.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

dimarts, 31 de juliol de 2018

Defensen un monopoli

Des de fa dies Barcelona està col·lapsada per milers de taxis que es troben aturats al mig del carrer i no permeten circular per dues de les artèries més importants de la ciutat, la Granvia i el passeig de Gràcia. La Guardia Urbana, se suposa que per ordre dels seus superiors, no actua i fa veure que aquí no passa res. I els Mossos, ni hi són ni se’ls espera. Aquesta és la situació de la ciutat a finals de juliol.

Ja no és cap secret que Ada Colau és una populista de manual. Ara ha decidit que li toca defensar un monopoli, el dels taxis grocs i negres i, de moment, aplaudeix les seves peculiars protestes en defensa del manteniment dels privilegis del monopoli dels taxistes. Colau posa la defensa del monopoli per davant dels drets dels consumidors, que som els que li paguem el sou. Un altre motiu per meditar si al maig Colau es torna a presentar per repetir mandat a l’ajuntament.

divendres, 27 de juliol de 2018

Progressistes i conservadors

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.870 de La Veu de l'Anoia)

A la nostra societat s’ha imposat una mena de teoria política, molt estesa, que associa necessàriament el progressisme amb les esquerres, i el conservadorisme amb les dretes. O dit en altres paraules, hi ha molta gent que pensa, o si més no ho diu, que una persona progressista ha de ser d’esquerres i una persona conservadora necessàriament ha de ser de dretes. No cal dir que aquesta teoria està tan estesa com mancada d’un mínim rigor. Conec persones oficialment “de dretes” que en la seva activitat professional són exemple d’un gran progressisme social. I tots coneixem persones molt d’esquerres que, tot i defensar la bondat teòrica de les esquerres sobre les dretes, són el paradigma del conservadorisme polític més caspós.

Podríem parlar del Partido Comunista de España (PCE), tant quan operava a la clandestinitat com quan va ser legalitzat. Als anys setanta i vuitanta del segle passat el camarada Santiago Carrillo i els seus companys de la direcció del partit, per exemple, eren molt més conservadors que altres polítics de partits liberals catalogats oficialment “de dretes”. Si ens ho mirem des d’una òptica més global, en els anys que van des del final de la Segona Guerra Mundial (1945) fins a l’ensorrament del mur de Berlín (1989) i la desaparició de tot el que aquell món trist i tancat representava, la falsedat de la teoria “esquerra progressista vs. dreta conservadora” encara es posa més en evidència. No hi ha hagut al món cap partit més conservador que els partits comunistes de l’antiga Europa de l’Est, satèl·lits del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). I en aquest pòdium conservador dels partits comunistes hi podríem incloure també, amb tot mereixement, el Partido Comunista de Cuba i altres organitzacions polítiques de l’òrbita comunista. A la Xina no hi ha res més conservador que el Partit Comunista de Xina.

Deixant de banda el cas espanyol, he posat exemples de països amb la figura del partit únic, i això ja ens dóna una pista força significativa del conservadorisme que s’amaga al darrere de la prohibició de qualsevol partit que no sigui l’oficial. Quan poses en evidència totes aquestes contradiccions polítiques a persones de bona fe que militen en organitzacions comunistes d’esquerres fins i tot se’t poden enfadar. S’ho agafen com si els prenguessis el pèl, i no són capaços de fer l’esforç de mirar una mica més enllà de la punta del seu nas per constatar la realitat política que els envolta. Molts són conservadors amb carnet progressista i no ho saben.

dimecres, 25 de juliol de 2018

L’extrema dreta amb cara amable

He llegit amb interès el discurs que va perpetrar Casado a la seva clientela just després d’haver guanyat les primàries del PP, i coincideixo amb el diagnòstic general que s’ha fet sobre la ideologia extremista d’aquest personatge. Casado representa, sense cap mena de dubte, l’extrema dreta, tot i que amb cara amable. Tot el PP és dreta però Casado es troba a l’extrem, coincidint amb el ciudadano Rivera i també amb Vox, HazteOir i grupets satèl·lits per l’estil. Sortosament, però, ni Casado ni Rivera ni els grupets extremistes que ideològicament els acompanyen governen i, per tant, tenen poca llibertat d’acció per tirar políticament endavant els disbarats legislatius que han anat anunciant. El dia que aquesta tropa governi Espanya seran un perill no només pels catalans independentistes (suposant que llavors Catalunya encara formi part d’Espanya, que potser és molt suposar) sinó també pel conjunt dels demòcrates espanyols. Aquesta gent, si algun dia arriba a governar, faran bo a Rajoy.

dilluns, 23 de juliol de 2018

Cuba, una excel·lent notícia

El Partido Comunista de Cuba ha impulsat unes modificacions constitucionals que, entre altres coses, contemplen el reconeixement i la defensa de la propietat privada a l’illa (alguna mena de reconeixement ja existia, però fins ara anava acompanyada d’una gran inseguretat jurídica), el matrimoni homosexual i la desaparició del terme “comunista” de la constitució. És a dir, els dirigents comunistes del país —Cuba és una dictadura clàssica de partit únic— ara abominen del terme comunista. Algun psiquiatre potser hauria de dir alguna cosa, però aquí no hi entraré. Sigui com sigui, aquesta és una excel·lent notícia, per tot allò de positiu que aquests gestos poden representar per als cubans a partir d’ara.

Han hagut de transcórrer gairebé seixanta anys des de l’entrada triomfal de Fidel Castro a l’Havana (1959), i gairebé trenta de la caiguda del mur de Berlín (1989) per constatar que els nous governants cubans encapçalats per Díaz-Canel, successors de la dinastia Castro, acceptin que seguint per aquell camí no anaven enlloc. De tenir empresonats els homosexuals pel sol fet de ser-ho es passa a reconèixer els seus drets. D’abominar teòricament del capitalisme, a defensar un dels seus principis bàsics. I de santificar el comunisme a prohibir-lo a la constitució. Déu n’hi do!

dimecres, 18 de juliol de 2018

Calia?

L’Ajuntament de Barcelona ha passat en molt pocs dies de proclamar-se una administració solvent, financerament molt sanejada i exemple per a altres administracions públiques, amb molts diners per fer coses i pagant gairebé al comptat, a admetre que té problemes econòmics greus i que no podrà fer front als seus compromisos públics de despesa i inversió als barris de la ciutat. Aquí cal fer un aclariment: el compromís inclou també el termini d’execució i, per tant, no s’hi val a dir que es farà tot però més endavant, entre altres motius perquè més endavant als despatxos de la plaça de Sant Jaume potser ja n’hi hauran uns altres. A deu mesos de les eleccions municipals la situació és molt greu, i els responsables de l’equip de govern no donen la cara amb dades concretes. Fins ara els regidors que han estat interpel·lats per la premsa i l’oposició només han aparegut en públic per dir quatre vaguetats, en una actitud del tot impresentable. I l’alcaldessa, què ha dit l’alcaldessa Colau? No ha dit ni ase ni bèstia. Colau està de gira política per Amèrica mentre a Barcelona s’està declarant un incendi polític de primera magnitud. Calia que Colau anés a Amèrica ara, precisament ara? El sentit comú ens diu que no, que ara era el moment menys oportú per anar-se’n de gira de promoció personal.

divendres, 13 de juliol de 2018

Línies vermelles

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.868 de La Veu de l'Anoia)

Es parla sovint de les línies vermelles que no s’han de creuar mai, és a dir, que determinats assumptes cabdals no poden ser objecte de debat. El problema sorgeix quan no hi ha acord sobre quines són les línies vermelles que no es poden creuar, i immediatament sorgeixen algunes preguntes. Com fixem quins són aquests principis bàsics inamovibles? Quines han de ser les línies vermelles que no s’han de creuar mai? Com podem establir un consens mínim sobre aquest tema? Doncs bé, molt em temo que en les respostes a aquestes preguntes no hi haurà unanimitat. Les sensibilitats humanes són molt divergents, i allò que per a uns no s’hauria de negociar mai per a altres sí que hauria de ser objecte de debat.

Aquesta diversitat potser s’entendrà millor amb un exemple. Per a molta gent el respecte a la vida humana és una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar. Ho comparteixo. Però tots sabem que a la nostra societat ni tan sols en la defensa de la vida humana hi ha unanimitat, i aquí podem recordar els defensors de la pena de mort. Tots tenim al cap països democràtics que en la seva legislació tenen prevista la pena de mort per a determinats delictes. I anant una mica més enllà, tots tenim present els grups de pressió que defensen, per exemple, que la població pugui disposar d’armes. Aquí em ve al cap la National Rifle Association dels Estats Units, amb milions d’associats. Són aquells que accepten que en determinats casos el ciutadà podrà acabar utilitzant les armes que la llei l’autoritza a tenir.

Però si ara posem el focus en Catalunya, no hauria de ser difícil acordar aspectes bàsics menys greus i que ens afecten a tots. Per exemple, que si la majoria de la societat catalana es vol organitzar políticament d’una altra manera, això s’hauria de poder debatre lliurement, votar-ho i actuar en conseqüència. No té cap sentit que l’excusa per no fer la consulta sigui l’existència d’una constitució estatal irreformable; no ens enganyem, als efectes pràctics ho és. Una constitució redactada fa quatre dècades, inspirada pels poders fàctics de l’època i amb la majoria dels seus votants criant malves. En aquests quaranta anys la societat ha evolucionat molt, i no té cap lògica que hàgim d’acceptar el fet de no poder saber oficialment quants defensem constituir-nos en un nou estat i quants intenten imposar-nos la prohibició de saber-ho. En una societat democràtica la línia vermella consisteix a impedir que se sàpiga què pensen els seus membres. Qui s’està saltant la línia vermella?

dijous, 12 de juliol de 2018

Errors propis i aliens

Tenim la tendència a fixar-nos molt més en els errors aliens que en els propis, coses de la condició humana. Però ningú pot negar que tots cometem errades i, en conseqüència, quan toca fer-ho, tothom hauria de saber disculpar-se. Ara bé, no tothom està disposat a reconèixer que s’ha equivocat, com si reconèixer un error propi estigués mal vist per la societat, quan és exactament al revés. La realitat és que les persones que es neguen a reconèixer els errors propis no acostumen a ser les més intel·ligents i, a més, són poc de fiar. En definitiva, les persones que, quan toca, estan disposades a disculpar-se mereixen molt més respecte de la societat que aquelles que “no s’equivoquen mai”. I això val per a tothom, també per aquells polítics que “no s’equivoquen mai”. I avui no cal posar noms propis, tots en tenim uns quants al cap. Te’ls trobes per tot l’arc ideològic, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta.

dilluns, 9 de juliol de 2018

Falsos portaveus policials

Veig el programa FAQS de TV3 força sovint. Ahir, per parlar dels fets de l’1 d’octubre de 2017, la presentadora va entrevistar dos policies, un dels Mossos i un altre de la Policia Nacional d’Espanya. En alguns aspectes els dos policies coincidien, i en altres discrepaven. Per posar només un exemple, vaig trobar vergonyós que el policia espanyol gairebé va negar les agressions policials sobre la població, i ens va venir a dir, de fet ho va manifestar sense ni posar-se vermell, que aquell dia la Policia Nacional d’Espanya va ser la víctima. Vaja, com si, segons la seva estrafolària versió dels fets, els agredits fossin en realitat els agressors, i els agressors, els agredits. El món al revés. Va fer un relat fals per justificar una actuació policial que, es miri com es miri, va ser intolerable. Els espectadors es van quedar amb la idea que “la policia” va defensar una versió dels fets, la del sindicalista, més falsa que un bitllet de tres euros. Cal no oblidar que els dos policies que van ser convidats pel programa no representaven els seus cossos policials sinó només uns determinats sindicats policials, i d’aquí ve la meva queixa. Si TV3 vol parlar de les actuacions dels Mossos i de la Policia Nacional d’Espanya, la cadena hauria d’entrevistar els portaveus d’aquests cossos i no uns sindicalistes que només es representen a si mateixos, i el seu sindicat, com si de sindicat policial només n’hi hagués un. Per què costa tant que quan es vulgui tenir l’opinió de la policia es convoqui un representant oficial del cos i no un sindicalista que, per motius obvis, no hauria de parlar en nom del seu cos policial? Deixo la pregunta sobre la taula.

divendres, 6 de juliol de 2018

Cap diferència


A continuació es detallen les diferències entre un ministro de Exteriores del PP (Dastis) i un del PSOE (Borrell)

dimecres, 4 de juliol de 2018

El trasllat

Després de molts mesos d’estar segrestats per l’estat en presons madrilenyes, ara s’ha decidit traslladar els presos polítics catalans a presons més properes als seus llocs de residència. Per cert, això és el que diu la llei i, per tant, encara que ens vulguin fer creure el contrari, aquest trasllat no és cap gest amistós ni és cap tracte de favor. Només és la conseqüència de complir la llei, la seva llei, la llei espanyola, però, això sí, amb molts mesos de retard. Ara bé, fins i tot durant el trasllat els segrestats estan sent maltractats sense motiu. Calia allargar tant un viatge que amb bona voluntat es pot fer en un matí, en condicions tan penoses, emmanillats, amb aturades tècniques innecessàries a presons de l’estat? L’excusa oficial és que el protocol és el que és, com si del protocol no en prescindeixen sempre que els convé. O, millor encara, podrien canviar-lo per un altre protocol del segle XXI, més humanitzat i basat, simplement, en el sentit comú. Espanya demostra, un cop més, les seves ganes de venjança amb els presos polítics catalans. Ara seguiran segrestats a Catalunya fins a la celebració d’un judici que, per motius tàctics de la part espanyola, ja es parla d’endarrerir-lo fins a l’any que ve. Mentrestant, el segrest dels presos polítics catalans continuarà vigent, ja que tot indica que el jutge no canviarà d’opinió. D’aquesta justícia alguns en diuen justícia venjativa, i fins que aquest assumpte no arribi als tribunals europeus no podrem donar aquest tema per tancat.

dilluns, 2 de juliol de 2018

No se’n surten ni amb l’esport

Aquest cap de setmana hem pogut constatar dos grans fracassos més de la MarcaEspaña: els jocs de Tarragona, un fiasco d’organització en tota regla, i l’eliminació de LaRoja a Rússia, ben merescuda segons diuen els experts. Aquesta vegada són només fracassos relacionats amb l’esport, però molt significatius tenint en compte les expectatives patriòtiques d’èxit que s’havien creat. No es pot traslladar la responsabilitat a Catalunya pel fet que els Jocs del Mediterrani s’hagin celebrat a Tarragona ni que a LaRoja hi jugui algun futbolista català, ja que tot girava a l’entorn d’Espanya com a centre. A Tarragona es van començar els jocs amb una gran bandera espanyola aterrant a un estadi ple de banderes rojigualdas, i es van acabar amb uns militars espanyols mostrant als nens l’armament d’un portaavions de guerra. A Rússia tot girava a l’entorn d’Espanya, i fins i tot en va ser protagonista un personatge tan caspós com Manolo el del bombo.

PS: ahir a Assen (Holanda) hi va haver un podi de tres catalans en MotoGP. No cal dir res més.