dissabte, 23 de juliol de 2016

Una carta a La Vanguardia

Encara que la carta no ho diu, el mateix argument val també per aquells que fan lectures estranyes i, massa sovint, interessades, d'altres enquestes i referèndums geogràficament més propers. Qui no vota, no vota.

dijous, 21 de juliol de 2016

Carnet de pare?

L’altre dia comentàvem els problemes de tota mena —i també les moltes satisfaccions— que els pares, i les mares, evidentment, experimenten amb els seus fills. I amb les seves filles, és clar, però a partir d’ara ja no desdoblaré més per sexes, que aquest invent del “totes i tots” constitueix una ridiculesa lingüística de primer ordre que durarà el que dura una moda passatgera però que, mentrestant, em produeix una urticària mental que em vull estalviar.

Quan els fills ja passen d’una certa edat, posem per cas els 23, sense cap pretensió que el fet de fixar aquesta edat hagi de ser un dogma inamovible, els pares responsables haurien de ser conscients que ja han fet tot el que han pogut. Com diu la dita, qui fa tot el que pot no està obligat a més. Però si els progenitors no ho han fet prou bé, una possibilitat que no s’ha de descartar pas, un es pot preguntar com és que per conduir, per pescar, per navegar i per moltes activitats més s’han d’acreditar la preparació correcta i uns mínims coneixements mitjançant uns carnets oficials, mentre que per tenir i educar fills, una tasca molt més important que qualsevol altra de les descrites, no s'exigeix res. Per educar fills la capacitat dels pares es dóna per suposada. Passa com amb els militars, que el valor se le supone.

Abans d’acabar vull puntualitzar que només he plantejat una pregunta retòrica, perquè no m’agradaria que es pogués interpretar que estic reclamant un nou control sobre les nostres vides, en aquest cas sobre la nostra capacitat d’educar els fills. Per si de cas, no donem idees perverses! I és que el governant, especialment si és d’esquerres, té una tendència innata a voler-ho controlar tot, i no li costaria gaire inventar-se el carnet de pare que ens concediria una oficina pública, naturalment de nova creació, plena de psicòlegs i assimilats amb sou a càrrec del ciutadà. No estan les coses com per caure en més despeses públiques i, last but not least, de controlats per l’administració pública ja n’estem massa.

dilluns, 18 de juliol de 2016

Viatjar i byatxà

Encara que aquesta és l'època de l'any que més es viatja, no tothom està preparat per sortir de casa. He estat molts anys anant pel món, gairebé sempre per motius professionals. He visitat tota mena de països, dictadures toves i dures, democràcies reals i d’altres simplement formals, és a dir, aquelles que de democràcia només en tenen el nom, i que són els països que més sovintegen. He estat a molts llocs on els blancs són majoria, però també en països on la majoria està formada per negres. He viatjat una quinzena de vegades a la Xina, i també he estat en altres països asiàtics. He vist religions, cultures, tradicions, gastronomies, normes socials, etc. molt diferents de les meves. He hagut de negociar amb empresaris privats i també, en els països d’economia centralitzada, és a dir i per entendre’ns, comunistes, amb funcionaris estatals. Cada un d’aquests perfils humans té les seves característiques específiques, i t’has d’adaptar a tot allò que et vas trobant i que, normalment, no t’ensenyen a cap universitat. Per saber anar pel món la millor escola és la experiència pròpia.

Doncs bé, tot això ho explico perquè, si alguna conclusió clara he tret de les meves experiències d’anar pel món, és aquella tan coneguda que diu que donde fueres, haz lo que vieres. He après que seguint aquesta màxima tan simple és molt més difícil equivocar-se o fer el ridícul, i a mi no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Però no tothom que viatja es fa el mateix plantejament. Així, també m’he trobat amb gent que a Gaborone busca desesperadament un restaurant espanyol on li facin una paella valenciana. Anant pel món he coincidit amb persones que només parlen espanyol (segur que tots us hi heu trobat) i estan convençudes que si en un país de parla anglesa criden una mica i vocalitzen exageradament —en espanyol, és clar— el seu interlocutor necessàriament els ha d’entendre. Quan veig aquests comportaments tan estranys m’agafa vergonya per elles i procuro fugir en direcció contrària, sempre sense ensenyar el passaport. Com deia al principi, no tothom està preparat per sortir de casa.

divendres, 15 de juliol de 2016

De la conversa presencial al xat digital

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de juliol de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.764 de La Veu de l'Anoia)

Amb la proliferació de les noves tecnologies de la comunicació s’està perdent l’art de la conversa en directe i sense intermediaris digitals pel mig, com es feia abans. Abans volies parlar amb una persona i quedaves per dinar o per fer un cafè, i l’entorn convidava a la conversa reposada i sense interrupcions. Ara tot resulta urgent, i la nova organització de la societat ha anat imposant que t’hagis de comunicar per altres mitjans que la tecnologia digital ha anat posant al nostre abast. Diuen els experts que fins i tot les comunicacions telefòniques tradicionals s’empobreixen. Ara toca comunicar-se via WhatsApp o Telegram, o per mitjà de Twitter o Facebook, o per correu electrònic o SMS, tot i que aquests últims mitjans, que fa uns anys van començar monopolitzant les nostres comunicacions digitals, van quedant cada dia més arraconats i substituïts per altres plataformes més innovadores.

Abans que la tecnologia digital s’introduís a les nostres vides, mentre tenies una conversa distesa amb el teu interlocutor no es produïen interrupcions. Ara hi ha més temps dedicat a les interrupcions que a la conversa, i aquestes sempre semblen tenir total prioritat. Quan al mig d’una conversa sona la trucada d’un mòbil, o no sona però el seu propietari la nota per la vibració, segur que aquesta excusa us resulta familiar: “Perdona, és que estic esperant una trucada urgent. Estaré de seguida”. I et deixen plantat amb la paraula a la boca, com donant a entendre que aquella trucada no només és tan urgent com diuen sinó que és molt més interessant que la conversa que estaven mantenint amb tu. I molt més sovint del que seria desitjable aquella conversa intempestiva i, sovint, banal, no dura un moment sinó que s’allarga més del compte. Convindreu amb mi que, amb poquíssimes excepcions, no hi ha conversa telefònica que no pugui esperar una estona.

Amb les noves formes de comunicació digital tots plegats ens hem acostumat malament, i entre tots —uns per acció i uns altres per omissió, és a dir, per no queixar-nos en veu alta— estem creant una societat de gent mal educada i poc respectuosa. Però, a més, no som prou conscients que la proliferació de mòbils connectats a tota hora ens va convertint en els nous esclaus del segle XXI, ara al servei de la tecnologia digital. Se’ns ofereix un smartphone d’última generació i, sigui per imposició aliena o per la voluntat pròpia del seu usuari, aquell aparell no es desconnecta mai. Però el dret a interrompre una conversa no està escrit enlloc.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Països amb inflació desbocada

Encara que haver-lo viscut personalment ajuda a entendre una mica el fenomen, no és fàcil explicar a un profà en la matèria en què consisteix la inflació desbocada, i això per no parlar de les seves causes. He estat en diversos països d’inflació desbocada. Al matí canviava la moneda estrictament necessària per a les despeses previstes del matí, i al migdia tornava a canviar per a les despeses de la tarda, no cal dir que a una taxa de canvi més favorable. En una situació d’inflació desbocada els preus no paren mai de pujar. El preu del cafè que t’has pres al matí, al migdia ja no és vàlid. El bitllet de Zimbabwe reproduït a dalt, amb un munt de zeros, amb prou feines servia per pagar un dinar. I, l’endemà, ni per això. Normalment això de posar tants zeros als preus de les coses ho resolen suprimint-ne uns quants de tant en tant. Recordo el cas de l’Argentina hiperinflacionista dels anys setanta i vuitanta del segle passat. Llavors, la moneda, el peso, amb uns quants zeros suprimits, passava a anomenar-se peso nou. Mil pesos (o un milió de pesos) passaven a ser un peso nou. I sant tornem-hi. De cop i volta la denominació peso desapareix i sorgeix l’austral, sempre amb menys zeros que abans. Ara, des de fa bastants anys, tornen a tenir el peso, que equival a 10.000 australs d’abans. Vaja, com per tornar-se boig. No cal dir que per fer operacions de comerç exterior en aquests països d’inflació desbocada t’has d’oblidar de la seva moneda i operar en monedes estables com el dòlar o l’euro.

dilluns, 11 de juliol de 2016

Castigats sense sopar

La setmana passada es fa fer públic que el rei espanyol i/o el seu govern —no queda clar de qui va partir la curiosa iniciativa— van castigar sense sopar els legítims representants dels partits nacionalistes bascos i catalans. O potser era un dinar, vés a saber, però l’hora de l’àpat vetat a nacionalistes catalans i bascos resulta irrellevant.

Aquesta gent és una mica estranya, i de proves ens en donen cada dia. Potser pensaven que, amagant els altres nacionalistes, és a dir, aquells que no són nacionalistes espanyols, el seu convidat, Barack Obama, president dels Estats Units, no s’assabentaria de la seva existència ni del problema polític que Espanya té plantejat.

Aquesta gent deu ignorar que Obama disposa d’uns excel·lents serveis diplomàtics i consulars per tenir-lo al corrent de tot. I de tot vol dir de tot, també del que passa a Catalunya i a Euskadi. Per cert, el consolat americà a Barcelona, un dels més antics del món, fa una cosa que no fa gairebé cap organisme públic espanyol a Barcelona: tuiteja amb tota normalitat en català.

És evident que els nacionalistes perifèrics no desapareixeran pel fet que se’ls castigui sense sopar, i això ho sap Obama i ho saben també els polítics nacionalistes espanyols. De fet, amb aquest episodi tan ridícul s’han obtingut uns efectes diametralment contraris als que es buscaven. Ara es parla més dels nacionalistes perifèrics que si no se’ls hagués vetat l’assistència a l’àpat, un àpat que, com no podria ser d’altra manera, també anava a càrrec de les nacions perifèriques peninsulars. És a dir, cornuts i pagar el beure, aquest és el nostre destí mentre no decidim emancipar-nos.

PS: Tot i que, finalment, per voluntat d’Obama, l’àpat oficial ha quedat anul·lat, aquests comentaris mantenen, però, la seva plena vigència.

divendres, 8 de juliol de 2016

Sanfermines

Aquesta foto de Pedro Armestre la trobo espectacular. Fa bastants anys vaig anar als Sanfermines acompanyant un client anglès que no s’acabava de decidir a tancar un negoci que m’interessava molt. Vaig pensar, i ho vaig encertar, que convidant-lo un parell de dies tot pagat a Pamplona seria l’empenteta que feia falta per acabar de lligar l’operació. A veure, els toros no m’agraden gens —si el toreo es arte, el canibalismo es gastronomía—, però cal haver-hi estat per concloure que l’espectacle dels Sanfermines és molt més que una corrida de toros.

dimecres, 6 de juliol de 2016

Els cambrers de Baleària

Els fets. Un cambrer gallec de Baleària dirigint-se a un passatger que feia la ruta d’Eivissa a Formentera, en demanar-li aquest un cafè amb llet: “Mira, en gallego, español, francés, inglés y hasta en italiano te entiendo, en catalán o mallorquín, ya no”. Com que qui demanava un cafè amb llet era una persona coneguda i ho va penjar a twitter, la xarxa aviat es va fer ressò de l’incident. A Espanya, el cambrer de Baleària ha tingut molts més defensors que detractors. Cap sorpresa, l’anticatalanisme està molt estès.

La “disculpa” del cambrer. “No tenía que haberle contestado como lo hice y le pido disculpas si le he ofendido”. Estudiem-la. Primer et peguen i després es disculpen per “si le he ofendido”? No, la cosa no va així, és evident que hi ha hagut una ofensa i, per tant, la primera frase és correcta, però la segona no. Aquest afegitó “si le he ofendido” treu tot el valor a la disculpa. Vol dir que, en el fons, no se la creu. Algú ha induït el cambrer a demanar disculpes, però no li ha transmès bé les instruccions.

El comentari. De cambrers de Baleària n’està ple, i quan dic cambrers tinc al cap policies, guàrdies civils, fiscals, jutges, metges, professors, etc., en definitiva, funcionaris públics espanyols que són destinats a Catalunya —o que hi vénen voluntàriament— i actuen com si això fos una colònia de la seva propietat, on ens poden imposar la seva llengua, l’espanyola, amb tota naturalitat i sense que mai passi res. No entenen, no se sap si perquè no volen o per una evident manca de capacitat intel·lectual, que en l’àmbit lingüístic català els forans són ells, els que s’han d’adaptar són ells i que, per tant, qui ha de saber que un cafè amb llet és l’equivalent d’un café con leche són ells, encara que no ho sàpiguen dir en català.

Per acabar amb una mica d’humor. El passatger hauria d’haver intuït que, si demanava un cafè amb llet, el cambrer espanyol potser no l’entendria. Què li hagués costat demanar una Coca-Cola, evitant així el conflicte lingüístic? Aquests catalans, ja són ganes de provocar, ja!

dilluns, 4 de juliol de 2016

Photo opportunity

No havia passat ni una setmana del referèndum del Brexit britànic, guanyat pels euroescèptics partidaris del leave en el conjunt de la Gran Bretanya però no a Escòcia, que la Primera Ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, se’n va anar a Brussel·les a fer-se unes fotos amb Jean-Claude Juncker, President de la Comissió Europea, Martin Schulz, President del Parlament Europeu, i altres destacats dirigents polítics europeus.

La photo opportunity és una faceta molt important de la política de gestos, i la Primera Ministra escocesa era perfectament conscient que aquell moment històric l’havia d’aprofitar. Quan, a més a més, a Brussel·les es va trobar amb reaccions molt amistoses per part dels seus interlocutors, així com una declaració que deia que “Escòcia s’ha guanyat el dret a ser escoltada”, molts catalans vam sentir una enveja sana dels escocesos i, molt especialment, dels seus governants.

Encara que els casos de Catalunya i Escòcia no són ben iguals, s’assemblen força. El Govern de la Generalitat hauria de seguir molt de prop els passos que vagin donant els escocesos i, quan calgui, mirar d’imitar-los. D’entrada, el President Puigdemont s’hauria de proposar obtenir de Brussel·les, quan abans millor, unes fotos i unes declaracions similars a les que les autoritats comunitàries van obsequiar la senyora Sturgeon. Catalunya es va guanyar el dret a ser escoltada molt abans que Escòcia.

divendres, 1 de juliol de 2016

Revetlla de reflexió

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de juny de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.762 de La Veu de l'Anoia)

Avui celebrem la revetlla de Sant Joan i demà és festa a Catalunya, així que els catalans tindrem un llarg cap de setmana per anar reflexionant. Diumenge tenim eleccions espanyoles, i els líders polítics esperen el miracle que els tregui de l’atzucac en el qual es troben, i es puguin posar d’acord per configurar el nou govern espanyol. Però a hores d’ara ningú pot garantir que això acabi passant. Dissabte serà la jornada oficial de reflexió en la qual, segons la legislació vigent, la propaganda electoral no està permesa, com tampoc ho està la publicació d’enquestes, una antigalla legal que en l’època d’internet resulta molt ridícula. Però ja se sap que en aquest país la realitat sempre va per davant de la legislació i, feta la llei, feta la trampa. Així, les enquestes oficialment estrangeres d’El Periòdic d’Andorra s’han convertit en tot un clàssic per esquivar prohibicions.

Bé, el fet és que diumenge els electors estem novament convocats a les urnes per elegir la composició del parlament espanyol, i aquests dies és oportú plantejar-se com ens convé als catalans exercir la nostra responsabilitat. Cal suposar que molts votants ja saben quina llista electoral ficaran a l’urna, i també és de preveure que la majoria repetirà el vot de desembre. Però com que tot això són suposicions, també podria ser que diumenge es produís un canvi significatiu respecte a les anteriors eleccions, un canvi que potser podria ser conseqüència de fenòmens externs. En aquest sentit, a ningú se li escapa que el resultat del referèndum del Brexit que se celebra avui a la Gran Bretanya tindrà efectes directes en els resultats electorals de diumenge.

Fetes aquestes consideracions, quina incidència poden tenir les eleccions espanyoles en el procés cap a la independència de Catalunya? Diria que cap, ja que, governi qui governi, tots els partits espanyols van d’acord a negar l’única solució que resoldria el problema català, solució que passaria perquè els catalans votessin democràticament el seu futur en un referèndum vinculant en el qual només es preguntés sobre la independència, sí o no, i en què guanyaria l’opció que tragués un vot més del cinquanta per cent dels vots emesos. Però al marge de quina sigui la voluntat majoritària dels catalans —l’enquesta de La Vanguardia de diumenge tornava a parlar d’una clara majoria independentista—, els catalans no poden esperar cap col·laboració dels partits espanyols. Per tant, mirat amb ulls independentistes, resulta irrellevant qui guanyi diumenge a Espanya.

dimecres, 29 de juny de 2016

Post 26-J, partit a partit

ECP.- Han enredat molts votants de bona fe amb les seves promeses d’un referèndum acordat amb Espanya que saben perfectament que no les podran complir. Cada dia està més clar que la seva prioritat màxima, i podríem dir que única, és Espanya; en aquest sentit, per a ECP Catalunya només és un mer instrument al servei dels interessos superiors de Podemos. Ben legítims, això sí, però és bo recordar-ho.

ERC.- Sort en van tenir dels molts vots prestats per la CUP, però tot indica que aquest préstec té data de caducitat. Caldrà veure si a Madrid saben gestionar amb intel·ligència el subcampionat assolit a Catalunya. Per altra banda, semblen estar oblidant massa ràpid que el moviment independentista és políticament transversal, i que quan es parla d’independència el seu company de viatge natural és CDC; els uns sense els altres no ens portaran enlloc.

PSC.- Segueixen la seva deriva, i cada dia que passa hi posen més interès, per esdevenir un partit extraparlamentari a Catalunya, i tot indica que ho acabaran assolint. De fet, gairebé tota la seva cúpula directiva actual, encapçalada per Iceta, funciona amb mentalitat PSOE, i no té massa sentit que encara utilitzin unes altres sigles.

CDC.- N’han sortit molt més ben parats del que semblava. Però que no es confonguin. Un aggiornamento a fons d’idees, persones i mètodes no el poden demorar més ja que la paciència dels seus votants tradicionals, molts dels quals ja els han perdut, no és infinita. Si aspiren a tenir protagonisme en el futur necessiten molt més que un simple maquillatge.

PP.- Primera constatació: el primer partit d’Espanya només és el cinquè partit a Catalunya. Segona: veient la nul·la incidència que entre els seus votants ha tingut el cas Fernández Díaz, un pot concloure que darrere dels seus resultats electorals hi han uns valors ètics més que dubtosos. Aquest episodi tan lamentable ens demostra, un cop més, que no són de fiar.

C’s.- Tampoc són de fiar, i només hi afegiré que estic francament encantat —i sé del cert que no sóc l’únic que ho pensa— que el partit que va néixer amb l’objectiu principal de carregar-se el català hagi quedat l’últim a Catalunya.

CUP.- No es van presentar a les eleccions però ara ja comencen a donar lliçons sobre què haurien de fer els altres partits. En fi, són així.

dilluns, 27 de juny de 2016

Guanyi qui guanyi, guanya Espanya

Vinyeta: El Mundo

Quan hi ha eleccions espanyoles, com les d’ahir, Espanya sempre guanya, també a Catalunya. Quan dic Espanya no cal dir que m’estic referint als partits polítics espanyols PP, PSOE, P's i C's, és a dir, els que tenen Espanya com la seva única prioritat. Això sí, sempre guanya Espanya però no sempre guanyen els mateixos. Aquesta vegada han guanyat els bandarres que ara s’ha sabut que durant anys s’han dedicat a espiar i conspirar en secret contra els independentistes catalans, amb unes pràctiques perverses que només s’utilitzen en dictadures i que són, per tant, profundament antidemocràtiques, però que a la vegada estan ben vistes i donen vots a l’Espanya anticatalana que, dissortadament, està molt estesa. Ells saben que per cada vot que perden a Catalunya, en guanyen cinc a Espanya; negoci rodó.

Ahir també haurien pogut guanyar els socialistes, o els podemitas, comuns i altres franquícies territorials d’extrema esquerra, que per dissimular una mica la seva profundíssima espanyolitat però, alhora, per intentar diferenciar-se de la dreta, posen banderes republicanes a dojo —espanyoles, és clar— en els mítings catalans de la seva campanya. Però no ha estat així. Finalment, sobre els ciudadanos poca cosa es pot dir. Han patit un sever correctiu electoral, i els vots prestats pel PP fa mig any han tornat ara als seus orígens. Per altra banda, potser encara no han entès que, presentant-se amb un candidat català, gairebé tenen la garantia de no arribar mai a La Moncloa.

Fetes aquestes consideracions en clau espanyola, alguns potser diran que l’independentisme català ha fet llufa, o que ha aguantat l’escomesa espanyola, o fins i tot que s’ha enfortit. Però la realitat és que, ens agradi o no, en unes eleccions espanyoles sempre guanya Espanya, i té tot el sentit que sigui així ja que la catalana és una altra lliga que només es dirimeix en les eleccions catalanes. Dit d’una altra manera, té poca importància quin partit governi Espanya, perquè els partits d’àmbit estatal que dèiem abans tenen una característica comuna que els agermana, i és la seva posició intransigent sobre el problema catalán. Els podemitas també, és clar, encara que els de Pablo Iglesias sempre intenten enredar-nos amb una calculada ambigüitat.

dijous, 23 de juny de 2016

Avui no calen comentaris

Foto: ara.cat

“Les hemos destrozado el sistema sanitario”

dimecres, 22 de juny de 2016

Demà els catalans no podrem votar

Foto: aljazeera.com

Imaginem-nos una parella que té un fill major d’edat que decideix marxar de casa per començar una nova vida independent. No cal dir que, amb més o menys intensitat, aquesta decisió afectarà tota la família. Hauria, doncs, de demanar permís als pares, àvies, oncles i cosines per emancipar-se? És evident que no, només a ell li pertoca decidir marxar de casa, encara que la seva decisió afecti tota la família. Doncs bé, si s’entén això, també s’entendrà que demà els catalans no podrem votar.

Demà els britànics voten en referèndum si es queden a la Unió Europea o marxen i, sigui quina sigui la decisió que prenguin, aquesta afectarà tots els europeus. Però, tot i això, demà només votaran els britànics. No he sentit cap dirigent polític no britànic reclamant poder votar, ja que tothom entén que la decisió de marxar o quedar-se només la poden prendre els britànics. De la mateixa manera que quan es va votar sobre la pertinença d’Escòcia a la Gran Bretanya, tot i ser una decisió que afectava tots els britànics, només van votar els escocesos.

La conclusió lògica d’aquestes obvietats és que quan a Catalunya es voti sobre la seva independència només votaran els catalans, encara que algú de fora pugui pensar, amb tota la raó, que la decisió que es prengui a Catalunya també l’afectarà a ell. Quan es van convocar els referèndums sobre la independència del Quebec tampoc no van votar tots els canadencs sinó només els quebequesos. Així, per més que a alguns ens agradaria, demà els catalans no podrem votar, i no cal dir que respectarem democràticament el resultat de les urnes.

dilluns, 20 de juny de 2016

De veritat pensen que som cretins?

Alguns gestors de la cosa pública estan convençuts que viuen en una societat formada per cretins, i que com a tals ens han de tractar. Són aquells que, quan fa calor, pensen que estan obligats a recomanar-nos beure molta aigua i evitar passar pel sol. Ens ho van repetint cada dos per tres perquè deuen pensar que, si no ho fessin, a nosaltres potser no se’ns acudiria. Ens tracten de curts de gambals quan, molt més sovint del que seria desitjable, els curts de gambals es troben entre els gestors de la cosa pública. No dic que tots ho siguin, segurament són només uns quants, però són els que fan més soroll mediàtic. Fins i tot els animals irracionals, que no han anat mai a escola, saben què s’ha de fer quan fa calor: beure aigua i evitar el sol. En una societat madura com se suposa que és la nostra, de persones així que cobrin un sou públic no n’hi hauria d’haver cap. Recordem que el seu salari el paguem entre tots, i no estan les coses com per anar pagant cretins per recordar-nos les obvietats.

divendres, 17 de juny de 2016

Consignes vs. arguments

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de juny de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.760 de La Veu de l'Anoia)

Em trobo sovint que quan es discuteix d’algun tema polític sempre hi ha qui intenta tancar el debat anteposant la consigna política per davant de l’explicació argumentada que un espera sentir de persones intel·ligents. Podem parlar, per exemple, d’una consigna política molt repetida darrerament, aquella que diu que “els bancs són els culpables” de tot. No s’acostuma a passar d’aquí, i el debat, per dir-ho d’alguna manera, no va més enllà d’anar repetint la frase com un lloro, com si per més que es repetís pogués acabar sent veritat. Estudiem-la, doncs.

Es diu que en aquesta crisi els bancs han estat rescatats amb diner públic, i això és fals. Els bancs no han estat rescatats amb diner públic. S’han rescatat entitats financeres, sí, però cap d’aquestes entitats era un banc sinó que eren caixes d’estalvi, i tothom sap que no té res a veure una cosa amb l’altra. Els bancs són entitats privades amb uns accionistes que arrisquen la seva inversió. Així, si el banc té pèrdues, qui hi perd és l’accionista, no el contribuent. Les caixes, en canvi, no tenen accionistes. Estaven supervisades, dirigides i fèrriament controlades pels polítics que governaven el territori i, quan van anar malament, aquestes entitats sí que es van rescatar amb diner públic.

Posem un exemple ben proper i nostrat de caixa rescatada, la catalana Caixa de Catalunya, depenent de la Diputació de Barcelona, llavors controlada pels socialistes. Després va ser Catalunya Banc (de fet encara conserva la marca), i ara, després de la seva privatització, és una secció més del banc espanyol BBVA. El socialista Narcís Serra, ex gairebé tot en política, era qui es trobava al capdavant de l’entitat. Els socialistes, que llavors manaven molt al territori, controlaven el consell d’administració, amb el suport dels sindicats i altres entitats. Per tant, posats a buscar culpables del desastre d’aquella caixa, els trobarem entre els socialistes, no entre els bancs.

És important tenir molt clares aquestes coses, i poder rebatre aquesta mena de falsedats sempre que se’ns intenti fer passar bou per bèstia grossa. Si seguim acceptant com si res que es vagi repetint que “els bancs són els culpables”, potser correm el risc que la gent que no rumia gaire pugui concloure que l’afirmació és certa i actuï en conseqüència. No seria gens recomanable que s’acabés perdent la confiança en les nostres entitats financeres, la gent tragués tots els diners del banc i els amagués sota el coixí com ja havia passat en èpoques pretèrites.

dimecres, 15 de juny de 2016

Provocacions gratuïtes

Hi ha polítics que, especialment en campanya, busquen insistentment la provocació del personal, i acostumen a portar un equip de col·laboradors per enregistrar les reaccions irades de la gent. L’únic interès que tenen és que quedi constància de l’episodi per utilitzar-lo després en altres escenaris políticament més amables amb els seus interessos, i poder dir “mireu, mireu què passa a Catalunya; si això no és feixisme, s’hi assembla molt”. En totes les campanyes electorals s’han vist episodis similars; qui els provoca pensa que n’obtindrà vots.

No s’hauria de caure en la trampa fàcil dels professionals de la provocació. En aquests casos, el millor seria reaccionar amb una gran indiferència, i no fer-ne cas. Amb qui busca brega no hi ha millor reacció que un somriure silenciós i sorneguer, actuar com si aquella provocació no existís. Amb actituds així els desmuntes l’estratègia. Però segurament no sempre deu ser fàcil ignorar les provocacions d’aquests personatges, i de vegades s’acaba caient en la seva trampa.

Em va fer molta vergonya veure com una candidata del PP era expulsada de la plaça Major de Vic als crits de “fora, fora”, com si la plaça fos propietat d’aquella gent que cridava. No tinc cap mena de simpatia, ni personal ni política, per la candidata, i no és cap secret que tot sovint actua com a provocadora, buscant la reacció irada de la gent. Però si, com va passar a Vic l’altre dia, s’acaba caient en la seva trampa, la provocadora ja ha assolit l’objectiu. Ella sap que episodis com aquest fan guanyar vots al seu partit.

dilluns, 13 de juny de 2016

Votar divideix?

A manca d’arguments sòlids, els partidaris que no es pugui votar sobre la independència de Catalunya diuen que votar divideix la societat. Dit en altres paraules, ells creuen —de fet no ho creuen, però ho diuen— que, si se’ns prohibeix votar, s’evitarà que la societat catalana es divideixi, com si no estigués ja prou dividida entre els partidaris de marxar d’Espanya i els que pretenen que tot segueixi més o menys com fins ara. Fins i tot algunes arriben al ridícul més estrepitós i afirmen sense parpellejar: “que no es pugui votar és un gran triomf de la democràcia” (Alícia Sánchez-Camacho), una afirmació que en els temps de la democràcia orgànica hagués pogut compartir el mateix Franco.

El motiu de qui vol evitar que es voti en referèndum és, però, un altre: el pànic a perdre. Mentre no es voti ells podran seguir dient, sense cap base, és clar, que la majoria de la societat catalana no vol una Catalunya independent, i es quedaran tan amples. Per la mateixa regla del tres també podrien dir, sense preguntar-ho abans, que la majoria de la societat catalana vol marxar de la Unió Europea, o que a la majoria ens agraden les curses de braus, o l’escalivada.

No disposo de la bola de vidre per saber quin seria el resultat d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Tinc les meves intuïcions però de certesa no en tinc cap, i per això reivindico que es pugui votar. Votar no només no divideix sinó que aclareix les coses. Resulta curiós constatar que els partidaris de la independència volen votar i estan tan preparats per guanyar com per perdre. En canvi, aquells que no volen que es voti no estan gens disposats a perdre. És la diferència que hi ha entre la democràcia orgànica i la democràcia sense adjectius.

dijous, 9 de juny de 2016

Ateneuesfera XXIII


Ahir, al restaurant de l’Ateneu Barcelonès, es va tornar a reunir l’Ateneuesfera, un grup heterogeni de persones que comparteix interès per tots els aspectes de les xarxes socials, i sobre com aquestes, en els seus diferents formats (blog, twitter, facebook, whatsapp, etc.), influeixen creixentment en la nostra societat.

Però com no podria ser d’altra manera —l’actualitat mana, i les ganes de parlar una mica de l’actualitat política també— el primer tema de conversa va ser la confirmació de la rebequeria cupaire esdevinguda hores abans al Parlament, així com la constatació que de CUPs n’hi ha, com a mínim, dues. Què passarà a partir d’ara? Opinions per a tots els gustos.

Després d’aquest aperitiu vam entrar en matèria, i es va parlar molt de mitjans de comunicació, de com han canviat a mesura que internet s’ha anat consolidant en totes les franges de la societat, del pes minvant dels diaris de paper —alguns més que altres—, i del pes creixent de les pantalles en els diferents aparells que el mercat ens posa a l’abast. Va ser una conversa molt viva i interessant.

Els presents van comentar les seves experiències amb els blogs. La idea inicial d’aquestes trobades era per parlar exclusivament dels nostres blogs, però ja han passat molts anys i l’Ateneuesfera s’ha anat adaptant als temps. Alguns blogs molt actius en anys passats ara estan aturats, altres van fent la viu-viu i també n’hi ha uns quants que segueixen actualitzant-se força sovint.

La conclusió és que, tot i els anuncis de determinats gurus de la cosa, aquest món dels blogs no es pot pas donar per amortitzat i seguirà donant guerra en els temps a venir. Quan ens vam acomiadar, tothom va estar d’acord que seria molt oportú convocar una altra sessió a la tardor. No cal dir que, per la part que em toca, no quedarà.

dimecres, 8 de juny de 2016

Votar en clau espanyola

Si em sentís espanyol i hagués de votar, per tant, en clau espanyola, el pròxim dia 26 hauria de triar entre, bàsicament, dues opcions polítiques. Una seria votar el partit de la corrupció, que tot indica que guanyarà les eleccions, i això ja ens dóna una idea del nivell ètic de l’elector espanyol. I és que per més que s’esforcin a tirar pilotes fora, el PP ha sigut excessivament tou, quan no complaent, amb els seus casos de corrupció, i ja gairebé tothom té clar que aquest partit s’associa a pràctiques corruptes, encara que no tots els seus polítics ho siguin. Hi ha també l’oferta de Ciudadanos, però aquest partit sempre serà la crossa més o menys amable del PP, encara que de tant en tant, per despistar al seu electorat, facin la comèdia de signar acords poc creïbles amb els socialistes.

L’altra opció seria votar l’esquerra de Podemos i les seves diverses franquícies territorials. Ara es mostren més amables i suavitzen el seu discurs, tot i que quan parlen del problema territorial el discurs que fan a Madrid —que és el que es creuen— té poc a veure amb el que fan a Barcelona, farcit d’ambigüitats per intentar esgarrapar vots d’allà on sigui. Ja són pocs els podemitas que es defineixen com a comunistes, fins al punt que el seu líder màxim —ara quasi sempre amb corbata— ja es comença a reivindicar com a socialdemòcrata, amb el lògic disgust d’una part de la seva fidel parròquia. El PSOE, amb una davallada que no sembla tenir aturador i directament perjudicat per la dretanització de Podemos, anirà perdent influència. A Catalunya la cosa encara pinta pitjor, però han pres una decisió correcta en línia amb la seva crisi política: vendre la seu del partit.

Què se suposa que hauria de fer en aquestes eleccions un votant que se senti només català? No donaré cap consell de vot perquè no ho faig mai, però sí que em permetré fer una afirmació que, per altra banda, faig sovint: voti el que voti i surti el que surti, en el tema de Catalunya els partits espanyols sempre van i aniran d’acord. Així, la solució del problema català no ens vindrà de l’oest, que com a màxim ens hi posaran alguns pedaços, sinó que ens l’haurem de gestionar els catalans, sense ajuts exteriors.

dilluns, 6 de juny de 2016

Criminalitzar el comerç

La manipulació interessada d’uns fets delictius combinada amb la complicitat perversa de certa premsa d’extrema esquerra han acabat convertint, per a alguns, el propietari del local de Gràcia anomenat “banc expropiat” en el dolent de la pel·lícula. Fins i tot una senyora tant del sistema com Patrícia Gabancho —si no ho fos, no aniria convidada tan sovint a 8tv, una cadena que cada dia s’assembla més a Telecinco (“Quina edat tenia la senyora violada? La resposta després de la publicitat”, Josep Cuni dixit no fa gaire)— ha caigut en la trampa fàcil i ha titllat el propietari del local de "perla", en el sentit més negatiu del terme, i s’ha atrevit a encoratjar okupes, comuns, cupaires i assimilats a fer-li un escrache al seu despatx del Passeig de Gràcia, en protesta per no voler vendre el local al preu que els okupes i assimilats consideraven just. Què ha fet de suposadament dolent el propietari del local, segons aquesta gent? Dedicar-se a la compravenda de locals, i rebutjar vendre el “banc expropiat” a un preu que per a ell estava molt per sota del preu de mercat. Ara resulta que, almenys per a alguns, dedicar-se al comerç és delictiu. És el món al revés, on els okupes pretenen ser els bons, tot i que okupar és una activitat il·legal, alhora que titllen els comerciants de locals, una activitat, aquesta sí, totalment legal, de ser els dolents de la pel·lícula. No anem bé.

divendres, 3 de juny de 2016

Es veia a venir

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de maig de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.758 de La Veu de l'Anoia)

Diuen els experts que la CUP, com a moviment assembleari, no té dirigents, i les cares visibles que surten als mitjans de comunicació i ocupen els seus escons al Parlament només estan autoritzats a tirar endavant allò que decideixen les assemblees, que avui pot ser blanc i, demà, negre. Així, amb la contundent resolució aprovada el passat cap de setmana durant l’assemblea de la CUP celebrada a Esparreguera que parla, textualment, de “deslliurar-se de l’acord amb Junts pel Sí”, es va tornar a posar en evidència que pactar amb aquest partit segurament va constituir un greu error polític que aviat ens portarà importants conseqüències, no cal dir que negatives. Però el mandat assembleari per a un trencament unilateral del pacte amb Junts pel Sí anunciat diumenge per la CUP, i que més d’hora que tard s’acabarà confirmant en tota la seva cruesa, no pot constituir cap sorpresa per a ningú. Quan es fa un pacte entre gent seriosa i respectuosa amb els seus compromisos un només pot esperar que el pacte es compleixi, però si es fa amb una força política que no té un mandat clar, sempre es corre el risc que allò que semblava un pacte ferm i consolidat no vagi més enllà de ser una mera declaració de bones intencions en un moment determinat i, per tant, vàlida només per a aquell moment però no per l’endemà. I qui diu l’endemà diu uns mesos més tard.

El risc de pactar amb un partit assembleari alguns l’hem anat posant insistentment sobre la taula des de molt abans que se signés solemnement l’acord entre les dues forces polítiques. Personalment vaig escriure en aquest mateix diari que entre pactar amb la CUP, amb els riscos evidents que això comportava, i anar a noves eleccions, l’opció correcta hauria d’haver estat la segona. Per fer aquesta afirmació no calia tenir la bola de vidre sinó només aplicar una mica de sentit comú. Si la CUP, finalment, fa caure el govern, que ho pot fer i, com dèiem abans, tot indica que ho acabarà intentant, ningú podrà dir que ha estat una sorpresa. Els riscos de pactar amb la CUP tothom els coneixia però, tot i això, a Junts pel Sí es va optar per jugar aquesta partida tan perillosa. És d’esperar que quan es confirmi que aquella estratègia de pactes era totalment equivocada, aquesta relliscada hauria de tenir conseqüències polítiques pels dirigents que la van defensar amb ungles i dents. Per molt menys, en països més endreçats que el nostre, els polítics responsables presentarien la dimissió irrevocable i marxarien cap a casa deixant pas a gent nova.

dimecres, 1 de juny de 2016

Quan demagògia i populisme se’t giren en contra

La primera lliçó del polític és que no es pot subestimar cap votant potencial, i la seva actuació sempre està encaminada a atraure’n com més millor. De maneres d’atraure nous votants cadascú deu tenir les seves però, al marge d’ideologies, els polítics tenen una tendència malaltissa, aparentment irrefrenable, a caure en el populisme i la demagògia, és a dir, a fer promeses que són conscients que no podran complir i/o a defensar objectius populars absolutament utòpics. Però sempre busquen la manera fàcil de caure bé a la gent, o almenys així ho creuen ells, i aquí hi podem incloure també les mentides pietoses, o no tan pietoses, que tant sovintegen en campanya electoral.

El polític no oblida mai que el públic al qual s’adreça està format per votants potencials que algun dia els podran ajudar a arribar al poder. No cal dir que les actituds demagògiques i populistes són molt més marcades quan el polític forma part de l’oposició i que, arribat al poder, la realitat amb què es troba fa que intenti allunyar-se’n com més aviat millor. Si pot, és clar, però no sempre es pot, sobretot si la seva motxilla està carregada d’una llarga biografia farcida de populisme i demagògia. L’alcaldessa Colau n’és un bon exemple.

Amb els okupes de Gràcia Colau no sap com sortir-se’n, fins al punt que intenta traslladar les seves responsabilitats als veïns. Si surt bé reclamarà tots els mèrits i, si surt malament, sempre podrà dir que els responsables són uns altres. I el missatge que ja ens transmet Colau és que el dolent d’aquesta lamentable pel·lícula és el seu antecessor en el càrrec. Trias té, òbviament, la seva part de responsabilitat, que no és poca, per haver subvencionat sota mà els okupes i, d’aquesta manera, per haver permès que el problema s’enquistés. Però ara l’alcaldessa és Colau, i és ella qui ho ha de resoldre.

***

Última hora: si, per una banda, els okupes volen tornar a okupar el local i, per l’altra, el propietari el vol vendre però no troba comprador, la solució miraculosa que proposa l’ajuntament és comprar el local a un preu raonable, i permetre que els okupes el tornin a okupar. El propietari, content, i els okupes, encantats de la vida. Com no se’ls havia acudit abans? La lliçó: ara és el moment, okupeu, germans!

dilluns, 30 de maig de 2016

Agressions a periodistes

De vegades mostrar la realitat dels fets pot ser perillós. Dels greus aldarulls esdevinguts la setmana passada al barri de Gràcia un dels aspectes que no s’ha tractat gaire és el del risc físic que corren els periodistes que cobreixen aquests actes des del lloc dels fets. Un cop més estem davant d’una altra trista realitat, i és que els agressors intenten amagar les seves accions violentes mitjançant les intimidacions als professionals que intenten fer la seva feina. S’ha tornat a posar en evidència que hi ha gent a qui no li agrada que s’expliqui en directe què està passant.

Aquests dies s’han vist diverses coaccions i agressions físiques a periodistes; s’han vist les clatellades i les bufetades sofertes per aquests professionals mentre intentaven informar en directe, així com agressions als càmeres de televisió. Als agressors de Gràcia no els agraden el so ni les imatges en directe, i intenten censurant-les mitjançant la violència. Aquestes actituds tenen un nom que tots tenim al cap, i cal denunciar-les, no només per protegir la integritat física dels periodistes que, òbviament, també, sinó per protegir la llibertat d’informació.

Una societat sense llibertat d’informació no pot ser considerada una societat plenament democràtica. Un periodista amenaçat o que rep en directe la plantofada d’un manifestant és evident que no està en condicions d’informar lliurement. No sóc periodista però, si ho fos, tindria el mateix interès a denunciar aquesta mena d’agressions que, si no són de caràcter feixista, s’hi assemblen molt. No actuo per corporativisme de professió sinó només en defensa d’una llibertat d’informació que ens afecta a tots.

divendres, 27 de maig de 2016

Okupes: de Trias a Colau

L’ambigüitat manifesta de l’Ajuntament de Barcelona amb els moviments okupes ens ha portat on estem. No seré gens original si repeteixo que Trias va resoldre malament l’okupació de Can Vies, és a dir, no la va resoldre. A més, ara s’ha sabut que va pretendre comprar la pau social amb els okupes de la Travessera pagant el lloguer del local mig d’amagat. Lleig per part de Trias, i molt sorprenent per part dels okupes antisistema que s’estaven deixant comprar pel propi sistema i, sabent-ho, callaven perquè aquella solució ja els anava bé. És dur exposar-ho així però parlant clar i sense eufemismes tots ens entendrem millor.

Colau no ho està fent millor i ara es troba, ens trobem, amb un nou problema d’ordre públic que està generant violència i destrosses de béns privats i públics al barri de Gràcia. L’alcaldessa, però, va lamentar-se ahir que no hi ha interlocució possible entre l’ajuntament i els okupes. Per sortir de l’atzucac, la solució miraculosa que Colau s’ha tret de la màniga ha estat proposar que siguin les associacions de veïns les que facin d’interlocutors i, d’aquesta manera, ella es treu les puces de sobre traspassant la responsabilitat a les entitats veïnals. És d’esperar que aquestes entitats no caiguin ara en la trampa que els ha parat l’alcaldessa.

dimecres, 25 de maig de 2016

En defensa de la propietat

Foto: naciodigital.cat

Com a ferm defensor de la democràcia defenso igualment el dret a la propietat, un dels seus pilars bàsics. Aquí hi incloc, com no podria ser d’altra manera, tant la propietat estrictament privada com la part proporcional que, com a ciutadà que paga els seus impostos, em correspon dels béns de titularitat pública que ens administren els polítics.

Si jo tingués una segona residència per anar-hi els caps de setmana, no acceptaria trobar-me-la ocupada quan hi arribés el divendres al vespre, com tampoc acceptaria que m’ocupessin el pis on visc o que s’apropiessin del cotxe que utilitzo aprofitant que he estat uns dies de viatge. En altres paraules, una propietat buida segueix sent una propietat a defensar.

Abans-d’ahir, en el transcurs d’uns incidents lamentables, es van malmetre propietats privades i públiques: un camió municipal de neteja i un cotxe particular (a la foto), uns quants contenidors de brossa, aparadors de botigues, unes quantes motos, etc. Doncs bé, com a copropietaris del camió i dels contenidors de titularitat municipal, cal dir que els barcelonins ens vam sentir directament agredits per aquella colla d’impresentables.

dilluns, 23 de maig de 2016

El futbol també és política

(Foto: La Vanguardia)

De tant en tant convé recordar que els temps foscos de les colònies, els amos i els esclaus van passar a millor vida fa molts anys, i avui és una bona ocasió per recordar-ho un cop més. Així, després del lema que ha fet fortuna als estadis de futbol quan hi juga el Barça, el conegut Catalonia is not Spain (Catalunya no és Espanya), frase que, al meu entendre, reflecteix una evidència inqüestionable, a partir d’ara potser se n’haurà d’utilitzar un altre de més contundent que digui Catalonia does not belong to Spain (Catalunya no pertany a Espanya).

Si no fos per aquest malaltís sentit de la propietat que alguns —entre ells, la majoria dels que ens governen des de Madrid— tenen de Catalunya i els catalans, molts que ara són independentistes segurament no ho serien. Però cada dia són més els catalans que no estan disposats a continuar suportant aquesta actitud tan molesta i provocativa dels que es consideren els nostres amos, com si els catalans pertanyéssim a una categoria inferior. Són actituds colonials que han fet créixer molt l’independentisme.

Aquest malestar polític creixent apareix fins i tot en un partit de futbol. El Barça ha guanyat la Copa de Su Majestad el Rey de España però, al marge del resultat, el que també quedarà per a la història petita són les interferències antiesportives que han acompanyat el partit jugat ahir al vespre a Madrid. I, en aquest context, sembla ser que val tot, fins i tot fer el ridícul més estrepitós. La xiulada a l’himne del país amfitrió, una reacció que a alguns ens genera incomoditat, les banderes estelades i un pueril intent fallit de prohibir-les només reflecteixen una realitat, i és que el futbol també és política.

divendres, 20 de maig de 2016

Quan dos més tres poden sumar quatre o sis

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de maig de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.756 de La Veu de l'Anoia)

Mentre Espanya la paguem també els catalans hem de vigilar de prop tot el que passa a l’oest. Doncs bé, ara a Espanya s’acosten eleccions i, en la mesura que els catalans continuem formant part de l’Estat espanyol, aquestes seran encara unes eleccions que tindran incidència directa en les nostres vides. La importància que sobre el procés català cap a la independència tinguin aquells comicis és molt menor que si fossin unes eleccions catalanes, però això no vol pas dir que ens puguem desentendre dels resultats electorals del 26 de juny. Per tant, s’ha de buscar la màxima representació parlamentària possible. Encara que no serà el mateix que Rajoy segueixi instal·lat a La Moncloa o que hi vagi a viure Iglesias, Rivera o Sánchez, hem de ser conscients que cap d’aquests quatre personatges farà canvis substancials en el tractament espanyol del problema català. I és que el gran objectiu dels partits espanyols és que, sigui com sigui, Catalunya no marxi. En aquest sentit, si per preservar els interessos espanyols ho consideren convenient i necessari, els quatre líders que dèiem abans treballaran plegats per evitar el trencament, i utilitzaran tots els mètodes disponibles al seu abast. En això dreta i esquerra aniran sempre d’acord.

Fetes aquestes consideracions prèvies, centrem-nos ara en la matemàtica electoral. De cara a les eleccions del 26 de juny s’ha parlat de dues coalicions o llistes compartides entre dos partits. Així, a Catalunya, es va plantejar la possibilitat de fer una llista única d’Esquerra i Convergència, però finalment no es consolidarà i aquests partits es presentaran per separat. A Espanya, en canvi, les llistes compartides per Podemos i Izquierda Unida sembla que acabaran sent una realitat. Les llistes compartides tenen, però, avantatges i inconvenients, defensors i detractors. Els defensors —Convergència en el cas de Catalunya— argumenten que amb la suma de vots de dos partits concentrats en una mateixa llista s’obtenen més diputats que si es presenten per separat. Els sobra raó... sempre i que els vots de la llista única siguin els mateixos que la suma de vots de les dues llistes si es presentessin per separat, cosa que ningú està en situació de demostrar. En canvi, els detractors de la llista compartida creuen que presentant-se junts partits d’ideologies molt diferents es perden vots per l’esquerra, i també per la dreta. Evidentment, aquesta teoria tampoc es pot provar, i tant en un cas com en l’altre només estem davant de simples intuïcions.

dijous, 19 de maig de 2016

Els que pensen i els que opten per no pensar

Quan el 1989 va morir la Pasionaria (a la foto), dirigent del Partido Comunista de España (PCE), l’articulista Gregorio Morán hi va dedicar un article necrològic que va fer fortuna. Morán parlava de “los que creen y los que están en el secreto”, sent “los que creen” l’obedient militància de base del PCE, i “los que están en el secreto” els dirigents del politburó. Bé, han passat ja uns quants anys des de llavors i, encara que l'actual situació política és molt diferent de la que hi havia en aquella època fosca, en molts àmbits de la vida actual la situació a la qual Morán feia referència continua tenint plena vigència.

Així, hi ha persones que mai es fan el plantejament de pensar sobre els temes que els afecten, potser perquè els fa mandra, i prefereixen que altres pensin per elles i els ho donin tot mastegat, digerit i decidit. Prefereixen creure “perquè sí” que fer l’esforç de plantejar-se les coses, valorar-les, rumiar-hi i, finalment, treure una conclusió i/o prendre una decisió. I els que manen, pertanyin al món de la política o al de la societat civil, estan encantats amb aquesta genteta —permeteu-me la llicència popular— perquè saben que no els portaran gaires problemes, o que els en portaran menys que la gent que té el caprici o la mania de pensar les coses que els poden afectar.

No cal dir que, posats a triar, resulta molt més enriquidor relacionar-se amb “los que están en el secreto”, és a dir, amb les persones que pensen i es qüestionen les coses, encara que no siguin fàcilment manejables com “los que creen”. Els que fan les coses perquè sí, simplement perquè els ho manen, com si fossin religiosos o militars sotmesos al vot d’obediència, no aporten res de positiu a la societat. Els que pensen, òbviament, poden estar equivocats, però els que opten per no fer-ho tenen tan poques ambicions que ni tan sols es plantegen l’oportunitat d’equivocar-se.

dimarts, 17 de maig de 2016

D’independentista ho és tothom. Sí, vostè també

Darrerament, quan em pregunten per què sóc més partidari d’una Catalunya independent que d’una Catalunya dintre d’Espanya, deixo de banda els contundents arguments clàssics que tots tenim a l’abast (lingüístics, culturals, fiscals, inversions, etc.) i contesto que, com a mínim, el meu independentisme està tan justificat com el de l’interlocutor que m’interpel·la. Estic dient que també considero independentista a qui pretén retreure’m que jo ho sigui? Doncs sí, vull dir exactament això.

Per poc que hi rumiem una mica aviat s’arriba a la conclusió que d’independentista ho és tothom, també els que pensen que no en són. O és que potser a un senyor de Càceres o a una senyora de Guadalajara els agradaria ser governats des de l’estranger, posem per cas des de París o Lisboa? Oi que els espanyols ni es plantegen la possibilitat de ser governats des d’un altre lloc que no sigui la seva capital, Madrid en aquest cas? Doncs a mi em passa el mateix, no m’agrada que em governin des de l’estranger i, per mi, l’estranger comença a dos-cents kilòmetres de Sarrià en direcció oest.

No cal dir que qui ha de decidir quin és el seu país, Catalunya en aquest cas, són els seus propis habitants. Ningú més, perquè no s’entendria que aquestes decisions es preguessin des de l’estranger. Per tant, bon rotllo amb francesos, espanyols i andorrans, només faltaria, però cadascú a casa seva... y Dios en la de todos. Tothom té dret a mantenir la seva independència, i això vol dir que s’ha de comprendre i respectar que els catalans també vulguin defensar la seva. Sempre que els vots així ho decideixin, és clar.