.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dijous, 17 d’agost de 2017

La crisi i els galtes que ens governen

S’han fet públics els fantàstics resultats empresarials d’una companyia que darrerament està en boca de tots, Eulen (l’empresa responsable del caos a l’aeroport de Barcelona), que podrà repartir uns sucosos dividends entre els seus accionistes alhora que ha escampat la misèria entre els seus treballadors. Amb la publicació d’aquesta mena de notícies alguns tenen la barra de dir que s’ha acabat la crisi, però mirat des del punt de vista del ciutadà, és evident que menteixen. I més greu encara, són perfectament conscients que menteixen. Són uns galtes. Ells —els mentiders que ens governen i ens volen convèncer que la crisi ha quedat enrere— només estan al cas de les grans xifres macroeconòmiques, i prescindeixen de com aquesta situació de crisi falsament superada està incidint molt negativament en les persones. La gent ara és més pobra i vulnerable que abans de la crisi, la majoria dels contractes laborals són d’una gran precarietat i els sous són clarament inferiors als de fa deu anys. Però als galtes que ens governen tot això no els interessa, perquè no els interessen les persones de carn i ossos sinó només la macroeconomia de les grans xifres. I sabeu què passarà quan es convoquin unes noves eleccions? Que la gent els tornarà a votar. La gent ho aguanta tot i té una tendència malaltissa a perdre la memòria. Sap greu haver-ho d’admetre però entre uns governants que són uns galtes i una ciutadania que els torna a votar una societat no podrà avançar mai en la direcció correcta.

divendres, 11 d’agost de 2017

Propines

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'agost de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.820 de La Veu de l'Anoia)

Potser hauríem de començar fent una diferenciació entre la propina monetària i el detall social. A un metge no seria correcte deixar-li deu euros de propina després de la visita (tot i que encara hi ha gent gran que ho fa, més als pobles que a les ciutats), però no està mal vista la gent que li deixa un fuet de Vic o una caja roja de Nestlé. A un advocat o a un assessor fiscal no se li dóna propina per la seva feina, però per Nadal no és inhabitual que el client li faci arribar una caixa de vi o un pernil. Però això no són propines que complementin els honoraris d’aquests professionals sinó simples detalls socials per deixar constància de la satisfacció del client amb la feina del professional. Establerta aquesta diferència, centrem-nos en les propines pròpiament dites.

Sempre he considerat la propina com una mala praxi de les societats poc avançades, i ara espero que ningú em retregui que en una societat tan avançada —si més no en alguns aspectes— com els Estats Units algunes propines estan tan institucionalitzades que t’afegeixen la propina a la factura. No ens enganyem, la propina no deixa de ser una correcció social més o menys institucionalitzada a uns sous de cal justet. No és cap secret que, en general, els cambrers cobren poc, i que la majoria dels clients són perfectament conscients d’aquesta precarietat. Hi ha també la tradició, i a partir d’aquí el client ni s’ho qüestiona. Deixa propina i punt. Com que s’ha fet sempre així el client deu pensar que només la tradició ja justifica la propina.

El fet és que a partir de la realitat d’uns sous extremadament baixos s’intenta apaivagar el problema amb una gratificació. És a dir, el client es fa d’alguna manera corresponsable de la precarietat salarial que ofereix l’empresariat. Parteixo de la base que una propina hauria de ser sempre opcional i, per tant, voluntària, encara que el sector dels creuers l’hagi institucionalitzat al marge que els empleats facin bé la seva feina o no. Fins i tot veig algunes ofertes de creuers on s’indica “propines incloses”, i això ja és la perversió de la voluntarietat de la propina. Em diuen que hi ha llocs on s’ha arribat a l’extrem que les propines es divideixen per meitats entre la propietat de l’empresa i els empleats; fins aquí hem arribat. Sóc contrari a deixar propines però això no exclou que de tant en tant també en pugui deixar alguna, depenent de les circumstàncies. La meva posició contrària potser també s’explica perquè a mi mai m’han deixat una propina per fer la meva feina.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Llibertat d’horaris

És un tema recurrent. Van passant els anys i un sector de la nostra societat segueix discutint sobre la llibertat d’horaris comercials i la conveniència o no de regular-los. Però no ens enganyem; en el fons, el debat no és sobre la llibertat d’horaris sinó sobre les llibertats en general. Hi ha un col·lectiu molt ideologitzat, més aviat esquerranós, que té una tendència malaltissa a pretendre retallar les llibertats individuals del ciutadà. Diuen que estan a favor de les llibertats col·lectives (de poder votar l’1 d’octubre també?) però amaguen que estan en contra de les llibertats individuals. Potser ens volen fer creure que són llibertats incompatibles.

Sóc partidari de la llibertat total d’horaris comercials, sense cap interferència dels poders públics. Fins ara no he vist cap argument sòlid per defensar la posició contrària. Alguns parlen del dret del treballador a no haver de treballar fora de l’horari laboral normal, però això no és un argument sòlid. Perquè si anem per aquest camí, ja podem començar a tancar molts establiments, privats i també públics (comissaries de policia, hospitals, etc.) cada dia a les vuit del vespre, i així evitarem que els treballadors hagin de treballar de nit. Per cert, com que qui treballa de nit mereix una compensació extra, ja cobra més que qui treballa de dia. Això ja està regulat per llei.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Oferta i demanda

N’hi ha que semblen haver descobert la sopa d’all mostrant la seva estranyesa perquè un tal Neymar ha deixat el Barça per fitxar per un altre equip que li oferia bastant més. Són els mateixos que encara s’expressen amb una emoció gens continguda, gairebé entendridora, en termes de sentir els colors i de l’orgull de l’escut, quan tot plegat és força més senzill. Això del futbol ha passat de ser un esport amb derivacions econòmiques a ser un gran negoci amb derivacions esportives. No cal dir que el negoci és el primer, i el vessant esportiu només és l’excusa perquè el negoci funcioni. És la llei de l’oferta i la demanda. Qui paga més es fa amb el producte que hi ha al mercat, i Neymar no és res més que un producte que estava al mercat en espera de comprador. Llavors ve la negociació, l’estira-i-arronsa, i l’emoció dels colors passa de seguida a un segon terme. El resultat final és que l’escut del Barça ha quedat substituït, sense cap problema, per l’escut d’un equip francès ben finançat amb capital provinent de les dictadures del golf. Els diners foscos de Qatar van ajudar a fer que Neymar pogués jugar al Barça i ara serviran perquè jugui a París. Qui paga, mana, i qui té com a objectiu fer-se ric jugant a pilota va allà on ensuma que en traurà més diners. L’esport només és l’excusa. És així de senzill, oferta i demanda. No cal donar-hi més voltes.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Autors materials vs. autors intel·lectuals

Sóc un perjudicat directe de l’acte vandàlic contra el bus turístic de Barcelona reivindicat per l’organització Arran. Resulta que, com a barceloní, comparteixo la propietat del bus, i la reparació anirà, per tant, a càrrec meu. No sóc usuari directe del bus turístic però els diners necessaris per reparar-lo els trauran d’una altra partida que m’afectarà més directament, i és per això que dic que tots els barcelonins som els perjudicats per les malifetes turismefòbiques d’Arran. Però sense perdre de vista que l’alcaldessa de Barcelona és autora intel·lectual d’aquests atacs.

CUP/Arran, potser inconscientment, estan fent la feina bruta d’Ada Colau, i amb els seus actes delictius ens estan perjudicant a tots. Colau s’ha passat més de dos anys criminalitzant el turisme, i al final un grupet de persones que no deuen tenir per costum rumiar gaire abans de passar a l’acció han llegit un discurs turismebòbic irresponsable com una invitació a actuar amb violència contra uns béns que són de tots. S’han de denunciar els autors materials de l’atemptat però, si volem ser justos, també s’han de denunciar els seus autors intel·lectuals.