.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

dimarts, 15 de gener de 2019

La novaiorquesa Ocasio-Cortez


La congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez (@AOC a twitter), de 29 anys, encara no fa un any servia copes en un bar de Manhattan, i des de fa unes setmanes és membre de la Cambra de Representants, The House tal com es coneix popularment. El seu podria ser un bon exemple que als Estats Units l’ascensor social funciona, i que la meritocràcia és un actiu social que es valora molt més que aquí. Que una persona jove, nascuda al Bronx i de família porto-riquenya, amb tota la dificultat afegida que això comporta en aquella societat, arribi on ha arribat abans de complir la trentena diu molt a favor seu. A partir d’ara caldrà seguir de prop les seves actuacions com a legisladora i, en aquest sentit, les seves primeres declaracions públiques no et deixen indiferent. Ocasio-Cortez no serà una congressista més. Segur que en sentirem a parlar.

dilluns, 14 de gener de 2019

Subvencions municipals. El rerefons

Les entitats barcelonines es troben en plena època de presentació de la documentació requerida per demandar a l’ajuntament les subvencions corresponents als projectes de l’exercici 2019. A Sarrià el termini per presentar la paperassa s’acaba el 24 de gener, i llavors començarà la tasca fiscalitzadora dels funcionaris/tècnics municipals, els quals hauran de revisar els projectes i la documentació annexa dels expedients rebuts abans de decidir si els demandants poden accedir o no a les subvencions. En aquest context, ara podríem parlar sobre la conveniència o no de mantenir una societat civil subvencionada per l’ajuntament però, per no allargar-me, això ho deixaré per un altre article.

A Sarrià se’ns va convocar dijous passat a una sessió informativa sobre la mecànica de les subvencions. A l’entrada del Saló de Plens ens entregaven dos exemplars de la “guia d’ús no sexista del llenguatge”, un en català i l’altre en espanyol, amb un contingut que semblava més dirigit als escolars del barri que als ciutadans que érem allà. Els dirigents de l’ajuntament s’han proposat encarrilar la ciutadania i les entitats cap a una utilització que ells anomenen no sexista del llenguatge, segons el seu peculiar criteri lingüístic, un criteri que no coincideix amb el dels especialistes en la matèria. L’ajuntament ens tracta com si els contribuents, majors d’edat, fóssim incapaços d’aplicar el sentit comú.

L’esquerra extrema dels comuns que amb més pena que glòria governa la ciutat pretén controlar-ho tot, incloent-hi com s’han d’expressar els seus habitants. L’objectiu és fiscalitzar la ciutadania fins a extrems insospitats, i suggerir —perquè imposar-ho, sortosament, encara no poden fer— com s’ha de pensar, com s’ha de parlar, com s’ha d’escriure i com s’han de sol·licitar les subvencions per tal que els tècnics se les mirin amb simpatia. Hi ha qui considera, però, acceptable aquesta excessiva tutoria lingüística municipal. Altres, contraris a aquesta mena de controls ideològics que en el fons només pretenen coartar la llibertat individual de les persones, en fugen com fugirien de la pesta bubònica. Això sí, uns i altres hauran de redactar els projectes que aspiren a ser subvencionats seguint fil per randa les peculiars directrius lingüístiques de l’ajuntament.

divendres, 11 de gener de 2019

Entre la dreta extrema i l’extrema dreta

El repte actual de les dretes espanyoles té un abast estatal. La coalició política de facto que s’està dissenyant a Espanya per aplicar-la després de les pròximes eleccions municipals i autonòmiques (26 de maig), i generals espanyoles (quan l’excel·lentissim senyor Pedro Sánchez ho decideixi), estarà integrada, exclusivament, per la dreta extrema i l’extrema dreta. A partir d’aquesta classificació, que cadascú situï els partits Cs, PP i Vox al lloc que consideri més adient.

Tot i que de moment aquesta coalició només s’implantarà a Andalusia, una región que els servirà per fer una mena d’assaig general, la voluntat és implantar aquest model allà on sigui possible, allà on els tres partits sumin els escons suficients que ho permetin. En aquest sentit, cal no perdre de vista un detall força significatiu: la negociació del nou govern d’Andalusia no s’ha fet a Andalusia sinó a Madrid, amb la participació dels màxims dirigents estatals dels tres partits, uns sortint obscenament i sense vergonya a la foto, i uns altres que, tot i que s’han negat a aparèixer a la foto de la vergonya, en són igualment responsables.

Aquest és, doncs, l’esfereïdor panorama polític que se’ns presenta si la dreta extrema, l’extrema dreta i els seus escolanets sumen les majories que ho permetin. Sobre el paper tindríem mala peça al taler, tot i que a la ciutat de Barcelona i a Catalunya, sortosament, tot sembla indicar que les dretes espanyolistes difícilment sumaran. Valls, si s’acaba presentant, difícilment superarà els cinc escons, i a un tal Bou que el PP s’ha tret de la màniga no el votaran ni els seus. I si m’equivoco, cosa que tampoc s’ha d’excloure, m’ho hauré de menjar amb patates.

dimecres, 9 de gener de 2019

Interferències militars inadmissibles

Diumenge passat, el dia de Reis, durant la celebració a Barcelona de la Pasqua Militar espanyola, el tinent general inspector general de l’exèrcit Fernando Aznar va mencionar en públic el seu desig que els Mossos d’Esquadra actuïn “en perfecta sintonia amb les forces de seguretat de l’Estat, vetllant per la defensa de la llei, la seguretat i l’ordre públic a Catalunya”. Per cert, si Espanya és, d’acord amb la Constitución, un estat aconfessional, s’ha de seguir celebrant oficialment la Pasqua, més de quatre dècades després de la mort del dictador?

El cap dels Mossos d’Esquadra, Miquel Esquius, era allà i no va dir res. Significatiu. No recordo que, des de la recuperació formal de la democràcia, un capitán general de Catalunya hagi gosat interferir d’aquesta manera en la vida civil, i cal recordar que el cos dels Mossos d’Esquadra és una institució civil que depèn exclusivament del Govern de la Generalitat. Les atribucions de l’inspector general de l’exèrcit no l’habiliten per expressar en un discurs oficial la seva opinió particular sobre l’organització dels Mossos.

Durant el franquisme i en els primers anys de la democràcia, i fins i tot mentre es redactava la Constitución Española vigent, l’exèrcit era un dels tres poders fàctics de l’Estat, i la seva influència arribava a tot arreu. Els altres dos poders fàctics eren l’Església Catòlica i la banca. Però més tard, ja quan governava Felipe González, semblava que els poders fàctics de l’Espanya franquista havien quedat formalment desactivats. L’experiència passada i recent, però, ens diu que, a la pràctica, no és així. Tres exemples molt recents ho corroboren: 1/ la banca va fer modificar una sentència del Tribunal Supremo sobre la llei hipotecària; 2/ l’església està posant un munt d’impediments per treure el cadàver de Franco del Valle de los Caidos; i 3/ diumenge passat un capitán general va pretendre intervenir en la tasca civil de la policia catalana.

dilluns, 7 de gener de 2019

Els votants de Vox

Com dèiem l’altre dia, els votants espanyols d’extrema dreta ja no s’hauran d’amagar darrere de les sigles d’altres partits, com ha passat fins ara. Ara ja poden votar Vox, un partit genuí d’extrema dreta que pretén monopolitzar la representació política de tota l’extrema dreta espanyola. Els seus dirigents, encapçalats per Santiago Abascal, no se n’amaguen pas. Vox no és res més que la còpia en versió local de partits d’ideologia similar que existeixen en altres països europeus com, per exemple, el Front Nacional francès liderat per Marine Le Pen, la Lliga Nord italiana encapçalada per Matteo Salvini, o Fidesz, el partit del primer ministre hongarès Viktor Orbán.

Jo no culparia Vox de la seva irrupció a Espanya, com si, d’alguna manera, volguéssim blanquejar els seus votants. De moment només a Andalusia però, molt previsiblement, més aviat que tard, passarà el mateix a la resta d’Espanya. Vox ha vingut a ocupar un espai polític que a tot arreu té una clara demanda electoral. S’han d’acceptar les coses tal com són, encara que no ens agradin. A Espanya hi ha persones racistes, xenòfobes, masclistes i antifeministes, franquistes, supremacistes i, en definitiva, antidemocràtiques, i ara ja tenen un partit que defensa obertament aquestes posicions. La responsabilitat de l’aparició de l’extrema dreta a les institucions espanyoles és exclusivament dels seus votants. Vox només és l’instrument polític que s’està aprofitant d’aquest nínxol de l'electorat.

divendres, 4 de gener de 2019

Una visita prescindible

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 de Decembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.893 de La Veu de l'Anoia)

Em proposo fer un balanç racional sobre la visita que Sánchez i els seus ministres van fer a Barcelona la setmana passada per celebrar-hi una reunió del consell de ministres. Òbviament aquest és un assumpte que té moltes lectures i, totes elles són opinables. Sigui com sigui, convindrem que les opinions no són mai objectives, per més que ens hi esforcem i ens ho sembli. Detallaré a continuació els diferents aspectes que han marcat la visita.

La decisió de venir a Barcelona. M’abstindré de fer un judici fàcil de males intencions. Estic disposat a acceptar que Sánchez tenia la voluntat de fer un gest amable cap a Catalunya. Ara bé, que a Catalunya, en general, no s’ha entès així, difícilment ho pot negar ningú. Les sensibilitats polítiques dels catalans són les que són, i els independentistes s’ho han agafat com una provocació. El 21 de desembre era el primer aniversari d’unes eleccions convocades per Rajoy amb calçador. No tenia facultats legals per fer-ho, i van ser forçades mitjançant una aplicació incorrecta de l’article 155, i guanyades, un cop més, per la suma de les opcions independentistes (47,5 per cent contra el 43,5 per cent).

Les decisions que ens toquen més de prop. A banda de l’augment del salari mínim així com del sou dels funcionaris públics, els temes estrictament catalans eren tres: el canvi de nom de l’aeroport de Barcelona, una declaració sense cap efecte legal sobre l’afusellament del president Companys, i l’anunci d’unes inversions públiques. Repassem-ho punt per punt.

L’aeroport. La gestió aeroportuària espanyola és de les més centralitzades d’Europa. Això fa que en inversions, vols, passatgers i capacitat de generar negoci no creixi al ritme que ens agradaria. Doncs bé, la notícia és que, sense cap demanda social que ho justifiqués, es va decidir batejar l’aeroport amb el nom d’un polític que té molts episodis foscos en la seva biografia, com els decrets de col·lectivització de les empreses catalanes (1936), responsabilitat directa de Tarradellas. Si una cosa no genera el senyor marqués de Tarradellas a Catalunya és, precisament, consens.

Sobre Companys, el que s’ha de fer és anul·lar el consell de guerra, i va passant el temps i van passant els governs, i no es fa. Sobra xerrameca buida i manquen accions efectives. I, finalment, sobre les inversions, passarà el que passa sempre: anunciar-les surt de franc, però això no vol dir que acabin sent una realitat. A Catalunya d’això en sabem molt. Resumint, la visita de Sánchez era perfectament prescindible.

dimecres, 2 de gener de 2019

L’extrema dreta ja hi era

A Espanya l’extrema dreta no acaba d’arribar, ja hi era. De fet, hi ha sigut sempre. Per més que alguns dirigents polítics, d’aquí i d’allà, ens ho vagin repetint dia sí i dia també, l’extrema dreta no ha arribat amb Vox, de manera sobtada, per la porta andalusa. L’extrema dreta estava mig amagada a cal PP, i en part hi continua estant; Casado i el seu equip directiu en són uns bons exemples. I també hi ha extrema dreta a Ciudadanos. I al PSOE. Tots tenim al cap els noms d’alguns barons i dirigents socialistes, passats i actuals, que quan intervenen a 13TV, Intereconomia, la Cope, i els diferents digitals i altres mitjans informatius d’extrema dreta sembla que estiguin suplicant una menjadora a Vox, el partit que a partir d'ara ha esdevingut el refugi de moda de l’extrema dreta i pretén ser-ne el monopoli. Resumint, al tripartit pro 155 d'infausta memòria (PSOE, PP i Cs) ara s’hi ha afegit Vox. Però els vots d’extrema dreta són més o menys els mateixos, només que ara se’ls hauran de repartir entre més partits que abans.