.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 2 de desembre de 2016

Què hauria passat amb Sanders com a candidat?

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de novembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.784 de La Veu de l'Anoia)

Ara, a misses dites, tothom es veu amb cor de vaticinar què hauria passat a les eleccions americanes si, en comptes de Hillary Clinton, el candidat demòcrata hagués estat Bernie Sanders, és a dir, si Sanders hagués guanyat la nominació demòcrata a ser candidat a president dels Estats Units. No són pocs els que gosen dir que amb Sanders com a contrincant aquestes eleccions no les hauria guanyat Donald Trump. La resposta a aquesta hipòtesi, però, no la podrem saber mai.

És com quan l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, diu que estaria disposada ara mateix a convocar unes noves eleccions municipals, com donant a entendre que els comuns millorarien els resultats obtinguts fa un any i mig. Ho va dir la setmana passada vist l’atzucac en el qual es troba immers el seu equip per poder governar amb un mínim de comoditat. Ara només disposa d’onze regidors comuns i quatre de socialistes, d’un total de quaranta-u. La majoria absoluta són vint-i-u. Però com que, per llei, les eleccions municipals no es poden avançar, aquesta hipòtesi tampoc es podrà demostrar mai.

Deixem-nos, doncs, d’hipòtesis indemostrables i centrem-nos en la realitat dels Estats Units. És ben cert que Clinton també generava un fort rebuig entre els votants demòcrates. La seva forta vinculació amb l’establishment, la fredor en el tracte, amb aquell somriure fals que mostrava en els mítings electorals, el menyspreu vers els votants republicans, als quals va arribar a definir de “deplorables”, tots aquests aspectes negatius de la seva personalitat no compensaven una preparació tècnica, sense cap mena de dubte, millor per ocupar el càrrec. Clinton havia estat secretària d’Estat amb Obama i té molta experiència en els afers exteriors, però aquest bagatge internacional no li va ser suficient per guanyar les eleccions en els col·legis electorals, tot i que en vot popular sí que va superar Trump.

Però contestant la pregunta d’aquest article, no tinc tan clar que Sanders hagués millorat els resultats de Clinton. A ulls de l’americà mitjà, bàsicament conservador, Sanders és massa d’esquerres, massa socialista. Sovint tenim la temptació de jutjar el conjunt dels americans com si tots fossin com els de les grans ciutats de Califòrnia i la Costa Est (Los Angeles i San Francisco, Nova York i Washington). Però aquests no representen, ni de bon tros, l’americà mitjà que et trobes viatjant per l’interior del país. Aquest ha sigut, al meu entendre, el gran error dels politòlegs, que tant s’han equivocat en les seves prediccions.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Canvi d’impressions sobre el castrisme (2/2)

(Ve d’aquí)

Jaume (FB)
No he dit mai que Cuba fos un paradís i el que expliques són moltes de les ombres que té la història del castrisme. Però segueixo pensant que també té llums, i només cal comparar amb altres països propers, sanitat, educació. La reacció de molta gent diferent avui crec que explica que les coses no són tant de blanc i negres. També jo he viatjat a Cuba, el primer cop no hi havia pràcticament turisme, i encara que era del PSUC he pagat el viatge (com molts d'altres) i he conegut l'ambivalència d'un poble orgullós de l'aconseguit però no content amb el futur. Llums i ombres, opinable el que guanya, però el que crec és que en tot cas res comparable amb el franquisme o altres dictadures i evidentment no pretenc convèncer però crec que les coses són mes complexes. Per cert no em trobaràs defensant ni la URSS ni la Rússia de Putin, quan tu hi feies negocis jo i molts d'altres feia temps que havíem denunciat la invasió de Praga. I que consti que tant bé (o malament) em sembla que Cuba fes negocis amb un capitalista, com que un capitalista fes negocis amb el que creia que era una dictadura.

Carles (FB)
- La sanitat i educació cubanes són objectivament...
- Sí, sí, però jo conec uns funcionaris cubans corruptes que...
(el cunyadisme, definició)

MiquelSaumell (FB)
Jaume, és evident que, com dius, "les coses són mes complexes". És clar que té llums el règim dictatorial castrista que existeix des de 1959. Com també les té el règim dictatorial franquista que ens va tocar a nosaltres. Només faltaria que amb tants anys tot s'hagués fet malament! Ningú nega que alguna cosa s'ha fet bé, però el balanç cubà després de gairebé sis dècades de "monarquia castrista" és absolutament decebedor. I no perquè ho digui jo, t'ho admeten ells mateixos a La Bodeguita del Medio quan porten dos Havana Club de més. (Per cert, a la paret potser encara hi ha penjat un obsequi meu, una pell amb un agraïment al poble cubà gravat a foc). Deixa’m que et digui, però, que comparar la sanitat i l'educació cubanes amb les d'altres països propers és aspirar a molt poc, és fer trampeta. Jo sóc una mica més exigent, i més tenint en compte que ja han passat gairebé tres generacions des de l'entrada del compañero Fidel a La Habana. Jo ho comparo amb la nostra sanitat i la nostra educació. Els alts funcionaris cubans —una veritable elit que, amb molt poques excepcions, viu d'esquenes al poble i a les seves necessitats més bàsiques, i et demanen comissions "particulars" que ara no et detallaré (riu-te’n tu del que passa aquí amb la nostra casta a la que tant agrada criticar als teus referents polítics)— n'eren i en són perfectament conscients, aprofitant viatges professionals a l’estranger per resoldre temes personals de salut. I sí, Cuba ha enviat molts metges a l'Àfrica (ep!, no pas a canvi de res, que més que altruisme ideològic aquí hi ha molt negoci d’estat), però si en tens ocasió investiga una mica sobre la seva qualitat professional i t'emportaràs una altra decepció. Tu i jo podem anar fent discursos diametralment oposats i segur que no ens posarem d'acord, sobretot per allò de "la superioritat moral de l'esquerra" que se suposa que cap bona persona ha de qüestionar. Doncs mira, jo em considero bona persona i també liberal, i fa molts anys que ho qüestiono. També t'haig de dir que jugo amb avantatge, fa molts anys que viatjo pel món fent negocis amb tota mena de gent i he vist moltes coses... Però no cal anar tan lluny, el poble cubà és molt intel·ligent i ja fa molts anys que prescindeix de les falses consignes oficials de les seves autoritats. Les cues per marxar de Cuba que des de fa anys es formen davant dels consultats "occidentals" de La Habana són inqüestionables. Jo no he vist mai cues de catalans davant del consolat cubà del passeig de Gràcia per obtenir el visat en direcció contraria. Això us hauria de fer rumiar, i molts companys vostres ja ho van fer, i avui els fa vergonya que els recordis què deien anys enrere. Però deixa'm acabar donant-te una mica de raó amb una cosa: quan un es fa gran va madurant i veu les coses amb més perspectiva i, si cal, rectifica. Això vol dir que avui no tornaria a negociar amb les autoritats cubanes, com tampoc se m'acudiria anar a Cuba de vacances. En fi, tu sempre m'has semblat una persona molt educada i et respecto, i estaria encantat de continuar amb aquesta conversa tan interessant tot fent un cafè sabent, però, que estem a les antípodes ideològiques un de l'altre.

Jaume (FB)
Uf, donaria per molt, per exemple explicar les bones sensacions que he tingut jo per 2 casualitats de la sanitat cubana. Està clar que tenim opinions i ideologies molt diferents, en tot cas em quedo amb el darrer que dius si una cosa compartim és el respecte a les opinions dels altres.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Canvi d’impressions sobre el castrisme (1/2)


Sobre el dictador Fidel Castro mort la setmana passada (e.p.d.), o hi estaves a favor o hi estaves en contra. Difícilment et trobes amb persones coneixedores de la Cuba dels últims seixanta anys que es declarin indiferents sobre un personatge el qual, sense cap mena de dubte, passarà a la història.

La xarxa d'internet és un bon lloc de debat, i a continuació copio un canvi d'impressions, adaptat al blog, que va començar a twitter el diputat Franco (a twitter es fa dir @LluisRabell) i va continuar a fabebook (FB) amb altres participants que només anomenaré pel seu nom de pila.

@LluisRabell
Mor Fidel Castro, una figura per sempre més unida a la memòria dels pobles que lluiten per la seva emancipació. ¡Hasta siempre, Comandante!

@MiquelSaumell
Amb aquesta piulada queda perfectament clar que aquest Franco també defensa les dictadures, potser tant com l'altre. Això sí, coherent ho és.

Jaume (FB)
Amb totes les ombres de la revolució cubana, no entendre les diferències entre Franco i Fidel és no entendre l'historia del segle XX, amb tots els errors la lluita per l'emancipació mai serà comparable al feixisme.

Glòria (FB)
El castrisme és un feixisme. Neix d'una "ideologia" revolucionària que no és res més que un abominable totalitarisme.

Francesc (FB)
Finals dels 50: Batista és un dels dictadors més sanguinaris d'Amèrica, amb la complaença dels Estats Units. Una colla de barbuts aconsegueixen el poder perquè el poble n'està fart de repressió i de ser el prostíbul dels ianquis. Retornen al poble l'orgull de ser cubans. Nacionalitzacions i col·lectivitzacions, moltes de béns nord-americans, fan que els EEUU se'ls tombin de cul i passen a ser un satèl·lit de l'URSS.

MiquelSaumell (FB)
Francesc, cadascú explica la història segons la seva experiència. La meva, amic Francesc, queda explicada aquí sota

MiquelSaumell (FB)
Jaume, com diu la Gloria, el castrisme és una dictadura amb tots els ets i uts, sense pal·liatius. No entendre la història del segle XX és defensar el castrisme com si allò fos un paradís "amb errors" com tu pretens ara, i com sempre feien els dirigents del PCE i el PSUC de l'època, que hi anaven sovint "tot pagat". Sé molt bé del que parlo, vaig tenir una experiència molt directa amb el país i les seves autoritats, concretament amb el MINCEX (Ministerio de Comercio Exterior). Hi anava quan encara no hi havia turisme. Allà només hi viatjaven els comunistes i algun sindicalista de CC.OO. pensant-se que allà hi trobarien el paradís. Les decepcions eren inevitables, tot i que per conservar la cadira no convenia fer-les públiques. També hi anaven artistes coneguts de l'època, com en Gades. Evidentment, aquesta gent tan comunista hi anaven amb totes les despeses pagades, i amb taula a primera fila del cabaret Tropicana i, de vegades, amb entrevista amb Fidel inclosa. Jo, en canvi, em pagava l'avió i l'Hotel Habana Libre, tot i que els dinars de negocis amb els alts funcionaris els pagaven ells, és clar; és la pràctica habitual en els negocis internacionals, que vol dir que quan ells venien a Barcelona pagava jo. Jo tenia tractes comercials amb el govern cubà, i ells encantats de la vida de tractar amb un capitalista com jo. Els negocis no tenen ideologia, ells volien vendre determinats productes i jo estava disposat a trobar-hi comprador a Europa, i només calia posar-nos d'acord amb el preu. El teu discurs potser té sortida a les vostres assemblees, però amb mi no cal que t'hi esforcis perquè no te'n sortiràs. I el dia que vulguis et puc explicar també els meus negocis amb les empreses públiques de la URSS abans de caure el mur. No cal dir que a partir de la caiguda del mur tots aquests negocis van desaparèixer.

(La segona part es publicarà demà)

divendres, 25 de novembre de 2016

Un comportament indecent i miserable

Dimecres es va produir la mort sobtada d’una senadora valenciana que abans havia sigut alcaldessa de la seva ciutat i diputada autonòmica. La difunta havia estat dirigent del Partido Popular però, en ser expulsada pel politburó del partit, ara ja ni tan sols era militant. Fins al dia abans del decés els dirigents del seu antic partit la menystenien dia sí i dia també com si fos una empestada, amb respostes del tipus “esta persona por la que usted me pregunta ya no está en el partido” adreçades als periodistes.

Dir que del món de la política te’n pots esperar qualsevol indecència no és pas cap novetat. Però quan semblava que ho havies vist i sentit tot i pensaves que el grau de cinisme de determinats personatges ja no es podia superar, aquests dos últims dies han aparegut uns quants alts dirigents del Partido Popular fent unes declaracions tan exageradament laudatòries sobre la persona difunta com gens creïbles.

En política s’aprofita tot allò que els dirigents considerin que se’n pot treure un rendiment, també la mort d’una persona. Així, alguns dirigents del Partido Popular s’han sentit cridats a expressar-se just en sentit contrari del que deien fins al dia abans. I ho han fet d’una manera tan falsa, indecent i miserable que la família de la difunta ho ha denunciat i els ha prohibit que anessin al funeral.

Els dirigents del Partido Popular han tornat a ignorar una línia vermella que no s’hauria de traspassar mai, aquella que separa els límits de la decència i el cinisme. La seva gran hipocresia passarà a la història del que no s’ha de fer mai. I dit tot això, espero que no es confongui la denúncia sobre l’actuació miserable d’uns impresentables amb qualsevol indici de defensa de l’actuació política de la persona morta dimecres a Madrid. No és el cas.

dimecres, 23 de novembre de 2016

D’una virreina a un virrei

Foto: RAC1

Ahir, mentre anava en cotxe, per l’emissora de ràdio de can Godó entrevistaven el nou Delegado del Gobierno a Catalunya. Enric Millo, nascut a Terrassa però amb molts anys de residència a Girona, fins ara era diputat al Parlament. Cal destacar també que el nostre personatge s’expressa, normalment, en català, i és que un fet que hauria de ser el més normal fins ara no ho ha estat. Tot un detall per part de la nostra metròpoli, nomenar un virrei que, com a mínim, no menyspreï la llengua pròpia de la colònia a la qual ha estat destinat. Això sí, potser per compensar el tema de la llengua, Millo es va desfer en elogis cap al ministre-espia defenestrat Jorge Fernández, a qui no va dedicar ni un però.

La seva antecessora en el càrrec, la virreina Llanos de Luna, nascuda a Andalusia però amb dècades de residència a Catalunya, no només no s’expressa gairebé mai en català sinó que, la llengua pròpia de la colònia del nord-est peninsular a la que lliurement havia decidit anar a viure, sovint sembla que li faci nosa. Des d’una posició política absolutament minoritària —dels 135 diputats del Parlament, el seu Partido Popular només en té onze, el vuit per cent— és ben coneguda la seva gens dissimulada hostilitat cap a la Catalunya representada per la gran majoria de catalans. En el lamentable balanç repressiu dels 58 mesos que ha ocupat el despatx del carrer Mallorca de Barcelona, hi figuren centenars d’expedients oberts i denúncies judicials a ajuntaments i alcaldes catalans pels motius més diversos: des de noliejar un tren fins a penjar o despenjar determinades banderes en els llocs més inversemblants, escoles incloses. De Luna va ser reprovada per 86 diputats del Parlament (recordem que la majoria absoluta de la cambra està fixada en 68) i declarada persona non grata per altres institucions. Però ella, inasequible al desaliento e impasible el ademán, en la seva voràgine provocadora anticatalana i antidemocràtica va arribar a l’extrem d’homenatjar la División Azul durant un acte públic, fet que va provocar que tots els partits polítics catalans, menys el seu i la seva franquícia ciudadana, demanessin la seva dimissió. També la va demanar l’Ajuntament de Barcelona, evidentment sense cap conseqüència. Ara bé, posats a ser justos s’ha de reconèixer un aspecte positiu de la seva gestió, i és l’augment espectacular dels independentistes catalans, experimentat durant el seu mandat, com a reacció a les seves forassenyades actuacions.

Tornem al nou virrei. En el transcurs de l’entrevista que dèiem al principi, Millo va dir diverses vegades que ell és ara la tercera autoritat de Catalunya, després del President de la Generalitat i la Presidenta del Parlament, com reivindicant la seva pertinença al grup selecte de les màximes autoritats de Catalunya. Això sí, es va oblidar de mencionar que les dues persones que protocol·làriament estan per sobre seu van accedir al càrrec per elecció popular; el detall no és menor. De totes maneres, crec que no m’equivocaria si digués que els presidents de laCaixa i del Barça manen bastant més que ell, digui el que digui l’estricte i sovint poc realista protocol oficial.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Serrells del franquisme. La monarquia

A les acaballes de l’Espanya fosca del franquisme, l’any 1969, el cap d’estat d’aleshores, el dictador Francisco Franco, ens va deixar preparada la seva successió en la persona de qui sis anys més tard seria proclamat rei amb el nom de Juan Carlos I. Un cap d'estat que, en accedir al tro, no era el titular de la casa reial espanyola sinó només el fill del seu cap, Don Juan de Borbon el qual, durant una bona part del franquisme, vivia a l’exili daurat d’Estoril. Potser no era milionari però no li faltava res, i la casa on s’estava, Villa Giralda, ja la voldrien molts per anar a passar l’estiu.

Si a la mort de Franco s’hagués volgut reinstaurar la monarquia borbònica vigent fins l’any 1931, el rei hauria d’haver estat Don Juan de Borbón i no pas el seu fill. Per tant, per més que ara els monàrquics recalcitrants insisteixin a fer-nos creure allò que no és, Franco no va reinstaurar la monarquia borbònica que havia existit fins l’any 1931 sinó que se’n va inventar una de nova feta a la seva mida ideològica. I tot això, ahir que es van complir els quaranta-un anys de la mort de Franco, ara és un moment molt oportú per recordar-ho.

El debat permanent sobre la legitimitat o no de la monarquia espanyola que, com el riu Guadiana, apareix i desapareix de tant en tant, torna a estar de moda. Però pels demòcrates espanyols el veritable debat, més que “monarquia o república”, hauria de ser “serrells del franquisme o democràcia”. Al meu entendre una monarquia, qualsevol monarquia, està renyida amb l’autèntica democràcia de la igualtat d’oportunitats per a tothom, inclosa la d'optar a ser cap d’estat, un dret democràtic bàsic que les monarquies no contemplen.

divendres, 18 de novembre de 2016

La mirada catalana

(L’article original en versió paper es va publicar l'11 de novembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.782 de La Veu de l'Anoia)

Dos apunts previs. El primer: la ministra Montserrat del nou govern espanyol té com a imatge de fons de les seves xarxes socials una fotografia de les muntanyes de Montserrat, i quan la setmana passada va arribar a La Moncloa per participar en el seu primer consell de ministres es va adreçar als periodistes que l’esperaven sota la pluja amb un "bon dia". Són dos gestos simpàtics, si més no vistos en clau catalana, de la ministra de Sant Sadurní d’Anoia. El segon: durant un acte celebrat recentment al Círculo Ecuestre, un dels assistents va demanar la intervenció de la Guàrdia Civil per empresonar els responsables del procés independentista català. La proposta va ser rebuda amb aplaudiments i somriures de complicitat per part dels assistents, i això ja ens dóna una idea del tipus de gent que et pots trobar al palauet de Balmes cantonada Diagonal.

Anem al tema. Els sectors polític i periodístic catalans, que massa sovint s’entrecreuen, tenen una vocació clara de ser influents en la nostra societat. Sempre que a Madrid s’està coent un canvi de govern, a Catalunya els dirigents dels círculos, fomentos i altres entitats per l’estil especulen sobre quina serà la quota catalana del nou govern. Alguns sense gaire sentit del ridícul ho anomenen mirada catalana, com si els catalans tinguéssim l’estranya facultat de mirar les coses d’una determinada manera —potser millor?— que la resta dels mortals peninsulars.

Són ja una tradició les apostes fetes en públic, que gairebé mai l’encerten, per tractar d’endevinar quina serà la quota catalana del govern, és a dir, la persona que serà agraciada amb el càrrec de ministre. Un cop conegut el nom de la mirada més nostrada (l’accent català, que deia la nova ministra), tothom vol ser el primer a convidar-la a fer una xerrada-col·loqui a Barcelona, amb dinar o sense, al Círculo Ecuestre o al Ritz; encara que de l’hotel de Llúria amb Gran Via ara en diuen Palace, sempre serà el Ritz. A aquests personatges, un ministre vingut de la metròpoli i la seva proximitat amb els alts poders de l’estat sempre els impressiona.

Però dit tot això, un es pot preguntar de què ens serveix als catalans tenir una senyora de Sant Sadurní d’Anoia al capdavant d’un ministeri espanyol pràcticament sense competències a Catalunya, ja que les competències del seu departament van ser traspassades a la Generalitat fa molts anys. I a partir d’aquesta obvietat alguns encara ens volen fer creure que el nou govern tindrà sensibilitat catalana. Jo crec que ens enreden.

dimecres, 16 de novembre de 2016

Subestimar els percentatges... i les persones

De tant en tant convé recordar que els polítics i funcionaris públics no gestionen uns diners misteriosament caiguts del cel sinó que ens administren els nostres propis diners. Partint d’aquesta premissa bàsica que de vegades es tendeix a deixar de banda, no s’hauria de poder gestionar la cosa pública des d’una posició de prepotència basada en la falsa superioritat moral que sempre s’atribueix l’esquerra. En altres paraules, a molts ens molesta que determinats personatges de l’administració pública tractin els ciutadans com si fossin canalla de P3, amb tots els meus respectes per aquest col·lectiu.

Aquesta introducció resulta oportuna per parlar de l’únic conseller del Districte de Sarrià-Sant Gervasi que va accedir a ocupar el càrrec no com a resultat dels vots dels ciutadans sinó com a fruit d’un pacte de despatxos acordat entre els dos partits que conformen el govern de la ciutat de Barcelona. Doncs bé, aquest conseller presentava dilluns els preus públics d’una sèrie d’equipaments municipals, i informava dels augments de preus d’aquest exercici. El conseller insistia molt que es tractava d’unes pujades de preu molt moderades i perfectament assumibles pel ciutadà, però amagava que els augments percentuals respecte els preus de l’any passat eren del 10, 15 i fins i tot arribaven al 23 per cent.

En fer-li veure al conseller que els augments de preus, expressats en percentatges, de moderats no en tenien res, ell seguia menystenint unes dades percentuals que, sent molt generosos, podríem qualificar de fora de tota lògica. En insistir-li que en el món de l’empresa —s’estaven discutint preus que afecten el funcionament d’empreses i estaments públics— s’acostuma a parlar d’augments percentuals, la seva resposta va deixar tothom bocabadat: “el meu món no és el de l’empresa, és el de les persones”. El conseller potser ens volia donar a entendre que les persones són incapaces de valorar els percentatges dels augments de preus que els apliquen. Les persones, així, en genèric, i la pretensió de representar-les a totes com tant agrada a molts personatges amb sou públic, tant de l’esquerra com de la dreta.

Els sarrianencs sovint ens preguntem si, veient com actua el nou conseller, Sarrià hi ha guanyat o hi ha perdut amb el canvi. Mentre alguns rumien la resposta, seria molt d’agrair que el nostre personatge, en les seves aparicions públiques, s’expressés amb una mica més de prudència i humilitat. I potser no seria molt demanar que entengués que els percentatges que ell s’esforça a subestimar resulten imprescindibles per valorar en la seva justa mesura els augments de preus que des de l’administració pública s’apliquen als ciutadans.

dilluns, 14 de novembre de 2016

Relliscada majúscula de politòlegs i altres suposats experts

Dibuix: El País

Primer s’ha de rumiar i després votar, i no està gens clar que molts nord-americans hagin actuat seguint aquest ordre. Com que els dos candidats a ocupar la presidència dels Estats Units eren francament molt lamentables, aquesta vegada s’ha votat molt a la contra i s’ha votat més amb l’estómac que amb el cervell. I ha sortit el que ha sortit. Doland Trump ha sortit elegit legítimament com a nou president pels pròxims quatre anys. Ara s’haurà de veure si serà capaç de complir algunes de les seves estrafolàries promeses electorals. M’atreviria a dir que no ho serà, i en el seu primer discurs ja ens va donar algunes pistes en aquest sentit.

Pels creients a ulls clucs en les enquestes i per a la majoria dels opinants, tertulians, periodistes, politòlegs i tota mena de suposats experts en la matèria, el resultat va constituir una gran sorpresa. També va ser una sorpresa el resultat del referèndum que havia de ratificar l’acord de pau de Colòmbia, o el referèndum del Brexit britànic. Sovint els resultats electorals ens porten sorpreses. Si es fan eleccions, és precisament perquè no sempre les enquestes l’encerten. Si sempre l’encertessin, no caldria fer eleccions, i tot això que ens estalviaríem.

Com que el resultat no els ha agradat, alguns es dediquen a titllar d’injust el sistema electoral nord-americà. Alguns diuen que és un escàndol que Trump pugui governar els Estats Units amb només el 47,5% dels vots emesos. A veure, el sistema electoral ideal no existeix enlloc, i el sistema nord-americà tampoc és perfecte. Però no s’hi val a criticar el sistema només quan no t’és favorable. Clinton va perdre les eleccions tot i tenir en el còmput total quatre-cents mil vots més que Trump. És la conseqüència d’un sistema que, com dèiem, potser és millorable. Però considerats percentualment, aquests quatre-cents mil vots només representen un 0,3% dels 120 milions de vots emesos.

Tampoc és perfecte el sistema electoral de França i d’altres països, amb les dues voltes electorals que, a la pràctica, eliminen totalment les minories de la representació parlamentària. Això sí que ho trobo injust! També és molt imperfecte la llei electoral espanyola, una llei que durant quatre anys ha permès governar Rajoy amb una còmoda majoria absoluta parlamentària a les dues cambres amb només el 44% dels vots.

No ens enganyem, els únics grans perdedors d’aquestes eleccions han estat els suposats experts en la matèria que dèiem abans. Molts economistes ens asseguraven que si dimarts Trump guanyava, el dimecres la davallada de Wall Street seria de les que farien època. Doncs bé, dimecres la borsa va pujar un 1,4 per cent. Ja per acabar, Donald Trump sempre s’ha mostrat contrari a l’acord comercial TTIP entre els Estats i Units i Europa; és de suposar que l’esquerra peronista espanyola i catalana estarà encantada amb el nou president.

divendres, 11 de novembre de 2016

Amazon com a exemple

Amazon és una de les cinc empreses cotitzades més importants del món. No fa gaire aquesta multinacional de la distribució es va instal·lar a Barcelona, en uns locals de l’Eixample que abans havien estat la seu de l’editorial Gustavo Gili. Aquesta setmana he vist per Sarrià el seu primer vehicle de repartiment entregant una comanda. Era una furgoneta nova de trinca amb motor elèctric (contaminació zero), i feia tota la pinta de ser una comanda d’alimentació. Però no ho puc assegurar perquè les dues capces de plàstic anaven perfectament tapades per sobre, de manera que no es pogués veure quins productes contenien. Com a contrast, a casa nostra, quan ens porten la compra que hem fet al supermercat de la cantonada, els veïns que coincideixin a l'ascensor amb el repartidor poden veure què mengem, què bevem i amb quins productes netegem la casa i la roba, ja que tots queden a la vista de tothom. Amazon té tot un detall de privacitat amb la seva clientela i, encara que no són els únics que ho fan, és d’agrair.

Pels que no coneguin en què consisteix el negoci d’Amazon la filosofia és molt senzilla: tu fas la comanda per internet i en menys de dues hores te la porten a casa, sense pagar cap extra pel transport. I si tens molta pressa i el vols rebre en menys d’una hora, et cobren un petit suplement. Però no és la meva intenció fer propaganda d’Amazon, tot i que al meu entendre se la mereixen. Només he posat aquest exemple per explicar com la inversió estrangera no ha deixat de venir a Catalunya, tot i el procés independentista que estem vivint i tot i els esforços de la nostra metròpoli, esperem que ja per poc temps, per posar tota mena de traves amb l’objectiu que el procés descarrili.

Unes poques dades ens situaran en la realitat de les inversions estrangeres a Catalunya. Des de principis del 2011 fins al mes de juny passat, del total de les inversions estrangeres a l’estat, Catalunya ha captat el 31% (capital), 34% (creació de nous llocs de treball) i 37% (nombre de projectes). Només considerant la xifra d’inversió i comparant-la amb els cinc anys anteriors al període citat, l’augment de les inversions estrangeres a Catalunya ha sigut del 23%. Poca broma!

Amazon només és un exemple més de com una de les companyies més importants del món ha fet una clara aposta per Catalunya. Amazon només és una prova més que el procés independentista no només no frena les inversions estrangeres sinó que les atrau. El negoci és el negoci, i per a moltes empreses estrangeres les expectatives econòmiques de Catalunya són més que positives. Tractant amb gent de fora i viatjant pel món t’adones que alguns estrangers creuen més en Catalunya que molts catalans. La realitat és que el procés polític cap a la independència de Catalunya, que és d’esperar que acabi bé, si més no aquest seria el desig de molts catalans, va per una banda, i el món dels negocis i de l’economia real per una altra. I és bo que sigui així, encara que a Madrid aquesta realitat no els agradi gens.

dimecres, 9 de novembre de 2016

Té te? Tinc cafè, molt mòlt


El títol d'aquest article té dos diacrítics: té/te, salvat per la nova normativa, i molt/mòlt, que ha quedat eliminat.

Recordem els catorze (*) diacrítics salvats per l’IEC:

bé / be
déu / deu
és / es
mà / ma
més / mes
món / mon
pèl / pel
què / que
sé / se
sí / si
són / son
té / te
ús / us
vós / vos

Però en ús de la meva llibertat lingüística no em limitaré a utilitzar només els catorze diacrítics contemplats en la nova normativa. Així, sempre que ho consideri necessari per a una millor comprensió del text, n’utilitzaré alguns més que ara quedaran eliminats com, per exemple:

dóna / dona
mòlt / molt
nét / net
ós / os
sòl / sol
véns vénen / vens venen
etc.

M'atreviria a dir que no seré l'únic que actuaré així.

***

(*) Correcció: em fan veure que, posteriorment a fer-se pública la llista dels catorze diacrítics salvats, hi van incloure sòl / sol. Doncs queda dit, els diacrítics salvats són quinze.

dimarts, 8 de novembre de 2016

Pells i pells


Molt sovint els activistes de Peta i altres organitzacions animalistes juguen amb la desinformació de molta gent, i utilitzen uns arguments maximalistes farcits de demagògia barata que, amb l’excusa de protegir els animals, es redueixen a res de pell i no se’n parli més. A veure, no tinc cap animal a casa ni tinc previst tenir-lo, però això no vol pas dir que sigui partidari del maltractament dels animals, ni molt menys. Encara aniré una mica més enllà: per motius obvis que qualsevol persona amb una mica de sentit comú pot comprendre, estic en contra de les persones que es manifesten molt animalistes i, alhora, són capaces de tenir el seu gos tancat tot el dia en un pis petit.

Però ni sóc vegà (vegan en anglès, que en català aquest terme encara no surt als diccionaris) ni admeto que m’intentin imposar la cultura de l’alimentació vegana. M’agrada el fuet i la secallona, i també les botifarres; les salsitxes no tant. M’agraden les costelles de xai sempre que no xaiegin, i els filets i els entrecots de vedella poc fets. També m’agrada molt l’steak tartar i altres productes del món animal que no detallaré per no allargar-me. A més, porto sempre sabates de pell, i de pell també és la corretja del meu rellotge, la meva cartera de butxaca, el cinturó que m’aguanta els pantalons, els guants pels dies que fa molt fred, els sofàs que tenim a casa, la tapisseria del cotxe que utilitzo, i un munt de coses més. M’agraden molt algunes de les bosses de pell —no necessàriament d’una marca coneguda— que porten les senyores elegants. Jo mateix, durant molts hiverns, he portat una jaqueta de pell de double face que he passejat per mig món; és una peça de vestir que abriga força i alhora és molt lleugera i còmoda de portar.

Tots els productes de pell que he detallat tenen una característica comuna. Estan fabricats amb subproductes d’animals utilitzats, bàsicament, per aprofitar la carn, destinada a l’alimentació humana. Si la pell d’aquests animals no s’utilitzés per fabricar productes útils com els descrits abans, tampoc es podria llençar així com així. Però, si per aquest comentari he escollit el títol Pells i pells, és per alguna cosa. Així, el mateix argument també em serveix per oposar-me a l’explotació d’animals que només s’utilitzen per aprofitar la pell i no la carn. Això vol dir que em manifesto en contra dels abrics de pell fina com, per exemple, el visó. S’han de saber diferenciar bé les pells subproducte de les pells producte. En la majoria de les campanyes i discursos sobre l’animalisme i el veganisme hi trobo a faltar aquesta diferenciació.

dilluns, 7 de novembre de 2016

Coses que passen a Sarrià

Tot i que aquest blog té el títol que té, poques vegades es parla de Sarrià. Avui farem una altra excepció, no fos dit que el blog s’oblida del barri que li dóna nom.

Uns veïns del carrer Riu d’Or cantonada amb Manuel de Falla van denunciar que un senyal de trànsit que indica aparcament de zona verda en tapa un altre, situat a la mateixa alçada i just al seu darrere, que indica carrer sense sortida. El resultat d’uns senyals mal col·locats és que tot sovint es fiquen involuntàriament en aquell tros de carrer sense sortida vehicles i camions lleugers —l’amplada del carrer no dóna per més— que no han vist el segon senyal, i que quan arriben al final i s’adonen que el carrer s’acaba ni tan sols tenen espai per poder fer mitja volta. Llavors no tenen altra opció que tornar fent marxa enrere per aquell carrer estret, fins a l’encreuament on hi han els senyals mal col·locats, amb totes les dificultats, sorolls i contaminació extres que la maniobra comporta.

Es va proposar que l’ajuntament desplacés un dels dos senyals, cap a la dreta o cap a l’esquerra, de manera que tots dos fossin visibles i s’evitessin els problemes descrits. La resposta de l’ajuntament va ser, però, que els senyals estaven ben col·locats i que no calia modificar-ne l’emplaçament. Per donar-hi més força, des del districte van aclarir que hi havien enviat la Guàrdia Urbana a comprovar-ho, i que davant la divisió d’opinions entre els veïns i els tècnics, el districte optava per donar credibilitat a l’informe fet pels guàrdies, avalat per una foto que pretenia demostrar el que no és. La realitat és, però, que els veïns que es queixen tenen raó.

Arribats a aquest punt un es pot preguntar perquè a la fotografia feta per la Guàrdia Urbana queden els dos senyals a la vista i, en canvi, els veïns diuen que només se’n veu un, ja que el segon senyal queda tapat pel primer. L’explicació és ben senzilla: si es mira des de la vorera, per un passen els vianants, o des de l’encreuament dels dos carrers, es veuen els dos senyals. Ara bé, si s’observa des del mig del carrer i des d’una mica més amunt de l’encreuament dels dos carrers, que és des d’on s’ha de mirar, ja que és per on passen els vehicles que dèiem abans, només se’n veu un.

Però una explicació tan senzilla com aquesta, a l’abast qualsevol persona que tingui ganes d’entendre-la, no l’accepten els tècnics municipals. Burocràcia municipal vs. realitat ciutadana. Ulls de ciutadà funcionari vs. ulls de ciutadà a seques, aquesta és la qüestió. Se suposa que els primers han d'estar al servei dels segons, però de vegades no ho sembla.

divendres, 4 de novembre de 2016

Dormir una hora més, o no

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 d'0ctubre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.780 de La Veu de l'Anoia)

Aquest cap de setmana se’ns torna a imposar el canvi d’hora, una mesura impopular per a la majoria dels ciutadans. Diuen alguns experts que canviar l’hora dues vegades l’any té alguns avantatges, i no ho negaré, però estic segur que els inconvenients generats els superen amb escreix. Aplicar el canvi d’horari en una granja de vaques, per exemple, resulta més complicat del que pot semblar, ja que són animals molt sensibles als canvis. Així, els ramaders han de modificar els horaris amb lentitud, uns minuts cada dia fins a completar la totalitat dels seixanta distribuïts entre diverses jornades, per tal d’evitar que les vaques s’estressin i disminueixin la producció de llet. Un altre exemple ben diferent es dóna en els hospitals, on les medicacions estan pautades perquè els malalts se les prenguin cada ics hores, i en aquests casos els canvis també s’han d’aplicar sense brusquedats.

Però les coses són com són i no com ens agradaria que fossin. Així, el diumenge que ve tindrà 25 hores, una durada que queda compensada per les 23 hores d’un diumenge de primavera. La majoria dels mitjans de comunicació ho resumeixen dient que diumenge dormirem una hora més —ho podreu comprovar mirant els diaris de demà passat—, i no són capaços d’anar una mica més enllà. Que una jornada de 25 hores, una situació que només es dóna un cop l’any, s’associï a dormir una hora més ens dóna pistes sobre la mentalitat més aviat mandrosa imperant en el nostre país. Ep, amb totes les excepcions que calguin, que algunes n’hi deu haver. Jo mateix, sense anar més lluny, estic segur que la nit de dissabte a diumenge no dormiré més que qualsevol altra nit.

Destinar aquesta hora de més de diumenge a dormir és, al meu entendre, una bona manera de desaprofitar l’oportunitat que se’ns presenta de gestionar amb intel·ligència un dia més llarg que els altres. Al meu entendre, donaríem més bona imatge de país si associéssim aquesta hora extra de diumenge a aprofitar més el temps, a poder fer altres coses més útils com, per exemple, llegir una hora més, passejar una hora més, fer una sobretaula més llarga, etc. Però, ben pensat, tampoc és exactament així. Una part d’aquest temps extra de diumenge l’haurem d’utilitzar a canviar l’hora dels dispositius que no ens la canvien automàticament com passa amb els telèfons i els ordinadors: els rellotges de sobretaula i de polsera, el rellotge del cotxe, televisors, aparells de dvd i vídeo, i tots aquells dispositius que encara no porten incorporat l’internet de les coses.

dimecres, 2 de novembre de 2016

Una carrera meteòrica

Il·lustració: El Mundo

El comentari d’avui complementa l’article publicat el 24 d’octubre, abans de ser investit Rajoy com a Presidente del Gobierno d’Espanya.

Una qüestió prèvia. Suposo que a ningú amb dos dits de front i un mínim de sentit comú se li acudirà la peregrina idea de pretendre que un partit —posem per cas, el PSOE— que n’ajuda un altre —posem per cas, el PP— a fer-se amb el govern pot ser considerat alhora el cap de l’oposició d’aquell govern. Ser soci i cap de l’oposició, simultàniament, no pot ser. Un tria què vol ser, i dissabte els socialistes van optar per convertir-se en la tercera crossa del tripartit de dretes que governarà Espanya a partir d’ara, per més que els seus dirigents intentin negar-ho. Per tant, encara que el PSOE no formi part del govern popular de Rajoy, d’alguna manera en serà corresponsable.

Podemos es va registrar com a partit polític a principis de l’any 2014 i, des de dissabte passat, ja és el partit líder de l’oposició a Espanya. En menys de tres anys ha passat de no existir a estar en posició de disputar la governabilitat al Partido Popular. Al seu líder, Pablo Iglesias, se li poden criticar moltes coses, i jo mateix ho faig sovint. Però la realitat és que, ens agradi o no, des d’aquesta setmana Iglesias s‘ha convertit en el líder de l’oposició, no pas només per mèrits propis, que algun en déu tenir, sinó per demèrits aliens. Així, no ho és pels vots obtinguts en les últimes eleccions (va ser el tercer partit en representació parlamentària) sinó per la renúncia de facto a seguir exercint aquest paper per part del partit que havia quedat en segon lloc, el PSOE.

dilluns, 31 d’octubre de 2016

Arrimadas juga brut

Cal dir les coses pel seu nom: la ciudadana Inés Arrimadas juga brut. Va jugar brut la setmana passada a la cadena de televisió de l’extrema dreta episcopal espanyola 13TV, associant el fet de portar escorta policial a “porqué ya sabemos lo que pasa en Cataluña”, com donant a entendre qui sap què, insinuant el que no és. Es podria acceptar que, en algun moment del tradicional aquelarre anticatalà d’aquella impresentable emissora de televisió, Arrimadas hagués caigut en la trampa del presentador i/o dels tertulians abrandats de plantilla que participen a El gato al agua. Es podria entendre que a la líder ciudadana se li escalfés la boca, tot i que per la seva professió hauria d’evitar, de totes totes, aquesta mena d’escalfaments. En fi, errare humanum est o, com diem en català, qui té boca s’equivoca. T’equivoques, rectifiques i aquí no ha passat res; aquesta hagués estat la reacció intel·ligent de la diputada catalana. Però en tots els partits molt sovint veiem que no tothom serveix per fer de polític, i potser resulta que la dirigent de Ciudadanos no compleix els requisits mínims per dedicar-se a aquesta professió.

Ara bé, en el títol que he posat a aquest comentari no parlo d’un error sinó de joc brut. Explicaré per què ho he fet. Un dia després de les seves desafortunades declaracions, Arrimadas va trucar a una emissora de ràdio (RAC1) per matisar les seves declaracions del dia abans. Havia passat un dia i la líder ciudadana havia tingut ocasió de dormir-hi i meditar-hi, i mirar-s’ho amb una mica més de perspectiva. Però, lluny de rectificar, a RAC1 Arrimadas va insistir en el fons de la seva vomitada verbal a 13TV. I sabent, com tothom sap, que si per una cosa es caracteritza el procés català cap a la independència és per l’absoluta manca de violència, d’això en dic jugar brut, i encara em quedo curt. A algunes persones potser no els agrada que en els últims anys hagin sortit al carrer milions de ciutadans reclamant poder votar sobre la independència, i potser encara els agrada menys que en aquestes mobilitzacions no s’hagi trencat ni una paperera. Així, Arrimadas ens ha demostrat que prefereix prescindir de la veritat, i ha optat per afegir-se al fals discurs de la violència a Catalunya que el seu partit tant conrea a les espanyes. Molt lleig.

divendres, 28 d’octubre de 2016

L’extrema vulnerabilitat de la xarxa

Divendres passat va caure la xarxa d’internet, i llocs amb centenars de milions d’usuaris repartits per tot el món (Spotify, Twitter, etc.) van quedar inutilitzats durant unes quantes hores que a alguns se’ls van fer molt llargues. El fet que cada dia hi hagin més aparells de tota mena connectats a internet —de la connectivitat de molts d’aquests dispositius la majoria de la gent ni tan sols n’és conscient—, i que molts d’aquests dispositius portin incorporats uns elements de seguretat que tècnicament no compleixen cap exigència, té molt a veure amb l’èxit dels ciberatacs i les caigudes de la xarxa. No és el meu objectiu, però, comentar l’aspecte tècnic d’un ciberatac com el de divendres perquè ni estic preparat per fer-ho ni tinc massa interès en uns temes tècnics que tinc molt clar que ens han de resoldre les persones especialitzades. M’ho miro, per tant, només, des de la meva condició d’usuari que de tant en tant pateix les conseqüències d’uns ciberatacs que, segons els experts, semblen inevitables.

Cada vegada que es produeix una situació com aquesta em pregunto amb una preocupació creixent sobre l’extrema vulnerabilitat de la xarxa i tot el que representa que aquesta deixi de funcionar. I no em deixa gens tranquil saber que ningú queda exclòs de patir les conseqüències d’un ciberatac massiu per més protegida que tingui la seva quota particular de dispositius connectats a la xarxa. Si cau la xarxa d’internet tothom sense excepció en surt afectat, tant els que fan les coses bé en l’àmbit particular i/o professional com els que no. Personalment crec que, en aquest sentit, faig les coses bé, però estic segur que un expert de seguida posaria al descobert les meves pròpies escletxes de seguretat. Em preocupa que, als efectes pràctics, pateixo les mateixes conseqüències que qualsevol viva la virgen que no doni cap importància a la seva pròpia seguretat informàtica. Informàticament som molt vulnerables, i no tothom n'és conscient.

dijous, 27 d’octubre de 2016

Vint-i-quatrena Ateneuesfera


A l’hora de discutir sobre les diferents xarxes socials d’internet i centrar el debat en twitter vs. facebook, o en facebook vs. twitter, cada vegada es fa més evident que els usuaris d’aquestes dues plataformes semblen incompatibles els uns amb els altres. O l’una o l’altra, però les dues xarxes alhora normalment no s’acostumen a utilitzar. Es tracta de dues colles d’usuaris clarament diferenciades, i molt sovint enfrontades entre si. Els usuaris de facebook són majoria, i alguns diuen les mil pestes de twitter. En canvi, a la majoria d’usuaris de twitter —jo en sóc un gran defensor, des del dia que vaig obrir el meu primer compte— facebook no ens fa ni fu ni fa. Resumint, una mica com passa amb les corridas de toros (atenció, “el toro no sufre”, diuen els entesos): división de opiniones.

Sobre aquest tema, abans-d’ahir, durant el sopar de la vint-i-quatrena Ateneuesfera, vam estar canviant impressions una bona estona. Gosaria dir que ningú va canviar d’opinió, i que cadascú es va quedar amb les seves preferències. Algú va dir mig de passada que sort en tenim que no tothom pensa igual. Posaré només un exemple que reflecteix la divisió existent entre uns usuaris i els altres. Així, una de les coses que els facebook-addictes més critiquen de twitter és la limitació dels 140 caràcters. En canvi, per usuaris de twitter habituals com jo, aquesta limitació és precisament una de les gràcies que té aquesta xarxa, perquè quan vols explicar una cosa t’obliga a fer un exercici de síntesis en un repte intel·lectual que, personalment, m’entusiasma.

Aquesta vegada tampoc vam poder evitar discutir una mica sobre el procés cap a la independència de Catalunya. Hi ha qui pensa que aquest negoci ha quedat estancat, qui pensa que s’ha reculat i qui pensa que es va avançant de manera imparable. Digueu-me optimista però sóc d’aquests últims. Hi va haver opinions per a tots els gustos, també a l’hora de valorar la qualitat de la feina que fan els nostres representants polítics. En aquest punt el debat va tenir opinions molt contraposades que algú va definir, amb força encert, com “una estona intensa”. El fet que estiguéssim sols a la sala que el restaurant de l’Ateneu ens havia reservat també va ajudar a que cadascú es pogués expressar amb tota llibertat, sabent que no molestàvem a altres comensals del restaurant.

dilluns, 24 d’octubre de 2016

Espanya: Podemos, nou líder de l’oposició

Acudit: El Mundo

Ahir, a la seu del carrer Ferraz de Madrid, 235 membres del Comitè Federal del PSOE van votar sobre el suport o no del seu partit a permetre que Mariano Rajoy, del PP, segueixi quatre anys més com a president del govern espanyol. El resultat de la votació va ser que el 59 per cent hi va donar suport i el 41 per cent hi va votar en contra. Tot indica, però, que, tot i aquest suport inesperat, Rajoy s’hi estarà menys temps. Deixo al criteri del lector si, amb aquest resultat relativament ajustat de 6 a 4, el Comitè Federal representa o no la militància del PSOE i/o la sensibilitat política dels seus votants.

L’estratègia de Rajoy de fer-se l’orni i no demostrar gens de pressa durant els últims deu mesos —des de les eleccions del desembre del 2015 fins ara, passant per les segones eleccions del passat mes de juny— s’ha demostrat del tot encertada i ha donat els seus fruits. El líder popular podrà seguir exercint el seu càrrec amb el suport afegit del PSOE, el partit que fins ara exercia com a líder de l’oposició a Espanya. Als efectes pràctics, al tàndem dretà format per populares i ciudadanos ara s’hi afegeixen els socialistes i passa a ser un trio.

La deriva dretana decidida ahir pel PSOE deixarà molts efectes col·laterals, i un d’ells té molta més importància del que a primera vista pot semblar. Així, a partir d’avui el lideratge de l’oposició a Espanya l’exerciran Pablo Iglesias i el seu partit, Podemos. Es fa difícil de preveure quins efectes tindrà aquesta nova composició del mapa polític espanyol, però una cosa sembla clara: si Podemos sap gestionar amb intel·ligència aquest regal gratuït que els ha fet el PSOE, en relativament poc temps Pablo Iglesias pot esdevenir el pròxim president del govern espanyol.

divendres, 21 d’octubre de 2016

Els excessos de Margallo

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 d'0ctubre de 2016 a la pàg. 7 del núm. 1.778 de La Veu de l'Anoia)

“Un atac terrorista se supera, la dissolució d’Espanya, no”. He destacat la frase en negreta per tal que no passi desapercebuda. S’ha de llegir més d’un cop per copsar el veritable abast d’aquesta afirmació que, a primera vista, pot semblar innocent, però, d’innocent, no en té res. Inclou la clàssica amenaça però, aquest cop, mig encoberta. Conté també el ja tradicional discurs de la por que la majoria de catalans tenim perfectament superat. I no cal dir que s’hi endevina igualment una manca de tacte, del tot reprovable, envers les persones que han patit en carn pròpia o en el seu entorn més proper algun episodi de violència terrorista.

Per a segons qui la defensa de “la sagrada unidad de la patria” permet qualsevol excés. Així, aquest disbarat dialèctic el va perpetrar, poc abans de la darrera Diada Nacional de Catalunya, el cap de la diplomàcia espanyola i encarregat, de facto, dels afers derivats del procés de desconnexió catalana, el ministre Margallo. Aquell dia devia sortir de casa sense agafar el maletí de les normes bàsiques de la diplomàcia, cosa que tampoc ens ha de sorprendre si tenim en compte les peculiaritats del personatge. Un es pot fàcilment imaginar que la diarrea mental del ministre pretenia menystenir i desacreditar el moviment independentista català. La realitat és, però, que, banalitzant el terrorisme, l’únic que n’ha sortit desacreditat ha estat Margallo.

Si m’encarreguessin construir una frase similar utilitzant les mateixes paraules, jo invertiria els termes, i el resultat obtingut seria més o menys aquest: “la dissolució d’Espanya se superarà, un atac terrorista, no”, sobretot quan hi ha morts pel mig. O és que algú es veuria capaç de consolar una víctima del terrorisme utilitzant com a argument la vomitada del ministre? Arribats a aquest punt, no puc evitar preguntar-me si els votants del partit d’aquest sinistre personatge hi tenen alguna cosa a dir. O potser les repetides sortides de to del ministre espanyol ja els estan bé?

El fet és que Margallo ens demostra massa sovint que quan toca el tema català té més vocació de tertulià d’una cadena mediàtica cridanera que de diplomàtic discret i assenyat. Per cert, a Margallo també se li escalfa la boca amb altres interlocutors. Així, amb pocs dies de diferència se les va tenir amb el ministre principal de Gibraltar, Fabian Picardo, que havia dit que “Espanya mai posarà la mà al Penyal”. L’espanyol li va respondre: “La mà, no, hi posaré la bandera, i ho faré molt abans del que Picardo creu”.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

Disciplina de vot?

Posem per cas que un partit polític es presenta a les eleccions amb un determinat programa electoral. Posem per cas que els ciutadans que opten per votar aquest partit ho fan perquè es creuen el programa. Posem per cas que, per interessos inconfessables d’alguns dirigents d’aquest partit, es decideix, sense consultar abans la militància, actuar en sentit contrari del que diu el programa electoral. Posem per cas que alguns dels diputats elegits en les llistes d’aquest partit opten per donar suport al canvi de posició que dèiem abans. Posem per cas que altres diputats pretenen atenir-se al programa electoral amb el qual han estat elegits. Posem per cas, finalment, que el nou secretari general del partit, el qual ha accedit a la direcció mitjançant un cop d’estat contra el secretari general, pretén imposar a la totalitat dels diputats electes la seva proposta d’actuar en sentit contrari al programa electoral, al·legant la disciplina de vot que se suposa deu estar contemplada en els estatuts del partit.

Doncs bé, aquesta és la situació d’avui al PSOE. La d’avui, perquè la situació en què es trobarà demà aquest partit resulta del tot imprevisible. Queda entès que quan es parla del PSOE s’hi ha d’incloure també la seva franquícia catalana, el PSC, un partit formalment autònom que en un moment determinat pot fer una rebequeria mediàtica però que, al final, sempre acaba obeint les indicacions de la casa central.

Quin és el gran argument per intentar justificar el canvi de posició d’una part de la direcció del PSOE prescindint, cal no oblidar-ho, de demanar i obtenir abans el permís dels seus militants i votants? L’explicació que repeteixen dia sí i dia també és que anar a unes terceres eleccions seria un disbarat que no entendria ningú, com si només el PSOE en fos el responsable, quan la responsabilitat és àmpliament compartida.

Desmuntar aquest argument és molt fàcil: el que no es va entendre i va ser un disbarat va ser anar a les segones eleccions. Què ha canviat ara per poder evitar les terceres? Res, no ha canviat res. La situació d’ara és la mateixa que després de les primeres eleccions, és a dir, un bloqueig institucional dels partits a causa de la manca d’una cultura política de coalició per part de tots els partits d’àmbit estatal.

Arribats a aquest punt, té algun sentit que la nova direcció pretengui imposar la disciplina de vot a aquells diputats que tan sols reivindiquen el seu dret a atenir-se al programa electoral amb el qual es van presentar a les eleccions? No en té cap. El PSOE, i amb ell el PSC, van cap a un suïcidi polític col·lectiu. Mantenint el no a la continuïtat de Rajoy potser encara podrien salvar-se.

dilluns, 17 d’octubre de 2016

La presumpta autonomia del PSC

Foto: ABC

Tot i ser un partit formalment diferent i amb un funcionament teòricament autònom respecte els socialistes espanyols, els lectors habituals d’aquest blog saben que quan em refereixo al PSC el defineixo com “la franquícia catalana del PSOE”. El defineixo així no pas per menystenir els seus dirigents, militants i votants sinó que em baso en els fets observats durant les últimes dècades, fins al punt que, de vegades, per quedar bé amb vés a saber qui, han votat una cosa a Catalunya i, gràcies a la disciplina de vot imposada per la casa central, la contrària a Espanya.

Molt aviat veurem com actuen els diputats socialistes catalans a Madrid quan es voti si Rajoy ha de continuar governant quatre anys més. El primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, s’ha passat mesos dient que votarien “no”. Doncs bé, ara hauran de demostrar la seva coherència i la seva independència respecte la casa mare. Tot indica que la posició oficial que prendrà el PSOE serà la d’abstenir-se, i això equivaldria a donar suport a Rajoy. El PSOE pot dir missa repetint dia sí i dia també que abstenerse no es apoyar quan tothom sap que, en aquest cas, abstenir-se és donar un suport explícit a la continuïtat de Rajoy com a presidente del gobierno.

De moment, la dirigent socialista andalusa que aspira a liderar els socialistes espanyols ja ha advertit seriosament als socialistes catalans que s’haurà de votar el que es decideixi a Madrid i que, en aquest sentit, no permetrà cap indisciplina. Fixeu-vos en un detall força significatiu: Susana Díaz Pacheco encara no mana a can PSOE però ja es prepara el terreny, i dóna instruccions precises als diputats de la franquícia catalana com si ja hagués arribat al capdamunt del politburó socialista. Qui baixarà del burro? En menys de dues setmanes tindrem la resposta.

divendres, 14 d’octubre de 2016

Política i esport

L’exhibició de banderes als podis esportius em treu de polleguera. La política intervé massa en l’esport, sovint amb interessos inconfessables. Els governants, tots, siguin dictadors o democràtics, sempre intenten aprofitar-se políticament dels èxits esportius dels seus ciutadans. Aquesta barreja entre política i esport té efectes negatius, tant per l’esport com per la política. Per l’esport, perquè és una clara intromissió sense cap justificació. Per la política perquè, quan descobreixen un esportista que s’ha drogat o ha fet alguna malifeta, la imatge del país queda igualment malmesa. Els països estan representats pels seus governants i no pels seus esportistes o cantants, per més bons que siguin.

El mèrit d’un esportista no és del país al qual pertany sinó propi (un tenista, per exemple), o de l’equip al qual pertany si es tracta d’un esport d’equip (un equip de futbol, per exemple). Per quins set sous l’èxit internacional d’un tenista o d’un equip de futbol s’ha de relacionar amb la bandera del país al qual pertanyen? De qui és el mèrit que un català de Cervera, Marc Márquez, assoleixi campionats del món de motociclisme? D’Espanya, o de Catalunya, segur que no. El mèrit és compartit entre ell mateix, el seu equip humà i, last but not least, els seus patrocinadors, que són els que posen la pasta i paguen la festa.

Fa anys vaig plantejar que tindria molt més sentit que als podis se substituïssin les banderes i els himnes dels països per, posem per cas, les banderes de Repsol o del Santander, és a dir, els logos dels patrocinadors. Aquesta reflexió està relacionada, d’alguna manera, amb la proposta que ha fet Esquerra per modificar la llei espanyola de l’esport, en el sentit de suspendre l’obligació que ara tenen els esportistes d’anar a les convocatòries de les seleccions espanyoles. S’ha de dir que els esportistes catalans, quan són convocats per les seves seleccions, ja gaudeixen d’aquesta llibertat. Però, dit això, l’aprofitament polític dels esportistes d’elit es dóna tant a Espanya com a Catalunya. Dissortadament.

dimecres, 12 d’octubre de 2016

La indigència política d’un ministre i la seva virreina

L’alcaldessa de Badalona, de la CUP, va donar permís als treballadors de l’ajuntament per, si volien, anar a treballar avui, 12 d’octubre, que segons el calendari de l’estat resulta que és un dia festiu. Tant se val el que celebrin avui a l’estat espanyol ja que aquest detall resulta del tot irrellevant. L’oferta de l’alcaldessa als treballadors que optessin per anar a treballar avui era que, per compensar-ho, tindrien festa el divendres 9 de desembre. És a dir, les hores anuals treballades serien les mateixes per a tots els treballadors, tant els que anessin a treballar avui com els que no hi anessin.

Com que aquestes són pràctiques molt habituals entre les empreses privades amb les quals m’he mogut tota la vida, quan em vaig assabentar de l’oferta de l’alcaldessa no hi vaig donar la més mínima importància. Per altra banda, no tinc gens de simpatia cap a la CUP, un partit que es troba als antípodes de les meves idees polítiques. I, com que no la conec de res, tampoc experimento simpatia ni antipatia personal cap a l’alcaldessa badalonina. Però, dit això, considero que l’oferta feta als treballadors era correcta.

Però, fins i tot per aquestes nimietats, sempre hi ha algú amb sou a càrrec de l’estat que vigila que els catalans no surtin mai del carril marcat. Per donar una imatge de control absolut sobre els ciutadans, durant el franquisme hi havia la lucecita del Pardo que sempre estava encesa. Ara la llumeta ha quedat substituïda pels ministres populares. No diré res de nou si recordo que des de fa bastant temps la política espanyola envers Catalunya només té una regla fixa: qui passa de la ratlla, l’orella se li talla.

Així, el personatge que s’està guanyant a pols el primer lloc del podi dels pitjors ministres espanyols des de la guerra incivil espanyola, Jorge Fernández Díaz, quan dilluns es va assabentar de l’oferta de l’alcaldessa va donar ordres taxatives a la virreina Llanos de Luna per portar el tema als tribunals. No cal dir que la justícia ha actuat amb una rapidesa inusitada, i ahir va traslladar a l’alcaldessa la prohibició de tirar endavant la seva mesura. El sarcasme final: les parts en conflicte han estat citades per presentar-se demà al jutjat. És a dir, a misses dites.

dilluns, 10 d’octubre de 2016

Dos rumors sense confirmar

És a punt de fer-se pública la notícia d’un intercanvi de directors entre els diaris El País i La Razón, tots dos fets a Madrid (Espanya) tot i que aquest últim és de propietat i direcció catalanes. Així, després d’un relativament curt procés de confluència entre les respectives línies editorials o, més ben dit, d’un gir copernicà de la línia editorial d’El País cap a la que defensa La Razón, Antonio Caño es farà càrrec de la direcció de La Razón i Francisco Marhuenda (àlies “¡eh, que yo soy catalán!”) passarà a dirigir El País. Tant Marhuenda com Caño no hauran de fer cap esforç per seguir les directrius marcades, respectivament, pels seus caps: el Príncipe de las Tinieblas per part dels Lara (Planeta), i José Luis Cebrián, il capo de Prisa. I els lectors ni ho notaran.

És a punt de fer-se pública la notícia que les veïnes passaran a ser benvolgudes per part de l’administració municipal, amb l’objectiu de situar-les al mateix nivell que els veïns, els quals ja reben el tractament de benvolguts des de fa temps. Així, la utilització de l’expressió discriminatòria “benvolguts veïns i veïnes”, tan habitual en les cartes de l’Ajuntament de Barcelona, quedarà prohibida per un decret urgent de l’alcaldessa adreçat als funcionaris i càrrecs polítics que s’hagin de comunicar oralment o per escrit amb els seus administrats. Mentre es mantingui aquesta moda tan ridícula de desdoblar per sexes, la nova fórmula serà “benvolgudes barcelonines i benvolguts barcelonins”. Mentrestant algú ha dit, al meu entendre amb força encert, que la neollengua moralitzant d'aquesta genteta (...) mostra una ignorància colossal i menysprea la intel·ligència.

divendres, 7 d’octubre de 2016

Dos errors greus de Convergència

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 de setembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.776 de La Veu de l'Anoia)

El partit polític català més important des de la recuperació de la democràcia darrerament ha comès dos errors greus que no s’acaben d’entendre. El fet inqüestionable és que els errors polítics no surten mai de franc i, tard o d’hora, sempre s’acaben pagant a les urnes. Els convergents ja ho estan experimentant amb una davallada important del suport popular, una davallada que no està gens clar que ja s’hagi aturat.

El primer error de pes va ser el canvi de nom del partit. Convergència era i continua sent una marca política excel·lent i són molts, convergents i no convergents, els que no han entès que es decidís enterrar-la. No és excusa la precària situació econòmica del partit —al capdavall, una situació que comparteixen gairebé tots els partits— ni les malifetes fiscals de Jordi Pujol i la seva família. Agradi o no, Jordi Pujol ja forma part de la història de Catalunya, i no precisament per aquest trist episodi fiscal sinó per una llarga trajectòria política, globalment positiva, que només des d’un sectarisme extrem es pot negar.

Relacionat amb el canvi de nom, el trist paper de Convergència en el congrés que havia de decidir el nou nom del partit és segur que no passarà a formar part del catàleg dels encerts polítics de la nostra història. I els primers intents fallits de registrar el nom del nou partit, tampoc, i això sense negar la més que evident intencionalitat política del Ministerio del Interior espanyol, sempre disposat a posar pals a les rodes a tot el que faci olor de català. Però l’actitud anticatalana del govern espanyol no pot ser mai una excusa; era d’esperar. Els polítics consideren que rectificar és acceptar l’error, i per això no ho acostumen a fer. Però si la nova direcció convergent s’ho mirés amb sentit crític, recuperarien l’antic nom, demanarien disculpes a la militància i debat tancat.

L’altre error convergent va ser presentar-se a les eleccions amb Esquerra, però com que d’això ja n’he parlat sovint ara no repetiré els meus arguments. La conclusió lògica d’aquestes perilloses aventures transversals és que amb la llista conjunta s’han perdut vots. Ara demanaria que es fes un petit esforç intel·lectual: si, a Espanya, PP i PSOE es presentessin a les eleccions amb una llista conjunta, guanyarien vots o en perdrien? En perdrien, tant per la dreta com per l’esquerra. El votant decebut canvia tranquil·lament de partit; d’oferta alternativa no en falta. A Catalunya passa el mateix. L’opció política no és com una religió que es manté inamovible tota la vida.

dimecres, 5 d’octubre de 2016

Inflació desmesurada d’estructures administratives

Fem un petit repàs. Barri (Sarrià), districte (Sarrià-Sant Gervasi), municipi (Barcelona), àrea metropolitana (Barcelona), comarca (Barcelonès), província (Barcelona, o les vegueries que alguns reivindiquen per substituir les províncies), nació (Catalunya), estat (Espanya), Europa, ONU. Em surten una desena de nivells d’administració públics/polítics per tenir ben controlats els ciutadans, encara que en teoria tots vetllen o haurien de vetllar pels nostres interessos i el nostre benestar. Al capdavall ens administren els nostres diners.

No creieu que estem davant d’una exageració d’estructures públiques? La pregunta és retòrica, és evident que és una clara exageració. Us heu parat a pensar que en cadascuna d’aquestes estructures hi treballen moltes persones que cobren uns emoluments públics que, és bo recordar-ho, no cauen del cel sinó que es paguen amb els nostres impostos? No creieu que potser estem massa controlats per les administracions públiques, que tota aquesta despesa no ens la podem permetre? Heu calculat quants mesos de cada any hem de treballar per mantenir tot això? No ho feu, us agafaria un infart.

Més. En algunes d’aquestes estructures el control directe del ciutadà és inexistent, és a dir, massa sovint els seus dirigents polítics no accedeixen al càrrec per elecció popular sinó per decisió digital dels dirigents dels partits polítics. Sabeu qui decideix els membres del consell de districte? Els veïns, potser? No, els partits. I els dirigents de l’àrea metropolitana, hi són per elecció popular? No. I els dirigents comarcals? Tampoc. El ciutadà tampoc pot votar els diputats de les diputacions provincials, uns organismes opacs que maneguen uns pressupostos elevadíssims.

Caldria reformar/simplificar/reduir dràsticament tota aquesta gegantina infraestructura? És evident que sí. Però què fan els partits polítics que viuen del sistema? A banda de discursos grandiloqüents, res de res. Potser començaria a ser l’hora que els ciutadans ens quadréssim. Com? No ho sé. Pensem-hi!

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Han guanyat els colpistes

Divendres passat, comentant el cop d’estat del carrer Ferraz de Madrid, acabava el meu comentari dient que és “... un episodi molt lamentable que encara està per veure quines conseqüències pràctiques tindrà per uns i altres”.

Doncs bé, ara ja sabem quina ha estat la primera conseqüència: Sánchez ja no hi és, li han tallat el cap, l’han fet plegar de manera matussera i poc democràtica, i és que els colpistes ni tan sols van permetre que el vot fos secret, amb urna i papereta, com demanaven molts dels assistents al politburó.

Perquè el vot sigui lliure i no condicionat a res ni a ningú el vot ha de ser secret només que ho demani una persona, i aquesta vegada ho van demanar gairebé la meitat dels votants. Però la facció colpista no va permetre que una votació de tanta transcendència es fes de manera lliure i secreta, un detall no menor de com poden anar les coses a partir d’ara.

Amb el vot a la vista de tothom, els líders del sector colpista van poder controlar cadascun dels seus afins, no fos cas que algú s’extraviés del camí marcat. A can PSOE sembla mantenir plena vigència aquella frase d’Alfonso Guerra, àlies mienmano: quien se mueva no sale en la foto.

Però els militants, simpatitzants i votants d'un partit no perdonen les frivolitats i errors dels seus líders, i el PSOE n'ha comès tants que tardarà anys a recuperar-se.

divendres, 30 de setembre de 2016

Cop d’estat

Ara ja no cal dissimular, a can PSOE hi ha hagut un cop d’estat. Així, un secretari general elegit democràticament, el qual només pretenia intentar portar a terme el programa electoral del partit amb el que es va presentar a les eleccions i, per tant, només pretenia respectar la voluntat dels seus electors, ha estat sotmès des de fa mesos a una pressió intensíssima per part de molts estaments públics i privats i, també, i això és el més greu d’aquest trist episodi, per part d’alguns companys de politburó del seu propi partit. Sovint es diu que hi ha adversaris, enemics i companys de partit; doncs bé, ara s’ha tornat a posar en evidència la cara més fosca de la política, és a dir, la traïció dels teus propis companys de partit. Vull aclarir que qui escriu això ni és ni ha estat mai socialista, ni té cap lligam amb la persona a la que s’intenta defenestrar però, com diuen a l’oest, lo cortés no quita lo valiente.

No és cap secret que els dirigents colpistes han comptat amb la col·laboració entusiasta i les simpaties gens dissimulades del seu teòric rival polític, el PP. I dic teòric perquè cal no oblidar que l’objectiu últim d’aquest cop d’estat és permetre que Rajoy, el cap visible del partit polític més corrupte de l’estat, repeteixi quatre anys més com a presidente. Com que el pensament és lliure, un pot pensar que hi ha pogut haver trànsit de maletins cap els colpistes, i no necessàriament de diners; els favors també es poden pagar amb dinades. El fet és que la coincidència d’uns interessos foscos molt transversals, és a dir, la voluntat dels dirigents del PP, dels dirigents deslleials del PSOE, de les grans empreses, de la banca i de la majoria dels mitjans de comunicació han confluït todos a una en aquest cop d’estat, un episodi molt lamentable que encara està per veure quines conseqüències pràctiques tindrà per uns i altres.

dimecres, 28 de setembre de 2016

El gran problema d’Espanya es diu Catalunya

Il·lustració: Les Echos

Diumenge es van celebrar unes eleccions a Galícia i Euskadi que alguns, potser molts, esperaven que fossin decisives per poder desencallar un assumpte pendent de resoldre des de fa nou mesos: la investidura, a Espanya, d’un presidente del gobierno després d'haver-se celebrat dues eleccions sense aconseguir-ho. Podríem catalogar-ho com un nou episodi de la tan desacreditada Marca España.

Els resultats electorals van ser més o menys els que s’esperaven: 1/ la confirmació de les més que previsibles victòries del PP a Galícia i del PNV a Euskadi; 2/ l’enfonsament del PSOE; 3/ la constatació que els partits diguem-ne constitucionalistes (PP, PSOE i C’s) són políticament residuals a Euskadi; i 4/ la prova del cotó que demostra que l’obsessiu anticatalanisme dels ciudadanos no troba clientela en aquells dos territoris: zero diputats de 150. I jo que me n’alegro!

El molt qüestionat líder socialista, Pedro Sánchez, segueix mantenint una postura no acceptada per tothom però, al meu entendre, absolutament coherent i honesta: atenir-se al seu programa electoral. Sánchez es va comprometre amb els seus electors a intentar fer fora els populares del gobierno, i assegura que mantindrà la seva paraula, és a dir, que en cap cas els ajudarà a repetir mandat. Però Sánchez no és el problema de la política espanyola, ni molt menys. Chapeau per Sánchez!

El gran problema d’Espanya es diu Catalunya o, el que és el mateix, el vot dels 17 diputats independentistes catalans. Si aquests diputats renunciessin a l’independentisme, a Espanya ja hi hagués hagut gobierno després de les eleccions de desembre del 2015. Ens hauríem pogut estalviar les eleccions de juny i unes més que previsibles terceres eleccions que, cal no descartar-ho, ens podrien deixar un escenari polític molt similar al d’ara. De continuar així les coses, res impediria la celebració d'unes quartes eleccions a l’estiu del 2017. Potser el problema és que la llei està mal feta. Potser, no; segur.