.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 25 de juny de 2018

El respecte se l’han de guanyar

A partir de determinades interlocutòries i sentències judicials més que sorprenents que s’han fet públiques darrerament, molt objectades per una bona part de la societat, sovint se’ns diu que les decisions judicials s’han de respectar sempre, encara que no les compartim i hi discrepem. Doncs bé, per més que ens ho demanin, no es pot pretendre que la ciutadania respecti determinades decisions judicials amb les quals hi discrepa una bona part de la societat. El respecte ciutadà que es reclama pels jutges ni és automàtic ni surt de franc; els jutges se l’han de guanyar diàriament amb la seva feina. Els jutges no poden pretendre que els ciutadans els respectem si ells, abans, ens han demostrat que, mitjançant algunes interlocutòries i sentències, no respecten la ciutadania que els paga el sou. I aquí podríem parlar d’algunes decisions judicials recents que tots tenim al cap i que fan posar vermell a qualsevol persona que cregui en un sistema judicial democràtic i respectuós amb la ciutadania. En definitiva, contràriament a les pretensions d’alguns, en una democràcia els ciutadans no estan al servei dels jutges. És exactament al revés.

dijous, 21 de juny de 2018

Badalona, final de trajecte

A Badalona hi havia una alcaldessa d’esquerres que fa tres anys va arribar al càrrec mitjançant un pacte polític agafat amb pinces que a una part de la societat badalonina va costar d’entendre. Però això ara és indiferent, a la política local ja se’n veuen de pactes estranys, i el fet és que l’alcaldessa ha governat tres anys aquella ciutat amb una relativa tranquil·litat. Però fa poc l’alcaldessa es va haver de sotmetre a una moció de confiança i la va perdre, i allò va ser el principi del final del seu mandat. Posteriorment els partits del 155 (PSC = Populares, Socialistes i Ciudadanos) van presentar una moció de censura que ahir, finalment, li va fer perdre la poltrona consistorial.

El nou alcalde ha tingut el suport formal de la coalició unionista per fer-se amb la poltrona, i haurà de governar fins a les noves eleccions (maig 2019) amb moltes dificultats. Es fa difícil de fer un balanç dels tres anys de mandat de l’alcaldessa, ja que tot depèn de si escoltes als uns o escoltes als altres. Dit això, la lliçó que se’n pot extreure del cas de Badalona és que quan governes en minoria no pots actuar com si disposessis d’una majoria absoluta. L’alcaldessa sortint això no ho va acabar d’entendre, i d’aquí la pèrdua de la moció de censura que li va presentar l’oposició. Dit això, l’alcalde entrant tampoc sembla haver entès que està encara més en precari que la seva antecessora en el càrrec. En fi, els badalonins necessitaran tenir molta paciència fins a les noves eleccions, d’aquí a onze mesos.

dilluns, 18 de juny de 2018

Els germans Roca i La Zarzuela

En vista que les administracions públiques gironines, a parer meu amb molt bon criteri, no estan disposades a cedir un espai públic per fer una festa monàrquica, la Zarzuela n’ha buscat un de privat i sembla que ja l’ha trobat. Es tracta d’unes instal·lacions propietat del restaurant El Celler de Can Roca. No he llegit enlloc si els germans Roca ho cedeixen gratis o cobrant, però això és del tot irrellevant. Són els amos d’un negoci privat i amb el seu restaurant poden fer el que vulguin. Només faltaria! Si per aquest motiu els baixessin les reserves, cosa que dubto que passi però que tampoc s’ha d’excloure, són ells i només ells els que en patiran les conseqüències. Llavors, on és el problema? Resumint, no entenc les crítiques als germans Roca per haver pres una decisió que només els pertoca a ells. O és que alguns volen que a Catalunya s’imposi el pensament únic?

dijous, 14 de juny de 2018

Què podem esperar de Sánchez?

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de juny de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.864 de La Veu de l'Anoia)

S’espera que el govern Sánchez comporti alguns canvis. Però també podria ser que, a l’hora de la veritat, aquests es limitin a purs canvis de maquillatge. Segur que canviaran algunes coses, encara que alguns potser les consideraran més simbòliques que amb efectes pràctics sobre la població. De fet, el primer canvi ja es va poder veure amb l’acte de la jura del càrrec, el qual, per primera vegada des de la mort de Franco, es va fer sense exhibir la Bíblia i el crucifix. És només un petit detall però prou significatiu, tenint en compte que Espanya fa quaranta anys es va declarar constitucionalment aconfessional. És indiscutible que en un estat aconfessional la simbologia religiosa ha de quedar al marge de l’acció política, però aquí s’han necessitat quatre dècades per aplicar-ho.

Ara bé, que s’hagi tardat tants anys per acomodar la formalitat de l’acte de la jura del càrrec al mandat de la constitució que alguns tant diuen defensar confirma que les institucions escleròtiques de l’estat—que sortosament no són totes però sí unes quantes— tenen clares reminiscències franquistes. Els fets ens demostren que no deu ser fàcil acomodar-se a la realitat del segle XXI amb mentalitat del segle XX. A la mort del dictador, la transició política va tenir moltes mancances, i quatre dècades després encara les estem pagant. Si per eliminar un petit detall com l’exhibició de la Bíblia i el crucifix han necessitat tants anys, quant de temps necessitaran per modificar coses més substancials?

Poques coses canviaran amb Sánchez. El suport parlamentari que l’ha portat a la presidència és tan políticament transversal i agafat amb pinces que li serà molt difícil obtenir el consens necessari per assolir els canvis que es proposi. A Espanya, els dos problemes cabdals són, ara mateix, la corrupció política i el conflicte català. Si ens centrem en la corrupció, així com Rajoy passarà a la història com el responsable del partit de la Gürtel, Sánchez ho farà com el responsable del partit dels ERES d’Andalusia, amb unes implicacions econòmiques tant o més importants que la corrupció del PP. Sánchez acabarà com Rajoy.

I si ens ho mirem des de Catalunya, la visió que PP i PSOE tenen sobre el conflicte català és molt similar, i les solucions que proposen són pràcticament les mateixes. Així, cal recordar que el càstig aplicat per Rajoy contra Catalunya en forma de 155 va ser prèviament beneït per Sánchez. El problema de fons és que tant a Rajoy com a Sánchez no els agrada com voten els catalans. Vet-ho aquí.

dimarts, 12 de juny de 2018

Enfrontament civil?

La frase textual de Borrell és “estamos al borde de un enfrentamiento civil”. Analitzem-la. A Catalunya, estem al límit d’un enfrontament civil? Jo diria que no, tot i que d’intents n’hi ha hagut uns quants. A Catalunya s’han produït episodis de violència, i la violència institucional de l’1 d’octubre n’és el millor exemple. Però no és pas l’únic: allà on s’ajunten unes quantes banderes espanyoles (amb l’escut oficial d’ara o amb l’àguila de temps passats) la festa acostuma a acabar a cops de puny i garrotades. Això és una evidència, i d’exemples en sobren. Ara bé, Borrell no enganya. Des de pretendre desinfectar a qui territorialment no pensi com ell, el seu discurs violent va en augment. No amaga les seves intencions. Amb aquestes afirmacions Borrell i els seus socis del 155 busquen l’enfrontament civil. L’unionisme sap que amb violència sempre guanyarà la partida, tota vegada que, si per una cosa s’ha definit el moviment independentista, és pel seu pacifisme. El monopoli de la violència institucional és en mans de les institucions de l’estat, és a dir, de Borrell i els seus col·legues del consell de ministres. Borrell, des de la seva visió colonialista de l’estat, està demanant més xarop de bastó, més mà dura, més generar pànic a la població díscola, i ho fa d’una manera absolutament irresponsable. Borrell no ha cregut mai en una solució política pactada amb Catalunya. Per resoldre el conflicte català de camins només n’hi ha dos: urnes i paperetes, tal com demanen els independentistes, o enfrontament civil. Borrell, dissortadament, té molt clar quina és la seva opció.

divendres, 8 de juny de 2018

La quota Telecinco

Fins que Pedro Sánchez l’ha nomenat ministro ignorava qui era Màxim Huerta, la quota Telecinco del nou gobierno d’Espanya. No he llegit cap dels llibres que han aparegut al mercat amb la seva signatura, entre altres motius perquè no llegeixo novel·la. Però he llegit tuits seus de fa anys i també alguns de fa quatre dies, i ja n’he tret una conclusió: aquest personatge és un perfecte mal educat. És del tarannà de la cosa fàcil i sense complicacions, tan propi dels teleespectadors habituals de la cadena italiana. Forma part d’aquella mena de gent que persones amb un nivell baix d’exigència troba simpàtica, allò del ji ji ji ja ja ja i no em compliquis més la vida. Veig que sovint s’ha despatxat a gust contra els catalans independentistes, contra els negres, i contra altres col·lectius igualment respectables que ara mateix no recordo. En fi, em sembla un personatge totalment prescindible, i segur que no passarà a la història de la política espanyola. Això sí, mentre disposi d’altaveus oficials a mà tindrà entretinguts els espanyols que acostumen a mirar Telecinco, que són molts. Resumint i sent generós, al tal Huertas l’inclouria dintre de la categoria de la genteta.

dimecres, 6 de juny de 2018

Borrell, una mala opció

El presidente Sánchez s’ha equivocat de mig a mig nomenant Borrell com a ministro. Borrell i el seu anticatalanisme militant no sembla una bona opció per formar part d’un gobierno que proclama que es proposa millorar la seva relació amb Catalunya. Així, deixant de banda la seva afició a manifestar-se amb peperos, tabarnesos, ciudadanos, sociedad civil i grupuscles violents de l’extrema dreta extraparlamentària, alguns no hem oblidat altres episodis negatius de la seva biografia. El seu final forçat com a alt càrrec d’hisenda per coses lletges dels seus col·laboradors més directes, la pèssima gestió d’Abengoa, la seva mala bava i els insults gratuïts adreçats al vicepresident Junqueras, els insults greus al 48 per cent dels catalans, etc. Borrell és un mal començament si es vol suavitzar la relació entre Espanya i Catalunya, a no ser que l’objectiu real de Sánchez sigui exactament el contrari, cosa que tampoc s’hauria d’excloure. L’aspecte positiu de l’opció Borrell és que tot indica que el nou gobierno espanyol durarà molt poc.

dilluns, 4 de juny de 2018

Fora de context

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de maig de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.862 de La Veu de l'Anoia)

El MHP Quim Torra està rebent crítiques a dojo per alguns dels seus escrits antics, prescindint del context en el qual els seus textos van ser publicats. Convindrem que no és el mateix una frase llegida fora de context que considerada com a part d’un tot. Dient exactament el mateix, d’una frase aïllada en podem treure una conclusió oposada de la que trauríem si fos considerada en el seu context. Si només valoréssim textos llegits fora de context, crec que ningú se salvaria de la crítica. Jo mateix, amb més de dos mil articles publicats en diferents mitjans i més de quinze mil piulades a la xarxa, estic convençut que no superaria el llistó de la correcció política. Però com que mai he aspirat a ocupar un càrrec polític, no m’he preocupat d’eliminar res. Els meus escrits reflecteixen el meu pensament del moment que els vaig escriure. Avui, en un context diferent, més d’un potser el matisaria.

Per tal d’intentar evitar linxaments polítics com els que està patint el president Torra, hi ha qui es dedica a eliminar escrits que poden generar confusió, i mort el gos morta la ràbia. Gairebé tots els polítics que accedeixen a un càrrec públic ho fan, o encarreguen a algú que els faci aquesta tasca feixuga. De vegades, però, quan es decideix eliminar part de la producció literària publicada ja és massa tard, i algú ja ho ha copiat en espera d’aprofitar-ho més endavant per atacar l’adversari. No cal dir que en política no tot s’hi val, però alguns consideren que qualsevol arma per desqualificar l’adversari és vàlida per intentar assolir els seus interessos polítics i/o personals. És trist però és així.

El president Torra ja va fer el que ell va considerar que havia de fer, és a dir, disculpar-se i demanar perdó a qui s’hagi sentit ofès per la seva producció literària d’anys enrere. Altres polítics no han estat capaços de fer el mateix per coses molt més greus. D’exemples en sobren. Entre tot el catàleg d’insults que ens puguem imaginar, als independentistes ens han dit racistes, nazis, nazionalistes (amb zeta) i supremacistes, i tot per pretendre organitzar democràticament la gestió política de Catalunya al marge d’Espanya. Tinc la sensació que si comparéssim els insults provinents de l’unionisme cap a l’independentisme amb els que van en sentit contrari, l’activitat dels primers guanyaria per amplia golejada. És una sensació, però, que no puc demostrar. Sigui com sigui, insultar gratuïtament l’adversari acostuma a ser l’eina de qui no té arguments per defensar la seva posició.

divendres, 1 de juny de 2018

Canvi d’inquilí a La Moncloa

Sánchez és el nou inquilí de La Moncloa però, si observem la seva trajectòria política, conclourem que, per la seva manifesta inconsistència, és un personatge que no acaba de generar confiança. No oblidem que Rajoy ha sigut president del govern fins avui gràcies a Sánchez, i que a partir d'avui deixa de ser-ho gràcies a Sánchez. És una mica com Rivera, que també va passar d’oposar-se a Rajoy a donar-li el suport necessari per a governar i convertir-se en el seu soci de facto.

Aquests tres personatges són els responsables de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i tot el que de negatiu ha comportat per als catalans, perquè de positiu el 155 no ens ha portat res de res. La característica comuna dels partits que representen aquests personatges és que no els agrada com votem els catalans, i com que fins ara s’han negat a buscar una solució per la via política i democràtica, la busquen per la via judicial... sabent que no la trobaran.

Veurem com es desenvolupen els fets a partir d’ara. M’agradaria equivocar-me però la meva impressió és que, en clau catalana, amb el nou govern de Madrid no anirem enlloc. Amb el triomf de la moció de censura hi ha, però, una cosa positiva, i és que Rajoy deixa de tenir protagonisme en aquest escenari. Però també n’hi ha una de negativa, i és que sobre el conflicte català Sánchez pensa exactament el mateix que Rajoy. Els catalans seguim tenint mala peça al teler.

dimecres, 30 de maig de 2018

Moció de censura amb visió catalana

Demà i divendres es debatrà i votarà la moció de censura que pretén fer fora Rajoy (PP) per posar Sánchez (PSOE) al seu lloc. Veig amb bons ulls fer fora Rajoy però no estic gens d’acord que el recanvi hagi de ser Sánchez. Això seria com sortir del foc per caure a les brases. Mirat des de Catalunya, votar a favor d’un individu que s’ha dedicat a insultar greument el President de la Generalitat i, en general, a desqualificar i menystenir els catalans independentistes, no em sedueix gens. No entenc els posicionaments cada dia menys ambigus d’Esquerra i el PDECat per votar a favor de Sánchez. La paciència dels catalans independentistes no és infinita, però si ara els dirigents dels partits independentistes tornen a fer el ruc, tenen tot el dret a tornar-se a equivocar. Intueixo, però, que perdran molts vots, més dels que es pensen. Si aquests partits acaben votant a favor de Sánchez, crec que a les pròximes eleccions mols independentistes no podrem votar per manca d’oferta electoral. Així de clar. Serà un vot de càstig en forma d’abstenció. Alguns dirigents dels partits independentistes de Catalunya potser s’haurien de plantejar anar-se’n cap a casa, com a mínim per incompetents.

dilluns, 28 de maig de 2018

Del cel a l’infern en un parell de dies

La setmana passada el PP va passar, en només un parell de dies, del cel de l’aprovació dels pressupostos i la tranquil·litat que aquest fet representa, a l’infern de la sentència de la Gürtel i la detenció de Zaplana. La moció de censura presentada pel PSOE segurament no prosperarà però, sigui com sigui, aquest cicle dels populares governant Espanya sembla que el podem donar per acabat. Pot ser una qüestió de setmanes o de mesos, però no anirà massa més enllà. Ara es tracta d’explicar als ciutadans que quan els partits governants roben ens estan robant a tots, que aquesta obvietat no tothom la té prou clara. I encara que quedin uns votants residuals que mantinguin la confiança en aquest partit, aquests vots no seran suficients per poder governar. Fa de mal dir qui formarà part del govern que més d’hora que tard substituirà Rajoy a La Moncloa, però el cicle PP s’ha acabat. No cal dir que tot i que el càstig als populares serà del tot merescut, les alternatives de govern tampoc són com per tirar coets. Venim de temps foscos i ens esperen temps igualment foscos, però almenys el PP el tindrem endreçat una bona temporada. Qui no es conforma és perquè no vol.

divendres, 25 de maig de 2018

Sánchez està aMORTitzat

Després de la sentència de la Gürtel hi ha qui s’ha plantejat presentar una moció de censura contra Rajoy. Si la presentés el PSOE, segona força parlamentària d’Espanya, amb Sánchez com a candidat, els de Podemos ja han dit que hi donarien suport. Però no ens enganyem, Iglesias no vol un president socialista sinó només desgastar el PSOE amb una derrota de la moció. Ciudadanos, de moment, calla, i el PSOE també ha emmudit. Aquesta és la situació quan escric aquestes notes.

Analitzem la situació política de cadascun dels protagonistes. Rajoy està ferit, però això no vol dir que no es pugui recuperar, i més ara, amb els pressupostos aprovats i els dos anys de tranquil·litat que això representa. En canvi, Sánchez i el seu partit, el PSOE, estan ferits de mort, i ells ho saben. I la gran incògnita és què pot fer Ciudadanos, ara que totes les enquestes els donen com a favorits.

El meu pronòstic és que, si hi ha moció del PSOE, aquesta no triomfarà, bàsicament per la manca d’interès de Ciudadanos, ja que l’objectiu de Rivera és accedir a La Moncloa, quan toqui, via eleccions; fins que no hi arribin, desgastar el PP serà la seva tasca. I sense el concurs de Ciudadanos, dubto molt que els partits nacionalistes (el seu vot seria imprescindible) s’avinguessin a permetre que Sánchez fos el nou president. Seria com sortir del foc per caure a les brases. Sánchez està aMORTitzat.

dimarts, 22 de maig de 2018

El Podemos de dreta els està sortint ultradretà

Sempre s’havia dit que per governar Espanya es necessitaven partits més aviat de centre que d’extrems, però ara aquesta norma es podria trencar. Josep Oliu, president del Banc Sabadell, va dir que, amb l’aparició de Podemos, Espanya necessitava un Podemos de dretes, com per compensar políticament el Podemos original, el de Pablo Iglesias, que suposadament és un partit d’esquerres.

Observant els darrers moviments cap a posicions ultradretanes del partit de Rivera, tot indica que el Podemos de dretes que demanava Oliu ja comença a ser una realitat, i es diu Ciudadanos. Un dia seria interessant investigar qui finança Ciudadanos, i no estic insinuant res. Però Rivera no es conforma a ser de dretes sinó que vol governar Espanya des de posicions ultradretanes, superant al PP per la dreta.

El PSOE n’és conscient i també intenta pujar al carro ultradretà. En aquest sentit, els últims posicionaments polítics de Pedro Sánchez són vergonyosos, i em quedo curt en la qualificació. La seva franquícia catalana tardarà dècades a tornar a aixecar el cap. A la vista d’un panorama tan canviant, el PP té mala peça al taler, i el dubte és quan acabarà desapareixent com a partit. De mèrits n’han fet molts.

divendres, 18 de maig de 2018

El paper de les víctimes

(L’article original en versió paper es va publicar el 11 de maig de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.860 de La Veu de l'Anoia)

Amb la dissolució d’ETA surten a la llum diverses particularitats sobre les víctimes i les organitzacions de víctimes de les quals fins ara no es parlava gaire, o que només estaven a l’abast dels especialistes. La trista realitat és que les víctimes del terrorisme —òbviament no parlo dels morts sinó dels familiars i les persones afectades que han sobreviscut— han sofert dos grans escarnis per part de l’estat: per una banda han estat menystingudes, oblidades i fins i tot maltractades per les institucions estatals, i per l’altra han estat utilitzades i manipulades pels partits polítics. Així, en molts casos la foto amb la víctima del terrorisme només era l’excusa per assolir objectius polítics com ara guanyar eleccions. Alguns afectats aviat se’n van adonar i es van desvincular de les seves organitzacions abans d’acceptar entrar en el joc de la manipulació, per part dels partits polítics, a canvi d’unes engrunes. És vergonyós constatar com al llarg dels anys alguns partits han aprofitat aquestes organitzacions en clau electoral, exclusivament en benefici propi, i com algunes víctimes s’han deixat manipular a canvi d’un plat de llenties en forma de subvencions i alguna condecoració.

Seria inoportú donar noms de persones i organitzacions que tots tenim al cap, ja que les víctimes mereixen el màxim respecte i solidaritat per part de la societat. Però que hi ha organitzacions polítiques que s’han aprofitat i s’aprofiten de les víctimes resulta inqüestionable. Els governs espanyols, tots, han manipulat les organitzacions de les víctimes del terrorisme, i quan els ha convingut els han concedit un protagonisme polític del tot immerescut. Amb la dissolució de la banda, algunes organitzacions i víctimes pretenen donar pautes sobre com s’hauria d’actuar a partir d’ara en temes de política penitenciària i gestió política futura. Però les víctimes del terrorisme són les menys indicades per dir què s’hauria de fer en el futur, quin tractament han de tenir els terroristes empresonats, com s’ha de gestionar l’acostament dels presos a les presons basques que marca la llei, i quina ha de ser la política d’indults, si és que n’hi ha d’haver alguna. Els únics culpables d’aquest desastre que ha durat més de mig segle són els terroristes, però cal dir també que alguns polítics han mirat de treure el màxim profit de les desgràcies alienes, en benefici propi. A la seva manera (segurament s’han quedat curts), els terroristes han demanat perdó; els polítics, però, difícilment ho faran.

dimecres, 16 de maig de 2018

Inda, Marhuenda, Farreras

En els temps que corren fer de periodista no ha de ser gens fàcil, i especialment si un vol mantenir una mínima dosi de llibertat creativa i honestedat professional. Per titular aquest comentari he triat tres noms gairebé a l’atzar, tres periodistes molt coneguts, però haurien pogut ser uns altres. He escollit aquests tres personatges perquè tots treballen per Atresmedia, el grup de comunicació de la família Lara, i te’ls trobes en els debats de les seves diferents cadenes dia sí i dia també. Podríem dir que a escala periodística gairebé tothom els coneix. Inda i Marhuenda són uns personatges bastant desagradables i, cadascú en el seu estil (Inda és més destraler que Marhuenda), mostren una llarga trajectòria espanyolista i, alhora, gens amable amb els independentistes catalans, els quals sovint són objecte dels seus insults i desqualificacions de tota mena. Però el tal Farreras —de fet es diu García, però se’l coneix més pel seu segon cognom— semblava una cosa i al final ha resultat ser-ne una altra. Segurament l’empresa l’ha forçat a posicionar-se més clarament a favor de les posicions unionistes (ja diuen que qui paga, mana), i en els darrers temps ha fet un canvi professional més que sorprenent. A mi Farreras m’ha decebut, potser perquè pensava que en el tema de Catalunya tenia un discurs propi i amable amb les posicions discrepants i al final ha resultat que el seu discurs era més fals que un bitllet de tres euros.

dilluns, 14 de maig de 2018

El pes de quatre diputats

El Parlament de Catalunya té 135 diputats, i la majoria absoluta per governar amb comoditat és de 68. La majoria independentista és actualment de 70, més possiblement alguna diputada dels comuns que assegura que també ho és, tot i que veient la trajectòria erràtica dels comuns hi ha motius sobrats per dubtar-ho. Sigui com sigui, aquests són els números teòrics, però als efectes pràctics la cosa és una mica diferent. Així, un número molt més petit de diputats serà determinant per poder elegir president.

La CUP va decidir ahir que els seus quatre diputats s’abstindran avui en la segona votació del candidat Torra, i això vol dir que Torra sortirà elegit com a president i ens estalviarem unes noves eleccions. Si la CUP hagués decidit votar-hi en contra, aniríem a unes noves eleccions. El pes dels quatre diputats de la CUP ha estat determinant perquè la presidència Torra sigui una realitat. La força de la CUP és que amb només un tres per cent de representació parlamentària ha pogut decidir la sortida de l’atzucac en què ens trobàvem. Caldrà tenir-ho en compte durant tota la legislatura.

dimecres, 9 de maig de 2018

Interferències inadmissibles

Si no fos per les interferències inadmissibles de tot l’aparell de l’estat espanyol, incloent la judicatura, des de fa setmanes a Catalunya potser ja hi hauria govern. No tinc tan clar, però, què hauria de fer un govern en les circumstàncies actuals. O dit d’una altra manera, què podria fer el govern sota una intervenció de facto de Catalunya, una intervenció que, amb govern o sense, tots sabem que no decauria. No tinc gens clar si als catalans ens interessa tenir un govern gairebé sense competències ni capacitat de decidir, un govern que potser tan sols serviria perquè des de Madrid poguessin presumir d’haver restablert, només sobre el paper, la normalitat democràtica que Espanya es va carregar l’any passat.

Sigui com sigui, sempre he defensat que qui hauria d’encapçalar el govern és el president Puigdemont, i això per dues raons ben fàcils d’entendre. La primera, perquè Puigdemont va ser cessat il·legalment i això no s’ha de permetre, i la seva continuïtat en el càrrec seria una bona manera d’expressar-ho. La segona raó és que la suma de les opcions independentistes segueix tenint majoria absoluta al Parlament, i entre aquestes opcions Puigdemont encapçalava la llista més votada. Són dues raons de pes per defensar l’opció Puigdemont.

Però topem, com dèiem abans, amb les interferències governamentals i judicials espanyoles. En el fons, no ens enganyem, Espanya no vol que Catalunya tingui govern. Si ho volgués, deixaria d’interferir per terra, mar i aire com està fent des de fa mesos.

dilluns, 7 de maig de 2018

El 155 no marxarà ni amb aigua calenta

El 21 de desembre del 2017 els catalans vam anar a votar convocats per les autoritats de la metròpoli, i vam votar que Carles Puigdemont havia de seguir sent el president de Catalunya. Però la metròpoli no va acceptar els resultats electorals. I per més que alguns insisteixin, el problema no és Puigdemont sinó que Catalunya no vota com la metròpoli voldria que votés.

Els efectes pràctics del 155 i la intervenció de la Generalitat no decauran, ni amb govern ni sense. Potser no en diran 155, però el nom no fa la cosa. I la cosa és que després d’uns anys d’autonomia, molta en alguns aspectes i ben poca en d’altres, a Espanya s’està produint una regressió democràtica que fa que tornem molts anys enrere. Oblidem-nos, per tant, de tornar a una situació de normalitat democràtica quan hi hagi govern.

Això és una guerra de desgast i, com que la raó està de part nostra, guanyarà qui tingui més paciència. Des del primer dia defenso una posició ben clara: o Puigdemont o eleccions. S’ha de transmetre al món el missatge que aquí hi ha un poble digne que no està disposat a cedir a les pressions antidemocràtiques d’un estat que no accepta els resultats electorals.

Qui no estigui d’acord amb mantenir la dignitat, que voti els partits espanyols que defensen l’aplicació de l’article 155. Però no conec ningú que hagi abandonat l’independentisme per l’unionisme, i sí que en conec molts que han fet el camí contrari. Si donem una ullada als resultats electorals dels últims anys, la voluntat independentista no fa més que augmentar.

divendres, 4 de maig de 2018

La subvenció no ens farà lliures

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 d'abril de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.858 de La Veu de l'Anoia)

Qualsevol dirigent polític que accedeix a la gestió d’una institució pública té la temptació, i massa sovint hi cau, de subvencionar aquelles persones i entitats que li són més afins, o que pensa que el poden ajudar. L’abús del recurs a la subvenció és políticament transversal, i es dóna tant a l’esquerra com a la dreta. Alguns diuen que són maneres de fer associades a la condició humana, però jo hi afegiria que, sobretot, es donen quan no es tenen clares unes mínimes exigències ètiques. De motius per concedir subvencions n’hi ha tants com de suposats drets a rebre-les. Aquí hi podríem incloure des de l’agraïment pels serveis prestats fins a la compra de voluntats, sense oblidar els intents de mantenir en silenci determinades reivindicacions. Quan l’exigència ètica no és ferma veiem que amb diners es pot comprar gairebé tot, i les persones que entren en aquestes pràctiques, algunes ben poc elegants, saben què hi ha al darrere de les seves decisions.

Vist des de l’òptica de les persones i entitats subvencionades cal remarcar que gairebé tothom es creu amb el dret a ser ajudat amb recursos públics. Qui rep els diners sempre trobarà justificat que se l’ajudi, tot i que massa sovint, vist des de fora, la cosa no és tan clara, i més tenint en compte que els diners emprats són provinents dels nostres impostos. Si gastes diners aquí has de retallar en altres partides que per a alguns potser serien més prioritàries. Però, vist des de la part subvencionada, rebre ajuts públics sempre es veurà bé, i segurament moltes entitats no serien viables sense les subvencions provinents de les institucions públiques.

En països que tenen un règim democràtic poc exigent les subvencions dels governants comencen per comprar directament el vot de les persones més desfavorides. És un joc molt pervers però està acceptat per les dues parts, sovint la part més dèbil per pura necessitat vital. Si em votes, t’ajudaré; si no em votes, et faré la guitza, deixant-te sense feina, o sense escola, o sense carretera, o sense hospital. En aquests casos la subvenció esdevé una corrupció mafiosa. I, a més, crea dependència, com si fos una droga. La subvenció generalitzada debilita i empobreix les societats, i això no ens ho podem permetre. Què s’hauria de fer per evitar-ho? Objectar totes les subvencions i estudiar una per una la necessitat o no de mantenir-les, amb criteris estrictament professionals. Estic convençut que moltes s’anul·larien, i els diners estalviats es podrien utilitzar en coses més útils.

dijous, 3 de maig de 2018

Mig segle del maig del 68


Només per deixar constància que ara es compleixen cinquanta anys dels esdeveniments del maig del 68 a França, amb l’entrada de la policia a la Universitat de la Sorbona de París. Una de les imatges més emblemàtiques va ser la de l’estudiant Daniel Cohn-Bendit davant de la policia, i una de les llegendes urbanes més nostrades és que si tots els catalans que aquells dies deien que eren a París diuen la veritat, aquí no hi devia quedar gairebé ningú.

divendres, 27 d’abril de 2018

Tertúlies de pensament únic, o gairebé

Veient la deriva unionista que van agafant les tertúlies de 8TV, la televisió del Grupo Godó, t’adones de la seva creixent inutilitat. Si una tertúlia no serveix per poder debatre pensaments diferents en peu d’igualtat, i la majoria dels tertulians es limiten a donar-se la raó uns als altres, val més suprimir-la abans de quedar-se sense espectadors. I veient com van les coses, aventuro que més d’hora que tard 8TV acabarà tancant per manca de clientela, i això sense entrar en els seus problemes financers, que pel que es diu tampoc són poca cosa. Ahir, sense anar més lluny, la majoria dels tertulians a les 10 del vespre defensaven unes idees polítiques similars. Va ser una tertúlia d’amics però no va ser un debat com el que l’espectador pot esperar d’una televisió que dóna servei a una societat que té un cinquanta per cent d’independentistes. A Madrid passa el mateix, i només cal donar una ullada a les tertúlies de la pública TVE, o la privada dels bisbes, Trece, o qualsevol altra, per constatar que, en tema de tertúlies polítiques, a Catalunya estem copiant les males pràctiques periodístiques de Madrid.

dimecres, 25 d’abril de 2018

Amagant el Garcia

Garcia és el nom d’un poblet català, i ho menciono en primer lloc per no associar necessàriament aquest nom amb Espanya. Aclareixo pels passavolants d’aquest blog que, si més no per mi, Catalunya i Espanya són països diferents. Garcia, accentuat o sense, és també un cognom molt estès, tant a Catalunya com a Espanya i més enllà. Però hi ha gent d’aquí i d’allà que es diu Garcia de primer cognom i sembla que els faci nosa, que ho vulguin amagar. Així, a una presentadora de TV3 que es diu Garcia se la coneix com la Melero. I a un polític del grup mixt del Parlament de Catalunya, que també es diu Garcia, li diuen l’Albiol, tot i que, en un bar de l’eixample barceloní, si demanes un Albiol et serveixen un cafè mooolt curt, així que en aquest cas no sé si és millor amagar el Garcia o amagar l’Albiol. Un periodista molt conegut de laSexta, una televisió espanyola i espanyolista de capital català, i que també es diu Garcia, es fa dir Farreras, fins i tot per la seva dona. Aquests exemples i molts més que es podrien posar amaguen el Garcia, com si els fes nosa mostrar el primer cognom familiar. En fi, cadascú té les seves manies.

dilluns, 23 d’abril de 2018

Sant Jordi sota l’ocupació espanyola

Sant Jordi és, sense cap mena de dubte, la festa cívica més important de l’any a Catalunya. És la festa de la gent. La festa dels llibres i la festa de les roses. Per Sant Jordi els polítics no lideren, només van a remolc del poble. És el contrari que l’11 de setembre, on la classe política lidera o, si més no, ho intenta. Fa molts mesos que Catalunya es troba políticament ocupada, i a conseqüència d’aquesta ocupació avui és un Sant Jordi peculiar. Avui el Palau de la Generalitat està buit, ja que qui hi hauria de ser es troba temporalment exiliat a l’Europa més endreçada que hi ha més enllà dels Pirineus. Avui al Palau de la Generalitat no s’hi farà cap activitat política ni cultural, i només hi haurà una jornada de portes obertes perquè qui vulgui pugui constatar aquesta sensació de buidor. Però, com deia abans, avui la festa ciutadana és al carrer, i la gent la celebrarà igual al marge de les misèries morals de molts polítics, jutges, fiscals i tots aquells personatges sinistres que s’han proposat destrossar políticament la nostra convivència, les nostres institucions, la nostra cultura i la nostra llengua. Espanya busca una Catalunya assimilada, i uns catalans acotant el cap i dient amen a tot. Però no se’n sortiran, i ells ho saben. Per això actuen com actuen, gairebé a la desesperada, i fent cada dia el ridícul més estrepitós. Abans d'ahir, per exemple, requisant, sense cap base legal per fer-ho, samarretes i bufandes grogues a l’entrada d’un estadi de futbol de Madrid.

divendres, 20 d’abril de 2018

Falta l’empenteta final

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'abril de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.856 de La Veu de l'Anoia)

Em vaig assabentar de la llibertat del president Puigdemont mentre era en una reunió amb gent políticament molt transversal. I tot i que vaig intentar dissimular, quan vaig llegir-ho a la pantalla del mòbil se’m va quedar de sobte una cara de gran satisfacció que no vaig poder evitar. I és que darrerament han estat tantes les notícies negatives que hem anat rebent que si no tenies molt clar quin és l’objectiu a llarg termini, és a dir, que els catalans visquin millor que ara, corries el risc d’engegar-ho tot a rodar i dir ja us ho fareu, jo ja no jugo més. No és el meu cas, tinc molt clar que el recorregut és molt difícil i també que no serà de curta durada. El fet és que cada dia som més els que hem optat per un camí sense retorn cap a la independència de Catalunya, i quan aquesta opció sigui compartida per una majoria de catalans, si es dóna el cas, que es donarà, llavors ja no hi haurà marxa enrere ni res que aturi el naixement d’un nou estat anomenat Catalunya. Ara només ens falten tres punts percentuals per superar la barrera democràtica del cinquanta per cent de l’electorat.

Però mirem com hem arribat fins aquí. En una de les decisions més errònies de la política espanyola, fa dotze anys es va portar l’estatut català al Tribunal Constitucional, després d’haver estat aprovat per totes les instàncies catalanes i estatals que diu la llei. En aquests dotze anys, què ha ofert Espanya per debilitar el moviment independentista? Res. Espanya només ens ha parlat de repressió, de presó per als dissidents, de jutges, de policia, d’exèrcit si cal, d’intervenció política de les institucions, i de menyspreu per la cultura i la llengua pròpies del país. Podríem allargar el catàleg de greuges i no tindríem prou paper per encabir-los tots. Però els efectes pràctics d’aquesta política ultra repressiva de l’estat contra els catalans són molt negatius per als interessos espanyols. Així, els votants independentistes ja arriben a la meitat de l’electorat. Un de cada dos catalans vota opcions independentistes, i la nòmina, políticament molt transversal, no para de créixer. Si fa dotze anys l’independentisme era minoritari, aquest moviment ja ha guanyat les últimes eleccions al Parlament de Catalunya. I les penúltimes. I dos referèndums informals. I quina ha estat la reacció de l’estat? Més xarop de bastó, cap mena d’intel·ligència. Espanya ja ha perdut Catalunya, d’una manera gairebé irreversible. Les noves generacions no entendrien que ens rendíssim ara. Falta l’empenteta final.

dimecres, 18 d’abril de 2018

Titulitis

Una de les malalties de la societat actual és l’excessiva obsessió per la titulitis. Tothom vol tenir un o més títols universitaris. De fet són una necessitat, ja que per poder accedir a molts llocs de treball els títols resulten gairebé imprescindibles. O sense el gairebé. A partir d’aquesta necessitat, de tant en tant apareixen currículums que mostren una inflació exagerada de títols universitaris, i de vegades es demostra que alguns són inventats, o obtinguts de forma fraudulenta.

En aquest sentit, aquests dies s’estan refent molts currículums de polítics que pel que sembla estaven inflats. El cas Cifuentes, amb unes galtes que se les trepitja, només és un més de la llarga llista de tramposos. I quan t’enxampen no s’hi val a dir que renuncies al màster, perquè si l’has obtingut fraudulentament, difícilment pots renunciar a allò que en dreta llei no et pertany. Amb el mateix argument jo podria dir que renuncio al campionat del món que no he guanyat mai i quedar-me tan ample.

Una altra cosa és que amb el títol o els títols no n’hi ha prou per trobar una feina decent i correctament remunerada que tingui relació amb l’acreditació universitària obtinguda. A ningú se li escapa que molts titulats universitaris en ciències diverses acaben fent de venedors al Zara, amb sous mileuristes. Ha de ser tremendament frustrant haver-te passat anys i anys formant-te per acabar venent samarretes en una botiga. Però si haig de triar entre una tramposa com Cifuentes o un científic que es veu temporalment obligat a vendre samarretes per subsistir, em quedo amb aquest últim.

dilluns, 16 d’abril de 2018

Censura

La regressió democràtica que d’uns anys ençà viu Espanya ens porta cada dia més a la pràctica de la censura o, més ben dit, a l’autocensura. Els escriptors ja no poden escriure amb la llibertat que ho feien uns pocs anys enrere sense córrer una riscos excessius. I els compositors, els directors de cinema, els cantants, i els creadors artístics en general, tampoc. De fet, sobre el paper, de llibertat de creació n’hi ha, en teoria no s’ha restringit pas, però practicar la llibertat associada als valors democràtics és ara més perillós. Ara t’arrisques més que abans a rebre multes i ser condemnat a penes de presó. Molta gent no n’és conscient, però l’anomalia democràtica que viu Espanya no és cap invent de l’autor d’aquestes reflexions. Es tracta d’una pràctica sibil·lina dels poders de l’estat contra la societat, en forma de violació de drets, suposadament per tenir la societat més controlada i esporuguida. T’amenacen abans de cometre un suposat delicte, et diuen vés amb compte que qui passa de la ratlla l’orella se li talla. I molta gent procura no passar de la ratlla per evitar perdre patrimoni o anar a la presó. Però, dissortadament, els més agosarats en paguen les conseqüències. És una situació angoixant que ha de tenir, necessàriament, una data de caducitat.

dimecres, 11 d’abril de 2018

El fiasco Colau

Tot i que encara en queda un per donar-lo per acabat, el mandat de quatre anys d’Ada Colau i els comuns al capdavant de l’ajuntament de Barcelona es podrà resumir perfectament en les votacions que van perdre ahir en el plenari municipal: no al tramvia per la Diagonal i no a la multi consulta. Sense entrar a valorar la importància dels dos projectes estrella que avui han quedat definitivament arxivats, ha quedat clar que els comuns, amb els seus onze regidors, no han estat capaços de sumar-ne deu més per assolir la majoria absoluta dels vint-i-un necessaris per tirar-los endavant. Des d’una evident debilitat numèrica, els comuns han actuat amb un excés de prepotència que, al final, els ha esclatat a la cara. Han calculat malament la seva força i han optat pel tot o res, i al final ha sigut res. Han amenaçat grollerament els adversaris i han perpetrat una propaganda tan populista de les seves propostes que ofenia la intel·ligència de molts barcelonins. Si més no, la meva. Però, al final, han perdut la partida. Barcelona es queda sense una multi consulta made in Colau que gairebé ningú trobarà a faltar. Per cert, resulta oportú recordar que es tractava d’una consulta els resultats de la qual no haguessin sigut vinculants. I això és tan trampós com convocar una roda de premsa sense preguntes. I Barcelona es quedarà també sense tramvia per la Diagonal, un projecte que ja he argumentat anteriorment que no s’ha sabut vendre amb intel·ligència, ni als barcelonins en general ni a la majoria dels seus representants polítics. El fiasco d’ahir només té un nom: Colau.

dilluns, 9 d’abril de 2018

Lula empresonat

Divendres va entrar a la presó de Curitiba l’expresident del Brasil, Luiz Inázio Lula da Silva, condemnat a vuit anys de presó per delictes de corrupció. Costa molt de creure que la corrupció també hagi afectat aquest polític d’esquerres, i no s’ha d’excloure la possibilitat que tot plegat hagi estat una venjança dels seus enemics polítics —Lula en té molts, i no només a la dreta de la política brasilera— amb l’ajut d’un poder judicial amb una dosi alta d’influència política en les seves decisions. Salvant totes les distàncies, que són moltes i molt variades, la condemna de Lula em fa pensar en les acusacions infundades contra els polítics independentistes catalans, acusats d’uns greus delictes que aviat s’anirà demostrant que són inexistents. Per motius professionals vaig seguir molt de prop la presidència de Lula, que va guanyar les eleccions de l’any 2002, i va deixar el poder vuit anys més tard. En aquella època tothom el considerava un polític honest, i vaig escriure aquest article el qual, rellegit avui, segueixo considerant vàlid. Em ratifico, per tant, en les meves opinions de fa set anys. Lula va ser un bon president, i això t’ho reconeix, també, l’empresariat liberal brasiler. Però no s’ha d’oblidar que l’expresident del Brasil feia nosa a molta gent, i és molt possible que les seves clares expectatives de poder repetir en el càrrec l’hagin portat a haver d’entrar a la presó, vull pensar que de manera injusta.

divendres, 6 d’abril de 2018

Els carrils bici

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de març de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.854 de La Veu de l'Anoia)

Que una bici contamina menys que un cotxe és una obvietat que no necessita més explicacions. I dir que si tothom que ara circula en cotxe o moto es desplacés en bici la contaminació es reduiria molt, és una altra obvietat. De fet, una bici no contamina gairebé gens, i el gairebé l’incloc perquè, si la bici és elèctrica, per produir l’electricitat necessària per carregar la bateria es produeix una contaminació del medi ambient, encara que la producció d’electricitat es faci molt lluny del lloc per on circula la bici. És d’agrair que els municipis facilitin la circulació de bicicletes, sempre que aquestes facilitats per als ciclistes no perjudiquin el col·lectiu dels vianants, que alguns ajuntaments i alguns ciclistes de vegades tendeixen a oblidar i, fins i tot, a menystenir. Així, en algunes ciutats com Barcelona ja es parla obertament de la dictadura dels ciclistes. Tinc clares quines han de ser les prioritats, i sense cap mena de dubte la primera prioritat ha de ser el vianant. És per això que no veig amb bons ulls que els vianants hagin de compartir les voreres amb els ciclistes, excepte quan es tracta de voreres amb una amplada suficient que permeti la coexistència de vianants i ciclistes com, per exemple, les voreres del passeig Verdaguer d’Igualada, o de la Diagonal de Barcelona.

Fetes aquestes consideracions, cal parlar dels carrils bici que s’estan implantant a moltes ciutats, tot sovint sense fer els estudis tècnics necessaris. Al marge d’altres problemes associats a l’aparició dels carrils bici, com la prohibició d’aturar-se ni que només sigui un moment, o la desaparició de places d’aparcament, cal dir que la implantació d’aquestes facilitats pels ciclistes no sempre porta necessàriament associada la reducció de la contaminació. De vegades, la instal·lació d’un carril bici en segons quins carrers ocasiona un clar augment de la contaminació a la zona. En posaré un exemple que darrerament ha sortit molt als mitjans de comunicació. A Barcelona, a l’avinguda de Pau Casals, un carrer molt curt que enllaça la plaça de Francesc Macià amb l’entrada del Turó Park, s’hi ha posat un carril bici que anul·la un carril de circulació, i els embussos de trànsit que es formen, obligant els vehicles a parar i engegar contínuament, contaminen molt més que el trànsit normal de vehicles que passava abans pel carril de circulació, ara anul·lat, i convertit en carril bici. Si l’objectiu és la reducció de la contaminació, aquest és un excel·lent exemple de carril bici poc rumiat.

dimarts, 3 d’abril de 2018

O tots moros o tots cristians


Es miri com es miri, la desfilada dels legionaris espanyols, alguns amb tatuatges nazis, portant un sant crist de considerables dimensions, i quatre ministres cantant El novio de la muerte, és un espectacle caspós més propi de la dictadura franquista del segle passat que d’un país modern del segle XXI. Aquest episodi, que dissortadament es repeteix cada any, ens demostra, un cop més, que l’aconfessionalitat de l’estat, molt ben definida a la constitució que els ministres tant diuen defensar, no té res a veure amb la realitat. Cal no oblidar que són els mateixos ministres que juren el seu càrrec de la manera que ho fan, és a dir, davant d’un crucifix. Doncs bé, veient les provocacions d’aquests ministres i altres alts càrrecs espanyols, actuant com a tals i ocupant un lloc ben visible reservat a primera fila, i no com a persones particulars —si fos així, no hi hauria res a dir—, queda clar que alguns articles de la constitució no són d’obligat compliment per a tothom. Si els ministres, que haurien de donar exemple, tiren pel dret i són els primers a incomplir la llei, no veig cap motiu perquè els ciutadans —posem per cas els ciutadans independentistes catalans— no puguem prescindir d’altres articles d’una constitució que limita antidemocràticament les nostres llibertats individuals i col·lectives. O tots moros o tots cristians.