.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 10 d’agost de 2018

Porres i togues

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 d'agost de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.872 de La Veu de l'Anoia)

En poc temps han canviat els líders dels dos principals partits polítics espanyols, el PP i el PSOE. Al capdavant d’aquestes organitzacions ara hi ha persones més joves, però l’edat biològica dels nous directius polítics espanyols té poc a veure amb els seus plantejaments ideològics. Dit d’una altra manera, Casado (PP) és bastant més jove que Rajoy, però també és bastant més carca. El PP sap que per cada vot que perd a Catalunya en guanya uns quants a Espanya. Així, escoltant les receptes de Casado, s’arriba a la conclusió que no té cap altra proposta per als catalans que no passi per les amenaces d’una aplicació molt més dura i llarga de l’article 155. És a dir, tornar a les porres (per entendre’ns, model 1 d’octubre) i continuar amb la complicitat de les togues amigues (portar a la justícia espanyola, la seva justícia, qualsevol discrepància política, sabent, com sap tothom, que les discrepàncies polítiques només tenen solució per la via política i no per la judicial). Aquesta és la recepta de Casado per a Catalunya. Més simple no pot ser, però a ningú se li escapa que menys operativa tampoc. Busquen allargar un conflicte que, tard o d’hora, es resoldrà per la via política. Abans, al PP li anava millor governar contra ETA, i ara ha arribat a la conclusió que li anirà millor anar contra els independentistes catalans.

El nou líder del PSOE, Sánchez, no discrepa gaire del seu col·lega, però hi afegeix sempre la voluntat de diàleg amb la part contrària. Això sí, diàleg amb determinades condicions, diàleg restringit, diàleg condicionat, diàleg amb posicions preconcebudes que ja se’ns avisa que no es modificaran mai. Res a veure amb un diàleg franc i obert a tots els temes, que és una manera intel·ligent de plantejar el diàleg, tot i que alguns ho interpreten, erròniament, com una mostra de debilitat. Dialogar és, sobretot, la predisposició a escoltar i mirar d’entendre les raons dels que no pensen com nosaltres. Dialogar no és simplement cedir, dialogar és una demostració de tolerància i d’intel·ligència política. Als efectes pràctics, la recepta del PSOE és pràcticament la mateixa que ofereix el PP, porres i togues, però una mica maquillada amb una oferta falsa de diàleg. I sempre hi afegeixen, com burlant-se’n, que la constitució es pot modificar, però mai expliquen que qualsevol modificació constitucional serà per endurir-la i blindar-la encara més. Amb aquests plantejaments, la sortida del problema que Espanya té amb Catalunya no vindrà mai de Madrid sinó de més enllà.

dimarts, 7 d’agost de 2018

A la merda

Quan el responsable de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, persona de la màxima confiança de l’alcaldessa Colau, engega “a la merda” (textual) els crítics amb la seva gestió t’adones que aquesta genteta (o “gent roïna” si us agrada més) que gestiona la ciutat ja ha perdut el nord. No només demostren la més absoluta inutilitat com a gestors de la cosa pública sinó que ni tan sols són capaços de mantenir una mínima educació envers els ciutadans que els paguem un sou públic més que generós. Però el tal Albert Arias, a qui la majoria de barcelonins no coneixem de res ni, veient el seu tarannà fatxenda i mal educat, falta que ens fa, no fa res més que la feina bruta de l’alcaldessa, que pensa el mateix però no ho diu en veu alta. Barcelona té molt potencial i, tot i els intents d’aquest equip de govern, no se n’anirà a la merda per més que algunes persones amb despatx a la banda mar de la plaça de Sant Jaume sembla que ho busquin. Els barcelonins ens haurem d’omplir de paciència els mesos que falten fins a les eleccions. No tenim altra opció que esperar que al maig del 19 els nostres conciutadans tinguin molt present aquest desgavell i el malson que ens ha tocat viure, i sapiguem votar amb més intel·ligència que en les últimes eleccions. Un nou error a l’hora d’anar a votar ja seria culpa nostra, i això no ens ho podem permetre.

divendres, 3 d’agost de 2018

La paciència no és infinita

Dimecres es va celebrar la primera reunió de la comissió bilateral Catalunya – Espanya després de molts anys. Escoltades i llegides les declaracions dels assistents, el mateix dimecres al vespre vam poder constatar, un cop més, que aquesta mena de trobades no serveixen de res. Són una enredada. O una pèrdua de temps a la recerca de vés a saber que. Ignoro si Esquerra i Convergència (amb el nom que toqui) van d’acord o no amb el full de ruta, però vull suposar que, si més no, mantenen l’objectiu comú de la independència de Catalunya.

Doncs bé, arribats a aquest punt, la pregunta que ens toca fer és què ens ofereixen els partits independentistes que comparteixen la governació de Catalunya. Les respostes d’Esquerra i Convergència (amb el nom que toqui) han de ser clares i entenedores per a tothom. Ja no val allò de construir república i altres collonades per l’estil que no volen dir res. Si els polítics independentistes han canviat d’opinió i creuen que una Catalunya independent és un somni impossible d’assolir, que ens ho diguin clarament. Admetre el fracàs també és democràtic, i molts catalans els ho agrairíem. Ja sorgiran altres alternatives. Però, si us plau, polítics independentistes catalans, deixeu de marejar la perdiu, que la paciència dels catalans no és infinita.

La meva recepta implica agrupar TOT el moviment independentista català sota una sola marca electoral, copiant el model de l’Scottish National Party. També hi haurien de ser la CUP i altres formacions independentistes sense representació al Parlament. És difícil però no és impossible, i seria una manera efectiva de mostrar al món que la majoria de catalans, al marge de la seva adscripció ideològica, exigeixen la independència del seu país. Després ja votarem cada quatre anys i anirem construint el país —la república, si voleu— d’acord amb les majories electorals, però mentrestant s’imposa el sacrifici de renunciar a les capelletes polítiques d’uns i altres que no ens porten enlloc.

dimarts, 31 de juliol de 2018

Defensen un monopoli

Des de fa dies Barcelona està col·lapsada per milers de taxis que es troben aturats al mig del carrer i no permeten circular per dues de les artèries més importants de la ciutat, la Granvia i el passeig de Gràcia. La Guardia Urbana, se suposa que per ordre dels seus superiors, no actua i fa veure que aquí no passa res. I els Mossos, ni hi són ni se’ls espera. Aquesta és la situació de la ciutat a finals de juliol.

Ja no és cap secret que Ada Colau és una populista de manual. Ara ha decidit que li toca defensar un monopoli, el dels taxis grocs i negres i, de moment, aplaudeix les seves peculiars protestes en defensa del manteniment dels privilegis del monopoli dels taxistes. Colau posa la defensa del monopoli per davant dels drets dels consumidors, que som els que li paguem el sou. Un altre motiu per meditar si al maig Colau es torna a presentar per repetir mandat a l’ajuntament.

divendres, 27 de juliol de 2018

Progressistes i conservadors

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.870 de La Veu de l'Anoia)

A la nostra societat s’ha imposat una mena de teoria política, molt estesa, que associa necessàriament el progressisme amb les esquerres, i el conservadorisme amb les dretes. O dit en altres paraules, hi ha molta gent que pensa, o si més no ho diu, que una persona progressista ha de ser d’esquerres i una persona conservadora necessàriament ha de ser de dretes. No cal dir que aquesta teoria està tan estesa com mancada d’un mínim rigor. Conec persones oficialment “de dretes” que en la seva activitat professional són exemple d’un gran progressisme social. I tots coneixem persones molt d’esquerres que, tot i defensar la bondat teòrica de les esquerres sobre les dretes, són el paradigma del conservadorisme polític més caspós.

Podríem parlar del Partido Comunista de España (PCE), tant quan operava a la clandestinitat com quan va ser legalitzat. Als anys setanta i vuitanta del segle passat el camarada Santiago Carrillo i els seus companys de la direcció del partit, per exemple, eren molt més conservadors que altres polítics de partits liberals catalogats oficialment “de dretes”. Si ens ho mirem des d’una òptica més global, en els anys que van des del final de la Segona Guerra Mundial (1945) fins a l’ensorrament del mur de Berlín (1989) i la desaparició de tot el que aquell món trist i tancat representava, la falsedat de la teoria “esquerra progressista vs. dreta conservadora” encara es posa més en evidència. No hi ha hagut al món cap partit més conservador que els partits comunistes de l’antiga Europa de l’Est, satèl·lits del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). I en aquest pòdium conservador dels partits comunistes hi podríem incloure també, amb tot mereixement, el Partido Comunista de Cuba i altres organitzacions polítiques de l’òrbita comunista. A la Xina no hi ha res més conservador que el Partit Comunista de Xina.

Deixant de banda el cas espanyol, he posat exemples de països amb la figura del partit únic, i això ja ens dóna una pista força significativa del conservadorisme que s’amaga al darrere de la prohibició de qualsevol partit que no sigui l’oficial. Quan poses en evidència totes aquestes contradiccions polítiques a persones de bona fe que militen en organitzacions comunistes d’esquerres fins i tot se’t poden enfadar. S’ho agafen com si els prenguessis el pèl, i no són capaços de fer l’esforç de mirar una mica més enllà de la punta del seu nas per constatar la realitat política que els envolta. Molts són conservadors amb carnet progressista i no ho saben.

dimecres, 25 de juliol de 2018

L’extrema dreta amb cara amable

He llegit amb interès el discurs que va perpetrar Casado a la seva clientela just després d’haver guanyat les primàries del PP, i coincideixo amb el diagnòstic general que s’ha fet sobre la ideologia extremista d’aquest personatge. Casado representa, sense cap mena de dubte, l’extrema dreta, tot i que amb cara amable. Tot el PP és dreta però Casado es troba a l’extrem, coincidint amb el ciudadano Rivera i també amb Vox, HazteOir i grupets satèl·lits per l’estil. Sortosament, però, ni Casado ni Rivera ni els grupets extremistes que ideològicament els acompanyen governen i, per tant, tenen poca llibertat d’acció per tirar políticament endavant els disbarats legislatius que han anat anunciant. El dia que aquesta tropa governi Espanya seran un perill no només pels catalans independentistes (suposant que llavors Catalunya encara formi part d’Espanya, que potser és molt suposar) sinó també pel conjunt dels demòcrates espanyols. Aquesta gent, si algun dia arriba a governar, faran bo a Rajoy.

dilluns, 23 de juliol de 2018

Cuba, una excel·lent notícia

El Partido Comunista de Cuba ha impulsat unes modificacions constitucionals que, entre altres coses, contemplen el reconeixement i la defensa de la propietat privada a l’illa (alguna mena de reconeixement ja existia, però fins ara anava acompanyada d’una gran inseguretat jurídica), el matrimoni homosexual i la desaparició del terme “comunista” de la constitució. És a dir, els dirigents comunistes del país —Cuba és una dictadura clàssica de partit únic— ara abominen del terme comunista. Algun psiquiatre potser hauria de dir alguna cosa, però aquí no hi entraré. Sigui com sigui, aquesta és una excel·lent notícia, per tot allò de positiu que aquests gestos poden representar per als cubans a partir d’ara.

Han hagut de transcórrer gairebé seixanta anys des de l’entrada triomfal de Fidel Castro a l’Havana (1959), i gairebé trenta de la caiguda del mur de Berlín (1989) per constatar que els nous governants cubans encapçalats per Díaz-Canel, successors de la dinastia Castro, acceptin que seguint per aquell camí no anaven enlloc. De tenir empresonats els homosexuals pel sol fet de ser-ho es passa a reconèixer els seus drets. D’abominar teòricament del capitalisme, a defensar un dels seus principis bàsics. I de santificar el comunisme a prohibir-lo a la constitució. Déu n’hi do!

dimecres, 18 de juliol de 2018

Calia?

L’Ajuntament de Barcelona ha passat en molt pocs dies de proclamar-se una administració solvent, financerament molt sanejada i exemple per a altres administracions públiques, amb molts diners per fer coses i pagant gairebé al comptat, a admetre que té problemes econòmics greus i que no podrà fer front als seus compromisos públics de despesa i inversió als barris de la ciutat. Aquí cal fer un aclariment: el compromís inclou també el termini d’execució i, per tant, no s’hi val a dir que es farà tot però més endavant, entre altres motius perquè més endavant als despatxos de la plaça de Sant Jaume potser ja n’hi hauran uns altres. A deu mesos de les eleccions municipals la situació és molt greu, i els responsables de l’equip de govern no donen la cara amb dades concretes. Fins ara els regidors que han estat interpel·lats per la premsa i l’oposició només han aparegut en públic per dir quatre vaguetats, en una actitud del tot impresentable. I l’alcaldessa, què ha dit l’alcaldessa Colau? No ha dit ni ase ni bèstia. Colau està de gira política per Amèrica mentre a Barcelona s’està declarant un incendi polític de primera magnitud. Calia que Colau anés a Amèrica ara, precisament ara? El sentit comú ens diu que no, que ara era el moment menys oportú per anar-se’n de gira de promoció personal.

divendres, 13 de juliol de 2018

Línies vermelles

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.868 de La Veu de l'Anoia)

Es parla sovint de les línies vermelles que no s’han de creuar mai, és a dir, que determinats assumptes cabdals no poden ser objecte de debat. El problema sorgeix quan no hi ha acord sobre quines són les línies vermelles que no es poden creuar, i immediatament sorgeixen algunes preguntes. Com fixem quins són aquests principis bàsics inamovibles? Quines han de ser les línies vermelles que no s’han de creuar mai? Com podem establir un consens mínim sobre aquest tema? Doncs bé, molt em temo que en les respostes a aquestes preguntes no hi haurà unanimitat. Les sensibilitats humanes són molt divergents, i allò que per a uns no s’hauria de negociar mai per a altres sí que hauria de ser objecte de debat.

Aquesta diversitat potser s’entendrà millor amb un exemple. Per a molta gent el respecte a la vida humana és una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar. Ho comparteixo. Però tots sabem que a la nostra societat ni tan sols en la defensa de la vida humana hi ha unanimitat, i aquí podem recordar els defensors de la pena de mort. Tots tenim al cap països democràtics que en la seva legislació tenen prevista la pena de mort per a determinats delictes. I anant una mica més enllà, tots tenim present els grups de pressió que defensen, per exemple, que la població pugui disposar d’armes. Aquí em ve al cap la National Rifle Association dels Estats Units, amb milions d’associats. Són aquells que accepten que en determinats casos el ciutadà podrà acabar utilitzant les armes que la llei l’autoritza a tenir.

Però si ara posem el focus en Catalunya, no hauria de ser difícil acordar aspectes bàsics menys greus i que ens afecten a tots. Per exemple, que si la majoria de la societat catalana es vol organitzar políticament d’una altra manera, això s’hauria de poder debatre lliurement, votar-ho i actuar en conseqüència. No té cap sentit que l’excusa per no fer la consulta sigui l’existència d’una constitució estatal irreformable; no ens enganyem, als efectes pràctics ho és. Una constitució redactada fa quatre dècades, inspirada pels poders fàctics de l’època i amb la majoria dels seus votants criant malves. En aquests quaranta anys la societat ha evolucionat molt, i no té cap lògica que hàgim d’acceptar el fet de no poder saber oficialment quants defensem constituir-nos en un nou estat i quants intenten imposar-nos la prohibició de saber-ho. En una societat democràtica la línia vermella consisteix a impedir que se sàpiga què pensen els seus membres. Qui s’està saltant la línia vermella?

dijous, 12 de juliol de 2018

Errors propis i aliens

Tenim la tendència a fixar-nos molt més en els errors aliens que en els propis, coses de la condició humana. Però ningú pot negar que tots cometem errades i, en conseqüència, quan toca fer-ho, tothom hauria de saber disculpar-se. Ara bé, no tothom està disposat a reconèixer que s’ha equivocat, com si reconèixer un error propi estigués mal vist per la societat, quan és exactament al revés. La realitat és que les persones que es neguen a reconèixer els errors propis no acostumen a ser les més intel·ligents i, a més, són poc de fiar. En definitiva, les persones que, quan toca, estan disposades a disculpar-se mereixen molt més respecte de la societat que aquelles que “no s’equivoquen mai”. I això val per a tothom, també per aquells polítics que “no s’equivoquen mai”. I avui no cal posar noms propis, tots en tenim uns quants al cap. Te’ls trobes per tot l’arc ideològic, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta.

dilluns, 9 de juliol de 2018

Falsos portaveus policials

Veig el programa FAQS de TV3 força sovint. Ahir, per parlar dels fets de l’1 d’octubre de 2017, la presentadora va entrevistar dos policies, un dels Mossos i un altre de la Policia Nacional d’Espanya. En alguns aspectes els dos policies coincidien, i en altres discrepaven. Per posar només un exemple, vaig trobar vergonyós que el policia espanyol gairebé va negar les agressions policials sobre la població, i ens va venir a dir, de fet ho va manifestar sense ni posar-se vermell, que aquell dia la Policia Nacional d’Espanya va ser la víctima. Vaja, com si, segons la seva estrafolària versió dels fets, els agredits fossin en realitat els agressors, i els agressors, els agredits. El món al revés. Va fer un relat fals per justificar una actuació policial que, es miri com es miri, va ser intolerable. Els espectadors es van quedar amb la idea que “la policia” va defensar una versió dels fets, la del sindicalista, més falsa que un bitllet de tres euros. Cal no oblidar que els dos policies que van ser convidats pel programa no representaven els seus cossos policials sinó només uns determinats sindicats policials, i d’aquí ve la meva queixa. Si TV3 vol parlar de les actuacions dels Mossos i de la Policia Nacional d’Espanya, la cadena hauria d’entrevistar els portaveus d’aquests cossos i no uns sindicalistes que només es representen a si mateixos, i el seu sindicat, com si de sindicat policial només n’hi hagués un. Per què costa tant que quan es vulgui tenir l’opinió de la policia es convoqui un representant oficial del cos i no un sindicalista que, per motius obvis, no hauria de parlar en nom del seu cos policial? Deixo la pregunta sobre la taula.

divendres, 6 de juliol de 2018

Cap diferència


A continuació es detallen les diferències entre un ministro de Exteriores del PP (Dastis) i un del PSOE (Borrell)

dimecres, 4 de juliol de 2018

El trasllat

Després de molts mesos d’estar segrestats per l’estat en presons madrilenyes, ara s’ha decidit traslladar els presos polítics catalans a presons més properes als seus llocs de residència. Per cert, això és el que diu la llei i, per tant, encara que ens vulguin fer creure el contrari, aquest trasllat no és cap gest amistós ni és cap tracte de favor. Només és la conseqüència de complir la llei, la seva llei, la llei espanyola, però, això sí, amb molts mesos de retard. Ara bé, fins i tot durant el trasllat els segrestats estan sent maltractats sense motiu. Calia allargar tant un viatge que amb bona voluntat es pot fer en un matí, en condicions tan penoses, emmanillats, amb aturades tècniques innecessàries a presons de l’estat? L’excusa oficial és que el protocol és el que és, com si del protocol no en prescindeixen sempre que els convé. O, millor encara, podrien canviar-lo per un altre protocol del segle XXI, més humanitzat i basat, simplement, en el sentit comú. Espanya demostra, un cop més, les seves ganes de venjança amb els presos polítics catalans. Ara seguiran segrestats a Catalunya fins a la celebració d’un judici que, per motius tàctics de la part espanyola, ja es parla d’endarrerir-lo fins a l’any que ve. Mentrestant, el segrest dels presos polítics catalans continuarà vigent, ja que tot indica que el jutge no canviarà d’opinió. D’aquesta justícia alguns en diuen justícia venjativa, i fins que aquest assumpte no arribi als tribunals europeus no podrem donar aquest tema per tancat.

dilluns, 2 de juliol de 2018

No se’n surten ni amb l’esport

Aquest cap de setmana hem pogut constatar dos grans fracassos més de la MarcaEspaña: els jocs de Tarragona, un fiasco d’organització en tota regla, i l’eliminació de LaRoja a Rússia, ben merescuda segons diuen els experts. Aquesta vegada són només fracassos relacionats amb l’esport, però molt significatius tenint en compte les expectatives patriòtiques d’èxit que s’havien creat. No es pot traslladar la responsabilitat a Catalunya pel fet que els Jocs del Mediterrani s’hagin celebrat a Tarragona ni que a LaRoja hi jugui algun futbolista català, ja que tot girava a l’entorn d’Espanya com a centre. A Tarragona es van començar els jocs amb una gran bandera espanyola aterrant a un estadi ple de banderes rojigualdas, i es van acabar amb uns militars espanyols mostrant als nens l’armament d’un portaavions de guerra. A Rússia tot girava a l’entorn d’Espanya, i fins i tot en va ser protagonista un personatge tan caspós com Manolo el del bombo.

PS: ahir a Assen (Holanda) hi va haver un podi de tres catalans en MotoGP. No cal dir res més.

divendres, 29 de juny de 2018

Catalunya no és Múrcia

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de juny de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.866 de La Veu de l'Anoia)

El somni dels polítics unionistes espanyols, tant els que viuen a Catalunya com els de la resta de l’estat, implica aprofitar la situació actual d’aparent debilitat de l’independentisme per forçar l’assimilació de Catalunya com una regió més d’Espanya. Una debilitat, per cert, que jo no reconec, però aquest seria un altre debat. Amb l’objectiu del “café para todos” estan disposats a utilitzar totes les eines estatals al seu abast, amb aquella manera de fer d’altres èpoques, és a dir, "que se consiga el empeño sin que se note el cuidado". Ras i curt, els unionistes tenen l’obsessió de transformar els súbdits del nord-est peninsular en uns espanyols més, i mort el gos morta la ràbia. No cal dir que utilitzo el mot súbdits des de la perspectiva dels partits dinàstics espanyols els quals, encara ara, defensen les bondats d’una transició política que cada dia deixa més en evidència les seves moltes mancances.

En aquest sentit, l’objectiu unionista exigiria reduir l’ús de la llengua pròpia de Catalunya a l’àmbit familiar, de les amistats i poca cosa més. Aquest seria un primer pas, molt important, per forçar l’assimilació de Catalunya a les altres regions de l’estat. Per això els unionistes insisteixen tant a pretendre modificar el model d’escola i en criticar TV3. Ciudadanos va néixer amb aquest objectiu, i els seus promotors no se n’amagaven. Intenten, per tots els mitjans, fer descarrilar una convivència lingüística gairebé exemplar. Si assolissin l’objectiu de limitar l’ús de la llengua catalana a l’àmbit privat, a continuació incidirien en altres particularitats catalanes (mitjans de comunicació públics, etc.), sempre buscant l’objectiu de l’assimilació. Intueixo, però, que, per més que s’hi esforcin, no se’n sortiran.

Catalunya no és Múrcia ni ho serà, amb tot el respecte pels murcians. I, sortosament, Catalunya tampoc és, només, la clientela de Ciudadanos. Per més que ho intentin, els unionistes no podran destrossar la convivència del país. L’enriquiment que representa dominar més d’una llengua des de ben petits no té preu, i cal defensar el sistema actual amb dents i ungles. Aquesta és la realitat de Catalunya. Un ciutadà bilingüe està més preparat per anar pel món que un ciutadà monolingüe, i dir això no és supremacisme sinó una obvietat inqüestionable. Per això els unionistes, via assimilació, es volen carregar el sistema igualant per sota, buscant que Catalunya acabi sent com Múrcia. Però Catalunya no és Múrcia ni ho serà. I qui diu Múrcia diu Madrid o La Rioja.

dimecres, 27 de juny de 2018

Girar full? De cap manera

Com aquell que no diu res, Pedro Sánchez va manifestar ahir a Alemanya que tothom hauria de girar full sobre els fets de l’1 d’octubre, i va aclarir que dient tothom es referia, naturalment, també als catalans. Amb això el president espanyol va demostrar que no ha entès res de res. Girar full vol dir oblidar, passar pàgina, d’uns fets que, si més no jo, no podré oblidar mai. Que les autoritats espanyoles, suposadament democràtiques, enviessin la policia a atonyinar catalans que només pretenien introduir una papereta en una urna formarà part de la història fosca d’Espanya, un capítol negre més, i com a fet històric contra Catalunya molts catalans no ho oblidarem mai. És per això que molts ciutadans hem suggerit que els ajuntaments catalans haurien de rebatejar una plaça o un carrer com a “1 d’octubre del 2017”, perquè aquesta data no s’oblidi mai, i especialment tinc al cap els ferits d’aquell dia i els empresonats i exiliats com a conseqüència d’aquells fets. Sé molt bé que a Barcelona això de moment no es farà, ja que l’alcaldessa Colau té uns altres interessos particulars que apunten a altres escenaris polítics, però espero que el pròxim alcalde de Barcelona faci cas a aquesta petició.

dilluns, 25 de juny de 2018

El respecte se l’han de guanyar

A partir de determinades interlocutòries i sentències judicials més que sorprenents que s’han fet públiques darrerament, molt objectades per una bona part de la societat, sovint se’ns diu que les decisions judicials s’han de respectar sempre, encara que no les compartim i hi discrepem. Doncs bé, per més que ens ho demanin, no es pot pretendre que la ciutadania respecti determinades decisions judicials amb les quals hi discrepa una bona part de la societat. El respecte ciutadà que es reclama pels jutges ni és automàtic ni surt de franc; els jutges se l’han de guanyar diàriament amb la seva feina. Els jutges no poden pretendre que els ciutadans els respectem si ells, abans, ens han demostrat que, mitjançant algunes interlocutòries i sentències, no respecten la ciutadania que els paga el sou. I aquí podríem parlar d’algunes decisions judicials recents que tots tenim al cap i que fan posar vermell a qualsevol persona que cregui en un sistema judicial democràtic i respectuós amb la ciutadania. En definitiva, contràriament a les pretensions d’alguns, en una democràcia els ciutadans no estan al servei dels jutges. És exactament al revés.

dijous, 21 de juny de 2018

Badalona, final de trajecte

A Badalona hi havia una alcaldessa d’esquerres que fa tres anys va arribar al càrrec mitjançant un pacte polític agafat amb pinces que a una part de la societat badalonina va costar d’entendre. Però això ara és indiferent, a la política local ja se’n veuen de pactes estranys, i el fet és que l’alcaldessa ha governat tres anys aquella ciutat amb una relativa tranquil·litat. Però fa poc l’alcaldessa es va haver de sotmetre a una moció de confiança i la va perdre, i allò va ser el principi del final del seu mandat. Posteriorment els partits del 155 (PSC = Populares, Socialistes i Ciudadanos) van presentar una moció de censura que ahir, finalment, li va fer perdre la poltrona consistorial.

El nou alcalde ha tingut el suport formal de la coalició unionista per fer-se amb la poltrona, i haurà de governar fins a les noves eleccions (maig 2019) amb moltes dificultats. Es fa difícil de fer un balanç dels tres anys de mandat de l’alcaldessa, ja que tot depèn de si escoltes als uns o escoltes als altres. Dit això, la lliçó que se’n pot extreure del cas de Badalona és que quan governes en minoria no pots actuar com si disposessis d’una majoria absoluta. L’alcaldessa sortint això no ho va acabar d’entendre, i d’aquí la pèrdua de la moció de censura que li va presentar l’oposició. Dit això, l’alcalde entrant tampoc sembla haver entès que està encara més en precari que la seva antecessora en el càrrec. En fi, els badalonins necessitaran tenir molta paciència fins a les noves eleccions, d’aquí a onze mesos.

dilluns, 18 de juny de 2018

Els germans Roca i La Zarzuela

En vista que les administracions públiques gironines, a parer meu amb molt bon criteri, no estan disposades a cedir un espai públic per fer una festa monàrquica, la Zarzuela n’ha buscat un de privat i sembla que ja l’ha trobat. Es tracta d’unes instal·lacions propietat del restaurant El Celler de Can Roca. No he llegit enlloc si els germans Roca ho cedeixen gratis o cobrant, però això és del tot irrellevant. Són els amos d’un negoci privat i amb el seu restaurant poden fer el que vulguin. Només faltaria! Si per aquest motiu els baixessin les reserves, cosa que dubto que passi però que tampoc s’ha d’excloure, són ells i només ells els que en patiran les conseqüències. Llavors, on és el problema? Resumint, no entenc les crítiques als germans Roca per haver pres una decisió que només els pertoca a ells. O és que alguns volen que a Catalunya s’imposi el pensament únic?

dijous, 14 de juny de 2018

Què podem esperar de Sánchez?

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de juny de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.864 de La Veu de l'Anoia)

S’espera que el govern Sánchez comporti alguns canvis. Però també podria ser que, a l’hora de la veritat, aquests es limitin a purs canvis de maquillatge. Segur que canviaran algunes coses, encara que alguns potser les consideraran més simbòliques que amb efectes pràctics sobre la població. De fet, el primer canvi ja es va poder veure amb l’acte de la jura del càrrec, el qual, per primera vegada des de la mort de Franco, es va fer sense exhibir la Bíblia i el crucifix. És només un petit detall però prou significatiu, tenint en compte que Espanya fa quaranta anys es va declarar constitucionalment aconfessional. És indiscutible que en un estat aconfessional la simbologia religiosa ha de quedar al marge de l’acció política, però aquí s’han necessitat quatre dècades per aplicar-ho.

Ara bé, que s’hagi tardat tants anys per acomodar la formalitat de l’acte de la jura del càrrec al mandat de la constitució que alguns tant diuen defensar confirma que les institucions escleròtiques de l’estat—que sortosament no són totes però sí unes quantes— tenen clares reminiscències franquistes. Els fets ens demostren que no deu ser fàcil acomodar-se a la realitat del segle XXI amb mentalitat del segle XX. A la mort del dictador, la transició política va tenir moltes mancances, i quatre dècades després encara les estem pagant. Si per eliminar un petit detall com l’exhibició de la Bíblia i el crucifix han necessitat tants anys, quant de temps necessitaran per modificar coses més substancials?

Poques coses canviaran amb Sánchez. El suport parlamentari que l’ha portat a la presidència és tan políticament transversal i agafat amb pinces que li serà molt difícil obtenir el consens necessari per assolir els canvis que es proposi. A Espanya, els dos problemes cabdals són, ara mateix, la corrupció política i el conflicte català. Si ens centrem en la corrupció, així com Rajoy passarà a la història com el responsable del partit de la Gürtel, Sánchez ho farà com el responsable del partit dels ERES d’Andalusia, amb unes implicacions econòmiques tant o més importants que la corrupció del PP. Sánchez acabarà com Rajoy.

I si ens ho mirem des de Catalunya, la visió que PP i PSOE tenen sobre el conflicte català és molt similar, i les solucions que proposen són pràcticament les mateixes. Així, cal recordar que el càstig aplicat per Rajoy contra Catalunya en forma de 155 va ser prèviament beneït per Sánchez. El problema de fons és que tant a Rajoy com a Sánchez no els agrada com voten els catalans. Vet-ho aquí.

dimarts, 12 de juny de 2018

Enfrontament civil?

La frase textual de Borrell és “estamos al borde de un enfrentamiento civil”. Analitzem-la. A Catalunya, estem al límit d’un enfrontament civil? Jo diria que no, tot i que d’intents n’hi ha hagut uns quants. A Catalunya s’han produït episodis de violència, i la violència institucional de l’1 d’octubre n’és el millor exemple. Però no és pas l’únic: allà on s’ajunten unes quantes banderes espanyoles (amb l’escut oficial d’ara o amb l’àguila de temps passats) la festa acostuma a acabar a cops de puny i garrotades. Això és una evidència, i d’exemples en sobren. Ara bé, Borrell no enganya. Des de pretendre desinfectar a qui territorialment no pensi com ell, el seu discurs violent va en augment. No amaga les seves intencions. Amb aquestes afirmacions Borrell i els seus socis del 155 busquen l’enfrontament civil. L’unionisme sap que amb violència sempre guanyarà la partida, tota vegada que, si per una cosa s’ha definit el moviment independentista, és pel seu pacifisme. El monopoli de la violència institucional és en mans de les institucions de l’estat, és a dir, de Borrell i els seus col·legues del consell de ministres. Borrell, des de la seva visió colonialista de l’estat, està demanant més xarop de bastó, més mà dura, més generar pànic a la població díscola, i ho fa d’una manera absolutament irresponsable. Borrell no ha cregut mai en una solució política pactada amb Catalunya. Per resoldre el conflicte català de camins només n’hi ha dos: urnes i paperetes, tal com demanen els independentistes, o enfrontament civil. Borrell, dissortadament, té molt clar quina és la seva opció.

divendres, 8 de juny de 2018

La quota Telecinco

Fins que Pedro Sánchez l’ha nomenat ministro ignorava qui era Màxim Huerta, la quota Telecinco del nou gobierno d’Espanya. No he llegit cap dels llibres que han aparegut al mercat amb la seva signatura, entre altres motius perquè no llegeixo novel·la. Però he llegit tuits seus de fa anys i també alguns de fa quatre dies, i ja n’he tret una conclusió: aquest personatge és un perfecte mal educat. És del tarannà de la cosa fàcil i sense complicacions, tan propi dels teleespectadors habituals de la cadena italiana. Forma part d’aquella mena de gent que persones amb un nivell baix d’exigència troba simpàtica, allò del ji ji ji ja ja ja i no em compliquis més la vida. Veig que sovint s’ha despatxat a gust contra els catalans independentistes, contra els negres, i contra altres col·lectius igualment respectables que ara mateix no recordo. En fi, em sembla un personatge totalment prescindible, i segur que no passarà a la història de la política espanyola. Això sí, mentre disposi d’altaveus oficials a mà tindrà entretinguts els espanyols que acostumen a mirar Telecinco, que són molts. Resumint i sent generós, al tal Huertas l’inclouria dintre de la categoria de la genteta.

dimecres, 6 de juny de 2018

Borrell, una mala opció

El presidente Sánchez s’ha equivocat de mig a mig nomenant Borrell com a ministro. Borrell i el seu anticatalanisme militant no sembla una bona opció per formar part d’un gobierno que proclama que es proposa millorar la seva relació amb Catalunya. Així, deixant de banda la seva afició a manifestar-se amb peperos, tabarnesos, ciudadanos, sociedad civil i grupuscles violents de l’extrema dreta extraparlamentària, alguns no hem oblidat altres episodis negatius de la seva biografia. El seu final forçat com a alt càrrec d’hisenda per coses lletges dels seus col·laboradors més directes, la pèssima gestió d’Abengoa, la seva mala bava i els insults gratuïts adreçats al vicepresident Junqueras, els insults greus al 48 per cent dels catalans, etc. Borrell és un mal començament si es vol suavitzar la relació entre Espanya i Catalunya, a no ser que l’objectiu real de Sánchez sigui exactament el contrari, cosa que tampoc s’hauria d’excloure. L’aspecte positiu de l’opció Borrell és que tot indica que el nou gobierno espanyol durarà molt poc.

dilluns, 4 de juny de 2018

Fora de context

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de maig de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.862 de La Veu de l'Anoia)

El MHP Quim Torra està rebent crítiques a dojo per alguns dels seus escrits antics, prescindint del context en el qual els seus textos van ser publicats. Convindrem que no és el mateix una frase llegida fora de context que considerada com a part d’un tot. Dient exactament el mateix, d’una frase aïllada en podem treure una conclusió oposada de la que trauríem si fos considerada en el seu context. Si només valoréssim textos llegits fora de context, crec que ningú se salvaria de la crítica. Jo mateix, amb més de dos mil articles publicats en diferents mitjans i més de quinze mil piulades a la xarxa, estic convençut que no superaria el llistó de la correcció política. Però com que mai he aspirat a ocupar un càrrec polític, no m’he preocupat d’eliminar res. Els meus escrits reflecteixen el meu pensament del moment que els vaig escriure. Avui, en un context diferent, més d’un potser el matisaria.

Per tal d’intentar evitar linxaments polítics com els que està patint el president Torra, hi ha qui es dedica a eliminar escrits que poden generar confusió, i mort el gos morta la ràbia. Gairebé tots els polítics que accedeixen a un càrrec públic ho fan, o encarreguen a algú que els faci aquesta tasca feixuga. De vegades, però, quan es decideix eliminar part de la producció literària publicada ja és massa tard, i algú ja ho ha copiat en espera d’aprofitar-ho més endavant per atacar l’adversari. No cal dir que en política no tot s’hi val, però alguns consideren que qualsevol arma per desqualificar l’adversari és vàlida per intentar assolir els seus interessos polítics i/o personals. És trist però és així.

El president Torra ja va fer el que ell va considerar que havia de fer, és a dir, disculpar-se i demanar perdó a qui s’hagi sentit ofès per la seva producció literària d’anys enrere. Altres polítics no han estat capaços de fer el mateix per coses molt més greus. D’exemples en sobren. Entre tot el catàleg d’insults que ens puguem imaginar, als independentistes ens han dit racistes, nazis, nazionalistes (amb zeta) i supremacistes, i tot per pretendre organitzar democràticament la gestió política de Catalunya al marge d’Espanya. Tinc la sensació que si comparéssim els insults provinents de l’unionisme cap a l’independentisme amb els que van en sentit contrari, l’activitat dels primers guanyaria per amplia golejada. És una sensació, però, que no puc demostrar. Sigui com sigui, insultar gratuïtament l’adversari acostuma a ser l’eina de qui no té arguments per defensar la seva posició.

divendres, 1 de juny de 2018

Canvi d’inquilí a La Moncloa

Sánchez és el nou inquilí de La Moncloa però, si observem la seva trajectòria política, conclourem que, per la seva manifesta inconsistència, és un personatge que no acaba de generar confiança. No oblidem que Rajoy ha sigut president del govern fins avui gràcies a Sánchez, i que a partir d'avui deixa de ser-ho gràcies a Sánchez. És una mica com Rivera, que també va passar d’oposar-se a Rajoy a donar-li el suport necessari per a governar i convertir-se en el seu soci de facto.

Aquests tres personatges són els responsables de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i tot el que de negatiu ha comportat per als catalans, perquè de positiu el 155 no ens ha portat res de res. La característica comuna dels partits que representen aquests personatges és que no els agrada com votem els catalans, i com que fins ara s’han negat a buscar una solució per la via política i democràtica, la busquen per la via judicial... sabent que no la trobaran.

Veurem com es desenvolupen els fets a partir d’ara. M’agradaria equivocar-me però la meva impressió és que, en clau catalana, amb el nou govern de Madrid no anirem enlloc. Amb el triomf de la moció de censura hi ha, però, una cosa positiva, i és que Rajoy deixa de tenir protagonisme en aquest escenari. Però també n’hi ha una de negativa, i és que sobre el conflicte català Sánchez pensa exactament el mateix que Rajoy. Els catalans seguim tenint mala peça al teler.

dimecres, 30 de maig de 2018

Moció de censura amb visió catalana

Demà i divendres es debatrà i votarà la moció de censura que pretén fer fora Rajoy (PP) per posar Sánchez (PSOE) al seu lloc. Veig amb bons ulls fer fora Rajoy però no estic gens d’acord que el recanvi hagi de ser Sánchez. Això seria com sortir del foc per caure a les brases. Mirat des de Catalunya, votar a favor d’un individu que s’ha dedicat a insultar greument el President de la Generalitat i, en general, a desqualificar i menystenir els catalans independentistes, no em sedueix gens. No entenc els posicionaments cada dia menys ambigus d’Esquerra i el PDECat per votar a favor de Sánchez. La paciència dels catalans independentistes no és infinita, però si ara els dirigents dels partits independentistes tornen a fer el ruc, tenen tot el dret a tornar-se a equivocar. Intueixo, però, que perdran molts vots, més dels que es pensen. Si aquests partits acaben votant a favor de Sánchez, crec que a les pròximes eleccions mols independentistes no podrem votar per manca d’oferta electoral. Així de clar. Serà un vot de càstig en forma d’abstenció. Alguns dirigents dels partits independentistes de Catalunya potser s’haurien de plantejar anar-se’n cap a casa, com a mínim per incompetents.

dilluns, 28 de maig de 2018

Del cel a l’infern en un parell de dies

La setmana passada el PP va passar, en només un parell de dies, del cel de l’aprovació dels pressupostos i la tranquil·litat que aquest fet representa, a l’infern de la sentència de la Gürtel i la detenció de Zaplana. La moció de censura presentada pel PSOE segurament no prosperarà però, sigui com sigui, aquest cicle dels populares governant Espanya sembla que el podem donar per acabat. Pot ser una qüestió de setmanes o de mesos, però no anirà massa més enllà. Ara es tracta d’explicar als ciutadans que quan els partits governants roben ens estan robant a tots, que aquesta obvietat no tothom la té prou clara. I encara que quedin uns votants residuals que mantinguin la confiança en aquest partit, aquests vots no seran suficients per poder governar. Fa de mal dir qui formarà part del govern que més d’hora que tard substituirà Rajoy a La Moncloa, però el cicle PP s’ha acabat. No cal dir que tot i que el càstig als populares serà del tot merescut, les alternatives de govern tampoc són com per tirar coets. Venim de temps foscos i ens esperen temps igualment foscos, però almenys el PP el tindrem endreçat una bona temporada. Qui no es conforma és perquè no vol.

divendres, 25 de maig de 2018

Sánchez està aMORTitzat

Després de la sentència de la Gürtel hi ha qui s’ha plantejat presentar una moció de censura contra Rajoy. Si la presentés el PSOE, segona força parlamentària d’Espanya, amb Sánchez com a candidat, els de Podemos ja han dit que hi donarien suport. Però no ens enganyem, Iglesias no vol un president socialista sinó només desgastar el PSOE amb una derrota de la moció. Ciudadanos, de moment, calla, i el PSOE també ha emmudit. Aquesta és la situació quan escric aquestes notes.

Analitzem la situació política de cadascun dels protagonistes. Rajoy està ferit, però això no vol dir que no es pugui recuperar, i més ara, amb els pressupostos aprovats i els dos anys de tranquil·litat que això representa. En canvi, Sánchez i el seu partit, el PSOE, estan ferits de mort, i ells ho saben. I la gran incògnita és què pot fer Ciudadanos, ara que totes les enquestes els donen com a favorits.

El meu pronòstic és que, si hi ha moció del PSOE, aquesta no triomfarà, bàsicament per la manca d’interès de Ciudadanos, ja que l’objectiu de Rivera és accedir a La Moncloa, quan toqui, via eleccions; fins que no hi arribin, desgastar el PP serà la seva tasca. I sense el concurs de Ciudadanos, dubto molt que els partits nacionalistes (el seu vot seria imprescindible) s’avinguessin a permetre que Sánchez fos el nou president. Seria com sortir del foc per caure a les brases. Sánchez està aMORTitzat.

dimarts, 22 de maig de 2018

El Podemos de dreta els està sortint ultradretà

Sempre s’havia dit que per governar Espanya es necessitaven partits més aviat de centre que d’extrems, però ara aquesta norma es podria trencar. Josep Oliu, president del Banc Sabadell, va dir que, amb l’aparició de Podemos, Espanya necessitava un Podemos de dretes, com per compensar políticament el Podemos original, el de Pablo Iglesias, que suposadament és un partit d’esquerres.

Observant els darrers moviments cap a posicions ultradretanes del partit de Rivera, tot indica que el Podemos de dretes que demanava Oliu ja comença a ser una realitat, i es diu Ciudadanos. Un dia seria interessant investigar qui finança Ciudadanos, i no estic insinuant res. Però Rivera no es conforma a ser de dretes sinó que vol governar Espanya des de posicions ultradretanes, superant al PP per la dreta.

El PSOE n’és conscient i també intenta pujar al carro ultradretà. En aquest sentit, els últims posicionaments polítics de Pedro Sánchez són vergonyosos, i em quedo curt en la qualificació. La seva franquícia catalana tardarà dècades a tornar a aixecar el cap. A la vista d’un panorama tan canviant, el PP té mala peça al taler, i el dubte és quan acabarà desapareixent com a partit. De mèrits n’han fet molts.

divendres, 18 de maig de 2018

El paper de les víctimes

(L’article original en versió paper es va publicar el 11 de maig de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.860 de La Veu de l'Anoia)

Amb la dissolució d’ETA surten a la llum diverses particularitats sobre les víctimes i les organitzacions de víctimes de les quals fins ara no es parlava gaire, o que només estaven a l’abast dels especialistes. La trista realitat és que les víctimes del terrorisme —òbviament no parlo dels morts sinó dels familiars i les persones afectades que han sobreviscut— han sofert dos grans escarnis per part de l’estat: per una banda han estat menystingudes, oblidades i fins i tot maltractades per les institucions estatals, i per l’altra han estat utilitzades i manipulades pels partits polítics. Així, en molts casos la foto amb la víctima del terrorisme només era l’excusa per assolir objectius polítics com ara guanyar eleccions. Alguns afectats aviat se’n van adonar i es van desvincular de les seves organitzacions abans d’acceptar entrar en el joc de la manipulació, per part dels partits polítics, a canvi d’unes engrunes. És vergonyós constatar com al llarg dels anys alguns partits han aprofitat aquestes organitzacions en clau electoral, exclusivament en benefici propi, i com algunes víctimes s’han deixat manipular a canvi d’un plat de llenties en forma de subvencions i alguna condecoració.

Seria inoportú donar noms de persones i organitzacions que tots tenim al cap, ja que les víctimes mereixen el màxim respecte i solidaritat per part de la societat. Però que hi ha organitzacions polítiques que s’han aprofitat i s’aprofiten de les víctimes resulta inqüestionable. Els governs espanyols, tots, han manipulat les organitzacions de les víctimes del terrorisme, i quan els ha convingut els han concedit un protagonisme polític del tot immerescut. Amb la dissolució de la banda, algunes organitzacions i víctimes pretenen donar pautes sobre com s’hauria d’actuar a partir d’ara en temes de política penitenciària i gestió política futura. Però les víctimes del terrorisme són les menys indicades per dir què s’hauria de fer en el futur, quin tractament han de tenir els terroristes empresonats, com s’ha de gestionar l’acostament dels presos a les presons basques que marca la llei, i quina ha de ser la política d’indults, si és que n’hi ha d’haver alguna. Els únics culpables d’aquest desastre que ha durat més de mig segle són els terroristes, però cal dir també que alguns polítics han mirat de treure el màxim profit de les desgràcies alienes, en benefici propi. A la seva manera (segurament s’han quedat curts), els terroristes han demanat perdó; els polítics, però, difícilment ho faran.