.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

dilluns, 31 de desembre de 2018

Diàleg diàleg diàleg

Pedro Sánchez no ha fet cap proposta política concreta a Catalunya des que fa set mesos, amb l’ajut imprescindible dels partits independentistes catalans, va assolir la presidència del govern espanyol. De xerrameca buida tanta com vulgueu, però de propostes concretes, cap ni una. I s’equivoca quan diu (portada dels diaris de dissabte passat) que el guió que va rebre de Quim Torra el passat 21 de desembre no és útil com a inici d’un diàleg sinó que és un monòleg(?), sense explicar els motius d’aquesta estranya conclusió. Convé recordar que tots els governs espanyols han dialogat amb tota mena de terroristes amb molts morts a les seves espatlles. Però el cas de Catalunya, sense cap mort, sembla que no admet aquest diàleg. Algú podria concloure que Sánchez també pensa, com els seus antecessors en el càrrec, que el problema català no té solució i que, per tant, l’única alternativa és que es vagi podrint. 

Per dialogar només es necessita un mínim de dues o més persones disposades a fer-ho, i disposades, òbviament, a escoltar els arguments dels seus interlocutors. És una acció no massa difícil, i que cal no confondre amb donar la raó a l’adversari. Un governant té l’obligació de dialogar amb tothom, i per això cobra. Reunir-se i parlar no pot ser mai un error. Ni molt menys encara, un acte delictiu. No hi ha cap llei que prohibeixi dialogar, fins i tot amb el pitjor enemic. Tots els governs ho fan i ho han fet.

Però vaig una mica més enllà. Tractar d’impedir el diàleg és un gest antidemocràtic. Criminalitzar el diàleg només es pot defensar des d’una mentalitat política tancada amb nul·les conviccions democràtiques. Intentar limitar els assumptes sobre els quals dialogar és un error de principiant. En definitiva, prohibir el diàleg entre dues o més persones no deixa de ser l’expressió més visible d’un tarannà poc o gens democràtic. Sóc conscient que insistint tant sobre aquest tema potser m’estic repetint, però en aquest cas prefereixo pecar per excés que per defecte.

D’un temps ençà, a la nostra societat s’està imposant aquesta idea perversa de criminalitzar el diàleg. Ho escoltem cada dia: amb aquests no t’hi pots reunir, d’això no en pots parlar. Correm el risc que algunes persones amb principis democràtics poc consolidats arribin a una conclusió equivocada, i pensin que, davant d’un conflicte, la prohibició de parlar-ne és el camí correcte; que pensin que quan un problema és massa complex és millor que quedi enquistat sine die, com si el temps ho resolgués tot. Doncs no, les solucions arriben sempre a partir del diàleg, ni que sigui imposat i/o dirigit des de fora.