.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dissabte, 24 de setembre de 2016

Euskadi i Galícia, jornada de reflexió

Abans d’ahir va començar la tardor meteorològica però dilluns, amb els resultats de les eleccions basques i gallegues, començarà una tardor que se’ns farà molt llarga i que, políticament, serà de les més calentes dels últims anys.

divendres, 23 de setembre de 2016

Lisboa vs. Barcelona: els carteristes


(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de setembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.774 de La Veu de l'Anoia)

Espanya sempre s’ha mostrat prepotent amb Portugal, i sempre ha viscut d’esquena al germà pobre peninsular. La premsa espanyola considera que tot allò que passa al sud de Galícia i a l’oest de La Raya —la frontera que separa Extremadura de l’Alentejo— no té cap interès. Cal dir que aquesta situació no es dóna en sentit contrari. Mentre la premsa portuguesa parla molt d’Espanya i els portuguesos estan perfectament informats sobre què passa al país veí, la premsa espanyola es limita a parlar de Portugal només quan es produeixen desgràcies, com un greu accident o un gran incendi forestal, un clàssic de cada estiu. S’ha de dir, però, que aquesta anormalitat s’ha corregit una mica en els últims anys, quan Lisboa s’ha convertit en un destí clàssic de cap de setmana.

Des de fa bastants anys he viatjat amb una certa freqüència a Lisboa, una ciutat amable i agradable. El ciutadà portuguès potser és més eixut que l’espanyol, però és, de lluny, molt més educat: els portuguesos no criden. Ara, a Lisboa, també tenen molt turisme. I, com aquí, els lisboetes pateixen els problemes associats a un turisme creixentment massificat i concentrat en pocs espais de la ciutat. És una massificació comparable a la de Barcelona, de la qual en gaudeix qui en fa negoci i la pateix la resta.

Els carteristes dels tramvies lisboetes, per exemple, són tota una institució. Cal anar sempre alerta. Alerta amb les motxilles penjades a l’esquena i les bosses de mà que no tanquen bé. Els carteristes es concentren en les línies més turístiques, i també van disfressats de turistes. Si no ets d’allà, a primera vista són difícils d’identificar; després, quan els veus actuar amb aquell savoir-faire t’adones que la seva gran professionalitat està, com a mínim, a l’alçada dels carteristes de Barcelona.

Davant d’un problema com aquest, les autoritats poden ignorar-lo i amagar el cap sota l’ala, o fer-hi front sense complexos. Doncs bé, les autoritats lisboetes ja fa anys que van optar per reconèixer obertament el problema, i intenten minimitzar-lo avisant profusament les víctimes potencials amb grans cartells penjats als tramvies així com als indrets més turístics. Com a usuari regular del transport públic barceloní m’agradaria veure avisos similars. Si les autoritats reconeguessin obertament el problema i avisessin, els carteristes de Barcelona no ho tindrien tan fàcil. Quan veig els turistes japonesos a la zona de la Sagrada Família amb aquella despreocupació per les seves pertinences se’m posen els pèls de punta.

dimecres, 21 de setembre de 2016

Baralles a l’esquerra de l’esquerra

També hauria pogut titular aquest article com baralles entre comunistes, perquè la majoria dels seus protagonistes reivindiquen aquesta ideologia com l’objectiu màxim dels seus desitjos polítics. Així, un dels grups parlamentaris més peculiars del Parlament de Catalunya, peculiar també per l’estrany nom escollit, és CSQEP, Catalunya Sí Que Es Pot. QWERTY en llenguatge popular. Es tracta d’una coalició formada per una amalgama de vells comunistes, vells no necessàriament per edat sinó per defensar unes idees polítiques que sempre que s’han aplicat s’han demostrat nefastes pels ciutadans que les han patit a l’URSS i l’Europa de l’Est, a Corea del Nord, a Cuba, Nicaragua, Veneçuela i altres països americans.

Són els hereus del vell i prestigiós PSUC, l’únic partit polític que va actuar, clandestinament, és clar, i jugant-se literalment la vida, durant la nit negra del franquisme. Des de les antípodes ideològiques no em cauen els anells per manifestar que algun dia haurien de rebre un homenatge transversal, ben merescut, per part de la societat catalana.

Però des que es va donar per políticament amortitzat el PSUC els seus hereus es presenten, normalment col·ligats, amb dues marques. Per una banda, la més institucional ICV, amb una llarga experiència de govern a la ciutat de Barcelona i conurbació. Un exemple són els 32 anys seguits (1979-2011) governant l’ajuntament de Barcelona juntament amb la franquícia catalana del PSOE, i ara ja en porten més d’un governant amb els podemitas i comuns de la senyora Colau. L’hereu menor és EUiA, de caràcter teòric més radical però, als efectes pràctics, un xaiet obedient a ICV a canvi de tocar una mica de poder. Als fets em remeto.

En fi, la guerra d’egos dels hereus del PSUC es veia venir des del dia que van decidir anar plegats amb els Podemitas, i ara sembla que estem a punt d’assistir a un inevitable xoc de trens perfectament previsible. Caràcters tan forts com el del diputat Coscubiela, demostració pràctica de com un bon sindicalista pot esdevenir un mal polític, o el del diputat Franco que es fa dir Rabell, del qual deien que com a líder veïnal no ho feia pas malament, difícilment poden formar equip amb un personatge amb un afany de protagonisme inusitat com Albano Dante Fachín, que en poc temps ha passat de ser l’editor d’una revista de poble, Cafè amb Llet, a liderar la franquícia catalana de Podemos. La guerra està servida.

dilluns, 19 de setembre de 2016

Mafalda

Mafalda és una nena de sis anys que fa de protagonista d’un còmic en format de tira diària que es va començar a publicar fa 52 anys. La tira s’ha publicat i es continua publicant en diaris de tot el món. El seu autor és l’argentí Joaquín Salvador Lavado, més conegut com a Quino, fill d’emigrants andalusos.

Mafalda es mostra sempre molt crítica amb tot el que no li agrada i en les seves tires còmiques mostra un interès molt especial pels temes polítics. Les seves sentències s’han fet famoses arreu, i com que es dóna el cas que coincideixo amb aquestes dues característiques —la crítica i l’interès per la política— sovint em sento força identificat amb aquest entranyable personatge.

Una de les seves frases m’agrada especialment: “M’estimo més causar molèsties dient la veritat, que causar admiració explicant mentides”. No cal dir que la veritat pot tenir moltes lectures i no voldria pas donar a entendre que tant la Mafalda com qui això escriu en tenim el monopoli. Però, dit això, m’agrada molt més la gent que defensa les seves posicions prescindint de les molèsties que pugui causar que la que sempre intenta queda bé amb tothom. La majoria dels nostres polítics quedarien enquadrats en aquest segon grup. Dissortadament.

divendres, 16 de setembre de 2016

Tres quarts de nou

Hi ha qui pateix una confusió —vull pensar que involuntària— entre els termes llegir i interpretar, i a partir d’aquesta confusió es poden treure conclusions lingüísticament errònies. Un text o una expressió oral només es poden interpretar de manera textual. Així, l’expressió tres quarts de nou de lectura només en té una: tres quarts de nou. Una altra cosa ben diferent és interpretar què ens diu un rellotge clàssic (una esfera amb dues agulles) quan marca que són tres quarts de nou. En aquest cas les interpretacions no necessàriament han de ser coincidents. A uns —a mi, per exemple— ens sembla lògic i racional traduir aquella imatge per tres quarts de nou. Un britànic, en canvi, ho traduirà per a quarter to nine. Un espanyol en dirà las nueve menos cuarto, o las ocho cuarenta i cinco. Cada llengua té les seves normes i particularitats. Així, per més que algú, des del seu particular, i equivocat, punt de vista, pugui considerar-ho més lògic i racional, en català és incorrecte i poc respectuós amb la nostra llengua parlar de les vuit quaranta-cinc. Les interpretacions orals o escrites que es poden fer d’una esfera i dues agulles són convencionalismes que varien d’una llengua a una altra, i totes s'han de respectar. Pretendre imposar, com fan algunes persones amb mentalitat tancada, la forma de dir l’hora mitjançant la traducció literal de la seva llengua (posem per cas, l’espanyol) a una altra (posem per cas, el català) no deixa de ser una forma més de colonialisme. En aquest cas, colonialisme lingüístic.

dimecres, 14 de setembre de 2016

El Fuenteovejuna de la premsa espanyola

Des de l’endemà de les últimes eleccions estatals assistim a una pressió mediàtica generalitzada cap a Pedro Sánchez que fa rumiar molt sobre el paper de la premsa i de determinats partits polítics en democràcia. Així, ara, el Fuenteovejuna todos a una de la majoria dels mitjans de comunicació espanyols contra el líder del PSOE pretén fer-lo responsable de la convocatòria d’unes molt probables terceres eleccions. Ho diuen des del mes de juny i ho repeteixen dia sí i dia també, i sembla que només per això ja hagi de ser veritat. Doncs no, no és veritat, Sánchez no serà el responsable d’haver de repetir eleccions.

Seria bo que tots plegats fóssim capaços d’estudiar la situació amb una mica més de perspectiva històrica. La causa principal d’haver de tornar a les urnes al desembre ha estat la prepotència de Rajoy i els seus ministres exercida en els darrers quatre anys de majoria absoluta parlamentària. Un incís: són els mateixos mitjans que diuen que Catalunya, tot i tenir una majoria absoluta parlamentària independentista, no té una majoria social, ja que el suport electoral dels partits independentistes només és del 48 per cent. Però s’amaga interessadament que la majoria absoluta de Rajoy encara tenia un suport electoral menor: el 44 per cent.

Sánchez demostra que el seu és un posicionament coherent: complir el programa electoral. No poden dir el mateix populares i ciudadanos, que han incomplert repetidament els seus compromisos amb els votants. Unes polítiques autoritàries i recentralitzadores, unes lleis que en un país normal no passarien el llistó dels mínims estàndards democràtics, i una manca absoluta de respecte cap a l’adversari ha estat durant quatre anys una combinació políticament tòxica que ara, lògicament, passa factura al partit més votat. El culpable, doncs, no és Sánchez; es diu Mariano Rajoy.

dilluns, 12 de setembre de 2016

Ahir? Rebé, un èxit

(Il·lustració trobada a la xarxa; desconec qui n’és l’autor)

Per raons que no són del cas, de les últimes cinc diades només vaig participar en la primera (2012). Tot i seguir-la des de la distància, no tinc cap dubte que les concentracions populars d’ahir van tornar a constituir un gran èxit d’organització i de participació. Ara bé, entrar en el debat de les xifres d’assistents és molt cansat i no porta enlloc; no les sabrem mai. Són xifres que varien molt segons provinguin dels organitzadors, de les policies municipals, dels partits polítics, de la Delegación del Gobierno, etc. Cadascú escombra cap a casa seva, i totes les parts involucrades fan trampa. I les que no en fan, fan trampeta. El fet és, però, que en les democràcies consolidades no es compten manifestants sinó vots, i ens hem de concentrar en això, en anar a votar quan toqui per més mandra que ens faci.

Diuen a l'oest que es de bien nacido ser agradecido. Aquest any cal agrair la col·laboració especial d’un tal Margallo, ministre del Gobierno de España, pel seu ajut inestimable en relacionar independentisme i terrorisme —va venir a dir que el primer és més dolent que el segon— just el dia abans de la manifestació. Aquí teniu les seves fastigoses declaracions; són de jutjat de guàrdia. Cal agrair també la col·laboració anticatalana dels grans diaris espanyols. Anticatalana en el sentit d’anar en contra de la voluntat majoritària dels catalans, és a dir, de poder votar què volem ser de grans. Avui en dia un editorial d’El Mundo és perfectament intercanviable amb un de La Razón, i viceversa. O amb un de La Vanguardia, o d’El Periódico. La consigna sempre és: contra la deriva independentista de Cataluña, todos a una. España Una, Grande y Libre. Ah, i sense oblidar aquella màxima que diu que el toro no sufre. Insuperable. Mentrestant, nosaltres anem marxant.

divendres, 9 de setembre de 2016

Burkini i nudisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de setembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.772 de La Veu de l'Anoia)

Per si hi ha algun lector que desconegui què és, el burkini és aquesta mena de vestit de bany femení, no cenyit, que només deixa al descobert cara, mans i peus. I com que veig que tothom s’atreveix a opinar sobre què s’hauria de fer amb les senyores que opten per anar a la platja amb el burkini, també em veig amb cor de dir-hi la meva.

Començaré dient que em costa d’entendre que hi hagi senyores que es trobin confortables amb el burkini, una peça de roba que, a més a més, un cop mullada deu ser bastant incòmode de portar. Però, dit això, em costa igualment d’entendre que hi hagi persones, incloent-hi també autoritats municipals i de més alt rang polític, que pretenguin que el burkini es prohibeixi. Aquesta mania de legislar-ho tot!

Qui sóc jo per imposar què s’han de posar —o què no s’han de posar— les senyores que van a la platja? Qui és un alcalde, o un ministre, per decidir com han d’anar vestides, o desvestides, les senyores que volen gaudir d’un bany? Al meu entendre, en aquestes coses les autoritats no hi haurien d’intervenir, que ja tenen prou feina.

Deixem el burkini i passem a les platges nudistes, que una cosa i l’altra estan més relacionades del que pot semblar. Hi ha un refrany que diu que “per tot hi ha de tot”, i ve a dir que a tot arreu hi ha persones de tota mena. Així, entenc perfectament que hi hagi persones a les quals no els agraden les platges on la gent va sense roba, com entenc també que n’hi hagin que siguin partidàries de practicar el nudisme.

A prop de Ciutadella hi ha dues cales que podríem qualificar de familiars, Macarella i Macarelleta. A la primera no s’acostuma a practicar el nudisme, a la segona sí. Doncs bé, és ben senzill. Segons quins siguin els teus gustos, quan ets a la zona tries a quina cala estens la tovallola. Cal regular-ho? Diria que no, aquestes coses s’autoregulen amb el temps, i amb l’ús del burkini segurament acabarà passant el mateix.

Amb l’ús del burkini, però, sí que hi veig un inconvenient que pot tenir conseqüències negatives per a la senyora que el porta. Així, qui utilitzi burkini ha de saber que, si se li presenta un problema quan és a l’aigua i no pot tornar a la platja pels seus propis mitjans, el salvament serà més llarg i complicat: no és el mateix arrossegar un cos amb bikini que un cos amb burkini.

Hauria pogut il·lustrar aquest article amb la foto d’un grup de monges catòliques banyant-se a la platja amb els seus hàbits. Però he decidit no fer-ho, que algú potser s’ho podria prendre com una provocació.

dimecres, 7 de setembre de 2016

És masoquista la meitat dels catalans?

Pocs negaran les moltes agressions, menyspreus i maltractes culturals, lingüístics, inversors, policials, judicials i de tota mena que Catalunya i els catalans estem rebent dia sí i dia també des del Gobierno i altres institucions públiques espanyoles. Ep!, me’n guardaré prou de dir, però, que l’agressora és Espanya. A Espanya hi ha de tot, també persones molt raonables, més o menys com passa a Catalunya. Avui no parlo del país sinó de les institucions públiques que el representen.

Sovint em pregunto per què el suport a la independència de Catalunya només té la simpatia de la meitat de la població catalana. Tanta ignorància hi ha entre els altres catalans, aquells que prefereixen continuar vivint sota la dependència aclaparadora d’una Espanya de caràcter colonial en gairebé tots els àmbits? Tan negativa veuen la proposta, al meu entendre i al de molta altra gent, més que raonable, de fer una aposta seriosa per establir un marc propi de relacions amb Europa, és a dir, de poder passar comptes directament amb Brussel·les evitant els actuals intermediaris, peatges i comissionistes de Madrid? Tanta por els fa la perspectiva d’un nou marc de relacions de bon veïnatge i tracte educat, de tu a tu, amb els nostres veïns espanyols?

Quantes més agressions s’hauran de rebre per fer obrir els ulls a tots aquells que encara no són capaços d’adonar-se de la realitat colonial aclaparadora —en el sentit més negatiu del terme colonial— que ens envolta? Però, ben mirat, tampoc s’ha d’excloure la possibilitat que molts catalans, els altres catalans que dèiem abans, siguin masoquistes de mena. I, si fos així, tot i que jo no ho crec, els defensors d’un estat propi tindríem mala peça al taler.

dimarts, 6 de setembre de 2016

Res és de franc

(Aquesta foto l’he tret d'aquí. De dreta a esquerra: Josep Pla, Francesc Pujols, Josep Maria de Segarra, Antoni López Llausàs i Josep Maria Planes. Any 1930.)

Francesc Pujols (1882-1962, escriptor i filòsof català) s’adreçava així a Josep Pla (1897-1981, escriptor i periodista català):

“Ja deu saber que jo sóc l’autor d’una frase que tingué molt d’èxit: la que diu que, a conseqüència de les condicions que aquest país té per comprendre la realitat, arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat... Ara li afegiré que no solament no tindrem res pagat, sinó que tot el que fem ens costarà caríssim...”

Normalment només es tendeix a recordar la frase destacada en negreta però, amb l’afegitó, Pujols tocava més de peus a terra i anava sobrat de raó. Ser realista és una virtut que no tothom és capaç de practicar, i el nostre feixuc dia a dia ens ho demostra.

Les coses no surten mai de franc, i les reivindicacions polítiques dels catalans, contràries als interessos d’un estat tan potent com l’espanyol, encara menys. Ara bé, que tinguin un cost, per elevat que sigui, no vol pas dir que no siguin justes i/o que siguin impossibles d’assolir.

Pensant en el meu futur i en el dels meus descendents, no cal dir que estic disposat a pagar la part alíquota que em toqui pel fet que Catalunya esdevingui un país independent, un país que pugui passar comptes directament amb Brussel·les prescindint dels actuals intermediaris. I com que estic convençut que pels catalans serà un bon negoci des de tots els punts de vista, al final tothom donarà per bones les travetes de tota mena que dia sí i dia també ens fan des de l’oest.

dilluns, 5 de setembre de 2016

Gestos populistes de cara a la galeria

Foto: btv.cat

S’ha fet públic (per exemple, aquí i aquí) que l’Ajuntament de Barcelona (sí, sí, el dels gestos populistes de cara a la galeria), va contractar un grup d’aturats de llarga durada amb l’encàrrec de localitzar, inventariar i començar el procés administratiu per fer retirar als propietaris dels edificis del districte de Nou Barris les plaques franquistes del Instituto Nacional de la Vivienda que encara estan penjades. Casualment, o potser no és tan casual, Nou Barris és el districte on, a les eleccions municipals, els comuns van tenir la millor collita electoral de la ciutat; van superar el trenta per cent dels vots, més del triple que els obtinguts a Sarrià. Un pot pensar —el pensament és lliure— que aquest nou gest populista de la senyora Colau vindria a constituir una mena de compensació en diferit pels serveis prestats en forma de vots.

És el mateix ajuntament que no fa gaire va canviar el nom de la plaça Lluchmajor per plaça de la República. No va quedar gaire clar si els comuns que ens governen es refereixen a les repúbliques —espanyola i catalana— proclamades als anys trenta del segle passat, o a la futura república catalana que ara mateix s’està gestant. Ara bé, observant com en els seus mítings polítics costa de trobar-hi senyeres —i ja no diguem estelades— i, en canvi, es mostren moltes banderes republicanes tricolor, és a dir, espanyoles, un pot concloure que, amb les noves plaques de la plaça Lluchmajor, els que s’anomenen capdavanters de la nova política es deuen referir a les velles repúbliques dels anys trenta del segle passat.

Es podrien posar molts més exemples dels gestos populistes amb els quals setmana sí i setmana també ens obsequia l’alcaldessa de Barcelona, però per no cansar el lector ho deixo aquí. D’aquestes actuacions de caràcter populista els dirigents comuns en diuen una nova manera de fer política, i hi ha ciutadans que s’ho creuen i tot. Al·là els conservi la vista!

dijous, 1 de setembre de 2016

Un matí d’agost a Barcelona (2/2)

(Ve d’aquí)

Travesso el mercat per dins quan encara no hi han les aglomeracions habituals dels turistes que van per lliure, i dels grups de turistes que porten guia amb paraigua aixecat per fer-se veure. Hi ha parades obertes però molts locals encara estan tancats, alguns tot just comencen a obrir. Al conegut Bar Pinotxo, per exemple, que els habituals diuen que ja no és el que era, encara tenen la persiana a mitja asta. La gent es lleva tard.

Segueixo baixant fins a Fernando (encara no m’he acostumat a dir Ferran), giro a l’esquerra i camino fins a la plaça de Sant Jaume. Em fico pel carrer del Bisbe i passo per davant de la Casa dels Canonges. Llavors entro a l’Arxiu Històric de la Ciutat i veig l’exposició “Les veus de les dones. Guerra Civil, Franquisme i transició”. Tot i que només entrar s’intueix la ideologia esquerranosa de qui l’ha muntat, l’exposició és prou digna; la recomano. Vaig després al Col·legi d’Arquitectes per veure l’exposició que porta per títol “50 anys d’arquitectura 1966-2016”. Francament, n’esperava molt més. Prescindible.

Llavors agafo el Portal de l’Àngel, i no puc evitar entrar a fer una ullada a la sabateria Casas. Per deformació professional, pregunto al dependent on han estat fabricades unes sabates que m’agraden i que estan molt bé de preu (encara estem en època de rebaixes). La seva resposta: són nostres, les fabriquem nosaltres. Jo insisteixo: però on, a Elda, a La Rioja, a Vietnam, a la Xina? On és la fàbrica? No em sap contestar. Marxo. Sense les sabates, és clar. Sempre m'agrada saber què compro, i més quan es tracta de productes relacionats amb el meu ram d'activitat professional.

Agafo el Tren de Sarrià de tornada i en menys d’un quart torno a ser al meu barri. Ja han posat els carrers però de gent se’n veu molt poca, i com que la xafogor ja comença a passar de mida dono per acabada l’excursió ciutadana. És hora d’engegar l’aire condicionat i, mentre em dedico a escriure aquest article, penso que a La Rambla ara ja no s’hi deu poder passar.

dimecres, 31 d’agost de 2016

Un matí d’agost a Barcelona (1/2)

Surto de casa d’hora quan, com qui diu, al barri encara no han posat els carrers. Agafo el Tren de Sarrià. A Sarrià encara no tenim metro, però tenim el Tren de Sarrià, una de les coses del nostre barri que, com va dir Josep Pla quan n’era veí, és l’única cosa que ha funcionat seriosament a Barcelona durant aquests últims anys. En uns deu minuts em planto a la plaça Catalunya. Surto per la porta que dóna al capdamunt de La Rambla i començo a caminar en direcció Colom.

Degut a la inflació de turisme que a Barcelona ho envaeix tot, un exercici aparentment tan senzill com aquest, caminar per La Rambla, fa anys que no el puc fer amb tranquil·litat. De fet, sempre que puc evito passar-hi. A les nou del matí, però, encara t’hi pots arriscar; els turistes encara dormen o, els més matiners, encara esmorzen. Bé, seguim. M’aturo un moment al Palau Moja per fer una gestió però no estic de sort.

Aprofito per entrar a l’Oficina de Turisme que hi ha als baixos d’aquell palau, però també estic de pega. Demano una cosa que necessito i que ells haurien de tenir, però resulta que no la tenen. L’excusa de la persona que m’atén: és que fa poc que hem obert aquesta oficina i això que vostè demana encara no ho hem rebut. Però vagi aquí al davant, al Palau de la Virreina, que ells potser ho tenen. No cal dir que a La Virreina tampoc trobo el que busco.

Segueixo Rambla avall intentant esquivar els tolls d’aigua que s’han format a resultes de la neteja del carrer, i truco a en M., que treballa molt a prop. Ens trobem al carrer Jerusalem i fem un cafè ràpid. Deu minuts escassos i segueixo la ruta. Observo que als porxos exteriors del Mercat de Sant Josep, més conegut com La Boqueria, les taules que la senyora Colau fa pocs dies va fer retirar han quedat substituïdes per rondalles de gent jove asseguda a terra. Resultat: ara els vianants encara disposen de menys espai per passar que abans.

(Segueix aquí)

dimarts, 30 d’agost de 2016

Conversa al Palau Moja

Ahir, dilluns 29 d’agost, poc més tard de les 9 del matí. El visitant arriba al Palau Moja (La Rambla cantonada Portaferrissa), que depèn del Departament de Cultura de la Generalitat, i s’adreça al segurata que hi ha al vestíbul. La conversa que tractaré de reproduir a continuació no la tinc gravada —gravar converses no ho faig gairebé mai, excepte si parlo amb Booking, Ryanair, Vueling i altres companyies amb les que he tingut males experiències comercials—, però va anar més o menys així:

-Bon dia. Voldria veure el senyor ics.
-No hi és.
-Quan hi serà?
-Ara està de vacances.
-Quan les acaba?
-No en tinc ni idea (textual).
-Pot preguntar a algú del seu despatx quan tornarà el senyor ics?
-Esperi’s, que ho provo (ja amb una mica de mala cara).
-Que no li agafen el telèfon?
-No, no hi deu haver ningú.
-Pot preguntar-ho al despatx del costat?
-No, al despatx del costat segur que no ho sabran (ja amb cara d’emprenyat).
-Puc pujar jo a dalt i preguntar-ho personalment?
-No, no li puc permetre que pugi (molt contundent).
-Doncs pot tornar a insistir?
-No contesten, deuen haver sortit.
-Quan pensa que tornaran?
-No en tinc ni idea, si es vol esperar una estona, vostè mateix.
-Però, per vostè, quan és una estona? És que jo tinc altres coses a fer.
-No li puc dir.
-Miri, vaig a fer un encàrrec aquí al costat i tornaré d’aquí a un quart, a veure si mentrestant vostè ja ho ha esbrinat.
-Esperi un moment, que ho torno a provar. (Sembla que li agafen el telèfon, i ho pregunta). Miri, em diuen que ho torni a provar el dia 1, que potser el senyor ics ja serà aquí, però que no és segur que hi sigui.
-Vol dir dijous que ve?
-Sí, però no és segur que dijous el senyor ics ja hi sigui.
-Gràcies, però jo necessito saber-ho segur, que vindré expressament.
-Doncs ho sento, però no és segur que el dia 1 el trobi.
-Quan pensa que pot ser un dia segur per trobar-lo?
-No en tinc ni idea. Miri, si vol, abans de venir truqui a la centraleta i pregunti-ho. (M’apunta el telèfon 93 316 27 40 en un paper, i me’l dóna).
-Gràcies. (Marxo).

No faré comentaris. El dilluns 5 ho tornaré a provar. Trucaré abans, és clar.

dilluns, 29 d’agost de 2016

Política grotesca: quan un no rotund és un sí

Foto: HispanTV

Després —i abans també, és clar— de les últimes eleccions estatals del 26 de juny la majoria de líders polítics han anat fent les seves declaracions, entre les quals s’inclouen algunes mentides pietoses. Però aquesta vegada no tots han mentit amb la mateixa intensitat que el líder de Ciudadanos, Albert Rivera. Sap greu, almenys me’n sap a mi, que amb el mal cartell que els catalans ja tenim a l’oest, sigui precisament un català qui ocupi un lloc important en el podi dels polítics menys creïbles d’Espanya. Però cal acceptar les coses tal com són, i el posicionament polític del no però de Rivera l’està fent mereixedor d’ocupar un lloc rellevant en aquell podi.

Abans de les eleccions i immediatament després del 26-J, Rivera va deixar molt clara la postura rotunda del seu partit: amb Rajoy de candidat a La Moncloa, ni aigua, i això incloïa no votar sí a la investidura de Rajoy com a president, ni abstenir-se. Després, a mesura que han anat passant les setmanes i la calor de l’estiu ha anat estovant les seves aparents conviccions, Rivera ha anat matisant la seva postura inicial. Un incís: com que els polítics no acostumen a rectificar, ara de rectificar en diuen matisar. En fi, coses del llenguatge polític, o d’un ego desmesurat que els impedeix admetre que, com tothom, ells també s’equivoquen. Deuen pensar que qui rectifica està admetent que s’ha equivocat, i és per això que aquest verb no l’acostumen a conjugar gaire.

Bé, el fet és que un mes després de la jornada electoral, aquell no tan rotund de Rivera ja s’havia convertit en el compromís en ferm d’una “abstenció tècnica” per ajudar Rajoy a mantenir-se a La Moncloa. Per cert, quina diferència hi deu haver entre una abstenció tècnica i una abstenció sense adjectius? Seria bo que Rivera ens ho aclarís. Però el PP va respondre que amb l’abstenció de Ciudadanos no n’hi hauria prou. Així, a Rivera se li va demanar que passés de l’abstenció a comprometre’s a votar i, finalment, aquest cap de setmana ha signat amb Rajoy el seu suport incondicional. A partir d’aquest llarg sainet estiuenc Rivera ha passat a ser un cadàver polític. Després alguns es queixen de la manca de credibilitat dels polítics, però ells en són els principals responsables.

divendres, 26 d’agost de 2016

Jubilats

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 d'agost de 2016 a la pàg. 4 del núm. 1.770 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha jubilats que cada dia surten de casa en visita d’inspecció a les obres del seu barri. L’objectiu és passar l’estona mentre comenten amb els seus col·legues si els treballadors fan bé o no la seva feina. Alguns fins i tot gosen donar lliçons. N’hi ha, també, que se’n van cada dia a la plaça del barri a jugar a la petanca, mentre uns altres van al centre cívic a jugar la partideta de dòmino. També hi ha qui no té res a fer i/o és poc sociable i es queda a casa endollat a la tele; les estadístiques ens diuen que aquests acostumen a viure menys que els altres. Hi ha també qui té la fal·lera de fer excursions en autocar a preus regalats, sense que els importi gaire la destinació ni l’objectiu real de l’organitzador de la sortida, que no és mostrar-los el Monestir de Montserrat sinó vendre’ls un parell de mantes, una vaixella de porcellana vietnamita o un matalàs que asseguren que et cura el mal d’esquena. Però bé, la qüestió és sortir de casa i que t’ho donin tot fet i mastegat, i si per quedar bé s’ha de comprar alguna cosa, la compren i llestos. I com que l’objectiu és, bàsicament, canviar d’aires, si en comptes d’anar a Montserrat els porten a Sant Miquel del Fai no hi ha cap terrabastall.

Ve a ser com aquells creueristes —jubilats o no— que només tenen com a objectiu gaudir de les moltes ofertes internes que se’ls ofereix al vaixell, aquells que ni tan sols aprofiten les escales per veure món, el poc món que des d’un autocar et poden ensenyar en les poques hores que dura l’escala del creuer. D’aquests n’he conegut uns quants, i alguns t’asseguren, amb aparent convicció, que coneixen tal ciutat i tal altra, i potser aquelles ciutats només les han divisat des de la piscina del creuer i ni tan sols les han arribat a trepitjar. El matís és important. No és exactament el mateix haver estat en un lloc que conèixer un lloc. Sense anar més lluny, jo mateix he estat a molts llocs de tot el món, però mai gosaria dir que conec la majoria d’aquests llocs perquè només hi he estat per feina i amb poc temps lliure per turistejar, encara que hi hagi anat moltes vegades.

No cal dir que també hi ha jubilats que no cauen en aquestes pràctiques. Són persones que sempre han tingut altres interessos i aficions al marge de l’activitat laboral. Persones que esperen jubilar-se per dedicar-se amb més intensitat als seus hobbies, als que no han pogut dedicar tot el temps que els hauria agradat mentre treballaven. Però d’aquests en parlarem un altre dia, que avui ja he esgotat l’espai.

dilluns, 22 d’agost de 2016

Enredant per aquí, enredant per allà

Foto: Diari ARA 14-6-2016

Es pot ser aferrissadament partidari de la independència de Catalunya i es pot no ser-ho. Es pot ser convençudament addicte a l’unionisme constitucionalista espanyol o no. Totes les opcions polítiques defensades des de posicions democràtiques, sense violència, són del tot respectables. Però el que els polítics no haurien de fer mai és anar marejant la perdiu, sense definir-se clarament, sobre temes capitals que afecten la nostra societat. No s’hi val a dir avui blanc i demà negre. Un polític no és la persona més indicada per intentar fer de Peret amb aquella cançó que fa anys va fer fortuna: “Enredant per aquí, enredant per allà”.

Doncs bé, això és exactament el que d’un temps ençà estan fent alguns polítics catalans respecte el seu posicionament sobre la independència de Catalunya. I això no val, perquè és un posicionament deshonest amb la ciutadania que els paga el sou. No cal dir que també són deshonestos amb ells mateixos. Admeto que aquestes ambigüitats també poden ser fruit de la por a definir-se amb una excessiva claredat, o de l’obediència deguda a les cúpules dirigents dels partits que marquen la línia política a seguir. Ho resumeix molt bé aquella frase del socialista Alfonso Guerra, àlies mienmano: “quien se mueva no sale en la foto”. Aquesta és una gran veritat, en política no es pot anar per lliure. Potser és per això que no he militat mai en un partit polític.

Fetes aquestes consideracions, cal saludar amb el màxim respecte el posicionament clar de PP, PSOE i Ciudadanos en favor de l’unionisme, així com el d’Esquerra, PDC i la CUP en favor de la independència. Amb aquests partits hi pots estar d’acord o no, però almenys en el tema de la independència saps de quin peu calcen. No enganyen. Contràriament, cal retreure les postures polítiques de calculada ambigüitat dels comuns/Podemos i Iniciativa, que no saps mai si pugen o baixen ni a quina franja de la població es dirigeixen per mirar d’enredar-la. Parlo, d’una banda, de Colau, Pisarello i companyia i, de l’altra, de Coscubiela, Rabell i companyia.

dijous, 18 d’agost de 2016

L’eina perversa de la delació

Des de la seva arribada al despatx de la plaça de Sant Jaume, Ada Colau, la pitjor alcaldessa que ha tingut Barcelona des de la mort de Franco, s’està cobrint de glòria. Però com que en aquest període d’alcaldessa només n’hi ha hagut una, ella, inclourem en aquest rànquing comparatiu els seus antecessors masculins —Trias, Hereu, Clos, Maragall i Serra— els quals, comparats amb Colau, pujaran als altars de la política tot i el desgavell evident que algun d’aquests personatges ens va deixar en herència.

Semblava que amb tots els escàndols i males pràctiques que han envoltat la nefasta gestió colauista de l’Ajuntament de Barcelona (*) ja no hi podrien haver més sorpreses desagradables, però anàvem errats. Així, l’alcaldessa ha descobert l’eina perversa de la delació, una pràctica que l’ajuntament ha començat a promoure entre els ciutadans barcelonins. Són cartes amb el logo de l’ajuntament però sense signatura, per tal d’intentar descobrir pisos turístics no declarats. De moment només és això, més endavant ja es veurà si s’amplien les tasques dels delators. Tampoc hi ha prevista una recompensa pels bons delators, però no s’ha d’excloure que s’acabi introduint alguna mena de prima.

El model colauista de la delació vindria a ser una mala còpia dels CDR (Comités de Defensa de la Revolución) cubans, només que en la versió barcelonina es convida a fer la delació de manera individual i anònima, sense haver-se de significar en públic com passa a Cuba. Colau no ha inventat res de nou. Fins a la caiguda del Mur de Berlín (1989), als països comunistes de l’Europa de l’Est la delació era pràctica habitual. Allà tothom vigilava i tothom era vigilat i, com que tothom tenia por de ser denunciat també sovintejaven les denúncies falses. És d’esperar que a Barcelona no s’arribi a aquests extrems.

* * *

(*) Al·lèrgia, posteriorment matisada, al MWC (Mobile World Congress) i a altres esdeveniments internacionals de la ciutat que posen Barcelona al món; al·lèrgia a la construcció de nous hotels i a la iniciativa privada en general (guanyar-se la vida de forma privada ara està mal vist); negar-se repetidament a votar la possible incorporació de Barcelona a l’AMI (Associació de Municipis per la Independència); pèssima gestió de l’empresa TMB (bus i metro), amb una presidenta política que, emparant-se en la crisi, va arribar a justificar que la gent es colés al metro; les nombroses vagues, algunes amb un caràcter clarament xantatgista, del transport públic barceloní; l’escàndol dels sous dels dirigents polítics de TMB provinents, bàsicament, de l’esquerra (ICV i PSC) que s’ha anat quedant sense feina; la política del laissez faire envers els manters, i cap defensa clara dels botiguers que paguen cívicament els seus impostos i es veuen perjudicats per la competència deslleial dels manters; un intent claríssim d’embrutar la memòria històrica del Born amb una estàtua de Franco que pretenen col·locar just al davant, com si no hi hagués llocs més adients a la ciutat (davant de la Capitania del Passeig de Colon, o davant de la Delegación del Gobierno, per exemple); escollir, amb evidents ganes de provocar, un insultador d’independentistes com a pregoner de les festes de la Mercè; l’escàndol de la gestió municipal del banc expropiat de Gràcia, com si es busqués una versió gracienca de Can Vies; etc. I deixo pel final el projecte estrella de la senyora Colau: un tramvia per la Diagonal que la majoria dels barcelonins no consideren prioritari —en el seu moment això ja es va votar— però que ella vol tirar endavant tant sí com no. I pensar que encara ens queden 33 mesos per perdre-la de vista!

dimarts, 16 d’agost de 2016

Abstencions, abstencions tècniques i abstencions vergonyants

Quan en una votació l’abstenció té els efectes pràctics d’un sí, o d’un no, aquesta deixa de ser una abstenció diguem-ne innocent i passa a ser clarament un sí, o un no. Un sí o un no encoberts i porucs, és clar, perquè sabent tothom que l’abstenció tindrà aquells efectes, no s’atreveixen a votar amb un sí o un no.

Ara a Espanya s’intenta investir un president, o almenys alguns polítics ho fan veure. Per tant, aquesta reflexió val tant per Podemos i el PSOE com pels seus respectius líders, Iglesias i Sánchez. També seria aplicable a la resta de partits amb representació al Congreso de los Diputados, però aquests tenen menys incidència.

Si gràcies a unes abstencions s’acaba fent possible que Rajoy repeteixi com a president, els abstencionistes en seran còmplices i hauran de fer-se responsables de la seva decisió durant tota la legislatura. Per tant val la pena que, qui tingui al cap abstenir-se, s’ho rumiï molt bé abans de fer-ho; el seu futur polític està en joc.

Ciudadanos és un cas a part perquè el seu líder, Rivera, ja ha decidit que no només no votaran que no a Rajoy, tal com van assegurar repetidament durant la campanya electoral, sinó que ni tan sols s’abstindran. Votaran sí, por España (aquesta és l’explicació que va donar un tal Girauta). La vergonyosa rectificació de Rivera i els seus, fent exactament el contrari d’allò que van prometre que farien, ens dóna la mesura de la seva credibilitat política: sota zero. Amb aquests antecedents, vosaltres compraríeu una moto de segona mà a en Rivera, o a en Girauta?

dissabte, 13 d’agost de 2016

Retolar en català

Aquesta carta surt publicada a La Vanguardia d’avui, i no cal dir que coincideixo fil per randa amb el seu contingut.

Retolar en català

Quan es refereix als comerciants que usen el castellà en comptes del català per retolar els seus comerços, José Martínez Tortosa (“Multas lingüísticas, 11/VIII/2016) ens dóna una explicació confusa sobre les multes lingüístiques, i a partir d’aquí treu unes conclusions desafortunades en les quals no entraré. Així, contràriament al que diu la carta, la normativa no prohibeix que els comerços es puguin retolar en castellà o en qualsevol altra llengua, sinó que obliga a retolar-los, com a mínim, en català, que no és el mateix.

Aprofito per manifestar que estic radicalment en contra d’aquesta normativa tan intervencionista de la Generalitat. En funció de la seva clientela, els comerciants ja saben en quina llengua o en quines llengües els convé retolar el seu comerç, i com han d’atendre la persona que entra a la seva botiga.

Jo tinc la meva pròpia normativa: si en un comerç no són capaços d’entendre’m en català, procuro no tornar-hi a posar els peus.

MIQUEL SAUMELL
Barcelona

divendres, 12 d’agost de 2016

Una llegenda d’estiu

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'agost de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.768 de La Veu de l'Anoia)

Començaré amb una confessió que, per a la gent que em coneix, no constituirà cap novetat: a l’estiu aguanto molt malament la calor. La calor m’inhabilita. Sóc, per tant, un ferm partidari de l’aire condicionat a casa, al cotxe, al despatx, al cinema, al museu, al restaurant, a l’hospital, a l’autobús, al tren i a l’avió. A tot arreu. Crec que els aparells d’aire condicionat són un dels molts grans invents de la humanitat, i a mi em faciliten la vida en molts dels seus vessants. Dit d’una altra manera, a l’estiu l’absència d’aire condicionat em complica molt la vida i, per tant, dintre de les meves possibilitats, obligacions i relacions professionals i personals, sempre procuro evitar els llocs on no n’hi ha.

La gent que viatja en cotxe amb mi ja sap que l’aire condicionat necessito posar-lo fortet. Si algú se’m queixa i em demana obrir la finestra m’hi oposo, no només per evitar que entri l’aire calent de l’exterior sinó també pel soroll afegit que comporta viatjar amb la finestra oberta. Actuo així no només pensant en la meva confortabilitat sinó també en la seguretat dels passatgers que m’acompanyen, és a dir, per evitar marejar-me i acabar tenint un ensurt de trànsit. Quan tens calor pots anar traient-te la roba, però arriba un moment que ja no te’n pots treure més. En canvi, qui passi fred amb l’aire condicionat sempre es pot posar un jersei lleuger. I, si no en té prou, un de més gruixut, de llana. El fred sempre té remei; la calor, en canvi, només la combats amb l’aire condicionat.

Arribats a aquest punt algú potser pensarà que m’estic oblidant de les opcions alternatives a l’aire condicionat, és a dir, deixar córrer l’aire i utilitzar ventiladors elèctrics. Però, amb aquestes alternatives més naturals, encara que amb l’aire en moviment hi pugui haver alguna petita millora, ni es rebaixa substancialment la temperatura de l’aire ni es rebaixa el grau d’humitat. Així, quan a l’estiu la temperatura exterior supera els trenta graus —aquesta situació a Igualada es dóna força sovint— i/o el grau d’humitat és molt elevat —això passa més al meu poble, Sarrià, per la proximitat del mar— l’únic remei efectiu per a les persones caloroses és l’aire condicionat.

Acabaré explicant per què he optat pel títol “Una llegenda estiu”. A l’estiu és molt habitual arribar a un restaurant i que l’amo et digui: quedeu-vos a la terrassa, que passa airet i estareu molt bé. Una llegenda d’estiu. Si puc decidir jo, ho tinc clar: menjarem a dins, amb l’aire condicionat. I no se’n parli més.

dimecres, 10 d’agost de 2016

Resposta a Enric Millo (PP)

Et vull comentar el teu article Oportunidad ante el reto catalán, publicat ahir al diari El Mundo. Qui et respon no es considera nacionalista, i d’independentista vindria a tenir una dosi similar a la que podeu tenir tu i els teus, Millo. O és que potser a vosaltres us agradaria que us governessin des del país veí? Us agradaria que les decisions que us afecten més directament les prenguessin altres governs des de Lisboa, Roma, o París? Sí, Millo, ja sé que la pertinença a la Unió Europea té peatges de dependència, però suposo que ja has copsat que avui no estem parlant de Brussel·les sinó d’una altra dependència geogràficament més propera. Tu i els teus, Millo, hauríeu d’entendre que a la majoria de catalans no ens agrada que les decisions que afecten Catalunya i els catalans es prenguin des de Madrid, a sis-cents quilòmetres de distància geogràfica, i a molta més distància si ho comptem en termes d’una mínima sensibilitat política, lingüística, fiscal, etc. que tu i els teus, Millo, quan legisleu sobre temes catalans sempre deixeu de banda.

Millo, qui respon el teu article només es considera català, i no necessita cap més adjectiu per definir-se. No em considero nacionalista, ni patriota, ni sobiranista, ni independentista més enllà del que he comentat abans, ni cap dels adjectius que tu i els teus, Millo, utilitzeu pesadament, sense descans, quan us referiu als catalans que no pensen com vosaltres. Qui et respon considera que Espanya només és un passaport, molt útil per anar pel món, això sí; i un recaptador d’impostos molt efectiu però, alhora, un pèssim distribuïdor de les inversions i les despeses publiques de l’estat.

Tu i els teus, Millo, sou els principals responsables que a Catalunya les coses hagin arribat fins on han arribat. Tu i els teus, Millo, sabeu que la relació de Catalunya amb Espanya ja mai més tornarà a ser com abans. Tu i els teus, Millo, al màxim que podeu aspirar és a que les relacions tan deteriorades d’ara, gairebé d’imposició colonial, evolucionin cap a una nova etapa de bon veïnatge entre dos països sobirans amb els mateixos drets. Això si la majoria de catalans opta per la independència, és clar, tal com diuen totes les enquestes incloent les espanyoles.

Tu i els teus, Millo, no heu permès mai que els catalans puguin decidir lliurement i democràticament el seu futur. De moment sabem del cert que, dels resultats de les eleccions del 27/9/2015, se’n desprèn que un 39% de catalans està en contra de la independència, i el 48% hi està a favor; la resta no sabe / no contesta / no se define. Ningú es pot atribuir com a pròpies les intencions polítiques d’aquesta franja de població dubtosa que encara no sap què vol. Ningú vol dir ningú; tu i els teus, Millo, tampoc.

Tu i els teus, Millo, us heu passat dècades dient que amb violència no es podia fer res, però que sense violència tot era possible. Tu i els teus, Millo, sabeu que fora d’episodis molt puntuals d’èpoques molt pretèrites, a Catalunya no hi ha, sortosament, violència política. M’estic referint a la violència física, als atemptats terroristes, que del mal tracte continuat de l’altra banda, la violència legal, inversora, policial, judicial, lingüística, cultural, etc. ja us n’ocupeu tu i els teus, Millo. No cal dir que amb els apèndixs imprescindibles del Gobierno, la fiscalia, les entitats financeres, els dirigents de les empreses de l’IBEX-35, la Conferencia Episcopal, la premsa de paper i la digital, la patronal CEOE, les emissores públiques i privades de ràdio i televisió, el Tribunal Constitucional, la policia, l’exèrcit...

Tu i els teus, Millo, sabeu tan bé com jo que el contenciós polític Catalunya-Espanya només es resoldrà votant en un referèndum d’autodeterminació, que guanyarà l’opció que obtingui el cinquanta per cent més un dels vots emesos. Així funciona la democràcia.

dilluns, 8 d’agost de 2016

Maneres de vestir

Quan només em represento a mi mateix puc anar vestit com em sembli, i no haig de donar explicacions a ningú. Així, un dia puc anar amb americana i corbata al matí, i amb texans i calçat esportiu al vespre. Tot depèn d’amb qui m’hagi de trobar i de quina imatge vulgui transmetre de mi mateix. Això sí, sempre procuro que allà on vagi el meu vestuari no desentoni. Si m’haig de trobar amb un client que sé que acostuma a anar vestit d’una determinada manera no se m’acudirà presentar-m’hi vestit d’una manera massa diferent, com si volgués donar-li una lliçó. Allò de el cliente siempre tiene razón manté la seva plena vigència, fins i tot quan penses que no la té.

Dit això, els diputats del Parlament no només es representen a si mateixos i als seus partits sinó que ens representen a tots. No m’agrada que quan són a l’hemicicle vagin vestits com si sortint d’allà haguessin d’anar a la platja sense temps de passar per casa a canviar-se. Seré més clar: al Parlament no m’agraden les xancletes ni els xandalls, ni les samarretes amb lemes propagandístics ni les bermudes. La llibertat de vestuari que exerceixen alguns diputats pot caure en alguna contradicció. Pot constituir, si més no, una clara manca de respecte cap als funcionaris i bidells que estan al seu servei i que, aquests sí, estan obligats a anar vestits d’una determinada manera. Els diputats de la CUP potser ni ho han pensat.

divendres, 5 d’agost de 2016

Alabances i crítiques

El radar de Sarrià s’acosta a la xifra rodona dels dos mil posts publicats i, de tant en tant, avui per exemple, em sento en l’obligació de recordar alguna obvietat relacionada amb aquest blog. Blog escrit amb “g”, és clar que sí, però aquest debat ja el vaig donar per tancat fa anys i ara em faria molta mandra reobrir-lo. Així, vull suposar que, a aquestes alçades de la pel·lícula, els lectors habituals d'aquest radar tenen present que no sóc aquí, precisament, per alabar polítics i fer-los la gara-gara. Aquesta tasca ja la fan els nombrosos departaments de premsa dels partits polítics i les institucions públiques, els community managers, els assessors i tot el seguici de suposats experts en diferents disciplines que els acompanya tothora i, alhora, els controla. Cal dir, però, que molt més sovint del que seria desitjable els components de tot aquest seguici es passen de frenada amb les seves immerescudes alabances al líder, de vegades fins a fregar la ridiculesa.

Algú pot pensar que sort en tenim que, de tant en tant, sorgeixin líders polítics aparentment més sensibles, aquells que ens venen la moto que ells són diferents de la casta política. Ara s’han institucionalitzat els processos participatius de la ciutadania com si aquests fossin la solució de tots els nostres mals i no, com passa sovint, simples estratègies tàctiques per dissimular incapacitats polítiques. La trista realitat és, però, que un cop cobert l’expedient de la participació popular en els projectes de ciutat o de país, després els dirigents polítics fan el que els sembla. Un bon exemple d’aquesta mala praxi el trobem en el projecte emblemàtic del cobriment de la Ronda de Dalt de Barcelona, un projecte heretat del govern convergent anterior pels comuns i assimilats que ara governen la ciutat. Així, aquesta obra ha estat sotmesa a l’escrutini públic dels barcelonins mitjançant el procés participatiu del Pla Municipal. Com no podria ser d’altra manera, el cobriment ha obtingut un gran suport popular.

Però, per cobrir l’expedient, tota aquesta comèdia de la participació veïnal, amb moltes reunions, informes tècnics i milers de ciutadans il·lusionadament implicats, ara diuen que només es concretarà en una petita obra que cobrirà un petitíssim tram de la ronda. Vindria a ser com si per evitar que es mulli la gespa del Camp Nou només utilitzéssim un paraigües. Vaja, un insult a la intel·ligència. Els veïns dels barris implicats estan molt enfadats, i van sobrats de raó. No ha de sorprendre, doncs, que quan l’alcaldessa Colau visita la zona afectada sigui escridassada per uns ciutadans que, tan il·lusionats com enganyats, fa catorze mesos fins i tot l’hi van donar el seu vot.

Els polítics perden les eleccions no només pels incompliments del seu programa electoral sinó, també, per com han tractat els veïns durant el seu mandat. Trias, que va acabar perdent unes eleccions que donaven per guanyades, és un bon exemple d’incompliment del programa electoral. Així, el Monestir de Pedralbes encara no ha tornat a Sarrià tot i el seu compromís electoral: "Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià" (programa electoral CiU 2011). Colau va camí d’assolir, amb tot mereixement, un cum laude per tractar els veïns com si fossin pàrvuls. Sortirem de dubtes en trenta-tres mesos, que són els que falten per tornar a votar en unes eleccions municipals.

dimecres, 3 d’agost de 2016

Fer callar la dissidència

Una de les característiques compartides per totes les dictadures, tant se val que siguin d’esquerres o de dretes, és fer callar la dissidència i els mitjans de comunicació. El dictador de torn pensa (pensa?) que tot el que no surti a la tele, a la ràdio, a la premsa de paper i als diaris digitals no existeix. Els dirigents polítics de Cuba, Rússia, Veneçuela i tants altres països del món incorren contínuament en aquestes fastigoses pràctiques antidemocràtiques. Sense vergonya, sense posar-se vermells. L’últim cas conegut és el de Daniel Ortega, president de la Nicaragua post-sandinista. Qui l’ha vist i qui el veu! En resum, tot ha d’estar controlat pel govern i ningú es pot saltar el nihil obstat laic imposat pel dictador.

Ara obro un parèntesi. Des de les institucions espanyoles ens diuen que encara que l’opció independentista té una majoria absoluta al Parlament, aquesta només té el suport del 48 per cent dels votants, és a dir, no disposa de la majoria social del país. Majoria social és un concepte, però, que no és vàlid per fer lleis ja que als parlaments només es compten els vots dels diputats. Ara bé, si hem de modificar-ho, fem-ho; però aplicable a tothom. Durant quatre anys (2011-2015) els populares han governat Espanya amb una gran prepotència basada en una majoria absoluta parlamentària. S’han aprovat lleis democràticament molt qüestionables. Doncs bé, la majoria social que hi havia al darrere del govern del PP era només del 44 per cent dels vots, és a dir, tampoc tenia la majoria social. Amb la seva estranya teoria, aquelles lleis tampoc haurien de ser vàlides, oi? Tanco el parèntesi.

Espanya, que tot i ser formalment una democràcia cada dia s’assembla més a un règim de caire dictatorial, s’emmiralla massa sovint en pràctiques democràticament perverses. Això passa especialment des que governen els populares, i l’anomenada ley mordaza n’és un bon exemple. Però no és pas l’únic. L’empresonament d’Arnaldo Otegi (futur lehendakari d’Euskadi) per fer públiques les seves opinions polítiques, n’és un altre. Ara, l’estat espanyol està forçant una interpretació retorçada de les seves lleis per impedir que Otegi es pugui presentar a les eleccions.

A Catalunya aquestes pràctiques també ens toquen molt de prop. Tenim un expresident de la Generalitat, dues conselleres i l’actual diputat i cap de llista a Madrid pel PDC imputats per la justícia pel delicte (delicte?) d’haver posat unes urnes. Corren el risc que se’ls imposi, també, una pena d’inhabilitació (= fer callar la dissidència). La presidenta del Parlament va pel mateix camí (= fer callar la dissidència). Dilluns el PDC es va quedar sense grup propi al Senado (= fer callar la dissidència però, en aquest cas, merescudament, tot i que en condicions similars a les d’ara abans es feia la vista grossa). Finalment ahir al PDC també se li va escatimar el dret a constituir grup parlamentari al Congreso de los Diputados espanyol, amb tot el que això comporta (= fer callar la dissidència). El xoc de trens és ja una realitat.

dilluns, 1 d’agost de 2016

Commemoracions

Commemorar: v tr Fer solemnement memòria, servir per a fer memòria, d'un esdeveniment, d'una persona. Avui commemoren el seu naixement. (Font: diccionari.cat)

Francesc Granell, un personatge que darrerament ha experimentat, per dir-ho en termes suaus, una evident evolució personal en clau unionista, dissabte ens alliçonava des de la tribuna de La Vanguardia sobre “les commemoracions positives i negatives”, és a dir, sobre quins esdeveniments històrics resultava convenient celebrar-ne l’aniversari, en contraposició a uns altres sobre els quals, a parer seu, era millor oblidar-los i passar pàgina.

En la primera categoria Granell feia referència al 50è aniversari de La Caputxinada (1966), celebrat recentment, i a la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. L’advocat i economista Granell es mostrava orgullós de la seva participació en aquells fets i, en conseqüència, era partidari de la celebració de l’aniversari.

En la segona categoria ens posava l’exemple del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, que va ser l’origen de la guerra incivil espanyola (1936-1939), i que diferents institucions públiques i privades han commemorat recentment. A parer de Granell, és absurd que es commemorin uns fets tan negatius, i es posicionava clarament per l’oblit.

Doncs bé, discrepo radicalment del posicionament de Granell. Les commemoracions -que no celebracions festives- dels fets històrics negatius com aquell cop d’estat, tenen com a objectiu, precisament, evitar-ne l’oblit. Contràriament a la tesi de Granell, partidari de passar pàgina, trobo molt positiu que cada any es recordin aquells fets tan luctuosos, si més no per tal que ningú caigui en la temptació de repetir-los.

divendres, 29 de juliol de 2016

Catalunya és d’esquerres?

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de juliol de 2016 a la pàg. 7 del núm. 1.766 de La Veu de l'Anoia)

Sovint es diu que Catalunya és un país d’esquerres. A l’hora de fer els números, però, les coses no són tan clares. Com s’entenen, sinó, els governs encapçalats per Jordi Pujol, alguns amb el suport de la majoria absoluta parlamentària del seu partit? En els trenta-sis anys transcorreguts des de 1980, la Convergència de Jordi Pujol en va governar vint-i-tres, és a dir, gairebé dues terceres parts d’aquest llarg període. I no cal dir si aquí hi suméssim els governs de Mas i Puigdemont. Convergència ha estat sempre un partit de centredreta, un partit d’ordre, un partit, això sí, amb alguns matisos de l’escola socialdemòcrata centreeuropea i escandinava. Però, es miri com es miri, si una definició no li escau és la de ser un partit d’esquerres. I això per no parlar dels seus socis d’Unió, un partit que només es diferencia del PP i, a efectes pràctics, de la seva segona marca, Ciudadanos, per la sensibilitat catalana, nul·la en el cas d’aquests dos partits que sempre tenen el periscopi enfocat cap a Madrid.

Quin ha estat el perfil del votant de Convergència durant aquests trenta-sis anys? Quin s’espera que sigui el perfil del votant del Partit Demòcrata Català, successor de Convergència? Estem parlant de la mateixa clientela política, és a dir, els catalans de dretes, o de centredreta si es vol, que avui no hi ha gairebé ningú que es reivindiqui de dretes. Són els anomenats catalans d’ordre, que mai podrien donar el seu suport electoral als partits de la dreta espanyola que dèiem abans, encara que només sigui per la seva actitud diguem-ne, i espero que ningú es molesti, poc amable i gens amistosa amb el model de país que la majoria de catalans voldrien per a Catalunya. I no cal dir que quan faig referència a la majoria de catalans ho dic ben conscientment, sense perdre de vista els resultats electorals que confirmen repetidament aquesta tesi.

Quan es proclama que Catalunya és d’esquerres, i això ho reivindica especialment l’esquerra d’arrels espanyoles, de vegades potser es confon el conjunt molt divers i transversal del país amb l’àrea metropolitana de Barcelona, és a dir i per simplificar, la Catalunya provinent de la immigració. Són molts els catalans que viuen en aquest territori al voltant de la capital del país, però aquesta àrea no deixa de ser una petitíssima porció de Catalunya. I sí, ja sé que a l’hora de votar parlem de votants i no de quilòmetres quadrats, però d’això a concloure que Catalunya és d’esquerres hi veig una dosi alta d’exageració interessada.

dijous, 28 de juliol de 2016

Espanya s’encamina a unes terceres eleccions (2/2)

(Ve d’aquí)

El PSOE només té dues opcions: facilitar que Rajoy segueixi sent el president, o no fer-ho. Si facilités la seva continuïtat —encara que sigui mitjançant allò tan ridícul anomenat abstenció tècnica— seria el suïcidi polític no només de Pedro Sánchez sinó també del seu partit, ja que serien vistos per tothom com els segons còmplices de facto del PP (el primer és Ciudadanos), i deixarien el monopoli de l'esquerra espanyola en mans de Podemos. Però si el PSOE segueix negant el suport a Rajoy, els podran acusar de ser els principals responsables d’unes terceres eleccions. Faci el que faci, el PSOE ho té molt cru.

Espanya està abocada a unes terceres eleccions. Però, dit això, cal evitar qualsevol dramatisme ja que tampoc seria tan greu. A Bèlgica van estar més de cinc-cents dies amb governs en funcions, i el país va seguir funcionant. A Itàlia, en els últims setanta anys han tingut més de seixanta governs, i el país no només ha seguit rutllant sinó que quan funciona millor és quan hi ha un govern en funcions.

A Espanya encara no hi ha la cultura del multipartidisme ni la dels pactes de governabilitat entre diversos partits que se’n deriven, una forma de fer política que requereix determinades habilitats que els polítics espanyols, per manca d’ús, no tenen. Però ja n’aprendran.

També podria ser que m’equivoqués, i que la calor de l’estiu acabés estovant algunes voluntats i s’investís president sense necessitat d’anar a unes terceres eleccions. No cal dir que m’agradaria, entre altres motius perquè les eleccions les paguem entre tots, i costen molts diners. Però la lògica em diu que, dissortadament, això és difícil que passi. Més aviat que tard ho sabrem.

dimecres, 27 de juliol de 2016

Espanya s'encamina a unes terceres eleccions (1/2)

Després de les eleccions del 20/12/2015 tots els partits d’àmbit espanyol van coincidir en dues coses:

1/ que els resultats electorals feien molt difícil la investidura d’un president i la governabilitat del país;
2/ que no posar-se d’acord i haver d’anar a unes segones eleccions seria un desastre i un fracàs col·lectiu de tota la classe política.

Constatades aquestes dues coincidències, cada partit feia llavors el seu discurs particular, però tots tornaven a coincidir en dues coses més:

1/ una manca irresponsable d’autocrítica;
2/ donar la culpa al veí.

Això va ser així fins que, per manca d’acord per investir president, es van convocar les segones eleccions, les del 26/6/2016. Amb petites correccions, els resultats electorals van ser una repetició dels de mig any abans. Es tornava a la posició de partida.

Després de les segones eleccions tots els partits han tornat a repetir els mateixos discursos, combinats amb les quatre coincidències detallades abans. No hi ha hagut cap argument nou, cap idea nova que faciliti sortir de l’atzucac.

Cap partit sembla disposat a assumir el cost polític que comportaria canviar d’opinió, i dir donde dije Digo, digo Diego. I quan dic cap vull dir tots els partits d’obediència espanyola menys Ciudadanos, un partit que ja ens ha demostrat que no és de fiar, però que donarà totes les facilitats perquè Rajoy segueixi sent el president. Amb l’ajut de Ciudadanos, però, no n’hi ha prou. Per sortir de l’atzucac cal necessàriament l’ajut del PSOE.

(Segueix aquí)

dilluns, 25 de juliol de 2016

No es pot tractar la gent d’idiota

“No es pot tractar la gent d’idiota. Vivim en un món, el món de la política, que s’ha d’anar de cara. Penso que ho han fet molt malament. Això que ha passat no ens agrada. Canviarem radicalment aquesta manera de fer”.

Aquestes afirmacions tan contundents les va pronunciar dimecres passat Marc Castells, alcalde d’Igualada. Són unes reflexions que, per altra banda, segurament comparteix una bona part de la ciutadania. Amb totes les excepcions individuals que calguin que, sortosament, n’hi ha moltes, l'activitat política està tan desacreditada que la gent de vegades explota i parla clar.

La novetat recau en el fet que les declaracions de Castells no anaven dirigides contra un opositor polític sinó contra Francesc Homs, un company diputat del seu propi partit, PDC (ex-Convergència). Amb l’explicació confusa —per definir-ho d’una manera amable— de la votació de la Mesa del Congreso de los Diputados, certament Homs ens va tractar d’idiotes, i es mereixia que algú li ho digués. En política, si una cosa no es pot explicar és que no es pot fer.

Una reflexió final. La votació era secreta perquè així ho especifica el reglament del parlament espanyol. En conseqüència, només el propi diputat coneix quin és el seu vot. Però, per altra banda, tots els partits consideren inacceptable —i així li van retreure a Homs— que després no s’expliqui què ha votat cadascú. Estem davant d’una contradicció flagrant. Quin sentit té que el vot sigui secret si després s’ha de fer públic què ha votat cada partit?