El conegut oncòleg i escriptor brasiler Dráuzio Varella és l’autor d’aquesta afirmació: actualment s’està invertint cinc vegades més en medicaments per a la virilitat masculina i silicona per les dones que en la cura del Alzheimer. D’aquí uns anys tindrem velles amb els pits grossos i vells amb el penis dur però cap d’ells se’n recordarà per què serveixen.Les reflexions de Varella són molt oportunes. Així, semblaria lògic que s’hauria d’invertir més en la investigació sobre l’Alzheimer, i tal vegada podríem concloure que una societat tan superficial com la nostra gasta massa en tunejats com els referits abans per Varella. Sigui com sigui, la seva frase ha fet fortuna i ha estat reproduïda en diversos llocs.
El problema de fons és, però, força més senzill: a la nostra societat, allò que es coneix com el primer món, li costa acceptar que el temps passa inexorablement, també per a les persones, i que aquest fenomen natural té les conseqüències que té, algunes de negatives, això ningú no ho discuteix, però també se’n troben moltes de positives que es tendeixen a obviar.
Relacionat amb tot això veiem també com alguns professionals no paren d’utilitzar el mot antiaging com a gran argument de venda. Sembla ser que avui en dia això d’enganyar el temps té fàcil venda, tot i que no deixa de ser un flagrant autoengany. Però se’ns intenta vendre que el temps no passa, que el podem aturar a voluntat, i sempre hi ha qui s’ho creu i ho compra.
Però quan sento parlar amb tanta fe del antiaging no puc evitar pensar que tal vegada en alguns casos seria molt recomanable fer una visita prèvia al psiquiatre de capçalera o al psicòleg de confiança. I un cop aclarit allò que tots hauríem de tenir clar, que cadascú faci el què vulgui, fins i tot sotmetre’s a un tractament antiaging si creu que en pot treure algun profit. A mi, però, que no m’hi busquin.
5 comentaris:
tots hauriem de tenir un psiquiatre o psicòleg de confiança. però això és possible?
:-)
la pressió per ser, o semblar, jove i vital és tan brutal en la nostra societat que provoca nombrosíssimes disfuncions, que t'acaben duent, tard o d'hora a veure el psiquiatre, el psicòleg, el doctor Tàpia, Tele 5, o directament a l'altre barri. Però, és clar, com lluitem contra això quan només cal sortir al carrer i entrar en una botiga? veure que no hi caps en cap talla, per molt "normaleta" que siguis, o veure les fotografies retocades en photoshop de cremes que hi ha a les farmàcies? o veure com homes i dones només miren cossos joves i esbelts, o ... segueixo?
Genial la frase del doctor...alguns i algunes no ho saben ni tan sols quan són joves i per això passa el que passa....i alguns fa temps que sabem el que realment ens importa per això llegim aquest bloc..;)
salut Miquel
D'acord. No accepten les coses com vénen i per això han d'anar al psicòleg i fan mans i mànigues per aparentar el que no són ni seran.
La meva esposa va traspassar fa onze mesos al 73 anys, jo en tinc 76 i em puc morir transquilament quan sigui, essent com sóc. Ho fa molta gent al món cada dia. Els que volen il·lusions, més els val anar a un mag, o al psiquiatre.
Aprofito per contestar-vos ara que sembla que fan algun partit important per la tele i ningú està per res que no sigui el futbol.
Kika,
Al meu entendre, no, i a més a més potser no tothom ho necessita.
Clidice,
No cal, queda entès, però jo penso que les persones veritablement intel•ligents no només es fixen en els cossos...
Trina,
I potser també algun altre, no? A veure si encara em faràs posar vermell...
Ramon,
Poca gent de 76 anys poc presumir com tu d’estar tan al dia amb això dels blogs. Aquí ja pots veure que tothom és benvingut, també els sèniors com tu.
Publica un comentari a l'entrada