El mes d’octubre es va tancar a Catalunya amb una xifra oficial de 543.603 aturats, que representa un increment del 43.8% sobre les dades de fa un any. Les xifres reals són força més altes doncs se sap amb certesa que determinats col·lectius que ja han perdut tota esperança de trobar feina deixen d’inscriure’s en els corresponents registres.Per altra banda, les nostres autoritats han afirmat diverses vegades que el pitjor de la crisi ja ha passat. És evident que això no és cert però voldria pensar que ho diuen amb bona intenció, per no alarmar-nos més. Sigui com sigui tenim uns governs amb un molt baix nivell de credibilitat.
Organismes internacionals de tota solvència afirmen que ni aquest any, ni el 2010, ni possiblement el 2011 sortirem de la situació de precarietat econòmica en la que ens trobem. Ens diuen també que, en el context europeu, quan el nostre país torni a treure el cap serà dels últims països en fer-ho, amb tot el que això comporta. Estaria bé que aquests organismes s’equivoquessin però molt em temo que no només no serà així sinó que encara són massa optimistes.
Així mateix resulta trist constatar que a banda de la crisi econòmica aquí ens toca sofrir també la mala gestió que de la crisi en fan les nostres autoritats. Van passant els mesos i no es prenen les mesures imprescindibles per tal d’apaivagar els efectes de la crisi. Encara pitjor, sovint es fa justament el contrari del que s’hauria de fer.
Així, en comptes d’abaixar els impostos per dinamitzar l’economia ens els apugen. Per altra banda, la imprescindible eliminació de les despeses públiques innecessàries és una de les nostres assignatures pendents. De què serveix el Ministerio de la Igualdad? De què serveix mantenir el Ministerio de la Vivienda i el Ministerio de Cultura quan es tracta de sectors traspassats a les autonomies? Són només uns pocs exemples, tres ministeris sobrers, d’una sola administració, la de l’estat. Podríem trobar exemples similars en altres nivells de l'administració pública.
Una altra assignatura pendent és la reforma del mercat laboral, del tot imprescindible si es pretén facilitar la creació d’ocupació, o almenys no entorpir-la. Però aquest sembla un tema tabú tant pels nostres governants com pels líders sindicals de CCOO i UGT que, a la pràctica, actuen com si fossin els veritables vicepresidents del govern. Haver d’escoltar els tronats discursos dels dirigents sindicals d’aquest país és quasi una tortura psicològica. Ja per acabar i sobre aquest mateix tema, deixar la representació dels empresaris de la CEOE en mans d’un personatge que des de fa mesos no paga el sou dels empleats de la seva pròpia empresa tampoc resulta gens engrescador.
6 comentaris:
molt bo l'acudit! boníssim!
i molt bones reflexions.
crec que l'existència d'aquests miniteris que dius és només una senyal del poc conixement dels que governen, però amb la seva desaparició no solcionariem la crisi, segur.
el govern i governs d'aquest país no fa res que no hagi fet les últimes centúries. el nostre és un món de: "coge el dinero y corre!" i canviar aquesta mentalitat, ara com ara, no sembla gaire possible. fins i tot qui més ho pugui criticar t'acaba dient sempre que "els altres", europeus solvents, "són avorrits" :(
Kika,
Ja li diré al Forges si me’l trobo pel carrer.
Ara veig que tens enllaçat el radar, he fet el mateix.
Clidice,
Un cop has passat els Pirineus i a mesura que vas cap al nord veus que allà totes aquestes coses semblem tenir un tractament més seriós i professional que a casa nostra. I dius que són avorrits i sí que ho són, però és que la perfecció absoluta no existeix enlloc, almenys jo encara no l’he trobat.
Miquel,
culturalment i econòmicament la península ibèrica va perdre el tren al segle XIX, i Catalunya es troba enmig del sandwich, som la Marca Hispànica i això es nota...dit això, crec que no ho tenim ben encarrilat com molt bé expliques, però també crec que no tot és qüestió de mecanismes econòmics, també són mecanismes culturals, i per això ho remarco al principi, no tenim posada com a estratègia social l'empreneduria, només pensem en l'ocupació depenent, aquest és un error greu que hauriem d'esmenar....afegit als que comentes, que subscric totalment
una abraçada
Anem creant a passes agegantades un país de funcionaris. No tinc res contra la funció pública, però un país no pot viure exclusivament d'això.
I sobre els sindicats, em reservo la meva opinió, no sigui que m'enviin els Mossos...
Trina,
Quan veig enquestes en les que es pregunta al jovent què volen ser de grans i una gran majoria contesten que funcionaris públics, m’adono que potser sí que hem perdut el tren que dius.
Quan veig que dels nostres 135 representants al Parlament més de dues terceres parts provenen del funcionariat públic, i que quasi tots els membres del govern i dels alts organismes públics tenen una procedència semblant, és quan veig clar que aquesta classe política ni em representa a mi ni representa el país real que jo trepitjo cada dia.
David,
Res a afegir sobre el primer paràgraf, i sobre el segon només dir-te que encara no he llegit cap condemna sindical sobre les dotzenes d’autobusos malmesos durant la kale-borroka sindical en què es va convertir, una vegada més, la vaga d’autobusos de la setmana passada.
Una pregunta innocent: la obligatorietat de fer vaga en quina llei està regulada?
Publica un comentari a l'entrada