.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 28 de juny de 2017

Gestació subrogada

Dubto de moltes coses però sobre el tema de la gestació subrogada no tinc cap dubte, i el tinc tan clar que no m’hi calen matisos. Així, em manifesto totalment contrari a aquesta pràctica, sense excepcions. Al meu entendre la gestació subrogada no es justifica des de cap dels suposats arguments exposats per les persones que la defensen. Comencem per l’argument dels que defensen la gestació subrogada amb l’excusa d’ajudar a una dona amb dificultats. Si es vol ajudar econòmicament a una persona, no cal demanar-li que a canvi del teu ajut econòmic posi el seu cos a la teva disposició durant els nou mesos que dura un embaràs; si realment la vols ajudar, li dónes aquells diners sense condicions ni contrapartides. L’argument dels que pel motiu que sigui volen tenir fills però no ho poden fer de forma natural tampoc s’aguanta per enlloc. Sempre hi ha la possibilitat d’adoptar-ne un, que al món n’hi ha molts d’abandonats dels quals ningú se’n fa càrrec. I tampoc estic gens d’acord amb l’argument dels que pretenen que ser mare/pare és un dret. Tenir fills no és un dret, és una opció. Si no es poden tenir fills de forma natural i es rebutja la via de l’adopció, l’opció és no tenir fills. Ara ho volen regular per llei, però jo hi seguiré estant en contra. Ep, dit això amb tots els respectes pels partidaris de la gestació subrogada.

dilluns, 26 de juny de 2017

The New York Times influeix però no vota

Aquest cap de setmana el diari The New York Times ha dedicat el seu editorial al referèndum d’independència de Catalunya que se celebrarà el dia 1 d’octubre. Que un diari de tanta influència dediqui el seu editorial a aquest assumpte ens confirma, un cop més, que tot i els esforços ingents d’Espanya per tal d’evitar-ho, Catalunya es troba perfectament consolidada a l’agenda política internacional.

Un altre element de més importància encara és que The New York Times insta clarament Espanya a permetre la celebració del referèndum. I hi ha encara un tercer element a considerar, i és que l’editorial expressa la seva preferència per tal que els catalans votin en contra de la independència del seu país, sent aquest l’únic element de l’editorial on s’han pogut agafar les forces vives de l’unionisme espanyol. Cal recordar que als Estats Units és habitual que els mitjans de comunicació recomanin als seus lectors què s’ha de votar.

The New York Times expressa dues voluntats: que es faci el referèndum i que guanyi el no. Els independentistes celebren que el diari exigeixi la celebració del referèndum, i els unionistes expressen també la seva satisfacció perquè l’editorial es posiciona pel vot contrari a la independència. Doncs bé, el referèndum ja està convocat i, al marge de la preferència expressada pel diari novaiorquès, guanyarà l’opció que decideixi la majoria de catalans. Sortosament el dret a vot del The New York Times en el referèndum català és exactament el mateix que té Don Mariano Rajoy: inexistent.

divendres, 23 de juny de 2017

Les verbenes no m’agraden

Em considero una persona curiosa i força sociable. M’agrada sortir a sopar amb els meus amics i amb aquelles persones que encara no ho són però ho poden ser en el futur. M’agraden els dinars amb llarga sobretaula. Sempre m’ha agradat conèixer gent nova, també gent que pensi diferent de com jo penso. M’agrada debatre, m’agrada que em portin la contrària i no cal dir que també m’agrada portar la contrària. Estic convençut que del debat educat sempre en surten conclusions interessants. Sempre, encara que els interlocutors estiguin a les meves antípodes polítiques, religioses, viatgeres, socials, gastronòmiques, etc. M’agrada conversar amb persones interessants a les quals també els agradi conversar i siguin respectuoses, com intento ser-ho jo, amb les opinions que no comparteixen. I, sobretot, m’agrada molt escoltar a les persones, que són la majoria, que sobre molts temes en saben molt més que jo. No és falsa modèstia. Sobre algunes poques coses potser en sé bastant més que la majoria però sobre la majoria dels temes no en sé gairebé res, i per això m’agrada xerrar amb experts que em poden ensenyar molt. En definitiva, em considero una persona curiosa i força sociable.

Però no m’agraden gens les verbenes en el seu sentit més clàssic. No m’han agradat mai les uniformitats, ni la diversió per decret, ni el soroll dels maleïts petards, ni els matasogres ni cap dels elements tradicionals que es consideren imprescindibles en qualsevol verbena clàssica. I sí, ja sé que en català no se’n diuen verbenes sinó revetlles, però en un dia tan verbener com avui tampoc cal ser lingüísticament massa rigorós. Que gaudiu d'una bona verbena però jo, si m'ho permeteu, me la salto. I si no m'ho permeteu, també.

dimecres, 21 de juny de 2017

Criminalitzar-ho tot

Suposo que a hores d’ara ja poca gent té dubtes que la independència judicial i la separació de poders no són una realitat en un estat autoritari com el que encara —i esperem que ja per poc temps— ens aixopluga. Perquè ningú se m’enfadi utilitzo un terme amable —aixoplugar— per definir la relació actual entre l’autoritària metròpoli espanyola i la soferta colònia catalana.

Així, llegíem ahir al diari Ara que “El TSJC admet a tràmit la querella contra la consellera Borràs per la compra de les urnes”. En un nou episodi kafkià, aquesta vegada els estaments judicials espanyols, esperonats pel govern que els controla, interpreten que tal vegada aquestes urnes es podrien utilitzar per fer una votació que a parer seu seria il·legal.

Unir votació i il·legal en una mateixa frase, un oxímoron, per a uns funcionaris d’un estat autoritari seria presumptament delictiu i objecte de querella. És de suposar que des de la Generalitat hi ha algú que s’ocupa d’anar informant als organismes internacionals sobre la situació kafkiana que està patint la majoria de catalans que vol votar sobre el seu futur i ens hi posen tantes traves antidemocràtiques.

dilluns, 19 de juny de 2017

Societat civil obedient

Un dels objectius dels gestors públics, siguin polítics o alts funcionaris, i això s’observa molt clarament a la Barcelona colauista, és governar una societat civil obedient i poc reivindicativa. L’administració pública disposa d’eines força convincents per convèncer ciutadans i entitats, i la gestió política poc reglada de les subvencions i altres modalitats de control econòmic de la societat civil (ajuts, convenis, subsidis, etc.) en són bons exemples.

Simultàniament, els governants organitzen tot allò dels processos participatius i denominacions similars per fer veure que la societat civil també té un paper important en la presa de decisions sobre determinats assumptes que des de l’administració s’intueix que poden ser conflictius. Però, en la majoria dels casos, aquests processos són pura comèdia, i des d’alguns despatxos oficials es deuen fer un tip de riure veient com els veïns s’hi apunten amb una ingenuïtat cívica entendridora.

Passats dos anys des de les eleccions municipals ara ja es pot parlar amb més claredat i coneixement de causa. El fet és que abans de preguntar a ciutadans i entitats els governants ja tenen decidit com ho gestionaran, massa sovint en contra de la voluntat popular. El projecte del tramvia per la Diagonal de Barcelona és el típic exemple de caprici ideològic de governant; governanta en aquest cas.

Tota la gestió de la superilla del Poble Nou, un projecte fallit i criticat per tothom i que només aplaudeixen els regidors —i no tots— de l’equip de govern i quatre amics n’és un altre excel·lent exemple. Sortosament els barcelonins tornarem a votar en menys de dos anys i, si ho volem, estarem en condicions de posar remei a tant desgavell. Com? Votant-ne uns altres.

divendres, 16 de juny de 2017

Qui mana a Catalunya?

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 de juny de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.812 de La Veu de l'Anoia)

Es diu que qui mana realment a Catalunya no és el president de la Generalitat sinó el president de la Caixa. D’això va l’article d’avui, i vindria a ser la segona part del que vam publicar fa quinze dies amb el títol "Reflexions després de Sant Jordi". Avui relaciono aquelles reflexions amb el cas concret d’un llibre que constitueix el gran èxit de vendes de no ficció en català dels últims tres mesos, inclòs el Dia del Llibre. Si aquí hi afegim la decisió de l’autor de no donar a conèixer la seva identitat i, per tant, de no participar en els actes promocionals de Sant Jordi com, per exemple, la signatura de llibres, l’èxit encara és més meritori.

La desvirtualització del personatge era una assignatura pendent que tenia al cap des que fa tres mesos va sortir al mercat La gran teranyina, un llibre que em va captivar. Roger Vinton no és el nom real de l’autor sinó el pseudònim que des de fa cinc anys utilitza a les xarxes socials. Amb en Vinton acordem trobar-nos un divendres a la tarda al bar d’un hotel de Barcelona, quan els viatgers de negocis ja han marxat i els turistes de cap de setmana encara no han arribat. Un lloc discret per mantenir una xerrada distesa que es va allargar gairebé tres hores.

A l’obra s’expliquen, amb molt detall, els secrets del poder a Catalunya. En general el llibre ha agradat molt, tot i que en algun centre de poder potser no tant, i d’aquí el boicot que ha patit per part d’un grup de comunicació molt conegut. Tot i tractar-se d’un assaig es llegeix amb el mateix interès que si fos una novel·la però amb l’avantatge afegit que, sent com és una obra de consulta amb un completíssim índex de noms al final, es pot començar a llegir per la meitat i acabar-lo pel primer capítol. Són capítols temàtics: les famílies del ciment, les del motor, les farmacèutiques, etc., i l’ordre de lectura gairebé no altera el producte.

Estem davant d’un gran treball, amb una feinada ingent de recopilació de dades al darrere, que ajuda a entendre en quines mans ha estat i està el poder real de la Catalunya dels segles XX i XXI, amb algunes pinzellades d’èpoques anteriors. Tot i que és un llibre interessantíssim, Vinton defuig qualsevol protagonisme personal. El protagonisme només el vol per a la seva obra, i si l’autor ha optat per romandre en l’anonimat d’un pseudònim, la seva decisió s’ha de respectar. Això vol dir que la pregunta que des de fa tres mesos es fa molta gent —qui és en Vinton?— només la puc respondre dient que és l’autor de La gran teranyina, un gran llibre.

dimecres, 14 de juny de 2017

La pregunta

“Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?” No es pregunta vol que Catalunya... o vols que Catalunya... sinó que s’utilitza la fórmula voleu que Catalunya... Com que la pregunta s’ha de respondre individualment, entenc que se’ns adrecen individualment i, per tant, ens tracten de vos. En català tenim aquests matisos del llenguatge. Algú potser pensarà que això és un detall menor però, sigui com sigui, a mi m’agrada.

El fons de la pregunta, però, només pot ser un, independència sí o no. Calia que la pregunta fos clara i concisa i si, a més a més, hagués estat més curta, encara hauria sigut millor. Però alguns polítics no han permès la versió més curta de la pregunta. Què hi farem! Deixem, però, que el debat sobre la redundància —redundància és parlar d’un estat i d’una república a la mateixa frase— el facin els lingüistes, i/o que els polítics s’hi entretinguin.

Al capdavall tot indica que, en aquest cas, parlar d’un nou estat que ha de tenir forma de república és el caprici pueril d’alguns dirigents polítics que busquen la complicitat de la seva exigent clientela. O potser només pretenen cridar l’atenció del personal, allò que alguns en diuen marcar paquet. Important és que tothom entengui la pregunta de la mateixa manera, i que ningú pugui dir després “oh, és que jo em pensava que volien dir...!”.

Encara que algunes formacions polítiques semblin opinar el contrari, utilitzar el terme república, país independent o les dues coses no té més importància. Aquesta no és la pregunta que hagués redactat jo però la faig meva sense cap problema. No ens perdem ara discutint per collonades, que d’aquí a l’1 d’octubre hi ha molta feina a fer. I, això sí, guanyarà el referèndum l’opció que obtingui la meitat més un dels vots emesos; aquí no hi caben discussions.

dilluns, 12 de juny de 2017

Guanyar perdent i perdre guanyant

De vegades les coses no són com aparenten ser ni surten com et penses que sortiran. La premsa diu que al Regne Unit Theresa May va guanyar les eleccions de dijous, i que Jeremy Corbin les va perdre. Això és cert si només ens fixem en els escons obtinguts per cadascun dels candidats però, si anem una mica més enllà, la cosa ja no està tan clara. Cal no oblidar que la guanyadora May disposava fins dijous d’una còmoda majoria absoluta que ara ja no té —el seu partit ha perdut dotze escons—, mentre que el perdedor Corbin disposa ara de 29 escons més dels que tenia. Formalment, en termes matemàtics, les eleccions les va guanyar May i les va perdre Corbin. En termes polítics, però, qui va guanyar dijous va ser Corbin, i qui va perdre, May. Els experts en política britànica diuen que tot això es podria traduir en unes noves eleccions a la tardor que podrien portar un inquilí nou, Corbin, al 10 de Downing Street. Si es complissin aquestes previsions, May s’ho tindria ben merescut per haver convocat unes eleccions sense cap necessitat.

divendres, 9 de juny de 2017

Ciudadanos té un problema

De vegades les coses se t’acaben escapant de les mans per més interès que hi posis intentant impedir-ho, i tinc la sensació que d’un temps ençà això és el que li està passant a Ciudadanos. Però comencem pel principi. No és casualitat que aquest partit sorgís precisament a Catalunya, ja que el seu únic objectiu, o l’objectiu molt prioritari per damunt de qualsevol altre, era i segueix sent el d’afeblir políticament la Catalunya independentista utilitzant el fals debat, demagògic i populista, de la llengua, inventant-se un problema lingüístic que només existeix en la percepció equivocada d’algunes persones. 

A Catalunya la llengua espanyola no està en perill. Si algú ho dubta només cal que es passegi pel dial de la ràdio, o que faci zàping amb el comandament a distància de la tele, o que vagi al cinema, o que doni una ullada a qualsevol quiosc, o que quan vagi pel carrer o agafi un transport públic es fixi en quina llengua s’expressa majoritàriament la població. Si es vol arribar a la conclusió que a Catalunya hi ha una llengua que està en perill, aquesta no és precisament l’espanyola sinó la llengua pròpia de Catalunya, el català. I escric llengua pròpia ben conscientment, ja que així queda definit el català en una llei orgànica espanyola anomenada Estatuto de Autonomía de Cataluña. Una llei que tot i la vergonyosa esporgada que va patir al Congreso de los Diputados i, posteriorment, al Tribunal Constitucional, l’article de la llengua potser els va passar per alt, ja que els ribots esmolats del senyor Guerra àlies mienmano i dels magistrats constitucionalistes no el van tocar.

Però tornem a Ciudadanos. Tot i que s’hi han esforçat molt utilitzant tota mena d’arguments, sortosament aquest partit no ha estat capaç de vendre el seu discurs als catalans, encara que sí que els ha servit per recollir vots a Espanya. No és cap secret que l’anticatalanisme dóna vots a Espanya. La prova que a Catalunya no se n’ha sortit és que, passats més de deu anys des de la seva fundació, no hi ha cap poble ni ciutat petita, mitjana o gran que tingui un alcalde de Ciudadanos. Zero alcaldes ciudadanos de 948 alcaldes que tenim a Catalunya, de tots els colors polítics, fins i tot del PP, que en té un en un poblet petit. La dada és tan contundent que no cal entrar en més discussions. 

Quan el politburó de Ciudadanos va veure que la batalla lingüística catalana la tenien perduda va optar per anar a fer les espanyes, i avui és el quart partit del parlament espanyol. Però quin és el balanç que de l’excursió política de Ciudadanos per terres espanyoles fa la majoria de la ciutadania? La conclusió general és que Ciudadanos s’ha convertit en un escolanet del PP, com també ho és el PSOE, encara que aquests intenten dissimular-ho una mica més. No parlo de grans proclames polítiques d’uns i altres sinó d’actuacions pràctiques com, per exemple, donar suport polític a Rajoy perquè governi Espanya. El partit polític més corrupte d’Espanya no governaria sense el concurs de Ciudadanos.

Que els espanyols veuen a Ciudadanos com una segona marca dels populares és una realitat que difícilment es pot qüestionar i, repeteixo, cal fixar-se més en els fets constatats que en els grans discursos. Ciudadanos intenta ara desmarcar-se del partit més corrupte d’Europa, i l’agre debat de la setmana passada amb Cristina Cifuentes n’és una prova més. Però com deia aquell president del Barça, “al soci no se li pot enganyar”, i qui diu el soci diu el ciutadà que de tant és convocat a les urnes. Ara tothom sap que votar Ciudadanos és votar el PP. Tard o d’hora els votants conclouran que, tant per tant, millor votar l’original que la còpia.

dimecres, 7 de juny de 2017

Convergència (Partit Demòcrata) té un problema

L’exconseller de Convergència i ara diputat del Partit Demòcrata Germà Gordó és una persona innocent. Sempre he defensat la presumpció d’innocència per a qualsevol persona cridada a declarar per un jutge, sigui pel motiu que sigui. També concedeixo la presumpció d’innocència per a aquelles persones acusades de delictes lleus o greus mentre no hi hagi una confessió clara o una sentència ferma que digui el contrari. Per tant, com que no hi ha cap confessió ni sentència que el condemni, el diputat Gordó és innocent.

El problema és que degut a uns acords interns de partit dels que en desconec l’abast exacte, el partit li ha demanat públicament que plegui i que renunciï a l’escó de diputat. Però Gordó, que reivindica amb tot el dret la seva innocència, no es mostra gens disposat a ser castigat sense motiu. Ara poden passar dues coses. Que Gordó acabi plegant i deixi el seu escó al partit, o que Gordó no plegui de diputat i el partit l’expulsi com a militant. En aquest cas, encara que Gordó anés al grup mixt, l’escó continuarà sent de la seva propietat.

Quan es tracta d’un adversari polític, sigui del mateix partit o d’un altre, sempre hi ha qui intenta substituir perversament la democràtica presumpció d’innocència per l’estalinista presumpció de culpabilitat. Aquesta és, dissortadament, una pràctica política força estesa. Així que, passi el que passi, Convergència té un problema greu, sigui perquè pot perjudicar una persona innocent com Gordó, o perquè, si no actua, persones amb mentalitat estalinista diran que el partit està protegint una persona presumptament culpable.

***

Aclariment: aquest article va ser escrit el dissabte 3 de juny i es va programar per ser publicat el dimecres 7 de juny. No s’ha d’excloure que en aquests dies es produeixi alguna novetat sobre el cas, però, passi el que passi, les meves reflexions mantenen plena vigència.

dilluns, 5 de juny de 2017

Ètica, estètica i legalitat

Il·lustració: El Mundo

La dimissió o cessament de Moix —encara no està clar si va ser una cosa o l’altra— com a fiscal en cap Anticorrupció d’Espanya, legalment potser no tocava. Però, en política, ètica i estètica són conceptes tan importants com legalitat i, en el cas de Moix, considerant el conjunt d’aquests paràmetres, la seva sortida del càrrec estava plenament justificada. De fet, si encara volem anar una mica més enllà, tenint en compte els antecedents del personatge que hem conegut desprès, ara sabem que ni tan sols va ser oportú el seu nomenament per ocupar el càrrec. Però bé, Moix ara ja no hi és, encara que diuen que continuarà fent de fiscal del Tribunal Supremo. I això sí que costa molt d’entendre. Si no val per fer de fiscal en un despatx, perquè sí que val per fer la mateixa feina al despatx del costat? Francament, això d’Espanya no hi ha qui ho entengui.

Deia abans que “legalment potser no tocava”, i ho argumento recordant algunes obvietats que sovint tendim a oblidar. Així, en aquest país ser ric no és delictiu, com tampoc ho és rebre una herència, per important que sigui. I rebre-la a l’estranger, encara que sigui en un paradís fiscal, tampoc és delicte. Per altra banda, no hi ha cap llei que prohibeixi tenir el patrimoni familiar a Panamà. O a Liechtenstein. Això sí, aquests actius s’han de declarar a hisenda i pagar els impostos que estiguin establerts, i hi ha la sospita raonable que qui té el patrimoni familiar en un paradís fiscal no sempre té la intenció de col·laborar amb la hisenda de casa.

Però, fins i tot suposant que Moix ho tingués tot declarat i estigués al corrent del pagament dels impostos, aquí és on ja hi entren els aspectes ètics i estètics. No és ètic ni estètic que el fiscal que ha de lluitar contra la corrupció tingui el seu patrimoni en un paradís fiscal. Encara que només fos per això Moix havia de plegar, com també haurien de plegar el Fiscal General del Estado que el va nomenar i el ministro que va donar el vistiplau al nomenament. Repeteixo, això no és una discussió sobre la legalitat de la situació fiscal de Moix sinó sobre ètica i estètica. Ho dic perquè aquests dos personatges divendres encara defensaven l’actuació del fiscal Moix. Per això penso que també haurien de plegar, o ser cessats immediatament.

divendres, 2 de juny de 2017

Reflexions després de Sant Jordi

(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de maig de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.810 de La Veu de l'Anoia)

Cada any, després de la diada de Sant Jordi, es publica el rànquing dels llibres més venuts, unes dades sobre la credibilitat de les quals no posaria la mà al foc. Però bé, a manca d’altres estadístiques, si més no de les que es fan públiques i es troben a l’abast de tothom, potser les podem donar per acceptables. Dit això, no deixa de cridar-me l’atenció que molts dels llibres que ens diuen que han estat els més venuts, per no dir gairebé tots, són aquells que, bastants dies abans de Sant Jordi, els potents aparells propagandístics de les editorials més conegudes ja ens deien que serien precisament els més venuts. Per això parlava abans dels dubtes que em mereixen els rànquings dels llibres més venuts, de la mateixa manera que tindria dubtes si, uns dies abans d’estrenar-se als cinemes, una pel·lícula aparegués al rànquing de les més vistes. El sentit comú em diu que les coses s’han de fer pel seu ordre natural però, any rere any, tots podem comprovar que, per Sant Jordi, amb els rànquings de la venda de llibres, les coses s’intenten fer en l’ordre invers.

Fa poc vaig llegir, i lamento no recordar la font, que els llibres mediàtics acostumen a tenir el nom de l’autor més destacat que el títol del llibre. Si sou aficionats a aquesta mena d’oferta editorial típica de Sant Jordi, podeu fer la prova i veureu que aquesta norma no acostuma a fallar gairebé mai. Són llibres que molta gent compra no pas pel títol o pel contingut sinó, bàsicament, perquè estan suposadament escrits per una tipologia de personatges, molt coneguts, que podríem qualificar de mediàtics. El suposadament fa referència a la feina poc lluïda dels “negres”, una professió apassionant que donaria per a un altre article. Suposo que no cal aclarir al lector que els personatges mediàtics són aquells que surten molt als mitjans, bàsicament a teles i ràdios. Acostumen a ser persones que normalment fan de tertulianes, és a dir, que són capaces d’opinar sobre qualsevol tema que se’ls proposi encara que no en sàpiguen res. Això sí, la norma no escrita diu que, per donar una imatge de credibilitat, sempre han d’opinar amb molta contundència.

Vist tot això, triomfar per Sant Jordi des de l’anonimat d’un pseudònim i sense una gran editorial al darrere, i amb el més que probable boicot afegit d’un important grup editorial que no mencionaré, i fer-se un lloc en els esglaons més alts del rànquing de vendes és molt meritori. Però per manca d’espai haurem de deixar el desenllaç d’aquest article per d’aquí quinze dies.