.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 31 de maig de 2017

Fruita lletja

Fruta feia (fruita lletja) és una cooperativa que fa uns dies vaig descobrir a Lisboa, gairebé per casualitat. Vaig trobar que és una idea excel·lent. L’objectiu d’aquesta organització és evitar que la fruita lletja s’acabi llençant, i d’aquesta manera se n’aprofiten productors i consumidors.

Ignoro si a casa nostra hi ha alguna organització que s’hi assembli. Si ja hi fos potser es podrien agafar idees per millorar-ne el funcionament, i si no tenim res similar seria molt positiu que també s’implantés aquí. Cal tenir present que a Portugal aquesta és una realitat perfectament consolidada, amb centenars de productors i milers de consumidors que cada setmana se’n beneficien.

A la pàgina web s’explica amb tot detall el funcionament de la cooperativa. De cara al consumidor les opcions de disposar de fruita i verdura cada setmana són dues:

Cistella petita = 3 o 4 kg amb 7 varietats de fruita/verdura, al preu de 3,50 €

Cistella gran = 7 o 8 kg amb 8 varietats de fruita/verdura, al preu de 7 €

L’eslògan de la cooperativa trobo que també està ben trobat: Gente bonita come fruta feia

Qui s’animi a muntar una cosa similar el primer client ja el tindria assegurat.

dilluns, 29 de maig de 2017

L’aprenent

Recentment ha ressorgit a la premsa el tema dels suposats abusos que pateixen alguns estudiants en pràctiques en alguns restaurants estrellats. Uns diuen que els estudiants cobren una misèria per la feina que els fan fer. Uns altres es lamenten que treballen un munt d’hores, moltes més de les acordades. També que fan una feina que més que d’aprenentatge de l’ofici es tracta, a la pràctica, d’una substitució barata i encoberta de treballadors normals per estudiants.

Rebutjo aquestes tres situacions. Els estudiants en pràctiques no haurien de cobrar de l’empresa, ja que hi van per formar-se, no per treballar; una altra cosa és que l’escola o la universitat de la qual provingui l’estudiant acordi algun ajut per a despeses. Sobre les hores que els estudiants passen a l’empresa, com que no són treballadors productius sinó estudiants que hi van per aprendre s’hauria de respectar estrictament l’horari acordat. I respecte a l’acusació que algunes empreses utilitzen els estudiants en pràctiques com a mà d’obra barata, aquest abús no s’hauria de permetre, és a dir, els inspectors laborals haurien de fer millor la seva feina.

Si a conseqüència de l’enduriment de la inspecció laboral al restaurant no li surten els números i el menú l’han de cobrar més car, que ho facin. El que no té cap sentit és que perquè els clients d’un restaurant estrellat es puguin permetre el luxe d’anar a sopar pagant, posen per cas, 90 euros en comptes de 125, o 125 en comptes de 180, la diferencia de preu hagi de recaure a les espatlles de l’estudiant.

Els restaurants, siguin estrellats o no, no són ONG’s que fan una tasca social en favor d’un col·lectiu, en aquest cas el dels estudiants que volen aprendre l’ofici. Són empreses que s’han de guanyar la vida. I si no són viables complint amb tota la normativa laboral, és millor que abaixin la persiana. Això sí, als restaurants que admetin estudiants se’ls ha d’agrair molt l’aprenentatge que els ofereixen. Com que ningú neix ensenyat, la figura de l’aprenent és bàsica pel correcte funcionament de la societat. Defenso, per tant, aquesta figura, però amb totes les matisacions fetes abans.

divendres, 26 de maig de 2017

Colau: un balanç ple d'ombres

Foto: El Periódico

No és cap exageració afirmar que, políticament parlant, els pitjors dos anys que hem patit els barcelonins des de la mort de Franco són els de la pèssima gestió de govern de la senyora Colau i els comuns que l’acompanyen. Observada amb la perspectiva dels anys transcorreguts la trajectòria d’altíssima demagògia populista de Colau a favor de l’incompliment unilateral dels contractes hipotecaris, ara algú potser pensarà —jo llavors ja ho vaig escriure— que en els anys anteriors al seu triomf electoral ja es podia intuir què ens cauria a sobre si un dia arribava a governar. Doncs bé, com passa sovint en molts àmbits de la vida, aquest cop també la realitat ha superat, amb escreix, la previsió més pessimista.

Colau ja no és que sigui un malson com ho era quan es dedicava a l’activisme i assegurava que mai entraria en política. Colau és, ara, una perillosa realitat política. Amb Colau la ciutat ha anat enrere en gairebé tots els àmbits. Colau només l’ha encertat quan ha rectificat, però aquestes rectificacions, dissortadament, s’han produït molt poques vegades. Amb Colau a l’alcaldia s’han destruït milers de llocs de treball i/o se n’han deixat de crear. Els turistes, però, segueixen venint igual a Barcelona, però ara molts es veuen obligats a pernoctar en municipis veïns que, encantats de la vida, recapten els corresponents impostos. Els impostos ara es queden a l’Hospitalet, però les molèsties i les despeses segueixen anant a càrrec dels barcelonins. Negoci rodó per l’Hospitalet, en detriment de Barcelona.

Cal tenir ben present, però, que no tots els barcelonins, ni de bon tros, van votar a favor de la demagògia colauista. Així, tres de cada quatre barcelonins que es van acostar a les urnes a les eleccions municipals del 2015 no van votar aquesta opció. És falsa, per tant, aquella musiqueta que diu que Colau i els que l’acompanyen ocupen el poder municipal barceloní perquè els barcelonins així ho van voler, com si això ja els donés carta blanca per fer qualsevol disbarat. A veure, els barcelonins, rotundament, no. Alguns barcelonins, sí. Exactament, només un de cada quatre. Un balanç de dos anys que, sent generosos, podríem perfectament definir com esfereïdor. En aquests dos anys Colau ha espatllat gairebé tot el que ha tocat. Un balanç de dos anys ple d'ombres que els barcelonins tardarem molts anys a oblidar. Colau té ara dos anys més per intentar rectificar. Ho farà?

dimecres, 24 de maig de 2017

Cogumelos

Quan vas sovint a un lloc com Lisboa, una ciutat on es menja força bé i on, per poc que vigilis una mica, tens la seguretat que la partida gastronòmica no et desequilibrarà el pressupost del viatge, resulta relativament senzill recomanar algun restaurant amb la seguretat que quedaràs bé. En els deu anys que porta obert aquest blog això ho he fet sovint, i només cal escriure “Lisboa” en el buscador del blog, a dalt a l’esquerra, per veure’n els resultats. Amb el pas dels anys, però, corres el risc que alguns dels establiments que has anat mencionant hagin tancat, o hagin canviat de mans o, amb l’extraordinari boom turístic que d’uns anys ençà ha experimentat aquella ciutat, ja no mantinguin la mateixa relació entre la qualitat i el preu que la primera vegada que hi vas anar. Vaja, més o menys com a tot arreu.

La setmana passada sopàvem al restaurant Santa Clara dos Cogumelos. En portuguès, els cogumelos són els bolets, i això vol dir que la base de gairebé tots els plats de la carta són els bolets, així que si no us agraden els bolets potser millor que ho deixeu córrer. L’establiment és de fàcil accés, està situat just al costat de la coneguda Feira da Ladra, i té una parada de bus al davant de la porta; el tramvia passa a cinquanta metres. No faré cap recomanació de plats concrets, ja que en vam tastar uns quants i tots tenien molt bona pinta. Les úniques recomanacions que faria serien, la primera, que és imprescindible fer reserva, ja que acostumen a omplir cada dia i el restaurant és petit. La segona, si podeu reservar la taula que hi ha al fons de la sala a l’esquerra, amb vistes al Rio Tejo, la festa gastronòmica boletaire serà completa. Ep, entre setmana només obren al vespre; de dinar només en serveixen els dissabtes.

dilluns, 22 de maig de 2017

PSOE, el desenllaç

Dibuix: El Mundo

Tot i que està programat perquè surti publicat el dilluns 22 de maig a les 7 del matí, aquest article va ser escrit dos dies abans, és a dir, quan encara no se sabia qui seria la persona que a partir d’ara ocuparà la secretaria general del PSOE, després de vuit mesos d’interinitat en mans d’una comissió gestora. També vull aclarir que quan em refereixo al PSOE hi incloc l’antic PSC, un partit que fa temps va perdre voluntàriament la seva independència i es va convertir en una franquícia espanyola més de la casa socialista.

Ahir, després del cop d’estat que fa vuit mesos va foragitar Pedro Sánchez del seu despatx del carrer Ferraz de Madrid, la militància que encara li queda al PSOE, formada, en bona mesura, per gent més gran que la mitjana d’edat de la població adulta espanyola, va escollir en un procés d’eleccions primàries la persona que s’haurà de fer càrrec de la secretaria general d’un partit que, sent generosos, podem perfectament definir com en franca decadència.

Les opcions eren dues, l’andalusa Díaz, coneguda com la sultana andaluza, i el madrileny Sánchez, també conegut com el veleta ideológico. Formalment hi ha un tercer candidat, però només hi és per restar vots a Sánchez i intentar ajudar Díaz. Així, als efectes pràctics estem davant de la lluita desigual del tàndem Díaz-López, amb el suport gens dissimulat de la gestora i de gairebé tot l’establishment format pels populares, ciudadanos, IBEX35, la majoria de la premsa, la banca, les grans empreses i altres poders fàctics, tots units contra un candidat solo ante el peligro, però que disposa del suport d’una bona part de la militància. Dit en termes actuals, és la lluita de la casta contra el poble.

Encara que l’autor d’aquest blog de socialista en té tant com de dentista, és a dir, res, i a ulls de segons qui aquesta circumstància potser li pot fer perdre credibilitat, penso que al PSOE li aniria millor que el guanyador d’aquestes primàries fos Sánchez. Si guanyés Díaz, seria el pas definitiu per consolidar la gran coalició entre les dretes i les esquerres espanyoles. En aquest sentit, sovint es tendeix a oblidar que Rajoy és president gràcies als socialistes que ara donen suport a Díaz. La conseqüència última de la victòria de Díaz seria, a mitjà termini, la desaparició del PSOE, tal com ha passat amb altres partits socialistes europeus.

Dit tot això, de cara a resoldre el conflicte que Catalunya té amb Espanya, o que Espanya té amb Catalunya, és del tot irrellevant qui hagi guanyat les primàries, com és irrellevant qui governi Espanya, qui formi part de l’IBEX35, i qui dirigeixi la gran banca i les grans empreses. En això de la unitat d’Espanya van tots, sempre, cent per cent d’acord: España Una, Grande y Libre, i no se’n parli més. Per tant, hem de ser conscients que els nostres problemes els haurem de resoldre nosaltres solets, sense complicitats de l’oest.

divendres, 19 de maig de 2017

Primer avís, els avals

(L’article original en versió paper es va publicar el 12 de maig de 2017 a la pàg. 8 del núm. 1.808 de La Veu de l'Anoia)

Amb el ressorgiment polític de Pedro Sánchez, un ressorgiment que encara està per veure quin abast acabarà tenint a les primàries, es constata el poder de la militància en contraposició a la voluntat de la classe dirigent i, més concretament, de la comissió gestora del PSOE. Utilitzant la terminologia del poble i la casta, ens trobem davant d’un divorci clar entre molts votants socialistes, el poble, i els dirigents del partit, la casta.

Després de la vergonyosa defenestració del secretari general, la comissió gestora del PSOE ha intentat desqualificar-lo amb l’objectiu de fer oblidar aquell lamentable episodi. Però, per mi, l’èxit de la recollida d’avals per part de l’equip de Sánchez no ha estat cap sorpresa. Si la gravetat del cop d’estat s’hagués tingut més en consideració, aquest resultat no hauria sorprès a la direcció. Un episodi dissenyat, erròniament, per esdevenir un passeig militar per a Díaz, però que ha acabat sent un reforç polític per a Sánchez.

Al final, els dos candidats amb possibilitats d’aconseguir la secretaria general del partit han quedat en una situació d’empat tècnic. Però per a l’equip de Sánchez el resultat de la recollida d’avals és doblement meritòria, tenint en compte que la seva contrincant andalusa disposava de tot l’aparell del partit al seu servei. El fet d’anar acomboiada per personatges políticament caducats com González, Guerra, Ibarra, Rubalcaba, Zapatero, etc., no queda clar si l’ha ajudat o l’ha perjudicat.

Tot plegat —aquest procés de primàries per donar per tancada la defenestració a què fa vuit mesos es va sotmetre Pedro Sánchez, el líder elegit per la militància—, més que una lliçó de democràcia com ens volen fer creure algunes ànimes càndides del socialisme —o potser malintencionades—, és la reacció lògica de la militància de base. A Sánchez el van substituir mitjançant un cop d’estat, i ara la militància s’hi ha tornat per la via democràtica. Susana Díaz i tota la seva cohort de demagògia i populisme encara no en són conscients.

Si jo fos socialista, que ni ho sóc ni ho he estat mai, estaria molt orgullós de tenir com a companys de partit el gruix de la militància que a l’octubre va mostrar la seva contrarietat amb el cop d’estat de la casta contra el líder elegit democràticament. I ara, quan amb la recollida d’avals han tingut l’oportunitat de mostrar novament el seu rebuig, ho han fet. Guanyi qui guanyi les primàries, el partit està dividit, i com que les culpes estan molt repartides tothom n’hauria de treure conclusions.

dimecres, 17 de maig de 2017

Reflexions des de la distància

En una de les seves ocurrències més celebrades Dalí va dir que l’estació del tren de Perpinyà era el centre còsmic de l’univers. He passat algunes vegades per davant d’aquell edifici que, per altra banda, arquitectònicament tampoc és res de l’altre món i, amb tota franquesa, no he notat cap emoció especial pel fet de trobar-me, suposadament, en el rovell de l’ou de l’univers. No cal dir que respecto l’opinió del molt il·lustre pintor però ara, posats a dir una altra boutade, jo podria assegurar amb tota solemnitat que el veritable centre còsmic de l’univers és la plaça de Sarrià.

Alguns que ens dediquem a comentar l’actualitat de casa nostra —utilitzo el terme casa nostra en un sentit ampli, és a dir, casa nostra és, per mi, Sarrià, Catalunya, Europa i, fins i tot, encara més enllà— de vegades també caiem en la ximpleria de considerar que Catalunya és el centre del món, i que tothom ens observa i ens admira. Però aquí, com a tot arreu, som gent normal que mira de resoldre els seus problemes tan bé com pot. Els bascos, per exemple, a canvi d’una bona compensació pecuniària per part de la metròpoli, han renovat la seva voluntat de seguir sent espanyols. Es veu que determinats patriotismes es paguen, i la metròpoli sembla disposada a remunerar degudament a qui es continuï manifestant espanyol.

De tant en tant és bo posar distància i mirar-se les coses des de lluny, amb una perspectiva més àmplia. Ara porto uns dies instal·lat en una agradable capital europea situada a més de mil quilòmetres de Sarrià. I si el primer dia potser et preguntes què deu passar al teu país, a partir del segon dia ja et comença a interessar més què està passant al lloc on et trobes, i després d’esmorzar surts al carrer i compres un diari local per veure com ho expliquen. I ahir en vas comprar un altre de diferent per poder contrastar els punts de vista d’uns i altres. I el tercer dia ja ni t’adones que Catalunya no surt a la portada ni a les pàgines interiors dels diaris.

El fet és que mentre Catalunya fa la seva via, amb encerts i errors com en tota obra humana, el món segueix funcionant. Confesso que quan em trobo lluny del meu país, una experiència que per motius professionals he repetit moltes vegades, no el trobo gens a faltar. Ara algú potser pensarà que no sóc un patriota comme il faut. Què hi farem! De fet, per no ser, ni tan sols em considero un patriota sense adjectius. Pàtria i patriota són termes que sempre m’han generat una certa al·lèrgia mental.

Però tot i trobar-me a l’estranger també em miro de reüll les notícies de casa, ni que sigui llegint-les molt en diagonal. Vaig veure, per exemple, que molt aviat un tal Garganté, de la CUP, deixarà de ser regidor de l’ajuntament de Barcelona. La meva conclusió és que no tot està perdut. Encara hi ha esperança.

dilluns, 15 de maig de 2017

França, el silenci de Mélenchon

Al marge dels resultats, les eleccions presidencials franceses també ens han deixat altres aspectes interessants. Sempre s’ha dit que, en política, els extrems es toquen i, a França, en aquestes eleccions ha fet fortuna l’expressió “convergència dels extrems”, que defineix força bé el fenomen que explica l’origen variat dels vots assolits per cada llista. A partir d’aquest fenomen i centrats en la segona volta, resulta força coherent el “no posicionament” de Jean Luc Mélenchon, la cara visible del moviment França insubmisa. D’evitar posicionar-se en favor d’un dels dos candidats que van passar a la segona volta allà se n’ha dit “silenci culpable”. Silenci, sí, però, de culpable, res de res.

S’ha d’entendre la posició de Mélenchon. Deixant de banda l’oportunisme que, massa sovint, va lligat al dia a dia de la política, hi ha un valor en desús creixent que se’n diu coherència. Siguin de dretes o d’esquerres, cal valorar molt positivament els polítics coherents com Mélenchon. Així, mostrant-se públicament contrari tant als postulats extrems de Le Pen com al liberalisme de Macron, Mélenchon devia pensar “ja us ho fareu, i d’aquí a cinc anys en tornarem a parlar. Però, mentrestant, no m’obligueu a recomanar una opció política que, ni tapant-me els ulls i el nas, jo mateix no em veuria capaç de votar mai”.

Les forces polítiques franceses, i també des de fora de França, han retret a Mélenchon que s’hagi abstingut d’aconsellar als seus votants sobre què votar a la segona volta. Jo, en canvi, des dels antípodes dels seus postulats polítics, valoro positivament el seu no alineament amb cap dels dos candidats. En aquest sentit, potser caldria considerar que els votants de Mélenchon són persones que també deuen tenir un criteri format per poder decidir allò que més els interessa, o que menys els perjudiqui. Però, és clar, la majoria dels polítics està convençuda que el poble sempre necessita tenir un tutor que l’orienti i el porti pel camí correcte. Camí correcte a ulls dels tutors, és clar.

divendres, 12 de maig de 2017

França, d’un extrem a l’altre

Està passant, i des de fa bastant temps. El fenomen consisteix a passar de votar l’extrema esquerra a votar l’extrema dreta, passar de votar una llista comunista o socialista a votar la llista de la senyora Le Pen. Com si fos la cosa més normal del món, com si aquest gir polític copernicà no grinyolés. Però al darrere d’aquests canvis sobtats és evident que no hi ha només una evolució ideològica del votant, que tampoc s’ha d’excloure. Hi ha alguna cosa més. Sigui com sigui, aquest trànsit ideològic radical entre els extrems, sense fer escala en alguna de les ideologies intermèdies, resulta difícil d’entendre. Si més no, a mi se’m fa difícil.

Observat des de la nostra actualitat política més propera, el fenomen que ha passat a França seria com si en el debat unionisme vs. independentisme es passés de votar la CUP o Esquerra a votar el Partido Popular o Ciudadanos. Però, pel que diuen els experts en la matèria, tot plegat és molt més senzill. L’antic votant d’esquerres que ara ha optat per Le Pen simplement ha decidit infligir un sever vot de càstig als seus antics referents polítics, a uns partits que l’han decebut. Tot i els riscos que aquesta operació comporta, el fet de passar d’un extrem a l’altre de l’arc polític és la millor manera de castigar l’esquerra.

Amb el fenomen Le Pen, tot i que aquesta vegada no ha assolit la presidència de la república, estem davant d’un innegable i alhora perillós èxit electoral que només es pot entendre a partir del fracàs evident de les esquerres. Es tracta d’una forta sacsejada política, amb el resultat que en cinc anys gairebé s’ha passat d’un extrem a l’altre, i amb un important risc afegit. Si Macron no ho fa bé, d’aquí a cinc anys França pot tenir l’extrema dreta democràticament instal·lada a la presidència de la república. Aquest és el veritable perill que corren els francesos.

dimarts, 9 de maig de 2017

Per què ho donem per bo?

No vull entrar en valoracions concretes sobre l’abast de la presumpta culpabilitat dels diferents membres de la família Pujol, ja que penso que és millor que aquesta quedi degudament acreditada amb una sentència judicial ferma, i fins ara aquest no és el cas.

Dit això, des que ahir es va fer públic el document reproduït a dalt, tinc l’estranya sensació que aquest document és més fals que un bitllet de 3 euros. Per què ho dic?

1/ Per venir, suposadament, d’un organisme que ja ens ha donat moltes proves de la seva absoluta manca de fiabilitat.
2/ Per haver estat publicat en un diari que d’un temps ençà ha donat moltes informacions falses referides a Catalunya.
3/ Per les moltes faltes que té el document, algunes totalment impròpies d’una persona catalanoparlant mitjanament culta.
4/ Per una signatura que no té gaire la pinta de ser la vàlida.
5/ Per haver aparegut precisament ara, al cap de més de dues dècades.
6/ Perquè Joan Boada, exdiputat d’Iniciativa amb vocació estalinista, va qüestionar ahir al canal 3/24 si, a la vista de les informacions conegudes fins ara, calia realment esperar que hi hagués una sentència ferma sobre el cas Pujol.
7/ Perquè tot plegat resulta tan cutre (no trobo el mot adient en català) que no em puc creure que un episodi com aquest pugui ser cert.

Potser més endavant m’hauré de penedir d’haver publicat aquest comentari, però això és exactament el que penso avui.

dilluns, 8 de maig de 2017

Renovar-se o tancar

Em deien no fa gaire que els radiòlegs espanyols comencen a estar preocupats perquè cada vegada més les nostres radiografies s’informen des de països llunyans; és a dir, la radiografia que et fan aquí s’envia per via telemàtica a, posem per cas, l’Índia, i allà un radiòleg indi fa l’informe tècnic i la torna per la mateixa via. L’altre dia em comentaven que a Galícia petits tallers de confecció han hagut d’abaixar la persiana degut a la competència derivada dels preus més baixos de Zara, amb peces fabricades no només en països llunyans sinó a la mateixa Galícia. Sovint llegim als diaris que els pagesos francesos cremen camions espanyols i magrebins que transporten fruites i verdures cap a l’Europa central; com que les produccions franceses surten bastant més cares, consideren que aquesta activitat comercial constitueix una competència deslleial. Veiem també que el món del taxi està molt esverat perquè plataformes com Uber i Cabify els estan traient part del negoci. La companyia d’aviació Alitalia es troba en una situació molt delicada que la podria obligar a tancar a causa de, entre altres motius, la competència de les companyies low cost i el nou model de negoci del transport aeri.

Podríem continuar posant molts més exemples de sectors molt diversos de l’economia que es troben en una situació similar. Què demanen els perjudicats? Bàsicament demanen a les nostres autoritats que es prohibeixin i/o es penalitzin les activitats que els fan la competència. En altres paraules, els afectats exigeixen un proteccionisme que dificulti la lliure competència. Pretenen que el govern legisli enfortint el proteccionisme comercial amb l'objectiu que els seus negocis tornin a ser rendibles. Però, totes aquestes exigències per tal que els seus negocis segueixin donant beneficis, a costa de qui es demanen? La resposta és ben senzilla, a costa del consumidor. Ras i curt, els perjudicats per la nova competència, en part derivada de la globalització, pretenen que nosaltres, els consumidors, paguem uns preus més alts pels seus productes i serveis.

És justa la demanda dels perjudicats per la lliure competència quan asseguren que es veuran obligats a tancar el seu negoci per manca de rendibilitat? No ho és. No hi ha cap motiu pel qual els consumidors haguem de contribuir a generar beneficis pels radiòlegs espanyols, els tallers gallecs de confecció, els pagesos francesos, els taxistes de Barcelona i les companyies aèries italianes. Per què hem de pagar molt més per les mongetes produïdes aquí si en podem trobar de més barates al Marroc i d’una qualitat similar? Què se suposa que hauria de fer el govern? Al meu parer, ben poca cosa: controlar que tothom pagui els impostos que toquen i, a partir d’aquí, defensar els consumidors permetent que es puguin abastir a uns preus raonables.

divendres, 5 de maig de 2017

Fem volar la imaginació

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 d'abril de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.806 de La Veu de l'Anoia)

Parteixo d’unes dades matemàtiques ben senzilles. Els catalans independentistes, és a dir, el 48 per cent dels votants a les últimes eleccions, són bastants més que els catalans que no són independentistes que, per més que diguin el contrari, a les mateixes eleccions només van obtenir el 39 per cent dels vots. Els catalans independentistes són, per tant, un 23 per cent més que els catalans unionistes. Vull pensar que aquestes xifres ningú les posarà en dubte ja que aquí no hi ha ideologia ni opinió política, aquí només hi ha dades i matemàtica aplicada. A més a més, i això sí que ja podria ser una valoració política, cal no oblidar que van ser les eleccions catalanes amb més participació de la història i, per tant, les més representatives de la voluntat dels catalans.

Espanya ens repeteix dia sí i dia també que si els catalans independentistes volem que es faci un referèndum per poder decidir si ens separem d’Espanya o ens hi quedem, ho tenim la mar de fàcil: només ens cal modificar la Constitución Española. Sembla mentida que una sortida tan fàcil no se’ns hagués acudit abans. Doncs apa, posem seriosament sobre la taula aquesta possibilitat, però abans estudiem una mica quines opcions reals tenim de poder modificar la Constitución Española, més que res per no perdre temps en feines inútils.

Imaginem-nos que els set milions i mig de catalans fossin tots majors d’edat i, per tant, que els set milions i mig de catalans tinguessin tots dret a vot. Imaginem-nos també, per imaginar que no quedi, que els set milions i mig de catalans fossin tots independentistes. Imaginem-nos, finalment, que els set milions i mig de catalans —tots majors d’edat i independentistes— anessin tots a votar. Resulta evident que això ni es dóna ara ni es donarà mai, però fem l’esforç mental d’imaginar-nos-ho.

Doncs bé, fins i tot en aquestes circumstàncies impossibles, resulta que els catalans només representen el setze per cent de la població espanyola, i cal recordar que per modificar la Constitución Española és necessari tenir l’aprovació dels dos terços dels votants com a mínim. Per tant, queda demostrat que el camí per poder resoldre el problema segur que no és aquest. Se n’ha de buscar un altre, i diria que tots sabem quin és: anar a votar al marge del que digui la Constitución Española i de quina sigui la voluntat dels espanyols. Els tribunals espanyols inhabilitarien els votants catalans? Podria ser que ho intentessin, però si guanyés el “sí” la inhabilitació ja no tindria efectes pràctics.

dimecres, 3 de maig de 2017

Els límits del joc polític

Que la dreta carregui contra l’esquerra, amb motius molt, poc o gens fundats, dissortadament forma part del joc polític habitual i àmpliament acceptat pels partits. I el mateix podem dir en sentit contrari, quan és l’esquerra qui carrega contra la dreta i tot el que representa la dreta.

Què vol dir ser de dretes? Vol dir, per exemple, aplaudir el gest del propietari de Zara, Amancio Ortega, per anunciar una donació de 320 milions d’euros a la sanitat pública espanyola per millorar i renovar els equips mèdics per a la detecció i tractament del càncer? Si ser de dretes vol dir això, jo ho tinc clar: sóc de dretes.

I què vol dir ser d’esquerres, carregar-se el gest del senyor Ortega amb arguments tan infantils com quan diuen que “no volem caritat, volem justícia social”, com si una cosa fos incompatible amb l’altra, i com si el senyor Ortega fos el responsable de la legislació fiscal d’aquest país? Si ser d’esquerres vol dir això, jo ho tinc clar: no sóc d’esquerres.

Dissortadament això és exactament el que està passant des que fa un mes es va fer pública aquesta notícia. Un dels greus problemes de la nostra societat és que es criminalitza que algú destaqui i triomfi per sobre de la mitjana, fins i tot quan lliurement decideix retornar a la societat una part, per petita que sigui, dels seus beneficis.

dilluns, 1 de maig de 2017

La socialdemocràcia, a la UCI

D’un temps ençà les coses de la política s’estan movent amb molta més rapidesa de la que estàvem acostumats fins ara. I, per altra banda, en política els errors sempre s’acaben pagant, encara que de vegades no es paguin al comptat rabiós sinó en un termini diferit. Els dirigents socialdemòcrates europeus estan pagant ara els greus errors comesos des de fa temps. L’elector té molta més memòria del que pensen els dirigents polítics, i França n’és un bon exemple.

Avui toca comentar el cas de Franca, però el títol d’aquest article també el podríem aplicar a molts altres països d’Europa, Catalunya inclosa. La socialdemocràcia, com s’entenia fins ara, està passant d’haver governat amb majories àmplies a la misèria més absoluta. Ara, a França, la socialdemocràcia ja es troba a la UCI, en estat greu, intubada i amb respiració assistida. No està gens clar que se’n pugui sortir. Si més no, s’ha de descartar que això pugui passar a curt o mitjà termini.

Mentrestant, la socialdemocràcia té moltes possibilitats de ser substituïda per altres alternatives polítiques, aparentment més modernes, que han anat sorgint en els últims temps. Sense anar més lluny, el futur president de França, Emmanuel Macron, fins no fa gaire ministre socialista, només disposava d’una petita plataforma gairebé personal, En marche!, creada de pressa i corrents, ara fa un any, per poder presentar-se a les eleccions presidencials del 23 d’abril. I tot i això, les va guanyar.

A França, de governar un gran país amb Hollande de president, la socialdemocràcia ha passat a la misèria del 6,35 per cent dels vots a la primera volta de les eleccions presidencials, amb Benoît Hamon com a candidat. Per als socialdemòcrates s’ha acabat la possibilitat de lluitar per renovar la presidència socialista francesa, i d’aquí a cinc anys ja en parlarem. Cinc anys en política és gairebé una eternitat i, en aquestes circumstàncies, fer previsions és massa arriscat.

Ara, al sud de França, potser seria d’aplicació aquella dita que diu cuando las barbas de tu vecino veas quemar, pon las tuyas a remojar. A la socialdemocràcia espanyola tampoc li sortirà de franc el seu suport a Rajoy i els seus, “el partido más corrupto de la història de España desde la desamortización de Mendizábal” (Gregorio Morán dixit, La Vanguardia, 29/4/2017). Els errors es paguen, i si es tracta d'errors greus el preu pot acabar sent inassumible. Al tiempo!