De la gauche divine a l’upper Diagonal

Alguns recordem amb una certa simpatia l’època de la gauche divine barcelonina. Per triar un indret emblemàtic d’aquella època ens podem centrar en el mític Bocaccio del carrer Muntaner, una mica més amunt de Mitre, baixant a la dreta. Situem-nos, doncs, en la segona meitat dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat, és a dir, encara en ple franquisme. Tota aquella gent que es reivindicava d’esquerres —més ben dit i per ser precís, de la gauche, de la gauche divine— i al vespre/nit es deixava caure al Bocaccio, ho era realment, d’esquerres? Permeteu-me que ho dubti. Tot sovint em pregunto què vol dir ser d’esquerres, però la gent d’esquerres tal com jo l’entenc, al Bocaccio no hi anava. La militància de base del PSUC no hi anava pas. Sí que s’hi deixaven veure alguns dels seus dirigents —molts vivien al barri—, però no pas la militància de base.

Després el món va anar evolucionant, el Bocaccio va tancar i la gauche divine com a concepte d’una època que ja no tornarà va passar a millor vida, i gairebé ja no se’n parla. Ara es parla molt de l’upper Diagonal, associant-ho a la dreta i, sovint, a la dreta més dretana. La zona, però, és la mateixa per la qual fa mig segle es movia la gauche divine. El poder adquisitiu dels veïns de l’upper Diagonal segueix sent dels més elevats de la ciutat i, en aquest sentit, la ciutat poc ha canviat. L’upper Diagonal és la Barcelona rica, la mateixa Barcelona de la qual formaven i segueixen formant-ne part molts dels que fa mig segle es reivindicaven amb orgull de la gauche divine. De personatges divins, però, cap ni un, ni abans ni ara.