dimecres, 30 juliol de 2014

Res a veure

Us proposo un senzill exercici intel·lectual. Imaginem-nos un país que tingués, des de fa molts anys, el seu cap d’estat sota sospita de moltes i variades irregularitats. Per exemple (encara que amb un exemple n’hi hauria d’haver prou, el catàleg d’irregularitats seria prou ampli com per poder-ne posar molts més), que en menys de quatre dècades el cap d’estat i la seva família s’haguessin enriquit d’una manera tan summament exagerada que, considerant només el seus ingressos oficials, resultés impossible de justificar-ho.

Imaginem-nos ara un altre país, bastant més petit que l’anterior, on es descobrís que un dels seus expresidents i la seva família s’havien enriquit de manera igualment exagerada i, suposadament, també durant un període de temps similar. I si arribats a aquest punt intuïu algunes similituds amb informacions reals que aquests dies han sortit a la llum, us demano que no tragueu encara cap conclusió. Això només és un exercici d’imaginació, i qualsevol semblança amb la realitat seria només una coincidència.
 
Però ara deixem la ficció i toquem de peus a terra. Hi ha qui des d’un antiespanyolisme molt abrandat, a la vista de les irregularitats del cap d’estat espanyol voldria veure confirmat el final d’una realitat anomenada Espanya. Hi ha també qui des de l’espanyolisme més militant voldria veure una relació de causa-efecte entre les malifetes confessades per Jordi Pujol i el procés català cap a la independència, com si les dolenteries del nostre expresident haguessin de perjudicar el procés. Doncs bé, al meu entendre ni una cosa ni l’altra. Espanya seguirà existint tot i que, aviat, potser tindrà una mida més petita que ara. Per altra banda, el procés popular cap a la independència de Catalunya continuarà amb la mateixa fermesa. Per més greus que siguin, les irregularitats d’un dirigent polític no han d’interferir en la voluntat democràtica d’un poble.

dilluns, 28 juliol de 2014

El pujolisme ha sortit per la porta del darrere

A les nou del matí de divendres es va posar a la venda als quioscos de la comarca de l’Anoia el setmanari igualadí La Veu de l’Anoia. Jo hi tenia un article que ocupava el terç superior de la pàgina 6, i els dos terços restants d’aquella pàgina estaven ocupats per un article de... Jordi Pujol. Un es pot preguntar si l'ordre aparentment invers en el que estaven compaginats aquests dos articles va ser fruit de la casualitat o potser era una premonició del cataclisme polític que esclataria només vuit hores més tard.

Amb la sorprenent i del tot inesperada declaració de Jordi Pujol feta pública la tarda de divendres s’ha produït a Catalunya un terratrèmol polític de primera magnitud, i tindrà unes conseqüències polítiques i personals que a hores d’ara se’m fa molt difícil de preveure en tota la seva extensió. Poca broma, estem parlant del mateix Jordi Pujol que s’ha passat dècades predicant sobre valors i ètica a tort i a dret.

Si hi ha una cosa que em molesta especialment és que personatges que viuen del diner públic, és a dir, dels nostres diners, intentin prendre’ns el pèl. Que un dirigent o exdirigent polític ens tracti d’imbècils m’irrita d’allò més, i dissortadament a casa nostra això passa massa sovint. Per què ho dic això? Ho dic pel cinisme que s’entreveu darrere d’aquest paràgraf del comunicat de Jordi Pujol:

Lamentablement no es va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència, com sí han pogut fer-ho la resta de persones que es trobaven en situació similar en tres ocasions excepcionals al llarg de més de trenta anys de vigència de l’actual sistema tributari. No és una interpretació meva, és una reproducció textual del comunicat de divendres.

No m’escandalitza que hi hagi persones que optin per tenir part o tot el seu patrimoni a l’estranger. El diner és molt poruc i ningú pot ser obligat a tenir confiança en el teu país, i s’ha de respectar qui pensi que els seus diners estan més segurs més enllà de les nostres fronteres. És una opció que moralment pot agradar o no, però aquesta ha estat l’opció de Jordi Pujol, la persona que ha governat Catalunya durant gairebé un quart de segle. Lleig? Sí, però legal, també.

Insisteixo, cal no perdre de vista que per a un català és tan legal tenir els seus diners al Principat de Liechtenstein com a Ribes de Fresser. Això sí, la llei diu ben clar que els diners situats a l’estranger s’han de declarar, i sembla ser que Jordi Pujol no va trobar mai el moment adient per a regularitzar aquesta herència localitzada a l’estranger. És una afirmació que, es miri com es miri, resulta insultant.

Sense cap mena de dubte Convergència ha sigut el partit més important de la Catalunya de l’últim terç de segle. Segur que té militants dels que en podríem dir convergents, de partit, però entre els votants de Convergència també hi han, en una proporció molt alta, pujolistes, és a dir, seguidors incondicionals de Jordi Pujol al marge del partit. Intueixo que aquests darrers seran els més decebuts, i es fa difícil preveure quin serà el sentit del seu vot a partir d’ara.

Mantinc la confiança en Artur Mas, però la primera cosa que Mas i Convergència haurien de fer és deslligar-se de qualsevol vinculació present i futura amb Jordi Pujol. M’he passat setze mesos denunciant la presència d’Oriol Pujol assegut just al darrere del president. Cada vegada que Artur Mas parlava des de l’escó sortia el diputat Pujol al seu darrere. Veure’l allà feia mal als ulls a molta gent. És d’esperar que Mas no deixi passar ni un dia més per fer fora Jordi Pujol del partit. Siguem realistes, el pujolisme s’ha acabat definitivament, i ha sortit per la porta del darrere.

Fent balanç dels tres expresidents de la Generalitat vius, Maragall és encara Molt Honorable; Montilla, al meu entendre, va deixar de ser-ho quan va optar per ser Excmo. Sr. Senador del Reino de España, i divendres a la tarda Jordi Pujol també va deixar de ser-ho per motius obvis. La seva llarga trajectòria política ha quedat definitivament enfosquida per una relliscada imperdonable. I com que ell mateix ja ha reconegut públicament els fets, aquí no hi ha presumpció d'innocència que valgui.

divendres, 25 juliol de 2014

Un 10 per a la cambrera del 103 de Santaló

És només una petita anècdota però em ve de gust explicar-la perquè és un bon exemple de com algunes persones tenen molt clar com en un món tan competitiu com el nostre el concepte “servei al client” s’ha de traduir a la pràctica. Això que explico ens va passar ahir mateix, dijous 24 de juliol, poc abans de les vuit del vespre. Érem deu persones que vam decidir anar a seure una estona a la terrassa del 103 de Santaló, un restaurant que ja coneixia perquè hi havia anat a dinar diverses vegades. Bé, el fet és que la cambrera, molt eficient, ens va ajuntar dues taules per tal que hi cabéssim tots, i vam començar a demanar-li les begudes. Ella anava prenent nota fins que una persona li va demanar un Cacaolat. La cambrera li va dir que ho sentia, que de Cacaolat no en tenia, i potser li va proposar alguna beguda alternativa. La clienta, però, li va dir que li estranyava molt que no tinguessin Cacaolat, i algú altre també es va afegir a la reivindicació i va mencionar que tampoc entenia que en un local com aquell no tinguessin Cacaolat, sent una beguda tan clàssica d’aquí i amb tanta història al darrere. La cambrera es va disculpar dient que ho sentia molt, però que de Cacaolat no en tenia perquè "se’ls havia acabat". Llavors no ens va quedar clar si realment se’ls havia acabat o és que en aquell establiment el Cacaolat simplement no el tenien en oferta. El fet és, però, que al cap d’uns minuts la cambrera va aparèixer amb un somriure als llavis portant un Cacaolat. A preguntes nostres, que la vam felicitar per la seva eficiència, ens va dir que havia anat a buscar-lo al bar del costat, on sí que en tenien. Amb aquest gest la cambrera es va guanyar la simpatia dels seus deu clients, i potser a partir d’aquesta petita anècdota l’establiment també en traurà la conclusió que a Catalunya de Cacaolat se n’ha de tenir. I ja que hi som deixeu-me dir també que el 103 de Santaló, un local on sempre m’hi he trobat a gust, potser decidirà incloure la llengua pròpia de Catalunya en les seves xarxes socials, que ara estan exclusivament en espanyol. Per cert, vull aclarir que la nostra simpàtica cambrera era sud-americana.

dimecres, 23 juliol de 2014

TripAdvisor i el català

(Imatge de la petició cursada via Change.org “TripAdvisor: permeteu l’ús del català per escriure ressenyes i opinions”)

Consulto sovint la web de TripAdvisor, i tot i que sempre n’he tret informació interessant i vàlida pels meus viatges fins ara mai els havia comentat res. Cal destacar que TripAdvisor viu, bàsicament, dels comentaris dels seus clients. Fa uns dies, però, els vaig deixar un curt comentari molt positiu sobre un establiment, i des de TripAdvisor em van contestar això:

Hola,

Muchas gracias por escribir una opinión en TripAdvisor. Lamentamos comunicarte que no podemos publicar tu opinión, ya que, por el momento, no contamos con la infraestructura para poder procesar opiniones en tu idioma, aunque esperamos, eso sí, poder hacerlo en el futuro.

Mientras, si lo deseas, puedes enviar tu opinión en uno de los idiomas que por ahora podemos procesar. Para ello, usa el formulario que usaste anteriormente: http://www.tripadvisor.es/UserReview

Árabe Chino Danés Holandés Inglés Francés Alemán Griego Indonesio Italiano Japonés Coreano Noruego Polaco Portugués Ruso Español Sueco Tailandés Turco

Atentamente,

El equipo de asistencia de TripAdvisor

Jo vaig respondre’ls així:

Sres. de Tripadvisor,

Aunque me sería fácil hacerlo a algunos de los idiomas que Uds. indican, por un tema de "dignidad lingüística" que posiblemente Uds. serán incapaces de apreciar, no voy a traducir mi comentario.

Una respuesta similar a la que me dan ahora ya me la dieron Uds. hace un tiempo y, por tanto, constato que su expresión "esperamos poder hacerlo en el futuro" no es más que una excusa de mal pagador. No estoy negando a Tripadvisor su derecho a ningunearme lingüísticamente, y espero que a Uds. tampoco les sorprenderá que mi queja la haga pública.

Me dirigiré también a sus oficinas centrales en Newton, MA, USA, (en inglés, naturalmente) para hacerles ver que ningunear como hace Tripadvisor un mercado de más de nueve millones de hablantes repartidos entre Andorra, Catalunya, España, Francia e Italia (Alguero) no es de recibo. Los catalanohablantes nos merecemos un tratamiento lingüístico más respetuoso que el que nos dispensa Tripadvisor.

Cordialmente,
Miquel Saumell

Han passat deu dies i com que TripAdvisor encara no m’ha contestat, he decidit fer públic el nostre intercanvi de correspondència i afegir-me a les diverses reivindicacions que després de la meva experiència he descobert a la xarxa.

dilluns, 21 juliol de 2014

Alcalde, que el món ha canviat!

Directius de l'Ajuntament de Barcelona han comunicat a la multinacional Uber que l’aplicació per a telèfons intel·ligents que facilita el servei de conductor privat a les persones que ho necessiten i prefereixen prescindir dels taxistes convencionals, té els dies comptats a la nostra ciutat. És a dir i per entendre’ns, el nostre ajuntament es proposa posar portes al camp, però no cal ser cap gran expert en la matèria per concloure que no se’n sortirà.

Així, en comptes d’acceptar la realitat i fer els passos necessaris per legalitzar aquesta nova aplicació d'internet i, a partir dels ingressos generats pel nou negoci, cobrar els impostos que toquin, l'ajuntament presidit pel Xavier Trias sembla haver optat pel camí més fàcil de la prohibició, tot i ser totalment contrari als interessos dels consumidors barcelonins.

Xavier Trias sembla haver optat per doblegar-se al xantatge dels taxistes d'Elite, que són els organitzadors de les vagues salvatges en contra de l’aplicació Uber. Algun periodista barceloní, amb molt bon criteri, ja ha qualificat de pràctiques mafioses les dels taxistes que, mitjançant la violència, impedeixen treballar als seus companys de professió que opten per no afegir-se a la vaga.

Les autoritats barcelonines, que amb la justificació de posar-se al dia viatgen per tot el món a costa del contribuent i molt sovint s’omplen la boca presumint de la seva modernitat, amb actuacions com aquesta només ens demostren que mentalment es van quedar aturades al segle XX, quan internet era una cosa de quatre friquis. Alguns governants es resisteixen a acceptar que amb la generalització de l’ús d’internet el món ha canviat.

divendres, 18 juliol de 2014

Els que no se’n van sortir

Passejant per les poblacions costeres de Catalunya (Sitges seria un excel·lent exemple) et trobes sovint amb unes cases espectaculars que van ser construïdes pels indianos que havien tornat d’Amèrica després d’haver-hi triomfat econòmicament. Són construccions de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, i algunes estan perfectament conservades.

Els indianos que anaven a fer les amèriques marxaven pobres, molt pobres. Quan prenien la decisió d’emigrar ho feien per una barreja de necessitat i esperit aventurer, i és que quan no tens res, no tens res a perdre. Alguns dels que se’n van sortir van fer veritables fortunes i, quan tornaven, tenien la necessitat imperiosa de demostrar als seus veïns del poble que s’havien fet molt rics, immensament rics. Una manera de demostrar-ho passava per la construcció d’uns palauets espectaculars per tal que tot el poble pogués contemplar els resultats de l’èxit assolit per qui havent marxat pobre va tornar molt ric.

Evidentment no tots els que van marxar a Amèrica s’hi van fer rics, ni molt menys. Però dels que no se’n van sortir tan bé no se’n parla gaire, i potser van haver de treballar més que els altres i tot. El fet és que, com passa sovint, la sort no els va acompanyar. És per això que l’altre dia, a Lloret de Mar, em va sorprendre molt agradablement trobar-me amb aquesta placa d’homenatge als que emigraren a Amèrica per fer fortuna i no van tenir sort. Vaig trobar que era un reconeixement públic igualment merescut.

dimecres, 16 juliol de 2014

La derrota d’Amorós es diu, també, Portabella

Hi ha persones amb càrrec públic que políticament estan mortes i no ho saben, o fan veure que no se n’adonen, i tot i que aquesta és una expressió que no m’acaba de fer el pes és la que s’utilitza en aquests casos. Un d’aquests polítics és Jordi Portabella (Esquerra), regidor i president del grup municipal del seu partit a l’Ajuntament de Barcelona des de fa quinze anys. A les eleccions municipals de l’any vinent havia anunciat que volia repetir de candidat, és a dir, que aspirava a ocupar ininterrompudament el càrrec durant vint anys, però el politburó del seu partit li va comunicar que el 2015 no seria candidat. Junqueras ho va argumentar amb el discurs de la renovació i Portabella, òbviament, no compleix aquest requisit.

Finalment, la setmana passada es van celebrar les eleccions primàries per escollir l’alcaldable d’Esquerra. Encara que, com dèiem abans, Portabella es volia tornar a presentar, el van convèncer que ho deixés córrer. Només van optar-hi dos candidats, el diputat i portaveu d’Esquerra en el Congreso de los Diputados, Alfred Bosch, i el diputat al Parlament de Catalunya Oriol Amorós. En treure un 23 per cent més dels vots aconseguits per Amorós, Bosch va guanyar clarament les primàries i serà, per tant, el cap de llista d’Esquerra a l’ajuntament de Barcelona, amb possibilitats raonables d’arribar a ser el proper alcalde per una triple combinació de mèrits propis, el moment extremadament dolç en el que es troba el seu partit i els demèrits de l’alcalde Trias.

Una de les causes de la derrota electoral d’Amorós la podem trobar en la seva estratègia electoral. El candidat Amorós va cometre l’error imperdonable d’aixoplugar-se en l’equip de Portabella, acceptant-lo de facto com quelcom més que un assessor. Amorós no va saber llegir que Portabella està políticament mort, i amb les credencials continuistes d’anar del bracet de Portabella la militància difícilment podia veure-hi el discurs de la renovació sorgit del politburó d’Esquerra.

dimarts, 15 juliol de 2014

"Atur, emprenedors i administracions públiques"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.660, de l'11 de juliol de 2014.

dilluns, 14 juliol de 2014

Volar i volar

(Foto de l’autor feta des del globus Ultramagic, amb el globus Catalunya tapant el sol i Montserrat al fons)

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a la ciutat d’Igualada la 18a edició del European Balloon Festival 2014, organitzat per l’Ajuntament d’Igualada i amb organització tècnica d’Ultramagic, líder mundial en la fabricació de globus aerostàtics, i Globus Kon-Tiki, una de les companyies aèries líders de l’estat en vols de globus aerostàtics. Els participants han estat una quarantena de globus i tripulacions provinents d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Finlàndia, França, Holanda, Madrid, Mònaco, Suïssa, Taiwan, Tunísia i Turquia.

La tecnologia que hi ha al darrere de la fabricació i el pilotatge dels globus aerostàtics ha evolucionat força comparat amb la que hi havia quan va néixer Ultramagic (1978). Al llarg d’aquests 35 anys s’han anat incorporant noves tecnologies i nous aparells que faciliten molt la feina del pilot, tot i que la característica principal dels globus aerostàtics roman invariable: el pilot no disposa de timó, és a dir, només pot escalfar l’aire per fer pujar el globus, o refredar-lo per fer-lo baixar, sempre buscant els vents que el portin en la direcció desitjada.

A la industria aeronàutica de l’aviació convencional ha passat una cosa similar, tecnològicament s’ha sofisticat molt. Així, té poc a veure un avió fabricat fa quaranta anys amb els que es fabriquen ara. Però una cosa no ha canviat: la durada dels viatges. Fa quaranta anys per anar de Buenos Aires a Madrid tardaves dotze hores, i avui es tarda més o menys el mateix. Però no només això: l’avió que t’hi portava fa quaranta anys era un Boeing-747 (Jumbo). Avui també, tot i que deixant al marge unes formes similars poc tenen a veure ambdós aparells.

divendres, 11 juliol de 2014

Un petit gran hotel a Camprodon

Una quarantena d’hotels catalans amb encant es troben agrupats a Petits Grans Hotels de Catalunya. Una de les singularitats d’aquests establiments és que tots tenen menys de quinze habitacions, i això ja et dóna alguna pista del què et pots trobar quan t’hi allotges. Algun d’aquests hotels ja el coneixia, però no era conscient que formessin part d’aquest grup.

Aquesta setmana n’he conegut un altre, l’Hotelet del Bac, a només cinc minuts a peu de Camprodon. L’hotel té nou habitacions i es troba en un entorn paisatgístic privilegiat, de postal. Tant les habitacions com el menjador gaudeixen d’unes vistes a la Vall de Camprodon francament espectaculars. Com que no era en cap de setmana i, per altra banda, la temporada forta d’estiu encara no ha començat, a l’hotel no hi havia més ostes que nosaltres, com si fos un hotel particular.

La Lili i en Jordi són els amos i porten personalment el negoci. És una parella que, quan van tenir els seus fills independitzats, van abandonar les seves activitats professionals (ella treballava en el món sanitari, ell tenia una empresa de floricultora), van vendre la seva casa del Maresme i van complir el somni que tenien des de feia molts anys: comprar una casa per convertir-la en un hotel amb encant, i de ben segur que ho han aconseguit. Són persones d’una amabilitat extrema i no poden dissimular que els agrada la feina que fan.

Una decoració de molt bon gust gairebé minimalista i una cuina, a càrrec de la mestressa, de les que et deixen molt bon record, es complementen amb unes habitacions força confortables, amb uns banys amplis i moderns. Això sí, tot i estar catalogat oficialment amb només una estrella, els preus de les habitacions no són precisament barats, però com que pel preu que pagues reps molt més del que t’esperaves, encara hi surts guanyant. No admeten gossos, no perquè no els agradin sinó per motius purament higiènics.

Allà hi pots trobar des d’una parella amb o sense fills fins a un grup de ciclistes escandinaus que s’hi estan uns quants dies per fer rutes amb bicicleta per la comarca del Ripollès. És, en definitiva, un hotel per tornar-hi, i vull aclarir que darrera d’aquesta recomanació no hi ha cap interès crematístic per part meva. Però quan veus que un negoci com aquest es gestiona amb la il·lusió per la feina fen feta i el savoir faire d’aquesta parella, penso que és bo fer-ho saber per ajudar a que el negoci es consolidi, i el boca-orella és el millor mitjà per donar-ho a conèixer. Nosaltres segur que hi tornarem.

dimecres, 9 juliol de 2014

Per què Sarrià sempre acaba sent l’ase dels cops (2/2)?

Dijous passat el regidor-president Puigdollers va convocar el Consell Plenari del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Entre els diversos punts de l’ordre del dia n’hi havia un que als sarrianencs de seguida ens va posar en guàrdia. Es tracta d’una proposta de permuta consistent en acceptar la cessió a la ciutat d’una masia i una torre, situades fora dels límits de Sarrià, per part dels seus actuals propietaris, Núñez i Navarro i, com a compensació, Barcelona permet a Núñez i Navarro la construcció de trenta habitatges al Parc de l’Oreneta, en un indret on només hi havia permís per fer-ne sis. Varies persones vam demanar la paraula per oposar-nos a la proposta de permuta, i quan va arribar el meu torn vaig dir més o menys això:

L’alcalde Trias s’ho mira des d’una atalaia molt alta perquè necessita veure tota la ciutat. El regidor Puigdollers, responsable del districte, no necessita fer-ho des de tan amunt, i els sarrianencs com jo encara necessitem menys altura per veure el conjunt del nostre barri. Així, vist amb mirada estrictament sarrianenca, ara ens trobem amb una proposta de permuta que, als efectes pràctics, converteix Sarrià, un cop més, en l’ase dels cops de Barcelona. Per què ho dic? Amb aquesta proposta Sarrià cedeix una zona verda del barri a canvi de res. Repeteixo, a canvi de res. Recordo que el regidor Puigdollers, en declaracions a La Vanguardia, justificava la permuta amb dos arguments: que la recuperació de la masia i la torre eren velles reivindicacions veïnals, i que hi havia el compromís del districte en aquest sentit. Són uns arguments raonables que es poden compartir o no. Ara bé, utilitzant exactament els mateixos arguments, a Sarrià hi ha una reivindicació veïnal encara més vella i diria que molt més justificada: la devolució del Monestir de Pedralbes. I tal com s’ha explicat abans, tenim el compromís formal de l’alcalde, que és de suposar està per sobre del districte. Per què aquesta discriminació?

Aquell dia tenia un compromís ineludible i després de la meva intervenció vaig haver de marxar. Sembla ser que el regidor no va respondre a la meva intervenció. Ho entenc, jo ja no hi era. La rèplica que tenia preparada i no vaig poder fer-la pública era per recordar al Consell Plenari del Districte que en pocs mesos es convocaran eleccions municipals, i en funció de com es vagin desenvolupant aquests temes que tan perjudiquen a Sarrià, el dia de la votació els veïns actuarem en lògica conseqüència.

dilluns, 7 juliol de 2014

Per què Sarrià sempre acaba sent l’ase dels cops (1/2)?


Des de la instauració dels ajuntaments democràtics (1979), Sarrià ha patit 32 anys de governs socialistes i tres de govern convergent. Quan a la plaça de Sant Jaume manaven els socialistes, amb els alcaldes Serra, Maragall, Clos i Hereu, els sarrianencs votaven CiU de forma massiva. I ara que a Barcelona governa el socialdemòcrata Trias, Sarrià continua sent el barri més convergent de la ciutat, tot i que les últimes enquestes indiquen clarament que el domini convergent va a la baixa. Però sent Sarrià l’ase dels cops de Barcelona, tampoc ens ha de sorprendre una certa desafecció política dels sarrianencs convergents. Explico tot això perquè els que no esteu familiaritzats amb el barri us feu una idea de la fidelitat del votant convergent de Sarrià que hi ha hagut fins ara. A parer de molts sarrianencs, però, aquesta fidelitat no és degudament corresposta des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume amb l’alcalde Trias al capdavant, ni des dels despatxos del Districte de Sarrià-Sant Gervasi dirigits pel regidor Puigdollers.

Així, durant les més de tres dècades de govern socialista barceloní, Sarrià gairebé sempre es trobava a la cua de les inversions municipals. Els governants socialistes devien pensar: si a Sarrià tampoc ens votaran mai, per què hi hem d’invertir? Però a banda de la manca d’inversions, es va produir també un espoli greu en forma d’una alcaldada que encara cueja. Quan Pasqual Maragall feia poc que era alcalde va agafar el bisturí, va tallar el districte per la línia divisòria de Pedralbes i, mitjançant un decret d’alcaldia, va cedir el barri i el Monestir de Pedralbes al districte de les Corts. Tres dècades de reclamacions sarrianenques perquè ens tornessin Pedralbes (almenys el monestir, tan lligat a la història de Sarrià des de fa segles) només han servit per constatar dues realitats. Per una banda, la burleta cínica dels prepotents governants socialistes durant tres dècades (manem i fem el què volem) i, per l’altra, les promeses fetes pels convergents quan eren a l’oposició (no us preocupeu que quan governem nosaltres resoldrem el problema de Pedralbes). La promesa convergent figura negre sobre blanc en el programa electoral de CiU: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”. Aquesta devolució no costaria ni un euro al contribuent barceloní, només caldria la decisió política de tirar-la endavant.

El govern municipal està ara en mans de CiU. I què ha dit fins ara l’alcalde Trias, que porta governant més de tres anys? Parole, parole, parole, i alguna carta molt llarga que no diu res en concret i no resol el problema. Però no només això. Des de fa uns dies la ciutat de Barcelona es promociona amb el videoclip Living in Barcelona, que Sergi Pàmies ha definit, al meu entendre molt encertadament, com una "banalitat pueril". És una cançoneta que s’emet per televisió i que va detallant, districte a districte, els indrets i els monuments més emblemàtics de la ciutat. I què hi surt com a imatge de Les Corts? Ara penseu malament i ho encertareu. Sí, hi apareix el sarrianenc Monestir de Pedralbes. Vist des de Sarrià, cada dia que passa tenim més clar que els convergents també passen olímpicament dels seus fidels votants sarrianencs, i no se n’adonen que d’aquí a uns pocs mesos s’hauran de sotmetre al veredicte de les urnes.

(La segona part d’aquest article farà referència a una permuta amb trampa que té, un cop més, un claríssim perjudicat: el barri de Sarrià. Però això no serà fins el dimecres 9 de juliol).

dimecres, 2 juliol de 2014

Reformar la constitució?

Mentre els catalans haguem de finançar l’estat espanyol tenim tot el dret a plantejar canvis en la seva estructura. Per exemple, la reforma de la Constitución Española, encara que només sigui per poder exercir el dret democràtic a decidir si ens quedem o marxem. Però quan intentes raonar-ho argumentant, per exemple, que els menors de 57 anys, que són la gran majoria del país, no van poder votar la constitució de 1978, una llei que ara molts qüestionen i posen en dubte, et responen dient que en altres països -Estats Units, per exemple- encara fa més anys que la van votar i ningú es fa els plantejaments reformistes que sovint es fan a Catalunya i a altres indrets de l’estat.

Arribats a aquest punt cal dir que si als nord-americans ja els està bé la seva constitució no hi ha res a dir, però que si aquí es planteja la necessitat d’una reforma a fons de la nostra hauria de ser factible modificar-la. Tots sabem, però, que, a la pràctica, la constitució està tan blindada que no es pot tocar ni una coma sense la conformitat dels dos grans partits espanyols. Uns partits que, i aquest no és pas un tema menor, a Catalunya tenen actualment una presència gairebé residual. Fruit d’aquestes circumstàncies tan peculiars ens trobem en un atzucac ja que, als efectes pràctics, la constitució no es pot tocar sense la voluntat política de PP i PSOE, i aquesta voluntat ni hi és ni se l’espera, almenys a curt i mitjà termini.

El periodista Jordi Barbeta escrivia no fa gaire que el passat sempre intenta apropiar-se del futur, però sempre acaba superat pels esdeveniments. Tot arribarà. Estic convençut que serà així, i que els propers esdeveniments polítics forçaran el canvi de la realitat actual. Tal com deia Thomas Jefferson, tercer President dels Estats Units, ningú negarà que el món pertany als vius, i és un fet inqüestionable que la majoria dels que van votar la constitució ja no es troben entre nosaltres. Per tant i tornant al principi, mentre Catalunya formi part de l’estat espanyol els catalans tenim tot el dret a exigir les reformes que considerem oportunes per a la defensa dels nostres interessos. Si Espanya segueix ignorant la voluntat majoritària dels catalans s’haurà de tirar pel dret creant una nova legalitat pròpia que substitueixi la legalitat espanyola actual i que ens permeti exercir un dret bàsic en democràcia: votar.

dilluns, 30 juny de 2014

"Vinculacions igualadines d'un sarrianenc"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.657, del 20 de juny de 2014.

diumenge, 29 juny de 2014

L’Ateneuesfera segueix viva


Per diverses causes que no vénen al cas feia catorze mesos que l’Ateneuesfera no es reunia formalment, i aquesta setmana hem donat per acabada la llarga desconnexió presencial, que no virtual. Així, el dijous 26 de juny una vintena d’autors de blogs de l’Ateneuesfera ens vam tornar a trobar, i aquest cop ho vam fer en un format diferent. No va ser en dissabte a l’hora del té i en una de les sales de l’Ateneu Barcelonès com fins ara teníem per costum, sinó a mitja setmana i en format sopar al restaurant que es troba a la planta baixa d’aquesta molt venerable institució.

Ja fa més de sis anys que els membres de l’Ateneuesfera ens reunim més o menys regularment, i no és cap secret que, des de l’any 2008, el món d’internet en general ha canviat radicalment, i el de les xarxes socials i el dels blogs en particular, també. Dijous vam discutir força sobre la utilitat d’aquestes eines (whatsApp, twitter, facebook, blogs...) i, com ens acostuma a passar, no ens vam posar pas d’acord. La conclusió és evident: més que la valoració més o menys positiva de les diverses eines lligades a la xarxa el que de veritat compta és l’ús que l’usuari en fa. I com que no hi ha dos usuaris iguals, les valoracions no poden coincidir. És així de simple.

La Laura Santacruz va ser la blogaire convidada, i el seu blog Deconstrucció de la lectora ha quedat incorporat a la llista de blogs que hi ha a la columna de la dreta d’aquest blog. Ja en som 63!

Abans de donar per acabada la sessió els ateneuesfèrics presents ens vam comprometre a repetir sopar allà mateix, a la tardor, abans d’acabar l’any, i des d’aquí deixo una proposta oberta a la consideració dels 63 membres de l’Ateneuesfera: la propera trobada podria tenir lloc entre el 15 de novembre i el 15 de desembre, és a dir, un cop hagi quedat una mica més aclarit el panorama polític català, i abans de les festes nadalenques. La proposta és, però, oberta i, com a tal, modificable.

divendres, 27 juny de 2014

Mediació del nou rei espanyol? És clar que no!

No és gens casual que el primer desplaçament oficial del nou rei espanyol fora de Madrid després de l’acte de la seva coronació hagi sigut a la ciutat de Girona. No ha estat cap sorpresa, llegeixo que només en els últims sis mesos les seves visites a Catalunya superen la dotzena, és a dir, en el que portem de l’any 2014 ens ha visitat, de mitjana, una vegada cada quinze dies.

I és que el sobtat interès de la institució monàrquica espanyola per les terres díscoles del nord-est té tot el sentit. Si tu ets el cap de vendes d’un gran mercat (Espanya) i veus que en una zona molt concreta (Catalunya) la teva facturació no para de baixar, si no vols córrer el risc d’acabar perdent del tot aquell mercat lo normal és prestar-hi tota l’atenció i mirar de posar-hi remei com més aviat millor.

Tampoc ens hauria de sorprendre que, quan el personatge és a Catalunya, faci una part dels seus discursos en català. Encara diré més, em sobta molt que es destaqui tant aquesta situació de normalitat, i hi veig una gran dosi de provincianisme. No és excusa que quan altres dirigents de la metròpoli es desplacen a Catalunya no facin aquest gest de cortesia i ell sí. Diguem-ho clar: en la utilització del català el normal és ell i els anormals són els altres.

Però dit això, considero un gran despropòsit que, a partir d’aquestes realitats, personatges importants del món del periodisme i de la política caiguin en la trampa fàcil de demanar al nou rei espanyol que faci de mitjancer entre Catalunya i Espanya, és a dir, entre els governs espanyol i català. El motiu és evident: si una característica ha de tenir sempre un mediador és una exquisida neutralitat entre les parts en conflicte, i és evident que el nou rei espanyol no només no pot ser neutral sinó que està obligat per llei a defensar amb ungles i dents la sacrosanta unitat d’Espanya.

Resumint, ni el nou rei espanyol ni cap mitjancer català o espanyol no podrà fer mai una tasca tan delicada com aquesta i, per tant, si es considera que ha arribat l’hora de institucionalitzar la figura d’un mitjancer neutral amb cara i ulls, busquem-lo lluny de les fronteres de l’estat.

dimecres, 25 juny de 2014

Carta oberta a Duran

Avui fa exactament un mes de les eleccions europees. Un parell de dies abans de la jornada electoral vaig enviar una llarga carta a Duran i Lleida i, com que no me l’ha contestat, he decidit extractar-la i transformar-la en una carta oberta. M’ha fet prendre aquesta decisió el fet que el dirigent gairebé in aeternum d’Unió sembla estar jugant amb els ciutadans, primer encarregant aquella portada i, dies després (no l'endemà), desmentin-la. Duran cada dia s’assembla més a aquell tòpic gallec que diu que no se sap si el personatge puja o baixa però, mentrestant, les enquestes són demolidores per CiU. A continuació reprodueixo un extracte d'aquella carta:

No sóc d’Esquerra i ni tan sols sóc d’esquerres, però aquesta crítica que feu als vostres socis polítics d’Esquerra en la vostra carta setmanal a la militància, a només dos dies de les eleccions, la trobo de molt mal gust i absolutament perjudicial per l’èxit del procés que viu el nostre país.

CiU baixarà de vots un cop més, però la culpa no l’heu de buscar fora sinó dins de la vostra federació. A aquestes alçades és impresentable que CDC i UDC feu aquests paperots, uns defensant el “sí” i uns altres -vosaltres- defensant el “no” però sense acabar de dir-ho amb claredat, amb propostes inexistents com això tan surrealista que anomeneu tercera via, unes propostes que semblen adreçades a pàrvuls de dos anys. La tercera via només la podríeu proposar als catalans si això fos una realitat espanyola, i de moment no ho és i tothom sap que no ho serà a curt ni mitjà termini. No es pot votar allò que no existeix.

Els catalans que volen votar al novembre, que al meu entendre són la majoria, ja comencem a estar una mica tips d’aquest joc de la puta i la ramoneta, i sóc conscient que parlar en nom dels catalans que volen votar és una llicència que no m’hauria de prendre. Sigui com sigui, si no voleu acabar sent un partit residual a Catalunya, com ho són els populares, deixeu-vos de subterfugis i de parlar del dret a decidir. Aquesta pantalla ja fa dos anys que la vam passar. Parleu, si us plau, d’independència sí o no, que d’això i no d’una altra cosa és del que es parla al carrer.

La vostra federació ha comés l’error de no haver estat valents per presentar-se cada partit per separat i mesurar, així, les respectives forces. Aquestes eleccions, sense incidència directa en les institucions catalanes, eren les ideals per donar aquest pas i poder conèixer la força de cadascú. Però heu preferit anar fent la viu-viu i diumenge ho tornareu a pagar amb escreix. I Esquerra, només mirant-s’ho i sense fer res, en sortirà evidentment beneficiada, cosa que a mi tampoc m’agradarà gaire.

Sobre els empresaris, Foment i la CEOE: conec el tarannà de les pimes catalanes. Sé el què és arriscar un petit capital, tenir treballadors i pagar sous cada mes. A Catalunya d’empresaris només en conec de dos tipus: els independentistes que votaran “sí” i els d’anar fent amb la política pujoliana del peix al cove, que votaran “no”.

Com la gran majoria de catalans exigeixo concrecions. En aquest sentit, CiU és ara mateix la cosa més ambigua que hi ha a la dreta, tan ambigua com Iniciativa ho és a l’esquerra. Jo encara confio plenament en el president Mas, una persona que ha sigut valenta i s’ha mullat com mai abans a Catalunya s’havia mullat cap dirigent polític des de la mort de Franco. Però penso que ara mateix el tàndem de Mas amb vostè és molt perjudicial pel país.

dilluns, 23 juny de 2014

El dret a decidir dels socialistes

(Dibuix: Ricardo, El Mundo)

En una societat lliure com se suposa que és la nostra les persones no comparteixen, òbviament, les mateixes inquietuds ni les mateixes expectatives polítiques. Hi ha d’haver, per tant, una oferta política suficientment àmplia i diferenciada que cobreixi les diferents sensibilitats de la ciutadania. Una oferta que, a Espanya (no a Catalunya), sembla estar ben coberta pel Partido Popular per a la franja de la dreta (que, en el cas espanyol, inclou també l’extrema dreta), però que està molt desdibuixada per la banda de l’esquerra.

Els socialistes catalans i també, potser en menor mesura, els socialistes espanyols, han de decidir com volen encarar el futur per intentar tornar a ser allò que havien sigut fins fa pocs anys, és a dir, una alternativa real de govern. Una alternativa que tot sembla indicar que a Catalunya ja no els pertany i que a Espanya es troba en risc de ser ocupada a curt termini per altres forces polítiques emergents. Els resultats de les eleccions europees de fa un mes ens donen alguna pista de per on poden anar els trets.

Hi ha qui diu que una part important de l’espai socialista català ha estat ocupat per Esquerra. A la Catalunya interior potser sí, però hi ha una franja del socialisme català radicat a la conurbació de Barcelona que, ni que només sigui per les divergències evidents en clau nacional, difícilment s’incorporarà al projecte d’Esquerra. Iceta, que porta trenta anys com a membre del politburó de la franquícia socialista catalana, no resoldrà un problema de fons que com a directiu ell ha ajudat a crear.

Si els dirigents socialistes catalans no són capaços de sortir de l’atzucac en el que ells mateixos s’han ficat corren el risc que els seus tradicionals votants del baix s’acabin acollint a populismes polítics plens d’incerteses del tipus Podemos i similars, unes opcions que des d'un tarannà mínimament democràtic difícilment es poden defensar coneixent mínimament les democràcies cubana i veneçolana que els dirigents d’aquest partit tenen com a referents. Si s'acabés confirmant aquest transvasament de vots, a Catalunya els socialistes esdevindrien tan residuals com els populares.

divendres, 20 juny de 2014

Illes analògiques en un món de nadius digitals, o illes digitals en un món encara molt analògic

Un dia llunyà però que ara mateix seria incapaç de fixar en el calendari em vaig haver d’enfrontar per primera vegada al repte de fer funcionar un ordinador. Aquell mateix dia em vaig convèncer que aquella mena de màquina d’escriure tecnològicament tan sofisticada havia arribat per quedar-se i, tot i la mandra que em feia aprendre a utilitzar-la, m’hi vaig posar de valent. Recordo que amb un parell de dies ja em vaig veure capaç de prescindir de tutories per anar descobrint-la pel meu compte.

Vaig experimentar una sensació molt similar quan l’any 2007 vaig començar a utilitzar les xarxes socials d’internet. Descobrir el món que se m’obria amb Blogger, WordPress, Twitter, facebook, linkedin, etc. va ser per a mi una gran troballa. Aviat vaig ser perfectament conscient que amb aquelles noves eines que se’ns posaven a la nostra disposició el món entrava en una nova etapa, tant per a les relacions personals com en l’àmbit professional. Aquell mateix any vaig obrir el blog que estàs llegint, i pocs mesos després vaig fer la meva primera piulada.

I tot això, per què ho explico? De petit jo anava a l’Escola Sant Gregori, que llavors es trobava situada en una torre que ja no existeix (a la foto) del carrer Ganduxer, a Barcelona. Des del meu descobriment de les xarxes socials han passat només set anys, i llavors ja en feia set des que l’any 2000 havíem fet una trobada d’exalumnes de l’escola, al restaurant La Venta, allà on acaba el Tramvia Blau. Doncs bé, ahir, 14 anys després d’aquell sopar, una vintena de companys ens vam tornar a reunir al mateix lloc, en un sopar que, com no podia ser d’altra manera, va ser molt agradable.

Ahir es va parlar una mica de tot, i també de les xarxes socials, i em vaig adonar que molts dels meus excompanys d’escola no han sentit la necessitat d’entrar en aquest món. Vaig detectar, això sí, que alguns utilitzaven el WhatsApp, alguna activitat professional a linkedin, algun compte a Twitter i algun a facebook, un o dos blogs i poca cosa més. La lliçó que en vaig treure és que de vegades cometem l’error de pensar que el que fas tu és el que fa tothom, però sovint te n’adones que no és així. I aquestes desvirtualitzacions en forma de trobades presencials t’ajuden a veure la realitat que t’envolta i a tocar més de peus a terra.

dimecres, 18 juny de 2014

Lliçó pràctica d’economia de mercat pels que diuen estar en contra de l’economia de mercat

Fa unes setmanes va obrir el Tast & Cafè, un bar-restaurant situat al passeig de Manuel Girona de Barcelona. Ocupa un local que feia temps que estava tancat (antigament allà mateix hi havia hagut el restaurant A la Menta). Al capdavant del negoci hi ha dos excambrers del Dole Cafè, del carrer Capità Arenas cantonada amb Manuel de Falla, que van decidir establir-se pel seu compte.

Per l’oferta que fan i la proximitat que hi ha entre els dos establiments la clientela potencial és coincident, i els últims que s’han establert, Tast & Cafè, s’han hagut d’espavilar per diferenciar-se del Dole Cafè. I com que tant la qualitat del producte com el servei que ofereixen són molt similars han hagut de posar l’accent diferenciador en els preus.

Així, un cafè (€1,20) i un minicroissant Sacha (€ 1,50) et surt al Tast & Cafè per € 2,70, mentre que els mateixos productes consumits al Dole Cafè te’ls cobren a € 3,20 (1,30 + 1,90), és a dir, un 18,5 per cent més, una diferència de preu molt considerable. La conseqüència lògica és que el boca-orella ja ha començat a funcionar, i l’establiment de Manuel Girona ja està captant clientela del de Capità Arenas.

Quin pot ser el següent pas? Quan el Dole vegi que corre el risc de perdre més clientela en favor del Tast és de preveure que, per tal d’intentar retenir-la, revisi els preus a la baixa per posar-se en línia amb el seu nou competidor; especialment el preu del minicroissant, que el vénen un 27 per cent més car. Doncs bé, una cosa de tant sentit comú i tan senzilla com aquesta és la base de l’economia de mercat que alguns tant s’obstinen a criticar.

dilluns, 16 juny de 2014

Uber vs. la màfia del taxi

(Foto: La Vanguardia)

Uber és una companyia mercantil que desenvolupa aplicacions mòbils (mobile apps) per posar en contacte, mitjançant els telèfons intel·ligents, a conductors de vehicles i passatgers que necessiten fer determinats desplaçaments. Fundada l’any 2009 i amb seu central a San Francisco, Uber desenvolupa el seu negoci a 138 ciutats de 37 països. Crítiques interessades al marge, l’aplicació que han desenvolupat és una idea excel·lent, i l’èxit que té allà on s’instal·la està gairebé garantit.

Dimecres passat hi va haver una vaga de taxistes per protestar contra la suposada competència deslleial coordinada per Uber. Lamentablement i com acostuma a ser habitual a les nostres contrades, hi van haver els ja tradicionals episodis de violència extrema contra els taxistes que van decidir treballar i no es van afegir a la vaga. Aquí encara hi ha individus amb mentalitat franquista, sindicalistes de classe inclosos, que consideren que el dret a la vaga comporta necessàriament l’obligació de fer-ne.

Però hi ha alguns taxistes que, tot i constituir encara una petita minoria dintre del seu ram, són molt conscients que les noves tecnologies han arribat per quedar-se i les saben aprofitar. Normalment no te’ls trobes aturats a les parades de taxis esperant el client sinó que intenten aprofitar les noves tecnologies per anar a buscar-lo allà on es troba i oferir-li un servei personalitzat d'alt valor afegit. Ignoro si els vaguistes tenien raó per protestar ja que ni la Unió Europea ni el nostre govern encara no s’han definit al respecte. Però observant els episodis de violència extrema que es van produir dimecres, si la tenien per mi ja han deixat de tenir-la. Als taxistes de Barcelona, que ja no tenen massa bona premsa, només els falten aquests energúmens per acabar de malmetre la seva imatge.

El problema de fons no són, però, les aplicacions mòbils tipus Uber que, ens agradi o no, han arribat per quedar-se. El problema de fons és la resistència numantina a adaptar-se als nous canvis tecnològics per part d’un sector important de la nostra societat. Uns dirigents empresarials i sindicals del sector del taxi que mentalment es van quedar aturats al segle XX en són un bon exemple, un exemple que és d’esperar que no s’encomani a la resta de la nostra societat.

divendres, 13 juny de 2014

La batalla de la imatge internacional

(Londres, diumenge passat. Foto: Marc Depoorter)

En el contenciós polític que Catalunya manté amb Espanya hi ha moltes derivades a considerar, com ara la comercial, la cultural, la diplomàtica, l’econòmica, la fiscal, la legal, etc. Una d’aquestes derivades és la gran batalla de la imatge que tant Catalunya com Espanya estan lliurant a l’estranger, sabent que aquesta pot acabar sent decisiva per poder resoldre el problema de manera correcta i amb les necessàries complicitats internacionals.

Si fem un repàs de les actuacions concretes en l’esfera internacional fetes fins ara pels dos territoris en conflicte, resulta fàcil concloure que l’opció simpàtica de Catalunya guanya de bon tros a la visió apocalíptica d’Espanya. I com que aquestes coses sempre s’acaben resolent en una taula de negociació, per més que alguns insisteixin en posar sobre la taula la Constitución Española com a únic argument de negociació, tots sabem que més aviat que tard la realpolitik necessàriament s’acabarà imposant.

Fins ara les parts en conflicte han organitzat trobades a l’estranger, també a Madrid. Uns i altres han enviat informes més o menys interessats a presidents, ministres, ambaixadors i persones d’influència de tot el món. A l’hora de asseure’s a negociar, però, tota aquesta paperassa tindrà el valor que tindrà, més aviat poc. Mitjançant el micromecenatge Catalunya ha enviat un munt de llibres a personalitats d’influència internacional explicant el nostre contenciós amb Espanya. Però vull ser realista, i intueixo que són pocs els destinataris que se’ls han llegit. Cal destacar també que per reivindicar de manera original el dret dels catalans a poder decidir el seu futur mitjançant el sistema més democràtic de tots, és a dir, votant, Catalunya va aixecar diumenge uns quants castells humans per diverses capitals europees. Una excel·lent campanya de màrqueting.

De què hauran servit totes aquestes actuacions i d’altres que estan en cartera? Bàsicament hauran servit per internacionalitzar el conflicte, per fer-nos més visibles. Així, les fotos dels castells aixecats diumenge han anat sortint en mitjans de tot el món. Diguem per acabar que ni l’enviament dels llibres didàctics que dèiem abans ni els castells aixecats per tot Europa hauran costat ni un cèntim al contribuent, que això també és important. El verkami és una eina tan fantàstica que, si no existís, s’hauria d’inventar. Gràcies a aquesta eina, en la internacionalització del conflicte Catalunya està guanyant la partida per golejada.

dimecres, 11 juny de 2014

Un joguet que ens costarà molt car

Refresquem una mica la memòria. Quan hi havia bancs i caixes, i d’això no fa pas tants anys, podies triar el tipus d’entitat financera on guardar els diners. Molta gent optava per les caixes perquè els semblava que aquells establiments eren més populars que els seriosos bancs. Als clients dels bancs se’ls anomenava clients, però als clients de les caixes se’ls anomenava impositors. Doncs bé, potser no m’està bé dir-ho però les caixes sempre me les mirava amb reticència. El motiu principal de la meva desconfiança és que les caixes no tenien amo, i aquesta peculiaritat sempre m’ha fet desconfiar. Els bancs, en canvi, tenien i tenen amo: els seus accionistes. Alguns preferim saber sempre amb qui tractem.

I com que les caixes no tenien amo, tampoc tenien un consell d’administració en representació del capital. Les caixes depenien d'organismes públics del seu entorn geopolític. Si ens centrem en Catalunya i ho concretem en Caixa Catalunya, l’entitat catalana més important rescatada amb diner públic, la caixa ara transformada en banc depenia de la Diputació de Barcelona. Les diputacions són uns organismes públics a mig camí entre els ajuntaments i la Generalitat, però tenen una particularitat: els ciutadans no elegeixen directament els seus directius. No és pas la primera vegada que dic que les diputacions són organismes perfectament prescindibles però, tot i que ho segueixo pensant, no insistiré ara en el tema. El fet és que derivat d’aquesta situació, les caixes tenien mancances evidents de control democràtic i financer.

La cúpula directiva de les caixes es cobria per quotes de poder polític. La Diputació de Barcelona, propietària política de Caixa Catalunya, va estar durant trenta-dos anys ininterromputs (1979-2011) en mans dels socialistes. Això significa que aquella entitat va ser fins fa tres anys el gran joguet dels socialistes i un dels seus cementiris d’elefants més ben retribuïts, amb tots els costos afegits que per a la societat catalana aquella situació comportava. Ho resumiré amb un consell: si us creueu pel carrer amb en Narcís Serra o altres exdirectius de l’entitat, creieu-me, vigileu la cartera i canvieu de vorera.

A les caixes hi anaven a parar polítics amortitzats, dirigents sindicals dels dos grans sindicats de classe (als quals, per cert, no els agrada gaire que els ho recordin) i altres representants de la societat civil. I allò va acabar com va acabar, amb un forat financer tan voluminós que va fer inviable la seva continuïtat. La broma de Caixa Catalunya ens ha costat fins ara uns 12.000 milions d’euros, i com que l’entitat està en venda encara no se sap quin serà el cost final. Però només amb el que ens ha costat fins ara, si els 12.000 milions els repartim entre els set milions i mig de catalans ens toca a 1.600 euros per habitant, comptant aturats, jubilats i nadons. Poca broma!

dilluns, 9 juny de 2014

Molts nervis a Can Godó

S’ha d’estar molt nerviós i molt temorós de tenir la partida unionista pràcticament perduda per arriscar-se a perdre el prestigi en públic. Sobta que persones conegudes del món del periodisme barceloní de cop i volta optin per argumentar les seves posicions amb un catàleg de bajanades sabent perfectament que molta gent els veu i els escolta. No tot val en la defensa d’una opció política, per raonable que sigui. A més a més, tal com deia el president Tarradellas, tant o més important encara és no fer el ridícul. Però darrerament, quan intenten defensar la posició unionista, que per altra banda és tan respectable com qualsevol altra, algun presentador dels debats del Grupo Godó i alguns dels assidus tertulians de la casa estan caient en contínues ridiculeses. Així, determinats personatges mediàtics utilitzen massa sovint uns arguments tan surrealistes que en comptes de convèncer només acaben provocant en el lector o l’oient un sentiment de vergonya aliena.

Sense anar més lluny, el director de La Vanguardia, Màrius Carol, sense posar-se vermell i fent aquell posat prepotent de la persona que ho sap tot, va tenir l’ocurrència de voler desqualificar intel·lectualment aquells que no comparteixen l’opció unionista. Va ser dijous al vespre, a Can Cuní, quan va pontificar que els diputats que votin “No” a la Llei Orgànica d’Abdicació del rei espanyol que validarà legalment el canvi de cap d’estat, en el fons són uns monàrquics, tot i no ser-ne conscients. L’argumentació de qui no sembla pas disposat a posar límit a les seves contínues ridiculeses, és que els que es neguen a aprovar aquesta llei estan impedint que s’accepti l’abdicació i, per tant, volen posar traves a que marxi el campechano, és a dir, que en el fons volen que tot continuï com fins ara. Una sortida tan surrealista com aquesta no va ser fruit d’un error o d’una improvisació del moment televisiu: per si hi havia dubtes, a La Vanguardia de l’endemà es va repetir fil per randa.

diumenge, 8 juny de 2014

L’esquerda entre Mas i Duran ja és insuperable

Sembla ser que, per fi, entre els líders de la federació Convergència i Unió es comença a imposar el sentit comú. Sembla ser que han començat ja els tràmits oficials de divorci entre aquests dos personatges i els interessos nacionals, sovint contraposats, que l’un i l’altre defensen. La realitat sempre s’acaba imposant.

divendres, 6 juny de 2014

Eleccions europees (5): petit arxiu gràfic


Vaig anar a votar i ho demostro

Llistes que potser serien il·legals en altres països

Inflació de candidatures (38)

PS: queden pendents per més endavant uns comentaris sobre els resultats electorals d’altres països europeus.

dijous, 5 juny de 2014

Eleccions europees (5): partits “de govern”, nacionalisme perifèric

CiU. Em sembla recordar que excepte en una ocasió als anys vuitanta que va empatar amb el segon, en les eleccions europees la coalició governant a Catalunya sempre ha quedat en segon lloc. Diumenge també va quedar segona, a molt poca distància dels guanyadors. Podem dir que a Catalunya Mas ha perdut les eleccions? És clar que sí, com li passa sempre a CiU a les europees. Dit això, és un error pretendre treure determinades conclusions a partir dels resultats de diumenge. Per exemple, sobre el procés sobiranista que es viu a Catalunya. Però com que tot i ser un error tothom ho fa, fem-ho també. Si tenim en compte que, ni que sigui en contra de la seva voluntat, com a partit de govern CiU és ara el partit de les retallades, el fet que només hagi perdut el mig per cent de suport electoral es pot considerar tot un èxit. Convé tenir present que a Europa, amb l’excepció d’Itàlia, tots els partits que estan governant de suport electoral n’han perdut molt més.

EAJ/PNV. El nacionalisme basc, actualment al govern, ha tornat a guanyar les eleccions amb autoritat i, com que a Euskadi això ja és norma, no cal dir res més.

Socialistes bascos. Han quedat en el tercer caixó del podi però a molta distància dels dos primers. S'inclou el PSE en els partits de govern perquè no fa gaire ho era -tot i no haver guanyat mai les eleccions- i no s’ha d’excloure que ho pugui tornar a ser més endavant. A Euskadi, però, els partits d’obediència espanyola tenen la pega que l’electorat és molt tossut. Així, una vegada més s’ha tornat a demostrar que els bascos voten majoritàriament partits d’àmbit basc. I com que això té tot el sentit tampoc ens hauria d’estranyar. El seu líder, Patxi López, també sembla disposat a pagar les conseqüències polítiques de la davallada electoral: de moment ha anunciat que plega (definitivament?) i ha convocat un congrés.

I fins aquí els que jo anomeno partits de govern.

PD: El PSOE de Catalunya, també conegut com a PSC, no surt en aquest resum tot i que també va ser durant set anys partit de govern. Però amb l’autodestrucció que ells mateixos estan liderant tardaran anys a poder aspirar a repetir aquella experiència, de no massa bon record per cert. El partit liderat per Pere Navarro és ja políticament testimonial, com els populares. Són partits que sovint semblen tenir la vocació de voler abraçar l’extraparlamentarisme. I tot i que el culpable no és només Navarro, ara mateix n’és la cara més visible i el màxim responsable del suïcidi.

dimarts, 3 juny de 2014

Plega l’últim alt funcionari del franquisme encara en actiu

Els que llegiu habitualment els meus articles sabeu que són poques o nul·les les meves simpaties polítiques pel Rey Juan Carlos I d’Espanya, @ el campechano. Com a demòcrata sense adjectius no puc acceptar que el cap d’estat de l’Espanya democràtica hagi sigut la persona que l’any 1969 el dictador Franco va designar com el seu successor (a la foto). Quan Franco va pronunciar aquella frase tan repetida després (lo dejo todo atado, y bien atado), pocs pensaven que els 39 anys transcorreguts des de la seva mort l’any 1975 fins ara ens anirien demostrant quanta raó tenia el dictador. No era todo, evidentment, però era mucho.

La meva exigència ètica i democràtica estava i està per sobre dels desitjos d’un dictador i de la camarilla que l’envoltava. No entraré ara a discutir si el monarca espanyol ha prestat molts o pocs serveis importants a Espanya. És clar que n’ha prestat, només faltaria que no ho hagués fet amb els milionaris beneficis particulars que ha obtingut de les seves intermediacions, que li han permès convertir-se en una de les fortunes més importants de la reialesa europea després de la Reina d'Anglaterra. Però, repeteixo, avui només em centro en els seus orígens polítics gens democràtics i mai referendats democràticament a les urnes.

Franco es va fer amb el poder l’any 1936 mitjançant un cop d’estat seguit d’una guerra incivil. Quan va morir portava, per tant, 39 anys en el poder. Com dèiem abans, Juan Carlos I va heretar el càrrec l’any 1975, a la mort del dictador. Com era preceptiu, havia jurat solemnement els Principios Funtamentales del Movimiento davant dels Procuradores en Cortes reunits en sessió solemne. No recordo que mai s’hagi retractat públicament d’aquell jurament, ni em consta que, tot i haver-la signat, mai hagi jurat formalment l’actual Constitución Española. Quan ahir va anunciar la seva abdicació portava també, com el dictador Franco, 39 anys com a cap d’estat, i molta gent es pregunta per què abdica precisament ara. La meva tesi és que potser no s’hi ha volgut estar més temps com a signe de respecte a la memòria de la persona que el va col·locar en el càrrec. O potser no, ves a saber.

***

PS: l’actualitat m’ha obligat a fer avui un parèntesi en els meus comentaris sobre les eleccions europees. Si no hi ha res de nou els reprendré d’aquí a un parell de dies.

dilluns, 2 juny de 2014

Eleccions europees (4): partits “de govern”, àmbit estatal

Avui i demà comentarem els resultats electorals dels que anomeno partits de govern, que no vol dir necessàriament que ara mateix estiguin governant, però han governat recentment i poden tornar-hi. Ho dividirem en dos blocs: un bloc d’àmbit estatal (PP i PSOE) i un altre d’àmbit nacionalista perifèric (PNV i CiU), tot i que amb el concepte nacionalista no m'hi sento gaire identificat.

Populares. Han sofert una bona rebolcada, però com que han guanyat les eleccions no han considerat convenient fer autocrítica ni la més mínima cura d’humilitat. Sembla que aquestes reflexions les deixaran per més endavant. Sigui com sigui, per ells va el pollastre. Però vist des de Catalunya convé fer una menció especial a la seva franquícia catalana perquè tot i ser, naturalment, d’àmbit català, la seva dependència política de la casa central és absoluta; al carrer Urgell de Barcelona no es mou una fulla sense el permís del carrer Gènova de Madrid. Així, els populares catalans actuen sempre donant prioritat absoluta als interessos espanyols encara que, com passa sovint, aquests siguin contraris als interessos de la majoria dels catalans. Tot i que també han estat molt castigats per l’elector, l’argumentari oficial arribat de Madrid els obliga a repetir com a lloros que el gran derrotat d’aquestes eleccions ha estat el president Mas, i la seva anàlisi no va massa més enllà. Les dades fredes diuen, però, que ara la seva representació política no arriba ni a la dècima part de l’electorat català, i només és la cinquena força política de Catalunya. Deixem-ne, doncs, constància.

Socialistes. La patacada electoral ha estat tan monumental que fins i tot alguns dels seus màxims dirigents de seguida l’han admès públicament, sense excuses del tipus i tu més ni subterfugis dialèctics per espolsar-se responsabilitats. I encara sort n’han tingut del graner de vots andalús. Victoria Prego, una periodista que en temps de Felipe González era un dels referents periodístics del mal anomenat progressisme espanyol, ho va definir molt bé: Andalucía le ha proporcionado al PSOE el poco aliento que le queda, un aliento que en Cataluña se ha convertido en un estertor agónico. Però, com dèiem, els socialistes espanyols han reaccionat amb sensatesa, i això cal remarcar-ho per ser una actitud poc habitual. Alfredo Pérez Rubalcaba, ex tot excepte president del govern diu que plega i, tot i que jo no hi posaria la mà al foc, sembla que ho digui seriosament. Així que, si se segueix la rebutjable tradició espanyola, aviat el veurem assegut a la sala de juntes d’algun consell d’administració, d’aquells de poca feina i sucosa retribució. Al tiempo.

dijous, 29 maig de 2014

Eleccions europees (3): Podemos i Villarejo, una relació peculiar

Podemos ha estat, sense cap mena de dubte, una de les grans sorpreses d’aquestes eleccions. En només quatre mesos des de la fundació del partit i pràcticament sense mitjans han estat capaços de recollir més d’un milió dos-cents mil vots, superant clarament un partit consolidat com UPyD i més que doblant el suport electoral rebut per Ciudadanos. El resultat és que Podemos ha obtingut cinc escons, un menys que la suma de Ciudadanos i UPyD.

Podemos, o Pablemos com ja se’l comença a conèixer, és un partit fet a la imatge i semblança del seu fundador, ideòleg i cap de llista, Pablo Iglesias. És un partit tan personalista que, en la papereta electoral, en comptes de posar-hi el logo del partit hi havia la foto del seu líder. Però, sigui com sigui, s’ha de reconèixer que Iglesias, tertulià habitual de les cadenes del senyor Lara, s’ho ha treballat a fons, tot i que potser els resultats electorals no han acabat sent els que buscava el senyor Lara, que diuen que tenia l’objectiu de dividir l’esquerra per tal d’enfortir la dreta.

Als anys vuitanta Carlos Jiménez Villarejo feia de fiscal a Barcelona. Juntament amb un altre conegut fiscal, José Maria Mena, passaran a la història negra de Catalunya per diversos episodis foscos com, per exemple, haver-se proposat empresonar el President de la Generalitat per l’afer Banca Catalana. Però no se’n van sortir. Aquests fiscals, que vivien  a Barcelona i eren molt d’esquerres (havien militat tots dos al PSUC), ara estan feliçment jubilats. De fet, Mena suposo que encara viu a Sarrià perquè de tant en tant me’l trobo pel barri, tot i que no resulta fàcil reconèixer-lo perquè quan es va jubilar i es va quedar sense cotxe oficial ni escorta policial es va deixar créixer la barba.

Però les coincidències entre aquests personatges no s’acaben aquí. Un exemple: ni un ni l’altre utilitzaven mai la llengua catalana. Sobre les estranyes actuacions professionals d'aquests individus i, diguem-ho tot, també moltes de positives, se'n podria escriure un llibre. De vegades semblava que lluitessin en contra de la normalització lingüística. És bo recordar que en aquella època, una dècada després de la mort de Franco i amb una Constitución Española i un Estatut d’Autonomia de Catalunya suposadament democràtics, encara s’empresonaven persones pel sol fet de defensar la nostra llengua. Intueixo, però, que els seus excompanys del PSUC no estaran gaire d’acord amb aquestes valoracions.

Els interessos de Podemos i els de Villarejo es van creuar quan va ser l’hora de fer la llista electoral per a les eleccions de diumenge passat. Pablo Iglesias, el cap visible i número 1 de la llista, va convèncer Villarejo per anar de número 3 però, com que l’exfiscal ja és un home gran, van pactar que si sortia elegit renunciaria a l’escó de diputat i no aniria al Parlament Europeu. Això s’ha sabut ara, després de la jornada electoral, perquè ni el més optimista hagués pogut somiar que Villarejo, que ara sabem que només anava de florero, sortiria elegit.

L'opció d’anar a les llistes sabent que no prendràs possessió del càrrec segurament és legal, però per l’engany que es fa a l’elector resulta del tot reprovable. El penúltim capítol d’aquesta història és que ara, Villarejo, sabent que ha estat elegit, intenta deslligar-se del seu compromís de renunciar a l’escó però Pablo Iglesias, l’amo de Podemos, li ha dit que de cap manera, que els acords són per complir-los. En pocs dies coneixerem el desenllaç.