.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 25 de març de 2019

El pensament únic

Escric sovint sobre la plaga social del pensament únic, i avui hi torno. Hi ha persones, sortosament són una minoria de la societat, que estan convençudes de tenir la veritat revelada per vés a saber qui. Van pel món desautoritzant gratuïtament i sense cap mena d’argumentació a aquells que no comparteixen el seu pensament. Practiquen la filosofia del pensament únic, el seu, i els costa d’admetre que no tothom el comparteixi. Són persones que, sovint sense ser-ne conscients, tenen una relació complicada amb els principis bàsics de la democràcia, i no respecten a qui no pensa com ells. No volen admetre que les idees que discrepen de les seves poden ser igualment respectables, i no senten gens de vergonya quan diuen parlar en nom d’uns suposats interessos únics. Parlen en nom d’un poble al qual, òbviament, no representen, i gosen fer afirmacions agosarades de l’estil el poble pensa això o el poble reclama tal cosa i tal altra. Són, per exemple, els que sempre s’omplen la boca parlant dels interessos dels catalans, o dels espanyols, com si tots els catalans, o tots els espanyols, tinguessin els mateixos interessos. És, en definitiva, la (in)cultura del pensament únic tan habitual en la gent que no està preparada per respectar a qui els porti la contrària. La seva perillositat social, però, queda reduïda a l’àmbit de les seves relacions privades i, per tant, mentre no accedeixin a llocs de comandament no constitueixen un perill públic per a la societat. Però no deixen de ser un perill potencial, i és per això que se’ls ha de vigilar de prop.

divendres, 22 de març de 2019

L’hora de les purgues

Amb la convocatòria d’eleccions arriba també l’hora de les purgues polítiques. Així, els dirigents dels partits aprofiten la convocatòria electoral per passar comptes amb aquells diputats que durant la legislatura que s’acaba han gosat discrepar del politburó, o que no han aplaudit al líder amb la suficient intensitat quan tocava fer-ho, o que no han obeït totes les directrius emanades de la cúpula del partit.

Aquests dies els partits s’estan carregant un munt de diputats que fins fa quatre dies pintaven molt però que a partir d’ara passaran a l’ostracisme polític. Venjança? Segur que també n’hi ha una bona dosi. El fet és que molts diputats que fins ara negociaven i aprovaven lleis deixaran de fer-ho, i políticament passaran a ser gairebé invisibles.

Alguns diputats deixaran la política, ja que tenen sortides professionals alternatives, però altres es veuen incapaços de prescindir de la menjadora pública perquè no han fet mai res més que dedicar-se a la política, i no estan gens preparats per sortir al mercat de treball a competir amb la resta de ciutadans en igualtat de condicions.

En alguns casos els partits encabiran els diputats purgats a les llistes europees, que és una manera elegant de perdre’ls de vista sense acomiadar-los. A altres els enviaran al Senado a canvi d’un sou que tampoc està gens malament. De fet, si més enllà de beneir l’aplicació del 155 a Catalunya se’m pregunta quina ha estat la tasca del Senado, no sabria pas què dir.

Els lectors habituals saben que la meva proposta per a aquesta institució inservible anomenada Senado és tancar-la. Però tots sabem que no ho faran, ja que la necessiten per anar-hi aparcant el personal polític díscol i/o amortitzat. Resumint, una nova fornada de polítics està sent purgada, però la majoria seguirà cobrant un bon sou a càrrec del contribuent, en molts casos per no fer res.

dimecres, 20 de març de 2019

Imparcialitat vs. complicitat

En iniciar-se el judici semblava que al jutge Marchena li convenia més donar una aparença d’imparcialitat. El jutge no ignora que des de més amunt dels Pirineus l’observen amb una lupa de molts augments, i sap que més aviat que tard els seus col·legues europeus passaran comptes amb ell i amb l’estat que Marchena representa. Els primers dies semblava que el president del tribunal volia donar una imatge d’imparcialitat, ni que només fos aparent. Però des de fa un parell de setmanes el nostre personatge ja no dissimula, i cada dia podem constatar com fa els ulls grossos a situacions clares d’indefensió dels acusats. A mesura que avança el judici l’aparença inicial d’imparcialitat s’està transformant en una aparença de total complicitat entre les tres acusacions i els set membres del tribunal. Sembla com si el jutge Marchena, la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’acusació de Vox juguessin en el mateix equip. De fet, hi juguen, no ens enganyem, ja que per a aquesta gent la unitat d’Espanya està per sobre de les lleis i dels principis bàsics de la democràcia. Per cert, què hi fa un partit polític fent campanya electoral gratis des del Tribunal Supremo?

dilluns, 18 de març de 2019

Quan el futur és el passat

Recordem el pes gairebé residual que té el Partido Popular a Catalunya, unes dades que de vegades tendim a oblidar. Així, el PP té només un alcalde (d’un poblet molt petit) entre els 948 alcaldes que tenim a Catalunya, i és l’últim partit del Parlament, amb només quatre escons de 135. Aquest és el pes polític real del PP a Catalunya, i té una certa lògica que els seus dirigents pretenguin millorar la seva ràtio de penetració política.

Així, el partit ha decidit canviar un cop més de candidat, i rejovenir l’oferta electoral. Però tot i la joventut biològica de la candidata a encapçalar la llista de Barcelona per a les pròximes eleccions espanyoles, el Partido Popular s’equivoca si pretén que Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, sigui la imatge de renovació i futur que busca el PP.

Álvarez de Toledo, en realitat, representa el passat més caspós del partit, és a dir, el passat del segon mandat d’Aznar com a presidente del gobierno (2000-2004), aquell mandat de la majoria absoluta de trista memòria, quan Aznar es va treure totes les caretes que s’havia posat en el seu primer mandat. La nova candidata és, també, el passat més caspós de la FAES, una fundació de la qual ella n’és una de les directives de més pes.

El PP no ha entès mai la realitat de Catalunya, i gairebé sempre ha remat a contracorrent. Un petit detall: la nova candidata per Barcelona presumeix amb fatxenderia de no parlar català. No calen més comentaris. Álvarez de Toledo fracassarà estrepitosament, com han fracassat tots els seus antecessors.

divendres, 15 de març de 2019

Xinesos vs. nord-americans

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de març de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.903 de La Veu de l'Anoia)

Per temes professionals he hagut de tractar amb persones molt diferents, de cultures molt diferents de la meva i de països molt diferents del nostre. Sovint són elles les que viatgen a Barcelona i de vegades sóc jo qui es desplaça als seus països. Dintre de les meves possibilitats sempre intento adaptar-me i busco que el meu interlocutor s’hi trobi bé. Intento, en definitiva, que la nostra trobada li deixi un record agradable, especialment quan és la primera vegada que coincidim. No costa res tenir un detallet original amb el visitant que es desplaça a Barcelona des d’un altre país, o amb la persona que has de visitar a casa seva. De cara a futures relacions sempre és bo haver deixat un bon record de la trobada anterior. Aquesta és, si més no, la meva experiència d’anys d’anar pel món. Posaré dos exemples que en el tracte personal es troben als antípodes un de l’altre: els xinesos i els nord-americans.

Tot i no formar part dels meus països ideals per anar-hi a viure, amb el sistema socioeconòmic dels Estats Units —en economia, capitalista; en política, democràcia— m’hi sento molt més còmode que amb el de la Xina —en economia, capitalista; en política, dictadura de partit únic—. Però al marge de les meves preferències, he hagut d’anar més vegades a la Xina (15) que als Estats Units (4 o 5), sempre per temes professionals. Normalment faig viatges curts, excepte el meu primer viatge als Estats Units, ja que en aquella ocasió vaig haver de moure’m per diverses ciutats de diferents estats de l’Amèrica profunda. Ho menciono perquè no té res a veure tractar amb un novaiorquès viatjat i cosmopolita que fer-ho amb un client d’una ciutat de Missouri o de Colorado que potser no ha sortit mai del seu país, com passa amb molts nord-americans que, per no tenir, no han tingut mai un passaport. Però tant l’un com l’altre tenen alguna cosa en comú, i és que, en general, són persones resolutives, que no dubten gaire.

Si hagués d’escollir amb qui em sento més còmode discutint de negocis, un xinés o un nord-americà, no tinc cap dubte que triaria sempre l’americà. Els americans van més al gra, són més ràpids en la presa de decisions i no acostumen a utilitzar tota una sèrie de tàctiques dilatòries orientals que els xinesos, lògicament, dominen a la perfecció, però que a mi més d’una vegada m’han tret de polleguera. Així, quan tractes amb un xinés i sembla que ja tens l’operació perfectament lligada, no en pots estar mai segur fins que el sac on has posat el blat estigui ben lligat, i cobrat.

dimecres, 13 de març de 2019

Prohibir els llaços grocs és la solució?


Ara Ñ pretén prohibir els llaços grocs.
Fins aquí hem arribat, i encara no som al final.
El sentit del ridícul d’Ñ no sembla tenir límits.
Doncs si no són grocs, seran yellow. Però seran.

dilluns, 11 de març de 2019

Mentides i veritats


S’atribueix falsament a Maquiavel la coneguda afirmació que diu que el fi justifica els mitjans. El fet és que a la vida de vegades se’ns presenten situacions complexes en les quals un pot arribar erròniament a la conclusió que mentir li resulta més fàcil que dir la veritat. Una mentida pietosa, es diu sovint per sortir del pas i justificar la mentida. La mentida sempre és injustificable. A més a més, no tothom és conscient que per mentir s’ha de tenir molt bona memòria, i a les persones que opten sovint per la mentida més aviat que tard se les acaba enxampant. És quan un mentider no recorda que en un moment determinat va fer un relat fals, i posteriorment, havent-ho oblidat, diu exactament el contrari del que va dir la primera vegada, i queda en evidència davant de tothom com a mentider. Per part dels testimonis del judici del procés que s’està celebrant a Madrid s’ha mentit molt, i més d’un testimoni —que per llei té l’obligació de dir la veritat— quedarà públicament en evidència abans de la sentència. Al final d’aquest procés hi hauran unes sentències, unes sentències condemnatòries que encara no estan escrites però sí més o menys dissenyades, i uns mentiders que hauran col·laborat a justificar-les. Però llavors tothom sabrà qui són els mentiders.

divendres, 8 de març de 2019

Un país de vagues

No m’he dedicat mai a fer un inventari de les vagues i aturades de tota mena que en el termini d’un any es convoquen a la ciutat de Barcelona. Però tinc la sensació que són moltes, i quan se’n fan tantes es corre el risc de menysvalorar la importància d’aquesta eina de protesta i reivindicació. Una cosa és celebrar el dia Internacional de la Dona —avui— amb actes, conferències, exposicions, debats, manifestacions, etc., i una cosa ben diferent és convocar una vaga aprofitant que avui és el Dia Internacional de la Dona. Tenint en compte que quan es participa en una vaga la normativa laboral diu que al vaguista se li ha de descomptar el salari, només les societats riques i avançades es poden permetre el luxe de convocar vagues amb qualsevol motiu, i fer un seguiment efectiu d’aquestes. En utilitzar l’expressió qualsevol motiu no pretenc menystenir res ni ningú ni treure cap legitimitat a una vaga, tampoc a la que s’ha convocat avui. Ara bé, cal deixar constància que de motius legítims per protestar mitjançant la convocatòria d’una aturada laboral n’hi poden haver tants com sensibilitats tenen les persones que les puguin convocar. De motius per protestar n’hi ha tants que podríem declarar-nos en vaga cada dia i encara ens faltarien dies. I dit això, enlloc està escrit que el millor instrument per celebrar el Dia Internacional de la Dona sigui, precisament, declarar-se en vaga.

dimecres, 6 de març de 2019

De professió, supervivent professional de la política

Així podríem definir els polítics amortitzats quan pleguen de la política sense marxar-ne. I és que formalment pleguen, però no acaben de marxar mai. Alguns no tenen alternativa professional fora de la política perquè des de molt jovenets s’han dedicat en exclusiva a aquest negoci. Altres es deuen considerar incapaços d’entrar a la selva del mercat per competir laboralment, en igualtat de condicions, amb els seus conciutadans. Parlo del negoci de la política perquè per a ells ho és. A Catalunya tenim el cas paradigmàtic de Josep Antoni Duran, un personatge ben peculiar i perfectament conegut com a supervivent professional de la política. Aquella foto de Duran esmorzant al Palace de Madrid a compte del contribuent resumeix molt bé la seva llarga trajectòria. El de Duran, però, és només un exemple més. Podríem parlar de Rafael Ribó i tants altres expsuqueros que van passar de la revolució a formar part de la casta amb corbata de seda, socialistes com Celestino Corbacho i José Montilla, Celia Villalobos i els germans Fernández Díaz del PP, etc. Tots els partits sense excepció, a Catalunya i a Espanya, tenen els seus supervivents professionals de la política. Són personatges que quan oficialment deixen la política no es posen a treballar en la seva professió —de fet molts no la tenen, no han treballat mai en l’economia productiva— sinó que busquen aixopluc en els entorns dels pressupostos públics. No s’enfonsen mai, sempre suren al voltant del món de la política. A banda del conegut cementiri d’elefants que és el Senado, una institució que no té cap utilitat pràctica pels contribuents però que paga bons sous als estomacs agraïts, la mà llarga dels pressupostos públics ofereix moltes alternatives per als polítics que formalment han deixat de ser-ho: consells d’administració d’empreses públiques, entitats, fòrums, observatoris i tota mena de xiringuitos que, siguin públics o semiprivats, viuen bàsicament dels pressupostos públics.

dilluns, 4 de març de 2019

Un signe de distinció

Cada dia costa més trobar algú que no porti un mòbil a la butxaca, o en tingui un sobre la taula. El mòbil s’ha convertit en una eina de comunicació imprescindible o, si més no, així ens ho han fet creure. Jo també n’utilitzo un, però no sempre el porto a sobre i, quan el porto, no sempre el tinc connectat; depèn d’on sóc i amb qui estic. Si estic parlant cara a cara amb una persona, trobo de mal gust deixar penjat el teu interlocutor per atendre una trucada de mòbil, com volent dir que aquella conversa presencial que estàs mantenint t’interessa menys que la trucada que t’entra pel mòbil.

Recordo aquella època del MoviLine —llavors vivíem molt més tranquils—, un sistema que va aparèixer a principis dels anys noranta del segle passat, i que només funcionava dintre del territori espanyol; quan t’allunyaves una mica de la frontera deixava de funcionar. Practico la filosofia de l’usuari que té el mòbil per si en un moment donat el pot necessitar, més que per si algú m’ha de localitzar. Què passa si algú em truca i no em troba? No passa res, més aviat que tard veuré que m’ha trucat i, si m’interessa parlar-hi, ja li tornaré la trucada. Encara que ens pugui semblar el contrari, gairebé res és tan urgent que requereixi immediatesa en la resposta.

És per totes aquestes coses que avui en dia considero un signe de distinció i originalitat no tenir mòbil. Conec gent que no té mòbil ni en vol tenir. Són persones que estan disposades a renunciar als avantatges de portar-ne un a sobre. I són persones que aparentment viuen molt més tranquil·les que la mitjana estressada de la població que necessita estar connectada tothora, i pateixen d’allò més quan constaten que es troben en un lloc sense cobertura.

divendres, 1 de març de 2019

Forasters

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de febrer de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.901 de La Veu de l'Anoia)

Tinc parents nascuts a Barcelona que viuen des de fa dècades a comarques gironines, i encara ara són titllats de forasters pels vilatans de tota la vida. Els meus parents estan perfectament integrats al lloc que un dia van escollir per anar a viure, i resulta fàcil d’entendre que no els agradi gaire que després de tants anys les forces vives del poble encara els tractin de forasters. Quants anys han de transcórrer per passar de ser foraster a un veí més del poble? Deu anys? Vint? Una generació? Encara més? La resposta a aquesta pregunta depèn de diversos factors antropològics que ara no detallaré. Però, dit això, foraster és un insult?

Dissabte passat una delegació de polítics i simpatitzants de Ciudadanos va anar de visita a Amer (Girona). Durant els vint minuts escassos que va durar la seva estada al poble, els veïns van organitzar un boicot simpàtic i, no cal dir-ho, pacífic, en forma de persianes abaixades i comerços tancats. Volien deixar constància pública que els visitants no eren benvinguts al poble. De motius en sobren. Alguns veïns van definir aquells visitants com a forasters, i els polítics ciudadanos es van sentir greument insultats, segurament perquè desconeixen l’abast exacte del terme foraster. I tot i que té la seva importància, deixaré de banda que l’objectiu de la visita de la delegació ciudadana a Amer no era cap altra que la provocació, com moltes de les visites que fan els dirigents d’aquest partit per la Catalunya que no els vota, que és la gran majoria del territori català.

Quan vaig a Amer —hi he anat unes quantes vegades— tinc molt clar que allà sóc un foraster, i aquesta qualificació és del tot independent de les meves preferències polítiques. Per tant, no cal dir que quan sóc a Amer i em defineixen com a foraster no tinc cap motiu per sentir-me insultat. I és que foraster només és una descripció molt definitòria d’una persona forana que visita un indret que no és el seu. Així, aplicant el mateix criteri lingüístic, quan un amerenc o una novaiorquesa vénen de visita a Sarrià, també els considero uns forasters. Però si centrem aquest comentari en aquell poble de la comarca de la Selva, potser cal fer una mica de memòria. A les últimes eleccions municipals d’Amer (maig del 2015), dels 1.211 veïns d’aquell poble que es van acostar a les urnes, els únics simpatitzants de Ciudadanos que a Amer no serien forasters serien els votants d’aquest partit. Quants votants va tenir Ciudadanos a Amer? Zero, cap ni un. Doncs ja està tot dit, deixem-ho aquí.

dimecres, 27 de febrer de 2019

Reunionitis

Podríem definir la reunionitis com la fal·lera malaltissa que té molta gent per promoure, convocar i organitzar reunions amb qualsevol excusa o pretext. I tot i que de cara a la galeria som molts els que critiquem l’excés de reunions, en el fons a molta gent li agrada organitzar-ne i/o ser-hi convocada. La reunionitis és una de les malalties de moda de la nostra societat, i no només afecta l’àmbit de l’empresa privada i les institucions públiques, sinó que també està molt estesa entre la majoria de les entitats sense ànim de lucre. M’atreviria a dir, però, que en l’administració pública la reunionitis té una incidència molt superior al de l’àmbit privat.

Allà on es troben més de dues persones i sorgeix o es detecta un conflicte, o una situació que a algú li sembla que és o pot arribar a ser conflictiva, s’acaba amb la convocatòria formal d’una reunió per tractar el tema i, és de suposar, per intentar resoldre’l. Però no sempre s’assoleix el resultat que es busca. Aquesta plaga tòxica de la nostra societat té un alt risc d’esdevenir cancerígena per a la productivitat, i no només considerat el terme productivitat en la seva accepció econòmica.

Però per tal d’esvair qualsevol dubte al respecte, no estic criticant les reunions en general sinó la seva proliferació al meu entendre exagerada i el plantejament massa sovint poc professional de qui les convoca i les dirigeix. I és que després d’una reunió mal plantejada i/o mal dirigida el resultat pot ser exactament el contrari d’allò que es buscava. Dit d’una altra manera, un problema que abans de la reunió semblava petit i fàcil de resoldre, després d’una reunió mal plantejada es pot haver convertit en un problema més greu i més difícil de solucionar. Si hi hagués més racionalitat en la gestió de les reunions tothom en sortiria beneficiat. Ens hi posem?

dilluns, 25 de febrer de 2019

La constatació d’un fracàs

Gairebé ningú recorda que les recents eleccions autonòmiques a Andalusia les va guanyar la socialista Susana Díaz. Així, el PSOE va treure més vots i més diputats que cap altre partit. Però per governar es va formar una coalició de perdedors (PP, Cs i Vox), allò que alguns en diuen el trifachito, i tal dia farà un any. Així de crua és la política, però situacions com aquesta es donen tot sovint. Un polític ha de saber pactar; si es mostra incapaç de fer-ho, més li val que es dediqui a una altra cosa. De què li va servir a Díaz guanyar les eleccions andaluses si després no va poder articular una majoria parlamentària que li permetés seguir governant? De res.

Dissabte es va fer públic que Inés Arrimadas deixa la política catalana com a cap de l’oposició del Parlament de Catalunya per incorporar-se a la política espanyola. Res a dir, cadascú tria el lloc on vol viure i el país per al qual vol treballar. Arrimadas, després de treballar uns anys per Espanya des de Catalunya, ha escollit seguir fent la mateixa tasca però des de Madrid. Només desitjo, per sobre de tot, que no torni a Catalunya. Arrimadas ha fet molt mal al país, i com més lluny es trobi, millor per a tothom. La missió d’un polític és trobar solucions als problemes, però Ciudadanos s’entesta a fer exactament el contrari. Així, en temes tan sensibles com la llengua pròpia de Catalunya —l’obsessió malaltissa de Ciudadanos— Arrimadas ha intentat transformar irresponsablement les solucions acordades fa anys per totes les forces polítiques catalanes en un nou problema.

El departament de màrqueting del seu partit ens pretén vendre el canvi d’aires de la ciudadana Arrimadas com un ascens, com un gran èxit polític, quan no és res més que la constatació d’un fracàs. Potser cal repetir una obvietat, i és que l’objectiu d’una persona que es dedica a la política no és només guanyar les eleccions sinó governar. De què serveix guanyar les eleccions si, per incapacitat de pactar amb altres forces polítiques, després no pots governar? Tot i haver guanyat les seves respectives eleccions, Arrimadas a Catalunya i Díaz a Andalusia, ni una ni l’altra poden governar. Són unes polítiques fracassades. Això no exclou, però, que algun dia puguin revifar.

divendres, 22 de febrer de 2019

La vaga d’ahir en tres piulades

1/ Avui hi ha gent que fa vaga, i hi ha gent que no en fa. No tothom opina igual i, per tant, tractar d'imposar el pensament únic és un error. La vaga és un dret, mai una obligació. Ergo, els piquets coactius que obliguen a afegir-se a la vaga són rebutjables i antidemocràtics. (21/2)

2/ Una vaga mal convocada és una vaga fracassada. Hi ha dos mons, el que viu del pressupost públic i no s’hi juga el lloc de treball (en bona mesura avui fa vaga) i els que s’han de guanyar les garrofes sense el paraigües públic (gairebé ningú fa vaga). Al meu barri, tot obert. (21/2)

3/ A la "vaga general" d'ahir (a "aturada de país", que cadascú ho diu a la seva manera) va quedar clar que una cosa és fer vaga (no anar a treballar), i una altra és tallar carreteres i vies de tren. A les empreses productives no es va fer vaga. A l'administració pública, potser sí. (22/2)

Enllaç twitter aquí.

dimecres, 20 de febrer de 2019

Banderes


Dissabte a la tarda vaig baixar tot passejant des de Sarrià fins a la Granvia de Barcelona, pensant tota l’estona que aquella manifestació independentista seria un fiasco. Amb això no estic insinuant, ni de bon tros, que no estigués totalment justificat sortir al carrer en protesta pel segrest, que ja fa més d’un any que dura, dels presos polítics catalans. Però com que la promoció prèvia de la manifestació va ser més aviat escassa, si més no aquesta és la meva percepció, pensava que poca gent se n’assabentaria. Però em vaig equivocar, la Granvia, des de la plaça d’Espanya fins a la plaça Universitat, estava plena de gent, no només els carrils centrals sinó també els laterals i les quatre voreres. Èxit total, i ara no entraré en la guerra de xifres perquè aquests debats puerils cada dia em fan més mandra.

Ja he explicat amb anterioritat que no sóc gens partidari de les banderes, ni dels himnes, ni de les samarretes al·legòriques i els uniformes en general i, en aquest sentit, predico amb l’exemple. No m’he posat mai un llaç groc ni una samarreta amb missatge, tot i que respecto que la gent es manifesti com vulgui, i tampoc excloc la possibilitat que algun dia sigui jo qui canviï d’opinió i m’uniformitzi. Mentrestant, però, em limito a observar. I una de les coses que dissabte em van cridar fortament l’atenció va ser una persona jove la qual, molt seriosa, portava una bandera espanyola que era l’excepció entre els milers d’estelades de tots formats que onejaven per la Granvia. Fins i tot un periodista ben conegut, en Partal de Vilaweb, li va dedicar un article, L’home de la bandera espanyola. Dit tot això, convé recordar que en democràcia es compten vots, no manifestants, i només qui sap que té les de perdre encara impedeix que els catalans votin amb tots els ets i uts sobre quin futur volen tenir.

dilluns, 18 de febrer de 2019

Mai diguis mai

Siguin de dretes o d’esquerres, tot sovint els dirigents polítics cauen en la temptació fàcil d’utilitzar paraules excessivament contundents les quals, si no volen fer el ridícul, se les haurien d’estalviar. Mai és un dels mots que un dirigent polític no hauria d’utilitzar mai, valgui la redundància. En el món de la política res és per sempre i, per tant, per més interès i bona voluntat que hi posis, el mai no existeix.

Referint-se al procés d’independència de Catalunya, el dia 8 de febrer, just una setmana abans de dissoldre les cambres legislatives espanyoles i anunciar eleccions anticipades, Pedro Sánchez, amb un posat volgudament seriós davant de la seva audiència —em sembla recordar que es tractava d’un míting polític del seu partit—, va dir sense parpellejar i fent cara de com si s’ho cregués: “No acceptarem mai el dret d’autodeterminació”.

En política el terme mai no acostuma a tenir més vigència més enllà de les 24/48 hores següents després de pronunciar-lo. I qui diu 24/48 hores diu 6 mesos. O un any. El fet és que situacions polítiques que semblaven inversemblants, un temps després van esdevenir realitats. El dret d’autodeterminació de Catalunya potser no l’acceptaran mai de bon grat, però els dirigents polítics espanyols són perfectament conscients que, per més que s’hi esforcin, arribarà un moment que no el podran evitar.

divendres, 15 de febrer de 2019

Aznar està tornant amb força

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de febrer de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.899 de La Veu de l'Anoia)

El PP ultradretà post Rajoy, un partit liderat, si més no sobre el paper, per Pablo Casado, però controlat a distància per la ideologia ultradretana de Vox, té en José María Aznar el seu líder a l’ombra, però cada dia menys a l’ombra i més visible a tot arreu. Els seus ja no se n’amaguen. Aznar és ara mateix la màxima referència política del tripartit d’extrema dreta PP-Cs-Vox, si bé no tots tres partits ho admeten encara obertament. Però tot arribarà. Més tard o més aviat la dreta tornarà a governar Espanya, i la persona que de facto liderarà el retorn no serà Casado sinó Aznar. El veritable tarannà polític d’Aznar no és el que va exhibir del 1996 al 2000 quan governava de forma amable amb l’ajut dels convergents, sinó l’Aznar dur del següent mandat (2000-2004), quan va governar amb majoria absoluta i ja no tenia cap necessitat de dissimular per no importunar els seus antics socis catalans. Llavors ja no els necessitava.

Però si Aznar acabés traduint en fets les seves desmesurades propostes polítiques inconstitucionals contra Catalunya exposades fa poc als integrants del Foro Puente Aéreo —suposant que algun dia tingui el poder de fer-ho—, l’expresident del govern espanyol hauria d’acabar sent condemnat per la justícia. Són unes amenaces clares que no només van dirigides contra els independentistes catalans sinó contra TOTS els catalans. Així, potser no s’hauria d’esperar que prosperessin les denúncies sobre la seva responsabilitat compartida en els milers de morts causats per la guerra d’Iraq que ell va copatrocinar, sinó que acabaria sent condemnat per un assumpte que encara que els unionistes defineixen com a domèstic tothom sap que de domèstic no en té res.

Sobre si el contenciós català és un assumpte intern d’Espanya com defensa Aznar i el deep state anticatalà, o té un abast clarament internacional com a parer de molta gent sens dubte té, la pista definitiva ens l’ha tornat a donar l’actual govern espanyol amb les seves estranyes decisions. En aquest sentit, el cap del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha encarregat la desqualificació política de l’independentisme català al ministeri d’exteriors, amb tots els instruments dels quals disposa: una àmplia xarxa diplomàtica d’abast mundial combinada amb uns recursos econòmics pràcticament il·limitats. Però convindrem que si el contenciós català fos un assumpte intern d’Espanya com ens diuen cada dia des del món unionista, el ministeri menys indicat per defensar aquesta tesi seria, per raons òbvies, el d’exteriors.

dimarts, 12 de febrer de 2019

Comença la farsa

A les 10 del matí d’avui està previst que comenci a Madrid una farsa en forma de judici que passarà a la història negra d’aquest país i s’estudiarà a les facultats de dret i de ciències polítiques de les universitats. Uns catalans independentistes (polítics uns, líders d’organitzacions de la societat civil els altres) fa més d’un any que estan empresonats. Un any s’escriu de pressa, però tenint en compte que són persones innocents, un any de presó equival a 8.760 hores segrestats injustament o, si us agrada més, més de mig milió de minuts. Tic-tac tic-tac tic-tac, i així fins a trenta-un milions i mig de segons.

Un dels principis de la democràcia és la presumpció d’innocència, però en el peculiar règim polític espanyol s’està aplicant la presumpció de culpabilitat. Als efectes pràctics, els presos polítics catalans són tractats com a culpables, i amb aquesta lògica perversa ja estan complint la pena de presó que sens dubte els espera. Tot i que la sentència condemnatòria encara no està formalment redactada, sí que està perfectament dissenyada. Ras i curt, pels estaments oficials espanyols els presos polítics catalans ja són culpables abans de ser jutjats.

En aquesta farsa en forma de judici que comença avui a Madrid els presos polítics catalans es juguen molts anys de presó, com a mínim els que passaran engarjolats fins que el seu cas sigui vist i jutjat pels tribunals europeus. El deep state espanyol això no ho desconeix pas, però per a la majoria dels polítics espanyols, la judicatura, els militars, els directius de les grans empreses, la banca, la majoria dels mitjans de comunicació, etc., la unitat d’Espanya ha d’estar sempre per sobre de tot. I de tot vol dir de tot, també dels principis democràtics bàsics.

dilluns, 11 de febrer de 2019

Castrillón, Claver, Cuesta i 44.997 més

Ahir es va celebrar una gran manifestació a Madrid en contra del diàleg. Segons la Delegación del Gobierno van ser quaranta-cinc mil manifestants, i d’aquí ve el títol d’aquest article. Castrillón, Claver i Cuesta són els tres periodistes escollits pels convocants de la manifestació (PP, Cs i Vox), per llegir el comunicat oficial. Els líders d’aquests partits (Casado, Rivera i Abascal) també van fer declaracions patriòtiques grandiloqüents, però cadascú va parlar pel seu compte i no des de l’escenari que hi havia al final de la manifestació. Juntos pero no revueltos, tot i que els tres personatges no van resistir-se a aparèixer a la mateixa foto de l’acte. També van dir-hi la seva els dirigents d’altres grupuscles d’extrema dreta que es van afegir a la manifestació, com Hogar Social, España 2.000, Falange de las JONS, etc.

Quaranta-cinc mil persones manifestant-se en contra del diàleg són moltes persones, i això ens dóna una idea que al marge del conflicte Catalunya-Espanya aquí hi ha un altre problema tant o encara més greu. Així, tanta gent sortint al carrer per criminalitzar el diàleg ens hauria de fer pensar que a Espanya hi ha una mancança democràtica. Ara bé, tenint en compte que a banda dels madrilenys cridats a manifestar-se es van organitzar autocars per anar a Madrid des de tots els racons d’Espanya, amb el viatge de franc i, en alguns casos, l’entrepà i l’ampolla d’aigua també, quaranta-cinc mil manifestants potser ja no sembla que siguin tants.

Suposem, però, que la xifra de manifestants hagués estat manipulada a la baixa, cosa que tampoc s’ha d’excloure. Considerem, doncs, que en comptes de quaranta-cinc mil, els manifestants d’ahir haguessin estat el doble, noranta mil. Ara bé, tenint en compte que els organitzadors s’esperaven superar de llarg el milió de manifestants —el dia abans, en alguns mitjans de comunicació es parlava que s’esperaven dos milions de manifestants—, podem concloure sense el risc d’equivocar-nos que la manifestació d’ahir a Madrid va ser un fracàs sense pal·liatius. A Espanya hi ha molta gent sensata.

divendres, 8 de febrer de 2019

I els liberals?

L’escriptor, filòsof, sociòleg i professor universitari espanyol Ignacio Sánchez-Cuenca escrivia no fa gaire (29/12/2018) a La Vanguardia: “Resulta estrany que a Espanya no hi hagi un veritable partit liberal, és a dir, una força política que defensi l’economia de mercat, la globalització, la meritocràcia, els drets i llibertats individuals, partidari d’un govern limitat, i compromès fins al final amb la democràcia participativa”.

Amb tota franquesa, la mancança d’una formació política d’aquestes característiques també em resulta força estranya i, òbviament, encara hi afegiria que, a Catalunya, un partit d’aquestes característiques tampoc existeix. Així, els liberals sense adjectius estem orfes d’un partit genuïnament liberal. Segurament no és per casualitat que la majoria dels liberals que conec, gens desconnectats de la política, militen activament en la no militància política.

dimecres, 6 de febrer de 2019

Miopia política

Miopia és quan veus bé de prop però no de lluny. Molta gent la pateix, però amb unes ulleres adequades desapareixen els efectes negatius associats a aquesta alteració ocular, tan comuna a la nostra societat. Després hi ha el que podríem anomenar miopia política, però aquesta malaltia, que afecta tant l’esquerra com la dreta, no se soluciona, dissortadament, anant a ca l’òptic a buscar unes ulleres.

Amb l’argument democràtic que Maduro va guanyar les eleccions, l’esquerra dóna per inevitable —el mal menor en diuen— la sangria econòmica, social i humana de Veneçuela deguda al nefast govern que pateix aquella república des de fa anys. Sobre la degradació total del país, una dada ho diu tot: Veneçuela pateix una inflació anual superior al milió per cent. Però per l’esquerra això no sembla tenir importància, com tampoc la té que milions de veneçolans de totes les condicions socials hagin tocat el dos del seu país en els últims anys. Votar amb els peus en diuen a molts llocs d’aquesta emigració massiva. L’esquerra considera que reconèixer Guaidó com a cap d’estat provisional, amb la condició que convoqui immediatament unes eleccions, equival a donar suport a un cop d’estat, tot i que la constitució veneçolana contempla aquesta possibilitat. Per l’esquerra, el fet que Maduro hagués tancat el parlament veneçolà és una anècdota sense importància. L’esquerra tendeix a oblidar que Maduro va guanyar les últimes eleccions a causa de la no participació dels partits de l’oposició en aquells comicis. És la miopia política amb la qual l’esquerra fa la seva anàlisi política i treu les seves curioses conclusions.

La dreta espanyola, és a dir, el tripartit pro 155 més Vox i una part remarcable del PSOE (sí, sí, el PSOE dels barons, el PSOE d’Alfonso Guerra @mienmano, el PSOE de Josep Borrell, etc.), una dreta que està ben present en totes les institucions de l’estat, sovint també pateix episodis de miopia política. Per exemple, quan mira cap al nord-est peninsular. Així, en nom d’una manera ben estranya d’entendre els principis bàsics de la democràcia, es permet empresonar sense judici un govern legítim elegit democràticament a les urnes, la presidenta i altres membres de la mesa de Parlament, i líders de la societat civil catalana. I, mentrestant, als premis Goya de diumenge passat, els intel·lectuals espanyols com si sentissin ploure; Catalunya no sembla formar part del seu negoci. Marxem?

dilluns, 4 de febrer de 2019

Coses que em grinyolen

BBVA * L’anterior president, Francisco González, va actuar com si fos l’amo del banc sense ser-ho. El pocavergonya i presumpte delinqüent Villarejo va ser contractat pel banc (no entraré ara en els mètodes mafiosos d’aquest personatge) no pas per defensar els interessos del banc, cosa que encara es podria entendre, sinó per defensar els interessos particulars de González, és a dir, per defensar la seva poltrona presidencial que altres accionistes també volien ocupar. Per cert, amb el mateix dret que ell.

Josep Oliu * Comentant la sangria del preu de l’acció del Banc de Sabadell que presideix des de fa molts anys, es va permetre la llicència de fer una brometa pesada, si més no pels accionistes que li paguem un sou més que generós, dient que “cada dia que baja es una mejor inversión”. Com a accionista que sóc d’aquest banc, les paraules d’Oliu només les puc qualificar d’insult. Ignoro si l’home ja s’ha disculpat.

CC.OO. * El màxim dirigent d’aquest sindicat va explicar que no donarien suport a la vaga general convocada per un sindicat minoritari amb motiu del començament del judici contra els presos polítics catalans, amb l’argument que aquesta no era una demanda de tota la societat catalana sinó només d’una part. Amb aquest mateix argument, el sindicat no hauria de donar suport a cap vaga més que es convoqui a Catalunya, ja que cap vaga té el suport de tota la societat.

Màrius Carol * L’1 de febrer el director de La Vanguardia, adreçant-se als seus lectors, va escriure: “Si teniu temps, agafeu el diari i feu una llista dels personatges que us semblen mediocres: quedareu sorpresos”. Doncs sí, em va sorprendre molt el sorprenent exercici d’humilitat de qui admet públicament que podria formar part de la llista de mediocres.

divendres, 1 de febrer de 2019

Tots som constitucionalistes

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de gener de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.897 de La Veu de l'Anoia)

Amb l’única excepció de l’anarquisme, un model de societat utòpic que no s’ha demostrat mai enlloc que sigui viable, resulta evident que el funcionament dels estats s’ha regular d’alguna manera, ni que només sigui mínimament. Així, tots els estats tenen una llei bàsica anomenada constitució. No cal dir que Espanya també en té una, i se suposa que els espanyols s’hi senten raonablement confortables. Aquest no és el cas, però, d’una majoria de catalans els quals aspiren a tenir-ne una de pròpia.

El món unionista divideix la societat catalana entre independentistes (47,5% segons els últims resultats electorals) i constitucionalistes (que alguns, fen trampeta, xifren en el 52,5% de l’electorat català, però en realitat només és el 43,5%, sempre segons els últims resultats electorals). Al món unionista sembla que li faci vergonya utilitzar els conceptes unionisme i unionista, definicions molt entenedores i utilitzades a tot arreu on s’han produït processos polítics d’independència similars al que ara es viu a Catalunya. El fet és que el mot constitucionalista resulta, en aquest cas, equívoc. Sense anar més lluny, jo mateix em declaro, alhora, independentista i constitucionalista.

La divisió política de la societat catalana s’hauria de fer entre independentistes i unionistes, perquè de constitucionalistes ho som tots. Els unionistes que es defineixen com a constitucionalistes potser ho fan perquè ells ja en tenen una de constitució, la del seu país, Espanya. Els independentistes catalans encara no en tenim cap, i no la tindrem fins que s’hagi assolit la independència. Però tan bon punt Catalunya sigui independent també tindrem una constitució, no imposada des de fora sinó elaborada pel nostre Parlament, tal com la tenen tots els països del món. Però, repeteixo, constitucionalistes ho som tots, només que uns ja tenen una constitució al seu gust i uns altres la tindrem aviat.

Per cert, per no tenir, ara mateix els catalans ni tan sols tenim un estatut d’autonomia com cal. L’actual estatut que ens ha deixat la metròpoli després d’escapçar-lo per tot arreu, tant per la via política —recordem el ribot d’Alfonso Guerra— com per la via judicial mitjançant la sentència del TC, els catalans no l’hem votat mai. I la llei, la llei espanyola, contempla que els estatuts d’autonomia només podran entrar en vigor un cop aprovats pels ciutadans a les urnes. No és el cas de Catalunya. Aquí patim una perversa peculiaritat afegida que no es dóna enlloc més de l’estat. Catalonia is different.

dijous, 31 de gener de 2019

Pepu

El capitost d’un partit polític espanyol —tant se val de quin partit es tracta, ja que això és un detall secundari— ha designat un tal Pepu Hernández com a cap de llista per l’alcaldia de Madrid de cara a les eleccions municipals del mes de maig. Els mitjans informatius parlen amb moltes alabances de la persona ungida pel capo dei capi, el tal Pepu, dit sense connotacions mafioses. Confesso la meva més profunda ignorància però és la primera vegada que veig escrit el nom de Pepu, un nom que fins ahir no em sonava de res. I dic profunda ignorància, i segurament dic bé, perquè tots els mitjans informatius sense excepció parlen d’ell com d'una persona molt coneguda per tothom. Doncs bé, el fet és que per mi, fins ahir mateix, de personatge conegut el tal Pepu no ho era. Diuen que en Pepu és un entrenador de basquet que fa molt bé la seva feina, però com que és un esport que ni m’agrada ni segueixo tampoc ha d’estranyar la meva ignorància. Pel partit que ara l’ha fixat només es tracta que els seus provats èxits esportius s’encomanin a la seva gestió política a l’ajuntament de Madrid, sigui com a alcalde o com a regidor de l’oposició. Ho veurem aviat.

dimarts, 29 de gener de 2019

La Setmana Santa andalusa

Vox, el partit que mana sota mà a Andalusia i que representa la sectorial més dretana de la coalició PP+Cs, ha exigit a la consellera d’Igualtat, Polítiques Socials i Conciliació de la Junta d’Andalusia (Espanya), la ciudadana Rocío Ruiz, que plegui del càrrec que ocupa per un article publicat fa més de cinc anys sobre la Setmana Santa andalusa, un article que es veu que no acaba d’agradar als dirigents de l’extrema dreta.

Resulta que l’any 2013 la ciudadana Ruiz va escriure que les processons de Setmana Santa eren “desfilades de vanitat i ranci populisme cultural”, a més de considerar-les un “espectacle tenebrós que ha estat rescatat de la història medieval”. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, comparteixo fil per randa les valoracions de la consellera andalusa. Així, respectant les creences que cadascú pugui tenir, trobo que aquella definició va ser del tot encertada.

diumenge, 27 de gener de 2019

Catalan Voices

La setmana que avui acaba he estat la persona encarregada de gestionar el compte de twitter Catalan Voices, així:

Dilluns 21
* I’m Miquel Saumell from Sarrià (Barcelona). Thanks to the courtesy of CatalanVoices’ team this week I’ll be in charge of this peculiar twitter account. I’ll try to do my best but I regret that my english is not as good as I would like so I beg you pardon for eventual mistakes ;-)

* If you plan to be in Barcelona this week, please take well into account that these days we "enjoy" a new yellow taxis' strike, the second one in six months. Best alternatives are 1/ walking (if at all possible), 2/ TMB, 3/ Cabify & Uber.

Dimarts 22
* Franco died in 1975. Catalan is now official language of Catalonia along with Spanish. Can you imagine that four decades later a police officer does not allow entry to his police station to a lawyer if he does not speak Spanish? This happened once again last week in Girona.

* Some of the 28 member States of the EU (4,5 sq.km for a population of 300 milion) are now discussing their future, and British Brexit (no-one knows how it’ll end) is the best example. However, it's crystal clear that advantages of being in the interior are much more than drawbacks.

Dimecres 23
* There is a big discussion about the use of twitter, and president Trump's activity every morning is a good example of a very bad use. So it's indeed a big mistake to criminalize this interesting networking service as some people erroneously do. The culprit is Trump, not twitter.

* Catalonia has a lot of gastronomic events. Let me recommend you the “Garoinada” (garoines = urchins) in Palafrugell (Empordà). The campaign 2019 has already started, and you will be able to enjoy the urchins until end of march. Enjoy it! More details here.

Dijous 24
* Catalonia has good connections by car. Just over an hour from Barcelona you can practice skiing, you can be in Andorra, you can be in France, you can be in Spain ;-) Photo Zeger Depoorter: the moon and the lighthouse of the Medes Islands, photographed last monday from Pals.

* If I decide to live in Paris, London, Milano, Munich, etc. I know I’ll have to speak french, english, italian, german, etc. No discussion. Why the spanish public servants (judge, police, tax inspector, etc) who decide to leave in Catalonia consider unnecessary to learn catalan?

Divendres 25
* Polítics is complex. Decisions are based not on principles but on interests. 4 the left, Maduro (who destroyed Venezuela and closed the Parliament) is a democrat, and Guaidó, the president of the Parliament democratically elected, is a dictador. 4 the right, just the opposite.

* THE TRIAL against catalan independentists leaders (in jail for more than one year) will start now in Madrid. It’s the most important political/judicial operacion against catalan independence process since Franco’s dead. Here a video from Carles Lladó.

Dissabte 26
* Good morning. Today, towards Sant Antoni de Calonge (Empordanet), 115 km from Sarrià, to share a lunch chez our friends with eight doctors, friends for decades. That’s an excellent way to start the weekend!

* Nine catalans (of which not all have been born in Catalonia, coming from Madrid Menorca Murcia ...) have shared an excel·lent lunch, interesting conversations and big discussions in front of the sea. However, during six hours we did not talk of politics. Indeed very strange! ;-)

Diumenge 27
* Every morning I use to buy a newspaper. La Vanguardia is still a press reference in Catalonia, even if the sales are continuously going down. LV tries to avoid it. Today, for instance, together with LV they offer a porcelain bowl and a liter of broth for a ridiculous price.

Cada piulada anava acompanyada d’una foto, i s’ha generat també algun debat puntual. Ho trobareu tot clicant aqui.

divendres, 25 de gener de 2019

Disciplina de partit vs. llibertat de vot

Sobre la llibertat de vot i la disciplina de partit n’he parlat sovint en els meus articles; només cal escriure aquests conceptes al buscador del blog, a dalt a l’esquerra, i en trobareu uns quants. Reconec que sóc poc disciplinat, i no només això, sinó que de vegades n’he presumit i tot. Ningú no és perfecte.

Tot el que comporta el concepte disciplina de partit em produeix urticària mental. Alguns deuen pensar que això meu és un defecte, i altres potser ho consideren positiu. El fet és que jo no em veig militant enlloc, ni partit polític, ni sindicat (de classe o interclassista). Mai ho he fet. Pel que veig al meu voltant, en nom de la disciplina de partit et poden fer callar quan voldries parlar, i de vegades et fan dir coses que no voldries dir. O has d’estar al darrere d’un polític que deixa anar la seva prèdica des d’un faristol, i simular que estàs la mar de satisfet amb tot allò que diu, fent el sí bwana amb el cap.

El concepte llibertat de vot, molt relacionat amb la disciplina de partit, encara el trobo més estrany. Dóna a entendre que si tu milites en un partit i sobre algun tema concret demanes i/o et concedeixen la gràcia de la llibertat de vot, això significa que no sempre tens aquesta llibertat. Dit en altres paraules, t’apuntes a un partit renunciant d’entrada a exercir alguna parcel·la de la teva llibertat, i a sobre et fan pagar una quota. La veritat, tot plegat ho veig una mica masoquista, però potser és que sóc massa exigent.

dimecres, 23 de gener de 2019

L’esperit comercial dels xinesos

Per motius professionals he hagut d’anar unes quantes vegades a la Xina. Quinze, per ser més precís. Tot i que el viatge es fa llarg i cansat, val molt la pena veure com funciona aquella societat, tan diferent de la nostra en tots els sentits. La primera vegada que hi vaig anar, als anys vuitanta del segle passat, recordo que encara es veien moltes americanes amb el coll rodó estil Mao convivint amb les primeres americanes occidentals i les corresponents corbates. Una de les coses que em va sorprendre és que els homes que portaven americana del tipus occidental es deixaven l’etiqueta de la marca cosida a la màniga, vull suposar que per presumir, com una mena de demostració, molt estranya als meus ulls, d’estatus social. Però en això no m’hi ficaré, cada societat té els seus estàndards; aquí, per exemple, hi ha molta gent que considera la marca del cotxe que utilitza com una mostra d’estatus social. En fi, hi ha gent per tot.

Les etiquetes de les americanes portaven totes un nom italià tot i que, òbviament, d’italiana l’americana no en tenia res, però aquells que presumien d’etiqueta a la màniga els devia semblar que eren l’enveja del barri. Si una cosa fan bé els xinesos és cosir; els sastres et prenen mides el primer dia, l’endemà et fan la primera prova i dos dies més tard ja pots recollir el vestit a mida acabat, i a un preu molt raonable. De la mateixa manera que tampoc eren suïssos els llampants rellotges copywatch de marques de gran luxe que t’oferien a la rebotiga de molts comerços. El venedor t’assegurava que la maquinària del Rolex que et volia encolomar era Seiko, i que aquell tros de rellotge d’or que t’oferia per quatre rals funcionava a la perfecció. No ho vaig comprovar mai.

El tuit de l’amic Francesc Serés reproduït a dalt no sé si descriu una situació real o és novel·lada, però podria ser perfectament cert. Sempre he pensat que en habilitats comercials i ganes de treballar de valent els xinesos ens superen de bon tros, si més no els que he tractat al llarg dels anys. Ara no entraré, però, en valoracions ètiques sobre l’activitat comercial dels xinesos, tot i que aquí sí que hi hauria molt a dir. Però això ho deixarem per un altre dia.

dilluns, 21 de gener de 2019

Quan l’oferta és complir la llei

A canvi d’aprovar-li els pressupostos, Pedro Sánchez va venir a Catalunya a fer una oferta als catalans que a ell i al seu govern potser els sembla que és tan bona que els catalans difícilment la podrem rebutjar. L’oferta consisteix, simplement, a comprometre’s a complir una clàusula d’una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya, un compromís que fins ara Espanya no ha complert. Un estatut, per cert, que no està gens clar que estigui legalment vigent ja que no ha estat votat pels catalans en referèndum tal com preveu la normativa legal espanyola. Sigui com sigui, a partir de l’any 2006 l’estatut preveia que des de la metròpoli es farien determinades transferències a Catalunya, uns pagaments que, dissortadament pels catalans, no es van arribar a fer mai. No cal dir que l’oferta de Sánchez no contempla cap mesura de càstig per a ell i/o els seus ministres en el cas, més que previsible, que l’oferta segueixi sense fer-se efectiva, tal com ha passat fins ara. De la mateixa manera, l’ordenament jurídic espanyol no contempla cap mesura punitiva en el cas que no s’acabin executant les inversions que repetidament es prometen a Catalunya i figuren en els PGE. Aquesta és, dissortadament, l’experiència repetida que hem anat recollint en els nostres negocis amb Espanya. Què ens fa pensar que ara Espanya complirà aquestes promeses?

divendres, 18 de gener de 2019

Baròmetres i enquestes

(L’article original en versió paper es va publicar l'11 de gener de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.895 de La Veu de l'Anoia)

Cada mig any l’Ajuntament de Barcelona fa una enquesta entre els ciutadans barcelonins; en diuen baròmetre semestral. La setmana passada es va fer públic l’últim baròmetre, i ara em referiré a algunes dades que ha destacat la premsa. Augmenta la sensació d’inseguretat; sis de cada deu barcelonins consideren que la situació a la ciutat ha empitjorat l’últim any; quatre de cada deu barcelonins creuen que la gestió municipal és dolenta o molt dolenta. Podríem concloure que Barcelona està pitjor ara que quan Ada Colau es va fer càrrec de l’alcaldia, o així ho han interpretat els mitjans. La lògica ens portaria a deduir que la dirigent dels comuns i actual alcaldessa no repetirà mandat. Però en el món de la política les conclusions lògiques no sempre s’acaben imposant.

Sense pretendre discutir la fiabilitat de les dades ofertes per l’ajuntament, cal tenir present que, com és lògic, l’enquesta ha estat encarregada per l’equip de govern, i és de suposar que la “cuina” posterior habitual s’ha fet en clau diguem-ne amable pels interessos de l’equip d’Ada Colau. Sigui com sigui, la presentació pública del document per part del primer tinent d’alcaldia, Gerardo Pisarello, es va fer en clau triomfalista i sense autocrítica. Pisarello sembla estar ara més centrat en el seu futur com a diputat del Parlament Europeu que en la seva gestió a la ciutat de Barcelona. També s’ha de tenir en compte la proximitat d’unes eleccions municipals que es presenten molt més disputades que les anteriors. Però dit tot això, llegint les informacions de l’ajuntament sobre la presentació del baròmetre, el balanç de la gestió de l’alcaldessa Ada Colau seria positiu. I partint d’aquestes discrepàncies evidents, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Feta aquesta introducció voldria anar una mica més enllà i reflexionar sobre la conveniència d’elaborar aquests baròmetres institucionals pagats amb diners públics. Entenc perfectament que els partits necessitin conèixer l’opinió del ciutadà i que, amb aquest objectiu, encarreguin enquestes. Però que les paguin. El fet que els polítics s’aprofitin dels càrrecs institucionals que ocupen per fer pagar aquests estudis a les institucions que representen —és a dir, al contribuent— em sembla un abús que no s’hauria de permetre. Òbviament no incloc en aquests retrets les enquestes que fan periòdicament els instituts oficials d’opinió, el CEO a Catalunya i el CIS a Espanya, ja que es tracta d’un servei públic que al meu entendre està plenament justificat.

dimarts, 15 de gener de 2019

La novaiorquesa Ocasio-Cortez


La congressista demòcrata Alexandria Ocasio-Cortez (@AOC a twitter), de 29 anys, encara no fa un any servia copes en un bar de Manhattan, i des de fa unes setmanes és membre de la Cambra de Representants, The House tal com es coneix popularment. El seu podria ser un bon exemple que als Estats Units l’ascensor social funciona, i que la meritocràcia és un actiu social que es valora molt més que aquí. Que una persona jove, nascuda al Bronx i de família porto-riquenya, amb tota la dificultat afegida que això comporta en aquella societat, arribi on ha arribat abans de complir la trentena diu molt a favor seu. A partir d’ara caldrà seguir de prop les seves actuacions com a legisladora i, en aquest sentit, les seves primeres declaracions públiques no et deixen indiferent. Ocasio-Cortez no serà una congressista més. Segur que en sentirem a parlar.

Un bon resum de Gerard Guiu.

dilluns, 14 de gener de 2019

Subvencions municipals. El rerefons

Les entitats barcelonines es troben en plena època de presentació de la documentació requerida per demandar a l’ajuntament les subvencions corresponents als projectes de l’exercici 2019. A Sarrià el termini per presentar la paperassa s’acaba el 24 de gener, i llavors començarà la tasca fiscalitzadora dels funcionaris/tècnics municipals, els quals hauran de revisar els projectes i la documentació annexa dels expedients rebuts abans de decidir si els demandants poden accedir o no a les subvencions. En aquest context, ara podríem parlar sobre la conveniència o no de mantenir una societat civil subvencionada per l’ajuntament però, per no allargar-me, això ho deixaré per un altre article.

A Sarrià se’ns va convocar dijous passat a una sessió informativa sobre la mecànica de les subvencions. A l’entrada del Saló de Plens ens entregaven dos exemplars de la “guia d’ús no sexista del llenguatge”, un en català i l’altre en espanyol, amb un contingut que semblava més dirigit als escolars del barri que als ciutadans que érem allà. Els dirigents de l’ajuntament s’han proposat encarrilar la ciutadania i les entitats cap a una utilització que ells anomenen no sexista del llenguatge, segons el seu peculiar criteri lingüístic, un criteri que no coincideix amb el dels especialistes en la matèria. L’ajuntament ens tracta com si els contribuents, majors d’edat, fóssim incapaços d’aplicar el sentit comú.

L’esquerra extrema dels comuns que amb més pena que glòria governa la ciutat pretén controlar-ho tot, incloent-hi com s’han d’expressar els seus habitants. L’objectiu és fiscalitzar la ciutadania fins a extrems insospitats, i suggerir —perquè imposar-ho, sortosament, encara no poden fer— com s’ha de pensar, com s’ha de parlar, com s’ha d’escriure i com s’han de sol·licitar les subvencions per tal que els tècnics se les mirin amb simpatia. Hi ha qui considera, però, acceptable aquesta excessiva tutoria lingüística municipal. Altres, contraris a aquesta mena de controls ideològics que en el fons només pretenen coartar la llibertat individual de les persones, en fugen com fugirien de la pesta bubònica. Això sí, uns i altres hauran de redactar els projectes que aspiren a ser subvencionats seguint fil per randa les peculiars directrius lingüístiques de l’ajuntament.

divendres, 11 de gener de 2019

Entre la dreta extrema i l’extrema dreta

El repte actual de les dretes espanyoles té un abast estatal. La coalició política de facto que s’està dissenyant a Espanya per aplicar-la després de les pròximes eleccions municipals i autonòmiques (26 de maig), i generals espanyoles (quan l’excel·lentissim senyor Pedro Sánchez ho decideixi), estarà integrada, exclusivament, per la dreta extrema i l’extrema dreta. A partir d’aquesta classificació, que cadascú situï els partits Cs, PP i Vox al lloc que consideri més adient.

Tot i que de moment aquesta coalició només s’implantarà a Andalusia, una región que els servirà per fer una mena d’assaig general, la voluntat és implantar aquest model allà on sigui possible, allà on els tres partits sumin els escons suficients que ho permetin. En aquest sentit, cal no perdre de vista un detall força significatiu: la negociació del nou govern d’Andalusia no s’ha fet a Andalusia sinó a Madrid, amb la participació dels màxims dirigents estatals dels tres partits, uns sortint obscenament i sense vergonya a la foto, i uns altres que, tot i que s’han negat a aparèixer a la foto de la vergonya, en són igualment responsables.

Aquest és, doncs, l’esfereïdor panorama polític que se’ns presenta si la dreta extrema, l’extrema dreta i els seus escolanets sumen les majories que ho permetin. Sobre el paper tindríem mala peça al taler, tot i que a la ciutat de Barcelona i a Catalunya, sortosament, tot sembla indicar que les dretes espanyolistes difícilment sumaran. Valls, si s’acaba presentant, difícilment superarà els cinc escons, i a un tal Bou que el PP s’ha tret de la màniga no el votaran ni els seus. I si m’equivoco, cosa que tampoc s’ha d’excloure, m’ho hauré de menjar amb patates.

dimecres, 9 de gener de 2019

Interferències militars inadmissibles

Diumenge passat, el dia de Reis, durant la celebració a Barcelona de la Pasqua Militar espanyola, el tinent general inspector general de l’exèrcit Fernando Aznar va mencionar en públic el seu desig que els Mossos d’Esquadra actuïn “en perfecta sintonia amb les forces de seguretat de l’Estat, vetllant per la defensa de la llei, la seguretat i l’ordre públic a Catalunya”. Per cert, si Espanya és, d’acord amb la Constitución, un estat aconfessional, s’ha de seguir celebrant oficialment la Pasqua, més de quatre dècades després de la mort del dictador?

El cap dels Mossos d’Esquadra, Miquel Esquius, era allà i no va dir res. Significatiu. No recordo que, des de la recuperació formal de la democràcia, un capitán general de Catalunya hagi gosat interferir d’aquesta manera en la vida civil, i cal recordar que el cos dels Mossos d’Esquadra és una institució civil que depèn exclusivament del Govern de la Generalitat. Les atribucions de l’inspector general de l’exèrcit no l’habiliten per expressar en un discurs oficial la seva opinió particular sobre l’organització dels Mossos.

Durant el franquisme i en els primers anys de la democràcia, i fins i tot mentre es redactava la Constitución Española vigent, l’exèrcit era un dels tres poders fàctics de l’Estat, i la seva influència arribava a tot arreu. Els altres dos poders fàctics eren l’Església Catòlica i la banca. Però més tard, ja quan governava Felipe González, semblava que els poders fàctics de l’Espanya franquista havien quedat formalment desactivats. L’experiència passada i recent, però, ens diu que, a la pràctica, no és així. Tres exemples molt recents ho corroboren: 1/ la banca va fer modificar una sentència del Tribunal Supremo sobre la llei hipotecària; 2/ l’església està posant un munt d’impediments per treure el cadàver de Franco del Valle de los Caidos; i 3/ diumenge passat un capitán general va pretendre intervenir en la tasca civil de la policia catalana.

dilluns, 7 de gener de 2019

Els votants de Vox

Com dèiem l’altre dia, els votants espanyols d’extrema dreta ja no s’hauran d’amagar darrere de les sigles d’altres partits, com ha passat fins ara. Ara ja poden votar Vox, un partit genuí d’extrema dreta que pretén monopolitzar la representació política de tota l’extrema dreta espanyola. Els seus dirigents, encapçalats per Santiago Abascal, no se n’amaguen pas. Vox no és res més que la còpia en versió local de partits d’ideologia similar que existeixen en altres països europeus com, per exemple, el Front Nacional francès liderat per Marine Le Pen, la Lliga Nord italiana encapçalada per Matteo Salvini, o Fidesz, el partit del primer ministre hongarès Viktor Orbán.

Jo no culparia Vox de la seva irrupció a Espanya, com si, d’alguna manera, volguéssim blanquejar els seus votants. De moment només a Andalusia però, molt previsiblement, més aviat que tard, passarà el mateix a la resta d’Espanya. Vox ha vingut a ocupar un espai polític que a tot arreu té una clara demanda electoral. S’han d’acceptar les coses tal com són, encara que no ens agradin. A Espanya hi ha persones racistes, xenòfobes, masclistes i antifeministes, franquistes, supremacistes i, en definitiva, antidemocràtiques, i ara ja tenen un partit que defensa obertament aquestes posicions. La responsabilitat de l’aparició de l’extrema dreta a les institucions espanyoles és exclusivament dels seus votants. Vox només és l’instrument polític que s’està aprofitant d’aquest nínxol de l'electorat.

divendres, 4 de gener de 2019

Una visita prescindible

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 de Decembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.893 de La Veu de l'Anoia)

Em proposo fer un balanç racional sobre la visita que Sánchez i els seus ministres van fer a Barcelona la setmana passada per celebrar-hi una reunió del consell de ministres. Òbviament aquest és un assumpte que té moltes lectures i, totes elles són opinables. Sigui com sigui, convindrem que les opinions no són mai objectives, per més que ens hi esforcem i ens ho sembli. Detallaré a continuació els diferents aspectes que han marcat la visita.

La decisió de venir a Barcelona. M’abstindré de fer un judici fàcil de males intencions. Estic disposat a acceptar que Sánchez tenia la voluntat de fer un gest amable cap a Catalunya. Ara bé, que a Catalunya, en general, no s’ha entès així, difícilment ho pot negar ningú. Les sensibilitats polítiques dels catalans són les que són, i els independentistes s’ho han agafat com una provocació. El 21 de desembre era el primer aniversari d’unes eleccions convocades per Rajoy amb calçador. No tenia facultats legals per fer-ho, i van ser forçades mitjançant una aplicació incorrecta de l’article 155, i guanyades, un cop més, per la suma de les opcions independentistes (47,5 per cent contra el 43,5 per cent).

Les decisions que ens toquen més de prop. A banda de l’augment del salari mínim així com del sou dels funcionaris públics, els temes estrictament catalans eren tres: el canvi de nom de l’aeroport de Barcelona, una declaració sense cap efecte legal sobre l’afusellament del president Companys, i l’anunci d’unes inversions públiques. Repassem-ho punt per punt.

L’aeroport. La gestió aeroportuària espanyola és de les més centralitzades d’Europa. Això fa que en inversions, vols, passatgers i capacitat de generar negoci no creixi al ritme que ens agradaria. Doncs bé, la notícia és que, sense cap demanda social que ho justifiqués, es va decidir batejar l’aeroport amb el nom d’un polític que té molts episodis foscos en la seva biografia, com els decrets de col·lectivització de les empreses catalanes (1936), responsabilitat directa de Tarradellas. Si una cosa no genera el senyor marqués de Tarradellas a Catalunya és, precisament, consens.

Sobre Companys, el que s’ha de fer és anul·lar el consell de guerra, i va passant el temps i van passant els governs, i no es fa. Sobra xerrameca buida i manquen accions efectives. I, finalment, sobre les inversions, passarà el que passa sempre: anunciar-les surt de franc, però això no vol dir que acabin sent una realitat. A Catalunya d’això en sabem molt. Resumint, la visita de Sánchez era perfectament prescindible.

dimecres, 2 de gener de 2019

L’extrema dreta ja hi era

A Espanya l’extrema dreta no acaba d’arribar, ja hi era. De fet, hi ha sigut sempre. Per més que alguns dirigents polítics, d’aquí i d’allà, ens ho vagin repetint dia sí i dia també, l’extrema dreta no ha arribat amb Vox, de manera sobtada, per la porta andalusa. L’extrema dreta estava mig amagada a cal PP, i en part hi continua estant; Casado i el seu equip directiu en són uns bons exemples. I també hi ha extrema dreta a Ciudadanos. I al PSOE. Tots tenim al cap els noms d’alguns barons i dirigents socialistes, passats i actuals, que quan intervenen a 13TV, Intereconomia, la Cope, i els diferents digitals i altres mitjans informatius d’extrema dreta sembla que estiguin suplicant una menjadora a Vox, el partit que a partir d'ara ha esdevingut el refugi de moda de l’extrema dreta i pretén ser-ne el monopoli. Resumint, al tripartit pro 155 d'infausta memòria (PSOE, PP i Cs) ara s’hi ha afegit Vox. Però els vots d’extrema dreta són més o menys els mateixos, només que ara se’ls hauran de repartir entre més partits que abans.