(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de juliol de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.923 de La Veu de l'Anoia)
En societats no democràtiques, que són les que imperen en una bona part del món, la delació generalitzada forma part del paisatge habitual. Els motius per delatar poden ser religiosos, polítics o d’una altra mena. És irrellevant que els governs autoritaris siguin de dretes o d’esquerres; l’acció reprovable de delatar és un fet que tots comparteixen. I, tot sovint, constitueix una obligació que l’autoritat imposa al ciutadà. Així, si saps d’alguna malifeta d’altri i no la poses en coneixement de l’autoritat, te les pots carregar tu. Malifeta a ulls del règim, és clar, que no vol dir que sigui una cosa dolenta, ni de bon tros.
Els ciutadans obligats a viure en dictadura, que són la majoria, vigilen contínuament què passa al seu voltant, i són perfectament conscients que, en reciprocitat de tracte, ells també estan permanentment controlats. Ningú ignora aquest joc pervers, i el resultat és una societat malalta que sempre viu amb la por a ser delatada, amb totes les conseqüències negatives que d’aquest fet se’n poden derivar. Un bon exemple d’aquestes pràctiques són els CDR cubans (Comitès de Defensa de la Revolució), una institució tan efectiva per a la dictadura caribenya que va ser copiada per altres dictadures.
A l’Iran, per exemple, es vigila molt que les dónes portin el vel ben col·locat, i que quedi ben tapada la part posterior del cap. Només està tolerat mostrar els cabells de la part del davant, i encara que el mocador sembli que està caient per la part del darrere, tenen l’habilitat de posar-se’l de manera que no acaba de caure mai. I si acaba caient, allà on no arriba la delació ciutadana arriba la “policia de la moral”, un altre invent típic de les dictadures. Són funcionaris que practiquen detencions arbitràries i imposen multes i penes de presó als infractors de la moral; normalment actuen de paisà per agafar als ciutadans desprevinguts.
I l’Iran encara és un règim relativament suau. Altres països de la zona tenen normes molt més severes, i s’obliga les dones a tapar-se totalment amb roba negra, amb unes petites obertures pels ulls i la boca. El súmmum és el burca que s’utilitza a l’Afganistan. Són llocs on la infracció de la norma es castiga molt més severament, fins a arribar a la mort per lapidació. Normatives tan estrictes, que només poden ser impulsades per governants malalts, fan que les dones, ja prou castigades a gairebé tot arreu, se sentin empresonades en la seva pròpia vestimenta. I el delator sempre està a l’aguait per corregir conductes inadequades.
En societats no democràtiques, que són les que imperen en una bona part del món, la delació generalitzada forma part del paisatge habitual. Els motius per delatar poden ser religiosos, polítics o d’una altra mena. És irrellevant que els governs autoritaris siguin de dretes o d’esquerres; l’acció reprovable de delatar és un fet que tots comparteixen. I, tot sovint, constitueix una obligació que l’autoritat imposa al ciutadà. Així, si saps d’alguna malifeta d’altri i no la poses en coneixement de l’autoritat, te les pots carregar tu. Malifeta a ulls del règim, és clar, que no vol dir que sigui una cosa dolenta, ni de bon tros.
Els ciutadans obligats a viure en dictadura, que són la majoria, vigilen contínuament què passa al seu voltant, i són perfectament conscients que, en reciprocitat de tracte, ells també estan permanentment controlats. Ningú ignora aquest joc pervers, i el resultat és una societat malalta que sempre viu amb la por a ser delatada, amb totes les conseqüències negatives que d’aquest fet se’n poden derivar. Un bon exemple d’aquestes pràctiques són els CDR cubans (Comitès de Defensa de la Revolució), una institució tan efectiva per a la dictadura caribenya que va ser copiada per altres dictadures.
A l’Iran, per exemple, es vigila molt que les dónes portin el vel ben col·locat, i que quedi ben tapada la part posterior del cap. Només està tolerat mostrar els cabells de la part del davant, i encara que el mocador sembli que està caient per la part del darrere, tenen l’habilitat de posar-se’l de manera que no acaba de caure mai. I si acaba caient, allà on no arriba la delació ciutadana arriba la “policia de la moral”, un altre invent típic de les dictadures. Són funcionaris que practiquen detencions arbitràries i imposen multes i penes de presó als infractors de la moral; normalment actuen de paisà per agafar als ciutadans desprevinguts.
I l’Iran encara és un règim relativament suau. Altres països de la zona tenen normes molt més severes, i s’obliga les dones a tapar-se totalment amb roba negra, amb unes petites obertures pels ulls i la boca. El súmmum és el burca que s’utilitza a l’Afganistan. Són llocs on la infracció de la norma es castiga molt més severament, fins a arribar a la mort per lapidació. Normatives tan estrictes, que només poden ser impulsades per governants malalts, fan que les dones, ja prou castigades a gairebé tot arreu, se sentin empresonades en la seva pròpia vestimenta. I el delator sempre està a l’aguait per corregir conductes inadequades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada