Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre

Foto: Jordi Bosch.

En primer terme, a la dreta, el Monestir de Pedralbes;

en segon terme, a l’esquerra, l’església de Sant Vicenç de Sarrià

Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre. Però un alcalde dels anys vuitanta del segle passat, Pasqual Maragall, un dia va tenir un caprici polític i, mitjançant un decret d’alcaldia, va modificar els límits de Sarrià i ens va arrabassar el Monestir de Pedralbes i el barri annex del mateix nom per cedir-los, sense cap justificació mínimament lògica, al districte de les Corts. Des de Sarrià, en les tres dècades transcorregudes des d’aquella desafortunada decisió, s’han fet innumerables gestions, particulars i institucionals, públiques i també discretes, per tal d’intentar recuperar, com a mínim, el monestir, per tornar-lo a situar al barri d’on no hauria d’haver sortit mai. Munts d’escrits des de Sarrià i des d’altres llocs s’han fet arribar als alcaldes Maragall, Clos, Hereu, Trias i Colau, però la resposta dels regidors sempre ha estat la més absoluta indiferència cap als interessos legítims del nostre barri.

El barri de Pedralbes, modern i gairebé sense història digna de remarcar, a Sarrià ja el donem per perdut. Al capdavall, la causa última de l’alcaldada de Maragall van ser els ciutadans d’aquesta zona benestant de Barcelona, els quals no votaven com hauria agradat als governants barcelonins de l’època, i van pensar que els seus vots, diluïts al barri de les Corts, passarien més desapercebuts. Guardant totes les distàncies, vindria a ser el mateix que passa amb Catalunya respecte a Espanya. A Espanya no agrada com es vota a Catalunya, i intenten per tots els mitjans que la voluntat popular dels catalans, repetidament expressada a les urnes, passi desapercebuda i no es tradueixi en decisions polítiques. I així com l’eina de l’alcalde Maragall per resoldre el seu problema es va limitar a la signatura d'un decret d’alcaldia, les eines que utilitza Espanya en contra de Catalunya són la violència exercida per les forces policials espanyoles, les decisions antidemocràtiques dels jutges del Tribunal Supremo, i el control polític del Tribunal Constitucional.

Durant aquestes tres dècades hi va haver una oportunitat d’or per revertir aquella lamentable decisió de Maragall. Va ser durant els quatre anys del mandat Trias (2011-2015), durant els quals tant Sarrià, com les Corts, com el govern de la ciutat van estar en les mateixes mans polítiques. Però els convergents, que disposaven de tot el poder polític a les seves mans per resoldre el problema amb relativa facilitat, no van tenir la valentia política de posar ordre en el seu partit i resoldre el problema. Va ser una gran decepció per a Sarrià.

Ara bé, facin el que facin des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume, la gent de Sarrià no renunciarà mai al nostre valuosíssim patrimoni històric i cultural, el Monestir de Pedralbes. I de tant en tant ens sembla que és oportú recordar-ho, i especialment cal fer-ho en època electoral, no fos cas que algun polític pensés erròniament que el nostre silenci equival a una renúncia. Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre, i algun dia ho tornarà a ser de forma oficial.