.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 22 de febrer de 2017

Refugiats

Dissabte passat ni em vaig plantejar si aniria a la manifestació en defensa dels refugiats, ja que feia molt temps que havia quedat amb gent de fora que, precisament dissabte, venia a passar el dia a Barcelona. Així que vam ocupar el dia amb una visita —molt interessant i recomanable, per cert— al recinte modernista de Sant Pau, el més important d’Europa, i un dinar amb sobretaula sense presses. Quan ens vam acomiadar se’ns havien fet quarts de vuit del vespre. Explico això perquè els comentaris que faré sobre la manifestació en favor dels refugiats no estan basats en la meva experiència personal sinó només en el que han explicat els mitjans de comunicació.

El suport als drets dels refugiats és políticament molt transversal i, sent així, em van sorprendre tantes banderes estelades i tan poques de les altres, com si allò fos una manifestació independentista. Per cert, s’ha de dir que TVE, una cadena espanyola que paguem entre tots, va censurar les estelades en els seus informatius, i és que aquesta gent deu portar la censura franquista incrustada en el seu ADN. Si parlem en termes de formacions polítiques amb representació parlamentària, a la manifestació hi van estar representats tots els partits menys el Partido Popular. Però, a Catalunya, aquest és un partit residual, amb només el vuit i mig per cent de suport electoral, i amb només un alcalde entre els 948 alcaldes que hi ha a Catalunya. Aquestes dades ajuden a entendre el divorci existent entre una gran majoria de catalans i el partit que governa Espanya. Amb el suport del PSOE, per cert.

També em va cridar l’atenció escoltar persones significades de l’esquerra més esquerranosa exigint que la Generalitat ignori la llei espanyola per poder acollir refugiats. Són les restes del naufragi psuquero, abans declaradament comunista i ara en mans dels comuns, els podemitas i laCaixa (pels molts milions de deute!). Són, en definitiva, els mateixos que exigeixen a la Generalitat que no deixi de complir cap llei espanyola per poder convocar un referèndum. Per entendre’ns, són els que propugnen la desobediència a la carta... sempre que la carta l’escriguin ells. Cal recordar ara els noms dels polítics, diputats i regidors, que fan aquest paperet tan contradictori? Diria que no cal, tots els tenim al cap.

Diuen que va ser la manifestació més important que s’ha fet a Europa en favor dels refugiats, i això ens indica que davant del trist paperot que fa la majoria dels governants europeus, encara hi ha molta gent sensible amb els drames humans. No entraré en el debat sobre la xifra de manifestants i sobre les discrepàncies entre els organitzadors i la Guàrdia Urbana, i és que aquestes discussions em fan molta mandra. De manifestants n’hi havia molts, moltíssims. En resum, un èxit de manifestació que ara només caldrà veure si es traduirà en mesures concretes en favor de facilitar la vida als refugiats o només es quedarà en això, en una gran manifestació per poder presumir de solidaritat i netejar algunes consciències.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Quan la transparència és opaca

Vinyeta: El País

Hi ha polítics i funcionaris públics que tenen tan clar el discurs teòric de la transparència, tan de moda darrerament, com opaca fan la seva aplicació pràctica. Te’ls trobes en tots els nivells de l’administració pública, i molt més sovint del que seria desitjable. Es tracta d’un problema greu perquè estem parlant de persones que tenen un sou públic que paguem entre tots, i que sembla que tractin d’amagar dades públiques que el sentit comú ens diu que haurien d’estar a l’abast de tots els ciutadans. Ignoro si actuen així per incapacitat o, per què no dir-ho?, per una actitud prepotent de qui pensa, erròniament, és clar, que el ciutadà ha d’estar al seu servei i no ell al servei del ciutadà. I no em referiré a cap reglament concret de transparència, que tots sabem que existeixen, perquè ara mateix no tinc aquestes dades a mà.

Els diners que es gestionen des de l’administració pública, de qui són? Dels funcionaris? Dels polítics, potser? Doncs no, ni dels uns ni dels altres. Els diners públics que ens administren els polítics i funcionaris són del ciutadà. Seria, per tant, lògic, que quan el ciutadà pretén saber com es gasten i/o com s’inverteixen els seus diners, els polítics i els funcionaris que els administren haguessin de respondre, obligatòriament, amb una informació ràpida, concreta i sense fugir d’estudi. No és lògic que es reaccioni amb el silenci administratiu a les repetides demandes d’informació sobre quant ens ha costat una determinada actuació pública pagada, recordem-ho, amb els nostres diners. No té cap sentit que els administradors públics que actuen d’aquesta manera després et vinguin amb grans proclames sobre unes polítiques de transparència que no són capaços d’aplicar-se a si mateixos.

Aquestes coses també passen a Sarrià, on polítics i funcionaris públics que administren els nostres diners menystenen amb el silenci al ciutadà que només intenta obtenir informació sobre com es gasten els diners públics. Deixo constància que, fins al moment, ni l’alcaldessa Colau, ni el primer tinent d’alcalde Pisarello, ni el regidor del districte Mòdol, ni els dos consellers de l’equip de govern, ni cap funcionari del districte de Sarrià-Sant Gervasi han considerat convenient atendre la meva raonable petició d’informació. I, a manca d’informació, al ciutadà només li queda el càstig del vot. No cal dir que continuaré reivindicant el dret dels ciutadans a saber com es gasten els nostres diners, i com més tardin a complir amb la seva obligació d’informar més quedaran en evidència.

dijous, 16 de febrer de 2017

Manca de cultura democràtica

De vegades ser demòcrata no resulta gens fàcil, i s’han de pagar determinats peatges mentals en forma de respecte per a determinades opinions molt allunyades o totalment oposades a les nostres. Però en una democràcia la llibertat d’expressió hauria de ser inqüestionable i quedar fora de qualsevol dubte.

Afortunadament, en una democràcia la veritat absoluta i el pensament únic no existeixen i, en conseqüència, encara que no ens agradi, tothom té el dret a dir-hi la seva. I encara hi afegiria que, en una democràcia, tothom té l’obligació de permetre que s’expressi amb respecte qualsevol opinió discrepant.

Dissabte passat, en una parròquia de Barcelona, un grup de gent va demanar primer i va intentar impedir després que un senyor francès impartís una conferència, no pas per ser francès sinó perquè a aquest grup de gent sembla que no els agrada el que diu i escriu el conferenciant.

Les pobres excuses donades pels aspirants a censor, potser sense ser-ne prou conscients, per intentar justificar la seva intolerància que, es miri com es miri, és del tot injustificable, en el fons només són la trista constatació d’una manca més que evident de cultura democràtica.

Quan en una democràcia s’intenta establir excepcions a determinats drets fonamentals i imprescindibles per poder-la considerar com a tal, i la llibertat d’expressió n’és un de cabdal, aquesta comença a grinyolar i a deixar de ser una democràcia amb tots els ets i uts per esdevenir una altra cosa.

Dissortadament d’aspirants a censor el món n’és ple, i els trobem tant a l’esquerra com a la dreta de l’arc ideològic. I quan aquests personatges esdevenen governants poden arribar a ser molt perillosos, ja que posen en risc la qualitat democràtica de la societat.

dimarts, 14 de febrer de 2017

Sarrià: la mala experiència d’un procés participatiu (2/2)

(Ve d’aquí)

Durant aquest procés, quan s’ha preguntat en públic, per activa i per passiva, si la voluntat majoritària resultant del procés seria respectada i, per tant, si aquesta seria vinculant per a l’administració, els responsables del districte sempre han tirat pilotes fora. Alguns van interpretar que el districte ja havia decidit que, fos quina fos la voluntat dels participants en el procés, els cotxes no tornarien a La Llosa, tot i que en el plenari del mes de desembre el regidor del districte va deixar la porta oberta a revertir la decisió en funció de quin fos el resultat del procés participatiu.

Que els cotxes no tornarien a La Llosa no es va expressar amb tota la claredat que aquest assumpte exigia fins que un conseller tècnic, no polític, així ho va expressar en un acte públic del procés participatiu celebrat el 25 de gener al Centre Parroquial. Així, amb el procés a punt d’acabar-se, per primera vegada se’ns va parlar amb la claredat que des del principi del procés els veïns demanaven. Ara bé, a ningú se li escapa que amb aquella afirmació tan contundent, el conseller tècnic estava desautoritzant el regidor del districte.

Cal fer també un comentari sobre l’empresa escollida per l’ajuntament per dinamitzar el procés participatiu. Així, les persones de l’empresa contractada que han anat donant la cara en els actes públics del procés, al meu entendre més voluntarioses que expertes en el tracte amb gent adulta que té criteri propi, semblaven molt còmodes tractant els veïns com si fossin alumnes d’EGB; vindria a ser allò que el filòsof Bernat Dedeu defineix amb encert com “filosofia del cau, metodologia d’esplai”. En fi, deixem-ho aquí. Algun dia potser sabrem quant ens ha costat aquesta dinamització; jo ho he buscat i no ho he trobat, i ho he preguntat en públic i no se m’ha contestat.

El desenllaç. Desautoritzant la voluntat de l’equip de govern, molts veïns que han participat en el procés han demanat que La Llosa es torni a habilitar com a pàrquing. Uns altres veïns, potser menys nombrosos però molt sensibilitzats amb la greu contaminació provocada pels vehicles, han seguit reivindicant —fa molts anys que ho fan— que els cotxes no tornin a La Llosa, i poder dedicar el terreny a altres usos i activitats. Però ara la pregunta que molts sarrianencs ens fem és: si des del primer moment el districte ja havia decidit que els cotxes no tornarien a La Llosa, calia realment fer tota aquesta comèdia, amb la despesa de temps i diners que ha comportat?

dilluns, 13 de febrer de 2017

Sarrià: la mala experiència d’un procés participatiu (1/2)

He tingut la curiositat i, també, la paciència, de formar part com a veí de Sarrià del procés participatiu sobre els futurs usos del terreny municipal anomenat La Llosa de Sarrià. Procés participatiu, empoderar els veïns, democràcia del poble, compartir decisions, etc., són conceptes retòrics i populistes que els comuns que governen la ciutat de Barcelona ens intenten vendre com una gran novetat. Alguns fins i tot tenen la gosadia de reivindicar-ne un copyright que, òbviament, no els pertany. Quan els comuns encara no existien, quan l’ara alcaldessa Colau es dedicava a altres afers i assegurava dia sí i dia també que ella no entraria mai en política, la demagògia i el populisme ja feia segles que s’havien inventat.

Aquest ajuntament presumeix sovint de donar la veu al poble. Se’ns diu que la ciutadania pot decidir què s’ha de fer i com s’ha d’actuar, i després els governants canalitzen la voluntat popular. Però això que se’ns diu té poc a veure amb la realitat. La realitat és que, amb aquesta suposada participació popular, els governants només semblen buscar una excusa per espolsar-se les puces de sobre si la cosa no surt com des del govern s’espera que surti. Així, si surt bé, el mèrit és del govern; i si surt malament, com que suposadament el poble n’és corresponsable, des del govern deuen pensar que el càstig polític potser serà menor.

Fetes aquestes consideracions prèvies, centrem-nos ara en el cas que ens ocupa. La Llosa és el terreny que cobreix la Via Augusta just per sobre del Passeig de la Bonanova, abans de l’entrada als Túnels de Vallvidrera. Durant anys ha servit d’aparcament de cotxes —provisional, així s’ha dit sempre des de l’ajuntament— però per la Festa Major de Sarrià es buidava durant unes setmanes per fer-hi activitats de lleure, i després hi tornava l’aparcament. Però després de la Festa Major de l’any passat el districte va decidir no tornar a permetre els cotxes, i posar en marxa un procés de participació veïnal sobre els futurs usos de La Llosa, procés que es va encarregar a una empresa externa que suposadament l’havia de dinamitzar.

(La segona part d’aquest article es publicarà demà)

divendres, 10 de febrer de 2017

Esteban González Pons, MEP

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 de febrer de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.794 de La Veu de l'Anoia)

Al Parlament Europeu hi ha un MEP (Member of the European Parliament) del grup popular que es diu González. El tenen destinat allà perquè el seu partit, un cop amortitzat per a la política interior espanyola, el va incloure a la llista dels candidats populars a les eleccions europees. Però el podrien tenir igualment entretingut en qualsevol altra institució, posem per cas, el Senado, on els partits acostumen a deixar aparcats els seus elefants polítics. Però el fet és que, encara que no es pot considerar exactament un cementiri d’elefants, queda clar que amb González i altres MEPs, també algun de català, tot s’ha de dir, el Parlament Europeu fa perfectament aquesta tasca. L’explicació és que mentre els elefants siguin allà, molt ben pagats per cert, no emprenyen aquí.

El tal González va tenir la mala pensada de demanar als seus correligionaris polítics que dimarts de la setmana passada no anessin a una conferència, no fos cas que s’intoxiquessin amb el que s’hi digués. Però en comptes de fer-ho discretament, per exemple via telefònica, per no deixar massa rastre, el tal González va redactar una carta i la va enviar als MEPs del grup popular europeu, i potser a algú més. Que el text en anglès hagués quedat tan mal redactat com va quedar ignoro si ho hem d’atribuir al seu autor intel·lectual, el tal González, o a una traducció deficient. El cas és que, amb el document que s’ha fet públic, els populars han quedat ben lluïts. Per cert, el mot Cataluña, escrit així, en espanyol, es van oblidar de traduir-lo, i encara que els motius d’aquest oblit no s’han explicat, es poden intuir perfectament.

S’ha fet públic que a la sala on van pronunciar les conferències el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller Romeva també hi havia eurodiputats dels grups popular i socialista, a banda d’altres parlamentaris pertanyents a altres grups polítics. Hi ha qui ignora que al Parlament Europeu hi ha diputats que tenen criteri propi i decideixen on van i on deixen d’anar sense demanar permís, al marge de les peticions puerils i ridícules de boicot que puguin rebre. Així, alguns MEPs van fer cas omís a la demanda de boicot patrocinada pel portaveu popular espanyol i van ser presents a la sala. La lliçó que se’n pot treure de tot això és que el diàleg del qual tant presumeix el Govern espanyol no només consisteix a evitar reunir-se amb qui s’hauria de reunir sinó que ha arribat a la conclusió que ni tan sols cal escoltar-lo. És a dir, no arriba ni a diàleg de sords.

dimecres, 8 de febrer de 2017

Catalunya cohesiona Espanya

La majoria dels ministres de l’actual Gobierno espanyol estan informalment adscrits a una d’aquestes dues colles polítiques: els sorayos, els quals tenen més afinitats amb la vicepresidenta del gobierno y ministra de la Presidencia y para las Administraciones Territoriales, Maria Soraya Sáenz de Santamaría Antón (com agraden a Madrid els noms i els càrrecs de llarga denominació!), i els cospedalos, aquells que se senten més identificats amb la secretària general del Partido Popular i Ministra de Defensa, Maria Dolores de Cospedal García. Diuen els experts que, si més no en ministres adscrits, guanyen els sorayos, coneguts també com a marianistas.

Tot i que les dues colles discrepen en alguns assumptes, en un tema molt concret sorayos i cospedalos sempre van cent per cent d’acord, i és que Catalunya no ha de poder votar mai quin ha de ser el seu futur, és a dir, si ha de continuar formant part d’Espanya o ha d’emprendre el seu propi camí al marge d’Espanya. Aquesta coincidència és la que cohesiona i sempre ha cohesionat els governs espanyols, i ho expresso en plural perquè si a Espanya governés el PSOE aquesta cohesió sobre Catalunya es mantindria sense fissures. S’atribueix a Josep Pla aquella frase que diu que lo més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, i el motiu d’aquesta semblança potser podria ser Catalunya.

Siguin de dretes o d’esquerres, a tots els ministres espanyols els uneix el nacionalisme (el seu nacionalisme espanyol) que tant critiquen quan són uns altres —els nacionalistes catalans sense anar més lluny— els que en reivindiquen un altre que no és el seu. Conclusió: tu no pots discrepar del nacionalisme institucional espanyol mentre ells menystenen els altres nacionalismes, que consideren aldeanos. El problema és que els populares guanyen les eleccions a Espanya però a Catalunya només recullen el vuit i mig per cent dels vots, i el que val per a Espanya no val per Catalunya. Són països diferents i la gent vota diferent. Així, Catalunya cohesiona Espanya però, si ho vol fer comptant amb Espanya, Catalunya no resoldrà mai el seu problema.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Un judici polític

Foto: Ara

Avui comença a Barcelona un judici polític contra un expresident, una exvicepresidenta i una exconsellera del Govern de la Generalitat. No repetiré ara els arguments, àmpliament estudiats i debatuts, que porten a concloure que, per a una gran majoria de catalans, aquest judici és eminentment polític. Algú ja l’ha definit com el judici polític espanyol més important des de la mort del dictador Franco. Tot i que potser hi podria estar d’acord refereixo definir-lo com el primer gran judici polític —em temo que no serà pas l’únic— de l’Estat espanyol contra Catalunya.

Per què dic que és un judici contra Catalunya i no contra Mas, Ortega i Rigau, és a dir, les persones que seuran al banc dels acusats? Doncs és ben senzill d’explicar. Es miri com es miri, avui es jutja la voluntat àmpliament majoritària dels catalans (quatre de cada cinc) els quals, siguin o no independentistes, pretenen votar sobre com volen que sigui el futur de Catalunya, de la mateixa manera que la gran majoria dels països que avui formen part de l’ONU van fer un camí similar en el seu moment. Doncs bé, ara és el moment de Catalunya.

En una democràcia, i contínuament se’ns diu que Espanya ho és —tot i que jo sempre he tingut molts dubtes al respecte—, no hi ha llei, ni govern, ni tribunal que pugui impedir que la gent s’expressi democràticament a les urnes. Sóc perfectament conscient que per part de tots els estaments de la metròpoli s’intentarà posar molts entrebancs. Però no se’n sortiran. I sí, parlo d’Espanya com a metròpoli pel tracte colonial —en el pitjor sentit del terme colonial— que el Gobierno d’Espanya dóna a Catalunya.

divendres, 3 de febrer de 2017

La fi d’un diàleg nonat

Una etapa més de les pèssimes relacions entre les institucions de l’Estat espanyol —que no del poble espanyol— i Catalunya sembla superada. Des del primer moment es veia venir que la tan comentada operación diálogo entre Espanya i Catalunya acabaria en un no-res, ja que, de fet, ni tan sols va arribar a començar. Es veia venir que només era una excusa barata de les institucions de l’estat, totes elles perfectament coordinades, per justificar la violència anticatalana que vindria poc després. Doncs bé, agafem-nos-ho amb calma que ja hi som.

La separació de poders a Espanya és una gran falsedat, i queixar-se que aquesta afirmació no respon a la veritat, com donant a entendre que Espanya és una democràcia europea comme il faut, no passa de ser una broma de mal gust. I parlo conscientment de violència, sí. Violència parlamentària, violència judicial i violència governamental de tota mena per part d’un estat que veu, ara sí, que està en risc evident de perdre la partida i, a més, sabent tothom que la pèrdua de Catalunya serà pitjor que la pèrdua de Cuba i les Filipines.

No s’ha d’excloure la violència física que els poders de l’estat poden decidir aplicar en qualsevol moment. Tancs per la Diagonal no crec que en veiem cap, però avui en dia les formes de la violència són molt subtils, i es poden exercir d’una manera diguem-ne poc sorollosa. I tot plegat sota la batuta antidemocràtica d’un PP embogit que ho controla tot, però sent molt conscients que, si governés el PSOE, faria més o menys el mateix. Tal vegada les formes serien una mica més amables, o potser ni això. Preparem-nos, doncs, per aquesta nova etapa.

dijous, 2 de febrer de 2017

Regreso al futuro

Avui he tornat al món digital després d’estar uns dies pràcticament desconnectat de les noves tecnologies, no pas per voluntat pròpia sinó forçat per unes circumstàncies adverses que se m’han presentat sense avís previ i gairebé totes de cop. Així, després d’una llarga agonia (ja feia setmanes que no em permetia actualitzar-lo) dissabte se’m va morir definitivament el mòbil. Era un aparell low cost que me’l va cedir la companyia sense cobrar-me res, si més no, directament, però no n’estava gens descontent; durant dos anys m’ha donat el servei que necessitava. N’he hagut de comprar un altre (185 €), i en comptes d’un aparell low cost he optat per un de medium cost 4G, i veig que tal com em van prometre va molt més ràpid que el vell. També he hagut de comprar una targeta SIM més petita, el protector del darrere i el protector de la pantalla, total 38 €. Un es pot preguntar —de fet jo m’ho pregunto— per què totes aquestes coses no estan incloses en el preu del telèfon.

Però no tot acaba aquí. Dilluns se’m va morir definitivament l’ordinador; l’obria i se’m penjava, suposant que es pogués acabar d’obrir, cosa que cada vegada resultava més difícil. Ahir me’n vaig haver de comprar un altre (295 €) però aquest matí la persona que me l’havia d’instal·lar m’ha fet veure que tenia uns problemes tècnics de compatibilitat entre el disc dur i el sistema operatiu, i he hagut de tornar a la botiga per resoldre el problema canviant alguns components (128 € més). En total, la reencesa informàtica m’ha costat 646 €, i aquí encara s’hi hauria d’afegir el desplaçament al clúster informàtic del carrer Sepúlveda, el pàrquing i els honoraris de l’expert informàtic que m’ha muntat l’ordinador. And last but not least, sense oblidar l’emprenyada que tot plegat m’ha produït.

Per si tot això no fos poc, avui, a més a més, m’he quedat dues vegades sense Wifi, i segons els tècnics de l’empresa proveïdora del servei sembla que podria ser degut a algun veí bandarra que intentava aprofitar-se de la meva connexió sense permís. En fi, un ja no pot estar tranquil ni a casa seva. Ara, però, ja està tot resolt, però no cal dir que amb la butxaca més buida. Una cosa sí que vull dir abans d’acabar: estar-se uns dies sense aquestes eines, tornar a utilitzar el bolígraf i el paper, prendre uns cafès reals mentre tens una conversa no virtual, i totes aquelles coses que d’uns anys ençà han anat quedant arraconades tampoc és cap drama. De fet, em sembla que a partir d’ara de tant en tant faré aquestes desconnexions. Al capdavall, si hi hagués una cosa urgent ja m’ho dirien pel telèfon fix, que jo encara el conservo.

dilluns, 30 de gener de 2017

Utilització política de les nostres dades fiscals

Tothom s’ha posat les mans al cap —jo també— quan s’ha conegut el lamentable episodi que la setmana passada va tenir com a protagonista principal el jutge Vidal, i com a actors secundaris uns quants aprofitats els quals intenten treure tot el suc polític que poden de la greu relliscada del fins ara senador. Així és la política.

L’error de Vidal ha estat xerrar més del compte, però el tema de fons és la possible utilització política de les dades fiscals dels contribuents. El fet és que, induït o no per terceres persones, Vidal ha presentat de seguida la seva dimissió com a senador. Políticament ha fet el que tocava. Judicialment ja veurem quin recorregut té aquesta relliscada; de moment, el gobierno ha instat la fiscalia a intervenir.

Ens podem preguntar si és certa la utilització política de les dades fiscals dels ciutadans. El ministre espanyol Montoro fa cinc anys que en presumeix. Recordem que fins i tot n’ha parlat des de la tribuna del Congreso de los Diputados, amenaçant directament determinats col·lectius díscols (artistes, periodistes, etc.). Però ni la fiscalia ni cap jutge hi han intervingut.

A Espanya les lleis no són igualment aplicables a tothom. Vidal va dir el que va dir i, sense que s’hagi demostrat res, ja ha estat condemnat per l’opinió pública. Montoro fa cinc anys que utilitza políticament el seu coneixement de les dades fiscals dels contribuents i en presumeix sovint. Ningú l’ha cridat a l’ordre. És molt lleig el que va fer Vidal, però ho és igualment el que des de fa anys fa Montoro.

divendres, 27 de gener de 2017

Una dècada de Twitter

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de gener de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.792 de La Veu de l'Anoia)

Tot i que hi ha gent —especialment les persones d’una certa edat— que encara es resisteix a acceptar-ho, les xarxes socials d’internet que han anat sorgint darrerament han canviat el món i les formes de comunicar-nos. Així, la nostra manera de relacionar-nos s’ha anat adaptant a l’aparició de les noves eines. La constatació d’aquesta obvietat de vegades genera algunes incomprensions per part de persones que, en aquest aspecte, s’han quedat mentalment ancorades al segle XX. Persones que no volen o no poden entendre que, si més no en temes de comunicació, les eines disponibles que s’utilitzen ara no tenen res a veure amb les existents al principi d’aquest segle.

Qui no estigui disposat a admetre-ho perdrà el tren. Convençut d’aquest canvi, m’agrada provar les noves xarxes socials que van apareixent i, un cop avaluades, decideixo si em poden ser útils i les segueixo utilitzant (ben poques) o no em generen interès i me n’oblido (la majoria). Per una qüestió de prudència, quan provo una nova xarxa social ho acostumo a fer des d’un anonimat que no em comprometi, ja que l’objectiu inicial només és veure de què es tracta i quines utilitats té la nova eina. I si després d’un període de prova considero que la nova plataforma m’interessa, obro un altre compte amb les meves dades reals.

Aquest any en farà deu que vaig obrir el meu blog. Tot i que avui en dia han deixat de ser-ho, els blogs, quan van néixer, també es consideraven una xarxa social. Però que ja no sigui una xarxa social tal com l’entenem ara no implica que el blog hagi deixat de ser útil. El mes que ve farà nou anys que vaig obrir el meu primer compte —anònim— a Twitter, una xarxa que va començar a funcionar l’any 2006. Tot i que llavors gairebé ningú podia predir l’èxit d’aquella eina, aviat em vaig adonar que allò podria ser important. Fa gairebé sis anys que vaig obrir el compte de Twitter que utilitzo ara, amb el nom i cognom reals.

En el món de la comunicació hi ha una nova realitat després de l’aparició de Twitter, i té poc a veure amb la situació anterior. Qui no estigui disposat a acceptar el nou paradigma de la comunicació i la informació està perdent el tren, i potser quan se n’adoni ja no serà a temps de pujar-hi. No cal dir que aquestes reflexions són tan vàlides per a les nostres relacions humanes com per al sistema de comunicació de les empreses i entitats privades i públiques de tota mena. El món digital està canviant amb tanta rapidesa que les mentalitats inadaptades s’aniran quedant pel camí.

dimecres, 25 de gener de 2017

Bastant més que una conferència

Foto: La Vanguardia (Jordi Bedmar / Generalitat de Catalunya)

L’acte d’ahir al vespre a Brussel·les és important, i potser ho és més per consum extern que per consum intern. Ahir, Puigdemont, Junqueras i Romeva van fer una bona feina. Sé que tornant-ho a dir potser em faré una mica pesat, però estic convençut que el cas de Catalunya s’ha d’explicar també, i molt especialment, més enllà dels Pirineus. Pensant en el post-referèndum, l’acció explicativa d'ahir resulta del tot imprescindible, i això és el que es va fer ahir: explicar a Europa el procés català cap a la independència de Catalunya en el marc de la UE. I es va fer amb paraules clares i entenedores, i en quatre llengües: en català (per consum intern), en castellà (pensant en Espanya), i en anglès i francès (pensant en Europa). Ahir a Brussel·les no es va reclamar res (no era el lloc ni el moment adequats per fer-ho) sinó, simplement, es van explicar els plans per convocar un referèndum d’autodeterminació legal i vinculant en un màxim de vuit mesos. Que, a Catalunya, el referèndum serà legal no en tinc cap dubte, i que segur que no serà acordat amb Espanya tampoc. Que sigui vinculant dependrà, òbviament, d’un resultat que sigui clar i inequívoc, és a dir, que tingui un mínim del cinquanta per cent més un dels vots emesos favorables a la independència. L’acte d’ahir és un pas més, i segur que avui no serà portada als diaris europeus, i potser tampoc a la majoria dels diaris espanyols. Però és mot important haver adreçat a Brussel·les un missatge nítid i no subjecte a interpretacions interessades sobre els plans que té el Govern de la Generalitat amb el suport de la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, i deixant ben clar que la vocació de la majoria dels catalans és no deixar de ser membres de la UE.

dilluns, 23 de gener de 2017

L’aplec de Madrid

Foto: La Vanguardia

De l’aplec anomenat Conferencia de Presidentes que va tenir lloc la setmana passada a Madrid hi ha poca cosa a dir. Allò va ser poc més que una foto, un postureo que en dirien alguns. Expliquen les cròniques que el més important que es va decidir va ser la creació d’una comissió d’experts per discutir sobre un nou model de finançament autonòmic, ja que el que s’utilitza actualment va caducar fa tres anys. Es diu que quan no es té intenció de resoldre un conflicte es crea una comissió, oi? Es pot intuir l’eficàcia, entre molt limitada i nul·la, que tindrà aquesta comissió. La realitat és que l’estat de les autonomies del café para todos està en fallida, i res ho reflecteix millor que la foto de l’acte escollida per il·lustrar aquestes notes, amb la majoria de les banderes per terra.

Diferents membres del govern espanyol van estar pidolant fins a l’últim moment que els presidents de Catalunya i Euskadi també anessin a l’aplec de Madrid. Es buscava la imatge d’una uniformitat que només existeix en el seu imaginari. Es buscava la imatge gràfica del café para todos, però no se’n van sortir. Volien la foto del president Puigdemont al costat dels presidents de Ceuta i de La Rioja en pla d’igualtat, o la del lehendakari Urkullu al costat dels presidents de Melilla i de la Región de Murcia, amb tots els respectes pels espanyols que viuen en aquelles regions i ciutats autònomes d’Espanya. Però ni un ni l’altre van caure en la trampa uniformadora preparada pel govern espanyol. Des del màxim respecte per a les regiones espanyoles, és important el missatge de dignitat que des de Catalunya es va transmetre a Espanya. Catalunya és una nació que, com a tal, mereix una consideració, un tracte i un respecte que l’aplec de Madrid estava lluny de garantir.

Cal dir també alguna cosa sobre l’argument utilitzat pels que critiquen l’absència de Puigdemont. Diuen els crítics que allò va ser una manca de respecte a la meitat dels catalans ja que només es va fer cas al 48 per cent dels independentistes als quals ja els estava bé que Puigdemont no anés a fer-se la foto. Però aquest és un argument fals. La dignitat de la majoria dels catalans es defensava, precisament, no anant a Madrid. Així, utilitzant l’argument dels percentatges, si Puigdemont hagués anat a l’aplec molts l’haurien criticat per haver fet cas a només el 39 per cent dels catalans, que és el percentatge dels que van votar partits declaradament unionistes, aquells que volien que Puigdemont s’afegís a l’aplec. En democràcia, quan no hi ha unanimitat cal aplicar la matemàtica electoral. 48 és més que 39. Un 23 per cent més.

divendres, 20 de gener de 2017

Quatre anys, o vuit, de Trump

Els votants demòcrates nord-americans s’estiren els cabells veient que els esperen, com a mínim, quatre anys de presidència Trump; si no el sotmeten abans a un impeachment, és clar. Però tant ells com molts analistes internacionals que tampoc entenen què ha passat algun dia acabaran reconeixent que Trump ha accedit a la presidència dels Estats Units no per haver guanyat les eleccions que, de fet, en vot popular, no les va guanyar, sinó perquè la candidata demòcrata, Clinton, les va perdre estrepitosament, encara que en vot popular les guanyés amb una diferència de tres milions de vots. I no entraré ara a valorar si el sistema electoral nord-americà és millorable, que, òbviament, ho és. Però cal dir les coses clares, Clinton era una molt mala candidata, i no calia ser un gran expert ni un gran coneixedor dels Estats Units per adonar-se’n. Així, fa una mica d’angúnia observar com, des del dia de les eleccions, comentaristes polítics i periodistes de tota mena i condició, que suposadament són experts en la política nord-americana, intentaven justificar el que per a ells resultava inexplicable, és a dir, que no hagués guanyat Clinton. Els nord-americans no són tan simples com alguns ens volen fer veure. Si tants es van decantar per Trump, no necessariament vol dir que els agradés molt el nou president sinó que els desagradava més Clinton. Va ser més un vot a la contra (de Clinton) que un vot a favor (de Trump).

(El dibuix és d'El País)

dijous, 19 de gener de 2017

Quan la policia surt al carrer

Foto: El Periódico

Malament rai quan uns policies —i tant m’és que siguin municipals, duaners, portuaris, blaus, grisos, verds o mossos— decideixen sortir al carrer no per fer la seva feina sinó per motius polítics. Sortosament eren pocs però, tot i això, es van fer notar, especialment gràcies a l’ajut de determinats mitjans de comunicació d’un signe polític molt determinat. Perquè, no ens enganyem, la manifestació d’abans-d’ahir a Barcelona no tenia com a objectiu les reivindicacions sindicals clàssiques (salarials, etc.) sinó que va ser una manifestació amb clars objectius polítics, i alguns clarament antidemocràtics.

Cal deixar constància que els partits de dreta i d’extrema dreta i els sindicats policials que es dediquen més a fer política que sindicalisme són els més satisfets amb aquesta exhibició policial. A alguns se’ls veia el llautó antidemocràtic quan reclamaven que no volien complir ordres dels polítics, com si els polítics, així, en general, fossin la pesta bubònica. I doncs, de qui se suposa que han de rebre les ordres els funcionaris públics, inclosos els policials? Que volen els policies, un estatus especial per a ells que passi per sobre de les regles democràtiques?

Dit tot això, penso que amb les seves contínues provocacions a la policia el regidor de la CUP Garganté ha esdevingut un polític impresentable. Sortosament, però, Garganté només es representa a sí mateix, al seu partit i a la gent que l’ha votat; poca, tot s’ha de dir. A Sarrià, per posar un exemple ben proper, ni tan sols tenen representació en el plenari del Districte. Personatges com Garganté i alguns policies que es van manifestar dimarts a Barcelona s’autoexclouen de les regles de la democràcia.

dimecres, 18 de gener de 2017

Els intermediaris

Excepte els anarquistes, que són quatre gats mal comptats i encara no han pogut demostrar enlloc que el seu món ideal (“ni Déu, ni pàtria, ni patró, autogestió”) pugui funcionar, la resta de ciutadans pretenem una cosa tan senzilla i plena de sentit comú com és que els nostres governants —votats democràticament, és clar— siguin connacionals nostres i ens governin des del país que han de governar, Catalunya, sense intermediaris.

Un francès no entendria que els assumptes de França fossin decidits des de, posem per cas, Barcelona, Roma o Madrid, per més bones relacions que França tingués amb els seus veïns Catalunya, Itàlia o Espanya. Doncs de la mateixa manera que un ciutadà francès vol ser governat des de França, sense intermediaris, molts ciutadans catalans volen ser governats des de Catalunya, sense intermediaris.

Després hi ha el nivell governamental superior de la Unió Europea, ja ho sé, però costa d’entendre, si més no ens costa d’entendre a molts catalans, que un català hagi de ser governat també per uns intermediaris de Madrid. I això al marge de les relacions que Catalunya tingui amb Espanya les quals, com tots sabem, tampoc són unes relacions com per tirar coets sinó més aviat el contrari.

Per què necessitem un intermediari —Madrid— entre els nivells de govern de Barcelona i Brussel·les? Aquesta i no cap altra és la gran pregunta. Us heu preguntat mai per què els espanyols no són independentistes? La resposta és molt senzilla, i és que els espanyols es governen des del seu propi país. És a dir, entre la seva capital, Madrid, i la capital d’Europa, Brussel·les, no hi ha cap nivell intermediari de govern.

dilluns, 16 de gener de 2017

El fenomen okupa a Sarrià

Tot i tractar-se d’un dels barris benestants de Barcelona (ho diuen les xifres de renda), a Sarrià també hi ha okupes, amb diverses modalitats d’okupació. Per tal d’esvair qualsevol dubte vull aclarir que la meva opinió sobre les diferents modalitats d’okupació és negativa, sense matisos. Ras i curt, el moviment okupa no em genera cap mena de simpatia. Sóc fermament partidari del respecte a la propietat privada, i això inclou també les propietats de titularitat pública les quals, cal no oblidar-ho, en el fons també són privades ja que els propietaris som tots els ciutadans. Els polítics —en aquest cas, alcaldes i regidors— només tenen l’encàrrec temporal d’administrar-nos-les correctament i, dissortadament, molt sovint no ho fan amb la cura que caldria.

A Sarrià tenim els okupes clàssics, els que no només no se n’amaguen sinó que fins i tot en fan pedagogia, com les persones joves que fa un any van okupar una caseta del carrer Hort de la Vila. La seva justificació per okupar és que com que necessitaven un espai per desenvolupar les seves activitats —i aquí els sobra raó— van decidir okupar una caseta buida de propietat municipal i, en això, de raó ja no en tenen. L’ajuntament, en aquest cas, ha fet els ulls grossos i fins i tot els ha arreglat la teulada perquè els okupes no es mullin quan plou. Els responsables polítics d’aquesta okupació són el regidor anterior, Gerardo Pisarello, que la va permetre, i el seu successor, Daniel Mòdol.

Potser pot ajudar a entendre els ulls grossos municipals davant del fenomen okupa el fet que ara, a Barcelona, hi ha un ajuntament sociocomunista, amb una gens dissimulada simpatia envers aquests moviments. Però, en descàrrec dels governants actuals, cal recordar que fins a l’any 2015 a Barcelona hi havia un ajuntament de centredreta que també va mostrar la seva complicitat amb els okupes de Can Vies i els del banc okupat de Gràcia, amb pagament secret de lloguer, és a dir, sense coneixement de la ciutadania, inclòs. Així que, per part de l’oposició municipal, de força moral per criticar l’ajuntament actual en tenen ben poca. De aquellos polvos...

Però, a Sarrià, també es donen altres modalitats força peculiars d’okupació. Destaca el cas d’un conseller municipal del districte, ara a l’oposició, el qual, des de fa anys, no paga el lloguer de l’habitatge que okupa, que curiosament també és propietat de l’ajuntament. L’altre okupació, de caire més peculiar, és la d’un altre conseller municipal que forma part de l’equip de govern, i que okupa el seu càrrec sense que els vots obtinguts pel seu partit ho permetin. Aquesta no deixa de ser una modalitat d’okupació força estranya, en aquest cas de caràcter polític, com a conseqüència d’un pacte de despatxos. El missatge que ens han deixat és: tu, sarrianenc, vota el que vulguis que, després, els partits que formem part del govern de la ciutat ja t’ho afinarem amb un pacte de despatxos. No crec que a Barcelona hi hagi altres indrets amb tanta diversitat okupacional.

divendres, 13 de gener de 2017

Un any decisiu

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 de gener de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.790 de La Veu de l'Anoia)

Tant per part del Govern de la Generalitat com de la majoria absoluta del Parlament hi ha el compromís en ferm de celebrar un referèndum legal i vinculant sobre la independència de Catalunya, i no hi veig traves insalvables per dubtar que aquest compromís es pugui tirar endavant. Per motius d’estratègia política fàcils d’entendre no s’ha fet pública la legalitat en la qual s’empararà el referèndum, i és lògic que sigui així. Les autoritats espanyoles sempre estan a l’aguait per aprofitar qualsevol escletxa legal o relliscada política de les autoritats catalanes per actuar amb tota la contundència, utilitzant les vies judicial, legislativa i/o governamental. Per tant, cal extremar la prudència, però alhora cal que també tinguem clara la possibilitat que Espanya activi els mecanismes de la violència física, és a dir, les vies policial i militar. No s’ha d’excloure res.

De la manca de voluntat de diàleg amb Catalunya per part de les autoritats espanyoles ja n’he parlat en articles precedents i no cal insistir-hi. Espanya només espera de Catalunya la rectificació i la submissió, i no cal dir que aquestes exigències són contràries a qualsevol possibilitat de diàleg. Poc abans de perdre Cuba i les Filipines, Espanya també feia un discurs similar al que fa ara adreçat a Catalunya, i tots sabem com va acabar aquella aparent fermesa de la metròpoli. Per cert, més d’un segle després no es té constància de ciutadans filipins o cubans que estarien disposats a tornar a la situació colonial en la qual es trobaven a finals del segle XIX. Aquests països han tingut les seves dificultats però, si més no, ara decideixen lliurement com s’organitzen. Doncs bé, la majoria dels catalans aspiren a fer el mateix, és a dir, a decidir sense interferències com ens organitzem.

Els mateixos polítics que fins fa quatre dies negaven la possibilitat de reformar la constitució ara sembla que potser acceptarien alguns retocs menors, però aquest maquillatge no resoldria el problema. Arribats a aquest punt un es pot preguntar per què alguns catalans independentistes cauen en la trampa de participar en el debat sobre si resulta convenient o no reformar la constitució d’un estat que aviat ja no serà el nostre. Debatre sobre una eventual reforma constitucional és una pèrdua de temps, sobretot tenint en compte que aquesta mai permetrà que a Catalunya es pugui fer un referèndum vinculant sobre la independència, que això i no cap altra cosa és la voluntat majoritària dels catalans. El 2017 serà un any decisiu.

dijous, 12 de gener de 2017

El fals centre

En el món de la política sovint es reivindica formar part del centre. A molts polítics els sembla que, si són capaços de convèncer la societat que ells són el centre, estaran en situació de robar vots tant a l’esquerra com a la dreta. Però no ens enganyem, defensar el centre no deixa de ser una manera amable de declarar-se de dretes, però sense dir-ho obertament. Una persona d’esquerres mai es declararia de centre, i si s’hi declarés seria la prova del cotó que aquella persona no és d’esquerres. Hi ha qui pensa, al meu entendre, erròniament, que declarar-se d’esquerres comporta un cert pedigrí social i, en canvi, amb la dreta això no passa. Buscant, doncs, el pedigrí social d'acostar-se a l'esquerra sense ser-ne, una persona de dretes es pot declarar tranquil·lament de centre sense que li tremolin els seus principis. En altres paraules, poca gent de dretes se sentirà incòmode si, de cop i volta, el partit de dretes que vota es declara de centre.

En aquest sentit, l’últim episodi relacionat amb el centre polític, és a dir, amb la dreta o, si es vol, amb l’anomenada dreta endreçada, el trobem en el gir estratègic —que no ideològic— que, de cara al seu pròxim congrés, ha fet un partit de dretes com Ciudadanos. Així, la decisió d’eliminar la menció que diu que Ciudadanos també es nodreix del “socialisme democràtic” va clarament en aquest sentit. El diputat Girauta ha volgut dissimular l’eliminació del socialisme democràtic en la definició del partit dient que “no vol dir que un estigui a la dreta, sinó que no està en l'esquerra”. És a dir, sense dir-ho està reivindicant que Ciudadanos és un partit de centre. Però digui el que digui Girauta, Ciudadanos era ja un partit de dretes que ara, amb el seu pacte estatal amb els populares, ha considerat convenient no dissimular més la seva adscripció dretana. Per això els sobra el socialisme democràtic. Ei, amb tot el dret del món, només faltaria.

dilluns, 9 de gener de 2017

Manifestacions amb nens

Darrerament es veuen moltes queixes de persones que mostren públicament el seu rebuig i disgust per la manipulació ideològica a la qual tot sovint són sotmesos els nens. M’hi afegeixo de bon grat.

No m’agrada gens veure nens als quals han vestit de legionaris i els fan desfilar militarment amb armes simulades, alhora que els fan onejar unes banderes que ni saben quin és el seu significat.

No m’agrada gens veure una manifestació de mestres que reclamen, posem per cas, una escola pública i de qualitat, acompanyats de nens que no estan en situació d’entendre perquè són allà.

No m’agrada gens veure nens a les manifestacions de protesta organitzades per entitats catòliques, sovint amb el suport explícit de la Conferencia Episcopal Española, en contra de determinades lleis aprovades democràticament. Igualment en sentit contrari, és a dir, no m’agraden tampoc les manifestacions amb nens promogudes per l’esquerra, en contra de determinades posicions ideològiques de la dreta.

En definitiva, no m’agrada gens que els adults (pares, mestres, polítics o qui sigui) utilitzin/manipulin els nens en favor d’unes determinades opcions polítiques, religioses o de qualsevol mena.

On situem la línia vermella que separa l’educació de la utilització interessada dels nens? Qui ha de fixar on és la frontera que no s’hauria de traspassar mai? Els pares? Els mestres? Els partits polítics? Els líders religiosos? L’estat (en el cas dels països comunistes)? Pensem-hi però, mentrestant, faríem bé de no manipular ni permetre que els adults manipulin els nens.

divendres, 6 de gener de 2017

Els límits del sentit del ridícul

Foto: El País

Se suposa que qualsevol persona que ocupa un càrrec públic hauria de tenir clars els límits del sentit del ridícul. Veure l’alcaldessa de Barcelona compartint carrossa amb els reis em va generar una estranya sensació de vergonya aliena i rebuig ciutadà a parts iguales. L’excessiu afany de protagonisme combinat amb la manca de sentit comú d’Ada Colau comença a ser preocupant. Aprofito per recordar que l’alcaldessa de Barcelona, generosament finançada amb els diners dels barcelonins, té un sou més que generós: 100.000 € anuals. No entraré ara en si després l’alcaldessa destina una part del seu sou a finançar un partit polític, la quota d’un club de golf, l’escola del seu fill o hi dóna qualsevol altra destinació. Aquí no hi tinc res a dir. Hi ha qui, com Colau, finança la seva pròpia plataforma política; altres polítics fan un donatiu a una ONG, o s’ho gasten al bingo, o es fan un pla de pensions. Com cadascú es gasta els seus diners no és cosa meva. Però avui no parlem de sous sinó dels límits de la decència política. Ada Colau sembla que encara no ha après que a la festa dels reis els únics protagonistes han de ser els nens i els reis. Ningú més. Quin era el seu objectiu quan ahir va decidir pujar a la carrossa reial? Potser promocionar-se políticament a costa del pressupost públic? És aquesta la nova política que tant prediquen els comuns? Permeteu-me que ho dubti. Promocionar-se políticament a costa dels nens i del pressupost públic és més vell que l’anar a peu; uns utilitzen determinades banderes i altres pugen a la carrossa reial.

dimecres, 4 de gener de 2017

De Qatar a Rakuten

El Barça ha decidit esmenar una decisió errònia i canviar de patrocinador. A partir d’ara estarà patrocinat per l’empresa japonesa Rakuten, de comerç per internet, una mena d’amazon però a la japonesa. Aquest canvi de patrocinador és l’episodi final d’una història força lamentable. Veure el nom de Qatar a la samarreta del Barça hauria de fer mal als ulls a qualsevol persona amb una mínima sensibilitat democràtica i respectuosa amb els drets humans. A Qatar ni hi ha democràcia ni menys encara es respecten els drets humans, si més no els drets humans dels milers de treballadors estrangers que hi treballen en situacions gairebé d’esclavatge. O sense el gairebé. Al meu entendre el Barça ha fet el que tocava. Molt tard però ha estat una bona decisió. Qatar queda arxivat en el capítol fosc la història del Barça. L’argument dels molts diners que pagaven els qatarians per intentar justificar empastifar la samarreta no era argument. La fi no justifica els mitjans.

dilluns, 2 de gener de 2017

Canvis en el canvi d’any

Quan es diu any nou, vida nova, és una manera d’expressar un desig de canvi a partir del canvi d’any. Així, amb el canvi d’any no només canvia el full del calendari sinó que tot sovint ens proposem canviar determinats aspectes de les nostres vides. Ara bé, optar per un determinat canvi a partir del canvi d’any només és una excusa, simplement perquè l’u de gener és una xifra rodona (l’u de l’u), de la mateixa manera que es podria agafar, posem per cas, el 28 de gener o el 2 d’agost. Però hi ha persones que necessiten una data significativa per ajudar-se a tirar endavant els seus ferms propòsits de canvi.

Els experts diuen que els propòsits de canvi que ens fem amb el canvi d’any és millor que siguin pocs però que es compleixin. Ha de ser frustrant proposar-se fer un munt de coses a partir de l’u de gener i, pocs dies més tard, oblidar-se’n. Hi ha qui decideix deixar de fumar o qui es proposa anar al gimnàs per aprimar-se. Jo mateix vaig apagar l’últim cigarret que em vaig fumar un 31 de desembre de fa uns quants anys, just abans de la primera campanada. I no n’he tornat a fumar cap més tot i que, de vegades, de ganes no me’n falten. L’únic premi que he rebut per mantenir el meu compromís ha estat la satisfacció personal; no n’hi ha cap de millor.

Bon any!

divendres, 30 de desembre de 2016

L’excusa

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de desembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.788 de La Veu de l'Anoia)

Cada dia que passa les relacions entre Catalunya i Espanya es van deteriorant més, i quan sembla que ja no poden empitjorar sorgeix un nou contenciós més greu que l’anterior. Aquest deteriorament es dóna en diversos escenaris: fiscal, inversions, etc., i tot això combinat amb unes decisions perfectament coordinades entre els poders executiu, legislatiu i judicial. A Espanya mai se sap on acaba un poder i comença l’altre, però no es pot pas negar el grau de complicitat que tenen entre ells. A Espanya no hi ha la separació de poders que en una democràcia com cal hauria d’estar perfectament garantida. Mirat des de Catalunya —jo només m’ho puc mirar des de Catalunya— som molts els que estem cada dia més convençuts que les institucions de l’estat espanyol sembla que s’hagin posat d’acord per perjudicar els catalans tant com poden, potser pensant que així afebliran el procés.

Simultàniament, assistim a aquesta comèdia, dirigida des de Madrid, consistent en anar fent anuncis sobre una gran predisposició al diàleg amb Catalunya. Després d’anys de fer exactament el contrari, la credibilitat de l’oferta és zero. Un diàleg que, per cert, no s’acaba d’engegar mai. No hi ha interès a dialogar amb les veus discrepants. Convindrem que dialogar amb els que pensen exactament com tu, com s’ha fet fins ara, no té cap mèrit ni cap utilitat pràctica. Veiem que tot sovint la vicepresidenta espanyola despatxa a les oficines que té a Barcelona, però fins ara només s’ha reunit amb gent afí a les seves idees polítiques, aquells que consideren que, als efectes pràctics, Catalunya és una mena de colònia i com a tal se l’ha de tractar.

Per Madrid dialogar és que el seu interlocutor català abaixi el cap davant de les posicions colonialistes de la metròpoli. Madrid busca una excusa per poder dir després que, tot i que els espanyols ho han intentat, els catalans no volen dialogar. Espanya només busca carregar-se d’excuses per poder justificar una política molt més agressiva contra les posicions independentistes existents a Catalunya, que s’intueixen majoritàries. Els lamentables esdeveniments de la setmana passada —la persecució política de Forcadell, segona autoritat de Catalunya— només fan que confirmar aquestes intencions. Les posicions independentistes només tenen una eina, però és una eina que al final es demostrarà molt més poderosa que totes les martingales utilitzades fins ara per l’unionisme, i és la voluntat imparable de la gran majoria del poble català de poder votar què vol ser de gran.

dimarts, 27 de desembre de 2016

L'audiència del missatge reial

No ens ha de sorprendre que, si més no a Catalunya, les audiències del missatge de Nadal del cap del govern espanyol, pronunciat per la boca interposada del seu cap d’estat, vagin a la baixa.

Agradi o no, el vuitanta per cent dels representants polítics dels catalans reclama la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. Això no és una opinió, això és una afirmació basada en dades objectives, i a les últimes eleccions catalanes i a la composició del Parlament em remeto.

Òbviament no tots els que reclamen poder votar són independentistes: hi ha qui exigeix el referèndum per votar a favor de la independència de Catalunya però també hi ha persones que el reclamen per votar-hi en contra. I al final s’acabarà votant, es comptaran els vots i guanyarà l’opció que tingui el suport de la meitat més un dels vots emesos. Així és com funciona la democràcia.

Doncs bé, tenint en compte aquesta realitat, que per Nadal et surti un senyor per la tele a renyar-te i amenaçar-te per pretendre resoldre el nostre problema per la via democràtica, no s’aguanta per enlloc. I, poca broma, no és un detall menor que el senyor del discurs nadalenc sigui el nét polític del dictador Franco. Per tant, que la conseqüència de tot plegat sigui que les audiències televisives vagin a la baixa té tot el sentit.

divendres, 23 de desembre de 2016

Espanya: l’extrema dreta

La majoria dels països del nostre entorn geopolític tenen representat en els seus parlaments un partit d’extrema dreta. A Espanya, però, això no passa, i a la gent que no ho coneix de prop li resulta sorprenent ja que Espanya és un país que, com qualsevol altre, també té votants i polítics d’aquesta ideologia. Però l’explicació d’aquest fenomen és ben senzilla, i és que l’extrema dreta espanyola fins ara ha format part del Partido Popular. Des de la seva fundació, els populares han tingut la seva clientela d’extrema dreta, i ni els uns ni els altres —els dirigents del partit i els votants extremistes—  no semblaven sentir-se massa incòmodes formant part de la mateixa formació política.

Estem davant d’un fenomen similar al que José Ortega y Gasset va definir com la conllevancia, però en comptes de referida a les relacions entre Espanya i Catalunya podríem parlar perfectament d’una conllevancia entre el PP i el món de l’extrema dreta. Sigui com sigui, aquestes conllevancias una mica contra natura acostumen a tenir data de caducitat. Així, aviat podria aparèixer a Espanya un partit d’extrema dreta amb tots els ets i uts, homologable a altres partits europeus d’aquesta ideologia. Un nou partit que podria estar liderat per l’expresident José Maria Aznar o algú de la seva corda. Des de fa uns anys Aznar està en ple procés de desenganxar-se del PP, i la lògica ens diu que des de la dreta extrema i més aviat que tard Aznar podria acabar sent el cap visible d’una oposició al que fins ara ha estat el seu partit. Observant els darrers esdeveniments polítics tot sembla indicar que aviat ho podrem comprovar.

dimecres, 21 de desembre de 2016

Pluriactivitat

Segons la Seguretat Social s’entén per pluriactivitat la situació del treballador per compte propi i/o d’altri les activitats del qual donen lloc a l'alta obligatòria en dos o més Règims diferents del Sistema de la Seguretat Social. En termes laborals, aquesta és la descripció oficial de pluriactivitat, però avui vull comentar una altra pluriactivitat que tots practiquem cada dia però de la que sovint els humans no en som conscients.

L’altre dia caminava per la Rambla de Catalunya de Barcelona i tot d’una se’m va acudir que els humans som uns sers privilegiats per la nostra capacitat de fer moltes coses alhora sense fer cap esforç especial. Em traslladava d’un lloc a un altre, intentava esquivar els xiclets i les caques de gos que alguns amos mal educats encara es resisteixen a recollir, mirava els aparadors de les sabateries i mentalment comparava preus i percentatges —admeto que això és una deformació professional—, observava com anava vestida la gent amb la qual em creuava, i tractava d’endevinar si aquell abric gris era cent per cent de llana o de llana barrejada amb fibra sintètica, o si aquella corbata era de seda natural o de fibra artificial. I, a més a més, de tant en tant mirava el mòbil i responia algun missatge, sense aturar-me. Resumint, practicava la pluriactivitat sense adonar-me’n.

I llavors vaig recordar els que diuen —o, més ben dit, les senyores que asseguren— que els homes no són capaços de fer més d’una cosa alhora, i que aquesta capacitat de practicar la pluriactivitat en la vida diària queda reservada a les dones. Vaig concloure que de persones equivocades, pluriactives o no, el món n’és ple, i que cap sexe en té el monopoli.

dilluns, 19 de desembre de 2016

Loteria, diner fàcil i La Marató de TV3

Sempre m’he mostrat contrari a la promoció institucional de la loteria perquè, ens agradi o no, aquest joc fomenta dues coses molt negatives: per una banda, una malaltia greu anomenada ludopatia i, per l’altra, l’aspiració al diner fàcil obtingut sense esforç. I ara seré discret i no qualificaré com es mereix el fet que els beneficis obtinguts amb la loteria es destinin a potenciar el servei d'un gran hospital que lluita contra la ludopatia. El meu consell seria de pur sentit comú: no fomentis la ludopatia i no hauràs de dedicar tants recursos a guarir-la.

Tampoc em sento gens còmode amb que es facin grans espectacles mediàtics de la caritat, com es fa amb La Marató de TV3. I si no en voleu dir caritat i preferiu anomenar-ho solidaritat, un terme que significa més o menys el mateix però que està més de moda, la cosa no canvia. No cal dir que, tot i que no hi col·laboraré (jo ja pago els impostos que em toquen, i no tinc cap remordiment de consciència), espero que es recaptin molts diners i que s’utilitzin bé. Però la societat hauria de ser conscient -i diria que, en general, no ho és- que l’existència de La Marató és la conseqüència d’uns mals governants que no donen prioritat ni utilitzen els recursos necessaris per a les investigacions mèdiques.

Així, com més èxit té La Marató més en evidència queda el govern que no fa bé la seva feina. Molts dirigents polítics, però, no tenen vergonya i, a la vista de tothom, es posen a primera fila per agafar el telèfon per on arriben els donatius i, de passada, es fan promoció política a costa del contribuent. Doncs bé, per dir-ho suaument em sembla una actitud entre poc seriosa i cínica, la veritat. Algú ho havia de dir.

divendres, 16 de desembre de 2016

Són justificables determinades dictadures?

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 de desembre de 2016 a la pàg. 4 del núm. 1.786 de La Veu de l'Anoia)

La ignorància és molt atrevida. Des de determinades posicions polítiques sovint es nega l’evidència de l’existència de dictadures tan consolidades com, per exemple, la cubana. Així, hi ha qui nega que a Cuba hi hagi una dictadura, i n’hi ha d’altres que, sense posar-se vermells, encara van una mica més lluny i asseguren que allò és una democràcia. Uns altres, sense negar-les, intenten justificar determinades dictadures. Uns donaven suport a les dictadures sud-americanes de dretes dels anys setanta i vuitanta del segle passat (l’Argentina, el Brasil, Xile, l’Uruguai...), i uns altres justifiquen la dictadura cubana. Tant des de la dreta com des de l’esquerra més extremes t’argumenten la defensa de les seves dictadures de capçalera en allò tan fals que diu que el fi justifica els mitjans. I si els dictadors, siguin del color polític que siguin, sempre són perillosos, en són en la mateixa mesura les persones que, amb les excuses més inversemblants, justifiquen determinades dictadures. Segurament es tracta de persones que no han patit en carn pròpia els excessos d’un règim dictatorial.

De tot el que he llegit aquests dies sobre el dictador Castro m’ha sorprès especialment una afirmació, que ha passat gairebé desapercebuda, de Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. El número dos d’Ada Colau sap molt bé què és una dictadura: el seu pare va ser afusellat durant la dictadura de Videla. Doctor en dret i professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona, Pisarello és una persona molt ben preparada. Doncs bé, en un intercanvi de missatges via Twitter Pisarello va venir a justificar la llarga dictadura cubana —poca broma!, fa gairebé sis dècades que dura— escrivint, textualment, això: “La democràcia no és un concepte estàtic. T’hi pots acostar o allunyar segons el moment històric”.

Sembla que Pisarello ens vulgui donar a entendre que si les fites del dictador són intrínsecament bones (sanitat, educació, etc.), l’existència de la dictadura ja queda justificada. Ara bé, si el fi justifica els mitjans, una pregunta esdevé inevitable: és el dictador qui ha de decidir quins són els fins bons? Des de la seva entrada triomfal a l’Havana per aconseguir el poder —el dictador Batista havia fugit poc abans— Castro decidia què convenia als cubans, com Franco decidia què convenia als espanyols. I com que, a parer d’aquests dos dictadors, els seus fins eren bons, les seves respectives dictadures estarien justificades? La meva resposta és que no.