Amb les lamentables declaracions que han fet aquests últims dies Carlos Jiménez Villarejo i José M. Mena sobre la detenció dimarts de la setmana passada de dues persones de l’entorn de Convergència que actualment es troben empresonades a Madrid, aquests exfiscals comunistes només ens han demostrat una vegada més que encara no han paït el seu rotund fracàs professional que els va impedir ficar Jordi Pujol a la presó aviat farà trenta anys, tot i haver-ho intentat pel dret i pel revés amb l’ajut de tot l’aparell polític dels socialistes catalans i espanyols de l'època. Com diuen a l’oest a falta de pan buenas són tortas, i com que amb Pujol no van poder ara s’acarnissen amb dos dels seus excol·laboradors, que algun dia algun jutge ens dirà si són culpables del que se’ls acusa o no ho són. És el ressentiment comunista de dos fiscals espanyols que s’han passat mitja vida destinats a Catalunya però que mai han estat capaços d’expressar-se en la nostra llengua.
2 comentaris:
En relació (indirecta) amb el teu escrit, Miquel, un dia m'encantaria saber com va anar el "cas Banca Catalana". Em va enganxar massa jove per ni tan sols saber que existia aquest cas, i quan vaig tenir l'edat d'entendre-ho ja només sentia que Pujol va estar a punt d'anar a la presó per "allò". Hauré de fer un Google...
Ferran,
Ho vaig viure bastant de prop i tot i que em sembla agosarat tractar de resumir un assumpte com aquest, que ha generat uns quants llibres i molts articles de pujolistes convençuts i antipujolistes recalcitrants, intentaré donar-te la meva visió personal. Banca Catalana és el típic exemple d’una empresa mal gestionada, i si això ho combinem amb interferències polítiques de tota mena a partir del moment en que Pujol va accedir a la presidència de la Generalitat, quan ja feia una quants anys que estava desvinculat de la gestió del banc, la barreja va resultar explosiva. Mentre era al banc Pujol era qui manava per sobre de qualsevol altre; em sembla recordar que n’era el Conseller Delegat fins que va plegar per dedicar-se de ple a la política. Des del banc Pujol feia país amb els diners del banc, donant o deixant diners per causes que nacionalment potser podien ser molt vàlides però que com a negoci bancari acostumaven a ser del tot ruïnoses. Allà tothom qui hi anava amb un projecte que Pujol considerés que "feia país", fos de dretes o comunista, sortia del banc amb els diners a la mà. Però va ser arribar Pujol a President de la Generalitat (1980) i més concretament encara a partir de la primera victòria de Felipe González a les urnes (1982) que la maquinària socialista es va posar en marxa a tota castanya amb l’objectiu d’intentar compensar el que no havien guanyat a les urnes de les primeres autonòmiques de 1980. Un dels puntals d’aquesta escomesa, al principi només mediàtica, va ser el diari El País, que finalment va assolir el seu objectiu, és a dir, que els clients anessin a fer cua al banc per retirar els seus diners. Una cosa així tothom sap que no hi ha cap banc al mon que ho aguanti. Llavors el banc va ser intervingut pel govern, les accions preferents de la sèrie A (dels fundadors del banc) van passar de 5.000 Ptas a 5 Ptas, i las de la sèrie B de 1.000 a 1. A casa en teníem unes quantes de cada i per això ho recordo com si fos ara. La vessant judicial va tenir com a protagonistes els altres puntals de l’escomesa, és a dir, els fiscals comunistes (i com en presumien de ser-ho!) Mena i Villarejo que, com explico en el meu post, finalment no van poder enviar Pujol a la presó tal com pretenien, amb l’objectiu d’anul•lar-lo políticament i deixar la porta oberta perquè els socialistes amb Reventós al capdavant prenguessin possessió dels despatxos de la plaça de Sant Jaume cantó muntanya. Finalment el banc és va vendre al Vizcaya que després d’unes fusions va acabar sent l'actual BBVA. Pels que hagueu tingut la paciència d’arribar fins aquí aquest és el resum del meu record del trist episodi Banca Catalana.
Publica un comentari a l'entrada