Sense presses

Molt de tant en tant ens trobem els que fa molts anys anàvem a aquella escola del carrer Ganduxer de Barcelona, entre l'església rodona i la Via Augusta. Abans anàvem a sopar, però com que uns quants viuen lluny de Barcelona, ara ens és més còmode trobar-nos al migdia. En aquestes trobades no hi ha mai pressa per marxar, i sí, en canvi, moltes coses per explicar i, sobretot, per escoltar. Fa unes setmanes ens vam retrobar. Estàvem convocats al restaurant a quarts de dues, i els últims no en vam sortir fins a les sis tocades. D'aquesta manca de pressa que quan érem més joves potser no ens podíem permetre alguns en diem ser rics, molt rics. Rics en temps, és clar, i és que el temps és de les poques coses que no es pot comprar amb diners. Uns altres, però, per considerar-se rics necessiten tenir molts diners al compte corrent, encara que ni tan sols tinguin temps per gastar se'ls. Vaja, de definicions de rics n'hi ha per a tots els gustos, i de maneres d'enfocar la vida, també.

Tothom té un preu?

La resposta és no, no tothom té un preu. Hi ha persones que per més diners que els ofereixin, no estan mai en venda. Però la majoria sí que té un preu, i això no depèn de si les persones són riques o pobres. Es poden tenir molts diners, moltíssims, però el fet de disposar d'un gran patrimoni no impedeix que alguns en vulguin tenir més. Un bon exemple és el món del futbol.

Veiem la diàspora de bons futbolistes d'arreu del món que han acabat sent comprats per equips de futbol de capital àrab. Aràbia Saudí, un país del qual en el món del futbol fins fa poc no se'n parlava, s'ha afegit a la festa vergonyosa de la gran disbauxa. Ignoro si els futbolistes que es deixen comprar i fan el pas es plantegen què representa anar a treballar a aquell país, que no és precisament una democràcia.

Estem parlant d'uns sous estratosfèrics combinats amb altres pagaments, que inclouen pagaments en espècie d'impossible control fiscal. Un pagament en espècie és, per exemple, enviar a París un Boeing 747 privat per recollir a un tal Neymar i portar-lo a Riad, i satisfer així l'ego infinit del jugador. Un avió de centenars de places per a ell sol.

Tenim el cas de Messi, per exemple, que quan el van deixar marxar del Barça se'n va anar al dòlar àrab de París. I quan s'ha cansat de París, ha fitxat per l'Inter Miami, un club propietat de la família cubana Mas Canosa. Si no saben de quina família es tracta, facin una cerca per Internet i sortiran de dubtes.

En definitiva, Neymar, Messi i companyia són tan pobres que es deixen comprar, i els clubs rics, conscients de la debilitat dels seus empleats, ho aprofiten. Hi ha equips de futbol que tenen diners suficients per comprar el quilo de futbolista al preu que sigui, i ni compradors ni venedors semblen tenir altres preocupacions a la vida que la cotització del dòlar. Són pobres, però es pensen que són rics.

L'afer Rubiales, penúltima estació

Els periodistes suposadament grans experts en futbol havien assegurat a tot arreu (ràdios, teles i diaris de paper i digitals) que el president de la cosa del futbol, un tal Rubiales, no dimitiria. Tenien raó, no ha dimitit, tot i que semblava que avui presentaria la dimissió. L'agressor sexual, com l'han definit alguns, ha necessitat pocs dies per tenir controlat el seu xiringuito, i l'auditori de la Real Federación Española de Futbol estava ple de persones que el defensaven a mort, com així ha estat. I com més disbarats deia en Rubiales, més l'aplaudien. En acabar l'acte, gairebé tothom s'ha aixecat i s'ha posat a aplaudir l'agressor com si s'hagués d'acabar el món. Ara, com que no ha dimitit, haurà d'esperar que el fotin fora.

Alguns clubs modestos van deixar clar des del principi que no li donaven suport, i li exigien que dimitís. Però la majoria no s'han volgut mullar, en espera d'esdeveniments. El Barça és un d'aquests últims. I no només no s'ha volgut mullar quan tocava, sinó que quan TV3 va demanar ahir poder entrevistar en directe a la jugadora Mapi León, escollida millor jugadora en el Trofeu Gamper que el Barça va guanyar per 5-0, el club va posar com a condició per autoritzar l'entrevista que a la senyora León no se li podrien fer preguntes relacionades amb el tema de l'agressió sexual contra una de les seves companyes. La reacció de TV3 només podia ser una: rebutjar fer l'entrevista i explicar-ho en públic. TV3, molt bé, i el Barça, molt malament. Sigui com sigui, aquest impresentable té els dies comptats com a president de l'entitat.

Els abusos d'Ortega a Nicaragua i el silenci de les nostres esquerres

La campanya d'abusos i terror sense límit del dictador nicaragüenc amb l'objectiu d'eliminar qualsevol intent de dissidència política del seu poble no sembla tenir aturador. Alguns diem i no ens equivoquem que el dictador d'esquerres Daniel Ortega és ara mateix molt pitjor que el dictador de dretes Anastasio Somoza que governava el país abans de l'entrada del sandinisme.

Els últims episodis, d'aquesta mateixa setmana, són la confiscació per part de l'estat de la Universidad Centroamericana (UCA), fins ara pertanyent als jesuïtes i una de les universitats més prestigioses de l'Amèrica central, així com la dissolució de la Companyia de Jesús i l'expropiació del seu patrimoni. Potser la dictadura nicaragüenca pretén castigar al Papa Francesc, el qual fa uns mesos va qualificar el sandinisme, sense pèls a la llengua, com una "dictadura grosera, con tintes de dictadura comunista o hitleriana".

Un dels fets que més crida l'atenció d'aquests lamentables episodis és un silenci molt cridaner (silenci còmplice?) de les nostres esquerres, que callen com a putes, potser perquè els seus dirigents pensen (pensen?) que aquí la gent es mama el dit i no s'assabenta de res, o que la dictadura nicaragüenca és també d'esquerres, i entre compañeros no ens farem mal, oi?

Després les nostres esquerres encara tenen la barra de pretendre donar-nos lliçons ètiques i morals, que si l'alcaldessa de Ripoll, que si els pobres palestins, que si Bocs és la pesta bubònica, etc. Quin fàstic que fa tot plegat! Des de la solidaritat amb el poble nicaragüenc, visca Nicaragua lliure de tota mena de dictadures!

Una operació de màrqueting

 

 

Amaral és una cantant espanyola amb una llarga trajectòria artística. Fa uns dies, durant una actuació a Aranda de Duero (Espanya), es va treure la camisa i va continuar actuant, mentre els seus pits quedaven a la vista del públic. Tractant-se d'un gest poc habitual en un escenari, algunes persones s'han sentit molestes.

Només cal acostar-se a qualsevol platja per adonar-se que avui en dia uns pits a l'aire ja no criden l'atenció, però, tot i això, aquest episodi ha tingut un protagonisme als mitjans. És típic del mes d'agost, quan passen poques coses, però els mitjans de comunicació han de continuar generant continguts i els periodistes que s'han quedat de guàrdia busquen les notícies sota les pedres.

Això no sembla anar més enllà d'una operació de màrqueting. Si l'objectiu principal d'una persona que viu de la música és vendre discos, que sense cap mena de dubte ho és, el gest d’Amaral potser li servirà per augmentar les vendes. I fins aquí puc arribar, que el tema no dóna per més.

Una commemoració a Cuixà... i més

 

Aquest migdia està previst que el MHP Pere Aragonès coincideixi a l'abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà (comarca del Conflent) amb els expresidents Jordi Pujol, José Montilla i Quim Torra; les informacions no mencionen Artur Mas, i Pasqual Maragall no hi anirà per motius obvis. L'objectiu de la trobada és participar en la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Pau Casals, un acte que organitza la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. La notícia, però, no és aquesta, o no és només aquesta.

La notícia és que també té previst ser-hi el MHP Carles Puigdemont, en aquests moments sense estar protegit pel paraigua de la immunitat que li toca com a eurodiputat. Per a molts catalans que tenim memòria dels fets que van passar fa sis anys a Barcelona, Puigdemont continua sent el legítim president de Catalunya, i per això cal destacar molt especialment la seva presència d'avui a Cuixà.

Si es reactivés l'ordre espanyola de detenció del jutge Llarena, la policia francesa el podria detenir, o els policies espanyols que el vigilen i l'espien dia i nit des de fa sis anys el podrien segrestar i portar-lo a Madrid emmanillat. Però qui hauria de donar l'ordre de segrest és Pedro Sánchez, el qual aquests dies s'està jugant la seva continuïtat a la Moncloa; per a ell, la conservació del seu càrrec és absolutament prioritària. En altres paraules, si caigués Puigdemont també cauria Sánchez, i ells dos en són perfectament conscients.

En sis anys han passat moltes coses, també a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Hi vaig ser l'any passat per un assumpte que ara no ve al cas, i vaig sortir d'allà bastant decebut per com aquestes jornades estiuenques han anat derivant cap a unes trobades d'amics dominades per una benintencionada gerontocràcia, amb totes les excepcions que calguin. Hi veig poc futur en aquestes jornades, la veritat. I si ens centrem en Catalunya, veiem que Òmnium, a partir de ser opada per Esquerra ja gairebé no pinta res, i l'Assemblea, si no fa un gir estratègic radical, pot acabar anant pel mateix camí. I és que la gent té molta paciència, però la paciència no és infinita.

Què ens queda del 2017? Queden, bàsicament, dues coses: la gent, és a dir, els votants independentistes, aquell cinquanta-dos per cent dels catalans que van anar a votar a les eleccions del 2021 —no en conec cap que hagi deixat de ser independentista—, i la feina discreta que des de Waterloo lidera i coordina Carles Puigdemont. No queda res més, i només dels independentistes depèn de com evolucioni el procés.

Ja no podem comptar gaire amb els partits que es van declarar independentistes abans de les eleccions de l'any 2021. Tenen seriosos problemes d'identitat, d'organització, de credibilitat i, molt especialment, de lideratge, uns més que altres. Les eleccions municipals del mes de maig i les espanyoles del juliol no són tan importants per a Catalunya. Les eleccions crucials seran les del Parlament, que tot indica que es convocaran quan menys ens ho esperem, molt abans del termini que fixa la llei. Si l'independentisme supera el 52% actual voldrà dir que anem pel bon camí; si disminueix, el procés s'allargarà. Només depèn de nosaltres, els votants.

Canvi climàtic, una visió enriquida

(Article original publicat el 11/8/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2134, pàg. 2)

He parlat amb persones que estan més informades que la resta de la població sobre el canvi climàtic, una realitat que només es pot qüestionar des de la ignorància. Els he preguntat la seva opinió sobre Michael Shellenberger, activista mediambiental, fundador i president de l'Environmental Progress, una organització d'investigació independent amb seu a Berkeley (Califòrnia, USA) que lluita per l'energia neta i la justícia energètica arreu del món. Després d'un distanciament inicial, Shellenberger ara és també un dels consultors de l'IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change), un organisme molt conegut de les Nacions Unides que estudia aquests temes.

Fa tres anys Shellenberger va publicar el llibre "Apocalypse Never", un assaig molt ben documentat que s'allunya del discurs de la por al qual la nostra societat s'està acostumant sense qüestionar-se'l. Un any més tard, l'Editorial Deusto va publicar la traducció espanyola del llibre, amb el títol "No hay apocalipsis. Por qué el alarmismo medioambiental nos perjudica a todos". Per a una persona com jo que sempre està disposada a aprendre, es tracta d'un llibre interessantíssim que m'ha fet veure el discurs oficial amb una certa perspectiva crítica. Així, sempre partidari de les evidències científiques, no en tinc prou que em diguin que les coses són d'una determinada manera “perquè ho dic jo”.

S'ha parlat molt d'aquesta obra, tot i ser un llibre qüestionat per part d'aquells que no accepten la més mínima discrepància. Parlem de censura encoberta, sí, la punyetera censura que tant agrada a qui no admet que algú pugui expressar una visió diferent de la seva. Tractant-se de persones expertes en aquests temes, em va sorprendre que només un dels meus interlocutors havia llegit el llibre, i alguns ni tan sols n'havien sentit a parlar. El fet és que aquí el llibre no va tenir el ressò mediàtic que al meu entendre es mereix.

Shellenberger no és un negacionista del canvi climàtic, però es mostra molt crític amb algunes conclusions i receptes del discurs oficial. Després de parlar sobre el terreny amb moltes persones directament afectades pel canvi climàtic, l'autor ha demostrat que algunes tesis del discurs oficial no eren del tot encertades, ja que estaven més orientades per una determinada ideologia que per la ciència, i potser és per això que una part del món científic oficial opta per ignorar-lo. Si el lector vol tenir una visió més àmplia que el discurs oficial sobre el canvi climàtic, recomano molt la lectura d'aquest llibre.

Uns comentaris sobre Esquerra, i l'herència convergent (2/2)

(Ve d'aquí)

Amb l'Esquerra de Junqueras ara mateix no s'hi pot comptar. Aquest partit en els últims anys ha fet una aposta política en clau espanyola, molt arriscada, que no els està sortint bé. Vots canten. El partit necessita amb urgència la renovació del seu politburó. Esquerra cada dia s'assembla més a una franquícia catalana bis del PSOE estatal, una mena de complement del PSC, tot i que uns i altres es disputen els mateixos votants. Esquerra té tot el dret a canviar d'objectius, d'estratègia, de socis i de militància, però estaria bé que els seus dirigents diguessin a la societat què volen ser de grans, i així tothom sabria què fer quan els catalans tornem a votar per renovar el Parlament. Mentrestant, centenars de milers de vots que Esquerra ha perdut han anat a parar a la franquícia catalana del PSOE, i el senyor Illa, que políticament no és res de l'altre món, intentarà aprofitar-ho en defensa dels interessos unionistes dels seus amos polítics.

Però el votant independentista hi continua sent, tant a l'esquerra com a la dreta. Junts per Catalunya, única força amb cara i ulls entre els hereus de la Convergència de Pujol, té ara molts deures per fer, però no està clar que els actuals dirigents vulguin aprofitar l'oportunitat que se'ls presenta. Mentre completen la merescuda travessia del desert haurien de tenir l'habilitat de saber llegir bé la veu del carrer. Haurien de ser capaços de gestionar correctament l'herència i prescindir dels dirigents que ja no aporten res. El món convergent, ara amb el nom de Junts i majoritàriament independentista, hauria de concloure que la renovació de la directiva resulta imprescindible, amb l'objectiu de recuperar el protagonisme que havia tingut. Els dirigents actuals ja han demostrat què no han estat capaços de fer, i quan un fa el que pot no se li pot demanar més. Bé, sí, se li pot demanar que plegui i deixi pas. A partir de les pròximes eleccions al Parlament els diputats independentistes s'haurien de posar a treballar seriosament partint dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Per fer tot això es necessita gent nova.

Last but not least. Cal tenir present que la voluntat d'assolir una Catalunya independent ja té el suport de més de la meitat dels catalans. Ara bé, la ciutadania independentista té motius sobrats per estar molesta amb els partits independentistes, i s'ha d'entendre que, darrerament, alguns s'hagin quedat a casa en espera de temps millors. Però això no comporta que hagin deixat de ser independentistes. Ens trobem al mig d'un procés llarg, i per encarar l'etapa definitiva que acabarà amb la proclamació i reconeixement internacional d'una Catalunya independent queda molta feina per fer, i no tothom té la voluntat de fer-la. Una pista engrescadora seria veure com molts dels actuals dirigents que no se n'han sortit deixen pas a nous líders.

L'herència convergent (1/2)

Durant un quart de segle Convergència Democràtica de Catalunya i, per extensió, Convergència i Unió, va ser la força política hegemònica de Catalunya. Aquella etapa, però, ja forma part de la història. Així, abans del suïcidi polític de trista memòria que van cometre uns dirigents que no van rumiar gaire i es van carregar un dels dos grans actius que tenia el partit, Convergència ja havia deixat de ser el partit més important de Catalunya que havia sigut durant la llarga etapa pujolista. Després del pujolisme va venir l'espanyolisme etiquetat de federalista, primer amb Maragall i després amb Montilla, un fosc funcionari de partit que es va carregar el seu antecessor sense contemplacions.

Però, deixem el PSOE en pau i tornem a Catalunya. Convergència va veure desaparèixer el nom del partit, i a partir d'aquesta gran equivocació política, els convergents han acabat pagant el seu error a les urnes. No hi havia cap necessitat d'enterrar el nom de Convergència. A l'estat espanyol, el PP no ha canviat de nom tot i els seus episodis continuats d'escàndols de corrupció. I el PSOE tampoc, i això que entre els seus dirigents tenia personatges molt relacionats amb els assassinats dels GAL. L'altre gran actiu dels convergents, Jordi Pujol, ara ja és molt gran i, com ell mateix diu, està enretirat.

A partir de la desaparició formal de Convergència i tot el que allò va representar, va quedar un important buit polític per omplir. Hem vist uns quants intents per apoderar-se d'aquesta herència política, amb fracassos estrepitosos dels seus protagonistes. Pocs recorden ja els senyors Duran, Bonvehí, Montañola, Valls i altres, o les senyores Chacón, Parera, Pascal i companyia, uns personatges que han acaparat un protagonisme polític immerescut per acabar desfilant sense pena ni glòria cap a la paperera de la història política catalana.

Com deia molt encertadament Joan Vall Clara, propietari-director d'El Punt Avui, tota aquesta gent forma part, potser sense ser-ne del tot conscients, de "l'unionisme emmascarat format pels civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors". Un cop fracassats, diaris amb interessos clarament unionistes gens dissimulats com La Vanguardia, El Periódico i l'Ara els cedeixen encantats de la vida les seves pàgines d'opinió.

El cas d'Artur Mas potser és una mica diferent, ja que va ser president de la Generalitat i, com va dir Mariano Rajoy, va fer algunes coses interessants ("los catalanes hacen cosas") les quals, per no allargar-ho, no recordarem ara. Però des que va deixar el càrrec, alguns creiem que Mas parla massa en públic, de la mateixa manera que a Espanya parlen massa sovint Aznar, González i Zapatero. Són personatges que ens demostren que practiquen poc una de les virtuts que hauria de tenir un bon polític, és a dir, saber plegar i oblidar-se dels faristols de la política amb elegància i discreció quan deixen el càrrec.

(Continuarà demà)

Bocs i el comunisme

Darrerament Bocs té molt protagonisme als mitjans, sobretot per les dificultats que posa la resta de partits per acceptar compartir institucions amb el pervers ramat abascalista. A causa dels disbarats que defensa aquest partit, pactar amb Bocs s'ha convertit en una operació de risc, gairebé en un suïcidi polític, i per això alguns polítics del PP, pocs, s’hi resisteixen.

Però hi ha també l'altre extrem, el més esquerranós de la societat, tan pervers com l'anterior, que serien algunes confluències del comunisme tòxic com l'estalinisme i altres faccions polítiques que encara defensen alguns nostàlgics d’uns temps que tots sabem que sortosament ja no tornaran.

Poso els dos extrems al mateix cistell sabent que potser no és del tot just, i que em pot tocar el rebre. Al meu entendre els extrems, tant a la dreta com a l'esquerra, gairebé sempre són perversos i destructors. Recordem que durant la guerra incivil espanyola els nacionals tenien el suport de Mussolini, però els rojos el tenien de Stalin. Hi ha gent equivocada que a Stalin i Mussolini encara els té al pedestal dels homes il·lustres de la nostra història.

L'Agenda 2030 i la desfeta de Podemos

L'Agenda 2030 és un dels joguets mediàtics de Podemos, amb una ministra de l'Agenda 2030, Ione Belarra, i, per si no fos suficient, una secretaria d'estat de l'Agenda 2030. Aquesta última, Lilith Verstrynge, és una madrilenya que a les últimes eleccions va acceptar fer el trist paper de la paracaigudista que des de Madrid es presenta en una llista de provincias, en aquest cas la de Barcelona. És un cas similar a l'aterratge a Barcelona de Cayetana Álvarez de Toledo (PP); són partits molt diferents però amb les mateixes pràctiques polítiques. Cal destacar que l'antecessor de Verstrynge a la secretaria d'estat era Enrique de Santiago, que també era i encara és el secretari general del Partido Comunista de España.

Podemos ha desaparegut del mapa polític espanyol, el partit ha acomiadat a la meitat dels seus treballadors i tanquen seus arreu. Es diu que pot acabar portant els llibres al jutjat com han fet altres partits després de desfetes similars. És una aventura política que ha durat relativament poc i ha acaparat molt poder, i a partir de les últimes eleccions —municipals i espanyoles— l'ha perdut gairebé tot.

Un detall. Pocs polítics podemitas llueixen el pin de l'Agenda 2030. També el porta algun socialista despistat, i potser algú d'Esquerra i algun cupaire. I el meteo-Mauri, és clar, que des de la finestra ideològica de TV3 el senyor Francesc mai ha dissimulat les seves simpaties polítiques. Alguns dies no sabem quin temps farà demà, però sempre ens fem savis amb la seva píndola ideològica.

El votant sempre acaba posant els seus interessos particulars per sobre de tot, i la ideologia queda en segon terme. Per entendre'ns, entre defensar i protegir el futur dels seus fills, o defensar els coloms, les granotes, els tramvies obsolets i caríssims i la criminalització dels aeroports, el sentit comú ens diu que sempre prioritzarà els seus interessos laborals i els dels seus fills, i això comporta no decréixer sinó créixer, i no destruir empreses productives i llocs de treball productius sinó crear-ne de nous.

Mea culpa. Al principi veia l'Agenda 2030 amb una simpatia continguda barrejada amb una manca d'informació, però el pas del temps ha anat esvaint els meus dubtes. Després d'estudiar l'entramat ideològic dels seus promotors i la lletra petita que no s’acostuma a publicar, he arribat a la conclusió que l'Agenda 2030 només és una eina ideològica de màrqueting que té l'objectiu no confessat de transformar la societat en un paradís anticapitalista. I què voleu que us digui, entre el comunisme i les seves confluències i el capitalisme amb tots els seus matisos i defectes, que els té i s’han d’anar corregint, sempre m'inclino per aquest últim sistema, ja que sense cap mena de dubte és el que ha portat més benestar a la nostra societat.

Quan ETA matava

Quan Ferran Cardenal era el governador civil de Barcelona, a l'agost coincidíem amb la família Cardenal a una platja de l'Empordanet. Ells també eren colla i, com fèiem nosaltres, també arribaven a la platja cap al tard, quan el sol ja no pica i el gruix de la gent ja ha marxat, i pots triar el lloc on posar les tovalloles sense molestar ni ser molestat. Tot i que només ens coneixíem de vista i el nostre tracte amb aquell grup familiar no passava d'unes educades salutacions, recordo bé aquella família. També veiem alguna discreta vigilància de la GC espanyola des d'una distància prudencial. Ep!, no ho critico, en aquella època els terroristes mataven, també a Catalunya, i Cardenal era qui era, el màxim representant de l'estat. El fet és que els verds hi eren però no molestaven.

Tot això m'ha vingut a la memòria quan he vist que l'antic governador ha escrit el llibre ETA contra Catalunya. Crónica y memoria, on parla dels seus records d'aquella època, quan l'organització criminal matava sense contemplacions a qui li feia nosa. Sortosament d'uns anys ençà les coses han canviat, i ara els successors polítics d'ETA fan política i governen democràticament des dels parlaments i els ajuntaments. Hi ha polítics que critiquen la realitat d’avui en dia, i de vegades fins i tot sembla que ens vulguin dir que contra ETA alguns se sentien més còmodes. Jo no votaria mai a EH Bildu, però estic encantat que aquest partit formi part de les institucions democràtiques amb tota normalitat.

Lanzarote i set illes més

(Article original publicat el 28/7/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2132, pàg. 2)

Ens trobem en plena època de vacances, i la gent que es pot permetre el luxe de marxar uns quants dies i desconnectar de les rutines diàries es planteja on anar. Hi ha qui busca destinacions exòtiques i, alhora, si pot ser, que no estiguin molt concorregudes. No cal anar al Carib o a altres destinacions turístiques similars a l’altre punta del món. Molts no es plantegen que tenim alternatives força recomanables a l’Àfrica, a només tres hores d’avió, uns indrets que també ofereixen exotisme per anar a passar uns quants dies.

He estat unes quantes vegades a les Illes Canàries, però mai hi he anat per feina, sempre hi he anat de vacances. Quan vas de vacances tornes amb una impressió diferent que quan viatges per temes professionals, amb tot el que aquesta mena de viatges de feina comporta d’horaris cronometrats, visites i reunions programades, àpats de feina, i poc espai per a la improvisació. No és que em desagradi viatjar per feina, però cada cosa al seu moment.

El Hierro no la conec, és l’illa més occidental de totes, la més propera a Amèrica, i espero anar-hi aviat. Tampoc he estat mai a La Gomera ni a Fuerteventura, però aquestes dues illes em criden menys l’atenció, tot i que algun dia també les visitaré. A les altres cinc illes (Gran Canaria, Lanzarote, La Graciosa, La Palma i Tenerife) sí que hi he estat, i en algunes més d’una vegada.

Lanzarote és l’illa més oriental de l’arxipèlag canari. És molt diferent de tots els llocs que he vist anant pel món. O t’atrau molt i hi tornes a la mínima que pots, o no t’agrada gens i en prescindeixes com a destinació preferent. Si busques paisatges verds, boscos, arbres i animalons, no cal que hi vagis. Però si t’atrauen els terrenys volcànics i les platges negres poc concorregudes, Lanzarote és una destinació ideal. Per cert, si hi aneu no us oblideu de visitar la zona de La Geria, i el sistema peculiar que tenen els seus habitants de conrear les vinyes, adaptant-se a l’orografia volcànica de manera força original. Això sí, al sud-oest de l’illa hi ha Playa Blanca, de sorra blanca, però pel meu gust és una zona massa turística.

Però la perfecció no existeix. Quan hi ha calima i vent de l’est, aquesta illa és la primera on arriba la sorra en suspensió provinent del desert del Sàhara. És una sensació molt desagradable, sobretot quan la calima coincideix amb un vent molt fort. Tot i això, considero que Lanzarote és un lloc per tornar-hi, ja que sempre descobreixes coses noves que en estades anteriors t’han passat per alt.

Dubtar

L'escriptora i periodista francesa Céline Curiol deia fa poc: "Els que més saben són els que més dubten. Els més ignorants, els que menys".

En privat tots en tenim, de dubtes, però només ho sabem nosaltres. Valoro molt les persones que expressen dubtes en públic, sobretot quan se’ls demana opinió sobre temes que desconeixen, o que no coneixen prou. Entre dubtar, callar i quedar com una persona que a primera vista potser pot semblar ignorant, o dir qualsevol bajanada sobre temes que ignorem, sempre és millor callar.

El silenci no necessàriament equival a ignorància, sovint és exactament al contrari.