.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)

dilluns, 10 de desembre de 2018

Discrepàncies familiars

Sóc fill d’un pròfug i desertor. Fa uns anys vaig publicar un article explicant i documentant que a l’estiu de l’any 1936, en plena guerra incivil espanyola, el meu pare va ser declarat “pròfug i desertor” per les autoritats republicanes de l’època. Però no només això, sinó que les autoritats en feien també responsables “a llurs inductors i encobridors” (vaig suposar que es referien als seus pares, és a dir, els meus avis), amenaçant-los amb “molèsties i sancions” sense determinar-ne l’abast. El meu pare, finalment, també va anar a la guerra, però no formant part del bàndol al que hauria hagut d’incorporar-se quan va ser cridat a files sinó en el bàndol contrari. D’això en fa més de vuit dècades, però de tant en tant encara em trobo amb gent que es mostra sorpresa pel fet que jo, venint de la família que vinc, defensi les opinions que defenso. No és ben bé un retret però alguna vegada s’hi ha assemblat molt.

Aquesta introducció em serveix per plantejar-me a mi mateix, i també als lectors d’aquest article, unes preguntes molt bàsiques sobre l’abast de la nostra responsabilitat en els actes comesos per tercers, suposant que en tinguem alguna, que segurament és molt suposar. Així, sobre els meus avis faria la següent pregunta: quina responsabilitat tenen els pares d’un “pròfug i desertor” en el fet que aquest no es presenti a files quan es cridat per l’autoritat? I sobre mi mateix, em preguntaria: quina responsabilitat tenen els fills sobre les actuacions dels seus pares? La resposta a aquestes preguntes la tinc més clara que l’aigua: cap ni una.

Tot això ve a tomb pel fet que tot sovint es critiquen les persones per determinades actuacions dels seus pares. En el món de la política aquestes crítiques, dissortadament, sovintegen força. Així, al fill d’una comunista no se li perdona que defensi posicions de dretes, i a la filla d’un ultraliberal no se li perdona que defensi, posem per cas, les idees de Podemos. Aquestes són crítiques tan esteses com simplistes, i només estan basades en la discrepància entre les idees dels fills i les del seus progenitors. És a dir, són crítiques que no estan gens argumentades. Oi que no està prohibit discrepar dels pares? Doncs estaria bé que tothom fes un esforç per desterrar aquestes pràctiques tan poc intel·ligents.

divendres, 7 de desembre de 2018

Gibraltar espanyol? De cap manera!

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.889 de La Veu de l'Anoia)

Pocs dies abans del cap de setmana passat el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va amenaçar de no viatjar a Brussel·les i, per tant, boicotejar el Consell Europeu de diumenge passat que devia ratificar per unanimitat dels seus vint-i-set membres la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El motiu del boicot espanyol s’originaria en una manca d’acord sobre com, a partir d’ara, s’hauria de tractar el tema de Gibraltar entre els diferents interlocutors implicats, és a dir, la Unió Europea, el Regne Unit, Gibraltar i el Regne d’Espanya. Però l’amenaça de boicot de Sánchez va ser tan sorollosa —tota la premsa europea se’n va fer ressò, i potser des del Palacio de la Moncloa només es buscava això— com mancada de fonament. Finalment, la sang no va arribar al riu i el president espanyol es va desplaçar a Brussel·les a signar la paperassa del Brexit britànic amb els seus col·legues.

La història és la història, i el tractat d’Utrecht de l’any 1713 que va donar lloc al final de la guerra de Successió espanyola diu el que diu sobre Gibraltar, però en aquest comentari no em dedicaré a interpretar ni una cosa ni l’altra. El conflicte entre Espanya i el Regne Unit sobre la colònia de Gibraltar és d’aquells que molts defineixen com a irresoluble. Espanya, tots els governs espanyols dels últims temps, pretén recuperar aquell petit territori que en el seu dia va ser cedit al Regne Unit a canvi de determinades contrapartides. Però la reivindicació espanyola del penyal, tot i que des d’un punt de vista nacionalista espanyol es pot arribar a comprendre, tothom sap que no tindrà cap recorregut efectiu.

En democràcia, els interessos de les persones han d’estar sempre per sobre dels interessos dels governs i dels partits polítics. Doncs bé, resulta que els ciutadans gibraltarenys, súbdits britànics a tots els efectes, es van expressar contundentment a les urnes, sense cap mena de dubte, sobre quins són els seus interessos, és a dir, que volen continuar sent súbdits britànics. Així, l’any 2002, amb una altíssima participació (88% sobre el cens electoral) els gibraltarenys van rebutjar, amb un 98,5% dels vots vàlids, la sobirania compartida de Gibraltar entre el Regne Unit i el Regne d’Espanya. Alguns nacionalistes espanyols consideren, erròniament al meu entendre, que defensar l’estatus actual de Gibraltar és equivalent a atacar els interessos espanyols. No ho veig pas així, i insisteixo, els interessos de les persones sempre han d’estar per sobre dels interessos dels estats.

dijous, 6 de desembre de 2018

Sis de desembre, res a celebrar

No tinc el costum de celebrar constitucions de països estrangers, tot i que respecto que altres ho facin. El meu país de constitució encara no en té cap... però la tindrà més aviat del que molts es pensen. Avui, com que tinc molta feina pendent, treballaré amb total normalitat. Faré com elcortingles i altres comerços, que avui també obriran els seus negocis perquè tampoc deuen tenir res a celebrar. Res de nou, com passa cada any el 6 de desembre. Business as usual. Ahir al vespre tornava a Barcelona des de l’Empordanet, i l’autopista en sentit contrari anava molt plena. Sempre intento anar al revés de la gent. M'estalvio cues i maldecaps. I posats a celebrar, en tinc prou amb els sants i els aniversaris familiars.

dilluns, 3 de desembre de 2018

Qui ens ho havia de dir?

Qui ens havia de dir que en plena democràcia assistiríem a la convocatòria d’una vaga de fam en defensa dels drets humans més bàsics, i el dret a una legítima defensa n’és un, d’uns polítics catalans que des de fa més d’un any es troben segrestats a la presó sense judici ni, per tant, sense haver estat condemnats? I he escrit la paraula democràcia en cursiva ben conscientment. Cada dia hi ha més dubtes sobre que el tronat règim monàrquic amb potents residus neofranquistes en què s’ha convertit aquest país sigui homologable a una democràcia com cal, tal com l’entenen a l’Europa endreçada del nord dels Pirineus. Aquests dubtes són àmpliament compartits, i només cal llegir la premsa de més enllà dels Pirineus per constatar-ho. Es fa difícil de preveure com pot acabar tot plegat però, mentrestant, vull expressar tot el meu respecte i solidaritat per aquesta decisió valenta dels presos polítics catalans.

Qui ens havia de dir que a Andalusia (Espanya) haurien guanyat les dretes després de quatre dècades ininterrompudes de governs d’esquerres? Suposant, això sí, que el PSOE encara sigui un partit d’esquerres, la qual cosa segurament és molt suposar. Amb una majoria absoluta al parlament andalús, PP, Cs i Vox podran governar amb comoditat, tenint en compte que aquests tres partits han perpetrat pràcticament el mateix discurs electoral, i que entre ells només es diferencien en petits matisos de forma. La campanya electoral de les dretes, en clau inequívocament anticatalana, els ha donat un molt bon resultat, un resultat que ni els mateixos protagonistes del sorpasso de la dreta a l’esquerra s’esperaven. L'anticatalanisme ven a tot arreu, i els partits d'obediència espanyola ho saben perfectament i ho aprofiten, encara que sigui a costa de perdre vots a Catalunya.

divendres, 30 de novembre de 2018

Aena menysprea el català i...

Es diu que Espanya és un dels països amb la gestió aeroportuària més centralitzada d’Europa. En altres paraules, la gestió de l’aeroport de Barcelona es fa des de Madrid, amb tot el que de negatiu això comporta. L’episodi que relato a continuació n’és un bon exemple. Vaig reclamar per escrit a Aena pel cobrament, al meu entendre indegut, dels primers 15 minuts del pàrquing exterior de la T1 de l’aeroport de Barcelona, els quals, segons el tiquet que reculls a l’entrada, són gratuïts.

Em van contestar, també per escrit i en un correcte català, demanant que els fes arribar la reclamació en castellà o en anglès, les dues úniques llengües que Aena contempla per gestionar les reclamacions. Els vaig respondre dient que no em semblava correcte el seu menyspreu per la llengua pròpia de Catalunya, el lloc, per cert, on Aena desenvolupa el seu negoci. Aena em va respondre amb una còpia literal del mateix missatge que ja m’havia transmès abans, com volent dir: au, no ens emprenyis  amb collonades.

Llavors els vaig demanar l’email del president d’Aena, el català Maurici Lucena, per fer-li arribar la meva queixa, però Aena ni va tenir la cortesia de contestar-me. Maco, oi?

Un detall: el tiquet que et donen a l’entrada està correctament redactat en tres idiomes, per aquest ordre: català, anglès i castellà (15 minuts gratuïts / 15 minutes for free / 15 minutos gratis). Però resulta que si t’hi estàs 17 minuts, no te’n cobren 2 sinó que et fan pagar els 17. Aena actua amb mentalitat colonial menyspreant el català, però hi afegiria que, a més a més, ens roba els 15 minuts gratüits que ells mateixos anuncien al tiquet del pàrquing. Lleig per partida doble.

dimecres, 28 de novembre de 2018

Un país de bars

Segons un anunci de Coca-Cola que vaig veure recentment, a Espanya hi ha 183.306 bars, un per cada 255 habitants; l’anunci afegia que és una de les densitats més altes del món. He buscat les dades equivalents de Catalunya però no he estat capaç de trobar-les enlloc, tot i que intueixo que la nostra ràtio no s’allunyarà gaire de l’espanyola. I si dels 255 clients potencials per bar de promig hi restem la mainada més petita, les persones que per voluntat pròpia no trepitgen mai un bar, les persones impedides que no surten mai de casa, etc., ens surt una mitjana de menys de dos-cents clients potencials per establiment, incloent-hi aquells que, demanant un cafè, s’hi passen un parell d’hores. La meva conclusió és que muntar un bar no pot ser mai un gran negoci.

L’anunci donava a entendre, o així ho vaig interpretar, que aquesta ràtio és com per sentir-nos satisfets, com volent donar a entendre que aquí es viu molt bé, ja que la gent té temps de sobres —i mitjans econòmics suficients— per passar una estona al bar, cosa que no passa en altres països del nostre entorn, potser exceptuant els països de l’Europa del sud coneguts com a PIGS (Portugal, Italy, Greece, Spain). A Sarrià també tenim dotzenes de bars, però de biblioteques públiques no en tenim ni una. I això que en els últims anys aquí han governat tota mena de polítics, des dels socialistes fins als convergents, i sense oblidar els comuns que ens governen ara. M’estalvio el comentari.

dilluns, 26 de novembre de 2018

Una paga extra no és un extra

Amb l’excusa de la crisi econòmica, els anys 2013 i 2014 la Generalitat de Catalunya va deixar de pagar als seus treballadors una part dels seus salaris, i ara el Govern pretén pactar amb els sindicats allargar el pagament d’aquest deute fins a l’any 2026, és a dir, pagar als seus treballadors amb fins a tretze anys de demora. No he llegit enlloc que també es pagaran els interessos de demora corresponents, i em temo que la Generalitat això ni s’ho planteja. En aquest sentit, tothom sap què passaria si el deutor de l’administració pública fos el ciutadà.

L’administració pública, i també algunes empreses privades, consideren erròniament que les pagues extres són gratificacions extraordinàries al marge dels salaris quan, òbviament, aquestes pagues formen part intrínseca de la remuneració salarial. El salari d’un treballador és el salari brut anual pactat entre l’empresa i el treballador, al marge que aquest salari anual es divideixi en 12, 13, 14 o més pagues. Si un empresari o un dirigent polític no entén aquest principi bàsic de les relacions laborals, valdria més que es dediqués a una altra activitat.

Si una cosa hauria de ser sagrada en les relacions laborals entre empresa i treballador és l’abonament dels salaris en la data que toca i sense cap mena de deducció. I això és vàlid tant pels treballadors de l’empresa privada com pels treballadors públics. Així, abans de retallar el salari s’ha de retallar qualsevol altra despesa, i si la Generalitat vol idees sobre què es podria retallar abans de retallar el salari que m’ho demani i les hi faré arribar.

És d’esperar, per tant, que la Generalitat reconsideri la seva posició i decideixi deixar de ser l’administració morosa amb els seus treballadors que és ara. No pagar quan toca forma part, també, de la inseguretat jurídica de la qual tant s’omplen la boca els dirigents polítics. I acabo com si això fos una instància d’una època que, sortosament, ja no tornarà: es gracia que espera alcalzar del recto proceder de vuecencia, cuya vida guarde Dios muchos años.

divendres, 23 de novembre de 2018

Instint de supervivència. El cas Espadaler

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.887 de La Veu de l'Anoia)

Ramon Espadaler és el típic polític capaç d’anar canviant de companys ideològics per mantenir la poltrona política i, més important encara, el sou públic corresponent. Espadaler va rebre l’encàrrec del seu antic cap, Duran i Lleida, de tancar l’històric partit Unió Democràtica de Catalunya, acomiadar els treballadors i donar bones paraules als creditors, majoritàriament La Caixa, perquè de deutes (més de 22 milions d’euros quan el partit es va declarar en concurs de creditors) se’n van pagar ben pocs. Alguns partits polítics consideren que els deutes que han contret amb la banca no cal necessàriament tornar-los amb diners sinó que es poden considerar amortitzats mitjançant la gestió amable de govern o parlamentària dels seus dirigents. A l’altra banda de l’arc parlamentari, un cas molt similar al d’Unió és el d’Iniciativa, un partit nascut a partir de les restes del PSUC. Així, amb deutes impagables de molts milions, es va deixar aixoplugar pels comuns, i tampoc consta enlloc que hagi tornat el gruix del deute o tingui previst fer-ho.

Però no ens despistem i seguim amb el vigatà Espadaler. Després del tancament d’Unió, el nostre personatge va crear el seu propi partit polític Units per Avançar i, tot i que sobre el paper va mantenir la ideologia demòcrata cristiana, els de la franquícia catalana del PSOE li van fer un raconet i allà va anar, en un pacte que, vist des de fora, ideològicament sembla contra natura. Així, a l’hemicicle del Parlament Espadaler té ara el seu escó a un metre del d’Iceta, i els hereus d’un partit inequívocament catalanista i amb la llarga història d’Unió fan ara costat als socialistes, un dels partits que van donar suport al 155. Encara que només sigui per això, molt poca gent va entendre que els socialistes i Espadaler es col·liguessin, però el polític franquista Fraga Iribarne ja va dir que “la política hace extraños compañeros de cama”.

Doncs bé, després de passar de la dreta d’Unió a l’esquerra dels socialistes —perquè se segueixen reivindicant d’esquerres, oi?— Espadaler ha decidit ara tornar als seus orígens dretans i demanar l’ingrés del seu partit al Partit Popular Europeu (PPE). Res fa pensar que els populares s’hi negaran. Ep, cap retret per part meva, tothom és lliure de canviar d’opinió, i també d’ideologia; només em limito a deixar-ne constància. Sense cap pretensió de comparar-lo amb Espadaler, Sir Winston Churchill, un altre exemple de polític d’anada i tornada, va passar a la història com un dels grans estadistes mundials.

dijous, 22 de novembre de 2018

Trenta per cent d’habitatge social

L’alcaldessa de Barcelona proposa traspassar la responsabilitat de la manca d’habitatges a uns actors privats, els promotors i constructors, mitjançant l’obligació de reservar un trenta per cent de les noves promocions per a habitatges socials. Ras i curt, Colau proposa que les medalles les rebin els polítics, i els costos d’aquestes medalles vagin a càrrec d’uns particulars. Però deixant de banda la cobertura legal que pugui tenir una mesura d’aquesta naturalesa, un aspecte que desconec, si això tirés endavant el preu de l’habitatge encara pujarà més. És la típica mesura preelectoral i populista que els partits polítics presenten a la ciutadania abans d’unes eleccions. Però, repeteixo, lluny de reduir el preu de l’habitatge, aquesta mesura a la llarga l’incrementarà.

Posem un exemple amb xifres fàcils per no haver d’agafar la calculadora. Un constructor fa un edifici de 10 habitatges, i calcula un preu de 10 per habitatge. Per tant, el preu total de l’edifici és 100. Si 3 d’aquests habitatges (30 per cent de l’edifici) s’haguessin de destinar a lloguer/venda social, a un preu, posem per cas, de 5, el preu total dels 3 pisos socials suma 15. Restant aquests 15 del cost total de l’edifici (100), en queden 85 a repartir entre els 7 habitatges restants de mercat lliure. Fent la divisió ens surt un preu de 12 per habitatge, 2 més que els 10 calculats sense les interferències de l’administració. És ben cert que, amb aquesta mesura, tres famílies pagarien la meitat pel seu habitatge, però set famílies pagarien un 20% més.

Dues consideracions finals. La primera, la manca de disponibilitat d’habitatges combinada amb uns preus —de compra o de lloguer— que no estan en consonància amb el nivell de salaris mitjà és un problema molt greu de la nostra societat, tant a la ciutat de Barcelona com a altres indrets on també el pateixen amb més o menys intensitat. Aquesta realitat no la nega ningú, i que s’ha d’intentar pal·liar-la, tampoc.

La segona consideració és que els responsables de resoldre aquest problema no són els ciutadans particulars, tampoc els promotors immobiliaris ni els constructors, sinó les administracions públiques. Criminalitzar l’empresa privada amb l’argument que aquesta genera molts beneficis, i intentar carregar-li el mort d’un problema que l’administració pública és incapaç de resoldre potser és una mesura molt popular, populista diria jo, però serà poc efectiva. Per corregir l’excés de beneficis empresarials (algú ens hauria d'explicar quin abast té la paraula excés) ja tenim l’impost de societats. De fet, els ciutadans hauríem d’estar satisfets que les empreses generin com més beneficis millor, ja que una part es retornen a la societat via impostos per resoldre, per exemple, el greu problema de l’habitatge que patim els ciutadans.

dilluns, 19 de novembre de 2018

La setmaneta del Black Friday


Avui comença una setmaneta en la qual alguns comerciants sense massa escrúpols socials ens conviden a consumir sense aturador, amb l’esquer d’uns suposats descomptes que no sempre reflecteixen la rebaixa de preus que ens prometen. Hi ha qui aquests dies, sense rumiar gaire, segueix aquest joc i s’apunta al consumisme salvatge i irreflexiu, adquirint productes i serveis que en condicions normals segurament no compraria perquè, entre altres raons, no els necessita per res. Que cadascú faci el que li sembli millor, però si aquests dies em busqueu, us puc assegurar que no em trobareu a cap botiga.

divendres, 16 de novembre de 2018

Arrimadas vs. Sanchis a TV3

Em vaig comprometre a dir alguna cosa sobre l’estranya visita que la diputada ciudadana Inés Arrimadas va fer a TV3 diumenge passat, i encara que em fa una mica de mandra compleixo avui la meva paraula. Cal dir que, a la xarxa, abans de l’emissió del programa, es va organitzar un boicot a veure TV3 mentre durés l’estada a la cadena pública de la cap de l’oposició parlamentària, i els potencials espectadors en van fer força cas ja que les dades d’audiència del programa van ser més aviat de cal justet. Però jo no em vaig sumar al boicot, i vaig fer l’esforç de veure el programa sencer, de poc més d’una hora de durada. I tot i que s’havia anunciat com una entrevista, d’entrevista en va tenir ben poc, i de debat desendreçat, bastant. Massa. Era evident que Arrimadas s’adreçava, bàsicament, a la seva parròquia espanyola en general, i als andalusos en particular, tenint en compte que a Andalusia es celebraran eleccions autonòmiques d’aquí pocs dies. La persona entrevistada buscava brega des del primer minut i, per tant, va tenir la seva gran part de responsabilitat en que allò no fos una entrevista normal sinó que s’acabés convertint en un debat sobre la qualitat periodística de la pròpia TV3. Arrimadas portava l’argumentari antiTV3 aprés de memòria —l’utilitza molt sovint—, i va tenir l’oportunitat de transmetre’l a la minsa audiència que va tenir el programa. Però diguem-ho tot, diumenge l’entrevistador no va tenir un dia professionalment brillant, ja que amb una mica de mà esquerra i ofici, que Sanchis en té, hagués pogut evitar que el programa se li escapés de les mans com, al meu entendre, va acabar passant. Tot plegat va acabar en un empat, ja que Arrimadas es va passar tot el programa repetint com un lloro que TV3 mentia, i Sanchis la rebatia dient que els mentiders eren els líders de ciudadanos. No crec que amb la seva intervenció Arrimadas hagi guanyat cap vot a Catalunya, on molta gent que l’havia votat pensant-se qui sap què ara ja veu de quin peu calça. A Espanya, però, es possible que en guanyi algun, de vot. No és cap secret que la catalanofòbia malaltissa que traspua sempre la diputada ciudadana entrevistada diumenge genera molts vots a l’oest.

dimecres, 14 de novembre de 2018

Com passar de la socialdemocràcia a l’extrema dreta. El cas de Ciudadanos

En pocs anys el partit Ciudadanos, fundat per Albert Rivera i altres personatges, alguns dels quals posteriorment van abandonar el partit, ha passat de reivindicar-se com a un partit socialdemòcrata modern a fer la competència directa a l’extrema dreta inclosa dintre dels populares i el partit Vox, així com la facció d’extrema dreta dels socialistes, de la qual se’n parla poc. Són uns quants socialistes de carnet de la colla felipista, mig jubilats, que des de fa temps coquetegen amb mitjans de comunicació d’extrema dreta i organitzacions socials de tarannà similar. Són els Bono, Leguina, Guerra @mienmano, Rodríguez Ibarra, Borrell, etc., els quals segurament no tindrien cap problema a canviar el carnet polític del PSOE per un altre d’aquestes organitzacions ultradretanes.

Cal tenir-ho clar, aquests personatges competeixen pel control del mateix tros del pastís electoral, l’extrema dreta, tal com passa en altres països d’Europa i d’ultramar. És un mercat electoral que ha existit sempre però que, a Espanya, fins ara quedava més o menys diluït entre el PP les diverses falanges, agafat aquest terme en sentit ampli. Alguns polítics que fins fa relativament poc es reivindicaven d’esquerres ara treballen mig d’amagat a favor de l’extrema dreta. Altres no se n’amaguen pas i presumeixen amb la cara ben alta del seu canvi ideològic. Però res a dir, tothom pot canviar d’ideologia.

Actualment, polítics d’extrema dreta estan governant a molts països, i amb el temps l’estat espanyol també podria formar part de la llista. Els models són Trump als Estats Units, Balsanaro al Brasil, Orban a Hongria, Salvini a Itàlia, Kurz a Àustria, Duterte a les Filipines, i altres. A Espanya la cara visible de l’extrema dreta se la disputen ara mateix tres polítics: el popular Casado, el ciudadano Rivera, i Santiago Abascal, el líder de Vox. Seria oportú preguntar-nos si Rivera ens enredava abans, quan es mostrava despullat als cartells electorals, o ens enreda ara. Si hagués de fer una aposta, diria que Rivera ens enredava abans, quan deia que era socialdemòcrata.

dilluns, 12 de novembre de 2018

L’esquerra xenòfoba i racista


La setmana passada es va produir a Catalunya un episodi molt lamentable que és d’esperar que no es repeteixi mai més. Resulta que en el context de la Lliga Mundial de Waterpolo femení s’havia de disputar un partit de la selecció israeliana femenina (a la foto de dalt). L’equip rival era el de la selecció espanyola, i el lloc on s’havia de jugar inicialment era Molins de Rei.

Doncs bé, resulta que diverses entitats d’aquella població (CUP, Arran, Comuns, EUiA, Crida LGBTI i diverses entitats pro palestines) van promoure un boicot amb l’objectiu d’impedir la celebració del partit, i se’n van sortir amb èxit. El partit no es va poder jugar. Llavors es va buscar un escenari alternatiu a la ciutat de Barcelona, però el govern dels comuns, esperonat per diverses entitats de similar tarannà, també es va negar a cedir les instal·lacions de la piscina Sant Jordi, però no van tenir la valentia d’explicar els motius reals del seu boicot, i van justificar la seva vergonyosa negativa a cedir la piscina per motius de seguretat.

Finalment es va imposar el sentit comú, i la Generalitat va cedir la piscina del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, i el partit es va poder celebrar. A mig any de les eleccions municipals l’alcaldessa Colau s’ha tornat a cobrir de glòria. Amb la seva decisió ens ha vingut a dir que el racisme i la xenofòbia són perfectament vàlids quan es tracta de practicar la carraca d’un antisemitisme caspós boicotejant l’únic país democràtic d’aquella zona tan conflictiva. Repeteixo, l’únic.

divendres, 9 de novembre de 2018

Consideracions sobre el top manta

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.885 de La Veu de l'Anoia)

S’està estenent com una plaga la proliferació dels mal anomenats “top manta”. Jo prefereixo definir-los com immigrants africans que no disposen dels permisos necessaris per poder treballar de forma legal, i que per cobrir les seves necessitats bàsiques han optat per dedicar-se al comerç informal als carrers. Hi ha diverses consideracions a fer sobre aquest fenomen, i així com determinats aspectes del problema surten cada dia als mitjans de comunicació, n’hi ha d’altres que amb prou feines apareixen. Parlem-ne.

En alguns indrets de la ciutat on es col·loca aquesta munió de venedors, s’impedeix que el vianant pugui exercir el seu dret a caminar amb tranquil·litat. A Barcelona, un dels exemples més clàssics és el vestíbul del metro que hi ha a l’entrada del capdamunt de la Rambla, tocant a la plaça Catalunya. Entre tantes paradetes resulta tota una aventura travessar a peu aquell vestíbul. De tant en tant l’autoritat els fa fora, però la tranquil·litat només dura el temps que la Guàrdia Urbana hi és present, i tan bon punt marxen els guàrdies, tornen els venedors.

El producte. Gairebé tots són productes falsificats: ulleres, bosses de pell o d’imitació, calçat majoritàriament esportiu, paraigües i altres accessoris diversos. Els top manta s’abasteixen de comerciants que treballen en grans naus industrials de la conurbació barcelonina, i el producte que comercialitzen en bona mesura l’importen de la Xina.

Els comerciants. Els botiguers legals es queixen d’una competència deslleial, i amb tota la raó. Ells paguen el lloguer de les seves botigues i tota mena d’impostos i taxes per poder exercir la seva activitat; estan sotmesos a inspeccions municipals i autonòmiques de tota mena, i s’exposen a multes si no compleixen la normativa vigent. Doncs bé, els top manta els fan la competència a la porta dels seus comerços.

Les administracions públiques. Les autoritats municipals són les responsables de no posar fi al problema del top manta. Normalment la policia fa els ulls grossos, amb l’argument que els immigrants sense papers d’alguna cosa han de viure. Sovint els polítics es permeten la frivolitat d’insinuar que, si fossin més durs en la persecució del delicte, creixeria la delinqüència urbana. Aquest és el nivell.

Els compradors. Es parla molt poc dels compradors, tot i que la solució del problema podria venir incidint per aquí. Alguns països, en comptes de multar les prostitutes han decidit multar els clients. Amb el top manta es podria fer el mateix: multar el comprador.

dimecres, 7 de novembre de 2018

Presumir del luxe


No m’he sentit mai còmode amb l’ostentació pública de la riquesa que practiquen algunes persones. Em desagraden els signes externs pensats únicament per presumir davant dels altres. Però, presumir, de què? De tenir la butxaca més plena que el veí, potser? S’ha de ser molt pobre d'esperit per comprar això. Hi ha qui pensa que moure’s amb cotxes de luxe i presumir d’una gran casa a la Cerdanya els dóna un estatus social per sobre de la resta dels mortals. I qui diu la Cerdanya diu aquells poblets mig amagats de l’Empordanet més exclusiu. Però, si t’hi fixes, moltes d’aquestes persones semblen tenir una única vocació, la d’esdevenir algun dia les més riques del cementiri. Però de què els servirà ser tan riques si ja no podran fer ostentació pública del seu patrimoni?

No cal dir que aquestes reflexions van dirigides exclusivament a l’ostentació gratuïta de la riquesa dels bens materials, aquella riquesa sense pudor ni, molt sovint, sense límit aparent. Són aquelles persones que sempre pateixen perquè mai en tenen prou. En canvi, valoro molt la riquesa interior de les persones, la que no es pot comprar amb diners. M’agrada gaudir de la riquesa intel·lectual dels altres, conreada exclusivament amb l’esforç d’un mateix, així com la gran intel·ligència que demostren les persones que saben escoltar. Són qualitats humanes que valoro i respecto moltíssim. De fet, gaudeixo molt de les sobretaules llargues, les converses sense presses amb persones que em superen en intel·ligència, aquelles que m’aporten molt més del que jo els puc aportar a elles. Això sí que és un veritable luxe, i no passejar-se en un Masseratti o un Aston Martin (a la foto de dalt) amb l’únic objectiu que la gent es giri quan passes!

dilluns, 5 de novembre de 2018

Independència? / ¿Independencia?

La (in)dependència judicial

Malgrat els esforços ingents del sector polític unionista per intentar convèncer-nos sobre la independència judicial i la separació de poders a Espanya, la realitat és que si ens mirem els Eurobaròmetres —unes enquestes que fa la Unió Europea entre tots els estats membres— Espanya apareix sempre en les últimes posicions entre els països d’Europa occidental quant a la independència dels jutges.


La (in)dependencia judicial

A pesar de los ingentes esfuerzos del sector político unionista para intentar convencernos sobre la independencia judicial y la separación de poderes en España, la realidad es que si nos miramos los Eurobarómetros —unas encuestas que hace la Unión Europea entre todos los estados miembros— España aparece siempre en las últimas posiciones entre los paises de Europa occidental en cuanto a la independencia de los jueces.

divendres, 2 de novembre de 2018

La Castanyada vs. Halloween


Passada la Castanyada i Tots Sants, avui torna a ser un dia feiner, tot i que ho és només per a tots aquells que avui no fan pont i els toca treballar. Uns altres s’han agafat els quatre dies de festa, i molts han marxat dels seus llocs habituals de residència i s’han llençat a les carreteres. Dimecres a la tarda, amb les Rondes col·lapsades, circular per les sortides de Barcelona era tot un poema, i tot indica que les cues quilomètriques, en sentit contrari, es repetiran diumenge. Però com diuen a l’oest, sarna con gusto no pica.

Sobre l’etern debat entre la Castanyada nostrada i els que opten per celebrar la festa de Halloween, importada dels països anglosaxons, he observat que la gent catalanoparlant que vota partits d’obediència catalana (CUP, Demòcrates i Esquerra) prefereix la Castanyada, mentre que els que s’inclinen pels partits d’obediència espanyola (Cs, PP i PSOE), majoritàriament castellanoparlants, prefereixen celebrar la festa importada. Els motius els desconec, però aquesta és la conclusió d’una enquesta particular feta entre gent del meu entorn més immediat, sense cap mena de rigor científic ni pretensió de veracitat.

dimarts, 30 d’octubre de 2018

Un fracàs ben merescut

Aquesta és la crònica d’un fracàs ben merescut: Lopetegui ha estat acomiadat, ja no és l’entrenador del Real Madrid. Després d’uns quants partits sense guanyar, la cirereta del pastís de perdre diumenge al Camp Nou per 5-1 ha estat el senyal definitiu que marca el final de la seva curta etapa com a entrenador del Real Madrid. Lopetegui ja va començar malament la seva etapa madridista, amb un fitxatge fet de pressa i corrents, i ara surt per la porta del darrere després de ser humiliat pel Barça. Cal recordar que l’estiu passat Lopetegui era l’entrenador de la Roja al Mundial de Rússia, i va deixar penjat l’equip d’un dia per l’altre, a mig campionat, per fitxar pel Real Madrid, tot i que, formalment, no va marxar sinó que la federació el va acomiadar. Podent perfectament esperar uns dies per signar el contracte, fins a l’acabament del campionat, Lopetegui va decidir tirar pel dret i no fer front al seu compromís contractual amb la Roja. Lleig. Amb aquesta actuació ja va demostrar que no era una persona de fiar, i amb personatges com aquest el millor que es pot fer és prescindir-ne. Ara, Florentino Pérez, el president de l’entitat, el farà culpable de tots els mals de l’equip, tot i que en aquest cas el president Pérez és tan culpable com l’entrenador. I és que aquell contracte que aparentment no podia esperar el van signar tots dos. La diferència entre aquests dos personatges és que a l’entrenador el poden acomiadar, mentre que al president no poden fer-lo fora perquè tot i que no és el propietari del club, actua com a tal.

dilluns, 29 d’octubre de 2018

Ateneuesfera 27


Dimecres passat, 24 d’octubre, un grup de nou blogaires, alguns força actius i alguns altres més mandrosos o cançoners a l’hora d’actualitzar els seus blogs, ens vam tornar a trobar per sopar al Restaurant ATN de l’Ateneu Barcelonès per celebrar la 27a reunió de l’Ateneuesfera. (A la foto de dalt hi falta l’autora, @MartaMillaret, coorganitzadora d’aquestes trobades).

Sembla que va ser ahir però ja han passat més de deu anys des de la primera vegada que, per iniciativa i sota l’organització d’en Guillem Carbonell, es van començar a fer aquestes trobades de blogaires. Considerant que, segons alguns visionaris de l’univers digital, ja fa uns quants anys els blogs es van donar per morts, cal remarcar que entre els ateneuesfèrics n’hi ha bastants, de blogs, que s’actualitzen amb regularitat. Podríem dir, doncs, que els blogaires de l’Ateneuesfera som morts vivents? Potser sí, però el fet és que, avui en dia, els participants d’aquestes trobades semblen tenir les mateixes ganes de venir, participar i dir-hi la seva que els que venien a les sessions de l’Ateneuesfera fa deu anys. I poca broma, deu anys en el món digital equivalen a molt més d’una vida en el món analògic.

La tertúlia va ser força interessant, i va anar oscil·lant d’un tema a l’altre sense un ordre prèviament establert. No vam deixar de comentar la molt complicada situació política actual, tant la d’aquí com la de més enllà, i les visions diferents que uns i altres tenim al respecte; les sempre canviants xarxes socials digitals, el futur incert de la premsa en general i la de paper en particular, la ràpida evolució del món del periodisme, així com la necessitat d’una adaptació tan ràpida com imprescindible dels seus professionals a les noves realitats que van sorgint. Però aquells que es lamenten que el món digital destrueix molts llocs de treball tradicionals semblen ignorar que, sent això cert, paral·lelament se’n creen també de nous.

En acabar la trobada els organitzadors ens vam mig comprometre a no deixar passar uns altres onze mesos entre aquesta trobada i la pròxima, la qual ens proposem convocar d’aquí uns quatre o cinc mesos. A veure si aquesta vegada som capaços de complir-ho!

divendres, 26 d’octubre de 2018

De Baviera al Brasil

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 d'0ctubre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.883 de La Veu de l'Anoia)

El món polític no és immutable, i allò que sembla que no passarà mai pot acabar passant. A Barcelona, per exemple, semblava que el socialisme governaria la ciutat per sempre més, però després de trenta-dos anys (1979-2011) va haver de deixar pas als convergents. A Catalunya, per posar un altre exemple ben nostrat, semblava que Pujol no plegaria mai, però després de vint-i-tres anys (1980-2003) va haver de cedir el poder als socialistes. L’elector decideix els canvis, i de tant en tant canvia de preferència i envia a casa seva el governant que considera que no ho ha fet prou bé.

A primera vista l’Estat Lliure de Baviera i la República Federal del Brasil tenen molt poc en comú, però alguns esdeveniments recents, polítics i electorals, ens aporten determinades similituds sobre alguns canvis importants en el comportament de l’electorat. Així, els seus mapes polítics podrien canviar radicalment molt aviat. He triat aquests dos països perquè els conec de primera mà, hi he estat diverses vegades i he mantingut molts tractes comercials tant amb bavaresos com amb brasilers.

Després de dècades de govern monocolor, el partit hegemònic de Baviera, Unió Social Cristiana (CSU), un partit que ha guanyat totes les eleccions des de la Segona Guerra Mundial, diumenge passat les va tornar a guanyar, però perdent la majoria absoluta. Així que per poder continuar governant ara haurà de pactar amb un altre partit. Ningú dubtava que la CSU tornaria a guanyar les eleccions, però amb la pèrdua de la majoria absoluta els marges per governar es fan més estrets. I no s’ha d’excloure que, més endavant, allò que ara sembla impossible, que la CSU passi a l’oposició, pugui acabar passant.

Al Brasil, quatre dècades després de la dictadura militar, d’aquí a vuit dies pot accedir a la presidència del país un militar defensor d’aquella dictadura, Bolsonaro, que s’ha declarat antidemòcrata i contrari als drets de les dones i dels homosexuals, i totes les maldats que hi vulgueu afegir. Però tenint en compte que a la primera volta va obtenir el 46% dels vots, seria una sorpresa que després de la segona volta no accedís a la presidència. Mentre el Brasil estava governat per l’esquerra del Partit dels Treballadors (PT), amb els presidents Lula da Silva i Rousseff, i el poble semblava satisfet. Però els brasilers van descobrir després que la corrupció no era un monopoli de la dreta sinó una xacra políticament tan transversal que afectava també el PT. Bolsonaro també és la conseqüència del vot de càstig al PT.

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Esperant la/el Punset del PP

Tot i que Ciudadanos va néixer com un partit socialdemòcrata, si més no sobre el paper, després va anar evolucionant cap a la dreta més propera al PP. Però és més, negar la deriva ultradretana d’aquest partit fins a pretendre superar el PP per la dreta i fer la competència directa a Vox seria negar una evidència inqüestionable.

És, precisament, en aquest context que s’ha de llegir la carta que la fins ara eurodiputada ciudadana Carolina Punset va adreçar als dirigents del seu partit, anunciant que plega com a militant de Ciudadanos però que estirarà la seva pertinença al Parlament Europeu fins a les pròximes eleccions. (A ningú se li escapa que les retribucions d’un eurodiputat són tan llamineres que deu costar molt de renunciar-hi).

Després de fer pública la carta, dissabte passat Punset es va sotmetre a TV3 a una entrevista juntament amb la seva parella, Alexis Marí, diputat del Parlament Valencià i també ex militant de Ciudadanos. Però era més treballada i creïble la carta que les respostes a l’entrevista televisiva. Dit d’una altra manera: escoltant-la, la credibilitat de Punset segueix quedant en entredit.

Aquesta introducció em serveix per constatar que el PP també està experimentant una deriva ultradretana que no tota la seva militància comparteix. Així, partint de la base que no tots els populares són tant d’extrema dreta com el seu líder Pablo Casado, no s’ha d’excloure que més aviat que tard ja no podran amagar les discrepàncies internes i sorgirà algun personatge tipus Punset que se n’atipi i deixi el partit.

Mentrestant, els líders del partit ultradretà Vox es freguen les mans de satisfacció veient els estranys moviments que fan els seus dos competidors per imitar-los.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

S’acosta l’hora de fer balanç

A set mesos de les eleccions municipals, s’acosta l’hora de passar comptes amb els polítics que ens han governat durant aquest mandat. A molts dels personatges que aviat acabaran el seu mandat els ve costa amunt fer un balanç, és a dir, comparar el seu programa electoral de fa quatre anys amb els resultats de la seva gestió.

Al final del mandat de Jordi Hereu (2007-2011) vaig comparar el balanç que ens va deixar amb el programa electoral amb el qual s’havia presentat a les eleccions, i els resultats van ser tan decebedors que, després de trenta-dos anys de govern ininterromput, els socialistes van perdre la gestió política de Barcelona en favor dels convergents.

Però al final del seu mandat (2011-2015), Xavier Trias també va haver d’assumir les conseqüències dels seus incompliments, perdent per pocs vots el govern de la ciutat. Els sarrianencs tenim bona memòria, i el fet que Trias incomplís el seu programa electoral passant olímpicament de tornar el Monestir de Pedralbes a Sarrià tal com s’havia compromès, li va costar el càrrec; evidentment que aquest no va ser l’únic motiu per perdre el govern de la ciutat, però estic segur que hi va tenir la seva influència.

El pròxim mes de maig Ada Colau acabarà el seu mandat, i comença a ser l’hora de fer el balanç de la seva gestió. Per tal de facilitar-me aquesta tasca vaig demanar el programa electoral del 2015 a la seu central dels comuns, i ni tan sols van tenir la cortesia de respondre’m. Uns dies més tard vaig insistir a la seu dels comuns de Sarrià-Sant Gervasi, dissortadament amb els mateixos resultats. I ara, per mitjà d’aquestes línies, adreço la meva demanda pública directament a l’alcaldessa Colau, a veure si tinc més sort, tot i que a ningú se li escapa que, amb programa o sense, el balanç dels quatre anys dels comuns al govern de Barcelona sortirà igualment a la llum.

divendres, 19 d’octubre de 2018

Banderes

(Foto 12/10/2018 * Ajuntament de Vilanova del Camí)

L’advocada Noemí Trucharte, socialista, és l’alcaldessa de Vilanova del Camí (Anoia). Fa una setmana, el dia 12 d’octubre, va aparèixer una gran bandera rojigualda a la façana de l’ajuntament d’aquell poble. Aquest comentarista, que és més aviat antibanderes, antihimnes, i no es defineix com a patriota (no he tingut mai la necessitat de definir-me així), ni tampoc com a nacionalista (en tinc prou amb ser català i europeu), aquest fet no em sembla criticable. Si l’alcaldessa vol penjar una gran bandera a la façana del seu ajuntament, que ho faci. Ho trobo antiestètic, això sí. Com tampoc tinc res a dir sobre el fet que l’alcalde de la capital d’aquella comarca, Igualada, tingui penjades unes banderes minúscules darrere de la barana del balcó del seu ajuntament, tan petites i amagades que necessites uns prismàtics per veure-les. Estic, per tant, en contra dels que critiquen l’alcaldessa Trucharte per una bandera rojigualda massa grossa, com també em mostraria en contra dels que protestessin si la gran bandera penjada a l’ajuntament fos una altra.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

L’extrema dreta

La concentració de la setmana passada de nou mil persones al Palacio de Vistalegre de Madrid en un acte del partit Vox fa que, a Espanya, sembli que l’extrema dreta hagi aparegut de cop, com si fins ara aquesta ideologia fos tan marginal que ni tan sols disposava de representació parlamentària. Vaja, com si l’extrema dreta espanyola hagués sorgit de sobte la setmana passada, com un bolet a la tardor. Doncs res més lluny de la realitat, aquesta és una conclusió massa simple i del tot equivocada.

A Espanya l’extrema dreta ja hi era molt abans de Vistalegre, hi ha sigut sempre. Són, entre d’altres, els hereus directes del franquisme gràcies al fet que, a la mort del dictador, la transició política es va fer com es va fer, amb una sabata i una espardenya. Fins ara aquesta gent es trobava còmodament acollida pel Partido Popular i per Ciudadanos. Però aquesta ideologia extrema es troba igualment molt ben representada al PSOE. Els discursos abrandats d’alguns dels seus barons, parlamentaris, exdirigents i tertulians socialistes així ens ho indiquen, sense cap mena de dubte.

L’extrema dreta espanyola està dividida i, com a mínim, els quatre partits mencionats abans, tots ells amb possibilitats d’assolir representació parlamentària, es disputaran els seus vots. Aparentment aquests partits es fan la competència entre ells però, això sí, en el conflicte amb Catalunya van tots units, todos a una, com Fuenteovejuna. I sempre sumen 155.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Desfilada militar a Madrid

Divendres va tenir lloc a Madrid la tradicional desfilada militar del “Doce de Octubre, Fiesta Nacional de España”. Com que divendres aquest cronista treballava (ja havia fet festa el dilluns 1 d’octubre), vaig decidir mirar de reüll la desfilada. Tenia un ull a l’ordinador i l’altre a la pantalla de la tele, ja que TVE va tenir la gentilesa de retransmetre en directe l’acte de Madrid.

Mentre m’ho mirava vaig decidir fer unes piulades, però sense cap pretensió d’estar fent una crònica seriosa i rigorosa de l’acte. Aquells que no vàreu tenir l’oportunitat de llegir les meves piulades en directe, em permeto reproduir-les a continuació:

1/ Crònica d'ara mateix (10:30): la plaça Artós (ells diuen Artos, sense accent, vés a saber why) ha agafat color rojigualdo. Mitjana d'edat baixa, amb molts adolescents, però també senyores d'edat ben vestides/pentinades. Tots parlen/criden en espanyol. El @bonpreuesclat és obert.

2/ A Madrid la meteo no és gens patriòtica. Ha sigut començar la desfilada militar i posar-se a ploure. Les autoritats civils posant-se uns ridículs xubasqueros transparents, com si no poguessin mullar-se com els militars. En fi, ni amb la meteo tenen sort.

3/ També desfilen uns soldats amb boina groga, i diria que no semblen indepes. Potser s'han colat.

4/ Tot un clàssic: la legión i la cabra, que diria que s'ha engreixat ;-)

5/ TVE ens mostra també una gran pancarta: "CATALUÑA SIEMPRE ESPAÑA", però semblaria que s'han deixat el verb, i no queda clar com interpretar-ho.

6/ Molt resumit, totes les desfilades militars del món s'assemblen força, però en marcialitat i alineació perfecta dels soldats, les de Corea del Nord encara no les ha superat cap país.

I fins aquí la meva crònica informal de l’acte de divendres a Madrid.

divendres, 12 d’octubre de 2018

Valls, el candidat del 155

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'0ctubre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.881 de La Veu de l'Anoia)

D’aquí a menys de vuit mesos es convocaran les eleccions municipals a tot l’estat. A la ciutat de Barcelona encara no tenim gens clar entre quines candidatures podrem triar els votants. En aquest període poden passar tantes coses que, ara com ara, resulten impossibles de preveure. I és que, des de fa uns anys, els esdeveniments de la política catalana, i també la barcelonina, es mouen amb tanta rapidesa que les notícies que s’han produït avui és molt possible que demà hagin perdut tota vigència, i ja formin part del calaix de la història.

Alguns consideren que els resultats electorals de maig del 2019 a la capital de Catalunya seran cabdals per decidir el futur del nostre país. Aquests resultats seran molt importants, sí, però pensar que seran cabdals pel nostre futur ho veig una mica exagerat. No cal ser especialment visionari per concloure que el nostre futur com a país només té dues alternatives: continuar lligats políticament de peus i mans a Espanya, o liquidar directament amb Brussel·les prescindint dels onerosos peatges espanyols. Ara bé, només es tracta de modificar els lligams polítics, ja que els lligams familiars, d’amistats i les relacions entre veïns no tenen per què canviar.

En aquest sentit, el món unionista s’ha començat a moure i, aparentment, sembla tenir les idees més clares que en l’entorn de l’univers independentista. Així, la setmana passada es va fer pública la candidatura del polític francès Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona. Però tot i haver nascut al barri barceloní d’Horta, Valls ha desenvolupat tota la seva carrera política a França, i això no deixa de ser un hàndicap per a la seva candidatura barcelonina. Una candidatura que pretén aglutinar tot el món polític unionista al voltant dels tres partits pro-155. Per més que s’hi esforcin, PSOE, Cs i PP ja no es trauran de sobre l’etiqueta d’aquest episodi tan vergonyós.

Valls buscarà també acords amb altres forces més extremistes (Vox i similars), així com amb el sindicalisme amb visió espanyolista que, no ens enganyem, és gairebé tot. I sense oblidar la part de la societat civil catalana i espanyola que estan disposades a abocar els diners que facin falta pel bon fi de l’operació. Fa de mal dir què es pot esperar de la proposta de Valls, però la rebuda amable que aquest anunci ha tingut a la premsa unionista espanyola, que és tota, i també la catalana, que en bona mesura també ho és, fa pensar que de suport dels mitjans no n’hi faltarà. El suport dels votants, però, és una gran incògnita.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Ruptura trista

Ahir es va consumar la ruptura del bloc independentista al Parlament, una ruptura anunciada per José María Aznar fa molt temps. Aznar havia dit que “antes se romperá Catalunya que España”, o alguna cosa per l’estil. Doncs bé, a dia d’avui la ruptura entre Esquerra i el Partit Demòcrata ja és un fet, tot i que a hores d’ara es fa difícil valorar quin abast tindrà. Ahir els diputats d’Esquerra es van alinear amb els del PSOE, del bloc 155. T’ho miris com t’ho miris resulta molt difícil de pair. No em puc imaginar com de malament ho deuen estar passant els meus amics militants d’Esquerra. Sigui com sigui, el resultat pràctic és que s’ha perdut la majoria absoluta independentista al Parlament, amb tot el que això comportarà. Ahir ja es van perdre algunes votacions.

Convé recordar que l’origen de tot plegat és que, per decisió personal del jutge Llarena (a qui, per cert, em diuen que aquest estiu se l’ha vist poc per Das), hi ha cinc diputats independentistes, quatre convergents i un d’Esquerra, que no poden votar. Tot i que, òbviament, el jutge no té atribucions per fer-ho, Llarena ja actua com a governador a l’ombra del Parlament de Catalunya. El MHP Torrent fa el seu paper, però qui mana realment és el jutge. Llarena primer va decidir que alguns candidats no poguessin accedir a la presidència de la Generalitat i, més recentment, va impedir el vot d'uns diputats electes. I la separació de poders? A l’Espanya actual això són bajanades, i en tenim proves tot sovint.

Però el problema de fons, i diria que irresoluble, és que a Espanya no agrada gens com votem els catalans. I, en aquestes circumstàncies, de solucions només n’hi ha dues: o a partir d’ara fem bondat i votem d’una altra manera, és a dir, en clau unionista espanyola, o ens haurem de plantejar seriosament aplicar d’una vegada per totes la voluntat popular dels catalans, i tirar pel dret assumint totes les conseqüències. Enlloc està escrit que el naixement d’un nou país hagi d’estar supeditat a la voluntat política dels governants de la seva metròpoli, i encara que, formalment, Catalunya no sigui una colònia, fa molt temps que és tractada com a tal pels dirigents polítics espanyols, sigui quin sigui el seu color polític.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

La incontinència verbal de Núria de Gispert

L’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, la setmana passada va tornar a relliscar, i ja van dues vegades en poc temps, i totes dues en el mateix sentit. Així, de Gispert va tornar a insinuar que Inés Arrimadas (al meu entendre, la política més nefasta de Catalunya, i potser encara em quedo curt) faria bé de tornar a Jerez de la Frontera (Andalusia, Espanya), el lloc on va néixer l’encarregada de la franquícia catalana de Ciudadanos.

A veure, a Catalunya d’arguments polítics per criticar Arrimadas ens en sobren, però d’aquí a convidar-la a marxar del seu país (ens agradi o no, ara mateix Catalunya és el seu país) em sembla totalment fora de lloc. Però no només això, convidar els discrepants a marxar de casa seva no és gens propi d’una persona amb un mínim tarannà democràtic, com se suposa que hauria de ser el de l'expresidenta del Parlament.

Arrimadas s’esforça en el seu paper de gran provocadora de la política catalana, i diu unes coses que, a banda de ser mentida, busquen generar a Catalunya un greu problema de convivència, que m’atreviria a dir que no convé a ningú, per posteriorment justificar ves a saber què. Sigui com sigui, les seves contínues astracanades s’han de combatre amb arguments una mica més sòlids que l'antidemocràtica invitació a tocar el dos de Catalunya.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Temps complicats

Vivim temps polítics molt complicats. Els partits independentistes no ho estan fent bé, però tenen la gran sort que l’unionisme encara ho fa pitjor. El discurs polític del PSOE cada dia s’assembla més al del PP/Ciudadanos. Al capdavall, aquesta confluència ideològica té tot el sentit, ja que tots tres formen el trio 155, una tara democràtica que a curt i mitjà termini no es podran treure de sobre. Que hi ha diferències, desacords i estratègies diferents entre els partits independentistes catalans és una obvietat. I que aquesta situació tan pueril de fer política petita és molt lamentable ningú ho nega. Sovint tenim la sensació que aquí no es treballa en clau de país sinó en clau de partit. Però tampoc s’ha de perdre de vista que, ara, els catalans partidaris d'una Catalunya independent són bastants més que abans, i que el creixement de l’opció independentista potser és massa lent però és tossudament sostingut. I això és molt important. Resumint, tot i el pessimisme de molta gent, segueixo sent raonablement optimista sobre el bon fi del procés.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Provocacions i errors


Els episodis violents que s’han produït als carrers de Barcelona des del dissabte 29 de setembre fins al dimarts 2 d’octubre, tenen un origen ben definit: la manifestació de dissabte d’un suposat sindicat policial espanyol en homenatge als PN i GC que fa un any es van dedicar a atonyinar catalans a tort i a dret sense motiu, a banda del de complir ordres dels seus governants. Tenim ja experiències repetides que quan treuen a passejar la rojigualda sorgeix la violència que està buscant des de fa mesos el món unionista, sigui en forma de partits, bàsicament Cs i PP, o de determinats sindicats que de sindicats només tenen el nom. Cal recordar un cop més que els agredits només tenien com a objectiu introduir una papereta electoral en una urna, cosa que, evidentment, en una democràcia no pot ser mai un acte delictiu.

En aquests quatre dies s’han comès errors més que evidents, des d’una mala planificació dels operatius dels Mossos fins a determinades expressions del MHP Torra que s’hagués pogut perfectament estalviar (“Amics dels CDR, apreteu, i feu bé d’apretar”; per cert, el verb apretar deu ser un castellanisme, ja que no apareix al diccionari). I tot això sense oblidar la infiltració d’elements violents amb passamuntanyes, d’adscripció política dubtosa, en les manifestacions independentistes, unes manifestacions que fins ara havien estat molt pacífiques. L’univers independentisme és molt transversal i heterogeni, i és bo que ho sigui, però quan apareixen manifestants amb passamuntanyes, amb intencions que només ells coneixen, se’ls hauria d’expulsar sense cap remordiment de la manifestació, i sóc ben conscient dels riscos que assumeixo parlant tan clar.

És d’esperar que els errors d’uns i altres d’aquests quatre dies serveixen per evitar que es repeteixin en el futur. Amb això molts ja ens donaríem per satisfets. Enlloc està escrit que el camí cap a la independència sigui fàcil ni ràpid, i no hem de caure en les provocacions d’aquells que només busquen el fracàs del projecte democràtic de la majoria dels catalans. En aquest negoci ens hi va el nostre futur.