Mai diguis mai

Siguin de dretes o d’esquerres, tot sovint els dirigents polítics cauen en la temptació fàcil d’utilitzar paraules excessivament contundents les quals, si no volen fer el ridícul, se les haurien d’estalviar. Mai és un dels mots que un dirigent polític no hauria d’utilitzar mai, valgui la redundància. En el món de la política res és per sempre i, per tant, per més interès i bona voluntat que hi posis, el mai no existeix.

Referint-se al procés d’independència de Catalunya, el dia 8 de febrer, just una setmana abans de dissoldre les cambres legislatives espanyoles i anunciar eleccions anticipades, Pedro Sánchez, amb un posat volgudament seriós davant de la seva audiència —em sembla recordar que es tractava d’un míting polític del seu partit—, va dir sense parpellejar i fent cara de com si s’ho cregués: “No acceptarem mai el dret d’autodeterminació”.

En política el terme mai no acostuma a tenir més vigència més enllà de les 24/48 hores següents després de pronunciar-lo. I qui diu 24/48 hores diu 6 mesos. O un any. El fet és que situacions polítiques que semblaven inversemblants, un temps després van esdevenir realitats. El dret d’autodeterminació de Catalunya potser no l’acceptaran mai de bon grat, però els dirigents polítics espanyols són perfectament conscients que, per més que s’hi esforcin, arribarà un moment que no el podran evitar.