dimecres, 29 octubre de 2014

La por cal superar-la

Joshua Wong, un hongkonguès de 18 anys, és el líder de les protestes estudiantils que des de fa algunes setmanes tenen lloc a Hong-Kong. Els estudiants es manifesten en contra del plans del govern comunista de Pequin, que té la pretensió de controlar políticament l’excolònia britànica més enllà del que estableix el tractat signat fa tres dècades entre el Regne Unit i la Xina. Per no repetir-me, trobareu més detalls a l’article de La Veu de l’Anoia que m’han publicat recentment.

Acceptant les distàncies geogràfiques, polítiques i de tota mena existents entre Hong-Kong i Catalunya hi ha, però, una certa similitud entre la situació actual de Hong-Kong respecte la Xina i la de Catalunya respecte Espanya. Amb totes les matisacions que calguin, no deixen de ser dos territoris sotmesos que se senten maltractats per les seves respectives metròpolis. Els governants xinesos amenacen els hongkonguesos si no deixen de protestar, de la mateixa manera que els governants espanyols amenacen els catalans si no fan bondat. La seva bondat, és clar, que no necessàriament és la que ens convé a nosaltres.

Però quan un sap que té raó, i tant els estudiants hongkonguesos com la majoria dels catalans estem convençuts de tenir-la, no s’ha de tenir por de les amenaces i, si se’n té, la por cal superar-la. En aquest sentit Wong, l'estudiant que ha demostrat repetidament que no té por, va pronunciar una frase que ho resumeix tot: "La gent no hauria de tenir por del seu govern, sinó que és el govern qui hauria de tenir por de la seva gent".

dimarts, 28 octubre de 2014

Ens estan robant!

(Dibuix: rac105)

Avui faré unes reflexions sobre les nostres finances particulars i segurament, cadascú des de la seva realitat individual i amb tots els matisos que calguin, arribarem a la conclusió que més o menys tots tenim un sentiment similar. Personalment els calés no m’han sobrat mai. Vaig fent. Podríem dir que sempre he anat més aviat escàs que sobrer, però tampoc aspiro a incorporar-me a la llista Forbes ni a figurar, quan em mori, entre els rics del cementiri. Ara bé, els pocs diners que tinc em cabreja molt que, amb una aparent impunitat i a plena llum del dia, me’ls vulguin robar. Amb els diners que m’administro jo per sort no m’han encolomat mai productes financers miraculosos (primes úniques, participacions preferents, etc.), potser perquè sempre he tingut una tendència molt conservadora a allunyar-me de les ofertes que considero massa llamineres respecte el rendiment promig del mercat. Els miracles, també els financers, només a Lourdes. Això sí, alguna vegada he patit de valent a la borsa, però això és cent per cent responsabilitat meva. Si et fiques en una operació de risc, i la borsa evidentment ho és, ja saps a que t’exposes.

Ara bé, tots tenim una part important dels nostres diners dipositats a les diverses administracions que ens governen: ajuntament, consell comarcal, diputació, Generalitat, estat i Unió Europea. En aquests llocs hi tenim una sèrie de polítics i funcionaris que, almenys en teoria, estan al nostre servei i vetllen pels nostres interessos. Aquests personatges ens administren uns diners que són tan nostres com els que tenim dipositats als nostres comptes corrents o a la llibreta de laCaixa. Si volem dir-ne diners públics cap problema, però no perdem mai de vista que els diners públics són diners nostres. Per això em fot molt que em comptes de utilitzar-los per allò que se suposa que s’han d’utilitzar (pagar sous dignes als funcionaris, garantir determinats serveis socials, fer carreteres, escoles i hospitals, etc.) quatre desgraciats se’ls fiquin a la butxaca a plena llum del dia. Tots aquests escàndols que estan sortint a la llum últimament tenen sempre la mateixa base: uns lladregots, normalment ben vestits i encorbatats que, des de les seves atalaies polítiques, es dediquen a robar diner públic impunement, és a dir, a robar-nos a nosaltres. Jo ja n’estic molt tip i penso que comença a ser l’hora de dir prou, però això no sé ben bé com s'hauria de fer. Els moviments polítics del tipus Podemos/Podem i l'assemblearisme en general no m'acaben de fer el pes.

divendres, 24 octubre de 2014

"Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.674, del 17 d'octubre de 2014.

***

Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues

La primera: abaixar el cap i deixar-ho tot tal com està, és a dir, renunciar al dret a decidir el nostre futur col·lectiu, oblidar-nos de referèndums a curt, mitjà i llarg termini, demanar perdó a Espanya per l’afront immerescut que han rebut de la díscola i gens agraïda regió del nord-est espanyol, fer un acte públic de contrició i propòsit d’esmena, transmetre el missatge a Espanya que els catalans estem disposats a rebre el càstig que ens mereixem, tant en format econòmic de menys transferències i inversions com en format cultural i lingüístic d’anar arraconant el català fins a la seva desaparició de facto, seguint el model aplicat a València i Balears.

La segona: en primer lloc, ens cal acceptar dues realitats: A) que Espanya mai donarà permís a Catalunya per convocar un referèndum d’autodeterminació. I mai vol dir ni ara, ni d’aquí a deu anys ni d’aquí a un segle. B) Que una Catalunya independent seria perfectament viable en el concert internacional. A partir de tenir molt clares aquestes premisses, el full de ruta seria aquest:

1/ Convocatòria d’eleccions. Cada partit presenta el seu programa per separat, com en totes les eleccions, però els partits que es declaren independentistes inclouen una clàusula comuna que diu que si en el nou Parlament hi ha una majoria independentista, és a dir, un mínim de 68 diputats, aquests es comprometen a fer tot el que faci falta per transformar Catalunya en un país independent.

2/ Un cop els 135 diputats elegits han pres possessió del càrrec i s’ha assolit aquesta majoria independentista d’un mínim de 68 diputats, es fa una declaració solemne d’independència condicionada a que sigui ratificada posteriorment mitjançant un referèndum popular.

3/ Immediatament el Parlament convoca el referèndum amb només dues opcions de resposta: sí a la independència i no a la independència. No cal obtenir el permís de ningú perquè, com ja hem dit abans, Catalunya ja és un estat independent i sobirà, amb independència dels reconeixements internacionals.

4/ Comptats els vots del referèndum, guanya l’opció que treu la meitat més un dels vots emesos i, si guanya el sí, la independència de Catalunya ja és definitiva i no té marxa enrere.

5/ No cal dir que, simultàniament amb aquest procés, s’ha de treballar de valent amb les institucions internacionals i països de tot el món, Espanya inclosa, per obtenir el reconeixement internacional tan aviat com els catalans hagin confirmat democràticament que han optat per fer de Catalunya un país independent.

dijous, 23 octubre de 2014

Qui mana a Catalunya?

Rajoy diu no saber qui mana a Catalunya. Ho ha dit també el ministro Fernández, un personatge sinistre que sempre presumeix de ser català tot i haver nascut a Valladolid i viure la major part del seu temps a Madrid. Ho diuen, però, amb un to burleta i amb tota la intenció de provocar. Però aquesta també és una pregunta clàssica que sovint ens fem els catalans: qui mana, realment, a Catalunya? Sí, ja sabem allò tan repetit que diu que qui de veritat mana a Catalunya és laCaixa i, en representació d’aquesta entitat financera, el seu president, Isidre Fainé. Però donant com a bo que, en termes econòmics, qui de veritat talla el bacallà a Catalunya és laCaixa, darrerament som molts els que ens fem aquesta pregunta en termes estrictament polítics, tot i que sense la connotació burleta dels governants espanyols.

Observant els esdeveniments polítics d’aquestes ultimes setmanes podria donar la sensació que qui ara mana a Catalunya és la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. Escoltant-la, per exemple, diumenge passat a la plaça de Catalunya de Barcelona, donava la sensació, almenys me la va donar a mi, que estava donant instruccions al president Mas, que li estava exigint la convocatòria d’eleccions a curt termini, que l’estava renyant en públic, com si allò fos un parvulari. I tot i ser perfectament conscient que les eleccions s’haurien de convocar com més aviat millor, les exigències públiques de Forcadell estan totalment fora de lloc.

Cal fer memòria, alguns semblen haver oblidat que Artur Mas va guanyar les eleccions. I és per això que el president de la Generalitat és Mas i no un altre. I cal recordar també que el president de Catalunya és la única persona que té la potestat de convocar les eleccions. Escoltant, però, el discurs de la senyora Forcadell utilitzant la primera persona del plural, semblava que fos ella, en representació del poble, qui tingués la potestat d’anticipar les eleccions. Doncs no, no és així. En l’actiu de Carme Forcadell hi trobarem molts mèrits que ningú li discuteix. Per exemple, liderar des de l’any 2012 les mobilitzacions massives de la societat civil catalana (escrit en minúscules per evitar qualsevol confusió). Però si Forcadell pretén governar primer ha de presentar-se a les eleccions. I després, guanyar-les.

dimarts, 21 octubre de 2014

El lideratge de Podemos

(Foto: El País. D’esquerra a dreta, Luis Alegre, Carolina Bescansa, Juan Carlos Monedero, Tania González, Pablo Iglesias i Íñigo Errejon)

Com que la gent està molt farta dels polítics que ens governen, no ens ha de sorprendre que s’agafi a qualsevol proposta alternativa que consideri mínimament atractiva. El fenomen Podemos sorgeix a partir del moviment assembleari de fa tres d’anys conegut com a 15-M o dels indignats i ara, amb eleccions a la vista, tot indica que Podemos hi jugarà un paper rellevant. Però a mesura que les enquestes van confirmant la tendència virtuosa de Podemos comencen a fer-se públiques tensions i discrepàncies entre els membres de la cúpula formada, entre d’altres, per les persones retratades a dalt.

Sobre el funcionament orgànic de Podemos hi han ara mateix sobre la taula dues propostes en discussió. La primera consisteix en que hi hagi una sola persona que mani per damunt de totes les altres; és el model clàssic dels partits polítics, i el defensa Pablo Iglesias fins i tot en el cas, gens probable, que no fos ell la persona elegida per el càrrec. La segona proposta és que hi hagi un triumvirat format per tres secretaris generals amb un poder col·legiat de decisió. Vindria a ser un model similar al d’ICV que, en teoria, i dic en teoria perquè a la pràctica no és així, té dues persones (Herrera i Camats) que comparteixen la direcció.

No he cregut mai que l’assemblearisme pugui funcionar amb eficàcia a les empreses, partits i entitats. Ras i curt, com que no crec en els moviments sense un lideratge clar, no crec tampoc en l’assemblearisme. Per tant, si jo formés part de Podemos tinc molt clar que optaria pel model clàssic de funcionament que defensa Pablo Iglesias. No ens enganyem, sempre hi ha un dia que davant de dues posicions del tot irreconciliables hi ha d’haver algú que doni un cop sobre la taula i digui: “s’ha acabat la discussió, anirem per aquí”.

Com que dono per fet que aquest algú serà prèviament escollit per la militància de manera democràtica, no estic ni molt menys propugnant per a Podemos un model dictatorial de funcionament sinó el model clàssic d’una direcció forta, que és tota una altra cosa. Ara bé, si jo tingués interessos en els partits de la casta i els veiés perillar, treballaria sota mà perquè s’instaurés a Podemos una direcció col·legiada amb tres secretaris o més. Tinc indicis que aquest moviment ja estaria en marxa i, si se’n surten, seria la garantia que en quatre dies Podemos desapareixeria del mapa polític espanyol. I qui diu quatre dies diu quatre anys.

dilluns, 20 octubre de 2014

Tots uniformats? No, no tots

(Foto: @Araeslhora)

Ahir al migdia vaig passar per la plaça de Catalunya de Barcelona i no hi vaig arribar a entrar perquè estava tan plena de gent que no em va venir de gust barrejar-me amb aquella aglomeració humana. Les multituds em produeixen tant respecte que sempre que puc intento evitar-les. I dic que hi vaig passar, i dic bé, perquè no hi vaig anar expressament sinó que em venia de pas, de tornada d’un acte relacionat amb la gastronomia que se havia celebrat una estona abans a la plaça de la Catedral. Però tenia interès en fer-hi una ullada. El fet és que s’havia publicitat una crida a omplir la plaça de Catalunya per exigir poder votar i reivindicar el dret dels catalans a la independència de Catalunya. Això darrer potser no es va dir tan explícitament per part de les persones que hi van prendre la paraula, però tothom ho va entendre: els crits de in! inde! independència! no deixaven cap dubte.

S’havia anunciat que durant l’acte les dues senyores que encapçalen les associacions cíviques convocants de la trobada (Òmnium Cultural i Assemblea Nacional Catalana) es posicionarien sobre el nou format rebaixat de la votació del 9N que havia proposat dimarts el president Mas. No hi van haver sorpreses. En els seus parlaments tant la senyora Casals com la senyora Forcadell van dir que hi donaven suport, però que aquest suport quedava condicionat a que en un termini de tres mesos a partir del 9N el president Mas havia de convocar eleccions. Es va parlar molt d'unitat però no es va mencionar cap vegada la llista única, com tampoc no es va utilitzar el mot plebiscitàries que tants utilitzen i que tanta urticària provoca en alguns. Sigui com sigui tothom entén quin és l’objectiu de les eleccions anticipades que es reclamen al president Mas, però no van aclarir què passarà si, arribat el moment (primers de l'any que ve), Mas no signa la convocatòria.

La simbologia de la trobada era força visible: gairebé tothom portava una camisa de color groc, i molts anaven ben equipats amb senyeres i estelades, diria que més estelades que senyeres. Tots? Doncs no, no tots anaven d’uniforme. Els polítics i altres vips que estaven situats en un lloc reservat i separat del poble, l'anomenada fila zero, no anaven de color groc. No anaven de groc ni els que van prendre la paraula (Calçada, Casals, Forcadell...) ni els polítics de tots colors presents a la plaça que no van parlar en públic. Casualitat? No ho crec pas. Simplement devien pensar el mateix que vaig pensar jo, que ahir portava una camisa de color de rosa. A alguns no ens agrada anar d’uniforme, tot i reconèixer la gran potència cromàtica d'una plaça de Catalunya i carrers dels voltants totalment tenyits de groc.

divendres, 17 octubre de 2014

Les dues cares del PP: Espanya i Catalunya

De vegades em pregunten per què em fico tant amb els populares. La resposta és clara i curta: perquè ara mateix són els principals responsables -n’hi ha més, és clar- dels mals que patim els catalans. En definició recent del president Mas que dono per força encertada, el Partido Popular és, a dia d’avui, el principal adversari de Catalunya. Però igual que dic això estic convençut que si fossin els socialistes els que governessin Espanya amb majoria absoluta, les coses no serien gaire diferents.

Quan parlem del conflicte entre Catalunya i Espanya sovint tendim a passar per alt una trista realitat que no podem perdre de vista; trista, si més no, per a l’autor d’aquestes reflexions. El Partido Popular va guanyar les últimes eleccions espanyoles amb una àmplia majoria absoluta, no de vots, ja que només compta amb el 44.6% de suport electoral, però sí d’escons, amb el 53% dels diputats. La llei D’Hondt els dóna una prima gens menyspreable de quasi el vint per cent, és a dir, per cada cinc diputats obtinguts mitjançant el vot, els en toca un de franc. Els populares controlen també el 62% del Senado, que és una segona cambra formada per uns personatges molt ben retribuïts però sense la més mínima utilitat política. Encara ningú no m’ha explicat de què serveix el Senado, i com que de moment aquest cementiri d’elefants també el pago jo em permeto insistir-hi: de què serveix el Senado? Bé, aquestes xifres volen dir, ras i curt, que com que a Espanya això de la separació de poders que tan prediquen no ha passat mai de ser una gran utopia, els populares dominen còmodament tots els poders de l’estat: el legislatiu, l’executiu -que inclou la fiscalia-, i el judicial amb els seus obedients apèndixs, és a dir, el TOP heretat del franquisme, que ara anomenen Audiencia Nacional, i els tribunals suprem i constitucional. Aquest últim, que no deixa de ser un recurs polític més en mans del govern, és una de les institucions més desprestigiades de la Marca España.

A Catalunya, però, el Partido Popular és un partit que podríem perfectament qualificar de residual i, a curt termini, amb una clara vocació extraparlamentària. Amb menys del tretze per cent de suport electoral, degut a les seves actuacions en contra dels interessos culturals i econòmics de la majoria dels catalans és un partit molt antipàtic. Els seus repetits intents de genocidi lingüístic en contra de la llengua catalana passaran a la història negra de Catalunya, com si fos l’epíleg d’un franquisme que alguns despistats o curts de vista van donar per acabat fa quasi quatre dècades. L’encarregada de la franquícia i els seus obedients secretaris i portaveus són una barreja de provocadors contumaços i, sovint, mentiders compulsius. Quant a les formes, gens amables, tenen més tendència a cridar i a renyar que a escoltar i a respectar les opinions de la majoria. L’encarregada de la franquícia és una senyora que es dedica a enregistrar converses amb les seves amistats sense ni tan sols tenir el detall d’avisar-les abans. Molt lleig. La gravació del dinar de La Camarga amb aquella simpatitzant del partit racista Plataforma per Catalunya (alerta amb les amistats perilloses!) ja forma part indissociable de la seva biografia política. Però, repeteixo, tot i el seu soroll mediàtic, el Partido Popular pinta molt poc a la política catalana. Per si encara queden dubtes, podem posar un altre exemple força significatiu: els populares amb prou feines freguen l’u per cent dels 946 alcaldes que hi ha a Catalunya.

Aquestes són les dues cares del Partido Popular, a Espanya i a Catalunya. És un partit que sempre ha estat disposat a sacrificar la seva potencial clientela catalana per guanyar pes a Espanya. Una mala jugada popular a, posem per cas, Castellfollit de la Roca, té dues conseqüències: per cada vot que els populares perden a Castellfollit (suposant que hi tinguin algun votant, que ho ignoro) en guanyen tres a Almendralejo, Espanya. I com que el seu territori polític natural no és Catalunya sinó Espanya, ja els està bé. Marxem?

dimecres, 15 octubre de 2014

Els dos errors de Mas

El d’avui ve a ser com un complement de l’article d’ahir, publicat abans de la compareixença de Mas al Palau de la Generalitat. Ahir el president va cometre dos errors que intueixo pocs s’esperaven.

El primer error de Mas. Insistir en que la consulta del 9N segueix endavant, quan ara ha quedat transformada en una simple enquesta de costellada simpàtica, del tipus Arenys de Munt, és a dir, sense més valor que el purament testimonial. Mas va assegurar que hi haurà locals, urnes i paperetes, sí, però aquests tres elements són del tot insuficients si pretenem que la comunitat internacional valori els resultats amb un mínim de seriositat. Aquí coincideixo amb el president Taradellas quan deia que en política es pot fer de tot menys el ridícul. Aquest és un luxe que ara mateix els catalans no ens podem permetre.

El segon error de Mas. Sabent que aquest acord no s’assolirà, va assegurar que només convocaria eleccions anticipades si hi hagués acord per fer una candidatura unitària dels partits que es declarin independentistes. Mas hauria d’haver explicat els seus arguments per posar una condició tan dràstica. No ho va fer. Em costa molt d’imaginar un simpatitzant jove de la CUP votant una llista compartida amb els convergents; francament, me l’imagino més quedant-se a casa o votant Podemos. Més clar encara, em costa molt d’imaginar-ne a mi mateix, que no milito ni he militat mai enlloc però que em considero un liberal sense adjectius, votant una llista compartida amb, posem per cas, els comunistes. Tinc el màxim respecte per a totes les idees polítiques, però cadascú a casa seva.

Encara tinc plena confiança en el president Mas, i espero que rectifiqui. Les complicades circumstàncies polítiques que ens anirem trobant aniran posant les coses al lloc que els correspon. És segur que tindrem eleccions anticipades, però no és el mateix que es convoquin per decisió del president Mas que per imposició dels partits de l’oposició. No sé si m’explico amb suficient claredat.

dimarts, 14 octubre de 2014

Cap decepció

Encara que ahir hi va haver algú que en busca d’un protagonisme potser no del tot merescut es va avançar a donar l’exclusiva, avui el president Mas anunciarà oficialment que la consulta del 9 de novembre no es farà. El neocomunista Herrera, que és qui ahir no es va poder d’estar d’avançar una notícia esperada per gairebé tothom, potser amb l’objectiu infantiloide de restar protagonisme al president, juntament amb la seva àlter ego Camats i la tropa duraniana d’Unió, que mai saps si puja o baixa (Espadaler, Ortega & Co.), tots plegats s’han tret un pes de sobre. Parlem clar, ara ja no ens cal dissimular, a aquests personatges la consulta els venia molt costa amunt, i intueixo que aquesta nit han dormit més tranquils.

Però cal veure les coses amb una mica de perspectiva i no donar massa importància a aquest nou entrebanc puntual. El fiasco del 9N només és una pantalla més que calia passar, per allò de també hem provat això i tampoc ens ho han deixat fer. De cara a l’escenari internacional cal que Catalunya es vagi carregant de raons, i aquesta suspensió n’és una més. D’aquí una estona el president Mas ens ho confirmarà oficialment. Esperem, doncs, conèixer quina és la següent pantalla que els polítics ens tenen preparada però, sigui quina sigui, que ningú s’enganyi, el conflicte entre Catalunya i Espanya només es resoldrà democràticament, és a dir, votant. La majoria dels nostres polítics són perfectament conscients que més d’hora que tard els catalans decidirem el nostre futur col·lectiu a les urnes. Això ja no hi ha qui ho aturi.

(Continua aquí).

dilluns, 13 octubre de 2014

Si Franco aixequés el cap!

Ahir es va celebrar una manifestació unionista a Barcelona. S’hi van poder veure alguns líders del Partido Popular encapçalats per la senadora espanyola Sánchez-CamaRGA, Plataforma X Catalunya (el seu líder, un tal Hernando, presumia de manifestar-se al costat d’aquella senyora que va ser enregistrada al restaurant La Camarga mentre dinava amb la senadora mencionada abans), Ciudadanos, Societat Civil Catalana i altres personatges de tarannà polític més aviat tirant a ultra, és a dir, de companyia política poc recomanable. Parlo, evidentment, dels manifestants que tenien un protagonisme mediàtic, perquè també hi participava gent anònima que simplement reivindicava, amb el mateix dret que qualsevol altre ciutadà, una Catalunya lligada per sempre a Espanya. Amb prou feines van omplir la part central de la plaça Catalunya, i això que es van posar autocars gratuïts per portar a Barcelona manifestants d’altres indrets de Catalunya i de fora de Catalunya. Si ho comparem amb altres manifestacions de signe contrari, la d’ahir va ser un fracàs en tota regla.

El contrast el vaig trobar a El Poblenou del Delta, un poblet del Montsià que pertany administrativament a Amposta. Ahir, moltes de les seves cases es van pintar de groc. Literalment, tal com es mostra a la foto, però deixant a la vista una mica del color original i tradicional del poble, el blanc. L’acció no era fruit d’un sobtat canvi de gustos cromàtics de l’alcalde pedani o dels veïns del poble. Es volia deixar constància pública d’una acció reivindicativa que, amb l’ajut logístic de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, defensa la celebració d'una consulta sobiranista a Catalunya que des d’Espanya ens pretenen prohibir. Dissabte hi vaig ser i puc donar fe que les cases del poble eren blanques, i ahir, a mig matí, hi vaig tornar i les cases s’estaven pintant o ja s’havien pintat de groc.

Uns reivindiquen que des de l’estat se’ns prohibeixi votar perquè a ells ja els està bé la situació actual; de fet es temem que, quan anem a votar, ells perdran. Uns altres, molt descontents amb la situació actual de Catalunya, reivindiquem el dret a decidir democràticament el nostre futur col·lectiu. Són dos casos extrems, però el cas de El Poblenou del Delta em va cridar especialment l’atenció pel fet que, fins l’any 2003, aquest poble es deia Villafranco del Delta, en honor del dictador Franco. És a dir, mentre fins fa només onze anys el nom del poble honorava Franco, ahir els seus veïns reivindicaven el dret a decidir el futur col·lectiu dels catalans mitjançant l’eina més democràtica de totes: el vot lliure i secret. Si Franco aixequés el cap!

divendres, 10 octubre de 2014

"Hong Kong com a símptoma"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.672, del 3 d'octubre de 2014.

***

Hong Kong com a símptoma

Després d’uns anys de relatiu silenci mediàtic, des de mitjans de setembre l’excolònia britànica del que ara s’anomena Regió Administrativa Especial de Hong Kong torna a aparèixer a les portades dels mitjans de comunicació de tot el món, exceptuant, per motius obvis, els de la Xina continental, on gairebé no es parla de les protestes dels estudiants que aquests dies surten al carrer. Els hongkonguesos es temem, i no els falta raó, que els xinesos no pensen respectar els acords assolits fa trenta anys amb els britànics.

Per entendre millor el que està passant cal fer un petit recordatori del que ha passat en els darrers trenta anys. Intentaré resumir-ho. L’any 1984 es va arribar a un acord pel qual el Regne Unit cediria a la Xina el territori de Hong Kong (illes i part continental, amb uns 7.200.000 habitants) en unes condicions determinades que preveien el manteniment durant un període de cinquanta anys de les llibertats polítiques, comercials, econòmiques, justícia independent, etc. Els xinesos van batejar la nova situació com “un país, dos sistemes”. Fruit d’aquell acord, el Regne Unit va cedir la sobirania de Hong Kong a la Xina l’1 de juliol de 1997, ara fa disset anys.

El problema ha esclatat quan fa un mes Pequín va anunciar que a partir del 2017 els habitants de Hong Kong podran elegir el seu cap de govern, tal com està previst en els acords de 1984 però, i aquí és on s’ha produït el problema, ho hauran de fer a partir d’una terna de candidats elegida per les autoritats comunistes de Pequín. Encara que no és ben bé el mateix, seria com si a les properes eleccions a la Generalitat els catalans haguéssim de triar entre una terna de candidats proposats pel senyor Rajoy. Un disbarat.

I per què el títol de Hong Kong com a símptoma? Les promeses que ara les autoritats comunistes de Pequín insinuen que no es compliran m’han fet pensar en les generoses promeses que David Cameron i altres líders polítics britànics van fer als escocesos pocs dies abans del referèndum, quan les enquestes donaven un empat tècnic i els unionistes corrien el risc de perdre’l. Però ara que han guanyat, i cal dir que ho han fet amb autoritat, ja insinuen allò de donde dije Digo, digo Diego. Alex Salmond, l’exprimer ministre d’Escòcia que va dimitir per haver perdut el referèndum, ja ha anunciat que s’està plantejant que el seu partit, l’Scottish National Party que encara lidera i que té majoria absoluta al Parlament d’Edimburg, promogui una declaració unilateral d’independència. Poca broma.

dimecres, 8 octubre de 2014

Amenaces impresentables d’un exfiscal

Han passat ja dues setmanes però penso que és un fet molt greu que no es pot passar per alt. L’exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José María Mena, un persona a la que la jubilació no li ha rebaixat el seu conegut ressentiment social i polític, va amenaçar autoritats polítiques i administratives, funcionaris públics i també particulars (aquest seria el grup en el que estaria inclòs l’autor d’aquest article) de ser acusats d’un delicte si seguien col·laborant en la consulta del 9 de novembre quan el Tribunal Constitucional d’Espanya l’hagués aparcat provisionalment. Convé recordar un petit detall: quan el senyor Mena va proferir aquestes amenaces ni tan sols s’havia signat el decret de convocatòria de la consulta, és a dir, ell ja s’anticipava al text del decret, que no coneixia, i a la resolució del TC, que tampoc.

Amb les impresentables amenaces d’aquest jubilat sarrianenc una cosa va quedar clara, i és que fins i tot un exfiscal en cap de Catalunya admetia, tot i que sense dir-ho expressament, que a Espanya no hi ha separació de poders, doncs donava per fet quina seria la decisió del TC no només abans que aquesta es fes pública sinó fins i tot abans que la llei es fes pública. No és cap novetat, alguns això ho hem dit sempre, però és bo que ara també ho vagin admetent les persones que teòricament hi entenen més. El fet greu és que a Espanya no hi ha separació de poders. I després encara diuen que en aquest país hi ha una democràcia equiparable a la dels nostres veïns. Va, home, va!

dimarts, 7 octubre de 2014

I tot indica que els corruptes tornaran a guanyar les eleccions

(El Mundo d’avui)
(El País d'avui)

Se’n foten del poble, ens roben a la cara sense cap vergonya i... totes les enquestes diuen que els corruptes i col·laboradors necessaris tornaran a guanyar. Quin fàstic!

dilluns, 6 octubre de 2014

No és religió, només és política


Aquest blog no tracta mai sobre religió i no tinc cap intenció de saltar-me la tradició. Així, encara que el títol d’aquest comentari a algú li pugui suggerir el contrari, avui tampoc parlaré de religió; em limitaré a parlar de política i societat. Per exemple, de la política que es fa des dels púlpits de determinades esglésies i catedrals, així com la que els bisbes espanyols fan des del faristol de la Conferencia Episcopal Española. Aquests són, però, uns polítics força peculiars, i és que com que no s’han presentat a les eleccions no tenen cap legitimitat democràtica per pretendre representar la ciutadania. Espero que se m’entengui, no estic negant als bisbes el dret a fer reivindicacions polítiques però, això sí, sempre que no pretenguin fer-ho en nom de la societat. No cal dir que, com qualsevol ciutadà, els bisbes tenen tota la legitimitat per parlar en nom propi i/o en nom de la seva feligresia particular, però no en nom de la societat espanyola en general, com passa massa sovint.

Membres molt significats de la cúpula directiva de la CEE semblen, per sobre de tot, polítics. Si més no, tot sovint actuen com a tals. I si ho volem concretar una mica més, diria que els que fan més soroll mediàtic actuen com a polítics de la dreta més extrema. Repeteixo, no parlo de religió sinó de política. Les proclames del bisbe Juan Antonio Reig Pla, moltes de les quals no tenen res a veure amb la religió, generen vergonya aliena a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat intel·lectual i/o social. Diuen que Rouco Varela està feliçment jubilat, però es diu menys que la seva lamentable petjada política segueix dominant la cúpula de la CEE. Ara mateix em vénen al cap les seves provocadores proclames en contra de les legítimes aspiracions polítiques d’una bona part de la societat catalana. No fa gaires dies hi van tornar, contraposant la sensibilitat independentista de molts catalans a uns inexistents arguments morals en favor de la unitat d’Espanya.

Els escàndols de pederàstia i, naturalment, segueixo sense parlar de religió, sorgeixen ara com a bolets. No és que n’hi hagi més que abans sinó que ara hi ha un Papa que, per fi, s’ha enfrontat al problema de cara i sense tremolar-li el pols, caigui qui caigui. Els últims casos coneguts fins ara:  la detenció de l'exnunci del Vaticà a Santo Domingo per pederasta i la destitució fulminant d’un bisbe del Paraguai que ha estat apartat del càrrec per encobriment flagrant i continuat de capellans pederastes. Repeteixo, aquests casos no tenen res a veure amb la religió, i cal denunciar-los i deixar d’amagar el cap sota l’ala com s’ha fet fins ara. Tinc la sensació que en aquests moments el Papa Francesc va molt per davant d’alguns bisbes i capellans que, amb l’excusa d'intentar evitar l'escàndol i que hi hagi soroll mediàtic, segueixen sent partidaris d’ignorar el problema i seguir mirant cap a una altra banda.

Dit tot això, em va sorprendre agradablement l’acte reivindicatiu protagonitzat dimarts passat per uns monjos de Montserrat que portaven cartells de “VOLEM VOTAR” en favor del dret dels catalans a decidir el nostre futur. Fixeu-vos, però, en la diferència que hi ha entre l’acte de Montserrat i les reivindicacions que dèiem abans. Els monjos s’expressaven no en nom de la societat, que és molt diversa i hi ha de tot, i ni tan sols ho feien en nom de la comunitat benedictina de Montserrat. Ho feien en nom propi.

divendres, 3 octubre de 2014

El president Mas i el MUE

El MUE, és a dir, el “Movimiento Unionista Español” format per la majoria dels partits polítics, organitzacions patronals i sindicals, mitjans de comunicació, de dretes i d’esquerres, etc. acusa el president Mas de ser l’únic dolent de la pel·lícula, i amaga als espanyols que el president Mas no està sol, ni molt menys. El MUE amaga que el president Mas té el suport de més de les tres quartes parts dels diputats del Parlament, de més del noranta per cent dels ajuntaments catalans, de les quatre diputacions catalanes i de la majoria dels consells comarcals i, last but not least, d’una part molt significativa de la societat civil de Catalunya.

Per tant, és evident que el president Mas no està sol sinó que té al seu costat la majoria del poble. En conseqüència, el que el MUE anomena la deriva independentista de Mas no és un caprici del president Mas, com ells no es cansen mai de repetir, dia sí i dia també, sinó que és fruit de la voluntat majoritària del poble de Catalunya, políticament liderat, això sí, pel seu president, com no podria ser d’altra manera. Això és exactament així i el demés són trons. Tots ho sabem, ells tampoc ho ignoren, però el MUE prefereix no explicar la realitat als espanyols. Un engany més, i van...

dimecres, 1 octubre de 2014

Els governants de Sarrià

Dijous passat es va celebrar l’Audiència Pública de Sarrià-Sant Gervasi, que és l’àmbit on els veïns estan convocats per fer preguntes al regidor del districte. Van prendre la paraula per preguntar deu persones provinents de diferents barris del districte, i van plantejar preguntes, queixes i situacions molt diversos. Entre aquestes intervencions i les respostes del regidor tot plegat va durar 35 minuts de rellotge, és a dir, una mitjana de tres minuts i mig per tema plantejat. Al meu entendre, hi havia pressa per donar per acabada la sessió, i moltes ganes de cobrir l’expedient de la participació ciutadana. Algunes respostes no van ser considerades suficients, i d’altres van incloure una dosi de prepotència, totalment gratuïta, impròpia de qui està al servei del ciutadà que li paga el sou. Massa sovint alguns tenim l’estranya sensació que el polític i/o el funcionari pensa que ha de ser al revés, que és el ciutadà qui s’ha de posar al seu servei. Val a dir que a la sortida diverses persones em comentaven haver tingut aquesta mateixa sensació.

Parlo de prepotència perquè em sembla que és el mot que defineix millor algunes intervencions del regidor com, per exemple, quan va tractar el tema dels pipicans. Fins a cinc vegades ens va assegurar que no es faran mai més pipicans al barri, i gairebé ens va exigir que no li preguntéssim mai més sobre el tema. L’actual equip de govern considera que aquest invent s’ha demostrat poc efectiu i, segons el regidor, aquest ajuntament s’ha proposat rectificar una mala mesura heretada de governs anteriors. Fins aquí res a dir, però no li calia utilitzar un to dur i diria que molest amb ves a saber qui; semblava que el regidor ens estès renyant. Va insistir més d’una vegada amb el “mai més”, com donant a entendre que ells seran al govern “per sempre”. La realitat és que el “mai més” només el tenim garantit fins el proper mes de maig, quan hi hauran les eleccions municipals. I a partir de llavors, ja es veurà. Ni el regidor ni ningú ens pot garantir qui ens governarà a partir del mes de maig. Una mica d’humilitat no fa mal a ningú, ni tan sols al regidor del districte.

No puc tancar aquestes notes sense haver de comentar de nou la manca de puntualitat d’aquests actes. Ja em vaig queixar en el Consell de Districte del mes de juny, i el conseller em va respondre que “justament la meva característica és que arribo abans d’hora”. Aquesta vegada el retràs no va ser tan exagerat, l’acte va començar només dotze minuts més tard de l’hora anunciada. La majoria dels assistents suposo que també teníem altres coses a fer, però vam arribar a l’hora, mentre que el regidor del districte va entrar a la sala amb dotze minuts de retràs. Una vegada més ningú es va disculpar. Segueixo pensant que això no deixa de ser una evident descortesia pels que arriben a l’hora tot i que, insisteixo, començar els actes a l’hora que toca no és només un tema de cortesia sinó d’exigència ètica. No s’hi val a fer discursos sobre la modernitat de la nostra ciutat, com els que aquests dies fa l’alcalde en el seu periple per la Xina i els Estats Units, i no imposar-ho a casa seva. Per cert, demà hi ha convocat un nou Consell de Districte, i jo hi arribaré puntual, com sempre que tinc ocasió d’anar-hi. Esperem que el regidor, també.

dilluns, 29 setembre de 2014

Els dubtes de Chacón i alguna cosa més

Carmen Chacón ha fet una de les grans aportacions unionistes al debat sobre la independència de Catalunya, tot i que no hi ha seguretat que ella en sigui l’autora i en tingui, per tant, el copyright. És aquesta: “És com si ens obliguessin a triar entre el pare i la mare. Ho sento, jo els estimo tots dos”. L’apel·lació als sentiments, la barreja de la família i el negoci (la política), aquest és el plantejament intel·lectual de Chacón en defensa de l’unionisme.

I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, per entendre una mica més la psicologia del personatge potser cal que tots recordem que aquesta senyora ja es feia dir doctora quan encara era una doctoranda a Girona. I és la mateixa senyora que, formant part d’un govern presidit per un tal Zapatero, de trista memòria, va facilitar els desnonaments exprés com mai s’hagués atrevit a fer un ministre de dretes.

Però tant se val, si Chacón s’ho planteja en uns termes tan puerils, ho té ben fàcil: ha de votar “NO” a la primera pregunta i deixar en blanc la segona. Si la seva opció guanyés -Deu no ho vulgui- tot seguiria com fins ara, és a dir, pels catalans cada dia pitjor, i per a ella , que no viu a Catalunya sinó entre Miami i Madrid, cada dia millor. I dit tot això, l’opció política de Chacón s’ha de respectar, és clar que sí, però no més que qualsevol altra.

“Cataluña és de todos los españoles, no solo de los catalanes”. Ignoro qui n’és l’autor però, sigui qui sigui, en cercles unionistes la frase ha fet fortuna. Ha esdevingut tot un clàssic de l’unionisme. No deixa de ser una evolució, ara en clau merament patrimonial, del ja tradicional “Cataluña es España, los catalanes són españoles”. Tristament encara queden espanyols que pretenen ser els propietaris dels catalans, i tracten Catalunya com una colònia més de les moltes que Espanya ha anat perdent al llarg dels anys.

Arribats a aquest punt suggeriria que ens féssim unes quantes preguntes. Si un dels dos membres d’una parella es cansa i vol marxar, cal que, per poder marxar, la seva parella li hagi de donar permís? Oi que no? Oi que si en una parella un dels seus membres decideix separar-se no cal que hagi d’obtenir el consentiment de l’altre per tirar endavant el divorci? Oi que si un fill major d’estat decideix emancipar-se els seus pares no s’hi poden oposar?

El contenciós entre Catalunya i Espanya no és ben bé el mateix perquè, formalment, no és un conflicte en clau familiar sinó en clau política. Però s’hi assembla. El nostre contenciós ve a ser com un negoci (és un dir, sobretot si ens ho mirem des de Catalunya) en el que el soci minoritari, Catalunya en aquest cas, se n’ha atipat i decideix emprendre’n un altre pel seu compte i risc. I sent aquesta la situació actual, només s’han negociar els termes de la separació i mirar que aquests siguin justos i equitatius per a les dues parts en conflicte.

dissabte, 27 setembre de 2014

Decret 129/2014, de 27 de setembre

(Foto: Ara)

El decret 129/2014, de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya, signat fa una estona per Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya, només és un pas més, sí, però suposo que a ningú se li escapa que és, de lluny, el pas més important que s’ha fet fins ara.

divendres, 26 setembre de 2014

"El respecte te l’has de guanyar"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 4 del nº 1.670, del 19 de setembre de 2014.

***

El respecte te l’has de guanyar

Vull expressar tot el meu respecte pels ciutadans catalans que són contraris a una Catalunya independent i votaran no en el referèndum o consulta o com la llei catalana de consultes, encara no aprovada, digui que s’ha d’anomenar l’acte democràtic de ficar unes paperetes dintre d’unes urnes. També expresso tot el meu respecte pels ciutadans catalans que no acaben de veure clara la independència i, davant del dubte i segurament imbuïts també pel discurs de la por que dia sí i dia també ens arriba des de l’oest, votaran no. Tot el meu respecte, igualment, pels ciutadans catalans que veient clar que el futur de Catalunya serà millor amb unes estructures polítiques d’estat que ara no tenim, és a dir, amb una Catalunya constituïda en un nou estat independent d’Europa, votaran afirmativament a una Catalunya independent. I, com no podria ser d’altra manera, tot el meu respecte pels que no veuen clara ni una cosa ni l’altra i optaran per l’abstenció. Seria molt convenient que en un tema tan important com aquest es mullés com més gent millor, però s’ha de respectar també el dret a l’abstenció, que és tan democràtic com el d’anar a votar.

En canvi no em mereixen cap respecte els que pretenen impedir que els ciutadans catalans votem sobre com volem que sigui el nostre país, és a dir, si el volem lligat a Espanya com fins ara o preferim prescindir de les tutories política, econòmica, fiscal, lingüística, cultural, etc., espanyoles. No em mereixen el més mínim respecte els parlamentaris, polítics, jutges, militars i funcionaris que pretenen que una determinada llei, la Constitución Española, elaborada en unes circumstàncies polítiques ben peculiars que poc tenien a veure amb una situació democràtica, amb un fort soroll de sabres inclòs, impedeix als catalans l’acte més democràtic que hi pot haver en una democràcia: votar.

Si en una democràcia, i se’ns diu i se’ns repeteix contínuament que Espanya ho és, hi ha una llei que impedeix que la ciutadania catalana s’expressi democràticament a les urnes seguint el mandat majoritari del Parlament de Catalunya -tres quartes parts dels nostres representants parlamentaris hi donen suport-, estem davant de la prova del nou que l’Estat espanyol de democràtic potser en té el nom però no l’esperit. I com que, dissortadament, aquesta és la situació en la qual ens trobem, cada dia és més clar que en un moment del procés els catalans haurem de prescindir de les traves legals espanyoles per tirar endavant un referèndum políticament vinculant.

dimecres, 24 setembre de 2014

L’Oreneta: qui representa els veïns?

Als barris de les ciutats sorgeixen determinats col·lectius (associacions veïnals i plataformes ciutadanes de diversos tipus i amb tota mena d’objectius) que, quan arriben a la conclusió que una reivindicació veïnal que ells lideren és justa, tenen una certa tendència a donar per fet que la seva postura reivindicativa, allò que defensen amb tot el dret, ha de comptar, necessàriament, amb el suport i el vist-i-plau de la majoria dels veïns. Doncs bé, no sempre és així, és a dir, per més justa que sigui una reivindicació més o menys organitzada, aquesta no sempre gaudeix del suport generalitzat dels veïns, i no entraré ara en les causes d’aquesta aparent contradicció.

Procuro mantenir-me allunyat de les persones que sempre creuen saber-ho tot, i que pensen que tot allò que defensen pel barri, sense posar en dubte la seva bona fe, és el que haurien de defensar les persones que hi viuen. I aquí no faig distincions, això depèn del joc polític de majories i minories, i tant ho practica la dreta com l’esquerra. Així, davant de determinades reivindicacions veïnals, algunes del tot justificades, sempre hi ha qui pretén representar la sensibilitat general del barri, com donant a entendre que tothom ha de pensar el mateix, com reivindicant un pensament únic que a mi em produeix urticària mental.

Per tal d’entendre-ho millor hi podem posar un exemple. La representació de la sensibilitat urbanística i mediambiental dels veïns de Sarrià se la disputen ara mateix determinats col·lectius que, òbviament, mai s’han sotmès a unes eleccions democràtiques entre els veïns del barri. Així, la representativitat real d’aquests col·lectius no va més enllà de representar-se a sí mateixos. I, repeteixo, sense posar en dubte la seva bona fe. Ara mateix a Sarrià, alguns -l’autor d’aquestes notes també- estem defensant el Parc de l’Oreneta oposant-nos al projecte municipal de tirar endavant una permuta amb Núñez i Navarro que permetria construir uns habitatges allà on ara hi ha arbres.

Posats a definir la representació genuïna dels veïns de Sarrià, penso que aquesta només pot ser la que es deriva dels resultats electorals. Així, un partit polític amb un bon suport electoral és molt més representatiu dels veïns que qualsevol organització privada com pot ser, per exemple, una associació de veïns o una plataforma creada ad hoc per tirar endavant determinades reivindicacions, per justes que ens semblin. Però resulta que, a les eleccions municipals, en el nostre districte CiU va treure un de cada dos vots i el PP un de cada cinc, i aquests dos partits que conformen una còmoda majoria absoluta estan a favor de la permuta i en contra dels que, com jo, defensem l’estatus actual del parc. És per això que parlava abans d’una aparent contradicció.

dilluns, 22 setembre de 2014

Un tal Luena i un tal Sánchez

(Foto: Telecinco)

La setmana passada el nou secretari d’organització del PSOE, un tal Luena, va deixar anar a Onda Cero que al president de Catalunya “se li ha anat l’olla”, i que “sembla un zombi que s’ha begut l’enteniment”. Veient les crítiques que la seva vomitada verbal generava per part de molta gent, alguns dels seus correligionaris polítics, segurament pensant que feien mèrits en busca d’un càrrec ben remunerat, li van donar la raó tot dient que “cal parlar clar, és el que molts pensem, dit col·loquialment”. Aquestes són, doncs, les míseres credencials d’un PSOE en hores molt baixes. Encara que sempre defenso que opinar no és delicte, també tinc clar que aquestes sortides de to expressades en públic han de tenir un cost electoral, i és d’esperar que aquesta vegada no serà una excepció, si més no a Catalunya. Però, sigui com sigui, espero que ningú em negarà el meu dret a criticar-les.

Simultàniament, el secretari general del PSOE, un tal Sánchez, que és la persona que va designar a Luena com a número dos del partit, telefonava a un important precursor de vot de les classes populars espanyoles, un tal Jorge Javier Vázquez, per fer-li unes puntualitzacions en directe. Vázquez presenta un programa de televisió anomenat Sálvame i sembla ser, i dic sembla ser perquè Telecinco escara no ha fet pública la conversa que van enregistrar, que el tal Sánchez va dir al tal Vázquez que ell no anava mai als toros. Es veu que poca estona abans el tal Vázquez havia manifestat que mentre no es prohibís un espectacle taurí anomenat El toro de la Vega, una salvatjada que se celebra cada any a Tordesillas (Valladolid, Espanya), un poble, per cert, amb alcalde socialista, ell no tornaria a votar el PSOE. I poca broma, que si el presentador d’un programa tan popular com Sálvame diu que a partir d’ara ja no votarà socialista, milers d’espectadors del seu programa tampoc ho faran. Més. El tal Sánchez es va presentar ahir a La Festa de la Rosa de Castelldefels (“hay paella gratis”) per titllar d’insensats els polítics que, com Mas, pretenen que triem entre ser catalans i ser espanyols.

Són només unes pinzellades, però hi podríem afegir també que el tal Sánchez va anar de convidat a un altre programa de televisió, El Hormiguero, a que li prenguessin el pèl. Ho dic així perquè en vaig tenir ben bé prou quan, fent zàping, el vaig veure estirat a terra amb no sé quin objectiu. Aquest és, ara mateix, el nucli dur de la nova direcció del PSOE. Aquest és el nivell, aquest és el trist panorama que ens ofereix el partit que pretén substituir els populares en la governació d’Espanya. A can socialista diuen que hi ha, però, alguna excepció. Així, la seva franquícia catalana, ara mateix en fase agònica, està dirigida per un polític de llarg recorregut, Miquel Iceta, que tots els que el coneixen i/o hi han tingut tractes diuen que és molt intel·ligent. Bé, concedim-li el benefici del dubte, però sabent que en les properes eleccions generals Iceta ja ha ofert a Carmen Chacón ser cap de llista per Barcelona, un comença a dubtar que Iceta sigui tan llest com diuen. Tot sembla indicar que a can socialista també pinten bastos.

divendres, 19 setembre de 2014

Ha guanyat Escòcia?

Si jo fos escossés avui hagués perdut. A Escòcia ha guanyat clarament el “no” a la independència, amb l’autoritat que li donen els deu punts percentuals d’avantatge respecte al “sí”. Ja hi haurà temps per estudiar-ne les causes. Ara, als votants del “sí” els toca, en primer lloc, digerir i acceptar democràticament la derrota electoral i, a partir d’aquí, reclamar immediatament als partits unionistes i, molt especialment, al primer ministre britànic, David Cameron, que compleixin les seves promeses electorals, a les que es van comprometre si guanyava el “no”. Abans de la votació es va dir que, fos quina fos l’opció guanyadora del referèndum, Escòcia sortiria victoriosa. Ara això s’haurà de demostrar amb fets. Esperem que sigui així, i que les promeses dels polítics unionistes no quedin en un simple paper mullat. Perquè si els compromisos electorals de Cameron & Co. no es compleixen, hi haurà un segon referèndum més aviat que tard, diguin el que diguin els experts en la matèria. La pilota és ara, doncs, a la teulada dels unionistes britànics.

dijous, 18 setembre de 2014

Yes, please

El meu nivell d’anglès no és que sigui res de l’altre món, però em permet viatjar còmodament per tot arreu i tenir relacions comercials amb tot tipus de gent, sense dificultats lingüístiques. Una de les primeres coses que em van ensenyar quan començava a aprendre anglès, i d’això ja en fa uns quants anys, és que quan et fan una pregunta que només admet dues respostes, sí i no, el “yes” sempre va acompanyat del “please”, i el “no”, del “thanks”. Així, quan et pregunten si vols un cafè (would you like a coffee?), si en vols un la resposta correcta ha de ser yes, please, i si no et ve de gust, no, thanks.

Però com que avui als escocesos se’ls pregunta si volen que el seu país s’independitzi del Regne Unit i, naturalment, això és molt més important que quan et pregunten si vols prendre un cafè, les respostes que figuren a la papereta de votació només són YES i NO; en aquest cas, el per favor i el gràcies es donen per suposats. I com que alguna vegada em diuen que no em mullo prou, aprofito per dir que si jo visqués a Aberdeen, Dundee, Edimburg, Glasgow o qualsevol altre indret d’Escòcia, avui tindria molt clar que la meva resposta seria YES, sense cap mena de dubte.

Dit això, aquells que defensem que a Catalunya i als catalans ens aniria molt millor si ens separéssim de la nostra actual metròpoli i poguéssim decidir pel nostre compte, prescindint de les tutories espanyoles actuals, cal dir també que la celebració del referèndum escossés ens va la mar de bé, al marge de quin sigui el resultat de la votació. I ens va molt bé perquè es demostra que constituir un país nou no és cap utopia sinó que, si els interessats s'ho proposen, resulta perfectament viable. Això, avui, es demostrarà a Escòcia, i aviat es podrà demostrar també a Catalunya. Yes, please.

dimarts, 16 setembre de 2014

Amenaces, xantatges, boicots

Fa deu dies, en el transcurs d’un sopar celebrat a Milà, Emilio Botín (epd) va declarar off the record a un grup de periodistes que Catalunya no seria independent mentre ell fos el president del Santander. Era només un avís a navegants adreçat als votants que més d’hora que tard decidirem el futur de Catalunya, o era una amenaça amb totes les de la llei? No ho sabrem mai, el protagonista ja no ens ho podrà explicar. A Escòcia, els unionistes, que de cara al referèndum del dia 18 van començar fent una campanya política educada, respectuosa i amb voluntat de seduir el votant, sembla que en els darrers dies de campanya la volen acabar a la espanyola, és a dir, introduint el discurs de la por, les amenaces generalitzades i els xantatges adreçats als partidaris de la independència o a aquells que encara no tenen fixada la seva postura.

Alguns, molt nerviosos veient que les coses no estan evolucionant com ells voldrien (les últimes enquestes que s’han fet públiques donen un empat tècnic), han començat a mostrar sense vergonya les seves misèries. Així, en el cas que en el referèndum de dijous guanyés el sí, els directius d’algunes institucions financeres escoceses han amenaçat de traslladar les seves seus socials fora d’Escòcia. Naturalment, això tindria com a conseqüència que els futurs impostos que es generessin no es pagarien a les autoritats fiscals del nou país. Directius de diverses multinacionals industrials i comercials amb seu a Escòcia s’han permès la lleugeresa d’amenaçar amb pujades de preus generalitzades dels seus productes, incloent el petroli d’Escòcia, si la voluntat majoritària dels escocesos, democràticament expressada a les urnes, no fos coincident amb la d’aquests personatges xantatgistes.

Xantatgistes, sí. Les coses s’han de dir pel seu nom, i d’aquestes actituds només en podem dir xantatge pur i dur. És d’esperar que els consumidors escocesos n’hagin pres bona nota i, siguin quins siguin els resultats de la votació de demà passat, actuaran en conseqüència. Al meu entendre els xantatgistes i les empreses que representen es mereixen un boicot en tota regla per part dels consumidors. Si la Caixa i/o el Sabadell fessin públiques amenaces de deslocalització d’aquesta naturalesa, la meva reacció seria deixar de ser-ne client ipso facto, al marge de quins fossin els resultats de la votació. Un proveïdor xantatgista no convé mai al consumidor perquè, quan t'han fet xantatge una vegada, ningú et pot garantir que no te’n tornaran a fer sempre que els convingui.

divendres, 12 setembre de 2014

Ahir no hi vaig ser

(Imatge: TV3)

Avui torno a ser a Sarrià, però ahir era a l'estranger. Ahir m'hagués agradat poder tornar a escriure que jo també hi vaig ser, com fa dos anys, però un encara no té el do de la ubiqüitat. Estava apuntat al Tram 16 de la V (Diagonal amb Enric Granados), i tenia a punt la samarreta groga oficial 100% cotton made in Bangladesh, comercialitzada, per cert, per una empresa de Paris. I potser per deformació professional ara no em puc estar de dir que després ens queixem que el tèxtil català està com està, però d'això ja en parlarem un altre dia. Avui no toca, avui és el dia després de la V, és el moment per fer l'anàlisi. El meu, però, serà curt, no pas perquè no hi hagi coses a dir, que n'hi ha moltes, sinó per manca de temps.

Vaig seguir la V en directe, via twitter, des de l’aeroport de Malpensa, i el que s’endevinava per les fotografies que s’anaven publicant era per treure’s el barret. L'èxit de la V, però, no em va sorprendre gens, com tampoc em va sorprendre l’èxit de la cadena humana de l'any passat ni el de la manifestació de fa dos anys. Tampoc em sorprèn gens el caire festiu i pacífic d’aquestes jornades. Els catalans tenim molts defectes, més o menys com tothom, però la majoria som pacífics de mena, i precisament per ser-ho potser les coses ens han anat com ens han anat. Encara m’ha sorprès menys la reacció dels mitjans de comunicació de Madrid que, òbviament, defensen una Espanya unida per davant de tot i al preu que sigui, i això que està passant a Catalunya segur que no els agrada gaire.

El govern espanyol ha assegurat als inversors internacionals que no habrá consulta en España a diferencia de Escocia. Doncs bé, ni que només sigui per una vegada i sense que serveixi de precedent, s’ha de dir que el govern Rajoy té tota la raó, perquè la consulta només es farà a Catalunya, que és on toca fer-la i com més aviat millor. Per tant, estiguin tranquils els senyors inversors estrangers, no habrá consulta en España, com tampoc no es consultarà a tots els britànics sobre la independència d’Escòcia. El govern espanyol, però, segueix sense entendre res ni fa cap esforç en aquest sentit, i de vegades sembla que presumeixi de posar-se públicament en evidència mostrant la seva gran ignorància sobre Catalunya i els catalans.

Res sembla haver canviat des que fa 114 anys Antonio Machado va incloure aquests versos en la seva obra Campos de Castilla:

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora.

I qui diu Castilla, diu Espanya. I un apunt final: contràriament a la voluntat d’alguns polítics i mitjans de comunicació, que o bé anaven de mala fe o la seva ignorància els feia confondre desitjos i realitat, cal dir que la incidència del cas Pujol en la celebració de la Diada va ser zero, com no podia ser d’altra manera.

dimarts, 9 setembre de 2014

Històries de boletaires

Comença oficialment la temporada de bolets, i sembla ser que degut a les pluges que tant han sovintejat darrerament aquesta serà una bona temporada boletaire. Espero amb candeletes poder gaudir, a un preu raonable, d’un plat de rovellons botó a la planxa, cuinats només amb un raig d’oli d’oliva verge, una mica de sal i julivert, que és com més m’agraden. Les salsetes, pels francesos.

I parlant de bolets, darrerament apareixen com a bolets experts en història, comerç, economia, política i altres disciplines acadèmiques que tracten de justificar i, des d’una suposada superioritat moral, pretenen imposar-nos les seves teories favorables o desfavorables a la independència de Catalunya utilitzant, exclusivament, uns fets històrics, sovint interessadament manipulats, com si el nostre passat hagués necessàriament de condicionar el nostre futur.

No negaré pas que la història s’ha de tenir present, entre altres motius perquè la història es pot acabar repetint, i és bo saber què va passar fa segles per estar preparats pel que pot passar en el futur. Ara bé, m’interessa molt més el que passa ara que allò que va passar fa segles, és a dir, m’interessa molt més poder donar una sortida política a la voluntat majoritària dels catalans vius, els del segle XXI, que condicionar-la a uns fets històrics protagonitzats per uns personatges que ja són morts. La història sempre l’escriuen els vius, i en el contenciós Catalunya vs. Espanya el nostre futur també el decidirem els vius.

dilluns, 8 setembre de 2014

Enquestes, votacions i respecte pels resultats

(Foto: The Telegraph)

Una enquesta només és una enquesta, i té el valor que té, és a dir, el valor que se li vulgui donar. Davant d’una enquesta el primer que s’ha de mirar és quin mitjà de comunicació la publica, si el mitjà és seriós o és una mena de TBO, quina tendència política defensa habitualment, quina empresa ha fet l’enquesta així com les dades tècniques del treball perquè, per exemple, és obvi que no és el mateix treure conclusions després d’enquestar cinquanta persones que després d’enquestar-ne cinc mil. I dit tot això, repeteixo, el valor d’una enquesta és el valor que se li vulgui donar. Jo gairebé sempre me les miro amb interès però, alhora, amb moltes reserves.

Ahir el diari britànic The Sunday Times va fer pública una enquesta en la que, per primera vegada, l’opció del “sí” defensada pel primer ministre escossés, Alex Salmond, era la guanyadora del referèndum sobre la independència d’Escòcia, amb el 51% dels vots. Els partidaris de l’opció Better Together, liderada pel primer ministre britànic, David Cameron, només assolien el 49% dels vots. I dic només perquè és la primera vegada que l’opció unionista apareix com a perdedora en una enquesta. La meva sensació és, però, que a Escòcia guanyarà el “no”, i tant de bo m’equivoqui.

Però siguin quins siguin els resultats del referèndum escossés del dia 18 de setembre, pels catalans partidaris de sotmetre també a una consulta democràtica el futur de Catalunya, la votació d’Escòcia té una gran virtut, que seria bo que s’acabés encomanant al govern espanyol: la votació es farà amb l’acord de la metròpoli de Londres. Ens agradaria que a Catalunya també es pogués votar sense l’oposició del govern espanyol. Però, amb acord o sense, diria que gairebé tothom té molt clar que, més d’hora que tard, els catalans decidirem democràticament a les urnes el futur del nostre país.

I sí, segons el diari britànic "The Queen is said to be ‘horrified’ at the prospect of a ‘yes’ vote", i és molt normal que sigui així. Però al Regne Unit són, per davant de tot, demòcrates, i tenen molt clar que el resultat de la votació, sigui quin sigui, serà democràticament respectat per totes les parts en conflicte, inclosa la seva cap d'estat. Estaria bé que el seu parent, el Rei d’Espanya, en prengués bona nota.

divendres, 5 setembre de 2014

L’un potser és baixet però l’altre no toca de peus a terra

(Foto: El Punt Avui)

Ser baixet o molt alt només forma part de les característiques físiques de la persona i cadascú, dels seus pares, hereta les que hereta. Així, podem dir que Mas és més aviat baixet, però fins i tot això és relatiu, perquè depèn de amb qui el comparem. Per exemple, si el comparem amb Pujol el baixet és Pujol, i aquí no cal buscar-hi segones lectures polítiques ni fer segons quines interpretacions malicioses. Sánchez, el nou líder d’alguns socialistes espanyols és, sense cap mena de dubte, més alt que Mas; només cal veure’ls un al costat de l’altre i comparar. Evidentment, aquí em refereixo també, només, a la seva altura física, i no cal fer-hi tampoc lectures malicioses, que hi ha gent que és tremenda i de seguida vol buscar tres peus al gat.

Dimarts tots dos líders es van trobar a Barcelona, a petició expressa de Sánchez. El socialista volia vendre a Mas, tant sí com no, la moto del federalisme, una moto que a Espanya -Catalunya inclosa- no la defensa gairebé ningú. No ens enganyem, l’ADN dels espanyols ha sigut sempre tremendament centralista, i amb els anys s’ha vist que l’estat de les autonomies que els polítics es van inventar a la mort de Franco ha estat un greu error polític. A Espanya, el café para todos ha fracassat estrepitosament, i ara només cal buscar l’acord pel seu enterrament.

Alguns, pocs, sempre hem dit que aquella transició política tan alabada, sobretot pels continuistes del règim, es va tancar en fals. El temps ens ha anat donant la raó. L’invent de les autonomies que ara, en Sánchez i companyia, intenten rebatejar de federalisme, ha esdevingut una gran relliscada política que tenia i té un únic objectiu: intentar aigualir les justes reivindicacions de bascos i catalans. I ara, els populares, constatant que no se n’han sortit, intenten tornar al centralisme secular espanyol de sempre. Té tot el sentit, però quan els partits espanyols siguin capaços de posar-ho negre sobre blanc intueixo que nosaltres ja no hi serem perquè ens haurem constituït en una república independent. Aquest és, almenys, el desig de molts catalans.

dimecres, 3 setembre de 2014

El futur de Catalunya i els poders fàctics

Partint del que diuen les últimes enquestes sobre el referèndum d’Escòcia, és a dir, partint d’uns resultats que s’esperen molt ajustats, a l’editorial Abierto a lo desconocido que el diari espanyol El País va publicar diumenge s’admetia per primera vegada que, si a Catalunya arribés a guanyar el sí a la independència per un escassíssim marge de vots, la lectura que se n’hauria de fer no seria la mateixa que amb una victòria més àmplia de l’opció independentista. Encara que sense dir-ho clarament i evitant, per tant, traduir-ho en xifres i percentatges concrets, El País donava a entendre que, per poder treure conseqüències polítiques d’un referèndum independentista, es necessitaria una majoria més àmplia que la molt democràtica fórmula de la meitat dels vots més un.

Aquest editorial té un aspecte molt positiu, i és que el diari espanyol de referència admet ja obertament que, tard o d’hora, a Catalunya hi haurà una consulta sobre la independència. És un detall que no m’ha passat desapercebut i que cal remarcar-lo, perquè vol dir que els poders fàctics que sempre han governat Espanya i segueixen fent-ho, i sense cap mena de dubte El País n’és un, comencen a tocar de peus a terra i a acceptar que les coses són com són i no com als poders fàctics els agradaria que fossin. Dit això, un aspecte més que discutible és el percentatge extra de vots que El País insinua que hi hauria d’haver per treure’n unes clares conseqüències polítiques, però d’això ja n’he parlat sovint (per exemple, aquí i aquí) i avui no toca insistir-hi, havent quedat clar que la meitat dels vots més un és més democràtic que qualsevol percentatge superior que algú pogués tenir la temptació de fixar com a requisit.

dilluns, 1 setembre de 2014

Bocamolls de la política

Tots els partits tenen el seu bocamoll de capçalera. O bocafluix, que també es pot dir així. Són persones que no saben callar quan toca, que xerren massa, que parlen pels descosits. No és cap secret que quan s’actua d’una manera exageradament desacomplexada el risc de deixar anar rucades augmenta considerablement. Avui parlarem de dos bocamolls de l’espanyolisme català. Un bon exemple de bocamoll espanyolista que ha exercit la seva activitat amb nota alta podria ser Jordi Cañas Pérez (a twitter, com que una lletra tan espanyola com la ñ no existeix, ha optat per mig catalanitzar-se el nom). Cañas va ser diputat ciudadano fins que l’estat espanyol, que ell tan defensa, li va atribuir alguna cosa lletja en el seu expedient fiscal. Concretament, una evasió fiscal de sis dígits. Presumptament, és clar, sempre la presumpció d’innocència fins que no hi hagi una resolució judicial ferma. El fet és que el seu cap, Rivera, el va fer plegar de diputat. Ara, sense la cobertura del càrrec, segueix mostrant un perfil mediàtic força prepotent i allunyat de la discreció, però té menys altaveu mediàtic que abans.

A la franquícia catalana dels populares podríem dir que Josep Enric Millo i Rocher és, per mèrits propis, el seu bocamoll de capçalera. Millo és un polític que podríem definir com ideològicament poc consistent. Primer era d’Unió, amb càrrec institucional de la Generalitat i tot, i d’allà va voler passar a Esquerra sense aconseguir-ho. Des de fa uns anys forma part de l’escuderia dels populares, i com que parla tant no només diu rucades, que això ho fan gairebé tots, sinó falsedats flagrants. Per exemple, fa un parell de dies va assegurar que, quan els resultats electorals dels populares catalans han estat millors, la seva cap de llista era la líder popular i bocamoll número u de Catalunya, Alícia Sánchez-CamaRGA. Doncs bé, per més que ho repeteixin dia sí i dia també, aquesta dada és falsa. Els millors resultats dels populares a Catalunya han estat amb Alejo Vidal-Quadras de candidat, amb el tretze i escaig per cent de vots, uns resultats que, per altra banda, tampoc són com per tirar coets. Alícia Sánchez-CamaRGA no ha estat capaç d’arribar al tretze. Això no és una opinió, són dades fàcilment comprovables i, com diu aquella cançó de La Trinca, el demés són trons.