dimecres, 4 de maig de 2016

Freixenet en venda

Si una empresa no acaba de rutllar i l’amo rep una oferta d’un comprador interessat, el millor que pot fer és considerar-la seriosament. Molt resumit i deixant de banda les divergències familiars que hi puguin haver entre les diferents branques de la tercera generació de propietaris, això és el que està passant a Freixenet. No és cap secret que des de fa temps l’empresa no acaba de rutllar, i només cal fer una ullada a les xifres comptables que s’han fet públiques per constatar-ho.

En el sistema capitalista, que feliçment és el nostre, els ciutadans tenen llibertat per comprar i vendre les seves propietats, i això inclou també les seves empreses. Doncs bé, ara ha sorgit un candidat alemany per convertir-se en el nou propietari de Freixenet, i els actuals propietaris sembla que estan d’acord en vendre. És així de senzill. Venedors i compradors es posen d’acord en el preu i van a cal notari a escripturar la compravenda. Així funciona el nostre dia a dia empresarial.

Desconec les causes que han motivat la situació delicada de l’empresa. Segons sembla, un dels debats interns que hi ha hagut a Freixenet és la seva política de preus. Sent el primer exportador de cava de l’estat, el seu producte no és precisament el millor exemple d’un cava de qualitat, i llavors un preu de venda al públic reduït és bàsic per mantenir la clientela dels Carta Nevada i similars, base de la seva exportació.

No cal dir que d’aquesta operació se’n poden fer lectures molt diverses, i jo en faré una de molt positiva. Així, si s'acaba confirmant, la venda de Freixenet a uns alemanys serà una nova constatació que la inversió estrangera a Catalunya no només no s'atura sinó que va a més, i això és una excel·lent notícia pel país.

dilluns, 2 de maig de 2016

Aeroports de disseny

Si hi arriba en avió, la primera imatge que el viatger rep d’una ciutat és la del seu aeroport. Com és lògic, les autoritats miren de donar una bona imatge, i acostumen a encarregar els aeroports a despatxos d’arquitectes de reconegut prestigi. Inaugurada fa pocs anys, la construcció de la nova terminal T1 de l’aeroport de Barcelona, per posar només un exemple ben proper, es va encarregar a Ricard Bofill i, agradi més o menys, s’ha de reconèixer que resulta espectacular. A mi m’agrada força tot i que, contràriament a la coneguda dita, sobre els gustos hi ha molta cosa escrita, i com que totes les opinions són respectables no cal dir que tothom té tot el dret a dir-hi la seva.

Ara bé, mirat amb ulls d’usuari, trobo que els aeroports resulten bastant inhòspits, i el de Barcelona no seria pas una excepció. No em pregunteu com hauria de ser un aeroport perquè, com que d’aquestes instal·lacions només en sóc usuari, ho ignoro. El fet és que en la majoria dels aeroports moderns hi prima un disseny espectacular, però semblen més enfocats a épater le bourgeois que pensant en la comoditat del viatger. Conec aeroports de tot el món i en aquesta mena d’instal·lacions mai m’hi he trobat mitjanament confortable. N’hi ha de millors i de molt pitjors que el de Barcelona, però no n’he trobat cap que es pugui posar com a exemple.

Sovint ens fixem més en el disseny que en els seus efectes pràctics, i donem més importància a les formes que a facilitar la utilització de les coses. Sóc conscient que a aquestes mancances molta gent no hi dóna importància, però no és el meu cas. Els bons dissenyadors (arquitectes, etc.) només són aquells que són capaços de conjuminar un disseny atractiu amb la comoditat de l’usuari. I la meva experiència em diu que aquests són bastant escassos. Però també podria ser que jo fos massa exigent.

divendres, 29 d’abril de 2016

Indumentàries

Fa unes setmanes, per assistir a la gala dels Premios Goya, el líder de Podemos, Pablo Iglesias, es va posar un esmòquing. El mateix polític, per anar a veure el seu cap d’estat es posa una camisa amb les mànigues arremangades, uns texans i calçat esportiu; i per anar al seu parlament, també. Del vestuari que utilitza Iglesias se’n poden fer moltes lectures, i la meva és que ell considera més solemne anar al teatre que anar al Congreso de los Diputados, on es troba la seu de la sobirania popular.

Aquesta setmana, per anar de visita política a Londres i Brussel·les, el líder de Sortu, Arnaldo Otegi, s’ha posat un vestit fosc i corbata, i els diaris expliquen que és la primera vegada que el líder abertzale opta per aquesta indumentària.

Les senyores i els senyors de la CUP, i no són pas els únics, van al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona amb samarretes i texans, com si sortint d’allà tinguessin previst anar a buscar bolets sense temps de passar per casa a canviar-se de roba.

Res a dir, cadascú escull el seu vestuari i la imatge pública que vol donar. Aquesta gent sap perfectament a qui s’adreça i quins són els seus votants potencials, així com quins ciutadans, que es fixen en aquests detallets, difícilment els votaran mai.

dimecres, 27 d’abril de 2016

Incoherència

Imatge: elcorreo.com

En política, sense violència tot és possible. Aquesta afirmació s’ha repetit molt en les últimes dècades. Els polítics espanyols s’han passat anys insistint que els terroristes i les persones que els donaven suport havien d’oblidar-se de la lluita armada i fer política des de les institucions. Una demanda, per cert, que té tot el sentit. El fet és que aquella banda terrorista va deixar de matar fa uns anys, i a mesura que van sortint de la presó alguns dels seus membres i simpatitzants ara intenten fer política des de les institucions. Tot i no ser l’únic, Arnaldo Otegi és el cas més emblemàtic d’aquesta nova fornada de polítics excarcerats que abans donaven suport a l’acció armada i ara es proposen fer política des de les institucions. Otegi ha estat condemnat diverses vegades —per cert, mai per haver matat— i s’ha passat uns quants anys a la presó, els últims pel que alguns experts consideren un delicte d’opinió. Però això ja seria un altre debat, i el fet és que ara Otegi ja és una persona lliure i sense assumptes pendents amb la justícia. Ara ha començat la seva campanya electoral —aspira a ser el pròxim lehendakari—, i aquesta setmana ha fet una visita a Londres i una altra al Parlament Europeu. Doncs bé, molts d’aquells polítics que deien que sense violència tot és possible, molts d’aquells que s’han passat dècades reclamant que la política s’havia de fer des de les institucions, ara es posen les mans al cap i critiquen que Otegi s’hagi posat americana i corbata i hagi anat a Londres i al Parlament Europeu a donar unes conferències. Jo d’això en dic incoherència. A veure si encara serà veritat aquella frase tan repetida que diu que contra ETA vivíamos mejor.

dilluns, 25 d’abril de 2016

Jugar amb la ignorància de la gent

Il·lustració: The New Yorker

Molts polítics juguen contínuament amb la ignorància de la gent, i alguns són tan rucs que fins i tot en presumeixen. Ignoro si es tracta d’una característica general de la condició humana —vull pensar que no— però els fets ens demostren que, almenys entre la classe política, aquesta és una pràctica força habitual. Per altra banda, a molta gent ja els va bé que els enredin, i semblen preferir viure enganyats en la ignorància que haver-se d’enfrontar a la dura realitat. I així ens va, tenim la classe política que tenim, però potser no ens en mereixem d’altra. Ep, amb totes les excepcions que calguin, que de polítics honestos també en tenim alguns.

dissabte, 23 d’abril de 2016

divendres, 22 d’abril de 2016

La resposta d’un alcalde

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 d'abril de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.752 de La Veu de l'Anoia)

Un proverbi espanyol diu que “allá donde fueres, haz lo que vieres”. Sempre intento aplicar-me aquest consell a mi mateix, i actuo així no per res més que vagi més enllà del pur sentit comú. Per motius professionals l’autor d’aquest blog ha hagut de viatjar per tot el món i tractar amb tota mena de gent, i allà on he anat sempre he intentat adaptar-me. Quan sóc a l’estranger —i, per mi, l’estranger comença a menys de dos-cents quilòmetres de Sarrià— mai he tractat d’imposar la meva llengua, els meus costums ni la meva cultura, sinó que intento adaptar-me a tot el que em vaig trobant. Entre altres motius, perquè no acceptar-ho seria ridícul, i una de les situacions de les quals sempre intento fugir és de fer el ridícul.

Fetes aquestes precisions, i sent conscient que avui corro el risc que aquestes reflexions es puguin mal interpretar, a continuació reprodueixo la resposta, amb adaptació lliure a Catalunya, de l’alcalde d’una ciutat d’un país centreeuropeu a uns pares musulmans que havien exigit la retirada de la carn de porc dels menús escolars:

“Els musulmans han d’entendre que s’han d’adaptar a Catalunya, als seus costums, a les seves tradicions i a la seva manera de viure, perquè va ser el país que lliurement van escollir per emigrar. Han d’entendre que són ells els que s’han d’integrar i aprendre a viure a Catalunya; que han de ser ells, i no els catalans, els que canviïn el seu estil de vida. La majoria de catalans no són racistes ni xenòfobs, i accepten molts immigrants, de molts països amb diferents cultures i religions, contradient molts països musulmans que no accepten els immigrants no musulmans. Els musulmans han d’entendre que a Catalunya, amb les seves arrels judeocristianes, les esglésies i festes religioses, la religió ha de romandre en l’àmbit privat. Per tant, en justa correspondència, Catalunya té el dret de rebutjar qualsevol concessió a l’Islam i les seves lleis. Per als musulmans que no se senten còmodes a Catalunya, hi ha mig centenar de països musulmans a tot el món, la majoria d’ells poc poblats i llestos per rebre’ls amb els braços oberts. Si van deixar el seu país per venir a Catalunya, i no a un país musulmà, és perquè van considerar que la vida és millor a Catalunya que en altres llocs, però han d’entendre que els catalans no estan disposats a renunciar a la seva identitat ni a la seva cultura.”

No cal dir que, deixant de banda el redactat manifestament millorable de la carta de l’alcalde, comparteixo fil per randa les seves reflexions.

dimecres, 20 d’abril de 2016

Aznar té raó

L’expresident del govern espanyol José María Aznar és un dels personatges de la política que, en general, cauen més malament. De motius que justifiquen aquesta actitud en sobren, però com que són en boca de molts no em dedicaré ara a relacionar-los un per un. No dic que mentre era president no hagués fet coses positives, que alguna en va fer; per exemple, eliminar el servei militar obligatori. Però el balanç dels seus vuit anys de mandat és que es tracta d’un personatge nefast, tant per Espanya com, i més encara, per Catalunya. I com a expresident també ha esdevingut un personatge tòxic pel seu propi partit, els dirigents del qual no saben com treure-se’l de sobre.

Ara bé, en el seu contenciós fiscal amb la hisenda espanyola Aznar té raó. El ministeri de la cosa té el mal costum d’esbombar casos particulars de problemes amb hisenda sempre que li convé. S’han fet públics els problemes fiscals de tota mena de personatges, des d’artistes fins a polítics, passant per empresaris, esportistes, etc., i això està expressament prohibit per la llei. Pel càrrec que ocupa Montoro pot saber moltes coses però no les pot fer públiques, ni ell ni els funcionaris que estan a les seves ordres. En democràcia, els contribuents que tenen problemes amb hisenda també tenen drets.

Aznar ha anunciat una querella i ha fet bé. Una cosa és que un determinat personatge no caigui bé, i una altra és que algú s’aprofiti d’informació confidencial i l’airegi als mitjans d’informació amb vés a saber quines intencions. Aznar té raó, com també la tenia el podemita Monedero quan es va trobar en una situació molt similar (tributar per societats en comptes de fer-ho per renda). Si aquest fos un país normal el ministre ja hauria dimitit o hauria estat cessat per qui el va nomenar. I és que, en democràcia, amb aquestes coses no s’hi pot jugar. Però, dissortadament, aquest no és un país normal.

dilluns, 18 d’abril de 2016

La censura de TV3

Aquest comentari és un complement de l’article que vaig publicar divendres amb el títol Les brometes de la Moliner. Quina va ser la reacció de TV3 a la minifalla constitucional de la Moliner? Censurar el vídeo i eliminar-lo de la web, se suposa que amb l’objectiu de fer-lo desaparèixer de la xarxa. Un objectiu, per cert, més aviat complicat, perquè després de penjar un vídeo a internet difícilment aconseguiràs fer-lo desaparèixer de la xarxa, i més quan ja ha estat vist per milers de persones. El fet és que la direcció de TV3 primer va decidir penjar el vídeo i, vistes algunes protestes, després el va eliminar, i no queda clar amb quin criteri van decidir aplicar la censura.

L’acció de la Moliner ha rebut més crítiques negatives que positives, potser? No m’atreviria pas a afirmar-ho, he vist també molts aplaudiments a la seva acció. Tot indica que la direcció de TV3 ha reaccionat moguda per la por. De fet, els que apliquen la censura, tant ara amb la democràcia com abans amb la dictadura, acostumen a actuar més moguts per la por que per altres motivacions. Els responsables de despenjar el vídeo de la Moliner saben que més amunt sempre hi ha algú que vigila, i com que aquest algú mai saps com reaccionarà van preferir despenjar el vídeo i no córrer més riscos que el de fer el ridícul. Tot plegat, molt lamentable.

divendres, 15 d’abril de 2016

Les brometes de la Moliner

Foto: La Vanguardia

No conec personalment a Empar Moliner ni he llegit cap dels seus llibres. Tampoc puc jutjar les seves intervencions a TV3 perquè Moliner actua al matí i a aquelles hores no miro la tele. He vist, però, el vídeo d’una de les seves últimes actuacions televisives, en la que la nostra protagonista simulava la crema d’una Constitución Española com a protesta per una sentència del Tribunal Constitucional espanyol contrària a una llei catalana que pretenia protegir els drets de determinats col·lectius afectats per la pobresa energètica.

A partir d’aquí s’han produït reaccions de tota mena, des de qui demana que Moliner sigui acomiadada de TV3 fins a qui ha anunciat que presentaria denuncia al jutjat per aquests fets.

Fins aquí el relat dels fets, als que hi afegiré que jo també sóc partidari de la llei catalana que ara han tombat a Madrid, una decisió difícil d’entendre perquè pretén deixar sense cobertura energètica a centenars de famílies catalanes necessitades que havien demanat aquest ajut a l’administració pública. Aprofitaré per dir que també sóc un aferrissat defensor de la llibertat d’expressió, sense matisos.

Quina ha estat la brometa de Moliner a la vergonyosa decisió del TC? Cremar en públic la Constitución. Amb quina intenció? Al meu entendre, només la de provocar. Servirà d’alguna cosa positiva aquesta provocació? Al meu entendre, no. Ens farem més simpàtics els catalans? A Espanya segur que no.

Em diuen que la Moliner sempre és molt de la brometa, i que li agrada que li riguin les gràcies. Bé, res a dir, cadascú és com és i cadascú té els seus gustos. Però, dit això, considero que aquesta mena de brometes —brometes per a alguns, provocacions per a altres— no són pròpies d’una televisió pública com TV3. Per a aquestes cosetes ja tenim Tele5 i altres cadenes privades.

dimecres, 13 d’abril de 2016

Un discret suport popular

Foto: La Vanguardia

De vegades, quan sorgeixen discrepàncies sobre les actuacions de l’ajuntament, els dirigents polítics colauistes que són directament responsables del nostre districte ens responen “que a nosaltres ens han votat per tirar endavant el nostre programa electoral” (copyright Gerardo Pisarelo, el regidor del districte), com volent donar a entendre que, si la gent els vota, tenen carta blanca per fer i desfer al seu gust. Però afirmacions com aquesta s’han de contrastar amb xifres concretes. Així, si parlem del conjunt de la ciutat de Barcelona, cal recordar que només un de cada quatre votants barcelonins va donar suport a la llista que actualment governa la ciutat, i això vol dir, entre altres coses, que tres de cada quatre votants barcelonins van triar altres opcions polítiques que ara es troben a l’oposició. Però és que si ens centrem concretament en el nostre àmbit geogràfic més proper, el districte de Sarrià-Sant Gervasi, cal tenir present que aquest suport va quedar reduït a la mínima expressió: el 10,51 per cent dels vots emesos. Tractant-se d’un nou partit que es presentava per primera vegada a les eleccions són uns resultats que estan prou bé, però tampoc és per tirar coets i presumir d’un suport popular que, sent molt optimistes, només podem qualificar de discret. Una mica d’humilitat per part dels dirigents de Barcelona en Comú seria, per tant, recomanable.

dimarts, 12 d’abril de 2016

Aneu a fregir espàrrecs

Forma part del meu particular codi de conducta social que en el transcurs d’una discussió sempre has d’intentar mantenir unes formes mínimament correctes i educades. Així, abans de caure en la desqualificació gratuïta del teu interlocutor, sempre és millor callar. Quan en una discussió el teu interlocutor, aparentment sense disposar de més arguments mínimament sòlids, et deixa anar un “aneu a fregir espàrrecs”, fent servir el plural que no havia utilitzat abans, com si de cop i volta et volgués tractar de vos ves a saber amb quines secretes intencions, saps que ja has guanyat. Si més no, és la traducció que acostumo a fer quan em trobo amb situacions com aquesta.

divendres, 8 d’abril de 2016

Llibertat vs. seguretat

(L’article original en versió paper es va publicar el 1 d'abril de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.750 de La Veu de l'Anoia)

Sempre que es produeix un atemptat terrorista es reobre un debat que s’ha convertit en tot un clàssic de la ciència política. Així, el plantejament que se’ns fa és aquest: acceptaria vostè una retallada de les seves llibertats per tal que el govern pugui garantir la seva seguretat? Hi ha qui, segurament sense rumiar gaire, respon que sí, és clar, només faltaria. A mi, en canvi, no em cal rumiar gaire per respondre, d’entrada, que no, de cap manera. Intentaré explicar-ho.

Aquesta és, al meu entendre, una pregunta trampa, perquè la seguretat total o el risc zero no existeixen, ni aquí ni enlloc. Partint d’aquesta premissa, per més que se’ns retallessin les llibertats individuals i/o col·lectives cap governant de cap país del món ens podria garantir la nostra seguretat. I mentrestant, mentre discutim sobre llibertat vs. seguretat, les llibertats ja les hauríem perdut. I quan et prenen una cosa costa molt que te la tornin, i més si qui te l’ha de tornar és el govern.

Amb totes les excepcions que calguin, el governant acostuma a tenir una tendència malaltissa a voler-ho controlar tot i, per tant, si qui formula la pregunta és un governant, molt possiblement espera que la resposta majoritària sigui que sí, i tractarà de convèncer la ciutadania que per damunt de tot hi ha d’haver la seguretat. Però si qui es fa la pregunta és un ciutadà que, com jo, no necessàriament dóna per bons els arguments dels governants, aquí ja no hi haurà tanta unanimitat.

Renunciar a una part de les nostres llibertats és com devaluar la democràcia. Com que tinc una tendència a dubtar, d’entrada, de les afirmacions i promeses dels nostres governants, la meva resposta, com he dit abans, seria que no es pot acceptar una retallada de les llibertats a canvi de res. De res, sí, perquè, repeteixo, la seguretat que ens prometen a canvi de renunciar a la llibertat només és fum. I com que la seguretat que ens prometen simplement no existeix, no ens la pot garantir ningú.

Qui es proposa perpetrar un atemptat terrorista ho acaba fent, i més quan està disposat a deixar-hi la pell. Quan el terrorista no dóna cap valor a la seva vida ens enfrontem a un problema més difícil de resoldre, i el debat polític s’hauria d’ampliar molt més, anant a l’arrel del problema. La solució no ens arribarà afeblint la democràcia amb la retallada de les llibertats sinó enfortint-la, i posant en marxa, allà on s’origina el problema, un canvi radical de les polítiques econòmiques, socials i educatives que s’han aplicat fins ara.

dimecres, 6 d’abril de 2016

Molta xerrameca i poca cosa més

Avui parlaré novament del govern municipal de la capital de Catalunya. Onze mesos després de les eleccions municipals podem resumir l’actuació de l’equip de govern durant aquest període en molta xerrameca i poca cosa més. Els nous dirigents han abusat de la xerrameca del no, de l’estil no volem cotxes, no volem contaminació, no volem tants turistes, no volem nous hotels, no volem que els bars tinguin terrasses, etc. Escoltant-los, de vegades sembla que busquin que Barcelona deixi de ser una capital moderna i competitiva.

I un repetitiu discurs de la participació que al final es queda en no res, excepte en considerar que tot el que es feia abans, fins i tot el que es feia bé, s’ha de revisar a fons. Moltes reunions farcides de grans declaracions d’intencions, i moltes trobades amb veïns que de seguida intueixes que l’únic objectiu que tenen és fer-les, sense cap intenció aparent d’anar més enllà. Sembla que només es busqui l’estadística de les reunions. I quan preguntes alguna cosa concreta et diuen que no ho saben, que ja s’ho estudiaran.

I així han anat passant les setmanes, i els mesos, i aviat farà un any de les eleccions. Diria que en altres pobles i ciutats de Catalunya això no passa. Aquí, persones que al principi hi estaven molt implicades, i s’ho miraven amb molta simpatia i la lògica curiositat, comencen a estar cansades de tant procés participatiu per a no res. Es detecta una creixent manca d’interès ciutadà pels discursos ideològics dels nous dirigents, i potser començaria a ser hora d’anar oblidant la xerrameca i començar a governar en positiu.

dilluns, 4 d’abril de 2016

Fronteres

Només centrant-nos en Europa existeix la possibilitat que el Regne Unit deixi de formar part de la Unió Europea, que Escòcia deixi de ser britànica, que Catalunya surti d’Espanya i que Flandes s’independitzi de Bèlgica. Això voldria dir, entre altres moltes coses, l’establiment d’unes noves fronteres. Així, allà on ara passes d’una banda a l’altra sense ni adonar-te’n, potser aviat et trobaràs que et fan aturar per passar determinats controls.

Espanya té ara mateix diverses fronteres terrestres que la separen d’Andorra, França, el Marroc, Portugal i el Regne Unit. Excepte les fronteres que separen Espanya del Marroc (Ceuta i Melilla) i el Regne Unit (Gibraltar), la resta són fronteres diguem-ne nominals, en les que normalment no et fan aturar, tot i que de vegades també s’hi fan controls aleatoris extraordinaris; per exemple, a la frontera andorrana.

Quan Catalunya s’independitzi d’Espanya, no cal dir que suposant que els catalans així ho decideixin democràticament, Catalunya tindrà frontera terrestre amb tres països: Andorra, Espanya i França. Amb Andorra i França la frontera ja existeix, només que ara són fronteres espanyoles i passarien a ser catalanes. L’única nova frontera d’una Catalunya independent seria amb Espanya.

Partint de la base que la voluntat de les autoritats comunitàries europees coincidirà amb la voluntat majoritària dels catalans, no tinc cap dubte que la continuïtat de Catalunya com a membre de la Unió Europea està garantida. Europa necessita socis que siguin contribuents nets, i no cal dir que Catalunya n’és un d’ells. La conclusió és que en una Catalunya independent no hi hauria canvis substancials en el disseny actual de les nostres fronteres.

divendres, 1 d’abril de 2016

Iceta i companyia

Encara que públicament no se li coneixen activitats professionals remarcables al marge de l’ampli camp de la política, és a dir, que no pot presumir gaire d’experiència laboral en el món diguem-ne real en el que ens movem la majoria dels mortals (el món de la política és tota una altra història), i aquesta mancança, evidentment, no deixa de ser un handicap, no em fa res admetre que Miquel Iceta és un dels polítics intel·ligents del nostre país, i ho dic des de la meva llunyania ideològica amb el nostre personatge.

Iceta és el màxim responsable de la franquícia catalana del PSOE, que sembla tenir una vocació inequívoca per transformar-se, també, en un partit extraparlamentari a Catalunya. I dic també perquè, en aquest sentit, els dos grans partits espanyols a Catalunya sembla que s’hagin posat d’acord en els seus objectius. El món ha canviat i alguns encara no s’han assabentat que els nacionalistes espanyols de Catalunya ara tenen com a màxims referents polítics a dos partits nous, Ciudadanos i la franquícia colauista de Podemos.

Ara, el líder podemita Pablo Iglesias ha suggerit a Iceta que ens continuï entretenint amb la comèdia d’un referèndum acordat amb l’estat, que és tant com no dir res, i que tracti de posar-se d’acord amb el seu encarregat a Catalunya, Domenech, el qual també sembla anar per aquest camí. Però tots sabem, i ells els primers, que, mani qui mani a Madrid, l’estat mai s’avindrà a donar llum verda a aquest exercici de democràcia. Insistir que el referèndum s’ha de pactar amb l’estat és tant com admetre que no tenen cap interès en que es faci. 

La conclusió de tot plegat és que si els interessos polítics passen per la constitució d’una Catalunya independent, cal allunyar-se políticament de tota aquesta gent com més aviat millor. Iceta i companyia, i aquí hi podem incloure els populares, els ciudadanos, els podemitas i assimilats, només pretenen continuar marejant la perdiu amb un referèndum acordat amb l’estat que saben perfectament que no es farà mai. Però no són prou honestos per admetre-ho públicament.

dimarts, 29 de març de 2016

El relleu

Sortir de la ciutat el dia que s’acaba un cap de setmana llarg com aquest, tan llarg per a alguns privilegiats que del cap de setmana llarg n’arriben a dir vacances, i observar les cares dels que van en direcció contrària, dels que entren a la ciutat fent les cues de rigor per pagar religiosament el peatge i poder-se incorporar a la feina demà a primera hora, també és una experiència positiva. Quan ahir tornava tothom, uns pocs agafaven el relleu en direcció contrària. No és cap secret que, vagis a on vagis, anant a contracorrent de la gent t’acostumen a tractar millor que durant la Setmana Santa, amb les cues i aglomeracions que hi havia arreu. És el relleu. Mentre uns arriben uns altres marxen, però la ciutat sempre és plena de gent. Així, mentre aquests dies determinats barris de la ciutat devien estar gairebé deserts, m’imagino les Rambles plenes a vessar. Vaja, com cada any per Setmana Santa, amb uns que van i uns altres que tornen.

divendres, 25 de març de 2016

De la llista única a l’ambigüitat actual

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 de març de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.748 de La Veu de l'Anoia)

Critiquem sovint l’anticatalanisme dels partits unionistes, i de motius per fer-ho ens en sobren, però això no vol pas dir que en el món independentista les coses s’estiguin fent prou bé. S’han comès errors de comunicació, hi ha una ambigüitat creixent, i les conseqüències d’aquesta indefinició no ajuden el procés independentista. Ha passat mig any des de les eleccions del 27-S, i ara es posa en evidència que aquella llista única no significa necessàriament que també siguin coincidents els interessos dels que en formen part. La imatge que ens transmeten és que cadascun dels dos partits col·ligats a la llista de Junts pel Sí, Convergència i Esquerra, fa la guerra pel seu compte.

Deixo de banda la CUP perquè juguen en una altra lliga, i és que, tot i declarar-se, també, independentistes, en paral·lel a la independència de Catalunya aspiren a la creació d’una societat anticapitalista d’economia centralitzada, és a dir, una societat amb capitalisme d’estat. Al meu entendre aquest peatge no es pot assumir, i si la condició per a la creació d’una república catalana ha de ser que estigui necessàriament vinculada a una societat de caire comunista, estarem millor —o, si es vol, menys malament— si continuem un temps més com a espanyols.

La llista unitària i els malabarismes que es van haver de fer per poder-la tancar van ser un error, i els resultats electorals així ho indiquen. El candidat oficial a president no encapçalava la llista per Barcelona, i qui ha acabat sent president anava de tres per Girona. Legal, sí; normal, gens. Els partits independentistes de dretes han de lluitar pels interessos dels votants independentistes de dretes, i les formacions d’esquerra, pels votants d’esquerres. I uns i altres han de competir entre ells. Si no es fa així es perden vots, tant per l’esquerra com per la dreta. Ara es parla de repetir aquell error, segurament per intentar tapar unes expectatives electorals poc optimistes.

D’aquella llista única hem passat a l’ambigüitat actual. Esquerra no s’entén amb Convergència, i la CUP votarà en contra del govern sempre que tàcticament els convingui. Existeixen uns pactes signats, sí, però els pactes es poden trencar en qualsevol moment. La meva teoria, que no és compartida pels polítics independentistes, és que si el 27-S Convergència i Esquerra s’haguessin presentat per separat ara aquests dos partits tindrien més diputats, i per assolir la majoria absoluta potser no necessitarien els vots de la CUP, tot i que, òbviament, no puc demostrar-ho.

dimecres, 23 de març de 2016

Política de gestos

Sovint la política són simples gestos, i de vegades diu més una imatge que mil paraules. I diu molt més una absència significativa que tota la propaganda mediàtica que es pugui fer després per mirar de tapar-la. El viatge llampec de Renzi a Catalunya era un viatge oficial com es van cuidar de recordar les autoritats italianes, i no un viatge privat com ens volien fer creure les autoritats espanyoles. Amb aquests antecedents, resulta significatiu que el President Puigdemont fos qui dilluns rebés a l’aeroport de Reus al Primer Ministre d’Itàlia, mentre Rajoy devia tenir altres ocupacions. Sovint un té la sensació que Espanya, el govern espanyol per ser més precisos, està donant Catalunya per perduda i irrecuperable. Això sí, mentrestant Espanya s’entreté amb la via dels tribunals, com si la feina dels jutges pogués substituir la feina que no han fet ni fan els polítics. Rajoy, dilluns, hauria d’haver estat a l’aeroport de Reus per transmetre el seu condol al seu homòleg italià, però va decidir no ser-hi. Política de gestos.

dilluns, 21 de març de 2016

Tele sí, tele no

Quan jo era petit i gairebé tothom ja en tenia, a casa no hi havia tele. Llavors la tele privada no existia. A Espanya només teníem dos canals, el “normal”, que vindria a ser la TV1 d’ara, i un altre anomenat “UHF”, el que ara en diuen TV2. Però el fet és que durant anys els meus pares es van resistir a comprar-la, i la tele va tardar molt a entrar a casa, quan a la majoria de les cases ja era habitual que n’hi hagués una. Una com a mínim.

Els motius que ens donaven per justificar el seu rebuig no els recordo, però segur que no eren econòmics. Potser pensaven —i segurament no anaven tan desencaminats— que, si a casa hi entrava la tele, es produirien interferències negatives en els nostres estudis. Em sembla recordar que, veient les reticències dels meus pares, la tele va acabar entrant a casa com a regal imprevist d’un familiar, i llavors els pares no van saber dir que no. Per cert, aquí teniu una altra versió de la mateixa història.

Ara les coses han canviat molt. Disposem de dotzenes de canals públics i privats de televisió, però segueixen havent-hi persones —en conec unes quantes— que prescindeixen d’aquest electrodomèstic. Això sí, tenen ordinador, i si els interessa un programa concret el veuen per internet, no quan s’emet en directe sinó quan a ells els convé. Això té molt més sentit que mirar “a veure què fan per la tele”, i tot indica que més aviat que tard el sistema a la carta s’acabarà imposant.

divendres, 18 de març de 2016

Una gran decepció

Per motius professionals segueixo amb força interès la política brasilera des de fa molts anys, i l’etapa de la presidència de Lula la vaig seguir amb un interès més especial encara. Jo no estava d’acord amb totes les polítiques de Lula i el seu Partit dels Treballadors, però és un fet inqüestionable que durant la seva presidència el país va millorar molt, i no entraré ara en les dades econòmiques i sociològiques concretes que donen suport a aquesta afirmació. Quan Lula va deixar el càrrec el meu balanç particular, compartit per molta gent, és que havia estat un molt bon president, potser un dels millors presidents de la història del Brasil.

Quan Lula va acabar el seu mandat va assumir el càrrec la presidenta Rousseff, i amb el canvi en la presidència del país van començar els problemes. No buscaré ara els culpables, vaig pensar que després del cicle virtuós de l’etapa Lula tocava un canvi de cicle en negatiu. Sigui com sigui, ja durant el mandat de Lula i també després de deixar el càrrec, s’han denunciat pràctiques corruptes que no només afectaven alguns ministres sinó la pròpia institució de la presidència del Brasil. Però em costava de creure que Lula fos un governant corrupte més i atribuïa les denúncies a venjances polítiques. El fet és que fa uns dies Lula va ser detingut durant unes hores i va ser portat a declarar davant la policia i la justícia. De moment no s’ha demostrat res, i algun dia hi haurà un judici i una sentència, absolutòria o condemnatòria. El fet és que et poden detenir sent innocent, i estava convençut que Lula era innocent.

Per què parlo doncs d’una gran decepció? Aquesta setmana la presidenta Rousseff va oferir a Lula un càrrec de ministre amb l’objectiu que el seu antecessor en el càrrec passés a ser una persona aforada, i així pogués evitar sotmetre’s a la justícia ordinària. La meva decepció ha estat veure que Lula ha acceptat el càrrec, és a dir, ha acceptat seguir el joc que li oferia la presidenta actual per tal de passar a ser aforat. Aquest episodi m’ha fet canviar radicalment d’opinió, i encara que concedeixo a Lula, com a qualsevol altra persona imputada, la presumpció d’innocència, ara ja no posaria la mà al foc per Lula. Crec que ens intenta amagar alguna cosa i algun dia ho sabrem, però la decepció ja no me la treu ningú.

dimecres, 16 de març de 2016

Les prioritats de l’alcaldessa

La possible connexió entre els dos tramvies que estan actualment en servei a la ciutat de Barcelona, des de la plaça de Francesc Macià (a la foto) fins a la plaça de les Glòries, s’ha convertit en el joguet més desitjat de l’alcaldessa. Sortosament pels contribuents barcelonins, que són els que paguen la festa, l’alcaldessa de Barcelona només disposa d’onze regidors de 41, i això fa que sense pactar-ho amb altres forces polítiques no pugui tirar endavant els seus capricis.

En una prova més de la seva manca de rigor, Colau va parlar d’un cost de cent milions pel tramvia, i ho va fer sense ni tan sols aclarir per on pretén que passi el seu tramvia. I tot això deixant de banda la manca d’estudis tècnics que justifiquin l’obra, i sense oblidar que una part d’aquest tram de la Diagonal ja va ser remodelada per l’anterior equip de govern. Veient aquestes coses un pot arribar a pensar que el gran objectiu de l’obra pública sigui fer-la, i no la utilitat pràctica de la mateixa.

Mentrestant, cinc refugiats sirians arribats a Barcelona que fugien de la guerra no van ser atesos per l’administració municipal, i van haver de marxar cap a un altre país més disposat a ajudar-los. Disset mil milions de pessetes per a un joguet en forma de tramvia, i no són capaços de trobar-ne molts menys per atendre les necessitats vitals d’unes poques persones que es van creure el discurs barceloní de la solidaritat. Una ciutat, Barcelona, on s’han fet viatges institucionals a l’estranger, i manifestacions i reunions a dojo en solidaritat amb els refugiats sirians, però tot això no ha servit per destinar els recursos necessaris per atendre’n uns quants que ja eren a la ciutat. A Barcelona el tramvia sembla que tingui prioritat.

dilluns, 14 de març de 2016

Relleu sindical

Foto: ara.cat

Quan en un partit polític o en un sindicat es produeix un canvi de líder sempre tinc el costum de mirar-me la seva biografia. Aquest cap de setmana el sindicat UGT ha canviat de líder, i també ho he fet. Resultat: Josep Maria Álvarez ha estat, des de molt jove, un dirigent sindical. Més de vint anys com a líder del sindicat a Catalunya, i abans uns quants anys més com a directiu. De professió, sindicalista. Segur que coneix la casa ugetista com ningú, com la coneixia el seu antecessor en el càrrec, Cándido Méndez, que també s’ha passat mitja vida com a dirigent màxim de l’organització estatal. Però amb conèixer la casa des de dins no n’hi ha prou.

Passar-se tants anys encapçalant la cúpula d’una organització com aquesta et fa perdre la perspectiva de la realitat que t’envolta. Sóc un ferm partidari de la limitació de mandats, dos com a màxim, és a dir, vuit anys, i això no ho compleix el dirigent sortint, Cándido Méndez, ni l’entrant, Josep Maria Álvarez. Tot i les promeses del nou líder, amb aquests currículums difícilment el sindicat UGT podrà modernitzar unes dinàmiques i estructures antiquades que, en ple segle XXI, necessiten un canvi radical per esdevenir un sindicat modern i atractiu per a una militància que des de fa molt temps va a la baixa.

divendres, 11 de març de 2016

Legions d’imbècils a internet?

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 de març de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.746 de La Veu de l'Anoia)

La setmana passada Gregorio Morán va dedicar la seva sabatina de La Vanguardia a l’escriptor italià Umberto Eco, recentment desaparegut. En un moment determinat del seu article Morán reproduïa una afirmació d’Eco que em va cridar l’atenció: “Les xarxes socials concedeixen el dret a la paraula a legions d’imbècils que abans s’expressaven només al bar després de beure un vi”. (No cal dir que aquesta expressió, beure un vi, és fruit d’una mala traducció del text original en espanyol, cosa bastant habitual en la versió catalana del diari). Però seguim. Tot i que potser hauria de començar admetent que segons com es miri jo dec formar part d’aquesta legió d’imbècils, vaig trobar força afortunada la descripció que va fer Eco. Això sí, segurament s’hauria pogut estalviar la generalització, com donant equivocadament a entendre que a internet tot és d’una determinada manera. I no és així, a internet hi ha de tot.

A les xarxes socials et trobes tota mena de continguts, molta saviesa barrejada amb molta ignorància, i també una bona dosi d’aquella estupidesa o imbecil·litat de la qual parlava Eco. El problema d’utilitzar internet és que no hi ha cap avís que et previngui, abans de llegir-ho, de la categoria on s’ha d’incloure l’article que tens al davant, i això no sempre és fàcil escatir-ho a primera vista. Si es tracta d’un tema que més o menys domines, de seguida veus si l’autor hi toca o no, però si busques una cosa nova de la qual no en saps res et poden vendre gat per llebre amb una relativa facilitat. Es podria dir que a internet hi ha moltes coses escrites per imbècils, però òbviament no tot el que hi ha a internet entraria en aquesta categoria. Sortosament és així.

Normalment, les persones que sobre els continguts d’internet fan aquesta mena de generalitzacions, sigui desqualificant-los o alabant-los de forma generalitzada, acostumen a ser uns grans desconeixedors del funcionament de la xarxa, tot i que segurament no en són gens conscients. Dit en altres paraules, quan es manifesten d’aquesta manera, generalitzant sense matisos, només ens estan demostrant que no han acabat d’entendre en què consisteix internet. Ignoren què significa l’accés lliure a la xarxa per part de tothom qui hi vulgui participar, sense fronteres intel·lectuals i/o acadèmiques ni exàmens previs per mesurar la idoneïtat de qui decideix lliurement participar-hi. La gran característica de la xarxa d’internet és que no té amo, i això vol dir que no hi ha ningú que decideixi qui és un imbècil i qui no.

dimarts, 8 de març de 2016

Errors sense cost?

Després d’haver guanyat medalles a dojo, fa tres anys i mig l’equip espanyol de natació sincronitzada, que depèn de la Real Federación Española de Natación, va prescindir de l’entrenadora catalana Anna Tarrés, sense que quedessin clars els motius del seu acomiadament. El jutge va declarar nul l’acomiadament i la federación li va haver de pagar 400.000 euros. El fet és que Anna Tarrés a qui, per cert, no conec de res ni em cau especialment simpàtica, es va quedar a l’atur.

Ara es comencen a veure els primers resultats d’aquella estranya decisió federativa: l’equip espanyol de natació sincronitzada no s’ha pogut classificar per poder participar en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. L’equip d’Ucraïna, en canvi, s’ha classificat i hi participarà, i els experts diuen que no seria gens estrany que aquell país fins i tot obtingués una medalla.

Qui està entrenant actualment l’equip d’Ucraïna? Anna Tarrés, a qui els ucraïnesos van fitxar sense dubtar-ho després de quedar-se sense feina a Espanya. Si això hagués passat en el món de l’empresa privada, ara el responsable d’acomiadar Tarrés aniria de pet al carrer. Tractant-se, però, d’una institució pública, segurament no passarà res. Que cadascú tregui les seves conclusions.

dilluns, 7 de març de 2016

Medalles, homenatges i donanatges

Tot i que en aquest país es donen medalles a dojo, sempre he mantingut una actitud distant amb els premis que concedeixen les autoritats polítiques, per més merescuts que ens puguin semblar. Un alcalde, un regidor, un conseller o un ministre no són les persones més indicades per decidir qui es mereix ser condecorat. De fet, sovint es condecora per tapar mancances socials que són responsabilitat de les autoritats que concedeixen el premi, potser perquè pensen que la medalla serveix per tapar la seva mala gestió. Però dit això, com que gairebé tothom que assoleix un càrrec acaba caient en aquesta dinàmica de la vanitat, pròpia o aliena, en forma de medalles i condecoracions, cal acceptar les coses com són.

Em sembla la mar de bé que es premiï a les dones encara que sigui amb la forma ridícula del donanatge, o que se les homenatgi, com diuen les persones que no tenen aquesta obsessió malaltissa per rebregar el llenguatge. Ara bé, si parlem d’igualtat entre sexes, no em sembla correcte que els donanatges estiguin reservats en exclusiva a la dona, com tampoc m’hagués semblat bé que els homenatges estiguessin reservats només als homes. I és que amb això de voler compensar injustícies passades i presents amb les dones estem entrant en una dinàmica lingüísticament ridícula. L’últim episodi ha estat inventar-se la paraula donanatge. Esperem que aquesta nova ridiculesa de l’Ajuntament de Barcelona no s’estengui a altres institucions.

divendres, 4 de març de 2016

Política senzilla

Deixant de banda els liberals autèntics que, com que són quatre gats si hi arriben, els deixo per a una altra anàlisi, en política només hi ha esquerres i dretes, i poca cosa més. Després, els matisos, les formes i, sobretot, els fastigosos personalismes dels líders polítics, fan que amb dos únics partits sembla que no n’hi hagi prou, i ens trobem amb diversos partits de dreta i diversos partits d’esquerra. Però quan rasques una mica veus molt poca diferència entre populares i ciudadanos, o entre socialistes i podemitas, el partit que en molt poc temps, i sense fer massa soroll, s’ha cruspit políticament els comunistes. En el fons, i sovint també en les formes, hi ha una oferta política bàsica de dretes que podrien signar tots els partits de dreta. I el mateix passa amb l’oferta política d’esquerres. I fins i tot podríem dir que els programes polítics de dreta i d’esquerra, de tant que s’assemblen, molt sovint s’arriben a confondre. En definitiva, i potser generalitzant massa, la política només és l’eina que tenen els polítics per fer-se amb el poder.

dimecres, 2 de març de 2016

Otegui, un pres polític

Un país que castiga amb pena de presó l’opinió dels seus ciutadans no és una democràcia com cal i, en aquest sentit, Espanya és, clarament, una democràcia low cost. Caldria eliminar el delicte d’opinió del nostre ordenament jurídic per tal que casos com el d’Otegui no es repeteixin mai més. Ahir el van deixar en llibertat després de complir la totalitat de la pena de presó que se li havia imposat, i ara haurà de vigilar molt bé què escriu i què diu si no vol tornar a ser engarjolat per expressar en públic les seves opinions polítiques.

Cal dir les coses pel seu nom: Otegui s’ha passat més de sis anys a la presó per un delicte d’opinió. Ens podem fer trampes al solitari i simular que no ho veiem, però a Otegui el van detenir, jutjar, condemnar i empresonar perquè políticament feia nosa a l’establishment, que no es podia permetre l’ofensa que la gestió política de la pau a Euskadi la pogués encapçalar un antic etarra. Diuen que Otegui pot ser el pròxim lehendakari, i diuen també que aquests anys de presó el poden ajudar a arribar-hi. Sigui com sigui, si assoleix l’objectiu els costos polítics i personals hauran estat excessius. I per esvair qualsevol dubte això ho escriu un que a Otegui no el votaria mai. Però una cosa no treu l'altra.

dilluns, 29 de febrer de 2016

Un mal presagi

Amb gran parafernàlia parlamentària i molt soroll mediàtic, la setmana passada Pedro Sánchez (PSOE) i Albert Rivera (C’s) van signar un document conjunt que, immediatament després, aquests dos partits van penjar a internet. Com que els textos penjats no eren coincidents, se’ls va preguntar sobre detalls concrets de l’acord, i resulta que s’interpreten de forma oposada. Un mal començament.

Posteriorment, els socialistes van sotmetre a la seva soferta militància una mena de consulta que és una pura ambigüitat, en la que ni tan sols es menciona quina és l’altra part de l’acord, ciudadanos. La pregunta és aquesta:

"El PSOE ha alcanzado y propuesto acuerdos con distintas fuerzas políticas para apoyar la investidura de Pedro Sánchez a la Presidencia de Gobierno. ¿Respaldas estos acuerdos para conformar un gobierno progresista y reformista?".

Un que s’ho mira des de fora es pot preguntar, per exemple, que si l’acord assolit pel PSOE és només amb C’s, per què es fa referència a "distintas fuerzas políticas"? S’ha pactat amb altres forces polítiques sota mà? Quines són aquestes forces polítiques? Què s’ha pactat?

El resultat de la consulta s’interpretarà com un vot de confiança a la direcció socialista, però sent tothom conscient que no està gens clar què s’ha votat. Tot plegat ha estat una gran comèdia combinada amb una petita estafa a la militància socialista. Un mal presagi.

divendres, 26 de febrer de 2016

Espanya en un atzucac

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 de febrer de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.744 de La Veu de l'Anoia)

Un programa electoral és un contracte públic que ofereixen uns polítics als ciutadans als quals s’adrecen amb la intenció que els votin. Però té un problema, i és que massa sovint hi ha una certa tendència a incomplir-lo. La millor vacuna per no repetir errors és que l’elector recordi com han anat les coses en els darrers quatre anys. Perquè una cosa són les campanyes i les promeses electorals, i l’altra la translació pràctica d’aquests compromisos a l’acció de govern. Abans de les eleccions els partits ens poden prometre l’oro i el moro —el paper ho aguanta tot—, però només quan és l’hora de governar el ciutadà pot constatar si compleixen o no.

L’any 2011 el Partido Popular va prometre un munt de coses però, en fer-se càrrec del govern, van fer exactament les contràries. Es van burlar dels ciutadans que els havien fet confiança i, de retruc, dels electors en general. Per acabar-ho d’adobar, com que disposaven d’una còmoda majoria parlamentària, que no social, han estat quatre anys sense voler dialogar amb ningú. No ens ha de sorprendre, doncs, que ara siguin menystinguts per la resta de partits. Els dirigents populares paguen ara, ben merescudament, les conseqüències de la seva prepotència i de les seves mentides electorals.

El discurs de la por a l’extrema esquerra és l’últim recurs que tenen els governants actuals en funcions per mirar de continuar quatre anys més, ara mitjançant un pacte amb Ciudadanos, un partit que, als efectes pràctics, ve a ser com la seva segona marca. Per altra banda, som molts els que estem convençuts que Podemos i les seves diverses franquícies i, en general, les organitzacions extremistes de caire comunista, no ens portarien res de bo. Però tot i això, si Podemos fos capaç de pactar la seva entrada en un govern liderat pels socialistes, se’ls ha de deixar que governin. I és que en això consisteix la democràcia, i després ja tindrem ocasió de jutjar resultats.

Difícilment hi haurà un acord d’investidura, i tot indica que abans de l’estiu haurem d’anar a unes noves eleccions. Ara, els números no surten de cap manera. El ciutadà haurà de tornar a votar i triar entre partits que ja sabem de quin peu calcen o inclinar-se cap a una altra opció. I per no perpetuar la situació actual d’inestabilitat, hauríem d’esperar que els resultats electorals no siguin una repetició dels del desembre. També els votants independentistes catalans, perquè mentre siguem socis d’aquest estat a tots ens convé que funcioni d’una manera mínimament correcta.