.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

dilluns, 31 de desembre de 2018

Diàleg diàleg diàleg

Pedro Sánchez no ha fet cap proposta política concreta a Catalunya des que fa set mesos, amb l’ajut imprescindible dels partits independentistes catalans, va assolir la presidència del govern espanyol. De xerrameca buida tanta com vulgueu, però de propostes concretes, cap ni una. I s’equivoca quan diu (portada dels diaris de dissabte passat) que el guió que va rebre de Quim Torra el passat 21 de desembre no és útil com a inici d’un diàleg sinó que és un monòleg(?), sense explicar els motius d’aquesta estranya conclusió. Convé recordar que tots els governs espanyols han dialogat amb tota mena de terroristes amb molts morts a les seves espatlles. Però el cas de Catalunya, sense cap mort, sembla que no admet aquest diàleg. Algú podria concloure que Sánchez també pensa, com els seus antecessors en el càrrec, que el problema català no té solució i que, per tant, l’única alternativa és que es vagi podrint. 

Per dialogar només es necessita un mínim de dues o més persones disposades a fer-ho, i disposades, òbviament, a escoltar els arguments dels seus interlocutors. És una acció no massa difícil, i que cal no confondre amb donar la raó a l’adversari. Un governant té l’obligació de dialogar amb tothom, i per això cobra. Reunir-se i parlar no pot ser mai un error. Ni molt menys encara, un acte delictiu. No hi ha cap llei que prohibeixi dialogar, fins i tot amb el pitjor enemic. Tots els governs ho fan i ho han fet.

Però vaig una mica més enllà. Tractar d’impedir el diàleg és un gest antidemocràtic. Criminalitzar el diàleg només es pot defensar des d’una mentalitat política tancada amb nul·les conviccions democràtiques. Intentar limitar els assumptes sobre els quals dialogar és un error de principiant. En definitiva, prohibir el diàleg entre dues o més persones no deixa de ser l’expressió més visible d’un tarannà poc o gens democràtic. Sóc conscient que insistint tant sobre aquest tema potser m’estic repetint, però en aquest cas prefereixo pecar per excés que per defecte.

D’un temps ençà, a la nostra societat s’està imposant aquesta idea perversa de criminalitzar el diàleg. Ho escoltem cada dia: amb aquests no t’hi pots reunir, d’això no en pots parlar. Correm el risc que algunes persones amb principis democràtics poc consolidats arribin a una conclusió equivocada, i pensin que, davant d’un conflicte, la prohibició de parlar-ne és el camí correcte; que pensin que quan un problema és massa complex és millor que quedi enquistat sine die, com si el temps ho resolgués tot. Doncs no, les solucions arriben sempre a partir del diàleg, ni que sigui imposat i/o dirigit des de fora.

dijous, 27 de desembre de 2018

Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre

Foto: Jordi Bosch.
En primer terme, a la dreta, el Monestir de Pedralbes;
en segon terme, a l’esquerra, l’església de Sant Vicenç de Sarrià

Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre. Però un alcalde dels anys vuitanta del segle passat, Pasqual Maragall, un dia va tenir un caprici polític i, mitjançant un decret d’alcaldia, va modificar els límits de Sarrià i ens va arrabassar el Monestir de Pedralbes i el barri annex del mateix nom per cedir-los, sense cap justificació mínimament lògica, al districte de les Corts. Des de Sarrià, en les tres dècades transcorregudes des d’aquella desafortunada decisió, s’han fet innumerables gestions, particulars i institucionals, públiques i també discretes, per tal d’intentar recuperar, com a mínim, el monestir, per tornar-lo a situar al barri d’on no hauria d’haver sortit mai. Munts d’escrits des de Sarrià i des d’altres llocs s’han fet arribar als alcaldes Maragall, Clos, Hereu, Trias i Colau, però la resposta dels regidors sempre ha estat la més absoluta indiferència cap als interessos legítims del nostre barri.

El barri de Pedralbes, modern i gairebé sense història digna de remarcar, a Sarrià ja el donem per perdut. Al capdavall, la causa última de l’alcaldada de Maragall van ser els ciutadans d’aquesta zona benestant de Barcelona, els quals no votaven com hauria agradat als governants barcelonins de l’època, i van pensar que els seus vots, diluïts al barri de les Corts, passarien més desapercebuts. Guardant totes les distàncies, vindria a ser el mateix que passa amb Catalunya respecte a Espanya. A Espanya no agrada com es vota a Catalunya, i intenten per tots els mitjans que la voluntat popular dels catalans, repetidament expressada a les urnes, passi desapercebuda i no es tradueixi en decisions polítiques. I així com l’eina de l’alcalde Maragall per resoldre el seu problema es va limitar a la signatura d'un decret d’alcaldia, les eines que utilitza Espanya en contra de Catalunya són la violència exercida per les forces policials espanyoles, les decisions antidemocràtiques dels jutges del Tribunal Supremo, i el control polític del Tribunal Constitucional.

Durant aquestes tres dècades hi va haver una oportunitat d’or per revertir aquella lamentable decisió de Maragall. Va ser durant els quatre anys del mandat Trias (2011-2015), durant els quals tant Sarrià, com les Corts, com el govern de la ciutat van estar en les mateixes mans polítiques. Però els convergents, que disposaven de tot el poder polític a les seves mans per resoldre el problema amb relativa facilitat, no van tenir la valentia política de posar ordre en el seu partit i resoldre el problema. Va ser una gran decepció per a Sarrià.

Ara bé, facin el que facin des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume, la gent de Sarrià no renunciarà mai al nostre valuosíssim patrimoni històric i cultural, el Monestir de Pedralbes. I de tant en tant ens sembla que és oportú recordar-ho, i especialment cal fer-ho en època electoral, no fos cas que algun polític pensés erròniament que el nostre silenci equival a una renúncia. Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre, i algun dia ho tornarà a ser de forma oficial.

divendres, 21 de desembre de 2018

Dejuni als Caputxins de Sarrià

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de Decembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.891 de La Veu de l'Anoia)

L’acte de la setmana passada als Caputxins de Sarrià va deixar palesa la solidaritat d’una part de la classe política catalana envers els presos polítics que es troben injustament engarjolats, i amb alguns dels seus drets bàsics a una defensa justa clarament vulnerats. Primer semblava que era una estratègia dels convergents per intentar frenar la pèrdua de terreny electoral, i és que les enquestes els van cada dia pitjor. Aviat, però, es va poder constatar que al dejuni de vint-i-quatre hores hi participaven personatges d’un ampli espectre polític.

Només les decisions equivocades d’un jutge són l’origen d’haver arribat fins aquí. Els delictes de rebel·lió, sedició i malversació de diners públics només existeixen en algunes ments perverses que, més que promoure una justícia justa (disculpeu-me la redundància), semblen treballar en exclusiva per defensar, per sobre de tot, la unitat de la seva pàtria, i en nom d’aquesta defensa tot s’hi valdria.

Per decisió pròpia van quedar exclosos de l’acte dels Caputxins els representants dels partits del trio 155 (Cs, PSOE i PP), els quals, com tothom sap, tenen altres interessos polítics. Interessos igualment legítims, és clar que sí, però que compten amb un suport minoritari de la societat catalana: el 43,5 per cent segons els últims resultats electorals.

Tot i que càrrecs polítics i altres dirigents de la franquícia catalana del PSOE no hi van participar oficialment, algun socialista conegut va treure discretament el cap al pati dels Caputxins. Però com que no es tracta de perjudicar ningú, “hasta aquí puedo llegar”, com diu sovint l’advocat Gonzalo Boye. De polítics ciudadanos no en vaig veure cap, i del PP (un partit que a Catalunya està en ple procés d’extinció, amb 4 diputats de 135) tampoc. Dels comuns, alguns hi van fer acte de presència en senyal de solidaritat, i és que la solidaritat humana és o hauria de ser transversal.

També s’ha dit que els dejunis públics de curta durada (24 o 48 hores) són la via per banalitzar una vaga de fam indefinida com la que van decidir tirar endavant els presos polítics catalans. Fins i tot s’ha publicat, i ningú ho ha desmentit, que no tots els presos polítics tancats a la presó de Lledoners estan d’acord amb aquesta vaga de fam; sense anar més lluny, Junqueras s’hi hauria manifestat en contra. Però que aquesta discrepància no és de partits sinó d’opinions personals ho demostra el fet que als Caputxins també s’hi van deixar veure alguns diputats coneguts d’Esquerra com, per exemple, Sergi Sabrià.

dimecres, 19 de desembre de 2018

Carol, la Vanguardia i Catalunya

L’encara director de La Vanguardia, Màrius Carol, a la seva tasca té dies bons, pocs, i dies desafortunats, cada dia més. Hi ha nervis al Grupo Godó, i alguns dels seus dirigents ja no ho dissimulen. Les vendes de La Vanguardia de paper van cada dia a menys, i aquesta davallada no es justifica amb la baixa general de vendes de tota la premsa de paper. Carol s’adona que el mitjà de comunicació de referència a Catalunya ja no és el diari que dirigeix, de la mateixa manera que El País va deixar de ser el mitjà de comunicació de referència a Espanya. El nostre personatge encara no ha entès o, si ho ha entès, ho dissimula molt bé, alguns principis bàsics de la democràcia com són, entre d’altres, el dret a manifestar-se pacíficament i el dret a reivindicar la independència de Catalunya. Quan en una tertúlia es parla d’aquests temes i li porten la contrària, l’home s’enfurisma i es posa a cridar com si estigués en un plató de Telecinco, especialment quan es tracta de mitjans de comunicació del Grupo Godó (RAC1 i 8TV) on els seus "conducators" li toleren les seves sortides de to i la seva manca absoluta de respecte cap a aquells que discrepen de les seves opinions. L’últim episodi es va produir fa dos dies. Carol, cridant com un possés per la ràdio, va dir que els manifestants que divendres tenen previst protestar a Barcelona ho haurien de fer a Vic, la capital de la Catalunya catalana. De Catalunya només n’hi ha una, i la seva capital és Barcelona. Que Carol defensi el relat interessat de dues catalunyes (Tabàrnia i Tractòria, per entendre’ns) forma part del seu negoci; ja s’ho farà. Es pot discutir si la convocatòria d’un Consejo de Ministros a Barcelona en una data tan assenyalada és o no és una provocació; per mi, ho és, sense cap mena de dubte. Franco també feia aquesta mena de gestos amables cap a Barcelona, al Palacio de Pedralbes, però llavors no es podia protestar. L’argument que divendres, previsiblement, s’augmentarà el salari mínim i s’anunciaran inversions a la colònia del nord-est peninsular no és argument. La pujada del salari mínim s’acostuma a fer per decret, i no cal que es reuneixi el Consejo de Ministros. I les inversions que s’anuncien repetidament a Catalunya tots sabem que, en una bona part, no s’acaben implementant.

dilluns, 17 de desembre de 2018

El dret a la privacitat

Des de fa uns anys s’ha anat posant en qüestió el dret dels ciutadans a la privacitat, un dret que fins fa poc no es qüestionava. Durant els últims anys dels governs del PP van entrar en vigor lleis retrògrades clarament inspirades en els règims turc i hongarès. Els socialistes, llavors a la oposició, les van criticar molt, i es van comprometre a anul·lar-les quan ells governessin. Doncs bé, Pedro Sánchez ja porta més de mig any a La Moncloa, i lo més calent és a l’aigüera. El sector del periodisme és un dels més maltractats, i alguns professionals es troben que hi ha jutges que pretenen investigar les seves fonts, és a dir, alguns jutges pretenen conculcar un dels principis bàsics de la democràcia.

dijous, 13 de desembre de 2018

La via eslovena

Alguns criminalitzen el president Torra per haver reivindicat la “via eslovena” com a mitjà per assolir la independència de Catalunya. Torra hauria pogut posar un altre exemple que no portés als equivocs interessats que s’han creat, segur que sí. Hauria pogut posar, com a exemples, les vies quebequesa o escocesa. Sigui com sigui, el debat de la “via eslovena” és artificial, amb interessos partidistes interessats per part dels busca-raons que es dediquen a inventar-se problemes inexistents i, a partir d’aquí, impulsen un fals debat. I com que ara toca atacar Torra, s’agafen amb la “via eslovena”. Abans tocava atacar Puigdemont, i abans Mas, i abans... Resumint, quan es veuen més atrapats, des de l’unionisme s’ataca Catalunya amb qualsevol excusa, i els atacs es personalitzen en els seus presidents o altres dirigents polítics.

La "via eslovena" va organitzar un referèndum a Eslovènia (de fet se’n van fer dos), totalment pacífic, i el Sí a la independència va guanyar per més de la meitat dels vots emesos, que van ser molts. I la proclamació de la independència es va fer, com no podria ser d’altra manera, de manera unilateral. O algú realment pensa que la proclamació de la independència d’un país s’ha de compartir amb l’antiga potència colonial? Siguem seriosos. El problema és que llavors va intervenir la "via iugoslava", o la “via sèrbia”, i de manera violenta, amb ferits i morts, va tractar, infructuosament, d'impedir la independència del nou país assolida per mitjà d’una escrupolosa via democràtica.

La via de Catalunya serà la via catalana, una via 100% democràtica. Es convocarà un referèndum vinculant amb dues respostes, sí a la independència i no a la independència, es votarà i s'aplicarà el resultat. Guanyarà qui tregui el 50% més un dels vots emesos. Abans es pot negociar un percentatge mínim de participació per validar els resultats del referèndum, que jo situaria en el 50% més un del cens electoral. I no cal donar-hi més voltes. La majoria dels nous països que han assolit la seva independència de forma pacífica han nascut d’aquesta manera.

dilluns, 10 de desembre de 2018

Discrepàncies familiars

Sóc fill d’un pròfug i desertor. Fa uns anys vaig publicar un article explicant i documentant que a l’estiu de l’any 1936, en plena guerra incivil espanyola, el meu pare va ser declarat “pròfug i desertor” per les autoritats republicanes de l’època. Però no només això, sinó que les autoritats en feien també responsables “a llurs inductors i encobridors” (vaig suposar que es referien als seus pares, és a dir, els meus avis), amenaçant-los amb “molèsties i sancions” sense determinar-ne l’abast. El meu pare, finalment, també va anar a la guerra, però no formant part del bàndol al que hauria hagut d’incorporar-se quan va ser cridat a files sinó en el bàndol contrari. D’això en fa més de vuit dècades, però de tant en tant encara em trobo amb gent que es mostra sorpresa pel fet que jo, venint de la família que vinc, defensi les opinions que defenso. No és ben bé un retret però alguna vegada s’hi ha assemblat molt.

Aquesta introducció em serveix per plantejar-me a mi mateix, i també als lectors d’aquest article, unes preguntes molt bàsiques sobre l’abast de la nostra responsabilitat en els actes comesos per tercers, suposant que en tinguem alguna, que segurament és molt suposar. Així, sobre els meus avis faria la següent pregunta: quina responsabilitat tenen els pares d’un “pròfug i desertor” en el fet que aquest no es presenti a files quan es cridat per l’autoritat? I sobre mi mateix, em preguntaria: quina responsabilitat tenen els fills sobre les actuacions dels seus pares? La resposta a aquestes preguntes la tinc més clara que l’aigua: cap ni una.

Tot això ve a tomb pel fet que tot sovint es critiquen les persones per determinades actuacions dels seus pares. En el món de la política aquestes crítiques, dissortadament, sovintegen força. Així, al fill d’una comunista no se li perdona que defensi posicions de dretes, i a la filla d’un ultraliberal no se li perdona que defensi, posem per cas, les idees de Podemos. Aquestes són crítiques tan esteses com simplistes, i només estan basades en la discrepància entre les idees dels fills i les del seus progenitors. És a dir, són crítiques que no estan gens argumentades. Oi que no està prohibit discrepar dels pares? Doncs estaria bé que tothom fes un esforç per desterrar aquestes pràctiques tan poc intel·ligents.

divendres, 7 de desembre de 2018

Gibraltar espanyol? De cap manera!

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.889 de La Veu de l'Anoia)

Pocs dies abans del cap de setmana passat el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va amenaçar de no viatjar a Brussel·les i, per tant, boicotejar el Consell Europeu de diumenge passat que devia ratificar per unanimitat dels seus vint-i-set membres la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El motiu del boicot espanyol s’originaria en una manca d’acord sobre com, a partir d’ara, s’hauria de tractar el tema de Gibraltar entre els diferents interlocutors implicats, és a dir, la Unió Europea, el Regne Unit, Gibraltar i el Regne d’Espanya. Però l’amenaça de boicot de Sánchez va ser tan sorollosa —tota la premsa europea se’n va fer ressò, i potser des del Palacio de la Moncloa només es buscava això— com mancada de fonament. Finalment, la sang no va arribar al riu i el president espanyol es va desplaçar a Brussel·les a signar la paperassa del Brexit britànic amb els seus col·legues.

La història és la història, i el tractat d’Utrecht de l’any 1713 que va donar lloc al final de la guerra de Successió espanyola diu el que diu sobre Gibraltar, però en aquest comentari no em dedicaré a interpretar ni una cosa ni l’altra. El conflicte entre Espanya i el Regne Unit sobre la colònia de Gibraltar és d’aquells que molts defineixen com a irresoluble. Espanya, tots els governs espanyols dels últims temps, pretén recuperar aquell petit territori que en el seu dia va ser cedit al Regne Unit a canvi de determinades contrapartides. Però la reivindicació espanyola del penyal, tot i que des d’un punt de vista nacionalista espanyol es pot arribar a comprendre, tothom sap que no tindrà cap recorregut efectiu.

En democràcia, els interessos de les persones han d’estar sempre per sobre dels interessos dels governs i dels partits polítics. Doncs bé, resulta que els ciutadans gibraltarenys, súbdits britànics a tots els efectes, es van expressar contundentment a les urnes, sense cap mena de dubte, sobre quins són els seus interessos, és a dir, que volen continuar sent súbdits britànics. Així, l’any 2002, amb una altíssima participació (88% sobre el cens electoral) els gibraltarenys van rebutjar, amb un 98,5% dels vots vàlids, la sobirania compartida de Gibraltar entre el Regne Unit i el Regne d’Espanya. Alguns nacionalistes espanyols consideren, erròniament al meu entendre, que defensar l’estatus actual de Gibraltar és equivalent a atacar els interessos espanyols. No ho veig pas així, i insisteixo, els interessos de les persones sempre han d’estar per sobre dels interessos dels estats.

dijous, 6 de desembre de 2018

Sis de desembre, res a celebrar

No tinc el costum de celebrar constitucions de països estrangers, tot i que respecto que altres ho facin. El meu país de constitució encara no en té cap... però la tindrà més aviat del que molts es pensen. Avui, com que tinc molta feina pendent, treballaré amb total normalitat. Faré com elcortingles i altres comerços, que avui també obriran els seus negocis perquè tampoc deuen tenir res a celebrar. Res de nou, com passa cada any el 6 de desembre. Business as usual. Ahir al vespre tornava a Barcelona des de l’Empordanet, i l’autopista en sentit contrari anava molt plena. Sempre intento anar al revés de la gent. M'estalvio cues i maldecaps. I posats a celebrar, en tinc prou amb els sants i els aniversaris familiars.

dilluns, 3 de desembre de 2018

Qui ens ho havia de dir?

Qui ens havia de dir que en plena democràcia assistiríem a la convocatòria d’una vaga de fam en defensa dels drets humans més bàsics, i el dret a una legítima defensa n’és un, d’uns polítics catalans que des de fa més d’un any es troben segrestats a la presó sense judici ni, per tant, sense haver estat condemnats? I he escrit la paraula democràcia en cursiva ben conscientment. Cada dia hi ha més dubtes sobre que el tronat règim monàrquic amb potents residus neofranquistes en què s’ha convertit aquest país sigui homologable a una democràcia com cal, tal com l’entenen a l’Europa endreçada del nord dels Pirineus. Aquests dubtes són àmpliament compartits, i només cal llegir la premsa de més enllà dels Pirineus per constatar-ho. Es fa difícil de preveure com pot acabar tot plegat però, mentrestant, vull expressar tot el meu respecte i solidaritat per aquesta decisió valenta dels presos polítics catalans.

Qui ens havia de dir que a Andalusia (Espanya) haurien guanyat les dretes després de quatre dècades ininterrompudes de governs d’esquerres? Suposant, això sí, que el PSOE encara sigui un partit d’esquerres, la qual cosa segurament és molt suposar. Amb una majoria absoluta al parlament andalús, PP, Cs i Vox podran governar amb comoditat, tenint en compte que aquests tres partits han perpetrat pràcticament el mateix discurs electoral, i que entre ells només es diferencien en petits matisos de forma. La campanya electoral de les dretes, en clau inequívocament anticatalana, els ha donat un molt bon resultat, un resultat que ni els mateixos protagonistes del sorpasso de la dreta a l’esquerra s’esperaven. L'anticatalanisme ven a tot arreu, i els partits d'obediència espanyola ho saben perfectament i ho aprofiten, encara que sigui a costa de perdre vots a Catalunya.