dilluns, 3 d’agost de 2015

En defensa de la propietat privada

A Sarrià tornem a tenir okupes, ara al carrer Canet. Dels okupes de Sarrià fa cinc anys ja n’havia parlat, així que avui segurament no aportaré res de nou. Començaré deixant les coses ben clares des d’un bon principi: sóc totalment contrari al moviment okupa. La raó del meu posicionament és ben senzilla: l’okupació és incompatible amb la propietat privada, de la que en sóc ferm partidari. L’okupació és una forma més de robatori, com si et roben el cotxe o la cartera. No és excusa que l’habitatge okupat estigués buit; no hi ha cap llei que prohibeixi que un habitatge pugui estar temporalment buit.

Els okupes diuen que el dret a l’habitatge és un dret constitucional, i tenen tota la raó. Però no deixa de ser curiós que reivindiquin aquest dret i no altres drets que també estan contemplats a la constitució. Com el dret a la propietat privada, per exemple. Per altra banda, enlloc diu que el dret constitucional a l’habitatge te l’hagi de garantir el teu veí o el propietari de la torre del carrer de sobre, sinó que se suposa que te l’ha de garantir l’estat. En conseqüència, encara podria entendre que com a reivindicació d’aquest dret anessin a okupar el Palacio de la Moncloa, però no em cap al cap que okupin habitatges privats.

L’altre excusa que posen sovint els okupes és que l’edifici okupat no tenia amo, com aquella ministra socialista de trista memòria que deia que el diner públic no és de ningú. És una altra falsedat, tots els edificis tenen amo, també els que estan buits. I no cal dir que el diner públic també en té d’amo: tu i jo.

divendres, 31 de juliol de 2015

Paperetes del sí

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de juliol de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.714 de La Veu de l'Anoia)

Sóc contrari al pensament únic i, per tant, no m’agrada l’idea d’una llista de fusió independentista, o de la societat civil, o del president, o sense polítics, o com la vulguem anomenar. Però, dit això, la llista encapçalada per Romeva, que com ja s’ha dit no és la llista Romeva sinó la papereta del sí, és l’opció que triaré el dia que se’ns convoqui a votar. A més d’un li pot semblar incoherent que un liberal acabi optant per una llista encapçalada per Romeva. Accepto la crítica, però la vida és optar, la vida són prioritats, la vida és prendre decisions, i no sempre pots escollir entre les opcions que més t’agradarien. I com que la llista encapçalada per Romeva no és la llista Romeva sinó la papereta del sí, triaré aquesta opció.

Com a persona eminentment pràctica penso que és el mal menor; de totes, és l’opció menys perjudicial per als meus interessos a favor d’una Catalunya independent. D’altra banda, l’opció Romeva és la reacció lògica en contra dels poders de l’estat que no ens permeten votar si ens volem quedar o preferim emancipar-nos d’Espanya. No hi ha cap dubte que l’anunci d’aquesta llista no ha agradat a l’unionisme, i només cal veure com han reaccionat els seus defensors, des de Rajoy i Sánchez a Madrid fins als unionistes catalans com Iceta, Sánchez, Herrera, Duran i Arrimadas a Barcelona. La reacció enfurismada de l’unionisme és la prova del nou que amb la llista Romeva anem pel bon camí.

No cal dir que per als més esquerranosos hi ha una altra opció favorable al sí. Així, els independentistes d’extrema esquerra tindran l’opció de votar la CUP. La seva negativa a afegir-se a la llista Romeva s’ha de respectar, i des de la meva llunyania ideològica amb la CUP no em costa gens d’admetre que són molt més coherents que altres partits. Però es digui el que es digui ara, al final els vots independentistes s’hauran de sumar per saber quants som els partidaris d’aquesta opció, ja que és exactament això el que faríem si es fes el referèndum que no ens permeten fer.

I un apunt final sobre el debat social que tant preocupa a alguns col·lectius, és a dir, el debat sobre quin tipus de societat tindríem amb una Catalunya independent. La resposta és ben simple: els catalans tindrem el model de societat que votem cada quatre anys. Si votem majoritàriament a favor d’una societat oberta i liberal, la tindrem, i si la majoria opta pel socialisme que pretén controlar-ho tot, tindrem socialisme. I si no ens agrada, al cap de quatre anys podrem votar una altra opció.

dimecres, 29 de juliol de 2015

Torna el franquisme?

Que comparant-lo amb els països del nostre entorn geopolític el sistema democràtic espanyol es va deteriorant és un fet difícilment qüestionable. Tots tenim al cap actuacions governamentals antidemocràtiques que vistes individualment potser ens podrien passar per alt, però que sumades i considerades globalment t’adones que la cosa és més greu del que a primera vista pot semblar. El fet és, però, que la malaltissa pretensió de càstig que han fet pública les autoritats espanyoles no és per xiular un himne o per mostrar determinades banderes —uns fets que, per altra banda, en democràcia tampoc haurien de ser punitius— sinó per no impedir (un club de futbol, una federació esportiva, un grup polític) que un tercer xiuli un himne o mostri una determinada bandera. Els governants espanyols pretenen ara que els organitzadors d’un partit de futbol assumeixin una responsabilitat que no els pertoca i, més important encara, que es facin còmplices de retallar la llibertat d’expressió. Però qualsevol demòcrata sap que aquesta línia vermella no es pot traspassar. Xiular és un dret, i mostrar l’estelada també, digui el que digui el govern de torn. No sóc dels que penso que el govern espanyol del PP sigui franquista, ni molt menys, però constato amb preocupació que les actuacions d’alguns dels seus membres s’assemblen cada dia més a lamentables pràctiques polítiques d’altres èpoques que semblaven definitivament arxivades per la història.

dilluns, 27 de juliol de 2015

Fractura social o fractura política?

Una de les acusacions de l’unionisme espanyol per intentar fer descarrilar el procés independentista català és que una Catalunya independent crearia una fractura social entre els catalans. Però no per anar repetint una falsedat aquesta passarà a convertir-se en certesa. És una acusació que no se sosté perquè la fractura ja hi és, i no l’ha generat precisament el moviment independentista. Per cert, no és una fractura social sinó una fractura política, com la que hi pot haver a Espanya entre els partidaris dels dos partits que fins ara s’han anat alternant en el govern. Dos partits que, per cert, sobre el tema català pensen exactament el mateix.

A la Catalunya dependent d’Espanya, i especialment en els darrers deu anys a partir del fiasco del nou estatut, s’ha creat una fractura entre els partidaris de no moure res i els que pensen que de continuar per aquest camí reculem clarament. Des de fa uns quants anys l’objectiu de l’unionisme espanyol no només ha consistit en no avançar sinó en remar en direcció contrària. Els últims governs espanyols, tots, només han buscat la recentralització d’Espanya en detriment, especialment, de Catalunya.

I aquí s’hi han d’incloure també els governs socialistes, que sobre aquest assumpte pensen exactament el mateix tot i la carraca del discurs federalista. No entenen ni han entès mai el problema català i, en conseqüència, no hi veuen altre alternativa que intentar recuperar tot el poder possible i deixar Catalunya buida. Buida de decisions, buida de llengua i de cultura, buida d’infraestructures i buida dels recursos fiscals generats pels catalans. És d’esperar que la tan proclamada fractura social anirà de baixa a partir del moment en que se sàpiguen quants defensen la continuïtat i quants defensen el canvi, i es puguin prendre les mesures que toquin per resoldre aquesta llarga fractura política.

divendres, 24 de juliol de 2015

L’insult

Qui opta per insultar l’adversari és que ja no disposa d’altres recursos dialèctics per argumentar les seves discrepàncies. Saps que estàs guanyant quan en el transcurs d’una discussió et comencen a insultar. El recurs a l’insult és l’acceptació tàcita de la derrota dialèctica de qui opta per aquesta sortida, potser sense ni tan sols ser-ne conscient. I és que l’opció d’insultar acostuma a estar relacionada amb la poca intel·ligència de qui utilitza aquesta mena de recursos. Et sents insultat pels teus adversaris? Ja estàs guanyant.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Guardiola vs. Fernández

El president Tarradellas tenia raó quan deia que en política es pot fer de tot menys el ridícul. L’entrenador de futbol Pep Guardiola tancarà simbòlicament una llista electoral amb el sí a la independència de Catalunya com a divisa. El ministro espanyol Fernández, que pel que sembla deu treballar de franc, l’ha acusat de pesseter per haver jugat amb la selecció espanyola de futbol no pas per patriotisme sinó per diners. Bé, aquest és el nivell intel·lectual dels nostres adversaris polítics. Mireu, admeto que de patriota no en tinc gaire, però em sembla que, per poc que ens hi esforcem, amb aquest personal com a adversaris ens en podem sortir.

dimarts, 21 de juliol de 2015

Desdoblaments i estalvi lingüístic

Considero del tot innecessaris els desdoblaments lingüístics del tipus “totes i tots” i similars que d’uns anys ençà s’han anat posant de moda en les nostres comunicacions orals i escrites. Sóc un ferm partidari de l’estalvi lingüístic allà on no resulti necessari complicar-se la vida. Seguint en aquesta línia avui em permeto enllaçar l’article La cançó de l’enfadosa publicat ahir a Vilaweb. L’autora, Carme Junyent, una experta en la matèria, explica i critica aquest fenomen de manera didàctica i entenedora. No cal dir que coincideixo amb el seu punt de vista.

De moment, però, cal deixar constància que els defensors d’evitar el desdoblament sembla que cada dia siguem menys. S’imposen arreu les redundàncies lingüístiques, sovint fregant el ridícul, del tipus “sarrianenques i sarrianencs”, “tots i totes”, “veïnes i veïns”, etc. Va començar l’esquerra però ara aquestes pràctiques s’han anat encomanant a altres col·lectius. I utilitzo expressament el verb encomanar perquè ho associo a una malaltia passatgera d’usos lingüístics.

I com que estic convençut que només es tracta d’una moda passatgera i, per altra banda, lingüistes experts en la matèria ens diuen que no hi ha base tècnica que justifiqui aquestes pràctiques, espero que algun dia s’acabarà imposant el sentit comú. I tot això que uns i altres ens estalviarem. Dit amb tot el respecte pels que discrepen de la meva opinió, com no podria ser d’altra manera, que també podria ser que jo estigués equivocat.

divendres, 17 de juliol de 2015

Càrrecs i assessors de confiança

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de juliol de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.712 de La Veu de l'Anoia)

És fàcil d’entendre l’escàndol que s’ha muntat a Barcelona amb els nomenaments a dit, fets tant al partit com al govern municipal, de les parelles dels nous regidors de la llista electoral encapçalada per Ada Colau. En aquest cas no faig gaire diferència entre l’Ajuntament i el partit, i no la faig perquè els diners bàsicament surten del mateix lloc, és a dir, de les nostres butxaques, i perquè tampoc queden gaire clares fins on arriben les competències reals d’uns i altres. En aquest sentit, s’ha dit i no s’ha desmentit que s’han dut a terme negociacions en nom de l’equip de govern amb una persona del partit al capdavant. El fet és que després d’escoltar el discurs purista de Barcelona en Comú resulta contradictori o com a mínim antiestètic veure les opcions laborals que els regidors Colau, Pisarello i Sanz han ofert a les seves parelles només prendre possessió del càrrec.

Sempre he cregut, i sóc conscient que dient això potser no trobaré gaires simpaties, que els càrrecs i assessors de confiança dels dirigents polítics —precisament perquè han de tenir la màxima confiança personal del càrrec electe— haurien de poder ser familiars i amics. Per què no? Donant per descomptat que tinguin la preparació tècnica i política adequada, qui et pot donar més confiança que els teus fills, la teva parella o els teus pares? Ara bé, acceptar aquesta tesi resulta del tot incompatible amb criticar aquestes pràctiques quan les fan els partits polítics de la competència, com han fet repetidament els nous governants de Barcelona. Com diu aquell, o tots moros o tots cristians; l’exigència ètica a la carta, rebaixant-la quan t’afecta a tu, no és gaire defensable.

S’ha d’intentar ser sempre coherent, i això inclou també i molt especialment el món de la política. Però la nova fornada de polítics sorgits del poble, com ells mateixos es defineixen sovint, sembla que comença a deixar una mica de banda la coherència i el fals discurs ètic que predicaven durant la campanya electoral. Si creus, al meu entendre equivocadament, que els familiars no han de formar part dels teus càrrecs de confiança, com és que el primer que fas quan governes és posar els teus familiars en càrrecs de confiança? Com dèiem abans, una mica antiestètic sí que ho és. Criticar determinades pràctiques polítiques només quan les fan els altres i justificar-les quan les fas tu no s’aguanta per enlloc. Seria molt més creïble que diguessin: “mireu, amb aquell discurs ens vam equivocar, demanem disculpes”. Però no ho faran.

dimecres, 15 de juliol de 2015

Sí a la taxa turística

Ara que els ajuntaments van escassos de diners molts polítics estan descobrint l’anomenada taxa turística, una taxa que, per cert, a Barcelona i a altres poblacions catalanes ja fa temps que es cobra. Dilluns, dirigents municipals de Madrid havien anunciat que l’ajuntament de la capital de l’estat estudiava instaurar aquesta taxa, però l’endemà mateix l’alcaldessa ho va desmentir amb tota rotunditat. Manuela Carmena no va justificar els motius del seu rebuig, però escoltant-la semblava que parlés d’una cosa lletja.

Pagar no agrada a ningú però, dit això, sóc favorable al cobrament de la taxa turística, potser perquè anant pel món l’he hagut de pagar moltes vegades i em semblaria just que, per reciprocitat de tracte, els nostres visitants també la paguessin. Al capdavall els impostos recaptats amb la taxa turística acostumen a ser finalistes i s’utilitzen per promocionar el turisme i altres finalitats directament relacionades amb aquesta activitat.

Els dirigents de les organitzacions patronals relacionades amb el turisme sempre s’han manifestat en contra d’aquesta taxa. S’ha d’entendre que intentin defensar el seu negoci i la seva clientela. Però una cosa és inqüestionable, i és que el turisme genera unes despeses extres a les administracions públiques. Al meu entendre té tot el sentit que aquestes intentin repercutir-ne una part al visitant. I és que si no ho paga el turista ho paguem els que hi vivim tot l’any. I tampoc és això, oi?

dilluns, 13 de juliol de 2015

Amb rumb incert

A Igualada, amb la celebració de la dinovena edició de l’European Balloon Festival, aquest ha estat el cap de setmana dels globus aerostàtics. Jo també hi era, i tot volant amb el rumb sempre incert del globus he estat pensant en el rumb igualment incert en el que semblen instal·lats els polítics catalans.

Partint de la base que una de les característiques dels globus és que no tenen timó, quan has de volar saps del lloc on surts però resulta difícil preveure el lloc on aterraràs. Tot i això volar amb globus sempre ho he vist com una activitat molt interessant, però aplicar aquest joc incert a la política ho veig bastant irresponsable.

El moviment horitzontal del globus no el domina el pilot sinó que només depèn de la direcció del vent que et vas trobant mentre voles. Això sí, el moviment vertical el pots dominar escalfant o refredant l’aire del globus per fer-lo pujar o baixar en busca dels vents que et siguin favorables als teus interessos. Hi ha, per tant, un cert control.

Els pilots de globus en això hi tenen la mà trencada i acostumen a assolir els seus objectius, encara que accidents tan lamentables com el d'ahir, tot i ser molt poc freqüents tampoc es poden descartar. De fet és la primera vegada en 19 anys d'aquesta competició que a Igualada es produeix una desgràcia com aquesta, i aprofito per expressar el meu sentiment de condol i solidaritat amb les víctimes i familiars.

Ara, els passatgers d’aquest gran globus anomenat Catalunya estem en mans dels polítics i cal esperar d'ells que actuïn amb responsabilitat i en clau de país, i que tot aquest lamentable espectacle preelectoral quedi en una simple anècdota a oblidar. Els accidents fortuïts resulten inevitables però les actuacions irresponsables dels polítics que estem veient aquests dies són imperdonables.

divendres, 10 de juliol de 2015

No ho estem fent bé

Siguem realistes i diguem-ho clar, aquest debat sobre com ha de ser la llista unitària independentista o com han de ser les diferents llistes electorals per a les properes eleccions no ens ajuda gens. Aquests dies estem escoltant molts disbarats, també per part de gent que semblava assenyada. Què és això de fer una llista sense polítics? Què és això de reservar la llista a la societat civil? Algú pensa seriosament que una llista encapçalada per un cantant o un entrenador de futbol tindria més vots? És que els polítics no formen part de la societat civil? Amb tota franquesa, aquest debat sembla dissenyat sota mà per persones contràries a la independència, persones que si bé públicament es declaren independentistes en el fons no ho són i volen que el procés acabi fracassant. De llistes electorals no hi entenc gaire però sí lo suficient com per dir que per aquest camí no anem enlloc. I tant de bo estigui equivocat. Oblidem-nos de la llista única sobiranista; que cada partit faci la seva, que això semblava que ja havia quedat clar fa mesos. Em sorprèn que hi hagi qui propugni que el president Mas no s’hauria de presentar a les eleccions, o que no pugui encapçalar una llista. Quin disbarat! Demanaria que qui s’hagi de posar les piles se les posi, i que qui se n’hagi cansat plegui. Si a poc més de dos mesos per a les eleccions encara estem discutint com han de ser les llistes vol dir que les coses no s’estan fent gens bé. Si seguim per aquest camí el procés acabarà fracassant, i la culpa del fracàs només la tindrem nosaltres.

dimecres, 8 de juliol de 2015

Enquestes

El moviment unionista no ha descobert res de nou, el dictador Franco també era més partidari de fer enquestes que de deixar votar. Algunes enquestes diuen que ara mateix l’opció independentista estaria per sota de l’opció unionista o, si més no, que darrerament l’unionisme ha experimentat un cert creixement mentre que l’independentisme segueix estancat en el quaranta i escaig per cent de suport popular. Aquest suposat augment de les opcions dependentistes s’originaria en la disminució dels que abans no es definien i ara es mostren partidaris de continuar sent espanyols. El discurs espanyol de la por va fent via i sovint tinc la sensació que els independentistes no sabem reaccionar prou bé. Té una certa lògica que la premsa unionista saludi amb satisfacció aquestes enquestes tot i que, per altra banda, tothom sap que el problema de Catalunya no es resoldrà publicant enquestes. Així, la pregunta que molts catalans ens seguim fent és la mateixa que ens fèiem quan l’independentisme anava per davant de l’unionisme en les enquestes: permetrà Espanya que els catalans puguem acabar votant sobre com volem que sigui el nostre futur? Ho dic perquè no m’imagino que ningú amb un mínim de sentit comú pugui creure que acabarem acceptant la substitució d’una votació democràtica per unes enquestes més o menys manipulades; m’atreviria a dir que en major o menor mesura totes les enquestes ho són. La conclusió és que l’exactitud matemàtica dels resultats sorgits de les urnes sempre estarà molt per sobre de les enquestes més ben elaborades.

dilluns, 6 de juliol de 2015

Ateneuesfera 21

Dijous passat dia 2 catorze persones vam celebrar al restaurant de l’Ateneu l’edició número 21 de l’Ateneuesfera, la primera d’una nova etapa després que l’amic Guillem Carbonell passés el testimoni de l’organització a un nou equip. Es van produir debats interessants sobre molt diversos temes i es van posar sobre la taula algunes  idees i propostes de futur que només el temps ens dirà si s’acaben consolidant. Això sí, vam sortir amb la sensació que, en general, hi ha interès que aquestes trobades tinguin una continuïtat. Així, tenim previst celebrar una nova edició de l’Ateneuesfera abans d’acabar l’any. Mentrestant qualsevol suggeriment de cara a futures edicions serà molt benvingut.

Aquí trobareu una crònica molt més completa i detallada. 

divendres, 3 de juliol de 2015

Resposta a Rafael Jorba

(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de juny de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.710 de La Veu de l'Anoia)

Del periodista Rafael Jorba només sé que és igualadí, que ha manifestat sovint les seves simpaties polítiques pels socialistes i que, com a no independentista, forma part dels articulistes de La Vanguardia partidaris d’una entesa entre Catalunya i Espanya, que són la majoria. Jorba escriu en aquell diari un cop per setmana, normalment els dissabtes, i fa unes setmanes ens il·lustrava sobre els diversos sistemes electorals que hi ha a Europa. Referint-se a les properes eleccions autonòmiques catalanes, que alguns consideraran plebiscitàries, Jorba es preguntava quin criteri s’utilitzaria per donar com a guanyadora o perdedora l’opció independentista.

La resposta és tan senzilla com òbvia: guanya qui treu més vots i perd qui en treu menys. Ningú discuteix que els referèndums s’han de guanyar per nombre de vots. Per tant, en unes eleccions que alguns consideraran plebiscitàries a causa que l’Estat espanyol impedeix als catalans votar-ho en referèndum, l’opció o suma d’opcions guanyadores serà la que obtingui més vots, és a dir, el cinquanta per cent més un dels vots emesos, i l’opció que no arribi al cinquanta per cent dels vots serà considerada perdedora. Òbviament si hi ha tres llistes independentistes, se n’hauran de sumar els vots.

Convé recordar que la contorsió democràtica de donar categoria de plebiscitàries a unes eleccions que formalment només són autonòmiques ens ve imposada per l’Estat espanyol, que es resisteix a autoritzar que els catalans puguem decidir el nostre futur via referèndum. I encara que el terme eleccions plebiscitàries és inexistent en el nostre ordenament jurídic, Jorba recordarà que a partir de les eleccions municipals de 1931, que, naturalment, tampoc eren plebiscitàries, la monarquia espanyola es va donar per acabada fins que quatre dècades més tard el dictador Franco va decidir reinstaurar-la.

Ara bé, suposem que la suma dels vots independentistes no arriba al requisit mínim del cinquanta per cent més un vot que dèiem abans, però que els diputats independentistes elegits superen els 67 escons i disposen, per tant, de la majoria absoluta del Parlament. En aquest supòsit res ni ningú no podria impedir que el Parlament faci una proclamació d’independència condicionada a una ratificació posterior per mitjà d’un referèndum. I, arribats a aquest punt, m’estalvio de repetir els passos que s’haurien de donar perquè ja els vaig explicar en l’article “Siguem realistes, d’opcions només n’hi ha dues” publicat fa mig any en aquest mateix diari.

dimecres, 1 de juliol de 2015

El polític no ho sap tot

Produeix vergonya aliena haver d’escoltar massa sovint els disbarats que diuen determinats dirigents polítics quan se’ls posa un micròfon al davant. Hi ha qui pensa, equivocadament, és clar, que el polític professional només pel sol fet de ser-ho ha de saber de tot, que coneix tots els temes, que pot opinar sobre qualsevol assumpte, fins i tot els futbolístics, quan normalment el polític professional no sap massa més que la mitjana de la població que intenta mantenir-se raonablement informada del món que l’envolta.

El fet és, però, que el polític es troba sovint que se li demani el seu parer sobre assumptes que ignora. En aquests casos hi ha diverses maneres de reaccionar: deixar anar quatre vaguetats sense dir res, molt propi del polític professional amb triennis; dir un disbarat que només posa en evidència la seva ignorància, o callar. L’opció més intel·ligent és la tercera. “Què ens pot dir sobre tal tema?” “Miri, ho sento, d’això que em demanen no en sé res i, per tant, no puc opinar”. N’hi ha pocs d’aquests, ja que no tothom està disposat a reconèixer en públic les seves limitacions.

dilluns, 29 de juny de 2015

“Tontos y aldeanos”

Méndez de Vigo, el substitut popular de Wert en el govern Rajoy, va titllar de tontos els catalans que volem que Catalunya sigui un país normal i sense més dependències externes que les europees. S’acosten eleccions i Rajoy ha optat per donar una certa continuïtat al lamentable perfil ministerial que ens ha deixat el seu antecessor. De moment el nou ministre ens ha dit tontos, i en dir-ho semblava ben convençut de la seva afirmació.

Carolina Punset, una política ciudadana que molt sovint demostra una supina ignorància sobre molts temes, titlla d’aldeanos els defensors de la nostra llengua. Com que el pensament és lliure i la ment humana molt complexa puc arribar a entendre que ho pensi, però em costa d’acceptar que ho faci en nom d’un partit que se suposa que també hauria d’aspirar a obtenir complicitats polítiques a Catalunya.

Són dos polítics que representen uns partits importants a Espanya però amb una incidència limitada a Catalunya: de 948 ajuntaments només tenen una alcaldia. El fet és que quan veus que la defensa de la sacrosanta unitat d’Espanya (política, de mercat, lingüística, etc.) passa per haver d’escoltar aquesta mena de desqualificacions és quan t’adones que a molts catalans que no les compartim només ens queda una sortida: mirar de marxar com més aviat millor.

dijous, 25 de juny de 2015

El deute grec, la UE i Espanya

Es diu que Grècia corre el risc de deixar de formar part de la Unió Europea. Jo no ho crec, no pel pes que Grècia té a la UE, que és molt petit i en termes econòmics la seva sortida seria perfectament assumible, sinó pel risc que la solució grega s’encomanés a altres països. Ara mateix el problema del deute grec, més que la seva magnitud econòmica és el risc de contagi. Cal dir que Grècia té un deute que no podrà pagar mai, tant és que segueixi formant part de la UE, que marxi per voluntat pròpia o que sigui expulsada. Això ho saben els grecs i ho saben també els seus creditors.

Grècia amb prou feines pot anar pagant una part dels interessos del deute, que en el fons és això el que persegueixen els seus creditors. I, mentrestant, es pot seguir negociant allargar els terminis d’amortització, disminuir la taxa d’interès o considerar una quita. Els creditors només busquen que, si més no sobre el paper, el deute grec segueixi viu i, d’aquesta manera, consolidar la ficció comptable. Si Grècia es declarés en fallida els seus creditors haurien de passar el deute a pèrdues, i és això el que les parts implicades intenten evitar.

Per cert, tot i que Espanya no està tan malament com Grècia, el deute espanyol tampoc es podrà pagar mai. És a dir, deixant al marge les magnituds dels seus deutes, com a plantejament general el problema espanyol és similar al grec, agreujat pel pes superior que l’economia espanyola té a la UE. És per això que quan apareix el president espanyol Rajoy al costat del seu homòleg grec Tsipras amb posat de superioritat i mirada condescendent costa evitar el sentiment de vergonya aliena. Però tampoc s’ha d’excloure que Rajoy actuï així per ignorància.

dimarts, 23 de juny de 2015

Quan el discurs només és una gran bandera

Foto: El Mundo

Diumenge, Pedro Sánchez, líder dels socialistes espanyols del PSOE que inclouen els pocs franquiciats catalans que encara operen sota la marca PSC, es va embolicar amb una gran bandera espanyola virtual i va pronunciar un discurs en el que hi destacaven tres paraules repetides moltes vegades: España, españolas, españoles. I això va ser tot. No vaig poder evitar que em vinguessin al cap altres arengues patriòtiques d’èpoques llunyanes. No es parla de la resta del contingut del discurs de Sánchez, si és que hi havia alguna cosa més a destacar, que ho dubto. Això sí, Sánchez ja ha rebut l’aplaudiment de destacats dirigents del Partido Popular, que potser només és això el què buscava. En fi, aquesta és la recepta federalista que se’ns ofereix des de l’oest. Tot plegat gens engrescador; al meu entendre, és clar. Sóc conscient que tenim el país que tenim, però costa d’entendre que aquesta gent a Catalunya encara conservi clientela. En canvi, a partir de les últimes eleccions els seus socis estatals han quedat perfectament retratats a Catalunya: només un alcalde pels populares, i cap pels ciudadanos. Si això no és un divorci clar...

dilluns, 22 de juny de 2015

Tot s’acaba sabent

És una petita anècdota però prou significativa del secretisme i manca de transparència de la nostra administració pública. Sense que ningú li ho preguntés un dia el regidor del nostre districte ens ve a dir que els dinou consellers del districte treballen per amor a l’art. Ens ho diu no en petit comitè sinó al saló de plens de Sarrià, davant de cinquanta persones. Així, als assistents a l’acte ens queda la idea que els consellers de districte fan la seva tasca de franc.

Però posteriorment un d’aquests consellers ens fa saber que sí que cobren, i que els emoluments varien segons la dedicació. Preguntat sobre aquesta aparent contradicció en una altra sessió celebrada també al saló de plens, el regidor del districte ens nega haver dit que no cobressin, però que allò no és un sou sinó una mena de dietes d’assistència, com traient tota importància a la despesa. La majoria dels assistents no quedem satisfets amb aquesta resposta.

Finalment descobrim la pàgina web municipal amb les retribucions anuals dels llocs directius de l’administració municipal barcelonina, i ens assabentem que els consellers de districte sobren 35.290 € amb dedicació exclusiva, i la meitat si la dedicació és parcial. Tenint en compte que a Barcelona tenim 188 consellers de districte, un pot calcular que allò que al principi semblava que als barcelonins ens sortia de franc al final resulta ser una despesa gens menyspreable.

divendres, 19 de juny de 2015

24M: d’Igualada a Sarrià passant per Barcelona

(L’article original en versió paper es va publicar el 12 de juny de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.708 de La Veu de l'Anoia)

Com que demà es constitueixen els Ajuntaments avui és un bon dia per comentar els resultats electorals. Tant a Igualada, que també considero la meva ciutat, com a Barcelona i a Sarrià, que són, respectivament, la meva ciutat i el meu poble/barri oficials, el 24 de maig va passar el que ens deien les enquestes. A Igualada va tornar a guanyar Marc Castells, amb més suport que fa quatre anys. Ara disposa de majoria absoluta, i tot i que a Castells potser li agradaria pactar el seu govern amb una altra força política, amb o sense aquest pacte els seus onze regidors li permetran governar amb comoditat per poder concloure la segona part del seu projecte. Sovint es diu que més de vuit anys és corrupció. Dit més suaument, penso que no és recomanable que un alcalde s’estigui més de vuit anys seguits en un Ajuntament i, encara que no recordo que ho hagi dit mai, no trobaria estrany que Castells també fos partidari de la limitació de mandats.

A Barcelona, la meva ciutat oficial, també va passar el que es preveia. Es va produir allò que els politòlegs en diuen un empat tècnic entre les llistes encapçalades, respectivament, per l’actual alcalde, Xavier Trias, i per l’activista social Ada Colau. Però com que un cop fet el recompte de vots l’activista va obtenir un regidor més, això permetrà que Colau passi a ser la primera alcaldessa de la ciutat de Barcelona. I tot i que cal alegrar-se d’un signe de normalitat com aquest, a ningú se li escapa que als barcelonins ens esperen uns anys complicats, entre altres motius perquè algunes de les seves promeses, si més no les que depenen d’altres administracions, Colau no les podrà complir.

Acabaré parlant de Sarrià, el meu poble/barri. Sarrià era un municipi independent fins que l’any 1921 va ser absorbit per Barcelona. Alguns equiparem aquella absorció, antidemocràtica, a una opa hostil, ja que es va tirar endavant amb el posicionament en contra tant del ple de l’ajuntament de Sarrià de l’època com de la majoria dels veïns. Però deixem la història i tornem als resultats electorals. Sarrià és un barri poc partidari dels canvis: les eleccions municipals sempre les guanya CiU. I sempre vol dir que ha estat així en les deu eleccions celebrades en democràcia. Això sí, aquesta vegada el suport electoral a la federació ha minvat una mica i s’ha quedat en només el 43 per cent dels vots. Cal, però, no perdre de vista que, amb uns percentatges similars, tant Rajoy a Espanya com Castells a Igualada disposen d’unes confortables majories absolutes.

dimecres, 17 de juny de 2015

I ara què?

Diumenge passat bastants militants d’Unió es van sotmetre voluntàriament a una estranya pregunta del seu líder. Una pregunta que no entenia ningú però que alguns van contestar amb un sí o un no, sense saber tampoc què implicaven exactament les seves respostes. Altres militants d’Unió, potser més coherents, davant d’una pregunta incomprensible van optar per quedar-se a casa i veure-les venir. Sigui com sigui, ara ja tenim els resultats. Un 50,3 per cent dels votants va respondre amb un sí, un sí que alguns han interpretat com un sí a Duran, i uns altres com un no a la independència. Però bé, com que tot això de clar no n’està gens un es pregunta: i ara què?

Com a demòcrates no podem objectar que els que han promogut la pregunta i han defensat el sí com a resposta, amb Duran al capdavant, aparentment han guanyat, i dic aparentment perquè hi han reclamacions en curs pendents de resoldre. Però, naturalment, quan estigui tot aclarit caldrà acceptar el resultat, de la mateixa manera que també s’haurà d’acceptar que la independència de Catalunya es tiri endavant amb un percentatge similar de suport popular, sempre que aquest superi el cinquanta per cent dels vots. Així és gestiona el sistema democràtic, amb unes majories que guanyen i unes minories que perden, de vegades pels pèls.

Ara bé, un cop constatat l’empat tècnic, és a dir, que la militància d’Unió està molt dividida, un es pregunta: i ara què? Duran hauria d’explicar amb tota claredat quina conclusió n’ha tret de tot plegat. I si Duran, amb tota la legitimitat, és contrari a la independència de Catalunya, ho hauria de deixar clar, sense generar nous dubtes. Ara ja no és temps de discutir sobre el dret a decidir, les terceres vies, els federalismes i tot el que ja s’ha discutit. Ara toca, simplement, posicionar-se sobre la independència, tenint en compte quatre realitats que, per mi, són indiscutibles: 1/ que els catalans viuríem millor si Catalunya fos un país independent; 2/ que una Catalunya independent seria un país perfectament viable en el concert internacional; 3/ que Espanya mai permetrà que els catalans puguin decidir democràticament si volen independitzar-se d’Espanya; i 4) que, en conseqüència, el futur de Catalunya només depèn dels catalans.

dilluns, 15 de juny de 2015

Aplaudiments poc rumiats

En moments polítics d’alta intensitat demagògica com els que estem vivint aquests dies crida l’atenció el compromís d’abaixar-se el sou per part d’alguns candidats a ocupar càrrecs públics. “Si accedeixo al càrrec cobraré 2.200 euros al mes per 14 pagues, tres vegades menys que el meu antecessor a l’alcaldia”, va assegurar la candidata. Cal dir, d’entrada, que en aquests casos gairebé mai es fa referència a si estan parlant del sou brut, que és el que hauria de ser per tal que el ciutadà pugui valorar l’estalvi real que comportaria la mesura, o al sou net, que normalment és el que tenen al cap quan fan aquesta mena de promeses, ja que, lògicament, el sou net és bastant més baix que el brut.

I tot i que sense referir-s’hi obertament, amb el compromís electoral d’abaixar-se el sou s’hi pot entreveure també un clar retret al seu antecessor, de qui es dóna a entendre que “cobra massa”. L’acusació de “cobrar massa” sense valorar les responsabilitats i característiques específiques del càrrec resulta tan fàcil i demagògica com poc rigorosa. Però hi han persones que escolten aquestes promeses i no són capaces de mirar una mica més enllà de la punta del seu nas. Pensen “que bé, quina humilitat aquesta senyora, es conforma amb un sou normalet, i tot això que ens estalviarem els ciutadans”. I aquesta gent que rumia poc aplaudeix, convençuda, el gest populista de la candidata. Les coses, però, no sempre són com poden semblar a primera vista.

La realitat és tossuda, i tota vegada que la nova alcaldessa de Barcelona no controla la majoria absoluta del consistori, es va fer evident que, degut a la manca de suport d’altres forces polítiques, la mesura de reducció de sous no es podrà aprovar. Però llavors Colau va intentar arreglar-ho dient que, si oficialment no es podia reduir el sou, faria una donació de l’excedent salarial a una ONG, confonent el concepte sou amb les despeses particulars que fas després d’haver-lo cobrat. A veure, com es gasti els seus diners un alcalde no ens hauria d’interessar. El què interessa al ciutadà és saber el cost real de mantenir l’alcalde. Doncs bé, tot indica que el sou de Colau serà el mateix que cobrava Trias i, per tant, d’estalvi pel ciutadà, cap ni un. Conclusió: seria recomanable evitar caure en aquesta mena de demagògies, com potser també ho seria rumiar una mica abans d’aplaudir.

divendres, 12 de juny de 2015

S’acosta l’hora de la veritat

Arxivada definitivament la tercera via, ni que només sigui per manca d’interlocutors vàlids i mínimament creïbles que la defensin des de l’altra banda del taulell, es digui federalisme o com la vulguem anomenar, ara ja només queden dues opcions políticament factibles. Una és la de seguir com fins ara, és a dir, continuar acceptant submisament el dependentisme d’Espanya, amb tot el que això comporta. L’altra passa per fer un pas endavant mitjançant l’articulació d’una Catalunya independent. No cal dir que cadascuna d’aquestes opcions té inconvenients, avantatges i riscos, i només de nosaltres dependrà saber-les valorar acuradament abans d’optar per la que més ens convingui.

Ens apropem, doncs, a l’hora de la veritat, en la que els polítics en particular i els ciutadans en general hauran de deixar de marejar la perdiu i tothom s’haurà de mullar. Aviat ja no valdran excuses ni indefinicions. De fet, alguns pactes municipals que s’estan tancant aquests dies, en clau dependentista uns i independentista uns altres, no deixen de ser un avançament en clau local del gran debat que hi ha instal·lat a Catalunya. Un debat que estrenarà una nova etapa a les properes eleccions catalanes, aquelles que segons les expectatives que uns i altres hi tenen dipositades, uns diuen que només seran autonòmiques mentre que uns altres les consideraran també plebiscitàries.

En aquest context determinats pactes municipals tenen algun sentit. Són, per una banda, els anomenats pactes “en clau de país”, entenent-se en aquest cas que el país és, òbviament, Catalunya. A l’altra extrem tenim els que podríem anomenar “pactes de l’espanyolisme” que, amb petites variacions, són els que estan tancant les franquícies catalanes dels partits d’àmbit estatal (Ciudadanos, PP i PSOE). Són els pactes del dependentisme, tan legítims com qualsevol altre. I encara que personalment no crec que les eleccions municipals s’hagin de plantejar en aquests termes, puc entendre que hi hagi qui té pressa i intenti aprofitar-les en aquest sentit.

dimecres, 10 de juny de 2015

La legítima representació de les minories

Aquests dies assistim a les dificultats que experimenten molts ajuntaments i parlaments autonòmics espanyols per conformar majories més o menys estables que permetin la governabilitat. Comencen a aparèixer dirigents polítics i caps de llista “perjudicats” demanant que de cara al futur es consideri la possibilitat d’establir eleccions a dues voltes. Com que estic radicalment en contra d’aquest sistema, a continuació intentaré explicar en quins motius em baso.

Sóc partidari de la màxima representativitat del ciutadà a les institucions polítiques, ajuntaments i parlaments. Això vol dir que sóc contrari al sistema electoral de dues voltes, on a la segona volta només hi participen els dos partits que en la primera han obtingut més vots, quedant eliminades la resta d’opcions polítiques. És evident que la governabilitat és faria més fàcil, però aquesta facilitat aniria en detriment de la legítima representativitat política de molts ciutadans que, al meu entendre, hauria de ser absolutament prioritària.

El fet és que, amb el sistema de dues voltes, la primera opció de vot d’un percentatge molt important d’electors es queda sense representació política a les institucions, ja que a la segona volta obligues aquests votants a triar entre els dos partits que la disputaran, prescindint del vot pel que han optat a la primera volta. Podríem dir que la primera volta electoral és la del vot que realment desitges, mentre que la segona seria el mal menor entre dos partits que no t’acaben de fer el pes.

Estic en contra també de la norma que exigeix obtenir una mínima representació en vots —per exemple, el cinc per cent— per poder accedir a ser regidor o diputat. Si un partit es presenta a les eleccions d’un parlament de, posem per cas, 150 escons, i obté un dos per cent del vots, per què li hem de negar la quota dels tres diputats que li tocarien? Seguint amb el mateix exemple, per què hem de negar al dos per cent dels electors estar degudament representats pels diputats que matemàticament els correspondrien?

Argumentar que si a les institucions hi han menys partits representats la governabilitat esdevé més fàcil, sense deixar de ser cert no justifica el cost de la manca de representativitat de molts ciutadans, els quals es queden políticament orfes a les institucions. Exagerant la pràctica de dificultar l’accés dels "partits petits" a les institucions polítiques arribaríem al sistema de partit únic, amb una representativitat baixa i una governabilitat màxima. A més d’un segur que li agradaria, no és cap secret que la democràcia no és del gust de tothom.

No faig cap referència als consells comarcals i les diputacions perquè no són organismes d’elecció directa pels ciutadans. Per altra banda, els lectors habituals d’aquest blog ja saben que, si per mi fos, aquestes són institucions absolutament prescindibles, i es podrien eliminar avui mateix mitjançant la cessió de les seves actuals competències als ajuntaments i a la Generalitat.

dilluns, 8 de juny de 2015

Si jo fos d’Unió

Foto: El Periódico

Hi ha qui defineix Unió com el soci de Convergència a la federació CiU, i ens ho pinten com si CiU fos una empresa normal amb dos socis normals. A mi, però, no m’agrada utilitzar eufemismes que només serveixen per despistar el personal. Així, quan dic Unió m’estic referint al negoci d’en Duran. Negoci en el sentit més ampli de la paraula. Després de més de tres dècades de lideratge unipersonal ininterromput, aparentment sense fissures, se’m fa molt difícil d’imaginar una Unió sense Duran, i ja no diguem sense la crossa imprescindible de Convergència. Però la força real d’aquest partit només es podrà avaluar el dia que Unió i Convergència es presentin per separat a unes eleccions. Les últimes eleccions europees, amb poca incidència en la política local, haguessin estat una bona oportunitat per fer l’experiment, però no es va voler aprofitar.

Espadaler ens va voler fer creure que la pregunta que es perpetrarà a la militància d’Unió l’havia redactat ell. Què més voldria el conseller que ser capaç de parir un monument a l’ambigüitat com aquest! Aquesta extravagància fosca i rebuscada que el politburó d’Unió sotmetrà a la seva soferta militància només pot ser obra d’en Duran, com gairebé tot el que passa a Unió. I tot i que prèviament Espadaler també ens havia assegurat que la pregunta seria concisa i clara, finalment han presentat un xurro que no s’entén ni fent un gran esforç de comprensió, i poc assegurar que l’he fet.

Encara que de motius per a la discrepància segur que els en sobren, l’oposició interna a Duran es manté en silenci. Això sí, per cobrir l’expedient de la diversitat de tant en tant es produeix un esternut sorollós. Com l’esternut de Castellà (a la foto, amb Duran) de l’altre dia quan va dir que ell votaria no a la pregunta. Però algú sap què comporta votar no? O votar sí? Duran sí que ho sap: no comporta res. Ni aquesta pregunta ni la resposta guanyadora tindran cap utilitat per resoldre un problema real que els catalans tenim sobre la taula: el futur de Catalunya. Com s’interpretarà la resposta guanyadora de la militància d’Unió? És molt senzill, s’interpretarà com la vulgui interpretar Duran. Però, amb independència de quina sigui la resposta, el que és segur és que Duran no l’interpretarà mai en clau de voluntat independentista.

Si jo fos militant d’Unió avui mateix em donaria de baixa del partit. I és que tota paciència té un límit, fins i tot té un límit la paciència dels soferts militants d’Unió. Duran només vol guanyar temps, i si ens fixem en els seus interessos personals no va pas desencaminat; fins ara li ha sortit la mar de bé. Però aquesta vegada hi ha un factor que Duran sembla ignorar, i és que els partidaris de deixar enrere l’actual dependència d’Espanya votaran a favor de la independència de Catalunya, siguin quines siguin les orientacions del seu líder. I això serà així al marge de la consulta, que passarà a la història com un episodi surrealista que només té com a objectiu seguir marejant la perdiu del dependentisme. I que no se’m mal interpreti, no li nego a Duran el dret legítim a defensar el seu hortet, però espero que també s'admeti el meu dret a explicar-ho.

divendres, 5 de juny de 2015

La credibilitat d’Internet

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de maig de 2015 a la pàg. 7 del núm. 1.706 de La Veu de l'Anoia)

Segur que més d’una vegada heu sentit aquestes preguntes: Quina credibilitat té la premsa digital? Quina credibilitat té Twitter? Quina credibilitat tenen les xarxes socials? I podríem continuar així fins a arribar a la pregunta que les englobaria totes: quina credibilitat té Internet? Tot això sense perdre de vista que l’objectiu de molts que fan aquesta mena de preguntes, un objectiu no sempre confessat, és intentar desacreditar l’objecte de la pregunta, és a dir, la premsa digital, Twitter i altres xarxes socials en suport digital. Hi ha qui es dedica a desacreditar tot el que faci olor mínimament d’Internet, però vull pensar que ho fan més per ignorància que per mala fe.

Estic pensant en un perfil de persones que fan aquesta mena de preguntes que se suposa que haurien d’estar al dia, com ara antropòlegs, periodistes, politòlegs, sociòlegs, etc. I no s’ho pregunten només privadament sinó que gosen preguntar-ho en públic, i encara millor si tenen un micròfon mediàtic al davant. Acostumen a utilitzar aquell to prepotent de suficiència de qui es pensa que ja ho sap tot, i no s’adonen que fent aquestes preguntes no fan altra cosa que deixar en evidència la seva ignorància. S’han quedat aturats al segle XX i no han evolucionat, però no en són conscients.

Tampoc pretenc generalitzar. Aquesta mena de plantejaments són més habituals en persones que ja han superat una certa edat, i que no han volgut o no han pogut posar-se al dia. Són persones que encara es resisteixen a acceptar que Internet va arribar per quedar-se, i que a partir de la seva implantació el món ha canviat. Més greu és que massa sovint també hem de sentir aquesta mena de preguntes per boca de responsables de mitjans d’informació, i avui faré bondat i no posaré cap exemple proper que ara mateix potser alguns tenim al cap.

Desmuntar aquesta mena de plantejaments és tan senzill com fer-se les mateixes preguntes però referides als mitjans de comunicació diguem-ne tradicionals: els diaris de paper, la televisió, la ràdio, etc. En aquests casos, quina seria la resposta correcta? La resposta correcta seria “depèn”. Convindrem que a la premsa de paper, la tele, la ràdio, etc., hi ha de tot, és a dir, escombraries i continguts de qualitat, tot barrejat. Doncs a Internet passa més o menys el mateix, hi ha de tot. Només es tracta de saber triar i separar el gra de la palla. Exactament igual que quan abans anàvem al quiosc de diaris —encara en queda algun d’obert!— i havíem de triar quin diari o revista compràvem.

dimecres, 3 de juny de 2015

La rebequeria d’Andrea Levy

Andrea Levy és una diputada de la franquícia catalana del Partido Popular. Quan vol és simpàtica i intel·ligent, de lo milloret i més presentable que a Catalunya tenen els populares. Però fins i tot els millors un dia rellisquen, potser perquè la nit anterior han dormit malament, o perquè han tingut un disgust familiar, o per qualsevol altre motiu. O tal vegada perquè encara no han digerit els resultats electorals de fa deu dies. A Barcelona ciutat han passat de 9 a 3 regidors, i a Catalunya encara els ha anat molt pitjor; sembla ser que pels propers quatre anys només tenen garantit l’alcalde de Pontons. No és com per tirar coets, la veritat sigui dita. El fet és que les diputades són humanes i també poden tenir un mal dia, com el pot tenir tothom.

Ahir Andrea Levy feia de tertuliana política a can Basté (RAC1), en representació de la quota pepera. Sí, sí, parlem clar, quota política del Partido Popular. Què en traiem de negar l’evidència? Els grups de comunicació, també el Grupo Godó, imposen peatges polítics com, en aquest cas, el de donar altaveu a opcions polítiques dependentistes. El fet és que ahir un altre tertulià, Xavier Sala i Martin, la va provocar. O, si més no, Levy es va agafar una intervenció seva com una provocació greu.

En què va consistir la provocació? Sala i Martin va preguntar a Levy si era militant del Partido Popular, és a dir, una pura obvietat. Només això, no va anar més enllà. Levy es va prendre la pregunta com una gran ofensa, com si el fet de militar en un partit li comportés utilitzar determinades argumentacions. I doncs, és clar que la militància comporta acceptar una determinada línia argumental! No ens enganyem, militar en un partit és cedir una part de la teva llibertat. El fet és que Levy va fer una rebequeria i va abandonar la tertúlia. I això va ser tot. Però d’aquest incident aviat ja no se’n parlarà, i és que la provocació simpàtica d’un economista independentista i una rebequeria de nena petita no donen per més.

dilluns, 1 de juny de 2015

La pretesa superioritat moral dels comunistes

El comunisme, és dreta o és esquerra, és progressista o és conservador? Això no és una provocació, no és una boutade; són preguntes que aquests dies, després de les eleccions municipals, resulten molt pertinents. Durant anys s’ha intentat associar l’esquerra en general, i el comunisme en particular, amb una pretesa superioritat moral. Podríem fer un plantejament similar sobre el concepte progressisme, un terme que com a mínim és ambigu, i que alguns encara associen exclusivament amb l’esquerra, com si en tinguessin el monopoli. La meva impressió no és pas aquesta, i només em baso en el què he vist. Per saber què passa al món no n’hi ha prou amb llegir grans teories, que el paper ho aguanta tot; també s’ha de viatjar i observar sobre el terreny. I com que per la meva feina he viatjat bastant ho he pogut veure amb els meus propis ulls.

He hagut de tractar professionalment amb alts funcionaris comunistes d’Amèrica (Cuba), d’Àsia (Xina) i de l’antiga Europa de l’Est (URSS, etc.). Els he tingut d’interlocutors i amb ells he tancat transaccions comercials, bàsicament de matèries primes. Parlo de l’època, gairebé feliçment superada, on en quasi tots els paradisos comunistes només hi havia un interlocutor comercial, l’estat. Així, si volies comprar pells a la Xina, per exemple, el venedor era sempre l’empresa estatal China National Native Produce and Animal By-Products Import and Export Corporation, amb delegacions a diverses províncies, i totes amb una dependència directa de les oficines centrals de Pequin. I, per sobre de tot, sempre hi havia la tutela absoluta del partit únic, el Partit Comunista de la Xina, que fixava els preus i les condicions comercials, i nomenava i destituïa directors. Ara la Xina ha canviat i, encara que políticament mantenen el sistema de partit únic, la majoria de les empreses ja són privades. En relativament pocs anys la Xina s’ha convertit en el país més capitalista del món, havent adoptat també, des del comunisme oficial, tots els defectes del capitalisme.

Tot i que abans de la caiguda del Mur de Berlín alguns defensaven que el comunisme era la màxima expressió del progressisme, no m’he trobat mai enlloc persones més conservadores que els alts funcionaris del Mincex cubà (Ministerio de Comercio Exterior). O que els alts dirigents soviètics de l’empresa estatal Sojuzpushnina a l’època de l’antiga URSS. Uns personatges que, des del seu comunisme oficial, sovint també demostraven la seva particular apetència monetària quan et suggerien el pagament discret de determinades comissions per agilitzar el tancament del negoci. Mitjançant aquest mètode, a l’Europa de l’Est dels anys 70 i 80 del segle passat alts funcionaris comunistes van acumular veritables fortunes. I com que per la seva experiència d’anys coneixien perfectament el negoci, molts es van acabar convertint en els nous propietaris de les empreses estatals privatitzades, sovint pagant només un ruble simbòlic a l’estat. Això explica l’origen de moltes de les grans fortunes russes d’avui en dia. Ho podríem resumir així: el comunisme com a fabricant de milionaris.

Si hagués de valorar la pretesa superioritat moral d’aquells personatges de les elits comunistes diria que no anava massa més enllà de la superioritat moral dels capitalistes diguem-ne sense ànima social; és a dir, més aviat poca. Nego, per tant, la superioritat moral dels comunistes com a tals, i és que la superioritat moral acostuma a anar lligada a la persona i no a una determinada ideologia. Evidentment això que comento avui no té res a veure amb els militants comunistes del PSUC durant el franquisme. No he sigut mai comunista però al PSUC hi tenia bons amics i, a la meva manera i des de les antípodes polítiques, admirava la seva aparent fortalesa ideològica. Alguns les van passar de tots colors i van acabar a la presó només pel fet de defensar unes determinades idees polítiques. El fet és, però, que el comunisme teòric defensat des d’un país capitalista com el nostre no té res a veure amb el comunisme real implantat manu militari i encara vigent en alguns d’aquells paradisos. Això ho aprens en el primer viatge.

dijous, 28 de maig de 2015

Trias ha perdut, però Colau també

Foto: elcritic.cat

Si la llista de Colau hagués assolit els 21 regidors necessaris per a governar amb comoditat no seria exagerat afirmar que diumenge va guanyar Colau. Però no és el cas. Colau ha perdut tres regidors respecte els que tenia Trias. L’oposició municipal de dretes i d’esquerres s’ha passat quatre anys dient que Trias governava a precari, i que si naps i que si cols. I era veritat: Trias sempre ha necessitat pactar per obtenir els vots que li mancaven fins a assolir la majoria de 21.

Però si Trias ha governat a precari, Colau encara ho tindrà pitjor. Al capdavall, Colau ha tret tres regidors menys (11) que els que ha tingut Trias (14) durant els darrers quatre anys. A Trias només li mancaven set regidors per la majoria absoluta; a Colau n’hi mancaran deu. Així que potser no cal tirar tants coets. Està bé una mica de celebració amb cava unionista Freixenet per entretenir el personal que l’ha votat, però sense perdre de vista que la complicada matemàtica electoral serà vigent durant tot el mandat de Colau.

Ara ens podríem preguntar per les causes de la derrota electoral de Trias. Al meu entendre Trias ha perdut, en molt bona mesura, per culpa seva i també de la prepotència d’alguns membres del seu equip. El tema dels dos guàrdies urbans condemnats per la mort d’un empresari no l’han gestionat gens bé, i l’assumpte de Can Vies, tampoc. Trias i el seu equip han intentat sortir-se’n sense costos, i això és impossible. Si governes has d’assumir els costos, i Trias no els ha volgut assumir.

Un comentari final en clau de barri. Els incompliments electorals tenen els seus costos, i el no retorn a Sarrià del Monestir de Pedralbes també ha ajudat a la derrota de Trias. A Sarrià, Trias ha perdut part d'un suport electoral que fins ara semblava gairebé blindat. L’equip de govern sortint no podrà dir que des de Sarrià no els hem avisat repetidament que això podria passar, però la reacció del govern va passar per dues etapes: primer ens van enredar, i després ens van menystenir. Derrota, per tant, merescuda.

dimarts, 26 de maig de 2015

Portes giratòries


Agafant el sentit més ampli del mot taulell, l’expressió portes giratòries s’aplica a determinats moviments estratègics que fan alguns personatges quan passen d’una banda a l’altra del taulell. En menys de dos anys, 22 mesos per ser més precisos, la senyora vestida de verd passarà molt aviat de ser detinguda per la policia a alcaldessa de la ciutat de Barcelona. A partir d’ara, quan Ada Colau surti del seu despatx de la plaça de Sant Jaume (suposant que el mantingui en la seva actual ubicació, que també podria ser que el traslladés a Nou Barris), la policia no només no la detindrà sinó que se li quadrarà, es posarà a les seves ordres i l’acompanyarà a tot arreu per protegir-la dels manifestants inoportuns, potser també dels que fins fa quatre dies eren els seus, quan vegin que Colau no pot complir els seus compromisos electorals i surtin al carrer a protestar. Poc s’ho pensava la futura alcaldessa de Barcelona quan va ser detinguda per la mateixa policia que ara la protegirà!