.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 19 de juny de 2019

Comisionitis

Podríem definir la comissionitis com la fal·lera malaltissa de moltes empreses, institucions i entitats públiques i privades per promoure comissions de tota mena. A qualsevol problema que es presenta, per petit que sigui, sempre hi ha qui de seguida reacciona demanant la creació d’una comissió per tal d’estudiar-lo a fons i mirar de resoldre’l. Però tot sovint qui promou la creació d’una comissió només busca traspassar la responsabilitat de resoldre un problema a l’àmbit més col·lectiu; dit d’una altra manera, molta gent té una certa tendència a espolsar-se les puces de sobre.

Un polític del qual no recordo el nom va dir que la millor solució per eternitzar un problema era creant una comissió. Encara que no necessàriament ha de ser així, aquesta equació s’acaba complint molt més sovint del que seria desitjable. No estic negant la utilitat de determinades comissions sinó posant sobre la taula la frivolitat amb la qual moltes vegades es promouen i es gestionen les comissions.

Fa uns mesos vaig escriure unes reflexions sobre la reunionitis. Doncs bé, la comissionitis no és res més que una altra malaltia de la mateixa família. De vegades, però, i això ja seria per nota, és la decisió de crear una comissió la que precisament genera un problema que fins aquell moment era inexistent. Molts directius d’empresa, i en conec i n’he tractat un munt, admeten obertament que la comissionitis és un dels càncers de la productivitat en termes de temps, diners, costos personals, etc. No van gens desencaminats.

dissabte, 15 de juny de 2019

Enhorabona, alcaldessa!

Dibuix de Ferreres, a l’Ara

Allò que fa tres setmanes semblava impossible resulta que no ho era. Ada Colau no va guanyar les eleccions del 26M —ara resulta irrellevant discutir sobre vots i percentatges— però els pactes post electorals l’han portat a repetir en el càrrec. Tot 100% legal, només faltaria! No entraré ara en les valoracions ètiques de la seva decisió, ja que no crec que l’alcaldessa se les plantegi. Si tingués remordiments de consciència que, insisteixo, no crec que en tingui cap, ja els gestionarà amb els seus electors. O amb el seu psicòleg. El fet és que, finalment, Colau se n’ha sortit prou bé i ha assolit el seu objectiu personal de resoldre laboralment els pròxims quatre anys, sense perdre de vista els 400.000 € d’ingressos que li corresponen com a alcaldessa.

Al capdavall, no ens enganyem, tots són humans, pujar els fills costa una pasta i, qui més qui menys, tothom té el costum d’esmorzar, dinar i sopar cada dia. I s’ha de pagar el lloguer del pis, o la quota hipotecària, i un munt de coses més. El cotxe no, això Colau s’ho pot estalviar, ja que forma part del pagament en espècies que porta aparellat el seu càrrec. I per més que els seus fidels ho vagin repetint dia sí i dia també, no és cert que Colau cobri menys. En cas de dubte, només cal consultar l’apartat de transparència de la web municipal. Una altra cosa és com es gasta els cent mil euros anuals que li paguem entre tots, però en això no ens hi hem de ficar. Diuen que fa donacions a organitzacions que pertanyen a la seva corda política. Res a dir, com si se’ls vol gastar al bingo o fent un donatiu a Càritas. Els diners se’ls guanya amb la seva feina, i són ben seus.

Si res no s’espatlla en el seu segon mandat, la patirem quatre anys més presidint el consistori barceloní, i utilitzo aquesta expressió sent plenament conscient del significat del verb patir. Això sí, a partir d’ara estarà sotmesa a una certa vigilància per part del PSOE i també de Ciudadanos, els dos partits del 155 que, encara que sembli inversemblant, l’han esperonat i ajudat a repetir en el càrrec. Tot per la unitat de la pàtria espanyola! No cal dir que allò de l’equidistància de la qual tant ha presumit Colau durant el seu primer mandat ha passat a millor vida. Des d’ara l’alcaldessa ja forma part de la casta unionista del 155. S’han tornat bojos els socis del Círculo Ecuestre? No ho crec pas, tot plegat és molt més senzill. Simplement han decidit que entre una mala alcaldessa populista i un candidat independentista, per defensar els interessos unionistes d’Espanya ho farà millor Colau. Enhorabona, alcaldessa!

divendres, 14 de juny de 2019

Canvi de cromos

L’objectiu d’un dirigent polític no és guanyar les eleccions sinó governar les institucions. Guanyar i no governar serveix de molt poc, i si no pregunteu-ho a Inés Arrimadas, que va guanyar les últimes eleccions al Parlament de Catalunya i això no li va servir per poder governar la Generalitat. O pregunteu-ho a Ernest Maragall, que tot i haver guanyat les municipals a Barcelona tot indica que no serà el futur alcalde de la ciutat.

L’objectiu dels partits és aconseguir el poder el preu que sigui, i com més càrrecs públics, millor. Després d’unes eleccions els toca pactar i decidir quines persones i quins partits governaran les institucions. Ara hi ha milers de càrrecs públics i milers de sous públics en joc. Molta gent que fins ara tenia resolta la seva vida laboral es quedarà sense feina, i molta gent que ara no té feina, o en té una de precària, té la possibilitat d’accedir a un millor lloc de treball, ni que només sigui pels quatre anys de la legislatura.

Als ajuntaments, i també a les comunitats autònomes que el mes passat van celebrar eleccions —aquest no és el cas de Catalunya—, aquests dies els dirigents dels partits polítics s’afanyen a tancar pactes d’investidura, pactes de suport parlamentari, pactes de govern i pactes foscos de tota mena per tal de fer-se amb les poltrones vacants. Res a dir, aquesta és la feina dels dirigents polítics.

Ara bé, són molt criticables els canvis de cromos que les cúpules dels partits estan fent al marge dels interessos dels ciutadans directament afectats. Jo et cedeixo l’alcaldia d’aquesta capital a canvi que tu m’ajudis a arribar a la presidència d’aquella comunitat autònoma. Jo m’abstinc en la votació de la teva investidura i tu em facilites a canvi que jo accedeixi a la presidència de la diputació. Aquesta és la part fosca dels pactes polítics tancats amb poca llum i cap taquígraf.

dimecres, 12 de juny de 2019

Els advocats de la defensa

Ahir, com que em vaig quedar tot el dia treballant a casa, tenia posada com a música de fons de l’ordinador la sessió del judici en la que els advocats de la defensa van començar els seus al·legats finals. En vaig escoltar tres, per aquest ordre: Andreu Van den Eyinde, Xavier Melero i Jordi Pina. Cadascú en el seu estil, i remarco això perquè tenen estils molt diferents, em van impressionar per com les seves intervencions anaven desmuntant una a una totes les inconsistents acusacions de la fiscalia i de l'advocacia de l'estat. Dit en altres paraules, si s’hagués d’impartir justícia partint d’aquestes intervencions (fiscalia, advocacia de l’estat i les tres defenses citades abans), les sentències només podrien ser absolutòries.

Però intento ser realista, i no sóc capaç d’aventurar si la feina ingent i tan ben feta d’aquests advocats i els seus equips servirà de res a curt termini. Des d’abans de començar el judici tinc una idea al cap, i és que la sentència condemnatòria està perfectament dissenyada; ara només caldrà donar-li forma escrita. I és que això no és un judici com cal, sinó que des del primer dia sembla una venjança de la metròpoli en forma de judici-farsa. Així, cada dia veig més clar que l’objectiu dels jutges del Tribunal Supremo encapçalats per Manuel Marchena no sembla pas que sigui fer justícia, com caldria esperar, sinó donar un bon escarment al món independentista.

Aviat ho veurem. I sóc conscient que dir aviat és només una manera d’expressar-ho, perquè tot indica que els jutges del Supremo exhauriran els terminis fins al màxim possible, i el màxim són els dos anys de presó preventiva que es compliran a la tardor. La qüestió és anar allargant tant com puguin tot el procés judicial, per tal d’endarrerir que el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg es faci càrrec d’aquest assumpte. Mentrestant, els acusats s’aniran podrint a la presó, i jutges i fiscals no tindran cap remordiment de consciència. Perquè, repeteixo, l’objectiu d’aquesta gent és la defensa de la unitat d’Espanya, al preu que sigui. El judici només és l’excusa.

dilluns, 10 de juny de 2019

Mentre la paguem, Espanya també és nostra

Els catalans som el 16% dels espanyols però, per circumstàncies desgraciades prou conegudes, ens toca pagar bastant més del 16% del total de les despeses espanyoles. Per motius semblants, Catalunya rep bastant menys del 16% del total de les inversions estatals. Després hi ha el menyspreu de les institucions espanyoles cap a la llengua pròpia de Catalunya, i molts altres menyspreus típics de les mentalitats colonials. Però, tot i això, encara hi ha alguns catalans, pocs, cada dia són menys, que troben que totes aquestes anomalies s’han d’acceptar submisament, com si fóssim xaiets que van a l’escorxador. Això sí, els col·laboracionistes amb la metròpoli que ens ofega de tant en tant fan veure que s’enfaden i, sense cap convenciment, simulen que reclamen, i diuen que algun dia tot això nostre s’hauria de resoldre. Però ho fan amb la boca tan petita que no tenen cap credibilitat. I així han anat passant els anys i les eleccions, i s’ha anat constatant que el problema, lluny de resoldre’s, segueix enquistat, mentre els resultats electorals cada vegada són més favorables a les opcions independentistes.

Dintre del grup unionista, molt heterogeni, hi trobaríem les franquícies catalanes dels partits espanyols defensors de tornar a aplicar el càstig 155 als catalans (PSOE, Cs, PP i Vox), els directius de la Caixa i el Banc Sabadell que van decidir tocar el dos de Catalunya sense consultar accionistes ni clients, el grupo Godó, les elits dels círculos i la majoria dels directius de les empreses de l’IBEX35. Hi trobaríem també personatges socialment influents de l’establishment com l’advocat convergent Miquel Roca Junyent, el notari socialista Juan José López Burniol, expolítics comunistes reciclats al capitalisme de l’empresa privada, i altres per l’estil. El resum del seu estrany full de ruta, si més no és estrany per mi, és que la sacrosanta unidad de la patria, la seva pàtria espanyola, s’ha de posar sempre per davant de tot, també per davant del benestar i de la voluntat majoritària dels ciutadans catalans. Ep, tenen tot el dret a voler seguir sent espanyols al preu que sigui, el mateix dret que tinc jo a explicar-ho i criticar-ho sempre que ho consideri convenient.

De solució per a Catalunya només n’hi ha una —referèndum d’autodeterminació—, i arribarà més aviat que tard. Mentrestant, però, els polítics catalans han de gestionar el mentrestant. Sempre he defensat que mentre els catalans siguem espanyols —tot i que no me’n sento, d’espanyol, a la portada del meu passaport encara hi diu España— i, per tant, mentre entre una quarta part i una cinquena part dels costos que comporta ser espanyol vagi a càrrec nostre, s’han d’aprofitar tots els recursos espanyols que estiguin al nostre abast i que en cada moment ens convingui utilitzar. Així, els parlamentaris catalans del Congreso de los Diputados i del Senado han de tenir molt clar que, mentre Catalunya no sigui un país independent d’Espanya, no són a Madrid com a convidats estrangers sinó com a copropietaris amb tots els drets d’aquelles institucions, i han d’actuar com a tals, sense cap remordiment, per donar veu a les legítimes reivindicacions catalanes. I si no són capaços de portar a terme aquesta tasca, un mínim sentit de la dignitat els hauria de portar a la dimissió immediata dels seus càrrecs.

divendres, 7 de juny de 2019

Una iniciativa igualadina molt engrescadora

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 de maig de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.915 de La Veu de l'Anoia)

El Rec és una zona emblemàtica d’Igualada però, alhora, poc coneguda. Un grup d’igualadins de perfils professionals diversos, considerant el terme igualadí en un sentit ampli —jo mateix, que no sóc igualadí, col·laboro amb aquest grup—, va iniciar fa cinc anys un projecte molt ambiciós. L’objectiu era deixar constància documental d’una part molt important de la història d’Igualada, la que ha tingut el Rec com a protagonista. Aquesta és una tasca que no es podia anar deixant pendent, ja que, mentrestant, es corria el risc que desaparegués de manera irreversible la memòria col·lectiva dels protagonistes directes d’aquesta història.

Abans que vagi desapareixent la gent directament involucrada en la història d’aquesta infraestructura tan emblemàtica, i es perdi definitivament la memòria col·lectiva, calia recollir els records dels seus protagonistes. El projecte s’ha articulat a través de l’entitat CERCA, i consisteix a documentar tota mena d’activitats relacionades amb el Rec. Així, l’objectiu del grup promotor ha consistit a recopilar els testimonis particulars dels pagesos, transportistes, blanquers, comerciants, industrials tèxtils i, en definitiva, de qualsevol persona que hagi tingut alguna relació amb el Rec. Aquesta primera fase del projecte ja es va completar, mitjançant l’enregistrament d’una trentena llarga d’entrevistes amb els protagonistes d’aquesta història.

Aquesta recopilació de testimonis, però, només és el principi d’un programa més ambiciós. A partir d’ara, partint d’aquestes entrevistes filmades que sumen moltes hores d’enregistrament, caldrà fer un muntatge audiovisual d’una durada raonable. Caldrà, també, seguir recollint documentació de les institucions, i també dels arxius particulars. Un cop enllestides aquestes tasques, s’haurà de donar a conèixer el treball final, en format llibre, vídeo i/o altres suports analògics i/o digitals. L’objectiu final d’aquest projecte és posar a l’abast de qui tingui interès en la història del Rec un material suficientment interessant, i distribuir-lo a les entitats interessades de cara al coneixement de les futures generacions.

Però per poder completar el projecte es necessita més finançament, ja que els ajuts rebuts fins ara són molt d’agrair però insuficients. Seria d’esperar que les institucions públiques —Generalitat, Diputació, Consell Comarcal i Ajuntament— es conscienciessin de la importància d’un projecte molt engrescador que va més enllà del seu vessant estrictament igualadí, i ajudessin a completar-lo.

dimarts, 4 de juny de 2019

Trenta anys de Tiananmen

Foto: USAtoday

Avui es commemoren els trenta anys dels fets de Tiananmen. En aquelles dates jo em trobava a Hong Kong, i vaig poder seguir aquella protesta ciutadana per la televisió local, cosa que no hagués pogut fer des de l’interior de la Xina per culpa de la censura fèrria que hi havia i encara hi ha en aquell país. Salvant totes les distàncies entre un país i l’altre, que són moltes i molt variades, veig algunes semblances entre els fets de Tiananmen de l’any 1989 i els fets de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Avui no disposo de temps per desenvolupar-ho però, quan tingui una estona, n’escriuré un article, sent ben conscient, com sempre, que la meva visió no serà compartida per tothom.

dilluns, 3 de juny de 2019

La poltrona i els principis

Fa com qui diu quatre dies els comuns de l’ajuntament de Barcelona liderats per Ada Colau van fer fora els socialistes del seu equip de govern. Va ser una reacció lògica per l’aplicació de l’article 155 de la CE als catalans, fossin independentistes o no ho fossin. Considerant la generalitzada manca de principis del món de la política que hem d’aguantar els ciutadans, vaig trobar coherent i plena de sentit comú aquella mesura colauista.

Fa encara menys dies, quan s’especulava que l’encarregat de la franquícia catalana del PSOE, Miquel Iceta, podia esdevenir no només senador a Madrid sinó president del Senado, aquest personatge, amb ganes de fer mèrits davant del seu cap de files Pedro Sánchez, va assegurar que, si fos el cas, no li tremolaria la mà per tornar a aplicar el mateix article als catalans, siguin unionistes o independentistes.

Aquests dies s’està discutint qui governarà Barcelona en els pròxims quatre anys. Tot i haver perdut les eleccions, els comuns liderats per Ada Colau intenten alguna mena de pacte per tal de governar quatre anys més. Amb la llei a la mà, hi tenen tot el dret. Busquen seguir ocupant les poltrones de la plaça de Sant Jaume pagant el preu polític que calgui i, amb aquest objectiu, es mostren disposats a deixar-se estimar pels partits unionistes per tal d’aconseguir-ho. Això inclou els socialistes del 155 i, per què no?, els ciudadanos del 155.

Acabi com acabi aquest sainet i sigui quina sigui la persona que acabi ocupant aquella poltrona, cada dia hi ha més ciutadans, emprenyats i decebuts, que opten per la desconnexió política amb uns personatges que no semblen capaços de mantenir uns mínims principis bàsics. Així, constatem que per defensar uns legítims interessos personals, determinats polítics semblen disposats a actuar amb un total menyspreu a la ciutadania barcelonina la qual, per cert, els paga un sou força generós; en el cas de Colau, 100.000 euros/any.

dijous, 30 de maig de 2019

Balanç Colau

Excepte que hi hagi un pacte contra natura, la fins ara alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, haurà de deixar el seu càrrec perquè no ha estat capaç de repetir la victòria agònica de fa quatre anys. Llavors va treure onze regidors de quaranta-u, una collita ben minsa, però com que cap altre partit la va superar, Colau va esdevenir alcaldessa. Sigui com sigui, els electors no s’equivoquen mai, i si diumenge passat no van votar Colau amb la intensitat que a ella li hagués agradat va ser per motius obvis que fàcilment es poden intuir, és a dir, perquè la seva gestió no ha convençut. Ningú nega que Colau hagi tingut alguns encerts en el seu mandat, però els barcelonins hem hagut de patir molts més desencerts. Sigui com sigui, després d’unes eleccions només es compten vots, no explicacions de vot.

Cal recordar que el grup polític del qual s’ha envoltat Colau en el seu mandat (2015-2019) ha governat la ciutat gairebé durant les quatre dècades d’ajuntaments democràtics (1979-2019), és a dir, tots menys els quatre anys de Trias com a alcalde (2011-2015). En aquests quaranta anys han anat canviant de marca, però bàsicament les seves idees polítiques s’han mantingut. Són comunistes i es reivindiquen com a tals, tot i que d’uns anys ençà eviten utilitzar aquest mot perquè no ignoren que, per motius que a ningú se li escapen, el comunisme no resulta simpàtic per a molta gent. Als anys setanta del segle passat el seu nucli dur estava format per la gent del PSUC, que posteriorment es va rebatejar com a Iniciativa. Aquest partit és el titular d’un deute bancari impagable, segons el parer de molts experts en la matèria. Els comunistes sempre han criminalitzat el món financer però, alhora, s’han deixat ajudar per laCaixa sense cap remordiment.

Aquest és el grup polític català que ha governat la ciutat durant més anys (36), seguit pels socialistes, que han estat al govern tres anys menys que els comunistes. Els comunistes, comuns que es diuen ara, tenen molta experiència en governs municipals tot i que, òbviament, l’experiència de govern no és argument suficient per governar una ciutat. Durant el seu mandat Colau ha comès un error de principiant, i és que ha oblidat que governava en franca minoria —11 regidors de 41— però actuava com si disposés d’una àmplia majoria. Emparant-se en el seu càrrec, massa sovint s’ha mostrat prepotent amb els seus adversaris polítics. I a manca de regidors suficients per governar amb comoditat, Colau ha utilitzat el conegut argument d’una suposada superioritat moral de l’esquerra, una superioritat que és més falsa que un bitllet de tres euros.

Per guanyar les eleccions de l’any 2015 Colau va utilitzar unes dades fiscals inventades, falses, contra el seu antecessor a l’alcaldia i principal oponent, Xavier Trias. És allò que ara en diuen fake news, unes falsedats subministrades per servidors fidels de les clavegueres de l’estat. Parlem de Jorge Fernández Díaz —encara ara costa d’entendre com un personatge tan moralment nefast com ell arribés a ser ministre—, Eduardo Inda —en aquest país de tot en diuen periodisme—, i altres personatges del clavegueram polític de l’estat. El més greu és que coneixent que aquelles informacions fiscals eren falses, Colau no s’ha disculpat mai en veu alta, i és que quan les mentides són públiques, les disculpes cal que també ho siguin. Però no és només això, Colau encara ha anat més lluny. Així, en la campanya electoral que ha acabat ara, Colau ha tornat a utilitzar aquella porqueria en el seu discurs polític.

Podríem acabar aquest comentari detallant el munt d’incompliments electorals dels comuns liderats per Colau, la presa de pèl a la que tot sovint ha sotmès als veïns, la trampa d’alguns processos participatius que només han servit per intentar amagar les greus incompetències del seu equip, etc. Però com que gairebé tothom té aquestes dades al cap, m’estalviaré la feina. Diuen que Colau ara pretén canviar d’aires i ser ministra del govern espanyol. Si s’acaba confirmant, potser tindrà la mateixa sort que els francesos van desitjar al seu ex-primer ministre Valls quan va decidir aspirar a l’alcaldia de Barcelona. Un polític ha de ser conscient de les seves limitacions polítiques, i encara que ella potser no n’és conscient, Colau ens ha demostrat que també les té.

dimarts, 28 de maig de 2019

Eleccions a Barcelona. Partit a partit

Cal fer un aclariment previ: encara que diumenge, a Catalunya, la meitat dels electors va optar per candidatures independentistes, en aquestes eleccions es votava exclusivament sobre la gestió municipal dels pròxims quatre anys, i no sobre independència sí o no. En clau independentista / unionista els catalans ja tornarem a votar, previsiblement a la tardor, quan el MHP Torra convoqui eleccions al Parlament de Catalunya.

Dit això, dels set partits que en el mandat Colau tenien representació al Plenari de Sant Jaume, només n’hi ha dos que poden estar raonablement satisfets dels resultats obtinguts diumenge, ja que tots dos han doblat resultats. ERC, que ha guanyat les eleccions en vot popular, ha passat de 5 a 10 regidors, i el PSC/PSOE ha passat de 4 regidors a 8. Però els 10 regidors del guanyador de les eleccions és una collita ben minsa, tenint en compte que el consistori barceloní en té 41, i que la majoria absoluta està fixada en 21. Caldrà pactar a tres bandes.

Els cinc partits restants, amb intensitats diferents, s’han de considerar els perdedors de les eleccions. Els ciudadanos, que tot i haver passat de 5 a 6 regidors, no han assolit les expectatives mínimes que ells mateixos s’havien imposat a partir de l’aterratge del paracaigudista Valls. Els convergents, que han perdut la meitat de la seva representació, passant de 10 regidors a 5. Els peperos, que han passat de 3 a 2. La CUP, que ha perdut els tres regidors que tenia i s’ha convertit en un partit sense representació al plenari. I els grans perdedors d’aquestes eleccions, els comuns, que com a conseqüència de la pèrdua d’un regidor perden també el govern de la ciutat. En aquest sentit, em remeto al meu comentari d’ahir.

Ara els partits perdedors poden fer tres coses: auto enganyar-se buscant excuses de mal pagador, donar la culpa als electors per no haver votat com segons ells calia fer-ho, o fer una autocrítica seriosa pels molts errors comesos durant aquests quatre anys. Si mirem en clau de futur, l’única opció correcta seria la tercera, però almenys fins ara no se’ls veu massa convençuts de triar el camí de l’autocrítica.

Un apunt final. De la quinzena llarga d’altres llistes electorals que també competien en aquestes eleccions i no han obtingut representació, destacaré només la que té Jordi Graupera com a cap de llista. La idea d’elaborar la totalitat de la llista electoral a base d’eleccions primàries era i segueix sent molt bona, i la campanya electoral gairebé sense mitjans va ser moderna i innovadora. Però el menyspreu dels grans mitjans catalans de comunicació de paper (La Vanguardia i El Periódico) i molts dels digitals, combinat amb l’actitud poc receptiva a una nova forma de fer política per part dels partits tradicionals, els va impedir obtenir representació. Una pena. Si persisteixen, a les pròximes eleccions surten segur.

dilluns, 27 de maig de 2019

Llums i ombres

Eleccions al Parlament Europeu: sent unes eleccions de circumscripció única per a tot l’estat espanyol, gairebé el meu únic interès era veure quina candidatura era la guanyadora a Catalunya. El votant no s’equivoca mai, i ahir es va posar en evidència que l’estratègia dels exiliats és la que ha tingut més suport popular. Penso que per a la majoria dels catalans aquesta és una bona notícia, i els nous eurodiputats tindran cinc anys per demostrar-ho.

Eleccions municipals a la ciutat de Barcelona: en democràcia, els errors i els incompliments electorals es paguen a les urnes. Tot fa pensar que Colau deixarà de ser alcaldessa, no perquè en el seu mandat no hagi tingut algunes actuacions encertades, que les ha tingut, sinó perquè n’ha tingut moltes més de desencertades. I no s’han d’oblidar els seus flagrants incompliments electorals. Si no hi ha un pacte contra natura, Colau deixarà de ser alcaldessa. Penso que per a la majoria dels ciutadans de Barcelona aquesta és una bona notícia.

Aquest és un comentari d’urgència. Evidentment que hi ha més llums i també més ombres; si rellegiu les meves reflexions de dissabte, aquestes queden perfectament en evidència. Però d’això en parlaré en un pròxim article escrit amb més calma.

dissabte, 25 de maig de 2019

Reflexions en veu alta

Què n’espero de les eleccions municipals a Barcelona?

1/ Que Colau no les torni a guanyar.
2/ Que Valls no passi de cinc regidors.
3/ Que el PP no en tregui cap, tot i que amb Bou de regidor estaríem distrets.
4/ Que als partits que van fer primàries i després van prescindir dels resultats no els quedin ganes de repetir-ho.
5/ Que Graupera esdevingui regidor.

Què faré demà?

1/ No votar cap partit pro 155.
2/ No votar cap partit de fora de Catalunya.
3/ No votar cap partit comunista i assimilats.
4/ No votar cap partit feixista i assimilats.
5/ No votar a qui penso que pot guanyar.

divendres, 24 de maig de 2019

Cortesia parlamentària

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 de maig de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.913 de La Veu de l'Anoia)

Una societat que es mogui en els paràmetres de la cortesia és una societat més amable. Així, en les meves relacions intento no deixar mai de banda un tracte cortès amb els meus interlocutors. Aquest principi inclouria, també, la meva defensa de la cortesia parlamentària, tot i que aquesta modalitat de cortesia no he tingut mai ocasió de practicar-la, ja que el meu negoci —o modus vivendi si us agrada més— està molt allunyat de la política.

Aquest principi ve a tomb per comentar la proposta que ha fet el president espanyol Pedro Sánchez per tal que el diputat socialista del Parlament, Miquel Iceta, esdevingui el nou president del Senado d’Espanya. En el món de la política, que és el seu des que era molt jovenet, Iceta ha fet molts dels papers de l’auca, i no ens ha d’estranyar que ara hagi rebut aquesta oferta. Però, per poder-la tirar endavant, hi ha un petit inconvenient, i és que Iceta no és senador i, lògicament, per presidir aquella cambra s’ha de ser senador.

Fa tres setmanes es van celebrar eleccions al Senado, però Iceta no s’hi va presentar. Segurament llavors encara no havia rebut l’oferta sucosa de Sánchez per presidir aquella institució, que comporta una retribució anual que supera els 170.000 euros, a més d’altres regalies menys conegudes. Em permeto senyalar que és un sou que no està gens malament per presidir una institució que gairebé no té cap utilitat, a banda de donar el vistiplau a l’aplicació l’article 155 de la CE als catalans, siguin o no siguin independentistes.

Existeix, però, una via per tal que Iceta esdevingui senador, i és que el Parlament el nomeni en substitució d’un altre senador de designació autonòmica, José Montilla, el qual ja ha dimitit per facilitar l’accés al Senado del seu company de partit. (Per cert, Montilla, com el seu company Iceta, també s’ha passat tota la vida vivint de la política). És a partir de la dimissió de Montilla que el Parlament hauria de votar el seu substitut, però els vots dels socialistes no són suficients i, apel·lant a la cortesia parlamentària, des d’aquest partit s’ha demanat ajut —vots— a altres partits.

Els partits independentistes han reaccionat fent-se els ofesos, i no els falta raó, argumentant que no volen facilitar les coses a un dels responsables de l’aplicació del 155. Però diria que amb l’apel·lació a la cortesia parlamentària, més aviat que tard (escric això el dilluns 13 de maig) Iceta acabarà sent senador. Els bombers no trepitgen mai la mànega del company; cortesies al marge, els diputats tampoc.

dijous, 23 de maig de 2019

Separació de poders?

Sovint diem que en una democràcia sense adjectius no hi pot haver cap mena d’interferència entre els tres poders estatals: executiu, legislatiu i judicial. Però més sovint encara hem de denunciar que a Espanya la separació de poders és una de les moltes assignatures pendents que té el país. Òbviament durant el franquisme no hi havia separació de poders, però és que en les quatre dècades de la suposada democràcia tampoc n’hi ha hagut mai. Les interferències són contínues, i gairebé ningú s’escandalitza. Estem donant per bona una situació absolutament irregular, i em quedo curt amb l’adjectiu.

Ara tenim el tema dels cinc presos polítics catalans als quals se’ls ha de concedir la presumpció d’innocència. Han estat autoritzats a presentar-se a les eleccions i han estat escollits parlamentaris pels ciutadans, i tot segons les lleis espanyoles. Dilluns es van poder acreditar al Congreso (4) i al Senado (1), i dimarts van prendre possessió dels seus escons i van poder votar els membres de les respectives meses de les càmeres a les quals ara pertanyen (presidència, vicepresidències i secretaries).

Doncs bé, simultàniament el poder judicial ha instat el poder legislatiu a suspendre’ls immediatament, i el poder legislatiu ha contestat tornant la responsabilitat a la judicatura. Mentrestant, el poder executiu (vicepresidenta Calvo dixit) ha interferit amb els dos altres poders declarant que els parlamentaris catalans segrestats per l’estat haurien de ser suspesos immediatament. I de tota aquesta comèdia grotesca alguns encara en diuen democràcia.

dilluns, 20 de maig de 2019

Del dit al fet


El dit: "Nunca fue el castellano lengua de imposición" (Juan Carlos de Borbón).

El fet: "Usted va a contestar en castellano. Si no quiere contestar en castellano, se levanta, asume las consecuencias legales de su negativa a contestar y hemos terminado" (jutge Manuel Marchena, impedint contestar en català a un testimoni català que pretenia expressar-se en català en el judici-farsa del procés que aquests dies té lloc a Madrid).

divendres, 17 de maig de 2019

L’Automobile i altres fires

Per motius professionals he visitat moltes fires comercials en països asiàtics, africans, americans i europeus, i alguna vegada hi he participat també com a expositor. Amb això vull dir que tinc alguna experiència en fires internacionals. D’uns anys ençà moltes fires estan pràcticament tancades al públic en general, ja que es reserven als professionals que hi accedeixen mitjançant una prèvia online registration que t’identifica i et facilita un codi per entrar al recinte firal. Algunes fires, potser perquè no sigui dit que no hi deixen entrar a tothom, o tal vegada degut a la legislació interna del país on es celebra, posen una taquilla a l’entrada per al públic no professional el qual, pagant unes quantitats sovint desorbitades, també pot obtenir una entrada. No cal dir que l’objectiu dels organitzadors és que les persones no professionals no s’hi acostin.

L’objectiu del visitant d’una fira no és només visitar els estands sinó també, i molt especialment, potenciar les relacions comercials. Saps que allà hi trobaràs aquell client o proveïdor que fa temps que no veus, i els sopars de negoci en sortir del recinte firal són molt habituals. I no parlo dels dinars perquè, normalment, en una fira al migdia es pica qualsevol cosa a peu dret, per no perdre el temps. Dels centenars de fires visitades, no en recordo cap que al migdia hagi dinat comme il faut. T’oblides de dinar com cal perquè saps que al vespre ja faràs la pau.

Feia molts anys que no visitava el Saló de l’Automòbil, que ara anomenen Automobile Barcelona. Aquesta setmana m’hi he acostat, i vaig fer una visita ràpida pels diversos pavellons del recinte firal de Montjuic. Pensava que es tractava d’una fira més de caràcter professional, però el primer que vaig observar és que és una fira d’accés lliure per a tothom que estigui disposat a pagar una entrada de 15 €, un preu més que raonable. Vaig veure que a l’avinguda Maria Cristina les marques expositores tenien cotxes a la disposició de qui els volgués provar per la zona de Montjuic, i vaig observar també que la majoria de les marques oferien descomptes importants als compradors particulars que decidissin fer la compra allà mateix. És a dir, l’Automobile és una fira que busca el visitant particular, comprador potencial dels vehicles exposats.

Des de fa molts anys a Barcelona sabem organitzar fires i congressos internacionals de tota mena, tot i que les autoritats municipals no sempre són conscients de la importància econòmica que aquests esdeveniments tenen per a la ciutat. Ara que s’acosten les eleccions municipals, seria bo que els barcelonins optessin per un partit polític que no veiés aquesta activitat firaire com una agressió a la ciutat; al capdavall, d’una manera directa o indirecta tota la ciutat en surt beneficiada (impostos i taxes municipals, hotels, taxis, restaurants, botigues, etc.). Si en voleu saber més del món de les fires, fa dos anys vaig publicar un article que seria complementari del d’avui.

dimecres, 15 de maig de 2019

Mirem-nos-ho, també, des de l’altra banda

Aquesta setmana ha entrat en vigor una normativa estatal que imposa a les empreses el control i registre dels horaris reals dels seus treballadors. És una mesura que em sembla molt oportuna, ja que sempre és bo que s’introdueixin mitjans raonables per tal de dificultar els abusos i les males pràctiques en les relacions laborals. Ara bé, en els comentaris generalitzats que es fan aquests dies al voltant d’aquest nou control horari de les hores treballades, es dóna a entendre que aquest s’ha imposat per evitar que les empreses facin trampes, és a dir, per dificultar que segueixin sense cotitzar i abonar les hores extres que fan els seus treballadors. Enlloc he vist, però, que aquesta mesura hauria de servir, també, per dificultar les males pràctiques d’aquells treballadors que no compleixen amb les seves obligacions horàries, que haberlos, haylos. O és que s’ha de donar per bo el discurs tronat dels que prediquen que les empreses són dolentes per se, i els treballadors bons de tota bondat? Com diuen a ses illes, per tot hi ha de tot. També en les relacions laborals.

dilluns, 13 de maig de 2019

Dinamisme institucional? Segur?

Organitzat per la revista El Jardí i Les Veus de la República, la setmana passada va tenir lloc a la Casa Orlandai un debat electoral entre diversos candidats a les eleccions municipals de Barcelona del 26M. Jo era fora i no hi vaig poder assistir, així que les referències que tinc de l’acte no són impressions directes meves sinó provinents de terceres persones que hi eren i m’ho han explicat, i les quals em mereixen tota la credibilitat.

Es va comentar una anomalia, difícilment superable, del mandat que ara s’acaba, com és el fet d’haver tingut tres regidors de districte —dos dels comuns i un socialista— en els quatre anys de mandat de l’alcaldessa Colau. Traduït: quan el regidor del districte començava a conèixer les problemàtiques específiques dels diferents barris que el conformen, així com les corresponents reivindicacions veïnals, la senyora alcaldessa el cessava i ens n’enviava un altre. I apa, torna a començar tot el procés, fins a tres vegades en menys de quatre anys.

D’aquesta manera han anat passant pel districte, amb més pena que glòria, els regidors Gerardo Pisarello, Daniel Mòdol i Jaume Asens. El resultat d’aquesta inflació de regidors i d’altres membres de l’equip de govern és que pel nostre barri de Sarrià han estat quatre anys pràcticament perduts, fora d’algunes actuacions puntuals que s’han portat a terme heretades, per cert, del mandat anterior. Així, la remodelació de la part alta de Major de Sarrià ja havia estat consensuada amb el veïnat i les entitats del barri quan el 2015 va començar a exercir el govern dels comuns.

La senyora alcaldessa sortint i candidata a la reelecció no va anar al debat, i en el seu lloc hi va enviar l’actual comissionat de cultura de l’ajuntament i número dos de la candidatura del 26M, Joan Subirats. És aquell senyor que quan recentment va ser interpel·lat a la Casa Gran sobre la no construcció de la promesa biblioteca de Sarrià, una inversió contemplada en el programa electoral dels comuns, va tirar de cinisme per dir que era cert, que en aquest mandat a Sarrià no es construiria cap biblioteca, però que se n’estava construint una en un altre barri de la ciutat.

Interpel·lat també el candidat Subirats pel tema de la inflació de regidors i consellers de districte que han passat per Sarrià en el transcurs d’aquest mandat, no se li va acudir res millor que dir que això era una expressió de “dinamisme institucional”, i el nostre personatge es va quedar tan ample. Però tot i aquestes burles cap a la gent de Sarrià, conec algunes persones del nostre barri que el 26M tornaran a votar els comuns. I és que a Sarrià, com a tot arreu, tenim de tot.

divendres, 10 de maig de 2019

Vot de càstig

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 de maig de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.911 de La Veu de l'Anoia)

Quan arriben les eleccions no sempre es vota a favor d’un partit, ja que moltes vegades l’elector opta per votar a la contra. Els motius per fer-ho solen tenir molt a veure amb la mala gestió que ha fet el partit que ha governat i/o amb incompliments flagrants del programa electoral. Sovint ens queixem, amb raó, que els programes electorals dels partits polítics tenen una alta dosi d’ambigüitat, i que aquesta circumstància fa difícil fer un seguiment acurat de la gestió pública. Si tenim l’oportunitat d’interpel·lar els candidats, els hauríem d’exigir més concrecions. Quan s’esvaeixen les ambigüitats i les concrecions s’acaben incloent en el programa electoral és més fàcil per l’elector fer un seguiment de la gestió i poder constatar si allò que s’ha promès formalment s’ha complert o no. Utilitzo el terme formalment perquè sempre he considerat que un programa electoral no deixa de ser un contracte entre un partit polític i els seus votants potencials, tan seriós com qualsevol altre i, per tant, d’obligat compliment. Si en acabar-se la legislatura el programa s’ha complert, el partit té moltes possibilitats que a les següents eleccions l’elector repeteixi el vot. Ara bé, si s’ha incomplert el programa, al votant sempre té l’opció del vot de càstig.

No és el mateix que un partit inclogui en el seu programa electoral un punt que digui que vetllarà per la cultura, expressat així, amb aquesta ambigüitat, un compromís que sobre el paper queda molt bé però que als efectes pràctics no vol dir absolutament res, que el partit es comprometi, per exemple, a construir una biblioteca de determinades característiques en un solar municipal concret adquirit amb aquesta finalitat, per tractar-se d’una instal·lació molt necessària i llargament reivindicada pels veïns. És només un exemple per entendre millor les situacions d’incompliment electoral dels partits. Així, si en el transcurs de la legislatura l’elector constata que no només no s’ha construït la biblioteca compromesa sinó que, podent iniciar les obres, l’administració pública implicada ni tan sols les ha licitat, no ens hauria d’estranyar que a les següents eleccions els veïns votessin a la contra, és a dir, optessin pel vot de càstig. Dissortadament, situacions com aquesta passen més sovint del que ens agradaria, i seria bo que els electors actuessin amb responsabilitat. Quan els veïns fan els ulls grossos s’institucionalitzen les situacions d’incompliment electoral. Els partits polítics entenen perfectament el vot de càstig.

divendres, 3 de maig de 2019

Tancat temporalment


Aquest blog reobrirà el divendres 10 de maig a les 7 a.m., amb un comentari sobre el vot de càstig, un tema que aquests dies està de plena actualitat.

dimecres, 1 de maig de 2019

Casado necessitarà un bon psicòleg

Pablo Casado, el conducator dels populares i fins ara líder de l’oposició al Congreso de los Diputados, encara no ha estat capaç d’assumir ni digerir correctament la nova realitat política espanyola —i també la catalana— a partir dels resultats electorals de diumenge passat. Aquesta nova realitat inclou, òbviament, la minsa collita de vots obtinguda pel seu partit, el pitjor resultat electoral dels populares des de la fundació del partit per Manuel Fraga Iribarne i altres polítics franquistes. La desfeta electoral del PP es comença a assemblar molt al final de l’UCD d’Adolfo Suárez, un partit que, a la mort de Franco, en poc temps va passar de liderar la transició política espanyola a desaparèixer del mapa polític.

Si s’hagués de fer una relació exhaustiva dels greus errors polítics comesos per Casado i el seu equip des que va accedir a la presidència dels populares, afegits als errors dels seus antecessors en el càrrec en les últimes dècades (Aznar i Rajoy), sortiria un article molt llarg. Si ens centrem només en Catalunya, els errors semblen impropis d’una persona mínimament responsable. La conseqüència és que, especialment a Catalunya, aquest partit s’ha convertit en gairebé residual, i ja no el voten ni els seus. El PP és ara mateix l’últim partit del Parlament, amb només quatre diputats de 135; en representació de Catalunya, aquest partit només té una diputada, i cap diputat, al Congreso de los Diputados; per arrodonir-ho, cal recordar que el PP només té un alcalde de 948.

La cirereta del pastís del desgavell pepero a Catalunya va ser la nefasta elecció de la marquesa de Casa Fuerte per encapçalar la llista per Barcelona a les eleccions de diumenge passat. Aquesta senyora és la típica política bilingüista monolingüe que va pel món mostrant una gran dosi de prepotència i mala educació. Sense oblidar les seves amenaces constants d’aplicar novament l’article 155 de la CE quan el seu partit arribi a La Moncloa, un objectiu que, sortosament, ara mateix queda mooolt llunyà en el temps. Casado s’ha equivocat lligant-se de peus i mans a la dreta extrema de Vox i de José M. Aznar, un d’aquells polítics —l’altre és Felipe González— que no va saber plegar del tot quan tocava. Casado ha tirat per la borda la seva carrera política, i necessitarà un bon psicòleg per desintoxicar-se de tanta mala praxi política.

dilluns, 29 d’abril de 2019

L’aparador de les vanitats

Ahir va concloure a Barcelona el torneig internacional de tenis Barcelona Open Banc Sabadell Trofeo Conde de Godó, conegut popularment com el Godó. El tenis com a esport no m’interessa gaire, però reconec que l’entorn social que envolta aquest esdeveniment sempre m’ha generat una certa curiositat. Ara ja fa temps que no m’hi acosto, però el fet que el Club de Tenis Barcelona estigui situat a menys de deu minuts a peu de casa, alguna vegada, aprofitant la celebració del Godó, m’havia portat a fer un tomb pel club, amb més interès per la zona dels estands i el lounge del village que per les grades de la pista central.

Quan ets allà de seguida te n’adones que moltes de les persones que aquests dies s’han acostat al Tenis Barcelona ho fan bàsicament per lluir-se i exhibir-se, per mirar i ser vistes i per trobar-se amb un determinat tipus de gent amb la que intueixo que ja s’hi troba habitualment. Per anar al Godó hi ha molta gent que es muda, ja que allò que els porta a anar al Godó són motius estrictament socials. Quan vas a veure un partit al Camp Nou no et vesteixes d’una determinada manera, diguem-ne elegant. En canvi, sempre m’ha cridat l’atenció que per anar al Godó molts homes es posen vestit i corbata, fins i tot els anys que fa molta calor, que no és el cas d’aquest any. I moltes senyores també van vestides en consonància per participar en els dinars privats o semiprivats, on l’objectiu de molts és compartir espais amb gent important (és un dir).

Roba, rellotges, sabates i complements de marques de luxe abunden al Godó, i podríem fàcilment concloure que deixant de banda l’aspecte estrictament esportiu de l’esdeveniment, “l’aparador de les vanitats” seria una bona definició de la setmana del Godó. Òbviament no tothom es considerarà reflectit amb aquesta definició, ja que al Godó també hi va gent amb l’únic objectiu de veure partits de tenis pagant la corresponent entrada.

diumenge, 28 d’abril de 2019

Ateneuesfera 28


Dijous passat, 25 d’abril, va ser el 45 aniversari de la revolució dels clavells a Portugal, un esdeveniment que va suposar el final de la llarga dictadura portuguesa, de mig segle de durada ininterrompuda. Aprofitant una data tan emblemàtica com aquesta, emblemàtica si més no pels demòcrates que ens mirem amb simpatia aquell país, uns quants ateneuesfèrics ens vam aplegar al restaurant de L’Ateneu Barcelonés per celebrar una nova trobada de l’Ateneuesfera. Des de la nostra darrera sessió havia passat mig any, i la particularitat d’aquesta nova reunió-sopar és que va tenir lloc just tres dies abans de les eleccions al Congreso i al Senado espanyols, i un més abans de les eleccions municipals així com les del Parlament Europeu. És en aquest context polític que vam celebrar la nostra vint-i-vuitena trobada de blogaires.

Les persones que organitzem les sessions de l’Ateneuesfera intentem evitar que el debat no estigui massa centrat en l’actualitat política, ja que aquest no és l’objectiu d’aquestes trobades. Algunes vegades, però, no ens en sortim. Doncs bé, tot i l’excepcional context electoral comentat abans, aquesta vegada hem quedat satisfets. I és que aquesta no ha sigut una Ateneuesfera política com es podia intuir, tot i que no vam poder evitar que sorgís alguna menció poc simpàtica sobre la vergonyosa tàctica lingüística anticatalana de la senyora marquesa de Casa Fuerte i la líder ciudadana Arrimadas, les quals representen dues de les tres potes del 155; la tercera pota és el PSOE, que inclou la seva franquícia catalana.

Aquesta vegada les converses van girar bastant a l’entorn dels blogs i altres xarxes socials, i els diferents escenaris i problemàtiques que ens trobem a l’entorn de la nostra producció digital publicada a Internet. De les experiències alienes sempre s’aprenen coses noves, i aquesta vegada no ha estat una excepció. La gràcia d’aquest grup tan heterogeni de persones —heterogeni en molts aspectes— és que amb els nostres blogs ens ho passem la mar de bé, i només això ja justifica les nostres trobades regulars al restaurant del Palau Savassona del carrer Canuda de Barcelona.

divendres, 26 d’abril de 2019

Les llagostes de la regidora Pin

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'abril de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.909 de La Veu de l'Anoia)

A l’ajuntament de Barcelona hi ha una regidora de l’equip de govern força peculiar. Es diu Gala Pin i, si les enquestes l’encerten, tot sembla indicar que li queden pocs dies en el càrrec. Ja abans de ser regidora, quan es dedicava a l’activisme social, es va permetre la frivolitat de qualificar de turisme depredador la clientela potencial de l’hotel W (5 estrelles), i va fer mans i mànigues per intentar que aquell hotel no es construís; no se’n va sortir. Fa uns dies hi va tornar, i va titllar el turisme de creuer com la plaga de la llagosta. Tot i no ser la regidora de turisme de la ciutat, la seva fixació amb determinat tipus de turista —el de més poder adquisitiu— arriba a ser malaltissa, i no desaprofita cap oportunitat per menystenir-lo. Hi ha polítics que pensen que la gent benestant és dolenta per se, i que se l’ha de criminalitzar.

A Barcelona, d’usuaris de creuers n’hi ha de tres tipus: els que comencen el creuer a la ciutat, els que l’acaben i els que hi fan escala i a Barcelona només s’hi estan unes hores. Els primers i els segons poden ser barcelonins, els menys, o forans, la majoria. Així, molts d’aquests turistes són de països estrangers i passen, com a mínim, una o dues nits a la ciutat, amb totes les despeses associades que això comporta: hotels, restaurants, taxis, compres, espectacles, etc. Els tercers, aquells que només hi fan escala, arriben al matí i marxen al vespre, i els que opten per baixar del vaixell, que no són tots, van de compres per la ciutat i/o visiten indrets comercials i turístics propers com, per exemple, Montserrat. Per a la regidora Pin el conjunt d’aquests turistes és la plaga de la llagosta.

La regidora no sol criticar els turistes de motxilla que arriben per carretera, en tren o en companyies aèries de baix cost, i que dormen en albergs o hotels barats, o directament passen la nit a platja de la Barceloneta. És el tipus de turista que amb prou feines fa despesa a la ciutat, tot i que els costos municipals associats a la seva presència no són pas inferiors als generats pel turisme amb més poder adquisitiu. La regidora Pin, però, només té fixació amb els turistes benestants, precisament aquells que deixen més ingressos a la ciutat. Pin considera que el turista ric que ve a Barcelona, encara que generi més ingressos i ajudi a la creació de llocs de treball, no és benvingut a la ciutat. Resulta molt estrany i difícil d’entendre, però aquest és el missatge que els comuns han anat repetint durant el mandat municipal que ara s’acaba.

dimecres, 24 d’abril de 2019

Sant Jordi llibreter i floral

Ahir vam celebrar Sant Jordi, la gran festa ciutadana de la cultura llibretera i floral, i de la qual difícilment es pot dir res original que no s’hagi dit ja. El dia abans ja vaig gosar fer pública la meva  recomanació de llibres, sent perfectament conscient que els meus llibres favorits no estarien entre els més venuts. Suposo que quan es publiqui aquest post ja sabrem quin és el llibre que els grans editors —grans en volum de negoci, que no necessàriament en qualitat de les obres publicades— han consensuat que sigui el més venut. És una comèdia que es va repetint cada any per tal d’intentar engrandir el negoci, una tasca absolutament raonable. El personal es mostra orgullosíssim d’haver comprat precisament el llibre supervendes, que no necessàriament significa que sigui el més llegit. I tothom content, que d’això es tracta.

Per copsar l’ambient de la festa d’ahir, vaig fer un recorregut a peu per la Diagonal des de Sarrià, amb la intenció de baixar per la Rambla Catalunya fins a la plaça Catalunya, on agafaria el Tren de Sarrià per tornar al poble. La bona intenció hi era, però amb bones intencions no n’hi ha prou. Caminar a pas molt lent, gairebé aturats, entre tanta gentada té un límit, i les persones com jo que tenim una relació més aviat complicada amb formar part de les masses humanes arriba un moment que diem prou. Així que en arribar al carrer Provença vaig decidir girar a la dreta i agafar el tren a Provença-Balmes en lloc de la plaça Catalunya, i d’aquesta manera em vaig estalviar el calvari de seguir arrossegant els peus a aquell ritme.

Però va ser suficient per copsar l’ambient, les cues immenses per obtenir la signatura preuada de l’escriptor mediàtic que surt a la tele, els clients potencials que remenen i remenen les parades de llibres sense saber ben bé si realment busquen alguna cosa o es tracta només d’un acte reflex. Tampoc no hi falten mai els candidats que aprofiten la diada per fer les seves prèdiques polítiques. Vaig veure el show de la candidata Arrimadas a la Diagonal, envoltada per més periodistes que si es tractés d’una cantant de moda. No em vaig aturar a escoltar-la, però quan jo passava per allà ella parlava d’un debat que s’havia celebrat el dia abans a TVE, i explicava al respetable com de bé ho havia fet el seu senyorito i com de malament els seus oponents polítics.

dilluns, 22 d’abril de 2019

Dos llibres per Sant Jordi

Aquests dies de més calma he acabat dos llibres que estava llegint simultàniament, i que al meu entendre resulten força útils per entendre millor dues realitats de mola actualitat i que ens toquen de prop a tots, amb més o menys intensitat en funció dels interessos particulars de cadascú. Es tracta de dos temes que tenen poc a veure l’un amb l’altre. Per una banda, la situació de crisi generalitzada de la premsa espanyola, que es deu assemblar força a la d’altres països del nostre entorn. El segon tema són les derivades judicials, al marge de les polítiques, del procés independentista català. Són dos assumptes que m’han interessat molt des del primer moment, tot i que ni en un cas ni en l’altre seria capaç de concretar quan va ser “el primer moment”.

La crisi de la premsa és una de les moltes derivades de l’aparició d’Internet, i cada empresa l’ha patit a la seva manera i ha tractat d’encarar-la com millor ha sabut. Aquí cal afegir-hi les interferències que es produeixen en el món periodístic per part de la banca —pel que fa al finançament de les empreses editores— i de les grans empreses de l’IBEX —pel que fa a la publicitat—. Els directius del món de la premsa han comès molts errors que, en bona mesura, es poden atribuir a la manca de receptes vàlides prèvies sobre com gestionar la nova forma de comunicar i d’informar-nos, una nova situació que se’ns ha presentat gairebé de sobte. La conseqüència de tot plegat és que mentre algunes empreses tradicionals van fent la viu-viu amb més pena que glòria, altres s’han reinventat o busquen la manera de fer-ho, i moltes altres han desaparegut del mapa mediàtic espanyol. El llibre que explica les interioritats d’aquest negoci és El director (Secretos e intrigas de la prensa narrados por el exdirector de El Mundo). El seu autor és el català David Jiménez, el qual va dirigir aquell diari durant un any. Com que quant a les meves lectures no tinc per costum consumir novel·la ni poesia i em limito a llegir assajos, confesso que aquest és un dels assajos més interessants que han passat per les meves mans darrerament. O potser és assaigs, que sempre dubto sobre com s’ha d’escriure el plural del mot assaig.

Sobre el procés independentista català s’han publicat molts llibres, gairebé tots en clau política. En canvi, en clau estrictament jurídica n’hi ha molt pocs, potser perquè tractant-se d’un tema molt tècnic i especialitzat es corre el risc que acabi sortint un producte de lectura feixuga, si més no per a aquells que, com jo, no som d’aquest ram. Però aquest no és el cas, ni de bon tros, del llibre de l’advocat xilè Gonzalo Boye, ...Y ahí lo dejo (Crónica de un proceso). Boye és l’advocat del MHP Carles Puigdemont i d’altres polítics i no polítics que es troben exiliats en diferents països europeus bàsicament amb dos objectius. Per una banda, volen evitar que a Espanya els tanquin a la presó sense judici o mitjançant una sentència injusta, com els està passant a altres polítics catalans que fa un any i mig que estan empresonats per les autoritats judicials espanyoles. El segon objectiu, al meu entendre tan o més important que el primer, busca internacionalitzar el conflicte català. Sóc dels convençuts que només a partir d’una veritable internacionalització del nostre conflicte vindrà la solució, que no és cap altra que el reconeixement formal als catalans del seu dret a decidir el seu futur. Aquest llibre explica molt didàcticament com els clients de Boye van trobant en instàncies judicials europees una justícia que Espanya ha demostrat de forma reiterada que no està en disposició de garantir.

divendres, 19 d’abril de 2019

Escenografia d’una roda de premsa


Quan ahir vaig veure per televisió l’escenografia de la roda de premsa del candidat i pres polític català Jordi Sánchez, assegut en una habitació petita amb la fotografia del rei espanyol i la bandera dels seus segrestadors al seu darrere, no vaig poder evitar que em vinguessin al cap episodis mediàtics similars que les dictadures de tot el món organitzen regularment amb els seus presos polítics. Així, la Xina, Cuba, Corea del Nord i altres dictadures per l’estil obliguen els seus presos polítics a retractar-se públicament dels seus actes, i també de les seves idees. Aquestes confessions es retransmeten per televisió per tal que serveixin d’escarment i com a avís a navegants a tots aquells que els passi pel cap tenir la temptació d’imitar-los, és a dir, de passar de la ratlla que separa el control absolut del ciutadà per part de l'estat, de la llibertat i la democràcia.

Òbviament la intervenció televisada de Sánchez no tenia per objecte retractar-se de res, ni Espanya es pot equiparar a la Xina, Cuba o Corea del Nord, però amb els seus presos polítics fa una cosa similar al que fan totes les dictadures del món. Entre molts d’altres, un dels objectius de les dictadures és intentar esclafar la discrepància política mitjançant la humiliació pública dels seus presos polítics. I això és el que han fet les autoritats espanyoles amb el pres polític Jordi Sánchez per tal de complir una resolució de la junta electoral. És a dir, si la junta electoral els obliga a permetre que els segrestats catalans participin en una roda de premsa, els carcellers espanyols aprofiten l’avinentesa per fer-los passar per la humiliació de situar al seu darrere una bandera que els segrestats no consideren seva, així com el retrat del nét polític del dictador Franco.

dimecres, 17 d’abril de 2019

Mentides policials

Gairebé tots els policies espanyols que declaren aquests dies com a testimonis en el judici del procés de l’1-0, tinguin la categoria professional que tinguin, coincideixen en una cosa: menteixen. I dic gairebé perquè potser n’hi ha algun que no ha mentit, però seria l’excepció que confirma la regla. No puc assegurar, però, que siguin mentides fruit de la iniciativa pròpia dels policies o induïdes per algú, però observant que tots ells utilitzen exactament les mateixes paraules, les mateixes frases i els mateixos arguments m’inclino per la segona opció.

El fet és que moltes de les coses que expliquen els policies estan en flagrant contradicció amb els fets que es poden veure en els centenars de vídeos de prova aportats a la causa per les defenses. Però el jutge Marchena, aparentment confabulat amb la fiscalia, impedeix que aquests vídeos es puguin veure simultàniament amb les declaracions, que seria la forma més fàcil, lògica i ràpida d’acreditar les mentides policials. Podríem concloure que són mentides policials amb protecció judicial, d’uns testimonis que per llei estan obligats a dir la veritat. És dur dir-ho així, però cada dia que passa queda constatat i a la vista de tothom que el jutge que presideix el tribunal impedeix que les mentides policials puguin quedar acreditades sobre la marxa.

Segueixo pensant que unes sentències condemnatòries molt dures estan ja perfectament dissenyades, i durant les sessions del judici tant el president com la fiscalia intenten per tots els mitjans al seu abast que el judici vagi transcorrent d’acord amb el relat ja dissenyat de la sentència, quan en un judici normal —aquest no ho és— hauria de ser justament al revés, és a dir, primer es celebra el judici sense apriorismes i després es redacta la sentència.

dilluns, 15 d’abril de 2019

S’ha de censurar el contingut d’una biblioteca?

La setmana passada va ser àmpliament comentada la voluntat d’unes mares de censurar els llibres de la biblioteca infantil d’una escola pública de Sarrià. Articles d’opinió a la premsa, entrevistes en diversos mitjans informatius amb les persones protagonistes, una activitat inusitada a les xarxes socials d’Internet, etc., ens han tingut ben entretinguts. El tema em va interessar des del primer moment, i a partir d’un reportatge de BTV fet públic dilluns en vaig fer un seguiment. He llegit de tot, opinions favorables i desfavorables, crítiques i alabances a l’actitud d’aquestes senyores.

Puc arribar a entendre, que no justificar, que hi hagi persones que pretenguin controlar i/o censurar els continguts d’una biblioteca. Això no és cosa d’ara, ha passat sempre, i com menys democràtic és un país més s’intenta censurar. Quan m’ensumo una actitud de censura, per part de qui sigui, sempre em poso en guàrdia. Dissortadament, tant des de l’extrema dreta com des de l’extrema esquerra, tot sovint se’ns intenta imposar el pensament únic. I després d’una biblioteca infantil vindrà una biblioteca per a adults, o els continguts d’un programa de ràdio o televisió. La tasca dels guardians del pensament políticament correcte és incansable, i alguns semblen reivindicar una mena de nihil obstat civil.

Dit tot això, he trobat a faltar una nota oficial de l’escola explicant quin és el seu posicionament oficial sobre el tema. Hagués estat bé que l’escola fes una nota oficial per aclarir-ho tot amb un llenguatge clar i entenedor per a tothom, i no deixar uns suposats aclariments en mans de tercers que la majoria no sap qui són ni quina relació tenen amb l’escola. Costa d’entendre que l’equip directiu hagi permès que aquest globus s’anés inflant sense dir-hi la seva durant una setmana. Encara són a temps de rectificar; espero que ho facin.

divendres, 12 d’abril de 2019

Fitxatges estrella

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'abril de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.907 de La Veu de l'Anoia)

La nostra democràcia està poc consolidada, i encara té molt camí per recórrer fins a poder equiparar-se a altres democràcies del nostre entorn geopolític. A casa nostra els fitxatges estrella preelectorals que fan els partits polítics es repeteixen elecció rere elecció, davant la passivitat de les sofertes militàncies. Sempre que s’acosten eleccions surten els aparentment intocables líders polítics els quals, demostrant per la via dels fets que confien més aviat poc en la seva obedient militància, anuncien fitxatges estrella per incorporar-los a les llistes electorals o, en alguns casos, per liderar-les.

La pedrera dels fitxatges estrella la podem trobar en els àmbits esportius, culturals, el món de l’espectacle, l’empresarial, el militar i, en definitiva, a tot arreu. Ara mateix i de cara a les pròximes eleccions, em vénen al cap els fitxatges polítics d’un conegut entrenador de basquet, un alt dirigent d’una multinacional de les begudes amb bombolles, el pare d’una nena assassinada que s’ha donat a conèixer a la seva potencial clientela política per mitjà de determinades tertúlies televisives, i fins i tot un torero. Són només uns quants exemples, però en podríem posar molts més.

Les persones que s’incorporen a la política mitjançant aquestes decisions d’última hora solen prescindir de les normes internes a les quals la militància s’ha de sotmetre. Així, tot sovint procuren evitar fer el paperot de participar en unes eleccions primàries, ni que només sigui per cobrir l’expedient amb posterioritat a la seva designació digital. I si després de ser fitxats per Casado, Junqueras, Puigdemont, Rivera o Sánchez, els nouvinguts s’han de situar per davant del militant que s’ha treballat a fons la seva candidatura i ha guanyat les eleccions primàries del seu partit per encapçalar-la —posem per cas, els candidats descavalcats Bosch o Munté—, ho fan sense cap mena de remordiment.

Observant aquestes situacions anòmales que afecten la majoria dels partits, resulta més fàcil entendre —que no justificar— que molta gent opti per passar olímpicament de la política. Però optar pel menfotisme és erroni, ja que tothom sense excepció rep les conseqüències de les decisions que prenen els polítics, siguin positives o negatives. El fet és, però, que aquesta actitud d’una part de la ciutadania no genera un cost massa elevat pels partits els quals, conscients que d’aquestes decisions potser en sortiran protestes puntuals de la militància, saben també que la via digital aviat s’oblidarà.