divendres, 27 febrer de 2015

Majories absolutes

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de febrer de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.692 de La Veu de l'Anoia)

De les majories absolutes els catalans sempre en sortim malparats. No m’han agradat mai, i em desagraden especialment les que tenen un suport popular inferior a la majoria absoluta de votants. Ara em vénen al cap las majories absolutes de Pujol a Catalunya, i de González, Aznar i Rajoy a Espanya. Rajoy, per exemple, gaudeix ara mateix d’una molt confortable majoria absoluta parlamentària, amb 186 diputats de 350 –un 53 per cent de la cambra–, tot i que el seu suport electoral només va ser del 44,6 per cent dels vots. És a dir, sobre el percentatge de suport popular a les urnes el sistema li atorga una prima de trenta diputats. Sense ser il·legals, s’ha de dir que aquestes correccions de la representativitat política derivades de la llei d’Hondt, alhora que faciliten la governabilitat, són molt injustes amb els partits petits.

Però dit això encara em faria més angúnia que es prohibissin les majories absolutes guanyades democràticament a les urnes. Doncs bé, això és el que proposa el jutge Santi Vidal en el seu projecte de constitució catalana, eliminar les majories absolutes. En termes democràtics seria un gran disbarat. Un partit que obté el suport majoritari dels votants, és a dir, una majoria absoluta de vots, es mereix poder governar sense traves, és a dir, també amb el suport parlamentari d’una majoria absoluta de diputats. Tot i que sempre m’he mostrat crític amb l’existència de les majories absolutes parlamentàries, si s’assoleixen s’han d’acceptar ja que, per sobre de tot, hi ha la democràcia. Si els votants donen una majoria de vots a un partit ningú li pot negar el dret a poder governar amb la majoria absoluta parlamentària. A banda d’antidemocràtic, seria molt injust reduir per llei el nombre d’escons guanyats a les urnes.

Imaginem-nos el següent resultat electoral: el partit A treu el setanta per cent dels vots, el partit B el vint i el partit C el deu. Doncs bé, com que segons les propostes de Vidal la majoria absoluta estaria prohibida, resultaria que al partit A se li atribuirien el 50 per cent dels escons del Parlament menys un, mentre que la suma dels perdedors, els partits B i C, disposarien del 50 per cent dels escons més un. Això es tradueix en què, si es posessin d’acord, amb només el trenta per cent dels vots aquests partits disposarien de la majoria absoluta parlamentària per governar, mentre que el partit guanyador de les eleccions, tot i haver obtingut una majoria absoluta de vots, s’hauria de quedar a l’oposició. Això no tindria cap sentit.

dimecres, 25 febrer de 2015

Diuen, diuen, diuen, però als Pujol els sobra raó

(Jordi Pujol jr. dilluns al Parlament. Foto: Telecinco)

Dilluns no vaig seguir en directe les compareixences parlamentàries dels Pujol, pare i fill, a la comissió d'investigació sobre frau i evasió fiscal del Parlament. Dels resums de les diferents intervencions que vaig poder escoltar el que més em va sorprendre, i em va sorprendre desagradablement, va ser la sensació de baix nivell parlamentari que van anar mostrant els diferents diputats encarregats d’interpel·lar i de fer les preguntes als compareixents. Tots sense excepció, tant els diputats que es centraven en la seva feina, que és el que tocava, com també la diputada representant de CiU la qual, més que preguntar, es va dedicar a no se sap ben bé què en forma d’un massatge parlamentari que ningú va entendre quin objectiu tenia. En definitiva, constato amb molta decepció les mancances evidents i la poca o nul·la preparació dels parlamentaris que van intervenir en el transcurs d’aquestes compareixences.

Sovint tendim a oblidar, al meu entendre irresponsablement, que els ciutadans tenim el dret i l’obligació de demanar comptes als nostres representants polítics. A aquests diputats els paguem un sou més que generós perquè facin bé la seva feina, i és més que evident que dilluns no la van fer, perquè no volien o perquè no en sabien prou. En comptes d’haver preparat a fons els temes objecte de les compareixences, els diputats es van limitar a repetir el que diu la gent del carrer i a donar per bons els rumors populars (“diuen, diuen, diuen”, copyright de Jordi Pujol Soley). El fet de no centrar-se en informacions i fets degudament contrastats constitueix una negligència de principiant que un parlament seriós, i m’agradaria pensar que el nostre ho és, no s’hauria de permetre. Els Pujol es van aprofitar d'aquestes mancances, i van fer bé.

Ras i curt, ficar-se amb els cotxes o amb les suposades riqueses dels compareixents no porta enlloc ni era l’objecte de la comissió parlamentària. Ens pot agradar o no però ser ric no és delicte, com tampoc ho és tenir tres Ferrari, dos Porsche i un Lamborghini al garatge de casa. Lleig seria, en tot cas, no pagar els impostos que toquen, però això ja serien figues d’un altre paner. Al Parlament, amb el diuen, diuen, diuen no es va enlloc, i els Pujol tenien raó de queixar-se. Resumint: el partit d'anada el va perdre clarament el Parlament, i ara només cal esperar que el partit de tornada el guanyi la justícia. Quina gran oportunitat van desaprofitar dilluns els nostres representants polítics per recuperar el prestigi perdut de les nostres institucions!

dilluns, 23 febrer de 2015

Mobilitat i llengua

Una cosa no treu l’altra, i tot i que a algú potser li pugui semblar contradictori, que jo sigui un partidari convençut de la Unió Europea i de l’euro no exclou que em manifesti també com a un ferm defensor dels països pobres i desendreçats del sud d’Europa. Des de Catalunya, que sense cap mena de dubte és la nació més europea de la península ibèrica, he viatjat sovint als països que els europeus rics i prepotents anomenen despectivament pigs: Espanya, Grècia, Itàlia i Portugal. Doncs bé, tot i el desordre del sud, tot i els nostres defectes específics, m’agraden més els països europeus del sud que els països endreçats i rics del nord dels Pirineus. Cal dir que ningú està exclòs de tenir defectes, tampoc la gent endreçada i rica; de defectes cadascú se sap els seus, però no tothom està disposat a reconèixer-los.

No pretenc negar que els països del centre i nord d’Europa no tinguin el seu atractiu, però per mi no és suficient com per considerar la possibilitat d’instal·lar-m’hi a viure. M’agrada anar-hi, és clar que sí, però sempre sabent que un cop enllestida la feina, les vacances o el que hi hagis anat a fer acabaràs tornant al sud. Si un dia m’hagués d’exiliar, cosa que no he descartat mai del tot, més que anar-me’n a Londres o Amsterdam optaria per instal·lar-me a, posem per cas, Porto o Florència. En quatre dies transformaria les meves pobres nocions de portuguès o italià en un coneixement acceptable de la llengua local, i en poc temps ja seria un portuense o un florentí més. Estic segur que m’hi adaptaria ràpid, tan segur com que em costaria molt adaptar-me a viure a, posem per cas, Estocolm o Cracòvia.

I ja que surt el tema recorrent de l’adaptabilitat lingüística acabaré aquestes reflexions sobre la mobilitat humana fent referència a les actituds lingüístiques de les persones que, pel motiu que sigui, es veuen obligades a canviar de lloc de residència. Continuen cridant-me l’atenció els immigrants que porten mig segle a Catalunya i, quan t’hi adreces amb un bon dia, es veuen incapaços de contestar-te amb un bon dia. Les onades migratòries que hem tingut a Catalunya han portat aparellada una actitud lingüística molt tancada, amb totes les excepcions que calguin, que també n’hi ha i moltes, especialment fora de les grans conurbacions. Per no caure en el mateix error quan sóc a Nairobi saludo els meus interlocutors locals amb un asubuhi njema amb la mateixa naturalitat que a Sarrià dic bon dia i a Saragossa, on haig d’anar la setmana que ve, buenos días.

dijous, 19 febrer de 2015

Si us plau, parlem clar

Cal evitar sempre les possibles confusions derivades d’una incorrecta utilització del llenguatge. Sempre que es pugui caldria parlar clar, sense embuts, i dir les coses pel seu nom. Com deia aquell polític del franquisme, al pa, pa, i al vi, vi.

Un vell proverbi centralista portuguès diu que Portugal és Lisboa i la resta és paisatge. Però només cal conèixer, per exemple, la bonica ciutat de Porto per arribar a la conclusió que l’autor d’aquesta dita segurament no es va moure mai de Lisboa. Sigui com sigui, un proverbi només és un proverbi i encara que no reflecteixi la realitat tampoc fa mal a ningú. Deixem, doncs, els proverbis de banda i centrem-nos en realitats més tangibles i actuals.

Els líders dels dos grans partits polítics espanyols afirmen sense posar-se vermells que la presó permanent revisable no té res a veure amb la cadena perpètua, una pena que, per cert, està expressament prohibida per la Constitución Española que aquests personatges tant diuen defensar. Però no cal ser cap llumenera per concloure que amb aquesta perversió del llenguatge nomes pretenen enganyar el personal i fer-nos passar bou per bèstia grossa.

Als Estats Units d’Amèrica de la tortura en diuen ara enhanced interrogation techniques (E.I.T.), és a dir, tècniques reforçades d’interrogatori. Mireu, per més que s’esforcin a rebatejar-la, la tortura sempre és tortura, i aquesta és una paraula suficientment precisa com per no haver-ne d’inventar una altra per definir l’acció criminal que hi ha al darrere.

Estem permanentment rodejats de persones que no parlen clar, que diuen una cosa quan n’estan pensant una altra, i ara que s’acosten eleccions aquestes situacions encara s’incrementaran més. Penso que cal denunciar-ho, ni que només serveixi per fer posar vermell a qui utilitzant expressions ambigües o directament falses intenti abusar de la confiança de la gent. Cal que aquests personatges es vagin posant al descobert, que passin vergonya i que la gent els mostri el seu menyspreu.

dimarts, 17 febrer de 2015

Ribó, Burniol, Godó i tants d’altres també són casta

Siguem clars, la casta no només està formada pels dirigents polítics populars, socialistes, convergents, comunistes, etc. Així, podem posar uns exemples de personatges públics, ben diferents entre ells, que també formen part de la casta en el seu sentit més ampli. El Síndic de Greuges de Catalunya, el notari-tertulià i conseller de la Caixa, l’editor de La Vanguardia i tants d’altres són tan de la casta com ho poden ser Laetitia Casta (a la foto), aquesta actriu per motius obvis, o els polítics convencionals tan criticats pels politòlegs de Podemos els quals, per cert, quan toquin poder i càrrec, no seria gens estrany que també passessin a formar part d’aquest club tan exclusiu.

Deixant de banda les seves virtuts professionals i humanes, que ningú discuteix, Rafael Ribó, López Burniol, Javier Godó i tants d’altres són personatges que si bé, almenys oficialment, no es dediquen a la política partidista, estan perfectament instal·lats en el sistema que alguns es volen carregar. Ep, tot legal, faltaria més, però convé recordar-ho perquè de vegades, quan pontifiquen en públic, i ho fan sovint, sembla que la cosa de la casta no vagi també amb ells.

És molt possible que personatges com ells i d’altres això no s’ho hagin plantejat mai, i potser ara que els dos primers entren a la setantena i el tercer ja hi està instal·lat des de fa uns anys seria un bon moment per meditar-ho a fons. Fer de Síndic de Greuges o de conseller de La Caixa és tan casta com fer d’editor del diari més subvencionat de Catalunya. No estic demanant que es disculpin, ni molt menys, però sí que hi meditin una mica i que abans de carregar tan fàcilment contra la casta comptin fins a trenta-tres.

dilluns, 16 febrer de 2015

Canviar el pany del despatx

(Foto: El País)

Dimecres passat el secretari general de la federació socialista madrilenya, Tomás Gómez, va ser cessat fulminantment per la direcció federal del PSOE. No ha quedat gens clar el motiu del cessament però tot sembla indicar que en pocs dies se sabran més coses, i amb això no estic insinuant res sinó que només tracto de reflectir el que des de fa mesos diuen i escriuen persones molt més informades que jo. De moment el partit ha quedat en mans d’una comissió gestora encapçalada pels dirigents històrics del PSOE Rafael Simancas i Jaime Lissavetzky (a la foto).

Però si amb aquest canvi de cares, ni que sigui provisional, es volia donar una imatge de renovació del partit és evident que, presentant aquests personatges, l’equip de Pedro Sánchez no se n’ha sortit. Cal recordar que l’any 2003 Simancas va guanyar les eleccions madrilenyes però no va poder accedir a la presidència de la Comunidad de Madrid degut a aquell episodi tan fosc i poc edificant conegut com el tamayazo. Bé, el PSOE està en caiguda lliure, i aquest només és un pas més en la llarga llista de despropòsits a la que estem assistint des de fa temps. Per cert, si volem ser justos exactament el mateix diagnòstic el podríem aplicar a la franquícia catalana del PSOE que encapçala el senyor Iceta.

Hi ha militants socialistes que s’han posat les mans al cap perquè una de les primeres mesures que ha pres la comissió gestora ha estat canviar el pany del despatx del dirigent ara caigut en desgràcia. La soferta militància de base es va queixar sorollosament en considerar que la decisió de canviar el pany era una manera poc elegant de posar sobre la taula la manca de confiança en el polític defenestrat. Jo, en canvi, crec que han fet bé canviant el pany. Primer, perquè sense entrar en el fons dels motius del cessament, aquell despatx no és de la persona cessada sinó del partit. Però és que, a més a més, si de confiança en el polític defenestrat la direcció federal no en té cap ni una, a què vindria intentar dissimular-ho?

divendres, 13 febrer de 2015

Fer anys

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de febrer de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.690 de La Veu de l'Anoia)

Potser algú pensarà que posant-ho negre sobre blanc demostro ser massa agosarat, però m’atreveixo a afirmar que, ho proclami un en veu alta o s’ho guardi exclusivament per a ell, fer anys agrada gairebé a tothom. Una altra cosa és si a tothom li agrada celebrar els seus aniversaris d’una manera tradicional, és a dir, bufant les espelmetes del pastís. A mi, per posar un exemple ben proper, això de bufar les espelmetes és una d’aquelles coses que a mesura que m’he anat fent gran ha deixat d’interessar-me. Vaja, no em fa cap vergonya admetre-ho; ara, haver de bufar les espelmetes em fa més aviat nosa i, por poc que pugui, intento estalviar-m’ho.

Però, repeteixo, no és que em desagradi fer anys, no és pas això, però cada vegada em ve més costa amunt protagonitzar el numeret d’escoltar la cançoneta de rigor i després haver de bufar les espelmetes davant de tothom, i tota la parafernàlia festiva que envolta l’acte. M’imagino que es deu tractar d’un clàssic signe de timidesa, o tal vegada no. Potser en els que tenim aquesta actitud antibufera s’hi haurien de buscar lectures clíniques més profundes. Quan el vegi ho preguntaré a un amic meu que és psiquiatre, a veure què me’n diu.

A més a més, en bufar les espelmetes hi ha el risc que si el pastís no està ben protegit amb paper de plata, la cera caigui on no hauria de caure, i el pastís quedi contaminat. I això per no parlar d’un risc afegit, que quan intentes apagar totes les espelmetes d’una sola bufada barrejat amb la bufera se t’escapi involuntàriament una mica d’element líquid. Els que hi entenen diuen que s’ha de fer així, s’han d’apagar totes les espelmetes d’una sola bufada, però això comporta uns riscos. Però per bufar tampoc renyirem, si s’ha de bufar es bufa, i tampoc és cap drama.

Fa poc va ser el meu aniversari i, com que era fora, em vaig estalviar de bufar les espelmetes. Em van regalar un paraigua exactament igual que el que no fa gaire em vaig deixar oblidat en un teatre i no vaig poder recuperar quan hi vaig tornar l’endemà. Vaig pensar que segurament algú el devia necessitar més que jo. Però jo el necessitava de debò, és un paraigua plegable que va molt bé per anar de viatge, ocupa poc lloc a l’equipatge de mà però, un cop desplegat, obtens un diàmetre de protecció més que suficient per quedar perfectament a cobert de la pluja.

Dilluns celebrarà noranta anys un tio meu, i aquest aniversari tan rodó m’ha donat la idea d’escriure aquestes reflexions en homenatge als que fan anys. Moltes felicitats, Josep!

dijous, 12 febrer de 2015

De què serveix un programa electoral?

Dimarts, sota la presidència pel Regidor del Districte Sr. Joan Puigdollers, de CiU, es va celebrar a Barcelona el Consell de Barri de Sarrià. Entre els temes tractats hi havia un punt del programa electoral del partit polític que governa la ciutat de Barcelona, CiU, que deia, textualment, el següent: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”.

Però aquest compromís tan inequívoc ja ens el presentaven molt aigualit en el full de l’Ordre del Dia que ens van entregar en començar l’acte. Deia, textualment, el següent: “Recuperació simbòlica del Monestir de Pedralbes per a Sarrià; ...”. És a dir, el que segons el programa electoral havia de ser el retorn del Monestir de Pedralbes a Sarrià ja s’havia rebaixat a una simple recuperació simbòlica que, als efectes pràctics, no vol dir res.

Seria sobrer iniciar ara una discussió semàntica entre aquests dos conceptes perquè, dissortadament, ja d’entrada se’ns va informar que aquell compromís electoral no es compliria, tampoc en la forma aigualida que se’ns presentava dimarts. Després de marejar la perdiu amb els sarrianencs durant gairebé quatre anys, des de l’ajuntament es reconeixia públicament, per primera vegada, que la promesa de CiU de restituir Pedralbes a Sarrià es considerava ja un incompliment electoral.

La gent de Sarrià tindrà el criteri suficient per decidir a qui dóna el seu vot el proper mes de maig i, com no podria ser d’altra manera, tindrà també en compte aquest clar trencament del contracte. Perquè cal recordar que un programa electoral és exactament això, un contracte entre dues parts: jo et prometo si tu em votes, vota'm i faré això i allò. Una de les parts (CiU i l’alcalde Trias), admet ara que no complirà el seu compromís electoral. Dimarts el regidor Puigdollers va tancar el debat de manera autoritària, com volent dir que les coses són com són i no se’n parli més. El ciutadà s’hauria d’anar mentalitzant, però, que un programa electoral no és un paper mullat per cobrir l’expedient, i que els polítics que no compleixen el seu programa haurien de ser castigats a les urnes. D'aquí a tres mesos, amb el recompte de vots, tindrem la resposta.

dimecres, 11 febrer de 2015

Devaluació de l’euro

No fa gaire una universitària amb carrera de lletres, molt d’esquerres i molt alternativa, em va sentir com canviava impressions amb un conegut meu sobre les cotitzacions de les divises i, més concretament, sobre la devaluació de l’euro respecte al dòlar, i la influència que aquests canvis tenen en el nostre dia a dia. Com que ens coneixem, quan el meu interlocutor va marxar ella es va acostar a la meva taula i em va retreure de bon rotllo que els neoliberals com jo (en dec fer la pinta, tot i que jo no m’he definit mai així) sempre parlem d’aquestes coses i no dels problemes reals de la gent del carrer. Vull aclarir que per Barcelona jo gairebé sempre em moc a peu, però pel que es veu no dec arribar a la categoria de la gent del carrer. Sigui com sigui, com que no em podia entretenir vaig sortir del pas dient-li que n’escriuria unes reflexions al blog. Aquestes.

El canvi euro/dòlar ha passat en sis anys d’1,60 a gairebé 1,10. Avui, per comprar un euro un ciutadà americà només necessita un dòlar i 10 centaus, mentre que l’any 2008 necessitava un dòlar i 60 centaus, és a dir, un 45 per cent més que ara. Si fa sis anys aquest americà viatjava a Europa i s’allotjava, posem per cas, en un hotel de 150 euros la nit, llavors havia de pagar l’equivalent de 240 dòlars mentre que ara la mateixa habitació només li costa 165 dòlars. Resumint, com que pels nord-americans viatjar a Europa ara els surt bastant més barat que abans, la lògica ens diu que el turisme provinent dels Estats Units amb destinació a Europa augmentarà, amb tot el que de positiu això comporta, especialment en un país turístic com el nostre.

Imaginem-nos que fa sis anys una cadena americana de sabateries comprava sabates made in Spain a 31 euros, i les posava a la venda al preu equivalent en la seva divisa, és a dir, a 50 dòlars el parell. Ara, pel mateix parell de sabates de 50 dòlars el fabricant europeu n’obté 45 euros. I encara que venedor i comprador es parteixin la diferencia derivada del canvi de divises, és a dir, que el fabricant europeu les vengués al client americà a 38 euros, una pràctica que no resulta inhabitual en èpoques de fortes oscil·lacions de les divises, tant el fabricant europeu com el comerciant americà millorarien els seus marges i tots dos hi sortirien guanyant. Fins i tot hi hauria marge per reduir el preu de venta al públic a menys de 50 dòlars. Conclusió: als exportadors europeus vendre ara als Estats Units els resulta més fàcil que abans.

Naturalment que no tothom hi surt guanyant, si uns guanyen n’hi ha d’haver uns altres que en surtin perjudicats, ja que el diner circulant sempre és el mateix, nomes va canviant de butxaca. Així, pels europeus, viatjar ara els Estats Units ens resulta bastant més car que fa sis anys. Un altre exemple: als exportadors de cotxes americans ara els és molt més difícil vendre a Europa. Explico tot això, que no deixen de ser obvietats, perquè la noia que deia al principi, quan ens vam acomiadar, encara insistia que tot això de les divises no tenia cap influència en el dia a dia del ciutadà normal. I tant que en té! Només considerant el factor divisa, omplir el dipòsit de gasolina és avui un trenta per cent més barat que fa sis anys.

dilluns, 9 febrer de 2015

Article censurat per La Vanguardia

¡Sí al museo militar!, per Albert Sánchez Piñol

El señor Ricardo Álvarez-Espejo, teniente general del ejército, ha propuesto recientemente que se cree un Museo Militar en Barcelona, objetivo que considera “ambicioso e irrenunciable”. Nuestra opinión es que ya era hora que el ejército hiciera una propuesta que pudiera ser muy acogida por la sociedad catalana. Estamos seguros de que el señor Álvarez-Espejo se dejará asesorar, en una amable colaboración entre las fuerzas armadas y mundo civil.

Para empezar sería muy interesante que el Museo Militar dedicara una galería a las masacres que el ejército ha cometido históricamente contra la población civil catalana. Por ejemplo, escogiendo una entre tantas, los hechos de Cambrils de 1640, cuando después de un breve asedio la plaza se rinde a las tropas castellanas. Incumpliendo todos los pactos, el ejército masacró a más de setecientos cambrilenses.

Muy apropiada y visual sería una sección que se titulara: “Bombas sobre Barcelona”, donde se detallaran todos los bombardeos que el ejército español, y sus aliados, han perpetrado históricamente contra la capital catalana. Difícilmente encontraríamos otro caso de una urbe bombardeada tantas veces, y tan salvajemente, por el mismo ejército que supuestamente tenía que defenderla. Digo que sería una sección muy visual porque se podrían incluir croquis y gráficos de la devastación urbana y humana, así como modelos de los proyectiles empleados, que incluirían desde la arcaica balística del siglo XVII hasta las modernas bombas de fragmentación de la guerra civil española.

Otro apartado lo merecerían los enfermos de psicopatía que se han enfundado el uniforme militar y han recalado en Catalunya. Como por ejemplo Charles de Espagnac (1775-1839), un francés expulsado de su país, por reaccionario, pero que hizo carrera en el ejército español. Su demencia lo llevó a prohibir las barretinas, el pelo largo en los hombres y las trenzas en las mujeres. Le gustaba bailar bajo la horca, entre los pies de los cadáveres que había mandado colgar, borracho por una combinación de ron y aguardiente. Fernando VII siempre lo defendió: “Está loco, pero para estas cosas no hay otro”.

Una temática indispensable para cualquier Museo Militar que se precie sería la de los gobernadores militares y su relación con Catalunya. Recordemos la famosa frase del general Espartero. “Hay que bombardear Barcelona cada 50 años para mantenerla a raya”. Menos célebre es el capitán general Juan Zapatero y Navas, conocido por sus propias tropas como el general Cuatro Tiros. Y con razón. Su frase preferida era: “Yo sé cómo se arregla; a ese, ‘cuatro tiros’; a ese otro, igual. Cuatro tiros y se acabó el problema”. Los civiles catalanes, en cambio, preferían denominarlo el Vampiro por su afición a los fusilamientos indiscriminados. En cierta ocasión ajustició a un pobre chico jorobado, escogido al azar. ¿El motivo? Que según algunos delatores en la última revuelta obrera había participado un chico jorobado.

El general Severiano Martínez Anido no desmerecía a sus predecesores: en 1920, como gobernador militar de Barcelona, se enfrentó con el gobernador civil Carlos Bas, a quien acusaba de “blando”. Anido le exigió que le dejara fusilar a “gente como Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, los hermanos Ulled, y otros”. En sus memorias Bas narra el diálogo. Bas: “Señor gobernador militar, soy el gobernador civil, no un asesino”. Anido: “No es cuestión de asesinar sino de ejecutar. No emplee usted palabras malsonantes”.

Y puesto que nos referimos a “palabras malsonantes”, también se podría dedicar una sección del museo a la temática “La prensa militar y Catalunya”. En las hemerotecas hay centenares y centenares de artículos del siguiente estilo, publicado en La Correspondencia Militar, el 13 de diciembre de 1907: “El problema catalán no se resuelve, por la libertad, sino con la restricción; no con paliativos y pactos, sino por el hierro y por el fuego”.

¡Qué gran fortuna que hoy en día el ejército español ya no practique las “palabras malsonantes”, que sólo sean materia de memoria y de museo! Esto es loable y es cierto. Tan cierto como que el pasado mes de noviembre publicamos el artículo “¡Un paso al frente!”, en el que describíamos el caso de un militar en activo, el teniente Luis Gonzalo Segura, a quien la fiscalía militar le ha abierto un expediente que podría acabar con la solicitud de seis años de prisión. ¿El delito? Ser el autor de una obra de ficción, concretamente una novela, donde se describen unas fuerzas armadas en las que reina el nepotismo y la corrupción a gran escala. Cuesta de creer, así que lo repito: en pleno siglo XXI la jurisdicción militar española puede pedir una pena de seis años de prisión por escribir una novela.

Precisemos, para acabar, que el mismo señor Álvarez-Espejo, que ahora nos regala la afortunada iniciativa del Museo Militar, publicó inmediatamente un artículo de réplica en este diario, titulado “Otro paso al frente”, una réplica extraordinariamente peculiar, por cierto, puesto que en todo su artículo no mencionaba ni una sola vez el motivo de réplica: es decir, el teniente Segura y su caso.

Cuando escribo estas líneas, el teniente Segura vuelve a estar bajo arresto

(Aquest article ha estat copiat d'aquí)

diumenge, 8 febrer de 2015

Qui és el delinqüent?

Divendres dos diaris molt afins al govern espanyol i, per tant, gens afins al partit Podemos, van publicar una informació sobre una declaració fiscal complementària voluntària que Juan Carlos Monedero, número tres de la cúpula de Podemos, havia presentat poc abans a la Agencia Tributaria espanyola. Pel tipus de detalls que aquests dos diaris, El Mundo i La Vanguardia, van publicar, es pot deduir que l’origen de la filtració només podia ser de les pròpies autoritats fiscals espanyoles. Això no és una opinió sinó el relat d’un fet molt concret, i qui tingui dubtes només ha de consultar les versions en paper de divendres passat dels dos diaris esmentats.

Cal recordar que presentar a hisenda una declaració complementària no pressuposa que hi hagi delicte fiscal. Els motius que et porten a presentar una complementària poden ser diversos. Un pot canviar de criteri sobre determinats aspectes de la seva tributació i, mitjançant una complementària, pot dir a hisenda que donde dije Digo, digo Diego. La presentes, pagues el que toca, si és que toca pagar, i llestos. Hi ha molta normativa oficial que és interpretable, i a l’hora de valorar determinats comportaments fiscals fins i tot des de la pròpia inspecció d’hisenda et pots trobar amb criteris radicalment oposats d’una oficina a una altra.

En canvi, el que segur que no és interpretable és que filtrar dades d’un contribuent a la premsa, que és d’això del que estem parlant, és un delicte clarament tipificat en la Llei de Protecció de Dades. Per tant, si en aquest cas es busca un delinqüent aquest es troba a la seu del Ministerio de Hacienda. No estic insinuant que el delinqüent sigui el nostre molt estimat ministro Montoro, perquè això ho ignoro. Però si la decisió política de filtrar determinades dades a la premsa no ha estat directament seva, només es pot haver pres en el seu entorn més proper.

No només no sóc un votant potencial de Podemos sinó que estic a les antípodes de molts dels seus plantejaments polítics i econòmics. Però les coses són com són i les informacions en contra del nou partit polític espanyol no és poden manipular d’una manera tan barroera i tramposa com ho estan fent el govern espanyol i els mitjans de comunicació que li són afins, que són la gran majoria. Segurament a Monedero se li poden retreure moltes coses, però el que és segur és que en aquest afer Monedero no és el delinqüent.

dijous, 5 febrer de 2015

La incompetència és políticament transversal

(Conductors atrapats ahir al Túnel del Bruc. Foto: La Vanguardia)

Ahir va nevar a molts indrets de Catalunya, fins i tot a Barcelona. Però que nevi a principis de febrer entra dintre de la normalitat. Jo havia d’anar a la comarca de l’Anoia i vaig sortir de casa poc després de les set del matí. En arribar al nus de Can Carelleu, a l’entrada 9 de la Ronda de Dalt, vaig observar que hi havia aparcat un flamant vehicle llevaneus junt amb una dotació policial. A aquella hora només queien unes volves d’aiguaneu però almenys en aquella zona no quallaven, i encara era massa fosc per poder veure si Collserola ja estava emblanquinada. Vaig observar, però, que alguns cotxes que entraven a Barcelona portaven un bon tou de neu a sobre. Vaig pensar: “aquesta vegada sí, aquesta vegada les nostres autoritats estan preparades per afrontar correctament el problema”, alhora que em venien al cap altres episodis de neu que vam haver de patir sota una gestió pública que, per dir-ho suaument, podríem qualificar de manifestament millorable, tant amb consellers de l’època del tripartit com d’èpoques pujolianes.

Anava escoltant la ràdio perquè volia estar ben informat de l’estat de les carreteres per on havia de passar, i anava canviant de CatRàdio a RAC1. Quan la senyora Terribas començava un d’aquells comentaris propis de pàrvuls que tant li agraden em passava al senyor Basté, i així m’anava assabentant de l’estat de les carreteres. Aviat van connectar amb conductors atrapats a El Bruc, per on havia de passar jo. Explicaven que l’autovia no estava tallada però la realitat és que des de feia més d’una hora el trànsit estava completament aturat per la neu. Aquelles persones òbviament no es queixaven de la nevada, que no deixa de ser un imponderable. Criticaven, però, la manca de previsió dels mossos, que en comptes de desviar el trànsit a Martorell, Esparreguera o Abrera, evitant així que els vehicles seguissin per una carretera que pocs quilòmetres més endavant estava impracticable, deixaven passar a tothom.

En escoltar-ho vaig decidir fer mitja volta i tornar cap a Sarrià. Ignoro quina valoració es farà de la gestió del conseller Espadaler, però jo ahir, escoltant aquells conductors atrapats a El Bruc, no vaig poder evitar que em vingués al cap la gestió del conseller Saura. Ahir vaig treure una conclusió: la incompetència, com el moviment independentista, també és políticament transversal.

dimarts, 3 febrer de 2015

Obvietats

Hi ha qui té una tendència malaltissa a agafar-se-la sempre amb paper de fumar, toqui o no toqui. Hi ha catalans, i també no catalans, que tenen la pell molt fina i s’escandalitzen per qualsevol cosa, fins i tot davant de pures obvietats. És obvi que només pot ser català un cava elaborat a Catalunya, i és obvi també que un cava elaborat a Requena (València) no està elaborat a Catalunya. Conclusió lògica i irrebatible: el cava que fan a Requena no és un cava català. I tot això deixant al marge la qualitat del producte, perquè com que no m’agrada cap beguda que porti bombolletes incorporades no estic en situació de valorar-la. Però intueixo que, com diuen a Mallorca, per tot hi ha de tot. No hi ha cap estudi seriós que digui que tot el cava elaborat a Catalunya sigui necessàriament bo, i el que es fa a fora, dolent. Llavors, davant d’aquestes obvietats, alguns ens preguntem per què alguns catalans de la ceba es posen les mans al cap davant d’una simple campanya de màrqueting que pretén vendre a Catalunya “cava no catalán”. Si ens volguessin fer passar gat per llebre i ens oferissin un cava no català com si fos cava català encara es podria entendre perquè estaríem davant d’un frau. Però si quan t’ofereixen aquell producte ja t’avisen que allò no és un cava català, i per evitar qualsevol malentès fins i tot utilitzen com a argument de venda una bandera que és la que és, i no és precisament la senyera, llavors ja no queda cap espai pel dubte. A què ve, doncs, tant rebombori a les xarxes?

dilluns, 2 febrer de 2015

Tic-tac, tic-tac

(Foto: 20minutos.es)

Dissabte, a la Puerta del Sol de la capital de l’estat i carrers adjacents es van concentrar milers de simpatitzants de Podemos, mentre els líders dels partits rivals (PP i PSOE) van preferir marxar de Madrid, no fos cas que algú amb bon olfacte periodístic hagués tingut la temptació de comparar audiències. Així, Mariano Rajoy @ Vengo A Darte Las Gracias va anar a Barcelona, mentre que Pedro Sánchez @ El repudiao va escollir València. Tant l’un com l’altre es van reunir també amb les seves respectives parròquies polítiques, però no al carrer com Pablo Iglesias i el seu equip de politòlegs sinó en recintes tancats. Dissabte no hi havia, per tant, comparació possible.

Darrerament el discurs de Podemos només fa referència al PP, com si fos el seu únic adversari, alhora que ignora el PSOE, com si no existís. I mentre els dirigents populares s’enfurismen amb aquesta referència constant de Podemos en contra d’ells, els dirigents socialistes estan preocupadíssims per no ser mereixedors de l’atenció del nou partit, amb un resultat ben conegut: tant el PP com el PSOE no paren de parlar de Podemos. No tinc idea sobre qui guanyarà les properes eleccions, però amb l’estratègia política de Podemos una cosa està quedant clara: en pocs mesos tant el PP com el PSOE han situat aquest partit com l’adversari a batre, i només aquest fet ja és un gran triomf dels nouvinguts a la política espanyola. La campanya electoral dels politòlegs de Podemos l’estan fent els seus propis adversaris, però aquests semblen no adonar-se’n.

divendres, 30 gener de 2015

Un vodevil sense cap gràcia

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de gener de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.688 de La Veu de l'Anoia)

La setmana passada Mas i Junqueras van arribar a una entesa per a la convocatòria d’eleccions el proper 27 de setembre, i en les seves intervencions posteriors tots dos van començar demanant disculpes. Avui em centraré en els motius d’aquestes disculpes, és a dir, en el que ha passat en el període que va de la consulta ciutadana del 9N a l’acord assolit ara. Està molt estesa l’opinió que no ens hem agradat, que aquest episodi és per oblidar-lo. A veure, no estem parlant d’uns passavolants, Mas i Junqueras són els principals líders polítics de Catalunya. Però si ens basem en les declaracions públiques que han fet en els últims dos mesos, amb uns pobres arguments polítics o, si més no, poc coherents, només es pot concloure que tot plegat ha esdevingut un vodevil sense cap gràcia. Només en una cosa coincidien Mas i Junqueras: les seves estratègies polítiques semblaven tenir com a únic objectiu afeblir l’adversari, oblidant que l’adversari era i és, a la vegada, el soci imprescindible.

Al marge que sobre l’objectiu d’una Catalunya independent semblen anar d’acord, sovint tendim a oblidar que Mas i Junqueras són adversaris polítics, amb models de societat molt diferents. Així, segur que en aquesta negociació hi ha molta lletra petita, i té tot el sentit que n’hi hagi. Fins i tot hem d’estar disposats a admetre que potser encara no és el moment de fer-la pública. Però d’aquí a comunicar-se entre ells via SMS o Twitter, a la vista de tothom, ho trobo d’un infantilisme que frega la frivolitat. Els catalans que durant aquests mesos van arribar a la conclusió que la política catalana semblava estar en mans de persones irresponsables estaven carregats de raó.

Els ultimàtums públics són a les antípodes del que se suposa que ha de ser una negociació mínimament seriosa entre dos socis. Així, costa d’entendre que Junqueras tractés d’imposar a Mas una data per convocar les eleccions. També es fa difícil d’entendre que Mas s’hagi fet tan pesat amb la llista unitària, o de país, o transversal, o del president o com la vulguem anomenar. No calia ser un gran expert en política per concloure que l’exigència d’una llista única independentista estava condemnada al fracàs. Sortosament Mas ho va acabar entenent. Doncs bé, arribats a aquest punt encara resulta més increïble que el president pretengués condicionar com s’havia de configurar la llista electoral del seu contrincant. Això ja va ser el súmmum dels despropòsits d’un període polític tan esperpèntic que a ningú convé que es repeteixi.

dimecres, 28 gener de 2015

Intrusos amb afany de protagonisme

Hi ha persones que a casa seva o a la feina no deuen tenir ningú que se les escolti, i quan veuen la mínima oportunitat de ser escoltades no només l’aprofiten, que fins aquí no hi hauria res a dir, sinó que, en busca d’un protagonisme que no els pertoca, abusen de la paciència de la gent que els envolta. Parlo d’aquells que en un acte que està pensat perquè tot el protagonisme recaigui en una determinada persona fan el que poden i més per intentar apropiar-se ells mateixos d’una part d’aquest protagonisme.

Amb un exemple s’entendrà millor. Dilluns al vespre, a la llibreria +Bernat de Barcelona, l’escriptor Gregorio Morán presentava el seu últim llibre, El cura i los mandarines. No hi vaig anar per l’obra en sí mateixa, que segurament no llegiré. Només l’he fullejat, es tracta d’un llibre molt llarg i, pel que m’ha dit algú que ja l’ha llegit, bastant farragós. Hi vaig anar només per escoltar l’autor, un escriptor molt interessant, un intel·lectual de pensament lliure. Fa molts anys que a La Vanguardia dels dissabtes no em perdo mai les seves sabatinas intempestivas tot i que, naturalment, no sempre coincideixo amb les seves tesis.

Morán va explicar moltes anècdotes, i no només referides a la complicada publicació del seu llibre sinó també a altres episodis de la seva vida com a escriptor. L’obra que presentava era un encàrrec de Planeta que els editors, a l’hora de publicar-la, van pretendre censurar, i com que l’autor s’hi va negar en rodó es va donar per trencat el contracte. Finalment Morán va trobar una editorial petita que li publiqués el llibre, i dilluns en va fer la presentació. La seva va ser una intervenció interessant i amena, i en algun moment fins i tot divertida, i això ja és difícil tractant-se d’una persona que sempre dóna la sensació d’estar emprenyada amb tothom.

En el torn de preguntes es va tornar a evidenciar que hi ha persones que quan agafen un micròfon sembla que només els importi el que diuen elles. S’escolten massa, sovint amb la veu engolada, com volent donar lliçons a l’audiència. Algunes fins i tot es permeten la llicència de començar la seva intervenció tot dient que a l’autor no li faran cap pregunta, que només faran unes reflexions personals en veu alta. En el seu afany d'un protagonisme immerescut obliden que ningú ha anat a la +Bernat a escoltar les seves tesis sinó a escoltar el senyor Morán. Però quan veus que després de perpetrar la seva llarga reflexió sense pregunta i l’autor del llibre respon amb un comentari que no va massa més enllà de la pura cortesia, quan veus que l’intrús torna a agafar el micròfon per puntualitzar no sé què, és quan veus clar que has de marxar. I això és el que uns quants vam fer dilluns al vespre. Una pena, Gregorio Morán no s’ho mereixia, però tota paciència té un límit.

dilluns, 26 gener de 2015

Desigualtat

(Foto: Tuca Vieira)

Més que de pobres i rics el problema que té la nostra societat és de desigualtat. Així, en una societat on tothom fos pobre, sense rics per poder comparar, el problema de la desigualtat no existiria, de la mateixa manera que si hi hagués una societat on tothom fos ric tampoc hi hauria desigualtat. La desigualtat només es posa de manifest com a conseqüència de comparar dues realitats ben diferenciades.

Per entendre més gràficament la desigualtat només cal observar la foto reproduïda a dalt. A la dreta, Morumbi, el barri més ric de la ciutat de Sao Paulo. A l’esquerra, la Favela Paraisópolis. Els dos barris estan geogràficament a tocar l’un de l’altre, només un mur els separa. Però pretendre que només els separa un mur és fer un reduccionisme absurd. Hi ha tot un món que separa els habitants d’aquests dos barris. Això és la desigualtat.

Ahir, a Grècia, Syriza va guanyar les eleccions amb autoritat. La causa principal de l’èxit electoral d’Alexis Tsipras és la creixent desigualtat de la societat grega, la desigualtat que hi ha entre, per una banda, una classe alta molt escassa però que cada dia és més rica i, per l’altra, l’amplia majoria de la societat grega, que cada dia és més pobre. L’èxit de Syriza és, en bona mesura, la conseqüència d’aquesta desigualtat. A Espanya, i també a Catalunya, dos països que, dissortadament, van pel mateix camí, n’hauríem de prendre bona nota.

divendres, 23 gener de 2015

L'Oasis a Sarrià

Avui parlaré d’un restaurant que vaig conèixer ahir. L'Oasis a Sarrià ja fa un any que el van obrir, però en desconeixia la seva existència. Per què? Doncs perquè l'establiment està situat en un carrer d’aquells per on no s'hi acostuma a passar (Bonaplata 45), ja que la gent acostuma a passar pel carrer paral·lel del costat (Major de Sarrià). És a dir, no s'hi passa, hi has d'anar expressament. És un bar-restaurant però no només és un lloc per anar a esmorzar, a dinar o a sopar. A sopar d’hora, això sí, perquè entre setmana hi has de ser abans de les vuit ja que tanquen a les nou (divendres i dissabte tanquen una hora més tard). És també una botiga on s'hi pot comprar menjar per emportar així com els productes originals que utilitzen al restaurant com ara formatges, pasta, pa, espècies, oli, vins, etc. No hi busqueu cap sofisticació, és un lloc molt senzill, sense luxes, però la parella que porta el negoci fa que t’hi trobis la mar de bé. Ell és francès, ella catalana. El local ofereix una qualitat remarcable combinada amb molta amabilitat. I els preus? Assequibles a totes les butxaques. Dient que, amb el menú del dia, per 20€ hi dinen dues persones ja està tot dit. També tenen carta, és clar. Cuina innovadora i de fusió del mitjà-orient, d'Itàlia, de França, d’Hongria... Resumint, tenint en compte les característiques explicades abans, és un lloc del tot recomanable. Alguna pega? Posats a buscar tres peus al gat la pàgina web encara no té versió en català, però segur que tot arribarà.

dijous, 22 gener de 2015

Espanya: tots contra un

(Dibuix: El Mundo)

Primer t’ignoraran, després se’n riuran de tu i, per últim, t’atacaran. Llavors hauràs guanyat (Gandhi). Aquesta frase ens va molt bé per entendre la reacció que, sobre el fenomen Podemos, han tingut i tenen els partits que han governat l’Espanya suposadament democràtica, és a dir, els dos partits que s’han alternat en el govern de l'estat a partir de la mort de Franco. Un incís: els lectors habituals d’aquest blog no ignoren que sobre si Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts sempre hi poso un interrogant, i d’aquí l’adverbi suposadament. Però com que d’això ja en parlo sovint, per no cansar el lector avui no m’hi estendré.

Superada definitivament la primera fase (primer t’ignoraran) els coneguts com a partits de la casta -una definició que no m’acaba de convèncer- es troben ara entre la segona fase (després se’n riuran de tu) i la tercera (i, per últim, t’atacaran). Diguem-ho clar, per poc que un s’hi fixi cada dia que passa hi ha menys dubtes que el fenomen Podemos acabarà capgirant de cap a peus la manera de fer política a Espanya. Quan els problemes es deixen podrir com s’han deixat podrir, i quan davant de la corrupció generalitzada l’única reacció dels dirigents polítics ha sigut mirar cap a una altra banda, estava cantat que tard o d’hora la gent acabaria esclatant. I això és exactament el que reflecteixen les excel·lents perspectives electorals del fenomen Podemos.

Tot i que els costa reconèixer-ho obertament, els dirigents dels partits de la casta comencen a estar molt preocupats amb Podemos. I fan bé d’estar-ho perquè, si no es preocupessin, només demostrarien que encara són més ineptes del que semblava. El dibuix reproduït a dalt reflecteix una mena de coalició de facto anti Podemos que fins no fa gaire semblava mig embastada pels dos principals partits polítics espanyols. Ara, però, em temo que aquesta coalició ja no seria suficient per aturar el fenomen. Si diumenge a Grècia guanya Syriza i Alexis Tsipras esdevé el nou primer ministre, PP i PSOE ja es poden anar preparant per a assistir més aviat que tard a un fenomen similar a Espanya. I des de la meva gens amagada aversió política a Podemos, no em fa res admetre que PP i PSOE s’ho tindran ben merescut!

dimecres, 21 gener de 2015

Jo ja he signat, tu encara hi ets a temps

(Foto: RTVE)

MANIFEST DE SUPORT AL JUTGE SANTIAGO VIDAL

Els/les sota signants, expressen el seu suport i reconeixement a Santiago Vidal, per la llarga i exemplar trajectòria professional com a magistrat dels jutjats i tribunals a Catalunya i al servei de la ciutadania.

Es per això que es dirigeixen al Consejo General del Poder Judicial per tal d’exigir el tancament i arxiu de l’expedient disciplinari que es segueix contra ell, com a represàlia per la seva contribució publica, al marge de la seva activitat professional i en l’exercici del dret a la llibertat d’expressió, en el moviment sobiranista de Catalunya.

Exigim que els membres del Consejo General del Poder Judicial creguin en una societat democràtica on cap persona pot veure’s perseguida i sancionada per les seves idees, i per tant, abandonin la via de l’expedient disciplinari contra el Magistrat Santiago Vidal.

Signatura de suport a 
suportaljutgevidal(arrova)gmail(punt)com

dilluns, 19 gener de 2015

Sánchez gairebé ja és Rajoy

(Foto: ABC)

Mariano Rajoy pot estar ben tranquil, que si hagués de traspassar les eines de manar al socialista Pedro Sánchez les deixaria en bones mans, si més no en el que fa referència a la complicadíssima carpeta catalana. En el fons, el problema de Sánchez és el mateix que té Rajoy, i és que no volen admetre que, en democràcia, un contenciós polític com el conflicte català només es pot resoldre votant. Votant a Catalunya, és clar. Si parlem en termes de democràcia no hi ha cap altra manera de resoldre’l.

Sánchez va ser la setmana passada a Washington on, per cert, es va perdre i no va arribar a l’hora convinguda a la George Mason University, on se l’esperava, reforçant la imatge de país poc seriós que d’Espanya es té a l’estranger. Però bé, incompareixences al marge, durant l'estada a Washington la seva gran aportació al contenciós Catalunya vs. Espanya va ser aquesta: “Ja n’hi ha prou; vagi-se’n, senyor Mas”, oblidant-se, però, d’un petit detall, i és que Mas és el president de Catalunya com a resultat d’haver guanyat les eleccions. Apunta maneres democràtiques el socialista Sánchez!

Sánchez parla d’un federalisme i tal, però ell sap perfectament que el federalisme que predica ni se’l creu ell ni el demana ningú. Ni a Espanya ni a Catalunya. A veure, Iceta i Herrera potser sí, però només són dos. Per tant, als efectes pràctics Sánchez gairebé ja és Rajoy. Però si en comptes de Sánchez les eleccions les guanyés Podemos Rajoy tampoc s’hauria de preocupar, perquè sobre la carpeta catalana Pablo Iglesias també gairebé ja és Rajoy. I és que sobre la sacrosanta unidad de la Patria tots els partits d’obediència estatal pensen exactament igual, com també coincidien a finals de segle XIX, poc abans de perdre Cuba i Filipines. No n'aprendran mai.

divendres, 16 gener de 2015

Independentisme i marxandatge

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 de gener de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.686 de La Veu de l'Anoia)

No em considero un patriota, ni tan sols un nacionalista, ni em sento representat per altres ismes nostrats que d’un temps ençà apareixen cada dia als mitjans. Sóc conscient que pel fet d’admetre-ho públicament corro el risc que la meva actitud, vista des del catalanisme més gestual, sigui considerada poc políticament correcta. Però el fet és que em considero català i punt. D’espanyol no me’n sento pas, tot i que cada any liquido fiscalment amb la hisenda espanyola, i per viatjar utilitzo un passaport espanyol. En altres paraules, la meva relació amb Espanya es limita a uns quants paperots i molta burocràcia, però sense el més mínim sentiment de pertinença emocional.

Tan sols em considero català. Naturalment que ni que només sigui per la meva localització geogràfica també sóc sarrianenc, barceloní i europeu, però sovint explico que de totes aquestes adscripcions diguem-ne geogràfiques no me’n puc sentir orgullós, bàsicament perquè no he fet cap mèrit per assolir-les. He nascut i visc en un lloc determinat però, francament, d’orgull, cap ni un. Les banderes no em diuen res, i no tinc cap interès per les sardanes. Dels castellers em fa patir la canalla que puja a dalt de tot sense ser conscients del risc que corren, però és un espectacle que no em genera cap emoció nacional.

No em sé l’himne nacional tot i que, quan sona, si ho fa la gent que tinc al voltant també acostumo a posar-me dret en senyal de respecte, ni que només sigui pel que aquella música pot representar per als altres. No m’he posat mai les samarretes grogues de les mobilitzacions dels últims anys. No m’agraden els uniformes, de cap mena, tampoc els que groguegen. Utilitzo un cotxe que no porta enganxat cap lema nostrat. Fa poc en vaig veure un que deia “Sóc català! Passa res?”. Així, tal qual, i la senyora que el portava semblava la mar de satisfeta.

A ulls de qui només mesura els símbols externs pot semblar que practico un catalanisme light, un catalanisme que no té necessitat d’ajudar-se de cap simbolisme. Un catalanisme que tot i que de portes enfora gairebé no es nota, el dia que s’hagi d’anar a votar entre independència sí o no segur que hi aniré, i tinc claríssim que votaré que sí. Votaré encara que hagi de venir de molt lluny, plogui, nevi o faci sol. I si tots els de la samarreta groga, els de l’estelada, els del ruc català, els que porten calcomanies al cotxe i, en definitiva, els molts clients del gran negoci del marxandatge de l’independentisme fan el mateix que jo, això ho tenim guanyat.

dimecres, 14 gener de 2015

No em representen

(Foto: ABC)

En temps de grans mobilitzacions populars a Catalunya avui en dia són molts els que han perdut la confiança en els partits polítics, i hi ha qui només se sent políticament representat per les entitats privades que les organitzen. Doncs bé, tot i admetent que en termes de ciència política algú potser pot pensar que sóc massa clàssic, haig de dir que políticament parlant i en termes de país a mi només em representa el Parlament de Catalunya. Els meus únics representants polítics són els 135 diputats del Parlament. Ningú més.

Així, amb tot el respecte i admiració per les entitats que des de fa tres anys organitzen les mobilitzacions populars de Catalunya, haig de dir també que aquestes entitats a mi no em representen. Estant molt d’acord amb la tasca que fan, em permeto recordar que aquestes entitats només representen a les persones que hi estan afiliades. Per tant, no poden pretendre representar “els catalans”. De catalans n’hi ha de tota mena, i de vegades sembla que alguns volen transmetre el fals missatge que els catalans tenim un pensament únic, i a mi els pensaments únics em generen angúnia.

No m’agrada gens que dirigents d’organitzacions privades facin reivindicacions polítiques “en nom del poble català”. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural tenen la força que tenen, que és molta i me n’alegro, però només representen els seus afiliats. Algú potser pot pensar que sóc un mal català però el fet és que, tot i ser convençudament partidari d’una Catalunya independent, no sóc soci d’Òmnium ni de l’ANC. Per tant, ni Muriel Casals ni Carme Forcadell em representen.

dilluns, 12 gener de 2015

La llibertat d’expressió és innegociable

(Il·lustració: Lucille Clerc)

La democràcia comporta necessàriament la celebració d’eleccions lliures cada ics anys, però només amb les eleccions no n’hi ha prou per a que un país pugui ser considerat democràtic. De països que celebren regularment eleccions n’hi ha molts, m’atreviria a dir que la majoria, però només uns quants, molt pocs si ens fixem en els dos centenars de països que hi ha al món, poden ser homologats com a països democràtics. Algunes dictadures comunistes tenien incorporat l’adjectiu de “democràtica” en la seva denominació (per exemple, la República Democràtica Alemanya), segurament perquè els seus dirigents, conscients que els seus països de democràtics no en tenien res, pretenien despistar els seus súbdits. L’atemptat de la setmana passada a Paris anava dirigit no contra una determinada política ni contra una determinada religió sinó contra un dels pilars de la democràcia: la llibertat d’expressió.

Una de les proves del cotó que cal aplicar per saber si un país és democràtic és la no persecució de la llibertat d’expressió per a tothom i en totes les seves formes d’expressió: escrita, oral i audiovisual. Es poden celebrar eleccions regularment però si no hi ha llibertat d’expressió no hi ha democràcia. Les úniques limitacions admissibles a la llibertat d’expressió són les que puguin condicionar o impedir la llibertat dels altres. Evidentment la publicació d’un text o un dibuix no condiciona la llibertat de ningú. Cap altra excusa (política, religiosa, etc.) pot condicionar la llibertat d’expressió. Per poc que ens agradin determinades formes d’expressió no s’hi val a combatre-les fora de la llei, i per més que ens ofengui un dibuix res no justifica agafar un Kalasnikov i matar l’autor.

Un dels assassinats la setmana passada a Paris, Stephane Charbonnier “Charb”, director de la revista Charlie Hebdo, havia dit que "preferia morir dempeus que viure de genolls". Charb tenia raó, no es pot cedir davant el xantatge. Si avui els dibuixants deixessin de dibuixar, aquells fanàtics segur que no en tindrien prou, i demà exigirien que els homes es deixessin barba i les dones es tapessin el cap, o la cara sencera. Amb el xantatge terrorista s’ha de mostrar una fermesa absoluta, i això és el que ahir es pretenia posar en evidència en la gran manifestació de Paris. I no parlo precisament dels líders polítics que encapçalaven la manifestació, entre els quals n'hi havia més d'un que més hagués valgut que s'hagués quedat a casa.

divendres, 9 gener de 2015

L’oportunisme d’un alcalde

(Foto: El Periódico)

Dissortadament hi ha personatges polítics que sempre estan a punt per intentar treure rendiment polític de les desgràcies alienes. No és la primera vegada que passa i segur que no serà l’última. Xavier García és l’actual alcalde de Badalona. Li queden quatre mesos de mandat i com que se suposa que intentarà ser reelegit deu pensar que per mirar de fer-se amb un grapadet de vots val tot. I no, no tot val. No val barrejar un atemptat terrorista a Paris perpetrat per dos francesos (repeteixo, francesos), amb el resultat de dotze periodistes i policies morts i uns quants de ferits, tots ells també francesos, amb la gens dissimulada deriva xenòfoba i racista d’un alcalde que abans d'ahir es va tornar a posar en evidència en el seu compte de Twitter.

Observo també que l’alcalde de Badalona em té blocat a Twitter. Hi té tot el dret, faltaria més. De fet, per mi és tot un honor descobrir que un personatge com Xavier García m’hagi blocat. Haig de dir, però, que és la primera vegada que em bloquen a Twitter. Segurament Xavier García té els seus motius per fer-ho, però el repto a que em demostri que una opinió meva, només una, justifiqui la seva acció de censura. L’alcalde de Badalona es posa en evidència bloquejant els que el critiquen, polítics i no polítics. Sembla que no ho pugui evitar, a la mínima que pot l’alcalde García treu a passejar la bèstia antidemocràtica de la censura franquista.

Als assassins d’abans d’ahir tampoc els agradaven gens les vinyetes publicades al Charlie Hebdo, i ho van intentar resoldre a la seva manera, és a dir, matant i ferint a un munt de gent. També porten la censura a l’ADN. Ep, no estic comparant un assassinat amb el bloqueig d’un compte de Twitter, només estic comparant la voluntat de censurar allò que no agrada escoltar, veure o llegir. Qui censura a Badalona és l’alcalde que fa pocs mesos justificava que un alt càrrec del seu ajuntament prohibís cantar L’estaca. Qui censura és l’alcalde que anul·la determinades conferències de caire massa catalanista. Qui censura és, en definitiva, l’alcalde que sempre intenta amagar determinades opinions no coincidents amb la seva o amb les del seu partit.

Xavier García deu pensar que per intentar fer-se amb quatre vots a Badalona tot val, i no és la primera ni la segona vegada que aprofita desgràcies alienes per actuar així, despertant les baixes passions dels seus potencials electors. L’alcalde de Badalona genera islamofòbia sempre que pot i, com que hi ha gent per tot, s’ha d’admetre la possibilitat que Xavier García guanyi algun vot extra a Badalona. Però confio que el gruix de la societat badalonina li farà perdre molts més vots que els que pugui guanyar amb estratègies perilloses com la seva. En quatre mesos sortirem de dubtes.

dimecres, 7 gener de 2015

Immobilisme, tossuderia o tacticisme interessat?

(Foto: ara.cat)

Ens diuen que Mas i Junqueras han mantingut unes quantes converses, i tot sembla indicar que el full de ruta del procés independentista, que fins fa poc semblava bastant ben encarrilat, darrerament sembla haver-se encallat. No estic dient que el tren del procés hagi descarrilat com de manera molt interessada asseguren alguns polítics unionistes, però en aquestes últimes setmanes s’ha anat instal·lant en la societat catalana una sensació creixent de malestar en observar com actuen, o com no actuen, els nostres màxims representants polítics.

Evidentment escric tot això amb totes les reserves, perquè sóc perfectament conscient que no ho sabem tot ni molt menys, que no ens expliquen de la missa la meitat i que no sabem com van les converses més enllà d’haver d’escoltar, dia sí i dia també, que no avancen. Intueixo que hi ha molta lletra petita que ni Mas ni Junqueras voldrien que es fes pública. En definitiva, començo a tenir la sensació que Mas i Junqueras no semblen actuar com uns estadistes que pensen més en les properes generacions que en les properes eleccions, i si això s’acabés confirmant hi hauria una gran decepció col·lectiva.

Ens havíem arribat a pensar -jo mateix n’estava convençut, i encara em resisteixo a abandonar aquest pensament positiu- que els dos líders polítics catalans havien posat per davant de tot un objectiu comú de país compartit per la majoria de catalans, és a dir, el de poder votar amb tots els ets i uts sobre el nostre futur col·lectiu. Molts pensàvem, i alguns encara pensem, que Mas i Junqueras tenien sentit d’estat i havien aparcat temporalment i amb generositat els seus legítims interessos personals i polítics.

Mas ha d’entendre que la llista única que proposa potser seria molt vistosa però és una pura utopia, i ha d’entendre també que no podem esperar fins el 2016 per anar a votar. Junqueras ha d’entendre que qui guanya unes eleccions té l’obligació de governar, i governar vol dir cremar-se i, en el cas que ens ocupa, continuar liderant un procés que fins ara ha liderat Mas com a cap de la llista més votada. Si Mas i Junqueras no són capaços d’entendre aquests punts bàsics, ells serien els grans responsables d’un descarrilament que no convé a ningú. Esperem que entrin en raó com més aviat millor.

dilluns, 5 gener de 2015

Small is beautiful

Ho recordo bé. En un dia indeterminat de finals de la primavera de l’any 2004 vaig veure que La Vanguardia anunciava que es posaven a la venda per internet bitllets d’avió d’una nova companyia aèria low cost anomenada Vueling, que començaria a volar a primers de juliol d’aquell any. Com que m’agraden les novetats aquell mateix dia vaig comprar, molt bé de preu per cert, dos bitllets per anar a Paris a primers de juliol. Llavors es podia escollir seient sense cap cost extra sobre el preu del bitllet, i vaig veure que en el planell de la cabina que em va aparèixer a la pantalla de l’ordinador pràcticament tots els seients del meu vol estaven lliures. Allò era una evidència més que jo era un dels primers clients de Vueling.

A l’hora d’embarcar vaig observar que pujàvem a un avió nou de trinca, i recordo que vaig preguntar a l’hostessa per les hores de vol que tenia aquell aparell (només vuitanta). Aquells primers dies Vueling tan sols disposava de dos avions Airbus 320, tots dos amb base a Barcelona. Els primers temps, com que eren molt pocs empleats, era freqüent trobar-te amb el mateix personal de cabina, i hi havia un tracte molt amable, gairebé familiar. Tot allò no tenia res a veure amb els preus ni amb el tracte prepotent de la companyia de bandera espanyola, que en aquella època encara operava a Barcelona. Després Iberia va decidir per sorpresa que els catalans ja s’espavilarien sense els seus serveis, però jo ja feia anys que m’espavilava perquè per motius que no són del cas amb Iberia intentava i intento no viatjar-hi.

He fet molts viatges amb Vueling, i en els darrers anys el servei s’ha anat deteriorant, especialment des que va passar a ser propietat d’Iberia i, de retruc, del grup IAG liderat per British Airways. Ara Vueling té molts més avions, més bases repartides per Espanya i Europa i, per tant, moltes més destinacions que al principi, però ha esdevingut una companyia aèria amb molts retards, massa sovint poc o gens justificats, manca d’explicacions del personal de terra, poca eficiència en respondre les reclamacions, etc. Una pena. Ep, als catalans ens va molt bé disposar dels serveis de Vueling, però els que en som clients des del principi trobem a faltar aquell bon tracte, aquella puntualitat i la voluntat de servei al client que hi havia abans. I encara que hi ha qui diu que bigger is better, jo sóc un ferm defensor del small is beautiful.

divendres, 2 gener de 2015

Ens prenen per imbècils

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de desembre de 2014 a la pàg. 4 del núm. 1.684 de La Veu de l'Anoia)

Resulta decebedor constatar que massa sovint alguns professionals de la política ens prenen per imbècils. Ja és trist que alguns polítics ens robin, ens insultin, ens menystinguin i administrin malament els nostres diners, però que, a més a més de totes aquestes dolenteries, ens prenguin per imbècils, ja passa de mida. Prendre’ns per imbècils és pretendre que ens empassem explicacions polítiques del tot inversemblants que no s’aguanten ni amb pinces com, per exemple, les que ha donat el president extremeny Monago per justificar les seves excursions a les Canàries. Prendre’ns per imbècils és prohibir per tots els mitjans l’establiment d’unes mínimes garanties democràtiques per portar a terme una consulta no vinculant a la ciutadania i després dir que els resultats de la consulta no tenen cap valor a causa de la manca de garanties democràtiques que ells mateixos ja s’han cuidat d’impedir que existissin. Prendre’ns per imbècils és intentar apropiar-se impunement, en benefici propi, de les intencions polítiques d’aquells ciutadans que, en l’ús de la seva llibertat i exercint els seus drets democràtics, decideixen no anar a votar, dels quals s’ignoren, per tant, les intencions polítiques i què haguessin votat. Prendre’ns per imbècils és pretendre que el que alguns anomenen la majoria silenciosa pensa com ells, sense explicar-nos com han arribat a aquesta estranya conclusió. Prendre’ns per imbècils és pretendre que la solució al contenciós polític Catalunya vs. Espanya es resoldrà preguntant-nos què diu el nostre DNI, com si en funció del que digui el DNI ja tinguéssim resolt el problema. Per cert, a aquells que m’ho pregunten sempre els contesto que el meu DNI caduca abans del 2020, i aprofito per afegir que si tot va com ha d’anar, com molts esperem, segurament ja no l’hauré de renovar. Prendre’ns per imbècils és pretendre fer-nos creure que “els fiscals catalans estan contaminats per l’ambient nacionalista” (Floriano, PP) per resistir-se a empaperar el president de Catalunya, o dir-nos que els jutges del tribunal suprem que han denunciat la clara deriva antidemocràtica d’aquest govern també estan contaminats per vés a saber quin virus. Prendre’ns per imbècils és fer-nos creure que el fiscal general de l’Estat, Torres-Dulce, ha dimitit per motius personals, quan a ningú se li escapa que ha plegat per motius polítics, fastiguejat de les interferències del govern. Prendre’ns per imbècils és manifestar, com ha fet Rajoy, que la crisi ja és “història del passat”.

dimecres, 31 desembre de 2014

Balanç humorístic del 2014

Aquests dies els mitjans de comunicació fan balanç. Tots coincideixen en que, tant a nivell català com estatal, els dos grans assumptes de l’any 2014 que avui acaba han estat la crisi econòmica, encara sense resoldre, i el conflicte Catalunya vs. Espanya, també encara sense resoldre.

Sobre el primer tema un polític gallec n’ha fet un resum humorístic, i sobre el segon hi ha dit la seva una política catalana, també en clau d’humor. Ho han fet amb dues grans afirmacions que resumeixen perfectament la seva alta sensibilitat social així com la profunditat del seu pensament polític. Són aquestes frases:

“La crisi ja és història passada” (Mariano Rajoy, president del Partido Popular i del govern espanyol).

“Que no es pugui votar és una victòria de la democràcia” (Alícia Sánchez-CamaRGA, encarregada de la franquícia catalana del Partido Popular).

Arribats a aquest punt un es pot preguntar en què deu consistir la història futura (en contraposició a la història passada de Don Mariano), i en quina mena de democràcia pensava Doña Alícia quan va perpetrar la seva sentència. Potser en allò que en temps de Franco s’anomenava "democracia orgánica"?

Forges, un dels humoristes de capçalera de l’autor d’aquest blog, també ho ha editorialitzat a la seva manera al diari El País, amb les dues vinyetes que reprodueixo avui.
L’autor d’El radar de Sarrià desitja a tots els seus lectors un molt bon any 2015!

dilluns, 29 desembre de 2014

Barcelona, entre el consumisme i l’anarquisme

Dissabte ens vam moure entre dos ambients totalment diferents però que comparteixen el mateix espai: la ciutat de Barcelona. Primer, al migdia i a primera hora de la tarda, vam veure la Barcelona consumista de la gent que sembla que només pensi en comprar, de la gent que entra i surt de les botigues com si fossin robots programats per al consum, alguns amb bosses, altres només mirant. Després, al vespre, vam poder observar a una certa distància la Barcelona anarquista de la gent que protesta. Segurament tenien motius de sobra per sortir al carrer a protestar, però difícilment es poden compartir els mètodes de la destrossa per la destrossa en la que sempre cauen alguns forassenyats.

Vam dinar amb uns amics al restaurant El Nacional del Passeig de Gràcia. No s’hi menja malament i el preu és correcte, però no és gaire recomanable si no us agrada el soroll i estar rodejats de molta gent. És el típic lloc per anar a mirar i a ser mirat. Hi ha a qui li agrada. Després varem anar a prendre cafè al bar del H1898 de la Rambla, un hotel que ocupa l’edifici on hi havia hagut l’antiga seu de la Compañía General de Tabacos de Filipinas. Aquí els preus ja picaven més (un cafè 3€, un te 4€), però el lloc és força agradable. En acabar ens vam acomiadar dels nostres amics empordanesos i d’una parella de Madrid que passa uns dies de vacances a Catalunya; ens vam conèixer en un país africà fa onze anys i no ens havíem tornat a veure, i d’aquí el motiu de la nostra trobada.

Al vespre vam decidir tornar a Sarrià tot passejant. Quan pujàvem pel Passeig de Gràcia ens el vam trobar tallat a la circulació de vehicles per la policia; això sí, els que anàvem a peu podíem passar. Resulta que hi havia una manifestació, no anunciada prèviament, que també pujava pel Passeig de Gràcia. “Són anarquistes”, em va dir un policia. “I com ho sabeu que són anarquistes?”. “Ho són perquè aquests sempre van per lliure, mai notifiquen que es manifestaran”. Es tractava, doncs, pel que sembla, d’una manifestació anarquista; un miler de persones a tot estirar. La policia anava al darrere, a una certa distància, com protegint-los. Vam comptar uns 25 cotxes i furgonetes policials amb les seves dotacions, motos de la urbana, secretes que anaven a peu, així com l’emprenyador helicòpter de la policia que apareix sempre que hi ha algun esdeveniment especial a la ciutat (manifestació, partit de futbol, etc.). Sovint em pregunto si no existeix algun silenciador per poder disminuir aquell sorollàs.

No sóc gens amant del consumisme i, de les aglomeracions, especialment de les aglomeracions per motius comercials, en fujo sempre que puc. Dissabte el centre de Barcelona era una autèntica bogeria. A l’interior de la botiga Apple de la plaça de Catalunya hi havia tanta gent que semblava que ho regalessin. I segur que no ho regalaven. Òbviament tampoc sóc anarquista, però em sap molt greu veure que quan els manifestants semblen tenir raó en les seves reivindicacions -i diria que dissabte la tenien- sempre s’hi acaben barrejant uns quants poca-soltes i elements indesitjables que amb les seves destrosses indiscriminades a bancs, botigues i mobiliari urbà acaben enfosquin les justes reivindicacions dels seus companys de manifestació. Una pena.