.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 23 d’abril de 2018

Sant Jordi sota l’ocupació espanyola

Sant Jordi és, sense cap mena de dubte, la festa cívica més important de l’any a Catalunya. És la festa de la gent. La festa dels llibres i la festa de les roses. Per Sant Jordi els polítics no lideren, només van a remolc del poble. És el contrari que l’11 de setembre, on la classe política lidera o, si més no, ho intenta. Fa molts mesos que Catalunya es troba políticament ocupada, i a conseqüència d’aquesta ocupació avui és un Sant Jordi peculiar. Avui el Palau de la Generalitat està buit, ja que qui hi hauria de ser es troba temporalment exiliat a l’Europa més endreçada que hi ha més enllà dels Pirineus. Avui al Palau de la Generalitat no s’hi farà cap activitat política ni cultural, i només hi haurà una jornada de portes obertes perquè qui vulgui pugui constatar aquesta sensació de buidor. Però, com deia abans, avui la festa ciutadana és al carrer, i la gent la celebrarà igual al marge de les misèries morals de molts polítics, jutges, fiscals i tots aquells personatges sinistres que s’han proposat destrossar políticament la nostra convivència, les nostres institucions, la nostra cultura i la nostra llengua. Espanya busca una Catalunya assimilada, i uns catalans acotant el cap i dient amen a tot. Però no se’n sortiran, i ells ho saben. Per això actuen com actuen, gairebé a la desesperada, i fent cada dia el ridícul més estrepitós. Abans d'ahir, per exemple, requisant, sense cap base legal per fer-ho, samarretes i bufandes grogues a l’entrada d’un estadi de futbol de Madrid.

divendres, 20 d’abril de 2018

Falta l’empenteta final

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'abril de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.856 de La Veu de l'Anoia)

Em vaig assabentar de la llibertat del president Puigdemont mentre era en una reunió amb gent políticament molt transversal. I tot i que vaig intentar dissimular, quan vaig llegir-ho a la pantalla del mòbil se’m va quedar de sobte una cara de gran satisfacció que no vaig poder evitar. I és que darrerament han estat tantes les notícies negatives que hem anat rebent que si no tenies molt clar quin és l’objectiu a llarg termini, és a dir, que els catalans visquin millor que ara, corries el risc d’engegar-ho tot a rodar i dir ja us ho fareu, jo ja no jugo més. No és el meu cas, tinc molt clar que el recorregut és molt difícil i també que no serà de curta durada. El fet és que cada dia som més els que hem optat per un camí sense retorn cap a la independència de Catalunya, i quan aquesta opció sigui compartida per una majoria de catalans, si es dóna el cas, que es donarà, llavors ja no hi haurà marxa enrere ni res que aturi el naixement d’un nou estat anomenat Catalunya. Ara només ens falten tres punts percentuals per superar la barrera democràtica del cinquanta per cent de l’electorat.

Però mirem com hem arribat fins aquí. En una de les decisions més errònies de la política espanyola, fa dotze anys es va portar l’estatut català al Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat per totes les instàncies catalanes i estatals que diu la llei. En aquests dotze anys, què ha ofert Espanya per debilitar el moviment independentista? Res. Espanya només ens ha parlat de repressió, de presó per als dissidents, de jutges, de policia, d’exèrcit si cal, d’intervenció política de les institucions, i de menyspreu per la cultura i la llengua pròpies del país. Podríem allargar el catàleg de greuges i no tindríem prou paper per encabir-los tots. Però els efectes pràctics d’aquesta política ultra repressiva de l’estat contra els catalans són molt negatius per als interessos espanyols. Així, els votants independentistes ja arriben a la meitat de l’electorat. Un de cada dos catalans vota opcions independentistes, i la nòmina, políticament molt transversal, no para de créixer. Si fa dotze anys l’independentisme era minoritari, aquest moviment ja ha guanyat les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. I les penúltimes. I dos referèndums informals. I quina ha estat la reacció de l’estat? Més xarop de bastó, cap mena d’intel·ligència. Espanya ja ha perdut Catalunya, d’una manera gairebé irreversible. Les noves generacions no entendrien que ens rendíssim ara. Falta l’empenteta final.

dimecres, 18 d’abril de 2018

Titulitis

Una de les malalties de la societat actual és l’excessiva obsessió per la titulitis. Tothom vol tenir un o més títols universitaris. De fet són una necessitat, ja que per poder accedir a molts llocs de treball els títols resulten gairebé imprescindibles. O sense el gairebé. A partir d’aquesta necessitat, de tant en tant apareixen currículums que mostren una inflació exagerada de títols universitaris, i de vegades es demostra que alguns són inventats, o obtinguts de forma fraudulenta.

En aquest sentit, aquests dies s’estan refent molts currículums de polítics que pel que sembla estaven inflats. El cas Cifuentes, amb unes galtes que se les trepitja, només és un més de la llarga llista de tramposos. I quan t’enxampen no s’hi val a dir que renuncies al màster, perquè si l’has obtingut fraudulentament, difícilment pots renunciar a allò que en dreta llei no et pertany. Amb el mateix argument jo podria dir que renuncio al campionat del món que no he guanyat mai i quedar-me tan ample.

Una altra cosa és que amb el títol o els títols no n’hi ha prou per trobar una feina decent i correctament remunerada que tingui relació amb l’acreditació universitària obtinguda. A ningú se li escapa que molts titulats universitaris en ciències diverses acaben fent de venedors al Zara, amb sous mileuristes. Ha de ser tremendament frustrant haver-te passat anys i anys formant-te per acabar venent samarretes en una botiga. Però si haig de triar entre una tramposa com Cifuentes o un científic que es veu temporalment obligat a vendre samarretes per subsistir, em quedo amb aquest últim.

dilluns, 16 d’abril de 2018

Censura

La regressió democràtica que d’uns anys ençà viu Espanya ens porta cada dia més a la pràctica de la censura o, més ben dit, a l’autocensura. Els escriptors ja no poden escriure amb la llibertat que ho feien uns pocs anys enrere sense córrer una riscos excessius. I els compositors, els directors de cinema, els cantants, i els creadors artístics en general, tampoc. De fet, sobre el paper, de llibertat de creació n’hi ha, en teoria no s’ha restringit pas, però practicar la llibertat associada als valors democràtics és ara més perillós. Ara t’arrisques més que abans a rebre multes i ser condemnat a penes de presó. Molta gent no n’és conscient, però l’anomalia democràtica que viu Espanya no és cap invent de l’autor d’aquestes reflexions. Es tracta d’una pràctica sibil·lina dels poders de l’estat contra la societat, en forma de violació de drets, suposadament per tenir la societat més controlada i esporuguida. T’amenacen abans de cometre un suposat delicte, et diuen vés amb compte que qui passa de la ratlla l’orella se li talla. I molta gent procura no passar de la ratlla per evitar perdre patrimoni o anar a la presó. Però, dissortadament, els més agosarats en paguen les conseqüències. És una situació angoixant que ha de tenir, necessàriament, una data de caducitat.

dimecres, 11 d’abril de 2018

El fiasco Colau

Tot i que encara en queda un per donar-lo per acabat, el mandat de quatre anys d’Ada Colau i els comuns al capdavant de l’ajuntament de Barcelona es podrà resumir perfectament en les votacions que van perdre ahir en el plenari municipal: no al tramvia per la Diagonal i no a la multi consulta. Sense entrar a valorar la importància dels dos projectes estrella que avui han quedat definitivament arxivats, ha quedat clar que els comuns, amb els seus onze regidors, no han estat capaços de sumar-ne deu més per assolir la majoria absoluta dels vint-i-un necessaris per tirar-los endavant. Des d’una evident debilitat numèrica, els comuns han actuat amb un excés de prepotència que, al final, els ha esclatat a la cara. Han calculat malament la seva força i han optat pel tot o res, i al final ha sigut res. Han amenaçat grollerament els adversaris i han perpetrat una propaganda tan populista de les seves propostes que ofenia la intel·ligència de molts barcelonins. Si més no, la meva. Però, al final, han perdut la partida. Barcelona es queda sense una multi consulta made in Colau que gairebé ningú trobarà a faltar. Per cert, resulta oportú recordar que es tractava d’una consulta els resultats de la qual no haguessin sigut vinculants. I això és tan trampós com convocar una roda de premsa sense preguntes. I Barcelona es quedarà també sense tramvia per la Diagonal, un projecte que ja he argumentat anteriorment que no s’ha sabut vendre amb intel·ligència, ni als barcelonins en general ni a la majoria dels seus representants polítics. El fiasco d’ahir només té un nom: Colau.

dilluns, 9 d’abril de 2018

Lula empresonat

Divendres va entrar a la presó de Curitiba l’expresident del Brasil, Luiz Inázio Lula da Silva, condemnat a vuit anys de presó per delictes de corrupció. Costa molt de creure que la corrupció també hagi afectat aquest polític d’esquerres, i no s’ha d’excloure la possibilitat que tot plegat hagi estat una venjança dels seus enemics polítics —Lula en té molts, i no només a la dreta de la política brasilera— amb l’ajut d’un poder judicial amb una dosi alta d’influència política en les seves decisions. Salvant totes les distàncies, que són moltes i molt variades, la condemna de Lula em fa pensar en les acusacions infundades contra els polítics independentistes catalans, acusats d’uns greus delictes que aviat s’anirà demostrant que són inexistents. Per motius professionals vaig seguir molt de prop la presidència de Lula, que va guanyar les eleccions de l’any 2002, i va deixar el poder vuit anys més tard. En aquella època tothom el considerava un polític honest, i vaig escriure aquest article el qual, rellegit avui, segueixo considerant vàlid. Em ratifico, per tant, en les meves opinions de fa set anys. Lula va ser un bon president, i això t’ho reconeix, també, l’empresariat liberal brasiler. Però no s’ha d’oblidar que l’expresident del Brasil feia nosa a molta gent, i és molt possible que les seves clares expectatives de poder repetir en el càrrec l’hagin portat a haver d’entrar a la presó, vull pensar que de manera injusta.

divendres, 6 d’abril de 2018

Els carrils bici

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de març de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.854 de La Veu de l'Anoia)

Que una bici contamina menys que un cotxe és una obvietat que no necessita més explicacions. I dir que si tothom que ara circula en cotxe o moto es desplacés en bici la contaminació es reduiria molt, és una altra obvietat. De fet, una bici no contamina gairebé gens, i el gairebé l’incloc perquè, si la bici és elèctrica, per produir l’electricitat necessària per carregar la bateria es produeix una contaminació del medi ambient, encara que la producció d’electricitat es faci molt lluny del lloc per on circula la bici. És d’agrair que els municipis facilitin la circulació de bicicletes, sempre que aquestes facilitats per als ciclistes no perjudiquin el col·lectiu dels vianants, que alguns ajuntaments i alguns ciclistes de vegades tendeixen a oblidar i, fins i tot, a menystenir. Així, en algunes ciutats com Barcelona ja es parla obertament de la dictadura dels ciclistes. Tinc clares quines han de ser les prioritats, i sense cap mena de dubte la primera prioritat ha de ser el vianant. És per això que no veig amb bons ulls que els vianants hagin de compartir les voreres amb els ciclistes, excepte quan es tracta de voreres amb una amplada suficient que permeti la coexistència de vianants i ciclistes com, per exemple, les voreres del passeig Verdaguer d’Igualada, o de la Diagonal de Barcelona.

Fetes aquestes consideracions, cal parlar dels carrils bici que s’estan implantant a moltes ciutats, tot sovint sense fer els estudis tècnics necessaris. Al marge d’altres problemes associats a l’aparició dels carrils bici, com la prohibició d’aturar-se ni que només sigui un moment, o la desaparició de places d’aparcament, cal dir que la implantació d’aquestes facilitats pels ciclistes no sempre porta necessàriament associada la reducció de la contaminació. De vegades, la instal·lació d’un carril bici en segons quins carrers ocasiona un clar augment de la contaminació a la zona. En posaré un exemple que darrerament ha sortit molt als mitjans de comunicació. A Barcelona, a l’avinguda de Pau Casals, un carrer molt curt que enllaça la plaça de Francesc Macià amb l’entrada del Turó Park, s’hi ha posat un carril bici que anul·la un carril de circulació, i els embussos de trànsit que es formen, obligant els vehicles a parar i engegar contínuament, contaminen molt més que el trànsit normal de vehicles que passava abans pel carril de circulació, ara anul·lat, i convertit en carril bici. Si l’objectiu és la reducció de la contaminació, aquest és un excel·lent exemple de carril bici poc rumiat.

dimarts, 3 d’abril de 2018

O tots moros o tots cristians


Es miri com es miri, la desfilada dels legionaris espanyols, alguns amb tatuatges nazis, portant un sant crist de considerables dimensions, i quatre ministres cantant El novio de la muerte, és un espectacle caspós més propi de la dictadura franquista del segle passat que d’un país modern del segle XXI. Aquest episodi, que dissortadament es repeteix cada any, ens demostra, un cop més, que l’aconfessionalitat de l’estat, molt ben definida a la constitució que els ministres tant diuen defensar, no té res a veure amb la realitat. Cal no oblidar que són els mateixos ministres que juren el seu càrrec de la manera que ho fan, és a dir, davant d’un crucifix. Doncs bé, veient les provocacions d’aquests ministres i altres alts càrrecs espanyols, actuant com a tals i ocupant un lloc ben visible reservat a primera fila, i no com a persones particulars —si fos així, no hi hauria res a dir—, queda clar que alguns articles de la constitució no són d’obligat compliment per a tothom. Si els ministres, que haurien de donar exemple, tiren pel dret i són els primers a incomplir la llei, no veig cap motiu perquè els ciutadans —posem per cas els ciutadans independentistes catalans— no puguem prescindir d’altres articles d’una constitució que limita antidemocràticament les nostres llibertats individuals i col·lectives. O tots moros o tots cristians.

dilluns, 26 de març de 2018

Puigdemont detingut. Cap sorpresa

La detenció a Alemanya del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, formava part de les possibilitats i no crec que ni ell ni el seu entorn hagin tingut cap sorpresa. Fins i tot no s’ha d’excloure que aquesta detenció fos buscada, i tingués uns objectius polítics que ara mateix se m’escapen però que més endavant potser coneixerem i entendrem.

Que Puigdemont estès permanentment vigilat pels serveis secrets espanyols té tota la lògica, i té tot el sentit que els espies i policies espanyols desplaçats a l’Europa endreçada sabessin exactament on era Puigdemont en tot moment. I com que això l’entorn del president tampoc ho podia ignorar, no s’ha d’excloure la possibilitat d’una detenció a Alemanya buscada.

Què caldria fer a partir d’ara? Puigdemont està ben assessorat pel seu equip internacional de juristes i segur que actuarà de la forma més favorable als seus interessos. En aquest sentit, no cal que li donem consells sobre què li cal fer a Alemanya, ja que això és una tasca dels seus advocats. Fa de mal dir quin pot ser el seu futur immediat, però m'ensumo que se'n sortirà bé.

Més. Els aldarulls d’ahir al vespre a Barcelona tenen tota la pinta d’haver estat dirigits per professionals de la violència al carrer, i tampoc s’han d’excloure infiltracions policials entre els manifestants pacífics, tal com ja han detectat alguns mitjans. Espanya buscava imatges de violència al carrer a Catalunya i ara existeixen. Ja no es podrà dir que en les manifestacions no s’ha trencat mai ni una paperera. Ahir es van cremar uns quants contenidors. Lamentable.

Dues reflexions per acabar. La primera, la declaració institucional d’ahir al vespre del president del Parlament no la vaig entendre, així que no faré cap comentari. La segona: cal rectificar els errors comesos i investir demà mateix Carles Puigdemont com a President de la Generalitat. No es poden acceptar més humiliacions.

divendres, 23 de març de 2018

Filibusterisme judicial

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de març de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.852 de La Veu de l'Anoia)

Mentre la política ens la facin els jutges, ningú podrà negar la gran anomalia democràtica a la qual els poders estatals tenen sotmesos els catalans, siguin independentistes o no ho siguin. Des que la política catalana ha passat a estar dirigida sota mà pels jutges, el poder, la influència i el protagonisme d’aquests personatges en la nostra societat ha augmentat d’una manera tan escandalosa que no té parangó en les democràcies del nostre entorn. Les contínues interferències judicials en la vida política i la manca de facto d’una efectiva separació de poders ens aboquen cada dia a situacions creixentment esperpèntiques. Ara els jutges s’han atribuït la facultat de decidir i, de fet, decideixen, si es pot fer un ple d’investidura al Parlament o no es pot fer, i si un determinat diputat, innocent a tots els efectes, pot optar o no a presidir Catalunya. D’aquestes greus irregularitats els polítics defensors del 155 en diuen independència judicial. Altres, però, ho veiem com una gran estafa democràtica que, tard o d’hora, és d’esperar que també tindrà conseqüències negatives per als polítics i jutges responsables d’un desgavell democràtic que no sembla tenir aturador.

Ara el Parlament de Catalunya pot fer dues coses. Oblidar-se de la seva dignitat i deixar que sigui el jutge qui triï directament la persona que ha de presidir el país, o plantar-se, encara que això representi que es convoquin noves eleccions. Contràriament al que dia sí i dia també ens repeteixen des de Madrid, cal recalcar que la responsabilitat de convocar eleccions quan no toquen no l’hem de buscar a Catalunya sinó a Madrid. Madrid es va atribuir la potestat de dissoldre el Parlament, substituir el govern català per uns funcionaris estatals i convocar eleccions el 21 de desembre. Unes eleccions que no tocaven i que van ser convocades per qui no tenia atribucions per fer-ho, pensant que els unionistes les guanyarien. L’únic motiu d’aquella anòmala convocatòria electoral és que els resultats electorals de l’any 2015 no van agradar gens a Madrid. En definitiva, el problema no són els candidats sinó que a Madrid no agrada com voten els catalans. Tant el 2015 com el 2017 l’opció independentista va guanyar les eleccions, i es va configurar un Parlament amb majoria absoluta independentista. Si ara es tornessin a convocar eleccions, no m’estranyaria gens que els independentistes les tornessin a guanyar i que el PP, primer responsable d’aquest desgavell, esdevingués un partit extraparlamentari a Catalunya.

dimecres, 21 de març de 2018

Un govern viatger

Des que es troben a l’exili, el president i els consellers de la Generalitat han viatjat fins ara a aquests països: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Holanda, Luxemburg, Regne Unit i Suïssa. A aquesta llista demà hi podrem afegir Finlàndia, pròxima destinació del president Puigdemont. Fins ara no han tingut cap problema amb les autoritats d’aquests països, ni hi ha hagut cap ordre de detenció contra ells, i això que aquests desplaçaments s’han fet públics amb antelació. Bé, de fet hi va haver una ordre de detenció al principi però Espanya la va retirar al cap de pocs dies, amb explicacions confuses.

Espanya no deu tenir gens clar que la seva justícia sigui homologable amb la justícia més endreçada dels països europeus, i per això no intenta detenir-los. Espanya no vol tornar a fer el ridícul. La qüestió és que en vista de l’èxit viatger dels nostres polítics, o fracàs si es mira des de Madrid, diuen que les autoritats espanyoles pretenen dificultar aquests viatges i estudien alguna fórmula que els permeti inutilitzar els seus passaports, però sense cursar ordres de detenció. Jo diria que això no es pot fer, però com que no sóc expert en aquests temes tampoc insistiré.

Ara bé, a partir d’aquí es produeixen debats a tot arreu sobre els passaports dels viatgers catalans, que si el jutge ho autoritzarà, que si no s’hi atrevirà, etc. Però són debats inútils. Passi el que passi amb els passaports, cal recordar que per moure’s per Europa no cal utilitzar el passaport, amb el DNI n’hi ha prou. I diria que el DNI tampoc es pot desactivar a distància. Així que tot aquest debat no porta enlloc. Espanya té la possibilitat de cursar ordres de detenció. Si no ho ha fet fins ara, és que no deu tenir gens clar que fossin útils als seus interessos.

dilluns, 19 de març de 2018

Mai

Quan Kosovo es va independitzar unilateralment de Sèrbia, Espanya va manifestar, amb molta rotunditat, que mai reconeixeria el nou país dels Balcans. Aquell missatge no anava dirigit a Kosovo sinó a Catalunya i els catalans. “Espanya no reconeixerà mai Kosovo”, aquesta segueix sent la posició oficial d’Espanya, amb la mirada posada a Catalunya. El procés independentista de Catalunya és la causa real del no reconeixement de Kosovo per Espanya. Avui, tot i que la majoria dels països d’Europa ja reconeixen Kosovo, Espanya encara segueix sense fer-ho. El sentit comú ens diu, però, que Espanya no tardarà gaire a canviar d’opinió. Segurament no rectificarà per voluntat pròpia sinó forçada per les circumstàncies de la política internacional. Al capdavall, la política no es basa en principis sinó que és un joc d’interessos i, per més contundent que sembli, el terme mai també acostuma a tenir data de caducitat. Per això, mai és una paraula que en política s’hauria d’intentar evitar. Els socialistes, i qui diu els socialistes diu qualsevol força política, d’això en saben molt. “Mai pactarem amb aquells”, i al cap de quatre dies ja havien pactat l’aplicació de l’article 155. “Mai votarem a Rajoy com a president”, i al cap de quatre dies Rajoy era el president. “Mai ens manifestarem amb els fatxes”, i al cap de quatre dies, ahir mateix, compartien la capçalera d’una manifestació. En política, mai no va més enllà de les 24 hores següents, que és una manera de donar a entendre que el terme mai també té data de caducitat.

divendres, 16 de març de 2018

Què volen aquesta gent?

Fa cinquanta anys Maria del Mar Bonet va compondre una cançó que porta per títol “Què volen aquesta gent?”, amb la lletra d’un poema de Lluís Serrahima, com a denúncia de la repressió política franquista. Ha passat mig segle i tornem a estar al mateix lloc. Llavors “aquesta gent” eren, i tornen a ser ara, els poders de l’estat, todos a una, que s’han conjurat contra Catalunya i els catalans. A por ellos! Volen destruir el país, volen transformar Catalunya en una Región de Murcia qualsevol, amb tot el respecte pels murcians. Volen destruir la llengua i la cultura catalanes, com feien mig segle enrere i han intentat fer sempre. No admeten la diversitat, sempre intenten aixafar-la.

Aquesta cançó va estar prohibida, de la mateixa manera que ara també es prohibeixen cançons, llibres, xarxes socials, obres d’art, etc. Llavors es ficava la gent a la presó per les seves idees, i ara passa exactament el mateix. Ara també tenim exiliats i presos polítics. La separació de poders, si és que alguna vegada havia existit, ha passat a millor vida. Els ministres, alts càrrecs i la premsa afí, que és quasi tota, ens anticipen grollerament i amb molta antelació les resolucions que dictaran els jutges. On és la separació de poders? Aquí segur que no. I aquesta genteta encara diu que Espanya és una democràcia.

I tot i això hi ha gent, genteta en dic jo, que ho considera acceptable o, si més no, dóna per bons els abusos de l’estat per tal de preservar el que per a ells és una fita superior a qualsevol altre, la sacrosanta unidad de la patria. Amb aquest objectiu pervers estan destruint la convivència i la democràcia. Ens volen rendits, ens volen agenollats, ens volen empresonats. Si ho poguessin fer, empresonarien a la meitat dels catalans, però no tenen lloc per encabir-nos a tots. Què volen aquesta gent? Destruir-nos. Si no reaccionem ara, haurem perdut, i després de tots els esforços de molta gent que s’han fet en els últims anys, seria molt lamentable. I tots en seríem culpables, uns per acció, i altres per omissió. Polítics, el poble us passarà per sobre!

dijous, 15 de març de 2018

Ser espanyol és obligatori?

Escoltant a segons qui semblaria que ser espanyol és una obligació divina de la que no te’n pots escapar encara que no te’n sentis. Et diuen que si has nascut aquí, només tens l’opció de ser espanyol, i no pots aspirar a ser una altra cosa que et convingui més. Quan dic nascut aquí, vull dir a Catalunya; altres, quan et diuen que has nascut aquí, només tenen al cap l’España Una Grande y Libre. Per mi, Espanya només és un passaport i un recaptador d’impostos que després es distribueixen d’una manera totalment arbitrària i injusta, i un país on no es respecten les seves diverses llengües, cultures i altres particularitats. Res més, això és Espanya segons el meu particular punt de vista. Doncs bé, no us costarà d’entendre que amb aquesta perspectiva tan pobra s’ha de ser molt poc exigent per conformar-se a ser espanyol. Jo, la veritat, tot i viatjar amb passaport espanyol, fa anys que no me’n sento, i espero que més aviat que tard podré viatjar amb un passaport emès per les autoritats del meu país: Catalunya. Ep!, dit amb tota la simpatia cap als meus veïns de l’oest, als quals respecto que se sentin molt espanyols, però els demano que no m’obliguin a mi a ser-ho. No hi ha més opcions, a Catalunya hem de votar si ens quedem o marxem. I com més aviat ho fem, millor.

dilluns, 12 de març de 2018

En defensa del capitalisme

Quan has viatjat pel món i veus que fins i tot els països nominalment comunistes com la Xina defensen el sistema capitalista i les lleis del mercat t’adones que grinyolen algunes coses que sempre ens havien explicat sobre els diferents models de societat, i que cal parlar clar i dir les coses pel seu nom. Defenso el capitalisme per exclusió, en el sentit que ja fa molt temps vaig arribar a la conclusió que el capitalisme és el sistema menys dolent per organitzar el funcionament de la societat d’una manera raonable i respectant els drets de les persones. Així, mentre ningú demostri amb dades fiables i contrastables que l’anticapitalisme ha donat uns bons resultats econòmics i socials en algun país del món, jo seguiré optant per defensar el capitalisme com a model de societat. Si voleu, hi podem afegir adjectius i tot el que comporten aquests adjectius: capitalisme social, capitalisme amb visió humana, o capitalisme amb tots els matisos i controls que es considerin convenients per tal d’evitar abusos. En aquesta línia, rebutjo qualsevol propaganda, convocatòria de mobilització o reivindicació del tipus que sigui que inclogui unes suposades bondats de l’anticapitalisme que fins ara no s’han demostrat mai enlloc. Defensar l’anticapitalisme, en definitiva, és un error que va en contra dels interessos majoritaris de la nostra societat.

divendres, 9 de març de 2018

Presos polítics i llibertat d’expressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de març de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.850 de La Veu de l'Anoia)

Fa uns dies el president del Parlament va ser convidat a dir unes paraules en un acte de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, en la diada del seu patró. Una part del discurs de Roger Torrent no va acabar d’agradar a tothom. Alguns s’esperaven unes paraules amables i sense endinsar-se en els problemes de la professió, i es van sorprendre en sentir unes quantes veritats descarnades, expressades amb molta correcció, sobre el defectuós funcionament del sistema judicial espanyol. Torrent es va referir també a les contínues interferències, que ja no es dissimulen, entre la política i la justícia.

Alguns personatges (advocats, jutges i fiscals) es van enfadar tant que es van aixecar i van marxar ostentosament de la sala a mig discurs. Ep!, hi tenien tot el dret, el mateix dret que Torrent tenia de dir tot allò que molts pensem però que es veu que no és políticament correcte dir en segons quins llocs i en segons quines circumstàncies. Doncs mireu, què voleu que us digui, trobo que Torrent va estar molt encertat. Tristament, avui en dia a Espanya hi ha presos polítics, o ostatges de l’estat, si voleu, i es dóna la circumstància que alguns dels empresonats són diputats electes que el president del Parlament té l’obligació de defensar.

A Espanya cada dia hi ha més gent que posa en dubte la separació de poders i la independència judicial. Ho diuen molts professionals de l’advocacia i entitats de reconegut prestigi, tant d’aquí com de l’estranger. Espanya no és —encara— una dictadura, però la qualitat de la seva democràcia té moltes mancances. Si seguim pel camí de les interferències polítiques en el món judicial potser aviat ja ni tan sols podrem publicar i llegir articles com aquest que esteu llegint. La llibertat d’expressió és un dels pilars de la democràcia i ningú no l’ha de qüestionar, ni els polítics, ni els jutges i fiscals, ni els policies.

Amb posterioritat a aquests fets, la degana del col·legi, Maria Eugènia Gay, va emetre una nota en la qual tractava de treure ferro a l’incident de què va ser ella també, per cert, protagonista. Si us interessa llegir-la, la trobareu a la web del col·legi. El fet és que la degana va renyar públicament i de manera ostentosa, davant de tothom, la segona autoritat de Catalunya, perquè no li van agradar les seves paraules, com si no li reconegués el dret a la llibertat d’expressió. Però, en la seva nota, la degana es va oblidar de demanar disculpes públiques a Torrent per haver-lo renyat en públic; la nota va quedar coixa.

dimecres, 7 de març de 2018

Marejant la investidura

El número 1 de la llista independentista més votada, Carles Puigdemont, no pot ser perquè es troba a l’exili i tothom sap que, si torna, serà immediatament engarjolat. El número 2 de la llista, Jordi Sánchez, sembla que tampoc podrà ser perquè, tot i ser també una persona innocent, es troba injustament empresonat. Aquests impediments perquè els polítics elegits pel poble puguin sotmetre’s a la sessió d’investidura depenen d’un jutge que tot fa pensar que fa i desfà seguint interessos polítics, i només cal llegir-se les seves interlocutòries judicials per constatar-ho.

Parlem clar, a manca de delictes, aquí es persegueixen idees, i a les interlocutòries que deia abans em remeto. En el fons, el que voldrien a Madrid és que el president de Catalunya fos escollit per ells mateixos i no per les persones que vam votar a les eleccions del 21 de desembre. Així que ara tenim dues vies: oblidar-nos de la dignitat i permetre que Madrid decideixi qui ha de presidir Catalunya o plantar-nos i forçar la convocatòria d’unes noves eleccions. La meva opció és mantenir la dignitat i tornar a votar totes les vegades que facin falta.

No val l’amenaça que mentre no hi hagi un govern no es retirarà l’article 155. Un govern, no ho oblidem, que hauria de tenir el vistiplau de les autoritats espanyoles. Amb govern o sense, Catalunya seguirà intervinguda de facto, encara que formalment es retirés el 155. Madrid ha après la lliçó, i hem d’acceptar que l’autonomia que teníem no tornarà mai més. I si algun dia s’acceptés reformar la constitució, seria en un sentit clarament regressiu. Així que, si no volem abaixar el cap, el camí que ens queda només és un: seguir treballant per l’aposta de marxar però, això sí, fer-ho amb més intel·ligència.

dilluns, 5 de març de 2018

Des del respecte per la vaga de dijous

Voleu dir que la solució al problema social de les dones és fer una vaga de dones, instaurar el dia de les dones, donar la medalla de la dona (això ho fan cada any a Sarrià), i altres actes per l’estil que l’única cosa que fan és consolidar, amb gestos que no porten enlloc, una clara injustícia social contra la qual diuen lluitar? Voleu dir que aquest és el camí cap a la no discriminació i la normalitat de les dones a la societat? No seria molt millor que totes aquestes entitats que convoquen la vaga de dijous i diuen defensar tant a les dones comencessin donant exemples pràctics com, posem per cas, juntes directives paritàries, cosa que ara no es dóna gairebé mai? Si aquesta societat no ens agrada, i sóc dels que considero que és manifestament millorable, per què no comencem per endreçar casa nostra? Per què no donem exemples pràctics i efectius a aquells que, sense dir-ho, en el fons es resisteixen als canvis i pensen que amb una vaga, una diada o una medalleta a l’any ja fan el fet? Ep, dit amb tot el respecte cap a les persones que dijous optaran per fer vaga. El que intento dir és que amb la vaga no n’hi ha ni per començar, i alguns ens la venen com si fos la vareta màgica imprescindible per resoldre un dels problemes greus que té la nostra societat.

divendres, 2 de març de 2018

El pecat del cònsol

A petició de les autoritats espanyoles el cònsol honorari de Finlàndia a Barcelona ha estat cessat pel govern finlandès. Res a dir sobre el procediment, que és el correcte i d’acord amb la normativa internacional vigent. El pecat del cònsol va ser que va convidar a un sopar informal del cos consular de Barcelona a una alcaldessa de les que porten el llacet groc. Quan Espanya se’n va assabentar va exigir als finlandesos que cessessin el cònsol, i Finlàndia no va tenir més remei que fer-ho. Amb astracanades com aquesta Espanya està disposada a fer el ridícul totes les vegades que calguin. De victòria en victòria fins a la derrota final.

dimecres, 28 de febrer de 2018

Puigdemont o noves eleccions

Carles Puigdemont tindria els vots necessaris per continuar sent el President de la Generalitat però, per motius obvis, de moment no pot tornar, i les autoritats espanyoles diuen que si no torna, no podrà ser investit president. I encara que no ho diguin és obvi que si tornés, tampoc ho podria ser perquè seria immediatament engarjolat a fi i efecte d’augmentar la nòmina dels presos polítics catalans.

S’ha dit que una alternativa a Puigdemont podria ser Jordi Sánchez, però està empresonat i el jutge difícilment li donarà permís per sotmetre’s a la sessió d’investidura, i menys encara per poder exercir el càrrec amb total llibertat. Per altra banda les autoritats espanyoles ens diuen que altres diputats electes tampoc poden optar al càrrec perquè poden ser inhabilitats en qualsevol moment. Quan parlo d’autoritats hi incloc ministres, fiscals, jutges i parlamentaris, ja que només els molt fanàtics d’aquest govern i els defensors del 155 es creuen que a Espanya hi hagi separació de poders.

En definitiva, semblaria que el nom del pròxim president de la Generalitat hagués de dependre de l’aprovació prèvia de les autoritats espanyoles, o que fossin elles les que triessin directament la persona que ha d’exercir el càrrec. I ni que només sigui per dignitat, això no es pot admetre de cap manera. Per tant, si no es troba la fórmula per fer possible que Puigdemont sigui investit, s’ha de tornar a votar, i fer-ho tantes vegades com sigui necessari. Puigdemont o noves eleccions, i Madrid ha d’entendre que d’aquí no ens mourem. Si ara ens arronséssim, hauríem perdut.

dilluns, 26 de febrer de 2018

Un besamans no consumat

Ahir al vespre, al Palau de la Música de Barcelona, diverses autoritats catalanes es van negar a participar en un besamans en honor d’un personatge espanyol que es dedica a la política però que, curiosament, no ha votat mai ningú. De fet, el nostre personatge és el nét polític del dictador Franco el qual, l’any 1969, va decidir pel seu compte i risc que el seu successor seria el pare de la persona protagonista del besamans d’ahir. I com que en aquella família els càrrecs es passen de pares a fills, quan el pare, fill polític del dictador, es va retirar, li va passar el càrrec al personatge que dèiem abans, és a dir, el nét polític del dictador. Sense entrar en més consideracions i sent aquest el context del besamans no consumat d’ahir, només se m’acut afirmar que saludar amb simpatia el gest de les autoritats que es van negar a participar-hi és una opció gens menyspreable i plena de sentit comú.

divendres, 23 de febrer de 2018

Comprar el silenci

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de febrer de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.848 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha persones que no suporten que ningú els porti la contrària. Consideren que allò que ells pensen és l’única veritat acceptable, i qualsevol posicionament contrari pensen que s’ha de tallar de soca-rel. Aquesta és la seva filosofia, es dediquin al que es dediquin. Així, poden ser persones que es dediquin a la política o a qualsevol altra activitat professional, però el seu modus operandi passa per la criminalització del pensament discrepant. Si disposen de mitjans per silenciar la discrepància, intenten anul·lar-la. Són aquella mena de persones tan extremadament orgulloses que no s’adonen que una de les gràcies de la vida és la discrepància educada.

Després de rebre diverses crítiques, la majoria justificades, per part del seu successor a la direcció de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha optat per tirar pel dret i comprar el seu silenci. Ja diuen que mort el gos, morta la ràbia, i veurem si aquesta operació també es tradueix en la desaparició de més crítiques de la PAH cap a l’alcaldessa. Hi ha, però, un petit detall. La compra del silenci de Carlos Macías no s’ha fet amb el patrimoni particular de Colau —si fos així, jo no hi tindria res a objectar— sinó amb fons públics.

Als barcelonins aquesta operació ens costarà més de cinquanta mil euros l’any, si bé des dels comuns ens intenten convèncer que ens costarà menys per allò del codi ètic que es van treure de la màniga quan van accedir al govern de la ciutat i van perdre la votació sobre la reducció de salaris. Però la diferència de costos, si és que n’hi ha, resulta impossible d’establir, perquè no es poden comparar sous bruts (51.298,94 euros l’any és el salari oficial de Macías com a nou assessor de Colau) amb sous nets (2.000 euros al mes). Quan es comparen sous bruts amb sous nets hem de tenir clar que se’ns intenta manipular, i aquesta és una pràctica habitual de molts governants.

El treballador Macías pot optar per augmentar la deducció de l’IRPF en la seva nòmina mensual, i a ningú se li escapa que, si t’han deduït més del compte, ho recuperes al juny de l’any següent quan passes comptes amb Hisenda. Parlant en plata, no seria incompatible cobrar 2.000 euros nets mensuals per catorze pagues amb tenir uns ingressos bruts anuals de 51.298,94 euros l’any. Que des de l’alcaldia s’intenti comprar els silencis dels crítics és un fet força habitual que els ciutadans no podem evitar, però demanar que no ens prenguin per rucs és una aspiració més que raonable.

dilluns, 19 de febrer de 2018

Desimmersió lingüística?

Les persones expertes en el sistema educatiu català coincideixen a afirmar que els resultats de dècades d’immersió lingüística a Catalunya són força bons. Però hi ha un partit polític que hi està en contra, un partit que és irrellevant a Catalunya: té 4 diputats de 135, i un alcalde de 948. Hi ha, també, el partit-crossa que li dóna suport: té bastants més diputats, però d’alcalde no en té cap, i això ja ens dóna una idea de la seva implantació al territori. Van acompanyats d’un sindicat absolutament minoritari i una associació civil que fa molt soroll mediàtic però que amb prou feines arriba al centenar de socis. I sense ser un expert en el sistema educatiu, que no ho sóc, el sentit comú em diu que quan una cosa funciona bé el millor que es pot fer és no tocar-la.

Doncs bé, aprofitant la vigència de l’article 155, populares i ciudadanos —i alguns socialistes— s’han proposat eliminar la immersió lingüística de les aules de l’escola pública, és a dir, introduir a Catalunya un nou problema, com si ja no en tinguéssim suficients. D’arguments i estudis tècnics per mantenir el sistema n’hi ha molts, i no hi entraré. Però una cosa sí que vull dir: no és que es vulguin carregar el sistema educatiu vigent a Catalunya, que també, sinó que es volen carregar el país, i saben que carregant-se la llengua ho tindrien més fàcil. Objectiu? Transformar Catalunya en una autonomia descafeïnada més d’Espanya, com La Rioja o Murcia. Se’ls veu el llautó d’una hora lluny.

Aquesta modificació que es vol introduir en el nostre sistema educatiu és profundament anticatalana, ja que la majoria dels catalans, nascuts aquí o a fora, no la volen. Resultats electorals canten. No s’ha de permetre que uns polítics monolingües —la majoria dels que propugnen aquesta mesura forassenyada ho són— es carreguin una de les coses que a Catalunya ha funcionat la mar de bé des que es va implantar amb el suport polític de la majoria absoluta del nostre Parlament. Aquesta és una línia vermella que no s’ha de traspassar, i si cal fer una gran vaga del sector, com es va fer a ses illes, es fa.

divendres, 16 de febrer de 2018

La CUP i Mireia Boya

Ideològicament em situo a l’extrem oposat de la CUP, no tinc cap mena de coincidència política ni econòmica amb aquesta gent. Em declaro liberal quan ells es consideren antiliberals, sóc defensor del sistema capitalista —amb tots els controls que calguin— i ells es declaren furibundament anticapitalistes. No m’agrada gens el control de l’administració pública sobre el ciutadà i sóc absolutament partidari de la iniciativa privada per davant de la gestió pública en tots els àmbits de la vida. No pas per caprici sinó perquè l’experiència em diu que les nostres coses funcionen molt millor si les gestionem nosaltres que si deixem que ho facin uns polítics o uns funcionaris en nom nostre. En definitiva, sóc als antípodes de la CUP i d’altres partits d’ideologia similar.

Dit tot això, dic també chapeau! a Mireia Boya, exdiputada de la CUP, per la seva valentia en plantar cara a la justícia espanyola, i per dir les coses pel seu nom, clarament, tal com les veu ella i no com a les autoritats espanyoles els agradaria escoltar. Res de demanar perdó. Perdó, per a què? Abans d’anar a declarar Boya va dir en públic que, si l’empresonaven, era conscient que no sortiria de la garjola en molt temps, i amb això ens va demostrar la seva valentia i la seva dignitat. Sortosament Boya segueix en llibertat, i potser servirà d’exemple a altres polítics que aviat passaran pel mateix tràngol d’haver de declarar davant el jutge amb l’amenaça, sempre present, d’enviar-los a la presó a fer companyia als presos polítics que ja fa mesos que hi són sense motiu. Per això alguns diem que, més que presos, són hostatges.

dimarts, 13 de febrer de 2018

Feta la llei, feta la trampa

Els que més s’omplen la boca amb una defensa aferrissada de la Constitución Española acostumen a ser els primers a buscar excuses i subterfugis per rebregar-la al seu gust i eludir-ne el compliment quan els interessa. D’exemples en tenim a dojo i, en aquest sentit, amb la intervenció de les institucions catalanes via article 155 les institucions espanyoles s’han cobert de glòria incomplint repetidament la seva Carta Magna. Algun dia un tribunal de fora d’Espanya ho confirmarà i, com ja ha passat moltes vegades, Espanya tornarà a quedar internacionalment en evidència.

La Constitución Española prohibeix clarament la pena de cadena perpètua, però els partidaris d’aquesta pena es van treure de la màniga una figura anomenada presó permanent revisable, que ve a ser el mateix. És a dir, com que volen que determinats delictes es castiguin amb presó fins a la mort del reclús però, constitucionalment, això no és possible fer-ho, li van canviar el nom, i en comptes de cadena perpètua ara en diuen presó permanent revisable. Els efectes pràctics són exactament els mateixos. Feta la llei, feta la trampa, una pràctica molt estesa a l’Europa del Sud.

divendres, 9 de febrer de 2018

Els mentiders i els coixos

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de febrer de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.846 de La Veu de l'Anoia)

Es diu que s’agafa abans un mentider que un coix. No cal dir que un coix no té cap culpa de ser-ho, i es mereix tota la solidaritat dels que tenim la sort de caminar sense dificultats perquè, més endavant, vés a saber què ens trobarem nosaltres mateixos. Ara bé, un mentider, o una mentidera, es mereix tots els retrets de la societat, i més encara quan es tracta de persones a les quals els ciutadans els paguem un sou públic més que generós. Mentir és molt lleig, t’ho miris com t’ho miris. Abans de mentir, sempre val més callar. Allò de la mentida pietosa que alguns defensen per justificar segons què no ho he entès mai. Digues la veritat o calla, però no menteixis, perquè s’agafa abans un mentider que un coix i, al final, t’acabaran enxampant.

No han passat ni quinze dies i ja s’ha fet públic que la nova jutgessa espanyola del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg va mentir en el currículum que va presentar per optar a ocupar la plaça, atribuint-se falsament tasques que no havia fet mai i la redacció de diversos documents. S’agafa abans un mentider que un coix, i aquesta senyora no sembla pas que coixegi. Parlo de coixejar físicament, que coixejar de principis és una altra cosa. Cal recordar que el seu contrincant, que optava a la mateixa plaça, va quedar eliminat, també, per mentider, ja que el seu nivell d’anglès no anava massa més enllà del “my tailor is rich”, quan ell presumia, i així ho va fer constar en el currículum, d’un bon nivell d’anglès. El coneixement d’una llengua estrangera s’ha d’acreditar entenent-la i parlant-la; no és com el valor, que a la “Cartilla del Servicio Militar” espanyol es deia —no sé si encara passa— que “el valor se le supone”. El fet és que quan aquest personatge era davant del jurat i va dir que no entenia què li preguntaven, en anglès, va demanar que li fessin les preguntes en espanyol. El tip de riure que es devien fer els membres del tribunal del candidat a jutge encara deu ressonar.

Cal no oblidar que aquests personatges pretenien representar el seu país en una institució internacional de prestigi. I després alguns encara s’omplen la boca amb la marca España i altres expansions patriòtiques per l’estil. Amb els molts casos de corrupció d’aquest país passa el mateix. A banda de la corrupció pecuniària, tot es basa en la mentida. Per intentar tapar-ne una, de mentida, se n’han de dir tres de noves, i així fins que, al final, ja no recordes què has dit, i t’acaben enxampant. I és que per mentir, a més, s’ha de tenir memòria.

dimecres, 7 de febrer de 2018

Xerrar sense dir res

Hi ha persones que, quan han de parlar en públic, estan més pendents d’escoltar-se a si mateixes que de transmetre a la seva audiència un missatge clar i sense barroquismes innecessaris. Fa uns dies vaig assistir a una reunió d’una associació del meu barri i vaig constatar, un cop més, que hi ha persones que són capaces d’estar xerrant una estona sense dir gairebé res. No cal dir de quina entitat es tracta perquè, a banda d’aquest simpàtic comentari puntual, considero que a Sarrià fan una bona tasca, i la dedicació voluntària dels membres de la seva junta és molt d’agrair. Però, al meu entendre, bastir una reunió de socis amb paraules i frases que políticament potser estan molt de moda però que sonen buides de contingut no aporta res a l’audiència. Utilitzar tòpics gastats i repetir obvietats no porta enlloc. Ara bé, en veure que el gruix dels assistents, al final, aplaudia amb un aparent convenciment, vaig pensar que potser sóc massa exigent. Més tard, però, vaig poder comprovar que no era pas l’únic que havia tingut aquella sensació. Així, vaig poder constatar que la meva opinió era compartida per altres assistents que feien comentaris similars. Sigui com sigui, cada dia tinc més clar que per evitar que la gent s’enfadi potser no convé ser excessivament exigent. La societat és com és i, encara que jo no comparteixi aquesta manera de fer, i d’aquí el meu comentari d’avui, per a alguns potser la posició més còmoda és simular que tot els està bé.

dilluns, 5 de febrer de 2018

Crítiques improcedents

Sovint s’intenta criticar algú per la via de desqualificar el seu pare. Dissabte passat, en un programa de la màxima audiència de TV3, es va intentar criticar Arrimadas pel que ha sigut o ha fet el seu pare. Però si hem de criticar els polítics no pel que fan sinó pel que fan o han fet els seus pares crec que ens equivoquem. Quina responsabilitat té Arrimadas sobre les activitats del seu pare? Cap ni una. En canvi, els motius per criticar políticament Arrimadas i els seus ciudadanos són justificadíssims. Per què, doncs, en comptes de criticar-la directament a ella alguns opten per la via de desqualificar el seu pare? No té cap sentit, i és que, a més a més, mentre es desqualifica el pare se la deixa de criticar a ella, i de motius per fer-ho en sobren. Proposo, doncs, que deixem el senyor Arrimadas en pau, que de la seva actuació la filla no en té cap culpa. I per esvair qualsevol dubte, ho dic des dels antípodes d’Inés Arrimadas, una de les polítiques més nefastes de l’arc parlamentari català.

divendres, 2 de febrer de 2018

L’Espanya que ens venen

Toisón de oro per a la filla aprofitant l’aniversari reial. Visita a Davos que no tocava, atribuint-se una representació governamental que no tenia, ja que allà hi van caps de govern i ministres; els únics caps d’estat que hi prediquen són els de les dictadures. Reportatge ensucrat en excés, i ridícul d’allò més, sobre la vida privada d’aquesta família; sembla mentida que no hi hagi ningú que els hagi assessorat sobre la no conveniència d’emetre’l.

Si d’aquí passem al gobierno, presidit per eme punto Rajoy, la cosa no millora gens. Veiem com, per exemple, ahir mateix els ministres ja s’anticipaven a les sentències judicials. A Madrid ja tothom sap quants anys de presó esperen als independentistes catalans; i als jutges, pel que sembla, els toca obeir. En el tema de Catalunya tothom té clar que els tres poders estatals i els poders accessoris (policia, mitjans de comunicació, grans empreses, Ibex 35, etc.) van todos a una.

També tenen els seus tentacles a Catalunya. Una fundació principesca a Girona que té poques simpaties entre la població, de la mateixa manera que ha estat declarat persona non grata el seu titular, nét polític del dictador Franco. Un virrei català amb despatx al carrer Mallorca de Barcelona i residència oficial, que també paguem entre tots, al barri de Pedralbes. A Catalunya tenim gent de tota mena. Un virrei català per supervisar les feines brutes ordenades pels seus senyoritos de Madrid. Per exemple, atonyinar-nos l’1 d’octubre.

Es podrien posar més exemples però amb aquests ja són suficients. Aquesta és l’Espanya que alguns pretenen que els catalans abracin i la considerin seva. És ben cert que de persones masoquistes se’n troben a tot arreu, també a Catalunya. Però si parlem de la voluntat de la majoria dels catalans, ni que només sigui per demostrar una mínima dignitat, no se’n sortiran. Ho repeteixo un cop més: Catalunya acabarà caient de l’arbre espanyol com una fruita madura.

dimecres, 31 de gener de 2018

No ens ho podem permetre

El que va passar ahir al Parlament de Catalunya no ens podem permetre que es torni a repetir. El món unionista (Cs, PP i PSOE) comet molts errors, i ja ens va bé que els cometi, però els independentistes no ens podem permetre entrar en el mateix joc infantil de cometre errors de principiant. Ahir va semblar que les forces polítiques del món independentista anaven cadascuna pel seu compte, i semblava que actuessin més en clau de partit i curt terminisme que en clau de país i futur. I això no pot ser. Els errors aliens, que són molts, ens ajuden, a condició que no caiguem en l’error de fer el mateix que els nostres adversaris. Com a ciutadà només demano als setanta representants polítics de l’àmbit independentisme que el sacramental d’ahir al Parlament no es torni a repetir. No ens ho podem permetre, i els ciutadans que els hem votat no ens ho mereixem. Gràcies.