.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

divendres, 15 de febrer de 2019

Aznar està tornant amb força

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de febrer de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.899 de La Veu de l'Anoia)

El PP ultradretà post Rajoy, un partit liderat, si més no sobre el paper, per Pablo Casado, però controlat a distància per la ideologia ultradretana de Vox, té en José María Aznar el seu líder a l’ombra, però cada dia menys a l’ombra i més visible a tot arreu. Els seus ja no se n’amaguen. Aznar és ara mateix la màxima referència política del tripartit d’extrema dreta PP-Cs-Vox, si bé no tots tres partits ho admeten encara obertament. Però tot arribarà. Més tard o més aviat la dreta tornarà a governar Espanya, i la persona que de facto liderarà el retorn no serà Casado sinó Aznar. El veritable tarannà polític d’Aznar no és el que va exhibir del 1996 al 2000 quan governava de forma amable amb l’ajut dels convergents, sinó l’Aznar dur del següent mandat (2000-2004), quan va governar amb majoria absoluta i ja no tenia cap necessitat de dissimular per no importunar els seus antics socis catalans. Llavors ja no els necessitava.

Però si Aznar acabés traduint en fets les seves desmesurades propostes polítiques inconstitucionals contra Catalunya exposades fa poc als integrants del Foro Puente Aéreo —suposant que algun dia tingui el poder de fer-ho—, l’expresident del govern espanyol hauria d’acabar sent condemnat per la justícia. Són unes amenaces clares que no només van dirigides contra els independentistes catalans sinó contra TOTS els catalans. Així, potser no s’hauria d’esperar que prosperessin les denúncies sobre la seva responsabilitat compartida en els milers de morts causats per la guerra d’Iraq que ell va copatrocinar, sinó que acabaria sent condemnat per un assumpte que encara que els unionistes defineixen com a domèstic tothom sap que de domèstic no en té res.

Sobre si el contenciós català és un assumpte intern d’Espanya com defensa Aznar i el deep state anticatalà, o té un abast clarament internacional com a parer de molta gent sens dubte té, la pista definitiva ens l’ha tornat a donar l’actual govern espanyol amb les seves estranyes decisions. En aquest sentit, el cap del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha encarregat la desqualificació política de l’independentisme català al ministeri d’exteriors, amb tots els instruments dels quals disposa: una àmplia xarxa diplomàtica d’abast mundial combinada amb uns recursos econòmics pràcticament il·limitats. Però convindrem que si el contenciós català fos un assumpte intern d’Espanya com ens diuen cada dia des del món unionista, el ministeri menys indicat per defensar aquesta tesi seria, per raons òbvies, el d’exteriors.

dimarts, 12 de febrer de 2019

Comença la farsa

A les 10 del matí d’avui està previst que comenci a Madrid una farsa en forma de judici que passarà a la història negra d’aquest país i s’estudiarà a les facultats de dret i de ciències polítiques de les universitats. Uns catalans independentistes (polítics uns, líders d’organitzacions de la societat civil els altres) fa més d’un any que estan empresonats. Un any s’escriu de pressa, però tenint en compte que són persones innocents, un any de presó equival a 8.760 hores segrestats injustament o, si us agrada més, més de mig milió de minuts. Tic-tac tic-tac tic-tac, i així fins a trenta-un milions i mig de segons.

Un dels principis de la democràcia és la presumpció d’innocència, però en el peculiar règim polític espanyol s’està aplicant la presumpció de culpabilitat. Als efectes pràctics, els presos polítics catalans són tractats com a culpables, i amb aquesta lògica perversa ja estan complint la pena de presó que sens dubte els espera. Tot i que la sentència condemnatòria encara no està formalment redactada, sí que està perfectament dissenyada. Ras i curt, pels estaments oficials espanyols els presos polítics catalans ja són culpables abans de ser jutjats.

En aquesta farsa en forma de judici que comença avui a Madrid els presos polítics catalans es juguen molts anys de presó, com a mínim els que passaran engarjolats fins que el seu cas sigui vist i jutjat pels tribunals europeus. El deep state espanyol això no ho desconeix pas, però per a la majoria dels polítics espanyols, la judicatura, els militars, els directius de les grans empreses, la banca, la majoria dels mitjans de comunicació, etc., la unitat d’Espanya ha d’estar sempre per sobre de tot. I de tot vol dir de tot, també dels principis democràtics bàsics.

dilluns, 11 de febrer de 2019

Castrillón, Claver, Cuesta i 44.997 més

Ahir es va celebrar una gran manifestació a Madrid en contra del diàleg. Segons la Delegación del Gobierno van ser quaranta-cinc mil manifestants, i d’aquí ve el títol d’aquest article. Castrillón, Claver i Cuesta són els tres periodistes escollits pels convocants de la manifestació (PP, Cs i Vox), per llegir el comunicat oficial. Els líders d’aquests partits (Casado, Rivera i Abascal) també van fer declaracions patriòtiques grandiloqüents, però cadascú va parlar pel seu compte i no des de l’escenari que hi havia al final de la manifestació. Juntos pero no revueltos, tot i que els tres personatges no van resistir-se a aparèixer a la mateixa foto de l’acte. També van dir-hi la seva els dirigents d’altres grupuscles d’extrema dreta que es van afegir a la manifestació, com Hogar Social, España 2.000, Falange de las JONS, etc.

Quaranta-cinc mil persones manifestant-se en contra del diàleg són moltes persones, i això ens dóna una idea que al marge del conflicte Catalunya-Espanya aquí hi ha un altre problema tant o encara més greu. Així, tanta gent sortint al carrer per criminalitzar el diàleg ens hauria de fer pensar que a Espanya hi ha una mancança democràtica. Ara bé, tenint en compte que a banda dels madrilenys cridats a manifestar-se es van organitzar autocars per anar a Madrid des de tots els racons d’Espanya, amb el viatge de franc i, en alguns casos, l’entrepà i l’ampolla d’aigua també, quaranta-cinc mil manifestants potser ja no sembla que siguin tants.

Suposem, però, que la xifra de manifestants hagués estat manipulada a la baixa, cosa que tampoc s’ha d’excloure. Considerem, doncs, que en comptes de quaranta-cinc mil, els manifestants d’ahir haguessin estat el doble, noranta mil. Ara bé, tenint en compte que els organitzadors s’esperaven superar de llarg el milió de manifestants —el dia abans, en alguns mitjans de comunicació es parlava que s’esperaven dos milions de manifestants—, podem concloure sense el risc d’equivocar-nos que la manifestació d’ahir a Madrid va ser un fracàs sense pal·liatius. A Espanya hi ha molta gent sensata.

divendres, 8 de febrer de 2019

I els liberals?

L’escriptor, filòsof, sociòleg i professor universitari espanyol Ignacio Sánchez-Cuenca escrivia no fa gaire (29/12/2018) a La Vanguardia: “Resulta estrany que a Espanya no hi hagi un veritable partit liberal, és a dir, una força política que defensi l’economia de mercat, la globalització, la meritocràcia, els drets i llibertats individuals, partidari d’un govern limitat, i compromès fins al final amb la democràcia participativa”.

Amb tota franquesa, la mancança d’una formació política d’aquestes característiques també em resulta força estranya i, òbviament, encara hi afegiria que, a Catalunya, un partit d’aquestes característiques tampoc existeix. Així, els liberals sense adjectius estem orfes d’un partit genuïnament liberal. Segurament no és per casualitat que la majoria dels liberals que conec, gens desconnectats de la política, militen activament en la no militància política.

dimecres, 6 de febrer de 2019

Miopia política

Miopia és quan veus bé de prop però no de lluny. Molta gent la pateix, però amb unes ulleres adequades desapareixen els efectes negatius associats a aquesta alteració ocular, tan comuna a la nostra societat. Després hi ha el que podríem anomenar miopia política, però aquesta malaltia, que afecta tant l’esquerra com la dreta, no se soluciona, dissortadament, anant a ca l’òptic a buscar unes ulleres.

Amb l’argument democràtic que Maduro va guanyar les eleccions, l’esquerra dóna per inevitable —el mal menor en diuen— la sangria econòmica, social i humana de Veneçuela deguda al nefast govern que pateix aquella república des de fa anys. Sobre la degradació total del país, una dada ho diu tot: Veneçuela pateix una inflació anual superior al milió per cent. Però per l’esquerra això no sembla tenir importància, com tampoc la té que milions de veneçolans de totes les condicions socials hagin tocat el dos del seu país en els últims anys. Votar amb els peus en diuen a molts llocs d’aquesta emigració massiva. L’esquerra considera que reconèixer Guaidó com a cap d’estat provisional, amb la condició que convoqui immediatament unes eleccions, equival a donar suport a un cop d’estat, tot i que la constitució veneçolana contempla aquesta possibilitat. Per l’esquerra, el fet que Maduro hagués tancat el parlament veneçolà és una anècdota sense importància. L’esquerra tendeix a oblidar que Maduro va guanyar les últimes eleccions a causa de la no participació dels partits de l’oposició en aquells comicis. És la miopia política amb la qual l’esquerra fa la seva anàlisi política i treu les seves curioses conclusions.

La dreta espanyola, és a dir, el tripartit pro 155 més Vox i una part remarcable del PSOE (sí, sí, el PSOE dels barons, el PSOE d’Alfonso Guerra @mienmano, el PSOE de Josep Borrell, etc.), una dreta que està ben present en totes les institucions de l’estat, sovint també pateix episodis de miopia política. Per exemple, quan mira cap al nord-est peninsular. Així, en nom d’una manera ben estranya d’entendre els principis bàsics de la democràcia, es permet empresonar sense judici un govern legítim elegit democràticament a les urnes, la presidenta i altres membres de la mesa de Parlament, i líders de la societat civil catalana. I, mentrestant, als premis Goya de diumenge passat, els intel·lectuals espanyols com si sentissin ploure; Catalunya no sembla formar part del seu negoci. Marxem?

dilluns, 4 de febrer de 2019

Coses que em grinyolen

BBVA * L’anterior president, Francisco González, va actuar com si fos l’amo del banc sense ser-ho. El pocavergonya i presumpte delinqüent Villarejo va ser contractat pel banc (no entraré ara en els mètodes mafiosos d’aquest personatge) no pas per defensar els interessos del banc, cosa que encara es podria entendre, sinó per defensar els interessos particulars de González, és a dir, per defensar la seva poltrona presidencial que altres accionistes també volien ocupar. Per cert, amb el mateix dret que ell.

Josep Oliu * Comentant la sangria del preu de l’acció del Banc de Sabadell que presideix des de fa molts anys, es va permetre la llicència de fer una brometa pesada, si més no pels accionistes que li paguem un sou més que generós, dient que “cada dia que baja es una mejor inversión”. Com a accionista que sóc d’aquest banc, les paraules d’Oliu només les puc qualificar d’insult. Ignoro si l’home ja s’ha disculpat.

CC.OO. * El màxim dirigent d’aquest sindicat va explicar que no donarien suport a la vaga general convocada per un sindicat minoritari amb motiu del començament del judici contra els presos polítics catalans, amb l’argument que aquesta no era una demanda de tota la societat catalana sinó només d’una part. Amb aquest mateix argument, el sindicat no hauria de donar suport a cap vaga més que es convoqui a Catalunya, ja que cap vaga té el suport de tota la societat.

Màrius Carol * L’1 de febrer el director de La Vanguardia, adreçant-se als seus lectors, va escriure: “Si teniu temps, agafeu el diari i feu una llista dels personatges que us semblen mediocres: quedareu sorpresos”. Doncs sí, em va sorprendre molt el sorprenent exercici d’humilitat de qui admet públicament que podria formar part de la llista de mediocres.

divendres, 1 de febrer de 2019

Tots som constitucionalistes

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de gener de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.897 de La Veu de l'Anoia)

Amb l’única excepció de l’anarquisme, un model de societat utòpic que no s’ha demostrat mai enlloc que sigui viable, resulta evident que el funcionament dels estats s’ha regular d’alguna manera, ni que només sigui mínimament. Així, tots els estats tenen una llei bàsica anomenada constitució. No cal dir que Espanya també en té una, i se suposa que els espanyols s’hi senten raonablement confortables. Aquest no és el cas, però, d’una majoria de catalans els quals aspiren a tenir-ne una de pròpia.

El món unionista divideix la societat catalana entre independentistes (47,5% segons els últims resultats electorals) i constitucionalistes (que alguns, fen trampeta, xifren en el 52,5% de l’electorat català, però en realitat només és el 43,5%, sempre segons els últims resultats electorals). Al món unionista sembla que li faci vergonya utilitzar els conceptes unionisme i unionista, definicions molt entenedores i utilitzades a tot arreu on s’han produït processos polítics d’independència similars al que ara es viu a Catalunya. El fet és que el mot constitucionalista resulta, en aquest cas, equívoc. Sense anar més lluny, jo mateix em declaro, alhora, independentista i constitucionalista.

La divisió política de la societat catalana s’hauria de fer entre independentistes i unionistes, perquè de constitucionalistes ho som tots. Els unionistes que es defineixen com a constitucionalistes potser ho fan perquè ells ja en tenen una de constitució, la del seu país, Espanya. Els independentistes catalans encara no en tenim cap, i no la tindrem fins que s’hagi assolit la independència. Però tan bon punt Catalunya sigui independent també tindrem una constitució, no imposada des de fora sinó elaborada pel nostre Parlament, tal com la tenen tots els països del món. Però, repeteixo, constitucionalistes ho som tots, només que uns ja tenen una constitució al seu gust i uns altres la tindrem aviat.

Per cert, per no tenir, ara mateix els catalans ni tan sols tenim un estatut d’autonomia com cal. L’actual estatut que ens ha deixat la metròpoli després d’escapçar-lo per tot arreu, tant per la via política —recordem el ribot d’Alfonso Guerra— com per la via judicial mitjançant la sentència del TC, els catalans no l’hem votat mai. I la llei, la llei espanyola, contempla que els estatuts d’autonomia només podran entrar en vigor un cop aprovats pels ciutadans a les urnes. No és el cas de Catalunya. Aquí patim una perversa peculiaritat afegida que no es dóna enlloc més de l’estat. Catalonia is different.