Gairebé ningú recorda que les recents eleccions autonòmiques a Andalusia les va guanyar la socialista Susana Díaz. Així, el PSOE va treure més vots i més diputats que cap altre partit. Però per governar es va formar una coalició de perdedors (PP, Cs i Vox), allò que alguns en diuen el trifachito, i tal dia farà un any. Així de crua és la política, però situacions com aquesta es donen tot sovint. Un polític ha de saber pactar; si es mostra incapaç de fer-ho, més li val que es dediqui a una altra cosa. De què li va servir a Díaz guanyar les eleccions andaluses si després no va poder articular una majoria parlamentària que li permetés seguir governant? De res.
Dissabte es va fer públic que Inés Arrimadas deixa la política catalana com a cap de l’oposició del Parlament de Catalunya per incorporar-se a la política espanyola. Res a dir, cadascú tria el lloc on vol viure i el país per al qual vol treballar. Arrimadas, després de treballar uns anys per Espanya des de Catalunya, ha escollit seguir fent la mateixa tasca però des de Madrid. Només desitjo, per sobre de tot, que no torni a Catalunya. Arrimadas ha fet molt mal al país, i com més lluny es trobi, millor per a tothom. La missió d’un polític és trobar solucions als problemes, però Ciudadanos s’entesta a fer exactament el contrari. Així, en temes tan sensibles com la llengua pròpia de Catalunya —l’obsessió malaltissa de Ciudadanos— Arrimadas ha intentat transformar irresponsablement les solucions acordades fa anys per totes les forces polítiques catalanes en un nou problema.
El departament de màrqueting del seu partit ens pretén vendre el canvi d’aires de la ciudadana Arrimadas com un ascens, com un gran èxit polític, quan no és res més que la constatació d’un fracàs. Potser cal repetir una obvietat, i és que l’objectiu d’una persona que es dedica a la política no és només guanyar les eleccions sinó governar. De què serveix guanyar les eleccions si, per incapacitat de pactar amb altres forces polítiques, després no pots governar? Tot i haver guanyat les seves respectives eleccions, Arrimadas a Catalunya i Díaz a Andalusia, ni una ni l’altra poden governar. Són unes polítiques fracassades. Això no exclou, però, que algun dia puguin revifar.
Dissabte es va fer públic que Inés Arrimadas deixa la política catalana com a cap de l’oposició del Parlament de Catalunya per incorporar-se a la política espanyola. Res a dir, cadascú tria el lloc on vol viure i el país per al qual vol treballar. Arrimadas, després de treballar uns anys per Espanya des de Catalunya, ha escollit seguir fent la mateixa tasca però des de Madrid. Només desitjo, per sobre de tot, que no torni a Catalunya. Arrimadas ha fet molt mal al país, i com més lluny es trobi, millor per a tothom. La missió d’un polític és trobar solucions als problemes, però Ciudadanos s’entesta a fer exactament el contrari. Així, en temes tan sensibles com la llengua pròpia de Catalunya —l’obsessió malaltissa de Ciudadanos— Arrimadas ha intentat transformar irresponsablement les solucions acordades fa anys per totes les forces polítiques catalanes en un nou problema.
El departament de màrqueting del seu partit ens pretén vendre el canvi d’aires de la ciudadana Arrimadas com un ascens, com un gran èxit polític, quan no és res més que la constatació d’un fracàs. Potser cal repetir una obvietat, i és que l’objectiu d’una persona que es dedica a la política no és només guanyar les eleccions sinó governar. De què serveix guanyar les eleccions si, per incapacitat de pactar amb altres forces polítiques, després no pots governar? Tot i haver guanyat les seves respectives eleccions, Arrimadas a Catalunya i Díaz a Andalusia, ni una ni l’altra poden governar. Són unes polítiques fracassades. Això no exclou, però, que algun dia puguin revifar.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada