.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dijous, 31 de desembre de 2009

Bon any!!!

Em plau desitjar un molt bon any 2010 a tota la clientela d’aquest blog, tant a les persones que només el llegeixen com a les que a més a més dediquen un temps extra a deixar-hi comentaris. No em costa gens admetre que alguns dels comentaris són força més interessants que el propi post que comenten, i això enriqueix molt el blog.

No desvetllo cap secret si dic que m’ho passo molt bé escrivint, i sovint encara m’ho passo millor quan participo en els debats que es generen a partir de les vostres interessants aportacions. Vull recordar que El radar de Sarrià va començar mig en broma l’any 2007 sense que el seu autor sabés massa bé on es ficava, i ves per on demà ja estrenem el 2010 amb un blog del tot consolidat i un munt de temes pendents en cartera.

Gràcies novament a tothom i bon any!

dimecres, 30 de desembre de 2009

Coses de la cua de correus

A mig matí arribo a l’oficina de correus per recollir un certificat. Cua. Tinc catorze persones al davant. L’últim de la cua és un conegut meu i ens posem a xerrar. Va arribant més gent, alguns marxen en veure tanta cua. En pocs minuts els que ens esperem ja passem de la vintena. Dels cinc mostradors només n’hi ha dos d’operatius. De fet són tres empleats per atendre tota aquella gentada. Però un dels funcionaris sempre es fora, esmorzant o ves a saber què, o sigui que simultàniament només en treballen dos. Quan arriba la funcionària que estava esmorzant o ves a saber què i ocupa el seu lloc, alguns pensem que ara anirem més ràpids. Doncs no, falsa alarma. Tan bon punt la nouvinguda pren possessió del seu lloc s’aixeca la companya que té al costat, es posa l’abric i surt al carrer. Al cap d’una estona el meu conegut em pregunta:

- Miquel, has vist qui tens al darrere teu?

Em giro i d’entrada no reconec el personatge, però m’hi fixo més bé i veig que es tracta d’un alt funcionari de l’estat recentment jubilat, d’aquells que disposen de cotxe oficial i escorta policial i surten al diari dia sí i dia també. Potser per passar més desapercebut ara s’ha deixat una barba blanca mig esclarissada. Contesto al meu interlocutor:

- Sí, el conec però només de vista, som veïns des de fa anys. Aquest senyor no passarà a la història de Catalunya com a mínim per tres motius. El primer és que tot i haver tingut algun protagonisme com a lluitador antifranquista, i aquest és un mèrit que se li ha de reconèixer, la seva colla en realitat no lluitava per la democràcia sinó per canviar la dictadura franquista per una altra mena de dictadura, la dictadura del proletariat em sembla que en deien. Pretenien passar de Guatemala a guatepeor. Afortunadament no ho van aconseguir. El segon motiu és que ja en època democràtica, anys vuitanta del segle passat, i des del seu càrrec de fiscal va lluitar aferrissadament amb un objectiu bastant pervers, utilitzant tota mena de recursos, oficials i no oficials (el diari El País, amb tota la seva artilleria, hi va col·laborar molt activament). L’objectiu consistia en endreçar una temporada a la presó al president electe de la Generalitat, Jordi Pujol. No ho van aconseguir. El tercer motiu és que tot i haver-se passat quasi tota la seva vida professional a Barcelona, l’home no va ser capaç d’expressar-se mai en català quan actuava en la seva qualitat d’alt càrrec públic, demostrant així el nul respecte que alguns tenen per la nostra llengua. En definitiva, un personatge que no passarà a la història.

Em toca el meu torn i, simultàniament, al nostre personatge l’atenen al mostrador del costat. Es nota que ja el coneixen perquè s’hi adrecen així:

- Buenos días Sr. Mena, ¿qué le trae hoy por aquí?

Ho heu endevinat, es tracta de José Maria Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Sembla que pretén enviar un paquet.

A mi m’atén amb tota correcció (i cosa estranya, en català!) la senyora que abans estava esmorzant o ves a saber què. Em dóna la carta i llavors li demano un full de reclamacions. Em pregunta si tinc alguna queixa i li contesto:

- Sí, els vint-i-vuit minuts de cua que he hagut de fer mentre un terç de la plantilla estava esmorzant o ves a saber què.

La funcionària deu ser una persona intel·ligent ja que opta per callar, i jo que ho agraeixo doncs no tinc cap ganes de posar-me a discutir. Finalment decideixo que cursaré la meva queixa per internet i marxo. Però no n’espero gran cosa, la veritat. Ni de la queixa ni de la sensibilitat lingüística d’alguns funcionaris forans que aterren a Catalunya talment com si arribessin a una colònia.

dilluns, 28 de desembre de 2009

El vot poruc

Em desagrada el secretisme que s’autoconcedeixen els diputats del Parlament quan han de legislar sobre segons quins temes. Parlo, en definitiva, de la por que traspuen els nostres representants polítics a que sobre determinats assumptes el poble conegui el sentit del seu vot. El decebedor missatge que ens deixen és que el ciutadà no té ni tan sols el dret a conèixer què fan individualment cadascun d’ells amb la representació política que els atorguem el dia de les eleccions.

Intueixo que aquestes reflexions no agradaran gaire als 135 inquilins provisionals del palau del Parc de la Ciutadella, però com que ells semblen incapaços de fer-se autocrítica potser no és mala idea que algú els faciliti la feina obrint aquest debat.

Sobre aquest tema i amb el títol de Vots porucs el diari El Punt publica avui les meves reflexions. En la versió paper trobareu l’article a la pàgina 15 (edició Comarques Gironines), pàgina 16 (edició Barcelona), i en la versió digital el trobareu clicant aquí.

divendres, 25 de desembre de 2009

dijous, 24 de desembre de 2009

Nit de Nadal

La prova del cotó que esteu llegint un blog més aviat poc influent socialment parlant és que amb aquest post d’avui ja en són tres que el dia 24 de desembre El radar de Sarrià és present a la xarxa. Aquells que ja n’éreu lectors potser recordareu que tant l’any 2007 com l’any 2008 em vaig permetre insistir en el fet que aquesta nit no és la Nit Bona com cada dia que passa més gent forana i també no forana s’entesten en rebatejar la nit que va del 24 al 25 de desembre. Francament, no acabo d’entendre aquesta obsessió malaltissa per canviar-li el nom a la Nit de Nadal. Hauríem de tenir clar que no tot és traduïble literalment, no tot es pot espanyolitzar amb aquesta lleugeresa.

Bon Nadal!!!

dimecres, 23 de desembre de 2009

Jan Laporta i la política

1/ Jan Laporta presideix el Barça durant una de les millors èpoques de tota la història del club, segurament la millor des de la seva fundació. Els que hi entenen em diuen que obtenir millors resultats esportius que els assolits aquesta temporada és una tasca impossible i, per tant, per més bé que es facin les coses en el futur els èxits només es podran igualar, però mai superar. En aquest sentit, Laporta deixa una difícil herència al seu successor. També em diuen que quan hagin passat uns anys, aquesta temporada d’èxits passarà a la història com l’etapa Guardiola i no pas com l’etapa Laporta. Sembla ser que quan es parla d’èxits esportius qui acostuma a passar a la història és l’entrenador i els jugadors, no el president.

2/ No sóc culé. Poques vegades he anat al camp del Barça, i quasi sempre ho he fet acompanyant algun estranger que tenia curiositat per anar al Camp Nou. De fet, ni tan sols m’agrada massa el futbol. Com a espectador el trobo un esport bastant avorrit, especialment si el comparem amb el futbol sala, molt més àgil i ràpid. En el futbol gran sovint et trobes amb períodes de temps massa llargs en els que no passa absolutament res mentre que en el futbol sala contínuament estan passant coses, no tens temps d’avorrir-te.

3/ Sembla cada dia més clar que quan Laporta sigui gran es dedicarà a la política. De fet ja ho està fent ara aprofitant-se del prestigi obtingut amb la presidència d’un Barça triomfant. Hi ha gent que critica aquesta dualitat d’activitats de Laporta, fins i tot hi ha qui diu que haurien de ser incompatibles. Jo no. El Barça és una entitat privada i el seu president pot fer tot allò que li sembli convenient amb una única limitació: la voluntat dels seus socis.

4/ Si no canvio d’opinió, i no crec que ho faci, no votaré mai una llista política on hi hagi el senyor Laporta. A banda que sembla evident que Laporta és independentista, i aquesta característica no em fa pas cap nosa, ignoro quines són les seves idees polítiques, econòmiques i socials. No recordo que s’hagi definit mai. Per altra banda no se m’acudiria donar el meu vot a un polític només per la seva trajectòria al capdavant d’un club de futbol. Això sí, Laporta ja ens ha demostrat amb escreix que és una persona molt inestable, massa inestable pel meu gust. Una persona que té tants rampells com Laporta no és el meu model del què ha de ser un polític seriós i eficient.

5/ Últimament he parlat de les expectatives electorals de Laporta amb altres persones, la majoria culés i alguns fins i tot de tarannà independentista, però també amb amics d’altres sensibilitats esportives i/o polítiques. Em sorprèn constatar que quasi totes aquestes persones diuen el mateix que jo, ells tampoc el votarien. Les plataformes electorals i els partits polítics que tant li van al darrere estan avisats, després que no es queixin si el presenten a les seves llistes i reben un vot de rebuig.

6/ Encara que de presidents de clubs de futbol n’hi ha de tota mena, d’èxits polítics a partir de la presidència d’un club se n’han donat més aviat pocs, i encara amb resultats dispars. Jesús Gil y Gil i la seva majoria absoluta a l’alcaldia de Marbella podria ser l’excepció que confirma la regla.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Els nostres orígens

Transcripció: Enric Juliana és un periodista que treballa a La Vanguardia i acostuma a escriure sobre quatre països: Catalunya, Espanya, Itàlia i Portugal. Quan escriu sobre Portugal s’ha referit més d’un cop al cuaderno azul, unes llibretes artesanals molt especials que es venen en una petita tenda de Lisboa anomenada Casa Louças do Calhariz. Els seus amos m’han dit que són amics d’en Juliana i a la botiga hi tenen penjats algun dels seus articles, i també alguns d’altres autors que fan referència al famós cuaderno azul. L’última vegada que vaig ser a Lisboa vaig comprar-ne alguns exemplars, que em serveixen per recordar que tot i que vivim rodejats d’aparells electrònics digitals per llegir, escriure i, en general, comunicar-nos mitjançant la xarxa d’internet, encara persisteix quelcom que afortunadament no ha desaparegut de les nostres vides: un simple paper en blanc que fa la tasca de pantalla del què nosaltres escrivim i llegim sense necessitat d’utilitzar un teclat. Amb un cuaderno azul i un simple llapis en tenim prou. El suport paper és quelcom tan o més antic que aquest tipus de lletra que esteu llegint en aquest moment, però funciona tan bé com el primer dia, no falla mai, no es penja ni es queda sense bateria. I en uns moments tan digitals com els presents, quan sembla que ja ningú sap què és una llibreta de fulles en blanc i un simple llapis, convé recordar aquestes petites coses. Cal no oblidar els nostres orígens.

dilluns, 21 de desembre de 2009

Deu motius per preferir no ser espanyol

Anglès: Un país on el coneixement de l’anglès per part de la seva classe política no és la norma sinó l’excepció ja diu molt de quin tipus de país és. Ara mateix tant el cap del govern com el líder de l’oposició necessiten traductor.

CEOE: un país on des de fa bastants mesos el líder de la seva principal organització patronal no paga el sous dels treballadors de la seva pròpia empresa ja diu molt de quin tipus de país és.

Divisió territorial: un país on després de trenta anys de democràcia encara defensa les bondats del café para todos, equiparant Catalunya (amb una Generalitat que ara celebra els seus primers 650 anys d’història) amb, per exemple, la Región de Murcia, amb tots els respectes per als murcians, ja diu molt de quin tipus de país és.

Egunkaria: un país que tanca impunement diaris ja diu molt de quin tipus de país és.

Llengua catalana: “Hi ha gent a qui no agrada que es pense, s'escriga o es parle en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es pense, s'escriga o es parle” (Ovidi Montllor). Un país on aquestes sensibilitats lingüístiques estan tan esteses ja diu molt de quin tipus de país és.

Monarquia: un país que accepta que el millor sistema per ocupar el càrrec de cap d’estat és el de tenir-hi instal·lada la mateixa família de per vida, que es passen el càrrec de pares a fills com si això fos una Corea del Nord qualsevol, ja diu molt de quin tipus de país és.

Toros: un país que té com a fiesta nacional aquesta salvatjada ja diu molt de quin tipus de país és.

Televisió: Un país que té com a grans referents televisius a una tal Belen Esteban i a un tal Jorge Javier Vazquez, que per cert és català, ja diu molt de quin tipus de país és.

UGT+CC.OO.: un país on els líders dels seus principals sindicats, uns organismes paraoficials finançats pràcticament en exclusiva amb subvencions públiques, organitzen sense motiu manifestacions en contra dels únics que tenen a les seves mans la creació de llocs de treball productius ja diu molt de quin tipus de país és.

10: el motiu número deu, dels molts que hi podríem afegir a aquesta llista, el deixo a la consideració dels lectors d’aquest blog.

dissabte, 19 de desembre de 2009

Regals nadalencs inútils

(Forges, a El País d'avui)

divendres, 18 de desembre de 2009

El canibalisme és gastronomia?

En aquest país hi ha una llei que estableix com a delicte el maltractament dels animals. Si maltractes un gos o un gat i t’enxampen ja has begut oli: ets un delinqüent, amb tot el que això comporta. Tinc entès que per una cosa així fins i tot et poden endreçar una temporada a Can Brians.

Natàlia Molero és escriptora, independentista i defensora de la fiesta nacional. És així com ella es defineix. Fa un parell de dies es va despenjar amb aquesta queixa que recollia el diari El Punt: “Els meus pares anaven al cine a Perpinyà i jo haig d’anar a veure toros a França. La llibertat d’opció comença respectant la llibertat dels altres”. Argumentava també que la fiesta nacional s’hauria de mantenir donat que es tracta d’una tradició molt catalana més que centenària. El gran argument de la tradició!

Entenc la queixa de la senyora Molero però, la veritat, no em fa cap pena. Si aquí es prohibeixen els toros és evident que ella haurà d’anar més lluny per continuar gaudint de la fiesta nacional, de la mateixa manera que si aquí s’acaba prohibint que es fumi en els locals públics els fumadors hauran de sortir al carrer per encendre la cigarreta.

Ja que parlem de maltractaments gratuïts i no d’una altra cosa, la senyora Molero encara hauria d’anar bastant més lluny per assistir a altres festes ancestrals que també es basen en el maltractament dels animals. Fins i tot hi ha qui gaudeix assistint a les lapidacions públiques que formen part de la tradició d'alguns països àrabs. Són espectacles que sempre tenen un públic entusiasta.

La tradició no pot ser mai un argument per mantenir determinades activitats lúdiques que qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat hauria de rebutjar. Fa anys vaig veure aquesta frase pintada en una paret de Terrassa: si el toreig és art, el canibalisme és gastronomia. Doncs és exactament d'això del què estem parlant.

dijous, 17 de desembre de 2009

Diaris... i diaris de paper

Fa un parell d’anys no se m’hauria acudit posar aquest títol a un article. Potser hauria pogut escriure diaris... i diaris digitals, entenent llavors com a diaris, així, en genèric, els de paper. Però ara cada dia veig més clar que els diaris són els digitals, i l’excepció serà cada dia més el format paper.

Tal com ja he explicat altres vegades sóc un nouvingut en el món digital. Fa quatre dies no sabia ni què significaven les expressions TIC i 2.0, i de fet encara ara se’m presenten dubtes sobre el seu veritable abast. Per tant, tampoc sé del cert si ja puc ser considerat una persona definitivament integrada en la nova societat digital, o tal vegada encara no he donat el pas definitiu cap a la modernitat tecnològica. Això, però, si voleu que us sigui franc, no em fa perdre la son.

En un acte molt simpàtic que va tenir lloc fa uns dies vaig coincidir amb una amiga meva que, bàsicament des de l’administració pública, és capdavantera en la utilització i promoció social de les noves tecnologies. Tot i que d’aquestes coses en sap moltíssim més que jo em va sorprendre quan per presentar-me un amic seu va utilitzar aquesta fórmula:

“Et presento en Miquel Pellicer, editor d’El Mundo Deportivo digital”.

Jo vaig respondre més o menys així:

“Encantat, però en tot cas el que m’estàs dient és que en Miquel Pellicer és l’editor del diari El Mundo Deportivo, i punt, entès en el sentit que no necessàriament ho és de la versió paper."

Potser vaig exagerar una mica ja que amb la meva petita provocació es van posar tots a riure, i evidentment jo també m’hi vaig afegir. Però el matís és important. Avui en dia comença a sonar antic que et presentin algú i hi afegeixin l’adjectiu digital referit a la seva feina. L’aggiornamento tecnològic s’hauria de donar per descomptat, i més en segons quins àmbits i professions. El que intento dir és que l’excepció comença a ser l’anomenat suport paper i la millor prova d’això la tenim en la quantitat de diaris de paper que van tancant arreu del món. Alguns es reconverteixen en format digital però molts es veuen incapaços d’adaptar-se als nous temps i acaben desapareixent en aplicació de l’anomenada llei del mercat, una llei que no falla mai.

A les persones definitivament integrades en les noves tecnologies de vegades també els passa factura la part analògica del seu subconscient, i és que només han passat com qui diu quatre dies des que el tèlex (pels més joves: la foto de dalt és d’una cinta perforada de tèlex) i el fax van passar de les taules dels despatxos a les vitrines dels museus. De fet, en alguns despatxos encara s’utilitzen.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Més èxit que fracàs

Justificació completaDesprés del referèndum el got es pot veure mig ple o mig buit o, per ser més exactes, quasi ple (percentatge del “sí”) o massa buit (percentatge de la participació). Per cert, l'acudit és de l'Avui d'ahir.

Anem a pams. En general, m’ha agradat força la preparació del referèndum. M’ha agradat encara més la implicació entusiasta de tants milers de persones voluntàries que hi han dedicat hores de lleure i de son i també diners. Sense el voluntariat això no hagués estat possible. M’ha agradat especialment la tasca molt professional que ha fet l’Alfons López Tena i el seu equip, buscant la participació i abstenint-se escrupolosament de fer campanya partidista. En aquest sentit, no m’ha agradat gens la tasca d’altres organitzadors que s’han decantat obertament pel “sí”. Entenc que com a organitzadors això no els tocava a ells sinó als partits i estaments no vinculats a l’organització del referèndum. Han donat una imatge poc seriosa.

No vaig entendre que es permetés votar a qui no es permet votar en una votació oficial. A més a més, la inclusió d’aquests dos col·lectius (jovent de 16-18 anys i immigrats sense dret a vot en una votació oficial) ha aigualit els resultats globals doncs la seva participació en el referèndum ha estat menor que la dels altres votants; és a dir, si no se’ls hagués convocat a votar el percentatge global de participació hagués estat més alt.

No m’ha agradat gens ni mica la ressaca del dia següent en forma de presentació urgent al Parlament d’una Iniciativa Legislativa Popular signada per alguns dels organitzadors, sense ni tan sols consultar els seus companys. L’oportunisme descarat d’alguns en aprofitar-se dels resultats amb interessos partidistes i/o merament particulars és de jutjat de guàrdia. Alguns organitzadors han anat molt ràpids, massa ràpids pel meu gust, doncs demà mateix presenten un nou partit polític o plataforma electoral de cara a les properes eleccions al Parlament. Tal com jo ho veig alguns estan demostrant que no són gent de fiar.
·
Entre els aprofitats hi poso també, i molt especialment, un partit anomenat Esquerra. Espero que l’actitud oportunista dels seus dirigents faci obrir els ulls a aquells que encara confien en un partit que, tot i declarar-se independentista, ha demostrat amb escreix per la via dels fets que la seva declaració d'independentisme només és una enganyifa. Per altra banda els amics de Convergència haurien d'oblidar-se de la seva ambigüitat calculada i dir-nos què volen ser de grans.

Tot i això en faig un balanç força positiu, aquest és un pas més dels molts passos que encara s’han de donar en un procés polític que serà més llarg del què segurament ens agradaria.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Entre el menyspreu i l’autisme polític

Després dels referèndums privats que han tingut lloc en diversos pobles i ciutats de Catalunya resulta curiós veure la reacció d’Espanya. El principal retret dels contraris a que aspectes importants de les nostres vides es decideixin a les urnes, i no hi ha cap dubte que el futur de Catalunya n’és un, és que això no ha estat un referèndum oficial i, per tant, no s’hi ha de donar més importància. Tenen tota la raó quan diuen que no és oficial (ja ens agradaria que ho fos, ja!), i no tenen cap raó quan diuen que no s’hi ha de donar més importància. La prova del cotó de la seva importància política és que a Catalunya no es parla d’una altra cosa. També a Espanya. I a l’Europa més endreçada. I fins i tot més enllà.

Però posar com excusa que aquest no és un referèndum oficial no deixa de tenir la seva gràcia, o si voleu el seu sarcasme, tenint en compte que són ells mateixos, els espanyols, els que de moment prohibeixen fer-lo. Un exemple més de la cultura de la prohibició que tant agrada a alguns. En general a Espanya s’intenten convèncer que tot això de l’independentisme és un divertimento de quatre arreplegats amb poca feina, una aventura sense cap futur. I reaccionen com acostumen a reaccionar els ignorants, amb un menyspreu que només denota el desconeixement que tenen del què s’està coent políticament a Catalunya. Repassem ara l’actitud dels dos grans partits espanyols.

No és cap secret que la gran assignatura pendent del PP és Catalunya (aquesta falca publicitària és ben significativa). Per tant, no ens ha d’estranyar que les seves perspectives electorals a Catalunya continuïn sent força minses. Ara diuen que aquest referèndum és il·legal, actuant com si ells fossin els únics propietaris d’una paraula del diccionari que està a disposició de tothom qui la necessiti. Els senyors del PP encara no han entès que aquests referèndums, tant els celebrats fins ara com els previstos per l’any que ve, potser no són oficials ni tenen efectes legals però políticament són força rellevants. I d’il·legals, res de res. A Catalunya, opinar encara no és delicte.

Els del PSOE ho tenen bastant més complicat, hi ha qui ho ha definit com un cas típic de psiquiatre. Per una banda, a Espanya fan un paper similar al del PP, com no podria ser d’altra manera, tota vegada que els interessos d’ambdós partits són coincidents, així com ho són també molts dels seus potencials votants. Però a Catalunya no s’acaben de definir amb claredat, pretenen no perdre clientela per cap dels seus extrems ideològics, i amb aquest objectiu s’han dividit la feina. Uns fan el paper de la defensa de l’estructura inamovible de l’estat en clau espanyola. Són els que prediquen al Baix Llobregat, la zona on tenen el gruix de la seva clientela. Però uns altres, aquells que imparteixen doctrina a la Catalunya interior, se’ns mostren amb un tarannà que oscil·la entre l’ambigüitat calculada i el quasi independentisme, tot i que, no fos cas, des del partit els encoratgen a no fer massa soroll. No fos cas que per guanyar un vot a Girona en perdessin dos a Guadalajara.

Un apunt final. Els amics d’el pati descobert em van ensenyar a fer projeccions dels resultats electorals en funció d’una participació modificada respecte a la real. És un exercici divertit i pot ajudar a fer entendre que una participació baixa potser és més significativa del que a primera vista pot semblar. Així, en aquest cas, si en comptes d’una participació del 27.46% haguessin anat a votar la meitat més un dels que hi tenien dret, i tots aquests nous votants haguessin optat pel “no”, el “sí” també hagués guanyat, concretament amb un 52%.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Interpretació oportunista de l’abstenció

Això ho escric divendres, és a dir, abans de la celebració del referèndum que va tenir lloc ahir a diverses poblacions catalanes. Però és que avui dilluns, l’endemà de la jornada de votació, m’interessa posar sobre la taula el tema de la lectura interessada que sens dubte es farà de l’abstenció. No cal ser un politòleg per saber què passarà a partir d’avui mateix. A veure. Els que han votat “sí” queda clar el què volen. Els que han votat “no” també. Els vots en blanc i els vots nuls són exactament això, ni “sí” ni “no” però amb una voluntat inequívoca de participar en un procés democràtic com aquest, en unes votacions que ens deixen uns resultats tan legalment vinculants com els assolits en el referèndum sobre l’entrada d’Espanya a la NATO o en el referèndum sobre el Tractat de Lisboa. O sigui gens legalment vinculants. Però ningú negarà que aquests tres referèndums són tan políticament rellevants com qualsevol altre. Ara bé, seria bo que cap tendència política es permetés interpretar de manera oportunista el sentit del no-vot dels abstencionistes. Sé que això és predicar en el desert però a mi m’agraden les causes perdudes o, més ben dit, difícils (de causes perdudes no n’hi han). La meva tesi és senzilla. Els abstencionistes simplement no han votat i, per tant, no sabem el què pensen. Tant poden ser partidaris del “sí” com del “no” com del “blanc” o com del “nul”, o de tot el contrari. Ho dic perquè ja estic veient que més d’un i més de dos tindran l’atreviment de sumar per a la seva causa els vots que més li agradin amb els no-vots dels que s’han quedat a casa, quan és obvi que són dues coses que no sumen.

dijous, 10 de desembre de 2009

No comencem gaire bé

La plataforma Barcelona decideix es proposa organitzar també un referèndum sobre el futur de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i personalment ho considero una bona notícia. Tot i el seu valor purament testimonial jo penso anar a votar. Però si els organitzadors de la consulta que es vol tirar endavant l’abril de l’any vinent són els mateixos que van organitzar l’acte d’ahir davant de la Sagrada Família començo a tenir els meus dubtes que aquest assumpte estigui en unes mans mínimament competents. Ho explico amb un ànim de crítica constructiva als organitzadors doncs ara encara s’és a temps de rectificar. El fet és que de moment s’ha donat una imatge bastant lamentable.

La convocatòria de l’acte per internet deia textualment que tindria lloc ahir a la una del migdia davant de la Sagrada Família. Jo em trobava per aquella zona i, encuriosit, m’hi vaig acostar. Entendre què vol dir exactament davant de la Sagrada Família devia ser complicat per la majoria dels assistents. I ho era, es veien grups dispersos amb cara de perduts per les quatre façanes del temple. Vaig veure també alguna estelada així com uns mossos d’en Saura igualment mig perduts que no sabien massa cap on s’havien de dirigir per tal de controlar l’acte. Finalment vaig trobar el lloc escollit, que es trobava mig amagat a l’altra banda del llac. A la una menys cinc allà només hi havia un periodista amb la càmera i el trípode preparats, el noi de l’empresa d’Igualada que va muntar el faristol, la pancarta i els dos altaveus, i qui això escriu. Tres persones, ningú més, a banda de quatre jubilats que prenien el sol en aquella zona de la plaça. Vaig esperar quinze minuts i veient que no apareixia ningú més a la una i deu vaig marxar amb la cua entre les cames a recollir el cotxe que tenia aparcat a l’altra banda del temple.

Allà vaig veure un grup de gent que tenia la pinta de ser del ram independentista i m’hi vaig acostar. Eren unes dotzenes de persones, entre elles alguns periodistes de diversos mitjans, també algun d’estranger, i algun polític. Vaig reconèixer un diputat. També hi havia quatre persones encorbatades que més aviat cridaven l’atenció. En preguntar qui muntava l’acte tothom es treia les puces de sobre: això ho fem uns quants, no hi ha ningú que en sigui el responsable, potser hauries de parlar amb aquell que està responent a la premsa, i per l’estil. Llavors els vaig indicar on es trobava el lloc preparat per l’acte, és a dir, just a l’altra banda del temple, no al davant de la façana sinó a l’altra banda del llac. Em van mirar amb cara molt estranya com si jo fos un veritable marcià acabat d’arribar al planeta terra i vaig decidir que el límit de la meva paciència ja havia estat àmpliament superat. Vaig marxar. Devia ser un quart i mig de dues. És evident que la campanya de cara el referèndum que es farà a la ciutat de Barcelona no ha començat gaire bé. Algú s’hauria de posar les piles.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Joan Solà

Al llarg de més de 25 anys, Joan Solà, catedràtic de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, un dels lingüistes més respectats del país, ha bolcat la seva passió per la llengua i pel país en prop d’un miler d’articles de premsa. Així comença la contraportada de l’últim llibre d’aquest autor, Plantem Cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra, que em permeto recomanar. Tot i que el tema que tracta Joan Solà d’entrada pot semblar molt feixuc aviat veus que explica les coses de forma molt didàctica i entenedora. En altres paraules, no cal ser lingüista ni independentista per gaudir d’aquest llibre.

El diari Avui va publicar ahir una nova aportació de Joan Solà, un article que porta per títol Llibertat, dignitat. Parla d’un tema de molta actualitat com són les consultes informals que es portaran a terme diumenge vinent a moltes poblacions de Catalunya. Després de llegir aquest article resulta molt més fàcil entendre el creixent i al meu entendre imparable moviment sobiranista d’una bona part de la societat catalana. Diu Solà que sense dignitat no hi pot haver mai llibertat. Jo també penso que això és exactament el que ens passa ara a Catalunya.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Les coses pel seu nom

Essent conscient que avui en dia potser seria més políticament correcte anomenar-lo paisatge d’hivern, jo sóc un amant de les tradicions i encara en dic pessebre, de la mateixa manera que de les properes vacances de Nadal em resisteixo a dir-ne vacances d’hivern. Potser en diré vacances d’hivern de la setmana blanca que el conseller Maragall ha reservat als catalans amb canalla en edat escolar per anar a esquiar el mes de febrer. Però ara per ara prefereixo seguir dient a les coses pel seu nom. Vacances de primavera? No, Setmana Santa i tothom s’entén.

Aquestes reflexions les faig al bell mig del pont de la Puríssima. Sí, ja sé, alguns en diuen pont de la Constitució. Però al meu entendre van errats, o potser és que també pretenen ser tant políticament correctes com els defensors del paisatge d’hivern. A veure, la Constitució va ser ahir, diumenge, i quan la festa cau en diumenge no hi ha pont que valgui. Aquest pont en tot cas s’explica perquè dimarts és la Puríssima. Per tant, avui és el pont de la Puríssima.

Com dèiem abans, alguns van commemorar ahir els 31 anys de la Constitución Española, una llei espanyola feta sota les fortíssimes tuteles militar i eclesiàstica de finals dels anys setanta del segle passat. Llavors es va decidir el nostre futur excepte en un punt molt concret que ja havia decidit en nom nostre el senyor Franco l’any 1969, és a dir, el seu successor com a cap de l’estat. Aquests detallets convé recordar-los de tant en tant doncs la memòria d’alguns és fràgil, almenys per algunes coses. No van gaire desencaminats els que d’aquella transició política tan peculiar entre el franquisme i el que tenim ara en diuen pacte de l’amnèsia.

L’argument democràtic dels defensors de la monarquia franquista en que es va convertir la Jefatura del Estado és que aquesta institució es va incloure en la Constitución Española que es va sotmetre a referèndum el 6 de desembre de 1978. És veritat, però també ho és que tots els que van poder votar-la ara ja passen dels cinquanta-dos anys d’edat. Això vol dir que la majoria dels espanyols, és a dir, els que ara són menors de cinquanta-dos anys, mai s’han pogut definir sobre unes qüestions que no ens hauria d’estranyar que després de tants anys es comencin a posar en dubte.

Pessebre. Nadal. Setmana Santa. Pont de la Puríssima. Pacte de l’amnèsia. Monarquia franquista. Les coses pel seu nom.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Més clar, l’aigua

Algunes coses que a primera vista ens poden semblar molt complicades d’explicar i fer entendre a Espanya en realitat són força més senzilles del què sembla. Espanyols! n’és un bon exemple.

divendres, 4 de desembre de 2009

Guerra oberta als internautes

La ministra de Cultura d'Espanya, Ángeles González-Sinde, ens va demostrar ahir dues coses:

la primera, que no ha entès res de res, posant així en evidència la seva manifesta incapacitat per continuar ocupant el càrrec de ministra.

la segona, que el govern espanyol no és un govern seriós i que Espanya no és un país seriós. Si ho fossin, a hores d’ara Doña Ángeles ja hauria presentat la seva dimissió irrevocable. Alternativament, ja hauria estat fulminantment cessada per Don José Luis. Però no ha passat ni una cosa ni l’altra.

La conclusió és que es demostra una vegada més que, amb comptadíssimes excepcions, els polítics i els alts funcionaris públics porten incrustada la censura en el disc dur del seu cervell.

El PP intenta ara treure profit polític d’aquesta relliscada, i fa bé. Però no ens enganyem, intueixo que si governés el PP també intentaria silenciar i enfosquir segons quines webs amb excuses de mal pagador, exactament com ara està fent el PSOE.

dijous, 3 de desembre de 2009

Atur i economia (in)sostenible

Aquests dies he estat visitant diverses empreses de la Catalunya interior. Sempre que ho faig, i ho faig sovint, torno a Barcelona decebut al constatar que l’economia de la Catalunya real no només no millora sinó que empitjora. Per altra banda, escoltes els polítics i els alts càrrecs de les nostres administracions públiques i aviat te n’adones que, en general, no toquen massa de peus a terra. No m’estranya. Es tracta d’un col·lectiu amb una idea bastant distorsionada de la realitat econòmica que els envolta. Són persones que normalment gaudeixen d’una bona preparació acadèmica teòrica, però que tenen la particularitat que no han passat mai per l’economia real, amb poquíssimes excepcions que confirmen la regla.

Per entendre-ho millor sempre poso un exemple que és quasi una declaració de principis: menys del 10% dels treballadors de Catalunya treballen per l’administració pública, mentre que més de les dues terceres parts dels nostres representants al Parlament són funcionaris en actiu o en excedència. Més clar, l’aigua. És un parlament democràticament escollit, sí, però poc o gens representatiu del país real. En contraposició, escoltes els titulars de les pimes catalanes i aviat arribes a la conclusió que aquí hi ha dos móns que viuen d’esquena un de l’altre. El món oficial va prepotentment a la seva mentre el món real de l’economia productiva fa el què pot per intentar sobreviure. Són dos móns diferents, dues realitats que s’ignoren entre sí.

Escric aquestes notes a corre-cuita i sense tenir al davant les dades estadístiques. Per tant, podria ser que les xifres que tinc al cap i que donaré a continuació no siguin 100% fiables, però no crec que em desviï massa de la realitat. De la trentena de països de la Unió Europea, Espanya és el que té la taxa d’atur més alta, amb quasi quatre milions de desocupats. De les disset autonomies en les que està dividit l’estat espanyol, Catalunya és la que té la taxa d’atur més alta, amb més de mig milió d’aturats. De les quaranta i escaig comarques de Catalunya, la comarca de l’Anoia és la que gaudeix de la taxa d’atur més elevada, i poso aquest exemple concret perquè ahir m’hi vaig passar tot el dia i ho tinc més fresc. Dels trenta i escaig municipis pertanyents a la comarca de l’Anoia, no és estrany trobar-te amb taxes d’atur del tot insostenibles, que en alguns casos freguen el trenta per cent de persones sense feina. Aquesta és la trista realitat, aquestes són les xifres del drama dels aturats, aquests són uns tristos rècords que no són precisament per presumir.

Escoltar llavors els polítics que tenen a les seves mans pal·liar d’alguna manera aquesta lamentable situació es transforma aviat en una gran decepció. Veure amb quina persistent incompetència es manifesten els presidents dels governs espanyol i català és per deixar-ho tot i marxar cap a l’exili. Observar com les persones que tenen el deure de facilitar la creació de llocs de treball productius, o almenys de no posar-hi tantes traves administratives i de tota mena com hi posen ara, és quasi un exercici de masoquisme. Escoltar les dues persones que tenen directament al seu càrrec aquest negociat, és a dir, la consellera Mar Serna des de la Generalitat i el ministre Celestino Corbacho des del govern espanyol, és lo més semblant a rebre una lliçó d’incompetència política.

Economia sostenible? Cap economia pot ser sostenible amb una tercera, o una quarta o, en el millor dels casos, una cinquena part de la seva força laboral a l’atur. I mentrestant, els nostres estimats dirigents polítics no volen reconèixer que per aquest camí no anem enlloc, enlloc més que a un empitjorament del drama de l’atur.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Massa burocràcia

Us heu preguntat alguna vegada quants nivells d’administracions públiques governen les vostres vides? Us heu preguntat alguna vegada si totes i cadascuna d’aquestes administracions públiques us són útils i necessàries? Us heu preguntat alguna vegada si alguna o algunes d’aquestes administracions públiques es podrien eliminar? Veieu convenient que s’estableixin nous nivells administratius (ara es parla de les vegueries) abans de concretar quines administracions s’eliminen prèviament?

Si no m’he descomptat o me n’he deixat algun, jo tinc vuit nivells administratius que em vigilen i em governen les 24 hores del dia. Cadascun amb els seus corresponents despatxos, els seus funcionaris, els seus càrrecs de confiança, els seus cotxes oficials, les seves dietes, els seus assessors i informes externs (partida pressupostària important, però massa sovint mig opaca), les seves propagandes dites institucionals i altres despeses i benèfiques de tota mena. Ens podem permetre aquesta disbauxa? Estic convençut que no necessitem tanta gent. No ja per les quotes de llibertat que cada un d’aquests nivells de l’administració ens va acotant sinó pels calés que costa mantenir tota aquesta gegantina estructura administrativa que no fa més que créixer i créixer sense parar.

A més a més ens trobem que cada nivell de l’administració vol deixar petjada en les nostres vides. Els buròcrates amb signatura als diaris oficials (alerta, n’hi ha de molt perillosos!) pretenen que tothom sàpiga qui mana i això vol dir que el ciutadà ho ha de notar, i no necessàriament mitjançant actuacions positives i necessàries per la societat. Amb tants funcionaris i assimilats que pretenen controlar tots i cadascun dels nostres actes com si fóssim pàrvuls, s’està arribant a situacions esperpèntiques i ridícules com la de pretendre fixar quants minuts al dia hem de treure a passejar el gos, o intentar rebatejar el Nadal com a vacances d’hivern amb unes justificacions que no se sostenen, i moltes altres bestieses per l’estil.

El districte, la ciutat, la comarca, la regió metropolitana, la província, la nació, l’estat i Europa. Jo crec que si ens ho miréssim amb una mica de deteniment i un mínim d’interès aviat arribaríem a la conclusió que si s’eliminessin alguns d’aquests nivells administratius el ciutadà no només ho notaria positivament a la seva butxaca sinó també en l’alleujament d’una burocràcia que massa sovint ens ofega. Jo pensava que quan amb molt bon criteri l’administració va decidir eliminar el paper de barba, les pòlisses i els “Dios guarde a Ud. muchos años” de les instàncies allò s’hagués traduït en quelcom més profund, però dissortadament sembla ser que només es tractava de pura façana.

dilluns, 30 de novembre de 2009

Les reaccions

Gregarisme. L’article de divendres ja era prou llarg i no vaig fer cap menció sobre el meu conegut escepticisme amb tot el què tingui a veure amb les unanimitats i els comportaments gregaris de la gent. Són actituds pròpies d’una societat democràticament poc madura i massa depenent dels poders públics (= subvencions) com la nostra. I amb això no estic insinuant que l’ideòleg del text publicat conjuntament dijous tingui despatx a tal plaça o a tal carrer, tot i que puc tenir les meves intuïcions al respecte.

Resposta de Madrid. Dit això, els mitjans d’informació espanyols no van reaccionar d’una manera unitària a l’editorial dels dotze. Almenys en les formes no hi va haver una resposta única, i cada diari va editorialitzar per separat seguint el seu particular estil. Me’ls vaig llegir tots, i tots apuntaven amb més o menys intensitat en la mateixa direcció. Alguns van ser més educats, suaus i diplomàtics en les formes mentre que els altres s’ho van prendre més a la tremenda, incloent-hi els insults de rigor. Res de nou, res que no fos del tot previsible. Però al marge de les formes de cada diari, en el fons tots venien a dir el mateix, tots defensaven el que se suposa és el posicionament únic d’Espanya sobre el conflicte, en contraposició al que se suposa és el posicionament únic de Catalunya.

Opinió pública i opinió publicada. Una cosa són els diaris i una altra és la gent del carrer. Si no ho tinc mal entès tant a Catalunya com a Espanya encara té plena vigència la llibertat de pensament i, en conseqüència, el dret a la discrepància. Per tant, diguin el què diguin els editorials dels diaris de Madrid i de Catalunya no tots els ciutadans ens hi sentim representats. Dijous passat em vaig sentir una mica incòmode amb tanta unanimitat, tanta coincidència entre les empreses editores dels dotze diaris i tanta gent que suposadament parlava en nom meu amb total impunitat.

El resum de tot plegat és que encara que tant els uns com els altres ens intenten convèncer del contrari, ni els diaris de Catalunya ni els de Madrid reflectien els pensaments únics de les seves respectives clienteles. I no ho reflectien per un motiu ben obvi, i és que aquests pensaments únics, el català per una banda i l’espanyol per l’altra, afortunadament no existeixen. Malament rai el dia que passés una cosa així. Seria la prova del cotó de la desaparició de facto de la democràcia al nostre país. Amb un sol diari i una sola tele n’hi hauria prou. Com a Cuba. Vull creure que això no ho vol ningú o, per ser políticament correcte, quasi ningú.

divendres, 27 de novembre de 2009

Val tot?

Els dotze diaris de paper de Catalunya van publicar ahir un editorial conjunt pressionant el Tribunal Constitucional espanyol sobre la sentència pendent de l’Estatut de Catalunya. Posteriorment, han donat suport al text un reguitzell de diaris digitals, blogs, webs i emissores de ràdio i de televisió de tota mena, mitjans públics i privats. Una sentència que, no ho oblidem, tant es pot fer pública demà mateix com l’any que Madrid organitzi uns jocs olímpics. No hi ha cap límit per fer-ho. La premsa espanyola ha reaccionat amb indignació i sorpresa, i alguns fins i tot amb crispació. Es pot entendre. Les metròpolis no acostumen a rebre de bon grat les pressions de les seves colònies díscoles. No m’estranyaria gaire que els diaris espanyols responguessin amb una estratègia conjunta similar que, segurament, podria signar també sense cap remordiment algun dels políticament ambivalents dotze diaris que dèiem abans. I és que tenim els diaris que tenim, alguns d’ells absolutament transversals, en el sentit més ampli del terme.

Se m’acudeixen dues consideracions. O millor dit, tres. La primera: tenint en compte la diversitat ideològica dels diaris que el fan seu i la dificultat de consensuar un text comú, l’editorial conjunt m’ha agradat força. Jo mateix l’hagués pogut signar si estès d’acord amb el text de l’Estatut capat objecte de discussió. Però no és el cas. Això sí, potser hi hagués afegit alguna matisació. Per exemple, que si ens trobem en aquesta situació esperpèntica no és només degut al recurs interposat pel PP, d’altra banda del tot previsible, sinó també pels recursos del PSOE interposats pels governs aragonès i el de ses illes, així com el recurs del Defensor del Pueblo, tots ells sota l'estricta tutela socialista. En altres paraules, ens passa el què ens passa per culpa del PP, sí, però també per culpa del PSOE. Aquí sembla que de dolent només n’hagi un. Doncs no, com a mínim n’hi ha dos. Que cada palo...

Segona consideració. El maltracte fiscal que rep Catalunya (per manca d’espai no entro ara en altres aspectes de la discrepància entre Catalunya i Espanya) no crec que a aquestes alçades el pugui negar ningú. Quan el maltracte fiscal al que estem sotmesos els catalans ha arribat als nivells escandalosos que ha arribat, el plantejament que ens hem de fer és si, per tal d’intentar defensar-nos, en cas d’una clara agressió com aquesta val tot. La meva opinió és que sí, que val tot, exceptuant òbviament la utilització de la violència física. Valen també, per tant, els editorials conjunts de pressió dels mitjans de comunicació catalans i, arribat el cas, fins i tot el tancament de caixes. I tant que valen! Però dit això, ara no ens perdem. L’escenari de la lluita política aviat ja no serà Madrid, ara el què toca és començar a treballar seriosament a l’entorn dels despatxos de Brussel·les (UE) i Nova York (UN), unes organitzacions supranacionals que en el seu moment potser ens hauran d’apadrinar, vull dir que hauran d’apadrinar la descolonització de Catalunya si els catalans així ho decideixen democràticament.

La tercera i última reflexió, aquesta de tipus més personal. Ja he dit altres vegades que quan es va sotmetre a referèndum jo no vaig donar suport al text estatuari, i no ho vaig fer per uns motius que res tenien a veure ni amb els del PP ni amb els d’Esquerra, els dos únics partits parlamentaris que van propugnar el vot negatiu en aquella consulta. Tinc molt clar que el model estatuari constitucionalista espanyol establert fa trenta anys ha quedat definitivament esgotat, i que ara ens cal un altre estatus polític regit per una constitució catalana amb dret a tenir comissari propi a Brussel·les. Això és el què pensem molts. Quants? No en tinc ni idea. Per saber-ho primer ho haurem de votar.

dijous, 26 de novembre de 2009

Desactivant falsos arguments

Un article meu que porta per títol Desactivant falsos arguments ha sortit publicat avui al diari El Punt. En la versió digital el trobareu clicant aquí, i en la versió paper (edició Barcelona) surt a la pàgina 18.

Els triestrellats

Un any més es confirma que si un vol anar a un restaurant catalogat amb tres estrelles per aquella casa de pneumàtics, de Pirineus cap avall no cal buscar-los ni a Espanya ni a Portugal. No n’hi ha cap.

A Catalunya, però, en tenim quatre. A Euskadi, tres. Felicitats a tots set (i sobretot als germans Roca que s’han incorporat ara a la colla dels triestrellats) tot i que a mi, mentre algú no em pagui aquests articles comme il faut no crec pas que m’hi trobin. Tinc altres prioritats. Per exemple, canviar-me els pneumàtics Bridgestone del cotxe que faig servir quan no utilitzo el transport públic.

Winners and losers

THE WINNER
Is always a part of the answer,
THE LOSER
Is always a part of the problem.

THE WINNER
Always has a program,
THE LOSER
Always has an excuse.

THE WINNER
Sees a green near every sand trap,
THE LOSER
Sees two or three sand traps near every green.

THE WINNER
Says “Let me do it for you”,
THE LOSER
Says “That’s not my job”

THE WINNER
Sees an answer for every problem,
THE LOSER
Sees a problem in every answer.

THE WINNER
Says “It may be difficult, but it’s possible”,
THE LOSER
Says “It may be possible, but it’s too difficult”

BE A WINNER...

(Aquest text no és pas meu, el tenien penjat en un despatx de Porto Alegre, Brasil. No sé qui n’és l’autor però el missatge em va agradar i ara he pensat que seria bo compartir-lo amb la clientela d’aquest blog)

dimecres, 25 de novembre de 2009

Denúncia d’uns excessos policials

La rebutjable actitud de prepotència que els dirigents socialistes de l’Ajuntament de Barcelona, encapçalats per Jordi Hereu i Carles Martí, estan tenint aquests dies amb els regidors de l’oposició ja ens dóna una pista bastant fiable d’un tarannà polític que pateix d’evidents mancances democràtiques. Potser a aquestes alçades, després de més de trenta anys continuats ocupant uns despatxos de la plaça de Sant Jaume -banda mar- com si fossin de la seva propietat, els barcelonins ja no en podem esperar gran cosa més. El darrer exemple el trobem en la lamentable reacció que estan tenint aquests senyors després de fer-se públic que també en el nostre ajuntament s’encarreguen informes inútils als amics i coneguts dels governants. Al cap i a la fi CiU i PP només exigeixen conèixer més detalls sobre uns informes que pel que s’ha sabut fins ara s’han encarregat de manera si més no sospitosa. L’equip de govern, intentant amagar a l’oposició una documentació que és pública, o sigui de tots, només tracta d’evitar que se sàpiguen més coses lletges de les que ja han sortit a la llum fins ara.

Per això tampoc ens hauria d’estranyar que la Guàrdia Urbana de Barcelona de vegades s’excedeixi en les seves funcions. Normalment la policia és el reflex dels seus dirigents polítics. La lògica ens diu que d’un equip de govern educat i respectuós amb el ciutadà normalment n’hauria de sortir una policia també educada i respectuosa amb el ciutadà. Dissortadament i pel que dèiem abans aquest no sembla ser el cas de la ciutat de Barcelona. Vull pensar, però, que la nostra Guàrdia Urbana no utilitza com a norma de conducta habitual la provocació, la fatxenderia, els insults i la violència verbal i física gratuïtes contra els seus conciutadans. Però almenys de tant en tant és evident que ho fa, i en aquests casos un ciutadà responsable ha d’exercir el seu civisme i denunciar-ho sense por, encara que aquesta decisió li representi algun maldecap, i un temps i uns diners que per gust segurament utilitzaria d’una altra manera més profitosa.

Els fets als que em refereixo van passar al voltant d’un rutinari control d’alcoholèmia que tenia lloc el passat cap de setmana a Barcelona, concretament al barri del Raval, on la Guàrdia Urbana va acabar agredint gratuïtament, amenaçant i detenint a uns joves espectadors. Resulta que la policia va acabar caient en les provocacions verbals d’un espectador que havia begut més del compte i que juntament amb altres s’ho miraven des d’una distància prudencial. Parlo d’unes provocacions que tot i ser exclusivament verbals jo evidentment no defensaré, de la mateixa manera que tampoc puc defensar que la policia faci un ús forassenyat de les seves atribucions. Em diuen els entesos que ficar-se verbalment amb un policia no pot ser mai motiu d'una detenció. La realitat és, però, que aquest cos policial va acabar perseguint i agredint físicament, amenaçant, emmanillant i portant a la caserna a uns espectadors d’un control d’alcoholèmia, un d’ells transferit posteriorment a la caserna dels mossos on s’hi va estar fins l’endemà, després de passar pels serveis sanitaris per tal d’avaluar-ne les lesions sofertes fruit de la totalment injustificada agressió policial.

Un cop més ens trobem davant d’un clar abús d’autoritat d’uns funcionaris que teòricament ens haurien de protegir, i ara haurà de ser la justícia qui en digui la última paraula.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Viagra, silicona i... antiaging!

El conegut oncòleg i escriptor brasiler Dráuzio Varella és l’autor d’aquesta afirmació: actualment s’està invertint cinc vegades més en medicaments per a la virilitat masculina i silicona per les dones que en la cura del Alzheimer. D’aquí uns anys tindrem velles amb els pits grossos i vells amb el penis dur però cap d’ells se’n recordarà per què serveixen.

Les reflexions de Varella són molt oportunes. Així, semblaria lògic que s’hauria d’invertir més en la investigació sobre l’Alzheimer, i tal vegada podríem concloure que una societat tan superficial com la nostra gasta massa en tunejats com els referits abans per Varella. Sigui com sigui, la seva frase ha fet fortuna i ha estat reproduïda en diversos llocs.

El problema de fons és, però, força més senzill: a la nostra societat, allò que es coneix com el primer món, li costa acceptar que el temps passa inexorablement, també per a les persones, i que aquest fenomen natural té les conseqüències que té, algunes de negatives, això ningú no ho discuteix, però també se’n troben moltes de positives que es tendeixen a obviar.

Relacionat amb tot això veiem també com alguns professionals no paren d’utilitzar el mot antiaging com a gran argument de venda. Sembla ser que avui en dia això d’enganyar el temps té fàcil venda, tot i que no deixa de ser un flagrant autoengany. Però se’ns intenta vendre que el temps no passa, que el podem aturar a voluntat, i sempre hi ha qui s’ho creu i ho compra.

Però quan sento parlar amb tanta fe del antiaging no puc evitar pensar que tal vegada en alguns casos seria molt recomanable fer una visita prèvia al psiquiatre de capçalera o al psicòleg de confiança. I un cop aclarit allò que tots hauríem de tenir clar, que cadascú faci el què vulgui, fins i tot sotmetre’s a un tractament antiaging si creu que en pot treure algun profit. A mi, però, que no m’hi busquin.

dijous, 19 de novembre de 2009

De Fraga a Geli

Any 1966: dos avions militars dels Estats Units tenen un accident i perden unes bombes termonuclears mentre sobrevolaven la costa de Palomares (Almeria, Espanya). Per demostrar que no hi havia cap mena de perill de contaminació, Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre de Franco, convoca la premsa i es fa retratar mentre es banya a la platja on van caure els artefactes nuclears. Amb posterioritat s’ha demostrat que els temors de la població eren certs, i a dia d’avui Palomares és la localitat amb més radioactivitat d’Espanya. Intueixo que l’espònsor d’aquell bany col·lectiu va ser la casa Meyba però mai hem sabut què els va costar aquella festa.

Any 2009: comença la vacunació voluntària contra la grip nova. Els primers agraciats són els anomenats "grups de risc". Per demostrar que no hi ha cap mena de perill amb una vacuna que tantes suspicàcies ha generat entre la població en general i molt especialment entre els científics en particular, Marina Geli, consellera de Montilla, convoca la premsa i es fa retratar mentre és vacunada en un ambulatori. Ara mateix és massa d’hora per saber quins efectes secundaris tindrà aquesta vacuna sobre la consellera, això suposant que ahir no hagués fet comèdia fent-se injectar un simple placebo en comptes de la vacuna. Ara la consellera Geli potser ens hauria d’explicar en quin grup de risc es troba. O és que tal vegada es va colar passant per davant de tothom?

dimecres, 18 de novembre de 2009

El PP, un partit d’estratègia anticatalana

El PP potser no és un partit anticatalà com diuen alguns (fins i tot jo mateix potser ho he afirmat alguna vegada) però com a mínim és un partit que segueix una claríssima estratègia anticatalana. Això li dóna molts vots fora de Catalunya a canvi de perdre’n alguns aquí, fins al punt que si s’exclogués Catalunya dels últims resultats electorals ara mateix Rajoy governaria Espanya amb una còmoda majoria i Zapatero seria el cap de l’oposició. Diguin el que diguin els dirigents del PP que el darrer cap de setmana van baixar a Barcelona, Catalunya no és cap prioritat pel PP sinó que és simplement un mitjà més per tractar de recuperar el govern espanyol. Això és així com a mínim des que el PP va assolir aquella majoria absoluta de l’any 2000, a partir de la qual el partit es va treure la careta que Aznar s’havia posat quatre anys abans a la porta del Hotel Majestic de Barcelona, amb aquell yo hablo catalán en la intimidad i tot el que allò significava. Pura comèdia, tot allò era més fals que una moneda de tres euros. Llavors el PP només buscava els vots de CiU i els va tenir. I és que ens agradi o no, defensar sempre i per sobre de tot els interessos d’Espanya com a prioritaris sovint entra en conflicte amb els nostres propis interessos com a catalans. Però no pretenc pas que tothom comparteixi la meva visió sobre el tema i és evident que no tothom la comparteix. Un deu per cent dels catalans en deuen discrepar perquè veig que voten el PP. Un deu per cent dels diputats del Parlament són del PP. 14 de 135. El quart partit de Catalunya. Ningú posa en dubte que el PP és decisiu a Espanya però els resultats electorals ens demostren repetidament que és un partit residual a Catalunya. I tot fa preveure que seguirà sent així.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Llistes obertes: Montilla tria Parlón

En una demostració pràctica de la mena de llistes obertes que defensen alguns, un cop més s’ha demostrat el grau d’autonomia que tenen els ajuntaments i els seus representants. Autonomia zero. Un cop més s’ha demostrat que, en definitiva, qui mana, mana. José Montilla amb l’ajut de José Zaragoza han triat Núria Parlón Gil, novena tinent d’alcalde, com a alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, saltant-se així una bona colla de companys que anaven per davant seu a les llistes. Aquests senyors ja han dit que són contraris a les llistes obertes amb les que els ciutadans podrien decidir una mica més que ara. Això sí, mentrestant ells mantenen el privilegi de gestionar-les com si ho fossin, exercint tot el control no només sobre el partit sinó sobre les persones. Així, Montilla ha demostrat no tenir cap mena de respecte per l’ordre dels candidats que figuraven a les llistes tancades de les últimes eleccions municipals. Ha quedat clar que l’alcaldessa de Santa Coloma ha estat escollida pels cuiners del partit i no pels colomencs o els seus representants. Però que sàpiga la senyora Parlón que de la mateixa manera que aquests senyors avui l’han posat al càrrec, demà mateix la poden treure sense cap mena de problema. D’això en podríem dir la dictadura dels cuiners i segurament no ens equivocaríem gaire.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Banca ètica

Llegint l’altre dia el diari El Punt em va cridar l’atenció que s’utilitzés l’expressió banca ètica com exemple del que podria ser un oxímoron, és a dir, el nom que es dona al conjunt de dues paraules de sentit oposat. Es tractava d’un article molt interessant de la Verónica Sánchez Orpella dedicat al Triodos Bank, una institució financera que es presenta com l’excepció de la regla dintre del món de la banca.

Sóc molt conscient que aquesta societat s’alimenta de determinats tics, al meu entendre massa sovint equivocats, dels que resulta molt difícil desprendre-se’n. Hi ha la idea molt estesa que els empresaris són d’entrada els dolents de la pel·lícula i els treballadors són els bons, que les organitzacions empresarials són l’expressió de la maldat i els sindicats l’expressió de la bondat, i que dintre del món de l‘empresa la banca és lo pitjor de lo pitjor.

En conseqüència, una bona part de la nostra societat accepta de bon grat que l’expressió banca ètica és el típic exemple d’oxímoron, perquè per a molta gent el negoci de la banca té necessàriament unes connotacions negatives, en contraposició a la idea positiva que suggereix l’adjectiu ètica.

Certament no tothom pensa així. Tant en el món de la banca com en el sector de la siderúrgia o entre els fabricants d’ordinadors portàtils hi ha de tot, gent honesta i gent que no ho és, persones ètiques i persones que ni tan sols saben el significat de la paraula ètica aplicada als negocis o a la vida en general. No tinc cap dubte que com diuen a ses illes per tot hi ha de tot, també banquers amb un alt sentit ètic del negoci.

divendres, 13 de novembre de 2009

La crisi i la gestió de la crisi

El mes d’octubre es va tancar a Catalunya amb una xifra oficial de 543.603 aturats, que representa un increment del 43.8% sobre les dades de fa un any. Les xifres reals són força més altes doncs se sap amb certesa que determinats col·lectius que ja han perdut tota esperança de trobar feina deixen d’inscriure’s en els corresponents registres.

Per altra banda, les nostres autoritats han afirmat diverses vegades que el pitjor de la crisi ja ha passat. És evident que això no és cert però voldria pensar que ho diuen amb bona intenció, per no alarmar-nos més. Sigui com sigui tenim uns governs amb un molt baix nivell de credibilitat.

Organismes internacionals de tota solvència afirmen que ni aquest any, ni el 2010, ni possiblement el 2011 sortirem de la situació de precarietat econòmica en la que ens trobem. Ens diuen també que, en el context europeu, quan el nostre país torni a treure el cap serà dels últims països en fer-ho, amb tot el que això comporta. Estaria bé que aquests organismes s’equivoquessin però molt em temo que no només no serà així sinó que encara són massa optimistes.

Així mateix resulta trist constatar que a banda de la crisi econòmica aquí ens toca sofrir també la mala gestió que de la crisi en fan les nostres autoritats. Van passant els mesos i no es prenen les mesures imprescindibles per tal d’apaivagar els efectes de la crisi. Encara pitjor, sovint es fa justament el contrari del que s’hauria de fer.

Així, en comptes d’abaixar els impostos per dinamitzar l’economia ens els apugen. Per altra banda, la imprescindible eliminació de les despeses públiques innecessàries és una de les nostres assignatures pendents. De què serveix el Ministerio de la Igualdad? De què serveix mantenir el Ministerio de la Vivienda i el Ministerio de Cultura quan es tracta de sectors traspassats a les autonomies? Són només uns pocs exemples, tres ministeris sobrers, d’una sola administració, la de l’estat. Podríem trobar exemples similars en altres nivells de l'administració pública.

Una altra assignatura pendent és la reforma del mercat laboral, del tot imprescindible si es pretén facilitar la creació d’ocupació, o almenys no entorpir-la. Però aquest sembla un tema tabú tant pels nostres governants com pels líders sindicals de CCOO i UGT que, a la pràctica, actuen com si fossin els veritables vicepresidents del govern. Haver d’escoltar els tronats discursos dels dirigents sindicals d’aquest país és quasi una tortura psicològica. Ja per acabar i sobre aquest mateix tema, deixar la representació dels empresaris de la CEOE en mans d’un personatge que des de fa mesos no paga el sou dels empleats de la seva pròpia empresa tampoc resulta gens engrescador.

dijous, 12 de novembre de 2009

Unes preguntes gens innocents

Vista la simpàtica polèmica generada pel meu innocent article d’ahir i tenint en compte els respectables arguments emprats pels benintencionats defensors de la contractació del servei de traducció en ocasió de la visita a Barcelona d’uns senyors nicaragüencs, com és que no es contracten traductors cada cop que una delegació provinent d’Espanya visita el Parlament, un tipus de visites que en aquella institució del Parc de la Ciutadella es dóna molt sovint? És que només hem de fer gestos de dignitat i donar lliçons de protocol als amics nicaragüencs que viuen a milers de quilòmetres de distància? No seria molt més justificat fer aquesta mena de pedagogia amb els nostres veïns espanyols? Què ens interessa més: explicar als nicaragüencs que la nostra peculiar situació lingüística és la que és o intentar convèncer d’una punyetera vegada els espanyols del significat exacte del terme pluralitat lingüística de l’estat, un assumpte que pel que sembla alguns no acaben de tenir prou clar? Potser fins i tot el propi senyor Benach, que també es va sentir molt ofès per aquestes crítiques, ens en podria fer cinc cèntims.

dimecres, 11 de novembre de 2009

President Benach: paraules i fets

Ernest Benach és el president del Parlament i des que va accedir al càrrec acostuma a fer declaracions institucionals carregades de sentit comú. Va tenir aquella relliscada amb els extres del seu cotxe oficial (la relliscada per la mala gestió que ell mateix en va fer de l’afer, més que per l’afer en sí) però normalment demostra ser un polític bastant sensat. La setmana passada es va adreçar a la ciutadania per parlar de la desafecció política dels ciutadans i de la necessària regeneració política de la que tothom en parla però ningú fa res. Va detallar també algunes idees concretes (sindicatura de comptes, llei electoral, etc.) sobre allò que a parer seu s’hauria de fer sense més dilació per tal d’evitar que el creixent allunyament entre els polítics i la ciutadania acabi esdevenint un divorci definitiu. Unes boniques paraules.

Els fets. El Parlament que presideix Benach va contractar un servei de traducció català/espanyol i espanyol/català amb motiu de la visita a la institució d’una delegació nicaragüenca, cedint així a l’exigència d’alguns diputats que es volien expressar exclusivament en català. Els nicaragüencs lògicament van utilitzar els auriculars quan parlaven els catalans, i amb la mateixa lògica i per motius obvis els catalans en van prescindir olímpicament.

Davant de les crítiques rebudes, la persona que va donar la cara per explicar la contractació del doble servei de traducció va ser el director de l’Agència Catalana de Cooperació, David Minoves, que depèn políticament del vicepresident del govern (que no de la Generalitat), el senyor Carod, el mateix que recentment va anar a Guatemala a comprar una llança que ens va costar un milió d’euros.

Minoves ho va intentar justificar amb l’argument que els visitants “són a Catalunya per saber com s’ha desenvolupat l’autonomia catalana, com han funcionat les institucions i com som capaços de recuperar la nostra llengua i cultura”, afegint que “davant d’aquesta situació, el que no podia era expressar-me al Parlament amb una llengua que no fos el català”.

Considero del tot ridícules aquestes explicacions i, per tant, penso que va ser un error la decisió de contractar el traductor que, convé no oblidar-ho, el paguem entre tots. Una manera més de llençar impunement els nostres diners en temps de crisi. Senyor Benach, sàpiga que amb aquestes ximpleries (*) els desafectes només fan que continuar augmentant.


(*) ximpleria = acció pròpia d’una persona de poc seny.

dilluns, 9 de novembre de 2009

Berliner Mauer, mai més

Fa dècades que llegeixo el diari cada dia i de totes les notícies que m’han passat pel davant al llarg d’aquests anys la caiguda del mur de Berlín, avui fa vint anys, és la que sense cap mena de dubte m’ha impactat més. Molt més que qualsevol altra.

Avui fa vint anys del principi de la fi d’aquell malson en què es va convertir l’experiment del comunisme a Europa. Avui fa vint anys que es va començar a enderrocar aquell mur inhumà que els d’una banda, la comunista, van construir per tal d’evitar, segons deien, perverses contaminacions ideològiques provinents de l’oest capitalista. Els comunistes en deien “Mur de protecció antifeixista”, i a l’oest era conegut com el “Mur de la vergonya” o el “Teló d’acer”.

Avui fa vint anys que els orientals van recuperar la llibertat de moviments per retrobar-se amb els seus familiars i amics de l’altra banda del mur, després de dècades de separació forçosa imposada per les autoritats comunistes. Avui fa vint anys que els orientals van poder començar a gaudir de totes les altres llibertats a les que fins llavors no tenien accés, amb els lògics inconvenients que l’exercici de la llibertat sempre comporta, sobretot quan un no està acostumat a prendre decisions pel seu compte. Dues generacions d’alemanys orientals havien viscut sota aquell règim i alguns, pocs, especialment la gent que ja tenia una certa edat, no han pogut superar aquell sotrac que els va canviar la vida, i reivindiquen amb nostàlgia el sistema comunista. És el vot residual de la nostàlgia.

Amb independència de les explicacions oficials dels seus constructors, el Berliner Mauer era un mur que a la pràctica només evitava que a algun il·luminat de l’est se li passés pel cap la idea de marxar del paradís comunista cap al pervers oest capitalista. Molts dels que ho van intentar van deixar-hi la vida. Evidentment de candidats a creuar-lo en sentit contrari no n’hi havia, s’entén creuar-lo no per anar-hi uns quants dies de visita sinó per quedar-s’hi a viure.

És per tot això que em costa d’entendre com encara hi ha persones que defensen aquella ideologia, un sistema polític que amb moltes dificultats només pot mig sobreviure en uns pocs racons del planeta (Corea del Nord, Cuba...) a base d’aplicar la mateixa recepta, és a dir, prohibint que la gent marxi, prohibint la llibertat dels ciutadans. Però ja es veu que un disbarat com aquest té els dies comptats. L’últim que apagui el llum i tanqui l’aixeta, suposant que encara hi hagi llum i aigua a disposició dels ciutadans que viuen en aquests falsos paradisos.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Un altre “10” per Xavier Roig

Aquest article del diari Avui d’ahir és el millor resum que he llegit fins ara sobre el cas Pretòria. Pel meu gust, és clar, doncs sóc molt conscient que no serà del gust de tothom.

divendres, 6 de novembre de 2009

El drama dels 36 del “Alakrana”

Primer de tot vull deixar constància de tota la meva solidaritat amb els 36 mariners del vaixell Alakrana que porten 36 dies segrestats per pirates de Somàlia. Espero que se’n surtin aviat i sense més conseqüències que els danys psicològics que ja han sofert fins ara.

Però dit això em faig a mi mateix unes reflexions. Tothom sap que fa anys en aigües de Somàlia es produeixen segrestos de vaixells. Tothom sap que allà hi ha molta pirateria descontrolada, vull dir sense control governamental de cap mena ja que tothom sap també que a Somàlia fa anys que no hi ha un govern estable. Tothom ho sap. També ho saben els governs de tot el món. I els pescadors. Tothom.

Llavors, si tothom ho sap, a sant de què alguns pescadors decideixen córrer el risc d’anar a pescar per aquelles aigües tan perilloses? I si tot i ser coneixedors dels molts perills que comporta la pesca a Somàlia prenen l’arriscada decisió d’anar-hi, fins a quin punt el govern espanyol té l’obligació de protegir-los?

Són preguntes que em faig cada cop que un vaixell del nostre país té problemes per aquella zona. I és que no estem davant de cap sorpresa, el cas del Alakrana no és pas el primer, i molt em temo que no serà l’últim.

dijous, 5 de novembre de 2009

El ressentiment de dos fiscals

Amb les lamentables declaracions que han fet aquests últims dies Carlos Jiménez Villarejo i José M. Mena sobre la detenció dimarts de la setmana passada de dues persones de l’entorn de Convergència que actualment es troben empresonades a Madrid, aquests exfiscals comunistes només ens han demostrat una vegada més que encara no han paït el seu rotund fracàs professional que els va impedir ficar Jordi Pujol a la presó aviat farà trenta anys, tot i haver-ho intentat pel dret i pel revés amb l’ajut de tot l’aparell polític dels socialistes catalans i espanyols de l'època. Com diuen a l’oest a falta de pan buenas són tortas, i com que amb Pujol no van poder ara s’acarnissen amb dos dels seus excol·laboradors, que algun dia algun jutge ens dirà si són culpables del que se’ls acusa o no ho són. És el ressentiment comunista de dos fiscals espanyols que s’han passat mitja vida destinats a Catalunya però que mai han estat capaços d’expressar-se en la nostra llengua.

dimecres, 4 de novembre de 2009

No al peatge de la mort

L’impost de successions és fiscalment injust (es paga per un patrimoni que ja ha pagat abans, amb escreix, via IRPF) i socialment insolidari (només l’acostumen a pagar els pobres -les classes mitja i baixa-. Els rics disposen d’uns mecanismes d’enginyeria fiscal –per altra banda 100% legals- i quasi sempre s’estalvien aquest pagament). I no només això. Mentre Catalunya segueixi pertanyent a l’estat espanyol, i aquí em dirigeixo especialment a aquells que tant reivindiquen aquell concepte conegut com unitat de mercat, cal també recordar que es tracta d’un impost estatalment discriminatori (només te’l cobren a Catalunya i a Extremadura).

A més a més, és obvi que es tracta d’un impost que penalitza clarament l’estalvi. El missatge subliminal que se’ns transmet amb el manteniment d’aquest impost és que et gastis tot el que puguis en vida abans que quan et moris se t’ho quedi la Generalitat. I espero que ningú em parli ara d’una obligada solidaritat del mort amb els que es queden. No. El mort ja ha pagat en vida tot el que li tocava i s’ha de permetre que es mori tranquil i no pas amb l’angúnia, com passa ara, de pensar que el Conseller de Finances es troba a l’aguait per cobrar el peatge de la mort als seus familiars tan bon punt surtin del cementiri.

Què podem fer els contribuents que estem en contra de l’impost de successions? La meva proposta és ben senzilla. En les eleccions que es convoquin d’ara en endavant proposo que ens abstinguem de votar els partits que no portin clarament especificada en el seu programa electoral l’eliminació d’aquest impost.

Per evitar malentesos vull aclarir que he pagat aquest impost dues vegades en els darrers 10 anys, i degut a la meva situació familiar és poc previsible que l’hagués de tornar a pagar per tercera vegada suposant que no l’eliminin. Per tant, ara mateix no estic pensant ni molt menys en la meva butxaca particular sinó en el conjunt de les famílies catalanes que, tot just surten del cementiri d’enterrar els seus familiars, han de fer front a una desgràcia afegida: la liquidació del peatge de la mort a la Generalitat.

dimarts, 3 de novembre de 2009

Lliçons morals i d’un censor amb sou públic

Saül Gordillo és el director d’una empresa pública catalana que ara mateix depèn políticament d’Esquerra. En defensa dels seus legítims interessos polítics, Gordillo segueix impartint lliçons morals des del seu blog, i combina aquesta tasca amb la censura de determinats comentaris que alguns dels seus lectors li fem arribar de tant en tant. Jo puc entendre que no li agradi que alguns ciutadans que contribuïm a pagar-li el sou discrepem de les seves opinions. Però ja em costa més d’acceptar que una persona amb sou públic com ell resolgui les crítiques educades tirant pel dret, és a dir, silenciant els discrepants, encara que ho faci des del seu blog personal. Mort el gos morta la ràbia; mort el crític morta la crítica, aquesta deu ser la filosofia del senyor Gordillo. Dit això, dic també que té tot el dret de censurar-nos, exactament el mateix dret que tinc jo d’explicar-ho.

Dimecres de la setmana passada Gordillo va publicar al seu blog un article on parlava de les primeres reaccions de la classe política sobre l’assumpte de les detencions d’uns polítics i d’uns expolítics fetes el dia abans per la Guardia Civil per ordre del jutge espanyol Garzón. Una de les coses que deia Gordillo és que “Puig (CDC) hauria de fer més cas a Zaragoza (PSC)”, deixant d’aquesta manera molt clar quin és el seu referent. Deia també que “el PSC ha sabut reaccionar”, i es referia a unes paraules de compromís de José Zaragoza, també conegut com el cuiner de Nicaragua, dient que al seu partit “no hi ha lloc per a gent d’aquesta”.

Atenent a la possibilitat que ens ofereix el seu blog de comentar els seus articles, jo li vaig deixar un missatge que deia textualment el següent:

"Està be defensar el tripartit i els seus membres ja que el teu sou depèn d’ells però penso que quan dius que "el PSC ha sabut reaccionar", simplement per unes declaracions de José Zaragoza, t’oblides que, mentre no es demostri el contrari, tots els detinguts d’ahir són innocents, de la mateixa manera que també és innocent el senyor Millet. En canvi, a un condemnat en ferm per delictes similars, Josep M. Sala, el PSC el va nomenar secretari de formació i es va reincorporar a l’executiva del partit tant bon punt va sortir de la presó. Amb això vull dir que les declaracions de Zaragoza dient que al PSC no hi ha lloc per a gent d’aquesta s’han d’agafar amb molta prudència. De moment, “gent d’aquesta” es troba còmodament instal·lada a la direcció del seu partit."

Evidentment aquest comentari va ser censurat per Gordillo, i dic evidentment perquè no és pas la primera vegada que això passa i ja no em ve tant de nou. En quedi, però, constància; un cop més.