.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 22 d’agost de 2016

Enredant per aquí, enredant per allà

Foto: Diari ARA 14-6-2016

Es pot ser aferrissadament partidari de la independència de Catalunya i es pot no ser-ho. Es pot ser convençudament addicte a l’unionisme constitucionalista espanyol o no. Totes les opcions polítiques defensades des de posicions democràtiques, sense violència, són del tot respectables. Però el que els polítics no haurien de fer mai és anar marejant la perdiu, sense definir-se clarament, sobre temes capitals que afecten la nostra societat. No s’hi val a dir avui blanc i demà negre. Un polític no és la persona més indicada per intentar fer de Peret amb aquella cançó que fa anys va fer fortuna: “Enredant per aquí, enredant per allà”.

Doncs bé, això és exactament el que d’un temps ençà estan fent alguns polítics catalans respecte el seu posicionament sobre la independència de Catalunya. I això no val, perquè és un posicionament deshonest amb la ciutadania que els paga el sou. No cal dir que també són deshonestos amb ells mateixos. Admeto que aquestes ambigüitats també poden ser fruit de la por a definir-se amb una excessiva claredat, o de l’obediència deguda a les cúpules dirigents dels partits que marquen la línia política a seguir. Ho resumeix molt bé aquella frase del socialista Alfonso Guerra, àlies mienmano: “quien se mueva no sale en la foto”. Aquesta és una gran veritat, en política no es pot anar per lliure. Potser és per això que no he militat mai en un partit polític.

Fetes aquestes consideracions, cal saludar amb el màxim respecte el posicionament clar de PP, PSOE i Ciudadanos en favor de l’unionisme, així com el d’Esquerra, PDC i la CUP en favor de la independència. Amb aquests partits hi pots estar d’acord o no, però almenys en el tema de la independència saps de quin peu calcen. No enganyen. Contràriament, cal retreure les postures polítiques de calculada ambigüitat dels comuns/Podemos i Iniciativa, que no saps mai si pugen o baixen ni a quina franja de la població es dirigeixen per mirar d’enredar-la. Parlo, d’una banda, de Colau, Pisarello i companyia i, de l’altra, de Coscubiela, Rabell i companyia.

dijous, 18 d’agost de 2016

L’eina perversa de la delació

Des de la seva arribada al despatx de la plaça de Sant Jaume, Ada Colau, la pitjor alcaldessa que ha tingut Barcelona des de la mort de Franco, s’està cobrint de glòria. Però com que en aquest període d’alcaldessa només n’hi ha hagut una, ella, inclourem en aquest rànquing comparatiu els seus antecessors masculins —Trias, Hereu, Clos, Maragall i Serra— els quals, comparats amb Colau, pujaran als altars de la política tot i el desgavell evident que algun d’aquests personatges ens va deixar en herència.

Semblava que amb tots els escàndols i males pràctiques que han envoltat la nefasta gestió colauista de l’Ajuntament de Barcelona (*) ja no hi podrien haver més sorpreses desagradables, però anàvem errats. Així, l’alcaldessa ha descobert l’eina perversa de la delació, una pràctica que l’ajuntament ha començat a promoure entre els ciutadans barcelonins. Són cartes amb el logo de l’ajuntament però sense signatura, per tal d’intentar descobrir pisos turístics no declarats. De moment només és això, més endavant ja es veurà si s’amplien les tasques dels delators. Tampoc hi ha prevista una recompensa pels bons delators, però no s’ha d’excloure que s’acabi introduint alguna mena de prima.

El model colauista de la delació vindria a ser una mala còpia dels CDR (Comités de Defensa de la Revolución) cubans, només que en la versió barcelonina es convida a fer la delació de manera individual i anònima, sense haver-se de significar en públic com passa a Cuba. Colau no ha inventat res de nou. Fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989), als països comunistes de l’Europa de l’Est la delació era pràctica habitual. Allà tothom vigilava i tothom era vigilat i, com que tothom tenia por de ser denunciat també sovintejaven les denúncies falses. És d’esperar que a Barcelona no s’arribi a aquests extrems.

* * *

(*) Al·lèrgia, posteriorment matisada, al MWC (Mobile World Congress) i a altres esdeveniments internacionals de la ciutat que posen Barcelona al món; al·lèrgia a la construcció de nous hotels i a la iniciativa privada en general (guanyar-se la vida de forma privada ara està mal vist); negar-se repetidament a votar la possible incorporació de Barcelona a l’AMI (Associació de Municipis per la Independència); pèssima gestió de l’empresa TMB (bus i metro), amb una presidenta política que, emparant-se en la crisi, va arribar a justificar que la gent es colés al metro; les nombroses vagues, algunes amb un caràcter clarament xantatgista, del transport públic barceloní; l’escàndol dels sous dels dirigents polítics de TMB provinents, bàsicament, de l’esquerra (ICV i PSC) que s’ha anat quedant sense feina; la política del laissez faire envers els manters, i cap defensa clara dels botiguers que paguen cívicament els seus impostos i es veuen perjudicats per la competència deslleial dels manters; un intent claríssim d’embrutar la memòria històrica del Born amb una estàtua de Franco que pretenen col·locar just al davant, com si no hi hagués llocs més adients a la ciutat (davant de la Capitania del Passeig de Colon, o davant de la Delegación del Gobierno, per exemple); escollir, amb evidents ganes de provocar, un insultador d’independentistes com a pregoner de les festes de la Mercè; l’escàndol de la gestió municipal del banc expropiat de Gràcia, com si es busqués una versió gracienca de Can Vies; etc. I deixo pel final el projecte estrella de la senyora Colau: un tramvia per la Diagonal que la majoria dels barcelonins no consideren prioritari —en el seu moment això ja es va votar— però que ella vol tirar endavant tant sí com no. I pensar que encara ens queden 33 mesos per perdre-la de vista!

dimarts, 16 d’agost de 2016

Abstencions, abstencions tècniques i abstencions vergonyants

Quan en una votació l’abstenció té els efectes pràctics d’un sí, o d’un no, aquesta deixa de ser una abstenció diguem-ne innocent i passa a ser clarament un sí, o un no. Un sí o un no encoberts i porucs, és clar, perquè sabent tothom que l’abstenció tindrà aquells efectes, no s’atreveixen a votar amb un sí o un no.

Ara a Espanya s’intenta investir un president, o almenys alguns polítics ho fan veure. Per tant, aquesta reflexió val tant per Podemos i el PSOE com pels seus respectius líders, Iglesias i Sánchez. També seria aplicable a la resta de partits amb representació al Congreso de los Diputados, però aquests tenen menys incidència.

Si gràcies a unes abstencions s’acaba fent possible que Rajoy repeteixi com a president, els abstencionistes en seran còmplices i hauran de fer-se responsables de la seva decisió durant tota la legislatura. Per tant val la pena que, qui tingui al cap abstenir-se, s’ho rumiï molt bé abans de fer-ho; el seu futur polític està en joc.

Ciudadanos és un cas a part perquè el seu líder, Rivera, ja ha decidit que no només no votaran que no a Rajoy, tal com van assegurar repetidament durant la campanya electoral, sinó que ni tan sols s’abstindran. Votaran sí, por España (aquesta és l’explicació que va donar un tal Girauta). La vergonyosa rectificació de Rivera i els seus, fent exactament el contrari d’allò que van prometre que farien, ens dóna la mesura de la seva credibilitat política: sota zero. Amb aquests antecedents, vosaltres compraríeu una moto de segona mà a en Rivera, o a en Girauta?

dissabte, 13 d’agost de 2016

Retolar en català

Aquesta carta surt publicada a La Vanguardia d’avui, i no cal dir que coincideixo fil per randa amb el seu contingut.

Retolar en català

Quan es refereix als comerciants que usen el castellà en comptes del català per retolar els seus comerços, José Martínez Tortosa (“Multas lingüísticas, 11/VIII/2016) ens dóna una explicació confusa sobre les multes lingüístiques, i a partir d’aquí treu unes conclusions desafortunades en les quals no entraré. Així, contràriament al que diu la carta, la normativa no prohibeix que els comerços es puguin retolar en castellà o en qualsevol altra llengua, sinó que obliga a retolar-los, com a mínim, en català, que no és el mateix.

Aprofito per manifestar que estic radicalment en contra d’aquesta normativa tan intervencionista de la Generalitat. En funció de la seva clientela, els comerciants ja saben en quina llengua o en quines llengües els convé retolar el seu comerç, i com han d’atendre la persona que entra a la seva botiga.

Jo tinc la meva pròpia normativa: si en un comerç no són capaços d’entendre’m en català, procuro no tornar-hi a posar els peus.

MIQUEL SAUMELL
Barcelona

divendres, 12 d’agost de 2016

Una llegenda d’estiu

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'agost de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.768 de La Veu de l'Anoia)

Començaré amb una confessió que, per a la gent que em coneix, no constituirà cap novetat: a l’estiu aguanto molt malament la calor. La calor m’inhabilita. Sóc, per tant, un ferm partidari de l’aire condicionat a casa, al cotxe, al despatx, al cinema, al museu, al restaurant, a l’hospital, a l’autobús, al tren i a l’avió. A tot arreu. Crec que els aparells d’aire condicionat són un dels molts grans invents de la humanitat, i a mi em faciliten la vida en molts dels seus vessants. Dit d’una altra manera, a l’estiu l’absència d’aire condicionat em complica molt la vida i, per tant, dintre de les meves possibilitats, obligacions i relacions professionals i personals, sempre procuro evitar els llocs on no n’hi ha.

La gent que viatja en cotxe amb mi ja sap que l’aire condicionat necessito posar-lo fortet. Si algú se’m queixa i em demana obrir la finestra m’hi oposo, no només per evitar que entri l’aire calent de l’exterior sinó també pel soroll afegit que comporta viatjar amb la finestra oberta. Actuo així no només pensant en la meva confortabilitat sinó també en la seguretat dels passatgers que m’acompanyen, és a dir, per evitar marejar-me i acabar tenint un ensurt de trànsit. Quan tens calor pots anar traient-te la roba, però arriba un moment que ja no te’n pots treure més. En canvi, qui passi fred amb l’aire condicionat sempre es pot posar un jersei lleuger. I, si no en té prou, un de més gruixut, de llana. El fred sempre té remei; la calor, en canvi, només la combats amb l’aire condicionat.

Arribats a aquest punt algú potser pensarà que m’estic oblidant de les opcions alternatives a l’aire condicionat, és a dir, deixar córrer l’aire i utilitzar ventiladors elèctrics. Però, amb aquestes alternatives més naturals, encara que amb l’aire en moviment hi pugui haver alguna petita millora, ni es rebaixa substancialment la temperatura de l’aire ni es rebaixa el grau d’humitat. Així, quan a l’estiu la temperatura exterior supera els trenta graus —aquesta situació a Igualada es dóna força sovint— i/o el grau d’humitat és molt elevat —això passa més al meu poble, Sarrià, per la proximitat del mar— l’únic remei efectiu per a les persones caloroses és l’aire condicionat.

Acabaré explicant per què he optat pel títol “Una llegenda estiu”. A l’estiu és molt habitual arribar a un restaurant i que l’amo et digui: quedeu-vos a la terrassa, que passa airet i estareu molt bé. Una llegenda d’estiu. Si puc decidir jo, ho tinc clar: menjarem a dins, amb l’aire condicionat. I no se’n parli més.

dimecres, 10 d’agost de 2016

Resposta a Enric Millo (PP)

Et vull comentar el teu article Oportunidad ante el reto catalán, publicat ahir al diari El Mundo. Qui et respon no es considera nacionalista, i d’independentista vindria a tenir una dosi similar a la que podeu tenir tu i els teus, Millo. O és que potser a vosaltres us agradaria que us governessin des del país veí? Us agradaria que les decisions que us afecten més directament les prenguessin altres governs des de Lisboa, Roma, o París? Sí, Millo, ja sé que la pertinença a la Unió Europea té peatges de dependència, però suposo que ja has copsat que avui no estem parlant de Brussel·les sinó d’una altra dependència geogràficament més propera. Tu i els teus, Millo, hauríeu d’entendre que a la majoria de catalans no ens agrada que les decisions que afecten Catalunya i els catalans es prenguin des de Madrid, a sis-cents quilòmetres de distància geogràfica, i a molta més distància si ho comptem en termes d’una mínima sensibilitat política, lingüística, fiscal, etc. que tu i els teus, Millo, quan legisleu sobre temes catalans sempre deixeu de banda.

Millo, qui respon el teu article només es considera català, i no necessita cap més adjectiu per definir-se. No em considero nacionalista, ni patriota, ni sobiranista, ni independentista més enllà del que he comentat abans, ni cap dels adjectius que tu i els teus, Millo, utilitzeu pesadament, sense descans, quan us referiu als catalans que no pensen com vosaltres. Qui et respon considera que Espanya només és un passaport, molt útil per anar pel món, això sí; i un recaptador d’impostos molt efectiu però, alhora, un pèssim distribuïdor de les inversions i les despeses publiques de l’estat.

Tu i els teus, Millo, sou els principals responsables que a Catalunya les coses hagin arribat fins on han arribat. Tu i els teus, Millo, sabeu que la relació de Catalunya amb Espanya ja mai més tornarà a ser com abans. Tu i els teus, Millo, al màxim que podeu aspirar és a que les relacions tan deteriorades d’ara, gairebé d’imposició colonial, evolucionin cap a una nova etapa de bon veïnatge entre dos països sobirans amb els mateixos drets. Això si la majoria de catalans opta per la independència, és clar, tal com diuen totes les enquestes incloent les espanyoles.

Tu i els teus, Millo, no heu permès mai que els catalans puguin decidir lliurement i democràticament el seu futur. De moment sabem del cert que, dels resultats de les eleccions del 27/9/2015, se’n desprèn que un 39% de catalans està en contra de la independència, i el 48% hi està a favor; la resta no sabe / no contesta / no se define. Ningú es pot atribuir com a pròpies les intencions polítiques d’aquesta franja de població dubtosa que encara no sap què vol. Ningú vol dir ningú; tu i els teus, Millo, tampoc.

Tu i els teus, Millo, us heu passat dècades dient que amb violència no es podia fer res, però que sense violència tot era possible. Tu i els teus, Millo, sabeu que fora d’episodis molt puntuals d’èpoques molt pretèrites, a Catalunya no hi ha, sortosament, violència política. M’estic referint a la violència física, als atemptats terroristes, que del mal tracte continuat de l’altra banda, la violència legal, inversora, policial, judicial, lingüística, cultural, etc. ja us n’ocupeu tu i els teus, Millo. No cal dir que amb els apèndixs imprescindibles del Gobierno, la fiscalia, les entitats financeres, els dirigents de les empreses de l’IBEX-35, la Conferencia Episcopal, la premsa de paper i la digital, la patronal CEOE, les emissores públiques i privades de ràdio i televisió, el Tribunal Constitucional, la policia, l’exèrcit...

Tu i els teus, Millo, sabeu tan bé com jo que el contenciós polític Catalunya-Espanya només es resoldrà votant en un referèndum d’autodeterminació, que guanyarà l’opció que obtingui el cinquanta per cent més un dels vots emesos. Així funciona la democràcia.

dilluns, 8 d’agost de 2016

Maneres de vestir

Quan només em represento a mi mateix puc anar vestit com em sembli, i no haig de donar explicacions a ningú. Així, un dia puc anar amb americana i corbata al matí, i amb texans i calçat esportiu al vespre. Tot depèn d’amb qui m’hagi de trobar i de quina imatge vulgui transmetre de mi mateix. Això sí, sempre procuro que allà on vagi el meu vestuari no desentoni. Si m’haig de trobar amb un client que sé que acostuma a anar vestit d’una determinada manera no se m’acudirà presentar-m’hi vestit d’una manera massa diferent, com si volgués donar-li una lliçó. Allò de el cliente siempre tiene razón manté la seva plena vigència, fins i tot quan penses que no la té.

Dit això, els diputats del Parlament no només es representen a si mateixos i als seus partits sinó que ens representen a tots. No m’agrada que quan són a l’hemicicle vagin vestits com si sortint d’allà haguessin d’anar a la platja sense temps de passar per casa a canviar-se. Seré més clar: al Parlament no m’agraden les xancletes ni els xandalls, ni les samarretes amb lemes propagandístics ni les bermudes. La llibertat de vestuari que exerceixen alguns diputats pot caure en alguna contradicció. Pot constituir, si més no, una clara manca de respecte cap als funcionaris i bidells que estan al seu servei i que, aquests sí, estan obligats a anar vestits d’una determinada manera. Els diputats de la CUP potser ni ho han pensat.

divendres, 5 d’agost de 2016

Alabances i crítiques

El radar de Sarrià s’acosta a la xifra rodona dels dos mil posts publicats i, de tant en tant, avui per exemple, em sento en l’obligació de recordar alguna obvietat relacionada amb aquest blog. Blog escrit amb “g”, és clar que sí, però aquest debat ja el vaig donar per tancat fa anys i ara em faria molta mandra reobrir-lo. Així, vull suposar que, a aquestes alçades de la pel·lícula, els lectors habituals d'aquest radar tenen present que no sóc aquí, precisament, per alabar polítics i fer-los la gara-gara. Aquesta tasca ja la fan els nombrosos departaments de premsa dels partits polítics i les institucions públiques, els community managers, els assessors i tot el seguici de suposats experts en diferents disciplines que els acompanya tothora i, alhora, els controla. Cal dir, però, que molt més sovint del que seria desitjable els components de tot aquest seguici es passen de frenada amb les seves immerescudes alabances al líder, de vegades fins a fregar la ridiculesa.

Algú pot pensar que sort en tenim que, de tant en tant, sorgeixin líders polítics aparentment més sensibles, aquells que ens venen la moto que ells són diferents de la casta política. Ara s’han institucionalitzat els processos participatius de la ciutadania com si aquests fossin la solució de tots els nostres mals i no, com passa sovint, simples estratègies tàctiques per dissimular incapacitats polítiques. La trista realitat és, però, que un cop cobert l’expedient de la participació popular en els projectes de ciutat o de país, després els dirigents polítics fan el que els sembla. Un bon exemple d’aquesta mala praxi el trobem en el projecte emblemàtic del cobriment de la Ronda de Dalt de Barcelona, un projecte heretat del govern convergent anterior pels comuns i assimilats que ara governen la ciutat. Així, aquesta obra ha estat sotmesa a l’escrutini públic dels barcelonins mitjançant el procés participatiu del Pla Municipal. Com no podria ser d’altra manera, el cobriment ha obtingut un gran suport popular.

Però, per cobrir l’expedient, tota aquesta comèdia de la participació veïnal, amb moltes reunions, informes tècnics i milers de ciutadans il·lusionadament implicats, ara diuen que només es concretarà en una petita obra que cobrirà un petitíssim tram de la ronda. Vindria a ser com si per evitar que es mulli la gespa del Camp Nou només utilitzéssim un paraigües. Vaja, un insult a la intel·ligència. Els veïns dels barris implicats estan molt enfadats, i van sobrats de raó. No ha de sorprendre, doncs, que quan l’alcaldessa Colau visita la zona afectada sigui escridassada per uns ciutadans que, tan il·lusionats com enganyats, fa catorze mesos fins i tot l’hi van donar el seu vot.

Els polítics perden les eleccions no només pels incompliments del seu programa electoral sinó, també, per com han tractat els veïns durant el seu mandat. Trias, que va acabar perdent unes eleccions que donaven per guanyades, és un bon exemple d’incompliment del programa electoral. Així, el Monestir de Pedralbes encara no ha tornat a Sarrià tot i el seu compromís electoral: "Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià" (programa electoral CiU 2011). Colau va camí d’assolir, amb tot mereixement, un cum laude per tractar els veïns com si fossin pàrvuls. Sortirem de dubtes en trenta-tres mesos, que són els que falten per tornar a votar en unes eleccions municipals.

dimecres, 3 d’agost de 2016

Fer callar la dissidència

Una de les característiques compartides per totes les dictadures, tant se val que siguin d’esquerres o de dretes, és fer callar la dissidència i els mitjans de comunicació. El dictador de torn pensa (pensa?) que tot el que no surti a la tele, a la ràdio, a la premsa de paper i als diaris digitals no existeix. Els dirigents polítics de Cuba, Rússia, Veneçuela i tants altres països del món incorren contínuament en aquestes fastigoses pràctiques antidemocràtiques. Sense vergonya, sense posar-se vermells. L’últim cas conegut és el de Daniel Ortega, president de la Nicaragua post-sandinista. Qui l’ha vist i qui el veu! En resum, tot ha d’estar controlat pel govern i ningú es pot saltar el nihil obstat laic imposat pel dictador.

Ara obro un parèntesi. Des de les institucions espanyoles ens diuen que encara que l’opció independentista té una majoria absoluta al Parlament, aquesta només té el suport del 48 per cent dels votants, és a dir, no disposa de la majoria social del país. Majoria social és un concepte, però, que no és vàlid per fer lleis ja que als parlaments només es compten els vots dels diputats. Ara bé, si hem de modificar-ho, fem-ho; però aplicable a tothom. Durant quatre anys (2011-2015) els populares han governat Espanya amb una gran prepotència basada en una majoria absoluta parlamentària. S’han aprovat lleis democràticament molt qüestionables. Doncs bé, la majoria social que hi havia al darrere del govern del PP era només del 44 per cent dels vots, és a dir, tampoc tenia la majoria social. Amb la seva estranya teoria, aquelles lleis tampoc haurien de ser vàlides, oi? Tanco el parèntesi.

Espanya, que tot i ser formalment una democràcia cada dia s’assembla més a un règim de caire dictatorial, s’emmiralla massa sovint en pràctiques democràticament perverses. Això passa especialment des que governen els populares, i l’anomenada ley mordaza n’és un bon exemple. Però no és pas l’únic. L’empresonament d’Arnaldo Otegi (futur lehendakari d’Euskadi) per fer públiques les seves opinions polítiques, n’és un altre. Ara, l’estat espanyol està forçant una interpretació retorçada de les seves lleis per impedir que Otegi es pugui presentar a les eleccions.

A Catalunya aquestes pràctiques també ens toquen molt de prop. Tenim un expresident de la Generalitat, dues conselleres i l’actual diputat i cap de llista a Madrid pel PDC imputats per la justícia pel delicte (delicte?) d’haver posat unes urnes. Corren el risc que se’ls imposi, també, una pena d’inhabilitació (= fer callar la dissidència). La presidenta del Parlament va pel mateix camí (= fer callar la dissidència). Dilluns el PDC es va quedar sense grup propi al Senado (= fer callar la dissidència però, en aquest cas, merescudament, tot i que en condicions similars a les d’ara abans es feia la vista grossa). Finalment ahir al PDC també se li va escatimar el dret a constituir grup parlamentari al Congreso de los Diputados espanyol, amb tot el que això comporta (= fer callar la dissidència). El xoc de trens és ja una realitat.

dilluns, 1 d’agost de 2016

Commemoracions

Commemorar: v tr Fer solemnement memòria, servir per a fer memòria, d'un esdeveniment, d'una persona. Avui commemoren el seu naixement. (Font: diccionari.cat)

Francesc Granell, un personatge que darrerament ha experimentat, per dir-ho en termes suaus, una evident evolució personal en clau unionista, dissabte ens alliçonava des de la tribuna de La Vanguardia sobre “les commemoracions positives i negatives”, és a dir, sobre quins esdeveniments històrics resultava convenient celebrar-ne l’aniversari, en contraposició a uns altres sobre els quals, a parer seu, era millor oblidar-los i passar pàgina.

En la primera categoria Granell feia referència al 50è aniversari de La Caputxinada (1966), celebrat recentment, i a la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. L’advocat i economista Granell es mostrava orgullós de la seva participació en aquells fets i, en conseqüència, era partidari de la celebració de l’aniversari.

En la segona categoria ens posava l’exemple del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, que va ser l’origen de la guerra incivil espanyola (1936-1939), i que diferents institucions públiques i privades han commemorat recentment. A parer de Granell, és absurd que es commemorin uns fets tan negatius, i es posicionava clarament per l’oblit.

Doncs bé, discrepo radicalment del posicionament de Granell. Les commemoracions -que no celebracions festives- dels fets històrics negatius com aquell cop d’estat, tenen com a objectiu, precisament, evitar-ne l’oblit. Contràriament a la tesi de Granell, partidari de passar pàgina, trobo molt positiu que cada any es recordin aquells fets tan luctuosos, si més no per tal que ningú caigui en la temptació de repetir-los.

divendres, 29 de juliol de 2016

Catalunya és d’esquerres?

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de juliol de 2016 a la pàg. 7 del núm. 1.766 de La Veu de l'Anoia)

Sovint es diu que Catalunya és un país d’esquerres. A l’hora de fer els números, però, les coses no són tan clares. Com s’entenen, sinó, els governs encapçalats per Jordi Pujol, alguns amb el suport de la majoria absoluta parlamentària del seu partit? En els trenta-sis anys transcorreguts des de 1980, la Convergència de Jordi Pujol en va governar vint-i-tres, és a dir, gairebé dues terceres parts d’aquest llarg període. I no cal dir si aquí hi suméssim els governs de Mas i Puigdemont. Convergència ha estat sempre un partit de centredreta, un partit d’ordre, un partit, això sí, amb alguns matisos de l’escola socialdemòcrata centreeuropea i escandinava. Però, es miri com es miri, si una definició no li escau és la de ser un partit d’esquerres. I això per no parlar dels seus socis d’Unió, un partit que només es diferencia del PP i, a efectes pràctics, de la seva segona marca, Ciudadanos, per la sensibilitat catalana, nul·la en el cas d’aquests dos partits que sempre tenen el periscopi enfocat cap a Madrid.

Quin ha estat el perfil del votant de Convergència durant aquests trenta-sis anys? Quin s’espera que sigui el perfil del votant del Partit Demòcrata Català, successor de Convergència? Estem parlant de la mateixa clientela política, és a dir, els catalans de dretes, o de centredreta si es vol, que avui no hi ha gairebé ningú que es reivindiqui de dretes. Són els anomenats catalans d’ordre, que mai podrien donar el seu suport electoral als partits de la dreta espanyola que dèiem abans, encara que només sigui per la seva actitud diguem-ne, i espero que ningú es molesti, poc amable i gens amistosa amb el model de país que la majoria de catalans voldrien per a Catalunya. I no cal dir que quan faig referència a la majoria de catalans ho dic ben conscientment, sense perdre de vista els resultats electorals que confirmen repetidament aquesta tesi.

Quan es proclama que Catalunya és d’esquerres, i això ho reivindica especialment l’esquerra d’arrels espanyoles, de vegades potser es confon el conjunt molt divers i transversal del país amb l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir i per simplificar, la Catalunya provinent de la immigració. Són molts els catalans que viuen en aquest territori al voltant de la capital del país, però aquesta àrea no deixa de ser una petitíssima porció de Catalunya. I sí, ja sé que a l’hora de votar parlem de votants i no de quilòmetres quadrats, però d’això a concloure que Catalunya és d’esquerres hi veig una dosi alta d’exageració interessada.

dijous, 28 de juliol de 2016

Espanya s’encamina a unes terceres eleccions (2/2)

(Ve d’aquí)

El PSOE només té dues opcions: facilitar que Rajoy segueixi sent el president, o no fer-ho. Si facilités la seva continuïtat —encara que sigui mitjançant allò tan ridícul anomenat abstenció tècnica— seria el suïcidi polític no només de Pedro Sánchez sinó també del seu partit, ja que serien vistos per tothom com els segons còmplices de facto del PP (el primer és Ciudadanos), i deixarien el monopoli de l'esquerra espanyola en mans de Podemos. Però si el PSOE segueix negant el suport a Rajoy, els podran acusar de ser els principals responsables d’unes terceres eleccions. Faci el que faci, el PSOE ho té molt cru.

Espanya està abocada a unes terceres eleccions. Però, dit això, cal evitar qualsevol dramatisme ja que tampoc seria tan greu. A Bèlgica van estar més de cinc-cents dies amb governs en funcions, i el país va seguir funcionant. A Itàlia, en els últims setanta anys han tingut més de seixanta governs, i el país no només ha seguit rutllant sinó que quan funciona millor és quan hi ha un govern en funcions.

A Espanya encara no hi ha la cultura del multipartidisme ni la dels pactes de governabilitat entre diversos partits que se’n deriven, una forma de fer política que requereix determinades habilitats que els polítics espanyols, per manca d’ús, no tenen. Però ja n’aprendran.

També podria ser que m’equivoqués, i que la calor de l’estiu acabés estovant algunes voluntats i s’investís president sense necessitat d’anar a unes terceres eleccions. No cal dir que m’agradaria, entre altres motius perquè les eleccions les paguem entre tots, i costen molts diners. Però la lògica em diu que, dissortadament, això és difícil que passi. Més aviat que tard ho sabrem.

dimecres, 27 de juliol de 2016

Espanya s'encamina a unes terceres eleccions (1/2)

Després de les eleccions del 20/12/2015 tots els partits d’àmbit espanyol van coincidir en dues coses:

1/ que els resultats electorals feien molt difícil la investidura d’un president i la governabilitat del país;
2/ que no posar-se d’acord i haver d’anar a unes segones eleccions seria un desastre i un fracàs col·lectiu de tota la classe política.

Constatades aquestes dues coincidències, cada partit feia llavors el seu discurs particular, però tots tornaven a coincidir en dues coses més:

1/ una manca irresponsable d’autocrítica;
2/ donar la culpa al veí.

Això va ser així fins que, per manca d’acord per investir president, es van convocar les segones eleccions, les del 26/6/2016. Amb petites correccions, els resultats electorals van ser una repetició dels de mig any abans. Es tornava a la posició de partida.

Després de les segones eleccions tots els partits han tornat a repetir els mateixos discursos, combinats amb les quatre coincidències detallades abans. No hi ha hagut cap argument nou, cap idea nova que faciliti sortir de l’atzucac.

Cap partit sembla disposat a assumir el cost polític que comportaria canviar d’opinió, i dir donde dije Digo, digo Diego. I quan dic cap vull dir tots els partits d’obediència espanyola menys Ciudadanos, un partit que ja ens ha demostrat que no és de fiar, però que donarà totes les facilitats perquè Rajoy segueixi sent el president. Amb l’ajut de Ciudadanos, però, no n’hi ha prou. Per sortir de l’atzucac cal necessàriament l’ajut del PSOE.

(Segueix aquí)

dilluns, 25 de juliol de 2016

No es pot tractar la gent d’idiota

“No es pot tractar la gent d’idiota. Vivim en un món, el món de la política, que s’ha d’anar de cara. Penso que ho han fet molt malament. Això que ha passat no ens agrada. Canviarem radicalment aquesta manera de fer”.

Aquestes afirmacions tan contundents les va pronunciar dimecres passat Marc Castells, alcalde d’Igualada. Són unes reflexions que, per altra banda, segurament comparteix una bona part de la ciutadania. Amb totes les excepcions individuals que calguin que, sortosament, n’hi ha moltes, l'activitat política està tan desacreditada que la gent de vegades explota i parla clar.

La novetat recau en el fet que les declaracions de Castells no anaven dirigides contra un opositor polític sinó contra Francesc Homs, un company diputat del seu propi partit, PDC (ex-Convergència). Amb l’explicació confusa —per definir-ho d’una manera amable— de la votació de la Mesa del Congreso de los Diputados, certament Homs ens va tractar d’idiotes, i es mereixia que algú li ho digués. En política, si una cosa no es pot explicar és que no es pot fer.

Una reflexió final. La votació era secreta perquè així ho especifica el reglament del parlament espanyol. En conseqüència, només el propi diputat coneix quin és el seu vot. Però, per altra banda, tots els partits consideren inacceptable —i així li van retreure a Homs— que després no s’expliqui què ha votat cadascú. Estem davant d’una contradicció flagrant. Quin sentit té que el vot sigui secret si després s’ha de fer públic què ha votat cada partit?

dissabte, 23 de juliol de 2016

Una carta a La Vanguardia


Qui no vota, no vota

Xavier Vives, en el seu article “L’incert camí del Brexit” (Opinió, 21/7/2016) incorre en un error en fer una interpretació equivocada dels resultats del referèndum britànic. Així, afirma que “només una mica més d’un 36% dels votants potencials estava a favor del Brexit”, donant per fet que tots els que es van abstenir eren partidaris del Remain. Amb la mateixa credibilitat, és a dir, cap, també es podria interpretar que tots els abstencionistes eren partidaris del Brexit, i llavors la conclusió seria la contrària, és a dir, que només el 34% dels votants potencials estava a favor del Remain.

Doncs bé, ni una cosa ni l’altra. Com que ningú sap el sentit del vot dels abstencionistes, no es poden treure conclusions basades en la suposada voluntat política d’un abstencionista si el dia del referèndum s’hagués acostat a les urnes.

MIQUEL SAUMELL
Barcelona

Nota: Encara que la carta no ho diu, el mateix argument val també per aquells que fan lectures estranyes i, massa sovint, interessades, d'altres enquestes i referèndums geogràficament més propers. Qui no vota, no vota.

dijous, 21 de juliol de 2016

Carnet de pare?

L’altre dia comentàvem els problemes de tota mena —i també les moltes satisfaccions— que els pares, i les mares, evidentment, experimenten amb els seus fills. I amb les seves filles, és clar, però a partir d’ara ja no desdoblaré més per sexes, que aquest invent del “totes i tots” constitueix una ridiculesa lingüística de primer ordre que durarà el que dura una moda passatgera però que, mentrestant, em produeix una urticària mental que em vull estalviar.

Quan els fills ja passen d’una certa edat, posem per cas els 23, sense cap pretensió que el fet de fixar aquesta edat hagi de ser un dogma inamovible, els pares responsables haurien de ser conscients que ja han fet tot el que han pogut. Com diu la dita, qui fa tot el que pot no està obligat a més. Però si els progenitors no ho han fet prou bé, una possibilitat que no s’ha de descartar pas, un es pot preguntar com és que per conduir, per pescar, per navegar i per moltes activitats més s’han d’acreditar la preparació correcta i uns mínims coneixements mitjançant uns carnets oficials, mentre que per tenir i educar fills, una tasca molt més important que qualsevol altra de les descrites, no s'exigeix res. Per educar fills la capacitat dels pares es dóna per suposada. Passa com amb els militars, que el valor se le supone.

Abans d’acabar vull puntualitzar que només he plantejat una pregunta retòrica, perquè no m’agradaria que es pogués interpretar que estic reclamant un nou control sobre les nostres vides, en aquest cas sobre la nostra capacitat d’educar els fills. Per si de cas, no donem idees perverses! I és que el governant, especialment si és d’esquerres, té una tendència innata a voler-ho controlar tot, i no li costaria gaire inventar-se el carnet de pare que ens concediria una oficina pública, naturalment de nova creació, plena de psicòlegs i assimilats amb sou a càrrec del ciutadà. No estan les coses com per caure en més despeses públiques i, last but not least, de controlats per l’administració pública ja n’estem massa.

dilluns, 18 de juliol de 2016

Viatjar i byatxà

Encara que aquesta és l'època de l'any que més es viatja, no tothom està preparat per sortir de casa. He estat molts anys anant pel món, gairebé sempre per motius professionals. He visitat tota mena de països, dictadures toves i dures, democràcies reals i d’altres simplement formals, és a dir, aquelles que de democràcia només en tenen el nom, i que són els països que més sovintegen. He estat a molts llocs on els blancs són majoria, però també en països on la majoria està formada per negres. He viatjat una quinzena de vegades a la Xina, i també he estat en altres països asiàtics. He vist religions, cultures, tradicions, gastronomies, normes socials, etc. molt diferents de les meves. He hagut de negociar amb empresaris privats i també, en els països d’economia centralitzada, és a dir i per entendre’ns, comunistes, amb funcionaris estatals. Cada un d’aquests perfils humans té les seves característiques específiques, i t’has d’adaptar a tot allò que et vas trobant i que, normalment, no t’ensenyen a cap universitat. Per saber anar pel món la millor escola és la experiència pròpia.

Doncs bé, tot això ho explico perquè, si alguna conclusió clara he tret de les meves experiències d’anar pel món, és aquella tan coneguda que diu que donde fueres, haz lo que vieres. He après que seguint aquesta màxima tan simple és molt més difícil equivocar-se o fer el ridícul, i a mi no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Però no tothom que viatja es fa el mateix plantejament. Així, també m’he trobat amb gent que a Gaborone busca desesperadament un restaurant espanyol on li facin una paella valenciana. Anant pel món he coincidit amb persones que només parlen espanyol (segur que tots us hi heu trobat) i estan convençudes que si en un país de parla anglesa criden una mica i vocalitzen exageradament —en espanyol, és clar— el seu interlocutor necessàriament els ha d’entendre. Quan veig aquests comportaments tan estranys m’agafa vergonya per elles i procuro fugir en direcció contrària, sempre sense ensenyar el passaport. Com deia al principi, no tothom està preparat per sortir de casa.

divendres, 15 de juliol de 2016

De la conversa presencial al xat digital

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de juliol de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.764 de La Veu de l'Anoia)

Amb la proliferació de les noves tecnologies de la comunicació s’està perdent l’art de la conversa en directe i sense intermediaris digitals pel mig, com es feia abans. Abans volies parlar amb una persona i quedaves per dinar o per fer un cafè, i l’entorn convidava a la conversa reposada i sense interrupcions. Ara tot resulta urgent, i la nova organització de la societat ha anat imposant que t’hagis de comunicar per altres mitjans que la tecnologia digital ha anat posant al nostre abast. Diuen els experts que fins i tot les comunicacions telefòniques tradicionals s’empobreixen. Ara toca comunicar-se via WhatsApp o Telegram, o per mitjà de Twitter o Facebook, o per correu electrònic o SMS, tot i que aquests últims mitjans, que fa uns anys van començar monopolitzant les nostres comunicacions digitals, van quedant cada dia més arraconats i substituïts per altres plataformes més innovadores.

Abans que la tecnologia digital s’introduís a les nostres vides, mentre tenies una conversa distesa amb el teu interlocutor no es produïen interrupcions. Ara hi ha més temps dedicat a les interrupcions que a la conversa, i aquestes sempre semblen tenir total prioritat. Quan al mig d’una conversa sona la trucada d’un mòbil, o no sona però el seu propietari la nota per la vibració, segur que aquesta excusa us resulta familiar: “Perdona, és que estic esperant una trucada urgent. Estaré de seguida”. I et deixen plantat amb la paraula a la boca, com donant a entendre que aquella trucada no només és tan urgent com diuen sinó que és molt més interessant que la conversa que estaven mantenint amb tu. I molt més sovint del que seria desitjable aquella conversa intempestiva i, sovint, banal, no dura un moment sinó que s’allarga més del compte. Convindreu amb mi que, amb poquíssimes excepcions, no hi ha conversa telefònica que no pugui esperar una estona.

Amb les noves formes de comunicació digital tots plegats ens hem acostumat malament, i entre tots —uns per acció i uns altres per omissió, és a dir, per no queixar-nos en veu alta— estem creant una societat de gent mal educada i poc respectuosa. Però, a més, no som prou conscients que la proliferació de mòbils connectats a tota hora ens va convertint en els nous esclaus del segle XXI, ara al servei de la tecnologia digital. Se’ns ofereix un smartphone d’última generació i, sigui per imposició aliena o per la voluntat pròpia del seu usuari, aquell aparell no es desconnecta mai. Però el dret a interrompre una conversa no està escrit enlloc.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Països amb inflació desbocada

Encara que haver-lo viscut personalment ajuda a entendre una mica el fenomen, no és fàcil explicar a un profà en la matèria en què consisteix la inflació desbocada, i això per no parlar de les seves causes. He estat en diversos països d’inflació desbocada. Al matí canviava la moneda estrictament necessària per a les despeses previstes del matí, i al migdia tornava a canviar per a les despeses de la tarda, no cal dir que a una taxa de canvi més favorable. En una situació d’inflació desbocada els preus no paren mai de pujar. El preu del cafè que t’has pres al matí, al migdia ja no és vàlid. El bitllet de Zimbabwe reproduït a dalt, amb un munt de zeros, amb prou feines servia per pagar un dinar. I, l’endemà, ni per això. Normalment això de posar tants zeros als preus de les coses ho resolen suprimint-ne uns quants de tant en tant. Recordo el cas de l’Argentina hiperinflacionista dels anys setanta i vuitanta del segle passat. Llavors, la moneda, el peso, amb uns quants zeros suprimits, passava a anomenar-se peso nou. Mil pesos (o un milió de pesos) passaven a ser un peso nou. I sant tornem-hi. De cop i volta la denominació peso desapareix i sorgeix l’austral, sempre amb menys zeros que abans. Ara, des de fa bastants anys, tornen a tenir el peso, que equival a 10.000 australs d’abans. Vaja, com per tornar-se boig. No cal dir que per fer operacions de comerç exterior en aquests països d’inflació desbocada t’has d’oblidar de la seva moneda i operar en monedes estables com el dòlar o l’euro.

dilluns, 11 de juliol de 2016

Castigats sense sopar

La setmana passada es fa fer públic que el rei espanyol i/o el seu govern —no queda clar de qui va partir la curiosa iniciativa— van castigar sense sopar els legítims representants dels partits nacionalistes bascos i catalans. O potser era un dinar, vés a saber, però l’hora de l’àpat vetat a nacionalistes catalans i bascos resulta irrellevant.

Aquesta gent és una mica estranya, i de proves ens en donen cada dia. Potser pensaven que, amagant els altres nacionalistes, és a dir, aquells que no són nacionalistes espanyols, el seu convidat, Barack Obama, president dels Estats Units, no s’assabentaria de la seva existència ni del problema polític que Espanya té plantejat.

Aquesta gent deu ignorar que Obama disposa d’uns excel·lents serveis diplomàtics i consulars per tenir-lo al corrent de tot. I de tot vol dir de tot, també del que passa a Catalunya i a Euskadi. Per cert, el consolat americà a Barcelona, un dels més antics del món, fa una cosa que no fa gairebé cap organisme públic espanyol a Barcelona: tuiteja amb tota normalitat en català.

És evident que els nacionalistes perifèrics no desapareixeran pel fet que se’ls castigui sense sopar, i això ho sap Obama i ho saben també els polítics nacionalistes espanyols. De fet, amb aquest episodi tan ridícul s’han obtingut uns efectes diametralment contraris als que es buscaven. Ara es parla més dels nacionalistes perifèrics que si no se’ls hagués vetat l’assistència a l’àpat, un àpat que, com no podria ser d’altra manera, també anava a càrrec de les nacions perifèriques peninsulars. És a dir, cornuts i pagar el beure, aquest és el nostre destí mentre no decidim emancipar-nos.

PS: Tot i que, finalment, per voluntat d’Obama, l’àpat oficial ha quedat anul·lat, aquests comentaris mantenen, però, la seva plena vigència.

divendres, 8 de juliol de 2016

Sanfermines

Aquesta foto de Pedro Armestre la trobo espectacular. Fa bastants anys vaig anar als Sanfermines acompanyant un client anglès que no s’acabava de decidir a tancar un negoci que m’interessava molt. Vaig pensar, i ho vaig encertar, que convidant-lo un parell de dies tot pagat a Pamplona seria l’empenteta que feia falta per acabar de lligar l’operació. A veure, els toros no m’agraden gens —si el toreo es arte, el canibalismo es gastronomía—, però cal haver-hi estat per concloure que l’espectacle dels Sanfermines és molt més que una corrida de toros.

dimecres, 6 de juliol de 2016

Els cambrers de Baleària

Els fets. Un cambrer gallec de Baleària dirigint-se a un passatger que feia la ruta d’Eivissa a Formentera, en demanar-li aquest un cafè amb llet: “Mira, en gallego, español, francés, inglés y hasta en italiano te entiendo, en catalán o mallorquín, ya no”. Com que qui demanava un cafè amb llet era una persona coneguda i ho va penjar a twitter, la xarxa aviat es va fer ressò de l’incident. A Espanya, el cambrer de Baleària ha tingut molts més defensors que detractors. Cap sorpresa, l’anticatalanisme està molt estès.

La “disculpa” del cambrer. “No tenía que haberle contestado como lo hice y le pido disculpas si le he ofendido”. Estudiem-la. Primer et peguen i després es disculpen per “si le he ofendido”? No, la cosa no va així, és evident que hi ha hagut una ofensa i, per tant, la primera frase és correcta, però la segona no. Aquest afegitó “si le he ofendido” treu tot el valor a la disculpa. Vol dir que, en el fons, no se la creu. Algú ha induït el cambrer a demanar disculpes, però no li ha transmès bé les instruccions.

El comentari. De cambrers de Baleària n’està ple, i quan dic cambrers tinc al cap policies, guàrdies civils, fiscals, jutges, metges, professors, etc., en definitiva, funcionaris públics espanyols que són destinats a Catalunya —o que hi vénen voluntàriament— i actuen com si això fos una colònia de la seva propietat, on ens poden imposar la seva llengua, l’espanyola, amb tota naturalitat i sense que mai passi res. No entenen, no se sap si perquè no volen o per una evident manca de capacitat intel·lectual, que en l’àmbit lingüístic català els forans són ells, els que s’han d’adaptar són ells i que, per tant, qui ha de saber que un cafè amb llet és l’equivalent d’un café con leche són ells, encara que no ho sàpiguen dir en català.

Per acabar amb una mica d’humor. El passatger hauria d’haver intuït que, si demanava un cafè amb llet, el cambrer espanyol potser no l’entendria. Què li hagués costat demanar una Coca-Cola, evitant així el conflicte lingüístic? Aquests catalans, ja són ganes de provocar, ja!

dilluns, 4 de juliol de 2016

Photo opportunity

No havia passat ni una setmana del referèndum del Brexit britànic, guanyat pels euroescèptics partidaris del leave en el conjunt de la Gran Bretanya però no a Escòcia, que la Primera Ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, se’n va anar a Brussel·les a fer-se unes fotos amb Jean-Claude Juncker, President de la Comissió Europea, Martin Schulz, President del Parlament Europeu, i altres destacats dirigents polítics europeus.

La photo opportunity és una faceta molt important de la política de gestos, i la Primera Ministra escocesa era perfectament conscient que aquell moment històric l’havia d’aprofitar. Quan, a més a més, a Brussel·les es va trobar amb reaccions molt amistoses per part dels seus interlocutors, així com una declaració que deia que “Escòcia s’ha guanyat el dret a ser escoltada”, molts catalans vam sentir una enveja sana dels escocesos i, molt especialment, dels seus governants.

Encara que els casos de Catalunya i Escòcia no són ben iguals, s’assemblen força. El Govern de la Generalitat hauria de seguir molt de prop els passos que vagin donant els escocesos i, quan calgui, mirar d’imitar-los. D’entrada, el President Puigdemont s’hauria de proposar obtenir de Brussel·les, quan abans millor, unes fotos i unes declaracions similars a les que les autoritats comunitàries van obsequiar la senyora Sturgeon. Catalunya es va guanyar el dret a ser escoltada molt abans que Escòcia.

divendres, 1 de juliol de 2016

Revetlla de reflexió

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de juny de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.762 de La Veu de l'Anoia)

Avui celebrem la revetlla de Sant Joan i demà és festa a Catalunya, així que els catalans tindrem un llarg cap de setmana per anar reflexionant. Diumenge tenim eleccions espanyoles, i els líders polítics esperen el miracle que els tregui de l’atzucac en el qual es troben, i es puguin posar d’acord per configurar el nou govern espanyol. Però a hores d’ara ningú pot garantir que això acabi passant. Dissabte serà la jornada oficial de reflexió en la qual, segons la legislació vigent, la propaganda electoral no està permesa, com tampoc ho està la publicació d’enquestes, una antigalla legal que en l’època d’internet resulta molt ridícula. Però ja se sap que en aquest país la realitat sempre va per davant de la legislació i, feta la llei, feta la trampa. Així, les enquestes oficialment estrangeres d’El Periòdic d’Andorra s’han convertit en tot un clàssic per esquivar prohibicions.

Bé, el fet és que diumenge els electors estem novament convocats a les urnes per elegir la composició del parlament espanyol, i aquests dies és oportú plantejar-se com ens convé als catalans exercir la nostra responsabilitat. Cal suposar que molts votants ja saben quina llista electoral ficaran a l’urna, i també és de preveure que la majoria repetirà el vot de desembre. Però com que tot això són suposicions, també podria ser que diumenge es produís un canvi significatiu respecte a les anteriors eleccions, un canvi que potser podria ser conseqüència de fenòmens externs. En aquest sentit, a ningú se li escapa que el resultat del referèndum del Brexit que se celebra avui a la Gran Bretanya tindrà efectes directes en els resultats electorals de diumenge.

Fetes aquestes consideracions, quina incidència poden tenir les eleccions espanyoles en el procés cap a la independència de Catalunya? Diria que cap, ja que, governi qui governi, tots els partits espanyols van d’acord a negar l’única solució que resoldria el problema català, solució que passaria perquè els catalans votessin democràticament el seu futur en un referèndum vinculant en el qual només es preguntés sobre la independència, sí o no, i en què guanyaria l’opció que tragués un vot més del cinquanta per cent dels vots emesos. Però al marge de quina sigui la voluntat majoritària dels catalans —l’enquesta de La Vanguardia de diumenge tornava a parlar d’una clara majoria independentista—, els catalans no poden esperar cap col·laboració dels partits espanyols. Per tant, mirat amb ulls independentistes, resulta irrellevant qui guanyi diumenge a Espanya.

dimecres, 29 de juny de 2016

Post 26-J, partit a partit

ECP.- Han enredat molts votants de bona fe amb les seves promeses d’un referèndum acordat amb Espanya que saben perfectament que no les podran complir. Cada dia està més clar que la seva prioritat màxima, i podríem dir que única, és Espanya; en aquest sentit, per a ECP Catalunya només és un mer instrument al servei dels interessos superiors de Podemos. Ben legítims, això sí, però és bo recordar-ho.

ERC.- Sort en van tenir dels molts vots prestats per la CUP, però tot indica que aquest préstec té data de caducitat. Caldrà veure si a Madrid saben gestionar amb intel·ligència el subcampionat assolit a Catalunya. Per altra banda, semblen estar oblidant massa ràpid que el moviment independentista és políticament transversal, i que quan es parla d’independència el seu company de viatge natural és CDC; els uns sense els altres no ens portaran enlloc.

PSC.- Segueixen la seva deriva, i cada dia que passa hi posen més interès, per esdevenir un partit extraparlamentari a Catalunya, i tot indica que ho acabaran assolint. De fet, gairebé tota la seva cúpula directiva actual, encapçalada per Iceta, funciona amb mentalitat PSOE, i no té massa sentit que encara utilitzin unes altres sigles.

CDC.- N’han sortit molt més ben parats del que semblava. Però que no es confonguin. Un aggiornamento a fons d’idees, persones i mètodes no el poden demorar més ja que la paciència dels seus votants tradicionals, molts dels quals ja els han perdut, no és infinita. Si aspiren a tenir protagonisme en el futur necessiten molt més que un simple maquillatge.

PP.- Primera constatació: el primer partit d’Espanya només és el cinquè partit a Catalunya. Segona: veient la nul·la incidència que entre els seus votants ha tingut el cas Fernández Díaz, un pot concloure que darrere dels seus resultats electorals hi han uns valors ètics més que dubtosos. Aquest episodi tan lamentable ens demostra, un cop més, que no són de fiar.

C’s.- Tampoc són de fiar, i només hi afegiré que estic francament encantat —i sé del cert que no sóc l’únic que ho pensa— que el partit que va néixer amb l’objectiu principal de carregar-se el català hagi quedat l’últim a Catalunya.

CUP.- No es van presentar a les eleccions però ara ja comencen a donar lliçons sobre què haurien de fer els altres partits. En fi, són així.

dilluns, 27 de juny de 2016

Guanyi qui guanyi, guanya Espanya

Vinyeta: El Mundo

Quan hi ha eleccions espanyoles, com les d’ahir, Espanya sempre guanya, també a Catalunya. Quan dic Espanya no cal dir que m’estic referint als partits polítics espanyols PP, PSOE, P's i C's, és a dir, els que tenen Espanya com la seva única prioritat. Això sí, sempre guanya Espanya però no sempre guanyen els mateixos. Aquesta vegada han guanyat els bandarres que ara s’ha sabut que durant anys s’han dedicat a espiar i conspirar en secret contra els independentistes catalans, amb unes pràctiques perverses que només s’utilitzen en dictadures i que són, per tant, profundament antidemocràtiques, però que a la vegada estan ben vistes i donen vots a l’Espanya anticatalana que, dissortadament, està molt estesa. Ells saben que per cada vot que perden a Catalunya, en guanyen cinc a Espanya; negoci rodó.

Ahir també haurien pogut guanyar els socialistes, o els podemitas, comuns i altres franquícies territorials d’extrema esquerra, que per dissimular una mica la seva profundíssima espanyolitat però, alhora, per intentar diferenciar-se de la dreta, posen banderes republicanes a dojo —espanyoles, és clar— en els mítings catalans de la seva campanya. Però no ha estat així. Finalment, sobre els ciudadanos poca cosa es pot dir. Han patit un sever correctiu electoral, i els vots prestats pel PP fa mig any han tornat ara als seus orígens. Per altra banda, potser encara no han entès que, presentant-se amb un candidat català, gairebé tenen la garantia de no arribar mai a La Moncloa.

Fetes aquestes consideracions en clau espanyola, alguns potser diran que l’independentisme català ha fet llufa, o que ha aguantat l’escomesa espanyola, o fins i tot que s’ha enfortit. Però la realitat és que, ens agradi o no, en unes eleccions espanyoles sempre guanya Espanya, i té tot el sentit que sigui així ja que la catalana és una altra lliga que només es dirimeix en les eleccions catalanes. Dit d’una altra manera, té poca importància quin partit governi Espanya, perquè els partits d’àmbit estatal que dèiem abans tenen una característica comuna que els agermana, i és la seva posició intransigent sobre el problema catalán. Els podemitas també, és clar, encara que els de Pablo Iglesias sempre intenten enredar-nos amb una calculada ambigüitat.

dijous, 23 de juny de 2016

Avui no calen comentaris

Foto: ara.cat

“Les hemos destrozado el sistema sanitario”

dimecres, 22 de juny de 2016

Demà els catalans no podrem votar

Foto: aljazeera.com

Imaginem-nos una parella que té un fill major d’edat que decideix marxar de casa per començar una nova vida independent. No cal dir que, amb més o menys intensitat, aquesta decisió afectarà tota la família. Hauria, doncs, de demanar permís als pares, àvies, oncles i cosines per emancipar-se? És evident que no, només a ell li pertoca decidir marxar de casa, encara que la seva decisió afecti tota la família. Doncs bé, si s’entén això, també s’entendrà que demà els catalans no podrem votar.

Demà els britànics voten en referèndum si es queden a la Unió Europea o marxen i, sigui quina sigui la decisió que prenguin, aquesta afectarà tots els europeus. Però, tot i això, demà només votaran els britànics. No he sentit cap dirigent polític no britànic reclamant poder votar, ja que tothom entén que la decisió de marxar o quedar-se només la poden prendre els britànics. De la mateixa manera que quan es va votar sobre la pertinença d’Escòcia a la Gran Bretanya, tot i ser una decisió que afectava tots els britànics, només van votar els escocesos.

La conclusió lògica d’aquestes obvietats és que quan a Catalunya es voti sobre la seva independència només votaran els catalans, encara que algú de fora pugui pensar, amb tota la raó, que la decisió que es prengui a Catalunya també l’afectarà a ell. Quan es van convocar els referèndums sobre la independència del Quebec tampoc no van votar tots els canadencs sinó només els quebequesos. Així, per més que a alguns ens agradaria, demà els catalans no podrem votar, i no cal dir que respectarem democràticament el resultat de les urnes.

dilluns, 20 de juny de 2016

De veritat pensen que som cretins?

Alguns gestors de la cosa pública estan convençuts que viuen en una societat formada per cretins, i que com a tals ens han de tractar. Són aquells que, quan fa calor, pensen que estan obligats a recomanar-nos beure molta aigua i evitar passar pel sol. Ens ho van repetint cada dos per tres perquè deuen pensar que, si no ho fessin, a nosaltres potser no se’ns acudiria. Ens tracten de curts de gambals quan, molt més sovint del que seria desitjable, els curts de gambals es troben entre els gestors de la cosa pública. No dic que tots ho siguin, segurament són només uns quants, però són els que fan més soroll mediàtic. Fins i tot els animals irracionals, que no han anat mai a escola, saben què s’ha de fer quan fa calor: beure aigua i evitar el sol. En una societat madura com se suposa que és la nostra, de persones així que cobrin un sou públic no n’hi hauria d’haver cap. Recordem que el seu salari el paguem entre tots, i no estan les coses com per anar pagant cretins per recordar-nos les obvietats.

divendres, 17 de juny de 2016

Consignes vs. arguments

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de juny de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.760 de La Veu de l'Anoia)

Em trobo sovint que quan es discuteix d’algun tema polític sempre hi ha qui intenta tancar el debat anteposant la consigna política per davant de l’explicació argumentada que un espera sentir de persones intel·ligents. Podem parlar, per exemple, d’una consigna política molt repetida darrerament, aquella que diu que “els bancs són els culpables” de tot. No s’acostuma a passar d’aquí, i el debat, per dir-ho d’alguna manera, no va més enllà d’anar repetint la frase com un lloro, com si per més que es repetís pogués acabar sent veritat. Estudiem-la, doncs.

Es diu que en aquesta crisi els bancs han estat rescatats amb diner públic, i això és fals. Els bancs no han estat rescatats amb diner públic. S’han rescatat entitats financeres, sí, però cap d’aquestes entitats era un banc sinó que eren caixes d’estalvi, i tothom sap que no té res a veure una cosa amb l’altra. Els bancs són entitats privades amb uns accionistes que arrisquen la seva inversió. Així, si el banc té pèrdues, qui hi perd és l’accionista, no el contribuent. Les caixes, en canvi, no tenen accionistes. Estaven supervisades, dirigides i fèrriament controlades pels polítics que governaven el territori i, quan van anar malament, aquestes entitats sí que es van rescatar amb diner públic.

Posem un exemple ben proper i nostrat de caixa rescatada, la catalana Caixa de Catalunya, depenent de la Diputació de Barcelona, llavors controlada pels socialistes. Després va ser Catalunya Banc (de fet encara conserva la marca), i ara, després de la seva privatització, és una secció més del banc espanyol BBVA. El socialista Narcís Serra, ex gairebé tot en política, era qui es trobava al capdavant de l’entitat. Els socialistes, que llavors manaven molt al territori, controlaven el consell d’administració, amb el suport dels sindicats i altres entitats. Per tant, posats a buscar culpables del desastre d’aquella caixa, els trobarem entre els socialistes, no entre els bancs.

És important tenir molt clares aquestes coses, i poder rebatre aquesta mena de falsedats sempre que se’ns intenti fer passar bou per bèstia grossa. Si seguim acceptant com si res que es vagi repetint que “els bancs són els culpables”, potser correm el risc que la gent que no rumia gaire pugui concloure que l’afirmació és certa i actuï en conseqüència. No seria gens recomanable que s’acabés perdent la confiança en les nostres entitats financeres, la gent tragués tots els diners del banc i els amagués sota el coixí com ja havia passat en èpoques pretèrites.