dijous, 28 de maig de 2015

Trias ha perdut, però Colau també

Foto: elcritic.cat

Si la llista de Colau hagués assolit els 21 regidors necessaris per a governar amb comoditat no seria exagerat afirmar que diumenge va guanyar Colau. Però no és el cas. Colau ha perdut tres regidors respecte els que tenia Trias. L’oposició municipal de dretes i d’esquerres s’ha passat quatre anys dient que Trias governava a precari, i que si naps i que si cols. I era veritat: Trias sempre ha necessitat pactar per obtenir els vots que li mancaven fins a assolir la majoria de 21.

Però si Trias ha governat a precari, Colau encara ho tindrà pitjor. Al capdavall, Colau ha tret tres regidors menys (11) que els que ha tingut Trias (14) durant els darrers quatre anys. A Trias només li mancaven set regidors per la majoria absoluta; a Colau n’hi mancaran deu. Així que potser no cal tirar tants coets. Està bé una mica de celebració amb cava unionista Freixenet per entretenir el personal que l’ha votat, però sense perdre de vista que la complicada matemàtica electoral serà vigent durant tot el mandat de Colau.

Ara ens podríem preguntar per les causes de la derrota electoral de Trias. Al meu entendre Trias ha perdut, en molt bona mesura, per culpa seva i també de la prepotència d’alguns membres del seu equip. El tema dels dos guàrdies urbans condemnats per la mort d’un empresari no l’han gestionat gens bé, i l’assumpte de Can Vies, tampoc. Trias i el seu equip han intentat sortir-se’n sense costos, i això és impossible. Si governes has d’assumir els costos, i Trias no els ha volgut assumir.

Un comentari final en clau de barri. Els incompliments electorals tenen els seus costos, i el no retorn a Sarrià del Monestir de Pedralbes també ha ajudat a la derrota de Trias. A Sarrià, Trias ha perdut part d'un suport electoral que fins ara semblava gairebé blindat. L’equip de govern sortint no podrà dir que des de Sarrià no els hem avisat repetidament que això podria passar, però la reacció del govern va passar per dues etapes: primer ens van enredar, i després ens van menystenir. Derrota, per tant, merescuda.

dimarts, 26 de maig de 2015

Portes giratòries


Agafant el sentit més ampli del mot taulell, l’expressió portes giratòries s’aplica a determinats moviments estratègics que fan alguns personatges quan passen d’una banda a l’altra del taulell. En menys de dos anys, 22 mesos per ser més precisos, la senyora vestida de verd passarà molt aviat de ser detinguda per la policia a alcaldessa de la ciutat de Barcelona. A partir d’ara, quan Ada Colau surti del seu despatx de la plaça de Sant Jaume (suposant que el mantingui en la seva actual ubicació, que també podria ser que el traslladés a Nou Barris), la policia no només no la detindrà sinó que se li quadrarà, es posarà a les seves ordres i l’acompanyarà a tot arreu per protegir-la dels manifestants inoportuns, potser també dels que fins fa quatre dies eren els seus, quan vegin que Colau no pot complir els seus compromisos electorals i surtin al carrer a protestar. Poc s’ho pensava la futura alcaldessa de Barcelona quan va ser detinguda per la mateixa policia que ara la protegirà!

dilluns, 25 de maig de 2015

El dia de la matemàtica creativa

El dia després de les eleccions els dirigents polítics sempre ens transmeten aquella musiqueta tan pesada que diu que les han guanyat els seus. Aquesta pràctica és tan estesa que fins i tot pretenen haver guanyat els partits que tothom veu que han perdut estrepitosament. I com que la victòria se l’atribueixen tots un podria concloure, equivocadament, és clar, que tots han guanyat, quan no cal ser un expert per saber que perquè hi hagin uns guanyadors hi han d’haver, necessàriament, uns perdedors.

Però el fet és que el dia després sempre apareixen els dirigents polítics disposats a explicar les mentides piadoses que la seva parròquia política està disposada a empassar-se, i alguns fins i tot simulen que se les creuen. El dia després de les eleccions el podríem perfectament anomenar el dia de la matemàtica creativa, que vol dir que partint de determinades dades reals es poden forçar tota mena de lectures tan interessades com políticament allunyades de la realitat.

Hi haurà qui partint dels càlculs globals proclamarà guanyador un partit en funció del total de vots obtinguts a l’estat. Hi haurà també qui comptarà el número de municipis on ha guanyat el seu partit, passant per la variant dels que sumaran els habitants d’aquests municipis on han guanyat els seus. No cal dir que els partits sempre s’agafen a les dades que més els beneficiïn, o que menys els perjudiquin. La matemàtica creativa dóna molt joc.

I és que a ningú se li escapa que el dia després l’objectiu dels dirigents polítics és trobar ràtios que siguin positives pels seus interessos. I per més malament que t’hagin anat les coses sempre acabes trobant aquesta ràtio: calculant-ho per províncies, per comarques, per ajuntaments de més de 20.000 habitants, o de més de 150.000, per capitals (de província o de comarca), comparant-t’ho amb els resultats obtinguts fa quatre anys, etc. La casuística de l’autoengany postelectoral és molt rica.

Però en unes eleccions municipals es vota molt més la persona que el partit, un fenomen que s’accentua a mesura que el municipi és més petit. Per tant, la meva conclusió és que, com a mínim a nivell global, cap partit polític es pot atribuir en exclusiva el monopoli de la victòria. Un exemple ens ajudarà a entendre-ho millor: l’alcalde comunista Antoni Farrés (e.p.d.) sempre guanyava les eleccions municipals de Sabadell, i és que a les municipals a Farrés el votaven fins i tot els empresaris i la gent d’ordre que a la resta d’eleccions optaven, òbviament, pels partits de la dreta.

***

Resultats de Barcelona: Ada Colau ha guanyat les eleccions, per la mínima però les ha guanyat. Tot i que estic decebut amb aquesta victòria del populisme més tronat a la meva ciutat, els barcelonins han decidit lliurement emprendre una perillosa aventura i, òbviament, la voluntat popular s'ha de respectar. Ara ens esperen quatre anys molt complicats, però així és la democràcia. Espanya en general i l'unionisme dependentista en particular segur que també estaran encantats. Felicitats i molta sort, alcaldessa Colau!

divendres, 22 de maig de 2015

Què no voldria que passés diumenge a Barcelona?

Avui centraré la meva reflexió política en les eleccions municipals de la ciutat de Barcelona. Intueixo que els lectors habituals d’El radar de Sarrià poden deduir sense massa esforç quin és el pensament polític del seu autor. Així, com que ja m’he definit sovint per mitjà dels més de mil sis-cents articles publicats fins ara, no crec pas que avui sigui necessari tornar-ho a fer. I tot i que sempre estic obert a considerar noves propostes polítiques, vinguin d’on vinguin, el fet és que sóc com sóc i penso el què penso. I encara que davant d’unes eleccions no tinc per costum dir què votaré, i ara no veig cap motiu per fer una excepció, amb els meus articles com a mínim queda bastant clar allò que, amb tota seguretat, no he votat fins ara ni votaré diumenge.

Centrant-me, doncs, en la meva ciutat, quines són les dues coses que no voldria que passessin diumenge? La primera, que guanyés la llista multimarca encapçalada per Ada Colau. I no ho dic especialment per ella, que ja he comentat anteriorment que com a líder de la PAH ha fet algunes coses interessants, sinó especialment per la gent que l’envolta i el discurs canviant i massa sovint contradictori que els seus socis ens transmeten. La segona cosa que no voldria que passes, i sóc conscient que això potser no es decidirà el mateix diumenge sinó uns dies més tard, és que, guanyant o no les eleccions, Ada Colau acabés sent l’alcaldessa de Barcelona. Tot i que el meu nas em diu que diumenge la llista més votada no serà la de Colau, és bo recordar que mentre no es modifiqui la llei res obliga a que hagi de governar la llista que tingui més regidors. D’exemples de pactes de govern de perdedors en tenim a cabassos, ben propers en el temps i de tots els colors polítics.

Intentaré argumentar perquè no m’agradaria que Colau acabés sent la meva alcaldessa tan sols recordant alguns dels seus companys de viatge. Així, darrere de Colau hi ha Podemos, i hi han també els federalistes d’Iniciativa, que diuen que són els que paguen la festa. Per cert, la paguen no amb diners caiguts del cel sinó mitjançant els crèdits obtinguts dels que ells anomenen bancs de la casta. Què puc dir de Podemos i del seu líder màxim? Fins ara ja he pogut constatar dues coses. D’una banda, un discurs econòmic, social i polític massa canviant (abans d’ahir deia blanc, avui vermell, i demà passat ja es veurà). De l’altra, que ha passat d’un suport inicial al dret a decidir dels catalans sobre el futur de Catalunya que, venint d’un partit espanyol, em va semblar il·lusionant i força engrescador, al dependentisme imposat, gris i decebedor que ens predica ara. Aquell discurs inicial de Pablo Iglesias s’ha anat matisant, és a fir, aigualint, fins que ja no s’amaguen de dir que el seu projecte d’Espanya passa per que Catalunya, inexorablement, segueixi lligada a Espanya, sigui quina sigui la voluntat dels catalans. Colau i Herrera no l’han contradit, i jo no tinc vocació de màrtir.

dimecres, 20 de maig de 2015

Dictadors amb cobertura democràtica

Foto: ccma.cat

No n’hi ha prou amb organitzar eleccions cada quatre anys perquè un país pugui ser considerat una democràcia amb tots els ets i uts. Avui en dia d'eleccions se'n fan gairebé a tot arreu, des de les dictadures més perverses fins a les democràcies més consolidades. El nicaragüenc Daniel Ortega, per exemple, un revolucionari que s’emmirallava en Fidel Castro, era un exemple per a moltes persones d’esquerres. Però poc després de guanyar les eleccions va arribar aquell fenomen tan lleig conegut com la piñata sandinista, i aquells governants tant d’esquerres i tan admirats per alguns van acabar sent tan lladres i corruptes com els d’altres règims dictatorials de la zona, d'esquerres i de dretes. Nicaragua seria, doncs, un bon exemple de democràcia formal sobre el paper, però amb tants episodis dictatorials que, els efectes pràctics, s’assembla més a una dictadura que a una democràcia.

Tenim dues proves del cotó per saber si un país és una dictadura. Un fet que ja ens ha de posar en alerta màxima és quan el governant de torn intenta modificar la constitució del seu país amb l’objectiu que se li permeti superar el màxim establert de dos mandats seguits, per tal de perpetuar-se en el poder. Això està passant ara mateix a la Nicaragua post-sandinista. Per cert, en aquest aspecte nosaltres tampoc estem en situació de donar lliçons a ningú ja que legislar sobre la limitació de mandats és, a casa nostra, una de les moltes assignatures pendents que tenim. L’altra prova del cotó és veure si hi ha llibertat de premsa. Cal observar si el govern i/o els jutges, sovint actuant a l’uníson, es dediquen a empresonar editors de diaris i periodistes molestos, a tancar diaris incòmodes al govern o a impedir-ne la seva circulació. Una eina molt utilitzada és el control del comerç del paper i de la seva disponibilitat al mercat; a ningú se li escapa que sense paper no hi ha diaris. D’això en saben molt els governants veneçolans, una altra dictadura amb façana democràtica.

A Espanya, de dictadors, en potència i en plena activitat, també en patim alguns, però en aquesta banda de l’Atlàntic actuen d’una forma més sibil·lina. Així, en comptes de controlar el comerç del paper aquí tenim un ministre de pensament franquista que intenta que el Vaticà faci callar a unes monges que de vegades surten per la tele, perquè les seves intervencions li resulten incòmodes. És el mateix ministre que mitjançant la policia i la fiscalia intoxica diaris perquè publiquin notícies falses, amb l’objectiu de perjudicar polítics catalans que no pensen com ell. En fi, la llista de disbarats antidemocràtics d’aquest personatge seria inacabable. Ara bé, el president Rajoy també hi deu tenir alguna cosa a veure, perquè en comptes d’enviar-li el motorista amb la carta de cessament es gira cap a una altra banda i fa com si no veiés res. Uns i altres són dictadors amb cobertura democràtica. I avui, expressament, gairebé no parlaré d’un tal Wert perquè he sentit a dir que aviat l’enviaran a Paris d’ambaixador, i això vol dir que aviat deixarà de generar més conflictes lingüístics artificials. Esperem que el seu successor sigui una mica més presentable.

dilluns, 18 de maig de 2015

Unes eleccions en clau exclusivament local

No hem de caure en la trampa que, potser sense haver-hi rumiat gaire, alguns ens estan preparant, segurament sense ser-ne conscients. Així, les eleccions de diumenge que ve s’han d’agafar en clau exclusivament local. Diumenge només es decidirà quines persones governaran els nostres municipis durant els propers quatre anys. Són unes eleccions molt importants perquè es decideixen els governants que tenen més proximitat amb el ciutadà, és a dir, els regidors i, de retruc, els alcaldes. Són les persones que et trobes sovint per carrer, les que t’han d’arreglar la vorera, canviar la làmpada fosa del fanal que tens al davant de casa, decidir quins dies s’escombrarà el carrer i a quina hora et passaran a recollir les escombraries. La candidata de la foto, per exemple, que per les sigles no cal dir que és independentista, sap que diumenge no es decidirà el futur de Catalunya sinó només qui governarà Esparreguera.

Fer una lectura que vagi més enllà de l’àmbit estrictament municipal, fer una lectura en clau de país, o en clau sobiranista, al meu entendre és un error. Però encara aniré una mica més enllà. Si en clau de país no acabés sortint allò que alguns voldrien que sortís, més d’un s’haurà de menjar amb patates la seva pretensió de fer-ne una lectura en clau més àmplia que la municipal. A partir de diumenge al vespre ho veurem. Ara bé, dit això dic també que si el còmput en clau de país no sortís favorable al sobiranisme, els primers que s’apuntarien a fer-ne una lectura en clau dependentista o unionista serien els contraris a la independència. Personalment espero que no passi, però també tindria la seva gràcia veure els dirigents dels partits espanyolistes fent la lectura en clau de país que ara mateix són els primers en reivindicar que no s’ha de fer.

divendres, 15 de maig de 2015

Salari mínim

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de maig de 2015 a la pàg. 3 del núm. 1.703 de La Veu de l'Anoia)

Si un treballador és bo i tant ell com l’empresa en són conscients, no té sentit parlar de salari mínim. En aquests casos l’empresa ha de tenir clar que a un treballador així no se l’ha de deixar escapar a la competència; si més no, s’ha d’evitar que marxi per motius salarials. En un cas així resulta irrellevant si el salari mínim fixat pel govern és d’un import correcte, baix o molt baix, que de tot hi ha segons quins països considerem; ara bé, el salari mínim no acostuma a ser alt enlloc. Però davant d’un interès mutu, empresa i treballador segur que es posen d’acord per convenir un salari que resulti atractiu i motivador.

És evident que en aquest exemple s’exclouen les relacions laborals que es donen entre les diferents administracions públiques i els seus treballadors, siguin funcionaris o no. Dissortadament, aquest és un món on els conceptes competitivitat, lliure competència i, sobretot, el gran objectiu de la satisfacció del client, no tenen el pes que necessàriament han de tenir a l’empresa privada. Amb les excepcions que calguin, que segur que n’hi ha alguna.

A Espanya —i a Catalunya mentre en formem part també—, el salari mínim fixat per l’any 2015 és de 21,62 €/dia, o 648,60 €/mes per 14 pagues/any. Però com que no totes les empreses i sectors d’activitat tenen establert el mateix nombre d’hores/any que s’han de treballar, aquí es fa difícil establir quin és el salari mínim per hora treballada, com passa a altres països. A Alemanya, per exemple, on el salari mínim fins ara no existia, aquest any s’ha fixat per llei: 8,50 €/hora.

Als Estats Units tenen establert a escala federal un salari mínim de 7,25 $/hora (6,47 €), però a partir d’aquest import et trobes amb excepcions. A Seattle, per exemple, el salari mínim és de 15 $ (13,39 €), mentre que a la ciutat de Nova York és de 8,25 $ (7,37 €). El president Obama, que ja no s’hi juga la reelecció perquè no es pot tornar a presentar, ara dóna suport a un moviment popular que reclama que, a escala federal, el salari mínim s’augmenti fins a 9 $/hora (8,04 €). El seu gest arriba, però, un pèl tard.

Sense entrar en el debat de si el salari mínim fixat per llei permet viure dignament, sembla correcte que hi sigui. Ara bé, el que no em sembla defensable és que en empreses que tenen un altíssim nivell de beneficis la retribució del treballador es fixi d’acord amb el salari mínim. Així, no em semblaria gens forassenyat que, a partir d’un determinat nivell de beneficis, el treballador també n’hagués de sortir beneficiat.

dijous, 14 de maig de 2015

Què és Espanya?

De vegades em trobo amb gent que em pregunta coses molt curioses, i estranyes. L’altre dia em van preguntar què era Espanya, i aquesta va ser la meva resposta:

Us ho diré amb poques paraules: Espanya és, per a mi, un passaport i un recaptador d’impostos. I una gran nosa. Això és Espanya.

No sé si els vaig convèncer, diria que no. Potser no s’esperaven aquesta mena de resposta. Potser encara hi estant rumiant. O potser al cap d’un minut ja no recordaven la meva resposta provocadora a la seva pregunta igualment provocadora. Ves a saber!

dimecres, 13 de maig de 2015

Gran lliçó política dels britànics

Dijous passat es van celebrar eleccions al Regne Unit, i divendres al matí, menys de 24 hores després del tancament dels col·legis electorals, els líders polítics que havien fracassat a les urnes ja havien presentat la seva dimissió. Això és un signe de gran responsabilitat i de maduresa política. Han fracassat i pleguen, sense excuses puerils. Allà és la cosa més normal. Aquí, en canvi, lo habitual és no acceptar la derrota. Aquí el perdedor sempre busca excuses de mal pagador. Aquí tenim la tendència de buscar altres culpables sota les pedres, amb unes justificacions que massa sovint excedeixen el límit de la frontera de l’extravagància. No cal dir que la meva enveja dels britànics està més que justificada.

Convé no perdre de vista, però, el peculiar sistema electoral del Regne Unit, on parlar de victòries i derrotes segurament és esquematitzar-ho massa. En termes d’escons és evident que es pot fer aquesta lectura: els conservadors disposen ara del 51 per cent dels escons de Westminster, però els han obtingut amb un suport electoral de només el 37 per cent dels vots. Així, els conservadors gaudeixen ara al seu parlament d’una representació extra del 38 per cent. O dit en altres paraules, amb circumscripció única i el càlcul d’una persona un vot, els conservadors ara només tindrien 240 escons i no els 331 que el sistema els atribueix.

És tan cert que dijous els tories van guanyar clarament les eleccions com que només disposen del suport de poc més d’un terç dels votants, i és d’esperar que a l’hora de legislar tindran en compte també el 63 per cent dels britànics que dijous van optar per donar el vot a altres opcions polítiques. És el que alguns anomenen amb encert la generositat del guanyador.

dilluns, 11 de maig de 2015

El discurs de l’odi d’una comunista gironina

A la ciutat de Girona Marina Pibernat ocupa el quart lloc de la llista electoral beneïda pel tàndem format per Ada Colau i Pablo Iglesias. Més ben dit, l’ocupava fins divendres, perquè dissabte els seus la van fer plegar, amb el que es confirma que al politburó d’Iniciativa encara hi queda algú amb una mica de sentit comú. Un chapeau! per aquest algú, i sobretot que no s’oblidi d’ordenar que l’últim que abandoni el vaixell d’Iniciativa no es deixi la llum encesa.

Per a qui no segueixi de prop la campanya de les municipals, estem parlant de les llistes electorals que paguen els comunistes —amb diner públic, és clar, com fan tots els partits—, i de les que, en aquest cas, se n’aprofiten uns nouvinguts a la política els quals ocupen els primers llocs de la llista. I és que Colau i companyia, com que encara no han tocat poder, no disposen dels recursos públics necessaris per pagar-se aquesta festa electoral.

Els fets que comento avui van tenir lloc divendres al vespre a Barcelona, durant un debat electoral que va tenir lloc al Casino l’Aliança del Poble Nou i que va ser retransmès per la cadena pública BTV. Un debat al que no vaig assistir tot i que vaig ser convidat a participar-hi des d’una mena de fila zero reservada a deu blogaires i tuitaires, segons em van explicar els de BTV el dia abans.

La candidata comunista Marina Pibernat comentava el debat en directe via Twitter. Ignoro si ho feia des del lloc dels fets o des de fora, però això és irrellevant. Pibernat és molt jove i se li nota la seva poca experiència en aquestes coses, és a dir, en les coses de l’educació i en les normes mínimes de convivència. Així, els dits que utilitza per fer anar el teclat se li escalfen amb excessiva facilitat, ignorant aquell consell tan sensat que diu que abans de piular segons què s’ha de comptar fins a trenta-tres.

Per no estendre’m només reproduiré un dels missatges que Marina Pibernat va publicar divendres: Nada más bonito que ver a la derechona catalufa rajando de Ada Colau. ESTÀIS CAGAOS, ESCORIA. El discurs de l’odi i el profund ressentiment social que destil·la l’antropòloga gironina és de psiquiatre. És la mena de llenguatge que et trobes massa sovint navegant per la xarxa, i que m’abstindré de qualificar perquè es desqualifica per sí sol.

Aniré a votar, hi he anat sempre, però ignoro a qui acabaré donant el meu vot. No m’agradaria haver de votar cap partit de la casta, aclarint, però, que, per motius obvis, el partit de Pibernat, "Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa", no només és rècord Guinness d’organització política amb el nom més llarg sinó que és tant de la casta com la resta de partits que toquen o han tocat poder. I ICV-EUiA encara en toca, i n’ha tocat molt, però com que Pibernat és molt jove potser encara no se n‘ha assabentat.

divendres, 8 de maig de 2015

Que s’imposi el sentit comú a Canet 4!

Vull començar deixant constància que amb aquestes notes no pretenc representar a ningú més que a mi mateix. Avui parlaré de l’Associació de Veïns de Sarrià (en endavant AVS), una institució del nostre barri a la que pertanyo com a soci, i que aquest any celebra els seus primers 55 anys de vida associativa. En el seu més de mig segle d’existència, l’AVS ha passat per etapes força brillants, però d’un temps ençà n’està passant una de molt fosca. Així, des de fa temps l’AVS està segrestada per una junta directiva inoperant que actua com el perro del hortelano, que ni come ni deja comer. Quan se’ls ha fet veure que així no es pot continuar, i que hi ha persones al barri disposades a treballar de valent per tal de revitalitzar-lo des de l’AVS, la resposta de la junta ha sigut: que vinguin, que vinguin si volen, i que s’incorporin a la junta i treballin des de dintre. Però com que el peculiar tarannà d’aquesta junta és prou conegut al barri, sabem que la coexistència no és possible.

Abans he definit l’etapa actual de l’AVS com a molt fosca, i ho he fet en sentit metafòric però també en sentit literal. Des de fa molts mesos al local de Canet 4 no només gairebé no hi entren les persones del barri sinó que ni tan sols hi entra la llum del carrer. El local social està quasi sempre tancat. Quan s’ha demanat poder-lo utilitzar per fer-hi alguna activitat, la resposta sempre ha estat del tipus que vinguin, que vinguin... La trista realitat és que des de fa temps l’AVS està segrestada per la seva junta directiva, que no actua com a representant dels interessos dels socis sinó que fa com el ca de l'hortolà que deia abans, i tot plegat sense oblidar l'existència que determinats compromisos polítics d'alguns dels seus membres pretenen estar per sobre de l'interès general dels socis.

Un grup nombrós de persones de Sarrià fa mesos que en parlem i finalment, a finals de l’any passat, vam decidir presentar una candidatura alternativa a la junta directiva. Ens vam presentar en públic amb un lema que al barri ha acabat fent fortuna: Sarrià necessita una sacsejada! És bo saber que la junta actual està formada, gairebé en la seva totalitat, per persones que ni tan sols viuen a Sarrià, i sovint un té la sensació que viuen aïllades de la realitat del barri. La seva estranya actitud durant la campanya veïnal en defensa del Parc de l’Oreneta n’és un bon exemple. En canvi, la candidatura alternativa en la que participo està formada exclusivament per gent de Sarrià, gent molt diversa i activa en altres entitats del barri. Formem una candidatura molt transversal en pensament, franges d’edat, interessos, etc., però en una cosa coincidim: les ganes de tirar endavant l’objectiu comú de revitalitzar l’AVS abans que acabi morint d’inanició, mentre la junta actual no fa res per evitar-ho.

En els darrers mesos persones de la candidatura ens hem reunit amb molta gent i entitats del barri per donar a conèixer les nostres idees, i hem explicat com les pensem portar a terme. Sabem que molta gent ens avala. Veïns particulars i institucions molt representatives de Sarrià ens han fet arribar el seu suport, un suport que agraïm molt sincerament. Ara ja només exigim que la junta directiva convoqui l’assemblea extraordinària de socis que, amb un respecte escrupolós als estatuts vigents, hem demanat amb insistència. Pretenem una cosa tan senzilla com és que els veïns puguin decidir, votant, si estan d’acord amb el canvi de junta que els proposem o si ja els està bé continuar fent la viu-viu cap al no-res.

Una puntualització final: la junta actual, al nostre entendre molt desencertadament, ha optat per fer públiques les nostres discrepàncies. Així, s’ha fet circular per diversos mitjans físics i electrònics correspondència creuada entre nosaltres que no hauria d’haver sortit mai de l’àmbit privat, si més no sense l’autorització de les persones implicades. Aquesta correspondència també ha estat penjada durant unes hores al tauló d’anuncis de Canet 4. Com que d’acord amb la Llei de Protecció de Dades es podria haver vulnerat el nostre dret a la privacitat ens reservem el dret a actuar en conseqüència. És, doncs, a partir del moment que la junta ha actuat amb aquesta frivolitat que ens hem vist alliberats de mantenir la discreció que ens havíem imposat. Ara ja només demanem a qui correspongui que s’imposi el sentit comú a Canet 4!


***

L’autor d’aquest blog, en Miquel Saumell, és un dels promotors de la nova candidatura a la junta de l’AVS, entitat de la que n’és soci des de fa vuit anys. El febrer del 2012 va entrar a formar part de la junta com a vocal i, pels motius exposats abans, l’octubre de 2013 va presentar la seva dimissió irrevocable. Amb això només vull dir que el problema que exposo no és d’ara sinó que ve de lluny.

dimecres, 6 de maig de 2015

La trampa del “millor això que res”

D’allò que nosaltres en diem contractes laborals precaris a temps parcial a Alemanya en diuen minijobs. Al Regne Unit encara han donat un pas més, i allà estan de plena actualitat els contractes de zero hores: el treballador està sempre a disposició de l’empresa i aquesta, si el necessita, el crida per anar a treballar el temps que consideri necessari (una o més hores, un o més dies, etc.). Òbviament, si l’empresa no el necessita no el crida i, en aquest cas, pel treballador zero hores volen dir zero euros.

A banda de la precarietat laboral que aquests contractes porten implícita, l’altra característica de totes aquestes feines és que en comptes de contemplar una jornada de treball normal, diguem de 7/8 hores al dia, i, per tant, amb un salari normal, d’hores se’n treballen menys, i no cal dir que la retribució sempre va en consonància amb les hores treballades. L’optimisme de l’estadística vs. el pessimisme de la realitat.

Però un sistema de contractació tan precari té també algun aspecte positiu, positiu no per el treballador però sí per a uns pocs. Així, per motius obvis és molt positiu per a aquelles empreses a les que tota flexibilitat els sembla insuficient. Però resulta també molt positiu pels governants sense vergonya; la precarietat laboral els permet presumir d’estadística positiva. El governant sense vergonya pot inflar el pit amb les dades macroeconòmiques, que són aquelles dades que per més bones que siguin no tenen, a curt termini, la més mínima incidència positiva en la butxaca del treballador.

Als efectes estadístics de l’atur i de la creació de llocs de treball, tant compta un contracte de treball normal com un de quatre hores al dia. Amb un exemple s’entendrà millor: l’empresa ics acomiada cinc treballadors de 8 hores/dia (40 hores/dia de destrucció d’ocupació) i, simultàniament en contracta deu a 4 hores/dia (40 hores/dia de creació d’ocupació). Tot i que als efectes d’hores contractades no hi ha canvi, als efectes estadístics s’han creat cinc nous llocs de treball. Podríem fer el mateix símil amb els salaris: l’empresa ics acomiada cinc treballadors que cobren 1.500 euros/mes, i en contracta deu que cobren 750 euros/mes. A l’estadística sortirà que s’han creat cinc nous llocs de treball, però la massa salarial és la mateixa que abans. Els acomiadats podien esmorzar, dinar i sopar cada dia; els nous contractats, només ho podran fer un dia de cada dos.

Acabo. Els governants ens diuen sovint que “millor això que res”, i es queden tan amples. Aquesta és una conclusió tan cínica com perversa que, òbviament, no puc compartir. La gent té la mala costum de voler esmorzar cada dia. I dinar. I sopar. I vestir-se. I anar al cinema o comprar-se un llibre de tant en tant. I emancipar-se dels pares. I formar una família. I potser tenir fills i tot. Etc. Tot això no són capricis, són necessitats vitals, unes necessitats que aquest sistema de contractació no permet cobrir.

dilluns, 4 de maig de 2015

El dret a informar i a ser informats

Manifesto d'entrada la meva desconfiança en la nostra administració de justícia, tot i ser conscient que de vegades no et queda més remei que acudir-hi. Però dit això, quan el jutge declara el secret de sumari penso que s’ha de castigar la persona que filtra el sumari declarat secret, més que res pel perjudici que la filtració pot causar a persones innocents. Tant és que qui ho filtri sigui el propi jutge, el fiscal, els advocats i els procuradors de les parts, o els funcionaris del jutjat. Ara bé, em sembla una barrabassada castigar també el periodista i el mitjà de comunicació que fa pública la filtració.

Seguint la deriva creixentment intervencionista i antidemocràtica que Rajoy va posar en marxa fa uns mesos, tot indica que des del govern agònic del Partido Popular s’intenten limitar encara més els nostres drets. I dic govern agònic ben conscientment. Es pot gaudir d’una confortable majoria absoluta parlamentària com la que actualment té Rajoy i, alhora, trobar-se en una situació política agònica de fi de cicle comparable amb els finals agònics d’altres governs que l’han precedit.

Així, el ministro Catalá, conegut també com a ministro mordaza, es proposa ara criminalitzar el missatger. Opina que quan la premsa publica un sumari secret s’ha de castigar també l’autor de la informació així com el mitjà de comunicació que l’ha fet pública. D’acabar-se consolidant aquest disbarat ens trobaríem amb una situació similar al delicte d’opinió, que és una figura antidemocràtica però que a l’estat espanyol segueix vigent quatre dècades després de la mort de Franco. Voleu un exemple? El polític basc Arnaldo Otegui es troba empresonat per haver fet públiques opinions poc grates als poders de l’estat. En voleu un altre, d’exemple? El clausurat diari Egunkaria i la detenció de la seva cúpula directiva, amb episodis de tortures inclosos. En ser declarats innocents el tancament ja no tenia volta enrere.

Ara el ministro Catalá es proposa castigar a qui publiqui un sumari secret que no agradi als poders de l’estat. Per evitar que l’escridassessin, ho va anar a explicar en un círculo amigo: el Círculo Ecuestre de Barcelona. Quan menciono els poders de l’estat em refereixo als poders executiu i judicial, que haurien de ser independents l'un de l’altre i no ho són. Si el nostre país fos una democràcia consolidada hi hauria una separació de poders efectiva, però de moment això és una gran utopia.

Encara que Catalá després hagi matisat la seva perversa proposta pronunciada al palauet barceloní de Diagonal cantonada Balmes, el fet és greu i cal denunciar-lo. És ben conegut que, per tal de no rectificar quan toca, matisar és el verb més utilitzat per la nostra classe política. Així, quan els nostres polítics diuen disbarats, després els matisen i es queden tan amples. Això és el que ha fet Catalá. L’objectiu, però, està assolit: transmetre el seu missatge a la societat.

Se’ns intenta imposar per la porta del darrere l’autocensura vigent durant el franquisme, mentre per la porta principal està tornant la dictadura democràtica, i aclareixo lo de dictadura democràtica, que no es tracta de cap lapsus. En l’escenari polític actual dictadura i democràcia no són termes antagònics sinó complementaris. El que intento dir és que partint d’unes lleis suposadament democràtiques s’intenten retallar drets fonamentals del ciutadà. Per exemple, el dret a informar i a ser informats.

dijous, 30 d’abril de 2015

Dubtes i certeses

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 d'abril de 2015 a la pàg. 4 del núm. 1.701 de La Veu de l'Anoia)

Molts unionistes asseguren tenir la certesa que, a Catalunya, ells són majoria. Ho repeteixen tan sovint i, aparentment, tan convençuts, que hi ha gent que se’ls ha acabat creient. Aparenten estar-ne tant, de segurs, que fins i tot alguns consideren innecessari consultar sobre el tema als catalans via referèndum. Però també hi ha unionistes que expressen dubtes sobre quina és la voluntat majoritària dels catalans. Són els unionistes que no les tenen totes i alguns d’aquests, no tots, s’uneixen interessadament als que promouen la prohibició de votar. Com que no estan segurs del resultat tenen por que la votació resultés desfavorable als seus interessos. I aquí faig un incís per recordar que el terme unionista, que a alguns partidaris d’aquesta opció els desagrada profundament, no és un invent català. El terme unionista es va importar d’Irlanda, i com que és prou definitori d’una determinada actitud política aquí també ha acabat arrelant.

Els que em coneixen saben que no sóc unionista, i que tinc dubtes sobre quina és la voluntat majoritària dels catalans sobre la possibilitat d’una Catalunya independent. Seria, per tant, una mica agosarat per part meva confondre desitjos amb realitats tot i tractar-se, com dèiem abans, d’una pràctica força habitual entre molts unionistes que donen per fet el resultat de la votació. No cal dir que tinc alguna intuïció al respecte, és a dir, que intueixo que hi ha una majoria de catalans favorables a la independència. Però en democràcia no n’hi ha prou de tenir intuïcions sinó que s’han de tenir certeses, i per transformar els dubtes i les intuïcions en certeses només hi ha un camí, que passa necessàriament per les urnes i el recompte de paperetes.

Estic convençut que en aquest contenciós s’acabarà imposant el sentit comú, i que tots els catalans que ho vulguin tindran l’oportunitat d’expressar democràticament la seva voluntat. I si acaben guanyant els unionistes, una possibilitat que, com va passar a Escòcia no fa gaire, tampoc s’ha de descartar, tots haurem d’acceptar els resultats, també els que no som unionistes. El problema es presentaria si guanyés l’opció favorable a una Catalunya independent. Hi ha molts unionistes que ja han dit que ells això no ho acceptaran mai, i insinuen camins poc recomanables per imposar la seva voluntat. És a partir d’aquesta possibilitat que als catalans ens convé anar conreant complicitats exteriors que, en cas de triomfar l’opció independentista, com a mínim no ens posin traves al nostre projecte.

dimarts, 28 d’abril de 2015

Reflexions posteriors al debat electoral d’Orlandai

Aquestes reflexions són una continuació de l’article publicat ahir. Organitzat per Les Veus de la República, ahir al vespre es va celebrar el debat electoral de la Casa Orlandai amb la participació de vuit persones que representaven vuit candidatures a les eleccions municipals de Barcelona. No en dic partits expressament perquè algunes llistes representen més d’un partit, i una que portarà impresa la foto de la candidata a les paperetes (com si el votant fos analfabet) en representa cinc. Cal dir que d’acord amb les últimes enquestes electorals publicades fins ara, la majoria dels candidats presents ahir a Orlandai no acabaran sent regidors. I d’aquest petit detall que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Com si fóssim en un país endreçat del nord dels Pirineus l’acte va començar amb puntualitat germànica, a l’hora que tocava, i va durar poc més de dues hores, amb una distribució dels temps d’intervenció teòricament molt pautada però que després no es va respectar per part de cap de les persones que hi van intervenir. Podríem dir que, amb alguns matisos, tots van coincidir en el diagnòstic de la situació actual: l’alt preu dels pisos de Sarrià, els joves que se senten expulsats del barri, la taxa d’atur en totes les franges d’edat, la creixent desigualtat social, la pobresa encoberta, el soroll i la contaminació, les pensions i els contractes de treball de misèria, etc. Vaja, tot un catàleg d’obvietats. Qui hi pot estar en contra d’aquestes disfuncions?

Les discrepàncies van aparèixer amb les propostes que uns i altres anaven aportant. En faré algun apunt desordenat i sense cap pretensió de reflectir-ho tot ni molt menys. La representant socialista, per exemple, un partit que va governar l’ajuntament durant 32 anys ininterrompudament, 24 dels quals coincidint amb un govern del mateix color polític a Madrid, va fer moltes propostes d’allò que s’hauria de fer, però no va saber explicar per què no ho van fer ells mateixos en els llargs anys que van governar la ciutat.

Va parlar també de crear uns trenta mil llocs de treball, com si no se n’adonés que Barcelona no necessita que l’ajuntament creï llocs de treball (ni que la Generalitat els creï a Catalunya) sinó que tot plegat és molt més senzill: que des de l’administració pública s’eliminin tràmits burocràtics i es faciliti la creació d’empreses. En definitiva, si l’administració no posés tants entrebancs otro gallo nos cantara. Als anys vuitanta del segle passat ja es parlava de la finestreta única, i l’any 2015 encara no la tenim. Aquesta és la trista realitat, i el resultat és que el nostre país (Espanya, Catalunya, tant se val) està cada dia en pitjor posició en els rànquings internacionals de facilitat de creació d’empreses, que és el mateix que dir creació de llocs de treball.

La representant del soci petit del govern tripartit dels 32 anys que dèiem abans ens va fer un catàleg d’ajuts i subvencions públiques que, de portar-se a la pràctica, farien de Barcelona una mala còpia de les societats andalusa o extremenya, amb una societat anquilosada i que no avança, basada en la perillosa cultura de la subvenció i amb el corresponent vot captiu dels electors. Hi ha partits que és precisament això el que busquen, però sortosament estan en minoria.

Una vegada més el representant de CiU del govern sortint no va poder justificar amb arguments mínimament raonables per què no han complert l’únic compromís electoral que no comportava una despesa econòmica: la devolució de Pedralbes a Sarrià. Vist això, quina credibilitat podem donar al seu programa electoral?

La moderadora em va permetre fer una intervenció curta al final, i la vaig aprofitar per manifestar-me com un descregut dels programes electorals en general, perquè no van massa més enllà d’una mera declaració d’intencions molt bonica i que el votant no acostuma a objectar i tothom dóna per bona, prescindint del seu posterior incompliment. Dissortadament aquesta és la classe de democràcia que tenim. Dit això, cal felicitar les organitzadores de l’acte i, el 24 de maig, tothom a votar sens falta, perquè entre lo d’abans del 1979 i lo d’ara no hi ha color: lo d’ara és definitivament menys dolent.

dilluns, 27 d’abril de 2015

Sarrià ni és socialista ni té metro, però té un tren, un teatre i un govern incomplidor

A Sarrià vam patir 32 anys seguits (1979-2011) de governs socialistes, i permeteu-me la llicència d’associar aquest llarg període amb un patiment. M’explico. En aquests llargs 32 anys a Sarrià els socialistes no van guanyar mai les eleccions, però van governar sempre, i és lícit preguntar-se si la manca d’inversions municipals a Sarrià ha sigut un càstig als sarrianencs per no haver votat la franquícia socialista. O potser se n’ha de fer una altra, de lectura: com que des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume als sarrianencs ens han deixat de la mà de Deu, hem anat castigant els socialistes de l’única manera que podíem, és a dir, no votant-los. El fet és que Sarrià no és socialista, i no hi ha hagut mai una entesa franca entre el socialisme municipal barceloní i el nostre barri.

A Sarrià encara no tenim metro, i tot indica que no en tindrem fins que es desencallin les obres de la L9, ara aturada. Els governants ens diuen que per acabar la L9 falten diners, però potser no en falten sinó que s’ha optat per dedicar-los a altres finalitats. Qui mana, mana. Els governants tenen les seves prioritats, unes prioritats que, dissortadament, no sempre coincideixen amb les prioritats de la ciutadania. I a nosaltres, els electors, només ens queda el recurs de premiar-los o castigar-los cada quatre anys a les urnes. Mentre no canviïn les coses, aquest és el limitat joc polític que se’ns permet.

Com que a Sarrià no tenim metro, quan els sarrianencs necessitem utilitzar-lo ens hem de desplaçar fins a la l’estació de Maria Cristina, a la Diagonal, al barri de Les Corts. Però això sí, a Sarrià tenim un tren molt nostrat, el Tren de Sarrià, que ja fa més d’un segle i mig que dóna servei al barri. Alguns usuaris l’anomenen els ferrocarrils, o els ferrocates. Personalment no em puc queixar ja que, tot i no tenir metro, els sarrianencs de la part baixa del barri el tenim a pocs minuts de casa, que tampoc és cap drama. Ara bé, el Tren de Sarrià no és el metro, entre altres motius perquè gairebé no ofereix possibilitats d’enllaçar amb la xarxa metropolitana.

A Sarrià tenim també un teatre centenari, privat, que recentment ha estat rehabilitat amb un finançament mixt privat-públic. Però no ens equivoquem, això no ha estat pas cap regal. És molt més simple: una part dels impostos pagats a l’ajuntament de vegades te la tornen, i això és el què ha passat amb la rehabilitació del teatre. El Teatre de Sarrià ha quedat la mar de bé, fa goig d’anar-hi i ensenyar-lo als visitants. Però alhora és un gran desconegut, fins al punt que molta gent no sap on es troba. I és que està situat en un lloc bastant amagat, en un carrer estret per on no s’hi acostuma a passar. Hi has d’anar expressament. Si teniu ocasió d’anar-hi, aneu-hi, que segur que us agradarà.

Ara tornen a tocar eleccions municipals, i serà la desena vegada des del restabliment de la democràcia. Aquests dies es parla sobre què faran els uns i què faran els altres. Els partits fan les seves habituals promeses electorals, unes promeses que tot sovint no s’acaben complint. I el què és mes greu, la majoria dels polítics que incompleixen els seus compromisos ni tan sols demanen disculpes. L’exemple més flagrant d’aquests incompliments és la no restitució del Monestir de Pedralbes a Sarrià. És el resultat de la prepotència dels que ocupen la poltrona pública, que massa sovint s’obliden de qui els paga un sou més que generós.

El programa electoral de CiU del 2011 deia: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”. En les darreres eleccions municipals CiU va obtenir un de cada dos vots sarrianencs, i és de suposar que en aquest espectacular resultat el compromís de tornar el monestir alguna cosa hi devia tenir a veure. CiU ha governat la ciutat durant els darrers quatre anys. Per justificar l’incompliment de restituir el monestir a Sarrià CiU ja no ha pogut utilitzar l’excusa que ens ha anat donant durant els anys de governs socialistes. Ara ja no poden dir “és que els socialistes governen i no volen restituir el monestir al barri de Sarrià”. I com que aquesta justa reivindicació no comporta cap despesa, ni tan sols poden apel·lar a la situació econòmica. L’alcalde Trias ni tan sols ha tingut la cortesia de disculpar-se i explicar-nos el motiu real del seu incompliment.

Aquest vespre, a la Casa Orlandai, hi haurà un debat polític que es presenta molt interessant. M’imagino que de tot això se’n tornarà a parlar. I es tornaran a fer promeses. I alguns sarrianencs potser se les creuran i tornaran a votar els que han incomplert flagrantment el seu programa electoral. Darrerament, per fer-nos callar, ens han dit que el monestir serà compartit entre els dos districtes, com si aquesta declaració resolgués el problema. A veure, el monestir no només és compartit pels dos districtes sinó per tota la ciutat, i per tot el país. Però el debat no és aquest. La pregunta concreta que ens fem a Sarrià és si algun dia algun alcalde tindrà la valentia política per rectificar aquella maragallada dels anys vuitanta del segle passat que va treure el Monestir de Pedralbes d’allà on no havia d’haver sortit mai.

divendres, 24 d’abril de 2015

Humor andalús

Carta publicada fa quinze mesos al diari ABC de Sevilla

dimecres, 22 d’abril de 2015

Justo Molinero

Les biografies diuen que Justo Molinero és un andalús que viu a Catalunya. Jo no el definiria pas així sinó com un català que va néixer a Villanueva de Córdoba, Andalusia, Espanya. El matís no deixa de tenir la seva importància. Al meu entendre, el lloc de naixement d’una persona no acostuma a ser decisiu en la seva vida. D’exemples de persones que han nascut en un lloc i han triomfat en un altre en tenim a cabassos. Ell mateix ha definit la circumstància del seu lloc de naixement amb una afirmació a la bilbaïna que comparteixo: “Els catalans naixem on volem”. Amb aquest posicionament ja es tapen moltes boques dels que sempre posen per davant de tot determinades essències pàtries i ves a saber quin pedigrí.

Justo Molinero va arribar a Catalunya quan era jove en busca d'un futur millor del que tenia al seu poble, com molts altres catalans amb històries similars a la seva. Aquí va treballar de tot, i no només va trobar el futur que buscava sinó que a base de pencar més hores que el rellotge ha acabat creant un imperi mediàtic de ràdio, televisió, etc. de primer ordre. Avui en dia podem definir perfectament Molinero com un gran empresari català de la comunicació, i és precisament aquesta la mena de gent la que ajuda a tirar endavant el país.

Jo no el conec de res però no fa gaire li vaig enviar una felicitació personal per haver protagonitzat un enfrontament dialèctic amb Josep Cuní, cosa que molta gent no s’atreveix a fer. Trobareu la picabaralla verbal a partir del minut 2:10 d’aquest vídeo. L’incident es va produir amb motiu de la presentació d’un llibre de converses entre l’empresari Justo Molinero i el polític independentista Oriol Junqueras. Tot i que el llibre encara no l’he llegit ja puc avançar que m’agrada el fet que dos personatges tan diferents hagin decidit participar conjuntament en un llibre d’aquestes característiques, que diu molt del seu tarannà obert i respectuós amb les idees polítiques dels altres.

Molinero encara no és independentista. L’”encara” el poso jo de collita pròpia perquè intueixo que ell, i molta més gent com ell que, amb tota la legitimitat, no han deixat mai de fer l’aposta per l’entesa política entre Catalunya i Espanya, al final també se n’adonaran que tota paciència té un límit. Però, òbviament, no tinc la bola de vidre d’endevinar el futur i també podria ser que el meu vaticini no es complís. Només el temps ens donarà la resposta però, sigui quina sigui, mentrestant Molinero ajuda a tirar endavant el país tot i que, com tothom, de vegades també comet errors, com la seva lamentable intervenció de l'altre dia al final del programa ".CAT" de TV3. Però aquest ja seria un altre debat.

dimarts, 21 d’abril de 2015

Messianisme o culte a la personalitat?

Si no estic malfixat la primera vegada que a Catalunya vaig veure una papereta electoral encapçalada amb la fotografia del candidat va ser a les últimes eleccions europees. La foto era de l’ara eurodiputat Pablo Iglesias i, el partit, Podemos. Doncs bé, ara s’ha fet públic que la candidatura municipal encapçalada per Ada Colau, una mena de franquícia de Podemos, ha decidit copiar el model, és a dir, incloure a les seves paperetes electorals la fotografia de la cap de llista i alcaldable per Barcelona.

He vist aquesta mena de paperetes en països poc desenvolupats i amb un nivell elevat d’analfabetisme. Però si saps que els teus votants potencials no saben llegir té tot el sentit que els facilitis la feina per tal que quan hagin de triar la papereta electoral no s’equivoquin, i la foto del candidat certament hi ajuda. Però fer-ho a casa nostra, on el percentatge d’analfabetisme deu ser entre nul i irrellevant, no deixa de cridar-me l’atenció.

M’agradaria poder excloure la possibilitat que Colau pensi que molts dels seus potencials votants són analfabets, però a la vista de les seves aparicions públiques no hi posaria pas la mà al foc. Sigui com sigui, cal deixar clar que els únics culpables de l'existència d'analfabets són els governants que permeten que hi hagin ciutadans que no saben llegir i escriure. Dit això, estem, doncs, davant d’una deriva messiànica de la candidata, o tal vegada es tracti d’un simple episodi de culte a la personalitat, tan habitual en les dictadures comunistes?

dissabte, 18 d’abril de 2015

Vintena Ateneuesfera, amb sorpresa inesperada


Dijous 16 d’abril quatre senyores i sis senyors que fem blogs ens vam trobar a l’Ateneu Barcelonès per celebrar la vintena edició de l’Ateneuesfera, que és amb aquest nom com es coneixen unes trobades de blogaires que van començar fa set anys, l’any 2008, gairebé a la prehistòria de les xarxes socials. Set anys en aquest món equivalen a generacions, i els blogs, les xarxes, les noves eines, formats i possibilitats tècniques que han anat sorgint, així com la manera de gestionar-ho, han canviat tant que ja no s'assemblen de res amb el què teníem l'any 2007. Òbviament en aquests set anys alguns blogs de l’Ateneuesfera han desaparegut, altres s’han renovat, altres han canviat de plataforma; hi ha tota la casuística. L’estadística freda ens diu que en aquestes vint sessions han passat per l’Ateneuesfera 63 blogaires tot i que de blogs en són bastants més, perquè hi ha blogaires que en gestionen més d’un i més de dos, i algun ateneuesfèric més de deu i tot.

La sorpresa es va produir a l’hora de l’aperitiu, just abans de començar el sopar, quan l’ànima d’aquestes trobades, el periodista Guillem Carbonell, ens va anunciar solemnement que aquesta era l’última Ateneuesfera que convocava ell. Cal recordar que en Guillem ha sigut l’únic blogaire que ha estat present en totes i cadascuna de les vint edicions comptant aquesta, i ha organitzat les trobades i dirigit els debats amb força encert. Ras i curt, sense ell l’Ateneuesfera no existiria. Ara, però, raons personals, familiars i professionals, combinades amb la convicció que aquestes sessions potser necessiten una renovació de format, l’han fet decidir a enretirar-se una mica i deixar pas a altres persones que se’n vulguin ocupar de cara el futur.

Recuperats de la sorpresa inicial es va debatre la situació creada, i fins i tot algú va gosar dir -jo mateix- que si en Guillem plegava l’Ateneuesfera desapareixia amb ell. Però cap dels presents es va apuntar a aquesta teoria, i això m’indica que no era pas la més encertada. Bé, finalment vam concloure que: 1/ tot i que a partir d’ara no la convocarà en Guillem, l’Ateneuesfera continuarà; 2/ gràcies a la cortesia d’en Guillem, que ens permet seguir utilitzant el nom, l’Ateneuesfera no canviarà de nom; 3/ per a properes trobades es mantindrà la tradició del lloc de la reunió, l’Ateneu Barcelonès del carrer Canuda; 4/ el format de les properes trobades el decidirem entre tots els ateneuesfèrics que tinguem interès en la seva continuïtat.

Dues notes finals després de la vintena Ateneuesfera: 1/ tot i que hi havia qui suggeria fer un manifest solemne per certificar la mort dels blogs com a xarxa social, tot i acceptant que segurament el blog ja fa temps que ha deixat de ser una xarxa social, constatem també que els nostres blogs tenen una salut de ferro; 2/ en Guillem es mereix l’agraïment sincer dels ateneuesfèrics per la bona feina feta durant aquests set anys. Ara caldrà veure si entre els interessats en donar continuïtat a l’Ateneuesfera som capaços de mantenir-la i, per què no?, millorar-la. Les ganes sembla que hi són però només el temps ens donarà la resposta.

divendres, 17 d’abril de 2015

Fi de la guerra freda, també a Cuba

Foto: El Mundo

Fa anys que segueixo amb molt interès tot allò relacionat amb la revolució cubana i, especialment, els diferents episodis de la guerra freda que durant mig segle ha mantingut enfrontats els governs dels Estats Units i Cuba. Però ara sembla molt clar que a partir de la reunió celebrada la setmana passada a Panamà entre els dos presidents, Raúl Castro i Barack Obama, la normalització de relacions ja no té marxa enrere. Podrà agradar o no però a Cuba acabarà passant el mateix que ha passat als països europeus de l’òrbita comunista a partir de la caiguda del Mur de Berlín, ara fa un quart de segle. Aquells règims comunistes que semblaven tan sòlids es van desfer com un terrós de sucre en un cafè, i Cuba no serà una excepció.

Fora de Cuba encara hi ha qui defensa que les dues grans icones de la revolució cubana, sanitat i educació, justifiquen el manteniment de la dictadura. A l’interior de l’illa, però, això no ho defensa ningú, perquè no hi ha res que justifiqui la seva defensa. La trista realitat és que des de fa molts anys les dues grans fites de la revolució s’han anat deteriorant i funcionen amb molta precarietat, com tot en aquell país. I ara encara sort en tenen del turisme, que els aporta inversions estrangeres i unes divises que necessiten com el pa que mengen.

Quan Cuba exportava sucre i els soviètics (llavors el comprador era la Unió Soviètica, la URSS) el pagaven a un alt preu polític que res tenia a veure amb la seva cotització internacional, els governants de Cuba encara es podien permetre el luxe de mantenir aquella ficció de país feliç. Però a partir de la negativa de Rússia a continuar pagant la festa caribenya el règim cubà es va començar a enfonsar de manera irreversible. Ara només falta la signatura de la declaració de pau i les fotos de rigor que els mandataris es faran a Washington i l’Havana amb cara de satisfacció, i un malson de més de mig segle s’haurà acabat per a la soferta societat cubana.

dimecres, 15 d’abril de 2015

Què és una majoria àmplia?

Ara es parla molt dels vots requerits per guanyar democràticament un referèndum, o unes eleccions plebiscitàries. Hi ha qui reclama que per guanyar s’exigeixi una majoria àmplia, normalment sense entrar en més detalls sobre quin abast numèric té el terme majoria àmplia. Per tal d’esvair dubtes, una majoria àmplia i 100% democràtica és la que representa el 50% més un dels vots emesos. Qualsevol requeriment que estigués per sobre d’aquesta xifra, allò que alguns anomenen majoria qualificada, seria injust i representaria, als efectes pràctics, donar peixet a l’opció perdedora alhora que es castiga la guanyadora, i tampoc és això, oi? Qui guanya, guanya, i qui perd, perd, encara que només sigui per un parell de vots. 100% democràtic.

dimarts, 14 d’abril de 2015

Adversaris, enemics i companys de partit

Foto: El País

Les aparences enganyen. Veient la foto semblaria que aquestes senyores estan la mar de contentes i orgulloses d’haver-se conegut. Són, d’esquerra a dreta, Esperanza Aguirre, aspirant a l’alcaldia de Madrid, Cristina Cifuentes, aspirant a presidir la Comunidad de Madrid, és a dir, el govern regional de la província de Madrid, i Maria Dolores de Cospedal, secretària general del Partido Popular. Però tot i que, veient-les, semblaria que entre aquestes dirigents polítiques hi ha molt bon rotllo, sembla ser que no és així. Els que coneixen el tema de prop asseguren que, si més no políticament, estan allò que se’n diu a matar i, encara que militen en el mateix partit, el Partido Popular, són enemigues irreconciliables. Sempre s’ha dit que hi han adversaris, enemics i companys de partit, i aquestes tres senyores són, precisament, això, companyes de partit.

dilluns, 13 d’abril de 2015

Eleccions a la vista

Il·lustració: El Mundo

Dimarts passat es va celebrar a Madrid la reunió de la junta directiva del Partido Popular. No faré una crònica formal d’aquesta trobada perquè ja han passat uns dies i se n’han publicat de molt bones. Destaco, per posar només un exemple, la que va escriure Manuel Jabois a El País, de la que n’extrec aquesta frase: La junta directiva del PP es un órgano extraño, multitudinario, que se reúne entre ovaciones. O aquesta altra: El PP salió de la junta directiva muy reforzado en su rumbo, que nadie sabe cuál es. Si voleu llegir l’article sencer el trobareu clicant aquí.

D’aquella reunió vull destacar-ne, però, un parell de coses. La primera és que Rajoy no va fer cap mena d’autocrítica. Segons Rajoy, a cal PP tot va com una seda i, per tant, no cal fer cap canvi ni esmenar el full de ruta, suposant que aquest full existeixi, és clar, que potser és massa suposar. Ignorar la realitat que els envolta és força habitual entre els dirigents polítics, i Rajoy només n’és un exemple més entre molts. No se sap si aquesta actitud d’ignorància és deguda a alguna incompetència intel·lectual o simplement és el resultat de viure massa protegit en una bombolla que t’aïlla del món i t’impedeix veure la realitat del país.

Un altre personatge polític que ha optat per tancar els ulls i no escoltar mentre se li està enfonsant el partit és Rosa Díez, líder d’UPyD. Aquesta senyora ja fa temps que sembla afectada per una infermetat anomenada autisme polític. En aquest cas la cosa encara és més greu que en el cas de Rajoy perquè junt amb la conducator Díaz s’està enfonsant el partit sencer. I més proper geogràficament però igualment significatiu és el cas del tàndem neocomunista Camats-Herrera, els quals estan fent tots els mèrits per eliminar el seu partit del mapa polític català. Volent o sense ser-ne conscients s’estan carregant l’herència política del molt venerable PSUC, el partit, l’únic partit polític organitzat en temps de Franco.

L’altra cosa a destacar de la junta directiva popular és la satisfacció aparent -només aparent, que de tontos no en tenen un pèl- amb que els dirigents populares aplaudien al seu líder. Presidents autonòmics, directius regionals, ministres i alts càrrecs del govern; elles amb el look pepero habitual, ells lluint les corbates Hermès de rigor i mocassins Sebago a discreció. Era curiós veure’ls aplaudir tan convençuts, com si estiguessin molt satisfets de la trajectòria recent del seu partit, com si a cal PP no passés res. Dimarts eren a Madrid amb l’únic objectiu d’aplaudir el que digues el líder, fos el què fos. Cap crítica, cap retret, cap pregunta, cap comentari discrepant. Res de res, aplaudiments generals i no se’n parli més, que al capdavall el amado líder és qui després ha de donar el seu vist-i-plau a la composició definitiva de les llistes electorals. Amb les coses de menjar no s’hi juga.

divendres, 10 d’abril de 2015

S’ha de xiular l’himne?

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 d'abril de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.698 de La Veu de l'Anoia)

De futbol no hi entenc ni m’interessa, i només dues coses tinc perfectament clares: si juga el Barça, sigui quin sigui el seu contrincant, prefereixo que guanyi el Barça; i si juga el Madrid, amb independència de quin sigui el seu rival, prefereixo que perdi el Madrid. La justificació de les meves preferències és ben senzilla: prefereixo el bon ambient, i tinc perfectament comprovat que, si es compleixen els meus desitjos, al dia següent a Catalunya hi ha més bon ambient. Només aquest fet ja és un argument de pes per justificar les meves preferències futbolístiques. Però fora d’això, insisteixo, de futbol no hi entenc un borrall.

He llegit que aviat s’hauran d’enfrontar un equip basc i un de català en un partit molt més important que els altres. Serà la final d’una competició espanyola que abans en deien Copa de Su Excelencia el Generalísimo i ara en diuen Copa de Su Majestad el Rey. Pel que sembla, constitueix ja una tradició que aquestes finals estiguin presidides pel cap de l’Estat espanyol, abans Franco, després el rei Juan Carlos i ara el rei Felipe. I encara que no tingui gaire a veure amb el tema d’avui, cal recordar que cap dels tres s’ha sotmès mai al veredicte de les urnes; el primer va arribar al càrrec per la força de les armes, el segon per haver estat escollit pel primer, i el tercer per herència familiar.

S’intenta que aquests partits es juguin en un camp neutral, que tingui molta capacitat i que es trobi equidistant de les seus dels dos equips que han arribat a la final. Diuen que per a aquest partit la millor opció hauria estat que no es jugués ni a Catalunya ni a Euskadi sinó a Madrid (Espanya). Però les autoritats han decidit que el partit es jugui al camp del Barça, un dels equips contrincants.

Catalunya i Euskadi tenen un conflicte amb l’Estat espanyol. Molts bascos i catalans voldrien que els seus territoris es convertissin en estats independents si, per voluntat popular, així es decidís a les urnes. Espanya, però, d’això no en vol sentir parlar, ni permet que es pugui conèixer la voluntat política de catalans i bascos mitjançant urnes i paperetes. Per tant, té sentit que hi hagin bascos i catalans que aprofitin qualsevol oportunitat que se’ls presenti per expressar el seu rebuig al representant de l’Estat espanyol que impedeix la votació. No sóc partidari de xiular els himnes nacionals, tampoc l’himne de l’Estat espanyol, però també s’ha d’entendre que hi hagi qui pensa que una bona xiulada és l’única opció que té per expressar el seu malestar.

dimecres, 8 d’abril de 2015

Internet no en té cap culpa

Il·lustració: The Telegraph

Equivocar-se de culpables i acusar-los públicament és l’esport preferit de molta gent. Veuen una cosa que no els agrada i de seguida es posen a buscar un culpable. D’un temps ençà s’ha posat de moda criticar internet. Fixeu-vos que ara hi ha molta gent que diu que moltes coses lletges són culpa d’internet. Quan aprofitant l’accident d’un avió que va sortir de Barcelona uns impresentables es dediquen a publicar bestieses sobre els catalans, i més que bestieses, i ara no entraré en detalls perquè tots sabem a què em refereixo, de seguida apareix algun expert a pontificar que la culpa és d’internet. No la culpa de l’accident, és clar, sinó la culpa de les reaccions malaltisses.

Entre aquests suposats experts hi ha de tot, també alguns periodistes que quan obren la boca de seguida te n’adones que necessiten amb urgència un aggiornamento professional. Però encara que no ho diuen obertament, el què més els molesta d’internet és una competència nova que no saben com gestionar. Criticar internet de manera generalitzada, com si internet fos el responsable de molts dels nostres mals, és més que un error, és la demostració que persones que aparentment s’haurien d’haver posat al dia es van quedar aturades al segle XX dels entranyables correu postal, telegrama, telèfon, tèlex i fax. I d’aquí no van passar.

L’error dels que critiquen internet és el mateix error dels que podrien criticar la tele, la ràdio o els diaris en general. Internet no és res més, però tampoc és res menys que un sistema que des de fa uns anys ens permet interconnectar-nos entre nosaltres amb molta facilitat, amb molta rapidesa i a un cost zero o molt reduït. Internet no és el producte, que és allò que podria ser criticable. Internet només és el mitjà, com abans s’utilitzaven el telègraf i el correu. Per internet hi passa de tot, com de tot hi ha al dial de la ràdio. I, òbviament, dels continguts internet no en té cap culpa.

dilluns, 6 d’abril de 2015

I després encara es queixen!

La pluriempleada transnacional que s’encarrega de la franquícia catalana del Partido Popular (és parlamentària per partida doble, diputada al Parlament de Catalunya i senadora a Espanya) es lamentava ahir de les dificultats que troba la seva franquícia política per poder completar les llistes de candidats a les eleccions municipals. Es veu que no troben prou gent que estigui disposada a assumir el risc de representar un partit que, entre altres dolenteries, a Catalunya, València i Balears promou un clar genocidi lingüístic en contra de la llengua catalana. I doncs, és que aquesta senyora potser es pensava que la seva campanya anticatalana li sortiria de franc?

dissabte, 4 d’abril de 2015

El destí de la història

Rajoy va dir l’altre dia, i no és la primera vegada que ho diu, que “cap govern d’Espanya no autoritzarà la ruptura de la sobirania nacional”, i és de suposar que ell entén per nacional el què alguns anomenem estatal. Doncs bé, en altres coses potser no, però en això a Rajoy me’l crec, i té tot el sentit que ho vagi predicant dia sí i dia també. De fet, si governés el PSOE, Podemos o qualsevol altre partit espanyol estic convençut que els seus governants dirien el mateix ja que, mentre puguin fer-ho, han de defensar el seu xiringuito, i espero que ningú se m’enfadi pel terme simpàtic emprat per definir el negoci anomenat Espanya.

Segons Rajoy, “el procés independentista és negatiu en el fons perquè va contra el destí de la història i de tots els llaços que ens uneixen”. La negreta és meva, ja que és aquest concepte, el destí de la història, el què vull comentar avui. Si repassem les hemeroteques veurem que quan fa poc més de cent anys Cuba estava a punt d’independitzar-se de la seva metròpoli, els rajoys que llavors governaven Espanya feien discursos similars. Cuba, però, va acabar prescindint del destí de la història per passar a ser un país independent amb tots els ets i uts. Temps després va haver d’optar per altres dependències, però això ja serien figues d’un altre paner.

Segons els governants espanyols, el futur dels catalans, el nostre i el dels nostres descendents, en definitiva, el futur de Catalunya, ja està prèviament decidit i prefixat per el destí de la història. La història passada s’entén, perquè el concepte història futura diria que no existeix o, si més no, la història que encara ha de venir no es podrà relatar i, per tant, no existirà, fins que passi a ser història passada. Així, segons aquesta teoria tan peculiar, fa uns anys, fa uns segles, o potser fa uns mil·lennis, van tenir lloc determinats esdeveniments que van predeterminar el nostre futur. I, per tant, segons aquesta estranya teoria, no caldria que féssim res per tractar de canviar el nostre futur perquè seria una pèrdua de temps. No em negareu que un argument tan curiós com el de Rajoy podria donar lloc a una tesi doctoral molt interessant.

dimecres, 1 d’abril de 2015

Qui menteix?

Foto: diariovasco.com

“Tú ve poniendo más dinero que yo iré quitando lo de nación”. José Bono, ex gairebé tot a cal PSOE, ha tret un altre llibre polític, també amb clara vocació de supervendes, on s’inclou aquesta frase que, segons ell, és a dir, segons Bono, Mas va dir a Zapatero.

Bé, primer de tot haig d’admetre que quan suposadament es va pronunciar aquella frase jo, allà, no hi era. Per tant, m’haig de basar en el que diuen ara els seus protagonistes, és a dir, qui suposadament la va pronunciar, Artur Mas, qui suposadament la va escoltar, Zapatero, així com qui ara ens ho explica amb pretensions de veracitat en un llibre amb clara vocació de supervendes, Bono.

Comencem per Mas. Ha desmentit rotundament haver dit aquella frase. Jo me’l crec. Mas té defectes, com tothom, però diria que de mentides no en diu o, si més no, en diu moltes menys que la mitjana dels polítics. Menys que Zapatero, per descomptat.

Seguim per Zapatero. Segons Bono, l’expresident espanyol li ha confirmat per escrit haver escoltat aquella frase en boca de Mas. Zapatero té una biografia de mentider compulsiu tan llarga i acreditada com per poder posar en dubte, sense remordiments de cap mena, qualsevol afirmació que surti de la seva boca o de la seva ploma. Cal recordar, per exemple, quan durant els últims anys del seu mandat dia sí i dia també negava de manera compulsiva la crisi econòmica del nostre país. I així ens ha anat i així ens va. D’altra manera ens anirien les coses si s’hagués posat fil a l’agulla quan tocava. Més. Al Palau Sant Jordi de Barcelona Zapatero va dir davant de milers de persones que acceptaria l’estatut que sortís del Parlament. Després les coses van anar com van anar, amb el socialista Guerra com a cepillador mayor del reino de l’estatut democràticament sortit del Parlament. I no em vull allargar més amb altres episodis de mentides que el pitjor president de la democràcia ens ha deixat com a herència a les hemeroteques.

Acabem aquest repàs amb el missatger, Bono, un personatge ben peculiar de la política espanyola, un polític que ara és a cal PSOE però que podria estar igualment còmode a cal PP. Aquí només cal recordar una obvietat: Bono, allà, tampoc no hi era. Bono dóna per bo el testimoni de Zapatero perquè ja li va bé per els seus interessos, que passen per desacreditar el president Mas i tot el que Mas representa, que és molt més del què a Bono li agradaria. I a partir d’aquí, que cadascú tregui les seves conclusions. Jo ja les he tret.

dilluns, 30 de març de 2015

Per què no puc votar la CUP?

Tinc familiars que militen entusiàsticament a la CUP, i tinc també alguns amics i coneguts que se’n declaren votants convençuts. Pel què he vist fins ara puc dir que són bona gent, i no van pel món amb aquell doble llenguatge que és tan habitual entre els polítics tradicionals. Diria que el gruix de la gent de la CUP té molt bones intencions, i que pensa més en termes col·lectius i de país que en les seves millores i beneficis individuals. També he pogut comprovar, i n’estic agradablement sorprès, que a la CUP hi ha persones políticament molt vàlides i ben preparades. Però com que la condició humana és la que és, estic igualment convençut que a la CUP també hi ha trepes i els típics espavilats, aquells que sempre posen per davant els seus interessos personals i que tant abunden entre la gent que es dedica professionalment a la política. Cal dir també que la CUP és una organització que des del primer dia s’ha declarat clarament independentista, sense mitges tintes, i això és molt d’agrair. No tots els partits poden dir el mateix.

Però si són tan bona gent, si tot és tan positiu, per què no puc votar la CUP? Per uns quants motius, però només em centraré en dos. El primer i més important és que es declaren socialistes, i jo estic a les antípodes del socialisme. Alguns militants de la CUP manifesten obertament que pretenen implantar el comunisme. No puc evitar un sentiment d’angúnia quan escolto alabances del comunisme. Però anem a pams. De quin comunisme parlem? Del de la Xina, que avui en dia és un país capitalista com pocs i on el comunisme només te’l trobes en el nom i el logotip del partit únic? Del cubà, potser? Només cal haver visitat aquella illa per concloure que allò no funciona ni amb rodes, tampoc les teòriques grans icones de la revolució cubada, educació i sanitat. O tal vegada parlem del comunisme que hi havia a la URSS, i a l’Europa de l’Est en general, fins que a la caiguda del mur de Berlín aquells règims comunistes que semblaven tan sòlids es van desfer com terrossos de sucre en un cafè? O potser la referència és el paradís comunista de Corea del Nord? El paper ho aguanta tot, però per defensar les bondats del comunisme una de dues, o ets molt jove i encara no has tingut l’oportunitat de viatjar i veure món, i només et bases en grans teories polítiques, molt interessants sobre el paper però que fins ara ningú ha pogut demostrar que funcionin, o ets un fan convençut de l’economista Vicenç Navarro, el qual segueix predicant unes teories polítiques i econòmiques que mai han triomfat enlloc. Mai. Enlloc.

Un altre motiu que m’allunya de la CUP, per a mi igualment important tot i que altres potser el consideren un tema menor, és la via assembleària del seu funcionament intern. Seré molt clar, no crec en l’assemblearisme, ni a l’empresa ni a les institucions. Fins i tot m’atreviria a dir que l’assemblearisme portat a l’extrem pot estar renyint amb determinats principis bàsics de la democràcia, i sóc conscient que dient això potser no faré gaires amics. Però quan es tracta de decidir temes seriosos no sóc gens partidari de les votacions a mà alçada que tant agraden a determinats col·lectius. I és que el vot, perquè sigui realment lliure, necessàriament ha de ser secret, sense tuteles ni pressions ambientals de cap mena.