.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)

divendres, 15 de desembre de 2017

Reflexions preelectorals

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de desembre de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.838 de La Veu de l'Anoia)

La societat catalana està dividida sobre com ha de ser el seu futur. Uns són partidaris del liberalisme i l’economia de mercat, amb els matisos reguladors que calguin. Altres opten per un model d’economia estatal i centralitzada, amb menys llibertats individuals i una forta presència de l’administració pública a les nostres vides. Cada una d’aquestes opcions es canalitza amb diverses ofertes polítiques. Per entendre’ns, sent tots dos partits d’esquerres, no és el mateix Esquerra que la CUP. I per resoldre qui ha de governar, cada quatre anys ho decidim a les urnes.

Hi ha també l’altre debat, el de la independència de Catalunya, amb dues opcions, una a favor i l’altra en contra. Els últims resultats electorals ens diuen que els partidaris de la independència són més que els que no en són, 48 per cent a favor de la independència i 39 per cent en contra. Altres partits que van concórrer a aquelles eleccions van demanar expressament que no se’ls comptés entre els partidaris del sí ni entre els partidaris del no; seria el vot en blanc, una opció que no preveu un referèndum amb resposta binària.

Així com per escollir el model de societat ens comptem cada quatre anys, per decidir sobre la independència també ens hem de comptar. Però ens hem de comptar bé, i això vol dir prescindir d’enquestes i manifestacions i fer-ho via urnes, amb totes les garanties. La manera més lògica i democràtica seria votant en un referèndum similar als celebrats al Quebec i a Escòcia, amb totes les garanties que, dissortadament, no va tenir el de l’1 d’octubre.

Però com que, dissortadament, de referèndum acordat amb Espanya no n’hi haurà mai, per resoldre definitivament el problema s’han de buscar vies alternatives. A les eleccions del 21 de desembre tenim una nova oportunitat de comptar-nos amb totes les garanties. Els dirigents independentistes ja han dit que respectaran els resultats, siguin els que siguin, però els dirigents unionistes no són tan clars a l’hora d’acceptar un compromís similar.

La solució del problema només vindrà a partir del compromís previ de totes les parts en conflicte de respectar democràticament la voluntat popular dels catalans expressada a les urnes. Així, si la suma de les opcions unionistes supera el 50 per cent dels vots, s’hauria d’aparcar la independència per una bona temporada. Però si el que supera el llistó del 50 per cent és la suma de les opcions independentistes, la independència no es pot ajornar. Tot el que no sigui això és agreujar el conflicte.