divendres, 28 d’agost de 2015

Top manta

(L’article original en versió paper es va publicar el 21 d'agost de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.718 de La Veu de l'Anoia)

El top manta és una forma, no regulada per la llei, de vendre productes falsificats o que infringeixen els drets d’autor. Les persones que intenten guanyar-se la vida amb aquesta activitat il·legal —no cal dir que el top manta no paga impostos de cap mena— acostumen a ser estrangers que no tenen el permís de treball, i com que no poden accedir a un lloc de treball normal s’han de buscar la vida com poden. Però, dit això, de persones il·legals no n’hi ha. Al marge de la seva situació administrativa, nacionalitat, color de pell, etc., les persones només són persones, aquí i a qualsevol lloc.

És ben sabut que situacions administratives anòmales com la manca de papers afecten determinats col·lectius de persones. Però per més anòmala que sigui una situació administrativa, la persona que hi està involucrada no es converteix en una persona il·legal. Tot això són obvietats, sí, però de tant en tant convé recordar-les perquè hi ha qui té una certa tendència a confondre les coses, és a dir, a confondre el comerç il·legal amb una inexistent il·legalitat de les persones.

El fet inqüestionable és que els estrangers que temporalment no disposen d’un permís de treball també han de guanyar-se la vida, i alguns no veuen altra opció que dedicar-se al top manta. Ningú dubta que es tracta d’una activitat il·legal però les persones, també aquest col·lectiu, tenen el costum de menjar cada dia i, per fer-ho, necessiten guanyar diners. No defenso l’activitat il·legal del top manta, només intento explicar-ne els motius.

No cal dir que aquesta activitat provoca una competència deslleial i causa greus perjudicis al comerç legal, que paga lloguer, impostos, Seguretat Social, etc. Per tant, la solució als problemes causats pel top manta només passa per prohibir aquesta activitat i, alhora, oferir altres solucions a aquells que s’hi dediquen. La solució no passa per organitzar una mena de gueto dels manters traslladant-los a determinats indrets allunyats de les botigues, com es va fer l’estiu passat en alguna població de la costa.

Però quan veus que alguns governs municipals com, per exemple, el de Barcelona, justifiquen i a la pràctica sembla que protegeixin més els venedors top manta que els botiguers que paguen els seus impostos és quan t’adones que algú està perdent el nord. Les administracions públiques han d’oferir solucions alternatives als manters (netejar boscos?). Els efectes de la immigració il·legal mai poden passar per fer els ulls grossos a una nova il·legalitat en forma de top manta.

dimecres, 26 d’agost de 2015

Vergonya de ser europeu

Dibuix: El País

Veient les lamentables reaccions que les autoritats de la UE i les dels països que en formen part tenen amb els refugiats africans i asiàtics que després de jugar-se la vida i de patir tota mena de vicissituds arriben a una Europa que ells creien endreçada i els fets cada dia demostren que no ho és, sento vergonya de ser europeu i de pertànyer a una UE incapaç de resoldre un greu problema humanitari que hauria de tenir prioritat absoluta i dissortadament no la té.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Països Catalans? Ara no toca

Com que sembla que encara no hi ha prou gent disposada —conscientment o no— a enterbolir el debat independentista a base d’introduir-hi qüestions col·laterals que al meu entendre són del tot innecessàries, ara ha sortit un conseller de la Generalitat de Catalunya parlant dels Països Catalans com la “nació completa” i reivindicant la relació que s’hauria d’establir en el futur entre València, Balears i Catalunya, com si en ple segle XXI aquests territoris encara formessin part d’una única realitat política.

A banda de la nostra història, a dia d’avui l’únic lligam que hi ha entre els territoris que formen els Països Catalans és la llengua catalana. I encara, perquè no és cap secret que en molts indrets el català està desapareixent a marxes forçades, gràcies en bona mesura a una política d’immigració mal gestionada agreujada darrerament per les polítiques de genocidi lingüístic anticatalà introduïdes pel PP allà on ha pogut governar.

Trobo fora de lloc que tot un conseller de la Generalitat hagi obert ara, precisament ara, aquest nou debat, com si no tinguéssim prou feina en gestionar el difícil procés que tenim obert a Catalunya: ens quedem a Espanya o ens independitzem? Quan sigui el moment que, repeteixo, no és precisament ara, ja tindrem temps d’obrir, si cal, aquest nou debat i d’altres que es puguin presentar. Mentrestant seria bo no entrar en debats que ara no toquen.

dijous, 20 d’agost de 2015

Franco Rabell i l’independentisme

Foto: eldiario.es

És molt recomanable llegir l’entrevista amb Franco Rabell que surt publicada avui a Vilaweb. Si encara en teniu, sortireu immediatament de dubtes. Franco Rabell ni és independentista ni ho ha sigut mai, i té tot el sentit que un personatge amb un perfil polític com el seu encapçali una llista unionista d’esquerres. Els seus tutors, els d’Iniciativa que paguen la festa —mitjançant uns crèdits que ja veurem si poden tornar— i els Podemos que hi posen el màrqueting i quatre idees, sempre miren en primer lloc cap a Espanya i els interessos espanyols; per a ells, les reivindicacions polítiques de Catalunya són poca cosa més que una nosa amb la que Espanya ha de conviure. És la conllevancia, que deia Ortega y Gasset fa vuit dècades. Els tutors de Franco Rabell no haurien permès mai que un independentista encapçalés la seva llista. Tenen tot el dret a ser unionistes, faltaria més, però és deshonest que membres d’aquesta candidatura electoral segueixin marejant la perdiu amb aquest tema, mirant d’enredar persones que no estan massa al cas. El 27S hi ha dues clares opcions independentistes. Una és políticament transversal i l’altra és clarament d’esquerres, però cap d’aquestes llistes és la de Franco Rabell, tot i que algun independentista despistat potser l’acabarà votant. Tothom té dret a equivocar-se.

dilluns, 17 d’agost de 2015

L’independentisme, estaria preparat per perdre?

Els defensors de la continuïtat colonial ho han dit ben clar: la independència de Catalunya no tirarà endavant ni amb el 51 ni amb el 80 per cent dels vots. Els unionistes no estan democràticament preparats per perdre, i això vol dir que si guanya la independència també s’haurà de superar aquesta eventualitat. Si guanya l’opció independentista es necessitarà molta mà esquerra i altíssimes dosis de diplomàcia, tant a Barcelona i Madrid com a Brussel·les (UE) i Nova York (UN). Però també tenim a favor nostre que una Catalunya independent seria un contribuent net de la Unió Europea. I veient com van les coses a Europa aquest no és un tema menor.

Tot i que molts donen per fet que el 27S guanyarà l’opció independentista, des de la racionalitat més estricta ens hauríem de fer aquesta pregunta: l’independentisme, estaria preparat per perdre? Siguem realistes, la possibilitat que el sí a la independència de Catalunya no esdevingui majoritària no s’ha de descartar, i llavors la pregunta que ens hauríem de fer els catalans que haguéssim triat aquesta opció és si acceptaríem democràticament la derrota. Jo sí, però deixo la pregunta a l’aire perquè cadascú se la respongui.

S’hauria de fer entre els indecisos molta pedagogia dels avantatges de marxar i dels inconvenients de quedar-se a Espanya. L’oferta que ens arriba de Madrid és la de continuar com fins ara, potser amb algun lleuger maquillatge constitucional com la reforma del Senado i poca cosa més, o introduint-hi un concepte que s’ha posat de moda: el federalisme. Però seria una enganyifa. No cal haver viatjat gaire per concloure que a Espanya no hi ha federalistes. Els grans partits d’àmbit estatal són tan federalistes com el PP: una, grande y libre, i si no hi estàs d’acord en tornem a parlar d’aquí a tres segles.

Queda poc més d’un mes pel 27S, i hem de tenir clar que si perdés l’opció independentista la culpa només seria nostra. Voldria dir que els partidaris d’aquesta opció política no hauríem treballat prou bé per convèncer els molts indecisos que a dia d’avui encara dubten a qui votar. Però si en les poques setmanes que falten per la jornada electoral cada partidari de l’independentisme fos capaç de convèncer dos indecisos, estic convençut que no ens hauríem de fer la pregunta del títol d’aquest article.

divendres, 14 d’agost de 2015

Dóna la cara però no convenç

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 d'agost de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.716 de La Veu de l'Anoia)

Durant el seu mandat el president Rajoy s’ha caracteritzat pel poc contacte que ha tingut amb la premsa, però ara que s’acosten les eleccions, previstes per finals d’any, els seus assessors li han fet veure que calia canviar de tàctica. I Rajoy, per fi, ha donat la cara davant la premsa. Així, divendres de la setmana passada va ser notícia que el president del govern espanyol convoqués una roda de premsa i contestés algunes preguntes dels periodistes. La notícia, però, no va ser el contingut de les seves intervencions, que no van aportar novetats, sinó la celebració de la roda de premsa en si mateixa. Tot i això s’ha de celebrar que, com passa en la majoria de països democràtics, el president donés la cara, encara que no convencés.

La intervenció de Rajoy es va centrar en el creixement econòmic d’Espanya. S’acosten eleccions i, naturalment, ara toca transmetre un missatge positiu. El missatge és que la crisi econòmica ja és història, i no negaré que podria ser així en termes macroeconòmics. Però la crisi que ens hauria de preocupar a tots, també als nostres governants, és la crisi que afecta les persones. I aquesta crisi, la de les persones, és evident que segueix amb tanta o més virulència que abans. Només cal sortir al carrer, observar, preguntar i treure conclusions. Mentre les grans empreses anuncien substancials increments dels beneficis els seus treballadors les passen cada dia més magres. D’això, Rajoy en diu superar la crisi.

Segons les estadístiques, ara tenim menys aturats i més treballadors actius. Però observant els ingressos de la Seguretat Social resulta que actualment aquest organisme recapta menys que abans. Com pot ser que havent-hi més treballadors cotitzant i menys treballadors a l’atur la recaptació de la Seguretat Social sigui menor? La resposta és una perversa combinació de precarietat laboral, contractació temporal i uns salaris de misèria. Quan l’empresa acomiada un treballador de dos mil euros al mes i en contracta tres de sis-cents euros, l’estadística ens parla d’un creixement net de dos llocs de treball, però la realitat és que la caixa de la Seguretat Social recapta un deu per cent menys. D’això, Rajoy en diu superar la crisi.

Rajoy va passar de puntetes sobre els casos de corrupció que afecten dirigents i càrrecs polítics del seu partit, com si aquest tema no anés amb ell. I sobre el procés independentista que es viu a Catalunya, objecte de la majoria de les preguntes dels periodistes, no va dir res de nou. Rajoy va suspendre l’examen.

dimecres, 12 d’agost de 2015

A Valls se li veu el llautó

Miquel Valls és el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, una entitat que, actualment i a parer de molts empresaris, serveix per a ben poca cosa. Encara que oficialment la Cambra defensa els empresaris, és ben sabut que aquests ja tenen les seves pròpies organitzacions patronals per defensar-se. La Cambra té la història que té, i ve a ser com un annex en clau política i, òbviament, també econòmica, del govern espanyol. La Cambra és un dels seus altaveus.

Fa pocs dies Valls va demanar amb insistència que els partits independentistes haurien de fer una valoració econòmica de les seves propostes electorals, és a dir, haurien d’explicar els costos de tirar endavant la independència de Catalunya. A Valls, en canvi, no semblen preocupar-li els efectes altament nocius de seguir lligats a Espanya, almenys no en parla mai, i amb això ja deixa clar quins són els seus interessos particulars i els de l’entitat que presideix.

Si Valls pretén representar tot l’espectre empresarial de Catalunya i no només una part hauria de ser valent i, amb els mateixos altaveus mediàtics que va utilitzar l’altre dia, exigir també als partits unionistes que expliquin els altíssims costos de seguir depenent d’Espanya. Mentrestant, mentre Valls només defensi la continuïtat colonial de Catalunya, es pot estalviar aquest discurs, que amb els directius de Freixenet, Planeta, Grupo Godó i companyia ja fem el fet.

dilluns, 10 d’agost de 2015

Catalunya i les televisions espanyoles

Hi ha persones, i diria que a Espanya són majoria, que sobre el procés independentista que es viu a Catalunya s’informen exclusivament mitjançant les diverses cadenes generalistes de televisió de l’estat, és a dir, les privades A3, T5, la Sexta i Cuatro, i la pública TVE. Per comentar el tema de Catalunya aquestes cadenes acostumen a convidar a quatre polítics catalans: Rivera i Arrimadas per part de Ciudadanos, i Albiol i Levi per part del Partido Popular. Per valorar en la seva justa mesura la representativitat política que aquests dos partits tenen a Catalunya, cal recordar que entre tots dos només disposen d’un alcalde, i a Catalunya d’alcaldes en tenim gairebé un miler. Això sí, de tant en tant aquestes cadenes també deixen treure el cap al pobre Iceta, que encara no sembla ser conscient de la delicadíssima situació de la seva franquícia política. Aquest és el limitat catàleg de polítics que les cadenes de l’estat ofereixen als espanyols per il·lustrar-los sobre Catalunya. No ens ha d’estranyar, doncs, que amb una informació tan esbiaixada com la que poden donar aquests personatges molts espanyols tinguin les idees equivocades que tenen sobre la situació real que es viu a Catalunya, però és el resultat lògic de la desinformació a la que estan sotmesos dia sí i dia també per part de les empreses de comunicació.

dijous, 6 d’agost de 2015

Decebedora enquesta del CIS

Ahir es va fer pública l’enquesta del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) sobre les perspectives electorals per a les properes eleccions generals espanyoles previstes per finals d’any. El resum molt resumit és que els partits que tenen acreditats més casos de corrupció, PP i PSOE, pugen, i ho fan en detriment dels nouvinguts a la política espanyola que aspiren a substituir-los, Podemos i Ciudadanos, que baixen en les seves perspectives electorals. Resulta sorprenent constatar que l’elector no sembla gens disposat a castigar políticament el robatori i la corrupció política, i això ens dóna la mesura del seu baix perfil moral. Hi ha qui sembla molt predisposat a castigar els polítics que volen posar urnes per resoldre democràticament els problemes que només es poden resoldre mitjançant les urnes. Són els mateixos que no semblen gens predisposats a castigar electoralment a aquells que pensant només en les seves butxaques particulars decideixen tirar pel dret mitjançant el robatori generalitzat de diner públic. El sistema està podrit, però el més greu és que sovint l’elector actua de còmplice d'un sistema podrit. Decebedor.

dilluns, 3 d’agost de 2015

En defensa de la propietat privada

A Sarrià tornem a tenir okupes, ara al carrer Canet. Dels okupes de Sarrià fa cinc anys ja n’havia parlat, així que avui segurament no aportaré res de nou. Començaré deixant les coses ben clares des d’un bon principi: sóc totalment contrari al moviment okupa. La raó del meu posicionament és ben senzilla: l’okupació és incompatible amb la propietat privada, de la que en sóc ferm partidari. L’okupació és una forma més de robatori, com si et roben el cotxe o la cartera. No és excusa que l’habitatge okupat estigués buit; no hi ha cap llei que prohibeixi que un habitatge pugui estar temporalment buit.

Els okupes diuen que el dret a l’habitatge és un dret constitucional, i tenen tota la raó. Però no deixa de ser curiós que reivindiquin aquest dret i no altres drets que també estan contemplats a la constitució. Com el dret a la propietat privada, per exemple. Per altra banda, enlloc diu que el dret constitucional a l’habitatge te l’hagi de garantir el teu veí o el propietari de la torre del carrer de sobre, sinó que se suposa que te l’ha de garantir l’estat. En conseqüència, encara podria entendre que com a reivindicació d’aquest dret anessin a okupar el Palacio de la Moncloa, però no em cap al cap que okupin habitatges privats.

L’altre excusa que posen sovint els okupes és que l’edifici okupat no tenia amo, com aquella ministra socialista de trista memòria que deia que el diner públic no és de ningú. És una altra falsedat, tots els edificis tenen amo, també els que estan buits. I no cal dir que el diner públic també en té d’amo: tu i jo.

divendres, 31 de juliol de 2015

Paperetes del sí

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de juliol de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.714 de La Veu de l'Anoia)

Sóc contrari al pensament únic i, per tant, no m’agrada l’idea d’una llista de fusió independentista, o de la societat civil, o del president, o sense polítics, o com la vulguem anomenar. Però, dit això, la llista encapçalada per Romeva, que com ja s’ha dit no és la llista Romeva sinó la papereta del sí, és l’opció que triaré el dia que se’ns convoqui a votar. A més d’un li pot semblar incoherent que un liberal acabi optant per una llista encapçalada per Romeva. Accepto la crítica, però la vida és optar, la vida són prioritats, la vida és prendre decisions, i no sempre pots escollir entre les opcions que més t’agradarien. I com que la llista encapçalada per Romeva no és la llista Romeva sinó la papereta del sí, triaré aquesta opció.

Com a persona eminentment pràctica penso que és el mal menor; de totes, és l’opció menys perjudicial per als meus interessos a favor d’una Catalunya independent. D’altra banda, l’opció Romeva és la reacció lògica en contra dels poders de l’estat que no ens permeten votar si ens volem quedar o preferim emancipar-nos d’Espanya. No hi ha cap dubte que l’anunci d’aquesta llista no ha agradat a l’unionisme, i només cal veure com han reaccionat els seus defensors, des de Rajoy i Sánchez a Madrid fins als unionistes catalans com Iceta, Sánchez, Herrera, Duran i Arrimadas a Barcelona. La reacció enfurismada de l’unionisme és la prova del nou que amb la llista Romeva anem pel bon camí.

No cal dir que per als més esquerranosos hi ha una altra opció favorable al sí. Així, els independentistes d’extrema esquerra tindran l’opció de votar la CUP. La seva negativa a afegir-se a la llista Romeva s’ha de respectar, i des de la meva llunyania ideològica amb la CUP no em costa gens d’admetre que són molt més coherents que altres partits. Però es digui el que es digui ara, al final els vots independentistes s’hauran de sumar per saber quants som els partidaris d’aquesta opció, ja que és exactament això el que faríem si es fes el referèndum que no ens permeten fer.

I un apunt final sobre el debat social que tant preocupa a alguns col·lectius, és a dir, el debat sobre quin tipus de societat tindríem amb una Catalunya independent. La resposta és ben simple: els catalans tindrem el model de societat que votem cada quatre anys. Si votem majoritàriament a favor d’una societat oberta i liberal, la tindrem, i si la majoria opta pel socialisme que pretén controlar-ho tot, tindrem socialisme. I si no ens agrada, al cap de quatre anys podrem votar una altra opció.

dimecres, 29 de juliol de 2015

Torna el franquisme?

Que comparant-lo amb els països del nostre entorn geopolític el sistema democràtic espanyol es va deteriorant és un fet difícilment qüestionable. Tots tenim al cap actuacions governamentals antidemocràtiques que vistes individualment potser ens podrien passar per alt, però que sumades i considerades globalment t’adones que la cosa és més greu del que a primera vista pot semblar. El fet és, però, que la malaltissa pretensió de càstig que han fet pública les autoritats espanyoles no és per xiular un himne o per mostrar determinades banderes —uns fets que, per altra banda, en democràcia tampoc haurien de ser punitius— sinó per no impedir (un club de futbol, una federació esportiva, un grup polític) que un tercer xiuli un himne o mostri una determinada bandera. Els governants espanyols pretenen ara que els organitzadors d’un partit de futbol assumeixin una responsabilitat que no els pertoca i, més important encara, que es facin còmplices de retallar la llibertat d’expressió. Però qualsevol demòcrata sap que aquesta línia vermella no es pot traspassar. Xiular és un dret, i mostrar l’estelada també, digui el que digui el govern de torn. No sóc dels que penso que el govern espanyol del PP sigui franquista, ni molt menys, però constato amb preocupació que les actuacions d’alguns dels seus membres s’assemblen cada dia més a lamentables pràctiques polítiques d’altres èpoques que semblaven definitivament arxivades per la història.

dilluns, 27 de juliol de 2015

Fractura social o fractura política?

Una de les acusacions de l’unionisme espanyol per intentar fer descarrilar el procés independentista català és que una Catalunya independent crearia una fractura social entre els catalans. Però no per anar repetint una falsedat aquesta passarà a convertir-se en certesa. És una acusació que no se sosté perquè la fractura ja hi és, i no l’ha generat precisament el moviment independentista. Per cert, no és una fractura social sinó una fractura política, com la que hi pot haver a Espanya entre els partidaris dels dos partits que fins ara s’han anat alternant en el govern. Dos partits que, per cert, sobre el tema català pensen exactament el mateix.

A la Catalunya dependent d’Espanya, i especialment en els darrers deu anys a partir del fiasco del nou estatut, s’ha creat una fractura entre els partidaris de no moure res i els que pensen que de continuar per aquest camí reculem clarament. Des de fa uns quants anys l’objectiu de l’unionisme espanyol no només ha consistit en no avançar sinó en remar en direcció contrària. Els últims governs espanyols, tots, només han buscat la recentralització d’Espanya en detriment, especialment, de Catalunya.

I aquí s’hi han d’incloure també els governs socialistes, que sobre aquest assumpte pensen exactament el mateix tot i la carraca del discurs federalista. No entenen ni han entès mai el problema català i, en conseqüència, no hi veuen altre alternativa que intentar recuperar tot el poder possible i deixar Catalunya buida. Buida de decisions, buida de llengua i de cultura, buida d’infraestructures i buida dels recursos fiscals generats pels catalans. És d’esperar que la tan proclamada fractura social anirà de baixa a partir del moment en que se sàpiguen quants defensen la continuïtat i quants defensen el canvi, i es puguin prendre les mesures que toquin per resoldre aquesta llarga fractura política.

divendres, 24 de juliol de 2015

L’insult

Qui opta per insultar l’adversari és que ja no disposa d’altres recursos dialèctics per argumentar les seves discrepàncies. Saps que estàs guanyant quan en el transcurs d’una discussió et comencen a insultar. El recurs a l’insult és l’acceptació tàcita de la derrota dialèctica de qui opta per aquesta sortida, potser sense ni tan sols ser-ne conscient. I és que l’opció d’insultar acostuma a estar relacionada amb la poca intel·ligència de qui utilitza aquesta mena de recursos. Et sents insultat pels teus adversaris? Ja estàs guanyant.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Guardiola vs. Fernández

El president Tarradellas tenia raó quan deia que en política es pot fer de tot menys el ridícul. L’entrenador de futbol Pep Guardiola tancarà simbòlicament una llista electoral amb el sí a la independència de Catalunya com a divisa. El ministro espanyol Fernández, que pel que sembla deu treballar de franc, l’ha acusat de pesseter per haver jugat amb la selecció espanyola de futbol no pas per patriotisme sinó per diners. Bé, aquest és el nivell intel·lectual dels nostres adversaris polítics. Mireu, admeto que de patriota no en tinc gaire, però em sembla que, per poc que ens hi esforcem, amb aquest personal com a adversaris ens en podem sortir.

dimarts, 21 de juliol de 2015

Desdoblaments i estalvi lingüístic

Considero del tot innecessaris els desdoblaments lingüístics del tipus “totes i tots” i similars que d’uns anys ençà s’han anat posant de moda en les nostres comunicacions orals i escrites. Sóc un ferm partidari de l’estalvi lingüístic allà on no resulti necessari complicar-se la vida. Seguint en aquesta línia avui em permeto enllaçar l’article La cançó de l’enfadosa publicat ahir a Vilaweb. L’autora, Carme Junyent, una experta en la matèria, explica i critica aquest fenomen de manera didàctica i entenedora. No cal dir que coincideixo amb el seu punt de vista.

De moment, però, cal deixar constància que els defensors d’evitar el desdoblament sembla que cada dia siguem menys. S’imposen arreu les redundàncies lingüístiques, sovint fregant el ridícul, del tipus “sarrianenques i sarrianencs”, “tots i totes”, “veïnes i veïns”, etc. Va començar l’esquerra però ara aquestes pràctiques s’han anat encomanant a altres col·lectius. I utilitzo expressament el verb encomanar perquè ho associo a una malaltia passatgera d’usos lingüístics.

I com que estic convençut que només es tracta d’una moda passatgera i, per altra banda, lingüistes experts en la matèria ens diuen que no hi ha base tècnica que justifiqui aquestes pràctiques, espero que algun dia s’acabarà imposant el sentit comú. I tot això que uns i altres ens estalviarem. Dit amb tot el respecte pels que discrepen de la meva opinió, com no podria ser d’altra manera, que també podria ser que jo estigués equivocat.

divendres, 17 de juliol de 2015

Càrrecs i assessors de confiança

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de juliol de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.712 de La Veu de l'Anoia)

És fàcil d’entendre l’escàndol que s’ha muntat a Barcelona amb els nomenaments a dit, fets tant al partit com al govern municipal, de les parelles dels nous regidors de la llista electoral encapçalada per Ada Colau. En aquest cas no faig gaire diferència entre l’Ajuntament i el partit, i no la faig perquè els diners bàsicament surten del mateix lloc, és a dir, de les nostres butxaques, i perquè tampoc queden gaire clares fins on arriben les competències reals d’uns i altres. En aquest sentit, s’ha dit i no s’ha desmentit que s’han dut a terme negociacions en nom de l’equip de govern amb una persona del partit al capdavant. El fet és que després d’escoltar el discurs purista de Barcelona en Comú resulta contradictori o com a mínim antiestètic veure les opcions laborals que els regidors Colau, Pisarello i Sanz han ofert a les seves parelles només prendre possessió del càrrec.

Sempre he cregut, i sóc conscient que dient això potser no trobaré gaires simpaties, que els càrrecs i assessors de confiança dels dirigents polítics —precisament perquè han de tenir la màxima confiança personal del càrrec electe— haurien de poder ser familiars i amics. Per què no? Donant per descomptat que tinguin la preparació tècnica i política adequada, qui et pot donar més confiança que els teus fills, la teva parella o els teus pares? Ara bé, acceptar aquesta tesi resulta del tot incompatible amb criticar aquestes pràctiques quan les fan els partits polítics de la competència, com han fet repetidament els nous governants de Barcelona. Com diu aquell, o tots moros o tots cristians; l’exigència ètica a la carta, rebaixant-la quan t’afecta a tu, no és gaire defensable.

S’ha d’intentar ser sempre coherent, i això inclou també i molt especialment el món de la política. Però la nova fornada de polítics sorgits del poble, com ells mateixos es defineixen sovint, sembla que comença a deixar una mica de banda la coherència i el fals discurs ètic que predicaven durant la campanya electoral. Si creus, al meu entendre equivocadament, que els familiars no han de formar part dels teus càrrecs de confiança, com és que el primer que fas quan governes és posar els teus familiars en càrrecs de confiança? Com dèiem abans, una mica antiestètic sí que ho és. Criticar determinades pràctiques polítiques només quan les fan els altres i justificar-les quan les fas tu no s’aguanta per enlloc. Seria molt més creïble que diguessin: “mireu, amb aquell discurs ens vam equivocar, demanem disculpes”. Però no ho faran.

dimecres, 15 de juliol de 2015

Sí a la taxa turística

Ara que els ajuntaments van escassos de diners molts polítics estan descobrint l’anomenada taxa turística, una taxa que, per cert, a Barcelona i a altres poblacions catalanes ja fa temps que es cobra. Dilluns, dirigents municipals de Madrid havien anunciat que l’ajuntament de la capital de l’estat estudiava instaurar aquesta taxa, però l’endemà mateix l’alcaldessa ho va desmentir amb tota rotunditat. Manuela Carmena no va justificar els motius del seu rebuig, però escoltant-la semblava que parlés d’una cosa lletja.

Pagar no agrada a ningú però, dit això, sóc favorable al cobrament de la taxa turística, potser perquè anant pel món l’he hagut de pagar moltes vegades i em semblaria just que, per reciprocitat de tracte, els nostres visitants també la paguessin. Al capdavall els impostos recaptats amb la taxa turística acostumen a ser finalistes i s’utilitzen per promocionar el turisme i altres finalitats directament relacionades amb aquesta activitat.

Els dirigents de les organitzacions patronals relacionades amb el turisme sempre s’han manifestat en contra d’aquesta taxa. S’ha d’entendre que intentin defensar el seu negoci i la seva clientela. Però una cosa és inqüestionable, i és que el turisme genera unes despeses extres a les administracions públiques. Al meu entendre té tot el sentit que aquestes intentin repercutir-ne una part al visitant. I és que si no ho paga el turista ho paguem els que hi vivim tot l’any. I tampoc és això, oi?

dilluns, 13 de juliol de 2015

Amb rumb incert

A Igualada, amb la celebració de la dinovena edició de l’European Balloon Festival, aquest ha estat el cap de setmana dels globus aerostàtics. Jo també hi era, i tot volant amb el rumb sempre incert del globus he estat pensant en el rumb igualment incert en el que semblen instal·lats els polítics catalans.

Partint de la base que una de les característiques dels globus és que no tenen timó, quan has de volar saps del lloc on surts però resulta difícil preveure el lloc on aterraràs. Tot i això volar amb globus sempre ho he vist com una activitat molt interessant, però aplicar aquest joc incert a la política ho veig bastant irresponsable.

El moviment horitzontal del globus no el domina el pilot sinó que només depèn de la direcció del vent que et vas trobant mentre voles. Això sí, el moviment vertical el pots dominar escalfant o refredant l’aire del globus per fer-lo pujar o baixar en busca dels vents que et siguin favorables als teus interessos. Hi ha, per tant, un cert control.

Els pilots de globus en això hi tenen la mà trencada i acostumen a assolir els seus objectius, encara que accidents tan lamentables com el d'ahir, tot i ser molt poc freqüents tampoc es poden descartar. De fet és la primera vegada en 19 anys d'aquesta competició que a Igualada es produeix una desgràcia com aquesta, i aprofito per expressar el meu sentiment de condol i solidaritat amb les víctimes i familiars.

Ara, els passatgers d’aquest gran globus anomenat Catalunya estem en mans dels polítics i cal esperar d'ells que actuïn amb responsabilitat i en clau de país, i que tot aquest lamentable espectacle preelectoral quedi en una simple anècdota a oblidar. Els accidents fortuïts resulten inevitables però les actuacions irresponsables dels polítics que estem veient aquests dies són imperdonables.

divendres, 10 de juliol de 2015

No ho estem fent bé

Siguem realistes i diguem-ho clar, aquest debat sobre com ha de ser la llista unitària independentista o com han de ser les diferents llistes electorals per a les properes eleccions no ens ajuda gens. Aquests dies estem escoltant molts disbarats, també per part de gent que semblava assenyada. Què és això de fer una llista sense polítics? Què és això de reservar la llista a la societat civil? Algú pensa seriosament que una llista encapçalada per un cantant o un entrenador de futbol tindria més vots? És que els polítics no formen part de la societat civil? Amb tota franquesa, aquest debat sembla dissenyat sota mà per persones contràries a la independència, persones que si bé públicament es declaren independentistes en el fons no ho són i volen que el procés acabi fracassant. De llistes electorals no hi entenc gaire però sí lo suficient com per dir que per aquest camí no anem enlloc. I tant de bo estigui equivocat. Oblidem-nos de la llista única sobiranista; que cada partit faci la seva, que això semblava que ja havia quedat clar fa mesos. Em sorprèn que hi hagi qui propugni que el president Mas no s’hauria de presentar a les eleccions, o que no pugui encapçalar una llista. Quin disbarat! Demanaria que qui s’hagi de posar les piles se les posi, i que qui se n’hagi cansat plegui. Si a poc més de dos mesos per a les eleccions encara estem discutint com han de ser les llistes vol dir que les coses no s’estan fent gens bé. Si seguim per aquest camí el procés acabarà fracassant, i la culpa del fracàs només la tindrem nosaltres.

dimecres, 8 de juliol de 2015

Enquestes

El moviment unionista no ha descobert res de nou, el dictador Franco també era més partidari de fer enquestes que de deixar votar. Algunes enquestes diuen que ara mateix l’opció independentista estaria per sota de l’opció unionista o, si més no, que darrerament l’unionisme ha experimentat un cert creixement mentre que l’independentisme segueix estancat en el quaranta i escaig per cent de suport popular. Aquest suposat augment de les opcions dependentistes s’originaria en la disminució dels que abans no es definien i ara es mostren partidaris de continuar sent espanyols. El discurs espanyol de la por va fent via i sovint tinc la sensació que els independentistes no sabem reaccionar prou bé. Té una certa lògica que la premsa unionista saludi amb satisfacció aquestes enquestes tot i que, per altra banda, tothom sap que el problema de Catalunya no es resoldrà publicant enquestes. Així, la pregunta que molts catalans ens seguim fent és la mateixa que ens fèiem quan l’independentisme anava per davant de l’unionisme en les enquestes: permetrà Espanya que els catalans puguem acabar votant sobre com volem que sigui el nostre futur? Ho dic perquè no m’imagino que ningú amb un mínim de sentit comú pugui creure que acabarem acceptant la substitució d’una votació democràtica per unes enquestes més o menys manipulades; m’atreviria a dir que en major o menor mesura totes les enquestes ho són. La conclusió és que l’exactitud matemàtica dels resultats sorgits de les urnes sempre estarà molt per sobre de les enquestes més ben elaborades.

dilluns, 6 de juliol de 2015

Ateneuesfera 21

Dijous passat dia 2 catorze persones vam celebrar al restaurant de l’Ateneu l’edició número 21 de l’Ateneuesfera, la primera d’una nova etapa després que l’amic Guillem Carbonell passés el testimoni de l’organització a un nou equip. Es van produir debats interessants sobre molt diversos temes i es van posar sobre la taula algunes  idees i propostes de futur que només el temps ens dirà si s’acaben consolidant. Això sí, vam sortir amb la sensació que, en general, hi ha interès que aquestes trobades tinguin una continuïtat. Així, tenim previst celebrar una nova edició de l’Ateneuesfera abans d’acabar l’any. Mentrestant qualsevol suggeriment de cara a futures edicions serà molt benvingut.

Aquí trobareu una crònica molt més completa i detallada. 

divendres, 3 de juliol de 2015

Resposta a Rafael Jorba

(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de juny de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.710 de La Veu de l'Anoia)

Del periodista Rafael Jorba només sé que és igualadí, que ha manifestat sovint les seves simpaties polítiques pels socialistes i que, com a no independentista, forma part dels articulistes de La Vanguardia partidaris d’una entesa entre Catalunya i Espanya, que són la majoria. Jorba escriu en aquell diari un cop per setmana, normalment els dissabtes, i fa unes setmanes ens il·lustrava sobre els diversos sistemes electorals que hi ha a Europa. Referint-se a les properes eleccions autonòmiques catalanes, que alguns consideraran plebiscitàries, Jorba es preguntava quin criteri s’utilitzaria per donar com a guanyadora o perdedora l’opció independentista.

La resposta és tan senzilla com òbvia: guanya qui treu més vots i perd qui en treu menys. Ningú discuteix que els referèndums s’han de guanyar per nombre de vots. Per tant, en unes eleccions que alguns consideraran plebiscitàries a causa que l’Estat espanyol impedeix als catalans votar-ho en referèndum, l’opció o suma d’opcions guanyadores serà la que obtingui més vots, és a dir, el cinquanta per cent més un dels vots emesos, i l’opció que no arribi al cinquanta per cent dels vots serà considerada perdedora. Òbviament si hi ha tres llistes independentistes, se n’hauran de sumar els vots.

Convé recordar que la contorsió democràtica de donar categoria de plebiscitàries a unes eleccions que formalment només són autonòmiques ens ve imposada per l’Estat espanyol, que es resisteix a autoritzar que els catalans puguem decidir el nostre futur via referèndum. I encara que el terme eleccions plebiscitàries és inexistent en el nostre ordenament jurídic, Jorba recordarà que a partir de les eleccions municipals de 1931, que, naturalment, tampoc eren plebiscitàries, la monarquia espanyola es va donar per acabada fins que quatre dècades més tard el dictador Franco va decidir reinstaurar-la.

Ara bé, suposem que la suma dels vots independentistes no arriba al requisit mínim del cinquanta per cent més un vot que dèiem abans, però que els diputats independentistes elegits superen els 67 escons i disposen, per tant, de la majoria absoluta del Parlament. En aquest supòsit res ni ningú no podria impedir que el Parlament faci una proclamació d’independència condicionada a una ratificació posterior per mitjà d’un referèndum. I, arribats a aquest punt, m’estalvio de repetir els passos que s’haurien de donar perquè ja els vaig explicar en l’article “Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues” publicat fa mig any en aquest mateix diari.

dimecres, 1 de juliol de 2015

El polític no ho sap tot

Produeix vergonya aliena haver d’escoltar massa sovint els disbarats que diuen determinats dirigents polítics quan se’ls posa un micròfon al davant. Hi ha qui pensa, equivocadament, és clar, que el polític professional només pel sol fet de ser-ho ha de saber de tot, que coneix tots els temes, que pot opinar sobre qualsevol assumpte, fins i tot els futbolístics, quan normalment el polític professional no sap massa més que la mitjana de la població que intenta mantenir-se raonablement informada del món que l’envolta.

El fet és, però, que el polític es troba sovint que se li demani el seu parer sobre assumptes que ignora. En aquests casos hi ha diverses maneres de reaccionar: deixar anar quatre vaguetats sense dir res, molt propi del polític professional amb triennis; dir un disbarat que només posa en evidència la seva ignorància, o callar. L’opció més intel·ligent és la tercera. “Què ens pot dir sobre tal tema?” “Miri, ho sento, d’això que em demanen no en sé res i, per tant, no puc opinar”. N’hi ha pocs d’aquests, ja que no tothom està disposat a reconèixer en públic les seves limitacions.

dilluns, 29 de juny de 2015

“Tontos y aldeanos”

Méndez de Vigo, el substitut popular de Wert en el govern Rajoy, va titllar de tontos els catalans que volem que Catalunya sigui un país normal i sense més dependències externes que les europees. S’acosten eleccions i Rajoy ha optat per donar una certa continuïtat al lamentable perfil ministerial que ens ha deixat el seu antecessor. De moment el nou ministre ens ha dit tontos, i en dir-ho semblava ben convençut de la seva afirmació.

Carolina Punset, una política ciudadana que molt sovint demostra una supina ignorància sobre molts temes, titlla d’aldeanos els defensors de la nostra llengua. Com que el pensament és lliure i la ment humana molt complexa puc arribar a entendre que ho pensi, però em costa d’acceptar que ho faci en nom d’un partit que se suposa que també hauria d’aspirar a obtenir complicitats polítiques a Catalunya.

Són dos polítics que representen uns partits importants a Espanya però amb una incidència limitada a Catalunya: de 948 ajuntaments només tenen una alcaldia. El fet és que quan veus que la defensa de la sacrosanta unitat d’Espanya (política, de mercat, lingüística, etc.) passa per haver d’escoltar aquesta mena de desqualificacions és quan t’adones que a molts catalans que no les compartim només ens queda una sortida: mirar de marxar com més aviat millor.

dijous, 25 de juny de 2015

El deute grec, la UE i Espanya

Es diu que Grècia corre el risc de deixar de formar part de la Unió Europea. Jo no ho crec, no pel pes que Grècia té a la UE, que és molt petit i en termes econòmics la seva sortida seria perfectament assumible, sinó pel risc que la solució grega s’encomanés a altres països. Ara mateix el problema del deute grec, més que la seva magnitud econòmica és el risc de contagi. Cal dir que Grècia té un deute que no podrà pagar mai, tant és que segueixi formant part de la UE, que marxi per voluntat pròpia o que sigui expulsada. Això ho saben els grecs i ho saben també els seus creditors.

Grècia amb prou feines pot anar pagant una part dels interessos del deute, que en el fons és això el que persegueixen els seus creditors. I, mentrestant, es pot seguir negociant allargar els terminis d’amortització, disminuir la taxa d’interès o considerar una quita. Els creditors només busquen que, si més no sobre el paper, el deute grec segueixi viu i, d’aquesta manera, consolidar la ficció comptable. Si Grècia es declarés en fallida els seus creditors haurien de passar el deute a pèrdues, i és això el que les parts implicades intenten evitar.

Per cert, tot i que Espanya no està tan malament com Grècia, el deute espanyol tampoc es podrà pagar mai. És a dir, deixant al marge les magnituds dels seus deutes, com a plantejament general el problema espanyol és similar al grec, agreujat pel pes superior que l’economia espanyola té a la UE. És per això que quan apareix el president espanyol Rajoy al costat del seu homòleg grec Tsipras amb posat de superioritat i mirada condescendent costa evitar el sentiment de vergonya aliena. Però tampoc s’ha d’excloure que Rajoy actuï així per ignorància.

dimarts, 23 de juny de 2015

Quan el discurs només és una gran bandera

Foto: El Mundo

Diumenge, Pedro Sánchez, líder dels socialistes espanyols del PSOE que inclouen els pocs franquiciats catalans que encara operen sota la marca PSC, es va embolicar amb una gran bandera espanyola virtual i va pronunciar un discurs en el que hi destacaven tres paraules repetides moltes vegades: España, españolas, españoles. I això va ser tot. No vaig poder evitar que em vinguessin al cap altres arengues patriòtiques d’èpoques llunyanes. No es parla de la resta del contingut del discurs de Sánchez, si és que hi havia alguna cosa més a destacar, que ho dubto. Això sí, Sánchez ja ha rebut l’aplaudiment de destacats dirigents del Partido Popular, que potser només és això el què buscava. En fi, aquesta és la recepta federalista que se’ns ofereix des de l’oest. Tot plegat gens engrescador; al meu entendre, és clar. Sóc conscient que tenim el país que tenim, però costa d’entendre que aquesta gent a Catalunya encara conservi clientela. En canvi, a partir de les últimes eleccions els seus socis estatals han quedat perfectament retratats a Catalunya: només un alcalde pels populares, i cap pels ciudadanos. Si això no és un divorci clar...

dilluns, 22 de juny de 2015

Tot s’acaba sabent

És una petita anècdota però prou significativa del secretisme i manca de transparència de la nostra administració pública. Sense que ningú li ho preguntés un dia el regidor del nostre districte ens ve a dir que els dinou consellers del districte treballen per amor a l’art. Ens ho diu no en petit comitè sinó al saló de plens de Sarrià, davant de cinquanta persones. Així, als assistents a l’acte ens queda la idea que els consellers de districte fan la seva tasca de franc.

Però posteriorment un d’aquests consellers ens fa saber que sí que cobren, i que els emoluments varien segons la dedicació. Preguntat sobre aquesta aparent contradicció en una altra sessió celebrada també al saló de plens, el regidor del districte ens nega haver dit que no cobressin, però que allò no és un sou sinó una mena de dietes d’assistència, com traient tota importància a la despesa. La majoria dels assistents no quedem satisfets amb aquesta resposta.

Finalment descobrim la pàgina web municipal amb les retribucions anuals dels llocs directius de l’administració municipal barcelonina, i ens assabentem que els consellers de districte sobren 35.290 € amb dedicació exclusiva, i la meitat si la dedicació és parcial. Tenint en compte que a Barcelona tenim 188 consellers de districte, un pot calcular que allò que al principi semblava que als barcelonins ens sortia de franc al final resulta ser una despesa gens menyspreable.

divendres, 19 de juny de 2015

24M: d’Igualada a Sarrià passant per Barcelona

(L’article original en versió paper es va publicar el 12 de juny de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.708 de La Veu de l'Anoia)

Com que demà es constitueixen els Ajuntaments avui és un bon dia per comentar els resultats electorals. Tant a Igualada, que també considero la meva ciutat, com a Barcelona i a Sarrià, que són, respectivament, la meva ciutat i el meu poble/barri oficials, el 24 de maig va passar el que ens deien les enquestes. A Igualada va tornar a guanyar Marc Castells, amb més suport que fa quatre anys. Ara disposa de majoria absoluta, i tot i que a Castells potser li agradaria pactar el seu govern amb una altra força política, amb o sense aquest pacte els seus onze regidors li permetran governar amb comoditat per poder concloure la segona part del seu projecte. Sovint es diu que més de vuit anys és corrupció. Dit més suaument, penso que no és recomanable que un alcalde s’estigui més de vuit anys seguits en un Ajuntament i, encara que no recordo que ho hagi dit mai, no trobaria estrany que Castells també fos partidari de la limitació de mandats.

A Barcelona, la meva ciutat oficial, també va passar el que es preveia. Es va produir allò que els politòlegs en diuen un empat tècnic entre les llistes encapçalades, respectivament, per l’actual alcalde, Xavier Trias, i per l’activista social Ada Colau. Però com que un cop fet el recompte de vots l’activista va obtenir un regidor més, això permetrà que Colau passi a ser la primera alcaldessa de la ciutat de Barcelona. I tot i que cal alegrar-se d’un signe de normalitat com aquest, a ningú se li escapa que als barcelonins ens esperen uns anys complicats, entre altres motius perquè algunes de les seves promeses, si més no les que depenen d’altres administracions, Colau no les podrà complir.

Acabaré parlant de Sarrià, el meu poble/barri. Sarrià era un municipi independent fins que l’any 1921 va ser absorbit per Barcelona. Alguns equiparem aquella absorció, antidemocràtica, a una opa hostil, ja que es va tirar endavant amb el posicionament en contra tant del ple de l’ajuntament de Sarrià de l’època com de la majoria dels veïns. Però deixem la història i tornem als resultats electorals. Sarrià és un barri poc partidari dels canvis: les eleccions municipals sempre les guanya CiU. I sempre vol dir que ha estat així en les deu eleccions celebrades en democràcia. Això sí, aquesta vegada el suport electoral a la federació ha minvat una mica i s’ha quedat en només el 43 per cent dels vots. Cal, però, no perdre de vista que, amb uns percentatges similars, tant Rajoy a Espanya com Castells a Igualada disposen d’unes confortables majories absolutes.

dimecres, 17 de juny de 2015

I ara què?

Diumenge passat bastants militants d’Unió es van sotmetre voluntàriament a una estranya pregunta del seu líder. Una pregunta que no entenia ningú però que alguns van contestar amb un sí o un no, sense saber tampoc què implicaven exactament les seves respostes. Altres militants d’Unió, potser més coherents, davant d’una pregunta incomprensible van optar per quedar-se a casa i veure-les venir. Sigui com sigui, ara ja tenim els resultats. Un 50,3 per cent dels votants va respondre amb un sí, un sí que alguns han interpretat com un sí a Duran, i uns altres com un no a la independència. Però bé, com que tot això de clar no n’està gens un es pregunta: i ara què?

Com a demòcrates no podem objectar que els que han promogut la pregunta i han defensat el sí com a resposta, amb Duran al capdavant, aparentment han guanyat, i dic aparentment perquè hi han reclamacions en curs pendents de resoldre. Però, naturalment, quan estigui tot aclarit caldrà acceptar el resultat, de la mateixa manera que també s’haurà d’acceptar que la independència de Catalunya es tiri endavant amb un percentatge similar de suport popular, sempre que aquest superi el cinquanta per cent dels vots. Així és gestiona el sistema democràtic, amb unes majories que guanyen i unes minories que perden, de vegades pels pèls.

Ara bé, un cop constatat l’empat tècnic, és a dir, que la militància d’Unió està molt dividida, un es pregunta: i ara què? Duran hauria d’explicar amb tota claredat quina conclusió n’ha tret de tot plegat. I si Duran, amb tota la legitimitat, és contrari a la independència de Catalunya, ho hauria de deixar clar, sense generar nous dubtes. Ara ja no és temps de discutir sobre el dret a decidir, les terceres vies, els federalismes i tot el que ja s’ha discutit. Ara toca, simplement, posicionar-se sobre la independència, tenint en compte quatre realitats que, per mi, són indiscutibles: 1/ que els catalans viuríem millor si Catalunya fos un país independent; 2/ que una Catalunya independent seria un país perfectament viable en el concert internacional; 3/ que Espanya mai permetrà que els catalans puguin decidir democràticament si volen independitzar-se d’Espanya; i 4) que, en conseqüència, el futur de Catalunya només depèn dels catalans.