.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

dimecres, 31 de gener de 2018

No ens ho podem permetre

El que va passar ahir al Parlament de Catalunya no ens podem permetre que es torni a repetir. El món unionista (Cs, PP i PSOE) comet molts errors, i ja ens va bé que els cometi, però els independentistes no ens podem permetre entrar en el mateix joc infantil de cometre errors de principiant. Ahir va semblar que les forces polítiques del món independentista anaven cadascuna pel seu compte, i semblava que actuessin més en clau de partit i curt terminisme que en clau de país i futur. I això no pot ser. Els errors aliens, que són molts, ens ajuden, a condició que no caiguem en l’error de fer el mateix que els nostres adversaris. Com a ciutadà només demano als setanta representants polítics de l’àmbit independentisme que el sacramental d’ahir al Parlament no es torni a repetir. No ens ho podem permetre, i els ciutadans que els hem votat no ens ho mereixem. Gràcies.

dilluns, 29 de gener de 2018

Demà és el dia clau

Demà, dimarts 30 de gener, és el dia clau. Els 135 representants polítics de Catalunya han de decidir si mantenen la dignitat o la deixen de banda i fan el que Espanya pretén que facin. Els diputats del Parlament han de votar qui serà el president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que les opcions independentistes disposen de la majoria absoluta del Parlament, les interferències del govern espanyol i l’administració judicial intenten evitar que Carles Puigdemont sigui restituït com a 130 President de la Generalitat. No s’hi val a fer trampa i exigir que hi hagi un candidat alternatiu. De candidat només n’hi pot haver un, i es diu Puigdemont.

No hem de permetre que Madrid, Madrid com a concepte, decideixi qui ha d’estar al capdavant de la Generalitat. Això ja es va votar el dia 21 de desembre i van sortir els resultats electorals que van sortir. Si demà, per culpa de les interferències espanyoles, no és possible la investidura de Puigdemont, al meu entendre s’hauria de bloquejar aquest procés fins que sigui possible aplicar els resultats electorals. L’amenaça espanyola que l’article 155 seguirà vigent no ens ha de fer canviar d’opinió, ja que amb 155 o sense tothom sap que Catalunya seguirà intervinguda via finances fins que Espanya vulgui.

S’ha de transmetre el missatge contundent que de president només n’hi pot haver un, i aquest és el que han votat la majoria dels catalans independentistes que disposen de la majoria absoluta al Parlament. Tot el que no sigui aplicar la via democràtica ni s’hauria de tenir en compte. Esperem, doncs, que demà els setanta diputats independentistes no s’arronsin i actuïn amb dignitat.

divendres, 26 de gener de 2018

Partit Nacional Català

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 de gener de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.844 de La Veu de l'Anoia)

Es diu que, més d’hora que tard, acabarà sorgint una gran confluència política en forma d’una única oferta electoral independentista, formada per gent de dretes, d’esquerres, liberals, etc. L’objectiu coincident i gairebé únic hauria de ser la visualització d’un únic espai polític que agrupés TOTES les sensibilitats independentistes de l’actual oferta política. Penso en una mena de Partit Nacional Català, amb aquesta denominació o amb una altra, emmirallat en el model escocès, i que tingués com a objectiu la via catalana cap a la independència. No estic suggerint una coalició electoral tradicional, del tipus Junts pel Sí o similar, amb quotes prefixades de poder entre, posem per cas, Esquerra, Convergència i la CUP, sinó que parlo d’un partit de nova factura i sense compromisos ideològics previs amb els uns i els altres.

No s’haurien de descartar renúncies entre els actuals dirigents polítics, ja que no tots els pesos pesants dels actuals partits independentistes acceptarien formar part d’unes llistes electorals ideològicament molt transversals. L’objectiu de la nova formació hauria de ser l’assoliment d’una Catalunya independent amb una àmplia base social que li donés suport, i tot plegat sota un lideratge únic del màxim prestigi social. Un cop assolida la independència, caldria oblidar-se d’aquest instrument temporal i tornar a les convocatòries electorals tradicionals, amb les opcions polítiques diverses enfrontades entre si pels seus diferents plantejaments ideològics.

Aquesta opció requeriria de sacrificis personals entre els polítics actualment en actiu, i no hi haurien de cabre els afanys de protagonisme tan habituals en la política tradicional. Les persones que hi participessin haurien d’oblidar-se de moltes de les coses que s’han fet fins ara i ser conscients que estarien fent un servei al país de manera temporal fins a l’assoliment de la independència, fent una tasca que potser seria poc reconeguda per la ciutadania. Els actuals dirigents polítics haurien d’optar entre ser generosos i formar part de la pinya o anar-se’n cap a casa. Repeteixo, no hi haurien d’haver quotes de representació política de les diferents ideologies sinó un únic objectiu comú amb un programa de mínims que hauria d’agrupar TOT el món independentista, i que tothom s’hi sentís còmode. Prèviament caldria fer una gran campanya política explicant a la ciutadania els avantatges d’una Catalunya independent, que són moltes. Si existís aquesta possibilitat molts catalans hi donarien suport.

dimecres, 24 de gener de 2018

Tramvies i tramvies

Dissabte es va fer una manifestació per reivindicar la unió dels dos tramvies de Barcelona per la Diagonal. Se’n va fer molta propaganda i, a banda de les xarxes socials, els organitzadors van disposar d’altaveus pagats amb diners públics per donar a conèixer l’acte. L’ajuntament, mig d’amagatotis, també hi va col·laborar, i alguns regidors es van afegir a la marxa. Però la manifestació va ser un veritable fracàs, i el que havia de ser una gran mobilització ciutadana va acabar reduït a la sortida al carrer d’uns pocs centenars de ciutadans, menys de mil segons els mitjans que n’han parlat. Els partits polítics que tenen la representació majoritària del consistori barceloní són contraris a aquest projecte milionari, i la majoria dels ciutadans mai ha donat suport al projecte. Per desbudellar un tram de la Diagonal que, en part, ja va ser renovat durant el mandat anterior, s’ha parlat de més de cent milions d’euros de pressupost com a xifra inicial. Un disbarat.

Paral·lelament, l’ajuntament ha anunciat la desaparició, possiblement definitiva, del Tramvia Blau, tot un emblema barceloní. Aquí els motius són uns altres, i és que Tramvia Blau i turisme van associats, i ja sabem que aquest ajuntament no veu amb bons ulls res que tingui a veure amb el turisme. Intueixo que si aquest tramvia fos a Nou Barris el conservarien, però com que està en una zona on els comuns que ens governen tenen poca clientela, anuncien el tancament i llestos. Això sí, des de l’ajuntament diuen que el Tramvia Blau només estarà uns anys fora de servei. Però vistes les repetides experiències de promeses municipals incomplertes, qui se’ls creu?

dilluns, 22 de gener de 2018

Quan l’empleat fa ombra al seu cap

Hi ha persones que no suporten que empleats intel·ligents que estan a les seves ordres els facin la més mínima ombra, potser perquè no volen quedar en evidència davant de tercers. De vegades el cap suggereix a qui li fa ombra que abaixi el perfil i accepti unes noves condicions de treball menys avantatjoses i, si no les accepta, se’l treu de sobre i l’envia a l’atur, fent-li una gran injustícia. En el món de l’empresa, dissortadament, aquestes situacions passen sovint, però no perquè siguin habituals deixen de sorprendre. Fa uns dies ens vam assabentar d’un altre d’aquests episodis. Un periodista radiofònic esportiu del primer grup privat de comunicació amb seu a Barcelona, amb una excel·lent trajectòria professional, s’ha quedat injustament sense feina. Els centenars de missatges de suport que ha rebut el tuit on anunciava amb molta elegància que deixava de col·laborar amb el grup han estat massivament a favor del periodista acomiadat, i això ja diu molt de com poden haver anat les coses. No cal dir que, en aquest cas, qui més hi perd és l’empresa. En el fons a aquest periodista li han fet un favor, ja que aviat trobarà una feina millor de la que tenia i passarà de ser un col·laborador lleial del grup a un competidor. Les empreses haurien de ser més curoses en com tracten els seus col·laboradors, sobretot si, com en el cas que ens ocupa, es tracta de bons professionals i millors persones.

divendres, 19 de gener de 2018

Poli bo, poli dolent

Després de les salvatjades perpetrades l’1 d’octubre a Catalunya per les forces policials espanyoles, la meva confiança en aquestes institucions i els polítics que les governen és entre zero i sota zero. Ahir es va fer públic que Espanya va destinar 87 milions d’euros a atonyinar catalans el dia 1 d’octubre, amb els resultats que tots coneixem. Però com he començat dient, la credibilitat que em mereix tot el que vingui de segons quines persones i institucions és nul·la, i això vol dir, entre altres coses, que estic convençut que el cost total de l’operació va ser molt superior a la xifra reconeguda ara pel ministre espanyol, el qual ha necessitat gairebé quatre mesos per fer-la pública. Tot un símptoma de la dificultat de construir segons quins relats. No me’ls crec i punt.

Ara bé, el missatge de fons que ahir es volia transmetre des d’Espanya és que l’1 d’octubre el paper del poli bo el va fer la policia espanyola per atonyinar-nos, i el paper del poli dolent l’atribueixen als mossos per, segons ells, no haver-nos atonyinat. És el món al revés. Aquesta lectura que fan des de Madrid és perversa, perquè encara que a Catalunya la majoria de gent sap com van anar les coses l’1 d’octubre, a Espanya hi ha una gran ignorància sobre el tema. Però com que Catalunya ja la consideren perduda, és a Espanya on intenten guanyar complicitats a base de mentides. Resumint, la intervenció que va fer ahir el ministre espanyol ben bé podria ser titllada d’un nou episodi de post veritat informativa.

dimarts, 16 de gener de 2018

Prescripció a la carta?

De la sentència no ferma —ja s’ha anunciat que es recorrerà al Supremo— del cas Palau de la Música sorprèn especialment no les condemnes sinó una determinada aplicació de la prescripció del delicte que genera l’absolució dels que van pagar i la condemna dels que van cobrar. La corrupció hauria de ser tan greu per qui paga com per qui cobra, i em costa molt d’entendre que per la mateixa operació de pagament/cobrament qui paga quedi lliure i qui cobra quedi condemnat. Segurament aplicant la llei al peu de la lletra ha de ser així però, sense entrar en tecnicismes legals, la lliçó que ens queda a tots és que tu pots corrompre tranquil·lament però no pots ser corromput sense córrer el risc de ser castigat. En aquest sentit, el missatge que, en el cas Palau, es transmet a la societat és difícil d’entendre. Potser el problema és que la llei està mal feta i, si fos així, caldria reformar-la amb urgència, encara que només sigui per evitar que la gent pugui pensar que el sistema protegeix els corruptors.

divendres, 12 de gener de 2018

Manipulacions interessades

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 de gener de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.842 de La Veu de l'Anoia)

D’un temps ençà s’atribueix a la deriva independentista de Catalunya les causes de tots els nostres mals. Des de Madrid, no només el Madrid geogràfic sinó també el Madrid concepte amb residència a Catalunya, ens transmeten amb gran soroll mediàtic una realitat econòmica poc brillant combinada amb unes pobres expectatives de futur referides a Catalunya, sovint amb dades matusserament manipulades que, poc després, queden desmentides per la realitat. Parlem de la creació de llocs de treball, visites de turistes i ocupació hotelera, venda de béns diversos, exportacions i altres dades econòmiques. Se’ns explica que la causa de tots els nostres mals és el procés independentista, però els portaveus de l’unionisme saben que no és ben bé així. El procés com a origen de tots els mals, aquesta és l’equació que ens transmeten des de Madrid, el Madrid geogràfic i també el Madrid concepte que dèiem abans. Estic pensant en els dirigents de la patronal Foment, els círculos elitistes diversos, els grans grups de comunicació, i també alguns empresaris als quals sembla que els preocupi més la xifra de vendes a Espanya que el futur del país on viuen i hi tenen les seves empreses, com si el seu mercat mental de vendes quedés reduït a la península Ibèrica.

Només han passat quatre mesos i els propagandistes de la causa unionista semblen haver oblidat l’atemptat terrorista del mes d’agost a la Rambla de Barcelona, com si aquell episodi no tingués una influència molt directa en el turisme i en altres sectors de la nostra economia. Tot indica que és un oblit interessat d’aquells que ens volen transmetre el discurs de la por. Allà on hi ha hagut atemptats terroristes pateixen després una certa recessió, i parlo dels països del nostre entorn més proper. Com és que es donen per lògiques les conseqüències negatives posteriors als atemptats ocorreguts en altres països europeus i, en canvi, quan l’atemptat s’ha produït a Catalunya, ens entestem a buscar tres peus al gat? En el cas de l’atemptat de Barcelona la cosa encara és més greu, coneguda la connexió entre els serveis secrets espanyols i l’organitzador d’aquella matança, un tema gravíssim del qual gairebé no es parla. Per cert, tampoc es relaciona la reducció del turisme, suposant que n’hi hagi, amb l’actuació policial de l’1 d’octubre. Vosaltres aniríeu de vacances a un lloc on la policia actua d’una manera tan violenta i desmesurada contra gent pacífica i indefensa que només pretén introduir el seu vot en una urna? La pregunta és retòrica.

dimecres, 10 de gener de 2018

Societats acrítiques

Quan el governant accedeix al poder acostuma a tenir tres objectius bàsics: aplicar el seu programa electoral i repetir mandat a la legislatura següent serien els objectius prioritaris, i un tercer objectiu seria crear una societat poc o gens crítica amb les seves decisions. Avui centrarem el comentari en el tercer objectiu, és a dir, el d’una societat acrítica que amb el seu silenci faciliti la vida al governant.

Mantenir una societat acrítica es pot aconseguir mitjançant la violència institucional, situació típica en els règims poc democràtics. Els esdeveniments de l’1 d’octubre a Catalunya en serien un bon exemple, tot i que encara està per veure si amb aquella violència policial extrema contra els ciutadans indefensos que volien introduir la papereta electoral en una urna es va aconseguir l’efecte buscat. Manifesto els meus dubtes al respecte.

Una altra mesura per crear una societat acrítica consisteix a untar pecuniàriament entitats i organitzacions de tota mena. Sovint el governant reparteix les subvencions amb una gran frivolitat i sota uns criteris poc ortodoxos buscant, bàsicament, que el teixit associatiu no faci massa soroll i esdevingui poc o gens crític amb el poder. L’objectiu és intentar crear una societat formada per persones que no es qüestionin les males pràctiques dels seus dirigents polítics, i això és el que passa a casa nostra amb el repartiment de les subvencions. Amb totes les excepcions que calguin, que alguna n’hi haurà, la política de les subvencions públiques crea societats acrítiques.

dilluns, 8 de gener de 2018

Governar des de la distància

Des de fa uns mesos Catalunya està governada a distància, des de fora de Catalunya. Molt mal governada, això sí, però no degut precisament a la distància geogràfica que hi ha entre Barcelona i Madrid sinó a factors polítics excepcionals que a ningú se li escapen. Els polítics que ara es qüestionen si el President de Catalunya pot residir temporalment a l’estranger, són els mateixos que ara estan governant Catalunya des de fora de Catalunya, i se suposa que no hi veuen cap inconvenient. Seria oportú, per tant, exigir-los una mica de coherència en els seus arguments. Si ho valorem en hores de distància, governar des de Madrid (a menys de tres hores d’AVE) o des de Brussel·les (a dues hores d’avió) ben poc canvia les coses.

Doncs bé, mantenint uns quants polítics catalans injustament tancats a la presó i forçant-ne uns altres a seguir a l’exili, la justícia espanyola pretén forçar les coses de manera que Catalunya segueixi estant governada des de la distància, en una mena de segona versió de l’article 155, però ara no pas aplicat per Rajoy sinó per un jutge. És evident que Puigdemont no pot tornar a Catalunya i arriscar-se a ser detingut només arribar així que, mentre no canviïn les coses, tot indica que Catalunya seguirà estant governada des de la distància, amb tot el que això comporta. D’aquest entrellat només en sortirem quan el contenciós català arribi al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg el qual, és d’esperar, posarà les institucions espanyoles al lloc que els correspon, com ja ha hagut de fer en cinc ocasions durant l’any 2017.

divendres, 5 de gener de 2018

Seria viable una Catalunya independent?

La pregunta és retòrica, ja que tots els experts admeten que Catalunya seria perfectament viable com a país independent. No en conec cap, sigui independentista o no ho sigui, que afirmi el contrari. Però si ens creiem els defensors d’uns teòrics grans avantatges que té ara Catalunya com a part d’Espanya, un pot arribar a la conclusió, equivocada, que una Catalunya independent no seria econòmicament ni políticament viable. El problema és que els grans avantatges de formar part d’Espanya mai se’ns especifiquen, i hi poso tots els dubtes sobre la seva existència. De fet, jo no en sé veure cap, i quan dic cap vull dir cap ni un. En canvi, tots tenim present un munt d’inconvenients associats a formar-ne part, començant pel maltractament institucional de la nostra llengua i cultura pròpies. Des de la metròpoli ens amenacen amb tantes conseqüències negatives si marxem que al final algú pot córrer el risc de dubtar sobre les nostres pròpies capacitats. Però, amb les dades a la mà i els informes dels experts, una Catalunya independent seria perfectament viable. Dit amb altres paraules, els catalans no necessitem cap mena d’ajut de la metròpoli. Tot això suposant, que ja és molt suposar, que Espanya ajudi Catalunya, i no al revés. Però això ja seria un altre debat.

dimarts, 2 de gener de 2018

Som on érem

Es va acabar l’any 2017 amb la notícia que les autoritats estatals van decidir que les forces policials de repressió i ocupació enviades fa més de tres mesos a Catalunya tornessin a les seves bases espanyoles. Aquesta operació ha costat dotzenes de milions d’euros, però la xifra exacta tardarem a saber-la perquè ha estat declarada secret d’estat. No cal dir que l’objectiu que tenien les autoritats espanyoles amb aquesta demostració desmesurada de força i violència gratuïta no ha servit absolutament de res, però l’actuació policial de l’1 d’octubre contra persones innocents els catalans no l’oblidarem mai. Tampoc l’oblidaran els catalans no independentistes. Al final, però, s’han repetit els mateixos resultats electorals, i la realitat és que la meitat dels votants d’aquest país segueix sent independentista. Així que som on érem, però ara els catalans independentistes encara tenim més motius per estar emprenyats amb la metròpoli. Ignoro quina serà l’oferta que farà Espanya a les autoritats catalanes per rebaixar la tensió, sense excloure que segurament no en farà cap, com no n’ha fet cap en els últims anys. L’única cosa segura, però, és que el moviment independentista seguirà existint i es continuarà enfortint, i més d’hora que tard, si els catalans ho volen, Catalunya esdevindrà un estat independent al marge del que diguin les lleis espanyoles. Una llei, per més important que sigui, no pot anar mai contra la voluntat majoritària d’un poble.