D’aquí i d’allà

Avui només incloc els enllaços de setze piulades d’aquests últims dies agafades a l’atzar. D’alguna d’aquestes piulades ja n’ha sortit algun article aquí mateix, però la gran majoria no tindran continuïtat al blog. Vist així, serveix d’alguna cosa el twitter? És una manera com una altra de passar l’estona, i això per mi ja és un argument de pes per piular de tant en tant.

Sarrià
Manifestació
Peatges
Pedralbes
Concreció!
Pàmies
Immersió
Problema
Solució
Spanair
Vascuence
ElMundo
Balears
119km/h
Debat
.es

Una reforma laboral que no pot esperar més

Parteixo de la base que en aquest país, amb el percentatge d’aturats que hi ha, gairebé tothom coincideix en la necessitat urgent de reformar les nostres relacions laborals, que en molts aspectes són hereves directes del paternalisme laboral que es va establir durant el franquisme. Però des dels anys quaranta i cinquanta del segle passat en els que exercia com a ministre de treball José Antonio Girón de Velasco el món ha evolucionat molt. Tal com estaven regulades fins ara les relacions laborals donava la sensació que es pensava més en els funcionaris i els treballadors que ja tenien una feina fixa que en el número creixent de persones amb feines precàries així com en les que es troben a l’atur, moltes d’elles el jovent que busca la seva primera feina.

La reforma laboral impulsada pel govern Rajoy pot agradar més o menys i fins i tot pot no agradar gens, però el que era totalment irresponsable era no fer res. Posaré només un parell d’exemples de reaccions contraposades sobre el projecte de reforma. Als sindicalistes no els agrada gens, perquè segons diuen ha anat massa lluny. Per altra banda, el president de Mercadona pensa que la reforma encara es queda curta. Entenc perfectament que els sindicalistes instal·lats en el sistema (alliberats, funcionaris del sindicat, etc.) estiguin preocupats; en definitiva, perdran privilegis. Comprenc també el posicionament del propietari de Mercadona i d’altres empresaris. Aquests són molt criticats des de determinats estaments sindicals i polítics però la realitat és que generen cada any milers de llocs de treball, mentre massa sovint les actuacions sindicals només han acabat destruint-ne, sempre sense oblidar les sucoses comissions dels ERO que cobren els sindicats para cada lloc de treball que es destrueix i per cada empresa que tanca.

Ara haurem d’esperar que la reforma laboral s’acabi de confirmar en seu parlamentària i constatar-ne els resultats. Miracles, però, no cal esperar-ne cap i, segurament, a molt curt termini es produiran més acomiadaments que contractes nous. Sovint les empreses es veuen en la tessitura de reduir la plantilla per poder continuar i, si no la poden reduir, només els queda l’alternativa de tancar. Doncs bé, davant del tancament anunciat d’una empresa sempre és millor la destrucció d’una part dels seus llocs de treball a canvi de conservar la resta. Una última cosa: els sindicats i partits d’esquerra repeteixen dia sí i dia també que la reforma laboral és antidemocràtica, i això és directament mentida. La reforma va ser aprovada pel Congreso de los Diputados d'Espanya per 197 vots a favor i 132 en contra. Ens pot agradar o no però d’això en diuen democràcia.

Els bilionaris del món

La revista Forbes acaba de publicar la seva coneguda llista dels bilionaris del món. Cal aclarir, però, que aquí estem parlant de bilions anglosaxons, és a dir, de bilions de mil milions. En els cinc primers llocs hi trobem un mexicà, Carlos Slim, que encapçala la llista; dos nord-americans, Bill Gates i Warren Buffett; un francès, Bernard Arnault i, en cinquè lloc, el gallec Amancio Ortega. Si ens fixem en els cinc següents hi trobem un altre nord-americà, un brasiler, un suec, un hongkonguès i un alemany. La mitjana d’edat dels deu primers és de 71 anys, i els sectors econòmics d’activitat als que pertanyen aquests personatges són molt diversos, i van des de la telefonia i la informàtica fins a la distribució minorista, passant per la moda i les primeres matèries. És a dir, una mica de tot però, curiosament, ni el sector financer ni la fabricació de cotxes no hi són directament representats. La distribució per sexes també està fora de qualsevol dubte: tot són homes, aquí no hi ha quotes.

Però dit això, permeteu-me dir també que aquesta llista és el súmmum de l’ostentació més obscena de la riquesa. S’ha dit i m’ho crec que hi ha personatges que lluiten aferrissadament per ser inclosos en aquesta llista i que, un cop hi són, el seu objectiu és anar escalant posicions fins a arribar a ser un dels deu primers. Això vindria a ser com el buscador Google, que si no ets a la primera pàgina, si no figures entre els deu primers, gairebé es pot dir que a la xarxa no ets ningú. L’únic mèrit d’estar a la llista Forbes és tenir diners. No pas generar-ne, ni crear llocs de treball, ni patrocinar tasques científiques o humanitàries; tan sols ser molt ric et dóna el dret a ser inclòs en aquesta llista. Per entendre’ns: si un d’aquests bilionaris demà passa a millor vida i el seu fill hereta la seva fortuna, l’any vinent el veurem a ell a la llista. Mèrits? Cap ni un, a banda d’haver nascut en una determinada família. Això no exclou, evidentment, que alguns d’aquests bilionaris facin tasques humanitàries i socials, i el cas de Bill Gates en seria un bon exemple. Però Bill Gates no és a la llista Forbes per la seva activitat filantròpica sinó només per ser una de les persones més riques del món. És a dir, aquí només estem parlant de diners.

Crisi i principis (i 2)

En l’article anterior dèiem que la nostra societat havia oblidat alguns principis bàsics, i que ara pot ser un bon moment per recuperar-los. Se me n’acudeixen uns quants que detallaré a continuació, i en la meva exposició intentaré ser més didàctic que tècnic i legalista.

• Els deutes s’han de pagar sempre, i aquí no hi ha excusa que valgui. La morositat crònica és el símptoma d’una societat malalta, i això de les quitances és una solució perversa. Si tu -deutor- deixes de pagar una part del teu deute a lo millor resoldràs el teu problema, però tal vegada per culpa teva el teu creditor haurà de tancar la seva barraca. La morositat i la quitança traslladen irresponsablement el teu problema a un altre que no en té cap culpa.

• L’estat del benestar té un límit que no es pot traspassar, i aquest límit són els recursos disponibles per finançar-lo. Exigir la solució de tots els nostres problemes a l’administració pública és un greu error. Actuant com si les subvencions públiques fossin il·limitades i ens vinguessin caigudes del cel, sovint s’oblida que els recursos públics són els nostres propis recursos particulars que, temporalment, ens administra un tercer. I si no n’hi posem més no n’hi ha més. La veritable línia vermella de l’estat del benestar és que ens el puguem permetre, que ens el puguem pagar. Anar més enllà és fer-nos trampes al solitari i, encara més greu, és una manera molt insolidària d’hipotecar les generacions futures. La nostra descendència no té cap culpa dels nostres errors.

• Per més cants de sirena que ens invitin a entrar en el paradís terrenal del consumisme, hem de tenir clar que no es pot estirar més el braç que la màniga, que no ens podem gastar allò que, per poc que rumiem una mica, sabem perfectament que no ens podem permetre. No s’hi val l’excusa fàcil de donar la culpa als bancs perquè ens han deixat uns diners que no ens mereixíem; aquesta és l’excusa més pueril que he escoltat en molts anys. La responsabilitat individual, encara que darrerament no estigui de moda, no s’ha de defugir mai. Cadascú és responsable dels seus actes.

• S’ha de recuperar una cultura de l’esforç que fa massa temps va deixar de ser un referent de la nostra societat. La meritocràcia és un actiu a recuperar. L’esforç personal és la base del progrés. A partir d’ara potser haurem de treballar més, però el que és segur és que s’haurà de treballar molt millor del que s’ha treballat fins ara. Per entendre’ns i sense que l’exemple s’hagi d’agafar en la seva estricta literalitat, a la feina s’hi ha d’arribar esmorzat i amb el diari llegit.

Acabo amb una pregunta: no us fa rumiar que aquest cap de setmana dos de cada tres suissos votessin en contra d’ampliar les vacances de quatre a sis setmanes? Els sindicats i els partits d’esquerra promotors d’una proposta tan irresponsable com aquesta, ara contundentment derrotada en referèndum pel sentit comú dels suissos, s’ho haurien de fer mirar. I per la part que els toca, els seus referents catalans i espanyols també.

Crisi i principis (1)

No és l’objectiu d’aquest article carregar contra els responsables institucionals d’una crisi econòmica que, molt especialment a l’Europa del sud, afecta una bona part de la nostra societat, com no s’havia vist en dècades. Sigui com sigui, la responsabilitat és molt compartida per governs, partits polítics, institucions financeres, controladors i reguladors que no han fet la seva feina, organitzacions empresarials i sindicals, etc. Però en el catàleg de responsabilitats tampoc no hem d’excloure les actituds personals de cadascú de nosaltres. En aquest article deixaré de banda la responsabilitat de les institucions i em centraré en les nostres actituds individuals.

Ningú no pot assegurar que aquesta crisi s’acabarà aviat; al contrari, amb dades a la mà seria una lleugeresa dir que es comença a veure una mica de llum al final del túnel. De moment sembla que al túnel només hi ha foscor, i això té tota la pinta d’anar per llarg. Evidentment estic generalitzant, perquè de sectors i empreses que van bé també n’hi ha. Afortunadament. Hi ha empreses que guanyen molts diners -i paguen molts impostos- i generen ocupació. Aquests dies s’ha parlat molt de Mercadona, però n’hi ha d’altres. Són excepcions però hi són, i si no ens volem deprimir més cal tenir-les en compte.

El fet és que, encara que pugui semblar un tòpic, cada dia es veu més clar que moltes coses ja no tornaran a ser com van ser fins l’any 2005, quan ja s’intuïa que aquella disbauxa econòmica on tot semblava possible tenia data de caducitat. Però davant d’una situació complicada no serveix de res amagar el cap sota l’ala i esperar que escampi. Primer perquè ningú sap quan escamparà i de quina manera ho farà, i segon perquè de les situacions més difícils sempre s’ha d’intentar treure’n lliçons positives de cara el futur, allò que en diuen fer de la necessitat virtut. I a partir d’aquí tots n’hem d’aprendre una mica, cadascú des de les seves circumstàncies professionals i personals.

Ara, doncs, és un bon moment per mirar de cara al futur i replantejar-nos també les nostres actituds individuals. Ara que hi ha tantes retallades arreu, ara que molts ens queixem perquè les coses no ens van bé, ara que cada dia hi ha més gent que se sent directament perjudicada per unes decisions molt impopulars que els governs es veuen forçats a prendre, en definitiva, ara que passen totes aquestes coses tan desagradables, tots plegats hauríem d’intentar reincorporar a la nostra societat uns principis bàsics que en els darrers anys s’han deixat de banda. Demà, en la segona part d’aquest article, concretarem alguns d’aquests principis.

Tres famílies, dos països, una realitat

Cal recordar d’entrada que a Catalunya hi ha aproximadament sis-centes mil famílies amb fills en edat escolar, i d’aquestes sis-centes mil n’hi ha tres que voldrien un altre sistema lingüístic. Són tres famílies que no estan d’acord amb la immersió lingüística en l’ensenyament que estableixen les nostres lleis. Al meu entendre aquestes tres famílies tenen tot el dret a defensar els seus interessos i, per tant, no tinc res a objectar sobre la seva lluita ideològico-lingüística. En democràcia tenim majories i minories, però fins i tot les postures més minoritàries i estrafolàries es poden defensar. L’episodi judicial d’ahir (nova sentència del TSJC sobre el model d’immersió lingüística a Catalunya) només és un pas més d’un plet de llarg recorregut que formalment van engegar tres famílies fa sis anys.

Però tots sabem que es tracta d’un contenciós que, en els seus diferents formats, fa tres-cents anys que s’arrossega, i difícilment s’acabarà mentre Catalunya no elimini els actuals peatges espanyols (fiscals, polítics i culturals). El problema només es resoldrà quan Catalunya pugui liquidar directament amb Brussel·les i, mentrestant, aquí hi ha dos models clarament oposats de país, i cap de les dues parts està disposada a cedir. Un model pretén una impossible uniformització de l’Estat espanyol, també lingüística, una opció política majoritària a Espanya però molt minoritària a Catalunya. L’altre es rebel·la contra aquest model i, més concretament, contra els continuats intents de fer desaparèixer del mapa la llengua pròpia de Catalunya. És així de senzill, i utilitzo el concepte llengua pròpia perquè aquesta és la definició legal del català que apareix en una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. Mentre uns diuen témer per la supervivència de l'espanyol a Catalunya, els altres es preocupen per una supervivència del català clarament amenaçada.

Amb aquesta sentència no es pot pas donar el tema per tancat, perquè tant si guanyaven els uns com si haguessin guanyat els altres el recurs davant del Tribunal Supremo d’Espanya estava garantit. Ahir van perdre les tres famílies catalanes que fa sis anys van iniciar aquest plet. Cal aclarir, però, que aquestes tres famílies no només pretenen resoldre el seu problema particular -un problema que tècnicament ja estava resolt abans- sinó que pretenen imposar el seu model lingüístic a la resta de la societat catalana. I això ja són palabras mayores, aquí hi ha una línia vermella que no es pot creuar. Els advocats de les tres famílies ja estan preparant el recurs, i ho fan amb l’ajut polític de dues petites formacions polítiques: el Partido Popular i Ciudadanos. I quan dic que es tracta de partits petits no m’equivoco: els populares només tenen el dotze per cent dels vots de Catalunya, i el percentatge de vots dels ciudadanos ara mateix no el recordo, però de diputats només en tenen tres. És a dir, es tracta de posicions polítiques absolutament minoritàries.

Ja hem parlat de les tres famílies i dels dos països. Ara parlem de la realitat. I la realitat és que l’ús de la llengua catalana a Catalunya s’està perdent a marxes forçades. I davant d’aquesta realitat no ens podem quedar de braços creuats. Si s’ha de donar un suport particular a tres famílies que ho demanen -o ni que fossin tres mil- es dóna i llestos, tot i que potser no seria un mal consell recomanar-los que es posessin en mans d’un bon psicòleg. De vegades aquestes coses són més fàcils de resoldre a la consulta d’un expert que davant d’un tribunal. Però, sigui com sigui, el que no es pot fer amb la nostra llengua és deixar que es mori mentre mirem cap una altra banda. I és d’això i no d’una altra cosa del que estem discutint des de fa tres-cents anys.

CiU: convicció o un nou gir estratègic?

Diuen que rectificar és de savis i, per tant, no em sembla gens malament que les persones admetin que s’han equivocat i rectifiquin públicament. Donde dije Digo, digo Diego. No passa res, fins i tot el president d’un país es pot equivocar. De fet, dissortadament per a nosaltres, tenim bastants exemples de presidents que durant el seu mandat s’han equivocat molt més del que semblaria raonable. El fet és que diumenge al vespre Jordi Pujol va sortir per una televisió espanyola i va dir allò que ja havia mig insinuat a principis de l’any passat, encara que llavors ho va fer una mica a la gallega, donant-ho a entendre però sense acabar-ho de dir del tot. Més endavant, aviat farà un any, van venir aquelles votacions de broma i llavors Pujol ja es va posicionar amb claredat, deixant al marge el seu acostumat galleguisme sobre el tema.

El cas de Jordi Pujol queda clar, o almenys queda una mica més clar que abans. Però Pujol ja no té signatura al DOG; avui en dia la seva autoritat és només moral. Centrem-nos, doncs, en l’actual govern presidit per Artur Mas. Aquí la cosa és una mica més complicada. Al marge del que un conseller, a títol particular, hagi pogut opinar sobre el tema, ara, amb l’excusa de l’anomenat pacte fiscal, hi ha la consigna que el govern com a institució no s’ha de mullar. Un pacte fiscal, per cert, que qualsevol persona amb dos dits de front sap que quedarà en res, o almenys tots sabem o tindríem l’obligació de saber que, si s’acaba signant, no tindrà res a veure amb la moto que ens han estat venent des de fa tres anys. Espanya no està per pactes fiscals amb les colònies, i menys per pactes delicats com els que es plantegen des de Catalunya. La virreina d’Espanya a Catalunya, María de los Llanos de Luna, ara mateix està molt enfeinada en fer complir la Ley de Banderas de 1981. A nosaltres ens preocupa la cartera i a ells els preocupa la bandera. Com diria en Serrat, cada loco con su tema.

Ens queda el soci petit, la U de CiU. El líder perpetu d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, ho té molt clar: ell no és independentista. Però té companys de partit que sí que ho són, o almenys ho diuen dia sí i dia també i no se n’amaguen. L’alcalde de Vic, per exemple. Haurem d’esperar, doncs, els propers congressos d’aquests partits per veure qui guanya i com evoluciona tot plegat. Mentrestant queda clar: CDC (Convergència) no és independentista; UDC (Unió) tampoc. Fins ara tot queda reduït a unes manifestacions personals. El tema no sembla estar prou madur. Haurem d’esperar i, mentrestant, ens caldrà tenir molta paciència. Però s’ha de ser realista, sense el concurs de CiU no hi ha res a fer.

Trisquismisquis

Els menorquins no acostumen a pronunciar la doble ela. Així, Guillem ho pronuncien Guiem, i molt sovint fins i tot ho escriuen així, Guiem, el nom de Guillem escurçat. Sense anar gaire lluny, aquest diumenge, tot esmorzant al clàssic Bar Imperi de la plaça d’es Born de Ciutadella, vaig veure un article al diari Menorca amb la signatura escurçada: Guiem. I d’un tallat allà segurament en dirien taat si no fos... si no fos que, per motius que desconec però que podem intuir, a Menorca d’aquesta barreja de cafè i llet en diuen cortado. És el preu de la colonització lingüística. Però això sí que ho tenen els menorquins, de la camamil·la en diuen camamil·la, perquè aquesta ela és geminada i en aquest cas la pràctica estalviadora no s’aplica. I parlant d’aquesta beguda, ara em ve al cap una anècdota simpàtica que té com a protagonista involuntària la famosa camamil·la de Menorca.

Quan dissabte passàvem en cotxe per davant del Restaurant Ca n'Aneguet de Mercadal vam recordar que fa uns anys ens hi vam aturar a dinar i que, després d’un àpat simplement correcte, vam demanar unes camamil·les. Allò que ens van servir, però, era una beguda imbevible. Els vam explicar el problema i ens en van portar unes altres, però el problema continuava exactament igual. Allò no hi havia qui s’ho begués i així ho vam tornar a dir al cambrer que, segurament una mica mosca, va informar la mestressa que uns clients l’estaven vacil·lant. La mestressa, una senyora que ja tenia una edat, es va acostar a la nostra taula amb més aviat poca mà esquerra i uns evidents aires de suficiència i, fent-se una mica l’ofesa, ens va dir que allò de què ens queixàvem era impossible, i ens assegurava que la camamil·la que servien al seu establiment era d’una qualitat excel·lent.

En suggerir-li nosaltres que potser es tractava d’un problema de l’aigua, ens va respondre que de problema amb la qualitat de l’aigua del seu local cap ni un, i que si naps i que si cols. Intentant donar el tema per tancat ens van voler donar una lliçó de modus amb una frase que no hem oblidat: mos trobam amb gent trisquismisquis amb es vi; però, amb sa camamil·la, mai. Cada cop que ho comentem ens fem un tip de riure i dissabte, mentre tornàvem a passar per davant d’aquell establiment, evidentment sense aturar-nos-hi, vam recordar una vegada més aquella frase.

Presumptes robatoris

No us entretindré amb els meus comentaris, aquests presumptes robatoris es comenten per si mateixos. El vídeo té una durada de 20 minuts, però val la pena dedicar-los-hi. He esperat uns dies per si es produïa alguna reacció, alguna dimissió, algun intent d’explicació o justificació, alguna excusa, ni que sigui de mal pagador. Però fins avui no tinc constància de res. Dissortadament. Tot segueix igual. Business as usual.

Nota: avui no hi poso foto, ocuparia massa espai.

La Garoinada de Palafrugell

Si aquest cap de setmana no sabeu què fer i us podeu permetre el luxe d’una alegria gastronòmica de 40€ tot inclòs, una bona recomanació és anar a fer la típica garoinada de Palafrugell. La temporada de la garoina només dura un parell de mesos i d’aquí dues setmanes s’haurà acabat. Podeu escollir qualsevol dels set restaurants que l’ofereixen; encara que no els conec tots tinc entès que tots ho fan força bé. El menú de la garoinada combina la dotzena de garoines amb una cassola amb sofregit i picada típica de cada casa, i tots els complements de l’àpat: aperitiu, postres, aigua i cafè, així com un vi de la DO Empordà.

Aquest any sembla que les garoines són excel·lents, i surten força plenes i són molt gustoses, almenys eren així quan aquest dimarts vàrem anar a dinar a La Xicra de Palafrugell, un restaurant que combina el menú de la garoina amb un plat molt típic i conegut d’aquella casa anomenat Catxoflino. Aclariment: tot i que no hi tinc comissió em permeto recomanar-vos-el perquè sempre que hi he anat m’han tractat molt bé i n’he sortit satisfet, i penso que també és bo parlar bé de qui treballa bé.

Podeu completar el dia amb una visita a qualsevol dels molts llocs interessants d’aquella zona; a l’Empordanet tot és a tocar i ara és una època molt recomanable per anar-hi ja que hi ha molt poc turisme i no hi ha empentes enlloc.

Llibertat d’expressió i de premsa

Una de les línies vermelles que no es pot creuar mai en democràcia és la de la llibertat d’expressió i, per extensió, la llibertat de premsa. Un governant que en un moment determinat, sigui amb l’excusa que sigui, no permeti exercir aquestes llibertats als seus conciutadans deixa de ser demòcrata. Si ens fixem en determinats països centre i sud-americans veurem que, encara que els seus ciutadans vagin a votar cada quatre anys, allò no són democràcies reals, encara que formalment se’n diguin. Evidentment no parlo de Cuba, que allà ni els mateixos germans Castro reivindiquen que la seva finca particular tingui res a veure amb una democràcia. Però podem parlar de Veneçuela, un país que, encara que formalment és una democràcia, té un president, Hugo Chávez, que es dedica a expropiar i tancar mitjans de comunicació que diuen allò que el dictador no vol que diguin. Massa sovint a Veneçuela es creua la línia vermella que dèiem abans. I parlo d’un dictador, sí, perquè Chávez té l’ADN propi dels dictadors. Molts dels seus defensors s’obliden que la primera vegada que va intentar accedir al poder ho va fer mitjançant un cop d’estat i, tot i que més endavant va guanyar les eleccions, amb aquestes credencials colpistes ja es podia intuir el tarannà del personatge.

A l’Amèrica del Sud un dels últims episodis on s’ha creuat la línia vermella que dèiem abans ha estat l’Equador, un país que, almenys de manera formal, també és una democràcia. Però unes multes supermilionàries als editors i periodistes del diari El Universo, combinades amb penes de tres anys de presó, són les eines que el president Correa ha utilitzat durant mesos per fer-los callar. Al final, però, en vista de l’escàndol internacional a què s’enfrontava, tot ha quedat només, de moment, en un gran ensurt. El president Correa, magnànim ell, els ha perdonat la multa de 40 milions de dòlars i l’estada a la presó. Ara, però, els periodistes equatorians ja saben com les gasta el seu president, i què s’hi juguen si escriuen segons què. Avís per a navegants.

Encara que a la més endreçada Europa aquestes coses no solen passar, de tant en tant a l’Estat espanyol també es produeixen episodis similars. Aquí s’han tancat periodistes a la presó per delictes d’opinió i s’han tancat il·legalment diaris pel mateix motiu (l’últim, Egunkaria). Espanya manté tancat a la presó Arnaldo Otegui per motius similars, és a dir, per uns suposats delictes d’opinió que en una democràcia com cal no haurien d’existir. Sovint tinc la sensació que no som prou conscients de la gravetat que impliquen aquests casos, i de vegades fins i tot sembla que no visquem en una veritable democràcia.

Per començar el dia amb un somriure, potser

Forges, a El País d'avui

El ministre espanyol té raó: ni Catalunya és Escòcia, ni Espanya és el Regne Unit

La setmana passada el ministre espanyol d’Assumptes Exteriors i de Cooperació, José Manuel García-Margallo y Marfil, va comentar a Londres que una possible independència d’Escòcia no suposaria ni tan sols la possibilitat que es produís una situació paral·lela a Catalunya. La Constitución Española prohibeix expressament aquesta possibilitat ja que es fonamenta en “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Cal recordar que aquesta constitució va ser elaborada sota l’estreta i perillosa tutela dels sabres dels militars, les omnipotents forces de seguretat, les sotanes dels bisbes, la gran banca i, en definitiva, la classe política franquista que va governar aquest país durant quatre dècades. Cal recordar també que, poc després d’aprovar-se la constitució postfranquista, a Espanya hi va haver un cop d’estat, oficialment frustrat en les formes però del que encara en patim les conseqüències legals. Això ja ens demostra el pes que tenien i encara tenen els anomenats poders fàctics. Amb tots aquests antecedents i sense que a Espanya s’hagi produït cap mena de depuració política, no ens ha de sorprendre que la Constitución Española digui el que diu. El ministre espanyol, que va admetre que si fos el cas no posaria cap impediment per part del seu país en el reconeixement diplomàtic d’una Escòcia independent, va tancar la seva declaració londinenca amb una pura obvietat: “l’ordenament jurídic britànic és un i l’espanyol, un altre”. Vist des del punt de vista d’un espanyol, el ministre té raó.

Mirem-nos-ho ara des del punt de vista d’un català. Dono per suposat, i admeto que donar-ho per suposat potser és molt agosarat per part meva, que la majoria dels catalans voldrien viure en una Catalunya més lliure i més pròspera. Alguns pensem, i aquí potser començarien les discrepàncies, que per assolir aquesta fita els catalans hauríem de passar comptes directament amb Brussel·les, prescindint dels actuals peatges i comissionistes espanyols. Però dit això i deixant al marge l’ordenament jurídic espanyol, que diu el que diu, per accedir a la seva independència Catalunya no necessitaria l’autorització d’Espanya ni de ningú. Tots sabem que si agafés el camí de demanar submisament permís com si fos un país menor d’edat, Catalunya tindria sempre les de perdre. Sabem igualment que les lleis espanyoles no permeten ni permetran mai la secessió pactada d’una part del seu territori i, per tant, el camí no ha de ser el d'Escòcia sinó un altre, molt més senzill.

Per accedir a la seva independència Catalunya no ha de demanar res a la seva actual metròpoli i, en aquest sentit, cal recordar que les independències no es demanen. Es proclamen i llestos! El procediment català cap a la independència serà molt simple. Primer hi haurà d’haver una decisió important del Parlament; es necessitaran 68 diputats que estiguin d’acord en convocar un referèndum vinculant. Aquests no caldrà que siguin diputats independentistes sinó que n’hi ha prou que tinguin un tarannà mínimament democràtic, i que no els faci por de demanar democràticament l’opinió dels catalans. A continuació s’haurà de convocar els catalans a les urnes, i aquí podríem discutir si cal establir un percentatge mínim de participació per donar com a vàlids els resultats. La pregunta haurà de ser molt clara, i haurà de tenir dues possibilitats de resposta, sí o no. Si l’opció del sí assoleix el cinquanta per cent dels vots emesos més un vot, el Parlament haurà d’emetre una solemne declaració unilateral d’independència adreçada als catalans, amb còpies a Madrid (Espanya), Brussel·les (UE) i Nova York (UN). A partir d’aquestes formalitats, començaran les negociacions amb l’antiga metròpoli per concretar què els devem nosaltres a ells i què ens deuen ells a nosaltres, fer la resta entre ambdues xifres i, finalment, acordar els terminis de liquidació del deute i tots els detalls que facin falta. Aquest és l’únic camí per resoldre allò que a Madrid anomenen el problema catalán. I mentrestant, tots sabem perfectament que seguir parlant del pacte fiscal i totes aquestes bajanades és una absoluta pèrdua de temps. Alguns comencem a tenir pressa!

Quatre anys al twitter és una eternitat

El twitter és una xarxa social creada fa menys de sis anys que es caracteritza per poder enviar i rebre missatges curts, d’un màxim de 140 caràcters. Tan aviat ho vaig conèixer em va interessar, i avui fa exactament quatre anys que, mig en broma i per curiositat, vaig fer la meva primera piulada al twitter. D’aquí uns minuts, per anunciar aquest post que estàs llegint, faré la piulada 861, 53 com a radarsarria, en una primera etapa de proves i d’utilització gens regular d’aquesta eina, i 808 com a MiquelSaumell, ja en l’etapa actual més consolidada.

En aquests quatre anys he dit i escrit algunes coses sobre twitter que avui en dia encara les penso, i d’altres que avui ja no les diria. Si algú té curiositat històrica per les meves opinions al respecte, només li cal escriure la paraula twitter al buscador del blog i prémer la tecla enter. El fet és que en el món digital tot evoluciona amb moltíssima rapidesa, i quatre anys a la xarxa potser és més que una vida biològica, gairebé una eternitat. No he buscat les dades però m’atreviria a assegurar que avui en dia la majoria de tuitaures actius a la xarxa tenen una presencia de menys de quatre anys a twitter. En altres paraules, un tuitaire amb quatre anys d’activitat podríem dir que ja és tot un veterà.

Utilitzo el twitter per a moltes coses que fa quatre anys ni se m’haguessin passat pel cap. El twitter m’avisa d’un radar mòbil camuflat a l’autovia, d’un accident o d’una carretera tallada, d’una incidència puntual d’horari en un transport públic, de l’anulació d’un vol de Lufthansa, dels detalls i serveis mínims d’una vaga, del temps que fa en un indret determinat, de les notícies que s’acaben de produir ara mateix, de l’últim article que ha publicat un escriptor que m’interessa, de les ofertes d’última hora d’una empresa determinada, de la cotització al mercat de valors d’unes accions, del menú del dia del restaurant on aniré a dinar, dels horaris del cinema, etc. I el twitter l’utilitzo també per donar la meva opinió sobre un tema i/o per transmetre una informació, per generar un debat a la xarxa, per reservar taula en un restaurant, per preguntar qualsevol cosa, per dirigir-me a una autoritat política i cantar-li les quaranta si s’ho mereix, per rectificar una informació falsa i per moltes coses més.

València, un país d'excessos

Tot va començar fa uns dies amb la protesta d’uns alumnes per denunciar la manca de calefacció al seu institut. Res de l’altre món, una protesta més de les moltes que hi ha cada dia. Però si amb el fred que fa aquests dies les autoritats ni tan sols et permeten manifestar-te per protestar per la manca de calefacció, això ja ens indica que quelcom no va bé a València. Recordem que en els darrers anys València ha estat un dels indrets de l’estat on s’han fet més excessos de despesa pública, amb una política d’aparador més pròpia d’uns nous rics per a lluïment personal que de governants que pensen en les necessitats reals del poble. València són les curses de Fórmula 1 en un circuit urbà que s’ha de muntar i desmuntar cada vegada, amb el cost afegit que Mr. Bernie Ecclestone (l’amo del circ) cada any passa la seva voluminosa factura. Com a imatge de la València dels excessos potser cal recordar aquella volta d’honor en un Ferrari conduït per l’aleshores president Camps @mi-amigo-del-alma i copilotat per una alcaldessa que té fal·lera per les bosses Louis Vuitton, un regalo de lo más corriente, segons va explicar la mateixa Rita Barberá. La València dels excessos és també aquell aeroport de Castelló sense vols ni avions que, abans d’estrenar-lo, ja s’hi han de fer obres de millora a causa d’uns càlculs erronis que no permetrien maniobrar correctament als avions, si algun dia n'hi aterra algun. València és una cursa internacional de vaixells pour épater la bourgeoisie. València és una Ciudad de las Artes y las Ciencias que, anant bé, s’acabarà de pagar el segle XXII. I així podríem seguir durant una bona estona.

Però en contrast amb la València dels excessos, la Generalitat Valenciana diu que no té diners per engegar la calefacció d’un institut de secundària i batxillerat. I llavors els alumnes se n’atipen i protesten. Però la reacció de la policia és desmesuradament violenta, i llavors esdevé la València dels excessos policials. Sempre complint ordres, segons diuen els representants sindicals dels que reparteixen llenya a tort i a dret. Ordres d’un cap de la policia conegut per la seva mai dissimulada simpatia per l’extrema dreta local, un personatge que davant tota una munió de periodistes es permet la gosadia de definir els estudiants com els seus enemics, mentre va donant cops a la taula per reafirmar la seva malaltissa argumentació. I per sobre del cap de policia hi ha les ordres d’una Delegada del Gobierno que no és pas la primera vegada que demostra la seva incompetència combinada amb una absoluta manca de respecte envers qualsevol persona o cosa que gosi discrepar d’ella.

I llavors surt el ministre Fernández, és a dir, el màxim cap polític dels dos personatges abans esmentats, i quan tothom s’esperava que intentaria apagar el foc tallant algun cap de segona fila per salvar-se ell mateix, decideix incomprensiblement afegir més gasolina a l’incendi, sense adonar-se que aquest assumpte se li ha escapat de les mans. Surt primer parlant en català per Catalunya Ràdio (el ministre Fernández parla català, no com altres membres catalans del seu partit que això de parlar català ho veuen com una degradació social) i parla dels “excessos d’alguns policies”. Però davant les queixes del sindicat de la policia, surt el ministre a la tarda per TVE rectificant-se ell mateix. Aclareix que quan al matí ha parlat d’uns “excessos” en realitat es referia “als excessos d’uns radicals i violents”, sense especificar més. Per tant i per no allargar-me, entenc que el ministre potser ens ha volgut dir, sense dir-nos-ho clarament, que alguns policies són radicals i violents. Veient les imatges de televisió això sembla fora de qualsevol dubte, però a veure si al final serà el ministre qui haurà de marxar abans d’hora.

Gràcies, Intereconomía!

Intereconomía és un grup de mitjans de comunicació (premsa de paper i digital, televisió, etc.) de la ideologia ultranacionalista espanyola més extrema. Basa una bona part de la seva línia editorial en un atac sistemàtic i implacable en contra de Catalunya (s’entén la idea de Catalunya representada per una gran majoria dels diputats del Parlament), els catalans (s’entén la majoria de catalans) i, en definitiva, de qualsevol persona o cosa que faci la més mínima olor de català, per lleugera que sigui. El fet diferencial amb altres mitjans de comunicació de caire similar és que, per dur a terme la seva tasca, Intereconomía utilitza amb molta intel·ligència bastants periodistes catalans, uns professionals que practiquen sense vergonya ni descans un autoodi francament desagradable que fins i tot m’atreviria a definir com de malaltís. El fet és que aquesta circumstància afegida encara dóna més morbo als seus fidels lectors i televidents més addictes.

Però de la mateixa manera que en el seu moment, quan a Catalunya molta gent en demanava el tancament dia sí i dia també, vaig defensar repetidament la continuïtat de les emissions radiofòniques de la Cope, ara també defenso que Intereconomía segueixi treballant amb tota normalitat, també a Catalunya. Cal que el diari i la televisió d’aquest grup de comunicació segueixin mostrant a tothom qui ho vulgui veure la seva fastigosa i del tot lamentable política de màrqueting anticatalana. A aquestes alçades de la pel·lícula ja no és cap secret per a ningú que a Espanya l’anticatalanisme cada dia ven més, i com que ven s’ha d’esprémer i treure’n tot el suc com si fos una llimona.

Però segurament el que ignoren els dirigents d’aquest grup de comunicació i, en general, la clientela d’Intereconomía, és que la seva peculiar i gens dissimulada política anticatalana és actualment un dels principals motors del moviment independentista català, una tendència política que segons totes les enquestes sembla no tenir aturador. Gràcies molt especialment als mitjans de comunicació d’aquesta mena, Catalunya ha esdevingut en els últims anys una gran fàbrica d’independentistes de tots els colors polítics, i això ja no hi ha qui ho aturi. Per tant i practicant allò tan espanyol que diu que es de bien nacidos ser agradecidos, vull transmetre el meu agraïment més sincer als propietaris, treballadors, anunciants i clientela d’Intereconomía. Per cert, empresa que veig que s’anuncia a Intereconomía és empresa que ipso facto deixa de ser proveïdora meva. És el risc que corren els seus anunciants, però suposo que ja el tenen ben calculat.

La nova etapa d’El Punt Avui

En els temps que corren i sota una greu crisi econòmica a la que encara no s’hi veu el final, el fet que algú aposti per la compra d’una empresa amb treballadors no deixa de ser, d’entrada, quelcom que crida l’atenció. I quan és prou conegut que arreu del món cada setmana estan desapareixent diaris de paper, si a més a més es tracta precisament de l’empresa editora d’un diari de paper (tot i que també disposa de la seva versió digital) podria semblar fins i tot una operació massa arriscada. I si per acabar-ho d’adobar es tracta d’un diari en català aquest canvi de propietat té sens dubte un valor afegit. Considerant totes aquestes circumstàncies, el canvi de mans del diari El Punt Avui fet públic la setmana passada és una operació que, sense conèixer-ne els detalls, no deixa de cridar-me poderosament l’atenció.

Dit això, deixeu-me dir també que criticar, com ja han fet alguns membres conspicus del ram i també de fora del ram, que el comprador només n’ha pagat un euro, ho veig com a mínim una mica malintencionat. A veure, pagar un euro per les accions d’una societat fent-se simultàniament càrrec dels seus deutes no ho veig massa allunyat de pagar un preu de mercat raonable per una empresa neta de deutes. Només són diferents maneres de comptabilitzar-ho. De moment el que sabem és que els venedors tenien diversos deutes pendents i que els compradors s’han compromès a pagar-los. Ara caldrà veure que els compradors facin front als seus compromisos.

Al llarg dels anys 2009, 2010 i 2011 han sortit articles meus al diari El Punt i sento, per tant, una simpatia molt especial per aquest diari. Amb l’Avui, en canvi, la meva col·laboració no ha estat mai literària (tot i que de manera molt puntual m’hi han publicat alguna cosa) sinó econòmica, mitjançant la compra d’uns títols emesos per Premsa Catalana SA que van ajudar a sortir el diari. Evidentment les persones que hi vàrem col·laborar teníem molt clar que aquella inversió no era en clau de negoci sinó de país i a fons perdut, com així ha estat. Però cada vegada que n’ha perillat la seva continuïtat ho he considerat una mala notícia tot i que, per altra banda, des d’aquí mateix he criticat sovint els ajuts públics que al llarg dels anys han anat rebent les empreses editores dels diaris d’aquest país. Les meves no són posicions contradictòries: faig una aposta clara per l’existència de diaris en català però estic radicalment en contra que es financin amb diner públic. Al meu entendre, les empreses en general i, per tant, també les empreses editores de diaris, han de ser viables per se. Així, és d’esperar que en la nova etapa que ara comença del diari El Punt Avui el nou editor se’n surti i es guanyi raonablement la vida amb els seus propis recursos.

Política de gestos

En les seves aparicions públiques l’encarregada de la franquícia catalana del Partido Popular és molt aficionada a gesticular i a fer teatre. Ho fa, al meu entendre, d’una manera absolutament desmesurada. Dimarts, l’escenificació del pacte entre el seu partit i CiU va ser exactament això: teatro del bueno, que diria el nostre vell amic Mourinho. Per cert, dilluns a la nit Alícia Sánchez Camacho no va poder estar a l’hotel Neri de Barcelona on, en un episodi més d’aquesta comèdia, es va escenificar la part final de la negociació. Es va dir que la causa de l’absència de la líder popular era un sopar a Madrid, i hem de pensar que aquell sopar era més important que una suposada negociació final dels pressupostos de Catalunya. Després s’ha sabut que la persona amb qui va sopar a Madrid era una tal Tita Cervera. Ara, fer un acudit seria massa fàcil però... deixem-ho aquí.

Sobre el pacte en sí, és a dir, el document aprovat entre ambdós partits que ella, ufanosa, mostrava als mitjans informatius (a la foto, del diari ara.cat) com si aquells paperots fossin la salvació de Catalunya, és poca cosa més que una declaració de bones intencions combinada amb una reformulació, lleugerament a la baixa, del tema de les taxes (receptes i hotels), així com una subvenció de 50.000 euros per a les víctimes del terrorisme com a únic assumpte concret i quantificable. Alguns ho diem sovint, els partits estatals tenen una certa tendència a jugar amb aquestes coses tan tristes, i sembla que ara tocava un altre gest a favor de les víctimes del terrorisme. I per què no per a les víctimes dels accidents de trànsit, que són moltes més i ningú se n’ocupa? La resposta és crua i senzilla alhora: una cosa dóna més vots que l’altra. Gestos, política de gestos.

I mentre la líder catalana del Partido Popular es passejava pels platós de televisió, els seus caps de la metròpoli feien quelcom més que un gest i, aprofitant la confusió, ressuscitaven el corredor ferroviari –que no mediterrani– que tant el PP com el PSOE sempre han reivindicat, és a dir, aquell que passa per Madrid –només faltaria!– i Saragossa, amb un petit ramal, sense continuïtat, cap al Mediterrani valencià, perquè no sigui dit que el corredor no toca el Mediterrani. I, com sempre, a Catalunya ni aigua. Més que un gest això és una provocació en tota regla, una obscenitat política de primera magnitud que, si acabés tirant endavant, portaria conseqüències molts negatives per a la nostra economia. Menys gestos de centralisme ferroviari i més sentit comú!

Un desenllaç inesperat (i 2)

Any 2011, gener. Surt publicada una carta de queixa al mateix diari, molt educada però alhora molt contundent, en la que, ras i curt, es diu que la imatge que es dona d’MP en els articles que publica Ma no es correspon amb la realitat. CP, signant d’aquesta carta, assegura que disposa de documentació que justifica la seva versió. La carta no rep cap resposta ni rectificació pública per part de Ma, i si n’hi va haver alguna se’m va escapar. La polèmica semblava donar-se, doncs, per acabada.

Any 2011, desembre. Es produeix una sorpresa que pocs s’esperaven. Una revista local d’Igualada publica un número monogràfic dedicat a la guerra incivil espanyola a Igualada. Entre els articles que s’hi inclouen, tots molt interessants, n’hi ha un, signat precisament per CP, on s’explica amb pèls i senyals i amb un munt de documentació annexa que ho avala que, tot just acabada la guerra, MP (la persona que l’any 1939 va rebre aquella plantofada a la plaça de l’Ajuntament) es va convertir en un delator al servei de les noves autoritats franquistes. Es dóna la desgraciada circumstància que un avantpassat de CP va ser víctima d’una delació d’MP que va suposar-li presó i que acabaria portant-lo a una condemna d’expulsió de la ciutat i de pagament de dues sancions econòmiques.

La mateixa revista explica i documenta que Jm, que després va ser nomenat alcalde per les autoritats franquistes de l’època en dos períodes diferents, condemnava l’ús de les delacions, tan habituals durant la postguerra, amb aquestes paraules: “Nosotros, tanto como amamos la justicia despreciamos la venganza, y más todavía estas pequeñas venganzas personales...” (Jm). Quan algú em diu que l’alcalde Jm era franquista haig de recordar-me a mi mateix que, en aquella època, els alcaldes eren nomenats a dit pel governador civil i que, òbviament, l'acceptació del càrrec no era obligatòria. Segurament amb això ja està tot dit però, sigui com sigui, no vaig poder preguntar-li mai a ell directament sobre la seva ideologia política, perquè quan Jm va morir jo només tenia cinc anys. Jm era el meu avi.

De tot plegat només en trec una conclusió: mai més!

Un desenllaç inesperat (1)

Entre avui i demà explicaré quelcom que va passar en la immediata postguerra i que ara, setanta-tres anys després, ha tingut un desenllaç inesperat. Es tracta d’uns fets molt lamentables els protagonistes directes dels quals ja són morts. Però primer de tot ens hem de situar, situem en el temps els diferents episodis d’aquesta història.

Any 1939, just acabada la guerra incivil espanyola. Plaça de l’Ajuntament de la ciutat d’Igualada, capital de la comarca de l’Anoia (a la foto, en una imatge d’aquella època). Acte d’afirmació franquista davant de les noves autoritats. A l’hora de saludar brazo en alto MP no aixeca el braç. Jm, la persona que té al seu costat, discuteix amb ell insistint-li que ha d’aixecar el braç com fa tothom i, recriminant-li la seva actitud díscola, li acaba clavant un mastegot. MP i Jm es coneixen, Igualada era llavors una ciutat petita on tothom es coneixia. MP és detingut per la policia, el tenen uns dies tancat a la presó i després el deixen anar sense més conseqüències. Anys després i aprofitant una malaltia familiar Jm demana disculpes a MP, que les accepta, i l’incident es queda en això, en un episodi més, molt lamentable, de la postguerra.

Any 2009, novembre. Ma, fill d’MP, publica un article en un diari local reivindicant la memòria del seu pare. L'article té un títol ben significatiu: "L'amistat vertadera està per damunt de qualsevol ideari polític", donant a entendre que els protagonistes d'aquesta història tenien diferents idearis polítics. En l'article s'explica de manera parcial aquell episodi ocorregut l’any 1939. En relata els detalls però s’oblida de les disculpes posteriors, tot i disposar d’espai per fer-ho. Ma completa la seva columna del diari amb una altra anècdota que no té res a veure amb aquest assumpte. Algú pot pensar que, per part de l’autor, pot haver-hi un interès per silenciar les disculpes rebudes pel seu pare, tenint en compte que disposa de l’espai per explicar-ho però l’utilitza per parlar d’una altra cosa. El fet és que llegint aquell article es pot treure fàcilment la conclusió que MP era un díscol desafecte al nou règim. Un descendent de Jm que, per via familiar, coneix els detalls d’aquesta història, es queixa personalment a Ma pel relat incomplet, i rep una pobra excusa per intentar justificar allò que és injustificable. Sigui com sigui, més endavant i en un altre article Ma explica l’episodi de les disculpes, però ja queda fora del context del primer relat. El mal ja està fet sense perdre de vista, però, que l’agressió soferta per MP era del tot gratuïta i injustificable. Però una cosa no treu l’altra.

Nota: Avui queda anul·lada l’opció dels comentaris però demà, amb la publicació de la segona part d’aquest article, hi tornarà a ser.

Per fi, el comiat

Per tot hi ha de tot. Hi ha persones que quan els toca prendre una decisió difícil reaccionen amb rapidesa. N’hi ha d’altres, però, que són més lentes de reflexes i necessiten temps per adonar-se de les coses. Jordi Hereu és un bon exemple d’aquests últims. Fa nou mesos va perdre estrepitosament i amb tot mereixement les eleccions a l’alcaldia de Barcelona, amb la qual cosa es donava per acabat un cicle de 32 anys seguits de socialisme governant a la banda mar de la plaça de Sant Jaume. Des de la meva coneguda defensa de l’alternança política penso que amb aquell gest tan generós –perdre les eleccions–, Hereu es va guanyar l’agraïment de molts barcelonins. Ben mirat, perdre les eleccions és una de les poques coses bones que va fer durant la seva època com a alcalde. A l’hora de fer balanç del seu mandat cal recordar, en primer lloc, que Hereu, seguint la norma dels seus antecessors en el càrrec, va arribar a l’alcaldia fent trampeta, per dimissió de l’antecessor. Hereu va ser, però, el primer alcalde de Barcelona de la democràcia que va deixar l’alcaldia per decisió popular. Els seus antecessors van marxar tots fent trampeta, plegant abans d’hora, quan no tocava fer-ho. Com a fites de la seva obra de govern em quedo amb dues: el fiasco absolut del referèndum de la Diagonal (a la foto, Hereu fent veure que vota) i el projecte de l’esquiada del 2022 que, incomprensiblement, encara es manté. Els nostres governants, amb aquestes expansions pressupostàries que no porten enlloc, es deuen pensar que els barcelonins som rics de mena i que no ens ve mai d’aquí.

La mateixa nit electoral ja es veia que a l’Ajuntament l’exalcalde no hi tenia cap futur, i que la millor decisió hauria estat tocar el dos. Però, com dèiem abans, Hereu és una persona de reaccions lentes. Ha necessitat nou mesos, com si fos un embaràs, per adonar-se que a l’Ajuntament hi feia més nosa que servei. Finalment divendres va decidir marxar i els seus companys de partit, molt alleujats i gens orfes de lideratge en conèixer la seva dimissió, li van dedicar un gran però poc sentit aplaudiment. Es deia que hi havia el risc que si no marxava ell motu proprio els seus el marxarien sense contemplacions. No ha fet falta, almenys de cara enfora s’han mantingut les formes i, finalment, s’ha acabat imposant el sentit comú. És de suposar que deixant el càrrec de regidor deixarà automàticament la Diputació (segur que trobarà a faltar aquelles generoses dietes!) i qualsevol altre càrrec associat a l’Ajuntament de Barcelona. Ara caldrà veure on el col·loquen, perquè no crec que els seus el deixin abandonat. Hi ha tantes menjadores per a casos com el d’Hereu que segur que li trobaran un raconet. Algun dia, però, hi haurà un governant amb ganes de treballar veritablement pel poble que acabarà amb tots aquests cementiris inútils que només serveixen per anar-hi aparcant els elefants caiguts en desgràcia.

Una rebequeria de nens malcriats

A Catalunya el món del cinema està representat per l’Acadèmia del Cinema Català. Es tracta d’una entitat presidida per Joel Joan, un personatge polièdric que, com a actor i humorista, ha assolit fites professionals brillants. Plats bruts, per exemple. Però en el seu paper com a president de l’Acadèmia s’està equivocant de tàctica. El darrer exemple és la lamentable presa de pèl organitzada per aquesta entitat en ocasió de l’entrega dels premis Gaudí. Una rebequeria més pròpia de nens malcriats que de persones adultes, però que almenys ha servit per fer rumiar molta gent sobre l’oportunitat de les subvencions públiques al cinema. Cada dia són més les persones que mostren la seva contrarietat amb aquestes subvencions, i les sortides de to de l’altre dia (ells en diuen humor) hi tenen molt a veure. Es tracta d’un tipus d’humor –per anomenar-ho d’alguna manera– que a la majoria dels mortals més que fer-nos riure ens provoca vergonya aliena. Els paguem la festa i ells, en agraïment a la societat, encara es queixen!

Vaig veure alguns trossos de l’acte, en diferit, i allò feia més pena que gràcia, excepte a Jordi Hereu, exalcalde de Barcelona, que reia com un beneit i semblava gaudir d’allò més veient com des de l’escenari es feia burla barata del president i un conseller de la Generalitat, tots dos a la sala i sense saber quina cara posar. Però la crítica a les subvencions públiques que rep aquesta indústria és fàcil de justificar per poc que s’intenti respondre unes preguntes bàsiques. Per què s’ha de subvencionar els cineastes i no els venedors de bicicletes o els fabricants de curtits? Per què hem de subvencionar els espectacles de Joel Joan i no ho hem de fer amb el propietari de la fruiteria de la cantonada? Per què es manté aquest tracte de favor selectiu al col·lectiu dels cineastes? En definitiva, per què aquesta discriminació?

Però quan els intel·lectuals i artistes se senten molestos perquè consideren que les retallades no els haurien d’afectar, o perquè pensen que encara els haurien de subvencionar més, es corre el risc que es rebotin com l’altre dia, amb aquella manca de respecte cap a les persones i institucions que decideixen les subvencions. I davant la crítica generalitzada que estan rebent, a sobre els joels i companyia encara es fan els ofesos i diuen que els polítics tenen la pell molt fina. Quan un s’acostuma a la subvenció no en té mai prou, i el món de la cultura n’és un excel·lent exemple. I davant de la més mínima retallada, per petita que sigui, et pot organitzar un sarau com el dels premis Gaudí. I em permeto afegir que criticar aquestes actituds dels intel·lectuals i artistes no té res a veure amb la llibertat d’expressió que reclama amb tanta solemnitat el col·lectiu subvencionat. Una cosa és la llibertat d’expressió i una altra és el recurs a l’insult permanent i la manca de respecte generalitzada per la classe política.

Acabo, i espero que ningú no hi vegi demagògia. Si les persones que pateixen en carn pròpia les retallades de serveis bàsics sabessin que el motiu de l’endarreriment d’una operació de maluc o la manca d’un professor de reforç a l’escola dels seus fills té quelcom a veure amb les generoses subvencions al cinema i al món cultural en general potser s’enfadarien, no amb els artistes sinó amb el govern que ho subvenciona. I si a més a més sabessin que hi ha pel·lícules generosament subvencionades amb diner públic que ni tan sols s’arriben a estrenar al cinema, potser hi començarien a haver manifestacions en contra d’aquesta estranya política de la repartidora. Potser ja comença a ser hora de dir les coses pel seu nom. I dir les coses pel seu nom vol dir que, mentre duri aquesta crisi, i sembla que va per llarg, tal vegada no seria mala idea establir el principi que cal eliminar les subvencions i que cadascú, quan vagi al cinema, al teatre o al Liceu, s’ho pagui integrament de la seva butxaca. És allò que diem sovint, governar és prioritzar, i fer-ho amb sentit comú. I subvencionar pel·lícules –s’acabin estrenant al cinema o no– alhora que es tanquen quiròfans no sembla que sigui la millor opció.

Dotze vots que no resolen res

Després d’El desenllaç i Els principis de Groucho Marx aquest és el tercer i últim article sobre el congrés del PSOE celebrat aquest cap de setmana a Sevilla. Dissabte, Rubalcaba va obtenir vint-i-dos vots més que Chacón. Això vol dir que si dotze votants de Rubalcaba haguessin votat a Chacón, la catalana seria ara la nova secretaria general del PSOE, un partit, per cert, del que la candidata perdedora ni tan sols n’és militant. O almenys això ens diuen. Tinc alguna intuïció però només és això, una intuïció, que alguns d’aquests pocs vots que li van faltar a Chacón -o potser tots dotze- podien ser de delegats del PSC que, molt enfadats amb la direcció del partit i aprofitant-se de la circumstància d’una votació secreta, no van obeir les ordres de Nicaragua, és a dir, van desobeir les instruccions taxatives de Navarro i Zaragoza de donar suport a Chacón.

I arribats aquí, un incís. És ben sabut que des dels anys setanta del segle passat el PSC políticament no existeix tot i que, formalment, de la franquícia catalana del PSOE encara en diuen PSC, o més exactament PSC(PSC-PSOE), suposo que per mantenir el foc sagrat de l’antiga tradició pesecera. Fins fa uns anys la colla PSC dirigia la franquícia, però sempre sota una estricta supervisió de Ferraz. Per altra banda, els vots sempre els ha posat la colla PSOE. Tots sabien quin era el joc i es mantenia la ficció en una mena de divertida esquizofrènia política. Però fa uns anys es va imposar el sentit comú i tot va quedar en mans de la colla PSOE: direcció i vots. En altres paraules: des de fa anys el PSC no existeix.

Quan en una elecció com aquesta, amb quasi un miler de votants, el marge entre guanyador i perdedora és tan minso, ens indica que la militància del PSOE està pràcticament dividida en dues meitats. Una meitat va donar suport a la perdedora de Catalunya i l’altra meitat va donar suport al perdedor d’Espanya. I quan parlo de perdedors parlo, òbviament, de les eleccions de fa dos mesos i mig al parlament espanyol, aquelles que va guanyar Rajoy per golejada. Però malament rai quan en una votació només et donen dues opcions encapçalades ambdues per candidats que van ser clars perdedors fa molt poques setmanes. Dissabte a Sevilla hi va haver un guanyador i una perdedora, i possiblement va guanyar el menys dolent dels candidats, però tothom sap que amb aquest congrés el problema del partit no ha quedat resolt. Però si els dotze congressistes que dèiem abans haguessin canviat el sentit del seu vot i hagués guanyat Chacón el problema continuaria existint, bàsicament per mancances polítiques evidents de la candidata. Encara que ella se n’amagui Chacón és la continuïtat de Zapatero, i amb això ja està tot dit. El problema de fons del PSOE és que encara manen els mateixos que es van fer càrrec del partit al Congrés de Suresnes de 1974. I es miri com es miri 38 anys són molt anys, potser masses i tot.

Els principis de Groucho Marx

La frase és de Groucho Marx: aquests són els meus principis, però, si no li agraden, en tinc uns altres. José Antonio Griñán Martínez, president de la Junta de Andalucía, feia temps que es buscava una sortida professional pel dia després de les eleccions andaluses, que sap perfectament que les té perdudes. Griñán intuïa que el congrés del seu partit era una bona ocasió per assegurar-se una futura poltrona i, com molta altra gent, estava convençut que el congrés el guanyaria Chacón. Així, en els dies previs a l’esdeveniment, i sempre tenint al cap allò tan nostrat de ¿qué hay de lo mío?, va donar un suport gens dissimulat a la candidata, encara que ell no en deia suport sinó neutralitat activa. Són els eufemismes del llenguatge políticament correcte que massa sovint utilitzen els polítics. Així mateix, Griñán va amenaçar seriosament els seus delegats andalusos al congrés que si votaven a Rubalcaba ell donaria un cop de porta i no es presentaria a les properes eleccions andaluses. Fins i tot s’ha fet públic que, en petit comitè, Griñán va arribar a dir que ell no estava disposat a col·laborar amb un vell ni menys encara a donar-li el seu suport. Rubalcaba és més gran que Chacón, sí, té 60 anys, és cert, però potser cal recordar que... Griñán ja en té 65 i mig! Qui és el vell aquí?

El cas és que després de posar sobre la taula tots aquests principis, vet aquí que per una dotzena de vots Chacón no va guanyar l’elecció a la secretaria general del PSOE. Pel que diuen els diaris hi va haver moltes pressions per orientar el vot dels delegats, especialment per part de la vella guàrdia del partit; no se n’havien vist tantes en cap dels congressos anteriors. Unes pressions polítiques i personals l’efectivitat de les quals s’entén perfectament sabent que tres de cada quatre delegats al congrés viuen d’un càrrec públic. És a dir i per entendre’ns, si la direcció del partit s’emprenya amb tu, et quedes sense càrrec. Tant és així que la contrarietat electoral soferta per la seva patrocinada comportava que Griñán es quedava sense la poltrona que buscava. Però llavors el nostre personatge reaccionà amb molta rapidesa, com només els oportunistes de llarg recorregut com ell saben fer-ho. Recordant el personatge de Groucho Marx (si no li agraden els meus principis, en tinc uns altres), i oblidant-se també de les seves aparentment insalvables diferències polítiques amb el vell Rubalcaba, guanyador del congrés, Griñán hi acabà pactant, i va acceptar entrar a la nova executiva amb un càrrec honorífic i sense cap poder executiu: president del partit. Cal recordar que el president del PSOE no té cap poder, però això sí, el càrrec comporta cotxe i xofer, secretari, despatx, targeta de crèdit Visa platí i tota la pesca. Griñán, donant el seu suport a Chacón, volia assegurar-se la poltrona, una poltrona que, finalment, ha obtingut del seu gran adversari en aquest congrés, el vell Rubalcaba. Griñán, un exemple de transvestisme polític sense complexos.

El desenllaç

Els congressos dels partits polítics se sap com comencen però difícilment es pot preveure com acabaran, especialment quan les votacions són secretes, amb urna i papereta, com és el cas del 38è congrés del PSOE que es celebra aquest cap de setmana. I més imprevisibles eren encara els resultats si abans del congrés uns i altres ens deien que les forces estaven molt equilibrades. Si jo fos socialista i avui hagués estat a Sevilla, que no és el cas ni una cosa ni l’altra, m’hagués resultat realment molt difícil decantar-me per una de les dues candidatures, tenint en compte que avui aquest premi no podia quedar desert. Tot i que m’he esforçat per trobar alguna diferència entre Chacón i Rubalcaba no he estat capaç de veure-la. Aquest migdia he escoltat pel canal 3/24 una bona part dels discursos previs a la votació que havia d’escollir la persona que substituiria Zapatero. Per cert, tenint en compte que el canal 3/24 el paguem entre tots, potser algú ens hauria d’explicar el perquè d’aquesta transmissió en directe, que al meu entendre no es justifica des de cap punt de vista.

Escoltant ambdós discursos no he trobat propostes ni posicionaments ideològics que diferenciessin ambdues candidatures. Només tòpics i més tòpics, amb una buidor de continguts estrepitosa. Posats a buscar-hi matisos, sempre de caire menor, Rubalcaba potser ha estat més moderat en les formes, menys cridaner, més institucional, com si encara fos el vicepresident i ministre de Zapatero que va ser fins fa quatre dies. Això sí, pel meu gust ha abusat massa de l’expressió compañeros y compañeras. Ha repetit la fórmula dotzenes de vegades, cada tres frases la deixava anar, i vist des de fora penso que no calia. En l’actiu de Rubalcaba s’ha de dir que no ha llegit el seu discurs, ha anat improvisant, i ha demostrat que d’improvisar en sap força, encara que només sigui per anar repetint els quatre tòpics de sempre i no dir res de nou.

Pel meu gust Chacón s’ha mostrat massa mitinera, excessivament cridanera, com si els delegats desplaçats a Sevilla fossin sords. A mesura que anava llegint el discurs que portava escrit Chacón feia unes impostacions de veu del tot exagerades, com si fos un d’aquells predicadors que durant el franquisme feien l’homilia dominical talment com si estiguessin renyant els seus feligresos. Però això sí, cap contingut, cap concreció, res de res. Al cap d’unes hores de tancar-se la votació ens han dit que Rubalcaba havia guanyat pels pèls. Enhorabona! Al carrer de Nicaragua de Barcelona, però, ja deuen estar despenjant el rètol que diu “PSC” per substituir-lo per un que hi posi exclusivament “PSOE”. El consol és que si s’hagués imposat Chacón el canvi de rètol l’haguessin hagut de fer amb la mateixa rapidesa. El PSC fa dècades que va deixar d’existir, i això a partir d’ara encara es farà més visible.

Paraula contra paraula

Ara tenim el cas de D.T., un jove advocat que, quan la setmana passada es disposava a agafar un avió per anar a Madrid, va ser greument vexat per dos números de la Guàrdia Civil espanyola, amb agressions físiques diverses i insults de tota mena. El motiu de l’agressió? Negar-se l’advocat a dirigir-se als números en la seva llengua, en la lengua del imperio, en cristiano. Tot va començar amb un petit incident entre l’advocat i un prosegur del control de seguretat de l’aeroport de Barcelona, cosa que tampoc ens ha de sorprendre gens veient, amb poquíssimes excepcions, la mena de personal que t’hi trobes. Jo mateix, que ja tinc una edat com per rebel·lar-me contra certs abusos de procediment, també m’hi he hagut d’enfrontar més d’una vegada. El fet és que Franco va morir va dècades però alguns espanyols amb una clara mentalitat colonialista es creuen amb el dret d’imposar la seva llengua allà on els destinin. I com que tenen la raó de la força (aquests impresentables anaven armats) no els resulta difícil imposar-se davant de qui només té la força de la raó que li dóna la llei.

Que m’he deixat el presumptament? Doncs va, posem-li, que ja no ve d’aquí. Però com que tot plegat va passar amb els dos guàrdies i l’agredit tancats en un quarto sense finestres (els agressors lingüístics saben perfectament que no tenen raó, i no volen testimonis de les seves malifetes), ara es tracta d’aclarir quina versió té més credibilitat. Doncs bé, conegudes ambdues versions dels fets em quedo clarament amb la versió de l’advocat i, per tant, no em crec la versió dels números, que asseguren que van ser insultats per l’advocat i neguen l’agressió, i presenten com a gran argument el fet que porten anys destinats a Catalunya i que, per tant, es troben perfectament integrats. Com si el fet de portar anys a Catalunya fos garantía de res.

El ministre Fernández s’ha afanyat a donar credibilitat a la versió dels seus guàrdies, i ha afegit que l’advocat és un mentider. És a dir, cornut i pagar el beure; vexat i, a sobre, titllat de mentider. I de moment la cosa no dóna més de sí. La paraula d’uns guàrdies contra la paraula d’un advocat que parla en català. Finalment hi haurà un judici, però ja sabem que entre la paraula d’un ciutadà policia i la d’un ciutadà que no ho és, el jutge gairebé sempre acostuma a donar la raó al policia. Ja es veurà en el seu moment. Siguem, però, realistes. Continuarà la manca de respecte per la nostra llengua per part de personal vingut de fora. No ho entenen ni ho volen entendre, i de solució perquè episodis de caire lingüísticament colonialista com aquest no es repeteixin només n’hi ha una: tocar el dos. No n’hi ha d’altra.

Participacions preferents: una estafa legal

Al darrere de les anomenades participacions preferents que les entitats financeres van encolomar a la seva clientela hi ha un fastigós abús de confiança que, a banda dels perjudicis directes que pateixen les persones que han perdut una bona part dels seus estalvis, em provoca molta vergonya aliena. Bancs i caixes han jugat amb la gent senzilla que tenia plena confiança en el seu metge de capçalera i en el director de la caixa on tenien dipositats els seus estalvis. Doncs bé, després de l’escàndol de les participacions preferents, ara ja només poden confiar en el metge, i encara. Així, emparats en la confiança dels seus clients, majoritàriament persones senzilles i jubilats en general, directors i apoderats de bancs i caixes, amb el caramel d’un interès una mica més alt, els van vendre uns cromos anomenats participacions preferents. Uns productes que ara no es poden fer efectius perquè, com diuen aquests executius de pacotilla, ara mateix no hi ha mercat, no hi ha compradors, s’ha d’esperar que en surti algun; s’ha de tenir paciència, molta paciència.

¿Com pretenien fer-nos creure que sortirien compradors per a uns cromos d’una entitat amb greus problemes que, en alguns casos, ha hagut de ser rescatada per l’estat? ¿Com van tenir les penques de vendre a uns pobres jubilats uns productes que ni tan sols estaven coberts per l’assegurança del fons de garantia de dipòsits bancaris? ¿Com podien aquells impresentables assegurar repetidament als compradors que no es preocupessin, que amb una mica de paciència tot es recuperaria? ¿Com podien actuar amb aquell cinisme? Això sí, s’ha d’admetre que l’alt risc d’aquesta inversió i la manca de liquiditat és quelcom que es podia intuir llegint la lletra petita del document de compravenda. ¿Però quin jubilat es llegeix la lletra petita en una relació de tanta confiança? No poso en dubte que, legalment, ara bancs i caixes s’han cobert les espatlles; poc a veure amb aquell escàndol de les primes úniques de fa uns quants anys. Però avui no parlo d’això. Avui parlo de la confiança que hi havia entre l’entitat financera i el client, una confiança que ara ha desaparegut.

Barruts! Això és el que són aquests bancaris impresentables, i encara són més barruts els banquers que els obligaven a vendre aquestes porqueries. Ho repeteixo per si abans no ha quedat prou clar: la col·locació que bancs i caixes van fer de les participacions preferents, jugant amb una manifesta desinformació i aprofitant-se de la confiança de la seva clientela, és una estafa. Una estafa legal si es vol, però estafa. Conec la qüestió i sé perfectament de què parlo perquè jo mateix em vaig trobar amb aquest problema fa uns mesos, quan vaig intentar recuperar els diners d’una persona gran de la família que es considerava estafada, amb tota la raó, perquè els seus estalvis s’havien transferit a un corralito privat.

Sortosament vaig poder resoldre el meu problema familiar, però no abans d’exercir una pressió molt forta davant del director de la sucursal, que feia setmanes que se'ns torejava, dient-li: o en un parell de dies em resols el problema o el dia 1, quan tota la teva clientela vingui a cobrar la pensió, em presento aquí amb un notari i un periodista i te n’organitzo una de grossa! Vaig tenir molta sort, en aquell moment el problema de les participacions preferents encara no havia sortit a la llum pública i no se’n parlava com ara. Aquells impresentables devien pensar que era més intel·ligent resoldre un petit problema puntual amb un client que haver de fer front a la possibilitat d’una munió de reclamacions si, com jo els suggeria, el meu cabreig s’encomanava entre la clientela de la sucursal. Encara que normalment no em fa res parlar de noms propis, aquesta vegada no diré de quina entitat es tracta; al capdavall encara els hauria d’estar agraït perquè finalment em van resoldre el meu problema, suposo que a costa d’enganyar algú altre perquè es quedés amb els nostres cromos. Lamentable.

S’ha acabat la festa

La festa d’Spanair es dóna per acabada. Divendres el govern de la Generalitat va tenir un moment de lucidesa intel·lectual i, aplicant per primera vegada el sentit comú en aquest tema, va dir prou, fins aquí hem arribat. Spanair era com aquell malalt terminal irrecuperable que es trobava amb un diagnòstic inqüestionable de mort cerebral tot i que, per motius mai explicats, els nostres governants el mantenien connectat a una reguitzell de recursos financers públics gairebé il·limitats. Uns privilegis que donaven a l’empresa una certa aparença de vida però que no passava d’això, de la pura aparença. I parlo en passat perquè, sortosament, ara ja només falta el seu enterrament oficial i passar ràpidament pàgina d’aquest desgraciat episodi. O, tal vegada, abans s’haurien de buscar altres responsabilitats que vagin més enllà de les estrictament polítiques.

Des del seu plantejament inicial Spanair va ser una mala idea de negoci d’alguns il·luminats de la mal anomenada societat civil catalana, que es caracteritza perquè en molts casos gaudeix d’una generosa connexió pública més o menys encoberta. L’aventura que divendres es va donar per acabada va comptar des del primer dia amb un suport mediàtic gens menyspreable dels mitjans informatius dependents de les diverses patums catalanes, i disposava també d’una crossa financera pública pràcticament il·limitada. Diguem-ho clar: els responsables polítics últims d’aquesta fallida són els governs de la Generalitat, des del presidit per Montilla que va inaugurar l’obra fins al govern actual que ha decidit donar-la per acabada i abaixar el teló. I entremig no oblidem la Fira, l’Ajuntament, la cambra de comerç del senyor Valls i tutti quanti.

En aquests tres anys s’han escrit moltes coses sobre Spanair, des de tots els punts de vista, i evidentment se n’ha parlat encara més des que divendres la companyia va declarar-se en fallida i va deixar els seus passatgers i avions a terra. M’estalviaré, doncs, de referir-me als arguments d’uns i altres que, per altra banda, són ja prou coneguts. Jo mateix també he comentat algunes coses al respecte, fins i tot ABANS que els escandinaus ens col·loquessin el mort. I dic “ens” sent ben conscient que tots nosaltres, els soferts contribuents catalans, en som els grans perjudicats. Com a exemple, suggereixo la relectura d’un article meu de desembre del 2008 així com els comentaris ben il·lustratius que el mateix va generar, perquè tot i que llavors encara no havia començat la festa catalana d’Spanair ja s’intuïa que allò que es plantejava no podia acabar bé.

Com que, a banda de les aportacions directes de diner públic en forma de capital i préstecs diversos, existeixen també altres partides, fins ara poc o gens explicades, provinents de diversos inversors institucionals, no queda gens clar quants centenars de milions d’euros s’han evaporat en aquesta desgraciada aventura. Vull suposar que, per vergonya de tots els personatges implicats, el cost total de la festa s’acabarà sabent. Per altra banda surten ara també els que sempre busquen l’enemic fora. Parlo d’aquells que diuen que si Aena, que si el govern espanyol, que si Iberia, que si Qatar, que si els xinesos, que si els hubs, que si naps, que si cols. Però no ens fem trampes al solitari: per trobar els responsables del fracàs d’Spanair no hem d’anar gaire lluny; els tenim a casa. També resulta molest haver de llegir que els mateixos que fins fa quatre dies feien una aposta clara i decidida per aquest disbarat empresarial ara diuen exactament el contrari del que deien. Ara diuen allò que, des d’alguns àmbits minoritaris, ja es deia fa més de tres anys. Parlo d’alguns periodistes amb el cul llogat, de la societat civil subvencionada que dèiem abans i de polítics de tota mena i condició pertanyents a tot l’arc parlamentari. Veient el que deien abans i el que diuen ara t’agafa vergonya aliena, i només se m’acut dir que alguns tenen una cara tan dura que se la trepitgen. Aprendrem tots plegats la lliçó?

Decidir en democràcia

L’any 2011 l’Scottish National Party va guanyar les eleccions. En el seu programa electoral hi havia la promesa inequívoca de convocar abans del 2015 un referèndum sobre la independència d’Escòcia. L’SNP és un partit seriós, i els partits seriosos dels països seriosos acostumen a complir les seves promeses electorals. Alex Salmond, Primer Ministre d’Escòcia, va anunciar ahir que, d’acord amb aquell compromís, a la tardor del 2014 els escocesos podran decidir el seu futur polític mitjançant un referèndum. I de moment deixem-ho aquí, que més endavant ja hi haurà temps de parlar-ne més a fons. De moment quedem-nos amb que els escocesos, de forma democràtica, podran finalment decidir el seu futur. És tan senzill com això, però repetim-ho per si no ha quedat prou clar: el futur d’Escòcia, sigui el que sigui, serà el que decideixin els escocesos a les urnes. Aquesta és la grandesa de la democràcia. Però una decisió política tan senzilla i democràtica com aquesta a alguns europeus del sud els resulta tan estranya que encara no l’han paït. Doncs que prenguin til·la que segur que la necessitaran. I ara mateix no penso precisament en Escòcia.

Ni Chacón ni Rubalcaba

Ja s’han acabat els congresillos provincials i regionals del PSOE d’on han sortit escollits els centenars de delegats que, d’aquí a deu dies, viatjaran a Sevilla per participar en el 38è congrés del partit que servirà per escollir el nou secretari general en substitució de Zapatero. Però tot i que ho he buscat, en aquest procés no he trobat cap debat d’idees. Enlloc no he trobat res més que un gens dissimulat debat de persones amanit amb una col·lecció de tòpics polítics ben suats. Que si l’estat del benestar amunt, que si els mercats avall, que si tomba, que si gira. I pel que fa als temes personals, que és d’això del que s’ha tractat aquests dies, que si Chacón és més jove i riu millor que el seu oponent, que si Rubalcaba és gat vell i té molta més experiència de govern; que si Rubalcaba va formar part del govern dels GAL, que si Chacón ni tan sols és membre del PSOE (sembla ser que només ho és del PSC, que alguns encara sostenen –ha, ha, ha!– que és un altre partit). I per acabar-ho d’adobar, Chacón, més Carmen que Carme en aquest procés precongressual, juga amb el handicap afegit de la tara catalana, és a dir, la d’haver nascut a l’únic lloc de l’estat on no pot haver nascut un aspirant a governar Espanya. Chacón s’esforça tant com pot per distanciar-se de tot el que faci olor de Catalunya però, pel que sembla, no se’n sortirà.

Amb Chacón i Rubalcaba només hi sé veure dos membres destacats dels governs Zapatero i, com a tals, directament responsables del desgavell governamental que tardarem anys a oblidar. És per això que resulta obscè haver d’escoltar com, sense ni tan sols posar-se vermells, els candidats diuen ara que cal fer allò i allò altre, i que no s’ha de fer el de més enllà, és a dir, actuant com si la cosa aquella de Zapatero no anés amb ells, com si fins ara haguessin governat uns altres. És un insult a la intel·ligència que els mateixos que amb total impunitat ens han ficat en aquest pou ara ens diguin que s’ha de fer exactament el contrari d’allò que, com a governants amb signatura al BOE, ells mateixos han fet fins fa quatre dies. Els socialistes semblen no haver entès una pura obvietat, i és que el canvi passa pel canvi, també i molt especialment pel canvi de les persones que han perdut estrepitosament les darreres eleccions. Ni Chacón ni Rubalcaba poden ser el futur, i els populares, que ho saben, es deuen estar fregant les mans de satisfacció. Saben que, per poc bé que ho facin, amb un d’aquests dos candidats com a oponent electoral tenen assegurat el govern d’Espanya com a mínim durant vuit anys, si no són dotze. Al tiempo!