat sent president anava de tres per Girona. Legal, sí; normal, gens. Els partits independentistes de dretes han de lluitar pels interessos dels votants independentistes de dretes, i les formacions d’esquerra, pels votants d’esquerres. I uns i altres han de competir entre ells. Si no es fa així es perden vots, tant per l’esquerra com per la dreta. Ara es parla de repetir aquell error, segurament per intentar tapar unes expectatives electorals poc optimistes.

D’aquella llista única hem passat a l’ambigüitat actual. Esquerra no s’entén amb Convergència, i la CUP votarà en contra del govern sempre que tàcticament els convingui. Existeixen uns pactes signats, sí, però els pactes es poden trencar en qualsevol moment. La meva teoria, que no és compartida pels polítics independentistes, és que si el 27-S Convergència i Esquerra s’haguessin presentat per separat ara aquests dos partits tindrien més diputats, i per assolir la majoria absoluta potser no necessitarien els vots de la CUP, tot i que, òbviament, no puc demostrar-ho.

dimecres, 23 de març de 2016

Política de gestos

Sovint la política són simples gestos, i de vegades diu més una imatge que mil paraules. I diu molt més una absència significativa que tota la propaganda mediàtica que es pugui fer després per mirar de tapar-la. El viatge llampec de Renzi a Catalunya era un viatge oficial com es van cuidar de recordar les autoritats italianes, i no un viatge privat com ens volien fer creure les autoritats espanyoles. Amb aquests antecedents, resulta significatiu que el President Puigdemont fos qui dilluns rebés a l’aeroport de Reus al Primer Ministre d’Itàlia, mentre Rajoy devia tenir altres ocupacions. Sovint un té la sensació que Espanya, el govern espanyol per ser més precisos, està donant Catalunya per perduda i irrecuperable. Això sí, mentrestant Espanya s’entreté amb la via dels tribunals, com si la feina dels jutges pogués substituir la feina que no han fet ni fan els polítics. Rajoy, dilluns, hauria d’haver estat a l’aeroport de Reus per transmetre el seu condol al seu homòleg italià, però va decidir no ser-hi. Política de gestos.

dilluns, 21 de març de 2016

Tele sí, tele no

Quan jo era petit i gairebé tothom ja en tenia, a casa no hi havia tele. Llavors la tele privada no existia. A Espanya només teníem dos canals, el “normal”, que vindria a ser la TV1 d’ara, i un altre anomenat “UHF”, el que ara en diuen TV2. Però el fet és que durant anys els meus pares es van resistir a comprar-la, i la tele va tardar molt a entrar a casa, quan a la majoria de les cases ja era habitual que n’hi hagués una. Una com a mínim.

Els motius que ens donaven per justificar el seu rebuig no els recordo, però segur que no eren econòmics. Potser pensaven —i segurament no anaven tan desencaminats— que, si a casa hi entrava la tele, es produirien interferències negatives en els nostres estudis. Em sembla recordar que, veient les reticències dels meus pares, la tele va acabar entrant a casa com a regal imprevist d’un familiar, i llavors els pares no van saber dir que no. Per cert, aquí teniu una altra versió de la mateixa història.

Ara les coses han canviat molt. Disposem de dotzenes de canals públics i privats de televisió, però segueixen havent-hi persones —en conec unes quantes— que prescindeixen d’aquest electrodomèstic. Això sí, tenen ordinador, i si els interessa un programa concret el veuen per internet, no quan s’emet en directe sinó quan a ells els convé. Això té molt més sentit que mirar “a veure què fan per la tele”, i tot indica que més aviat que tard el sistema a la carta s’acabarà imposant.