De la sentència no ferma —ja s’ha anunciat que es recorrerà al Supremo— del cas Palau de la Música sorprèn especialment no les condemnes sinó una determinada aplicació de la prescripció del delicte que genera l’absolució dels que van pagar i la condemna dels que van cobrar. La corrupció hauria de ser tan greu per qui paga com per qui cobra, i em costa molt d’entendre que per la mateixa operació de pagament/cobrament qui paga quedi lliure i qui cobra quedi condemnat. Segurament aplicant la llei al peu de la lletra ha de ser així però, sense entrar en tecnicismes legals, la lliçó que ens queda a tots és que tu pots corrompre tranquil·lament però no pots ser corromput sense córrer el risc de ser castigat. En aquest sentit, el missatge que, en el cas Palau, es transmet a la societat és difícil d’entendre. Potser el problema és que la llei està mal feta i, si fos així, caldria reformar-la amb urgència, encara que només sigui per evitar que la gent pugui pensar que el sistema protegeix els corruptors.
2 comentaris:
Veient com la llei, capa sobre capa, acaba fins i tot contradient-se a sí mateixa, i com tot depèn de la ideologia del jutge -això no és pas d'ara, que ja ho hem vist en altres casos, que es "procura que vagi a la sala tal quan hi hagi el jutge qual"-, no sé pas de què ens estranyem. Necessitem una refundació absoluta de la societat que ens envolta, la màxima claredat, el màxim nivell d'implicació de totes les capes, i el màxim interès en fer una nova república decent i honorable. Altrament, això s'enfonsa i l'orquestra sonant.
(Mostra: la meva jove, que està acabant dret, a Mercantil de 20 lliçons més de 10 dedicades a ... (tambors) ... la lletra de canvi! Justificació: la llei no està derogada, encara que, avui, ningú utilitzi aquesta figura. Com podem anar mai bé!)
Clidice,
Gràcies, t'ho compro tot.
Publica un comentari a l'entrada