.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 20 de gener de 2017

Quatre anys, o vuit, de Trump

Els votants demòcrates nord-americans s’estiren els cabells veient que els esperen, com a mínim, quatre anys de presidència Trump; si no el sotmeten abans a un impeachment, és clar. Però tant ells com molts analistes internacionals que tampoc entenen què ha passat algun dia acabaran reconeixent que Trump ha accedit a la presidència dels Estats Units no per haver guanyat les eleccions que, de fet, en vot popular, no les va guanyar, sinó perquè la candidata demòcrata, Clinton, les va perdre estrepitosament, encara que en vot popular les guanyés amb una diferència de tres milions de vots. I no entraré ara a valorar si el sistema electoral nord-americà és millorable, que, òbviament, ho és. Però cal dir les coses clares, Clinton era una molt mala candidata, i no calia ser un gran expert ni un gran coneixedor dels Estats Units per adonar-se’n. Així, fa una mica d’angúnia observar com, des del dia de les eleccions, comentaristes polítics i periodistes de tota mena i condició, que suposadament són experts en la política nord-americana, intentaven justificar el que per a ells resultava inexplicable, és a dir, que no hagués guanyat Clinton. Els nord-americans no són tan simples com alguns ens volen fer veure. Si tants es van decantar per Trump, no necessariament vol dir que els agradés molt el nou president sinó que els desagradava més Clinton. Va ser més un vot a la contra (de Clinton) que un vot a favor (de Trump).

(El dibuix és d'El País)

dijous, 19 de gener de 2017

Quan la policia surt al carrer

Foto: El Periódico

Malament rai quan uns policies —i tant m’és que siguin municipals, duaners, portuaris, blaus, grisos, verds o mossos— decideixen sortir al carrer no per fer la seva feina sinó per motius polítics. Sortosament eren pocs però, tot i això, es van fer notar, especialment gràcies a l’ajut de determinats mitjans de comunicació d’un signe polític molt determinat. Perquè, no ens enganyem, la manifestació d’abans-d’ahir a Barcelona no tenia com a objectiu les reivindicacions sindicals clàssiques (salarials, etc.) sinó que va ser una manifestació amb clars objectius polítics, i alguns clarament antidemocràtics.

Cal deixar constància que els partits de dreta i d’extrema dreta i els sindicats policials que es dediquen més a fer política que sindicalisme són els més satisfets amb aquesta exhibició policial. A alguns se’ls veia el llautó antidemocràtic quan reclamaven que no volien complir ordres dels polítics, com si els polítics, així, en general, fossin la pesta bubònica. I doncs, de qui se suposa que han de rebre les ordres els funcionaris públics, inclosos els policials? Que volen els policies, un estatus especial per a ells que passi per sobre de les regles democràtiques?

Dit tot això, penso que amb les seves contínues provocacions a la policia el regidor de la CUP Garganté ha esdevingut un polític impresentable. Sortosament, però, Garganté només es representa a sí mateix, al seu partit i a la gent que l’ha votat; poca, tot s’ha de dir. A Sarrià, per posar un exemple ben proper, ni tan sols tenen representació en el plenari del Districte. Personatges com Garganté i alguns policies que es van manifestar dimarts a Barcelona s’autoexclouen de les regles de la democràcia.

dimecres, 18 de gener de 2017

Els intermediaris

Excepte els anarquistes, que són quatre gats mal comptats i encara no han pogut demostrar enlloc que el seu món ideal (“ni Déu, ni pàtria, ni patró, autogestió”) pugui funcionar, la resta de ciutadans pretenem una cosa tan senzilla i plena de sentit comú com és que els nostres governants —votats democràticament, és clar— siguin connacionals nostres i ens governin des del país que han de governar, Catalunya, sense intermediaris.

Un francès no entendria que els assumptes de França fossin decidits des de, posem per cas, Barcelona, Roma o Madrid, per més bones relacions que França tingués amb els seus veïns Catalunya, Itàlia o Espanya. Doncs de la mateixa manera que un ciutadà francès vol ser governat des de França, sense intermediaris, molts ciutadans catalans volen ser governats des de Catalunya, sense intermediaris.

Després hi ha el nivell governamental superior de la Unió Europea, ja ho sé, però costa d’entendre, si més no ens costa d’entendre a molts catalans, que un català hagi de ser governat també per uns intermediaris de Madrid. I això al marge de les relacions que Catalunya tingui amb Espanya les quals, com tots sabem, tampoc són unes relacions com per tirar coets sinó més aviat el contrari.

Per què necessitem un intermediari —Madrid— entre els nivells de govern de Barcelona i Brussel·les? Aquesta i no cap altra és la gran pregunta. Us heu preguntat mai per què els espanyols no són independentistes? La resposta és molt senzilla, i és que els espanyols es governen des del seu propi país. És a dir, entre la seva capital, Madrid, i la capital d’Europa, Brussel·les, no hi ha cap nivell intermediari de govern.

dilluns, 16 de gener de 2017

El fenomen okupa a Sarrià

Tot i tractar-se d’un dels barris benestants de Barcelona (ho diuen les xifres de renda), a Sarrià també hi ha okupes, amb diverses modalitats d’okupació. Per tal d’esvair qualsevol dubte vull aclarir que la meva opinió sobre les diferents modalitats d’okupació és negativa, sense matisos. Ras i curt, el moviment okupa no em genera cap mena de simpatia. Sóc fermament partidari del respecte a la propietat privada, i això inclou també les propietats de titularitat pública les quals, cal no oblidar-ho, en el fons també són privades ja que els propietaris som tots els ciutadans. Els polítics —en aquest cas, alcaldes i regidors— només tenen l’encàrrec temporal d’administrar-nos-les correctament i, dissortadament, molt sovint no ho fan amb la cura que caldria.

A Sarrià tenim els okupes clàssics, els que no només no se n’amaguen sinó que fins i tot en fan pedagogia, com les persones joves que fa un any van okupar una caseta del carrer Hort de la Vila. La seva justificació per okupar és que com que necessitaven un espai per desenvolupar les seves activitats —i aquí els sobra raó— van decidir okupar una caseta buida de propietat municipal i, en això, de raó ja no en tenen. L’ajuntament, en aquest cas, ha fet els ulls grossos i fins i tot els ha arreglat la teulada perquè els okupes no es mullin quan plou. Els responsables polítics d’aquesta okupació són el regidor anterior, Gerardo Pisarello, que la va permetre, i el seu successor, Daniel Mòdol.

Potser pot ajudar a entendre els ulls grossos municipals davant del fenomen okupa el fet que ara, a Barcelona, hi ha un ajuntament sociocomunista, amb una gens dissimulada simpatia envers aquests moviments. Però, en descàrrec dels governants actuals, cal recordar que fins a l’any 2015 a Barcelona hi havia un ajuntament de centredreta que també va mostrar la seva complicitat amb els okupes de Can Vies i els del banc okupat de Gràcia, amb pagament secret de lloguer, és a dir, sense coneixement de la ciutadania, inclòs. Així que, per part de l’oposició municipal, de força moral per criticar l’ajuntament actual en tenen ben poca. De aquellos polvos...

Però, a Sarrià, també es donen altres modalitats força peculiars d’okupació. Destaca el cas d’un conseller municipal del districte, ara a l’oposició, el qual, des de fa anys, no paga el lloguer de l’habitatge que okupa, que curiosament també és propietat de l’ajuntament. L’altre okupació, de caire més peculiar, és la d’un altre conseller municipal que forma part de l’equip de govern, i que okupa el seu càrrec sense que els vots obtinguts pel seu partit ho permetin. Aquesta no deixa de ser una modalitat d’okupació força estranya, en aquest cas de caràcter polític, com a conseqüència d’un pacte de despatxos. El missatge que ens han deixat és: tu, sarrianenc, vota el que vulguis que, després, els partits que formem part del govern de la ciutat ja t’ho afinarem amb un pacte de despatxos. No crec que a Barcelona hi hagi altres indrets amb tanta diversitat okupacional.

divendres, 13 de gener de 2017

Un any decisiu

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 de gener de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.790 de La Veu de l'Anoia)

Tant per part del Govern de la Generalitat com de la majoria absoluta del Parlament hi ha el compromís en ferm de celebrar un referèndum legal i vinculant sobre la independència de Catalunya, i no hi veig traves insalvables per dubtar que aquest compromís es pugui tirar endavant. Per motius d’estratègia política fàcils d’entendre no s’ha fet pública la legalitat en la qual s’empararà el referèndum, i és lògic que sigui així. Les autoritats espanyoles sempre estan a l’aguait per aprofitar qualsevol escletxa legal o relliscada política de les autoritats catalanes per actuar amb tota la contundència, utilitzant les vies judicial, legislativa i/o governamental. Per tant, cal extremar la prudència, però alhora cal que també tinguem clara la possibilitat que Espanya activi els mecanismes de la violència física, és a dir, les vies policial i militar. No s’ha d’excloure res.

De la manca de voluntat de diàleg amb Catalunya per part de les autoritats espanyoles ja n’he parlat en articles precedents i no cal insistir-hi. Espanya només espera de Catalunya la rectificació i la submissió, i no cal dir que aquestes exigències són contràries a qualsevol possibilitat de diàleg. Poc abans de perdre Cuba i les Filipines, Espanya també feia un discurs similar al que fa ara adreçat a Catalunya, i tots sabem com va acabar aquella aparent fermesa de la metròpoli. Per cert, més d’un segle després no es té constància de ciutadans filipins o cubans que estarien disposats a tornar a la situació colonial en la qual es trobaven a finals del segle XIX. Aquests països han tingut les seves dificultats però, si més no, ara decideixen lliurement com s’organitzen. Doncs bé, la majoria dels catalans aspiren a fer el mateix, és a dir, a decidir sense interferències com ens organitzem.

Els mateixos polítics que fins fa quatre dies negaven la possibilitat de reformar la constitució ara sembla que potser acceptarien alguns retocs menors, però aquest maquillatge no resoldria el problema. Arribats a aquest punt un es pot preguntar per què alguns catalans independentistes cauen en la trampa de participar en el debat sobre si resulta convenient o no reformar la constitució d’un estat que aviat ja no serà el nostre. Debatre sobre una eventual reforma constitucional és una pèrdua de temps, sobretot tenint en compte que aquesta mai permetrà que a Catalunya es pugui fer un referèndum vinculant sobre la independència, que això i no cap altra cosa és la voluntat majoritària dels catalans. El 2017 serà un any decisiu.

dijous, 12 de gener de 2017

El fals centre

En el món de la política sovint es reivindica formar part del centre. A molts polítics els sembla que, si són capaços de convèncer la societat que ells són el centre, estaran en situació de robar vots tant a l’esquerra com a la dreta. Però no ens enganyem, defensar el centre no deixa de ser una manera amable de declarar-se de dretes, però sense dir-ho obertament. Una persona d’esquerres mai es declararia de centre, i si s’hi declarés seria la prova del cotó que aquella persona no és d’esquerres. Hi ha qui pensa, al meu entendre, erròniament, que declarar-se d’esquerres comporta un cert pedigrí social i, en canvi, amb la dreta això no passa. Buscant, doncs, el pedigrí social d'acostar-se a l'esquerra sense ser-ne, una persona de dretes es pot declarar tranquil·lament de centre sense que li tremolin els seus principis. En altres paraules, poca gent de dretes se sentirà incòmode si, de cop i volta, el partit de dretes que vota es declara de centre.

En aquest sentit, l’últim episodi relacionat amb el centre polític, és a dir, amb la dreta o, si es vol, amb l’anomenada dreta endreçada, el trobem en el gir estratègic —que no ideològic— que, de cara al seu pròxim congrés, ha fet un partit de dretes com Ciudadanos. Així, la decisió d’eliminar la menció que diu que Ciudadanos també es nodreix del “socialisme democràtic” va clarament en aquest sentit. El diputat Girauta ha volgut dissimular l’eliminació del socialisme democràtic en la definició del partit dient que “no vol dir que un estigui a la dreta, sinó que no està en l'esquerra”. És a dir, sense dir-ho està reivindicant que Ciudadanos és un partit de centre. Però digui el que digui Girauta, Ciudadanos era ja un partit de dretes que ara, amb el seu pacte estatal amb els populares, ha considerat convenient no dissimular més la seva adscripció dretana. Per això els sobra el socialisme democràtic. Ei, amb tot el dret del món, només faltaria.

dilluns, 9 de gener de 2017

Manifestacions amb nens

Darrerament es veuen moltes queixes de persones que mostren públicament el seu rebuig i disgust per la manipulació ideològica a la qual tot sovint són sotmesos els nens. M’hi afegeixo de bon grat.

No m’agrada gens veure nens als quals han vestit de legionaris i els fan desfilar militarment amb armes simulades, alhora que els fan onejar unes banderes que ni saben quin és el seu significat.

No m’agrada gens veure una manifestació de mestres que reclamen, posem per cas, una escola pública i de qualitat, acompanyats de nens que no estan en situació d’entendre perquè són allà.

No m’agrada gens veure nens a les manifestacions de protesta organitzades per entitats catòliques, sovint amb el suport explícit de la Conferencia Episcopal Española, en contra de determinades lleis aprovades democràticament. Igualment en sentit contrari, és a dir, no m’agraden tampoc les manifestacions amb nens promogudes per l’esquerra, en contra de determinades posicions ideològiques de la dreta.

En definitiva, no m’agrada gens que els adults (pares, mestres, polítics o qui sigui) utilitzin/manipulin els nens en favor d’unes determinades opcions polítiques, religioses o de qualsevol mena.

On situem la línia vermella que separa l’educació de la utilització interessada dels nens? Qui ha de fixar on és la frontera que no s’hauria de traspassar mai? Els pares? Els mestres? Els partits polítics? Els líders religiosos? L’estat (en el cas dels països comunistes)? Pensem-hi però, mentrestant, faríem bé de no manipular ni permetre que els adults manipulin els nens.

divendres, 6 de gener de 2017

Els límits del sentit del ridícul

Foto: El País

Se suposa que qualsevol persona que ocupa un càrrec públic hauria de tenir clars els límits del sentit del ridícul. Veure l’alcaldessa de Barcelona compartint carrossa amb els reis em va generar una estranya sensació de vergonya aliena i rebuig ciutadà a parts iguales. L’excessiu afany de protagonisme combinat amb la manca de sentit comú d’Ada Colau comença a ser preocupant. Aprofito per recordar que l’alcaldessa de Barcelona, generosament finançada amb els diners dels barcelonins, té un sou més que generós: 100.000 € anuals. No entraré ara en si després l’alcaldessa destina una part del seu sou a finançar un partit polític, la quota d’un club de golf, l’escola del seu fill o hi dóna qualsevol altra destinació. Aquí no hi tinc res a dir. Hi ha qui, com Colau, finança la seva pròpia plataforma política; altres polítics fan un donatiu a una ONG, o s’ho gasten al bingo, o es fan un pla de pensions. Com cadascú es gasta els seus diners no és cosa meva. Però avui no parlem de sous sinó dels límits de la decència política. Ada Colau sembla que encara no ha après que a la festa dels reis els únics protagonistes han de ser els nens i els reis. Ningú més. Quin era el seu objectiu quan ahir va decidir pujar a la carrossa reial? Potser promocionar-se políticament a costa del pressupost públic? És aquesta la nova política que tant prediquen els comuns? Permeteu-me que ho dubti. Promocionar-se políticament a costa dels nens i del pressupost públic és més vell que l’anar a peu; uns utilitzen determinades banderes i altres pugen a la carrossa reial.

dimecres, 4 de gener de 2017

De Qatar a Rakuten

El Barça ha decidit esmenar una decisió errònia i canviar de patrocinador. A partir d’ara estarà patrocinat per l’empresa japonesa Rakuten, de comerç per internet, una mena d’amazon però a la japonesa. Aquest canvi de patrocinador és l’episodi final d’una història força lamentable. Veure el nom de Qatar a la samarreta del Barça hauria de fer mal als ulls a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat democràtica i respectuosa amb els drets humans. A Qatar ni hi ha democràcia ni menys encara es respecten els drets humans, si més no els drets humans dels milers de treballadors estrangers que hi treballen en situacions gairebé d’esclavatge. O sense el gairebé. Al meu entendre el Barça ha fet el que tocava. Molt tard però ha estat una bona decisió. Qatar queda arxivat en el capítol fosc la història del Barça. L’argument dels molts diners que pagaven els qatarians per intentar justificar empastifar la samarreta no era argument. La fi no justifica els mitjans.

dilluns, 2 de gener de 2017

Canvis en el canvi d’any

Quan es diu any nou, vida nova, és una manera d’expressar un desig de canvi a partir del canvi d’any. Així, amb el canvi d’any no només canvia el full del calendari sinó que tot sovint ens proposem canviar determinats aspectes de les nostres vides. Ara bé, optar per un determinat canvi a partir del canvi d’any només és una excusa, simplement perquè l’u de gener és una xifra rodona (l’u de l’u), de la mateixa manera que es podria agafar, posem per cas, el 28 de gener o el 2 d’agost. Però hi ha persones que necessiten una data significativa per ajudar-se a tirar endavant els seus ferms propòsits de canvi.

Els experts diuen que els propòsits de canvi que ens fem amb el canvi d’any és millor que siguin pocs però que es compleixin. Ha de ser frustrant proposar-se fer un munt de coses a partir de l’u de gener i, pocs dies més tard, oblidar-se’n. Hi ha qui decideix deixar de fumar o qui es proposa anar al gimnàs per aprimar-se. Jo mateix vaig apagar l’últim cigarret que em vaig fumar un 31 de desembre de fa uns quants anys, just abans de la primera campanada. I no n’he tornat a fumar cap més tot i que, de vegades, de ganes no me’n falten. L’únic premi que he rebut per mantenir el meu compromís ha estat la satisfacció personal; no n’hi ha cap de millor.

Bon any!

divendres, 30 de desembre de 2016

L’excusa

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de desembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.788 de La Veu de l'Anoia)

Cada dia que passa les relacions entre Catalunya i Espanya es van deteriorant més, i quan sembla que ja no poden empitjorar sorgeix un nou contenciós més greu que l’anterior. Aquest deteriorament es dóna en diversos escenaris: fiscal, inversions, etc., i tot això combinat amb unes decisions perfectament coordinades entre els poders executiu, legislatiu i judicial. A Espanya mai se sap on acaba un poder i comença l’altre, però no es pot pas negar el grau de complicitat que tenen entre ells. A Espanya no hi ha la separació de poders que en una democràcia com cal hauria d’estar perfectament garantida. Mirat des de Catalunya —jo només m’ho puc mirar des de Catalunya— som molts els que estem cada dia més convençuts que les institucions de l’estat espanyol sembla que s’hagin posat d’acord per perjudicar els catalans tant com poden, potser pensant que així afebliran el procés.

Simultàniament, assistim a aquesta comèdia, dirigida des de Madrid, consistent en anar fent anuncis sobre una gran predisposició al diàleg amb Catalunya. Després d’anys de fer exactament el contrari, la credibilitat de l’oferta és zero. Un diàleg que, per cert, no s’acaba d’engegar mai. No hi ha interès a dialogar amb les veus discrepants. Convindrem que dialogar amb els que pensen exactament com tu, com s’ha fet fins ara, no té cap mèrit ni cap utilitat pràctica. Veiem que tot sovint la vicepresidenta espanyola despatxa a les oficines que té a Barcelona, però fins ara només s’ha reunit amb gent afí a les seves idees polítiques, aquells que consideren que, als efectes pràctics, Catalunya és una mena de colònia i com a tal se l’ha de tractar.

Per Madrid dialogar és que el seu interlocutor català abaixi el cap davant de les posicions colonialistes de la metròpoli. Madrid busca una excusa per poder dir després que, tot i que els espanyols ho han intentat, els catalans no volen dialogar. Espanya només busca carregar-se d’excuses per poder justificar una política molt més agressiva contra les posicions independentistes existents a Catalunya, que s’intueixen majoritàries. Els lamentables esdeveniments de la setmana passada —la persecució política de Forcadell, segona autoritat de Catalunya— només fan que confirmar aquestes intencions. Les posicions independentistes només tenen una eina, però és una eina que al final es demostrarà molt més poderosa que totes les martingales utilitzades fins ara per l’unionisme, i és la voluntat imparable de la gran majoria del poble català de poder votar què vol ser de gran.

dimarts, 27 de desembre de 2016

L'audiència del missatge reial

No ens ha de sorprendre que, si més no a Catalunya, les audiències del missatge de Nadal del cap del govern espanyol, pronunciat per la boca interposada del seu cap d’estat, vagin a la baixa.

Agradi o no, el vuitanta per cent dels representants polítics dels catalans reclama la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Això no és una opinió, això és una afirmació basada en dades objectives, i a les últimes eleccions catalanes i a la composició del Parlament em remeto.

Òbviament no tots els que reclamen poder votar són independentistes: hi ha qui exigeix el referèndum per votar a favor de la independència de Catalunya però també hi ha persones que el reclamen per votar-hi en contra. I al final s’acabarà votant, es comptaran els vots i guanyarà l’opció que tingui el suport de la meitat més un dels vots emesos. Així és com funciona la democràcia.

Doncs bé, tenint en compte aquesta realitat, que per Nadal et surti un senyor per la tele a renyar-te i amenaçar-te per pretendre resoldre el nostre problema per la via democràtica, no s’aguanta per enlloc. I, poca broma, no és un detall menor que el senyor del discurs nadalenc sigui el nét polític del dictador Franco. Per tant, que la conseqüència de tot plegat sigui que les audiències televisives vagin a la baixa té tot el sentit.

divendres, 23 de desembre de 2016

Espanya: l’extrema dreta

La majoria dels països del nostre entorn geopolític tenen representat en els seus parlaments un partit d’extrema dreta. A Espanya, però, això no passa, i a la gent que no ho coneix de prop li resulta sorprenent ja que Espanya és un país que, com qualsevol altre, també té votants i polítics d’aquesta ideologia. Però l’explicació d’aquest fenomen és ben senzilla, i és que l’extrema dreta espanyola fins ara ha format part del Partido Popular. Des de la seva fundació, els populares han tingut la seva clientela d’extrema dreta, i ni els uns ni els altres —els dirigents del partit i els votants extremistes—  no semblaven sentir-se massa incòmodes formant part de la mateixa formació política.

Estem davant d’un fenomen similar al que José Ortega y Gasset va definir com la conllevancia, però en comptes de referida a les relacions entre Espanya i Catalunya podríem parlar perfectament d’una conllevancia entre el PP i el món de l’extrema dreta. Sigui com sigui, aquestes conllevancias una mica contra natura acostumen a tenir data de caducitat. Així, aviat podria aparèixer a Espanya un partit d’extrema dreta amb tots els ets i uts, homologable a altres partits europeus d’aquesta ideologia. Un nou partit que podria estar liderat per l’expresident José Maria Aznar o algú de la seva corda. Des de fa uns anys Aznar està en ple procés de desenganxar-se del PP, i la lògica ens diu que des de la dreta extrema i més aviat que tard Aznar podria acabar sent el cap visible d’una oposició al que fins ara ha estat el seu partit. Observant els darrers esdeveniments polítics tot sembla indicar que aviat ho podrem comprovar.

dimecres, 21 de desembre de 2016

Pluriactivitat

Segons la Seguretat Social s’entén per pluriactivitat la situació del treballador per compte propi i/o d’altri les activitats del qual donen lloc a l'alta obligatòria en dos o més Règims diferents del Sistema de la Seguretat Social. En termes laborals, aquesta és la descripció oficial de pluriactivitat, però avui vull comentar una altra pluriactivitat que tots practiquem cada dia però de la que sovint els humans no en som conscients.

L’altre dia caminava per la Rambla de Catalunya de Barcelona i tot d’una se’m va acudir que els humans som uns sers privilegiats per la nostra capacitat de fer moltes coses alhora sense fer cap esforç especial. Em traslladava d’un lloc a un altre, intentava esquivar els xiclets i les caques de gos que alguns amos mal educats encara es resisteixen a recollir, mirava els aparadors de les sabateries i mentalment comparava preus i percentatges —admeto que això és una deformació professional—, observava com anava vestida la gent amb la qual em creuava, i tractava d’endevinar si aquell abric gris era cent per cent de llana o de llana barrejada amb fibra sintètica, o si aquella corbata era de seda natural o de fibra artificial. I, a més a més, de tant en tant mirava el mòbil i responia algun missatge, sense aturar-me. Resumint, practicava la pluriactivitat sense adonar-me’n.

I llavors vaig recordar els que diuen —o, més ben dit, les senyores que asseguren— que els homes no són capaços de fer més d’una cosa alhora, i que aquesta capacitat de practicar la pluriactivitat en la vida diària queda reservada a les dones. Vaig concloure que de persones equivocades, pluriactives o no, el món n’és ple, i que cap sexe en té el monopoli.

dilluns, 19 de desembre de 2016

Loteria, diner fàcil i La Marató de TV3

Sempre m’he mostrat contrari a la promoció institucional de la loteria perquè, ens agradi o no, aquest joc fomenta dues coses molt negatives: per una banda, una malaltia greu anomenada ludopatia i, per l’altra, l’aspiració al diner fàcil obtingut sense esforç. I ara seré discret i no qualificaré com es mereix el fet que els beneficis obtinguts amb la loteria es destinin a potenciar el servei d'un gran hospital que lluita contra la ludopatia. El meu consell seria de pur sentit comú: no fomentis la ludopatia i no hauràs de dedicar tants recursos a guarir-la.

Tampoc em sento gens còmode amb que es facin grans espectacles mediàtics de la caritat, com es fa amb La Marató de TV3. I si no en voleu dir caritat i preferiu anomenar-ho solidaritat, un terme que significa més o menys el mateix però que està més de moda, la cosa no canvia. No cal dir que, tot i que no hi col·laboraré (jo ja pago els impostos que em toquen, i no tinc cap remordiment de consciència), espero que es recaptin molts diners i que s’utilitzin bé. Però la societat hauria de ser conscient -i diria que, en general, no ho és- que l’existència de La Marató és la conseqüència d’uns mals governants que no donen prioritat ni utilitzen els recursos necessaris per a les investigacions mèdiques.

Així, com més èxit té La Marató més en evidència queda el govern que no fa bé la seva feina. Molts dirigents polítics, però, no tenen vergonya i, a la vista de tothom, es posen a primera fila per agafar el telèfon per on arriben els donatius i, de passada, es fan promoció política a costa del contribuent. Doncs bé, per dir-ho suaument em sembla una actitud entre poc seriosa i cínica, la veritat. Algú ho havia de dir.

divendres, 16 de desembre de 2016

Són justificables determinades dictadures?

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 de desembre de 2016 a la pàg. 4 del núm. 1.786 de La Veu de l'Anoia)

La ignorància és molt atrevida. Des de determinades posicions polítiques sovint es nega l’evidència de l’existència de dictadures tan consolidades com, per exemple, la cubana. Així, hi ha qui nega que a Cuba hi hagi una dictadura, i n’hi ha d’altres que, sense posar-se vermells, encara van una mica més lluny i asseguren que allò és una democràcia. Uns altres, sense negar-les, intenten justificar determinades dictadures. Uns donaven suport a les dictadures sud-americanes de dretes dels anys setanta i vuitanta del segle passat (l’Argentina, el Brasil, Xile, l’Uruguai...), i uns altres justifiquen la dictadura cubana. Tant des de la dreta com des de l’esquerra més extremes t’argumenten la defensa de les seves dictadures de capçalera en allò tan fals que diu que el fi justifica els mitjans. I si els dictadors, siguin del color polític que siguin, sempre són perillosos, en són en la mateixa mesura les persones que, amb les excuses més inversemblants, justifiquen determinades dictadures. Segurament es tracta de persones que no han patit en carn pròpia els excessos d’un règim dictatorial.

De tot el que he llegit aquests dies sobre el dictador Castro m’ha sorprès especialment una afirmació, que ha passat gairebé desapercebuda, de Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. El número dos d’Ada Colau sap molt bé què és una dictadura: el seu pare va ser afusellat durant la dictadura de Videla. Doctor en dret i professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona, Pisarello és una persona molt ben preparada. Doncs bé, en un intercanvi de missatges via Twitter Pisarello va venir a justificar la llarga dictadura cubana —poca broma!, fa gairebé sis dècades que dura— escrivint, textualment, això: “La democràcia no és un concepte estàtic. T’hi pots acostar o allunyar segons el moment històric”.

Sembla que Pisarello ens vulgui donar a entendre que si les fites del dictador són intrínsecament bones (sanitat, educació, etc.), l’existència de la dictadura ja queda justificada. Ara bé, si el fi justifica els mitjans, una pregunta esdevé inevitable: és el dictador qui ha de decidir quins són els fins bons? Des de la seva entrada triomfal a l’Havana per aconseguir el poder —el dictador Batista havia fugit poc abans— Castro decidia què convenia als cubans, com Franco decidia què convenia als espanyols. I com que, a parer d’aquests dos dictadors, els seus fins eren bons, les seves respectives dictadures estarien justificades? La meva resposta és que no.

dimecres, 14 de desembre de 2016

Què entén el govern espanyol per dialogar?

Com que no tinc cap resposta a aquesta pregunta el títol d’aquest article es pot considerar una pregunta retòrica. Podria començar donant una resposta fàcil i dir que el govern espanyol no sap què és dialogar, i segurament això ho compartiria molta gent. Però seria deshonest per part meva perquè estic convençut que sí que ho sap. Un altre plantejament ben diferent és si el govern espanyol vol dialogar, i aquí se’m presenten tots els dubtes. La meva sensació és que quan el govern espanyol assegura que vol dialogar en realitat el que intenta fer és una cosa molt allunyada del que la gent normal entenem per dialogar; alguns en dirien postureo.

Madrid utilitza una paraula positiva i atractiva, dialogar, ja que si més no, en el pla estrictament teòric, difícilment hi haurà algú que la pugui rebutjar. Però la paraula dialogar que posen sobre la taula té tota la pinta de ser un engany. El ministre espanyol Zoido va ser molt clar: “vamos a imponer el diálogo”, oblidant que només es pot dialogar si es vol dialogar. Lluny de voler dialogar, des de Madrid només es pretén imposar i consolidar les seves tesis sobre l’organització territorial d’Espanya i, alhora, desacreditar aquells que no comparteixen la seva visió neocolonial de l’estat, amb tots els adjectius que calguin per intentar dissimular-la (estat autonòmic, federal, descentralitzat, etc.).

La realitat és, però, que el govern espanyol no vol entendre que, a Catalunya, la recepta de Madrid per resoldre el problema catalán, consistent en canviar alguna coseta perquè tot segueixi més o menys igual, només té el suport d’una minoria de la societat catalana. La vicepresidenta espanyola pot anar venint cada setmana al seu despatx barceloní del palau Montaner, seu de l’oficina del virreinat, i dialogar amb els dirigents polítics més afins (populares, ciudadanos, socialistes i, fins i tot, els comuns), i també amb els capitosts dels foments i círculos varis que tenim instal·lats a Catalunya, però el seu problema és que amb tota aquesta gent no n’hi ha prou per configurar una majoria.

dilluns, 12 de desembre de 2016

Fumar mata. Votar, no

Foto: zazzle.es

Com que els resultats dels últims referèndums no han sortit com els convocants esperaven que sortissin (Brexit britànic, ratificació de l’acord de pau de Colòmbia, reforma de la constitució italiana, etc.), ara s’està posant de moda criminalitzar els referèndums. Molts dirigents polítics semblem estar interioritzant aquella peculiar teoria de Winston Churchill que deia que “l’únic problema de la democràcia és que la gent vota el que vol”. Votar potser és un problema, però només ho és pels governants que en pateixen directament les conseqüències si no surt allò que tenien previst que sortís. Les enquestes, massa sovint, s’equivoquen, i una votació —la màxima representació de la democràcia— sempre és una porta oberta a qualsevol sorpresa inesperada.

Ara que el mantra anterior (“el toro no sufre”) a Espanya ja no dóna gaire més de si, s’han tret de la màniga un nou mantra, aquest més rebuscat, que combina els referèndums amb el dimoni. Així, últimament no parem d’escoltar que “los referèndums los carga el diablo”. La transcric en espanyol perquè la frase la diuen més allà que aquí, vull dir més enllà de la Franja de Ponent. Les autoritats espanyoles no es poden treure del cap el referèndum que molt aviat es farà a Catalunya, i es tracta d’anar minant el terreny i d’anar preparant psicològicament el personal amb aquesta perversa associació d’idees, esperant que algun il·lús els la compri.

El missatge de fons que ara se’ns intenta transmetre és ben clar: votar és perillós. És com quan en els paquets de cigarros van incorporar el “Fumar mata”. I, d’acord, fumar mata, però votar també mata? Tots sabem que no. Si, com diuen, el govern espanyol busca un consens polític ampli a Catalunya, no cal que perdin més el temps perquè el consens està perfectament definit des de fa temps. El consens es diu referèndum, i té el suport de més de les tres quartes parts del Parlament de Catalunya que, no ho oblidem, és la seu de la sobirania popular dels catalans. I no cal dir que el referèndum uns l’utilitzaran per votar sí i uns altres per votar no.

dimecres, 7 de desembre de 2016

Siguem seriosos!

Segons els resultats de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, els tres partits que s’hi van presentar amb un programa unívocament independentista (Convergència, Esquerra i la CUP) van obtenir el 48% dels vots. Els partits que es declaraven unionistes (ciudadanos, populares i socialistes) van assolir el 39%, i els partits que van demanar expressament que no se’ls inclogués en cap d’aquests grups, l’11%. D’aquests últims, uns ho van demanar jugant amb una ambigüitat calculada que els sembla que els pot donar més vots (CSQEP), i uns altres perquè són perfectament conscients que els seus votants són políticament transversals com, per exemple, el PACMA.

Aquest és l’escenari polític actual de Catalunya: una inqüestionable majoria independentista. Que després aquest escenari s’hagi traduït en una majoria absoluta independentista al Parlament només és el resultat d’una llei electoral que, com gairebé totes, no compleix el que hauria de ser la regla bàsica d’una democràcia, i és que tots els vots han de valer igual. No cal dir que, sense anar més lluny, a Espanya això tampoc es compleix: Rajoy ha governat durant quatre anys amb una majoria absoluta parlamentària tenint només el 44% dels vots. Un altre exemple ben recent: als Estats Units el president electe ha tret dos milions de vots menys que la seva contrincant.

Així, mentre que, a Espanya, els que es consideren espanyols i que ahir estaven de celebració són una amplíssima majoria, a Catalunya estan lluny d’arribar a la meitat de l’electorat. Doncs bé, amb aquesta situació tan privilegiada que té actualment l’independentisme, costa d’entendre que la nostra classe política independentista estigui fent tant el burro i ens facin passar tanta vergonya aliena amb aquesta provocació de parvulari sobre si obrirem o no l’ajuntament el dia de la constitució, sobre si anirem a treballar per fer enfadar el virrei i altres collonades per l’estil. Em sap greu publicar aquest article però algú ho havia de dir. Siguem seriosos, posem-hi una mica de seny!

dilluns, 5 de desembre de 2016

Més que diàleg és ofegament financer

Diuen que els ministres espanyols han rebut instruccions del presidente Rajoy encoratjant-los a mantenir un diálogo franco amb les autoritats de Catalunya, un diàleg que, a la vista dels nombrosos processos judicials que s’han anat obrint darrerament, en aquests últims anys pràcticament no ha existit. Amb Catalunya, Espanya ha practicat el joc del garrot i la pastanaga però... sense la pastanaga. I Espanya ho pot fer, té la clau de la caixa. Resulta, doncs, creïble aquest sobtat canvi de tarannà, aquesta nova etapa de diàleg que se’ns anuncia? Per mi, no, i als fets recents em remeto.

Per culpa del pèssim finançament que tenim per part d’Espanya, Catalunya necessita urgentment treure diners de sota les pedres. Els molts diners que marxen de Catalunya es combinen amb els pocs diners que tornen, siguin en forma de transferències o mitjançant inversions públiques. Però va ser anunciar la Generalitat un nou impost a les begudes ensucrades que, immediatament, Espanya se’l va apropiar. I com que segons la legislació vigent Espanya sempre té preferència i, per altra banda, no es pot gravar dues vegades el mateix fet impositiu, Catalunya s’ha quedat sense aquest impost.

Ara, en previsió que aquests impostos es puguin acabar transferint a les autonomies, a Madrid el posaran a cost zero i seguirem sense tocar ni un euro. Si per part d’Espanya això no és molta mala idea, s’hi assembla molt. Recordem que va passar exactament el mateix amb la taxa sobre els dipòsits bancaris. Quin és l’objectiu d’Espanya amb aquestes actituds tan poc lleials i gens amistoses amb Catalunya? L’ofegament financer de Catalunya mentre, amb aquell gran cinisme que caracteritza els governants espanyols, parlen d’un diàleg en el qual no creuen ni hi han cregut mai.

divendres, 2 de desembre de 2016

Què hauria passat amb Sanders com a candidat?

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de novembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.784 de La Veu de l'Anoia)

Ara, a misses dites, tothom es veu amb cor de vaticinar què hauria passat a les eleccions americanes si, en comptes de Hillary Clinton, el candidat demòcrata hagués estat Bernie Sanders, és a dir, si Sanders hagués guanyat la nominació demòcrata a ser candidat a president dels Estats Units. No són pocs els que gosen dir que amb Sanders com a contrincant aquestes eleccions no les hauria guanyat Donald Trump. La resposta a aquesta hipòtesi, però, no la podrem saber mai.

És com quan l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, diu que estaria disposada ara mateix a convocar unes noves eleccions municipals, com donant a entendre que els comuns millorarien els resultats obtinguts fa un any i mig. Ho va dir la setmana passada vist l’atzucac en el qual es troba immers el seu equip per poder governar amb un mínim de comoditat. Ara només disposa d’onze regidors comuns i quatre de socialistes, d’un total de quaranta-u. La majoria absoluta són vint-i-u. Però com que, per llei, les eleccions municipals no es poden avançar, aquesta hipòtesi tampoc es podrà demostrar mai.

Deixem-nos, doncs, d’hipòtesis indemostrables i centrem-nos en la realitat dels Estats Units. És ben cert que Clinton també generava un fort rebuig entre els votants demòcrates. La seva forta vinculació amb l’establishment, la fredor en el tracte, amb aquell somriure fals que mostrava en els mítings electorals, el menyspreu vers els votants republicans, als quals va arribar a definir de “deplorables”, tots aquests aspectes negatius de la seva personalitat no compensaven una preparació tècnica, sense cap mena de dubte, millor per ocupar el càrrec. Clinton havia estat secretària d’Estat amb Obama i té molta experiència en els afers exteriors, però aquest bagatge internacional no li va ser suficient per guanyar les eleccions en els col·legis electorals, tot i que en vot popular sí que va superar Trump.

Però contestant la pregunta d’aquest article, no tinc tan clar que Sanders hagués millorat els resultats de Clinton. A ulls de l’americà mitjà, bàsicament conservador, Sanders és massa d’esquerres, massa socialista. Sovint tenim la temptació de jutjar el conjunt dels americans com si tots fossin com els de les grans ciutats de Califòrnia i la Costa Est (Los Angeles i San Francisco, Nova York i Washington). Però aquests no representen, ni de bon tros, l’americà mitjà que et trobes viatjant per l’interior del país. Aquest ha sigut, al meu entendre, el gran error dels politòlegs, que tant s’han equivocat en les seves prediccions.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Canvi d’impressions sobre el castrisme (2/2)

(Ve d’aquí)

Jaume (FB)
No he dit mai que Cuba fos un paradís i el que expliques són moltes de les ombres que té la història del castrisme. Però segueixo pensant que també té llums, i només cal comparar amb altres països propers, sanitat, educació. La reacció de molta gent diferent avui crec que explica que les coses no són tant de blanc i negres. També jo he viatjat a Cuba, el primer cop no hi havia pràcticament turisme, i encara que era del PSUC he pagat el viatge (com molts d'altres) i he conegut l'ambivalència d'un poble orgullós de l'aconseguit però no content amb el futur. Llums i ombres, opinable el que guanya, però el que crec és que en tot cas res comparable amb el franquisme o altres dictadures i evidentment no pretenc convèncer però crec que les coses són mes complexes. Per cert no em trobaràs defensant ni la URSS ni la Rússia de Putin, quan tu hi feies negocis jo i molts d'altres feia temps que havíem denunciat la invasió de Praga. I que consti que tant bé (o malament) em sembla que Cuba fes negocis amb un capitalista, com que un capitalista fes negocis amb el que creia que era una dictadura.

Carles (FB)
- La sanitat i educació cubanes són objectivament...
- Sí, sí, però jo conec uns funcionaris cubans corruptes que...
(el cunyadisme, definició)

MiquelSaumell (FB)
Jaume, és evident que, com dius, "les coses són mes complexes". És clar que té llums el règim dictatorial castrista que existeix des de 1959. Com també les té el règim dictatorial franquista que ens va tocar a nosaltres. Només faltaria que amb tants anys tot s'hagués fet malament! Ningú nega que alguna cosa s'ha fet bé, però el balanç cubà després de gairebé sis dècades de "monarquia castrista" és absolutament decebedor. I no perquè ho digui jo, t'ho admeten ells mateixos a La Bodeguita del Medio quan porten dos Havana Club de més. (Per cert, a la paret potser encara hi ha penjat un obsequi meu, una pell amb un agraïment al poble cubà gravat a foc). Deixa’m que et digui, però, que comparar la sanitat i l'educació cubanes amb les d'altres països propers és aspirar a molt poc, és fer trampeta. Jo sóc una mica més exigent, i més tenint en compte que ja han passat gairebé tres generacions des de l'entrada del compañero Fidel a La Habana. Jo ho comparo amb la nostra sanitat i la nostra educació. Els alts funcionaris cubans —una veritable elit que, amb molt poques excepcions, viu d'esquenes al poble i a les seves necessitats més bàsiques, i et demanen comissions "particulars" que ara no et detallaré (riu-te’n tu del que passa aquí amb la nostra casta a la que tant agrada criticar als teus referents polítics)— n'eren i en són perfectament conscients, aprofitant viatges professionals a l’estranger per resoldre temes personals de salut. I sí, Cuba ha enviat molts metges a l'Àfrica (ep!, no pas a canvi de res, que més que altruisme ideològic aquí hi ha molt negoci d’estat), però si en tens ocasió investiga una mica sobre la seva qualitat professional i t'emportaràs una altra decepció. Tu i jo podem anar fent discursos diametralment oposats i segur que no ens posarem d'acord, sobretot per allò de "la superioritat moral de l'esquerra" que se suposa que cap bona persona ha de qüestionar. Doncs mira, jo em considero bona persona i també liberal, i fa molts anys que ho qüestiono. També t'haig de dir que jugo amb avantatge, fa molts anys que viatjo pel món fent negocis amb tota mena de gent i he vist moltes coses... Però no cal anar tan lluny, el poble cubà és molt intel·ligent i ja fa molts anys que prescindeix de les falses consignes oficials de les seves autoritats. Les cues per marxar de Cuba que des de fa anys es formen davant dels consultats "occidentals" de La Habana són inqüestionables. Jo no he vist mai cues de catalans davant del consolat cubà del passeig de Gràcia per obtenir el visat en direcció contraria. Això us hauria de fer rumiar, i molts companys vostres ja ho van fer, i avui els fa vergonya que els recordis què deien anys enrere. Però deixa'm acabar donant-te una mica de raó amb una cosa: quan un es fa gran va madurant i veu les coses amb més perspectiva i, si cal, rectifica. Això vol dir que avui no tornaria a negociar amb les autoritats cubanes, com tampoc se m'acudiria anar a Cuba de vacances. En fi, tu sempre m'has semblat una persona molt educada i et respecto, i estaria encantat de continuar amb aquesta conversa tan interessant tot fent un cafè sabent, però, que estem a les antípodes ideològiques un de l'altre.

Jaume (FB)
Uf, donaria per molt, per exemple explicar les bones sensacions que he tingut jo per 2 casualitats de la sanitat cubana. Està clar que tenim opinions i ideologies molt diferents, en tot cas em quedo amb el darrer que dius si una cosa compartim és el respecte a les opinions dels altres.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Canvi d’impressions sobre el castrisme (1/2)


Sobre el dictador Fidel Castro mort la setmana passada (e.p.d.), o hi estaves a favor o hi estaves en contra. Difícilment et trobes amb persones coneixedores de la Cuba dels últims seixanta anys que es declarin indiferents sobre un personatge el qual, sense cap mena de dubte, passarà a la història.

La xarxa d'internet és un bon lloc de debat, i a continuació copio un canvi d'impressions, adaptat al blog, que va començar a twitter el diputat Franco (a twitter es fa dir @LluisRabell) i va continuar a fabebook (FB) amb altres participants que només anomenaré pel seu nom de pila.

@LluisRabell
Mor Fidel Castro, una figura per sempre més unida a la memòria dels pobles que lluiten per la seva emancipació. ¡Hasta siempre, Comandante!

@MiquelSaumell
Amb aquesta piulada queda perfectament clar que aquest Franco també defensa les dictadures, potser tant com l'altre. Això sí, coherent ho és.

Jaume (FB)
Amb totes les ombres de la revolució cubana, no entendre les diferències entre Franco i Fidel és no entendre l'historia del segle XX, amb tots els errors la lluita per l'emancipació mai serà comparable al feixisme.

Glòria (FB)
El castrisme és un feixisme. Neix d'una "ideologia" revolucionària que no és res més que un abominable totalitarisme.

Francesc (FB)
Finals dels 50: Batista és un dels dictadors més sanguinaris d'Amèrica, amb la complaença dels Estats Units. Una colla de barbuts aconsegueixen el poder perquè el poble n'està fart de repressió i de ser el prostíbul dels ianquis. Retornen al poble l'orgull de ser cubans. Nacionalitzacions i col·lectivitzacions, moltes de béns nord-americans, fan que els EEUU se'ls tombin de cul i passen a ser un satèl·lit de l'URSS.

MiquelSaumell (FB)
Francesc, cadascú explica la història segons la seva experiència. La meva, amic Francesc, queda explicada aquí sota

MiquelSaumell (FB)
Jaume, com diu la Gloria, el castrisme és una dictadura amb tots els ets i uts, sense pal·liatius. No entendre la història del segle XX és defensar el castrisme com si allò fos un paradís "amb errors" com tu pretens ara, i com sempre feien els dirigents del PCE i el PSUC de l'època, que hi anaven sovint "tot pagat". Sé molt bé del que parlo, vaig tenir una experiència molt directa amb el país i les seves autoritats, concretament amb el MINCEX (Ministerio de Comercio Exterior). Hi anava quan encara no hi havia turisme. Allà només hi viatjaven els comunistes i algun sindicalista de CC.OO. pensant-se que allà hi trobarien el paradís. Les decepcions eren inevitables, tot i que per conservar la cadira no convenia fer-les públiques. També hi anaven artistes coneguts de l'època, com en Gades. Evidentment, aquesta gent tan comunista hi anaven amb totes les despeses pagades, i amb taula a primera fila del cabaret Tropicana i, de vegades, amb entrevista amb Fidel inclosa. Jo, en canvi, em pagava l'avió i l'Hotel Habana Libre, tot i que els dinars de negocis amb els alts funcionaris els pagaven ells, és clar; és la pràctica habitual en els negocis internacionals, que vol dir que quan ells venien a Barcelona pagava jo. Jo tenia tractes comercials amb el govern cubà, i ells encantats de la vida de tractar amb un capitalista com jo. Els negocis no tenen ideologia, ells volien vendre determinats productes i jo estava disposat a trobar-hi comprador a Europa, i només calia posar-nos d'acord amb el preu. El teu discurs potser té sortida a les vostres assemblees, però amb mi no cal que t'hi esforcis perquè no te'n sortiràs. I el dia que vulguis et puc explicar també els meus negocis amb les empreses públiques de la URSS abans de caure el mur. No cal dir que a partir de la caiguda del mur tots aquests negocis van desaparèixer.

(La segona part es publicarà demà)

divendres, 25 de novembre de 2016

Un comportament indecent i miserable

Dimecres es va produir la mort sobtada d’una senadora valenciana que abans havia sigut alcaldessa de la seva ciutat i diputada autonòmica. La difunta havia estat dirigent del Partido Popular però, en ser expulsada pel politburó del partit, ara ja ni tan sols era militant. Fins al dia abans del decés els dirigents del seu antic partit la menystenien dia sí i dia també com si fos una empestada, amb respostes del tipus “esta persona por la que usted me pregunta ya no está en el partido” adreçades als periodistes.

Dir que del món de la política te’n pots esperar qualsevol indecència no és pas cap novetat. Però quan semblava que ho havies vist i sentit tot i pensaves que el grau de cinisme de determinats personatges ja no es podia superar, aquests dos últims dies han aparegut uns quants alts dirigents del Partido Popular fent unes declaracions tan exageradament laudatòries sobre la persona difunta com gens creïbles.

En política s’aprofita tot allò que els dirigents considerin que se’n pot treure un rendiment, també la mort d’una persona. Així, alguns dirigents del Partido Popular s’han sentit cridats a expressar-se just en sentit contrari del que deien fins al dia abans. I ho han fet d’una manera tan falsa, indecent i miserable que la família de la difunta ho ha denunciat i els ha prohibit que anessin al funeral.

Els dirigents del Partido Popular han tornat a ignorar una línia vermella que no s’hauria de traspassar mai, aquella que separa els límits de la decència i el cinisme. La seva gran hipocresia passarà a la història del que no s’ha de fer mai. I dit tot això, espero que no es confongui la denúncia sobre l’actuació miserable d’uns impresentables amb qualsevol indici de defensa de l’actuació política de la persona morta dimecres a Madrid. No és el cas.

dimecres, 23 de novembre de 2016

D’una virreina a un virrei

Foto: RAC1

Ahir, mentre anava en cotxe, per l’emissora de ràdio de can Godó entrevistaven el nou Delegado del Gobierno a Catalunya. Enric Millo, nascut a Terrassa però amb molts anys de residència a Girona, fins ara era diputat al Parlament. Cal destacar també que el nostre personatge s’expressa, normalment, en català, i és que un fet que hauria de ser el més normal fins ara no ho ha estat. Tot un detall per part de la nostra metròpoli, nomenar un virrei que, com a mínim, no menyspreï la llengua pròpia de la colònia a la qual ha estat destinat. Això sí, potser per compensar el tema de la llengua, Millo es va desfer en elogis cap al ministre-espia defenestrat Jorge Fernández, a qui no va dedicar ni un però.

La seva antecessora en el càrrec, la virreina Llanos de Luna, nascuda a Andalusia però amb dècades de residència a Catalunya, no només no s’expressa gairebé mai en català sinó que, la llengua pròpia de la colònia del nord-est peninsular a la que lliurement havia decidit anar a viure, sovint sembla que li faci nosa. Des d’una posició política absolutament minoritària —dels 135 diputats del Parlament, el seu Partido Popular només en té onze, el vuit per cent— és ben coneguda la seva gens dissimulada hostilitat cap a la Catalunya representada per la gran majoria de catalans. En el lamentable balanç repressiu dels 58 mesos que ha ocupat el despatx del carrer Mallorca de Barcelona, hi figuren centenars d’expedients oberts i denúncies judicials a ajuntaments i alcaldes catalans pels motius més diversos: des de noliejar un tren fins a penjar o despenjar determinades banderes en els llocs més inversemblants, escoles incloses. De Luna va ser reprovada per 86 diputats del Parlament (recordem que la majoria absoluta de la cambra està fixada en 68) i declarada persona non grata per altres institucions. Però ella, inasequible al desaliento e impasible el ademán, en la seva voràgine provocadora anticatalana i antidemocràtica va arribar a l’extrem d’homenatjar la División Azul durant un acte públic, fet que va provocar que tots els partits polítics catalans, menys el seu i la seva franquícia ciudadana, demanessin la seva dimissió. També la va demanar l’Ajuntament de Barcelona, evidentment sense cap conseqüència. Ara bé, posats a ser justos s’ha de reconèixer un aspecte positiu de la seva gestió, i és l’augment espectacular dels independentistes catalans, experimentat durant el seu mandat, com a reacció a les seves forassenyades actuacions.

Tornem al nou virrei. En el transcurs de l’entrevista que dèiem al principi, Millo va dir diverses vegades que ell és ara la tercera autoritat de Catalunya, després del President de la Generalitat i la Presidenta del Parlament, com reivindicant la seva pertinença al grup selecte de les màximes autoritats de Catalunya. Això sí, es va oblidar de mencionar que les dues persones que protocol·làriament estan per sobre seu van accedir al càrrec per elecció popular; el detall no és menor. De totes maneres, crec que no m’equivocaria si digués que els presidents de laCaixa i del Barça manen bastant més que ell, digui el que digui l’estricte i sovint poc realista protocol oficial.

dilluns, 21 de novembre de 2016

Serrells del franquisme. La monarquia

A les acaballes de l’Espanya fosca del franquisme, l’any 1969, el cap d’estat d’aleshores, el dictador Francisco Franco, ens va deixar preparada la seva successió en la persona de qui sis anys més tard seria proclamat rei amb el nom de Juan Carlos I. Un cap d'estat que, en accedir al tro, no era el titular de la casa reial espanyola sinó només el fill del seu cap, Don Juan de Borbon el qual, durant una bona part del franquisme, vivia a l’exili daurat d’Estoril. Potser no era milionari però no li faltava res, i la casa on s’estava, Villa Giralda, ja la voldrien molts per anar a passar l’estiu.

Si a la mort de Franco s’hagués volgut reinstaurar la monarquia borbònica vigent fins l’any 1931, el rei hauria d’haver estat Don Juan de Borbón i no pas el seu fill. Per tant, per més que ara els monàrquics recalcitrants insisteixin a fer-nos creure allò que no és, Franco no va reinstaurar la monarquia borbònica que havia existit fins l’any 1931 sinó que se’n va inventar una de nova feta a la seva mida ideològica. I tot això, ahir que es van complir els quaranta-un anys de la mort de Franco, ara és un moment molt oportú per recordar-ho.

El debat permanent sobre la legitimitat o no de la monarquia espanyola que, com el riu Guadiana, apareix i desapareix de tant en tant, torna a estar de moda. Però pels demòcrates espanyols el veritable debat, més que “monarquia o república”, hauria de ser “serrells del franquisme o democràcia”. Al meu entendre una monarquia, qualsevol monarquia, està renyida amb l’autèntica democràcia de la igualtat d’oportunitats per a tothom, inclosa la d'optar a ser cap d’estat, un dret democràtic bàsic que les monarquies no contemplen.

divendres, 18 de novembre de 2016

La mirada catalana

(L’article original en versió paper es va publicar l'11 de novembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.782 de La Veu de l'Anoia)

Dos apunts previs. El primer: la ministra Montserrat del nou govern espanyol té com a imatge de fons de les seves xarxes socials una fotografia de les muntanyes de Montserrat, i quan la setmana passada va arribar a La Moncloa per participar en el seu primer consell de ministres es va adreçar als periodistes que l’esperaven sota la pluja amb un "bon dia". Són dos gestos simpàtics, si més no vistos en clau catalana, de la ministra de Sant Sadurní d’Anoia. El segon: durant un acte celebrat recentment al Círculo Ecuestre, un dels assistents va demanar la intervenció de la Guàrdia Civil per empresonar els responsables del procés independentista català. La proposta va ser rebuda amb aplaudiments i somriures de complicitat per part dels assistents, i això ja ens dóna una idea del tipus de gent que et pots trobar al palauet de Balmes cantonada Diagonal.

Anem al tema. Els sectors polític i periodístic catalans, que massa sovint s’entrecreuen, tenen una vocació clara de ser influents en la nostra societat. Sempre que a Madrid s’està coent un canvi de govern, a Catalunya els dirigents dels círculos, fomentos i altres entitats per l’estil especulen sobre quina serà la quota catalana del nou govern. Alguns sense gaire sentit del ridícul ho anomenen mirada catalana, com si els catalans tinguéssim l’estranya facultat de mirar les coses d’una determinada manera —potser millor?— que la resta dels mortals peninsulars.

Són ja una tradició les apostes fetes en públic, que gairebé mai l’encerten, per tractar d’endevinar quina serà la quota catalana del govern, és a dir, la persona que serà agraciada amb el càrrec de ministre. Un cop conegut el nom de la mirada més nostrada (l’accent català, que deia la nova ministra), tothom vol ser el primer a convidar-la a fer una xerrada-col·loqui a Barcelona, amb dinar o sense, al Círculo Ecuestre o al Ritz; encara que de l’hotel de Llúria amb Gran Via ara en diuen Palace, sempre serà el Ritz. A aquests personatges, un ministre vingut de la metròpoli i la seva proximitat amb els alts poders de l’estat sempre els impressiona.

Però dit tot això, un es pot preguntar de què ens serveix als catalans tenir una senyora de Sant Sadurní d’Anoia al capdavant d’un ministeri espanyol pràcticament sense competències a Catalunya, ja que les competències del seu departament van ser traspassades a la Generalitat fa molts anys. I a partir d’aquesta obvietat alguns encara ens volen fer creure que el nou govern tindrà sensibilitat catalana. Jo crec que ens enreden.

dimecres, 16 de novembre de 2016

Subestimar els percentatges... i les persones

De tant en tant convé recordar que els polítics i funcionaris públics no gestionen uns diners misteriosament caiguts del cel sinó que ens administren els nostres propis diners. Partint d’aquesta premissa bàsica que de vegades es tendeix a deixar de banda, no s’hauria de poder gestionar la cosa pública des d’una posició de prepotència basada en la falsa superioritat moral que sempre s’atribueix l’esquerra. En altres paraules, a molts ens molesta que determinats personatges de l’administració pública tractin els ciutadans com si fossin canalla de P3, amb tots els meus respectes per aquest col·lectiu.

Aquesta introducció resulta oportuna per parlar de l’únic conseller del Districte de Sarrià-Sant Gervasi que va accedir a ocupar el càrrec no com a resultat dels vots dels ciutadans sinó com a fruit d’un pacte de despatxos acordat entre els dos partits que conformen el govern de la ciutat de Barcelona. Doncs bé, aquest conseller presentava dilluns els preus públics d’una sèrie d’equipaments municipals, i informava dels augments de preus d’aquest exercici. El conseller insistia molt que es tractava d’unes pujades de preu molt moderades i perfectament assumibles pel ciutadà, però amagava que els augments percentuals respecte els preus de l’any passat eren del 10, 15 i fins i tot arribaven al 23 per cent.

En fer-li veure al conseller que els augments de preus, expressats en percentatges, de moderats no en tenien res, ell seguia menystenint unes dades percentuals que, sent molt generosos, podríem qualificar de fora de tota lògica. En insistir-li que en el món de l’empresa —s’estaven discutint preus que afecten el funcionament d’empreses i estaments públics— s’acostuma a parlar d’augments percentuals, la seva resposta va deixar tothom bocabadat: “el meu món no és el de l’empresa, és el de les persones”. El conseller potser ens volia donar a entendre que les persones són incapaces de valorar els percentatges dels augments de preus que els apliquen. Les persones, així, en genèric, i la pretensió de representar-les a totes com tant agrada a molts personatges amb sou públic, tant de l’esquerra com de la dreta.

Els sarrianencs sovint ens preguntem si, veient com actua el nou conseller, Sarrià hi ha guanyat o hi ha perdut amb el canvi. Mentre alguns rumien la resposta, seria molt d’agrair que el nostre personatge, en les seves aparicions públiques, s’expressés amb una mica més de prudència i humilitat. I potser no seria molt demanar que entengués que els percentatges que ell s’esforça a subestimar resulten imprescindibles per valorar en la seva justa mesura els augments de preus que des de l’administració pública s’apliquen als ciutadans.

dilluns, 14 de novembre de 2016

Relliscada majúscula de politòlegs i altres suposats experts

Dibuix: El País

Primer s’ha de rumiar i després votar, i no està gens clar que molts nord-americans hagin actuat seguint aquest ordre. Com que els dos candidats a ocupar la presidència dels Estats Units eren francament molt lamentables, aquesta vegada s’ha votat molt a la contra i s’ha votat més amb l’estómac que amb el cervell. I ha sortit el que ha sortit. Doland Trump ha sortit elegit legítimament com a nou president pels pròxims quatre anys. Ara s’haurà de veure si serà capaç de complir algunes de les seves estrafolàries promeses electorals. M’atreviria a dir que no ho serà, i en el seu primer discurs ja ens va donar algunes pistes en aquest sentit.

Pels creients a ulls clucs en les enquestes i per a la majoria dels opinants, tertulians, periodistes, politòlegs i tota mena de suposats experts en la matèria, el resultat va constituir una gran sorpresa. També va ser una sorpresa el resultat del referèndum que havia de ratificar l’acord de pau de Colòmbia, o el referèndum del Brexit britànic. Sovint els resultats electorals ens porten sorpreses. Si es fan eleccions, és precisament perquè no sempre les enquestes l’encerten. Si sempre l’encertessin, no caldria fer eleccions, i tot això que ens estalviaríem.

Com que el resultat no els ha agradat, alguns es dediquen a titllar d’injust el sistema electoral nord-americà. Alguns diuen que és un escàndol que Trump pugui governar els Estats Units amb només el 47,5% dels vots emesos. A veure, el sistema electoral ideal no existeix enlloc, i el sistema nord-americà tampoc és perfecte. Però no s’hi val a criticar el sistema només quan no t’és favorable. Clinton va perdre les eleccions tot i tenir en el còmput total quatre-cents mil vots més que Trump. És la conseqüència d’un sistema que, com dèiem, potser és millorable. Però considerats percentualment, aquests quatre-cents mil vots només representen un 0,3% dels 120 milions de vots emesos.

Tampoc és perfecte el sistema electoral de França i d’altres països, amb les dues voltes electorals que, a la pràctica, eliminen totalment les minories de la representació parlamentària. Això sí que ho trobo injust! També és molt imperfecte la llei electoral espanyola, una llei que durant quatre anys ha permès governar Rajoy amb una còmoda majoria absoluta parlamentària a les dues cambres amb només el 44% dels vots.

No ens enganyem, els únics grans perdedors d’aquestes eleccions han estat els suposats experts en la matèria que dèiem abans. Molts economistes ens asseguraven que si dimarts Trump guanyava, el dimecres la davallada de Wall Street seria de les que farien època. Doncs bé, dimecres la borsa va pujar un 1,4 per cent. Ja per acabar, Donald Trump sempre s’ha mostrat contrari a l’acord comercial TTIP entre els Estats i Units i Europa; és de suposar que l’esquerra peronista espanyola i catalana estarà encantada amb el nou president.

divendres, 11 de novembre de 2016

Amazon com a exemple

Amazon és una de les cinc empreses cotitzades més importants del món. No fa gaire aquesta multinacional de la distribució es va instal·lar a Barcelona, en uns locals de l’Eixample que abans havien estat la seu de l’editorial Gustavo Gili. Aquesta setmana he vist per Sarrià el seu primer vehicle de repartiment entregant una comanda. Era una furgoneta nova de trinca amb motor elèctric (contaminació zero), i feia tota la pinta de ser una comanda d’alimentació. Però no ho puc assegurar perquè les dues capces de plàstic anaven perfectament tapades per sobre, de manera que no es pogués veure quins productes contenien. Com a contrast, a casa nostra, quan ens porten la compra que hem fet al supermercat de la cantonada, els veïns que coincideixin a l'ascensor amb el repartidor poden veure què mengem, què bevem i amb quins productes netegem la casa i la roba, ja que tots queden a la vista de tothom. Amazon té tot un detall de privacitat amb la seva clientela i, encara que no són els únics que ho fan, és d’agrair.

Pels que no coneguin en què consisteix el negoci d’Amazon la filosofia és molt senzilla: tu fas la comanda per internet i en menys de dues hores te la porten a casa, sense pagar cap extra pel transport. I si tens molta pressa i el vols rebre en menys d’una hora, et cobren un petit suplement. Però no és la meva intenció fer propaganda d’Amazon, tot i que al meu entendre se la mereixen. Només he posat aquest exemple per explicar com la inversió estrangera no ha deixat de venir a Catalunya, tot i el procés independentista que estem vivint i tot i els esforços de la nostra metròpoli, esperem que ja per poc temps, per posar tota mena de traves amb l’objectiu que el procés descarrili.

Unes poques dades ens situaran en la realitat de les inversions estrangeres a Catalunya. Des de principis del 2011 fins al mes de juny passat, del total de les inversions estrangeres a l’estat, Catalunya ha captat el 31% (capital), 34% (creació de nous llocs de treball) i 37% (nombre de projectes). Només considerant la xifra d’inversió i comparant-la amb els cinc anys anteriors al període citat, l’augment de les inversions estrangeres a Catalunya ha sigut del 23%. Poca broma!

Amazon només és un exemple més de com una de les companyies més importants del món ha fet una clara aposta per Catalunya. Amazon només és una prova més que el procés independentista no només no frena les inversions estrangeres sinó que les atrau. El negoci és el negoci, i per a moltes empreses estrangeres les expectatives econòmiques de Catalunya són més que positives. Tractant amb gent de fora i viatjant pel món t’adones que alguns estrangers creuen més en Catalunya que molts catalans. La realitat és que el procés polític cap a la independència de Catalunya, que és d’esperar que acabi bé, si més no aquest seria el desig de molts catalans, va per una banda, i el món dels negocis i de l’economia real per una altra. I és bo que sigui així, encara que a Madrid aquesta realitat no els agradi gens.