(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'agost de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.820 de La Veu de l'Anoia)
Potser hauríem de començar fent una diferenciació entre la propina monetària i el detall social. A un metge no seria correcte deixar-li deu euros de propina després de la visita (tot i que encara hi ha gent gran que ho fa, més als pobles que a les ciutats), però no està mal vista la gent que li deixa un fuet de Vic o una caja roja de Nestlé. A un advocat o a un assessor fiscal no se li dóna propina per la seva feina, però per Nadal no és inhabitual que el client li faci arribar una caixa de vi o un pernil. Però això no són propines que complementin els honoraris d’aquests professionals sinó simples detalls socials per deixar constància de la satisfacció del client amb la feina del professional. Establerta aquesta diferència, centrem-nos en les propines pròpiament dites.
Sempre he considerat la propina com una mala praxi de les societats poc avançades, i ara espero que ningú em retregui que en una societat tan avançada —si més no en alguns aspectes— com els Estats Units algunes propines estan tan institucionalitzades que t’afegeixen la propina a la factura. No ens enganyem, la propina no deixa de ser una correcció social més o menys institucionalitzada a uns sous de cal justet. No és cap secret que, en general, els cambrers cobren poc, i que la majoria dels clients són perfectament conscients d’aquesta precarietat. Hi ha també la tradició, i a partir d’aquí el client ni s’ho qüestiona. Deixa propina i punt. Com que s’ha fet sempre així el client deu pensar que només la tradició ja justifica la propina.
El fet és que a partir de la realitat d’uns sous extremadament baixos s’intenta apaivagar el problema amb una gratificació. És a dir, el client es fa d’alguna manera corresponsable de la precarietat salarial que ofereix l’empresariat. Parteixo de la base que una propina hauria de ser sempre opcional i, per tant, voluntària, encara que el sector dels creuers l’hagi institucionalitzat al marge que els empleats facin bé la seva feina o no. Fins i tot veig algunes ofertes de creuers on s’indica “propines incloses”, i això ja és la perversió de la voluntarietat de la propina. Em diuen que hi ha llocs on s’ha arribat a l’extrem que les propines es divideixen per meitats entre la propietat de l’empresa i els empleats; fins aquí hem arribat. Sóc contrari a deixar propines però això no exclou que de tant en tant també en pugui deixar alguna, depenent de les circumstàncies. La meva posició contrària potser també s’explica perquè a mi mai m’han deixat una propina per fer la meva feina.
Potser hauríem de començar fent una diferenciació entre la propina monetària i el detall social. A un metge no seria correcte deixar-li deu euros de propina després de la visita (tot i que encara hi ha gent gran que ho fa, més als pobles que a les ciutats), però no està mal vista la gent que li deixa un fuet de Vic o una caja roja de Nestlé. A un advocat o a un assessor fiscal no se li dóna propina per la seva feina, però per Nadal no és inhabitual que el client li faci arribar una caixa de vi o un pernil. Però això no són propines que complementin els honoraris d’aquests professionals sinó simples detalls socials per deixar constància de la satisfacció del client amb la feina del professional. Establerta aquesta diferència, centrem-nos en les propines pròpiament dites.
Sempre he considerat la propina com una mala praxi de les societats poc avançades, i ara espero que ningú em retregui que en una societat tan avançada —si més no en alguns aspectes— com els Estats Units algunes propines estan tan institucionalitzades que t’afegeixen la propina a la factura. No ens enganyem, la propina no deixa de ser una correcció social més o menys institucionalitzada a uns sous de cal justet. No és cap secret que, en general, els cambrers cobren poc, i que la majoria dels clients són perfectament conscients d’aquesta precarietat. Hi ha també la tradició, i a partir d’aquí el client ni s’ho qüestiona. Deixa propina i punt. Com que s’ha fet sempre així el client deu pensar que només la tradició ja justifica la propina.
El fet és que a partir de la realitat d’uns sous extremadament baixos s’intenta apaivagar el problema amb una gratificació. És a dir, el client es fa d’alguna manera corresponsable de la precarietat salarial que ofereix l’empresariat. Parteixo de la base que una propina hauria de ser sempre opcional i, per tant, voluntària, encara que el sector dels creuers l’hagi institucionalitzat al marge que els empleats facin bé la seva feina o no. Fins i tot veig algunes ofertes de creuers on s’indica “propines incloses”, i això ja és la perversió de la voluntarietat de la propina. Em diuen que hi ha llocs on s’ha arribat a l’extrem que les propines es divideixen per meitats entre la propietat de l’empresa i els empleats; fins aquí hem arribat. Sóc contrari a deixar propines però això no exclou que de tant en tant també en pugui deixar alguna, depenent de les circumstàncies. La meva posició contrària potser també s’explica perquè a mi mai m’han deixat una propina per fer la meva feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada