dimecres, 1 octubre de 2014

Els governants de Sarrià

Dijous passat es va celebrar l’Audiència Pública de Sarrià-Sant Gervasi, que és l’àmbit on els veïns estan convocats per fer preguntes al regidor del districte. Van prendre la paraula per preguntar deu persones provinents de diferents barris del districte, i van plantejar preguntes, queixes i situacions molt diversos. Entre aquestes intervencions i les respostes del regidor tot plegat va durar 35 minuts de rellotge, és a dir, una mitjana de tres minuts i mig per tema plantejat. Al meu entendre, hi havia pressa per donar per acabada la sessió, i moltes ganes de cobrir l’expedient de la participació ciutadana. Algunes respostes no van ser considerades suficients, i d’altres van incloure una dosi de prepotència, totalment gratuïta, impròpia de qui està al servei del ciutadà que li paga el sou. Massa sovint alguns tenim l’estranya sensació que el polític i/o el funcionari pensa que ha de ser al revés, que és el ciutadà qui s’ha de posar al seu servei. Val a dir que a la sortida diverses persones em comentaven haver tingut aquesta mateixa sensació.

Parlo de prepotència perquè em sembla que és el mot que defineix millor algunes intervencions del regidor com, per exemple, quan va tractar el tema dels pipicans. Fins a cinc vegades ens va assegurar que no es faran mai més pipicans al barri, i gairebé ens va exigir que no li preguntéssim mai més sobre el tema. L’actual equip de govern considera que aquest invent s’ha demostrat poc efectiu i, segons el regidor, aquest ajuntament s’ha proposat rectificar una mala mesura heretada de governs anteriors. Fins aquí res a dir, però no li calia utilitzar un to dur i diria que molest amb ves a saber qui; semblava que el regidor ens estès renyant. Va insistir més d’una vegada amb el “mai més”, com donant a entendre que ells seran al govern “per sempre”. La realitat és que el “mai més” només el tenim garantit fins el proper mes de maig, quan hi hauran les eleccions municipals. I a partir de llavors, ja es veurà. Ni el regidor ni ningú ens pot garantir qui ens governarà a partir del mes de maig. Una mica d’humilitat no fa mal a ningú, ni tan sols al regidor del districte.

No puc tancar aquestes notes sense haver de comentar de nou la manca de puntualitat d’aquests actes. Ja em vaig queixar en el Consell de Districte del mes de juny, i el conseller em va respondre que “justament la meva característica és que arribo abans d’hora”. Aquesta vegada el retràs no va ser tan exagerat, l’acte va començar només dotze minuts més tard de l’hora anunciada. La majoria dels assistents suposo que també teníem altres coses a fer, però vam arribar a l’hora, mentre que el regidor del districte va entrar a la sala amb dotze minuts de retràs. Una vegada més ningú es va disculpar. Segueixo pensant que això no deixa de ser una evident descortesia pels que arriben a l’hora tot i que, insisteixo, començar els actes a l’hora que toca no és només un tema de cortesia sinó d’exigència ètica. No s’hi val fer els discursos de modernitat de la nostra ciutat, com els que aquests dies fa l’alcalde en el seu periple per la Xina i els Estats Units, i no imposar-ho a casa seva. Per cert, demà hi ha convocat un nou Consell de Districte, i jo hi arribaré puntual, com sempre que tinc ocasió d’anar-hi. Esperem que el regidor, també.

dilluns, 29 setembre de 2014

Els dubtes de Chacón i alguna cosa més

Carmen Chacón ha fet una de les grans aportacions unionistes al debat sobre la independència de Catalunya, tot i que no hi ha seguretat que ella en sigui l’autora i en tingui, per tant, el copyright. És aquesta: “És com si ens obliguessin a triar entre el pare i la mare. Ho sento, jo els estimo tots dos”. L’apel·lació als sentiments, la barreja de la família i el negoci (la política), aquest és el plantejament intel·lectual de Chacón en defensa de l’unionisme.

I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, per entendre una mica més la psicologia del personatge potser cal que tots recordem que aquesta senyora ja es feia dir doctora quan encara era una doctoranda a Girona. I és la mateixa senyora que, formant part d’un govern presidit per un tal Zapatero, de trista memòria, va facilitar els desnonaments exprés com mai s’hagués atrevit a fer un ministre de dretes.

Però tant se val, si Chacón s’ho planteja en uns termes tan puerils, ho té ben fàcil: ha de votar “NO” a la primera pregunta i deixar en blanc la segona. Si la seva opció guanyés -Deu no ho vulgui- tot seguiria com fins ara, és a dir, pels catalans cada dia pitjor, i per a ella , que no viu a Catalunya sinó entre Miami i Madrid, cada dia millor. I dit tot això, l’opció política de Chacón s’ha de respectar, és clar que sí, però no més que qualsevol altra.

“Cataluña és de todos los españoles, no solo de los catalanes”. Ignoro qui n’és l’autor però, sigui qui sigui, en cercles unionistes la frase ha fet fortuna. Ha esdevingut tot un clàssic de l’unionisme. No deixa de ser una evolució, ara en clau merament patrimonial, del ja tradicional “Cataluña es España, los catalanes són españoles”. Tristament encara queden espanyols que pretenen ser els propietaris dels catalans, i tracten Catalunya com una colònia més de les moltes que Espanya ha anat perdent al llarg dels anys.

Arribats a aquest punt suggeriria que ens féssim unes quantes preguntes. Si un dels dos membres d’una parella es cansa i vol marxar, cal que, per poder marxar, la seva parella li hagi de donar permís? Oi que no? Oi que si en una parella un dels seus membres decideix separar-se no cal que hagi d’obtenir el consentiment de l’altre per tirar endavant el divorci? Oi que si un fill major d’estat decideix emancipar-se els seus pares no s’hi poden oposar?

El contenciós entre Catalunya i Espanya no és ben bé el mateix perquè, formalment, no és un conflicte en clau familiar sinó en clau política. Però s’hi assembla. El nostre contenciós ve a ser com un negoci (és un dir, sobretot si ens ho mirem des de Catalunya) en el que el soci minoritari, Catalunya en aquest cas, se n’ha atipat i decideix emprendre’n un altre pel seu compte i risc. I sent aquesta la situació actual, només s’han negociar els termes de la separació i mirar que aquests siguin justos i equitatius per a les dues parts en conflicte.

dissabte, 27 setembre de 2014

Decret 129/2014, de 27 de setembre

(Foto: Ara)

El decret 129/2014, de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya, signat fa una estona per Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya, només és un pas més, sí, però suposo que a ningú se li escapa que és, de lluny, el pas més important que s’ha fet fins ara.

divendres, 26 setembre de 2014

"El respecte te l’has de guanyar"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 4 del nº 1.670, del 19 de setembre de 2014.

***

El respecte te l’has de guanyar

Vull expressar tot el meu respecte pels ciutadans catalans que són contraris a una Catalunya independent i votaran no en el referèndum o consulta o com la llei catalana de consultes, encara no aprovada, digui que s’ha d’anomenar l’acte democràtic de ficar unes paperetes dintre d’unes urnes. També expresso tot el meu respecte pels ciutadans catalans que no acaben de veure clara la independència i, davant del dubte i segurament imbuïts també pel discurs de la por que dia sí i dia també ens arriba des de l’oest, votaran no. Tot el meu respecte, igualment, pels ciutadans catalans que veient clar que el futur de Catalunya serà millor amb unes estructures polítiques d’estat que ara no tenim, és a dir, amb una Catalunya constituïda en un nou estat independent d’Europa, votaran afirmativament a una Catalunya independent. I, com no podria ser d’altra manera, tot el meu respecte pels que no veuen clara ni una cosa ni l’altra i optaran per l’abstenció. Seria molt convenient que en un tema tan important com aquest es mullés com més gent millor, però s’ha de respectar també el dret a l’abstenció, que és tan democràtic com el d’anar a votar.

En canvi no em mereixen cap respecte els que pretenen impedir que els ciutadans catalans votem sobre com volem que sigui el nostre país, és a dir, si el volem lligat a Espanya com fins ara o preferim prescindir de les tutories política, econòmica, fiscal, lingüística, cultural, etc., espanyoles. No em mereixen el més mínim respecte els parlamentaris, polítics, jutges, militars i funcionaris que pretenen que una determinada llei, la Constitución Española, elaborada en unes circumstàncies polítiques ben peculiars que poc tenien a veure amb una situació democràtica, amb un fort soroll de sabres inclòs, impedeix als catalans l’acte més democràtic que hi pot haver en una democràcia: votar.

Si en una democràcia, i se’ns diu i se’ns repeteix contínuament que Espanya ho és, hi ha una llei que impedeix que la ciutadania catalana s’expressi democràticament a les urnes seguint el mandat majoritari del Parlament de Catalunya -tres quartes parts dels nostres representants parlamentaris hi donen suport-, estem davant de la prova del nou que l’Estat espanyol de democràtic potser en té el nom però no l’esperit. I com que, dissortadament, aquesta és la situació en la qual ens trobem, cada dia és més clar que en un moment del procés els catalans haurem de prescindir de les traves legals espanyoles per tirar endavant un referèndum políticament vinculant.

dimecres, 24 setembre de 2014

L’Oreneta: qui representa els veïns?

Als barris de les ciutats sorgeixen determinats col·lectius (associacions veïnals i plataformes ciutadanes de diversos tipus i amb tota mena d’objectius) que, quan arriben a la conclusió que una reivindicació veïnal que ells lideren és justa, tenen una certa tendència a donar per fet que la seva postura reivindicativa, allò que defensen amb tot el dret, ha de comptar, necessàriament, amb el suport i el vist-i-plau de la majoria dels veïns. Doncs bé, no sempre és així, és a dir, per més justa que sigui una reivindicació més o menys organitzada, aquesta no sempre gaudeix del suport generalitzat dels veïns, i no entraré ara en les causes d’aquesta aparent contradicció.

Procuro mantenir-me allunyat de les persones que sempre creuen saber-ho tot, i que pensen que tot allò que defensen pel barri, sense posar en dubte la seva bona fe, és el que haurien de defensar les persones que hi viuen. I aquí no faig distincions, això depèn del joc polític de majories i minories, i tant ho practica la dreta com l’esquerra. Així, davant de determinades reivindicacions veïnals, algunes del tot justificades, sempre hi ha qui pretén representar la sensibilitat general del barri, com donant a entendre que tothom ha de pensar el mateix, com reivindicant un pensament únic que a mi em produeix urticària mental.

Per tal d’entendre-ho millor hi podem posar un exemple. La representació de la sensibilitat urbanística i mediambiental dels veïns de Sarrià se la disputen ara mateix determinats col·lectius que, òbviament, mai s’han sotmès a unes eleccions democràtiques entre els veïns del barri. Així, la representativitat real d’aquests col·lectius no va més enllà de representar-se a sí mateixos. I, repeteixo, sense posar en dubte la seva bona fe. Ara mateix a Sarrià, alguns -l’autor d’aquestes notes també- estem defensant el Parc de l’Oreneta oposant-nos al projecte municipal de tirar endavant una permuta amb Núñez i Navarro que permetria construir uns habitatges allà on ara hi ha arbres.

Posats a definir la representació genuïna dels veïns de Sarrià, penso que aquesta només pot ser la que es deriva dels resultats electorals. Així, un partit polític amb un bon suport electoral és molt més representatiu dels veïns que qualsevol organització privada com pot ser, per exemple, una associació de veïns o una plataforma creada ad hoc per tirar endavant determinades reivindicacions, per justes que ens semblin. Però resulta que, a les eleccions municipals, en el nostre districte CiU va treure un de cada dos vots i el PP un de cada cinc, i aquests dos partits que conformen una còmoda majoria absoluta estan a favor de la permuta i en contra dels que, com jo, defensem l’estatus actual del parc. És per això que parlava abans d’una aparent contradicció.

dilluns, 22 setembre de 2014

Un tal Luena i un tal Sánchez

(Foto: Telecinco)

La setmana passada el nou secretari d’organització del PSOE, un tal Luena, va deixar anar a Onda Cero que al president de Catalunya “se li ha anat l’olla”, i que “sembla un zombi que s’ha begut l’enteniment”. Veient les crítiques que la seva vomitada verbal generava per part de molta gent, alguns dels seus correligionaris polítics, segurament pensant que feien mèrits en busca d’un càrrec ben remunerat, li van donar la raó tot dient que “cal parlar clar, és el que molts pensem, dit col·loquialment”. Aquestes són, doncs, les míseres credencials d’un PSOE en hores molt baixes. Encara que sempre defenso que opinar no és delicte, també tinc clar que aquestes sortides de to expressades en públic han de tenir un cost electoral, i és d’esperar que aquesta vegada no serà una excepció, si més no a Catalunya. Però, sigui com sigui, espero que ningú em negarà el meu dret a criticar-les.

Simultàniament, el secretari general del PSOE, un tal Sánchez, que és la persona que va designar a Luena com a número dos del partit, telefonava a un important precursor de vot de les classes populars espanyoles, un tal Jorge Javier Vázquez, per fer-li unes puntualitzacions en directe. Vázquez presenta un programa de televisió anomenat Sálvame i sembla ser, i dic sembla ser perquè Telecinco escara no ha fet pública la conversa que van enregistrar, que el tal Sánchez va dir al tal Vázquez que ell no anava mai als toros. Es veu que poca estona abans el tal Vázquez havia manifestat que mentre no es prohibís un espectacle taurí anomenat El toro de la Vega, una salvatjada que se celebra cada any a Tordesillas (Valladolid, Espanya), un poble, per cert, amb alcalde socialista, ell no tornaria a votar el PSOE. I poca broma, que si el presentador d’un programa tan popular com Sálvame diu que a partir d’ara ja no votarà socialista, milers d’espectadors del seu programa tampoc ho faran. Més. El tal Sánchez es va presentar ahir a La Festa de la Rosa de Castelldefels (“hay paella gratis”) per titllar d’insensats els polítics que, com Mas, pretenen que triem entre ser catalans i ser espanyols.

Són només unes pinzellades, però hi podríem afegir també que el tal Sánchez va anar de convidat a un altre programa de televisió, El Hormiguero, a que li prenguessin el pèl. Ho dic així perquè en vaig tenir ben bé prou quan, fent zàping, el vaig veure estirat a terra amb no sé quin objectiu. Aquest és, ara mateix, el nucli dur de la nova direcció del PSOE. Aquest és el nivell, aquest és el trist panorama que ens ofereix el partit que pretén substituir els populares en la governació d’Espanya. A can socialista diuen que hi ha, però, alguna excepció. Així, la seva franquícia catalana, ara mateix en fase agònica, està dirigida per un polític de llarg recorregut, Miquel Iceta, que tots els que el coneixen i/o hi han tingut tractes diuen que és molt intel·ligent. Bé, concedim-li el benefici del dubte, però sabent que en les properes eleccions generals Iceta ja ha ofert a Carmen Chacón ser cap de llista per Barcelona, un comença a dubtar que Iceta sigui tan llest com diuen. Tot sembla indicar que a can socialista també pinten bastos.

divendres, 19 setembre de 2014

Ha guanyat Escòcia?

Si jo fos escossés avui hagués perdut. A Escòcia ha guanyat clarament el “no” a la independència, amb l’autoritat que li donen els deu punts percentuals d’avantatge respecte al “sí”. Ja hi haurà temps per estudiar-ne les causes. Ara, als votants del “sí” els toca, en primer lloc, digerir i acceptar democràticament la derrota electoral i, a partir d’aquí, reclamar immediatament als partits unionistes i, molt especialment, al primer ministre britànic, David Cameron, que compleixin les seves promeses electorals, a les que es van comprometre si guanyava el “no”. Abans de la votació es va dir que, fos quina fos l’opció guanyadora del referèndum, Escòcia sortiria victoriosa. Ara això s’haurà de demostrar amb fets. Esperem que sigui així, i que les promeses dels polítics unionistes no quedin en un simple paper mullat. Perquè si els compromisos electorals de Cameron & Co. no es compleixen, hi haurà un segon referèndum més aviat que tard, diguin el que diguin els experts en la matèria. La pilota és ara, doncs, a la teulada dels unionistes britànics.

dijous, 18 setembre de 2014

Yes, please

El meu nivell d’anglès no és que sigui res de l’altre món, però em permet viatjar còmodament per tot arreu i tenir relacions comercials amb tot tipus de gent, sense dificultats lingüístiques. Una de les primeres coses que em van ensenyar quan començava a aprendre anglès, i d’això ja en fa uns quants anys, és que quan et fan una pregunta que només admet dues respostes, sí i no, el “yes” sempre va acompanyat del “please”, i el “no”, del “thanks”. Així, quan et pregunten si vols un cafè (would you like a coffee?), si en vols un la resposta correcta ha de ser yes, please, i si no et ve de gust, no, thanks.

Però com que avui als escocesos se’ls pregunta si volen que el seu país s’independitzi del Regne Unit i, naturalment, això és molt més important que quan et pregunten si vols prendre un cafè, les respostes que figuren a la papereta de votació només són YES i NO; en aquest cas, el per favor i el gràcies es donen per suposats. I com que alguna vegada em diuen que no em mullo prou, aprofito per dir que si jo visqués a Aberdeen, Dundee, Edimburg, Glasgow o qualsevol altre indret d’Escòcia, avui tindria molt clar que la meva resposta seria YES, sense cap mena de dubte.

Dit això, aquells que defensem que a Catalunya i als catalans ens aniria molt millor si ens separéssim de la nostra actual metròpoli i poguéssim decidir pel nostre compte, prescindint de les tutories espanyoles actuals, cal dir també que la celebració del referèndum escossés ens va la mar de bé, al marge de quin sigui el resultat de la votació. I ens va molt bé perquè es demostra que constituir un país nou no és cap utopia sinó que, si els interessats s'ho proposen, resulta perfectament viable. Això, avui, es demostrarà a Escòcia, i aviat es podrà demostrar també a Catalunya. Yes, please.

dimarts, 16 setembre de 2014

Amenaces, xantatges, boicots

Fa deu dies, en el transcurs d’un sopar celebrat a Milà, Emilio Botín (epd) va declarar off the record a un grup de periodistes que Catalunya no seria independent mentre ell fos el president del Santander. Era només un avís a navegants adreçat als votants que més d’hora que tard decidirem el futur de Catalunya, o era una amenaça amb totes les de la llei? No ho sabrem mai, el protagonista ja no ens ho podrà explicar. A Escòcia, els unionistes, que de cara al referèndum del dia 18 van començar fent una campanya política educada, respectuosa i amb voluntat de seduir el votant, sembla que en els darrers dies de campanya la volen acabar a la espanyola, és a dir, introduint el discurs de la por, les amenaces generalitzades i els xantatges adreçats als partidaris de la independència o a aquells que encara no tenen fixada la seva postura.

Alguns, molt nerviosos veient que les coses no estan evolucionant com ells voldrien (les últimes enquestes que s’han fet públiques donen un empat tècnic), han començat a mostrar sense vergonya les seves misèries. Així, en el cas que en el referèndum de dijous guanyés el sí, els directius d’algunes institucions financeres escoceses han amenaçat de traslladar les seves seus socials fora d’Escòcia. Naturalment, això tindria com a conseqüència que els futurs impostos que es generessin no es pagarien a les autoritats fiscals del nou país. Directius de diverses multinacionals industrials i comercials amb seu a Escòcia s’han permès la lleugeresa d’amenaçar amb pujades de preus generalitzades dels seus productes, incloent el petroli d’Escòcia, si la voluntat majoritària dels escocesos, democràticament expressada a les urnes, no fos coincident amb la d’aquests personatges xantatgistes.

Xantatgistes, sí. Les coses s’han de dir pel seu nom, i d’aquestes actituds només en podem dir xantatge pur i dur. És d’esperar que els consumidors escocesos n’hagin pres bona nota i, siguin quins siguin els resultats de la votació de demà passat, actuaran en conseqüència. Al meu entendre els xantatgistes i les empreses que representen es mereixen un boicot en tota regla per part dels consumidors. Si la Caixa i/o el Sabadell fessin públiques amenaces de deslocalització d’aquesta naturalesa, la meva reacció seria deixar de ser-ne client ipso facto, al marge de quins fossin els resultats de la votació. Un proveïdor xantatgista no convé mai al consumidor perquè, quan t'han fet xantatge una vegada, ningú et pot garantir que no te’n tornaran a fer sempre que els convingui.

divendres, 12 setembre de 2014

Ahir no hi vaig ser

(Imatge: TV3)

Avui torno a ser a Sarrià, però ahir era a l'estranger. Ahir m'hagués agradat poder tornar a escriure que jo també hi vaig ser, com fa dos anys, però un encara no té el do de la ubiqüitat. Estava apuntat al Tram 16 de la V (Diagonal amb Enric Granados), i tenia a punt la samarreta groga oficial 100% cotton made in Bangladesh, comercialitzada, per cert, per una empresa de Paris. I potser per deformació professional ara no em puc estar de dir que després ens queixem que el tèxtil català està com està, però d'això ja en parlarem un altre dia. Avui no toca, avui és el dia després de la V, és el moment per fer l'anàlisi. El meu, però, serà curt, no pas perquè no hi hagi coses a dir, que n'hi ha moltes, sinó per manca de temps.

Vaig seguir la V en directe, via twitter, des de l’aeroport de Malpensa, i el que s’endevinava per les fotografies que s’anaven publicant era per treure’s el barret. L'èxit de la V, però, no em va sorprendre gens, com tampoc em va sorprendre l’èxit de la cadena humana de l'any passat ni el de la manifestació de fa dos anys. Tampoc em sorprèn gens el caire festiu i pacífic d’aquestes jornades. Els catalans tenim molts defectes, més o menys com tothom, però la majoria som pacífics de mena, i precisament per ser-ho potser les coses ens han anat com ens han anat. Encara m’ha sorprès menys la reacció dels mitjans de comunicació de Madrid que, òbviament, defensen una Espanya unida per davant de tot i al preu que sigui, i això que està passant a Catalunya segur que no els agrada gaire.

El govern espanyol ha assegurat als inversors internacionals que no habrá consulta en España a diferencia de Escocia. Doncs bé, ni que només sigui per una vegada i sense que serveixi de precedent, s’ha de dir que el govern Rajoy té tota la raó, perquè la consulta només es farà a Catalunya, que és on toca fer-la i com més aviat millor. Per tant, estiguin tranquils els senyors inversors estrangers, no habrá consulta en España, com tampoc no es consultarà a tots els britànics sobre la independència d’Escòcia. El govern espanyol, però, segueix sense entendre res ni fa cap esforç en aquest sentit, i de vegades sembla que presumeixi de posar-se públicament en evidència mostrant la seva gran ignorància sobre Catalunya i els catalans.

Res sembla haver canviat des que fa 114 anys Antonio Machado va incloure aquests versos en la seva obra Campos de Castilla:

Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora.

I qui diu Castilla, diu Espanya. I un apunt final: contràriament a la voluntat d’alguns polítics i mitjans de comunicació, que o bé anaven de mala fe o la seva ignorància els feia confondre desitjos i realitat, cal dir que la incidència del cas Pujol en la celebració de la Diada va ser zero, com no podia ser d’altra manera.

dimarts, 9 setembre de 2014

Històries de boletaires

Comença oficialment la temporada de bolets, i sembla ser que degut a les pluges que tant han sovintejat darrerament aquesta serà una bona temporada boletaire. Espero amb candeletes poder gaudir, a un preu raonable, d’un plat de rovellons botó a la planxa, cuinats només amb un raig d’oli d’oliva verge, una mica de sal i julivert, que és com més m’agraden. Les salsetes, pels francesos.

I parlant de bolets, darrerament apareixen com a bolets experts en història, comerç, economia, política i altres disciplines acadèmiques que tracten de justificar i, des d’una suposada superioritat moral, pretenen imposar-nos les seves teories favorables o desfavorables a la independència de Catalunya utilitzant, exclusivament, uns fets històrics, sovint interessadament manipulats, com si el nostre passat hagués necessàriament de condicionar el nostre futur.

No negaré pas que la història s’ha de tenir present, entre altres motius perquè la història es pot acabar repetint, i és bo saber què va passar fa segles per estar preparats pel que pot passar en el futur. Ara bé, m’interessa molt més el que passa ara que allò que va passar fa segles, és a dir, m’interessa molt més poder donar una sortida política a la voluntat majoritària dels catalans vius, els del segle XXI, que condicionar-la a uns fets històrics protagonitzats per uns personatges que ja són morts. La història sempre l’escriuen els vius, i en el contenciós Catalunya vs. Espanya el nostre futur també el decidirem els vius.

dilluns, 8 setembre de 2014

Enquestes, votacions i respecte pels resultats

(Foto: The Telegraph)

Una enquesta només és una enquesta, i té el valor que té, és a dir, el valor que se li vulgui donar. Davant d’una enquesta el primer que s’ha de mirar és quin mitjà de comunicació la publica, si el mitjà és seriós o és una mena de TBO, quina tendència política defensa habitualment, quina empresa ha fet l’enquesta així com les dades tècniques del treball perquè, per exemple, és obvi que no és el mateix treure conclusions després d’enquestar cinquanta persones que després d’enquestar-ne cinc mil. I dit tot això, repeteixo, el valor d’una enquesta és el valor que se li vulgui donar. Jo gairebé sempre me les miro amb interès però, alhora, amb moltes reserves.

Ahir el diari britànic The Sunday Times va fer pública una enquesta en la que, per primera vegada, l’opció del “sí” defensada pel primer ministre escossés, Alex Salmond, era la guanyadora del referèndum sobre la independència d’Escòcia, amb el 51% dels vots. Els partidaris de l’opció Better Together, liderada pel primer ministre britànic, David Cameron, només assolien el 49% dels vots. I dic només perquè és la primera vegada que l’opció unionista apareix com a perdedora en una enquesta. La meva sensació és, però, que a Escòcia guanyarà el “no”, i tant de bo m’equivoqui.

Però siguin quins siguin els resultats del referèndum escossés del dia 18 de setembre, pels catalans partidaris de sotmetre també a una consulta democràtica el futur de Catalunya, la votació d’Escòcia té una gran virtut, que seria bo que s’acabés encomanant al govern espanyol: la votació es farà amb l’acord de la metròpoli de Londres. Ens agradaria que a Catalunya també es pogués votar sense l’oposició del govern espanyol. Però, amb acord o sense, diria que gairebé tothom té molt clar que, més d’hora que tard, els catalans decidirem democràticament a les urnes el futur del nostre país.

I sí, segons el diari britànic "The Queen is said to be ‘horrified’ at the prospect of a ‘yes’ vote", i és molt normal que sigui així. Però al Regne Unit són, per davant de tot, demòcrates, i tenen molt clar que el resultat de la votació, sigui quin sigui, serà democràticament respectat per totes les parts en conflicte, inclosa la seva cap d'estat. Estaria bé que el seu parent, el Rei d’Espanya, en prengués bona nota.

divendres, 5 setembre de 2014

L’un potser és baixet però l’altre no toca de peus a terra

(Foto: El Punt Avui)

Ser baixet o molt alt només forma part de les característiques físiques de la persona i cadascú, dels seus pares, hereta les que hereta. Així, podem dir que Mas és més aviat baixet, però fins i tot això és relatiu, perquè depèn de amb qui el comparem. Per exemple, si el comparem amb Pujol el baixet és Pujol, i aquí no cal buscar-hi segones lectures polítiques ni fer segons quines interpretacions malicioses. Sánchez, el nou líder d’alguns socialistes espanyols és, sense cap mena de dubte, més alt que Mas; només cal veure’ls un al costat de l’altre i comparar. Evidentment, aquí em refereixo també, només, a la seva altura física, i no cal fer-hi tampoc lectures malicioses, que hi ha gent que és tremenda i de seguida vol buscar tres peus al gat.

Dimarts tots dos líders es van trobar a Barcelona, a petició expressa de Sánchez. El socialista volia vendre a Mas, tant sí com no, la moto del federalisme, una moto que a Espanya -Catalunya inclosa- no la defensa gairebé ningú. No ens enganyem, l’ADN dels espanyols ha sigut sempre tremendament centralista, i amb els anys s’ha vist que l’estat de les autonomies que els polítics es van inventar a la mort de Franco ha estat un greu error polític. A Espanya, el café para todos ha fracassat estrepitosament, i ara només cal buscar l’acord pel seu enterrament.

Alguns, pocs, sempre hem dit que aquella transició política tan alabada, sobretot pels continuistes del règim, es va tancar en fals. El temps ens ha anat donant la raó. L’invent de les autonomies que ara, en Sánchez i companyia, intenten rebatejar de federalisme, ha esdevingut una gran relliscada política que tenia i té un únic objectiu: intentar aigualir les justes reivindicacions de bascos i catalans. I ara, els populares, constatant que no se n’han sortit, intenten tornar al centralisme secular espanyol de sempre. Té tot el sentit, però quan els partits espanyols siguin capaços de posar-ho negre sobre blanc intueixo que nosaltres ja no hi serem perquè ens haurem constituït en una república independent. Aquest és, almenys, el desig de molts catalans.

dimecres, 3 setembre de 2014

El futur de Catalunya i els poders fàctics

Partint del que diuen les últimes enquestes sobre el referèndum d’Escòcia, és a dir, partint d’uns resultats que s’esperen molt ajustats, a l’editorial Abierto a lo desconocido que el diari espanyol El País va publicar diumenge s’admetia per primera vegada que, si a Catalunya arribés a guanyar el sí a la independència per un escassíssim marge de vots, la lectura que se n’hauria de fer no seria la mateixa que amb una victòria més àmplia de l’opció independentista. Encara que sense dir-ho clarament i evitant, per tant, traduir-ho en xifres i percentatges concrets, El País donava a entendre que, per poder treure conseqüències polítiques d’un referèndum independentista, es necessitaria una majoria més àmplia que la molt democràtica fórmula de la meitat dels vots més un.

Aquest editorial té un aspecte molt positiu, i és que el diari espanyol de referència admet ja obertament que, tard o d’hora, a Catalunya hi haurà una consulta sobre la independència. És un detall que no m’ha passat desapercebut i que cal remarcar-lo, perquè vol dir que els poders fàctics que sempre han governat Espanya i segueixen fent-ho, i sense cap mena de dubte El País n’és un, comencen a tocar de peus a terra i a acceptar que les coses són com són i no com als poders fàctics els agradaria que fossin. Dit això, un aspecte més que discutible és el percentatge extra de vots que El País insinua que hi hauria d’haver per treure’n unes clares conseqüències polítiques, però d’això ja n’he parlat sovint (per exemple, aquí i aquí) i avui no toca insistir-hi, havent quedat clar que la meitat dels vots més un és més democràtic que qualsevol percentatge superior que algú pogués tenir la temptació de fixar com a requisit.

dilluns, 1 setembre de 2014

Bocamolls de la política

Tots els partits tenen el seu bocamoll de capçalera. O bocafluix, que també es pot dir així. Són persones que no saben callar quan toca, que xerren massa, que parlen pels descosits. No és cap secret que quan s’actua d’una manera exageradament desacomplexada el risc de deixar anar rucades augmenta considerablement. Avui parlarem de dos bocamolls de l’espanyolisme català. Un bon exemple de bocamoll espanyolista que ha exercit la seva activitat amb nota alta podria ser Jordi Cañas Pérez (a twitter, com que una lletra tan espanyola com la ñ no existeix, ha optat per mig catalanitzar-se el nom). Cañas va ser diputat ciudadano fins que l’estat espanyol, que ell tan defensa, li va atribuir alguna cosa lletja en el seu expedient fiscal. Concretament, una evasió fiscal de sis dígits. Presumptament, és clar, sempre la presumpció d’innocència fins que no hi hagi una resolució judicial ferma. El fet és que el seu cap, Rivera, el va fer plegar de diputat. Ara, sense la cobertura del càrrec, segueix mostrant un perfil mediàtic força prepotent i allunyat de la discreció, però té menys altaveu mediàtic que abans.

A la franquícia catalana dels populares podríem dir que Josep Enric Millo i Rocher és, per mèrits propis, el seu bocamoll de capçalera. Millo és un polític que podríem definir com ideològicament poc consistent. Primer era d’Unió, amb càrrec institucional de la Generalitat i tot, i d’allà va voler passar a Esquerra sense aconseguir-ho. Des de fa uns anys forma part de l’escuderia dels populares, i com que parla tant no només diu rucades, que això ho fan gairebé tots, sinó falsedats flagrants. Per exemple, fa un parell de dies va assegurar que, quan els resultats electorals dels populares catalans han estat millors, la seva cap de llista era la líder popular i bocamoll número u de Catalunya, Alícia Sánchez-CamaRGA. Doncs bé, per més que ho repeteixin dia sí i dia també, aquesta dada és falsa. Els millors resultats dels populares a Catalunya han estat amb Alejo Vidal-Quadras de candidat, amb el tretze i escaig per cent de vots, uns resultats que, per altra banda, tampoc són com per tirar coets. Alícia Sánchez-CamaRGA no ha estat capaç d’arribar al tretze. Això no és una opinió, són dades fàcilment comprovables i, com diu aquella cançó de La Trinca, el demés són trons.

divendres, 29 agost de 2014

"La cultura de la immediatesa"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.666, del 22 d'agost de 2014.

***

La cultura de la immediatesa

El turista pretén fotografiar-ho tot en el mínim temps possible. Un exemple portat al límit seria el turisme de creuer. Sis hores per conèixer una ciutat i llestos, i si avui és dimarts això és Tunis, i demà tocarà un port sicilià. El creuer arriba a Barcelona al matí i els turistes que volen conèixer la ciutat pugen als autocars. L’autocar passa per davant de la Sagrada Família, on redueix una mica la marxa per tal que el turista pugui fer la foto de rigor. Altres, però, ni tan sols veuen això, perquè des del port els traslladen directament a La Roca a comprar roba de marca a bon preu. Al vespre, de tornada al vaixell, uns i altres comenten satisfets que Barcelona és una ciutat molt maca tot i que, alguns, els únics records que s’emporten de la ciutat són les vistes des del vaixell, uns pantalons i un parell de camises. I quan s’acaba el creuer hi ha qui presumeix d’haver conegut sis ciutats. Abans, per tenir una mica d’idea del lloc on anava, el turista que arribava a Barcelona s’hi estava uns quants dies. Ara, per conèixer la ciutat el creuerista en té prou amb sis horetes.

Amb les comunicacions passa una cosa similar. Cada dia més s’imposa la resposta immediata. Molta gent utilitza el WhatsApp, una aplicació de missatgeria instantània que transmet més d’un milió i mig de missatges de text, àudio i/o imatge per minut. Són moltes les persones del meu entorn que l’utilitzen: coneguts, amics i familiars hi gestionen el gruix de les seves comunicacions. Jo, però, prefereixo les sobretaules on ningú sembla tenir pressa i, de moment, del WhatsApp en prescindeixo. Ho faig, bàsicament, perquè no m’agrada l’obligada immediatesa que molta gent considera associada a aquest nou sistema de comunicar-se. Observo sovint que si no contestes amb una certa rapidesa reps a continuació una trucada del teu interlocutor preguntant-te si has rebut el seu WhatsApp i com és que encara no l’has contestat.

No m’agrada aquesta pressió per la immediatesa del comentari escrit que, massa sovint, no et permet meditar-lo mínimament. Tampoc m’acaba de convèncer l’exposició pública que el WhatsApp porta associada. Sé que això es pot gestionar al gust del consumidor, de manera més privada, però, a la pràctica, no sempre s’actua amb una mínima exigència per la privadesa de les comunicacions personals. És per totes aquestes coses que encara tardaré una mica a ser usuari del WhatsApp, però sóc ben conscient que més d’hora que tard m’hi acabaré afegint. En un creuer, però, és difícil que m’hi veieu.

dijous, 28 agost de 2014

Arròs de llamàntol tot escoltant Julio Iglesias

(Foto: Sant Feliu de Boada)

Gairebé cada any passem uns dies a l’Empordanet i no sempre, necessàriament, en plena temporada estiuenca. Alguna vegada ja n’he parlat, i el fet és que sempre que hi anem hi descobrim coses noves. Aquests dies hi hem tornat, i el descobriment gastronòmic d’aquest any ha estat l’arròs de llamàntol que serveixen al Restaurant Can Joan, a Sant Feliu de Boada. A l’Empordà, però, del llamàntol en diuen llobregant.

Tot i que a alguns ens agrada més l’arròs sec cuinat a la paella, l’arròs caldós de llamàntol d’aquest restaurant és una excel·lent opció, del tot recomanable. És boníssim, i la fama d’aquest plat es ben coneguda per aquelles contrades. Vaja, que molta gent va expressament a Sant Feliu de Boada per degustar-lo. Te’n cobren 16,50 Euros més IVA, que tampoc és res de l’altre món. El plat s’ho val. La música de fons va ser tota l’estona cançons de Julio Iglesias, tot i que s’ha de dir que tenien el volum prou baix com perquè no molestés. Però ho explico perquè ens va cridar l’atenció, com també ens l’hagués cridat si tota l’estona ens haguessin posat cançons d’en Serrat. En fi, no ens posarem ara amb els gustos musicals del propietari.

El turista acostuma a preferir dinar a la terrassa que tenen a l’exterior, perquè molts associen exterior amb fresqueta. Però és evident que a trenta graus i amb la humitat tan alta que hi ha aquests dies, a l’exterior, de fresqueta, res de res. A dins tenen un bon aire condicionat, i és on acostuma a dinar la gent que, com jo, no necessàriament associa interior amb caloreta. Amb la temperatura dels vins negres passa un fenomen similar, quan en ple estiu t’ofereixen un vi a la temperatura del temps, és a dir, 25/30 graus o més. Jo tinc molt clar que has de dir que de cap manera, però hi ha qui se’l beu. Hi ha gent per tot. Per a l'arròs de llamàntol, però, recomano un vi blanc sec i ben fresquet. A l'Empordà n'hi ha de molt bons.

dilluns, 25 agost de 2014

Mil cinc-cents

(Seat mil cinc-cents)

Vaig obrir aquest blog ara fa set anys, quan ja es veia que estava a punt d’esclatar tota aquella disbauxa econòmica generalitzada que, encapçalada pel sector de la construcció, s’havia instal·lat molt irresponsablement en la nostra societat. Set anys després moltes d’aquelles empreses, molt prepotents però amb els peus de fang, han desaparegut del mapa. Set anys després cap dels titulars de les nostres institucions públiques (ajuntament, diputació i Generalitat, així com els caps de l’estat i del govern espanyols) continua ocupant el càrrec. Set anys després són a l’oposició els partits polítics que llavors governaven aquestes institucions, i ara els que governen són uns altres.

En només set anys han canviat moltes coses. Els economistes experts —suposant que, quan es tracta de parlar del futur, hi hagi experts que vagin una mica més enllà del si l’encerto, l’endevino— asseguren que res no tornarà a ser com abans. Però en el món d’internet, els blogs i les xarxes socials en general s’han produït canvis molt més profunds. El món digital evoluciona amb molta més rapidesa que el món analògic en què la nostra societat estava instal·lada fins fa com qui diu quatre dies. Davant d’aquests canvis el ciutadà té dues opcions: o hi entra, s’adapta i segueix el ritme de la societat digital actual, o es queda tan antiquat com el Seat mil cinc-cents de la foto. Quan vaig obrir El radar de Sarrià no sabia res de blogs ni de xarxes socials. Avui, sense ser cap expert en la matèria, em sembla que en sé una mica. Però com que aquest món em va seduir des del primer moment, no he hagut de fer un gran esforç per anar-me posant al dia.

Si el comptador de blogger que porta l’estadística d’El radar de Sarrià no ens enganya, aquesta que estàs llegint és l’entrada numero mil cinc-cents. Però tot i que del blog n’estic raonablement satisfet, i no precisament per la quantitat d’articles publicats, intueixo que si ara tingués el temps, les ganes i la paciència per rellegir-me un per un els mil cinc-cents articles publicats fins ara, n’hi trobaria uns quants que els hauria de corregir o, com diuen els polítics que no volen admetre que, com tothom, de tant en tant ells també s’equivoquen, alguns dels meus comentaris els hauria de matisar. I és que, amb el temps, les opinions poden evolucionar, i avui segurament discreparia d’alguna de les que he anat publicant des que l’any 2007 vaig obrir El radar de Sarrià. Però no tinc el costum de rellegir-me.

Avui, però, he fet una excepció i he revisat una mica per sobre els meus primers articles publicats l’any 2007, i n’he trobat un que, per commemorar els meus primers mil cinc-cents articles, m’agradaria compartir amb els lectors actuals d’aquest blog, que segurament no són els mateixos que tenia fa set anys: "Una anècdota a la Cuba preturística". Espero que us provoqui algun somriure. Abans d’acabar aquest article commemoratiu vull dir-vos que sempre he intentat ser honest a l’hora de posar les meves opinions negre sobre blanc. Així, sense els lligams d’una militància política o de qualsevol altra mena que, d’altra banda, no he tingut mai, quan he expressat una opinió ha sigut exactament aquella que tenia en el moment de fer-la pública, sense haver-me d’autocensurar pensant en què dirà vés a saber qui.

dijous, 21 agost de 2014

Recuperació o enganyifa?

El govern Rajoy va rebre del govern Zapatero una herència econòmica lamentable, però com que d’això en aquest blog ja se n’ha parlat sovint avui no hi insistirem. Però aviat es van començar a escoltar discursos governamentals que semblaven més dirigits a prendre’ns el pèl que a qualsevol altra cosa.
Algunes persones, poques, sempre propenses a creure’s tot el que vingui del govern, van fer un acte de fe i s’ho van creure. Però tot i les promeses d’una segura recuperació econòmica, des del punt de vista de les persones –que, no ho oblidem, és l’únic punt de vista que hauria de comptar- aquesta no s’acaba de concretar mai. Ara tot són promeses vagues i indefinicions frustrants.
Darrerament, des del govern ens asseguren que ja es comença a veure la llum al final del túnel de set llargs anys d’una profunda i creixent crisi econòmica generalitzada, i com a exemples de la suposada recuperació econòmica ens trobem amb situacions com aquesta:
I d’això els membres del govern, amb unes galtes que se les trepitgen i sense ni posar-se vermells, en diuen clars símptomes de recuperació. I algunes persones, poques, sempre propenses a creure’s tot el que vingui del govern, s’ho creuen, i fins i tot seran capaces de tornar-los a votar. Masoquisme inconscient? Potser sí.

Altres, diria que la majoria de la població, observant tot el que ens envolta arribem a la conclusió que no ens hem de deixar entabanar més pels trileros encorbatats que ens governen. Alguns, molts, experimentem un cabreig creixent i del tot justificat que, necessàriament, s’haurà de concretar via vot en les properes convocatòries electorals, posant a cadascú al lloc que li correspon.

(Les il·lustracions són d’El País)

dilluns, 18 agost de 2014

Barcelona necessita “un jubany”

Per substituir el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, que d’acord amb les normes vaticanes ja fa un parell d’anys que s’hauria d’haver jubilat, s’ha parlat insistentment d’enviar a Catalunya el cardenal utielà Antonio Cañizares, exbisbe d’Àvila, exarquebisbe de Granada i de Toledo, i exprimat d’Espanya. És a dir, un senyor amb pràcticament cap relació prèvia amb Catalunya.

Això em fa recordar que fa gairebé cinc dècades, en ple franquisme, es va nomenar bisbe de Barcelona al val·lisoletà Marcelo González Martín, i el seu nomenament va ser molt contestat per la societat civil catalana de l’època. Així, tot i ser en ple franquisme, on només el fet de manifestar-se ja constituïa una operació de risc, es va organitzar una campanya popular amb el lema de “Volem bisbes catalans”.

Però la sensibilitat catalana de les autoritats espanyoles (religioses i civils) de l’època no era massa diferent de la que gaudim ara. A més a més cal no oblidar que, durant el franquisme, el nomenament d’un bisbe depenia, en última instància, de la voluntat del dictador que, òbviament, podia vetar-lo sense donar explicacions. El fet és que les autoritats de l’època van reaccionar a la campanya de “Volem bisbes catalans” amb tota la parsimònia del món. Tota la parsimònia del món vol dir que van tardar quatre anys a rectificar aquell nomenament provocador, quan van substituir Don Marcelo pel colomenc doctor Jubany (Narcís Jubany i Arnau, de Santa Coloma de Farners, a la foto).

Vista aquella experiència m’atreviria a dir que, ara mateix, el que necessita l’arquebisbat de Barcelona no és el cardenal espanyol Cañizares sinó “un jubany”, és a dir, un personatge del tarannà del doctor Jubany, que tan bon record va deixar a la Barcelona de l’època.

dijous, 14 agost de 2014

"La perversió del llenguatge"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.664, del 8 d'agost de 2014.

***

La perversió del llenguatge

Hi ha força confusió, interessada o no, en el termes que s’acostumen a utilitzar quan ens comuniquem, fins al punt que, tot sovint, assistim a una clara perversió del llenguatge. Quan davant d’una situació de manifesta precarietat laboral els nostres governants parlen d’una “clara recuperació econòmica” i d’una “creació neta de llocs de treball”, s’està pervertint el llenguatge. Així, de la substitució de cinc contractes laborals “normals” (quaranta hores setmanals i un salari digne) per set contractes “precaris” (quinze hores setmanals per un salari de misèria) en diuen creació neta de dos llocs de treball; s’ha passat de cinc a set treballadors ocupats. Però la realitat és que també s’ha passat de 200 a 105 hores setmanals contractades i, mentre els cinc treballadors anaven fent la viu-viu, els set treballadors precaris amb prou feines podran arribar a final de mes. Diguin el que diguin les estadístiques, no només no s’ha creat ocupació sinó que se n’ha destruït gairebé la meitat.

Quan a la biografia oficial d’un polític en comptes de dir que és advocat s’utilitza el terme "estudis de dret" també s’està pervertint el llenguatge: és una forma amable de dir que aquella persona no pot acreditar el títol universitari. Més. Dir-ne baixada d’impostos del que per a una gran majoria, a efectes pràctics, no deixa de ser un augment encobert de la fiscalitat és una clara perversió del llenguatge, com també ho és dir-ne pujada de pensions del que només és una pèrdua continuada del poder adquisitiu del pensionista. Però el governant, sabent que ens està mentint, ens ho va repetint amb cara de satisfacció i sense posar-se vermell.

Dir-ne cortesia del que és una evident descortesia constitueix una altra perversió del llenguatge. S’anuncia el començament d’un acte per a una hora determinada i de seguida surten amb allò tan molest de “si us sembla bé ens esperarem els cinc minuts de cortesia a veure si arriba més gent”, com si aquesta cortesia malentesa hagués d’estar per sobre de la clara descortesia cap als que han arribat a l’hora. I quan els ho fas veure alguns encara et miren malament. És el món al revés. Però deixant de banda la perversió del llenguatge sempre he pensat que la puntualitat no és una qüestió de cortesia sinó d'exigència ètica. De vegades m’he arribat a sentir estrany per arribar a l’hora que toca, però si volem tenir un país endreçat, seriós, respectat i modern, això de la puntualitat hauria de tenir molta més importància de la que, en general, se li dóna.

dilluns, 11 agost de 2014

Amb limitació de mandats no hi hauria cas Pujol

(Foto: El Mundo)

Aquells que em llegiu des de fa temps sabeu que ho he reivindicat sovint: introduir la limitació de mandats en tots els nivells polítics de l’administració, des de l’alcalde fins el president del govern, és un imperatiu tan urgent i necessari que resulta indispensable no ajornar-lo més. Com diria aquell, it’s a must. Amb la limitació de mandats es facilita la renovació de la classe política dirigent i, en el pitjor dels casos, si el poble és tan ruc com per haver escollit un bandarra com a governant, tens garantit que en un màxim de vuit anys aquell impresentable ja no hi serà.

Si ens centrem en un exemple molt actual m’atreviria a dir que amb limitació de mandats no hi hauria hagut el cas Pujol o, d’haver-se produït, hagués tingut un abast molt menor. Més. Amb limitació de mandats és poc previsible que a Convergència s’hagués gosat organitzar una successió política en clau familiar, del metge Jordi al veterinari Oriol, com si el nostre país fos una Corea del Nord qualsevol. Amb limitació de mandats les llumeneres convergents no haurien tingut temps de vendre aquesta moto a la soferta militància convergent, massa acostumada a respondre sí, bwana a qualsevol proposta provinent del seu líder.

dijous, 7 agost de 2014

Contrastos

(Un aclariment previ: encara que estiguin explicades en primera persona, l’autor d’aquest article no és necessàriament el protagonista d’aquestes històries)

Dimarts 5 d’agost. Anem a dinar a Donòstia, a una mica més d’una hora en avió des de Barcelona. Era una de les nostres assignatures pendents. Teníem la reserva tancada des de feia mesos i fèiem el viatge gairebé amb l’únic objectiu d’anar a dinar a l’Arzak. El prestigi d’aquest restaurant no el descobrirem ara. Només un detall: va obtenir la tercera estrella Michelin fa 25 anys, i això ja ens dóna una pista que el seu èxit no és fruit de la casualitat sinó que és un negoci perfectament consolidat. La planta baixa on érem nosaltres estava ben plena. Vam observar que dues taules properes a la nostra també estaven ocupades per catalans. Potser va ser una casualitat. El servei molt professional, gent que treballa allà des de fa anys. A la sala, majoria femenina; a la cuina no ho vam poder veure. Persones molt amables i gens distants amb el comensal, sense les tonteries i el servilisme carregós i absolutament innecessari que et trobes en altres establiments de similar categoria. Vam sortir molt satisfets del dinar però, això sí, amb la cartera bastant més alleugerida. Però ara ja està, ja ho hem provat. Una experiència més.

Dimecres 6 d’agost. Em prenc un cafè al bar Platja d’Aro del barri de Trinitat Nova (Districte de Nou Barris), un dels més pobres de Barcelona. És al final de la L3 del metro, a 23 parades (uns 40 minuts) des de l’estació de Maria Cristina, que tot i trobar-se a Les Corts és la més propera al barri de Sarrià. A Sarrià tenim el Tren de Sarrià però no tindrem metro fins que acabin la L9, ara aturada. Cambrera xinesa, molt jove i molt amable però que no entén res de català. Res de res, ni tan sols “cafè curt” (cortado, con leche?, em pregunta). Li aclareixo que vull un cafè sol curt, i me’l fa exactament tal com l’he demanat; és força correcte. No sempre passa; de vegades s’excedeixen de temps i els queda un cafè llarg. Llavors se n’adonen i intenten arreglar-ho llençant-ne la meitat per transformar-lo en un cafè curt. Si em passa a mi el torno sense remordiments i en demano un altre, tot dient que allò no és el cafè curt que he demanat sinó mig cafè llarg. De vegades es molesten, però me’n fan un altre. En fi, la cambrera xinesa me’n demana un euro, pago i marxo.

Conclusió. Torno a agafar el metro de tornada i pugen també una senyora jove amb un nen petit que sembla el seu fill. S’asseuen al meu costat. Són negres. Tot d’una la senyora es treu de la bossa un telèfon intel·ligent d’última generació i comença a manipular-lo, sota l’atenta mirada del nen. Calculo que aquell aparell deu valer igual o més que el preu que ahir vam pagar per dinar a l’Arzak. Els meus veïns de seient baixen al cap de poca estona, i jo em quedo pensant en tot això fins a completar les 23 estacions que em separen de casa. Arribo ràpidament a una conclusió: cadascú té les seves dèries i les seves prioritats. Uns s’ho gasten comprant l’últim model de smartphone i uns altres anant a un restaurant estrellat. Ve-t’ho aquí.

dijous, 31 juliol de 2014

"El PSC, més PSOE que abans"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.662, del 25 de juliol de 2014.

***

El PSC, més PSOE que abans

El passat cap de setmana va tenir lloc el congrés extraordinari del PSC. El PSC és un partit que no ha deixat mai de ser la franquícia catalana del PSOE, amb una dependència de facto que després d’aquest congrés encara ha quedat més reforçada. Si recordem el que deien els diaris de diumenge passat queda ben clara aquesta dependència reforçada del PSC respecte del PSOE. A banda del discurs del nou líder del partit que comentaré més endavant, quins van ser els dos gran protagonistes del congrés del PSC? En segon lloc, Pedro Sánchez, el nou líder dels socialistes espanyols, i com a protagonista indiscutible la seva mentora, Susana Díaz, presidenta d’Andalusia i líder de facto del PSOE. Què van dir aquests personatges en els seus discursos? Bàsicament dues idees. La primera: que del dret a decidir dels catalans, res de res. En aquest context cal destacar una de les afirmacions de Sánchez: “És mentir als catalans identificar la independència amb la llibertat”. Ho va dir sense posar-se vermell. La segona idea va ser la promesa d’un federalisme que a Espanya no té cap suport popular, ni disposa del suport parlamentari necessari per posar-lo negre sobre blanc.

El discurs d’Iceta va ser el record nostàlgic d’uns temps passats molt brillants pels socialistes catalans, quan governaven la majoria dels grans ajuntaments i les riques diputacions. Els noms que va anar recordant són més història passada que un futur molt incert. Això sí, va posar molt èmfasi recordant que el PSC està a favor d’una consulta legal i acordada a Catalunya. De legal ho serà, sens dubte, tot i que encara està per decidir si s’utilitzarà la legalitat internacional, l’espanyola o la catalana. Ara bé, que sigui acordada amb l’Estat espanyol no és que sigui difícil sinó que és impossible: si fos acordada, la pregunta que se sotmetria a votació no seria la que toca, i si es fa la pregunta que toca de consensuada amb Espanya no ho serà mai. Espanya no és el Regne Unit.

Per acabar, un breu apunt sobre la composició de la nova executiva del PSC basant-me en les notes biogràfiques facilitades pel partit. Resulta decebedor constatar que pràcticament cap dels seus membres ha treballat mai en el món real de l’empresa privada. Com es pot pretendre governar un país amb eficàcia i eficiència sense conèixer de primera mà el món de l’empresa privada? D’aquestes mancances, Iceta, que el mes vinent complirà 54 anys, n’és el millor exemple: gaudeix ininterrompudament de càrrec polític i/o públic des que en tenia divuit.

dimecres, 30 juliol de 2014

Res a veure

Us proposo un senzill exercici intel·lectual. Imaginem-nos un país que tingués, des de fa molts anys, el seu cap d’estat sota sospita de moltes i variades irregularitats. Per exemple (encara que amb un exemple n’hi hauria d’haver prou, el catàleg d’irregularitats seria prou ampli com per poder-ne posar molts més), que en menys de quatre dècades el cap d’estat i la seva família s’haguessin enriquit d’una manera tan summament exagerada que, considerant només el seus ingressos oficials, resultés impossible de justificar-ho.

Imaginem-nos ara un altre país, bastant més petit que l’anterior, on es descobrís que un dels seus expresidents i la seva família s’havien enriquit de manera igualment exagerada i, suposadament, també durant un període de temps similar. I si arribats a aquest punt intuïu algunes similituds amb informacions reals que aquests dies han sortit a la llum, us demano que no tragueu encara cap conclusió. Això només és un exercici d’imaginació, i qualsevol semblança amb la realitat seria només una coincidència.
 
Però ara deixem la ficció i toquem de peus a terra. Hi ha qui des d’un antiespanyolisme molt abrandat, a la vista de les irregularitats del cap d’estat espanyol voldria veure confirmat el final d’una realitat anomenada Espanya. Hi ha també qui des de l’espanyolisme més militant voldria veure una relació de causa-efecte entre les malifetes confessades per Jordi Pujol i el procés català cap a la independència, com si les dolenteries del nostre expresident haguessin de perjudicar el procés. Doncs bé, al meu entendre ni una cosa ni l’altra. Espanya seguirà existint tot i que, aviat, potser tindrà una mida més petita que ara. Per altra banda, el procés popular cap a la independència de Catalunya continuarà amb la mateixa fermesa. Per més greus que siguin, les irregularitats d’un dirigent polític no han d’interferir en la voluntat democràtica d’un poble.

dilluns, 28 juliol de 2014

El pujolisme ha sortit per la porta del darrere

A les nou del matí de divendres es va posar a la venda als quioscos de la comarca de l’Anoia el setmanari igualadí La Veu de l’Anoia. Jo hi tenia un article que ocupava el terç superior de la pàgina 6, i els dos terços restants d’aquella pàgina estaven ocupats per un article de... Jordi Pujol. Un es pot preguntar si l'ordre aparentment invers en el que estaven compaginats aquests dos articles va ser fruit de la casualitat o potser era una premonició del cataclisme polític que esclataria només vuit hores més tard.

Amb la sorprenent i del tot inesperada declaració de Jordi Pujol feta pública la tarda de divendres s’ha produït a Catalunya un terratrèmol polític de primera magnitud, i tindrà unes conseqüències polítiques i personals que a hores d’ara se’m fa molt difícil de preveure en tota la seva extensió. Poca broma, estem parlant del mateix Jordi Pujol que s’ha passat dècades predicant sobre valors i ètica a tort i a dret.

Si hi ha una cosa que em molesta especialment és que personatges que viuen del diner públic, és a dir, dels nostres diners, intentin prendre’ns el pèl. Que un dirigent o exdirigent polític ens tracti d’imbècils m’irrita d’allò més, i dissortadament a casa nostra això passa massa sovint. Per què ho dic això? Ho dic pel cinisme que s’entreveu darrere d’aquest paràgraf del comunicat de Jordi Pujol:

Lamentablement no es va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència, com sí han pogut fer-ho la resta de persones que es trobaven en situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l’actual sistema tributari. No és una interpretació meva, és una reproducció textual del comunicat de divendres.

No m’escandalitza que hi hagi persones que optin per tenir part o tot el seu patrimoni a l’estranger. El diner és molt poruc i ningú pot ser obligat a tenir confiança en el teu país, i s’ha de respectar qui pensi que els seus diners estan més segurs més enllà de les nostres fronteres. És una opció que moralment pot agradar o no, però aquesta ha estat l’opció de Jordi Pujol, la persona que ha governat Catalunya durant gairebé un quart de segle. Lleig? Sí, però legal, també.

Insisteixo, cal no perdre de vista que per a un català és tan legal tenir els seus diners al Principat de Liechtenstein com a Ribes de Fresser. Això sí, la llei diu ben clar que els diners situats a l’estranger s’han de declarar, i sembla ser que Jordi Pujol no va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència localitzada a l’estranger. És una afirmació que, es miri com es miri, resulta insultant.

Sense cap mena de dubte Convergència ha sigut el partit més important de la Catalunya de l’últim terç de segle. Segur que té militants dels que en podríem dir convergents, de partit, però entre els votants de Convergència també hi han, en una proporció molt alta, pujolistes, és a dir, seguidors incondicionals de Jordi Pujol al marge del partit. Intueixo que aquests darrers seran els més decebuts, i es fa difícil preveure quin serà el sentit del seu vot a partir d’ara.

Mantinc la confiança en Artur Mas, però la primera cosa que Mas i Convergència haurien de fer és deslligar-se de qualsevol vinculació present i futura amb Jordi Pujol. M’he passat setze mesos denunciant la presència d’Oriol Pujol assegut just al darrere del president. Cada vegada que Artur Mas parlava des de l’escó sortia el diputat Pujol al seu darrere. Veure’l allà feia mal als ulls a molta gent. És d’esperar que Mas no deixi passar ni un dia més per fer fora Jordi Pujol del partit. Siguem realistes, el pujolisme s’ha acabat definitivament, i ha sortit per la porta del darrere.

Fent balanç dels tres expresidents de la Generalitat vius, Maragall és encara Molt Honorable; Montilla, al meu entendre, va deixar de ser-ho quan va optar per ser Excmo. Sr. Senador del Reino de España, i divendres a la tarda Jordi Pujol també va deixar de ser-ho per motius obvis. La seva llarga trajectòria política ha quedat definitivament enfosquida per una relliscada imperdonable. I com que ell mateix ja ha reconegut públicament els fets, aquí no hi ha presumpció d'innocència que valgui.

divendres, 25 juliol de 2014

Un 10 per a la cambrera del 103 de Santaló

És només una petita anècdota però em ve de gust explicar-la perquè és un bon exemple de com algunes persones tenen molt clar com en un món tan competitiu com el nostre el concepte “servei al client” s’ha de traduir a la pràctica. Això que explico ens va passar ahir mateix, dijous 24 de juliol, poc abans de les vuit del vespre. Érem deu persones que vam decidir anar a seure una estona a la terrassa del 103 de Santaló, un restaurant que ja coneixia perquè hi havia anat a dinar diverses vegades. Bé, el fet és que la cambrera, molt eficient, ens va ajuntar dues taules per tal que hi cabéssim tots, i vam començar a demanar-li les begudes. Ella anava prenent nota fins que una persona li va demanar un Cacaolat. La cambrera li va dir que ho sentia, que de Cacaolat no en tenia, i potser li va proposar alguna beguda alternativa. La clienta, però, li va dir que li estranyava molt que no tinguessin Cacaolat, i algú altre també es va afegir a la reivindicació i va mencionar que tampoc entenia que en un local com aquell no tinguessin Cacaolat, sent una beguda tan clàssica d’aquí i amb tanta història al darrere. La cambrera es va disculpar dient que ho sentia molt, però que de Cacaolat no en tenia perquè "se’ls havia acabat". Llavors no ens va quedar clar si realment se’ls havia acabat o és que en aquell establiment el Cacaolat simplement no el tenien en oferta. El fet és, però, que al cap d’uns minuts la cambrera va aparèixer amb un somriure als llavis portant un Cacaolat. A preguntes nostres, que la vam felicitar per la seva eficiència, ens va dir que havia anat a buscar-lo al bar del costat, on sí que en tenien. Amb aquest gest la cambrera es va guanyar la simpatia dels seus deu clients, i potser a partir d’aquesta petita anècdota l’establiment també en traurà la conclusió que a Catalunya de Cacaolat se n’ha de tenir. I ja que hi som deixeu-me dir també que el 103 de Santaló, un local on sempre m’hi he trobat a gust, potser decidirà incloure la llengua pròpia de Catalunya en les seves xarxes socials, que ara estan exclusivament en espanyol. Per cert, vull aclarir que la nostra simpàtica cambrera era sud-americana.

dimecres, 23 juliol de 2014

TripAdvisor i el català

(Imatge de la petició cursada via Change.org “TripAdvisor: permeteu l’ús del català per escriure ressenyes i opinions”)

Consulto sovint la web de TripAdvisor, i tot i que sempre n’he tret informació interessant i vàlida pels meus viatges fins ara mai els havia comentat res. Cal destacar que TripAdvisor viu, bàsicament, dels comentaris dels seus clients. Fa uns dies, però, els vaig deixar un curt comentari molt positiu sobre un establiment, i des de TripAdvisor em van contestar això:

Hola,

Muchas gracias por escribir una opinión en TripAdvisor. Lamentamos comunicarte que no podemos publicar tu opinión, ya que, por el momento, no contamos con la infraestructura para poder procesar opiniones en tu idioma, aunque esperamos, eso sí, poder hacerlo en el futuro.

Mientras, si lo deseas, puedes enviar tu opinión en uno de los idiomas que por ahora podemos procesar. Para ello, usa el formulario que usaste anteriormente: http://www.tripadvisor.es/UserReview

Árabe Chino Danés Holandés Inglés Francés Alemán Griego Indonesio Italiano Japonés Coreano Noruego Polaco Portugués Ruso Español Sueco Tailandés Turco

Atentamente,

El equipo de asistencia de TripAdvisor

Jo vaig respondre’ls així:

Sres. de Tripadvisor,

Aunque me sería fácil hacerlo a algunos de los idiomas que Uds. indican, por un tema de "dignidad lingüística" que posiblemente Uds. serán incapaces de apreciar, no voy a traducir mi comentario.

Una respuesta similar a la que me dan ahora ya me la dieron Uds. hace un tiempo y, por tanto, constato que su expresión "esperamos poder hacerlo en el futuro" no es más que una excusa de mal pagador. No estoy negando a Tripadvisor su derecho a ningunearme lingüísticamente, y espero que a Uds. tampoco les sorprenderá que mi queja la haga pública.

Me dirigiré también a sus oficinas centrales en Newton, MA, USA, (en inglés, naturalmente) para hacerles ver que ningunear como hace Tripadvisor un mercado de más de nueve millones de hablantes repartidos entre Andorra, Catalunya, España, Francia e Italia (Alguero) no es de recibo. Los catalanohablantes nos merecemos un tratamiento lingüístico más respetuoso que el que nos dispensa Tripadvisor.

Cordialmente,
Miquel Saumell

Han passat deu dies i com que TripAdvisor encara no m’ha contestat, he decidit fer públic el nostre intercanvi de correspondència i afegir-me a les diverses reivindicacions que després de la meva experiència he descobert a la xarxa.

dilluns, 21 juliol de 2014

Alcalde, que el món ha canviat!

Directius de l'Ajuntament de Barcelona han comunicat a la multinacional Uber que l’aplicació per a telèfons intel·ligents que facilita el servei de conductor privat a les persones que ho necessiten i prefereixen prescindir dels taxistes convencionals, té els dies comptats a la nostra ciutat. És a dir i per entendre’ns, el nostre ajuntament es proposa posar portes al camp, però no cal ser cap gran expert en la matèria per concloure que no se’n sortirà.

Així, en comptes d’acceptar la realitat i fer els passos necessaris per legalitzar aquesta nova aplicació d'internet i, a partir dels ingressos generats pel nou negoci, cobrar els impostos que toquin, l'ajuntament presidit pel Xavier Trias sembla haver optat pel camí més fàcil de la prohibició, tot i ser totalment contrari als interessos dels consumidors barcelonins.

Xavier Trias sembla haver optat per doblegar-se al xantatge dels taxistes d'Elite, que són els organitzadors de les vagues salvatges en contra de l’aplicació Uber. Algun periodista barceloní, amb molt bon criteri, ja ha qualificat de pràctiques mafioses les dels taxistes que, mitjançant la violència, impedeixen treballar als seus companys de professió que opten per no afegir-se a la vaga.

Les autoritats barcelonines, que amb la justificació de posar-se al dia viatgen per tot el món a costa del contribuent i molt sovint s’omplen la boca presumint de la seva modernitat, amb actuacions com aquesta només ens demostren que mentalment es van quedar aturades al segle XX, quan internet era una cosa de quatre friquis. Alguns governants es resisteixen a acceptar que amb la generalització de l’ús d’internet el món ha canviat.

divendres, 18 juliol de 2014

Els que no se’n van sortir

Passejant per les poblacions costeres de Catalunya (Sitges seria un excel·lent exemple) et trobes sovint amb unes cases espectaculars que van ser construïdes pels indianos que havien tornat d’Amèrica després d’haver-hi triomfat econòmicament. Són construccions de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, i algunes estan perfectament conservades.

Els indianos que anaven a fer les amèriques marxaven pobres, molt pobres. Quan prenien la decisió d’emigrar ho feien per una barreja de necessitat i esperit aventurer, i és que quan no tens res, no tens res a perdre. Alguns dels que se’n van sortir van fer veritables fortunes i, quan tornaven, tenien la necessitat imperiosa de demostrar als seus veïns del poble que s’havien fet molt rics, immensament rics. Una manera de demostrar-ho passava per la construcció d’uns palauets espectaculars per tal que tot el poble pogués contemplar els resultats de l’èxit assolit per qui havent marxat pobre va tornar molt ric.

Evidentment no tots els que van marxar a Amèrica s’hi van fer rics, ni molt menys. Però dels que no se’n van sortir tan bé no se’n parla gaire, i potser van haver de treballar més que els altres i tot. El fet és que, com passa sovint, la sort no els va acompanyar. És per això que l’altre dia, a Lloret de Mar, em va sorprendre molt agradablement trobar-me amb aquesta placa d’homenatge als que emigraren a Amèrica per fer fortuna i no van tenir sort. Vaig trobar que era un reconeixement públic igualment merescut.