.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 15 de desembre de 2017

Reflexions preelectorals

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de desembre de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.838 de La Veu de l'Anoia)

La societat catalana està dividida sobre com ha de ser el seu futur. Uns són partidaris del liberalisme i l’economia de mercat, amb els matisos reguladors que calguin. Altres opten per un model d’economia estatal i centralitzada, amb menys llibertats individuals i una forta presència de l’administració pública a les nostres vides. Cada una d’aquestes opcions es canalitza amb diverses ofertes polítiques. Per entendre’ns, sent tots dos partits d’esquerres, no és el mateix Esquerra que la CUP. I per resoldre qui ha de governar, cada quatre anys ho decidim a les urnes.

Hi ha també l’altre debat, el de la independència de Catalunya, amb dues opcions, una a favor i l’altra en contra. Els últims resultats electorals ens diuen que els partidaris de la independència són més que els que no en són, 48 per cent a favor de la independència i 39 per cent en contra. Altres partits que van concórrer a aquelles eleccions van demanar expressament que no se’ls comptés entre els partidaris del sí ni entre els partidaris del no; seria el vot en blanc, una opció que no preveu un referèndum amb resposta binària.

Així com per escollir el model de societat ens comptem cada quatre anys, per decidir sobre la independència també ens hem de comptar. Però ens hem de comptar bé, i això vol dir prescindir d’enquestes i manifestacions i fer-ho via urnes, amb totes les garanties. La manera més lògica i democràtica seria votant en un referèndum similar als celebrats al Quebec i a Escòcia, amb totes les garanties que, dissortadament, no va tenir el de l’1 d’octubre.

Però com que, dissortadament, de referèndum acordat amb Espanya no n’hi haurà mai, per resoldre definitivament el problema s’han de buscar vies alternatives. A les eleccions del 21 de desembre tenim una nova oportunitat de comptar-nos amb totes les garanties. Els dirigents independentistes ja han dit que respectaran els resultats, siguin els que siguin, però els dirigents unionistes no són tan clars a l’hora d’acceptar un compromís similar.

La solució del problema només vindrà a partir del compromís previ de totes les parts en conflicte de respectar democràticament la voluntat popular dels catalans expressada a les urnes. Així, si la suma de les opcions unionistes supera el 50 per cent dels vots, s’hauria d’aparcar la independència per una bona temporada. Però si el que supera el llistó del 50 per cent és la suma de les opcions independentistes, la independència no es pot ajornar. Tot el que no sigui això és agreujar el conflicte.

dimecres, 13 de desembre de 2017

La campanya dels comuns

Els comuns presumeixen de ser neutrals, com Suïssa, i la seva bandera és la suposada equidistància entre els dos extrems en conflicte. Repeteixen com a lloros que ni article 155 (PP, PSOE i Cs) ni independència unilateral (JxC, ERC i la CUP), però davant d’una situació com la que pateix Catalunya no es pot ser equidistant. L’equidistància dels comuns es confon amb l’alineament amb una de les parts en conflicte, l’unionisme. Són tan independentistes com capitalistes, és a dir, gens. Hi ha gent, però, que se’ls deu creure, i d’aquí l’èxit relatiu que els comuns han tingut en algunes eleccions. Els comuns deuen pensar que guanyaran clientela enviant una de les seves dirigents més emblemàtiques, l’alcaldessa de Barcelona, a explicar intimitats personals en un programa televisiu que detesto i que em provoca una barreja d’urticària mental i vergonya intel·lectual. En fi, cadascú escull els programes que vol, però els polítics que van a segons quins llocs sembla que subestimin les capacitats intel·lectuals del seu electorat potencial. I per tal d’evitar qualsevol mala interpretació vull fer un aclariment final. Dels polítics m’importa molt el que signen de dia, mentre exerceixen el càrrec; el que facin de nit, fora del seu despatx, és cosa seva.

dilluns, 11 de desembre de 2017

La campanya del PSOE

La franquícia catalana del PSOE lluita pels mateixos vots que lluiten les altres franquícies de la coalició pro 155, és a dir, populares i ciudadanos. Tots tres partits busquen, amb totes les excepcions que calguin, les persones que se senten còmodes amb el trist paper de colonitzats per la metròpoli. Són aquelles persones que, per davant de tot, es consideren espanyoles, i deixen Catalunya com a subsidiària dels seus interessos. Són els partits que quan fan campanya electoral sempre tenen un ull posat a Madrid, no fos pas que l’amo s’enfadés. Quan un votant dubti sobre si votar-los o no cal que recordi que Rajoy governa gràcies als socialistes, que l’article 155 i els seus efectes nefastos també s’aplica gràcies als socialistes i que, en definitiva, la complicitat política entre el PSOE per una banda i el PP i Cs per l’altra és ara mateix total. I, per acabar, el votant cal que no oblidi que a la llista socialista s’hi han aixoplugat representants de la dreta extrema (SCC) així com els hereus de la morosa Unió Democràtica, que d’esquerres no en tenen res. I si tot i això els acaba votant, que no digui després que s’ha sentit enganyat.

divendres, 8 de desembre de 2017

La campanya de Cs

El projecte de Ciudadanos per a Catalunya és molt similar, per no dir gairebé calcat, al del seu germà gran, el PP. Hi ha qui diu que Ciudadanos és ara mateix l’extrema dreta espanyola, el partit favorit de la Faes. Vés a saber, però també veig molta dreta extrema entre els populares. El fet és que Ciudadanos va néixer a Catalunya fa onze anys amb una obsessió malaltissa per afeblir la llengua pròpia d’aquest país i, a partir d’aquesta obsessió, han creat un fals debat entre els catalans que, tard o d’hora, els acabarà passant factura. Per afeblir el català posen l’excusa de l’espanyol i l’anglès però ells, gairebé sempre, només utilitzen l’espanyol. Se’ls veu el llautó. I si algú ho dubta, pot comprovar fàcilment que la seva activitat a les xarxes socials (comptes de Twitter, etc.) és gairebé monolingüista. En política no tot val, i en aquests onze anys els dirigents d’aquest partit han creuat diverses vegades la línia vermella. Segurament Ciudadanos esgarraparà molts vots a la Catalunya castellanoparlant (Baix Llobregat, etc.), però no suficients com per poder governar Catalunya. Sortosament.

dimecres, 6 de desembre de 2017

La campanya del PP

A les zero hores d’ahir va començar la campanya electoral per a les eleccions del 21 de desembre, unes eleccions convocades per qui no té potestat legal per fer-ho i amb l’objectiu prioritari —confessat obertament per dirigents del seu partit— de destruir el moviment independentista català i tot el que s’ha aconseguit a Catalunya en més de tres dècades d’autonomia. El somni humit del PP consisteix a carregar-se els signes d’identitat del nostre país començant per la llengua, i transformar Catalunya en una regió més d’Espanya, com La Rioja o Múrcia. El PP pretén que el fet diferencial català quedi reduït a les sardanes dels diumenges... i poca cosa més. L’objectiu últim no declarat del PP és la recentralització d’Espanya per tornar a una situació d’uniformitat territorial similar a la del franquisme, en una mena de reconeixement de facto del fracàs estrepitós de l’Espanya de les autonomies que es van inventar a la mort del dictador. El sistema ha fet fallida, i això vol dir la fi del café para todos. Destruir el projecte que de Catalunya té la majoria de catalans seria el preàmbul imprescindible per uniformitzar Espanya... si el PP guanyés aquestes eleccions. Però això, sortosament, no passarà.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Fred

Aquests dies fa molt fred.

Encara estem a la tardor però les temperatures ja són de rigorós hivern. Deu ser cosa del canvi climàtic, tot i que jo tenia entès que aquest fenomen potenciava la calor, no el fred. Però potser no hi té res a veure. En fi, som al desembre i fa fred, i no cal donar-hi més voltes. Tots els problemes fossin com el fred d’aquests dies. Si fa fred, t’abrigues més i assumpte resolt.

Però, parlant de meteorologia, el terme fred veig que no té el mateix tractament lingüístic arreu. Així, quan sento parlar de “la fred” en comptes de “el fred” sempre em crida l’atenció. A l’Empordà i a Girona, i potser també en altres indrets, el substantiu fred el feminitzen i en diuen la fred, com si dient-ho en femení el fred fos més suportable. O potser no, vés a saber. El fet és que mentre a Sarrià fa molt fred a Palamós fa molta fred, i sent diferent el tractament lingüístic del terme fred, a tots dos indrets gaudeixen d’una temperatura similar.

I després encara hi ha qui diu que només sabem parlar del procés.

divendres, 1 de desembre de 2017

Rajoy també és independentista, però no ho sap

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de novembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.836 de La Veu de l'Anoia)

Alguns dirigents independentistes catalans han començat a fer una mica d’autocrítica pels errors comesos i, a partir d’aquest fet, ja sembla que s’hagi d’enfonsar el món. El món independentista, vull dir. I no, almenys no és aquesta la meva percepció. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho pel fet d’haver sentit aquestes autocrítiques. Al contrari, jo crec que ara, veient que les agressions de tota mena provinents de l’estat no paren de créixer, hi ha més independentistes que fa mig any. I és que els catalans que es plantegen fredament el debat de la independència, sense apriorismes, es van adonant que seguir formant part d’Espanya és un mal negoci. Als catalans Espanya no els ofereix res més que un passaport, i això, sense deixar de tenir la seva importància, no és un argument. De passaports, en una Catalunya independent, també en sabrem fer.

Rajoy és tant o més independentista que qualsevol independentista català. Entre un independentista espanyol com Rajoy i els independentistes catalans només els diferencia que els espanyols no reconeixen que en són. Com que sempre s’han dedicat a criminalitzar qualsevol nacionalisme que no sigui el seu, no admeten que ells també en són. Perquè, a veure, als que se senten espanyols i critiquen tant els nacionalismes perifèrics peninsulars, els agradaria ser governants des de la capital del país veí, posem per cas, Lisboa o París? De veritat, a un ciutadà que se senti espanyol, li agradaria ser governat des d’una capital que no fos la del seu país, és a dir, Madrid? Oi que fins aquí s’entén bé? Doncs als catalans independentistes els passa més o menys el mateix. No volen ser governats des de la capital del país veí; pretenen ser governats des del seu país, Catalunya. Costa tant d’entendre?

A partir d’aquests exemples podem discutir si és legítim o no que un català consideri que el seu país és Catalunya i no Espanya, i aquí ja entraríem en un debat de sentiments. De sentiments cadascú té els seus, i tots són igualment respectables. Però si la majoria de catalans considera que el seu país és Catalunya i pretén ser governada des del seu propi país i no des del país veí, quin argument tenen els veïns per rebatre-ho? Cap. Es miri com es miri, finalment s’arribarà a la conclusió que s’ha de preguntar als catalans què volen. I si la majoria decideix que ja no volen ser espanyols, la minoria no podrà impedir-ho, per més constitucions que exhibeixi. Una llei contrària a la voluntat de la majoria deixa de ser operativa.

dijous, 30 de novembre de 2017

Tornar al franquisme

Com que és un text que no entra en concrecions i tot es deixa a la interpretació lliure i subjectiva de qui l’hagi d’aplicar, l’abast dels efectes pràctics de l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la CE era impossible de preveure. Que aquests efectes serien molt negatius es podia fàcilment intuir, però que el 155 fins i tot serviria, per exemple, per espoliar unes obres d’art propietat de la Generalitat de Catalunya i emportar-se-les a Espanya no crec que ningú s’ho hagués pogut imaginar, i més tenint en compte que l’assumpte està pendent de sentència judicial. Aquest episodi és una nova versió de l’Espanya ens roba però ara en versió artística. Abans es referien als diners i ara, amb el 155, s’aplica també a les obres d’art. O a les empreses, mitjançant un decret a mida que els facilita la seva deslocalització. Es va veient que el 155 és molt més pervers del que ens podíem imaginar. Serveix gairebé per tot, des de carregar-se el dret a utilitzar la llengua pròpia del país fins a empresonar polítics no proclius a la causa unionista, o forçar-ne uns altres a optar per l’exili endreçat de Brussel·les. Hi ha qui critica el president Puigdemont i alguns dels seus consellers per no haver-se deixat engarjolar, però a ningú se li pot exigir que faci de màrtir de la democràcia. Amb el 155 també s’ha restablert el control de les comunicacions privades, la violació de la correspondència, la censura d’Internet i altres coses que semblaven que no tornaríem a veure mai més. Si l’aplicació del 155 no és un retorn lent al franquisme, cada dia s’hi assembla més.

dilluns, 27 de novembre de 2017

La gent normal

A Catalunya tenim un polític, un tal García, que competeix ridículament amb ell mateix per superar-se i dir-la cada dia més grossa. La seva incapacitat manifesta per dir coses coherents i amb un mínim de sentit comú fa que les seves expressions no tinguin la més mínima contenció. Però és que, a més a més, el tal García sembla ignorar què és el sentit del ridícul. Com que només busca que es parli d’ell, sempre fa el que sigui per donar la nota. I quan veu que gairebé tothom el critica, de vegades també alguns dels seus correligionaris polítics (ep, al seu partit també hi ha gent sensata!), l’home es queda tan ample, i molt satisfet amb les seves pròpies bajanades. Aquest individu, que lidera una petita franquícia política que només té el suport electoral del 8,5 per cent dels catalans, sap que l’única manera que té de sortir als mitjans és deixant anar astracanades, dia sí i dia també. Sense anar més lluny, la setmana passada el tal García parlava de la gent normal, se suposa que en contraposició a la gent anormal que hi ha a Catalunya. Però té un petit problema, i és que el tal García pensa que ell forma part de la normalitat quan tothom que el coneix una mica sap que aquest individu de normal en té ben poc. Ara ha proposat tancar TV3 i reobrir-la amb gent normal, és de suposar, amb gent com ell. Sortosament, però, el tal García només representa el que representa, i les enquestes auguren que encara reduirà més la seva presència política al Parlament. En política fer tant el pallasso tard o d’hora s’acaba pagant a les urnes, i no seria d’estranyar que més aviat que tard els populares passessin a ser extraparlamentaris a Catalunya.

divendres, 24 de novembre de 2017

Coses que passen a la Catalunya ocupada

Abans-d’ahir visitava Barcelona el cap màxim dels carcellers de mig govern de la Generalitat (l’altre mig es troba exiliat a Brussel·les), un tal “M.Rajoy”. Només baixar del cotxe oficial escolta uns crits dirigits a ell, diguem-ne que poc amables tot i que plenament justificats, i entra sense entretenir-se a l’edifici de Foment per participar en un acte amb sopar inclòs. L’acompanyen dos catalans obedients, Gay de Montellà, president de Foment, i Rosell, president de la CEOE, que l’esperaven a la porta. Quan arriba a la sala s’acosta a la taula on hi ha un tal Santi Vila, exconseller de la Generalitat i ara buscant una nova ubicació professional i política, i se saluden afectuosament. És la foto del dia. Posteriorment dóna uns premis i fa un discurs on demana a les empreses catalanes que van deslocalitzar el seu domicili social que ja poden tornar, que amb l’aplicació del 155 ja no hi ha cap perill. Cal recordar que aquestes empreses van marxar esperonades pel propi gobierno de “M.Rajoy”, que els va fer un decret a mida per facilitar la seva fugida. No cal dir que, de moment, no en tornarà cap, d’empresa, perquè el propi gobierno així els ho demana en veu baixa. Alguns, d’això, en diem cinisme, i segur que ens quedem curts. I, feta la feina, el tal “M.Rajoy” marxa entre els aplaudiments del respetable. Aquestes coses passen a la Catalunya ocupada.

dimecres, 22 de novembre de 2017

I ara l’Agència del Medicament

Ara es comença a saber que no tot el que se’ns ha explicat sobre els suposats esforços espanyols per portar l’Agència Europea del Medicament a Barcelona era cert. De fet, tot indica que el govern espanyol no hi tenia massa interès, i dic massa per no dir cap. Perquè, a veure, si la candidatura de Barcelona era tan bona com ens predicaven, com és que va caure a la primera votació? Si tan bona era la nostra oferta, com és que la majoria de països europeus ens van girar l’esquena? No serà que, sota mà, el govern espanyol ja ens havia condemnat a perdre com a càstig per ser majoritàriament independentistes? No serà que a canvi de determinades declaracions sobre el contenciós català, favorables a Espanya, algunes molt forçades, el govern espanyol ens anava traint, i mentre feia veure que donava suport a la candidatura en negociava el seu fracàs? Tu digues això que jo ja m’ocuparé de canalitzar-te determinats vots. Al capdavall els negocis entre països són interessos, i no és cap secret que els interessos espanyols estan, des de fa uns quants anys, als antípodes dels interessos majoritaris dels catalans. Siguem realistes, no s’ha d’esperar res de bo provinent de les autoritats espanyoles. Ells pensen que d’aquesta manera, ofegant qualsevol opció de millora pels catalans, els independentistes ens oblidarem del tema. Van totalment errats, i al final acabarem marxant igual. Perquè som més. El 21 de desembre ho tornarem a demostrar.

dilluns, 20 de novembre de 2017

Ateneuesfera 26

Dijous passat, 16 d’octubre, vam celebrar la trobada número 26 de l’Ateneuesfera. Seguint la tradició dels últims anys, va ser en format sopar al restaurant de l’Ateneu, aquesta vegada amb l’assistència de catorze persones.

Potser pecant una mica d’il·lusos, els organitzadors ens havíem proposat evitar que es parlés del monotema i, evidentment, no ens en vam sortir com, per altra banda, ja es podia preveure. Es van formar diverses converses simultànies, i al final gairebé tothom es va afegir a donar els seus punts de vista sobre el procés.

Hi van haver queixes generalitzades sobre el tractament que, amb poquíssimes excepcions, n’ha fet i en fa la premsa, sobretot la de paper, i fins i tot es va comentar que el descrèdit que han mostrat alguns diaris amb les seves informacions a l’entorn del procés podria ser el principi del fi de la premsa de paper. No crec, però, que aquest sigui el motiu de la crisi de la premsa de paper.

Al marge del tractament esbiaixat que la premsa faci sobre el procés, hi ha una realitat que no s’ha de perdre de vista, i és que la gent jove i de mitjana edat ja no compra diaris, i difícilment en tornarà a comprar. Els quioscos van tancant, i fins i tot acaba de tancar el de l’Autònoma a Bellaterra, tot un referent pels estudiants de periodisme.

El món ha canviat i per més que ens hi esforcem no el farem anar en direcció contrària. Avui en dia la gent s’informa per mitjans digitals i per la televisió. No ens vam posar d’acord sobre si a les xarxes s’imposa el twitter al facebook o al contrari, però sí que vam coincidir que cal saber regular la nostra exposició a les xarxes per tal d'evitar l'embafament d'informació.

La Júlia Costa va ser la convidada d’aquesta edició. El seu blog, La panxa del bou, queda incorporat a la relació que hi ha a la columna de la dreta d’aquest blog, tots els blogs que en aquests deu anys han anat passant per l’Ateneuesfera. Benvinguda, Júlia!

divendres, 17 de novembre de 2017

Eleccions contaminades

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de novembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.834 de La Veu de l'Anoia)

Avui complemento l’article de fa quinze dies expressant els meus dubtes sobre la netedat dels resultats electorals que s’anunciïn el vespre del 21 de desembre. Aquestes eleccions neixen fortament contaminades. Contaminades perquè qui les ha convocat no és qui les podia convocar, és a dir, el president de la Generalitat. Contaminades perquè el govern català, legalment constituït, ha estat cessat il·legalment. Contaminades perquè les competències de Catalunya han estat intervingudes. Contaminades perquè no toquen; han passat poc més de dos anys des de les anteriors, que tenien un mandat de quatre anys. Contaminades per les amenaces de suspendre determinats programes electorals i, potser també, declarar alguns partits fora de la llei i impedir que s’hi presentin. Contaminades perquè una part del govern legítim de Catalunya sorgit de les últimes eleccions es troba injustament a la presó. I l’altra meitat, a l’exili. En aquestes condicions no es pot pretendre que els catalans acceptem aquesta situació amb normalitat. De normal no en té res.

No em manifesto sobre si els partits catalans s’han de presentar a les eleccions; ja decidiran què els convé. Però, si ens ho mirem fredament, els partits catalans (és a dir, els que decideixen a Catalunya i tenen Catalunya com a objectiu dels seus interessos) haurien de negar-se a participar-hi. El problema vindria, però, que llavors el Parlament quedaria configurat exclusivament per partits d’obediència espanyola, amb l’alt risc que això comportaria. Ara bé, participin o no a les eleccions, sí que es pot afirmar que els partits catalans es troben clarament en inferioritat de condicions respecte als partits d’obediència espanyola (el PP i els seus escolanets del 155, PSOE i Cs), que controlaran els reglaments, els censos, el cens a l’estranger, el recompte de vots, etc.

Tinc, per tant, motius més que sobrats per expressar els meus dubtes sobre el joc net que s’ha d’esperar en una democràcia. Veus autoritzades espanyoles, civils i militars, ens han donat algunes pistes. Així, ens han advertit que quan diuen “todo por la patria”, todo vol dir tot, fins i tot les il·legalitats i les trampes que convinguin per tal de mantenir unida la seva pàtria. I més encara. Ens amenacen que si, tot i aquestes irregularitats, el 21 de desembre tornen a guanyar les forces independentistes, Espanya té a punt el remei que ens aplicarà. L’eina tornarà a ser l’article 155, amb l’objectiu d’impedir que els guanyadors puguin governar. Tenim mala peça al teler.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Autocrítica

La perfecció no existeix en cap àmbit de la vida. Tampoc en l’àmbit polític. Defensors i contraris d’una Catalunya independent han comès errors. Al meu entendre, per la banda unionista se n’han comès més que per la banda independentista, però els unionistes ni els acceptaran ni demanaran disculpes. És la mentalitat colonialista de creure’s l’amo, que mai accepta que els ocupats potser poden tenir raó. Són tarannàs, maneres de pensar, maneres de fer que no s’assemblen gaire.

Encara que de moment ho fan amb la boca petita, per la banda independentista s’han començat a reconèixer algunes coses que no s’han fet bé. Alguns dirigents polítics independentistes comencen a fer autocrítica pública pels errors comesos. Fan bé. D’errors se n’han comès uns quants, i és bo reconèixer-los per no repetir-los en el futur. Ara bé, que s’hagin comès errors per la banda independentista no vol dir que la Catalunya autònoma esdevingui un fet irreversible. Així, contràriament al que ens diuen els polítics unionistes, el procés independentista no només no ha acabat sinó que, amb les noves amenaces i agressions rebudes, s’anirà enfortint.

Estem en una nova etapa d’un llarg procés que ningú ha dit mai que fos fàcil ni que seria ràpid. Ara, a banda de demanar totes les disculpes que calguin, s’ha de saber gestionar amb intel·ligència la força colonial provinent de les institucions espanyoles, amb amenaces de penes de molts anys de presó i altres agressions que, amb aparença de legalitat, amenacen el món independentista. El problema de fons tothom sap que no és legal sinó polític, i tothom sap que no el resoldran els tribunals sinó els polítics. Per més que la metròpoli s’obstini en intentar demostrar el contrari.

dilluns, 13 de novembre de 2017

El pensament pot ser delicte?

Tenim persones tancades a la presó, i també a l’exili, i imputades en llibertat provisional, per haver comès el suposat delicte de pensar políticament diferent dels governants espanyols i intentar plasmar democràticament el seu pensament, i el de molts ciutadans, de manera que ens permeti conèixer a tots quina és l’opinió dels ciutadans per poder tirar endavant o no el projecte independentista. Dit de manera més senzilla: tenim gent imputada per fer lleis i posar urnes, i els demanen trenta anys de presó. Poca broma!

Un cop desapareguda de facto la llibertat d’expressió de la nostra democràcia low cost, la gent del PP i els seus escolanets socialistes i ciudadanos intenten incloure en l’ordenament jurídic espanyol el delicte de pensament. Si no ho han fet fins ara, només és perquè no saben com podran controlar què pensa la gent del carrer per, si ho consideren convenient, poder-la castigar. Cada dia es fa més feixuc viure en aquest país. Viure en una Turquia bis no resulta gaire atractiu, i Espanya, per més que ho neguin els seus governants, cada dia s’assembla més a Turquia.

Hi ha qui, també des de Catalunya, participa en aquest exercici maliciós de complicitat amb la repressió d’idees a la que els governants antidemocràtics pretenen sotmetre la ciutadania catalana. Per exemple, els socialistes. Però es van posant en evidència i, de mica en mica, van perdent el poc poder que encara els queda arreu del territori. La ciutat de Barcelona, ahir mateix, n’és l’últim exemple. En política els errors sempre s’acaben pagant. Tractar de penalitzar el pensament discrepant mitjançant una aplicació capritxosa i feta a mida de l’article 155 és molt més que un error.

divendres, 10 de novembre de 2017

Espadaler, un enterramorts

La franquícia catalana del PSOE, la poqueta cosa que queda de l’antic PSC, un partit que anys enrere havia sigut molt important a Catalunya però que ara mateix està en hores molt baixes, gairebé en liquidació, ha decidit fitxar un polític enterramorts amb experiència en liquidar partits. Espadaler en té alguna. Així, després de la fugida vergonyosa d’en Duran (ara cobrant els serveis prestats durant anys a la direcció de la CEOE), Espadaler va ser l’encarregat de tancar la barraca d’Unió Democràtica, òbviament sense pagar els molts deutes que tenia. I és que en aquest país els partits que no paguen els deutes normalment no els hi passa res, i si no us ho creieu pregunteu als companys d’Iniciativa, ara aixoplugats pels podemos, comuns i assimilats. Doncs bé, posats a fitxar algú amb experiència, experiència en enterrar partits sense pagar els deutes, s’ha de reconèixer que Espadaler era una bona opció. Cal, doncs, felicitar a la direcció de la franquícia catalana del PSOE per l’encert del seu nou fitxatge.

dimecres, 8 de novembre de 2017

Vaga

A Catalunya vivim una situació política tremendament complicada. Al meu entendre de motius de queixa en sobren, i cadascú expressa com millor li sembla el seu descontentament. Uns prefereixen les manifestacions al carrer, altres opten per les vagues. Uns altres, com jo, i no necessàriament de forma excloent amb els anteriors, escrivim i publiquem articles de crítica política i els fem arribar allà on calgui.

Un sindicat gairebé desconegut ha convocat per avui una jornada de vaga. D’entrada vull manifestar una obvietat, i és que fer vaga és un dret cívic fonamental i no seré pas jo qui el negui. Ara bé, encara que també sigui una obvietat recordar-ho, la vaga és un dret que no comporta el deure de fer-ne. Una vaga no pot ser mai obligatòria i, de la mateixa manera que s’han de defensar escrupolosament els drets dels vaguistes, s’han de respectar amb la mateixa intensitat els drets de qui opti per no fer vaga. En altres paraules, els piquets coactius són sobrers.

Intueixo que avui aquestes consideracions no es tindran gaire en compte. Dissortadament, a ningú se li escapa que, com passa a totes les vagues, avui hi hauran piquets coactius que tractaran d’imposar l’obligació de fer vaga a qui no en vulgui o no en pugui fer. Per cert, la casuística d’aquests últims seria llarguíssima d’enumerar. Hi ha molta gent que no pot fer vaga.

Les raons que puguin tenir els vaguistes per defensar la vaga les perdran quan pretenguin imposar-la amb violència física o verbal. Serà trist però serà així, com a totes les vagues generals que es convoquen en aquest país. I Madrid (Madrid com a concepte) es farà un tip de riure amb les nostres divisions i, a més a més, aprofitarà en contra nostra qualsevol episodi de violència que es produeixi.

dilluns, 6 de novembre de 2017

Mas pretén recular cinc anys

Artur Mas va fer una feina força correcta i digna mentre va ser president, és a dir, fins que la CUP el va fer plegar i va ser substituït per Carles Puigdemont. Però a partir de la seva retirada Mas ha comès més errors que encerts, sent el principal error un gens dissimulat afany de protagonisme així com la voluntat d’exercir públicament la tutela del seu successor. I és que una cosa és aconsellar-lo discretament i una altra és aparèixer als mitjans dia sí i dia també. La foto de la portada de La Vanguardia reproduïda a dalt diu molt més que tot el que es pugui expressar amb paraules.

El Partit Demòcrata, ara, hauria de prendre amb urgència una decisió que no va ser capaç de prendre quan Mas va plegar, i aquesta decisió no pot ser cap altra que recomanar-li, amb tota la contundència que calgui, que se’n vagi de vacances, sense presència mediàtica i sense concedir entrevistes. Quan Mas governava va fer el que va poder, i algunes coses les va fer molt bé. Però ara ja és història, ara és l’hora de Puigdemont. Dubto que la persistència en l’afany de protagonisme de Mas beneficiï el procés català cap a la independència.

Mas va ser entrevistat dissabte per TV3 i, escoltant-lo, en vaig treure la impressió que ens estava insinuant la necessitat d’una reculada política de cinc anys, és a dir, tornar a la situació d’abans de la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012. I si una cosa sabem que ara no convé a l’independentisme és fer un pas enrere d’aquestes característiques, que seria equivalent a donar el procés per mort i enterrat i tornar a les polítiques convergents de sempre. Ara no és moment de reculades. Això ja ho farà Santi Vila.

divendres, 3 de novembre de 2017

La trampa de les eleccions anticipades

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 d'octubre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.832 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha un detall que no ha passat desapercebut: només el món unionista demana que es facin eleccions anticipades a Catalunya, com si això fos la solució de tots els mals. Penso en els polítics, periodistes, tertulians, empresaris, sindicalistes, etc., que defensen posicions unionistes, o dependentistes, o constitucionalistes, o espanyolistes. No pretenc imposar cap definició, que cadascú esculli el terme que li sembli millor. Un es pot preguntar pels motius de la seva insistència. La meva teoria és que aquesta part clarament minoritària de la societat catalana calcula que amb unes eleccions anticipades hi guanyaria alguna cosa. Dic clarament minoritària, i dic bé: 39 per cent contra 48 per cent, segons les últimes eleccions al Parlament de Catalunya amb una participació, per cert, altíssima.

El minoritari món unionista sembla estar convençut que, amb unes noves eleccions, el seu percentatge de vots augmentaria de manera substancial fins a superar els vots d’aquells que propugnen una Catalunya independent. Però confonen els seus desitjos, no cal dir que perfectament legítims, amb la majoria d’un país que no els dóna suport. Així doncs, què els pot portar a pensar això, quan totes les enquestes apunten en sentit contrari? Al meu entendre només una cosa, i és que confien que es canviaran les regles del joc mitjançant una normativa electoral feta a mida, molt pròpia de les democràcies low cost. Deuen pensar que impedint un triomf de les posicions independentistes, ni que sigui fent trampes legals, problema resolt. Centrem-nos, doncs, en aquestes trampes.

El canvi sobtat de les regles de joc no seria pas cap novetat. Fa vuit anys vam tenir l’experiència d’Euskadi quan, tot i no haver guanyat les eleccions, les forces espanyolistes, amb el socialista Patxi López al capdavant, van poder governar perquè havien impedit que es pogués presentar a les eleccions una formació independentista amb una forta presència al territori. Allò va ser una trampa legal, una més, de l’estat espanyol, propiciant que accedís al govern qui va perdre les eleccions i impedint que governés qui les va guanyar, el PNV. Alguns pensen que aquesta també seria una sortida vàlida per a Catalunya. Són faves comptades, no cal ser un expert en política per entendre-ho. Impedint que els partits independentistes es puguin presentar a les eleccions segur que les guanyarien els partits que no ho són. Aquest seria el risc d’acceptar l’avançament de les eleccions que amb tanta insistència reclama el món unionista.

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Tenen la força però no tenen els vots

Rajoy i Sáenz de Santamaría són les cares visibles del càstig infligit a Catalunya amb l’aplicació de l’article 155 d’una constitució que ja no fan seva la majoria dels catalans. L’aplicació del 155 comprèn un munt de mesures, forassenyades i il·legals, com la destitució del govern català democràticament elegit a les urnes i la convocatòria d’unes eleccions anticipades, amb una normativa que encara està per veure com serà. No cal dir que, com no podria ser d’altra manera, aquestes mesures no han estat acceptades per les autoritats catalanes democràticament elegides pels ciutadans.

Els dirigents polítics estatals es diuen demòcrates però, a la pràctica, no en són gaire. Així, no han acceptat mai uns resultats electorals que fa dos anys ningú va posar en dubte, i que van possibilitar la formació d’un Parlament amb una clara majoria absoluta independentista, mentre que el seu partit es va quedar amb només el 8,5 per cent dels vots. I ara, amb aquest minso resultat, pretenen governar la colònia catalana. La lògica i el sentit comú ens diuen que no se’n sortiran.

A manca de la bola de vidre per saber què passarà a partir d’ara, tot indica que aquesta setmana passaran unes quantes coses, tant a la península com més enllà dels Pirineus. Algunes ens agradaran més que altres però una cosa està clara, i és que les institucions espanyoles tenen la raó de la força però no tenen la força de la raó, és a dir, els vots. En democràcia no es compten manifestants ni policies atonyinant ciutadans sinó vots a les urnes. I els resultats electorals de fa dos anys van ser molt clars.

Si els catalans ho segueixen volent, Catalunya serà aviat un país independent. La independència caurà com la fruita madura d’un arbre que, per més que t’hi esforcis, sempre acaba caient. Això no serà demà però serà més aviat que tard. Ara s’ha d’estudiar acuradament què s’ha fet bé fins ara i no tocar-ho, i què s’ha fet malament i corregir-ho per no repetir els mateixos errors en l’últim capítol d’aquest llarg recorregut fins a la llibertat.

dimecres, 25 d’octubre de 2017

Les coses que interessen als catalans

Els polítics pertanyents als partits dependentistes sempre es fan un tip de criticar que a Catalunya es parli tant de la independència. A ells parlar d’aquest tema els fa molta mandra, potser per manca d’arguments sòlids per defensar amb èxit les seves febles posicions unionistes. També es pot entendre que la independència no els interessi gaire ja que el seu marc polític, lingüístic, cultural, etc. de referència no és precisament el català. Un es pot preguntar, però, quins són els arguments que el món dependentista ofereix als independentistes catalans per seguir formant part d’Espanya. Fa molts anys que faig aquesta pregunta i encara no he rebut cap resposta convincent i engrescadora de ningú. Deixo òbviament de banda els arguments constitucionalistes i les amenaces que se’n deriven. Es pot entendre que els partidaris del dependentisme tinguin Espanya com a referència, però ja costa més de comprendre la seva persistència, de caràcter gairebé malaltís, per intentar convèncer-nos que les coses que realment interessen als catalans són, precisament, les que ells ens diguin. A Catalunya interessa molt la independència perquè depenent de com s’acabi materialitzant aquest procés moltes coses que ens afecten a tots, independentistes i dependentistes, en quedaran afectades. Per això interessa i es parla tant de la independència.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

La llibertat no surt de franc

Ningú ha dit que el procés català cap a la independència fos fàcil, ni que ens en sortiríem sense esgarrinxades. Ara s’ha anunciat que en pocs dies Catalunya serà suspesa sine die. Però opto per llegir-ho en clau positiva, com un pas més cap a la llibertat definitiva, com un peatge més que s’ha de pagar. La llibertat no surt de franc.

No em van sorprendre gaire les mesures anunciades en contra de Catalunya i dels catalans, també de molts d’aquells catalans que no són independentistes. El president Rajoy, amb connivència amb tots els poders de l’estat, ja havia transmès repetidament les seves amenaces a les autoritats de la colònia díscola del nord-est peninsular, i ara mira d’implementar-les.

L’Espanya representada per Rajoy ha decidit tirar pel dret, amb la connivència bavosa de socialistes i ciudadanos. Això sí, Rajoy ha volgut deixar clar que l’autonomia de Catalunya no quedava anul·lada. Pura matisació semàntica encara que, formalment, pugui tenir raó. Ens deixaran els coros y danzas i poca cosa més, com durant el franquisme, però de la resta de les nostres competències gairebé no en quedarà ni rastre. Per entendre’ns, no prohibiran ballar sardanes.

Espanya s’ho carregarà tot: el model d’escola, la política lingüística, la policia, la cultura, la sanitat, les relacions exteriors i tants altres signes d’identitat del país. Ciudadanos va sorgir per carregar-se la nostra llengua i ara el tripartit del 155 es proposa destruir no només la llengua sinó el país sencer. La maté porque era mía, aquest pervers concepte espanyol de la propietat.

La intervenció de Catalunya no serà tan curta com deien els escolanets ciudadanos i socialistes, i al final d’aquest procés ells mateixos convocaran eleccions al seu gust. Però, repeteixo, no serà aviat. Primer hauran de fer els reglaments a mida per tenir la seguretat que les guanyaran, i això inclourà prohibir que determinats partits s’hi puguin presentar.

Mentrestant prohibiran l’expressió pública de determinades idees polítiques, com passa a Turquia i, de fet, ja hi ha dues persones tancades a la presó per les seves idees. Presos polítics i retorn al franquisme, dos malsons que semblava que no haurien de tornar mai més. Sembla que no pugui ser, però és. Spain is different!

El resultat pràctic d’aquest cop d’estat és que Rajoy pretén governar Catalunya amb només el 8,5 per cent dels vots. I d’això alguns encara tenen les penques de dir-ne democràcia. Algun dia s’hauran de demanar moltes responsabilitats, i no només polítiques sinó també penals.

Però, amb aquest panorama, algú pensa que a partir d’ara els catalans ens quedarem a casa com si fóssim xaiets tancats al corral? S’ha de ser molt ruc per pensar una cosa així. Espanya s’ha tornat a equivocar amb Catalunya, com ha passat sempre al llarg de la història.

divendres, 20 d’octubre de 2017

De l’operació diàleg a la repressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'octubre de 2017 a la pàg. 7 del núm. 1.830 de La Veu de l'Anoia)

Vull començar demanant comprensió a qui llegeixi aquests comentaris. Darrerament els esdeveniments de la política catalana van tan ràpids que si això ho combinem amb el fet que aquests articles els escric uns dies abans que surtin publicats corro el risc que els meus comentaris perdin actualitat o siguin superats per nous esdeveniments inimaginables uns dies abans. Així doncs, espero que aquestes contingències es tinguin en compte per valorar aquests comentaris.

Amb l’aspre discurs de la setmana passada del cap de l’estat espanyol podem donar per enterrada l’anomenada “operació diàleg” dirigida per la vicepresidenta espanyola, una comèdia que no va superar el llistó d’una campanya de maquillatge sense cap èxit. Per tal de no generar perspectives d’entesa, el discurs no va deixar cap porta oberta al diàleg ni a la concessió política a Catalunya. A més a més, i això es va trobar especialment a faltar, no hi va haver la més mínima menció solidària amb els centenars de persones ferides l’1 d’octubre a Catalunya per les forces policials de l’estat. En moments on l’empatia i les formes són tan importants, aquest oblit quedarà com una taca inesborrable a la seva biografia.

Som en una nova etapa; hem passat de la falsa operació diàleg a l’operació repressió contra els catalans —independentistes o no— en tots els àmbits controlats pels poders de l’estat (econòmic, judicial, policial, etc.). Així, després de la repressió policial de l’1 d’octubre, tant cruel com inútil, es va intensificar el discurs de la por econòmica. Si les porres i els gasos lacrimògens no van abaixar el soufflé independentista, ara proven d’espantar les butxaques de la gent donant facilitats a les empreses perquè marxin de Catalunya i posant en dubte el pagament de les pensions i altres compromisos financers de l’estat.

Però l’experiència ens demostra que a cada nova agressió de l’estat contra Catalunya, i en tenim unes quantes de comptabilitzades, augmenta el suport a l’opció independentista. Encara que a Madrid no s’ho acaben de creure la gent ja ha perdut la por, les pressions internacionals aniran en augment i el desgast del govern i d’altres institucions de l’estat aviat tindran un cost inassolible per Espanya. La independència de Catalunya arribarà quan hagi d’arribar, potser una mica més tard del previst, però a hores d’ara poca gent dubta que l’opció independentista s’ha anat consolidant a l’alça i ja no hi ha marxa enrere. Moscou feia una pressió similar a Lituània poc abans de la seva independència.

dimecres, 18 d’octubre de 2017

Dos presos polítics (de moment)

Diuen els experts que als Jordis els poden tenir tancats a la presó fins quatre anys abans d’anar a judici. Poca broma. Un ministre reprovat pel parlament va nomenar un fiscal general, també reprovat pel parlament, de qui depèn el fiscal que ha demanat presó incondicional per a ells. Els Jordis són dos activistes catalans que durant anys han organitzat manifestacions multitudinàries a Catalunya en les que ni tan sols s’ha trencat una paperera. Aquest és el delicte polític que hi ha al darrere. Delicte polític, sí. Espanya torna a tenir presos polítics, i la manca d’una correcta separació de poders els deixa en una gran indefensió. Esperem que entre els seus advocats i la pressió de la gent al carrer puguin quedar en llibertat com més aviat millor.

I quan per les seves idees discrepants amb les dels governants dels estats poc o gens democràtics, dels que Espanya n’és un bon exemple, es persegueixen periodistes, activistes, persones de tota mena i condició que l’únic delicte que tenen és el de la discrepància política amb els governants de torn, em ve al cap aquest poema de Martin Niemöller (1892-1984).

Quan els nazis vingueren pels comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista,

Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata,

Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista,

Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n'era, de jueu,

Ara vénen per mi.

I no hi ha ningú que aixequi la veu.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Una altra trampa: la reforma constitucional

Sense perdre de vista que són el PP, el PSOE i Cs els únics partits que tenen a les seves mans la clau per tirar-la endavant, estic convençut que qualsevol reforma que ara es fes de la constitució seria sempre en clau recentralitzadora i perjudicial per als interessos catalans, siguin independentistes o no ho siguin. Per tant, saludar amb simpatia des de Catalunya la reforma de la constitució espanyola com a via per solucionar el problema català és un greu error estratègic. Un error que, si hi acabéssim caient, pagaríem molt car, per més benintencionats que semblin els seus promotors federalistes o com es vulguin definir. No ens enganyem, aquesta gent que dóna suport a Rajoy només vol guanyar temps amb l’esperança que, mentrestant, es desinfli el suflé. No hi contribuïm! Espanya no serà mai federal per una raó òbvia: a Espanya no hi ha federalistes.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Què podria fer Puigdemont?

La setmana que ve serà una altra setmana decisiva del procés català cap a la independència. El govern espanyol ha requerit al president que no més tard de dilluns al matí aclareixi si al Parlament va proclamar la independència de Catalunya o no ho va fer. Si Puigdemont no contesta, Madrid entendrà que hi va haver proclamació de la independència. Si contesta que sí, Madrid li dóna tres dies de termini (fins dijous) perquè es tiri enrere. I, si contestés que no, per Madrid seria un assumpte resolt (això diuen, per si algú encara es creu les promeses de Madrid). En aquest cas tornaríem a la casella de principi de setembre, és a dir, abans que s’aprovés la llei del referèndum i la llei de transitorietat, i quedarien per tant anul·lats tots els actes posteriors, inclòs també el referèndum de l’1 d’octubre.

Madrid demana un impossible, i Puigdemont ara no es pot tirar enrere, ja que, si ho fes, no només no ho entendria ningú sinó que passaria per una persona poc seriosa, i fins ara ens ha demostrat que és una persona molt seriosa. Així que, si jo fos Puigdemont, contestaria enviant a Madrid la transcripció literal de l’acte celebrat la setmana passada al Parlament, amb una nota que digués això: “en resposta a la seva petició d’informació i per tal d’evitar qualsevol mala interpretació, els adjunto la declaració textual que vaig fer al Parlament, que va ser suficientment explícita.” I que a Madrid ho interpretin com vulguin. Si el volen castigar, que de fet és això el que busquen, ho faran igual digui el que digui Puigdemont. A més a més, es guanyaria temps, i en aquest cas el temps és or. I, tant per tant, preservar la dignitat del càrrec sempre serà una millor opció que abaixar-se els pantalons.

dijous, 12 d’octubre de 2017

La proclamació d’una república

Dimarts al vespre estava tan moralment abatut que vaig ser incapaç d’escriure res sobre l’acte del Parlament. Ahir, tampoc, i de fet encara no acabo d’entendre en tota la seva magnitud la jugada estratègica del president Puigdemont. És evident que em falta informació. Però proclamar una independència i a continuació deixar-la en suspens amb l’excusa d’un futur diàleg amb la metròpoli que sempre ens l’ha negat, un diàleg que si és per discutir sobre com hem de decidir si marxem o ens quedem tothom sap que no existirà mai, és una estratègia que grinyola. Em sembla una manca de respecte pels milers de persones que han dedicat moltes hores a treballar pel procés i que l’1 d’octubre es van jugar la seva integritat física per poder votar i protegir les urnes de les forces policials.

Passats dos dies un es pot preguntar de què ha servit la marxa enrere només uns segons després de la proclamació de la independència de Catalunya, veient com la metròpoli no només no ho ha valorat en sentit positiu, que suposo que és això el que es buscava, sinó que encara ha reaccionat amb més virulència. Tot sembla preparat per intervenir encara més la Generalitat, ara de manera legal. Fins ara ja ens havien intervingut les finances i els Mossos per la porta del darrere, però sense aplicar la llei.

Segueixo volent tenir confiança en el president Puigdemont. No tenia cap dubte que dimarts proclamaria la independència de Catalunya, però ignorava en quins termes ho faria, i els que va utilitzar no em van convèncer. Sé que els matisos del seu discurs eren decisius per calibrar les conseqüències de les seves paraules, tant les negatives com les positives. Sigui com sigui, tot i les moltes pressions rebudes de totes bandes, Puigdemont ha complert la seva promesa de proclamar la independència de Catalunya si els vots a favor superaven els vots en contra, com així va ser. Ara caldrà veure què passarà en els pròxims dies.

“Mas, cámara de gas” i “Puigdemont, al paredón” són lemes àmpliament escoltats aquests dies en boca de l’espanyolisme més ranci i abrandat. Com que a Espanya no hi ha pena de mort no afusellaran a ningú però tot indica que més d’un es pot passar una bona temporada a la presó, i altres potser perdran el seu patrimoni. Després veiem com els jutges i fiscals investiguen altres amenaces, igualment rebutjables, contra polítics unionistes, i s’obliden de les que afecten les nostres autoritats. I alguns encara diuen que la justícia és independent. Ho deixo dit i que cadascú ho valori com vulgui. Jo ja ho he fet, i la meva conclusió és que, si seguim formant part d’Espanya, els catalans estem en males mans. Ens convé marxar.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

És lícit boicotejar una empresa?

I tant que sí! Quan considero que el boicot està justificat el practico sense cap remordiment. Si una empresa em tracta malament, no només no hi torno a posar els peus sinó que ho explico per si altres persones es volen solidaritzar amb mi i segueixen els meus passos. Crec que és una pràctica totalment legítima; és l’única manera que tenim per intentar defensar els nostres drets. Si vas a una botiga i et contesten, imperativament, amb aquella fórmula colonial d’“en castellano, que no te entiendo”, ho tinc clar: giro cua i al carrer, i a buscar una botiga de la competència on em respectin. Els directius de les empreses tenen tot el dret a decidir com les volen gestionar, però els clients també podem decidir on comprem i on fem boicot. Tenim la paella pel mànec.

Importants empreses catalanes estan decidint treure la seva seu social de Catalunya. Com a client, i també accionista d’alguna d’aquestes entitats, em sento maltractat i menystingut, i considero que, a partir d’ara, el meu boicot estarà plenament justificat. Si ells han perdut la confiança en el meu país, jo, com a reacció, deixo de tenir confiança en ells. Els botiguers, banquers, etc., saben que el client no sempre té raó, però saben també que el client, quan s’enfada, té l’opció d’anar-se’n a la competència. I no ignoren que fer un nou client costa molt més que perdre’l. Així és el lliure mercat. La pela és la pela, sí, però, si més no per a alguns, la dignitat està molt per sobre de la pela. En canvi, aquests dies alguns consells d’administració estan demostrant que, per a determinades empreses, la dignitat no és un valor sinó una nosa.

divendres, 6 d’octubre de 2017

En absència de violència, tampoc

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.828 de La Veu de l'Anoia)

En absència de violència es pot parlar de tot. Segur que des de la mort de Franco aquesta frase l’heu sentit moltes vegades en boca de dirigents polítics espanyols. Alguns els van fer confiança i se la ven creure, o ho feien veure. Però quan es tracta del tema català altres sempre hem dubtat de les bones intencions dels governants espanyols, siguin d’esquerres o de dretes, i hi hem mostrat públicament les nostres reticències. No anàvem gens desencaminats. Ara ja podem confirmar que estem davant d’una altra falsedat, la del relat ensucrat de la transició. Espanya ens ha estat enredant i caldria que tothom en fos conscient.

S’ha acabat d’enfonsar el gran mite de la presumptament exemplar transició espanyola que han estat predicant durant quatre dècades. Ara s’està posant en evidència que tot aquest procés polític que s’ha venut arreu del món com una gran fita espanyola era una enganyifa. En quaranta anys s’ha passat del franquisme a una cosa molt llunyana a una democràcia amb tots els ets i uts. I no només això sinó que en els últims anys estem reculant clarament. Així, ara es troben fortament qüestionades determinades llibertats individuals i col·lectives que en una democràcia haurien de ser intocables. En els últims deu anys hem pogut constatar que l’autonomia de Catalunya ha anat quedant reduïda al no-res. En les últimes setmanes ja hem perdut l’autonomia financera així com el control de la nostra policia i, el que és més greu, Espanya s’ho ha carregat prescindint de les seves pròpies lleis. No ha de sorprendre, doncs, que una part molt important dels catalans ja no confiï en Espanya.

Quan tothom tenia al cap la violència del conflicte basc ens van intentar convèncer que en absència de violència es podia parlar de tot. Però ara que ja no hi ha violència, ni a Euskadi ni enlloc, veiem que aquelles promeses eren falses. En mitja dotzena de manifestacions multitudinàries en favor de la independència no s’ha trencat ni una paperera. Però l’argument de la correcció ciutadana no sembla suficient per poder tractar el nostre conflicte de tu a tu amb el país veí. Ara el nou discurs espanyol és que en absència de violència es pot parlar de tot... menys d’allò que interessa a la majoria dels catalans, que no és altra cosa que decidir democràticament el seu futur. El resultat és que molts catalans mentalment ja han desconnectat d’Espanya. Ja no hi ha marxa enrere, això s’acabarà traduint en una separació que a tots ens aniria bé que fos amistosa i ordenada. I diumenge, a votar!

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Després del discurs de Borbón

Si algú encara confiava que el discurs que Borbón va perpetrar ahir al vespre calmaria els ànims, faria una crida al diàleg, mostraria solidaritat amb els nou-cents ferits de Catalunya o intentaria apagar aquest incendi anava totalment errat. Ahir, Borbón, amb un discurs casernari que hauria pogut pronunciar el seu avi polític, el dictador Franco, es va comportar com un piròman polític. Ell sabrà els motius que el van portar a actuar així. Però a ningú se li escapa que un incendi mai es pot apagar afegint-hi gasolina, així que les seves intencions, si algú encara tenia dubtes, ara estan claríssimes. A partir d’aquest discurs ja no cal esperar res més d’Espanya. La pilota és al terreny de Catalunya, i cal esperar que les nostres autoritats polítiques sabran gestionar aquest assumpte amb tota la intel·ligència que el nostre futur i la nostra dignitat es mereixen.

dimarts, 3 d’octubre de 2017

El meu 1 d’octubre particular

Les forces d’ocupació espanyoles (Policía Nacional i Guardia Civil) volien que diumenge a Catalunya hi hagués sang, i van fer tot el possible per assolir l’objectiu. Les cròniques parlen de gairebé 900 ferits de diversa consideració, bastants de greus, i un mort per infart. La violència policial estava perfectament programada. Venien a fer mal. No actuaven en defensa pròpia sinó que l’objectiu era atacar la gent corrent que només feia cua per votar i protegia els col·legis electorals amb les mans obertes. Però sembla que a Madrid encara no en tenen prou. En volen més.

Buscaven la provocació gratuïta per encendre la metxa definitiva. El seu cervellet colonial els diu que com més merder hi hagi a Catalunya més possibilitats que la gent acabi agafant por de veritat i el procés es desinfli. A Madrid no entenen res, i si no ho han entès fins ara, difícilment ho entendran mai. Tenen un sentiment equivocat de propietat sobre Catalunya i els catalans i no estan disposats a perdre’n aquesta suposada propietat. España antes roja que rota, aquesta és la seva filosofia política. Veient els vídeos de les violentíssimes agressions policials m’han vingut al cap escenes d’una pel·lícula que en el seu dia em va impactar fortament: “La batalla de Argel”.

Em vaig passar dotze hores del diumenge al meu col·legi electoral, situat en un barri benestant de Barcelona. No hauria dit mai que passés un dia així, però em va semblar que era una obligació ciutadana i un requeriment democràtic. No va ser un dia perdut sinó una jornada ben utilitzada. Primer, tot el matí sota la pluja i hores de cua per poder votar. Després, hores d’espera fins que es va acabar el recompte de vots. Encara que abans he parlat de violència en el nostre col·legi no n’hi va haver, tot i que via xarxes anàvem seguint les agressions policials que tenien lloc en altres col·legis de la zona. La gent concentrada allà era perfectament conscient que corria el risc de rebre visites poc amistoses que sortosament no es van produir.

L’anècdota va ser l’acompanyament musical d’uns veïns del col·legi electoral que des de la seva finestra engalanada per l’ocasió ens posaven el seu himno nacional a tota castanya, i altres músiques patriòtiques i crits d’altres èpoques que pensava superades. Però es veu que encara no ho estan. Després ens van fer una exhibició de les seves banderes per davant del col·legi, i cada vegada que acabaven una de les seves cançons la gent aplaudia i els en demanava “otra, otra”. I de vegades ens oferien un bis.

divendres, 29 de setembre de 2017

Important jornada de reflexió

Avui un missatge curt i obvi. Diumenge els catalans estem cridats a votar. Només es comptaran els vots que a les vuit del vespre estiguin dipositats a les urnes (com la de la foto). La voluntat dels abstencionistes no es tindrà en compte, com sempre. Després no surtis dient “oh, és que jo em pensava que...”. Queda tothom avisat. D’opcions n’hi ha tres: sí, no i el vot en blanc de l’equidistància colauista (ni sí ni no sinó tot el contrari).

dijous, 28 de setembre de 2017

Les garanties del referèndum

És cert, el de diumenge no serà el referèndum amb totes les garanties que a molts ens agradaria. De fet, de garanties n’hi haurà tantes com ho permetin les especials circumstàncies d’aquesta votació. Precisament mancaran les garanties que s’han eliminat des de les institucions de l’estat, és a dir, aquelles garanties que els de la coalició del no (PP PSOE Cs) reclamen amb tanta insistència.

És trampós, per tant, l’argument de la manca de garanties utilitzat per la coalició del no, quan han estat aquests partits, amb l’ajut inestimable de les institucions de l’estat, els que han procurat que desapareguin les garanties que ara troben tant a faltar. S’ha de ser molt cínic per exigir unes garanties que els de la coalició del no s’han carregat impunement.

Amb l’ús de la violència, diumenge, els milers de piolindos i companyia potser impediran que en alguns llocs de Catalunya es pugui votar, però la prova més evident que Espanya haurà perdut seran precisament les imatges de la violència policial per impedir que es voti, unes imatges que cap país del món endreçat es podria permetre. Però ja sabem que Spain is different.

dimarts, 26 de setembre de 2017

El podi dels farsants

A mesura que s’acosta l’1 d’octubre cada dia va quedant més definit com s’acabarà configurant el pòdium dels farsants. Els farsants són els del sí però no, els del no però sí, i els d’avui no i demà ja ho veurem. Dilluns, dimecres i divendres intenten donar a entendre que són partidaris de donar suport al referèndum, mirant d’esgarrapar vots en aquest sector de la societat. Dimarts, dijous i dissabte prediquen exactament el contrari, fent la competència directa a Cs, PSOE i PP. No cal dir que es tracta d’una competència deslleial perquè els tres partits espanyolistes sempre s’han posicionat molt clarament per impedir el vot als catalans. Els farsants, actuant així, sigui quina sigui l’opció que guanyi el referèndum sempre podran dir que han guanyat. Però seguiran sent uns farsants.

Comuns i colauistes segueixen fent molts mèrits per ocupar el lloc d’honor del podi. Colau menysté el seu electorat dient un dia blanc i l’endemà negre, i fent veure que està a favor d’una “mobilització ciutadana” —aquesta política té una al·lèrgia malaltissa a parlar de “referèndum”— però, alhora, donant instruccions als seus guàrdies urbans perquè arrenquin cartells proreferèndum i identifiquin els culpables d’haver-los enganxat. Potser pensa que així recollirà vots de totes bandes, però també podria ser que els perdés a tot arreu. El votant potser es deixa enganyar una vegada però a la segona ja va més amb compte. És d’esperar que quan hi tornin a haver eleccions tota aquesta colla de farsants paguin el preu electoral que es mereixen, ja que la seva farsa no hauria de quedar sense conseqüències polítiques.

divendres, 22 de setembre de 2017

No votar resoldria el conflicte?

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.826 de La Veu de l'Anoia)

Diguin el que diguin les constitucions, els governs i els tribunals, en democràcia el fet de votar mai pot ser un acte delictiu. Una altra cosa és la conseqüència de votar, és a dir, com s’han d’implementar els resultats d’una votació. Però centrem-nos en el fet de votar. Les relacions entre Catalunya i Espanya són molt més tibants ara que fa deu anys, i que en fa un. Cada dia que passa la tensió augmenta. La conclusió que se’n podria treure és que els conflictes polítics no es resolen sols, fent veure que no existeixen. Aquesta seria la recepta Rajoy, però ja s’ha demostrat que en lloc de disminuir el problema només l’agreuja.

Els conflictes territorials es poden resoldre de dues maneres: a bufetades o negociant i votant democràticament. No n’hi ha d’altra. Sempre he estat partidari de la via democràtica, i l’u d’octubre tinc previst anar a votar. I, com la majoria dels catalans, espero poder-ho fer sense tensions i amb la necessària normalitat ciutadana. Cal no oblidar que la reivindicació de la majoria dels catalans no és la independència de Catalunya sinó poder-la sotmetre a la consideració democràtica dels catalans. L’objectiu és que tothom pugui escollir lliurement l’opció que li sembli millor, i les amenaces d’aquells que pretenen que no es voti són sobreres.

Alguns no tenen sentit del ridícul. No hi ha imatge més ridícula, patètica i antidemocràtica que veure com la policia espanyola es dedica a buscar paperetes de vot per les impremtes del país, com si encara fóssim en plena dictadura franquista. Però, i si els partidaris d’anul·lar la votació se sortissin amb la seva? De què els serviria? Quina seria l’alternativa? Algú que toqui de peus a terra pot creure que els catalans ens oblidaríem del problema si mitjançant la violència de l’estat l’u d’octubre no poguéssim votar? Tan baix és el nivell intel·lectual dels nostres adversaris?

Es van anunciar maniobres militars a Catalunya per part de l’exèrcit espanyol, i s’han començat a mostrar imatges d’un cos policial patrullant amb armes llargues per poblets de la Catalunya interior, en una clara provocació ciutadana, o potser buscant generar por entre la ciutadania. Les institucions espanyoles no poden dissimular els nervis perquè veuen que l’u d’octubre no serà una costellada com la de fa tres anys. Però, insisteixo, si finalment se’ns impedís votar, algú pensa que el problema català quedaria automàticament resolt, i que els catalans ens oblidaríem de la legítima reivindicació de decidir el nostre futur?

dimecres, 20 de setembre de 2017

Catalans presumptament delinqüents

Si votar és delicte, aniré a votar. I si ho és fer propaganda del referèndum, en seguiré fent. Així, resulta que per defensar el vot i la propaganda alguns consideren que sóc un presumpte delinqüent. A Catalunya hi ha gent convençuda que un país com Espanya, que ara pretén criminalitzar el vot, pot ser el seu país. Hi ha persones amb un nivell d’autoexigència democràtica tan minso que, la veritat, prefereixo quedar-ne al marge i anar per lliure. No cal dir que estic pensant en els votants del PP, PSOE, Cs i una part de l’esquerra. Però almenys en una cosa coincidim. Tots ells tenen molt clar que el seu país no és el meu. Tan clar com ho tinc jo.

dilluns, 18 de setembre de 2017

Ens roben la democràcia!

D’aquella frase tan criticada per alguns, també per mi, que diu “Espanya ens roba”, hem passat a constatar que ens roben la democràcia. Qui roba és un lladre però, parlant de lladres, cal fer un petit aclariment. Espanya, com a país, ni ens robava abans ni ens roba la democràcia ara. Són els poders de l’estat —todos a una— els que ens roben la democràcia. Als catalans se’ns està aplicant l’estat d’excepció de manera encoberta però igualment efectiva. Ho fan sense declarar-ho oficialment perquè no ignoren que des de fora els vigilen. Com si Espanya fos la Xina, les operadores telefòniques ja ens deneguen l’accés a determinades pàgines d’Internet. Se’ns persegueix per delictes inexistents, i aquí potser cal recordar, un cop més que, en el nostre ordenament jurídic, convocar un referèndum no és delicte.

Des d’Espanya ens apliquen decisions arbitràries, injustes i, presumptament, delictives; això es veurà quan els tribunals europeus hi diguin la seva. Ens anul·len algunes de les nostres llibertats bàsiques (de reunió, d’expressió, d’associació, etc.). Ara ja no cal anar a buscar exemples d’actituds antidemocràtiques a les democràcies low cost de Turquia o Veneçuela, els tenim molt més a prop. Hi ha una part d’Espanya que no ha cregut mai en una democràcia comme il faut. Fins ara s’han guardat més o menys les aparences però ara ja no, ara val tot. Els hereus polítics del franquisme ja no s’amaguen, ara actuen a cara descoberta amb total impunitat.

Ens queden tretze dies fins a la data del referèndum, dues setmanes que se’ns faran llargues. De males jugades i maltractaments per part de les institucions espanyoles se n’han d’esperar més, tenen tot el catàleg preparat per aplicar-lo quan els convingui. Per altra banda, d’Europa no podem esperar complicitats fins després d’haver votat. Però no hem de caure en provocacions. I, sobretot, hem d’anar a votar el dia 1 d’octubre, no perquè estem abduïts per ningú com ha dit algun poca-solta amb càrrec institucional sinó perquè votar, un dret bàsic de la democràcia, no pot ser mai un acte delictiu.

+ + + + +

El 18 de setembre del 2007 vaig obrir aquest blog. Avui fa deu anys.

divendres, 15 de setembre de 2017

Colau, entre la contradicció i la mentida

Les persones que parlen molt de pressa corren el risc de no rumiar prou què han de dir, i que s’acabin contradient amb afirmacions recents que deien exactament el contrari. Ada Colau és un bon exemple d’aquesta mena de gent. Em vaig adonar de qui era Colau el dia que es va ficar en política —candidata a alcaldessa de Barcelona— pocs dies més tard d’haver assegurat pel dret i pel revés que ella mai no entraria en política. Dedicar-se a la política no és pas dolent però, per dedicar-se a la política, mentir hauria de ser una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar mai.

Els polítics que juguen amb la mentida tenen un problema, i és que la gent té memòria. Colau, alcaldessa de Barcelona, va accedir al càrrec gràcies a una prima immerescuda de vots per haver-se afegit a la caverna mediàtica espanyola en les seves fastigoses denúncies falses sobre un compte inventat a Suïssa del seu contrincant Trias. Passats tres anys Colau encara no és capaç d’admetre que va guanyar les eleccions fent trampa, ni de disculpar-se públicament amb Trias. Dimecres a RAC-1 va tornar a tenir una oportunitat de fer-ho i ho va rebutjar fent-se l’ofesa.

Un ego desmesurat combinat amb una gran prepotència i la convicció d’una superioritat moral inexistent defineixen Colau. La gent normal, quan s’equivoca, es disculpa, però Colau no només no ho fa sinó que ni tan sols està disposada a admetre l’equivocació. En fi, Colau és d’aquesta mena d’individus que de tant en tant aterren a la política. Però, dit tot això, qui té l’última paraula és l’elector, i cada votant decideix a quina alçada s’ha de situar el llistó de la integritat moral del seu candidat. En aquest sentit, els electors de Colau potser són poc exigents; si més no, tindran oportunitat de demostrar-ho a les pròximes eleccions.

La decisió final de l’alcaldessa Colau respecte a les facilitats o dificultats que posarà sobre la celebració del referèndum a la ciutat de Barcelona, no és res més que el penúltim episodi de la seva permanent contradicció. Avui blanc, demà negre, i el dia u d’octubre ja ho veurem. I no parlo de si Colau votarà o en quin sentit ho farà, sinó de si facilitarà el vot als barcelonins o farà costat a aquells que no volen que es voti.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Doncs no, el soufflé no ha baixat

Els altaveus mediàtics de l’unionisme (mitjans digitals, diaris de paper, tertulians de tota mena i condició, ràdios i teles) han anat predicant insistentment durant les darreres setmanes la idea que el suflé independentista català anava de baixa, és a dir, que el suport a la independència de Catalunya s’estava desinflant. Suposadament, la prova del cotó per demostrar-ho seria la manifestació de l’onze de setembre. Doncs bé, feta la manifestació d’ahir a Barcelona resulta que no, resulta que està passant just el contrari, i només cal observar les imatges per constatar-ho. No cal dir que per mesurar el suport a la independència no es comptaran manifestants sinó vots, i per això ens haurem d’esperar a l’u d’octubre al vespre. Per tant, ara resulta sobrer fer càlculs i especular sobre la xifra de manifestants que ahir van sortir al carrer. El fet evident és que, un cop més, una gentada va ocupar els carrers de Barcelona. I per cert, un cop més ni una paperera trencada.

Ahir va ser el preludi del referèndum que celebrarem d’aquí a tres setmanes. Agradi o no, ja són sis onzes de setembre que el suflé català no baixa sinó que segueix pujant amb força. El mèrit de l’èxit independentista està molt repartit, sense oblidar la col·laboració, que els catalans mai agrairem prou, dels estaments de l’estat que, amb les seves decisions forassenyades en contra de la voluntat majoritària dels catalans de poder votar el nostre futur, semblen voler fer costat als partidaris de la independència de Catalunya. Espanya, un país estrany. Amb cada nova agressió de l’estat augmenta l’independentisme a Catalunya. I això ho veu tothom menys les institucions de l’estat.

divendres, 8 de setembre de 2017

La manifestació de Barcelona

(L’article original en versió paper es va publicar l'1 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.824 de La Veu de l'Anoia)

Dissabte passat va tenir lloc a Barcelona la manifestació en contra del terrorisme convocada per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. No sóc gaire partidari de les manifestacions multitudinàries i, sempre que puc, intento fugir de les grans concentracions humanes, siguin del caire que siguin. Però que a mi no m’agradin les manifestacions no va més enllà d’una opció personal sense cap relació amb una opció política. En democràcia, sortosament, cadascú va allà on vol.

Un cop convocada la manifestació de seguida es va veure que la protesta en contra del terrorisme quedaria en un segon terme, i que entitats de tota mena i càrrecs polítics de Catalunya i de l’estat intentarien aprofitar l’acte per fer propaganda en favor dels seus interessos polítics. Així, uns es posicionaven a favor de la unitat d’Espanya, uns altres a favor de l’opció independentista de Catalunya, i fins i tot alguns, aprofitant la presència del rei espanyol, pretenien defensar la institució monàrquica.

El resultat d’aquesta evident barreja d’interessos al marge d’un posicionament comú en contra del terrorisme es va traduir en la diversitat dels símbols externs que portaven els manifestants. Així, es van veure pancartes amb tota mena de lemes, no necessàriament relacionats amb el terrorisme islamista. Es van veure també banderes diverses, d’Espanya (algunes), de Catalunya (algunes més), estelades (la gran majoria) i unes quantes més d’altres països.

Al meu entendre algú es va equivocar en els seus càlculs, en el sentit d’esperar que es respectés l’objectiu de la manifestació sense barrejar-n’hi d’altres. Però amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació l’ambient ja s’escalfava en els dies previs a la manifestació. Els participants de bona fe que només anaven a una manifestació en contra del terrorisme es van veure d’alguna manera utilitzats per aquells que defensaven la independència de Catalunya, la unitat d’Espanya o la institució monàrquica.

No podem dir que aquestes coses no s’esperessin, i els dirigents polítics que van venir des de Madrid sabien perfectament a què s’exposaven, des d’una escridassada fins a haver d’escoltar insults en contra de la seva presència. L’exagerat desembarcament d’autoritats espanyoles a Barcelona va produir els efectes contraris que es buscaven. Les imatges del monarca espanyol rodejat d’estelades, com si fos ell mateix qui presidís una manifestació independentista, quedaran en el record de molta gent, i alguns suposo que n’hauran de treure conclusions.

dijous, 7 de setembre de 2017

Ahir al Parlament

El que va passar ahir al Parlament era del tot previsible. Així, l’aprovació de la llei i convocatòria del referèndum per part del Govern, amb el filibusterisme parlamentari de les colles del no com a únic recurs de qui sap que té la partida perduda, estava en el programa i no crec que sorprengués ningú. I a Madrid, la reacció enfurismada del Gobierno —de moment, només de paraula— també estava en el guió.

La notícia d’ahir va ser, al meu entendre, el trencament de Catalunya Sí Que Es Pot i els comuns (o, per ser més precisos, alguns comuns), aquesta amalgama de comunistes declarats i no declarats que, com la senyora Colau, no saps mai si pugen o baixen. Perquè una cosa és que no siguin independentistes, que evidentment no ho són i tenen tot el dret a defensar el seu dependentisme, i una altra és que s’afegeixen al búnquer del no, no a votar no sinó a prohibir votar, fent pinya amb la coalició PP-PSOE-Cs.

L’acudit de la jornada va ser l’anunci de Ciudadanos de presentar una moció de censura contra Puigdemont. Com era d’esperar, PSOE, PP i CSQEP no van tardar gaire a dir que no hi donarien suport, però després d’un dia tan llarg i amb tanta tensió no criticaré pas que la diputada Arrimadas intentés acabar la històrica jornada amb un acudit que, per altra banda, només li van riure els seus, i no tots.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Desobeir esdevé una obligació democràtica

Els anglesos diuen que “forecasts are unpredictable”, és a dir, les previsions són imprevisibles. Els catalans —no tots, però sí una amplíssima majoria— volem votar sobre quin ha de ser el nostre futur, i fer-ho amb la màxima normalitat democràtica, però es fa difícil assegurar que aquests desitjos no xocaran amb els entrebancs de tota mena anunciats per la metròpoli. Ara estem en això, volem que el referèndum de l’1 d’octubre es desenvolupi amb tota normalitat, però no hem d’oblidar que altres faran tot el que estigui a les seves mans per impedir-ho, i incrementaran la violència de les seves mesures antidemocràtiques. Però, per més que ho diguin a Madrid, a ningú se li escapa que el fet de votar no pot ser mai un acte antidemocràtic.

A Catalunya tothom sabia que per tirar endavant el procés arribaria un moment que s’haurien de desobeir determinades lleis espanyoles. A Espanya tothom és conscient que sense aquesta desobediència no podrem exercir mai el dret a decidir el nostre futur. Tot indica que el moment de la desobediència ja és a tocar. Tothom sap que l’objectiu d’Espanya és que els catalans no votin, i intentaran impedir-ho per terra, mar i aire, però els governants espanyols saben també que els catalans desobeiran les lleis que facin falta per poder votar amb normalitat. No és que els catalans tinguin un interès especial en desobeir, però tothom és perfectament conscient que sense desobediència no es podrà votar, ni ara ni mai. Desobeir esdevé, per tant, una obligació democràtica.

divendres, 1 de setembre de 2017

Trenta dies d’infart

Des d’ara fins a l’u d’octubre a Catalunya ens esperen trenta dies d’infart, trenta dies no aptes per a cardíacs. Els poders espanyols units (executiu, legislatiu i judicial i els seus auxiliars policials, militars, diplomàtics, el món inversor del Palco del Bernabeu, el Foro Puente Aereo i assimilats) faran tot el que estigui a les seves mans, i no necessàriament utilitzant sempre la legalitat, una curiosa legalitat que no permet votar segons què, per intentar aturar el referèndum de Catalunya. Fixeu-vos que d’un temps ençà l’executiu espanyol ja ens diu per avançat què dirà el seu tribunal constitucional sobre temes que encara ni tan sols s’hi han presentat. Separació de poders a Espanya? Connais pas. No semblen ser conscients, però, que amb les seves actuacions anticatalanes no només perjudiquen els independentistes sinó l’espanyolisme català que, tot i ser minoritari, també existeix.

La jugada bruta d’ahir del TBO i el seu director en contra del govern català en general i dels Mossos en particular és només un episodi més de la guerra bruta que ens espera. Espanya atacarà no només des de Madrid sinó també des de Barcelona, amb l’ajut de La Vanguardia i el TBO. Espanya sap que s’hi juga molt, i aniran a totes contra els dirigents polítics catalans, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació de dretes i d’esquerres, progressistes i conservadors. En aquests trenta dies encara veurem més unitat d’acció entre La Sexta i La Razón, entre Cuatro i 13TV. Quan el tema és Catalunya, els Lara i companyia van de bracet amb els de Prisa. El Mundo i El País ja fa temps que intercanvien portades i editorials. Todos a una contra Catalunya. En aquests trenta dies d’infart tota la premsa de l’estat es convertirà en un gran Marhuenda a les ordres de La Moncloa.

Estem tots avisats. Ara ens cal resistir l’embat espanyol i arribar a l’u d’octubre com més sencers millor. Els catalans juguem, però, amb un petit avantatge, i és que des de fora observen el nostre procés amb interès, i això significa que Espanya és perfectament conscient que no té carta blanca per fer qualsevol disbarat en contra de la voluntat majoritària dels catalans: votar què volem ser de grans.

dijous, 31 d’agost de 2017

I els que perdin?

L’u d’octubre els catalans que vulguin aniran a votar i, òbviament, l’opinió dels que decideixin no anar-hi no serà tinguda en compte. Així és la democràcia. És d’esperar que molta gent exercirà el dret democràtic de votar, i com més persones ho facin, millor. Després poden passar dues coses: que guanyin o que perdin. Si guanyen, perfecte, i si perden, també perfecte. En qualsevol dels casos el procés conclourà de forma democràtica. Els catalans que surtin guanyadors (tant se val que siguin partidaris del sí com del no) hauran guanyat democràticament, i els que perdin, també hauran perdut de forma democràtica. Tinc clara quina és la meva opció, i accepto el risc de perdre si la posició contrària obté més vots que la meva. No tinc tant clar, però, que qui té l’opció contrària a la meva es conformi amb el resultat de la votació si la seva opció surt perdedora. Encara m’atreviria a anar més lluny. Qui no vol que es voti és perquè intueix que la seva opció és la minoritària, i no vol que això es posi en evidència en una votació democràtica. I no cal donar-hi més voltes.

dilluns, 28 d’agost de 2017

L’u per mil

Sovint hem d’escoltar declaracions de dirigents populares i ciudadanos que es permeten parlar en nom de la majoria de catalans. A la manifestació de Barcelona de dissabte ho vam tornar a veure. Així, si repassem els pobles i ciutats de Catalunya veurem que aquests dos partits s’atribueixen falsament una representació que no tenen. A Catalunya hi ha 948 ajuntaments i, per tant, 948 alcaldes. Els alcaldes populares i ciudadanos sumen un, que és l’alcalde popular d’un poblet que amb prou feines arriba als cinc-cents habitants. D’alcaldes ciudadanos a Catalunya no n’hi ha cap. La quota d’alcaldes d’aquests dos partits —només un alcalde— representa l’u per mil dels alcaldes catalans. Aquesta és la realitat, i a partir d’aquí podem parlar del que sigui.

Després hi ha la peculiaritat de l’àrea metropolitana castellanoparlant de Barcelona, on aquests partits tenen alguns regidors. Però, tot i això, tampoc disposen de cap alcalde. Així que amb les seves declaracions públiques seria recomanable una mica de prudència i, sobretot, menys prepotència. Més que res perquè, tot sovint, populares i ciudadanos presumeixen d’una representació que no tenen.

divendres, 25 d’agost de 2017

La trampa de l’aeroport

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'agost de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.822 de La Veu de l'Anoia)

Es veia venir que el govern espanyol ens n’organitzaria una altra, però com que des d’un bon principi això es veia venir, de sorpresa tampoc n’hi ha hagut tanta. Ara només ens cal esperar que escampi, i només escamparà quan els governants espanyols vulguin que escampi. Recordem que la gestió de l’aeroport de Barcelona, com la de tots els aeroports espanyols, està centralitzada i depèn de Madrid, cosa que a Europa només passa a Espanya i a Romania, que no són precisament uns grans referents de la modernitat de la gestió aeroportuària. Aquesta fal·lera de la centralització ens segueix mantenint a la cua d’Europa, també en gestió aeroportuària.

Després de permetre tenir mig paralitzat l’aeroport del Prat durant setmanes i perjudicar centenars de milers de passatgers, sense fer res i com si els governants de Madrid sentissin ploure, el ministre espanyol de torn es va dignar a venir i amb cara molt seriosa, com si estigués emprenyat amb la seva pròpia incompetència, ens va donar la solució màgica, és a dir, que la Guardia Civil s’ocuparà del control de passatgers que l’empresa adjudicatària del servei no fa i que, per cert, no deixa de ser una tasca pròpia de la Guardia Civil. Mentre Catalunya pertanyi a Espanya això funcionarà així.

Què busca Espanya amb aquesta sortida? No pas, com seria la seva obligació, millorar el funcionament d’una instal·lació de l’estat sinó mirar de posar-se una medalla i que hi hagi qui pensi “mira, sort en tenim d’Espanya que ve a resoldre els nostres problemes”. I com que a Catalunya també hi ha gent que no rumia gaire, a Madrid deuen pensar que tota aquesta comèdia potser es traduirà en un vot independentista menys l’1 d’octubre. Aquest numeret del ministre espanyol només té un objectiu: fer veure que Espanya vol resoldre els problemes que hi ha a Catalunya (després de setmanes de no fer-hi res), i de passada intentar transmetre el missatge que els catalans no tenen la capacitat per resoldre els seus problemes.

Insisteixo, aquest problema ens afecta a nosaltres i als nostres visitants però és un problema de l’estat que només el pot resoldre Madrid. Fins que no fem efectiva la nostra independència haurem d’anar aguantant aquestes malifetes de l’estat amb paciència franciscana. Des de fa uns mesos a Espanya només s’actua pensant a rebentar el referèndum de l’1 d’octubre, i no dubtaran a utilitzar tots els mitjans que tenen al seu abast, que són molts. Que els serveis de l’estat a Catalunya funcionin bé o malament els importa molt menys.

dimecres, 23 d’agost de 2017

La CUP, 10 de 135

Resulta irrellevant que la CUP participi dissabte en la manifestació convocada a Barcelona. Acabi com acabi aquest serial, si hi són, bé, i si no hi van, cap problema. Ara mateix la CUP ajuda a conformar una majoria absoluta al Parlament i, a manca d’una altra alternativa independentista, aquest fet té la seva rellevància. Però al meu entendre seria millor que per conformar una majoria parlamentària independentista els cupaires no fossin necessaris. Representen el que representen, més aviat poc, 10 diputats de 135, tot i que escoltant les seves arengues semblaria que la de la CUP és la veu de tot un poble. L’objectiu prioritari de la CUP no és fer una Catalunya independent sinó conformar una Catalunya d’extrema esquerra anticapitalista. Per això insisteixen més en el seu model de societat que en la independència, com si el model de societat no s’anés configurant cada quatre anys per mitjà de les eleccions. És ben lícit aspirar, mitjançant la independència, a una Catalunya com la que vol la CUP. Però la gran majoria del poble català —vots canten— té clar que, si una cosa no li convé, és, precisament, un model de societat com el que vol la CUP. Si la condició per ser independents hagués de passar per admetre un model de societat com la que vol la CUP molts aparcaríem provisionalment el nostre independentisme, i més endavant ja ho podríem tornar a provar amb uns altres.

dilluns, 21 d’agost de 2017

Esquirols uniformats

La setmana passada vaig passar dues vegades per l’aeroport de Barcelona, i allò dels controls anava com una seda. En el seu paperot sindical d’esquirols els guàrdies espanyols han solucionat, ni que sigui provisionalment, un problema que ja feia massa temps que durava. No nego a ningú el dret a fer vaga, i els treballadors d’Eulen tenen tot el dret a queixar-se, però s’hauria d’articular un sistema perquè el dret de vaga no entrés en conflicte amb el dret bàsic dels ciutadans a ser tractats amb un mínim de respecte i consideració. Dit això, deixem constància dels principals responsables d’aquest desgavell. En primer lloc, el govern espanyol i l’empresa Aena, de qui depèn directament el funcionament d’aquella instal·lació. En segon lloc, l’empresa Eulen, adjudicatària del servei. Sense oblidar, però, que els treballadors d’Eulen, promovent i buscant les llargues cues dels viatgers (admès per ells mateixos) tampoc són innocents. Dret a reivindicar els seus drets, tot. Dret a fer-ho buscant expressament el perjudici dels viatgers, cap.

dijous, 17 d’agost de 2017

La crisi i els galtes que ens governen

S’han fet públics els fantàstics resultats empresarials d’una companyia que darrerament està en boca de tots, Eulen (l’empresa responsable del caos a l’aeroport de Barcelona), que podrà repartir uns sucosos dividends entre els seus accionistes alhora que ha escampat la misèria entre els seus treballadors. Amb la publicació d’aquesta mena de notícies alguns tenen la barra de dir que s’ha acabat la crisi, però mirat des del punt de vista del ciutadà, és evident que menteixen. I més greu encara, són perfectament conscients que menteixen. Són uns galtes. Ells —els mentiders que ens governen i ens volen convèncer que la crisi ha quedat enrere— només estan al cas de les grans xifres macroeconòmiques, i prescindeixen de com aquesta situació de crisi falsament superada està incidint molt negativament en les persones. La gent ara és més pobra i vulnerable que abans de la crisi, la majoria dels contractes laborals són d’una gran precarietat i els sous són clarament inferiors als de fa deu anys. Però als galtes que ens governen tot això no els interessa, perquè no els interessen les persones de carn i ossos sinó només la macroeconomia de les grans xifres. I sabeu què passarà quan es convoquin unes noves eleccions? Que la gent els tornarà a votar. La gent ho aguanta tot i té una tendència malaltissa a perdre la memòria. Sap greu haver-ho d’admetre però entre uns governants que són uns galtes i una ciutadania que els torna a votar una societat no podrà avançar mai en la direcció correcta.

divendres, 11 d’agost de 2017

Propines

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'agost de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.820 de La Veu de l'Anoia)

Potser hauríem de començar fent una diferenciació entre la propina monetària i el detall social. A un metge no seria correcte deixar-li deu euros de propina després de la visita (tot i que encara hi ha gent gran que ho fa, més als pobles que a les ciutats), però no està mal vista la gent que li deixa un fuet de Vic o una caja roja de Nestlé. A un advocat o a un assessor fiscal no se li dóna propina per la seva feina, però per Nadal no és inhabitual que el client li faci arribar una caixa de vi o un pernil. Però això no són propines que complementin els honoraris d’aquests professionals sinó simples detalls socials per deixar constància de la satisfacció del client amb la feina del professional. Establerta aquesta diferència, centrem-nos en les propines pròpiament dites.

Sempre he considerat la propina com una mala praxi de les societats poc avançades, i ara espero que ningú em retregui que en una societat tan avançada —si més no en alguns aspectes— com els Estats Units algunes propines estan tan institucionalitzades que t’afegeixen la propina a la factura. No ens enganyem, la propina no deixa de ser una correcció social més o menys institucionalitzada a uns sous de cal justet. No és cap secret que, en general, els cambrers cobren poc, i que la majoria dels clients són perfectament conscients d’aquesta precarietat. Hi ha també la tradició, i a partir d’aquí el client ni s’ho qüestiona. Deixa propina i punt. Com que s’ha fet sempre així el client deu pensar que només la tradició ja justifica la propina.

El fet és que a partir de la realitat d’uns sous extremadament baixos s’intenta apaivagar el problema amb una gratificació. És a dir, el client es fa d’alguna manera corresponsable de la precarietat salarial que ofereix l’empresariat. Parteixo de la base que una propina hauria de ser sempre opcional i, per tant, voluntària, encara que el sector dels creuers l’hagi institucionalitzat al marge que els empleats facin bé la seva feina o no. Fins i tot veig algunes ofertes de creuers on s’indica “propines incloses”, i això ja és la perversió de la voluntarietat de la propina. Em diuen que hi ha llocs on s’ha arribat a l’extrem que les propines es divideixen per meitats entre la propietat de l’empresa i els empleats; fins aquí hem arribat. Sóc contrari a deixar propines però això no exclou que de tant en tant també en pugui deixar alguna, depenent de les circumstàncies. La meva posició contrària potser també s’explica perquè a mi mai m’han deixat una propina per fer la meva feina.

dimecres, 9 d’agost de 2017

Llibertat d’horaris

És un tema recurrent. Van passant els anys i un sector de la nostra societat segueix discutint sobre la llibertat d’horaris comercials i la conveniència o no de regular-los. Però no ens enganyem; en el fons, el debat no és sobre la llibertat d’horaris sinó sobre les llibertats en general. Hi ha un col·lectiu molt ideologitzat, més aviat esquerranós, que té una tendència malaltissa a pretendre retallar les llibertats individuals del ciutadà. Diuen que estan a favor de les llibertats col·lectives (de poder votar l’1 d’octubre també?) però amaguen que estan en contra de les llibertats individuals. Potser ens volen fer creure que són llibertats incompatibles.

Sóc partidari de la llibertat total d’horaris comercials, sense cap interferència dels poders públics. Fins ara no he vist cap argument sòlid per defensar la posició contrària. Alguns parlen del dret del treballador a no haver de treballar fora de l’horari laboral normal, però això no és un argument sòlid. Perquè si anem per aquest camí, ja podem començar a tancar molts establiments, privats i també públics (comissaries de policia, hospitals, etc.) cada dia a les vuit del vespre, i així evitarem que els treballadors hagin de treballar de nit. Per cert, com que qui treballa de nit mereix una compensació extra, ja cobra més que qui treballa de dia. Això ja està regulat per llei.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Oferta i demanda

N’hi ha que semblen haver descobert la sopa d’all mostrant la seva estranyesa perquè un tal Neymar ha deixat el Barça per fitxar per un altre equip que li oferia bastant més. Són els mateixos que encara s’expressen amb una emoció gens continguda, gairebé entendridora, en termes de sentir els colors i de l’orgull de l’escut, quan tot plegat és força més senzill. Això del futbol ha passat de ser un esport amb derivacions econòmiques a ser un gran negoci amb derivacions esportives. No cal dir que el negoci és el primer, i el vessant esportiu només és l’excusa perquè el negoci funcioni. És la llei de l’oferta i la demanda. Qui paga més es fa amb el producte que hi ha al mercat, i Neymar no és res més que un producte que estava al mercat en espera de comprador. Llavors ve la negociació, l’estira-i-arronsa, i l’emoció dels colors passa de seguida a un segon terme. El resultat final és que l’escut del Barça ha quedat substituït, sense cap problema, per l’escut d’un equip francès ben finançat amb capital provinent de les dictadures del golf. Els diners foscos de Qatar van ajudar a fer que Neymar pogués jugar al Barça i ara serviran perquè jugui a París. Qui paga, mana, i qui té com a objectiu fer-se ric jugant a pilota va allà on ensuma que en traurà més diners. L’esport només és l’excusa. És així de senzill, oferta i demanda. No cal donar-hi més voltes.

dimecres, 2 d’agost de 2017

Autors materials vs. autors intel·lectuals

Sóc un perjudicat directe de l’acte vandàlic contra el bus turístic de Barcelona reivindicat per l’organització Arran. Resulta que, com a barceloní, comparteixo la propietat del bus, i la reparació anirà, per tant, a càrrec meu. No sóc usuari directe del bus turístic però els diners necessaris per reparar-lo els trauran d’una altra partida que m’afectarà més directament, i és per això que dic que tots els barcelonins som els perjudicats per les malifetes turismefòbiques d’Arran. Però sense perdre de vista que l’alcaldessa de Barcelona és autora intel·lectual d’aquests atacs.

CUP/Arran, potser inconscientment, estan fent la feina bruta d’Ada Colau, i amb els seus actes delictius ens estan perjudicant a tots. Colau s’ha passat més de dos anys criminalitzant el turisme, i al final un grupet de persones que no deuen tenir per costum rumiar gaire abans de passar a l’acció han llegit un discurs turismebòbic irresponsable com una invitació a actuar amb violència contra uns béns que són de tots. S’han de denunciar els autors materials de l’atemptat però, si volem ser justos, també s’han de denunciar els seus autors intel·lectuals.

dilluns, 31 de juliol de 2017

La declaració judicial de Rajoy

Des de les institucions governamentals de Madrid i des del Partido Popular en particular ens han volgut fer creure que la declaració de Rajoy davant del jutge ha sigut una demostració clara que a Espanya la justícia és igual per a tothom i que, per tant, no existeixen diferències de tracte judicial entre espanyols. Doncs bé, la meva impressió és justament la contrària. Veient el tracte personalíssim que se li ha concedit a Rajoy (des del lloc privilegiat destinat a la seva declaració fins a un jutge que més que presidir i moderar la sessió semblava que actués com l’advocat defensor de Rajoy), m’ha tornat a quedar molt clar que la justícia espanyola no és igual per a tothom. Que a Espanya no hi ha una separació clara de poders ja ho tenim bastant assumit, però que aquesta vegada els poders executiu i judicial no hagin estat capaços de dissimular-ho una mica és una burla a la ciutadania.