Jutges rebels

(Article original publicat el 24/7/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2288, pàg. 2)
 
Una democràcia deixa de ser democràtica quan no hi ha una separació clara i sense interferències entre els tres poders de l’estat: l’executiu, el legislatiu i el judicial. I aquest és el problema actual d’Espanya, ja que la cúpula del poder judicial interfereix en les decisions dels altres dos poders, l’executiu i el legislatiu. Així, es va legislar una llei d’amnistia i el poder judicial s’entesta a no aplicar-la, sempre buscant excuses de mal pagador. Però no és només això, membres de la cúpula judicial espanyola es van manifestar uniformats pels carrers de Madrid en contra d’aquesta llei mentre el poder legislatiu l’estava elaborant, una situació que en una democràcia grinyola força. Alguns partits es van afegir a la protesta, i també van organitzar manifestacions en contra de les decisions del poder legislatiu. I tot i que aquestes interferències van ser importants, més greus encara van ser les negatives posteriors dels jutges per aplicar una llei vigent.

Des dels fets del 2017 Espanya té un objectiu polític, que és publicar la foto del president de Catalunya emmanillat. Amb aquesta foto l’estat potser ja es donaria per satisfet, però com que el president Puigdemont no està disposat a donar-los aquest gust, de moment haurà de continuar vivint a l’exili. La llei d’amnistia ja té totes les benediccions de la cúpula judicial europea, però, tot i això, els jutges es neguen a aplicar-la, i el conflicte es va allargant. Ara ja no es discuteix si el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 va ser legal o no. Evidentment que va ser legal, tot i que una cosa diferent són les conseqüències d’aquella clara votació popular. Som molts els que vam anar a votar amb total normalitat, i tenim molt clars els resultats d’aquella votació i com s’haurien d’haver aplicat. Però a Madrid aquell moviment popular no va agradar, i en aquests nou anys uns i altres han anat embolicant la troca per allargar el conflicte.

Aznar va ordenar que “el que pueda hacer, que haga”, i alguns jutges s’ho van agafar al peu de la lletra. Però l’amnistia s’acabarà aplicant, i el MHP Puigdemont acabarà tornant a Catalunya amb total llibertat de moviments. Els contraris a l’amnistia s’hauran d’empassar aquesta realitat, i llavors es tornarà a plantejar la independència de Catalunya. I més aviat que tard la voluntat dels catalans s’acabarà imposant; així és la democràcia. L’amnistia que ara alguns jutges es neguen a aplicar només haurà estat un inconvenient més del llarg procés democràtic cap a la independència.

Peatges sí

(Article original publicat el 10/7/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2286, pàg. 2)
 
La llei de l’oferta i la demanda es podria aplicar també a l’ús que fem de les nostres autopistes i el cost que comporta utilitzar-les. Ara sembla que t’hi deixin passar de franc, però tots sabem que no és ben bé així, ja que ara paga tothom via IRPF. Abans només pagaven el manteniment de l’autopista els que la feien servir, però ara també el paguen els que ni tan sols tenen cotxe. No és just, a banda d’altres problemes derivats de les “autopistes gratuïtes”. Els contraris als peatges asseguren que al nord dels Pirineus tampoc es paga peatge, però aquesta afirmació està allunyada de la realitat. Proveu-ho amb la AP-7. A Catalunya no us faran parar per pagar el peatge però, quan travesses la frontera, els francesos t’aturen i et cobren. Els governants francesos gestionen el cost del manteniment de les autopistes amb més sentit comú que els nostres.

Manifestar-se a favor dels peatges de les autopistes —ho faig des del minut zero— no és gaire popular, i sóc molt conscient que estic en minoria. Però els peatges no només són útils sinó que són imprescindibles. Som pocs els que sempre ens hem posicionat en contra de la retirada dels peatges de les autopistes catalanes, i molt especialment els de l’autopista AP-7. Però no era tan difícil de preveure què ens portaria una autopista que ja funcionava als límits de la seva capacitat quan hi hagués un accés lliure i gratuït per a tothom. És el que està passant actualment. Van acabar guanyant els partidaris de suprimir els peatges, amb aquelles campanyes ridícules de “no volem pagar”, “peatges fora”, etc.

Amb tota aquella demagògia populista i un suport mediàtic difícil d’entendre, els peatges van ser suprimits per uns polítics irresponsables els quals, darrerament, a la vista del desgavell actual, es comencen a posicionar a favor de reintroduir el pagament per circular-hi. Amb la supressió dels peatges van començar els problemes creixents que patim ara. Els polítics d’esquerres saben que es van equivocar. Avui en dia utilitzar la AP-7 és una operació de risc, no només pel trànsit excessiu sinó també per una més que evident manca de manteniment, amb un clar augment dels accidents. Aquesta tasca ara depèn de l’administració pública, que té altres prioritats. Quan l’empresa concessionària cobrava per fer aquesta feina les autopistes estaven en molt bon estat.

Si la supressió dels peatges va ser un error dels polítics cal rectificar, demanar disculpes i recuperar el pagament per ús, però no només a Catalunya sinó en el conjunt de l’estat.

El cas Zapatero

(Article original publicat el 26/6/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2284, pàg. 2)
 
Des que va prometre solemnement als catalans que respectaria el text de l’Estatut de Catalunya que s’aprovés al Parlament i després fes allò tan poc seriós de “si te he visto, no me acuerdo”, Zapatero no és sant de la meva devoció. Ara ha sortit el tema d’unes joies que diuen que tenia a la seva caixa forta, però com que a l’hora d’escriure aquest article Zapatero no ha donat la seva versió dels fets ni se’ns han facilitat més detalls, de moment és millor no entrar-hi. Però, tot i això, cal dir també que encara que alguns jutges sempre els donen per bons, els informes de les forces policials espanyoles no necessàriament són de fiar. Tenim exemples sobrats per qüestionar aquesta mena d’informes, però per a qui opti per donar credibilitat a la versió policial, s’ha de reconèixer que aquest assumpte no pinta bé.

Des del segrest de Maduro per part dels Estats Units la dictadura de Veneçuela ha alliberat uns quants presos polítics, dels molts centenars que tenen tancats. Diuen que Zapatero ha tingut un paper rellevant en aquests alliberaments, tot i que sobre les seves gestions diplomàtiques ell sempre s’ha mostrat discret. Una persona alliberada va explicar que Zapatero es passejava per una presó de Caracas aconsellant silenci als empresonats, és a dir, els deia que no critiquessin el règim polític veneçolà. Sigui com sigui, persones alliberades també han optat per no fer declaracions públiques en aquest sentit, potser perquè intueixen que posarien en perill altres persones empresonades. I és que encara que Maduro ja no hi governi, Veneçuela continua sent un país molt allunyat de la democràcia, tal com l’entenem nosaltres. S’imposa, per tant, la discreció.

Episodis estranys al voltant de Zapatero s’han començat a judicialitzar, i entre judicis i recursos tardarem anys a saber com acabarà tot plegat, però no hem de perdre de vista que l’objectiu de les dretes no és ara perseguir delictes sinó carregar-se Pedro Sánchez. Podem aprofitar el cas Zapatero per fer una reflexió sobre com alguns jutges i fiscals s’estan equivocant de feina, ja que amb les seves decisions interfereixen cada dia més en la vida política d’aquest país. La separació de poders està cada dia més qüestionada, i alguns jutges, fiscals i polítics es neguen a admetre que en una democràcia com cal les eleccions només es guanyen amb els vots dels ciutadans. Podem acabar dient que en aquest país la selecció de les persones que es dediquen a la política és molt millorable, i això val per a tots els partits.