.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dimecres, 18 de setembre de 2019

Una colla d’irresponsables

Els espanyols hauran de tornar a votar la composició del seu parlament, i serà la quarta vegada en menys de quatre anys que són cridats a les urnes. De culpable només n’hi ha un, Pedro Sánchez, però per fer el retrato complet s’ha de dir que els líders polítics espanyols són una colla d’irresponsables. No se’n salva cap. Ara tots es tiren els plats pel cap per espolsar-se la responsabilitat de sobre i mirar de traslladar-la al veí, però tant Sánchez com Casado, Rivera i Iglesias han demostrat una manca d’idees molt preocupant. I no menciono els partits menors perquè en aquest negoci no hi pinten res, o hi pinten molt poc. Al novembre tornarem a ser on som ara, amb poques variacions en el nombre d’escons però, bàsicament, amb el mateix problema que hi ha ara. Espanya ha passat de ser un país bipartidista a multi partidista, i per això es necessiten líders molt ben preparats per negociar coalicions de govern. Els líders actuals han demostrat amb escreix que no són capaços de tirar endavant aquesta tasca. La solució dràstica, i potser única, exigiria enviar-los cap a casa i buscar nous líders preparats per fer la política que toca en els temps polítics actuals, però tot indica que aquesta és una tasca que no es tirarà endavant a curt termini. De moment, els espanyols tenen mala peça al taler i, per la part que ens toca, els catalans, també.

divendres, 13 de setembre de 2019

Noves eleccions a Espanya?

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de setembre de 2019 a la pàg. 3 del núm. 1.929 de La Veu de l'Anoia)

Encara no sabem si hi haurà una repetició de les eleccions espanyoles o, finalment, el guanyador de les últimes, Pedro Sánchez, arribarà a un acord de govern amb Unidas Podemos o amb un altre partit. Això ens evitaria haver de tornar a votar la composició del parlament espanyol, i com que serien les quartes eleccions en quatre anys, semblaria sensat intentar evitar-les. Ara bé, havent constatat repetidament que l’objectiu d’un polític inconsistent com Sánchez no va massa més enllà dels seus interessos personals i, molt en segon terme, els del seu partit, tot és possible.

Si s’ha de tornar a votar, només una cosa sembla clara, i és que votarà menys gent que l’última vegada. Quan se n’abusa el poble se’n cansa, i de vegades el poble no rumia gaire i respon amb el menfotisme. Segurament no hauria de ser així, però humanament és comprensible. La gran pregunta que aquests dies es fa la classe política és a qui afectaria més un augment de l’abstenció, qui en sortiria perjudicat i qui en sortiria beneficiat. Hi ha qui diu que el partit més perjudicat seria Ciudadanos, però també podria ser que no fos així.

No sóc gens defensor de les enquestes com a via per justificar una convocatòria d’eleccions segons quines siguin les expectatives electorals de qui té la potestat de convocar-les. Per més legal que sigui, que ho és, això és una perversió del sistema democràtic. L’únic responsable de la paralització política actual és Sánchez. I és trampós per part seva que pretengui traslladar aquesta responsabilitat a Iglesias, un dels seus possibles socis de govern.

També podria passar que després d’una possible repetició electoral el panorama polític espanyol no canviés gaire, i que ens tornéssim a trobar més o menys on som ara, amb el PSOE com a primera força política. Potser amb alguns escons més però sense majoria. Sigui com sigui, si en algun moment Sánchez es plantegés actuar en clau de país, estaria bé que fes un esforç i intentés formar govern ara, i no allargués més una situació provisional gens positiva que no ens porta enlloc.

Passi el que passi, però, a Catalunya les coses no canviarien gaire, dissortadament. Mani qui mani a Madrid, aquí seguirem tenint un govern central contrari als interessos de la majoria dels catalans. En el contenciós català tots els polítics espanyols van d’acord, així que com més aviat es pugui sortir d’aquest atzucac millor per a tothom, sense perdre de vista que mentre no canviïn les coses els nostres recursos ens els segueixen retenint a Madrid.

dilluns, 9 de setembre de 2019

De cara a la Diada

Aquesta setmana, el dissabte dia 13, farà deu anys de la consulta sobre la independència de Catalunya organitzada a Arenys de Munt. Hi ha qui diu que allò va ser el principi de tot el que ha anat passant després. Jo hi era, i en la meva crònica de l'acte vaig escriure que res seria igual a partir del 13 de setembre del 2009. I convindreu amb mi que res ha sigut igual. Després s’han fet més manifestacions, i no només per la Diada, i més votacions directes i indirectes sobre la independència, formals i informals, i el nombre d’independentistes no ha fet més que augmentar. Des de fa anys que des del món unionista sento dir que tot això és un suflé que s’acabarà desinflant, però el cert és que el moviment independentista català s’ha anat enfortint i consolidant fins a situar-se en els nivells actuals. Digueu-n’hi com vulgueu, però suflé segur que no és la paraula més correcta per definir-ho.

Dimecres que ve és la Diada, i hi haurà la manifestació tradicional. Veurem si hi participarà més gent que en els últims anys, o potser n’hi anirà menys, però al meu entendre la dada de participació resulta bastant irrellevant. En democràcia només es compten els vots, no els manifestants. Aquest any encara no sé si hi aniré. El que segur que no faré —no ho he fet mai— és posar-me un casc groc com demanen alguns, o una samarreta verda com suggereixen uns altres. No sóc gens d’uniformes, tot i que respecto molt el gregarisme d’altres. Cadascú defensa els seus interessos de la manera que li sembla més efectiva. Sense anar més lluny, jo els defenso per escrit, publicant articles aquí i allà.

Un dia o altre es convocaran unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, i és llavors quan haurem de comptar els vots d’uns i altres. Ara mateix el món unionista català té el 43,5 per cent dels vots, i els independentistes el 47,5 per cent. Aquestes són les xifres oficials després de les últimes eleccions. En clau independentista es tracta que el 47,5 augmenti, i que els unionistes baixin. No cal dir que també seria bo que per fer les coses més fàcils els comuns es definissin sobre el tema, però amb dirigents ambigus com els que tenen, que un dia diuen blanc i l’altre diuen negre sense posar-se vermells ni despentinar-se, això no serà fàcil. Mentrestant, molta paciència, qui dimecres vulgui sortir al carrer que ho faci, i tot el respecte per qui opti per quedar-se a casa. Això sí, quan arribi el moment de tornar a votar espero que tothom ho faci ja que, repeteixo, en democràcia es compten vots, no manifestants.

dimarts, 3 de setembre de 2019

La rentrée

A mesura que han anat tornant els que han passat el mes d’agost lluny del seu lloc habitual de residència, alguns privilegiats marxaran al setembre, ni que només sigui uns quants dies. Quan durant el mes d’agost coincidien persones conegudes pels carrers de Sarrià, la pregunta clàssica que mútuament es feien era: “que no fas vacances?”. Per a molta gent, la majoria, fer vacances és sinònim de marxar. Hi ha qui s’espera onze mesos per intentar agafar un avió (o un tren, o un cotxe) i tocar el dos com més lluny millor, i hi ha qui s’espera onze mesos per no haver de trepitjar un aeroport. Sortosament no tothom coincideix a fer el mateix programa, i d’aquesta manera tot queda més repartit.

L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ja ha tornat, i diu que no ha passat les vacances en un lloc luxós com alguns periodistes malintencionats deien; jo me la crec, però afegeixo que Colau té tot el dret a passar les vacances allà on li vingui de gust. Vull dir que si hagués estat en un lloc luxós, no s’hauria de disculpar. Però també ha dit que ella no és la responsable del desgavell d’inseguretat que hi ha a la ciutat, i en això no coincidim. Ara, simplement, s’estan recollint els resultats d’una gestió nefasta de quatre anys. No hi ha pitjor remei per resoldre un problema que negar l’existència del problema, i Colau i el seu equip han estat quatre anys negant insistentment el problema que amb la seva inacció ells mateixos han generat.

divendres, 30 d’agost de 2019

Del raïm al cava

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 d'agost de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.927 de La Veu de l'Anoia)

Ha començat la verema. En alguns llocs el raïm es recull a mà i, en aquest cas, el preu obtingut és una mica més elevat. En altres indrets la recollida es fa a màquina; el preu és més baix però se’n fa més via. Intueixo que el salari de les persones que fan aquesta feina no deu ser com per tirar coets. Una bona part dels veremadors són estrangers de països més pobres que el nostre, i això ja ens dóna una pista. Els dos grans compradors del raïm destinat a l’elaboració de cava han comunicat el preu al qual pagaran als viticultors, una veritable misèria si el comparem amb els preus que es paga a França pel raïm. Aquí estem parlant d’uns trenta cèntims el quilo, cinc cèntims amunt, cinc cèntims avall, segons el sistema de recollida, el grau d’alcohol, etc. Fa un any aquest raïm es pagava a cinquanta cèntims. El preu previst per a aquest any caurà al nivell de fa dues dècades.

Un cop recollit el raïm, les grans empreses del cava català elaboren el seu producte, un cava que han de treure al mercat a un preu que sigui competitiu aquí i a l’estranger, ja que els productors de cava segueixen exportant una bona part de la seva producció. Però, pel que sembla, els números no surten o, si més no, no surten igual per a tothom. Els viticultors es queixen que perden diners i els veremadors cobren una misèria. A Europa, els dos grans del sector català del cava s’han fet amb un mercat de preu barat que no destaca, precisament, per la qualitat del producte. Si ho dubteu, només cal que doneu una ullada a qualsevol supermercat d’Alemanya, observeu quina és l’oferta que hi ha i sortireu de dubtes.

Cansats de no cobrar els dividends que esperen, els accionistes de les grans empreses elaboradores de cava acaben perdent la paciència, i quan se’ls presenta l’ocasió de vendre les seves accions no ho dubten ni un moment. Així, hem vist recentment com els dos grans grups elaboradors de cava català, grans en producció, que no necessàriament en qualitat, han acabat passant a mans estrangeres, americanes i alemanyes.

Molt resumit, aquest és el panorama poc engrescador dels grans productors de cava. Es poden fer també, però, algunes lectures positives. Per una banda, hem de suposar que els compradors deuen tenir idees innovadores per revertir la difícil situació actual del sector i poder rendibilitzar les seves inversions. A més, les entrades de capital estranger al sector del cava engreixen la xifra de les inversions estrangeres a Catalunya. És un trist consol, però qui no es conforma és perquè no vol.

dimecres, 28 d’agost de 2019

De la gauche divine a l’upper Diagonal

Alguns recordem amb una certa simpatia l’època de la gauche divine barcelonina. Per triar un indret emblemàtic d’aquella època ens podem centrar en el mític Bocaccio del carrer Muntaner, una mica més amunt de Mitre, baixant a la dreta. Situem-nos, doncs, en la segona meitat dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat, és a dir, encara en ple franquisme. Tota aquella gent que es reivindicava d’esquerres —més ben dit i per ser precís, de la gauche, de la gauche divine— i al vespre/nit es deixava caure al Bocaccio, ho era realment, d’esquerres? Permeteu-me que ho dubti. Tot sovint em pregunto què vol dir ser d’esquerres, però la gent d’esquerres tal com jo l’entenc, al Bocaccio no hi anava. La militància de base del PSUC no hi anava pas. Sí que s’hi deixaven veure alguns dels seus dirigents —molts vivien al barri—, però no pas la militància de base.

Després el món va anar evolucionant, el Bocaccio va tancar i la gauche divine com a concepte d’una època que ja no tornarà va passar a millor vida, i gairebé ja no se’n parla. Ara es parla molt de l’upper Diagonal, associant-ho a la dreta i, sovint, a la dreta més dretana. La zona, però, és la mateixa per la qual fa mig segle es movia la gauche divine. El poder adquisitiu dels veïns de l’upper Diagonal segueix sent dels més elevats de la ciutat i, en aquest sentit, la ciutat poc ha canviat. L’upper Diagonal és la Barcelona rica, la mateixa Barcelona de la qual formaven i segueixen formant-ne part molts dels que fa mig segle es reivindicaven amb orgull de la gauche divine. De personatges divins, però, cap ni un, ni abans ni ara.

divendres, 23 d’agost de 2019

Les lleis

D’un temps ençà s’ha posat de moda anar repetint que el Govern català és gairebé inoperatiu, entre altres motius per no presentar projectes de llei al Parlament. Doncs bé, aquesta crítica és un error, ja que l’error de base és pensar que una societat amb moltes lleis funciona millor que una societat amb poques lleis. De lleis n’hi ha d’haver unes quantes, com menys millor, per tal de regular els aspectes més bàsics del funcionament de la societat. Però, més important encara, és que les lleis siguin justes i es compleixin. I aquí tenim lleis que no es compleixen, i tenim lleis injustes. I moltes lleis han quedat obsoletes. Si tenim lleis que s’incompleixen perquè han quedat obsoletes, el que tocaria fer és derogar-les immediatament. No sóc expert en els formalismes legals, i ignoro si la iniciativa ha de ser del Govern o del Parlament. Els que tant critiquen els governants per no presentar lleis al Parlament, farien un bon servei a la societat si fessin una llista de les lleis obsoletes que caldria derogar. Mentrestant, estaria bé que no féssim el ridícul valorant la gestió d’un govern per la quantitat de les lleis que promouen els governants.

dimarts, 20 d’agost de 2019

Deixem els morts en pau

Aquest cap de setmana, els promotors i organitzadors dels homenatges públics als morts i ferits pels atemptats de fa dos anys a Barcelona i a Cambrils s’han mostrat ostensiblement dividits. Alguns partits polítics han intentat aprofitar-se’n en benefici propi. Semblava que només es tenia al cap el rendiment polític de l’acte, i els morts només eren l’excusa per sortir al carrer. Una pena. Els morts s’han de deixar en pau i no utilitzar-los, i els records i homenatges familiars, si s’han de fer, cal organitzar-los sense tuteles polítiques. La poca categoria moral d’alguns polítics assistents va quedar perfectament en evidència. Determinades declaracions polítiques no tenien justificació, aquest cap de setmana eren sobreres. Els partits unionistes espanyols, més els de dretes que els d’esquerres, dissabte van guanyar el que ara se’n diu el relat. Les diverses associacions de víctimes, enfrontades entre elles per motius ideològics, també es van prestar a fer un trist paperot. Ja està, ja ha passat tot, oblidem ara els actes d’aquest cap de setmana, i si serveixen per evitar que es repeteixin l’any que ve, millor. Deixem els morts en pau, que les seves famílies ja tenen criteri propi i no necessiten aquestes interessades tutories de parvulari per part dels nostres polítics.

dimecres, 14 d’agost de 2019

Els límits de la catalanitat

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 d'agost de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.925 de La Veu de l'Anoia)

El diccionari.cat defineix el mot catalanitat com “qualitat, fet d’ésser català”. La definició és ben clara.

Hi ha qui diu que Catalunya ha perdut milers d’empreses des de la celebració del referèndum d’independència de 2017. Som molts, però, els que posem en dubte la veracitat d’aquesta afirmació. En què es basen per justificar una denúncia tan contundent com aquesta? No ho acaben d’aclarir mai. Així que, d’entrada, caldria que ens diguessin quines empreses s’han tancat a Catalunya per reobrir-les en altres indrets de l’estat i, com a resultat, quants llocs de treball s’han perdut a Catalunya.

Com es defineix a Espanya si una empresa és madrilenya, catalana o alacantina? Per la localització de la seu social? Pel municipi on es troben les seves oficines centrals? Pel lloc de residència dels seus accionistes? O potser pel lloc on l’empresa paga l’impost de societats? I si es tracta d’una empresa industrial, per la localització de la unitat productiva? Segons quins paràmetres es considerin, la resposta a la primera pregunta pot ser una o una altra. Uns casos concrets ens poden ajudar a reflexionar.

Després de l’1 d’octubre, els consells d’administració del Banc Sabadell i la Caixa, per centrar-ho només en les principals entitats financeres catalanes, van decidir traslladar les seves seus socials fora de Catalunya. Per cert, va ser molt lleig que prenguessin aquella decisió sense preguntar-ho als seus accionistes. Ara bé, tant el gruix de la seva clientela peninsular com els equips de direcció segueixen estant a Catalunya. Considerades aquestes realitats, es pot deduir que aquests dos bancs ja no són catalans? Al meu entendre, no.

Centrem-nos ara en un cas ben diferent. La Razón és un diari que es distribueix a Madrid i a la resta d’Espanya. A Catalunya pràcticament no té lectors, i en alguns quioscos ni tan sols el tenen a la venda. Però tant els seus amos, la família Lara, com la persona que presideix el Grup Planeta en representació de la propietat, José Creuheras, així com el director del diari, Paco Marhuenda, són catalans. És a dir, tenint propietat i direcció catalanes, un es pot preguntar si La Razón és un diari madrileny o és un diari català fet a Madrid.

El cas de la multinacional Grifols també ens pot il·lustrar. Les filials que aquest grup té repartides per tot el món, i molt especialment als Estats Units, són americanes o són catalanes? Freixenet i Codorniu, ara propietat, respectivament, d’alemanys i nord-americans, han deixat de ser empreses catalanes? Pensem-hi.

dilluns, 12 d’agost de 2019

Clàssics de l’agost

Que algun dia plou força (per exemple, la nit passada). Que alguns polítics i no polítics es reuneixen per menjar-se una paella i conspirar; per exemple, ahir, a Waterloo. Que molts altres es reuneixen per menjar-se una paella, però sense gens d’interès en fer-ho públic; a mi aquestes m’agraden més que les altres. Que la majoria dels diaris no saben com omplir les seves pàgines, i acaben explicant bajanades socials sense el més mínim interès. Que, tot i això, els diaris de paper tenen menys pàgines, però el seu preu segueix sent el mateix que la resta de l’any. Que hi ha qui diu que a l’agost molta gent ha marxat de la ciutat, però a l’hora de fer balanç no es té gaire en compte que, per compensar-ho, molta gent forana ens visita; així, mentre l’upper Diagonal sembla un desert, de Diagonal cap avall, i ja no diguem de Granvia cap avall, et trobes la tira de turistes. Que en algunes zones de la ciutat moltes botigues, restaurants i altres establiments estan tancats, però en altres zones romanen oberts i fan, literalment, l’agost. Que alguns que a l’agost ens quedem de guàrdia ja esperem que arribi setembre per marxar uns dies fora sense publicitat.

divendres, 9 d’agost de 2019

La importància d’una foto


Aquesta foto es va publicar a tot arreu, demà farà mig any. És coneguda com la “foto de Colón”, i s’hi poden veure els tres líders de la dreta espanyola —Abascal, Casado i Rivera— compartint escenari i protagonisme. Era l’acte final d’una manifestació en contra del diàleg que va tenir lloc a Madrid el dia 10 de febrer. El radar de Sarrià en va dir alguna cosa.

A partir d’aquesta foto, els seus protagonistes han pactat governs autonòmics, provincials i locals per tot Espanya, tot i que a algun dels líders (Rivera) sembla que ara la foto li fa més nosa que servei. I fa veure que no vol saber res de res amb un altre dels protagonistes (Abascal), tot i que les evidències repetides d’acords polítics posteriors a la foto desmunten qualsevol pretensió ciudadana en aquest sentit.

Rivera ha passat de ser un polític socialdemòcrata —així es definia al principi— a ser un polític de dretes que, si cal, pacta sense manies amb l’extrema dreta. Ep, hi té tot el dret, però resulta ridícul que segueixi negant l’existència dels seus pactes amb el seu soci Abascal. Potser no són pactes amb foto, potser ni tan sols tenen una signatura, però els pactes existeixen, i són molt sòlids. I algú en pagarà aviat les conseqüències polítiques. Aquestes fotos i tot el que representen no surten mai de franc.

dimarts, 6 d’agost de 2019

Fer vacances a l’agost

Són moltes les persones que la resta de l’any no tenen l’opció de sortir i, si volen marxar, han d’aprofitar per fer-ho ara. I cada any per aquesta època passa el mateix. Les persones que decideixen fer vacances a l’agost segur que s’ho passen la mar de bé, però tot sovint es queixen, i segurament els sobra raó, del mal servei que reben als trens i als avions, als aeroports, als museus, hotels i restaurants. Tinc observat que moltes de les converses de l’estiu són sobre les vagues, les cues, les empentes i les aglomeracions que el turista ha de suportar allà on vagi. I això per no parlar dels preus, que a l’agost sempre s’inflen més del que semblaria raonable.

De totes maneres, també s’ha de mirar la part positiva. Així, fer vacances a l’agost també té avantatges. Per exemple, la possibilitat de trobar-te amb altres persones del teu entorn habitual que també surten a l’agost i a les quals, durant la resta de l’any, amb prou feines tens oportunitat de trobar-t’hi amb calma. Són tot un clàssic els sopars a la Cerdanya o a l’Empordà amb gent que durant la resta de l’any viu a deu minuts de casa teva, però com que quan no és època de vacances tothom va molt enfeinat, es va deixant pendent aquella trobada... fins que arriba el mes d’agost.

No cal dir que la situació familiar condiciona les vacances —fills petits que encara no volen sols—, però quan jo també sortia a l’agost sempre pensava que hi hauria un dia que podria marxar de vacances quan em convingués a mi i no quan convingués als altres. Sortir de cap de setmana de dimarts a dijous, quan pots anar a tot arreu sense cues ni aglomeracions, és tot un luxe; a més, si t'ho pots permetre et surt més bé de preu que els caps de setmana diguem-ne normals. I fer escapades de setembre a juny sempre és molt més agradable que sortir durant els mesos de juliol i agost.

divendres, 2 d’agost de 2019

Societats de delators

(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de juliol de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.923 de La Veu de l'Anoia)

En societats no democràtiques, que són les que imperen en una bona part del món, la delació generalitzada forma part del paisatge habitual. Els motius per delatar poden ser religiosos, polítics o d’una altra mena. És irrellevant que els governs autoritaris siguin de dretes o d’esquerres; l’acció reprovable de delatar és un fet que tots comparteixen. I, tot sovint, constitueix una obligació que l’autoritat imposa al ciutadà. Així, si saps d’alguna malifeta d’altri i no la poses en coneixement de l’autoritat, te les pots carregar tu. Malifeta a ulls del règim, és clar, que no vol dir que sigui una cosa dolenta, ni de bon tros.

Els ciutadans obligats a viure en dictadura, que són la majoria, vigilen contínuament què passa al seu voltant, i són perfectament conscients que, en reciprocitat de tracte, ells també estan permanentment controlats. Ningú ignora aquest joc pervers, i el resultat és una societat malalta que sempre viu amb la por a ser delatada, amb totes les conseqüències negatives que d’aquest fet se’n poden derivar. Un bon exemple d’aquestes pràctiques són els CDR cubans (Comitès de Defensa de la Revolució), una institució tan efectiva per a la dictadura caribenya que va ser copiada per altres dictadures.

A l’Iran, per exemple, es vigila molt que les dónes portin el vel ben col·locat, i que quedi ben tapada la part posterior del cap. Només està tolerat mostrar els cabells de la part del davant, i encara que el mocador sembli que està caient per la part del darrere, tenen l’habilitat de posar-se’l de manera que no acaba de caure mai. I si acaba caient, allà on no arriba la delació ciutadana arriba la “policia de la moral”, un altre invent típic de les dictadures. Són funcionaris que practiquen detencions arbitràries i imposen multes i penes de presó als infractors de la moral; normalment actuen de paisà per agafar als ciutadans desprevinguts.

I l’Iran encara és un règim relativament suau. Altres països de la zona tenen normes molt més severes, i s’obliga les dones a tapar-se totalment amb roba negra, amb unes petites obertures pels ulls i la boca. El súmmum és el burca que s’utilitza a l’Afganistan. Són llocs on la infracció de la norma es castiga molt més severament, fins a arribar a la mort per lapidació. Normatives tan estrictes, que només poden ser impulsades per governants malalts, fan que les dones, ja prou castigades a gairebé tot arreu, se sentin empresonades en la seva pròpia vestimenta. I el delator sempre està a l’aguait per corregir conductes inadequades.

dimecres, 31 de juliol de 2019

Lorena Roldán, una Arrimadas bis

Foto: RTVE

Fa pocs dies la diputada tarragonina Lorena Roldán Suárez va ser designada nova líder de la franquícia catalana de Ciudadanos i, alhora, futura candidata a la presidència de la Generalitat. Però escoltant els seus discursos, ja abans de la seva designació però també després, amb aquest canvi de lideratge no s’insinua la més mínima voluntat de rectificar els errors greus de comunicació comesos per la seva antecessora en el càrrec. Al contrari, l’elecció de Roldán constitueix una afirmació contundent de mantenir la mateixa línia. Si a la direcció de Ciudadanos hi havia algú que pogués tenir alguna esperança que Roldán potser faria un gir cap a la sensatesa política i el sentit comú, haurà quedat ben decebut. La relació de càrrecs que amb més o menys soroll van abandonant el partit n’és una bona prova.

Ciudadanos va néixer socialdemòcrata però ara s’ha convertit en una pota més de la dreta espanyola de sempre. Els seus pactes de facto amb PP i Vox així ens ho demostren cada dia. En termes estrictament polítics, Roldán no és res més que una mala còpia de la seva antecessora en el càrrec, Inés Arrimadas. Utilitza els mateixos tòpics, els mateixos arguments falsos, els mateixos insults i les mateixes desqualificacions personals dirigides als seus adversaris polítics, començant per la bèstia negra de Ciudadanos, el MHP de la Generalitat Quim Torra. Roldán repeteix els mateixos gestos, fa les mateixes ganyotes, abusa constantment de les mateixes cridòries, i segueix insistint en la mateixa divisió falsa de la societat catalana que practiquen els ciudadanos des de la fundació del partit, entre independentistes i constitucionalistes.

Però aquesta és una divisió falsa i interessada, per poder vendre el discurs ciudadano a la gent senzilla que no es qüestiona aquestes coses. Sense anar més lluny, jo mateix em declaro constitucionalista i, alhora, sóc un ferm partidari de la independència de Catalunya. Estic convençut que aquesta opció seria, sens dubte, bona per Catalunya, però també seria bona per Espanya, ja que, per la via democràtica d’un referèndum vinculant, es trauria de sobre el problema catalán. Però, com deia, sóc també constitucionalista. Independentisme i constitucionalisme no són termes antagònics. Cal reivindicar una constitució per a Catalunya quan el nostre país sigui independent. No es pot admetre que algú s’apropiï del terme constitucionalisme com si de constitució només n’hi hagués una, la seva.

dilluns, 29 de juliol de 2019

De culpable només n’hi ha un, i es diu Pedro Sánchez

El primer intent per investir Pedro Sánchez com a president del govern espanyol ha fracassat estrepitosament, i dic estrepitosament perquè les expectatives sobre el bon fi de l’operació que els seus protagonistes havien mostrat en públic van ser altes. Però Sánchez ha tornat a demostrar, un cop més, que és un polític inconsistent, que si avui diu blanc, demà és capaç de dir negre sense despentinar-se.  Però això no hauria de ser obstacle per haver assolit un acord de govern amb Pablo Iglesias, el líder de Podemos, el qual, no ens enganyem, també és capaç de fer més o menys el mateix. I qui ho dubti, que repassi les seves declaracions sobre Catalunya. De fet, d’inconsistents ho són la gran majoria de polítics professionals, els quals van adaptant els seus discursos i les seves actuacions a la realitat canviant que es van trobant cada dia quan es lleven al matí. La qüestió es anar justificant les seves giragonses polítiques amb uns interessos suposadament superiors i, sobretot, no posar-se mai vermells.

Tampoc menystindré els grans mèrits de Sánchez com a supervivent nat de la política. Amb el seu recorregut vertiginós dels últims pocs anys ens ho ha demostrat sobradament. No fa pas tant, quan va ser literalment expulsat pels seus de la direcció del PSOE, vam veure aquella imatge de Sánchez sortint tot sol del garatge de la seu de Ferraz, conduint el seu propi cotxe; em sembla recordar que era un Peugeot. A Espanya aquella imatge va causar un cert impacte. S’ha anat imposant la idea equivocada que un polític s’ha de traslladar, necessàriament, amb un cotxe fosc amb conductor, i si a més porta policia d’escorta encara millor. Però un polític no deixa de ser un ciutadà més que està, o hauria d’estar, al nostre servei. I ha de donar exemple fent el mateix que fa la gent que li paga el sou. Això vol dir agafar el bus, fer cua al cinema, conduir el seu propi cotxe i no exigir privilegis fora de lloc.

El fracàs de la investidura és la conseqüència d’una lluita d’egos. Ara bé, de culpable només n’hi ha un, i es diu Pedro Sánchez, ja que és qui tenia l’encàrrec específic de construir majories parlamentàries i formar govern. Si veia que amb Podemos no hi havia possibilitat d’acord, Sánchez tenia l’obligació, i encara la té, d’intentar-ho amb altres partits. No ens fem els sorpresos, el problema de fons que té Espanya és Catalunya, i en això coincideix tothom. Així, tindria sentit que, a manca d’altres alternatives, s’acabés conformant una majoria parlamentària anticatalana per part del trio 155 (PSOE, PP i Cs), amb la justificació d’un suposat interès superior: la unitat de la pàtria. I dic anticatalana i no unionista perquè les conseqüències de l’aplicació del 155 van afectar tots els catalans, i no només els independentistes. No s’ha d’excloure, per tant, que aquest espectacle de Madrid acabi amb Sánchez de presidente i Casado i Rivera de vicepresidentes, amb els catalans, tots, rebent un cop més les conseqüències de la incapacitat manifesta dels polítics espanyols per entendre quina és la realitat de Catalunya.

divendres, 26 de juliol de 2019

Fila zero a Sarrià


Amb la presència del Regidor del Districte, Albert Batlle, ahir al vespre es va celebrar la sessió constitutiva del Consell Municipal del Districte de Sarrià - Sant Gervasi. Els 19 consellers designats pels partits —és d’esperar que aviat esdevinguin consellers per elecció directa del ciutadà, i no per la via digital d’ara— van jurar o prometre el seu càrrec, i a continuació es va procedir a l’elecció de la persona que presidirà el districte en la legislatura que ara comença, que serà la regidora Eva Parera.

La sala d’actes de la Casa Consistorial estava plena a vessar. A la fila zero del públic s’hi poden veure, entre d’altres, Jordi Bosch (fins ara conseller), Marta Royo (veïna i activista del barri), Carme Rocamora (cap de redacció d’El Jardí), Miquel Saumell (de l’Associació de Veïns de Sarrià), tres regidors de la Casa Gran (Eva Parera, de Barcelona pel Canvi, Óscar Ramírez, del Partit Popular, i Jordi Martí, de Junts per Catalunya), així com la nova gerent del districte, Maite Català.

Segurament les cròniques formals d’aquest acte celebrat ahir a l’Ajuntament de Sarrià destacaran la foto dels consellers i les autoritats que presidien l’acte sota el gran retrato de la família reial espanyola, però aquesta que esteu llegint no aspira a ser una crònica formal. Per altra banda, l’autor d’aquest blog té nul·la simpatia per una institució tan obsoleta com és la monarquia.

dimecres, 24 de juliol de 2019

Ja era hora!

Després de quatre anys de silenci còmplice aplicant per la via dels fets consumats aquella dita ultraliberal del laissez faire, laissez passer per part dels directius de l’Ajuntament de Barcelona, diumenge passat un alt responsable del nou equip de govern declarava al suplement Viure de La Vanguardia: “Estic absolutament en contra del top manta”. Qui es va expressar en aquests termes tan contundents és Albert Batlle, nou regidor de l’ajuntament i flamant tinent d’alcalde de Seguretat de Barcelona. Esperem que les seves contundents declaracions no es quedin en simples paraules i que aviat es transformin en realitats visibles a ulls dels barcelonins.

Pocs dies abans l’alcaldessa Colau s’havia referit en termes estranyament elogiosos al Comissionat de Seguretat de l’ajuntament en el seu primer mandat, Amadeu Recasens, un dels càrrecs de la seva màxima confiança i un dels màxims responsables del deteriorament dels carrers de la ciutat. Però, tot sovint, els discursos grandiloqüents van per una banda mentre que les realitats poden anar en sentit oposat. Així, una de les primeres mesures del nou equip de govern municipal ha consistit a prescindir de Recasens sense fer gaire soroll.

La gestió municipal del top manta s’ha fet molt malament, i tot indica que a partir d’ara es vol esmenar el full de ruta erroni aplicat fins ara. Val més tard que mai. Batlle vol posar fi a determinades activitats il·legals que sovintegen als nostres carrers, i el negoci del top manta n’és una. Cal recalcar, però, que els menys culpables d’aquesta situació són els pobres manters. Així, la cadena de culpables comença amb els fabricants de productes il·legals, i es completa amb els importadors i els distribuïdors finals del producte. Els manters només són l’última baula de la cadena, i se’ls ha d’ajudar a trobar altres sortides.

dilluns, 22 de juliol de 2019

Sánchez no és Espanya

La cultura de la coalició política és molt habitual a Europa, però a Espanya no hi ha experiència, i aquests dies en tenim una nova prova. El 28 d’abril es van celebrar eleccions a Espanya, i el partit guanyador va ser el PSOE, que va obtenir 123 escons, molt lluny de la majoria absoluta del Congreso de los Diputados establerta en 176 escons. Això vol dir que el candidat Pedro Sánchez necessita obtenir el suport d’altres partits per poder superar amb èxit la sessió d’investidura, i així poder governar amb una certa comoditat. En aquestes circumstàncies d’una certa debilitat socialista, no es pot actuar amb la prepotència que ho fa Sánchez. Sánchez va guanyar les eleccions, però la seva situació política és de debilitat. Si Sánchez pretén rebre els vots d’un altre partit, ell també haurà d’estar disposat a cedir en algunes coses, encara que no li agradi. Pretendre que per facilitar la seva investidura i evitar, per tant, unes noves eleccions, hagi de rebre ajut gratuït de la competència, és a dir, pretendre que uns partits el votin o s’abstinguin sense cap contrapartida política, és utòpic. En política res és gratis, ni tan sols allò que ho sembla. Els governants tenen una certa tendència a confondre els seus interessos amb els del seu país, i això no deixa de ser una distorsió de la realitat. Sánchez no pot confondre els seus desitjos particulars ni els interessos del PSOE amb els interessos d’Espanya, com va dir dijous passat a un periodista de laSexta que l’entrevistava. En definitiva, Sánchez no és Espanya. Algun dia ho aprendrà.

divendres, 19 de juliol de 2019

Catalunya, Gibraltar, Hong Kong

(L’article original en versió paper es va publicar el 12 de juliol de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.921 de La Veu de l'Anoia)

Son tres territoris sense estat que tenen poc a veure entre ells, i per evitar susceptibilitats els poso per ordre alfabètic. Si els comparem per les seves poblacions, Catalunya i Hong Kong tenen més o menys els mateixos habitants (set milions i mig) mentre que Gibraltar amb prou feines arriba als 35.000. Si ens fixem en la llengua, Catalunya té una “llengua pròpia” oficial, el català, tot i que l’espanyol també és oficial i d’ús massiu. Però no per ser la llengua pròpia el català té avantatges, sinó que passa justament el contrari. Així, a Catalunya hi poden venir destinats funcionaris espanyols amb mentalitat colonial i sense coneixements de català, i sense el més mínim interès a aprendre la llengua pròpia del país. Parlem de jutges i fiscals, membres de les forces policials i funcionaris de tota mena i condició. No hauria de sorprendre que un fet tan anòmal com aquest hagi contribuït també a l’augment de l’independentisme.

A Gibraltar la llengua oficial és l’anglès, tot i que l’espanyol i el llanito (barreja de l’anglès i la variant andalusa de l’espanyol, a més d’altres influències lingüístiques) també són molt utilitzats. Ara bé, qualsevol persona que treballi per a l’administració pública té l’obligació de parlar correctament l’anglès. Això, allà, ho tenen molt clar. A Hong Kong es parla majoritàriament el dialecte cantonès del xinés, i també, però menys, l’anglès, i totes dues són les llengües oficials del territori.

Cap d’aquests territoris és, ara per ara, un estat, tot i que una bona part dels catalans aspiren a que Catalunya ho sigui. I si persisteix el desig majoritari de desconnectar d’Espanya, Catalunya acabarà sent un estat més de la Unió Europea. Gibraltar, en canvi, no té cap aspiració a ser un estat sinó que pretén mantenir l’estatus de colònia del Regne Unit, tal com ha quedat evidenciat majoritàriament a les urnes. El cas de Hong Kong és més complex. Des de 1997 té un estatus especial de pertinença a la Xina que durarà cinquanta anys, amb la fórmula “un país, dos sistemes”, fruit dels acords signats entre l’antiga metròpoli, la Gran Bretanya, i la Xina Popular. Té una moneda pròpia, el dòlar de HK, i és un dels centres financers més importants del món. Els seus habitants gaudeixen d’una certa autonomia, però darrerament aquesta s’ha vist qüestionada per decisions governamentals molt impopulars i antidemocràtiques, amb el resultat de protestes massives al carrer. No hauria de sorprendre que Hong Kong acabés optant, també, per esdevenir un país independent.

dimecres, 17 de juliol de 2019

El paper del CNI

El diari Público va confirmar ahir un fet que ja se sabia, i és que els integrants del grup criminal que l’agost del 2017 va causar l’atemptat de les Rambles de Barcelona estaven sent vigilats estretament pel CNI (Centro Nacional de Inteligencia) des de molt abans de l’atemptat, i en algun cas rebien finançament dels serveis secrets espanyols. La sortida fàcil seria ara fer un judici d’intencions de les autoritats espanyoles, però no em toca a mi fer-lo. No estic afirmant que el CNI va finançar aquell atemptat terrorista, però ningú em negarà que després de fer-se pública la informació periodística ho pot semblar; no ens han de sorprendre piulades com aquesta i moltes altres que es van poder veure ahir. I a partir d’aquí que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Jo ja les he tret.

dilluns, 15 de juliol de 2019

La posició de Pablo Iglesias

No cal dir que la composició del govern espanyol d’alguna manera també ens toca als catalans i, per tant, és convenient prestar-hi alguna atenció. Però tampoc cal exagerar, ja que, sigui quin sigui el govern que s’acabi constituint sota la presidència de Pedro Sánchez, la visió estatal del tema català no canviarà gaire. O no canviarà gens.

La posició d’Unidas Podemos —lingüísticament aquest nom em grinyola molt— és molt més propera als partits tradicionals espanyols (PSOE, PP i Cs) que allò que de vegades ens volen fer creure. Pablo Iglesias sempre parla de fer un referèndum a Catalunya, sí, i en principi aquesta música sona bé. Però quan el líder podemita s’ha manifestat en aquest sentit i algun periodista amb ganes de fer bé la seva feina l’ha pressionat una mica més i li ha demanat unes mínimes concrecions, Iglesias sempre s’ha escapolit de l’escomesa periodística, i permeteu-me que utilitzi una expressió del mestre Puyal que en el seu dia va fer fortuna.

Iglesias mai s’ha mullat en el sentit que el referèndum que suggereix per a Catalunya ha de ser vinculant, que la pregunta només pot ser si Catalunya ha de ser independent o no, que les respostes han de ser només dues (sí i no), i que guanya l’opció que treu un vot més que l’altra. Aquestes són les condicions mínimes, ineludibles i innegociables. A partir d’aquí, si cal, es pot pactar la data, la participació mínima per donar validesa al resultat, i els controls democràtics internacionals que s’haurien d’establir per tal d’evitar les trampes que uns i altres tindrien, segur, la temptació de fer.

Sovint diem que a la vista de la seva trajectòria política tenim motius sobrats per desconfiar de Sánchez. Però vista la trajectòria d’Iglesias, podem igualment concloure que el líder podemita tampoc és de fiar.

divendres, 12 de juliol de 2019

Cal rectificar. Es rectificarà?

El temps ens ha demostrat que negar el problema d’inseguretat ciutadana que patim a Barcelona ha estat un error greu. Per part de les autoritats municipals barcelonines la negativa oficial a acceptar la realitat s’ha repetit insistentment en els últims quatre anys. Però no per menystenir el problema aquest ha deixat d’existir sinó que, dissortadament, s’ha incrementat. Amagant el cap sota l’ala el govern dels comuns només ha demostrat la seva incompetència i manca d’idees per resoldre’l. Cal recordar, també, que s’ha publicat més d’una vegada que des de l’equip de govern es busca donar una imatge negativa de Barcelona per tal de dissuadir el turisme —la gran bèstia negra d’aquest ajuntament—, però a banda de deixar-ne constància em nego a fer un judici d’intencions d’aquesta naturalesa.

Dissabte al vespre, a pocs metres de casa meva, una persona armada amb una pistola va entrar a una perruqueria i va assassinar a sang freda un home que es trobava a l’establiment; era el marit de la propietària del negoci. L’assassí no es va emportar res, no va robar res, simplement va entrar com si només tingués l’objectiu de matar a aquell home i, un cop feta la feina, va sortir de l’establiment i va desaparèixer pels carrers del barri. Encara el busquen. Això va passar a Sarrià, un barri benestant de Barcelona que fins ara no ha tingut problemes especials de seguretat ciutadana.

Fa molt pocs dies hi va haver un altre episodi de violència greu a Barcelona, al barri del Poble Nou. Aquesta vegada mitjançant l’estrebada de la bossa de mà que portava una dona estrangera, en una operació feta des d’una moto que circulava per la vorera. El resultat va ser la caiguda i mort posterior de la dona, una alta funcionària del govern de Corea del Sud que es trobava accidentalment a Barcelona. La premsa internacional també se’n va fer ressò, i amb cada episodi d’aquesta naturalesa la imatge de la ciutat va quedant malmesa.

Abans-d’ahir mateix, sense anar més lluny, un altre home va ser apunyalat en un locutori en ple Eixample barceloní, i ahir va morir al Clínic. Aquests tres exemples tan recents crec que són suficients per descriure un problema greu d’aquesta ciutat. Sóc ben conscient que a l’esquerra més extremista —cupaires i comuns— no els agrada gens que es publiquin aquesta mena d’anàlisis, però les coses són com són i la realitat s’imposa. El fet és que tres persones mortes en molt pocs dies, com a conseqüència d’episodis violents com els relatats, són molts morts.

Amb aquestes desgràcies no s’hauria de fer demagògia ni política populista, com fa el bonisme militant que practica aquest ajuntament. Però tal vegada s’hauria de fer alguna cosa amb urgència. Com a primera mesura, potser no seria una mala idea que les nostres autoritats traguessin la policia de les oficines per fer-la més visible al carrer. Seria una mesura dissuasiva que donaria una mica de tranquil·litat al veïnat barceloní, i potser evitaria que proliferessin episodis com els descrits. Esperem que el nou regidor Albert Batlle, que a partir d’ara serà el màxim responsable municipal de la seguretat ciutadana barcelonina, millori la pèssima gestió que fins ara han fet l’alcaldessa Colau i el comissionat Recasens.

dimecres, 10 de juliol de 2019

La Diputació de Barcelona

En termes econòmics, la Diputació de Barcelona és la tercera institució pública de Catalunya, amb un pressupost anual de 955 milions d’euros. És la gran repartidora de Catalunya, una eina molt llaminera i agraïda a la qual tot polític aspira. I no tractant-se de càrrecs d’elecció popular, el seu control democràtic és entre més aviat escàs i nul, com ho són els consells comarcals i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

La lluita dels partits per aconseguir el control del govern de la Diputació de Barcelona és només això, una lluita per les cadires de l’equip de govern, una lluita pels càrrecs i avantatges associats, i una lluita pels sous. No en tinc el més mínim dubte. Les excuses polítiques d’uns i altres, que si els que pacten amb el 155, que si la independència, qui si les esquerres, que si les dretes, etc. són només això, excuses.

Fa anys que proposo que les diputacions s’haurien de tancar. Les tasques que fan les podria assumir perfectament l’administració autonòmica. Però l’estalvi que representaria la desaparició de les diputacions no interessa gens als partits, ja que necessiten llocs de treball públic per pagar favors polítics i anar-hi col·locant els seus. Aquest és el problema, l’únic problema que impedeix tancar-les.

dilluns, 8 de juliol de 2019

Concursos de creditors i lliçons d’ètica

Iniciativa per Catalunya Verds, el partit polític hereu de l’històric PSUC, ha decidit presentar concurs de creditors amb uns deutes declarats que superen els 9 milions d’euros, acomiadar els seus treballadors i tancar la paradeta. Fa exactament tres anys un altre partit històric però d’ideologia política oposada, Unió Democràtica de Catalunya, va fer exactament el mateix, amb uns deutes declarats que superaven els 22 milions d’euros.

Tant en un cas com en l’altre els actius declarats eren inferiors als passius, i en termes empresarials d’això se’n diu fer fallida. Què vol dir fer fallida? Vol dir que l’empresa està abocada a la liquidació, que els creditors no cobraran o que, en el millor dels casos, només cobraran una petita part dels seus crèdits.

En el món de l’empresa privada aquests episodis tan lamentables dissortadament passen tot sovint, donen molta feina a jutges, advocats i liquidadors, i molts maldecaps i disgustos als creditors. Però són eines legals que el sistema capitalista posa a la disposició de qui no pot pagar.

Hi ha, però, una diferència entre la fallida d'un partit polític com Iniciativa i la d’una empresa privada, i són les lliçons d’ètica empresarial que han estat donant els dirigents d’Iniciativa als accionistes i gestors de les empreses privades que es trobaven en situacions similars a la que Iniciativa es troba ara. Iniciativa s’ha acollit a la mateixa eina capitalista que tot sovint tant ha criticat. Per tant, a partir d’ara, de lliçons d’ètica empresarial cap ni una.

divendres, 5 de juliol de 2019

Què hauria de fer Convergència?

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 de juny de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.919 de La Veu de l'Anoia)

No és pas el primer cop que escric que un dels errors més greus que ha comès Convergència en els últims anys ha sigut prescindir del seu nom de tota la vida. Juntament amb la figura de Jordi Pujol —fins que el fundador de Convergència va caure en desgràcia per temes fiscals poc exemplars—, el nom del partit era un dels actius principals que tenia aquesta força política.

La setmana passada els presidents Mas i Puigdemont es van reunir a Waterloo, i tot indica que Convergència es tornarà a refundar, o reformular, i van..., ja n’he perdut el compte. En els últims anys hem vist diversos canvis de nom, de dirigents, d’estratègies, de programes, de candidats a les diverses eleccions, i fins i tot de seu social. Molt recentment hem vist convocar unes eleccions primàries per escollir el cap de llista a les eleccions municipals de Barcelona i, poc després, sense donar explicacions convincents als votants potencials, prescindir dels resultats de les primàries i designar una altra persona com a cap de llista. No dubto que els dirigents convergents tinguessin motius per prendre aquella decisió, però les explicacions van ser del tot insuficients. No serveix d’excusa que amb la llista municipal d’Esquerra a la ciutat de Barcelona passés una cosa similar, i tot plegat dóna la sensació d’una manca de seriositat en el món independentista que, lògicament, no agrada als seus electors.

Cal deixar constància que amb cada canvi s’han anat perdent vots pel camí. Així, de ser un partit hegemònic a Catalunya, Convergència —amb el nom que toqui ara, que jo ja m’he perdut— ha passat a ser... el partit que és ara, i no cal entrar en detalls. Segons el dirigent Bonvehí, Convergència és un partit fort perquè encara conserva gairebé quatre-centes alcaldies però, per poc que s’investigui la realitat del territori, i això inclou, òbviament, Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, aquesta explicació resulta ben poc convincent. Negar la realitat i amagar el cap sota l’ala segur que no és la recepta per sortir de l’atzucac.

Dit tot això, cal no oblidar que hi ha un sector creixent de catalans que, sense manifestar-se d’esquerres, es declara inequívocament independentista. I cal acceptar també que alguns es comencen a sentir políticament orfes. No em toca a mi, però, suggerir quina és la via per intentar donar satisfacció a aquesta franja de votants, tot i que molta gent agrairia que aquesta tasca es tirés endavant sense més dilació. Per cert, no sóc ni he sigut mai de Convergència, ni de cap altre partit.

dimecres, 3 de juliol de 2019

Inseguretat a Barcelona

Fa ja bastant temps que els barcelonins patim un problema d’inseguretat ciutadana que amb el temps s’ha anat agreujant. La gent més d’esquerres, i molt especialment els colauistes més convençuts, sempre ho han negat, però no per negar repetidament una realitat aquesta desapareix com per art de màgia. No seria correcte atribuir la culpa de la creixent inseguretat ciutadana exclusivament a l’alcaldessa Colau, però una certa responsabilitat sí que forma part del seu passiu polític. Per dos motius: per haver estat negant aquest problema durant els seus quatre anys de mandat, i per no intentar posar-hi remei. I de remei només n’hi ha un: més Guàrdia Urbana dissuasiva al carrer. Però ara ja tenim una persona morta d’una certa rellevància, i els mitjans internacionals se n’han fet ressò. Es tracta d’una alta funcionària del govern de Corea del Sud a qui la setmana passada van intentar robar la bossa de mà, i va morir a conseqüència de l’agressió. Això ja són palabras mayores. Els dirigents dels comuns comencen a acceptar en públic l’existència d’un problema que ja és preocupant; en privat ja fa temps que ho admeten. Colau, com gairebé sempre, ha intentat espolsar-se les puces de sobre, aquesta vegada donant la culpa a la Generalitat per no desplegar més mossos a la ciutat. De les patrulles dissuasives de la Guàrdia Urbana gairebé desaparegudes dels carrers de Barcelona durant el seu mandat ni n’ha parlat. Per cert, també va cridar l’atenció el seu missatge de condol redactat en la llengua oficial de Corea del Sud que, com tothom sap, és el castellà.

dilluns, 1 de juliol de 2019

Donald Trump, Kim Jong Un i la llibertat

Des que va començar la Guerra de Corea, fa set dècades, una guerra que formalment encara no ha acabat, mai un president de Corea del Nord ha trepitjat els Estats Units, ni un president nord-americà ha visitat Corea del Nord. Mai fins abans-d’ahir, quan el president Trump es va trobar amb el president nord-coreà Kim Jong Un a la zona nord-coreana de l’àrea fronterera que separa les dues Corees. Una de les característiques dels països comunistes dels segles XX i XXI és que els seus ciutadans estaven tan satisfets... que tenien absolutament prohibit marxar del seu país. Encara que la trobada de dissabte va ser només l’excusa per a una nova photo opportunity entre els dos personatges, podria esdevenir un pas decisiu per donar per oficialment acabada aquella guerra i obrir les fronteres perquè els coreans que volguessin marxar d’aquell paradís comunista ho poguessin fer lliurement.

Ens podem preguntar quin dels dos presidents és més impresentable. Tant l’un com l’altre han fet mèrits sobrats per guanyar. Hi ha, però, un detall que els diferencia: Trump, com tots els presidents nord-americans, va ser elegit democràticament a les urnes per a un mandat de quatre anys. Kim Jong Un, en canvi, representa la tercera generació d’una dictadura familiar comunista establerta pel seu avi; des de fa set dècades es passen el càrrec de president de pares a fills. Salvant totes les distàncies, que són moltes, vindria a ser com l’actual monarquia espanyola decidida fa mig segle pel dictador Franco, però amb la diferència del tractament del comunisme, que a Espanya és una opció política més i a Corea és l’única ideologia permesa.

Un altre detall diferencia els dos països. Si jo visqués als Estats Units, no tindria cap problema per publicar aquest article; però si visqués a Pyongyang i gosés publicar un article com aquest, em passaria molts anys a la presó, i potser m’aplicarien la pena de mort. Trump és un president impresentable, i Kim Jong Un n’és tant o més que ell. La diferència entre un president i l’altre, entre un país i l’altre, és el grau de llibertat dels seus ciutadans. A Corea del Nord, com a tots els països que han gaudit dels règims comunistes de partit únic, la llibertat dels seus ciutadans, ni que només sigui per tocar el dos, és inexistent. Comunisme i llibertat són incompatibles. Uns pocs encara defensen el comunisme; la majoria, però, optem per defensar la llibertat.

divendres, 28 de juny de 2019

A l'aguait de la pedrea

Per aquells que com jo observem la política des de fora dels partits i no tenim cap aspiració d’accedir a un càrrec públic de confiança, resulta curiós observar com als militants més d’esquerres amb aspiracions a la pedrea de càrrecs —potser a la dreta també passa, però d’un temps ençà ho estic observant especialment a l’esquerra— sembla que els faci mandra, o potser és que tenen por, de criticar els dirigents de les seves organitzacions polítiques quan aquests es mereixen clarament un retret. Sense anar més lluny, gairebé no ha generat cap crítica per part de l’obedient militància comunista (pels comuns) la decisió d’Ada Colau de repetir en el càrrec d’alcaldessa al preu que sigui. El preu han estat els vots imprescindibles d’un personatge i un partit tan nefastos pels interessos de la majoria de catalans com ho són Manuel Valls i Ciudadanos. El fet és que hi ha molts càrrecs i sous públics en joc, i a ningú li agrada perdre determinats privilegis que depenen de la voluntat personal de qui mana. Em vénen al cap els molts càrrecs digitals que pengen directament de l’ajuntament i d’un munt d’organismes, entitats i empreses públiques, l’Àrea Metropolitana, la Diputació, etc. Ja ho va recordar fa anys aquell personatge socialista tan absolutament negatiu pels interessos de Catalunya, Alfonso Guerra, àlies mienmano: el que se mueva no sale en la foto. Aquests dies a cal comuns no es belluga ni una fulla, i és que tots els ciutadans pel càrrec estan ara a l'aguait de la pedrea.

dimecres, 26 de juny de 2019

A tall d’inventari

Políticament parlant, a Catalunya, en els últims anys, han passat moltes coses, moltíssimes més coses que en els països que ens envolten. N’han passat tantes, de coses, i han passat tan de pressa, que tot sovint no hem tingut temps de digerir i reflexionar amb una mica de calma sobre els esdeveniments polítics i judicials que s’anaven produint. Es fa difícil concretar quan va començar aquesta última etapa del llarg contenciós Catalunya vs. Espanya, però podem intentar posar una data triant entre alguns moments cabdals de la nostra història més recent.

1/ La passada de ribot de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Congreso de los Diputados, una operació d’estat magistralment dirigida per Alfonso Guerra @ mienmano, davant la mirada d’assentiment còmplice dels dirigents de la franquícia catalana del PSOE els quals, poc abans, havien aprovat el text al Parlament de Catalunya.

2/ La presentació del recurs al Tribunal Constitucional en el qual hi van participar els dos partits hegemònics espanyols; el PP donant directament la cara, i el PSOE mig d’amagat per persona interposada, fent signar el recurs al Defensor del Pueblo, socialista de reconeguda trajectòria.

3/ La sentència del TC carregant-se de ple l’esperit de la llei que havia estat votada pel poble català en referèndum, amb tot el rerefons que comportava aquella decisió cent per cent política i cent per cent anticatalana, utilitzant jutges caducats i tota mena d’irregularitats.

4/ Les impressionants mobilitzacions populars que s’han produït a Catalunya a partir del 2010 i, molt especialment, a partir de la de l’11 de setembre del 2012.

5/ Els resultats electorals de les dues vegades que els catalans hem estat convocats a expressar-nos via urnes sobre la independència de Catalunya, òbviament sense el consentiment de la metròpoli.

6/ La reacció violentíssima de les forces policials estatals l’1 d’octubre del 2017, amb l’aquiescència del govern i el cap d’estat espanyols, i amb el resultat de més d’un miler de catalans ferits gratuïtament per les forces de seguretat estatals. D’aquells fets, juntament amb l’empresonament dels membres del Parlament i del Govern, l’exili dels que van optar per marxar, el judici-farsa al que han estat sotmesos els que van optar per quedar-se, i la dura sentència condemnatòria que encara no s’ha fet pública però que està perfectament dissenyada des d’abans de començar el judici, se’n parlarà durant anys i s’estudiaran a les facultats de ciències polítiques de tot el món.

7/ L’aplicació il·legal de l’article 155 de la CE que va comportar, de facto, l’anul·lació il·legal de l’autonomia de Catalunya.

8/ El cessament il·legal del Parlament de Catalunya així com el del Govern de la Generalitat, a partir d’una interpretació il·legal de l’article 155; algun dia, algun jutge, en algun país, n’haurà de dir alguna cosa.

9/ L’última convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya signada, per cert, per qui no tenia facultats per fer-ho, amb el resultat de la renovació, una vegada més, de la victòria electoral dels independentistes.

dilluns, 24 de juny de 2019

Els petards van a menys

Ahir al vespre va ser la revetlla de Sant Joan. Com s’ha pogut anar constatant en els últims anys, resulta difícilment qüestionable que de petards cada any se’n tiren menys. Abans, no fa pas massa temps, una setmana abans de Sant Joan ja es començaven a sentir petards, i pels que aquest soroll no ens acaba de fer el pes resultava força molest. No parlo de les poques hores que dura oficialment la revetlla, que un dia és un dia, i si hem de marxar unes hores a la recerca de la tranquil·litat que Sarrià no ens ofereix tampoc passa res. Parlo dels molts dies que fins fa poc durava la festa dels petards. Però ahir, com deia abans, se’n van sentir molt pocs. Desconec els motius que justifiquen que la festa dels petards vagi evolucionant inexorablement a la baixa. Alguns diuen que aquests artefactes, en una bona part fabricats a la Xina, són massa cars, i la festa surt per un ull de la cara. Altres, però, van una mica més lluny, i asseguren que la societat ha canviat, i que la majoria té altres interessos al marge de tirar uns quants petards. Cada dia hi ha més gent que té la fal·lera de marxar de la ciutat a la mínima que pot, i les cues de cotxes a les carreteres durant els caps de setmana en són la prova més evident. Acostumo a comparar l’evolució a la baixa dels petards amb el desinterès creixent dels catalans per les curses de braus. Avui en dia ja no hi ha gairebé demanda, si més no a Catalunya, i això diu molt a favor de la nostra societat. Són signes evidents d’una societat cada dia més madura i civilitzada. Com deia aquella pintada que fa molts anys vaig veure en una paret de Terrassa, si el toreig és art, el canibalisme és gastronomia. La vaig trobar molt encertada. Els petards estan fent una evolució similar.

divendres, 21 de juny de 2019

Tiananmen i Catalunya

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de juny de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.917 de La Veu de l'Anoia)

Fa trenta anys dels fets de Tiananmen. Feia setmanes que en aquella plaça de Pequín es concentraven milers de persones per protestar contra el govern. La Xina era llavors i encara és ara una dictadura, i les dictadures sempre pretenen resoldre els problemes interns aplicant la violència contra els ciutadans. Això és inacceptable en democràcia. Així, per resoldre un problema polític el qual, segons el govern xinés, només era un problema d’ordre públic, les autoritats van enviar-hi l’exèrcit amb instruccions d’esclafar literalment la protesta. El resultat d’aquella intervenció criminal va ser que la plaça de Tiananmen va quedar neta com una patena, sense ni una gota de sang. Tot i que el govern mai va fer públic el balanç de víctimes, els morts van superar el miler. El govern no va voler acceptar que allò era un problema polític que requeria una resposta política, i es van ignorar els motius que portava la gent a sortir al carrer a jugar-se literalment la vida. Fa trenta anys d’aquella massacre, i a la Xina encara és un tema tabú. No se’n pot parlar, i si algú gosa fer-ho en públic s’arrisca a passar-se una temporada a la presó.

Salvant totes les distàncies amb la Xina, que són moltes i de tota mena, a Catalunya hi ha una part molt important de la població que es declara independentista. És una part en creixement continu, i ja constitueix la meitat de la població. Espanya ha demostrat repetidament que no té voluntat de solucionar el conflicte, i els independentistes pensen que la constitució d’un nou estat europeu al marge d’Espanya seria la sortida definitiva al problema. L’1 d’octubre de 2017 es va celebrar a Catalunya un referèndum d’autodeterminació no consensuat amb Espanya, i la reacció visceral de les autoritats espanyoles va ser aplicar el model de Tiananmen adaptat a la nostra realitat. Això es va concretar amb l’enviament a Catalunya de forces policials espanyoles amb instruccions clares d’impedir el referèndum. Però com que Espanya és formalment una democràcia i pertany a la Unió Europea, aquí no hi va haver cap mort però sí més de mil ferits.

La sortida còmoda de les autoritats amb mentalitat dictatorial i/o colonial que enllaça Tiananmen i Catalunya consisteix a aplicar la mà dura i violenta contra la dissidència. Però a ningú se li escapa que aquesta opció només provoca un endarreriment de la solució. La Xina acabarà sent una democràcia i, si els catalans ho volen, Catalunya acabarà sent un país independent. Quan? Aquesta és la pregunta del milió.

dimecres, 19 de juny de 2019

Comissionitis

Podríem definir la comissionitis com la fal·lera malaltissa de moltes empreses, institucions i entitats públiques i privades per promoure comissions de tota mena. A qualsevol problema que es presenta, per petit que sigui, sempre hi ha qui de seguida reacciona demanant la creació d’una comissió per tal d’estudiar-lo a fons i mirar de resoldre’l. Però tot sovint qui promou la creació d’una comissió només busca traspassar la responsabilitat de resoldre un problema a l’àmbit més col·lectiu; dit d’una altra manera, molta gent té una certa tendència a espolsar-se les puces de sobre.

Un polític del qual no recordo el nom va dir que la millor solució per eternitzar un problema era creant una comissió. Encara que no necessàriament ha de ser així, aquesta equació s’acaba complint molt més sovint del que seria desitjable. No estic negant la utilitat de determinades comissions sinó posant sobre la taula la frivolitat amb la qual moltes vegades es promouen i es gestionen les comissions.

Fa uns mesos vaig escriure unes reflexions sobre la reunionitis. Doncs bé, la comissionitis no és res més que una altra malaltia de la mateixa família. De vegades, però, i això ja seria per nota, és la decisió de crear una comissió la que precisament genera un problema que fins aquell moment era inexistent. Molts directius d’empresa, i en conec i n’he tractat un munt, admeten obertament que la comissionitis és un dels càncers de la productivitat en termes de temps, diners, costos personals, etc. No van gens desencaminats.

dissabte, 15 de juny de 2019

Enhorabona, alcaldessa!

Dibuix de Ferreres, a l’Ara

Allò que fa tres setmanes semblava impossible resulta que no ho era. Ada Colau no va guanyar les eleccions del 26M —ara resulta irrellevant discutir sobre vots i percentatges— però els pactes post electorals l’han portat a repetir en el càrrec. Tot 100% legal, només faltaria! No entraré ara en les valoracions ètiques de la seva decisió, ja que no crec que l’alcaldessa se les plantegi. Si tingués remordiments de consciència que, insisteixo, no crec que en tingui cap, ja els gestionarà amb els seus electors. O amb el seu psicòleg. El fet és que, finalment, Colau se n’ha sortit prou bé i ha assolit el seu objectiu personal de resoldre laboralment els pròxims quatre anys, sense perdre de vista els 400.000 € d’ingressos que li corresponen com a alcaldessa.

Al capdavall, no ens enganyem, tots són humans, pujar els fills costa una pasta i, qui més qui menys, tothom té el costum d’esmorzar, dinar i sopar cada dia. I s’ha de pagar el lloguer del pis, o la quota hipotecària, i un munt de coses més. El cotxe no, això Colau s’ho pot estalviar, ja que forma part del pagament en espècies que porta aparellat el seu càrrec. I per més que els seus fidels ho vagin repetint dia sí i dia també, no és cert que Colau cobri menys. En cas de dubte, només cal consultar l’apartat de transparència de la web municipal. Una altra cosa és com es gasta els cent mil euros anuals que li paguem entre tots, però en això no ens hi hem de ficar. Diuen que fa donacions a organitzacions que pertanyen a la seva corda política. Res a dir, com si se’ls vol gastar al bingo o fent un donatiu a Càritas. Els diners se’ls guanya amb la seva feina, i són ben seus.

Si res no s’espatlla en el seu segon mandat, la patirem quatre anys més presidint el consistori barceloní, i utilitzo aquesta expressió sent plenament conscient del significat del verb patir. Això sí, a partir d’ara estarà sotmesa a una certa vigilància per part del PSOE i també de Ciudadanos, els dos partits del 155 que, encara que sembli inversemblant, l’han esperonat i ajudat a repetir en el càrrec. Tot per la unitat de la pàtria espanyola! No cal dir que allò de l’equidistància de la qual tant ha presumit Colau durant el seu primer mandat ha passat a millor vida. Des d’ara l’alcaldessa ja forma part de la casta unionista del 155. S’han tornat bojos els socis del Círculo Ecuestre? No ho crec pas, tot plegat és molt més senzill. Simplement han decidit que entre una mala alcaldessa populista i un candidat independentista, per defensar els interessos unionistes d’Espanya ho farà millor Colau. Enhorabona, alcaldessa!

divendres, 14 de juny de 2019

Canvi de cromos

L’objectiu d’un dirigent polític no és guanyar les eleccions sinó governar les institucions. Guanyar i no governar serveix de molt poc, i si no pregunteu-ho a Inés Arrimadas, que va guanyar les últimes eleccions al Parlament de Catalunya i això no li va servir per poder governar la Generalitat. O pregunteu-ho a Ernest Maragall, que tot i haver guanyat les municipals a Barcelona tot indica que no serà el futur alcalde de la ciutat.

L’objectiu dels partits és aconseguir el poder el preu que sigui, i com més càrrecs públics, millor. Després d’unes eleccions els toca pactar i decidir quines persones i quins partits governaran les institucions. Ara hi ha milers de càrrecs públics i milers de sous públics en joc. Molta gent que fins ara tenia resolta la seva vida laboral es quedarà sense feina, i molta gent que ara no té feina, o en té una de precària, té la possibilitat d’accedir a un millor lloc de treball, ni que només sigui pels quatre anys de la legislatura.

Als ajuntaments, i també a les comunitats autònomes que el mes passat van celebrar eleccions —aquest no és el cas de Catalunya—, aquests dies els dirigents dels partits polítics s’afanyen a tancar pactes d’investidura, pactes de suport parlamentari, pactes de govern i pactes foscos de tota mena per tal de fer-se amb les poltrones vacants. Res a dir, aquesta és la feina dels dirigents polítics.

Ara bé, són molt criticables els canvis de cromos que les cúpules dels partits estan fent al marge dels interessos dels ciutadans directament afectats. Jo et cedeixo l’alcaldia d’aquesta capital a canvi que tu m’ajudis a arribar a la presidència d’aquella comunitat autònoma. Jo m’abstinc en la votació de la teva investidura i tu em facilites a canvi que jo accedeixi a la presidència de la diputació. Aquesta és la part fosca dels pactes polítics tancats amb poca llum i cap taquígraf.

dimecres, 12 de juny de 2019

Els advocats de la defensa

Ahir, com que em vaig quedar tot el dia treballant a casa, tenia posada com a música de fons de l’ordinador la sessió del judici en la que els advocats de la defensa van començar els seus al·legats finals. En vaig escoltar tres, per aquest ordre: Andreu Van den Eyinde, Xavier Melero i Jordi Pina. Cadascú en el seu estil, i remarco això perquè tenen estils molt diferents, em van impressionar per com les seves intervencions anaven desmuntant una a una totes les inconsistents acusacions de la fiscalia i de l'advocacia de l'estat. Dit en altres paraules, si s’hagués d’impartir justícia partint d’aquestes intervencions (fiscalia, advocacia de l’estat i les tres defenses citades abans), les sentències només podrien ser absolutòries.

Però intento ser realista, i no sóc capaç d’aventurar si la feina ingent i tan ben feta d’aquests advocats i els seus equips servirà de res a curt termini. Des d’abans de començar el judici tinc una idea al cap, i és que la sentència condemnatòria està perfectament dissenyada; ara només caldrà donar-li forma escrita. I és que això no és un judici com cal, sinó que des del primer dia sembla una venjança de la metròpoli en forma de judici-farsa. Així, cada dia veig més clar que l’objectiu dels jutges del Tribunal Supremo encapçalats per Manuel Marchena no sembla pas que sigui fer justícia, com caldria esperar, sinó donar un bon escarment al món independentista.

Aviat ho veurem. I sóc conscient que dir aviat és només una manera d’expressar-ho, perquè tot indica que els jutges del Supremo exhauriran els terminis fins al màxim possible, i el màxim són els dos anys de presó preventiva que es compliran a la tardor. La qüestió és anar allargant tant com puguin tot el procés judicial, per tal d’endarrerir que el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg es faci càrrec d’aquest assumpte. Mentrestant, els acusats s’aniran podrint a la presó, i jutges i fiscals no tindran cap remordiment de consciència. Perquè, repeteixo, l’objectiu d’aquesta gent és la defensa de la unitat d’Espanya, al preu que sigui. El judici només és l’excusa.

dilluns, 10 de juny de 2019

Mentre la paguem, Espanya també és nostra

Els catalans som el 16% dels espanyols però, per circumstàncies desgraciades prou conegudes, ens toca pagar bastant més del 16% del total de les despeses espanyoles. Per motius semblants, Catalunya rep bastant menys del 16% del total de les inversions estatals. Després hi ha el menyspreu de les institucions espanyoles cap a la llengua pròpia de Catalunya, i molts altres menyspreus típics de les mentalitats colonials. Però, tot i això, encara hi ha alguns catalans, pocs, cada dia són menys, que troben que totes aquestes anomalies s’han d’acceptar submisament, com si fóssim xaiets que van a l’escorxador. Això sí, els col·laboracionistes amb la metròpoli que ens ofega de tant en tant fan veure que s’enfaden i, sense cap convenciment, simulen que reclamen, i diuen que algun dia tot això nostre s’hauria de resoldre. Però ho fan amb la boca tan petita que no tenen cap credibilitat. I així han anat passant els anys i les eleccions, i s’ha anat constatant que el problema, lluny de resoldre’s, segueix enquistat, mentre els resultats electorals cada vegada són més favorables a les opcions independentistes.

Dintre del grup unionista, molt heterogeni, hi trobaríem les franquícies catalanes dels partits espanyols defensors de tornar a aplicar el càstig 155 als catalans (PSOE, Cs, PP i Vox), els directius de la Caixa i el Banc Sabadell que van decidir tocar el dos de Catalunya sense consultar accionistes ni clients, el grupo Godó, les elits dels círculos i la majoria dels directius de les empreses de l’IBEX35. Hi trobaríem també personatges socialment influents de l’establishment com l’advocat convergent Miquel Roca Junyent, el notari socialista Juan José López Burniol, expolítics comunistes reciclats al capitalisme de l’empresa privada, i altres per l’estil. El resum del seu estrany full de ruta, si més no és estrany per mi, és que la sacrosanta unidad de la patria, la seva pàtria espanyola, s’ha de posar sempre per davant de tot, també per davant del benestar i de la voluntat majoritària dels ciutadans catalans. Ep, tenen tot el dret a voler seguir sent espanyols al preu que sigui, el mateix dret que tinc jo a explicar-ho i criticar-ho sempre que ho consideri convenient.

De solució per a Catalunya només n’hi ha una —referèndum d’autodeterminació—, i arribarà més aviat que tard. Mentrestant, però, els polítics catalans han de gestionar el mentrestant. Sempre he defensat que mentre els catalans siguem espanyols —tot i que no me’n sento, d’espanyol, a la portada del meu passaport encara hi diu España— i, per tant, mentre entre una quarta part i una cinquena part dels costos que comporta ser espanyol vagi a càrrec nostre, s’han d’aprofitar tots els recursos espanyols que estiguin al nostre abast i que en cada moment ens convingui utilitzar. Així, els parlamentaris catalans del Congreso de los Diputados i del Senado han de tenir molt clar que, mentre Catalunya no sigui un país independent d’Espanya, no són a Madrid com a convidats estrangers sinó com a copropietaris amb tots els drets d’aquelles institucions, i han d’actuar com a tals, sense cap remordiment, per donar veu a les legítimes reivindicacions catalanes. I si no són capaços de portar a terme aquesta tasca, un mínim sentit de la dignitat els hauria de portar a la dimissió immediata dels seus càrrecs.

divendres, 7 de juny de 2019

Una iniciativa igualadina molt engrescadora

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 de maig de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.915 de La Veu de l'Anoia)

El Rec és una zona emblemàtica d’Igualada però, alhora, poc coneguda. Un grup d’igualadins de perfils professionals diversos, considerant el terme igualadí en un sentit ampli —jo mateix, que no sóc igualadí, col·laboro amb aquest grup—, va iniciar fa cinc anys un projecte molt ambiciós. L’objectiu era deixar constància documental d’una part molt important de la història d’Igualada, la que ha tingut el Rec com a protagonista. Aquesta és una tasca que no es podia anar deixant pendent, ja que, mentrestant, es corria el risc que desaparegués de manera irreversible la memòria col·lectiva dels protagonistes directes d’aquesta història.

Abans que vagi desapareixent la gent directament involucrada en la història d’aquesta infraestructura tan emblemàtica, i es perdi definitivament la memòria col·lectiva, calia recollir els records dels seus protagonistes. El projecte s’ha articulat a través de l’entitat CERCA, i consisteix a documentar tota mena d’activitats relacionades amb el Rec. Així, l’objectiu del grup promotor ha consistit a recopilar els testimonis particulars dels pagesos, transportistes, blanquers, comerciants, industrials tèxtils i, en definitiva, de qualsevol persona que hagi tingut alguna relació amb el Rec. Aquesta primera fase del projecte ja es va completar, mitjançant l’enregistrament d’una trentena llarga d’entrevistes amb els protagonistes d’aquesta història.

Aquesta recopilació de testimonis, però, només és el principi d’un programa més ambiciós. A partir d’ara, partint d’aquestes entrevistes filmades que sumen moltes hores d’enregistrament, caldrà fer un muntatge audiovisual d’una durada raonable. Caldrà, també, seguir recollint documentació de les institucions, i també dels arxius particulars. Un cop enllestides aquestes tasques, s’haurà de donar a conèixer el treball final, en format llibre, vídeo i/o altres suports analògics i/o digitals. L’objectiu final d’aquest projecte és posar a l’abast de qui tingui interès en la història del Rec un material suficientment interessant, i distribuir-lo a les entitats interessades de cara al coneixement de les futures generacions.

Però per poder completar el projecte es necessita més finançament, ja que els ajuts rebuts fins ara són molt d’agrair però insuficients. Seria d’esperar que les institucions públiques —Generalitat, Diputació, Consell Comarcal i Ajuntament— es conscienciessin de la importància d’un projecte molt engrescador que va més enllà del seu vessant estrictament igualadí, i ajudessin a completar-lo.

dimarts, 4 de juny de 2019

Trenta anys de Tiananmen

Foto: USAtoday

Avui es commemoren els trenta anys dels fets de Tiananmen. En aquelles dates jo em trobava a Hong Kong, i vaig poder seguir aquella protesta ciutadana per la televisió local, cosa que no hagués pogut fer des de l’interior de la Xina per culpa de la censura fèrria que hi havia i encara hi ha en aquell país. Salvant totes les distàncies entre un país i l’altre, que són moltes i molt variades, veig algunes semblances entre els fets de Tiananmen de l’any 1989 i els fets de l’1 d’octubre de 2017 a Catalunya. Avui no disposo de temps per desenvolupar-ho però, quan tingui una estona, n’escriuré un article, sent ben conscient, com sempre, que la meva visió no serà compartida per tothom.

dilluns, 3 de juny de 2019

La poltrona i els principis

Fa com qui diu quatre dies els comuns de l’ajuntament de Barcelona liderats per Ada Colau van fer fora els socialistes del seu equip de govern. Va ser una reacció lògica per l’aplicació de l’article 155 de la CE als catalans, fossin independentistes o no ho fossin. Considerant la generalitzada manca de principis del món de la política que hem d’aguantar els ciutadans, vaig trobar coherent i plena de sentit comú aquella mesura colauista.

Fa encara menys dies, quan s’especulava que l’encarregat de la franquícia catalana del PSOE, Miquel Iceta, podia esdevenir no només senador a Madrid sinó president del Senado, aquest personatge, amb ganes de fer mèrits davant del seu cap de files Pedro Sánchez, va assegurar que, si fos el cas, no li tremolaria la mà per tornar a aplicar el mateix article als catalans, siguin unionistes o independentistes.

Aquests dies s’està discutint qui governarà Barcelona en els pròxims quatre anys. Tot i haver perdut les eleccions, els comuns liderats per Ada Colau intenten alguna mena de pacte per tal de governar quatre anys més. Amb la llei a la mà, hi tenen tot el dret. Busquen seguir ocupant les poltrones de la plaça de Sant Jaume pagant el preu polític que calgui i, amb aquest objectiu, es mostren disposats a deixar-se estimar pels partits unionistes per tal d’aconseguir-ho. Això inclou els socialistes del 155 i, per què no?, els ciudadanos del 155.

Acabi com acabi aquest sainet i sigui quina sigui la persona que acabi ocupant aquella poltrona, cada dia hi ha més ciutadans, emprenyats i decebuts, que opten per la desconnexió política amb uns personatges que no semblen capaços de mantenir uns mínims principis bàsics. Així, constatem que per defensar uns legítims interessos personals, determinats polítics semblen disposats a actuar amb un total menyspreu a la ciutadania barcelonina la qual, per cert, els paga un sou força generós; en el cas de Colau, 100.000 euros/any.

dijous, 30 de maig de 2019

Balanç Colau

Excepte que hi hagi un pacte contra natura, la fins ara alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, haurà de deixar el seu càrrec perquè no ha estat capaç de repetir la victòria agònica de fa quatre anys. Llavors va treure onze regidors de quaranta-u, una collita ben minsa, però com que cap altre partit la va superar, Colau va esdevenir alcaldessa. Sigui com sigui, els electors no s’equivoquen mai, i si diumenge passat no van votar Colau amb la intensitat que a ella li hagués agradat va ser per motius obvis que fàcilment es poden intuir, és a dir, perquè la seva gestió no ha convençut. Ningú nega que Colau hagi tingut alguns encerts en el seu mandat, però els barcelonins hem hagut de patir molts més desencerts. Sigui com sigui, després d’unes eleccions només es compten vots, no explicacions de vot.

Cal recordar que el grup polític del qual s’ha envoltat Colau en el seu mandat (2015-2019) ha governat la ciutat gairebé durant les quatre dècades d’ajuntaments democràtics (1979-2019), és a dir, tots menys els quatre anys de Trias com a alcalde (2011-2015). En aquests quaranta anys han anat canviant de marca, però bàsicament les seves idees polítiques s’han mantingut. Són comunistes i es reivindiquen com a tals, tot i que d’uns anys ençà eviten utilitzar aquest mot perquè no ignoren que, per motius que a ningú se li escapen, el comunisme no resulta simpàtic per a molta gent. Als anys setanta del segle passat el seu nucli dur estava format per la gent del PSUC, que posteriorment es va rebatejar com a Iniciativa. Aquest partit és el titular d’un deute bancari impagable, segons el parer de molts experts en la matèria. Els comunistes sempre han criminalitzat el món financer però, alhora, s’han deixat ajudar per laCaixa sense cap remordiment.

Aquest és el grup polític català que ha governat la ciutat durant més anys (36), seguit pels socialistes, que han estat al govern tres anys menys que els comunistes. Els comunistes, comuns que es diuen ara, tenen molta experiència en governs municipals tot i que, òbviament, l’experiència de govern no és argument suficient per governar una ciutat. Durant el seu mandat Colau ha comès un error de principiant, i és que ha oblidat que governava en franca minoria —11 regidors de 41— però actuava com si disposés d’una àmplia majoria. Emparant-se en el seu càrrec, massa sovint s’ha mostrat prepotent amb els seus adversaris polítics. I a manca de regidors suficients per governar amb comoditat, Colau ha utilitzat el conegut argument d’una suposada superioritat moral de l’esquerra, una superioritat que és més falsa que un bitllet de tres euros.

Per guanyar les eleccions de l’any 2015 Colau va utilitzar unes dades fiscals inventades, falses, contra el seu antecessor a l’alcaldia i principal oponent, Xavier Trias. És allò que ara en diuen fake news, unes falsedats subministrades per servidors fidels de les clavegueres de l’estat. Parlem de Jorge Fernández Díaz —encara ara costa d’entendre com un personatge tan moralment nefast com ell arribés a ser ministre—, Eduardo Inda —en aquest país de tot en diuen periodisme—, i altres personatges del clavegueram polític de l’estat. El més greu és que coneixent que aquelles informacions fiscals eren falses, Colau no s’ha disculpat mai en veu alta, i és que quan les mentides són públiques, les disculpes cal que també ho siguin. Però no és només això, Colau encara ha anat més lluny. Així, en la campanya electoral que ha acabat ara, Colau ha tornat a utilitzar aquella porqueria en el seu discurs polític.

Podríem acabar aquest comentari detallant el munt d’incompliments electorals dels comuns liderats per Colau, la presa de pèl a la que tot sovint ha sotmès als veïns, la trampa d’alguns processos participatius que només han servit per intentar amagar les greus incompetències del seu equip, etc. Però com que gairebé tothom té aquestes dades al cap, m’estalviaré la feina. Diuen que Colau ara pretén canviar d’aires i ser ministra del govern espanyol. Si s’acaba confirmant, potser tindrà la mateixa sort que els francesos van desitjar al seu ex-primer ministre Valls quan va decidir aspirar a l’alcaldia de Barcelona. Un polític ha de ser conscient de les seves limitacions polítiques, i encara que ella potser no n’és conscient, Colau ens ha demostrat que també les té.

dimarts, 28 de maig de 2019

Eleccions a Barcelona. Partit a partit

Cal fer un aclariment previ: encara que diumenge, a Catalunya, la meitat dels electors va optar per candidatures independentistes, en aquestes eleccions es votava exclusivament sobre la gestió municipal dels pròxims quatre anys, i no sobre independència sí o no. En clau independentista / unionista els catalans ja tornarem a votar, previsiblement a la tardor, quan el MHP Torra convoqui eleccions al Parlament de Catalunya.

Dit això, dels set partits que en el mandat Colau tenien representació al Plenari de Sant Jaume, només n’hi ha dos que poden estar raonablement satisfets dels resultats obtinguts diumenge, ja que tots dos han doblat resultats. ERC, que ha guanyat les eleccions en vot popular, ha passat de 5 a 10 regidors, i el PSC/PSOE ha passat de 4 regidors a 8. Però els 10 regidors del guanyador de les eleccions és una collita ben minsa, tenint en compte que el consistori barceloní en té 41, i que la majoria absoluta està fixada en 21. Caldrà pactar a tres bandes.

Els cinc partits restants, amb intensitats diferents, s’han de considerar els perdedors de les eleccions. Els ciudadanos, que tot i haver passat de 5 a 6 regidors, no han assolit les expectatives mínimes que ells mateixos s’havien imposat a partir de l’aterratge del paracaigudista Valls. Els convergents, que han perdut la meitat de la seva representació, passant de 10 regidors a 5. Els peperos, que han passat de 3 a 2. La CUP, que ha perdut els tres regidors que tenia i s’ha convertit en un partit sense representació al plenari. I els grans perdedors d’aquestes eleccions, els comuns, que com a conseqüència de la pèrdua d’un regidor perden també el govern de la ciutat. En aquest sentit, em remeto al meu comentari d’ahir.

Ara els partits perdedors poden fer tres coses: auto enganyar-se buscant excuses de mal pagador, donar la culpa als electors per no haver votat com segons ells calia fer-ho, o fer una autocrítica seriosa pels molts errors comesos durant aquests quatre anys. Si mirem en clau de futur, l’única opció correcta seria la tercera, però almenys fins ara no se’ls veu massa convençuts de triar el camí de l’autocrítica.

Un apunt final. De la quinzena llarga d’altres llistes electorals que també competien en aquestes eleccions i no han obtingut representació, destacaré només la que té Jordi Graupera com a cap de llista. La idea d’elaborar la totalitat de la llista electoral a base d’eleccions primàries era i segueix sent molt bona, i la campanya electoral gairebé sense mitjans va ser moderna i innovadora. Però el menyspreu dels grans mitjans catalans de comunicació de paper (La Vanguardia i El Periódico) i molts dels digitals, combinat amb l’actitud poc receptiva a una nova forma de fer política per part dels partits tradicionals, els va impedir obtenir representació. Una pena. Si persisteixen, a les pròximes eleccions surten segur.

dilluns, 27 de maig de 2019

Llums i ombres

Eleccions al Parlament Europeu: sent unes eleccions de circumscripció única per a tot l’estat espanyol, gairebé el meu únic interès era veure quina candidatura era la guanyadora a Catalunya. El votant no s’equivoca mai, i ahir es va posar en evidència que l’estratègia dels exiliats és la que ha tingut més suport popular. Penso que per a la majoria dels catalans aquesta és una bona notícia, i els nous eurodiputats tindran cinc anys per demostrar-ho.

Eleccions municipals a la ciutat de Barcelona: en democràcia, els errors i els incompliments electorals es paguen a les urnes. Tot fa pensar que Colau deixarà de ser alcaldessa, no perquè en el seu mandat no hagi tingut algunes actuacions encertades, que les ha tingut, sinó perquè n’ha tingut moltes més de desencertades. I no s’han d’oblidar els seus flagrants incompliments electorals. Si no hi ha un pacte contra natura, Colau deixarà de ser alcaldessa. Penso que per a la majoria dels ciutadans de Barcelona aquesta és una bona notícia.

Aquest és un comentari d’urgència. Evidentment que hi ha més llums i també més ombres; si rellegiu les meves reflexions de dissabte, aquestes queden perfectament en evidència. Però d’això en parlaré en un pròxim article escrit amb més calma.

dissabte, 25 de maig de 2019

Reflexions en veu alta

Què n’espero de les eleccions municipals a Barcelona?

1/ Que Colau no les torni a guanyar.
2/ Que Valls no passi de cinc regidors.
3/ Que el PP no en tregui cap, tot i que amb Bou de regidor estaríem distrets.
4/ Que als partits que van fer primàries i després van prescindir dels resultats no els quedin ganes de repetir-ho.
5/ Que Graupera esdevingui regidor.

Què faré demà?

1/ No votar cap partit pro 155.
2/ No votar cap partit de fora de Catalunya.
3/ No votar cap partit comunista i assimilats.
4/ No votar cap partit feixista i assimilats.
5/ No votar a qui penso que pot guanyar.

divendres, 24 de maig de 2019

Cortesia parlamentària

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 de maig de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.913 de La Veu de l'Anoia)

Una societat que es mogui en els paràmetres de la cortesia és una societat més amable. Així, en les meves relacions intento no deixar mai de banda un tracte cortès amb els meus interlocutors. Aquest principi inclouria, també, la meva defensa de la cortesia parlamentària, tot i que aquesta modalitat de cortesia no he tingut mai ocasió de practicar-la, ja que el meu negoci —o modus vivendi si us agrada més— està molt allunyat de la política.

Aquest principi ve a tomb per comentar la proposta que ha fet el president espanyol Pedro Sánchez per tal que el diputat socialista del Parlament, Miquel Iceta, esdevingui el nou president del Senado d’Espanya. En el món de la política, que és el seu des que era molt jovenet, Iceta ha fet molts dels papers de l’auca, i no ens ha d’estranyar que ara hagi rebut aquesta oferta. Però, per poder-la tirar endavant, hi ha un petit inconvenient, i és que Iceta no és senador i, lògicament, per presidir aquella cambra s’ha de ser senador.

Fa tres setmanes es van celebrar eleccions al Senado, però Iceta no s’hi va presentar. Segurament llavors encara no havia rebut l’oferta sucosa de Sánchez per presidir aquella institució, que comporta una retribució anual que supera els 170.000 euros, a més d’altres regalies menys conegudes. Em permeto senyalar que és un sou que no està gens malament per presidir una institució que gairebé no té cap utilitat, a banda de donar el vistiplau a l’aplicació l’article 155 de la CE als catalans, siguin o no siguin independentistes.

Existeix, però, una via per tal que Iceta esdevingui senador, i és que el Parlament el nomeni en substitució d’un altre senador de designació autonòmica, José Montilla, el qual ja ha dimitit per facilitar l’accés al Senado del seu company de partit. (Per cert, Montilla, com el seu company Iceta, també s’ha passat tota la vida vivint de la política). És a partir de la dimissió de Montilla que el Parlament hauria de votar el seu substitut, però els vots dels socialistes no són suficients i, apel·lant a la cortesia parlamentària, des d’aquest partit s’ha demanat ajut —vots— a altres partits.

Els partits independentistes han reaccionat fent-se els ofesos, i no els falta raó, argumentant que no volen facilitar les coses a un dels responsables de l’aplicació del 155. Però diria que amb l’apel·lació a la cortesia parlamentària, més aviat que tard (escric això el dilluns 13 de maig) Iceta acabarà sent senador. Els bombers no trepitgen mai la mànega del company; cortesies al marge, els diputats tampoc.

dijous, 23 de maig de 2019

Separació de poders?

Sovint diem que en una democràcia sense adjectius no hi pot haver cap mena d’interferència entre els tres poders estatals: executiu, legislatiu i judicial. Però més sovint encara hem de denunciar que a Espanya la separació de poders és una de les moltes assignatures pendents que té el país. Òbviament durant el franquisme no hi havia separació de poders, però és que en les quatre dècades de la suposada democràcia tampoc n’hi ha hagut mai. Les interferències són contínues, i gairebé ningú s’escandalitza. Estem donant per bona una situació absolutament irregular, i em quedo curt amb l’adjectiu.

Ara tenim el tema dels cinc presos polítics catalans als quals se’ls ha de concedir la presumpció d’innocència. Han estat autoritzats a presentar-se a les eleccions i han estat escollits parlamentaris pels ciutadans, i tot segons les lleis espanyoles. Dilluns es van poder acreditar al Congreso (4) i al Senado (1), i dimarts van prendre possessió dels seus escons i van poder votar els membres de les respectives meses de les càmeres a les quals ara pertanyen (presidència, vicepresidències i secretaries).

Doncs bé, simultàniament el poder judicial ha instat el poder legislatiu a suspendre’ls immediatament, i el poder legislatiu ha contestat tornant la responsabilitat a la judicatura. Mentrestant, el poder executiu (vicepresidenta Calvo dixit) ha interferit amb els dos altres poders declarant que els parlamentaris catalans segrestats per l’estat haurien de ser suspesos immediatament. I de tota aquesta comèdia grotesca alguns encara en diuen democràcia.