.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 17 d’octubre de 2018

L’extrema dreta

La concentració de la setmana passada de nou mil persones al Palacio de Vistalegre de Madrid en un acte del partit Vox fa que, a Espanya, sembli que l’extrema dreta hagi aparegut de cop, com si fins ara aquesta ideologia fos tan marginal que ni tan sols disposava de representació parlamentària. Vaja, com si l’extrema dreta espanyola hagués sorgit de sobte la setmana passada, com un bolet a la tardor. Doncs res més lluny de la realitat, aquesta és una conclusió massa simple i del tot equivocada.

A Espanya l’extrema dreta ja hi era molt abans de Vistalegre, hi ha sigut sempre. Són, entre d’altres, els hereus directes del franquisme gràcies al fet que, a la mort del dictador, la transició política es va fer com es va fer, amb una sabata i una espardenya. Fins ara aquesta gent es trobava còmodament acollida pel Partido Popular i per Ciudadanos. Però aquesta ideologia extrema es troba igualment molt ben representada al PSOE. Els discursos abrandats d’alguns dels seus barons, parlamentaris, exdirigents i tertulians socialistes així ens ho indiquen, sense cap mena de dubte.

L’extrema dreta espanyola està dividida i, com a mínim, els quatre partits mencionats abans, tots ells amb possibilitats d’assolir representació parlamentària, es disputaran els seus vots. Aparentment aquests partits es fan la competència entre ells però, això sí, en el conflicte amb Catalunya van tots units, todos a una, com Fuenteovejuna. I sempre sumen 155.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Desfilada militar a Madrid

Divendres va tenir lloc a Madrid la tradicional desfilada militar del “Doce de Octubre, Fiesta Nacional de España”. Com que divendres aquest cronista treballava (ja havia fet festa el dilluns 1 d’octubre), vaig decidir mirar de reüll la desfilada. Tenia un ull a l’ordinador i l’altre a la pantalla de la tele, ja que TVE va tenir la gentilesa de retransmetre en directe l’acte de Madrid.

Mentre m’ho mirava vaig decidir fer unes piulades, però sense cap pretensió d’estar fent una crònica seriosa i rigorosa de l’acte. Aquells que no vàreu tenir l’oportunitat de llegir les meves piulades en directe, em permeto reproduir-les a continuació:

1/ Crònica d'ara mateix (10:30): la plaça Artós (ells diuen Artos, sense accent, vés a saber why) ha agafat color rojigualdo. Mitjana d'edat baixa, amb molts adolescents, però també senyores d'edat ben vestides/pentinades. Tots parlen/criden en espanyol. El @bonpreuesclat és obert.

2/ A Madrid la meteo no és gens patriòtica. Ha sigut començar la desfilada militar i posar-se a ploure. Les autoritats civils posant-se uns ridículs xubasqueros transparents, com si no poguessin mullar-se com els militars. En fi, ni amb la meteo tenen sort.

3/ També desfilen uns soldats amb boina groga, i diria que no semblen indepes. Potser s'han colat.

4/ Tot un clàssic: la legión i la cabra, que diria que s'ha engreixat ;-)

5/ TVE ens mostra també una gran pancarta: "CATALUÑA SIEMPRE ESPAÑA", però semblaria que s'han deixat el verb, i no queda clar com interpretar-ho.

6/ Molt resumit, totes les desfilades militars del món s'assemblen força, però en marcialitat i alineació perfecta dels soldats, les de Corea del Nord encara no les ha superat cap país.

I fins aquí la meva crònica informal de l’acte de divendres a Madrid.

divendres, 12 d’octubre de 2018

Valls, el candidat del 155

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'0ctubre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.881 de La Veu de l'Anoia)

D’aquí a menys de vuit mesos es convocaran les eleccions municipals a tot l’estat. A la ciutat de Barcelona encara no tenim gens clar entre quines candidatures podrem triar els votants. En aquest període poden passar tantes coses que, ara com ara, resulten impossibles de preveure. I és que, des de fa uns anys, els esdeveniments de la política catalana, i també la barcelonina, es mouen amb tanta rapidesa que les notícies que s’han produït avui és molt possible que demà hagin perdut tota vigència, i ja formin part del calaix de la història.

Alguns consideren que els resultats electorals de maig del 2019 a la capital de Catalunya seran cabdals per decidir el futur del nostre país. Aquests resultats seran molt importants, sí, però pensar que seran cabdals pel nostre futur ho veig una mica exagerat. No cal ser especialment visionari per concloure que el nostre futur com a país només té dues alternatives: continuar lligats políticament de peus i mans a Espanya, o liquidar directament amb Brussel·les prescindint dels onerosos peatges espanyols. Ara bé, només es tracta de modificar els lligams polítics, ja que els lligams familiars, d’amistats i les relacions entre veïns no tenen per què canviar.

En aquest sentit, el món unionista s’ha començat a moure i, aparentment, sembla tenir les idees més clares que en l’entorn de l’univers independentista. Així, la setmana passada es va fer pública la candidatura del polític francès Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona. Però tot i haver nascut al barri barceloní d’Horta, Valls ha desenvolupat tota la seva carrera política a França, i això no deixa de ser un hàndicap per a la seva candidatura barcelonina. Una candidatura que pretén aglutinar tot el món polític unionista al voltant dels tres partits pro-155. Per més que s’hi esforcin, PSOE, Cs i PP ja no es trauran de sobre l’etiqueta d’aquest episodi tan vergonyós.

Valls buscarà també acords amb altres forces més extremistes (Vox i similars), així com amb el sindicalisme amb visió espanyolista que, no ens enganyem, és gairebé tot. I sense oblidar la part de la societat civil catalana i espanyola que estan disposades a abocar els diners que facin falta pel bon fi de l’operació. Fa de mal dir què es pot esperar de la proposta de Valls, però la rebuda amable que aquest anunci ha tingut a la premsa unionista espanyola, que és tota, i també la catalana, que en bona mesura també ho és, fa pensar que de suport dels mitjans no n’hi faltarà. El suport dels votants, però, és una gran incògnita.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Ruptura trista

Ahir es va consumar la ruptura del bloc independentista al Parlament, una ruptura anunciada per José María Aznar fa molt temps. Aznar havia dit que “antes se romperá Catalunya que España”, o alguna cosa per l’estil. Doncs bé, a dia d’avui la ruptura entre Esquerra i el Partit Demòcrata ja és un fet, tot i que a hores d’ara es fa difícil valorar quin abast tindrà. Ahir els diputats d’Esquerra es van alinear amb els del PSOE, del bloc 155. T’ho miris com t’ho miris resulta molt difícil de pair. No em puc imaginar com de malament ho deuen estar passant els meus amics militants d’Esquerra. Sigui com sigui, el resultat pràctic és que s’ha perdut la majoria absoluta independentista al Parlament, amb tot el que això comportarà. Ahir ja es van perdre algunes votacions.

Convé recordar que l’origen de tot plegat és que, per decisió personal del jutge Llarena (a qui, per cert, em diuen que aquest estiu se l’ha vist poc per Das), hi ha cinc diputats independentistes, quatre convergents i un d’Esquerra, que no poden votar. Tot i que, òbviament, el jutge no té atribucions per fer-ho, Llarena ja actua com a governador a l’ombra del Parlament de Catalunya. El MHP Torrent fa el seu paper, però qui mana realment és el jutge. Llarena primer va decidir que alguns candidats no poguessin accedir a la presidència de la Generalitat i, més recentment, va impedir el vot d'uns diputats electes. I la separació de poders? A l’Espanya actual això són bajanades, i en tenim proves tot sovint.

Però el problema de fons, i diria que irresoluble, és que a Espanya no agrada gens com votem els catalans. I, en aquestes circumstàncies, de solucions només n’hi ha dues: o a partir d’ara fem bondat i votem d’una altra manera, és a dir, en clau unionista espanyola, o ens haurem de plantejar seriosament aplicar d’una vegada per totes la voluntat popular dels catalans, i tirar pel dret assumint totes les conseqüències. Enlloc està escrit que el naixement d’un nou país hagi d’estar supeditat a la voluntat política dels governants de la seva metròpoli, i encara que, formalment, Catalunya no sigui una colònia, fa molt temps que és tractada com a tal pels dirigents polítics espanyols, sigui quin sigui el seu color polític.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

La incontinència verbal de Núria de Gispert

L’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, la setmana passada va tornar a relliscar, i ja van dues vegades en poc temps, i totes dues en el mateix sentit. Així, de Gispert va tornar a insinuar que Inés Arrimadas (al meu entendre, la política més nefasta de Catalunya, i potser encara em quedo curt) faria bé de tornar a Jerez de la Frontera (Andalusia, Espanya), el lloc on va néixer l’encarregada de la franquícia catalana de Ciudadanos.

A veure, a Catalunya d’arguments polítics per criticar Arrimadas ens en sobren, però d’aquí a convidar-la a marxar del seu país (ens agradi o no, ara mateix Catalunya és el seu país) em sembla totalment fora de lloc. Però no només això, convidar els discrepants a marxar de casa seva no és gens propi d’una persona amb un mínim tarannà democràtic, com se suposa que hauria de ser el de l'expresidenta del Parlament.

Arrimadas s’esforça en el seu paper de gran provocadora de la política catalana, i diu unes coses que, a banda de ser mentida, busquen generar a Catalunya un greu problema de convivència, que m’atreviria a dir que no convé a ningú, per posteriorment justificar ves a saber què. Sigui com sigui, les seves contínues astracanades s’han de combatre amb arguments una mica més sòlids que l'antidemocràtica invitació a tocar el dos de Catalunya.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Temps complicats

Vivim temps polítics molt complicats. Els partits independentistes no ho estan fent bé, però tenen la gran sort que l’unionisme encara ho fa pitjor. El discurs polític del PSOE cada dia s’assembla més al del PP/Ciudadanos. Al capdavall, aquesta confluència ideològica té tot el sentit, ja que tots tres formen el trio 155, una tara democràtica que a curt i mitjà termini no es podran treure de sobre. Que hi ha diferències, desacords i estratègies diferents entre els partits independentistes catalans és una obvietat. I que aquesta situació tan pueril de fer política petita és molt lamentable ningú ho nega. Sovint tenim la sensació que aquí no es treballa en clau de país sinó en clau de partit. Però tampoc s’ha de perdre de vista que, ara, els catalans partidaris d'una Catalunya independent són bastants més que abans, i que el creixement de l’opció independentista potser és massa lent però és tossudament sostingut. I això és molt important. Resumint, tot i el pessimisme de molta gent, segueixo sent raonablement optimista sobre el bon fi del procés.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Provocacions i errors


Els episodis violents que s’han produït als carrers de Barcelona des del dissabte 29 de setembre fins al dimarts 2 d’octubre, tenen un origen ben definit: la manifestació de dissabte d’un suposat sindicat policial espanyol en homenatge als PN i GC que fa un any es van dedicar a atonyinar catalans a tort i a dret sense motiu, a banda del de complir ordres dels seus governants. Tenim ja experiències repetides que quan treuen a passejar la rojigualda sorgeix la violència que està buscant des de fa mesos el món unionista, sigui en forma de partits, bàsicament Cs i PP, o de determinats sindicats que de sindicats només tenen el nom. Cal recordar un cop més que els agredits només tenien com a objectiu introduir una papereta electoral en una urna, cosa que, evidentment, en una democràcia no pot ser mai un acte delictiu.

En aquests quatre dies s’han comès errors més que evidents, des d’una mala planificació dels operatius dels Mossos fins a determinades expressions del MHP Torra que s’hagués pogut perfectament estalviar (“Amics dels CDR, apreteu, i feu bé d’apretar”; per cert, el verb apretar deu ser un castellanisme, ja que no apareix al diccionari). I tot això sense oblidar la infiltració d’elements violents amb passamuntanyes, d’adscripció política dubtosa, en les manifestacions independentistes, unes manifestacions que fins ara havien estat molt pacífiques. L’univers independentisme és molt transversal i heterogeni, i és bo que ho sigui, però quan apareixen manifestants amb passamuntanyes, amb intencions que només ells coneixen, se’ls hauria d’expulsar sense cap remordiment de la manifestació, i sóc ben conscient dels riscos que assumeixo parlant tan clar.

És d’esperar que els errors d’uns i altres d’aquests quatre dies serveixen per evitar que es repeteixin en el futur. Amb això molts ja ens donaríem per satisfets. Enlloc està escrit que el camí cap a la independència sigui fàcil ni ràpid, i no hem de caure en les provocacions d’aquells que només busquen el fracàs del projecte democràtic de la majoria dels catalans. En aquest negoci ens hi va el nostre futur.

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Primer d’octubre per no oblidar

Avui fa un any que 2.286.217 de catalans van poder exercir el seu dret a vot en el Referèndum sobre la independència de Catalunya, i més del 90% dels votants van optar pel “SÍ” a la independència. Gairebé un milió més de catalans (per motius obvis resulta impossible establir una xifra exacta) no van poder votar per culpa de l’actuació ultra violenta i repressiva de les forces policials espanyoles.

Avui, doncs, commemorem dos fets, un de molt positiu —la celebració del referèndum— i un altre de molt negatiu —els intents d’impedir-lo per part de les autoritats espanyoles (“Ni oblit ni perdó”)—. Per aquest motiu, avui hi ha moltes empreses catalanes que han decidit no obrir i donar festa a la seva plantilla de col·laboradors, molts dels quals treballaran el 12 d’octubre, declarada festa estatal espanyola, per compensar.

A Catalunya hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre del 2017, i negar aquesta realitat és continuar amagant el cap sota l’ala i esperar que escampi. Senyors unionistes, treguin-s’ho del cap: no escamparà!

divendres, 28 de setembre de 2018

Els padrins de Valls

Valls, un dels polítics menys respectats de França, situació que s’ha guanyat a pols gràcies a les seves polítiques públiques antisocials desenvolupades mentre va ser ministre de l’Interior i, posteriorment, com a primer ministre de França, s’ha autoproclamat candidat a l’alcaldia de Barcelona. Valls ha anunciat que deixarà els càrrecs de regidor i parlamentari que mantenia a França i, de moment, viu en un pis del carrer Paris de Barcelona. Ha dit també que mantindrà algun tipus de col·laboració en una escola de negocis de l’avinguda de Pedralbes. La premsa del país veí diu que, amb la seva marxa de la política francesa, els francesos han respirat alleujats.

A Barcelona, i també a Espanya, Valls compta amb persones i institucions que li finançaran aquesta aventura política, i alguns dels seus padrins eren asseguts a les primeres files de l’auditori en el qual dimarts va donar a conèixer el seu programa. Diuen que de diners no n’hi faltaran ja que l’aposta per Valls per part de l’establishment unionista és molt seriosa. No cal dir que el grupo Godó (La Vanguardia, RAC1 i 8TV) ja s’hi ha començat a bolcar amb entusiasme, i els recursos econòmics dels dos bancs catalans que van decidir abandonar Catalunya sense tenir el permís dels seus accionistes (laCaixa i el bancSabadell) tampoc li faltaran. Els tres círculos (de economía, ecuestre i del Liceo) és de preveure que tampoc li faran el salt, i els amics del Foro Puente Aereo ja deuen estar preparant actes en suport a Valls.

Hi ha, però, al meu entendre, una manca de percepció de la realitat per part del candidat. Valls sempre diu que a Catalunya els independentistes són molts, però que els unionistes són més. Doncs bé, si ens basem en els últims resultats electorals de desembre del 2017, això és fals. Així, les dades objectives ens parlen d’un 47,5% de votants independentistes i un 43,5% de votants unionistes. I encara que Valls digui el contrari, els primers són més que els segons.

dimarts, 25 de setembre de 2018

Un minut de silenci

Amb el cor a la mà, algú pensa que convocar i/o participar en “un minut de silenci a la plaça del Consell de la Vila en senyal de dol, rebuig i condemna del feminicidi de dissabte passat...” (terminologia utilitzada pel Districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona no fa gaires dies) serveix per a alguna cosa útil, més enllà de tranquil·litzar les consciències de les persones que hi participen? Algú realment confia que els agressors potencials s’estovaran quan vegin que la ciutadania protesta davant d’un ajuntament amb mesures com aquesta? Doncs bé, amb el màxim respecte cap a les persones que participen en minuts de silenci d’aquesta naturalesa, jo penso honestament que aquests actes no serveixen absolutament de res, i per això no m’he sentit mai cridat a participar-hi. I no cal dir que condemno tota violència amb la màxima contundència, i que em sento com a mínim tan solidari amb les víctimes com les persones que amb tota la bona fe participen en els minuts de silenci.

divendres, 21 de setembre de 2018

La meitat dels catalans

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de setembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.878 de La Veu de l'Anoia)

D’un temps ençà els dirigents polítics catalans pertanyents al tripartit pro-155 (Cs, PP i PSOE), acostumen a queixar-se de la Generalitat perquè consideren que només s’adreça als catalans independentistes, a “la meitat dels catalans” diuen. Els diputats García Albiol, Arrimadas García i Iceta Llorens utilitzen tot sovint aquesta expressió. Així, segons aquesta teoria, només els partidaris d’autogovernar-nos pel nostre compte i, per tant, de prescindir de les feixugues tutories espanyoles, ens sentiríem interpel·lats per l’actuació del Govern, mentre que la resta de la població catalana se sentiria òrfena. No sembla que els partidaris de l’unionisme que utilitzen la fórmula “la meitat dels catalans” hagin rumiat gaire abans d’utilitzar-la, i potser només es limiten a repetir l’argumentari oficial dels partits unionistes. Sigui com sigui, aquesta teoria és falsa, i intentaré rebatre-la des de dos punts de vista ben diferents.

Les dades empíriques. Des de l’unionisme sempre es diu que el 47% independentista pretén imposar-se al 53% unionista. Això és fals, i només cal fer una ullada als resultats electorals de les últimes eleccions per comprovar-ho. Què ens diuen aquestes dades? Primer, que l’independentisme no és el 47 sinó el 47,5 (la suma de les tres llistes independentistes). Segon i més important encara, que l’unionisme no representa el 53% dels votants catalans sinó només el 43,5% (la suma de les tres llistes unionistes). Potser convé recordar, un cop més, que els comuns han exigit moltes vegades que no se’ls inclogui en cap d’aquests dos grups, ja que tenen votants independentistes i votants unionistes. Està, per tant, fora de lloc que els unionistes s’atribueixin uns vots que no els pertoquen. De fet, si només votessin aquests dos blocs, l’independentisme assoliria el 52,2% dels vots, contra el 47,8 de l’unionisme.

El referèndum. Aquesta eina tan democràtica és l’única alternativa per resoldre el conflicte. És una oferta que s’adreça a tota la societat catalana i no només a “la meitat dels catalans” com diuen alguns. En un referèndum tothom pot votar. Ningú nega que la societat catalana estigui dividida, com també estaven dividides les societats escocesa i quebequesa abans dels seus referèndums d’independència. I és que per això serveixen els referèndums, per comptar-nos i actuar democràticament en conseqüència. Segons les dades comentades abans, a Catalunya guanyaria l’opció independentista (52,2%) amb més de quatre punts de diferència sobre l’unionisme (47,8%).

dimecres, 19 de setembre de 2018

Castigar la part més dèbil

Amb l’excusa de la crisi econòmica la Generalitat es va veure obligada a fer retallades en despesa i inversió en molts àmbits de les seves competències, sense excloure, i això és extremadament greu, part de les retribucions salarials dels seus treballadors. Posteriorment, una part del deute contret per la Generalitat s’ha anat liquidant, òbviament sense pagar interessos, però els funcionaris de la Generalitat encara no han cobrat unes pagues extres de fa uns cinc anys.

Les irregularitats són, com a mínim, dos. Així com el contribuent és castigat amb el pagament d’interessos quan paga a l’administració pública amb un retard a partir d’un dia, quan el pagament és en sentit contrari i el retard afecta la nòmina del funcionari, als dirigents polítics ni els passa pel cap incloure els interessos, demostrant que la seva sensibilitat social deixa molt a desitjar. Per cert, no recordo haver vist mai cap sindicat que hagi reclamat el pagament d'interessos en nom dels treballadors.

La segona irregularitat afecta el fons de l’assumpte. Els dirigents polítics no ignoren que, si perjudiquessin d’aquesta manera els seus proveïdors, correrien el risc de quedar-se sense, i és un risc que no volen ni poden assumir. En canvi, la Generalitat sap que encara que no pagui quan toca, el treballador difícilment deixarà la feina. La conclusió és que quan hi ha escassetat de diners l’administració opta sempre per castigar la part més dèbil. Tot plegat resulta molt decebedor.

divendres, 14 de setembre de 2018

El meu màster també és peculiar

A diferència de molts polítics i també d’altres persones que no es dediquen a la cosa política, jo no he presumit mai de tenir un doctorat, ni una llicenciatura, ni un grau, ni un postgrau, ni un màster. Així que ningú em podrà dir que he inflat el meu C/V. I no n’he presumit per un motiu més que obvi: no tinc cap títol universitari. Per raons que ara no vénen al cas, vaig començar a treballar de molt jove. Així que, com a estudiant, no he trepitjat mai una universitat. Això sí, treballant m’ho he passat força bé, i m’he guanyat la vida raonablement bé. Vist amb perspectiva, no canviaria la meva formació autodidàctica, anant sempre per lliure, ni la meva experiència professional adquirida viatjant per tot el món i tractant amb tota mena d’interlocutors, de cultures comercials diverses i molt diferents de la meva; no canviaria totes aquestes coses per un títol universitari. Evidentment que no em faria cap nosa tenir-ne un, de títol, i sempre he valorat molt positivament les persones amb formació universitària. Però, per treballar, el títol no l’he necessitat mai. Només una vegada em vaig trobar una mica orfe de títol universitari. Em trobava a Nairobi constituint una societat comercial amb uns socis de Kenya, i el soci local, que era advocat, o almenys ho deia, em va demanar quin títol posàvem a l’escriptura darrere del meu nom. Amb tota naturalitat li vaig dir que no calia posar-ne cap, i aquell home va arrufar el nas. És l’única vegada que m’he sentit una mica incòmode, més que res perquè el meu soci no ho va entendre. Tot seguit va donar instruccions al nostre assessor legal, anglès, en el sentit que a l’escriptura hi posés que jo també era advocat (després, discretament, jo li vaig fer suprimir el títol inexistent). Ara podria acabar aquest comentari amb una relació de presidents, primers ministres, grans empresaris, escriptors, líders socials i persones molt importants d’arreu que han triomfat a la vida sense tenir un títol universitari, però no ho faré perquè potser semblaria que no dono importància a la formació universitària. I res més lluny de la realitat, n’hi dono molta. El meu màster també és peculiar, ja que només està basat en l’experiència.

dimecres, 12 de setembre de 2018

La mani d’ahir: uns apunts a corre-cuita

La xifra de manifestants. No els vaig comptar però eren/érem una gentada. Em sembla infantil entrar en una guerra de xifres. Som adults. En aquest sentit, la majordoma Teresa Cunillera ahir també va optar per la discreció, i va demostrar ser més llesta que el seu antecessor en el càrrec, un tal Millo.

Els comuns. Sí que hi eren, encara que alguns diaris ho neguin. Gerardo Pisarello, Primer Tinent d’Alcaldia de Barcelona, hi era. Jaume Asens, Tercer Tinent d’Alcaldia de Barcelona i regidor de Sarrià, també hi era. Joan Josep Nuet, diputat al Parlament, també. Dolors Sabater, que fins fa tres mesos era l’alcaldessa de Badalona, també hi era.

La CUP. Tot i que més tard tenien la seva pròpia manifestació, també hi van ser representats. El diputat Carles Riera, número 1 de la CUP al Parlament, diria que també hi era.

Ada Colau. L’alcaldessa de Barcelona no va anar a la manifestació, però al matí va lluir un llaç groc a la solapa. L’equidistància ja coneguda; el sí però no, el no però sí. Colau és un bon exemple del polític fals, però a Barcelona ja la comencem a conèixer.

La Vanguardia. Una demostració més d’una evident mala intenció informativa és la portada del diari de paper d’avui: “Marea pels presos”, com pretenent amagar que la manifestació d’ahir era una manifestació independentista (en la que també es cridava, òbviament, a favor dels presos polítics que es troben segrestats a la presó).

Pepe Borrell. Les declaracions del ministro d’afers catalans a la BBC van impactar, especialment entre els unionistes: “Catalunya és una nació. Els presos haurien de ser a casa seva.” Avui haurà de dir algun disbarat anticatalà per fer-se perdonar la relliscada, que molts dels seus no li perdonen.

Elisenda Paluzie. Podem resumir el discurs de la presidenta de l’ANC en una frase dirigida als partits polítics: “Tracteu-nos com a adults”. Del meu article pre-Diada de dilluns destaco: Molts catalans pensen pel seu compte, no necessiten tutors. Enric Vila ho ha definit molt bé: “Es va covant la revolta contra els partits”. Dimarts, a la Diagonal, en tindrem un primer tastet. Ahir es va confirmar.

dilluns, 10 de setembre de 2018

Demà, a la Diagonal

L’onze de setembre no acostumo a sortir al carrer a manifestar-me. La Diada Nacional de Catalunya normalment m’agafa a l’estranger, i segueixo la manifestació per les xarxes. L’any 2012 —la primera gran manifestació independentista—, però, va ser una excepció, i em vaig organitzar per poder-hi anar. En vaig escriure aquesta crònica. Demà també seré a Barcelona, i aniré a la Diagonal. Això sí, hi aniré sense uniforme, i és que des que fa molts anys uns espanyols em van segrestar per fer la mili em vaig tornar al·lèrgic a tota mena d’uniformes. Així que no em veureu mai amb una samarreta al·legòrica, sigui quin sigui el motiu de la reivindicació.

Molts catalans independentistes estan justificadament molestos amb els seus representants polítics. Jo en sóc un. Molts considerem que darrerament els polítics no han fet bé la seva feina. En fi, ja s’ho trobaran/ens ho trobarem a les urnes. Molts catalans pensen pel seu compte, no necessiten tutors. Enric Vila ho ha definit molt bé: “Es va covant la revolta contra els partits”. Dimarts, a la Diagonal, en tindrem un primer tastet.

La gran diferència entre les sis diades anteriors (2012-2017) i la de demà és que ara tenim presos polítics catalans. I tenim també exiliats polítics que, si tornessin, passarien automàticament a ser presos polítics. Passa com en el franquisme. Doncs bé, encara que només sigui per això val la pena sortir demà a la Diagonal, i estic convençut que hi anirà una gentada. Sigui com sigui, però, cal no oblidar que en democràcia no es compten manifestants sinó vots.

divendres, 7 de setembre de 2018

Baix cost, pitjor servei

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 d'agost de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.876 de La Veu de l'Anoia)

Especialment a l’estiu, però no només durant l’època de vacances generalitzades, la societat assisteix entre atònita i impotent als maltractaments de tota mena a què les companyies aèries low cost sotmeten la clientela. Val a dir, però, que els clients d’aquestes companyies ho són perquè ho han decidit lliurement, ningú els obliga a utilitzar-les. Espai entre seients clarament insuficient, vols retardats o anul·lats sense explicacions, tot tipus de traves a indemnitzar els clients perjudicats segons la normativa europea vigent, etc. I això per no parlar del menysteniment i burla a parts iguals de les companyies involucrades cap als que gosin objectar aquests abusos evidents. La llista de greuges seria inacabable. L’últim, l’anunci de fa uns dies que a partir de novembre Ryanair cobrarà també per l’equipatge de mà. Ep, tenen tot el dret a cobrar-te pels conceptes més inversemblants, però quan se superen determinats límits corren el risc que el passatger digui prou i decideixi utilitzar altres alternatives de transport.

Quan les low cost van començar a operar semblava que allò era una bicoca, i que la cosa més normal del món era poder comprar duros a dues pessetes. I persones que normalment no viatjaven mai van començar a fer-ho amb assiduïtat. Cap de setmana a Londres per un preu ridícul el bitllet; i quan dic ridícul vull dir que el cost del pàrquing per deixar el cotxe a l’aeroport és superior al preu del bitllet de l’avió. La gent s’ho va creure, i segurament no es plantejava que aquell miracle del principi no podia durar eternament. Recordo molt bé els començaments de Vueling (juliol del 2004); jo n’era client habitual. Podies anar a París per un preu ridícul i, a més, rebent un tracte més que correcte. Però els costos, per més reduïts que siguin, són els costos, i el litre de querosè el cobren al mateix preu a Ryanair que a Lufthansa. Una altra cosa són els sous dels treballadors d’aquestes companyies, des dels pilots fins a la resta del personal, que cobren una misèria. I té tot el sentit que el maltractament laboral al qual són sotmesos els treballadors de les low cost s’acabi traduint, negativament, en el tracte al sofert viatger.

On és el límit que els clients d’aquestes companyies low cost estem disposats a suportar? No es tracta d’una pregunta retòrica, ignoro on posarem el límit. Però un dia o altre els clients haurem de dir prou. Les companyies low cost només reaccionaran quan vegin que els disminueix la clientela, però dissortadament això encara no passa.

dimarts, 4 de setembre de 2018

Una rentrée calenta

Les pròximes setmanes seran d’un gran vertigen polític. Amb el mes de setembre comença una rentrée política que alguns diuen que serà calenta, i no van pas desencaminats. El dimarts que ve serà l’onze de setembre, i tot indica que molta gent tornarà a sortir al carrer. Serà el setè onze de setembre consecutiu amb una gentada al carrer des d’aquella gran manifestació de l’onze de setembre del 2012. Resulta irrellevant si seran més o menys manifestants que en anys anteriors; en democràcia no es compten manifestants, es compten vots.

Després vindrà el primer aniversari del referèndum de l’1 d’octubre i de les garrotades gratuïtes de les forces de seguretat espanyoles contra persones de tota edat i condició que només pretenien introduir una papereta en una urna. Aquesta és una data que la majoria de catalans no oblidarem mai. El dia 3 d’octubre farà un any d’aquell més que lamentable discurs del monarca espanyol (pels curts de memòria, el nét polític del dictador Franco), que és considerat per molts com el divorci definitiu entre la monarquia espanyola i la majoria dels catalans.

Tothom es pregunta què passarà. I tothom especula, i molts ho fan de manera interessada. Uns diuen que tornarà l’aplicació del 155. De fet, el 155 només va decaure al BOE, però la majoria dels seus efectes perversos encara perduren. Altres asseguren que veurem moviments estratègics d’uns i altres, però sense entrar en més detalls. Jo no ho sé, no m’atreviria pas a concretar què passarà. Que passaran coses és segur, però ja les anirem veient quan passin.

Ara bé, què no passarà? El president espanyol Sánchez va dir ahir que els catalans sí que votaran en referèndum, però no en el sentit que la majoria de catalans entenem sinó insinuant que votarem un nou estatut. És a dir, que tornarem a repetir l’aventura iniciada per Maragall. No tinc la bola de vidre per veure el futur, però m’atreveixo a dir que això segur que no passarà. Els catalans tenen memòria, i no crec que estiguin disposats a repetir aquell error, i més ara sabent el recorregut polític i judicial que va tenir.

dijous, 30 d’agost de 2018

Treure llaços grocs

(Foto: El País)

Albert Rivera, acompanyat per un grupuscle de ciudadanos i uns quants policies d’escorta, va convocar ahir a la premsa a Alella per tal que quedés constància que, quan políticament li convé, ell també és capaç de treure llaços grocs penjats als carrers de Catalunya. No ho va fer tapat amb una mena de burca com ho van fer a l’Empordà la nit anterior seguidors seus vinguts de fora. Rivera volia que als noticiaris d’ahir es veiés ben clar que qui destruïa una expressió de la llibertat d’expressió dels veïns d’aquell poble era ell i no un altre.

Llibertat d’expressió, sí; coartar-la, no. No és el mateix protestar contra uns segrestos injustos de l’estat que intentar silenciar aquesta protesta legítima. No és el mateix posar llaços grocs que treure’ls. No és el mateix parlar que impedir parlar. No és el mateix escriure que et cremin l’article. No és el mateix construir que destruir. En definitiva, no és el mateix posar llaços grocs que treure’ls.

La manca de respecte dels ciudadanos en general i de Rivera en particular cap a la gent que no pensa com ells cada dia que passa queda més en evidència. Es pot ser unionista com Rivera, o es pot ser independentista, o fins i tot es pot ser equidistant (tot i que és una opció que no entenc), però en política la veu discrepant s’ha de respectar sempre i sense excuses. Ja ha quedat clar que Rivera és tan poc respectuós que prefereix destruir que construir. Al meu entendre Rivera és un perill per a la democràcia, si més no la democràcia tal com jo l’entenc.

I el Partido Popular? A Catalunya els votants d’aquest partit ara s’han passat a Ciudadanos. Els votants són els mateixos, i poden oscil·lar d’un partit a l’altre en funció de les circumstàncies del moment. I de la franquícia catalana del PSOE avui no cal dir res. Però una cosa és evident: els tres partits sumen 155, ni un més ni un menys.

Per cert, poca estona després que l’expedició ciudadana marxés del poble, els llaços ja tornaven a ser al seu lloc.

divendres, 24 d’agost de 2018

El fals relat

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 d'agost de 2018 a la pàg. 3 del núm. 1.874 de La Veu de l'Anoia)

Llegir la premsa espanyola, tant la que se’ns ofereix en format paper com la digital, comporta agafar una emprenyada per la manipulació que, tot sovint, aquests mitjans fan de determinats fets que passen a Catalunya, i per la clara desinformació que transmeten als seus lectors. No penso només en la premsa que ve de Madrid sinó també en la que s’elabora a Catalunya, i els dos diaris de més tirada que es fan a Barcelona en serien uns bons exemples. Alguna vegada m’han recomanat que per evitar l’enrabiada podria prescindir de la lectura de determinats diaris, però sempre ho he descartat. Prefereixo conèixer la seva posició de primera mà i treure les meves pròpies conclusions que fer-ho mitjançant les interpretacions que en puguin fer altres persones.

Va ser la líder de l’oposició del Parlament qui va fer una afirmació que mediàticament va fer fortuna, allò de “porqué ya sabemos lo que pasa en Catalunya”, com volent donar a entendre que aquí es viuen uns esdeveniments que de fet només existeixen en l’imaginari de la diputada Arrimadas. Però, a còpia de repetir-ho, sempre hi ha lectors amb poques ganes de contrastar les informacions que acaben creient que els unionistes pateixen una greu situació d’assetjament provinent del món independentista, la qual cosa no deixa de ser una pura invenció. És el fals relat. L’assetjament existeix, sí, però va exactament en sentit contrari. El millor exemple són les agressions totalment injustificades de les forces de seguretat espanyoles contra les persones pacífiques que l’1 d’octubre només pretenien introduir una papereta en una urna. I és que, en una democràcia com cal, ni convocar un referèndum ni participar-hi pot ser mai un delicte. Per això cada dia som més els que diem que Espanya potser és una democràcia formal, però als efectes pràctics cada dia està més lluny de comportar-se com a tal.

Desinformar des de la premsa és una manera molt irresponsable de mentir a la societat, i explicar les coses no d’acord amb la realitat dels fets contrastats sinó segons els desitjos interessats de qui les explica és del tot reprovable. Entenc perfectament que tothom té dret a posicionar-se sobre el futur de Catalunya, però per defensar les posicions no s’hi val a basar-se en falsedats, com va passar també amb els polítics contraris a la independència d’Escòcia. En aquell referèndum va guanyar el no gràcies al fals relat que van fer els polítics unionistes liderats per David Cameron, com s’ha demostrat després. A Catalunya hauríem d’evitar-ho.

dilluns, 20 d’agost de 2018

Els enemics del poble

La setmana passada, farts dels insults i les desqualificacions que Donald Trump dirigeix dia sí i dia també contra molts periodistes del seu país, centenars de mitjans de comunicació van decidir fer-hi front mitjançant la publicació d’un editorial col·lectiu de protesta per donar més publicitat al problema. Encara és d’hora per avaluar quines poden ser les conseqüències d’aquesta reacció conjunta del món periodístic americà en contra del president dels Estats Units, però tot fa preveure que el tema generarà un gran debat.

Quan un governant titlla els mitjans de comunicació d’enemics del poble podem estar gairebé segurs que estem davant d’un personatge amb mentalitat dictatorial. O sense el gairebé. Són individus que confonen els interessos col·lectius generals amb els seus interessos particulars i, si poguessin, es dedicarien a tancar els diaris que els fan nosa. A Euskadi, l’any 2003 es va tancar el diari Egunkaria perquè feia nosa al poder central, de la mateixa manera que Franco va tancar el diari Madrid per motius similars. Però als Estats Units, amb una democràcia més consolidada, sortosament això no passarà.

L’any 2009 la premsa catalana també va publicar un editorial conjunt en defensa de l’Estatut, i recordo que va rebre moltes crítiques provinents del món unionista espanyol. Molts polítics que llavors van criticar la publicació d’aquell editorial col·lectiu, ara beneeixen l’editorial contrari a Trump compartit per centenars de diaris americans. Són les contradiccions humanes. Els principis bàsics de la democràcia —i les llibertats d’expressió i de premsa són dels més importants— tothom els hauria de tenir clars, també Donald Trump. Els “enemics del poble” són els que es mostren contraris a les llibertats en general, i a les llibertats d’expressió i de premsa en particular; Trump n’és un bon exemple.

divendres, 10 d’agost de 2018

Porres i togues

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 d'agost de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.872 de La Veu de l'Anoia)

En poc temps han canviat els líders dels dos principals partits polítics espanyols, el PP i el PSOE. Al capdavant d’aquestes organitzacions ara hi ha persones més joves, però l’edat biològica dels nous directius polítics espanyols té poc a veure amb els seus plantejaments ideològics. Dit d’una altra manera, Casado (PP) és bastant més jove que Rajoy, però també és bastant més carca. El PP sap que per cada vot que perd a Catalunya en guanya uns quants a Espanya. Així, escoltant les receptes de Casado, s’arriba a la conclusió que no té cap altra proposta per als catalans que no passi per les amenaces d’una aplicació molt més dura i llarga de l’article 155. És a dir, tornar a les porres (per entendre’ns, model 1 d’octubre) i continuar amb la complicitat de les togues amigues (portar a la justícia espanyola, la seva justícia, qualsevol discrepància política, sabent, com sap tothom, que les discrepàncies polítiques només tenen solució per la via política i no per la judicial). Aquesta és la recepta de Casado per a Catalunya. Més simple no pot ser, però a ningú se li escapa que menys operativa tampoc. Busquen allargar un conflicte que, tard o d’hora, es resoldrà per la via política. Abans, al PP li anava millor governar contra ETA, i ara ha arribat a la conclusió que li anirà millor anar contra els independentistes catalans.

El nou líder del PSOE, Sánchez, no discrepa gaire del seu col·lega, però hi afegeix sempre la voluntat de diàleg amb la part contrària. Això sí, diàleg amb determinades condicions, diàleg restringit, diàleg condicionat, diàleg amb posicions preconcebudes que ja se’ns avisa que no es modificaran mai. Res a veure amb un diàleg franc i obert a tots els temes, que és una manera intel·ligent de plantejar el diàleg, tot i que alguns ho interpreten, erròniament, com una mostra de debilitat. Dialogar és, sobretot, la predisposició a escoltar i mirar d’entendre les raons dels que no pensen com nosaltres. Dialogar no és simplement cedir, dialogar és una demostració de tolerància i d’intel·ligència política. Als efectes pràctics, la recepta del PSOE és pràcticament la mateixa que ofereix el PP, porres i togues, però una mica maquillada amb una oferta falsa de diàleg. I sempre hi afegeixen, com burlant-se’n, que la constitució es pot modificar, però mai expliquen que qualsevol modificació constitucional serà per endurir-la i blindar-la encara més. Amb aquests plantejaments, la sortida del problema que Espanya té amb Catalunya no vindrà mai de Madrid sinó de més enllà.

dimarts, 7 d’agost de 2018

A la merda

Quan el responsable de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, persona de la màxima confiança de l’alcaldessa Colau, engega “a la merda” (textual) els crítics amb la seva gestió t’adones que aquesta genteta (o “gent roïna” si us agrada més) que gestiona la ciutat ja ha perdut el nord. No només demostren la més absoluta inutilitat com a gestors de la cosa pública sinó que ni tan sols són capaços de mantenir una mínima educació envers els ciutadans que els paguem un sou públic més que generós. Però el tal Albert Arias, a qui la majoria de barcelonins no coneixem de res ni, veient el seu tarannà fatxenda i mal educat, falta que ens fa, no fa res més que la feina bruta de l’alcaldessa, que pensa el mateix però no ho diu en veu alta. Barcelona té molt potencial i, tot i els intents d’aquest equip de govern, no se n’anirà a la merda per més que algunes persones amb despatx a la banda mar de la plaça de Sant Jaume sembla que ho busquin. Els barcelonins ens haurem d’omplir de paciència els mesos que falten fins a les eleccions. No tenim altra opció que esperar que al maig del 19 els nostres conciutadans tinguin molt present aquest desgavell i el malson que ens ha tocat viure, i sapiguem votar amb més intel·ligència que en les últimes eleccions. Un nou error a l’hora d’anar a votar ja seria culpa nostra, i això no ens ho podem permetre.

divendres, 3 d’agost de 2018

La paciència no és infinita

Dimecres es va celebrar la primera reunió de la comissió bilateral Catalunya – Espanya després de molts anys. Escoltades i llegides les declaracions dels assistents, el mateix dimecres al vespre vam poder constatar, un cop més, que aquesta mena de trobades no serveixen de res. Són una enredada. O una pèrdua de temps a la recerca de vés a saber que. Ignoro si Esquerra i Convergència (amb el nom que toqui) van d’acord o no amb el full de ruta, però vull suposar que, si més no, mantenen l’objectiu comú de la independència de Catalunya.

Doncs bé, arribats a aquest punt, la pregunta que ens toca fer és què ens ofereixen els partits independentistes que comparteixen la governació de Catalunya. Les respostes d’Esquerra i Convergència (amb el nom que toqui) han de ser clares i entenedores per a tothom. Ja no val allò de construir república i altres collonades per l’estil que no volen dir res. Si els polítics independentistes han canviat d’opinió i creuen que una Catalunya independent és un somni impossible d’assolir, que ens ho diguin clarament. Admetre el fracàs també és democràtic, i molts catalans els ho agrairíem. Ja sorgiran altres alternatives. Però, si us plau, polítics independentistes catalans, deixeu de marejar la perdiu, que la paciència dels catalans no és infinita.

La meva recepta implica agrupar TOT el moviment independentista català sota una sola marca electoral, copiant el model de l’Scottish National Party. També hi haurien de ser la CUP i altres formacions independentistes sense representació al Parlament. És difícil però no és impossible, i seria una manera efectiva de mostrar al món que la majoria de catalans, al marge de la seva adscripció ideològica, exigeixen la independència del seu país. Després ja votarem cada quatre anys i anirem construint el país —la república, si voleu— d’acord amb les majories electorals, però mentrestant s’imposa el sacrifici de renunciar a les capelletes polítiques d’uns i altres que no ens porten enlloc.

dimarts, 31 de juliol de 2018

Defensen un monopoli

Des de fa dies Barcelona està col·lapsada per milers de taxis que es troben aturats al mig del carrer i no permeten circular per dues de les artèries més importants de la ciutat, la Granvia i el passeig de Gràcia. La Guardia Urbana, se suposa que per ordre dels seus superiors, no actua i fa veure que aquí no passa res. I els Mossos, ni hi són ni se’ls espera. Aquesta és la situació de la ciutat a finals de juliol.

Ja no és cap secret que Ada Colau és una populista de manual. Ara ha decidit que li toca defensar un monopoli, el dels taxis grocs i negres i, de moment, aplaudeix les seves peculiars protestes en defensa del manteniment dels privilegis del monopoli dels taxistes. Colau posa la defensa del monopoli per davant dels drets dels consumidors, que som els que li paguem el sou. Un altre motiu per meditar si al maig Colau es torna a presentar per repetir mandat a l’ajuntament.

divendres, 27 de juliol de 2018

Progressistes i conservadors

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.870 de La Veu de l'Anoia)

A la nostra societat s’ha imposat una mena de teoria política, molt estesa, que associa necessàriament el progressisme amb les esquerres, i el conservadorisme amb les dretes. O dit en altres paraules, hi ha molta gent que pensa, o si més no ho diu, que una persona progressista ha de ser d’esquerres i una persona conservadora necessàriament ha de ser de dretes. No cal dir que aquesta teoria està tan estesa com mancada d’un mínim rigor. Conec persones oficialment “de dretes” que en la seva activitat professional són exemple d’un gran progressisme social. I tots coneixem persones molt d’esquerres que, tot i defensar la bondat teòrica de les esquerres sobre les dretes, són el paradigma del conservadorisme polític més caspós.

Podríem parlar del Partido Comunista de España (PCE), tant quan operava a la clandestinitat com quan va ser legalitzat. Als anys setanta i vuitanta del segle passat el camarada Santiago Carrillo i els seus companys de la direcció del partit, per exemple, eren molt més conservadors que altres polítics de partits liberals catalogats oficialment “de dretes”. Si ens ho mirem des d’una òptica més global, en els anys que van des del final de la Segona Guerra Mundial (1945) fins a l’ensorrament del mur de Berlín (1989) i la desaparició de tot el que aquell món trist i tancat representava, la falsedat de la teoria “esquerra progressista vs. dreta conservadora” encara es posa més en evidència. No hi ha hagut al món cap partit més conservador que els partits comunistes de l’antiga Europa de l’Est, satèl·lits del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). I en aquest pòdium conservador dels partits comunistes hi podríem incloure també, amb tot mereixement, el Partido Comunista de Cuba i altres organitzacions polítiques de l’òrbita comunista. A la Xina no hi ha res més conservador que el Partit Comunista de Xina.

Deixant de banda el cas espanyol, he posat exemples de països amb la figura del partit únic, i això ja ens dóna una pista força significativa del conservadorisme que s’amaga al darrere de la prohibició de qualsevol partit que no sigui l’oficial. Quan poses en evidència totes aquestes contradiccions polítiques a persones de bona fe que militen en organitzacions comunistes d’esquerres fins i tot se’t poden enfadar. S’ho agafen com si els prenguessis el pèl, i no són capaços de fer l’esforç de mirar una mica més enllà de la punta del seu nas per constatar la realitat política que els envolta. Molts són conservadors amb carnet progressista i no ho saben.

dimecres, 25 de juliol de 2018

L’extrema dreta amb cara amable

He llegit amb interès el discurs que va perpetrar Casado a la seva clientela just després d’haver guanyat les primàries del PP, i coincideixo amb el diagnòstic general que s’ha fet sobre la ideologia extremista d’aquest personatge. Casado representa, sense cap mena de dubte, l’extrema dreta, tot i que amb cara amable. Tot el PP és dreta però Casado es troba a l’extrem, coincidint amb el ciudadano Rivera i també amb Vox, HazteOir i grupets satèl·lits per l’estil. Sortosament, però, ni Casado ni Rivera ni els grupets extremistes que ideològicament els acompanyen governen i, per tant, tenen poca llibertat d’acció per tirar políticament endavant els disbarats legislatius que han anat anunciant. El dia que aquesta tropa governi Espanya seran un perill no només pels catalans independentistes (suposant que llavors Catalunya encara formi part d’Espanya, que potser és molt suposar) sinó també pel conjunt dels demòcrates espanyols. Aquesta gent, si algun dia arriba a governar, faran bo a Rajoy.

dilluns, 23 de juliol de 2018

Cuba, una excel·lent notícia

El Partido Comunista de Cuba ha impulsat unes modificacions constitucionals que, entre altres coses, contemplen el reconeixement i la defensa de la propietat privada a l’illa (alguna mena de reconeixement ja existia, però fins ara anava acompanyada d’una gran inseguretat jurídica), el matrimoni homosexual i la desaparició del terme “comunista” de la constitució. És a dir, els dirigents comunistes del país —Cuba és una dictadura clàssica de partit únic— ara abominen del terme comunista. Algun psiquiatre potser hauria de dir alguna cosa, però aquí no hi entraré. Sigui com sigui, aquesta és una excel·lent notícia, per tot allò de positiu que aquests gestos poden representar per als cubans a partir d’ara.

Han hagut de transcórrer gairebé seixanta anys des de l’entrada triomfal de Fidel Castro a l’Havana (1959), i gairebé trenta de la caiguda del mur de Berlín (1989) per constatar que els nous governants cubans encapçalats per Díaz-Canel, successors de la dinastia Castro, acceptin que seguint per aquell camí no anaven enlloc. De tenir empresonats els homosexuals pel sol fet de ser-ho es passa a reconèixer els seus drets. D’abominar teòricament del capitalisme, a defensar un dels seus principis bàsics. I de santificar el comunisme a prohibir-lo a la constitució. Déu n’hi do!

dimecres, 18 de juliol de 2018

Calia?

L’Ajuntament de Barcelona ha passat en molt pocs dies de proclamar-se una administració solvent, financerament molt sanejada i exemple per a altres administracions públiques, amb molts diners per fer coses i pagant gairebé al comptat, a admetre que té problemes econòmics greus i que no podrà fer front als seus compromisos públics de despesa i inversió als barris de la ciutat. Aquí cal fer un aclariment: el compromís inclou també el termini d’execució i, per tant, no s’hi val a dir que es farà tot però més endavant, entre altres motius perquè més endavant als despatxos de la plaça de Sant Jaume potser ja n’hi hauran uns altres. A deu mesos de les eleccions municipals la situació és molt greu, i els responsables de l’equip de govern no donen la cara amb dades concretes. Fins ara els regidors que han estat interpel·lats per la premsa i l’oposició només han aparegut en públic per dir quatre vaguetats, en una actitud del tot impresentable. I l’alcaldessa, què ha dit l’alcaldessa Colau? No ha dit ni ase ni bèstia. Colau està de gira política per Amèrica mentre a Barcelona s’està declarant un incendi polític de primera magnitud. Calia que Colau anés a Amèrica ara, precisament ara? El sentit comú ens diu que no, que ara era el moment menys oportú per anar-se’n de gira de promoció personal.

divendres, 13 de juliol de 2018

Línies vermelles

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.868 de La Veu de l'Anoia)

Es parla sovint de les línies vermelles que no s’han de creuar mai, és a dir, que determinats assumptes cabdals no poden ser objecte de debat. El problema sorgeix quan no hi ha acord sobre quines són les línies vermelles que no es poden creuar, i immediatament sorgeixen algunes preguntes. Com fixem quins són aquests principis bàsics inamovibles? Quines han de ser les línies vermelles que no s’han de creuar mai? Com podem establir un consens mínim sobre aquest tema? Doncs bé, molt em temo que en les respostes a aquestes preguntes no hi haurà unanimitat. Les sensibilitats humanes són molt divergents, i allò que per a uns no s’hauria de negociar mai per a altres sí que hauria de ser objecte de debat.

Aquesta diversitat potser s’entendrà millor amb un exemple. Per a molta gent el respecte a la vida humana és una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar. Ho comparteixo. Però tots sabem que a la nostra societat ni tan sols en la defensa de la vida humana hi ha unanimitat, i aquí podem recordar els defensors de la pena de mort. Tots tenim al cap països democràtics que en la seva legislació tenen prevista la pena de mort per a determinats delictes. I anant una mica més enllà, tots tenim present els grups de pressió que defensen, per exemple, que la població pugui disposar d’armes. Aquí em ve al cap la National Rifle Association dels Estats Units, amb milions d’associats. Són aquells que accepten que en determinats casos el ciutadà podrà acabar utilitzant les armes que la llei l’autoritza a tenir.

Però si ara posem el focus en Catalunya, no hauria de ser difícil acordar aspectes bàsics menys greus i que ens afecten a tots. Per exemple, que si la majoria de la societat catalana es vol organitzar políticament d’una altra manera, això s’hauria de poder debatre lliurement, votar-ho i actuar en conseqüència. No té cap sentit que l’excusa per no fer la consulta sigui l’existència d’una constitució estatal irreformable; no ens enganyem, als efectes pràctics ho és. Una constitució redactada fa quatre dècades, inspirada pels poders fàctics de l’època i amb la majoria dels seus votants criant malves. En aquests quaranta anys la societat ha evolucionat molt, i no té cap lògica que hàgim d’acceptar el fet de no poder saber oficialment quants defensem constituir-nos en un nou estat i quants intenten imposar-nos la prohibició de saber-ho. En una societat democràtica la línia vermella consisteix a impedir que se sàpiga què pensen els seus membres. Qui s’està saltant la línia vermella?

dijous, 12 de juliol de 2018

Errors propis i aliens

Tenim la tendència a fixar-nos molt més en els errors aliens que en els propis, coses de la condició humana. Però ningú pot negar que tots cometem errades i, en conseqüència, quan toca fer-ho, tothom hauria de saber disculpar-se. Ara bé, no tothom està disposat a reconèixer que s’ha equivocat, com si reconèixer un error propi estigués mal vist per la societat, quan és exactament al revés. La realitat és que les persones que es neguen a reconèixer els errors propis no acostumen a ser les més intel·ligents i, a més, són poc de fiar. En definitiva, les persones que, quan toca, estan disposades a disculpar-se mereixen molt més respecte de la societat que aquelles que “no s’equivoquen mai”. I això val per a tothom, també per aquells polítics que “no s’equivoquen mai”. I avui no cal posar noms propis, tots en tenim uns quants al cap. Te’ls trobes per tot l’arc ideològic, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta.